Orientacions

—No el sé, el número, però no et pots perdre —m’havia dit—. La trobaràs de seguida, és una casa de maons vermells.

Com que encara coneixia poc la ciutat, vaig pensar que més em valia agafar un taxi, però no en passava cap de lliure. A la fi, tip d’estirar el coll, em vaig atansar a un urbà i vaig preguntar-li pel carrer Alt.

—Queda una mica lluny, als suburbis —va assabentar-me. Es va treure la guia de la butxaca pistolera i va consultar-la—. Haureu d’agafar l’autobús —afegí—. El JA us anirà bé.

—I on té la parada més propera?

—Bé, com a propera no n’hi ha cap… —Va alçar el braç—. Continueu carrer amunt, compteu tres travessies i tombeu cap a l’esquerra. Trobareu una avinguda i, a l’altre costat, veureu una casa amb la cúpula argentada. Enfileu aleshores el passatge de la dreta i sortireu en una plaça. La parada de l’autobús és al carrer de sobre.

Em va semblar força complicat.

—Ja veig que hauré de caminar molt.

—Una mica, sí. Si voleu, també podeu agafar el tramvia doble-A; us deixarà a dos passos de la parada de l’autobús, a la plaça del Mercat.

Em va indicar on el podia trobar, en un carrer lateral proper, i dos minuts després ja hi era. El vehicle tampoc no es féu esperar. Vaig pujar-hi.

Com que anava força ple, quan el cobrador se m’atansà ja havíem fet dues o tres parades.

—Plaça del Mercat —vaig dir tot allargant-li els diners del bitllet.

—No hi passem —em va contestar l’home—. Havíeu d’agafar el doble-A.

—Que no és aquest?

—No, aquest és el Doble-a.

En veure la meva cara amoïnada, afegí:

—Podeu baixar a la parada següent. Només us caldrà travessar dos carrers i ja veureu l’indicador a la cantonada.

Vaig fer-ho així. Però s’havia oblidat de dir-me, i jo de preguntar-li, si aquells dos carrers els havia de travessar a la dreta o a l’esquerra. Un transeünt al qual em vaig adreçar per tal de sortir de dubtes em va dir que no n’estava segur del tot, però que li semblava que el Doble-a tenia la parada al carrer de Borra, tres travessies a la dreta.

Vaig provar-ho. No eren tres, sinó dues, com havia dit el tramviaire. El primer vehicle que passà anava tan atapeït que vaig haver de renunciar a pujar-hi. Vaig agafar el segon, al cap de vint minuts.

En pagar, vaig demanar al cobrador:

—¿Em voldreu avisar, quan siguem a la plaça del Mercat?

—Ah! —va fer ell—. L’heu errada. Havíeu d’agafar la línia ascendent.

La badada no era greu, em va explicar, ja que només em caldria arribar-me fins al carrer de sota. Cent metres escassos.

Vaig seguir les seves indicacions i prop de mitja hora després ja era a bord del vehicle pertinent. Aquest cop tot anava bé. Vaig respirar, alleujat.

En arribar a la plaça del Mercat, però, tot es va tornar a espatllar; l’autobús, fet i fet, no passava per allí sinó per una placeta de més avall, és a dir, va explicar-me un altre transeünt, no ben bé per la placeta, tampoc, ja que abans tombava per la travessia de sota. El millor que podia fer, afegí l’home, era davallar per una via que s’obria en diagonal entre les dues places i, aleshores, tombar cap a l’esquerra i avall; no em podia perdre.

Vaig fer-ho. Amb tantes complicacions, se’m començava a fer tard, però confiava que l’autobús em permetria de recobrar una mica de temps. Aquesta mena de vehicles són veloços. Per tal d’assegurar-me que ara anava ben orientat, en arribar a la parada vaig preguntar a unes persones que ja s’esperaven si aquella era verament la direcció que em calia prendre per fer cap al carrer Alt Aquest nom no va desvetllar cap ressonància, però quan un dels meus interlocutors es referí al suburbi on s’adreçava l’autobús, em vaig tranquil·litzar: era aquell.

El cobrador, quan a la fi vaig pujar al vehicle, estava massa enfeinat per fer cas de les meves preguntes, de manera que em va caldre insistir. Aleshores, una mica malhumoradament, m’informà que el carrer Alt queia força lluny de la ruta que seguien, però que podia baixar a final de trajecte, on probablement trobaria algú que em podria indicar l’adreça exacta.

M’hi vaig resignar. El viatge era llarg. Van acabar-se les rengleres de cases i ens vam endinsar per una via entre solars que, després, cedien el lloc a d’altres aglomeracions d’edificis, més modestos, entre els quals es dreçaven tot de fàbriques i alguns camps.

El final del trajecte, on només arribàrem un altre passatger i jo, coincidia precisament amb un d’aquests espais oberts, si bé a l’altra banda hi havia una construcció: tres naus molt llargues amb les seves respectives xemeneies i una tanca que ho envoltava tot.

En baixar, vaig preguntar pel carrer Alt al meu company de viatge. Era un obrer i em va dir que no ho sabia, on queia; no vivia allí, sinó en una barriada encara més llunyana, per arribar a la qual li calia agafar un altre autobús, una línia local…

Em vaig sentir perdut. Si no és que preguntés a la fàbrica… La portera, que acudí als meus repetits cops de timbre, era incapaç d’informar-me en detall, però em va dir que una de les obreres vivia en aquell carrer i, amablement, s’avingué a fer-li una consulta.

Al cap de deu minuts, doncs, obtenia algunes precisions. El carrer Alt quedava una mica lluny, i si havia vingut en autobús, hauria fet bé d’haver-lo deixat quatre parades abans de la darrera. Ara, des d’on érem, em caldria recórrer gairebé dos quilòmetres a peu, en direcció a ciutat. Podia seguir la carretera fins a la font que hi havia més avall, on valdria més que tornés a preguntar.

La carretera feia diagonal amb el carrer, o el que fos, per on passava l’autobús, i era força polsosa, plena de sots, com si només hi circulés un trànsit molt pesat. Devia ser en altres hores, però, perquè ara era deserta. La font, que vaig trobar al cap de vint minuts, era en una mena de placeta on començava un carrer gairebé totalment edificat.

Una dona que escombrava davant d’una porta va esvalotar la meitat de les veïnes abans que, entre totes, decidissin que el carrer Alt els era únicament familiar de nom. Però aleshores, en el punt més fosc del meu desconcert, una noia que acabava de sortir d’una altra casa em digué que ella sí que sabia on era; hi tenia el promès. Calia que seguís aquell carrer fins a la segona travessia, que tombés cap a l’esquerra i travessés uns camps per un caminoi que hi havia obert el pas de la gent; la primera travessia del carrer on em menaria aquest corriol em deixaria al peu de la via del ferrocarril. Havia de travessar-la, fer un centenar de metres per l’altra banda i tombar avall, per un carrer que no recordava com se deia, però que era inconfusible, perquè a la cantonada hi havia una torreta amb una gran figuera, al jardí. Doncs bé, continuant avall, sempre avall, sortiria al carrer Alt.

Recordar totes aquelles indicacions ja era una mica difícil, però més complicat era encara entendre-s’hi a la pràctica. Fins al camp, tot va anar bé, i després potser també hi hauria anat si al meu davant, en lloc d’un, com deia la noia, no hagués vist tres camins que divergien.

Com que no hi havia ningú a qui preguntar, vaig emprendre-me-les pel del mig, a l’atzar. En arribar a l’altre extrem, però, ja vaig comprendre que no havia estat sortós; dues dotzenes de cases més enllà, hi havia una placeta que no figurava en el meu itinerari. Un home que seia en un pedrís va confirmar les meves sospites, però va assegurar-me que la marrada no tenia importància. Uns metres més amunt, entre dues cases, una de les quals inhabitada, hi havia un pas per on podia sortir al carrer de sota. No havia de fer sinó seguir-lo fins a la via.

Aquestes indicacions no concordaven del tot amb les que m’havia donat la noia, segons la qual em calia tombar per una travessia, precisament, d’aquest carrer que ara se m’ordenava de seguir en tota la seva llargària. Però no m’hi vaig amoïnar gaire. Si, fos com fos, havia d’acabar sortint a la via, el resultat seria el mateix. Un cop allí, tot era qüestió de cercar la torreta amb la figuera.

Després, però, a l’altra banda del carril, no vaig saber si havia de tirar cap amunt o cap avall. No tan sols la noia no me n’havia dit res, d’això, sinó que ara jo havia sortit en un indret diferent del previst. No era impossible que hagués deixat la torre enrera.

Una vella que recollia carbó no sabia res de la figuera, però en canvi em va poder orientar cap al carrer Alt. Sí, havia de retrocedir fins davant d’una fàbrica de cintes de màquina, d’on seguiria el carrer fins a la botiga de queviures. No, no recordava quantes travessies eren, però no em podia perdre. Un cop fos a la botiga, havia de tombar a la dreta. Ja veuria que a partir d’allí tots els carrers eren seguits, ordenats. Doncs bé, el carrer Alt queia per aquella banda, en un indret o altre, no ho podia precisar. Feia poc que vivia al barri, hi havia tres carrers iguals, paral·lels, i ella sempre els confonia…

Un cop més, em vaig posar en camí. La fàbrica de cintes la vaig trobar amb relativa facilitat, si bé era més lluny que no creia. La botiga de queviures, en canvi, no la veia enlloc, i quan la vaig descobrir, un altre veí ja m’havia instruït sobre el carrer Alt. Em va dir que havia de fer la volta, perquè aquella banda de carrer quedava tancada per una antiga casa de camp, l’única que hi subsistia i que no tardaria a desaparèixer, és clar, amb la nosa que feia… Podia, doncs, fer la volta per la travessia de sota, que era la més propera, continuar pel carrer Baix, tombar amunt pel carrer Vertical, i ja hi seria! Una vegada més, no em podia perdre.

I ara era veritat. Vaig seguir les indicacions de l’individu al peu de la lletra. No era difícil. Ací, la barriada era ben poblada. El pitjor de tot, pensava, era haver de travessar camps i corriols. Ací, cada carrer tenia una placa amb el nom. Era confortador. No hi havia buits, totes les vies eren ben traçades, com al centre de la ciutat.

El carrer de Baix era força llarg, però així i tot tenia fi. El carrer Vertical, més curt, era ample i fins i tot hi havia unes rengleres d’arbres a banda i banda. És veritat que la banda de l’esquerra quedava una mica deslluïda per la presència d’una tanca, però no hi feia res. Vaig tombar per la primera travessia. Aquell era el carrer Alt, ho deia la lloseta clavada sota un sortint de finestra. Hi havia arribat, doncs!

Però era com si no hi hagués arribat: totes les cases eren idèntiques, de maó vermell.