Joc de temps

Venia de l’altra banda de cala. El jorn, que s’havia llevat sense ni una ombra, de cara a migdia s’anava cobrint de núvols blancs i esfilegats que, sense amenaçar pluja, cobrien el sol i enfredorien el matí d’abril.

Venia, doncs, del racó més llunyà de la platja, on havia estat asseguda llargament davant la mar, contemplant amb la serenor pròpia de la seva vida ordenada la lenta pujada de les aigües que li fregaven gairebé els peus. Hi baixava cada matí des que el temps ho permetia, i de vegades abans i tot, molt abans, quan encara feia verament fred i l’aigua semblava més fosca, hostil.

Des de dalt, de la casa, la sentien braolar mansament els dies de calma, i a ella li era impossible de resistir aquella crida. Ella i la mar sempre havien estat amigues; havia passat tants anys en aquella platja, que ja la considerava com una propietat personal, privada. Era una petita badia entre roques altes que en dificultaven l’entrada. Quasi mai no hi havia ningú, i encara menys en aquests dies tremolosos i fràgils de primavera.

Ara, però, el sol s’havia cobert i començava a fer-se tard. Per això tornava cap a la casa. En arribar al sender que s’enfilava entre el rocam, va veure, distant, un cos estès sobre la sorra. Era massa lluny per identificar-lo i, alhora, prou proper perquè copsés aquella immobilitat que la sorprenia. No era un banyista, car l’home anava vestit. Reposava, molt quiet i recollit, sota mateix del penya-segat, allí més alt, més abrupte. No era la primera vegada que algú pertorbava amb la seva presència la solitud de l’indret; a l’estiu hi havia passejants que s’hi arriscaven, i a l’hivern, tampoc no era estrany de veure-hi algun pescador. Però mai no hi havia vist ningú tan immòbil.

Això la va decidir a davallar els pocs metres que havia fet camí amunt i a atansar-se a la forma jacent, Això, i també una mena de pressentiment sobtat. Perquè tot d’una tenia la sensació que allò indicava la irrupció de quelcom de desacostumat, de quelcom que ja des d’ara alterava el seu viure plàcid i despreocupat.

Va avançar lentament cap a l’home. Les ones morien com amb recança a dos dits de les seves cames, prop de les quals deixaven una sanefa humida i de dibuix capritxós en la sorra. L’home jeia gairebé de bocons, absent d’aquest joc de l’aigua, com plaentment adormit.

Va identificar-lo abans d’arribar al seu costat. Era el seu germà. Però què hi feia, ell, tan immòbil, tan abandonat, a la ratlla de l’aigua? El pressentiment malastruc augmentava d’intensitat i fou quasi corrent que la noia va fer els darrers passos, mentre exclamava:

—Lluís!

L’home no va reaccionar a la veu familiar, sinó quo restà tan inert com abans. Ella, aturada al seu costal, repetí:

—Lluís!

Va allargar les mans per tocar-lo, però no va completar el gest. Amb una mena de certesa misteriosa, ja quo al capdavall l’home tenia una actitud tranquil·la, de persona que dorm, havia comprès que era mort.

Va anar passejant la mirada penya-segat amunt, com si hi cerqués l’explicació d’un secret. El rocam, però, no li forní la clau d’allò que podia haver-se esdevingut. El cos, d’altra banda, no suggeria pas una possible caiguda. Reposava amb massa naturalitat.

—Lluís… —mormolà tot fitant-lo altre cop.

Es va agenollar prop d’ell i tornà a allargar la mà. El cos no va correspondre gens ni mica al seu interès, a la seva pressió amical. La carn que els dits van tocar era freda. Els va separar ràpidament.

—Oh, Lluís, Lluís! —va fer en veu baixa.

Va redreçar-se al moment que començava a sanglotar. Esbossà un pas, com si anés a retrocedir, però un sentiment confús va obligar-la a aturar-se altra vegada. Va restar, doncs, on era, contemplant-lo i plorant, mentre tot de petits mots incomplets i mancats de sentit se li escapaven dels llavis.

Després arrencà a córrer, definitivament.

En enfilar el corriol va caure i es féu un tall al genoll, però va incorporar-se i continuà sendera amunt, sempre plorant. Els còdols relliscaven sota seu, i abans d’assolir la plataforma superior, va tornar a caure. Ara va quedar-se un moment a terra, massa dissortada per a intentar d’aixecar-se. Però li calia fer-ho, seguir endavant, trobar algú, algú…, qui fos!

Amb un esforç, es posà dempeus. Tenia totes les cames lacerades i probablement s’havia torçat el turmell, car tot d’una es va adonar que coixejava. Tot i que ara hagués arribat al pla, la marxa li era difícil. Ensopegava, tentinejava, com si hagués begut massa. Damunt seu, aquelles esfilagarses de núvols que l’havien decidida a abandonar la platja continuaven viatjant cap al sud.

Va haver d’aturar-se un altre cop a recobrar l’alè. No va tenir, però, ni esma de fregar-se el peu maltractat o de mirar-se les ferides de la cama. Reposà, simplement. La seva respiració era feixuga, entrebancada pel plor, i de tant en tant mormolava:

—Lluís… Lluís…

Era un xiuxiueig incrèdul, tot i que sabia perfectament que res no autoritzava aquesta incredulitat. Havia vist i tocat el cos del seu germà. Era mort, no hi havia cap mena de dubte. Era fred. Qui sap quantes hores feia que estava abandonat en la solitud de la platja!

Va reprendre la marxa. La casa era allí mateix, mig amagada pels pins. Accelerà el pas, amb ganes d’arribar-hi i de minorar el seu destret en confiar-lo als altres. A qui, però?, va preguntar-se tot d’una. Llevat del seu germà, només hi havia l’Hermínia. És clar que l’Hermínia feia tant de temps que vivia amb ells que ja era com si fos de la família. Només que no ho era. Malgrat tot, no ho era; no servia de res pretendre el contrari. Qui, doncs, podia procurar-li una mica de conhort?

Va enfilar l’avinguda que, entre arbres, menava a la casa. I aleshores es va aturar en sec. Obrí els ulls fins que tota ella es va convertir en mirada. Perquè d’allí, del capdavall del camí, en Lluís avançava tranquil·lament al seu encontre.

—Lluís! —va cridar.

Devia fer-ho en un to punyent i tan esbalaït, que l’home abandonà sobtadament el seu pas calmós i arrenca a córrer. Així i tot, no hi va arribar a temps; quan va allargar els braços, la noia ja s’havia esvanit.

Va haver d’agafar-la en braços i dur-la a un costat de passeig, on va asseure-la sobre la pinassa, amb l’esquena repenjada en un tronc. Delicadament, li va colpejar les galtes, li va fregar els polsos.

—Berta, Berta…

Ella es va anar recobrant, però en obrir els ulls proferí un altre petit xiscle.

—Berta! Berta! —va dir el seu germà—. Assossega’t…

Ella va fer que sí amb el cap i, impulsivament, se li arrapà.

—Què et passa, Berta? —va enquimerar-se ell.

La noia féu un gest, com si es refusés a contestar-li. El que feia, però, era remoure el record d’allò que havia vist allà baix. I no ho aconseguia.

—Lluís, Lluís, tu…, a la platja hi ha un home…

—Un home?

—Sí, un home com tu… Em pensava que eres tu. És mort.

—Què dius? —féu ell, que no l’entenia.

—Allí, a la cala —i assenyalava amb un dit—. Un home mort.

Sobtadament, tornà a xisclar.

—Però si eres tu! T’he vist, t’he tocat… No pot haver-hi dues persones tan iguals.

—Dona!… Mira’m, toca’m. Sóc aquí, oi?

Ella es va desfer dels seus braços i, ajudada per ell, va aixecar-se.

—Ho hem d’anar a veure —va dir.

—No —la va contradir el germà—. No veus com vas? Tens tota la cama plena de sang… Hi aniré jo.

—No, no! Ho he de veure!

—Si no pots ni caminar!

Així i tot, la noia es va obstinar. Molt a poc a poc, agafats de bracet, els dos germans es van anar allunyant cap a la cala. Ell provà de raonar:

—Algú que no coneixia el terreny… Deu haver caigut pel penya-segat.

Ella no va creure necessari d’explicar-li que el cos no tenia aspecte d’haver caigut, d’haver-se donat cap cop. Estava tan angoixada, que potser no s’hauria pogut treure les paraules de la boca. Perquè ara, després d’haver trobat el seu germà, tot li semblava encara pitjor que abans. I això fins a l’extrem que, en arribar al caminoi que menava a la platja, no es va sentir amb cor de davallar-lo. S’aturà.

—Et vols quedar aquí? —va proposar-li el seu germà.

No sabia què fer. Però li semblava que no seria capaç de resistir la revelació brutal de l’escena que tindria lloc a baix, al costat del cadàver. No era prou coratjosa per a enfrontar-se amb la realitat, fos quina fos.

—Sí —va decidir a l’últim—; em quedaré.

Ell la va fer seure en un tou d’herba, a l’ombra de les roques.

—Torno de seguida —li va prometre.

La noia no li va replicar ni li retornà el somrís. Va quedar-se allí amb les mans caigudes sobre la falda, vençuda per tot d’emocions contradictòries. Li semblava que ara no hi havia res de tan urgent com reflexionar.

Un cop sola, però, fou incapaç de pensar res. El seu cervell no es prestava a jocs. Era una massa confusa que gairebé havia deixat de funcionar. Tot just era capaç dels moviments més elementals. Això és una pedra, i això herba, i això altre sorra, li deia. I prou.

De primer va sentir els passos del seu germà que s’allunyaven, o més ben dit, la remor de les pedres que els seus peus feien rodolar cap a la platja. Després tot s’aquietà.

En Lluís devia haver arribat a baix.

Va començar a esperar-se. En menys de dos minuts seria al costat del cadàver. D’un moment a l’altre, doncs, el tornaria a sentir i, seguidament, el veuria aparèixer en la sendera, des de la qual ja li cridaria:

—Sí, noia, és inexplicable; se m’assembla com un germà!

Una veu més pregona, però, li xiuxiuejava insidiosament que s’errava, que això era impossible. En el fons, havia perdut tota esperança. Per què? Què havia passat? No ho sabia, però l’ordre de les coses ja no era el mateix; quelcom d’estrany havia fet definitivament irrupció en la seva vida. Ara ja mai més res no seria com abans.

L’espera va prolongar-se desmesuradament. En Lluís tenia temps d’haver anat a reconèixer el cadàver i de tornar encara que hagués fet el camí de genollons. Per què no tornava, doncs? Què el retenia tanta estona prop d’aquell cos?

Provà d’aixecar-se i no ho aconseguí. Les forces l’abandonaven. Quan a la fi, després d’haver-ho intentat quatre o cinc vegades, les cames van sostenir-la, va descobrir que no podia caminar. El turmell li feia un mal terrible. En calent, de primer, aquella torçada semblava que no tingués cap importància, però ara el peu se li havia refredat i li era impossible de fer-lo reposar en el terra sense un ai de dolor.

Però no es volia quedar on era; li calia tornar a la platja, veure què havia succeït, esbrinar per què en Lluís s’entretenia tant. Va concentrar tota la seva voluntat i, amb un vaitot, féu un pas. Va haver d’aturar-se novament i, rendida, es deixà caure. Immediatament va comprendre que ja no es podria tornar a aixecar.

Sense pensar-s’hi, es va anar arrossegant sendera avall. Els rocs cantelluts li esquinçaven la carn, però ni en feia cas. A poc a poc, impulsada pel joc dels braços i de les cames, avançava cap a la platja. Ara i adés s’aturava un moment, però a l’acte, encara esbufegant, reprenia el camí.

Al cap de mitja hora, d’una hora, arribà a baix. Des del peu del corriol podia abraçar gairebé tota la platja amb la mirada. Si més no, podia abraçar-ne l’extensió suficient per a veure el cadàver, que continuava estès on l’havia deixat.

Però només hi havia el cadàver. Aparentment, el seu germà havia desaparegut. No se’n veia ni rastre. Va cridar:

—Lluís! Lluís!

I en Lluís no va contestar.

Va continuar avançant, ara per la sorra que s’enfonsava sota seu. Tota la cala es desplegava al seu esguard, i no hi havia ningú. Únicament el cadàver i ella.

—Lluís! Lluís! —tornà a cridar, sense cap convenciment.

En arribar on era la despulla va aclofar-se al seu costat. Reposà. Després, una mica incorporada, va estudiaria com havia fet de primer. La palpà, va resseguir-la curosament, aquest cop sense repugnància, sense sentir-se rebutjada per aquella cara muda, per la quietud del cos encara tebi.

—Lluís… —mormolà, a la fi, convençuda.

Perquè era en Lluís, li calia reconèixer-ho. Sempre havia estat ell.

L’enterraren l’endemà, a l’alba, i ni ella ni ningú no el van tornar a veure mai més.