La mina

Mai no s’havia sentit tan excitat com aquella tarda, quan, mentre obria vall per a renovar la vinya, va ensopegar amb un filó d’or. De primer, en sentir la resistència sota l’aixada, va creure que devia ésser una roca; altres cops li havia passat. I després, en posar al descobert la veta, va haver de fregar-se els ulls abans de convèncer-se que no somniava; allò era un veritable pa, una mena de lingot ample i llarg que es perdia en les profunditats de la terra.

Va continuar cavant desesperadament fins a nit entrada, però ni així: tot i que la cobdícia donava ales a les seves mans i agilitat als seus músculs, no va poder arribar al final de la vena, la qual cada cop es feia més gruixuda, més imponent. En caure la fosca es va veure obligat a deixar-ho. Ja no podia més.

Potser hauria estat més prudent reservar-se aquella descoberta, però la troballa era tan impressionant que se li escapava de la boca. Calia que parlés amb algú si no volia rebentar. Va franquejar-se amb el mestre del poble, un bon amic seu i persona de tota confiança.

L’altre, de moment, no se’l va creure. Però l’endemà, convençut pels seus propis ulls, va quedar-se tan esbalaït com ell.

—I què penseu fer, ara? —li va preguntar—. ¿Explotar-la tot sol?

—És clar…

El mestre, però, no ho veia tan senzill. Li va dir que ell sol no arribaria enlloc, atès que, a jutjar per les aparences, es tractava d’un filó molt abundant. Li faltaven experiència, maquinària adequada, capital… El pagès començà a gratar-se la nuca.

—Voleu dir? —repetia.

Va voler convèncer-lo que el millor que podia fer era fundar una societat per accions, de les quals es reservaria una ampla majoria per tal de conservar el control de la mina. Les explicacions es van fer tot seguit massa tècniques perquè l’home les entengués, però el mestre era tan bon amic, i tan il·lustrat, que per força havia de saber de què parlava. Va assentir, doncs.

El mestre mateix es va encarregar de les formalitats. Proveït de plens poders notarials, va declarar la mina, i al cap d’un parell de setmanes ja havia aconseguit d’interessar en l’afer mitja dotzena de capitalistes grossos que, en veure el filó, no s’hi van pensar dues vegades. Fou constituïda una societat en la qual, després d’alguns regateigs, el pagès va tenir vara relativament alta per un marge confortable de nou accions.

Immediatament va començar l’explotació. S’adquirí maquinària i foren contractats tot de tècnics i una munió d’obrers que en dos dies van fer desaparèixer l’antiga vinya i les vinyes properes, comprades de sotamà. En un tres i no res van florir tot de construccions: oficines, barraques, magatzems, cases per als llogats…

La vena era tan rica, que fins i tot resultava difícil d’extreure’n l’or, el qual es presentava en una massa compacta, tan densa, que gairebé no hi havia manera d’atacar-la. Els accionistes estaven entusiasmats. Rarament es presentava un negoci d’aquella envergadura. El filó tenia tot l’aire de no acabar-se mai. Ben a l’inrevés: a mesura que s’endinsava en la terra, augmentava de volum.

Van excavar túnels i galeries. Foren contractats més tècnics i més obrers perquè amb els primers ja no n’hi havia prou. Aviat, a les boques de la mina, va alçar-se tot un poble que amenaçava de convertir-se en una ciutat.

Després, la vena començà a precipitar-se terra endins gairebé verticalment. Novells túnels, novelles galeries. Van instal·lar ascensors i muntacàrregues, es van allargar les vies i s’augmentà el nombre de vagonetes que traslladaven el material a la superfície. Va caldre construir un ramal de ferrocarril fins al peu de la mina. Les accions de la societat s’enfilaren fins als núvols. Hi havia una gran demanadissa. Cap dels seus posseïdors, però, no tenia la intenció de desfer-se’n. El pagès, antic propietari del camp, ara era el president del consell d’administració i anava camí de convertir-se en l’individu més ric del món. Els altres accionistes el seguien a curta distància.

La veta continuava penetrant en les profunditats sense donar mostres de fatiga. Tampoc no en donava la societat explotadora. Al cap de pocs mesos, els obrers ja eren tants, que llur poblat de barraques improvisades va engolir la ciutat veïna i li féu sobrepassar el nombre de dos milions d’habitants. Ja era la ciutat més gran de la nació. Ràpidament, es van crear més línies de tramvies, de metros, d’autobusos, i s’aixecaren novelles construccions oficials. A poc a poc, d’una manera o altra, directament o indirectament, la ciutat sencera treballava per a la mina. I tothom es feia ric.

Terra endins, mentrestant, s’havia profunditzat fins a tals extrems que, amb els ascensors ordinaris, els obrers que treballaven al fons de tot ja no tenien ni temps de remuntar a la superfície entre dues tandes de feina. El trajecte era tan llarg que, abans d’arribar dalt, ja els calia davallar de nou. La societat es va preocupar degudament d’aquest problema i, mentre un exèrcit d’especialistes s’afanyava a instal·lar ascensors més ràpids, moguts per l’energia atòmica, els obrers es van veure obligats a fer com els empleats de les colònies: un any de treball i tres mesos de descans. Durant tres-cents seixanta-cinc dies sencers vivien en les pregoneses de la mina, on s’havien construït uns quants edificis immensos, de tipus casernari, amb els corresponents dormitoris, menjadors, sales de lectura i de joc, bars, cabarets i cinemes. Més endavant s’hi van afegir d’altres menes d’espectacles que exigiren el concurs de la gent de la superfície, molts dels quals es traslladaren a viure sota terra. Lentament, creixia una altra ciutat que amenaçava fer competència a la de fora. Molts dels obrers van acabar per renunciar llurs vacances al sol i fins i tot durant els mesos de vacances es quedaven a l’interior de la mina. Això va modificar les coses en el sentit que, com que en aquests períodes de repòs no eren admesos a les cases-casernes, es van veure obligats a cercar d’altres allotjaments i, atès que la funció crea l’òrgan, aviat s’observà una gran florida de pensions i d’hostals que l’empresa, desbordada, va autoritzar.

A continuació dels hostals van venir les cases particulars, i, amb elles, quan ja formaven tot de veïnats, l’inexcusable afegiment de botigues, oficines, serveis de policia, etc. La ciutat interior es menjava definitivament la de fora, cada dia més abandonada. Ben aviat només van quedar-hi unes quantes dotzenes de romàntics que per res del món no haurien renunciat a l’aire natural.

Ara, la vida s’havia concentrat de tal manera en les profunditats de la terra, que ja ni calia sortir de la ciutat subterrània per a realitzar les transaccions relacionades amb l’or. L’empresa de la mina mateixa havia omplert de magatzems i de despatxos l’interior de la seva propietat. Els accionistes acumulaven diner sobre diner. Hi havia quelcom més que els guanys de la mina. La ciutat sencera els pertanyia i eren ells qui cobraven lloguers, impostos i contribucions de tota mena. Sense adonar-se’n, es van trobar al cap d’un petit Estat que anava creixent sense descans a mesura que la vena, sempre inexhaurible, creava més i més benestar al seu entorn.

Aquella dotzena de senyors eren tan rics, que fàcilment haurien pogut abandonar l’explotació; posseïen riqueses que no s’acabarien per molt que visquessin ells i llurs descendents, per segles que durés la Terra. I amb el pas del temps tothom es feia tan adinerat com ells. Els obrers mateixos comptaven llurs estalvis per milions. Per què continuaven treballant, doncs? Tots, obrers i amos, s’havien tornat ambiciosos. Ja no es tractava de viure bé, confortablement, sinó d’ésser cada dia una mica més ric per la sola satisfacció de rabejar-se en quantitats astronòmiques que només podien calcular-se amb l’ajut d’experts i de màquines computadores. I ben just si hi donaven l’abast. Sovint, els mecanismes saltaven a trossos.

La comarca sencera, tot seguit la nació, el continent una mica més endavant, i a la fi, la humanitat au grand complet havien acabat per fer cap a les profunditats de la mina. Engolia pobles i nacions, Estats i continents; ho devorava tot. Es calculava que a la superfície ja només restaven, a part aquelles dotzenes de romàntics, els quals, sigui dit de passada, es morien pràcticament de gana, unes quantes tribus més o menys salvatges que encara ignoraven aquell prodigi o, per una estranya aberració de la naturalesa, eren indiferents al prestigi de l’or.

Les ciutats, sense habitants van anar desapareixent. Als indrets fèrtils, la vegetació ho envaïa tot; la sorra cobria les terres més inhòspites. Però ja no quedava ningú —ningú que comptés— per a veure-ho. Tothom vivia a l’interior de la terra, a recer de l’aire, del sol i de la pluja, del fred i de la calor. Tothom era ric i tothom treballava per enriquir-se encara més.

Dins, la terra era solcada per tots costats, foradada com un formatge ple de cucs o rosegat per les rates, però amb molta més simetria. Les ciutats s’alçaven a diverses profunditats i es comunicaven per mitjà d’ascensors enormes que sortien a hores regulars, com antany ho havien fet els trens a la superfície. Una xarxa de metros enlairats unia les poblacions situades al mateix nivell, i, de fet, convertides les unes en barris de les altres.

Els senyors del consell d’administració s’havien convertit en els governants indiscutibles de tota la Terra. Dictaven les lleis, feien justícia, regulaven la convivència entre els súbdits. Tot d’oficines tècniques s’encarregaven de manar, de jutjar, de condemnar, de recompensar. El mecanisme, exteriorment força senzill, era terriblement complicat. La societat, a poc a poc, s’havia anat dividint en quatre classes que es distingien no pas per llur riquesa, sinó per les funcions que tenien encomanades. Hi havia la dels oficials, que comprenia totes aquelles persones que treballaven en despatxos, jutjats, alcaldies, ministeris, organismes de control, etc. La dels tècnics, o sia el personal directament relacionat amb l’explotació de la mina i els investigadors que, en llurs laboratoris, treballaven en el descobriment, o la invenció, de procediments relacionats amb l’extracció de l’or i els seus problemes. La tercera classe era la formada pels obrers; era una classe, d’altra banda, destinada a extingir-se aviat, ja que els obrers tendien cada dia més a convertir-se en tècnics a mesura que les màquines guanyaven terreny. Per acabar, hi havia la classe dels comerciants.

Els bancs s’havien unificat, absorbits pel Banc Nacional, poderosíssima entitat que ocupava una extensió equivalent a la cinquena part de totes les ciutats subterrànies. Malgrat això, duia una vida relativament miserable. Tothom era massa ric per a deixar-se explotar. Les riqueses s’acumulaven tan de pressa que alguns romàntics, si bé no tan somiatruites com els qui s’havien quedat a la superfície, van donar el senyal d’alarma. On es pretenia d’arribar? Ni calculant la duració de la Terra en xifres per a les quals mancaven zeros, no hi hauria temps d’esgotar tots aquells béns. El món era ric, extraordinàriament ric, i continuaria essent-ho mentre existís, per moltes follies que es permetés. Per què continuar, doncs? Al capdavall, si prosseguien, aquesta riquesa tampoc no seria aprofitada! Com més rics fossin, menys l’aprofitarien, per tal com més curta seria llur vida i la vida de la raça. Només calia veure en què s’havia convertit l’habitant de les regions subterrànies. La veritat, però, era que, de moment, llevat d’una pal·lidesa més accentuada de la pell, gairebé no es veia res; la generació que treballava i vivia sota terra encara era la mateixa que havia viscut a sobre perquè tots aquests canvis foren portats a terme en menys de vint anys.

Cap d’aquestes aus de mal averany no prosperà. Els escassos profetes foren trossejats per la multitud que no en tenia prou, que mai no en tenia prou. L’or s’havia apoderat talment d’ells que, quan un dia circulà la notícia que el filó s’esgotava, la gent es llançà al carrer en actitud amenaçadora. La policia es va mobilitzar. Els dirigents temien una revolució. Per sort, la notícia fou rectificada gairebé immediatament. Per primera vegada des de l’inici dels treballs, la vena tenia una falla. Uns metres més enllà, però, continuava, més abundant que mai, ramificada en dos filons nous. Aquell principi de protesta, que podia haver menat a aldarulls sagnants, de cop i volta es va convertir en una festa major que durà tres dies i tres nits.

S’augmentaren els sous dels obrers i llur participació als guanys. Novelles riuades de milionaris afluïen al lloc de l’extracció, àvides d’ingressos més crescuts. Es nedava en una abundància tan meravellosa, que els bitllets fins aleshores en circulació foren retirats i substituïts per monedes d’or. Tot era d’or: les cases, les màquines, les eines de treball, els collars dels gossos… Els altres metalls eren mirats amb menyspreu tot i els esforços de quatre esnobs que pretenien distingir-se amb l’ús de joiells fets amb matèria menys noble.

Les galeries s’apregonaven dia darrera dia, van arribar a l’altre extrem de la Terra i retrocediren, sempre darrera les vetes que no donaven mostres d’esgotament. Les galeries abandonades eren convertides en línies fèrries, en carreteres, en pous d’ascensors. Els poetes cantaven l’època daurada, l’assoliment de totes les aspiracions de la humanitat…

Fins que un matí, buida com era, la Terra s’enrunà. Val a dir que ja no en quedava gran cosa: una mena de closca d’ou que es disgregà sense soroll. Molta gent ni se n’haurien adonat sense aquella caiguda de romàntics, amics de l’aire i del sol, que, rera la crosta, s’estavellaren contra els carrers també pavimentats d’or. Les cròniques conten que no hi va haver cap més víctima…