L’estació definitiva

—L’exprés de Truth?

El ferroviari va alçar la mà a l’altura de la visera de la gorra i, amb una mena de salutació vagament militar, va dir:

—Via preferent, senyor.

Amb el seu petit bagatge, l’home va allunyar-se andana enllà. Ben mirat, la pregunta era ociosa. L’exprés, que declarava visiblement la seva condició, repetida a tots els vagons, era el més luxós de tots els trens que esperaven a l’estació. Si més no per fora, ja que, un cop dins, aquesta impressió no es confirmava. Tot es veia molt usat i no costava de comprendre que aquell material havia rodat força. D’altra banda, els cotxes eren plens. Va instal·lar-se com va poder i, gairebé immediatament, el comboi engegà. Ni més ni menys que si l’haguessin esperat per iniciar el viatge. Era una impressió reconfortant, no cal dir-ho.

Va observar els seus companys de viatge. Tots semblaven capmassats en ells mateixos. Ningú no parlava. El cotxe era submergit en un gran silenci únicament trencat pel ritme exterior de les rodes. Calia creure que el mateix succeïa als altres cotxes. La gent que s’adreçava a Truth no era pas gaire comunicativa.

Després, quan van deixar l’estació enrera, tothom es posà a mirar per les finestres, tot i que el paisatge, de moment, no tenia res de particular. L’home el va trobar vagament familiar, tot i que mai no havia viatjat per aquella línia. Familiar i fins i tot una mica monòton. També ho devien pensar els seus companys, això, perquè més aviat feien cara d’avorrits.

El tren avançava veloç, com impacient de deixar enrera aquelles contrades conegudes o, si més no, pressentides des de temps ha. Finestres enllà, passaven arbres, pals telefònics i elèctrics, camps, cases de pagès, alguna o altra ciutat provinciana… Al cap d’un seguit de quilòmetres, el paisatge, insensiblement, començà a transformar-se. L’interès es reflectí immediatament en els ulls dels passatgers.

L’home no hauria pogut dir amb precisió què havia canviat. Només sabia que allò ja no li era tan familiar. Els arbres, els camps, els rius, les muntanyes, res no diferia sensiblement d’allò que coneixia; alhora, però, la naturalesa oferia quelcom d’insòlit, una disposició especial que li donava novetat. Rius, muntanyes i arbres, sense deixar d’ésser allò que havien d’ésser, ho eren d’una altra manera. Per començar, reclamaven una atenció forçada que alleugeria el cansament del viatge. I això ja era prou important.

Una estona després hi va haver com una ruptura. Aquell paisatge només havia servit de transició. Ara tot era nou i una mica difícil de comprendre. L’home no havia vist mai res de semblant. Embadalit, mirava finestra enfora, silenciós com tots els seus companys. Si no hagués conservat a les retines les formes de primer familiars i seguidament ja no tan familiars, però encara corrents, dels paisatges travessats amb anterioritat, no hauria pas sabut on es trobava. De fet, el tren els havia traslladat a un altre món. No pas més bell, potser, però força més intens, si bé d’una aridesa desconcertant. Fatigava els ulls. Malgrat això, ningú no semblava disposat a renunciar a l’espectacle. Els viatgers, estretament apinyats a les finestres, perquè les obertures eren poques i no gaire grans, i, en canvi, els curiosos eren nombrosos, seguien amb una atenció dolorosa les transformacions i, de vegades, àdhuc les mutacions brusques que els oferia el terreny a banda i banda de les vies.

De lluny en lluny, el tren s’aturava breument, cinc o sis segons a tot estirar. Com l’home observà, però, mai no els esperava cap novell viatger en aquestes estacions de trànsit. A les primeres no davallà gairebé ningú, però després, a mesura que el viatge s’allargava, els viatgers començaren a desaparèixer. De tard en tard, àdhuc es donava el cas d’algun impacient que no sabia esperar la parada propera i baixava en plena marxa, en despoblat. Curiosament, aquestes renúncies de prosseguir solien tenir lloc en les contrades més àrides. Perquè ara i adés el tren travessava interminables extensions de sorra, sense cap arbre, sense el més petit accident natural o de mà humana. Després, de sobte, éreu recompensat per un bosquet, per un jardí, per un oasi que semblava florir com per miracle en ple desert. No es podia negar que el país era estrany, amb abundància de contrastos insospitats. L’home suposava que això, precisament, era el que retenia molts dels seus companys. Al capdavall, el retenia a ell.

Aviat, el paisatge es va fer encara més abrupte i el tren inicià una ascensió vertiginosa que els feia contenir la respiració. Davant de tot, la màquina, sotmesa a un gran esforç, es queixava amb un esbufec sostingut i anguniós, i darrera, les rodes mossegaven les vies amb un grinyol feixuc. Aleshores la velocitat es reduí i tots aquells qui havien perseverat en el viatge van haver de confessar-se que la contrada on penetrava els compensava de sobra de totes les fatigues. No era pas que fos bella. Ni que no ho fos. La cosa no es plantejava en aquests termes. Era senzillament impressionant. Tenia una força, una exuberància vital, que submergia l’ànim. Tothom se sentia seduït. Mentre va durar aquesta etapa del viatge, ningú no abandonà el tren.

A continuació hi va haver com un clot. El comboi començà a davallar i durant hores travessaren una vall d’una monotonia paradoxal. La naturalesa resumia la totalitat de les seves creacions en una extensió relativament petita, si es comparava amb el conjunt de trajecte ja recorregut, i ho feia amb una minuciositat tan monòtona que cansava els ulls més ben disposats. Ara van ésser molts els trànsfugues que deixaren el tren. Així i tot, encara restava una bona quantitat de viatgers. I era de suposar que aquests ja anirien fins al final, el qual, a jutjar per les hores que feia que durava el viatge, ja devia estar a tocar.

En sortir de la vall, el paisatge va canviar encara i, novament, es va fer abrupte. Vist des del cotxe, tenia una solidesa de pedra; de cosa eterna, definitiva. Per primer cop, els viatgers es van mirar entre ells amb un desig palpable de comunicar-se les impressions personals. Malgrat això, ningú no es va atrevir a dir la primera paraula. Clavats a les finestres, van tornar a mirar cap a fora. El tren avançava lentament, com per facilitar el treball dels ulls.

Aleshores hi va haver una altra parada, més breu i tot que les anteriors, després de la qual el paisatge que els acollí tenia quelcom d’enquimerador. No pas per la sumptuositat, ni per la seva puixança. No. Cap dels viatgers, conscients com eren del que s’esdevenia, no hauria estat capaç de traduir verbalment el motiu d’aquella in quietud, d’aquell desconcert. El fet era que la naturalesa, que pretenia sobrepassar-se, s’havia empobrit, debilitat, per excés. Algú àdhuc esbossà una rialleta derisòria. Després de tot el que havien vist, aquell cim ben compost, cert, però anodí com la còpia realista d’un pintor afeccionat, curós de l’exactitud de cada detall, però mancat de flama creadora, incapaç d’ordenar la síntesi sense la qual no hi ha ni art ni veritat, els defraudava Era estúpid haver fet un viatge tan llarg per arribar a aquell resultat. Si no és que es tractava d’una etapa més, passada la qual entrarien, finalment, en la terra que tots, alguns sense confessar-s’ho, havien anat a cercar. Però no, tot induïa a creure que el termini del viatge era allí mateix —que aquell magre paisatge constituïa un destí darrer.

Ho encertaven. Uns quants quilòmetres més enllà, o potser ni tant, perquè el tren havia recorregut encara més lentament aquest territori, el comboi s’aturà en una estació on un rètol estrident deia: «Terminus».

Tot i el sentit indubtable de la paraula, els viatgers encara no estaven del tot convençuts. Continuaven mirant per les finestres, sense decidir-se a abandonar els cotxes. Mentre romanien en aquesta actitud indecisa, van veure que el maquinista saltava de la locomotora. L’home, brut de suor i capolat per l’esforç a què havia estat sotmesa la seva atenció, va encarar-se amb els ocupants del tren:

—Això és Truth. Ja hem arribat! —va cridar.

I tot seguit va desaparèixer estació endins. Els viatgers, resignats, van recollir l’equipatge i s’encaminaren a les portes dels cotxes respectius. Ja estaven a punt de davallar, quan una altra veu els va fer precipitar novament a les finestres.

Un maquinista desconegut, més jove que l’anterior, havia sortit no sabien d’on i, dret a l’andana, els deia:

—No us deixeu enredar! Això no és Truth ni ho ha estat mai. Si us interessa de debò d’arribar-hi, no abandoneu el tren. El viatge tot just ha començat.

En sentir això darrer, uns quants viatgers es van apressar a deixar el comboi. Ja en tenien prou. Truth o no Truth, allí es quedaven. Els altres, en canvi, van tornar a seure, disposats a continuar fins on fos.

L’home s’enfilà a la màquina i al cap de deu minuts prosseguien el viatge. És a dir: començaven a retrocedir. Ara s’havia fet de nit i el paisatge no era visible. Però sabien que retrocedien. De segur que el vell maquinista s’havia equivocat en alguna cruïlla, cap a la qual s’adreçaven per tal de rectificar la ruta. Tots confiaven que aquest encreuament de vies no seria gaire remot. No era pas gens confortable, allò de viatjar a les fosques. Qui més qui menys, però, tothom acabà per adormir-se.

En despertar-se, es van trobar a l’estació d’origen. Tot de viatgers novells muntaven al tren, mentre unes quantes dotzenes d’aquells que havien semblat disposats a continuar decidien quedar-se a la ciutat. Probablement l’enyoraven des del primer moment.

Quan el tren va estar ple, i s’emplenà molt de pressa, el maquinista va engegar entre tot d’udols de sirena. L’home, de primer, no acabava de comprendre per què havien retrocedit fins allí, per tal com ara se’n tornaven pel mateix camí; els camps que travessaven eren els mateixos que havia vist a l’inici del viatge anterior. De fet, una bona part del trajecte es repetia. Com observà al cap d’una estona, però, ara hi havia tot de petits detalls, de menudes variacions, que li donaven un altre sentit. Els novells vinguts, que no havien fet l’altre viatge, no ho podien saber, certament, però ell, que tenia aquella experiència, ara obria els ulls amb més interès que mai. Hi havia quelcom de fascinant en la contemplació d’una terra que, sense perdre allò que tenia de fonamental, es matisava tan subtilment que, més d’un cop, gairebé es contradeia.

Més endavant, van travessar indrets on el paisatge es renovava totalment, però sempre era per tornar a caure en d’altres on subsistia si fa no fa, i de vegades del tot, com era la vetlla. Aquesta ordenació, arbitrària en aparença, de fet obeïa a una idea preconcebuda i abastable. Això ho va comprendre més bé quan, en deixar a la fi enrera les terres familiars, el tren s’endinsà per paisatges on la renovació era més pregona, més substancial. Abans d’arribar-hi, però, unes dotzenes de viatgers ja ha vien abandonat el comboi. Cal dir, de tota manera, que entre aquests no n’hi havia cap dels qui havien fet el viatge anterior; tots pertanyien a la darrera fornada.

Els «vells» abandonaren més endavant, quan el viatge, sobtadament, començà a fer-se gratuït, capritxós, amb un seguit de canvis d’atmosfera que dificultaven el passatge d’una forma a l’altra. Al cap d’un parell d’hores aquest desori esdevenia gairebé insuportable i durant alguns moments les defeccions foren ininterrompudes. Calia una sensibilitat molt especial per avenir-se a tantes ruptures sense solució de continuïtat.

En arribar a Truth ja només eren una trentena. Ara bé, fet i fet, sembla que tampoc allò no era Truth. Un cop més, s’havien perdut pel camí. Així els ho va dir un altre maquinista que rellevà el que els havia dut. Enfrontat amb algunes preguntes dels viatgers, va reconèixer que sovint havien estat a punt d’emprendre la bona via, però que sempre, en un lloc o altre, un canvi d’agulles inoportú els havia privat dels beneficis de l’encert. Si algú volia arribar verament a Truth, calia que s’omplís de paciència i confiés en la seva perícia; només ell els hi podia portar.

Alguns van confiar-hi i restaren al tren, el qual, com la vetlla, començà a retrocedir nit enllà fins a l’antiga estació d’origen, on ja els esperava una altra multitud de viatgers disposats a emprendre l’aventura.

Una veritable aventura, car aquesta vegada els paisatges que van travessar foren, més que insòlits, d’una profusió desconcertant. D’altra banda, ara el tren anava amb una lentitud desacostumada en aquesta mena de vehicles. Sovint semblava com si la màquina, exhausta, anés a aturar-se de debò, però a la fi sempre acabava per treure forces de flaquesa. El viatge, doncs, fou extraordinàriament llarg, gairebé tres vegades més llarg que els anteriors. I tot plegat per encarar-se, al capdavall, amb la mateixa desil·lusió. El maquinista prou va pretendre que havien arribat a terme, però també ara es va presentar un maquinista més jove disposat a assegurar-los amb tota fermesa que en aquella afirmació no hi havia ni un gram de veritat, que no s’arribava a Truth tan fàcilment. La via era llarga i complexa i només un home era capaç d’orientar-s’hi: ell.

Van retrocedir altre cop, doncs, i després, van retrocedir encara moltes altres vegades. Sempre, en aturar-se a l’estació, hi havia un maquinista que sortia qui sap d’on i s’apoderava de la locomotora amb la pretensió de menar-los a l’autèntica Truth. Fos com fos, però, la realitat demostrava que tots estaven destinats a perdre’s pel camí.

Va arribar un moment que l’home fou l’únic supervivent de la petita multitud que féu el primer viatge, és a dir, el primer viatge a partir d’aquell en el qual ell s’embarcà, perquè era de creure que abans ja n’hi havia hagut molts altres. Ara, tots els seus vells i silenciosos companys, amb els quals mai no bescanviava cap paraula ni informació, havien abandonat; exactament com ho havien fet molts d’aquells qui pujaren al tren després, en iniciar-se el segon, el tercer o el desè viatge. I ja no comptava tots aquells altres que havien deixat el tren en qualsevol de les estacions de pas o al mig del camp.

Va viatjar encara un grapat d’anys i arribà a un gran nombre d’estacions que mai no eren Truth. Va aconseguir una gran experiència, i amb el temps, va desinteressar-se del paisatge que ja mirava per costum, sobretot en la seva primera meitat, on sempre era el mateix, o molt semblant, amb menudes variacions destinades a preparar els viatgers per als paisatges que seguien, normalment més originals.

Van passar la seva joventut i la seva maduresa. I aleshores, un bon dia, li semblà com si es despertés d’un enartament. Tots aquells anys de tren li pesaven feixugament a l’esquena i va comprendre que havia envellit a la recerca d’una ciutat a la qual mai no arribaria. En la mesura en què existís, ja hi era, feia anys que l’havia descoberta.

Aquell vespre, en arribar a l’eterna Truth, va davallar del tren amb la maleta a la mà. En sortir de l’estació, va sentir la veu d’un novell maquinista que cridava als viatgers encara indecisos:

—Això no és Truth! No us deixeu enganyar. Només jo sé on és aquesta ciutat i, si confieu en mi, us hi portaré…

Ni es va aturar. Tot això estava molt bé per als altres, que encara eren joves i tot just iniciaven el viatge. Ell ja en tenia prou i s’instal·laria, definitivament, a Truth.