La interpretació de somnis

D’arrencada, el vessant era d’una ascensió fàcil, però tot seguit, gairebé d’una manera sobtada, el pendent es feia escabrós. El pujol, convertit en una autèntica muntanya, es desplegava al meu davant en tot de graons amples que a poc a poc s’estrenyien. Potser és la perspectiva, el que t’ho fa veure així, vaig pensar mentre m’enfilava. Aviat, però, ja no vaig tenir esma de pensar res; l’esforç muscular, l’atenció a què m’obligava l’escalada, s’enduia tota la meva energia.

El cel, sobre la muntanya, s’enfosquia amenaçadorament amb una nuvolada precursora de tempestats. No vaig cedir, però, a l’impuls que m’aconsellava de retrocedir, de tornar a la seguretat de la casa; un impuls contrari, més puixant, m’obligava a perseverar. Dalt de tot m’esperava quelcom que em calia aconseguir a totes passades. Fos el que fos, sabia que recompensaria de sobra el meu esforç.

Les parets, graó rera graó, eren cada cop més abruptes. D’altra banda, gairebé no m’hi veia; una nit prematura esborrava el contorn de les coses. Gairebé a les palpentes, doncs, continuava pujant, fiat més que res en el meu instint. Cercava les esquerdes entre les pedres, temptejava fins que els meus dits ensopegaven amb una mata i, premut contra el mur hostil, prosseguia una ascensió lenta i desavesada.

Ara i adés, en arribar als breus replans que em permetien un instant de repòs, alçava els ulls i contemplava el cim de la muntanya. A despit de l’obscuritat, el podia distingir bé. Era un consol veure que cada cop era més a prop, encara que continués tan terriblement llunyà. Més càrrec em feia dels meus progressos si mirava cap a baix, però poques vegades m’hi atrevia: em dominava el temor del vertigen.

La paret era progressivament més i més llisa i, al cap d’una estona, es convertí en un sol bloc compacte, sense rastres de vegetació, sense la més petita fissura. Amb tot, la força que em duia endavant era més decidida que l’obstacle. El vencia. Ni jo no sabia com, però el vencia. Aparentment, res no em podia derrotar. Un instint infal·lible m’adreçava als indrets de menys resistència. D’una manera o altra, sempre em trobava on la muntanya, mai totalment indefensa, semblava menys preparada contra les escomeses.

El darrer graó, però, sí que tenia tot l’aspecte d’ésser infranquejable. Vaig contornejar-lo amb l’esperança de descobrir un pas, un defecte en la pedra, potser una simple i menuda erosió en la qual repenjar el peu o la mà… I no hi era. Però jo havia arribat massa amunt perquè em deixés vèncer, ara, pel darrer obstacle. Em calia hissar-me fins al capdamunt de tot.

Ho vaig provar repetidament, amb enginy i serenitat. El mur, però, sempre em rebutjava. Si hagués disposat de les eines professionals, hauria pogut tallar una escala en la pedra, que no era dura, sinó més aviat saulonosa, però només tenia les mans. Per això, a la fi, vaig procedir de l’única manera raonable: negant l’obstacle.

Aleshores tot fou fàcil i planer. Gairebé sense adonar-me’n, vaig avançar per la paret com si fos un camí de la vall, a peu pla. Al cap d’uns segons era dalt de tot. Al meu davant, es dreçava una casa. I dins, ho vaig comprendre com si fos una il·luminació, hi havia quelcom que cobejava. La construcció, però, era molt menuda. De fet, ho havia d’ésser per força, car el cim de la muntanya era reduïdíssim; potser tenia quatre o cinc metres per costat.

M’hi vaig atansar sense concedir-me cap repòs. La porta semblava tancada, però en empènyer-la vaig comprovar que era simplement ajustada. Vaig penetrar al vestíbul. Era molt gran, tan gran que, un moment, vaig témer que la casa sencera es reduïa a aquell indret. Després vaig veure el passadís, i seguidament, em trobava en una habitació amplíssima de la qual ben just podia distingir els extrems. Més que aquella grandària excessiva, tan poc avinguda amb les proporcions de l’edifici tal com l’havia vist per fora, em va sorprendre la nuesa absoluta de l’estança. No hi havia ni mobles, ni cortinatges, ni teles penjades a les parets. Era impossible d’imaginar un indret més despullat.

Una mica inquiet, vaig deixar aquesta habitació per entrar en una altra que n’era una rèplica exacta. Tampoc no hi havia res, ni ningú. Aleshores se’m va acudir que potser no feia bé d’endinsar-me per una casa desconeguda sense demanar permís. Al capdavall, potser era habitada. Per això vaig cridar, doncs; una mica tímidament de primer, i més fort en veure que ningú no em contestava. El silenci no es va alterar.

Vaig avançar encara cap a l’habitació següent i, des d’allí, vaig passar a les altres que venien a continuació. No sé quantes eren, però de tota manera n’hi havia moltes, totes immenses, inacabables, solitàries i despullades com semblava de rigor. Els meus passos, que ressonaven en l’empedrat, desvetllaven tot de respostes sorolloses de paret a paret.

A la fi, em vaig trobar davant d’una escala. Al replà del capdamunt m’esperava una noia. En veure’m, em va somriure i s’inclinà una mica, a tall de salutació, sense dir res. La vaig imitar i, després, mentre m’enfilava pels graons, la vaig examinar amb curiositat. Ara, d’alguna banda, venia una lluminositat difusa, però abundant, que em permetia de veure-la com en ple dia. Era una noia jove, de faccions agradables i molt ben feta.

Quan vaig ésser dalt, em va tornar a somriure, repetí novament aquell gest de benvinguda, o de submissió, i, sempre sense dir una sola paraula, com si fos muda, em precedí per un corredor ample i llarg que desembocava en un menjador. La taula estava parada i plena de menges d’aspecte apetitós i de flaire delicada. Quan va separar una cadira perquè m’assegués, però, vaig refusar-m’hi amb el cap. Ella no insistí.

Vam travessar unes quantes sales més, espaioses o reduïdes, perquè ara n’hi havia de tota mena, si bé totes eren tan nues com les habitacions del pis de sota. Ella, mentre fèiem camí, s’anava traient la roba, que deixava escampada, i sense desvergonyiment, però també sense pudor, atreia, amb els seus gestos, la meva atenció sobre els pits, el ventre, les natges.

Quan arribàrem davant d’una porta tancada, la primera que trobàvem, es va aturar, l’obrí amb una clau que duia a la mà i que fins llavors jo encara no havia vist i, amb els ulls, m’invità a entrar-hi.

Era un dormitori. És a dir, només contenia un llit, molt baix i molt ample, d’aspecte confortable. Mentre ella ajustava la porta, m’hi vaig ajeure. Per la finestra entrava un raig de sol, com si ara els núvols de fora s’haguessin escampat, i la cambra ho agraïa fent-se alegre i acollidora.

El matalàs cedí una mica al meu costat i, en girar-me, vaig veure que ella acabava d’agenollar-se i, inclinada al meu damunt, m’atansava els pits a la boca. Amb la mà, arrossegava la meva cap al seu sexe.

Vaig pegar-li i, quan no es va moure, vaig alçar les cames, i amb els peus clavats contra el seu ventre, la vaig expulsar violentament. Va caure a terra, però jo estava irat i vaig continuar donant-li puntades de peu fins que fugí cap a la porta.

Vaig tancar-la amb balda darrera seu i, amb un sospir, vaig tornar al llit solitari.

Tornava retut per tota una jornada de treball. Dia darrera dia, la fatiga s’anava acumulant dintre meu fins a fer-se insuportable. Sempre em feia mal tot: ossos, músculs i nervis. De banda de vespre, en tornar a peu per tal d’estalviar els diners de l’autobús, no era un home que camina, sinó una ombra que s’arrossega.

En arribar davallava els graons que menen al subsòl. Les escales sempre eren brutes de deixalles i de baix de tot pujava la bafarada habitual del gas. Sempre hi havia algú o altre que es deixava una aixeta mal tancada; sempre estàvem a punt de morir asfixiats. AI-tres cops, s’hi afegia una fortor de cols que reblava el clau.

La Nina pujava corrents, perseguida per la Lena, i totes dues se’m posaven entre cames fins que començava a repartir mastegots. Sovint em feien caure i tot. Em quedava assegut damunt les deixalles que acabaven d’empastifar-me el vestit ja prou galdós. Aleshores sortia la mare i, com si encara fossin dues criatures, en protegia una amb cada braç mentre m’omplia d’insults amb la veu colèrica.

En general, no em molestava a contestar; la meva llengua era impotent davant la verbositat de la mare. A ella li sobraven mots per a donar i per a vendre. Es passava el sant dia cantant o xerrant o escridassant, i això fins i tot quan estava sola. Però no ho estava mai. A casa, mai ningú estava sol.

En empènyer la porta, a baix de tot, sovint ensopegava amb en Nin, que tenia el mal costum de posar-se a jugar al mig del pas. Si no li clavava la porta damunt, el trepitjava; era inevitable. En aquell indret tan fosc era absolutament impossible de distingir res. En Nin, doncs, se la carregava. Tothom hi ensopegava, tothom el trepitjava. Ell, però, mai no plorava tan fort com quan ho feia jo.

La mare, que potser encara consolava la Nina i la Lena, baixava precipitadament per afegir uns quants insults a les grolleries que ja m’havia adreçat. Jo em tapava les orelles amb les mans per tal de no sentir-la i m’escapava casa endins. Només que no hi havia lloc on escapar-se. La casa era petita, i érem tants!

En aquella hora, el pare havia tornat del treball i gairebé sempre el trobava assegut prop de la taula amb el diari. Contestava la meva salutació amb una mena de glapit confús i, sense alçar el cap, continuava llegint. La Tona i la Maria, que també solien ser-hi, cantussejaven estúpidament tot estarrufant-se els cabells davant el tros de mirall que penjava en un costat de porta, o bé conspiraven i reien en veu baixa. En Josep i en Pau encara no havien arribat, però ja no tardarien gaire. La seva presència es començava a sentir a l’avançada.

L’àvia estava asseguda al fons de tot del corredor, muda, però més eloqüent que si hagués parlat. No era una invàlida ni estava malalta; ben a l’inrevés, era una dona forta per als anys que tenia, però s’havia obstinat a fer de moble i sempre, de nit i de dia, la vèieu al fons de tot del passadís, asseguda a la seva cadira baixa i contemplant la família sencera amb un gest murri, de desaprovació.

La tia Lena, encara jove, sortia de la cuina, apressada, i començava a donar ordres a tothom, com de costum. És veritat que ningú no l’obeïa, però aquesta resistència no ajudava pas gens a descoratjar-la. Ella continuava ordenant això o allò com una maniàtica. En passar pel meu costat, em tustava l’espatlla. Jo me’n separava ràpidament, car, enfeinada com estava, mai no tenia temps d’agençar-se una mica i ara ja feia anys que pudia. Pudia tant, que fins i tot es remarcava en aquella atmosfera sobrecarregada.

Amb ganes d’evitar-los tots plegats, acabava asseient-me al racó més allunyat del menjador, però ja entraven la Nina i la Lena, sempre perseguint-se i bogejant. Corrien entre les cadires i es ficaven sota la taula fins que el pare s’empipava i arreplegava la primera que li queia a les mans. Li aixecava les faldilles i, amb el palmell obert i feixuc, d’obrer, la colpejava llargament, perquè aprengués. L’altra, la Nina o la Lena, la que s’havia salvat, aprofitava el moment per fer tot de llengotes a la dissortada. La Tona i la Maria reien.

Aleshores arribaven en Josep i en Pau, que treballaven a la mateixa empresa; entraven amb les seves veus altes, cridaneres, i en Pau s’apoderava d’una part del diari per tal de llegir, amb dificultat, els fets diversos. Després, mentre la mare servia el sopar, els comentava tot sol. En Josep, sempre propens a fer víctimes, es ficava amb la Tona o amb la Maria. Es burlava dels vestits que duien, dels pentinats, dels xicots amb què anaven al cinema dissabte a la tarda. Sempre n’hi havia una o altra que acabava plorant.

La mare i la Lena, la tia, posaven els plats a taula sense gens ni mica de mirament, fent tant de soroll com podien. El pare reptava en Josep i la Tona o la Maria, de vegades totes dues, s’eixugaven les llàgrimes.

Ens posàvem a sopar. La taula era més aviat esquifida i, de fet, no hi cabíem tots. I això que la mare, que prou feina tenia posant i traient plats, no s’asseia mai. No és pas que el menjar fos abundós, però onze persones a taula obliguen a pencar de valent la dona que serveix, encara que només mengin sopes i arengada.

Els germans no paraven d’esgratinyar-se tota l’estona. De tant en tant, el pare allargava les mans i deixava caure algun clatellot contra els qui tenia més a prop. Es feia un segon de silenci, però tot seguit recomençaven les discussions i les paraules ofensives. L’àvia ens mirava, cellajunta o múrria.

Tan aviat com podia, m’escapava cap a la meva habitació. Però el dormitori no era meu, sinó nostre. En Josep i en Pau no tardaven a fer-hi la seva aparició sorollosa. Per broma, agafaven els coixins i s’esbatussaven entre rialles. Després, mentre es despullaven, començaven a parlar de dones. Sempre ho feien amb les paraules més obscenes que coneixien.

A la fi, es deixaven caure sobre el llit, al meu costat, perquè només n’hi havia un per a tots tres, i no era ni de matrimoni. M’empenyien cap al mur sense parar d’insultar-me, perquè, segons ells, ocupava més lloc que no em corresponia. A poc a poc, anaven estirant el llençol i la flassada i s’hi abrigaven mentre jo em quedava al descobert. I sabia que era inútil de protestar; més i tot: cada cop que ho havia fet, la queixa era ofegada a mastegots.

Es giraven i regiraven com els convenia, i l’un o l’altre sempre acabava per roncar; sovint, ho feien tots dos. Jo saltava a recollir l’americana i me la posava damunt per no quedar-me glaçat. El cos d’en Josep, o d’en Pau, anava guanyant terreny sobre el matalàs, em premia, però jo ja no em podia enretirar més; a l’altre costat hi havia la paret humida. L’alba em sorprenia amb els ossos cruixits i els ulls oberts. Sota meu, mig pam de llit; damunt, res: tot dormint, havien acabat fins i tot per prendre’m el gec.