Els anys mil

En despertar-se espontàniament, com cada dia, va creure que ja era l’hora de llevar-se. En obrir els ulls, però, el va sorprendre de constatar que pels finestrons oberts no es filtrava ni un sol raig de claror. Sense redreçar-se, va allargar el braç cap a la pera de damunt la tauleta, però en algun indret devia haver-hi una avaria, o el que fos, perquè la bombeta no es va encendre. Va palpar fins que els dits ensopegaren amb la capsa dels llumins, en va fer petar un i consultà el rellotge. Assenyalava les sis.

Feia molt de temps que no s’havia despertat tan d’hora. Tot un seguit d’anys de llevar-se exactament a un quart de nou l’havia acostumat a dormir d’una sola tirada fins en aquella hora, quan el cos mateix li feia de despertador. Aquella exactitud cronomètrica fins i tot provocava les bromes dels seus familiars, potser secretament envejosos d’aquell instint que mai no havia deixat d’advertir-lo que ja era hora de deixar el llit.

El llumí se li va consumir entre els dits i, a punt de cremar-se, el deixà caure a terra. Estava força admirat d’aquella mena de traïció del seu organisme, la qual encara va semblar-li més curiosa en adonar-se que no tan sols l’havia desvetllat a deshora, sinó en el moment oportú. Era contradictori, certament, però se sentia reposat, sense gota de son.

Tot i això, acabà per abaltir-se altra vegada, si bé ara sense necessitat i superficialment, car sovint tornava a despertar-se amb una mena de sensació imprecisa que alguna cosa no rutllava i que ell n’era responsable. No es decidia a llevar-se, car fora del llit tampoc no sabria com passar aquell grapat de minuts que el separaven del moment de sortir de casa per adreçar-se al despatx. Era massa d’hora.

Començà a regirar-se, nerviós. Li semblava mentida que amb l’estona que devia haver passat encara no s’insinués gens de llum per la finestra; aparentment, era negra nit. A la fi, com que la pera continuava sense funcionar, va encendre un segon llumí i fità altre cop les busques del rellotge. No s’havien mogut.

Ja deia jo!, va exclamar triomfalment. Però això no solucionava res; si fora era fosc, senyal que, independentment de l’aturada del rellotge, encara mancava una bona estona fins a un quart de nou. El dia, si no ho recordava malament, clarejava cap a dos quarts de vuit. Com que era un home d’habituds arrelades i poc amic dels problemes, aquestes consideracions van acabar de neguitejar-lo.

Incapaç de resistir més, va llevar-se. Es calçà les sabatilles, es va posar la bata que penjava en un respatller de cadira i sortí al corredor. A l’acte va veure que al menjador hi havia llum; no era l’electricitat, però, sinó la claror vacil·lant i groga d’una espelma. Devia haver-la encès la seva mare; ningú més no sabia on es guardaven aquests articles casolans, tan rarament necessaris.

La va trobar amb el rellotge a les mans, inclinada endavant.

—Què passa, mare? —va preguntar-li.

—Es veu que s’ha aturat —va dir ella, amb un gest cap a l’esfera.

—Ah! I per què t’has llevat, tan d’hora?

—Em pensava que era més tard. Ja no tenia son.

Ell va agafar-li el rellotge de les mans i, una mica esfereït, comprovà que, com el seu, s’havia immobilitzat a les sis en punt.

—I tu? —féu la dona al seu torn—. ¿Que no et trobes bé, potser?

—El meu també s’ha aturat —digué.

—Sí que és curiós… De tota manera, ha de ser d’hora. A fora, tot és fosc.

—Sí —va assentir. I mormolà—: És fosc, no funciona l’electricitat i els rellotges s’han aturat…

Com colpit per una idea, va deixar altre cop el rellotge sobre el trinxant i s’encaminà al corredor.

—On vas? —va preguntar-li la mare, i el va seguir amb l’espelma.

—Vull mirar el comptador…

De seguida va veure que els ploms no eren fosos. No es tractava, doncs, d’una avaria en la instal·lació de la casa. Per tal d’assegurar-se’n més a consciència, va sortir del pis, va pitjar el botó del timbre i va provar d’encendre el llum automàtic de l’escala: debades.

—Potser és una avaria de la central… —comentà.

Quan tornava a entrar al vestíbul, va sentir unes veus que parlaven als pisos veïns; darrera d’una de les finestres del celobert es veia la lluminositat esclarianada d’una llanterna elèctrica que parpellejava.

—Sembla que tothom està llevat… —digué.

Abans que la mare tingués temps de contestar, la veu de la germana va cridar des de l’interior del pis:

—Mare, mare! Què passa?

—No res —va contestar-li la dona—. Dorm.

—Però quina hora és?

—No ho sé; s’ha aturat el rellotge.

Tots dos, mare i fill, s’havien anat atansant a la porta del dormitori d’on sortia la veu.

—Mira el teu —va dir ell.

Van sentir el menut espetec de l’interruptor i, tot seguit, la veu de la noia que exclamava:

—No hi ha llum!

—No tens una pila?…

Al cap d’uns segons, un raig de llum es filtrà per sota la porta i va estendre una catifa clara al llarg del mosaic. La noia digué:

—Se m’ha aturat a les sis…

—N’estàs segura? —va preguntar ell.

—És clar! Per què?

—Tots els rellotges s’han aturat a les sis —explicà ell.

La noia devia saltar del llit, perquè van sentir el fregadís dels peus que cercaven les xinel·les. Quan va obrir la porta, tots dos, mare i fill, continuaven allí, esperant-la. Tots tres es van mirar en silenci. Després ella xiuxiuejà:

—No ho trobeu estrany?

Ell va demanar:

—Deixa’m la pila…

La hi va prendre de les mans i s’allunyà corredor amunt, cap al seu dormitori.

—On vas? —va voler saber la mare.

—M’arribaré a la plaça.

Les dones no van protestar. Ara, obscurament, a tols tres els semblava que allò de saber l’hora era quelcom d’essencial. I a la plaça hi havia un rellotge.

Al cap de cinc minuts va tornar a sortir, ara vestit, o mal vestit, perquè ni s’havia preocupat de posar-se la corbata, tan primmirat com era de costum. També duia les sabates descordades.

—Torno de seguida —va dir sense aturar-se.

Es precipità escales avall. Darrera d’algunes portes se sentia remor de converses, una mena d’agitació que indicava el desconcert de la gent. Malgrat la temptació, però, no gosà trucar a cap pis.

A fora, el carrer era solitari i molt fosc. Alçà els ulls al cel i va poder comprovar que no resplendia ni una estrella. A la plaça hi havia dos homes. S’aturà prop d’ells, perplex. No se li havia acudit que, sense electricitat, el rellotge seria invisible. No era possible de saber si continuava funcionant o si s’havia aturat.

Un dels homes va dir espontàniament:

—Fa molta estona que no ha tocat ni hores ni mitges… Es deu haver espatllat.

—I els vostres? —va preguntar ell, segur per endavant de la resposta.

—També —van dir tots dos.

—No sé pas què deu passar —va prosseguir un d’ells—. Això no és natural. Ni que la nit duri tant. Si no m’equivoco, ara deuen ser ben bé les deu, quarts d’onze…

—Com ho sabeu?

—Sóc el forner —va explicar l’home—. Ja treballava quan m’he quedat sense llum i els rellotges s’han aturat. Fa moltes hores… No, això no és natural —insistí.

—Però el sol… —va començar ell.

No va acabar. Tot d’una, féu mitja volta i s’allunyà altre cop cap a casa, ara més inquiet que una estona abans.

Durant la seva breu absència, tot havia canviat. Al replà del primer pis hi havia una colla de veïns que feien comentaris i, en algun lloc, se sentien plors de criatura. En veure’l, se li van adreçar:

—Que potser veniu de la plaça?

—Sí —va contestar ell—, però no es pot veure res; tot és fosc com una gola de llop.

Més amunt s’obrien altres portes i algú, abocat a la barana, va cridar:

—Ningú no sap quina hora és?

—Tots els rellotges s’han aturat a les sis —va explicar un dels homes del replà.

—El forner, que ha estat despert tota la nit —va afegir ell—, assegura que deuen ser ben bé les deu o quarts d’onze…

—No m’estranyaria —corroborà algú altre—. Jo ja estava tip d’escalfar llençols quan m’he llevat…

Els veïns dels pisos alts, com atrets per l’animació del replà de sota, van començar a davallar. Entre ells hi havia la seva mare i la germana. Tothom repetia:

—Sí, a les sis…

—Això no és normal…

—Però com pot ser?…

—… a les sis en punt.

—I l’electricitat…

—… que encara sigui tan fosc…

Eren veus porugues, terriblement desconcertades. Una noia va exclamar:

—Això és la fi del món!

Després esclafí de riure, però era una rialla histèrica.

Hi va haver un llarg silenci, fins que una veu reposada protestà amb un estrany retard:

—No digueu ximpleries!

Però això no explicava res.

La gent es movien, inquiets i vacil·lants. Ningú no sabia què fer. A tots els repugnava tornar-se a tancar als pisos; d’altra banda, també era evident que no es podien quedar al replà. La majoria anaven a mig vestir, com durant la guerra, quan hi havia una alarma aèria, i de la porta mal tancada del carrer pujava un corrent d’aire fred.

La mestressa del pis va plegar els braços sobre les sines parcialment visibles sota la transparència de la camisa de dormir i insinuà:

—Si volen entrar…

La proposició era insòlita, però ningú no se’n va sorprendre ni mica. Igual, igual que aleshores dels bombardeigs, quan tothom baixava al primer pis.

La porta es va obrir de bat a bat i la dona va encendre un quinqué de petroli.

—Seguin com puguin —va dir.

Com que no hi havia cadires ni divans per a tothom, alguns es van posar a caminar amunt i avall mentre d’altres, més joves i més despreocupats, s’asseien a terra.

—Jo crec —va dir tot d’una un dels veïns— que la primera cosa que hauríem de fer és comprovar si tot el poble es troba en la mateixa situació.

—Ja està fet, això —va dir ell—. A la plaça, he parlat amb dos homes, un d’ells el forner —va tornar a explicar.

—I…

—Sembla fora de dubte que des de les sis no funciona cap rellotge. També he pogut adonar-me que en tot el poble no crema ni un sol llum.

—Bé —va parlar altre cop l’home—; però no podem pas continuar així, esperant. Cal que fem alguna cosa o altra.

—Sí, sí; té raó! —van aprovar d’altres veus.

—Però què? —va preguntar ell.

—El més assenyat —va intervenir un altre veí— seria telefonar a la central…

—Els telèfons tampoc no funcionen —explicà algú altre.

—Ah! En aquest cas, caldrà anar-hi. Si més no, sabrem la causa que els ha obligat a deixar el poble a les fosques.

—Si hem de fer alguna cosa —digué ell—, més val que comencem per això de l’hora. Em sembla essencial d’aclarir si són les deu o les onze, és a dir, hora de dia, o si tots plegats anem equivocats.

—I qui ens ho podria dir, això, si s’han aturat tots els rellotges?

Ell va reflexionar uns moments.

—Potser a l’estació…

—És veritat —van assentir els altres—. A l’estació ho han de saber. I si no ho saben, ens podran dir si ja ha passat el lleuger de les vuit… Serà suficient.

—Sí, sí! —va dir tothom, i ara el to de les veus indicava que es treien un pes de sobre—. A l’estació ens diran una cosa o altra!

Però no era pas qüestió d’anar-hi tots, de manera que van delegar-los a ell i l’home que havia parlat de primer. Curiosament, la majoria semblaven poc disposats a emprendre la travessia del poble a les fosques. I el mateix devia passar amb el veïns de les altres cases, per tal com, en sortir, el carrer continuava tan silenciós i solitari com minuts abans. Darrera els vidres dels balcons i de les finestres, però, es veien tot de siluetes perfilades per clarors somortes i insegures, d’espelma, de ciri o de quinqué.

A les palpentes, assistits per la familiaritat que tenien amb els topants, ell i l’home van anar fent via cap a l’estació, la qual, de lluny, es veia fosca i abandonada com els carrers. En tombar cap a l’andana, però, van descobrir que del despatx del cap s’escapava el raig de llum d’un fanal de ferroviari.

Dins l’habitació hi havia el cap i tres empleats, un d’ells assegut damunt la taula i els altres al seu entorn, drets. En sentir la remor de la porta es van girar tots.

—Què passa, pel poble? —va preguntar immediatament el cap.

—No hi ha llum i els rellotges s’han aturat.

—Com aquí —va dir un dels escrivents.

—Bé, sí —va fer ell—, però vostès deuen saber quina hora és…

—Aproximadament —va explicar el cap—. Ja fa molta estona que ha passat el lleuger.

—O sia que els trens circulen?

—I per què no han de circular?

—No ho sé —va dir ell—, però després d’això dels rellotges… Seria convenient de saber si fora també s’han aturat.

—Els viatgers els hi duien…

—Ah!

—Però a ells se’ls havien aturat a les vuit, al moment d’entrar al terme municipal.

—Voleu dir, doncs, que només s’aturen aquí?

El cap arronsà les espatlles. Ell proposà:

—Per què no telegrafieu al poble veí?

—Ja ho hem fet, i ningú no contesta.

—Hem enviat un missatge per mitjà del revisor del lleuger —va afegir un dels empleats.

—Un missatge? —preguntà ell.

Els ferroviaris, però, ja no van tenir temps de contestar-li. D’altres persones, comissionades pels respectius veïns, es precipitaven al despatx. Va caldre recomençar les explicacions.

—Però escolteu —va fer algú, en acabar—. ¿No ho han dit, els viatgers, si fora era de dia?

El cap va abaixar lentament els ulls cap a les sabates polsoses.

—Sembla que sí, que ho era. Es veu que, en un determinat moment, la llum ha començat a minvar…

—Això no pot ser! —objectà algú altre—. No pot ser que només sigui de nit per a nosaltres, aquí!

Ningú no va contestar. Una expressió espantada s’escampava per totes les cares.

Van entrar més gent. Ara eren tants, al despatx, que ja no hi cabien. D’una manera o altra, però, s’hi anaven enquibint, com els personatges en les habitacions de les novel·les de Dostoievski. El cap de l’estació es cansava de repetir les mateixes explicacions, i suava.

Davant d’aquelles notícies tan sorprenents, tothom havia deixat de preocupar-se per la possible avaria elèctrica que submergia el poble en l’obscuritat. Ningú no mostrava el més petit interès per arribar-se fins a la central elèctrica. Un pànic creixent els tenia clavats allí, immòbils, esperant no sabien què. Probablement un mot d’ordre. El va donar una veu que procedia de la perifèria del grup:

—No sé què en penseu vosaltres —va dir—, però jo me’n vaig. Agafaré l’exprés de les dues.

—Sí —va dir algú altre—: jo també.

—I jo, i jo! —van anar cridant tots.

L’excitació substituïa el descoratjament. El cap, que, a desgrat d’aquella situació tan angoixosa, es mostrava força serè, va intentar de fer-los entrar en raó:

—Senyors, senyors… Si tothom se’n vol anar, al tren no hi haurà lloc…

—Enganxarem més cotxes —el va interrompre algú.

—Quins cotxes? Aquí no en tenim cap. No hi ha dipòsit…

—Enganxarem vagons de mercaderies —rectificà la mateixa veu, sense desanimar-se.

Els altres ho van aprovar sorollosament.

—Però ja deu ser molt tard. Potser valdrà més que ens comencem a preparar —digué un altre home.

—Sí, sí, preparem-nos! —van assentir tots.

La gentada es va precipitar fora del despatx. Uns quants es van adreçar a les vies mortes i, a les fosques, es van posar a reunir els vagons: si estaven carregats, els descarregaven. D’altres, els més, es van encaminar a les respectives cases per tal de recollir la família.

Pels carrers obscurs es van trobar amb una comissió que, espontàniament, s’havia arribat a la central elèctrica. Hi va haver explicacions.

—No entenen el que passa —van dir els qui havien parlat amb els encarregats de la il·luminació—. Sembla que no hi ha cap avaria. A les sis, les màquines han deixat de funcionar…

—Cal que abandonem el poble —digueren els del grup que procedia de l’estació—. Marxarem amb el tren de les dues.

Les comissions es van separar de nou. Ara el carrer era un formiguer de gent que anava i venia en una activitat incessant, atrafegada i totalment ridícula.

Ell i l’home que l’havia acompanyat van dirigir-se a la casa, on els veïns ja els esperaven amb impaciència.

—Què us han dit? —van preguntar-los àvidament.

—Sembla que només és de nit al poble —van explicar ells—. A l’estació no funciona ni el telègraf. Hem acordat d’anar-nos-en amb el tren de les dues. Prepareu només les coses més indispensables… Hi ha pocs vagons i cal que hi càpiga tothom.

La gent es van dispersar pels pisos.

Les dones, nervioses i ploraneres, preparaven les maletes, hi entaforaven els joiells, els diners, unes quantes mudes, els records sentimentals… Després d’una maleta en venia una altra; a la primera no hi cabia tot.

Els homes s’exasperaven:

—Deixa això, dona! Ja ho has sentit, les coses indispensables i prou.

—Però és que això d’abandonar-ho tot així…

—No hi fa res; la vida és més important.

Tothom era conscient d’una amenaça vaga, impalpable, i per això mateix més temible, que es congriava sobre el poble. Ara, tots tenien pressa d’abandonar-lo, no fos cas que allò que no tenia nom se’ls precipités damunt sense donar-los temps de fugir.

Les corregudes es multiplicaven d’una habitació a l’altra i pels carrers ja començaven a passar els més temorecs, els més llestos o els més desproveïts de béns. Tothom tenia por de fer tard. Havien perdut la noció de l’hora i ara ja ningú no era capaç de dir si faltava gaire per a les dues, l’hora del tren.

—Tanca bé el pis —va dir la mare, quan tots tres van estar preparats.

—No t’hi amoïnis —va replicar ell, però l’obeí—. Qui sap si tornarem!

Per l’escala es van trobar amb els altres veïns, gairebé tots amb excés d’equipatge. Una família havia reunit un munt de baguls a l’entrada i encara feia un segon viatge al pis.

—On aneu, tan carregats? —va preguntar ell.

—Coses de la dona —digué el marit.

—No ens en podem pas anar despullats —va protestar ella.

—Tot això no hi cabrà, als vagons, senyora. De primer són les persones —afegí en veure que un gató treia el cap d’un cistell—. Si molt convé, haurem de sortir amb les mans a les butxaques. I encara gràcies!

—Però ho puc provar, oi? —s’entossudí la dona.

Van deixar marit i muller submergits en una discussió.

A fora, on tot continuava tan fosc com hores enrera, es van afegir a la corrua que s’adreçava a l’estació. L’espectacle era impressionant. Ni aleshores de l’evacuació, durant la guerra, no s’havia vist tanta gent esparverada, plorant…

Uns quants joves decidits s’havien erigit en directors i guies del ramat. Cridaven mots encoratjadors, consolaven les dones, raonaven enèrgicament amb tots aquells qui pretenien d’endur-se tot allò que fos transportable.

A mesura que travessaven carrers, la riuada es feia més densa, més aclaparadora la impressió de desastre. Quan arribaren a l’estació, ja tot era ple a vessar: les sales d’espera, els despatxos dels escrivents, l’andana, el vestíbul, el taller…

La gent es va començar a atapeir a les vies, als molls de càrrega, als magatzems. ¿El cap de l’estació havia fet treure la taula fora i, enfilat, exhortava la multitud.

—Això és insensat, senyors; totalment insensat! No hi ha prou vagons per a tots… Mirin! —I assenyalava cap a l’indret on els voluntaris havien anat reunint tot el material disponible, potser dues dotzenes de vagons bruts i pudents—. I, si hi fossin, tampoc no servirien de res —prosseguia l’home—; la màquina no els podria arrossegar. Facin-se’n càrrec!

Però la multitud no se’n feia càrrec. Un bruel amenaçador la solcava d’un extrem a l’altre. El cap ho va veure malparat. Així i tot, insistí:

—No comprenen que res no els amenaça?

Una veu s’alçà entre la gentada:

—I tu què en saps, d’això? —li va preguntar.

—Ara, ara! Què en sap? —van exclamar d’altres veus agressives.

—Jo, senyors… —es desconcertà el cap.

—Apa, que s’expliqui! Què en sap? —anava creixent la barbolla.

La multitud s’apinyava entorn de la taula, allargava les mans cap al ferroviari, ara verament espantat.

—Però senyors, senyors! Quina culpa hi tinc, jo?

—Que s’expliqui! Que s’expliqui! —continuaven cridant sense adonar-se que, en engrapar-lo i extirpar-lo de la taula, el privaven d’aquesta possibilitat.

L’home es va veure projectat enlaire per una munió de braços vigorosos. Anà a caure sobre un altre grup no menys excitat, el qual el va recollir com una pilota i, al seu torn, va llançar-lo més enllà, on l’esperaven més mans. Els empleats, arraulits en un racó, assistien a l’escena amb la boca cosida per la por.

La multitud, desfermada, s’animava en el joc.

—Cap aquí! —cridaven d’arreu—. Cap a nosaltres, ara!

I el ferroviari rebotava de grup en grup, ací perdia la gorra, allí es quedava sense gec, i més enllà li arrabassaven els pantalons. Algú li esquinçà la camisa, un altre li arrencà les sabates, un tercer el va deixar sense calçotets i una dona li retorçà els genitals… Quan a la fi va caure a terra, entre un amuntegament de faldilles, ja només li restava la pell. I tampoc això no li va durar gaire estona.

La gentada, consumat el sacrifici, s’anà aquietant lentament. La calma, però, fou breu. El pànic, falsament calmat per aquell impuls carnisser, ara tornava més poderós, més abassegador que mai. Els més porucs van començar a obrir-se pas cap als vagons que esperaven en un cap d’estació, buits, per tal de facilitar la maniobra d’acoblar-los al tren. Va ésser inútil que els encarregats de protegir-los s’oposessin que fossin ocupats. Un cop iniciat el moviment, tothom va llançar-se darrera els impacients sense preocupar-se de qui queia. Una lluna sorda i despietada posava els vells i les criatures fora de combat, i en el batibull, la gent anaven perdent les bosses, les maletes, de vegades el vestit i tot. Ningú no s’entretenia a recuperar-ho. La gran qüestió era arribar als vagons i instal·lar-s’hi com fos.

Van quedar plens en un moment. Aleshores la multitud es va dividir en dos bàndols, el dels qui eren dalt i defensaven el lloc conquistat i el dels qui eren baix i volien desallotjar-los-en. Els primers es defensaven com lleons, amb peus i mans, i els de baix els atacaven amb fustes, bastons i pedres entre una estesa de dones, criatures i vells. Com que eren més forts i anaven més ben armats, van acabar per dominar la situació. Però les tornes no es van fer esperar. Darrera d’ells quedaven encara centenars de persones disposades a tot.

Els ocupants dels vagons eren contínuament desallotjats per noves onades que s’instal·laven i eren foragitades per onades successives i cada cop més desesperades. A poc a poc, però, la multitud combativa anava minvant. Hi havia una gran quantitat de morts i de ferits que s’amuntegaven per l’andana, d’on vessaven sobre les vies.

I a la fi, potser al cap d’una hora, va restar únicament el nombre exacte de persones que cabien als vagons. Tots els altres, d’una manera o altra, havien estat posats fora de combat. Els vencedors, esparracats i plens de fang, somreien.

El tren de les dues, però, no va arribar. Ni cap altre tren.