L’específic

En arribar-li el permís de l’Autoritat Sanitària, de tramitació lenta i difícil, en Mentanal es va posar en moviment: li calia un capitalista per tal de llançar el producte farmacèutic. L’específic en ell mateix era d’una obtenció tan econòmica que ni valia la pena de parlar-ne, però hi havia la qüestió publicitària, per a la qual no disposava de diners.

En Mentanal tenia la sort d’estar ben relacionat. Acudí, doncs, a un dels seus amics, un industrial de peles llargues. Va tenir l’honradesa de parlar-li amb tota sinceritat. Cal dir, d’altra banda, que per força havia d’ésser sincer. El producte no es prestava a embuts.

—Ah, un específic! Està bé, això… —exclamà l’amic—. N’hi ha que s’hi han fet milionaris, amb aquestes potingues farmacèutiques.

—Precisament. Estic segur que us proposo un bon negoci. Tan bo, de fet, que poc pensaria a repartir els guanys amb un soci si no hi hagués la necessitat d’anunciar. D’anunciar en gran, m’enteneu?

—Sí, sí! És així com cal fer les coses. I aquest producte vostre…

—Aigua de Cerbatana —va dir en Mentanal.

—Aigua de Cerbatana? —va repetir l’altre, amb el front lleugerament arrugat—. Quin nom! I per què se n’ha de dir així?

—Per res. Sona bé, és suggestiu. No us sembla?

L’amic continuava cellajunt.

—Home, què voleu que us digui… I què cura?

En Mentanal se’l va mirar amb una mica de malícia.

—Com a curar, potser no cura res —va fer a l’últim—. O, si voleu, ho cura tot.

—Caram, sí que és original!

En Mentanal va brandar el cap.

—No gaire. El mateix podria dir-se del cinquanta per cent, o més, dels específics que hi ha al mercat.

—N’esteu segur?

—Totalment. L’única terapèutica que tenen és la de la suggestió.

—Bé, bé, bé… —va dir el capitalista, d’allò més perplex—. Així i tot, suposo que bé deveu destinar l’aigua aquesta a una malaltia o altra…

—Doncs, no. Aquest és el cas.

—No comprenc com l’heu poguda registrar.

En Mentanal arronsà les espatlles.

—Mentre sigui inofensiu, ho accepten tot.

L’amic començà a posar-se seriós.

—I la fórmula? No deu pas ser secreta, oi?

—No. D’altra banda, un cop registrada… És aquesta: setanta-cinc grams d’aigua bullida…

—Aigua bullida?

—Sí. Ho trobeu estrany?

—Una mica, la veritat. No recordo haver vist mai una fórmula química en la qual entrés aigua bullida.

—És que en diuen esterilitzada —va explicar en Mentanal—. Setanta-cinc grams d’aigua bullida, com deia, deu de sucre, deu d’extracte d’arrel de malví, mig gram de iode, mig gram de fenol i quatre de magnèsia.

—Caram, caram! —feia l’altre.

—Com veieu, és una cosa que no pot fer mal a ningú.

—Sí, això ja ho veig. Però jo, ho compreneu, oi?, confiava que també podria fer algun bé.

—Ningú no ens diu que no. Tot serveix per a una cosa o altra.

—És cert, però…, veureu, un específic així… En una paraula, no hi tinc confiança. La gent no compren específics només perquè no els han de fer mal. S’estimen més un producte més positiu.

—Perdoneu —va dir en Mentanal—. La gent compren allò que se’ls ofereix. Qualsevol cosa. Amb una bona publicitat…

—No, Mentanal, no. Més m’estimo parlar-vos clar. No hi veig res, en el vostre específic. No hi crec. Em sembla que vós perdríeu el temps i jo els diners.

—Per mi no us preocupeu —va contestar en Mentanal ingènuament—. De temps me’n sobra.

—Sí, ja començo a veure que sí. Però a mi, feu-vos-en càrrec, no em sobren els diners. Em pensava que tocàveu més de peus a terra, la veritat…

I va aixecar-se per indicar que donava l’entrevista per acabada.

En Mentanal no es va desanimar. Al capdavall, mai no l’havia considerat gaire intel·ligent, aquell individu. I ara els fets li donaven la raó. Pitjor per a ell, va pensar. I acudí a un altre amic.

—Home —féu aquest en assabentar-se de què anava—, això dels específics no es pot pas dir que sigui el meu fort. Si voleu que sigui sincer, no hi entenc ni gota.

—Ja hi entenc jo —va replicar en Mentanal.

—Tanmateix… Ara que, i no us ofengueu, eh?, mai no hauria imaginat que vós fóssiu capaç de trobar una fórmula. Us tenia per una mena d’idealista, de somiatruites…

En Mentanal no es va molestar gens; va riure.

—Però anem als fets —va prosseguir l’amic—. Quant necessiteu?

—Poca cosa. Unes cent mil pessetes.

L’altre gairebé va saltar de la butaca.

—I d’això en dieu poca cosa? En teniu de ben bones, vós?

—Permeteu… És una quantitat modesta, per llançar un específic. Penseu en el que costaria, per exemple, muntar un laboratori, llogar gent especialitzada…

—Ah, que potser no ho voleu fer així, doncs? —s’admirà l’altre.

—Si de cas, més endavant. De moment, no. El meu específic es pot fer en qualsevol lloc; a la cuina mateix de casa, si vull. No és gens complicat.

—Aleshores… Permeteu que us digui, Mentanal, que la gent no compren coses senzilles. D’altra banda, si tan senzill és, tothom se’l podria fer, oi?

—Sí. Però no sé si se us ha acudit que un tant per cent força crescut dels productes que es venen els podria fer qualsevol, sense cap coneixement especialitzat i, encara, per una desena part del preu que paga al mercat. I no parlo únicament de productes farmacèutics, ara. Generalitzo. Però ja ho veieu, la gent s’estimen més comprar-los.

—No ho sé… Mai no m’ho havia mirat així, és cert, Però em sembla que aneu equivocat. En el fons, malgrat la vostra fórmula, veig que encara no toqueu de peus a terra.

—Com vulgueu —va fer en Mentanal, resignat—. ¿O sigui que la cosa no us interessa?…

—Home, no…, no gaire. Però, digueu-me, si l’elaboració del producte és tan econòmica, per què les voleu, les cent mil pessetes?

—Ja us ho he explicat. Per a anunciar-lo.

—Totes?

—Totes.

—No és excessiu?

—En el fons, la quantitat és modesta. Vós sabeu més bé que jo els diners que s’enterren en la publicitat. Els vostres motors…

—No és el mateix!

—Per què no? Els vostres motors fan molt d’embalum i els meus flascons seran molt petits, però els anuncis de totes dues coses reclamen la mateixa quantitat de paper, de treball d’impremta…

—Bé, potser sí… Però, a veure, quants flascons teniu l’esperança de vendre cada mes? I a quin preu? Ho pregunto a simple títol de curiositat…

Però en Mentanal no estava disposat a dir res, si els títols eren tan modestos.

—Encara no he fet els meus càlculs —va contestar, tot i que no era cert.

—Veieu? —va triomfar l’altre.

—Sí, ho veig —digué en Mentanal—. No toco de peus a terra, no cal que m’ho repetiu.

I es va aixecar.

—Sense rancúnia, eh! —féu l’amic.

—Sense rancúnia. Si no és que més endavant me’n teniu vós, en comprovar que heu perdut aquesta oportunitat. Recordeu, aleshores, que no ha estat per culpa meva.

—Aquest bon Mentanal! —esclafí l’altre—. No es pot negar que en corren pocs, com vós! Qui sap si tot això del vostre específic no és una broma que m’heu volgut jugar! Apa, confesseu-ho.

—En cert sentit, sí…

—Veieu, home! —va riure l’amic.

Aquest encara és més imbecil que l’altre, es va dir en Mentanal quan sortia al carrer. Li calia una persona intel·ligent.

N’hi havia poques. No tan sols calia que fos intel·ligent, sinó que havia de tenir aquella mena d’intel·ligència que a ell li convenia. Va perdre doncs, ben bé una mesada en tot de visites tan infructuoses com les dues primeres. Per si fos poc, al cap de dues setmanes, alguns ja el feien callar abans de veure-li obrir la boca: la veu havia corregut i ningú no estava disposat a escoltar-lo. D’altres, que encara ignoraven les seves activitats de pidolaire, li permetien d’explicar-se, però després, en saber de què es tractava, l’acomiadaven més o menys polidament. Això si no es burlaven francament de la seva insensatesa.

En Mentanal no es formalitzava i continuava el seu camí sense desmai. Un dia o altre trobaria l’home intel·ligent pel qual sospirava; no era possible que tothom fos tan negat. I tenia raó. A la fi va fer diana.

Es coneixien poc, i per aquest motiu no hi acudí fins que ja tenia totes les altres portes tancades. I amb tot, més endavant, quan el negoci ja estava endegat, més d’un cop va admirar-se de no haver pensat en aquell individu des del primer moment. Era molt ric, la qual cosa volia dir que es podia permetre tots els luxes, àdhuc el de finançar un negoci en aparença tan fantasiós. I, d’altra banda, tenia fama d’humorista. Però és que en Mentanal, en iniciar les seves gestions, encara no havia comprès que el que a ell li calia era precisament això, algú tan autènticament humorista per a llençar cent mil pessetes, o les que fossin, per la finestra.

L’entrevista, d’un cap a l’altre, fou una caixa de sor preses.

—Hola, Mentanal —va fer el conegut en veure’l entrar al despatx—. Heu tardat molt.

Ell es va mirar el rellotge.

—Havíem convingut a les cinc, per telèfon…

—Vull dir que ja fa dies i dies que us esperava.

—Ah!

—Sí, amic, sí. Us esteu fent tota una reputació… Però seieu, home —es va interrompre.

—No sabia…

—Sempre passa el mateix. El fet és que tothom comenta la vostra pretensió de llançar un específic. Si no es parla de res més!

—Bé, en aquest cas…, si ja esteu al corrent… —balbucejà en Mentanal, descoratjat.

—Sí, i no. La gent s’explica, però s’explica malament. ¿És cert —va preguntar aleshores— que en el vostre específic hi entra un setanta-cinc per cent d’aigua bullida?

—Sí.

L’altre esclafí la rialla.

—Formidable! Sou un home de geni, vós!

En Mentanal no sabia com s’ho havia de prendre.

—Però parlem seriosament —digué el conegut—. Un específic que, pel que sembla, no cura res i, per tant, permet a cadascú de creure que ho cura tot. En altres paraules: cadascú hi pot veure el remei ideal per a la seva malaltia particular.

En Mentanal mai no s’havia vist tan ben interpretat.

—Exacte.

—Ara bé: hi creieu, vós, en això?

—Com voleu dir?

—Si creieu que la gent reaccionen d’aquesta manera…

—Sí. N’estic convençudíssim.

—Perfecte! —exclamà l’altre—. Jo també.

Tots dos es van somriure.

—Però no n’hi ha prou —afegí llavors l’home—. L’específic caldrà llançar-lo amb la pretensió que cura alguna afecció concreta…

—No, no és imprescindible —digué en Mentanal.

—Expliqueu-vos. No deveu tenir pas la intenció de fer-lo passar per una panacea.

—Res d’això. El vull fer passar exactament per allò que és.

—I és un remei inofensiu i ineficaç.

—Exacte.

—Expliqueu-vos —repetí l’altre.

—Veureu… Valdrà més que us mostri els anuncis que ja tinc redactats.

Butxaquejà i es va treure un plec de papers. Va desplegar-lo i l’allargà al seu interlocutor. L’home va llegir en veu alta:

«Aigua de Cerbatana, el més inofensiu de tots els productes sortits fins avui dels nostres laboratoris. Aquesta qualitat compensa sobradament la seva ineficàcia. La podem prendre fins i tot les persones sanes».

«L’aigua de Cerbatana satisfà les exigències de l’home modern. La seva fórmula la converteix en un producte únic, indispensable a totes aquelles persones que han deixat de tenir fe en els medicaments».

«L’aigua de Cerbatana és l’específic dels incrèduls. Els permet d’ésser conseqüents amb ells mateixos. Ningú no us podrà tirar en cara l’ús de l’Aigua de Cerbatana».

«L’aigua de Cerbatana és especialment recomanada a sans i malalts sense distinció. Hom encara no sap si és millor per als uns o per als altres. Únicament podem afirmar que no és pitjor per a ningú».

«L’Aigua de Cerbatana és presentada en elegants flascons de vidre que donaran un toc de distinció a la vostra farmaciola. Rebutgeu imitacions».

En acabar la lectura, el conegut es posà a riure com un beneit.

—Magnífic! —va exclamar—. És verament meravellós! Això s’ha de vendre a mans besades, no hi ha dubte…

—Ho dieu seriosament? —es va inquietar en Mentanal.

—Del tot —el va tranquil·litzar l’altre.

—Aleshores…

—Aleshores, car amic, ja no us cal cercar més. Jo sóc el vostre home. Només hi ha una cosa…

—Què? —va preguntar en Mentanal amb l’ànima en un fil. Amb quin ciri trencat li sortiria, ara?

—Cent mil pessetes són poques —va dir el conegut—. Pel cap baix ens cal triplicar aquesta quantitat. Hem d’emprendre una campanya publicitària amb totes les de la llei; a l’americana. Fins i tot em pregunto si no valdria més començar amb mig milió. Què me’n dieu?

—No m’hi oposo pas…

—Ja està dit, doncs: mig milió!

I tot seguit es van posar a discutir els detalls de llur associació.

Al cap de quinze dies sortien els primers anuncis a tota plana als principals rotatius del país. Entrada la segona setmana, aquesta campanya es completà amb una intensa propaganda radiofònica. Els lectors, els oients s’empassaven amb autèntica fruïció aquells anuncis inversemblants. Se’n parlaven entre ells. Per curiositat i perquè, verament, els flascons eren força suggestius i elegants, en compraven una mostra. No els perjudicava gens ni mica la salut i, sense ni adonar-se’n, continuaven comprant-ne. Gairebé no ho podien evitar. Estaven acostumats que tots els específics, o gairebé tots, danyessin un òrgan o altre en guarir-ne el veí. Aquests no en danyaven cap perquè no pretenien guarir res. D’altra banda, tot el sant dia tenien el nom del producte davant dels ulls o encastat a les orelles. Era impossible d’engegar una ràdio sense sentir la veu femenina, alegre i insinuant, que lloava l’Aigua de Cerbatana; impossible desplegar un diari sense trobar-se amb aquell nom tan simpàtic sota una cara gentil i despreocupada que el recomanava; impossible refugiar-se al cinema sense veure projectat una vegada i una altra l’anunci càndid i eixerit; impossible… En un mot, el nom de l’Aigua de Cerbatana ho havia envaït tot.

Tres mesos després d’haver estat llançada, gairebé no hi havia ningú que sortís de la farmàcia sense haver adquirit un flascó o dos de la curiosa beguda; al cap de cinc mesos, la demanda era tan crescuda, que els farmacèutics començaren a pensar en la possibilitat de retirar tots els altres específics per tal d’enquibir les caixes del novell producte; al cap d’una altra mesada, aquests pensaments es concretaven en fets i les farmàcies ja no venien res més. No hi donaven l’abast. De bon matí a vespre ben entrat, la cua, portes enfora, s’allargava. La policia fou cridada a guardar l’ordre. La gent, tot just disposaven d’un moment, l’aprofitaven per anar a comprar Aigua de Cerbatana. La fama de les seves virtuts s’escampava com la pólvora. Mai no havia fet mal a ningú. Era l’específic ideal. D’altra banda, això era el que deien els cartells, els espais radiofònics, els films, els anuncis a tota pàgina. Però no era ben bé veritat. A algú havia perjudicat.

Tots els amics d’en Mentanal, penedits, s’havien suïcidat.