L’escala

A primera vista, la casa era com totes les altres del barri. La mateixa portalada, amb el seu cancell vidrat per darrera, no tenia absolutament res de particular. Des de fora semblava una casa anònima, habitada per pacífics i inconspicus veïns.

Se’n va sorprendre una mica. Sempre s’havia imaginat que seria diferent. Per això, tot i que disposava de l’adreça exacta, vacil·là una estona abans d’entrar-hi. Dues o tres vegades fins i tot va estar a punt d’interpel·lar els transeünts que passaven pel seu costat, però tots semblaven tan aqueferats que, a l’últim, hi renuncià.

Aleshores, inesperadament, una d’aquestes persones que havia pres per simples passavolants s’encaminà a la casa, va empènyer la porta i desaparegué a l’altra banda. Ell es va precipitar per tal d’espiar per l’escletxa que, darrera l’home, minvava lentament. Però no va poder veure res, perquè l’interior era fosc i ell tenia els ulls encegats per la llum del carrer; després va descobrir que tampoc no era possible de xafardejar a través dels vidres: eren opacs.

A la fi, va comprendre que li calia decidir-se. No podia perdre el temps en una inútil contemplació de la casa; li calia entrar-hi. Amb un moviment falsament deseixit, doncs, es va ficar dintre. Aleshores comprovà que no s’havia equivocat.

L’entrada, triangular, s’estrenyia fins a morir al peu de l’escala. A un costat, però, hi havia una petita obertura que no sabia on podia menar. Hi va treure el nas, i es trobà amb una sala circular, la paret de la qual donava suport a un llarg banc on seien un parell de dotzenes de persones d’ambdós sexes. Tots romanien silenciosos. Tenien aspecte de cansats. Això l’obligà a considerar l’escala abans de penetrar en la quietud de la sala. Sobre el mur, a l’altura del primer graó, hi havia un rètol. Deia: «Pugeu d’un a un». L’avís li semblà superflu; l’escala era tan estreta, que difícilment hauria permès el pas de dues persones de front.

Fità la vista graons amunt, fins allí on l’escala començava a girar. No era possible de veure res. Desanimat, tornà cap a la sala i va acabar per entrar-hi. Ningú no s’havia mogut.

Per dir alguna cosa, va preguntar:

—És ací, oi?

—Sí —va contestar un home que hi havia al seu davant i que, amb un sospir, alçà els ulls cap al sostre.

També ell va mirar enlaire. La sala s’esqueia en el buit de l’escala, i des d’allí es podien distingir una infinitat d’espirals que pujaven l’una darrera l’altra, sense que se n’albirés la fi.

—És molt llarga… —va comentar, angoixat.

—Sí, massa —assentí el mateix individu.

Els altres el miraven sense curiositat, però atents. Tots tenien la cara molt pàl·lida, malaltissa, però potser era per culpa de la mena de llum que omplia la sala. Fos com fos, resultaven desagradables de mirar.

—Suposo que ja es pot pujar… —digué, encara.

Una dona va deixar anar allò que en una altra ocasió i en un indret diferent podia haver passat per una rialla. Els altres encara es van fer més atents. L’home que seia al seu davant contestà:

—No feu preguntes ocioses.

Després d’una pausa, afegí:

—Ja sabeu que funciona nit i dia; ho sabeu tan bé com nosaltres.

—Jo…

—Ho sabeu, atès que sou ací.

Era veritat. I ara no comprenia com podia haver-li passat pel cap de fer una pregunta tan estúpida. Tots sabien el mateix; exactament el mateix.

Estava cansat, perquè venia de molt lluny, i abans d’iniciar l’ascensió, que prou endevinava laboriosa, li hauria agradat de seure una estona, però la companyia no li resultava pas gaire abellidora. D’altra banda, aquell parell de dotzenes ocupaven tota l’extensió del banc, car la sala no era pas gran.

Sense saludar, sortí novament al peu de l’escala. Tornà a llegir el rètol i a mirar graons amunt. No va descobrir res que no hagués vist amb anterioritat. Ja sabia, també, que la seva curiositat no podia ésser satisfeta abans d’emprendre l’ascensió.

Mentre es feia aquestes pobres consideracions, algú va empènyer la porta de fora i avançà per l’entrada. Es va girar. Era una noia ja no gaire jove que, en veure’l, se li atansà.

—És aquesta, l’escala?

—No n’hi ha pas d’altra —va replicar ell.

—Sembla inacabable…

—Sí —va fer, tot i que, vista des d’aquell indret, l’escala no semblava res.

—Tan cansada que estic!

—Seieu una estona —li va suggerir, i li mostrà l’habitació.

Ella, sense un mot de regraciament, s’hi encaminà, però dos segons després tornava a sortir.

—Tot és ple —va dir.

—Ja ho sé.

Però aleshores van sentir la veu de l’home que li havia parlat moments abans. Havia seguit la noia, i li deia:

—Podeu seure; jo pujo.

La noia va desaparèixer sala endins. L’home posà el peu sobre el primer graó.

—I què, vós? —preguntà—. No us decidiu?

No li va contestar, però l’altre tampoc no semblava que esperés cap resposta. El va veure pujar fins al primer tombant; després es féu fonedís escala enllà.

En aquell instant una altra persona sortí de la sala i, sense una paraula, inicià l’ascensió al seu torn. Ell va pensar que devia quedar un seient buit, a dins. La cosa, però, no el va temptar. Més tard o més d’hora…, es va dir. No era qüestió de donar importància a la seva fatiga. De tota manera, estaria cansat molt abans d’arribar a dalt, si hi arribava.

Amb un impuls desmesurat, com per triomfar d’una part d’ell mateix que no aprovava aquella decisió, posa un peu a l’escala. L’altre va seguir sense esforç. Fins al primer revolt no hi havia més d’una dotzena de graons, Els va fer en un moment. Potser des d’allí veuré alguna cosa, es digué. Però sabia que s’enganyava, de manera que, en el fons, no va tenir cap decepció quan es trobà davant d’un altre tram de graons. De fet, però, no era un altre tram: era la mateixa escala que prosseguia sense descans. Des de baix potser s’ho havia mirat malament, perquè sempre havia cregut que allí, al tombant, hi havia un replà. I no hi era. L’escala era de cargol.

El primer centenar de graons fou fàcil. Passat el primer impuls desordenat, havia emprès l’ascensió a un pas cadenciós, gimnàstic, amb la intenció de conservar les forces tan llargament com li fos possible. Però ja a l’inici del segon centenar se sentí desanimat. L’aclaparaven, a més d’un cansament prematur, la soledat i la monotonia. Els seus ulls no tenien res, absolutament res a què agafar-se. Només els graons arrenglerats al seu davant. Sempre els mateixos graons. L’escala, per bé que des de baix també havia semblat el contrari, resultava completament aïllada. Era inútil d’aturar-se i treure el cap pels costats de la barana: no es veia res. Tot era ample, llis; tot era igual, i era impossible de dir com era. Els ulls s’hi fatigaven.

En arribar al tercer centenar de graons es va aturar una estona per tal de recobrar l’alè. Estava tan cansat, que era incapaç de pensar en res. Altrament, tampoc no volia pensar en res. No valia la pena de recordar ni d’imaginar res. Únicament el terme del viatge. Però aquest terme resultava tan insegur, tan problemàtic, que precisament era molt millor no pensar-hi.

Va restar immòbil fins que sentí uns passos que pujaven darrera seu; aleshores se li va acudir que l’escala, estreta com era, no li permetria de cedir el pas a una altra persona. Va comprendre que des del principi fins al final de l’escala hom tenia l’obligació de conservar la posició de sortida. La persona que us precedia i la que us seguia podien atansar-se o allunyar-se a l’atzar de l’ascensió, però aquesta era l’única llibertat que tenien, si l’era. Si estàveu cansat i volíeu reposar, més tard o més d’hora seríeu empès pels qui venien darrera. Tot repòs massa llarg resultava impossible.

Va esperar fins que la persona que muntava al seu darrera es va deixar veure una dotzena de graons més avall. No es tractava de curiositat, però ara, de sobte, li semblà que seria agradable de tenir un companyó a prop. En aquest cas, una companyona, perquè al seu darrera venia aquella xicota que l’havia interpel·lat a baix de tot, a l’entrada. Pujava a poc a poc, respirant feixugament, amb l’aire dissortat d’una bèstia extenuada. I només havien recorregut tres-cents graons, aproximadament. Si més no, aquesta era la impressió que tenia, car el fet és que no els havia comptats, ni en cap lloc del trajecte no hi havia el més petit senyal orientador. En realitat, va descobrir-ho ara, no podia saber quants graons havia muntat. Podien ésser cinquanta, per bé que no era presumible, atès el seu cansament; podien ésser mil, i això hauria resultat més explicable en termes de fatiga. De tota manera, tant era.

La noia pujava amb el cap cot, i per això no el va descobrir fins que arribà al seu costat, és a dir, al seu darrera mateix. I encara, va suposar ell, perquè el cos li interceptava el camí. Sense una paraula, es posà altre cop en moviment. Van continuar muntant, l’un darrera l’altre, lentament, reservant les forces, tots dos silenciosos. Ell la sentia esbufegar al seu darrera, i aquell panteix l’envigoria i, alhora, li feia mal. Al cap de deu minuts el tenia tan clavat a les orelles que ja no responia a cap realitat. Perquè una vegada que se li acudí de girar-se, potser mil graons més amunt, es va trobar novament sol. La noia s’havia ressagat.

A partir d’aquell moment la cosa gairebé esdevingué al·lucinant. Després d’haver perdut de vista la seva veïna de darrera, aconseguí la de davant. Va perdre-hi contacte quan s’aturà a descansar por segon cop, i fou atrapat altra vegada per la noia que el seguia, darrera la qual s’havien reunit dues persones més que l’havien aconseguida a llur torn. Deixà enrera aquest grup per trobar-se novament amb la noia que el precedia, la qual, mentrestant, havia establert contacte amb un home, aquell que havia cedit el seient a la xicota que ara pujava darrera seu. Més endavant tornà a trobar-se sol per acabar reunint-se, potser cap allí al graó deu o dotze mil —no ho podia saber—, amb una cordada que el seguia i una altra que el precedia. Hi havia una persona a cada graó. Després es tornaren a disgregar, de nou, i ell restà sol amb la noia que venia al seu darrera. Va tornar a perdre-la de vista, i aleshores va pujar potser un altre miler de graons sense veure ningú.

Va aturar-se a descansar i mirà escales amunt. Ningú no podia dir si s’acabaven al primer tombant; ningú no podia dir si no s’acabaven mai. Ningú no podia dir res. Potser no ho podrien dir mai.

Descansà llargament, fins que fou aconseguit per tercera o quarta vegada per la noia que el seguia. Fins aleshores no s’havien parlat, però aquest cop la noia no va poder evitar una pregunta:

—Hi falta gaire, encara?

Ell arronsà les espatlles.

—No ho sé…

Va reprendre l’ascensió, i ella el va seguir a una distància de tres o quatre graons. Atraparen la dona que els precedia, la qual també estava aturada, repenjada a la barana. Al seu davant reposava l’home i, més enllà, escala amunt, es veia el colze d’una altra persona.

—Hi falta gaire? —va preguntar, tot i saber que els altres no estaven pas més informats que ell.

La dona no replicà, però, en canvi, va adreçar-se al seu veí del davant:

—Hi falta gaire? —repetí.

L’altre llançà la pregunta escales amunt, cap a l’home que només mostrava el colze. Aquest llançà la pregunta al seu torn, i després encara se sentí una altra veu, i una altra, i una tercera, molt més llunyana, que feien la mateixa pregunta. Després tot es quedà silenciós i ells van reprendre l’ascensió, massa fatigats per a lamentar-se, per a compadir-se, per a ajudar-se. Graons i més graons. Es perdien i es retrobaven per tornar a perdre’s després. Els graons sempre eren idèntics. No tenien manera de saber si eren els mateixos o si eren uns altres. Podia escaure’s que sempre pugessin uns graons que ja havien pujat, però també podia ésser que els graons fossin uns altres, per bé que tan semblants als que havien deixat enrera, que s’hi confonien. Graons i més graons. Vint mil, vint-i-cinc mil, trenta mil… Sempre escales amunt.

I després d’una infinitat de temps, després de perdre’s i de retrobar-se dotzenes i dotzenes de vegades, al lluny començà a sentir-se una veu que deia:

—No ho sé…

La veu s’atansava cada vegada més i anava repetint:

—No ho sé…

També ell se’n va fer ressò, i cridà escales avall:

—No ho sé…

I al seu darrera la veu de la noia i unes quantes veus més encara van cridar l’una darrera l’altra:

—No ho sé…

Era la resposta a llur pregunta de molta estona enrera. Però què volia dir, aquell «no ho sé»? El fet que hi hagués resposta indicava que la pregunta, repetida una infinitat de vegades, havia arribat en un indret d’on ja no podia passar. Per què? ¿Calia interpretar-ho en el sentit que aquesta persona que havia donat la resposta havia arribat al final però ignorava quant mancava per arribar-hi perquè no sabia d’on venia la pregunta, o sabia que la pregunta venia de molts llocs, de fet de tots els llocs de l’escala, i que la seva resposta havia de satisfer tots aquells perduts a centenars de graons, a milers de graons els uns dels altres, i encara, ara, en arribar-li la pregunta, i després, en arribar-los a ells la resposta, tots a centenars o milers de graons de l’indret ocupat per cadascun d’ells en el moment de formular la pregunta? Sabia això, la persona que havia contestat? ¿O bé calia creure que en un moment determinat, fos per la distància que hi havia entre dues persones contigües, fos per un altre accident imprevisible, s’havia perdut el contacte entre els qui pujaven i, aleshores, aquell que era al capdamunt dels qui restaven en comunicació havia donat la resposta pel seu compte, amb tota bona fe, perquè en realitat ignorava quant faltava per a arribar al final? Quina era la interpretació correcta? Com saber-ho?

Continuava pujant, i els altres amb ell, tan aviat propers com llunyans, propers els uns i llunyans els altres, o a l’inrevés, o tots propers o tots llunyans. Tan aviat sol com acompanyat. I no hi havia manera d’esbrinar quant de temps feia que aquella ascensió durava, quantes hores feia que era a l’escala, el nombre de graons que havia pujat, el nombre de graons que encara mancaven… L’ascensió era tan llarga, que els qui pujaven acabaven oblidant-se de la resposta a llur pregunta, i tornaven a preguntar, llevat que la pregunta, aquesta vegada, no procedís de més lluny, d’altres persones que encara no havien començat a pujar quan es féu la pregunta per primera vegada, és a dir, per primera vegada des que ell era a l’escala i pujava. La pregunta, doncs, es repetia, vinguda de baix, no sabien d’on:

—Hi falta gaire?

I ell la transmetia, sense esperança ni desesperança; la repetia per inèrcia, perquè, al capdavall, no costava gens de preguntar. I els de davant la repetien també, i es perdia amunt, escales enllà, fins que deixava d’oir-se, i aleshores, durant una llarga estona, tot era silenci, trencat ara i adés per la remor dels peus que el precedien o el seguien, pertorbat altres cops pels seus propis passos, quan els qui el seguien o el precedien eren massa distants perquè ell pogués sentir-los. Passava temps i temps, i tampoc no tenia manera de saber si cada cop passava el mateix temps entre la pregunta i la resposta quan aquesta, a la fi, arribava, sempre idèntica:

—No ho sé…

Potser havien pujat cinquanta mil graons, potser n’havien pujat cent mil, no ho podien calcular, ni tenia cap importància, i de tant en tant la pregunta es repetia, i es repetia la resposta. Qui preguntava? Qui responia?

Els graons succeïen als graons i, graó darrera graó, el raïm humà es comprimia, es disgregava a l’atzar. Endevinava al seu davant una multitud de criatures tan lasses i tan feixugues com ell, i una altra immensitat al seu darrera, algunes encara al principi de tot, amb la petita esperança que l’escala no seria excessivament llarga. Ell ja no tenia esperança de cap mena. Feia tantes hores, tants dies i tants anys que pujava, que ja no venia d’aquí de continuar pujant durant hores, durant dies o durant anys; no venia d’aquí de continuar pujant per tota l’eternitat. Com més amunt arribava, menys li importava de continuar muntant, menys li importava tot, i arribà un moment que la seva pregunta, procedent de baix, no fou repetida després d’haver-la proferida ell. Era com si més amunt no hi hagués ningú. Va preguntar:

—Hi falta gaire?

I un gran silenci es féu al seu davant. ¿Era que la dona que el precedia havia assolit el capdamunt, el final, o era que simplement s’havia distanciat massa per sentir la pregunta i fer-la passar? Va contestar-se:

—No ho sé…

I aleshores va comprendre que sempre que algú havia contestat amb aquella confessió d’ignorància era perquè realment no ho sabia, perquè havia perdut el contacte i s’adonava que estava isolat.

Graons i més graons se succeïen sota els seus peus mentre la resposta que havia donat davallava al seu darrera, ja que per aquell costat mantenia la relació amb els companys immediats. Graons i més graons mentre la resposta es perdia al lluny i es feia inoïble, i el final encara no es veia ni es pressentia, per tal com el seu davant continuava buit. Potser ja no hi havia ningú… Una petita esperança se sobreposà al seu cansament després d’hores, de dies, d’anys de pujar sense esperança. Havien arribat, els altres?

Però al cap de molt de temps, no hauria pogut dir quant, la pregunta fou encara repetida pels qui venien darrera seu, i ell, fidel, la va transmetre gairebé amb la seguretat que moriria a la seva boca. I escales amunt, no gaire lluny, la pregunta, aquest cop, fou repetida. Tot continuava com abans, tot continuava com sempre. La pregunta es perdia escales amunt, i tardava a arribar-ne la resposta. Ningú, aparentment, no havia encara assolit el final. Potser ningú no l’assoliria. Altres vegades era la resposta que finava amb ell, perquè els qui el seguien s’havien endarrerit massa per a sentir-la. Altres cops, encara, la resposta no li arribava ni a ell, potser ni arribava als qui el precedien en els graons immediats. Durant el temps que la pregunta havia tardat a pujar fins a l’indret on es convertia en resposta, el contacte, en un lloc o altre, s’havia perdut, i no hi havia resposta. Aleshores va capir que pregunta i resposta es repetien només entre els membres d’un grup, potser entre grups propers reunits a l’atzar, i que, fora d’aquests grups, ara més llargs, ara més curts, ni pregunta ni resposta no tenien curs; que de vegades no sentia la pregunta, altres vegades la resposta; que, en un moment donat, pregunta i resposta s’iniciaven i morien en els mateixos llavis, perquè estaven tan separats els uns dels altres que ningú no podia ni oir ni fer-se oir pels seus companys.

L’escala continuava al seu davant, i tan aviat perdia com retrobava els seus veïns. L’escala seguia i seguia, recorreguda de preguntes i de respostes, sempre la mateixa pregunta i la mateixa resposta, i àdhuc alguna vegada es trobaven en la seva boca, alhora, la pregunta i la resposta, una nova pregunta que pujava i una vella resposta que ja ningú no esperava i que, a la fi, davallava del cim de l’escala o, si no del cim, d’un determinat indret molt llunyà al qual probablement encara es tardaria anys a arribar, al qual, però, s’arribaria per continuar pujant i arribar en un altre indret des d’on abans, anys abans, s’havia donat la resposta, i des del qual es prosseguiria escales amunt, sempre escales amunt, preguntant i responent, puix que els qui començaven a pujar no sabien res de la llargària de l’escala, i tots eren com si comencessin a pujar, atès que ningú no sabia on s’acabaria aquella escala, i tots es trobaven en la mateixa situació dels qui, a baix de tot, al primer graó, ara emprenien animosament la pujada…