Vides paral·leles de Marta Rius

12 de març

El conductor, al costat de la porta oberta del cotxe de línia, anava resant:

—Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set…

Els passatgers, reunits en un costat de vorera, entre dos arbres, lliuraven la rodona de metall amb el número d’ordre i pujaven al vehicle.

—… Vuit, nou, deu…

L’home, darrera l’esquena que el precedia, va allargar el petit disc que acabaven de donar-li a l’administració i, amb les mans a les butxaques, perquè no duia cap mena d’equipatge, va enfilar els dos breus graons que menaven a l’interior.

Mentre el xofer prosseguia la seva cantarella, va mirar amunt i avall, com si es preguntés quin lloc escolliria. A la fi, es va asseure prop d’una finestra, a la banda dreta, que era la de mar. No va obrir cap diari ni cap llibre, sinó que es limità a passejar distretament la vista per un carrer sorollós, animat per una circulació densa que desembocava a la plaça de més avall, ampla i plena de palmeres i de verdor.

El xofer havia acabat de comptar i ara tothom era dalt, instal·lat. En conjunt, potser hi havia una vintena de persones. Quedaven molts seients buits. Al cap d’un moment, però, encara hi acudiren dos tocatardans i, darrera d’ells, una dona.

El conductor va mirar vorera amunt, cap al cobrador que parlava amb dos individus uniformats, guardacotxes o guardajardins.

—Apa, tu; som-hi —va dir-li.

L’altre, sense presses, s’acomiadà, va donar un cop d’ull al rellotge i seguidament, darrera el xofer, pujà al vehicle. Va tancar amb un cop fort i, quan es redreçava, el seu company engegà.

La dona que havia entrat darrerament de primer s’ha via assegut gairebé al capdavall de tot, però ara va alçar se i s’instal·là al costat de l’home. Ell se la mirà una mica fastiguejat. Els seients no eren gaire amples i es comprenia que li hauria agradat més viatjar tot sol.

El cotxe travessava la Gran Via i, per Marina, s’adreçava a la carretera de la Jonquera. Avançava lentament, entrebancat per tot de camions de gran tonatge.

Dins, començaven a lligar-se les primeres converses. La majoria de viatgers, però, s’havien parapetat darrera un diari. L’home continuava fitant obstinadament el paisatge urbà que corria pel costat del cotxe.

Un inspector, que devia haver pujat per darrera, va anar avançant cap a la banda davantera i demanava els bitllets. Els foradava amb un petit crec sec de la seva maquineta perforadora. En acabar, va deixar-se caure en un seient lateral, prop del xofer. En aquell moment, ja corrien pel Poble Nou, camí de Badalona.

El paisatge, fora, era trist i monòton. Carrers d’aspecte poc acollidor, cases fumades, tanques i més tanques de fàbriques, xemeneies, solars sense edificar, unes quantes dotzenes de transeünts, uns nois esparracats. L’home ho anava mirant tot, sense interès.

Ara, per un costat de carretera, contra direcció, s’atansava un tramvia llistat de blanc i blau. Temps enllà, aquests colors potser havien estat alegres, però els anys i les intempèries s’havien encarregat de convertir-los en una mena de senyera sòrdida. Més amunt, un altre tramvia, aturat, s’esperava. Potser havia tingut una avaria. El conductor i el cobrador, a terra, fumaven en silenci, resignats.

El cotxe de línia prosseguia. Travessava Badalona i continuava carretera amunt, entre el mar i la muntanya. No es va aturar fins a Montgat, on un xicot jove s’esperava arran de l’indicador de parada. Duia una gavardina clara un barret gris. Quan el cobrador va haver obert la porta, s’enfilà llestament i, amb una mirada, consultà les cares dels altres passatgers. Després es va asseure darrera l’home que esguardava finestra enllà, al costat d’un individu capmassat en la lectura d’una novel·la policíaca.

El vehicle va engegar de nou i el cobrador s’atansà al nou vingut.

—Vilassar —digué el xicot.

El cobrador va arrencar un tros de la tira que duia a les mans i la hi allargà. Va haver de butxaquejar per tornar-li canvi.

Quan va allunyar-se, el xicot va rebutjar el barret front amunt, cap a la nuca, es va treure un diari de la butxaca i el desplegà. Va tornar a deixar-lo, ara sobre els genolls, encengué una cigarreta i, a la fi, va submergir-se en els titulars de primera plana.

El cotxe feia via. Pobles i construccions isolades, la muntanya sempre al fons, més o menys reculada, la mar a la dreta, la via que s’allargava cap a l’infinit…

L’home que mirava per la finestra també acabà per encendre una cigarreta. La seva companya de seient potser no ho aprovava gaire, perquè el va fitar amb disgust. No va dir res, però; al cotxe de línia era permès de fumar.

El mar, a l’altra banda de rails, era sempre igual i era sempre diferent. L’home hi clavava els ulls amb obstinació. Les onades trencaven sobre la platja, però no se sentia cap soroll. El roncar del motor ofegava les sonoritats de l’aigua.

Casetes de bany, restaurants, establiments d’estiueig s’arrengleraven al llarg de la costa. Però tot era tancat, tot era solitari, com convenia a l’hivern. Només ací i allà la presència d’un pescador de canya, enfredorit, trencava la monotonia de tanta aigua i tanta sorra.

El cotxe ja entrava a Vilassar de Mar.

Va aturar-se passada l’estació. El xicot del barret havia plegat el diari i llençava la punta de la cigarreta. Va ésser el primer que s’adreçà a la porta. Una mica més enrera, el va seguir l’home que s’havia passat el viatge amb els ulls clavats a l’exterior. Van baixar, i mentre el cobrador tornava a tancar la porta a llur darrera, tots dos, l’un a continuació de l’altre, van encaminar-se a l’edifici de l’estació.

El vestíbul era desert i el xicot del capell gris va travessar-lo i sortí a l’andana. Va saltar per damunt de les vies i, a l’altre costat, va aturar-se un moment a contemplar el mar, que remorejava sota la breu balustrada que, en aquell indret, corria paral·lela a les vies. L’home també s’aturà, però a la sala d’espera, on va encendre una altra cigarreta. Quan sortí fora, el xicot del barret i la gavardina ja gambava cap a la platja.

Hi van davallar l’un darrera l’altre, en direcció a Barcelona. La sorra era humida i tots dos caminaven lentament. Tampoc no semblava que tinguessin gens ni mica de pressa. L’expressió de tots dos, però, era tensa, preocupada.

Unes dotzenes de metres més enllà, el xicot va aturar-se al costat d’unes roques i, sense girar-se, s’esperà. L’altre continuava caminant cap a ell. Quan hi era a tocar, el del barret va alçar el cap i preguntà:

—Es pot saber per què em seguiu?

Va haver de cridar una mica; la mar estava moguda i allí, a la intempèrie, absorbia tots els sorolls. L’altre s’immobilitzà, francament sorprès.

—Com? —féu—. Que us segueixo?

—Des que hem deixat l’autobús. Heu baixat darrera meu…

—Això no vol dir que us segueixi —protestà l’home.

—Ah, no? Què feu, doncs, aquí, en aquesta hora i amb aquest temps? Que potser us voleu banyar? —va ironitzar.

—No —digué l’home—. M’he de trobar amb una persona —afegí.

El del capell va fer immediatament una cara d’allò més còmica, desconcertat per una estranya coincidència, car tot seguit digué:

—I jo.

—M’he de veure amb una dona —aclarí encara l’home.

—Jo també —repetí el de la gavardina.

Continuaven mirant-se, però d’una altra manera, gairebé com dos còmplices que no es tenen gaire confiança L’home prosseguí:

—He d’esperar-la al costat d’una roca que duu unes inicials en pintura negra.

—Quines inicials? —va preguntar el xicot.

—A. G.

—A. G.? Si no pot ser! També jo hi estic citat.

—M’ho temia —va dir l’home—. Des que hem començat a parlar…

Tots dos restaven allí palplantats, immòbils l’un davant l’altre i fent tot el que podien per amagar llur desconcert.

—És la mateixa dona, potser? —digué a la fi el del barret.

—No ho sé.

—Jo espero una noia alta, rossa… Es diu Marta Rius.

—La meva també —es va limitar a declarar l’home.

Continuaven mirant-se.

—És la meva dona —explicà al cap d’un moment el xicot.

—No, no! És la meva —el va contradir l’altre.

—Us equivoqueu. Fa anys que hi sóc casat.

—I jo! —exclamà l’home—. Però on és, aquesta roca amb les inicials?

—No ho sé —va dir el xicot—. Cerquem-la mentre aclarim aquesta situació…

Es van posar en moviment platja avall, tots dos amb la vista fita en les pedres que la limitaven.

—Jo —va dir l’home després d’un silenci i sense que l’altre li hagués fet cap pregunta— em vaig casar amb la Marta ara fa cinc anys, el quaranta-vuit.

—És l’any que m’hi vaig casar jo! —exclamà el xicot, i va aturar-se.

El seu company, però, no l’imità. El xicot va haver de fer una correguda per aconseguir-lo. L’home prosseguia, com si l’altre no hagués dit res:

—No feia gaire que la coneixia, potser vuit o deu mesos. Ens havien presentat a casa d’uns amics comuns i vam simpatitzar de seguida. Vam sortir unes quantes tardes i al cap d’una mesada ja érem promesos. Sí, tot va anar una mica de pressa. I potser fins i tot ens hauríem casat més aviat si aleshores no s’hagués mort el seu pare. Això va ajornar els nostres propòsits. Era filla única d’un industrial. Ara sóc jo qui s’encarrega de fer marxar la fàbrica, sabeu? —Però no va esperar resposta—. Menàvem una vida corrent, senzilla, i em sembla que feliç. Fins que ella va desaparèixer. Ara ja fa prop d’un any… És clar, he fet l’impossible per retrobar-la, però res no ha servit de res… I abans-d’ahir, quan ja la donava per definitivament perduda, vaig rebre una carta. Em citava aquí, a la platja…

El xicot no va fer cap comentari. Continuà caminant en silenci, lentament, els ulls obstinadament clavats en les roques. L’home se’l mirà.

—Bé…

I llavors l’altre, sense fer-se pregar, va explicar-se al seu torn.

—Jo la vaig conèixer en un ball de Carnaval. També era en una casa particular. Vam ballar tota la nit i de matinada la vaig acompanyar a la torreta on vivia amb una parenta, una tia vídua i sense fills que gairebé mai no sortia de casa. Ni al ball no l’havia acompanyada. Hi va anar amb unes amigues… L’endemà ens vam tornar a veure, i també els dies següents. Jo…, jo l’estimava, però no m’atrevia a dir-li-ho. Era massa pobre. Vaig tardar prop d’un any a decidir-me. En aquell moment la meva situació havia canviat gairebé de cop i volta. Un atzar m’havia posat entre les mans una exclusiva i l’assumpte començava a donar diners. Un cop decidit, el nostre prometatge no va durar ni tres mesos. Tots dos teníem pressa… Ens vam instal·lar a Montgat, on jo tenia la feina. Després…, bé, també va desaparèixer, com en el vostre cas. Deu fer un parell d’anys…

—I ahir vau rebre una carta?

—Sí, exactament com vós. Em pregava que acudís aquí, en aquesta platja, sol… Mireu —es va interrompre—. Em sembla que ja hi som.

I sí, sobre la pedra, en negre, hi havia les dues inicials, A. G., que cercaven. Tots dos es van aturar.

—Però ja deveu comprendre —va prosseguir el xicot— que no es pot tractar de la mateixa dona. Seria impossible.

—Com és, doncs, que coincideixen el nom i la descripció física?

—Potser no coincideixen tant com ens pensem. Deixem el nom de banda. Això sí que és una mica estrany. Però que sigui alta, rossa… Hi ha moltes dones altes i rosses.

L’home se’l mirà gairebé amb timidesa.

—Si us sembla —digué—, podríem aprofundir una mica més…

—Sí. Per què no? —va acceptar el xicot—. A veure… La meva dona té una petita piga, molt negra i rodona, a l’espatlla dreta, prop de la clavícula…

—La meva també —va confessar l’home, abatut.

—Un altre detall…, potser no tan usual —va vacil·lar el xicot—, és que el borrissol del pubis se li enfila una mica amunt… Cap al centre es reuneix en una mena de ratlla prima i poc poblada que li arriba fins prop del melic…

—A ella també —va repetir l’home, aclaparat.

No hi havia dubte. Les dues dones eren una sola i única persona. Però com podia ésser, aleshores, que aquesta dona hagués fet vida amb tots dos alhora?

—Com us ho expliqueu? —va preguntar.

—No m’ho explico de cap manera —féu el xicot—. I no m’hi vull trencar el cap! —exclamà tot seguit—. Aviat la tindrem, o les tindrem, aquí. I llavors s’explicarà tot.

Es va aixecar la solapa de la gavardina i s’assegué a la pedra. El seu company l’imità. Es va treure el paquet de cigarretes i el convidà a fumar. Tots dos van encendre.

Durant cinc minuts, potser, fumaren en silenci, recollits en les pròpies cogitacions. Després, l’home alzinà el cap.

—Però mira que som ximplets! —digué—. Hi ha les cartes… Les porteu, vós?

—Sí —va contestar el xicot—. És veritat, les podem comparar.

Se les van treure de les respectives butxaques i les van examinar detingudament. En acabar, es miraren.

—Veieu? —va fer el xicot.

La cal·ligrafia de les dues cartes no era pas la mateixa.

—Sí, són diferents —va reconèixer l’home—. Però subsisteixen aquelles coincidències… No sé què pensar.

Van continuar fumant, sense moure’s de la pedra que duia les dues inicials negres. En tot el tros de platja visible, no hi havia ningú més. La mar, cada cop més agra, gairebé els arribava als peus. El vent s’esforçava.

—Ha escrit a les sis —va dir el xicot—. Ja les són.

—Passen uns minuts —corroborà l’home, amb un cop d’ull al rellotge.

—Ja no pot tardar…

Els ulls escorcollaven la platja, impacients i preocupats. Un tren va passar per darrera d’ells i tot de cares encuriosides o indiferents els contemplaren des de l’altra banda de les finestres tancades. Després, la remor de les aigües, un moment apaivagada per l’estrèpit del comboi, va reprendre de bell nou, insistent i monòtona.

—Potser ve en aquest tren —va comentar l’home.

—Potser —concedí el xicot.

El cel s’anava enfosquint. Mitja hora més, i ja seria de nit. La mar ho sabia i ara, prematurament ennegrida, multiplicava les seves envestides contra la platja. Els dos homes van haver d’abandonar la roca per tal de no remullar-se els peus. Van acabar per asseure’s al talús de la via.

L’espera recomençà.

Ara ja només miraven cap a la banda de l’estació de Vilassar, gairebé convençuts que, d’un moment a l’altre, una silueta femenina s’aniria retallant en la llunyania. Però el temps passava i res no trencava la solitud de la platja.

Es van acabar les cigarretes que fumaven i en van encendre unes altres. La nit davallava cada cop més vertiginosament.

—Són gairebé dos quarts de set —va dir, a la fi, el xicot.

—Ja no vindrà.

—Sí. Per què ens deu haver citat, si no?

L’home arronsà les espatlles. Va passar un altre tren, i un tercer, aquest en direcció descendent. Ara els cotxes ja anaven il·luminats i ells, des de baix, podien distingir les cares que els miraven, aplanades contra els vidres.

A les set, ja gairebé negra nit, l’home es va aixecar.

—Jo ja en tinc prou —digué—. Me’n vaig.

L’altre semblava indecís, però a la fi va imitar-lo, i tots dos, de costat, es van anar allunyant sorra amunt, cap a l’estació.

—Què li deu haver passat? —va preguntar el xicot.

—Potser era una broma —digué l’home.

—Una broma? No, conec molt bé la lletra de la meva dona.

—I jo la de la meva. Però…

No prosseguí i, cap cot, va continuar caminant. Ara avançaven més a poc a poc que de primer, a l’anada, perquè era fosc i, d’altra banda, el mar havia humitejat la sorra. Calia mirar on posaves els peus.

En arribar, van travessar les vies i entraren al vestíbul. La taquilla era oberta. Mentre compraven els bitllets van sentir l’enrenou del tren que irrompia a l’estació entre xiscles de frens. Van precipitar-se a l’andana amb el temps just d’agafar-lo. El xicot s’endinsà pel cotxe i l’home entrà a la comuna.

En sortir-ne mirà enfora, cap a la mar. Ja anava a girar-se quan els seus ulls van descobrir una forma femenina que es dreçava a la platja, molt a prop, li va semblar, de l’indret on ell i el xicot havien esperat la Marta. Era ella! No podia distingir les seves faccions, ben cert, però qui podia ésser, en aquella hora i en aquell lloc? Què hi havia de fer, de nit, una dona a la platja?

Es va precipitar cotxe amunt, a la recerca del seu company.

—L’acabo de veure! —li cridà.

—Eh? —va fer l’altre.

—La Marta! L’acabo de veure —va repetir.

El xicot, que s’havia assegut, s’aixecà.

—N’esteu segur?

—Sí, sí!

—I ara, què farem?

—Baixarem a la propera estació —decidí l’home—. Potser encara hi arribarem a temps.

Els altres passatgers els miraven sense amagar la curiositat. Els dos homes van callar. Després, mentre el tren corria nit endins, van adreçar-se a la porta, prop de la qual van quedar-se fins que el comboi va entrar a l’estació de Premià.

A les fosques, al llarg de les vies, van córrer cap al mar. Ara feia fred de debò. El vent, cada cop més fort, empenyia les ones platja endins, on trencaven amb un bramul impressionant. Dos minuts després ja tenien els peus xops.

Més endavant es van trobar amb un paratge difícil de franquejar i van haver de pujar altra vegada a les vies La nit era negra i ben just veien per on avançaven. L’home, que anava davant, va caure. El xicot, impacient, va ajudar-lo a redreçar-se i va prendre la davantera mentre ell renegava.

Les respiracions es feien feixugues, precipitades. Tots dos anaven bruts de sorra. El xicot havia perdut el bar ret, però no es va entretenir a cercar-lo. Probablement, tampoc no l’hauria trobat.

Van davallar novament a la platja entre tot de pedres que els ferien els dits, els palmells, i corregueren a frec de les ones atrevides i burletes. Al lluny, resplendien els llums de Vilassar. Llavors, sobtadament, es van aturar.

—Hem passat la pedra! —digué el xicot.

—No —replicà l’home—. És allí —i assenyalava a llur davant.

Van córrer, encara. A la platja, però, llevat d’ells dos no hi havia ningú. La dona havia desaparegut. Desanimats, van fer una altra pausa. El xicot va esforçar els ulls fins que distingí les dues inicials i, després, fins i tot les tocà amb els dits. Sospirà.

—Voleu dir que no ho heu somiat? —va preguntar al seu company.

—Us asseguro que l’he vista!

—Si és així… no ens ha esperat.

L’home, silenciosament, reprengué el trot cap a Vilassar, com si encara confiés d’aconseguir-la, i el xicot, al cap d’un moment, el va seguir sense deixar d’escorcollar els encontorns amb la mirada. Els ulls, però, només sabien distingir aigua, pedres i sorra.

Prop de l’estació l’home va panteixar:

—Potser encara la trobarem. Qui sap si no espera el tren! Des que hem deixat Premià, no n’ha passat cap més.

Però es veia que no creia massa en el que deia. I el xicot tampoc. Un instant després ja sabien que havien fet bé de no fer-se il·lusions. Dalt, no hi havia ningú que s’assemblés ni remotament a la Marta. De fet, llevat de dues dones d’edat, només hi havia homes.

—Si ens haguéssim esperat… —va sospirar el xicot.

—Bona hora de dir-ho! —remugà el seu company.

Van tornar a comprar bitllet i, al cap de vint minuts, agafaven el tren. Es van asseure de costat, però en tot el camí no es van dir ni una sola paraula. Ni se la van dir quan, a Montgat, el xicot va aixecar-se i baixà del cotxe.

Es van separar com dos desconeguts.

10 de juny

L’home va recórrer a bon pas el darrer bloc de cases del carrer d’Aribau i desembocà a la plaça de la Universitat. Encara era d’hora. La carta que duia a la butxaca el citava a dos quarts de nou, i ara tot just passaven dos minuts de les vuit. La impaciència, però, el rosegava. Prou va mirar de fer una mica de temps al costat del quiosc, on penjaven tot de revistes de cobertes virolades i més o menys atractives; no li deien res. Ben just aturat, doncs, va reprendre la marxa i, per sota dels arbres, s’encaminà a l’indret exacte de la cita: sota el rellotge de l’edifici de la Universitat. Mentre feia els darrers passos van començar a caure unes quantes gotes fines i espaiades que gairebé ni mullaven. Ell, però, alçà els ulls al cel amb una vaga interrogació amoïnada. ¿Era possible que el temps li fes aquella malifeta?

En fitar de nou la vista al seu davant, es va aturar en sec. Dos metres més enllà, algú, aturat precisament prop d’un dels arbres de la renglera que seguia, l’esguardava amb atenció.

—Altre cop vós? —digué.

El xicot de la gavardina, que ara ja no en duia, sinó que vestia una folgada americana de quadres, no semblava pas menys amoïnat.

—No em direu que us ha tornat a citar! —va fer.

—Doncs sí. I a vós també, pel que veig…

El xicot assentí amb el cap. Es va treure un paper de la butxaca i, sense desplegar-lo, l’hi mostrà. L’home sabia què era: la carta que havia rebut.

—¿Són les primeres notícies que en teniu des de l’altre dia? —va preguntar-li.

—Sí.

—Jo també —confessà ell.

Butxaquejà fins que va trobar el paquet del tabac i oferí una cigarreta al xicot.

—I com us expliqueu —va dir quan ja havien encès— aquesta mania de citar-nos tots dos alhora?

L’altre va fer un gest amb les espatlles.

—Voleu dir que no hi heu pensat mai? —insistí l’home.

—No sabia que avui també hi seríeu, vós —li contestà aleshores el xicot.

—Sí, és clar. Un cop no constitueix mania —va reconèixer.

Hi va haver un altre silenci. L’home consultà el rellotge i, tot seguit, aixecà els ulls cap al de la torre de la Universitat.

—Les vuit i deu. Encara en tenim per a vint minuts.

—Si és puntual.

No semblava particularment desitjós de conversa, i àdhuc féu un pas de costat, com si anés a iniciar un passeig, però en veure que l’home es disposava a seguir-lo hi renuncià i va repenjar-se contra el tronc de l’arbre.

Els tramvies, ja il·luminats tot i que encara s’hi veia, zumzejaven amunt i avall, i de la cantonada del carrer de Balmes, on hi havia un embús de la circulació, s’aixecava un concert discordant de clàxons i botzines. Un urbà obligava un transeünt atrevit a esperar el canvi del semàfor. D’altres transeünts, més enllà, travessaven sense que ningú els molestés. Aquell núvol que havia deixat escapar quatre gotes disgregades abans d’arribar a terra s’allunyava cap a ponent.

La sortida de les oficines havia animat el carrer i a la parada del cinquanta-sis s’impacientava una cua llarga i massissa. La del cinquanta-u, no gaire més curta, s’hi mig barrejava. A l’altra banda de plaça, a la vorera del carrer de Pelayo, els aparadors encesos competien amb la llum del capvespre.

—Aviat sabrem qui té raó —va dir a la fi l’home.

Havien callat durant tanta estona, que el xicot gairebé se sobresaltà, com si s’hagués oblidat que no estava sol. Va llençar la punta de la cigarreta, l’esclafà amb el peu i digué:

—Tots dos, en tenim.

—Tots dos? —es va estranyar l’home.

—Sí. He arribat a la conclusió que, si ens cita alhora, és perquè tots dos…

Però l’home ja protestava, sense deixar-lo acabar:

—Si no pot ser, això!

—Ja ho sé. Però què voleu que us hi faci?

Semblava empipat, ara.

—Hi ha d’haver un error —declarà l’home—. No sé quin, però hi ha de ser.

El xicot el va mirar gairebé despectivament.

—Vós aneu-ho creient —remugà.

Van callar altre cop, distrets pel moviment del carrer. Cinc policies, en fila índia, travessaven la plaça. Més enllà de la calçada del passeig, una corrua d’homes apressats s’adreçava als orinadors públics. D’altres en sortien.

Van passar deu minuts més. El temps mai no els havia semblat tan llarg. S’haurien pogut separar, sí, i això potser hauria fet l’espera més suportable. Ni l’un ni l’altre, però, no es decidien a fer aquell gest.

—I si no ve? —va preguntar tot d’una el xicot.

—I per què no ha de venir? —protestà l’home.

—Ja ens va deixar plantats una vegada… —va recordar-li el seu company.

—Va fer tard, que no és el mateix.

—Com us sembli. No discutim.

Aquests mots, pronunciats en un to malhumorat, provocaren un altre silenci. L’home, nerviós, va encendre una altra cigarreta, aquest cop sense oferir-ne cap al xicot. Estava una mica irritat pel seu escepticisme.

Va passar un venedor de diaris i el noi li’n va comprar un. No sabia per què. Va plegar-lo i se l’entaforà a la butxaca sense ni mirar els titulars.

Els tramvies s’anaven succeint, però les cues no minvaven pas. Tampoc no disminuïa la corrua d’homes que entraven i sortien dels orinadors públics. Alhora, tot de dones apareixien i desapareixien per la boca del soterrani bessó. L’home s’hi va distreure un moment i, després, va tornar a alçar els ulls cap al rellotge de la torre. Entre aquest i el seu hi havia una diferència de prop de tres minuts.

—Quina hora teniu, vós? —va preguntar al seu company.

L’altre allargà el braç i fità el cronòmetre amb una atenció exagerada. Semblava que li costés d’interpretar la lectura de l’esfera.

—Falten dos minuts per a dos quarts…

—A mi me’n falten quatre. I em sembla que vaig bé…

—Per què ho pregunteu, doncs? —féu, irritat—. I, a més, quina importància té? —afegí—. Ningú no ens assegura que serà puntual.

—És veritat —va concedir l’home.

No van tardar a tenir-ne la prova, que es faria esperar. A dos quarts i cinc encara no s’havia presentat. I a dos quarts i deu continuava absent.

Tots dos van començar a picar de peus. No podia ser que també aquesta vegada… Ni l’un ni l’altre no s’atrevien a completar el seu pensament. Llur nerviosisme, però, creixia per segons.

—Les dones sempre es fan esperar, ja se sap —va comentar l’home, decidit a tranquil·litzar-se.

—El que passa és que nosaltres hem vingut d’hora —va dir el xicot.

Llambregaven a dreta i esquerra. No sabien si la dona vindria de la banda d’Aribau o del costat de Balmes. Entre un filòsof i un poeta…

Algú que passava se’ls va mirar amb insistència. El fet és que oferien un espectacle curiós a l’observador intel·ligent. Semblava com si seguissin les evolucions d’una pilota en un indret on no n’hi havia cap.

Quan se’n van adonar, procuraren dominar-se. Al cap de dos minuts, però, ja hi tornaven. No ho podien evitar.

—No vindrà… —va dir altre cop l’home quan el seu rellotge assenyalava tres quarts i mig.

—Potser no —concedí ara el xicot.

Tot i això, continuaren esperant. No podien oblidar que l’altra vegada la dona es va presentar, si és que era verament ella, amb més d’una hora de retard.

A la fi, els nervis els van obligar a posar-se en moviment. Ja feia massa estona que no es movien de lloc. Una vella asseguda en un banc proper els fitava amb una expressió de recel. Van fer, doncs, uns passos cap al carrer de Balmes, però cada dos segons es giraven, com si tinguessin por de perdre de vista aquell indret.

—No us tombeu tant, home! —es va queixar el xicot.

—I vós, què? —li va replicar l’altre.

En arribar a l’altura de les cues del tramvia, van retrocedir. No podien arriscar-se a allunyar-se gaire. Van tornar cap al punt de partida i continuaren cap a Aribau. Ara, el temps passava una mica més de pressa. No gaire més, però.

A les nou i deu, quan ja s’havien cansat de repetir aquell passeig, es van aturar altre cop sota l’arbre i, descoratjats, es miraren.

—Em sembla que més valdrà que ens n’anem… —suggerí l’home.

—Sí…

—Cap on tireu, vós?

—Cap avall —va dir el xicot.

—Jo vaig a Muntaner.

Van restar encara uns segons palplantats l’un davant de l’altre, indecisos. Després, sense encaixar, tan silenciosament com temps enrera, es van separar i es confongueren amb la multitud.

El xicot va travessar la plaça. A l’altra banda, una renglera de taxis que procedia de la ronda de Sant Antoni l’obligà a aturar-se fins que l’urbà la va interrompre amb un cop de xiulet. Llavors, però, quan ja era a mitja calçada, va retrocedir bruscament i, de pressa, tornà sota el rellotge.

Prop de l’arbre, es va trobar cara a cara amb l’home, que havia tingut la mateixa pensada.

—Ah! —va fer—. O sia que vós…

—No us podeu queixar —el va interrompre l’altre—. Vós heu fet el mateix.

—Això és infantil —digué el xicot—. Parlem clar: ¿teniu la intenció de continuar esperant?

—No. Ni sé per què he tornat. No val la pena. No vindrà.

—Teniu raó. Mireu, siguem lleials l’un amb l’altre. Anem-nos-en, però sense trampes. De debò!

—Sí —va dir l’home—. Us asseguro que no tornaré.

—Molt bé. Promès.

I ara, abans de separar-se, van encaixar.

7 de novembre

El tramvia corria pel carrer de Mallorca. Va deixar enrera la plaça de la Sagrada Família i, més enllà del temple, s’aturà. Un grup de turistes tocatardans davallava del cotxe i, ben proveïts de màquines fotogràfiques, s’apressava cap a la monstruosa construcció. Molt abans d’arribar-hi, tots els components del grup ja tenien el nas enlaire i les boques badades. Algú, prop de l’home, va fer un comentari irònic i una dona que tenia una bossa repenjada contra la cama va riure de bon cor.

El vehicle engegà novament. Anava força ple i els passatgers s’enfonsaven mútuament els colzes a les costelles. Ningú, però, no es queixava. Un entrenament perllongat els donava la resignació indispensable.

A fora feia una mica de vent i les fulles dels arbres, ja escasses, es bellugaven amb pausa. D’altres fulles, més nombroses, s’arrossegaven per terra, calçada enllà, on s’anaven reunint en tot de petits munts.

L’home va allargar el braç i llençà la punta de la cigarreta al carrer. Dins, un rètol prou visible prohibia de fumar, però a la plataforma encara era tolerat. La punta va anar a caure en un petit bassal i s’extingí a l’acte.

En arribar a la cantonada de Castillejos, la parada següent, el tramvia escurçà la marxa entre tot de grinyols de cadenes provinents de la roda del conductor. L’home va fitar el carrer distretament, però tot seguit la seva atenció se centrà en un xicot engavardinat i embarretat que saltava de la vorera i s’atansava al vehicle. Una ganyota de contrarietat va alterar-li les faccions. Per sort, el xicot va pujar per la plataforma de darrera, tal com era obligatori.

Va espiar-lo a través del vidre que comunicava amb l’interior. En havent pagat, el xicot s’obrí pas entre l’aglomeració de fora i entrà al passadís tot desant-se el canvi i el bitllet a la butxaca de la gavardina.

Un moment, va semblar que el travessaria de cap a cap, però a la fi va quedar-se entre dues dones, al costat d’un seient al qual repenjà la mà. Ara i adés la marxa desigual del tramvia el feia inclinar endavant o endarrera, i aleshores allargava l’altra mà, que tenia lliure, i l’apuntalava en el muntant de la finestra.

L’home va pensar que, per baixar, li caldria passar per davant seu. Ell anava fins al final. Un moment sentí la temptació de quedar-se fins a la parada següent i d’esperar un altre tramvia. Però era tard, i havia de fer una visita. Podia agafar un taxi, és cert; guanyaria temps, encara. Només que no era afeccionat a les despeses supèrflues; una adolescència austera i difícil el condicionava.

Va acabar per arronsar les espatlles. I què, al capdavall? L’altre, després de tants mesos de no haver-se vist, potser ni el reconeixeria. Va tornar a mirar cap a l’interior. El xicot no s’havia mogut, però ara esguardava cap al carrer força animat del suburbi.

L’individu que ocupava el seient al qual ell estava repenjat va aixecar-se, però ell, en lloc de seure, l’assenyalà deferentment a una dona que, mal equilibrada, es balancejava al seu darrera. L’afavorida el regracià amb un gest del cap i somrigué.

Van pujar més passatgers i una onada d’empentes procedent de la plataforma posterior va anar recorrent tot el vehicle. El xicot es va veure lleugerament desplaçat i, per etapes, acabà immobilitzant-se un seient més amunt. Era tan a prop, ara, que si hagués mirat cap a la plataforma de davant possiblement hauria vist l’home tot i l’anunci de sabó d’afaitar que el dissimulava. No va mirar-hi ni una sola vegada, però. Aparentment, l’interessava més l’aspecte del carrer. O potser no sabia ben bé on havia de baixar i intentava d’orientar-se.

La plataforma es va buidar una mica i l’home encengué una altra cigarreta, ara girat d’esquena a l’interior. El tramvia va saltar sobre alguna cosa, potser un desnivell del carrer o de les vies, i una dona li va caure sobre, però se’n separà tot seguit mentre cercava un indret on agafar-se.

Quan el vehicle s’aturà altre cop, van davallar ben bé dues dotzenes de persones i la part de dins va quedar gairebé neta, si bé els seients encara estaven tots ocupats. Drets, només hi havia el xicot i tres o quatre homes més. Al capdavall de tot, peu endins i peu enfora de la plataforma, una parella es donava les mans.

El moviment del xicot va coincidir amb l’arrencada del cotxe. Abandonà el respatller on s’havia repenjat i, parsimoniosament, va fer dos passos cap a la porta oberta. Però no arribà a sortir a la plataforma, sinó que va immobilitzar-se al llindar, amb l’espatlla recalcada contra el muntant. L’home mirava amb obstinació cap al carrer.

En aturar-se altre cop el vehicle, ara amb una fre nada barroera, la mateixa inèrcia precipità el noi a la plataforma. L’home, que no ho podia veure, va sentir la remor dels peus que s’abatien amb força sobre el pis de fusta i, al cap d’un moment, la mà que li tustava l’esquena. Es va haver de girar; no podia pas pretendre que no se n’adonava. Després, el xicot probablement hi hauria insistit.

Tots dos es van trobar cara a cara. L’altre somreia.

—Vós! —féu l’home, com si aparentés sorpresa.

El xicot va continuar somrient.

—Com va, això?

—Molt bé.

—I la vostra dona? —s’interessà el xicot.

—Bé, també.

Aleshores el noi s’enseriosí i una arruga li solcà el front.

—Bé? —insistí.

—Sí —va dir l’home sense donar més explicacions.

—Ha tornat, doncs?

—Sí, ha tornat.

La cara greu del seu interlocutor el féu somriure al seu torn.

—I la vostra? —preguntà gairebé entremaliat.

—També, naturalment.

L’expressió de l’home tornà a canviar, i ara era desconcertada.

—Ah! —va dir només.

Es van llambregar l’un a l’altre, una mica de cua d’ull, com si no s’atrevissin a mirar-se obertament, amb franquesa.

El cotxe alentia. El xicot va fer un altre pas cap a la sortida. Abans d’aventurar-se pel marxapeu, però, es va girar i digué:

—O sia que ja no hi ha problema?

—No —va replicar l’home—, cap.

—És clar —féu el xicot.

Desplaçà la mà per la barra de llautó i baixà al marxapeu, d’on saltà al carrer. Des d’allí es va tombar encara cap a l’home, que continuava mirant-lo des de dalt. Vacil·là breument i, després, va alçar el braç en un gest de salutació.

—A reveure —va dir.

—Sí —féu l’home mentre el vehicle engegava.

Tots dos sabien, però, que ara ja no es veurien més.