Dèdal

—Quatre pessetes —va dir la noia de la taquilla.

Les hi allargà i la xicota va lliurar-li dos rectangles de paper verd on, en lletres negres, es llegia: «Entrada al contínuum».

La porta era un parell de metres més enllà. Part de fora, hi havia un individu uniformat que, en tallar un extrem del paper, els va preguntar:

—Ja s’hi han pensat bé?

Se’l van mirar una mica sorpresos per la solemnitat del seu to, però seguidament tots dos esclafiren la rialla i ell contestà:

—Comença bé, això!

I, encara rient, penetraren en el laberint.

Dins, s’obria un curt passadís que menava de dret a un encreuament de tres branques.

—Per on? —va preguntar la noia.

—Tirem per la del mig…

Aquest segon passadís —i després havien de veure que tots eren sensiblement iguals— era de parets blanques i negres, monòtones, tristes. Tan tristes que, de cop, tots dos es van sentir una mica desanimats. Pitjor fou quan remarcaren que l’indret no contenia cap dels ingredients eterns de tots els laberints: fantasmes truculents, catifes suspeses en el buit, espills deformadors, boques d’aire fred o calent, armaris amb esquelets… Ací no hi havia res més que les parets llises i l’enquimerador embolic dels corredors contínuament trencats o interromputs per altres corredors.

—No és gaire divertit… —mormolà la noia al cap d’una estona.

Ell ni es va prendre la molèstia de contestar; la cosa era prou evident. Després, més endavant, van travessar una zona a les fosques que els estimulà una mica quan s’aturaren a besar-se. El noi ho aprofità per tocar les cuixes i les natges de la seva companya i ella, no menys agosarada, se li va prémer amb força fins que li encastà les sines al pit.

Uns metres més enllà, però, van tornar a sortir en un indret il·luminat, tan idèntic al que havien recorregut abans d’entrar en la fosca que gairebé era qüestió de preguntar-se si, en lloc d’avançar, no retrocedien.

Ella, sense saber ben bé per què, començà a sentir-se temorega. Caminava prudentment darrera el xicot, disposada a abraçar-s’hi o a arrencar a córrer si tenien un mal encontre. Però no trobaven ningú; en aparença, hi eren sols. Ni l’un ni l’altre no ho comprenien. Normalment, allò hauria d’haver estat ple de parelles, potser de quitxalla i tot.

—Potser valdrà més que sortim —va demanar a la fi la noia.

—Però si acabem d’entrar! —va queixar-se ell.

—No hi fa res.

—Vols dir que ja en tens prou? Esperem una mica.

D’una manera o altra, tenia el pressentiment que acabarien per trobar quelcom, ignorava què, però alguna cosa que els compensaria d’aquell complicat recorregut entre parets blanques i negres. Li costava de resignar-se a la idea que l’indret fos totalment desproveït d’amenitats.

Es van anar endinsant, doncs, en el cor del laberint, contínuament obligats a escollir entre els diversos camins que els sortien al pas amb una regularitat esfereïdora. Era una marxa sense nord, mancada de sentit, d’estímul.

Després de la novella zona il·luminada en vingué una altra d’obscura, però ara ni a ell ni a ella no se’ls acudí d’aprofitar-se’n: estaven massa desconcertats. La noia fins i tot es va queixar de fred i, al cap d’una estona, demanà altre cop:

—Sortim…

La veu era prou suplicant perquè ell es decidís. Van fer mitja volta i intentaren de desfer el camí recorregut. Aviat els va caldre confessar-se que no s’hi entenien. D’anada, els havia semblat que seria relativament fàcil d’orientar-se en sentit invers, perquè tots els passadissos desembocaven més tard o més d’hora en una forca de tres corredors, cadascun dels quals, aparentment, era l’afluent de la branca principal o, si més no, a mesura que s’endinsaven, l’afluent d’un dels afluents de la branca principal. De fet, però, s’equivocaven.

No entenien com carall havien construït aquell dimoni de laberint, car també ara, de tornada, o en allò que els semblava la tornada, no paraven de trobar-se amb tot de cruïlles de tres camins entre els quals els calia escollir l’únic passadís que, eventualment, els duria a la porta per on havien entrat. No van tardar a comprendre que tot plegat era qüestió de sort. I, pel que es veia, fins ara no en tenien gens.

No podien saber si s’havien entaforat gaire per les entranyes del dèdal, però calia creure que no tan sols s’havien allunyat considerablement de la porta sinó que continuaven allunyant-se’n amb cada pas que feien. Ell, més d’una vegada, provà d’empènyer les parets, força febles, amb l’esperança de descobrir una porta dissimulada, una sortida secreta, prou habitual en aquests llocs, i cada cop fracassà lamentablement.

—Potser sí que ens costarà de sortir-ne… —va comentar, un xic angoixat.

—Crida —va aconsellar-li la noia.

A ell, però, allò de cridar li semblava més propi de criatures que no d’homes, i no s’hi avingué.

—No t’impacientis. Tot acabarà bé —va assegurar-li amb manifesta contradicció.

Ella ja no va dir res més, però el noi no se’n va preocupar. Travessaven una zona d’ombra negríssima i, amb les mans, anava palpant la superfície del mur de la dreta, implacablement llisa, sense fissures de cap mena. Més enllà, el passadís tornava a aclarir-se.

—Sempre igual! —comentà ell.

I la noia continuava sense respondre. Va girar-se i, un segon, s’immobilitzà: al seu darrera no hi havia ningú; ella havia desaparegut. Va retrocedir ràpidament, Aquest cop no es podia equivocar de camí; acabava d’abandonar la zona fosca, en la qual no hi havia cap bifurcació, i la noia només podia haver-se perdut allí. Curiosament, però, ara aquesta zona s’havia allunyat, per tal com li van caldre ben bé cinc minuts per arribar-hi; en va treure immediatament l’única conclusió lògica: que no era la mateixa. En un moment o altre, misteriosament, havia errat el camí.

—Ona! —féu en veu alta.

No va obtenir resposta i, més fort, tornà a pronunciar el seu nom. Aleshores es va estranyar que ella, en veure’s sola, no l’hagués cridat. Però potser no s’hi havia vist fins que sortí novament a una zona il·luminada, com ell, i en aquell moment qui sap la distància que ja els separava!

Què podia fer? Continuar la recerca? Amb quines probabilitats d’èxit, però? Probablement, cap. Aquell laberint es mostrava més complicat, més traïdor que no havia cregut d’antuvi, quan tots dos començaren a malfiar-se’n.

—Ona! —repetí, ara ja sense cap esperança.

I, ben cert, no li va contestar ningú. Tanmateix, reflexionà, aquell silenci resultava una mica sorprenent. El laberint no podia ésser gaire gran; no n’hi ha cap que ho sigui. Ho semblen perquè hom s’hi perd i recorre inacabablement els mateixos corredors. Ara bé, si no era gran, com s’explicava que l’Ona no el sentís? Per què no contestava? En aquell silenci impressionant, la seva veu per força havia d’arribar molt lluny. ¿Era natural, doncs, allò que s’esdevenia? Va concloure que no. A la noia devia haver-li passat alguna cosa que la privava de sentir-lo o de contestar. Potser s’havia desmaiat, potser havia caigut per algun forat traïdor que ell havia evitat de miracle. Li podien haver passat mil coses. Es va espantar de bo de bo.

—Ona! —cridà per tercera vegada, tan inútilment com les altres dues.

Va veure que no li quedava més remei que acudir a l’encarregat de l’indret. Però ja obria la boca quan pensà que, de fet, no sabia com cridar-lo. Desconeixia el seu nom, la naturalesa de les seves funcions i fins i tot el nom d’aquestes funcions. I era prou clar que no podia demanar l’ajut del porter. Era raonable de creure que l’home no abandonaria el seu lloc cada vegada que algú volgués sortir del laberint. Devia haver-hi alguna altra persona encarregada de guiar els viatgers extraviats cap a la sortida. Però quin nom calia donar-li, a aquest problemàtic individu, perquè se sentís al·ludit? D’altra banda, si el dèdal era més gran que no es pensava, com podia esperar que el sentiria una persona probablement encara més allunyada que l’Ona? Perquè la seva companya, més o menys distant, continuava dintre el laberint. En canvi, el guia, o aquell individu el nom i les funcions del qual ignorava amb exactitud, sempre en el supòsit que existís, de segur que normalment era a la banda de fora, i per tant, a més distància de la que hi podia haver entre ell i la noia àdhuc si tots dos, per casualitat, es trobaven en extrems oposats del tancat. De tot això se’n desprenia quelcom de força enquimerador: si des de fora no el podien sentir, cosa que l’empresa o els encarregats, o qui fos qui tenia cura del dèdal, havien de saber, no es veia la utilitat de posar una persona a disposició d’uns extraviats als quals no podia ésser de cap servei l’existència d’aquest empleat no tan sols invisible, sinó totalment inaccessible des de l’interior.

Com més hi pensava, més difícil veia la seva situació. Suava d’angúnia. Arribà un moment que el pànic fou més fort que la reflexió i, aleshores, una mena d’urgència animal l’obligà a contradir tots els seus pensaments.

—Encarregat! —va cridar amb una veu aguda, desconeguda, que gairebé el féu sobresaltar.

No hi va haver resposta. Probablement ho encertava, en dir-se que es trobava massa allunyat de qualsevol orella humana i, per tant, que a efectes pràctics aquesta orella no existia. Malgrat tot, va tornar a cridar, ara ja sense qualificacions de càrrec:

—Ei! Gent! Algú!…

Res. Res més que el silenci. Escoltà i va cridar altra vegada. Ho repetí. I aleshores, sobtadament, va indignar-se. Com que l’única cosa que podia fer en aquell indret tan estranyament despullat era colpejar les parets, va envestir-les amb els punys. Va aplicar-s’hi amb tanta força que, abans de cinc minuts, ja n’havia cedit una. A l’acte se li acudí que si es posava a abatre tots els murs, una tasca que semblava perfectament factible, aviat trobaria la sortida. I amb ella, dintre o fora, l’Ona.

Engrandí el forat que havia fet i va passar a l’altra banda. Hi havia un passadís exactament igual al que acabava de deixar. Sense perdre temps, va escometre la paret de davant fins que la fusta s’esbotzà. Fos que els murs eren de nyigui-nyogui, fos que amb la pràctica la seva habilitat enderrocadora augmentava, el fet és que aviat en va tenir prou amb un parell de cops per a abatre qualsevol envà. En cansar-se d’emprar les mans, va posar-s’hi amb els peus; més endavant, se serví de les espatlles, com un heroi cinematogràfic. Rebentava paret rera paret, sempre sense cap resultat. A l’altra banda descobria repetidament un passadís idèntic i un altre mur. Mirava de progressar en línia recta per tal d’atènyer com més aviat millor els límits del laberint. El seu sentit de l’orientació, però, no era tan infal·lible com s’havia cregut.

Al cap de molta estona, inesperadament, va trobar-se davant d’una paret que ja havia esbotzat. Se’n va sorprendre tant que, durant cinc minuts, li fou impossible de fer el més petit moviment. Després travessà l’obertura i, amb atenció, va comprovar que el forat amb què ara s’encarava no era situat exactament davant mateix de l’altre, sinó lleugerament a l’esquerra. Ara bé, si cada cop havia foradat una mica a l’esquerra de l’obertura precedent, era clar que en lloc de procedir en línia recta descrivia un cercle que havia acabat per menar-lo altre cop al primer esbotzament. Però en aquest cas calia pensar o que la desviació era força apreciable, i no ho semblava pas, o que el laberint era molt més extens que no s’havia imaginat, atès que pogué fer tota aquella volta i descriure una circumferència tan ampla sense trobar-se amb la sortida o amb alguna de les parets exteriors.

La cosa el va tenir preocupat una llarga estona, però a la fi, com que les seves meditacions no el menaven enlloc, va tornar-se a posar a la feina. Va obrir un altre forat, ara exactament davant del primer o d’aquell que ell es pensava que era el primer, i anà prosseguint amb la mateixa cura amb els altres envans, allunyant-se cada cop més de les obertures que havia practicat en el curs de la primera etapa destructora. Ara anava per bon camí, es deia.

Però no hi anava. Al cap d’una hora o dues es tornava a trobar enfront d’un altre forat. I ara la cosa era força més empipadora: havent obert dues sèries de forats, ja no podia saber amb tota certesa si l’obertura que ara descobria pertanyia a la sèrie nova o a la vella. Era possible que s’hagués desviat altre cop, ara cap a la dreta, o que durant la primera volta no sempre s’hagués inclinat cap a l’esquerra, o que no s’hi hagués inclinat prou, i, doncs, que ara el forat aquest fos una de les obertures que assenyalaven una desviació de la desviació primera, amb la qual per força havia d’acabar per trobar-se si no s’havia desviat en aquesta segona volta. O potser era en aquesta que s’havia anat desviant en tanta de manera que ara es trobava amb la desviació que havia sofert la primera vegada…

Desanimat, però no vençut, va iniciar una tercera sèrie de forats que va pretendre d’anar obrint entre les dues obertures precedents, l’una a la dreta i l’altra a l’esquerra, si bé no tenia manera de saber fins a quin punt això responia a la realitat del seu propòsit, per tal com més endavant els dos forats que lògicament havia d’haver-hi a la paret ja no hi eren. Només n’hi havia un i, durant força estona, va haver de guiar-se més per la intuïció que no pas pel càlcul o per les orientacions de què havia disposat anteriorment. La cosa es complicava encara quan per atzar els forats tornaven a ésser dos i ell veia que l’obertura novella no se situava entre l’un i l’altre, sinó a l’esquerra o a la dreta de totes dues sèries. Fos com fos, es negà a renunciar. Li semblava, precisament, que l’existència d’aquells forats equivocats augmentava les seves probabilitats d’èxit. Si més no, eren uns errors que ja no podia tornar a cometre. Eliminaven obstacles, doncs.

Però després d’haver fet set o vuit voltes que sempre acabaven davant d’una obertura anterior, la paret era tan foradada que pràcticament ja no oferia ni dreta ni esquerra on continuar foradant. O, si de cas, una dreta o una esquerra tan allunyades del forat davant el qual es trobava, que li calia recórrer passadissos i més passadissos abans de descobrir un tros d’envà verge. I més tard, quan ja havia fet una altra dotzena de voltes, les parets ja eren tan castigades que, tot d’una, començaren a cedir. Superat el moviment de sorpresa, en veure com el fustam queia a trossos, se n’alegrà i va emprendre animosament i sistemàtica la tasca d’enderrocar mur darrera mur. Si calia, estava disposat a reduir a pols tot el laberint.

Amb la intenció de disposar d’espai per tal de treballar amb llibertat de moviments, començà per obrir una gran clarera al seu entorn. D’altra banda, procedint amb aquesta precaució, sempre disposaria d’un punt de partida indiscutible si l’enderroc de les parets el menava circularment pel laberint, com era clar que s’havia esdevingut fins aleshores amb els forats. Després, desenvolupant més aquesta idea, es va dir que probablement li valdria més continuar treballant en cercle, encara que aquest procedir li assegurés un sobrepuig de treball. Si ho feia així, no hi havia dubte que acabaria per trobar la sortida. Ara ja sabia prou bé que d’ajut de fora no en podia esperar cap, ja que a despit del soroll que havia armat durant les darreres hores, fins llavors ningú no havia acudit a investigar les seves activitats.

Va posar-se, doncs, a eixamplar el cercle que acabava d’iniciar i, metòdicament, va anar enderrocant mur darrera mur. De primer l’obertura creixia de pressa, i després més lentament, car l’espai que li calia enderrocar era cada cop més ample i, per tant, emprava més temps a recórrer-lo tot. Aviat va tenir un diàmetre de cent metres que, al cap d’unes hores, augmentà a dos-cents, a tres-cents, a quatre-cents… Va arribar un moment, molt de temps després, que des d’un extrem del cercle ja no podia distingir l’extrem oposat. La sortida, però, continuava introbable. Darrera cada envà hi havia un altre envà. De tota manera, al cap d’hores, va trobar-se amb una gran clarera, gairebé tan ampla com la que acabava d’obrir, i això va indicar-li que algú altre, perdut com ell en les pregoneses del laberint, havia recorregut a la mateixa solució per tal d’abandonar-lo. No podia saber amb quin èxit, és clar. L’únic que constatava era que aquesta persona no es veia enlloc. Ara bé, això no demostrava pas que hagués pogut sortir del dèdal, puix que entre la clarera que havia obert ell i la que va trobar oberta per aquest desconegut l’espai obert era tan immens, que podia calcular-se en dotzenes de quilòmetres. Ningú no podia assegurar-li que el misteriós company no continuava allí, a la clarera, però tan distant d’ell que li era impossible de veure’l. Potser encara treballava en algun altre indret, qui sap si en l’extrem oposat de la circumferència… No hi havia manera d’esbrinar-ho. I atès que la clarera creixia cada cop més per obra de les seves mans i, en el supòsit que l’altre continués treballant pel seu compte, creixia encara per la de les mans d’aquest desconegut, era cada vegada més improbable que arribessin a coincidir.

Assolit aquest extrem, encara podia anar més enllà i deduir, com de fet no era gens impossible, que no tan sols eren ells dos que treballaven en la clarera, sinó que potser n’hi havia dos o tres centenars, cadascun d’ells convençut de la seva soledat perquè no havia vist mai cap dels seus companys, com tampoc no els veuria, encara amb més probabilitat, en el futur, car amb el temps les possibilitats d’un encontre es feien més i més reduïdes per obra i gràcia d’aquell espai enrunat que creixia progressivament en proporcions incalculables…

Va treballar durant un temps indefinit, enderrocant parets rera parets, i pel cap li voltaven aquests pensaments i d’altres pensaments que es referien a l’extensió aproximada del laberint. Amb tota seguretat que l’indret abraçava la nació sencera, potser la terra i tot, de la qual qui sap si no s’escapava per estendre’s espai enllà, cap als límits d’un món il·limitat! En aquest cas no hi havia cap esperança d’arribar mai al final, per llarga que fos la seva vida, per moltes vides que li fossin concedides. Malgrat això, no volia desanimar-se, renunciar, i continuava enderrocant murs per trobar-se sempre amb d’altres murs que construïen corredors i més corredors entrecreuats en tots sentits, inacabables. Destruïa l’harmonia o la desharmonia d’aquests corredors, eixamplant la clarera amb un afany de destrucció que ara ja no es proposava cap finalitat. Mur darrera mur anava eixamplant la vastitud del seu univers, però a mesura que les parets queien comprenia cada cop amb més claredat que sempre, més enllà del mur que hi havia al seu davant, s’obrien d’altres corredors i es dreçaven d’altres parets que, sense fer-li conèixer l’extensió exacta de la clarera que havia obert, s’afegirien, un cop enderrocats, a aquesta mateixa clarera sense sentit i que continuaria mancada de sentit per molt que eixamplés el seu territori…