DESEMBRE

Dia 1

B, fill d’un obrer del ram tèxtil i força ambiciós des de ben jove, va acudir a allò que ara els castellans en diuen «el braguetazo»: enamorà i va deixar prenyada la filla única, una mica més gran que ell, d’un petit potentat que de primer pensà en un avortament clandestí i, a la fi, potser perquè això repugnava tant la seva dona, persona molt religiosa, consentí que els culpables es casessin.

El noi era intel·ligent i espavilat, ha arribat força més amunt que el seu sogre, el qual, ja vell i vidu, creu que fet i fet la noia no podia pas tenir més sort. No és gens d’estrany, doncs, que quan la filla, també única, del matrimoni, s’ha deixat prenyar al seu torn per un altre pelacanyes, l’antic braguetaire s’estimi més fer-la avortar que no pas casar-la, als dinou anys, amb el «barrut», com l’anomena, mentre l’avi anima la seva néta a no cedir. L’experiència li diu que aquests aprofitats sovint són persones de profit i, d’altra banda, la vellesa l’ha inclinat a ser indulgent. El gendre no pot pair que l’home hagi canviat tant.

A en J., pintor de parets d’ofici i mascle benplantat, la sort li va somriure quan als vint-i-quatre anys, llavors que en duia un i mig de casat amb una noia també força seductora, físicament parlant, una vella adinerada per la qual treballava en aquell moment va atreure’l al seu llit i, complaguda, l’omplí de presents mentre durà la relació, un parell o tres de mesos. La seva muller, que en tenia vint-i-dos i feia feines de neteja en un despatx, va deixar-se seduir pel gerent, un home ja madur però agradable, que també es mostrà generós.

Ara, al cap de tres anys, quan ell fa de gigoló de senyores amb «possibles» però ja atrotinades per l’edat i ella té cites discretes amb executius que no miren prim a l’hora de pagar si es mostra complaent, tenen dos cotxes, pis propi, una torreta a la costa, i als pobles respectius, on a cops visiten la família de l’un o de l’altre, modestos jornalers, tothom diu que han triomfat. I ells també n’estan convençuts. No han tingut fills. Sembla que els deixen per a més endavant, no fos cas que, si criava, la dona perjudiqués la mercaderia prematurament.

Dia 2

Sembla increïble l’enginy que despleguem per torturar-nos. Anit, en somnis (un malson) he aconseguit aquesta meravella: capgirar les pàgines interiors d’un plec de dos fulls relligat per una banda i sense tallar per dalt, una operació que m’ha procurat un altre atac d’angoixa, de claustrofòbia, del qual m’ha arrancat sortosament un crit de la meva dona, puix que aquest cop gemegava i l’he despertada. I aleshores el temor d’adormir-me de nou, els esforços per pensar en una altra cosa perquè el somni no es repetís…

Cal dir que, despert, mai no he sofert atacs d’aquesta mena, mai no he tingut dificultat respiratòries, com no siguin les que ocasionalment provoca, benignes, un refredat sever.

Ahir, a Estrasburg, el Tribunal Internacional dels Drets de l’Home jutjà l’Estat espanyol, acusat d’haver condemnat a setanta-vuit anys de presó tres independentistes catalans, Antoni Massaguer, Xavier Barberà i Ferran Jabardo, després d’un judici en el curs del qual el fiscal no tan sols no va poder presentar cap prova que fossin els autors de la mort de l’industrial Bultó, sinó que va trobar-se que el testimoni «presencial», citat per ell, no reconeixia aquests nois. Als independentistes els ha costat anys poder arribar a aquesta alta instància europea i el veredicte, diuen, encara tardarà uns sis mesos a pronunciar-se. Retinc de l’afer que tampoc aquí no es van respectar tots els drets fonamentals dels nostres compatriotes (absents en negar-los les autoritats espanyoles el permís d’assistir-hi) si els seus advocats no van poder parlar en català.

Si ningú no m’esperava, qui em pot trobar a faltar?

De família indiferent en matèries religioses, de joveneta es deia agnòstica. Va freqüentar moderadament l’Església i va inclinar-se cap a idees conservadores quan festejà amb un noi «pragmàtic», que veia el seu futur cap a la dreta, on hi havia les peles. S’inclinà cap a un catalanisme militant quan s’enamorà d’un xicot que pertanyia a un partit molt amic de pintades subversives, però continuà anant a missa, puix que ell era catòlic, fins que es casà amb un tercer festejador, d’idees esquerranes força radicals i tan «internacionalista» que ara ella només jura per Espanya. No ha llegit mai les Dues o tres Gràcies, de l’Aldous Huxley…

Dia 3

Ha sortit una altra revista, Europa de les nacions, editada pel Ciemen i consagrada exclusivament a ocupar-se de les nacions avui encara submergides, si bé no totes a la mateixa profunditat. A remarcar els fragments d’una «circular confidencial» del Ministeri de l’Interior francès que dóna ordres de persecució i pràcticament d’extermini de totes les persones i grups «regionalistes» que per les seves activitats podrien posar en perill la unité française, no menys sagrada que la unidad española.

També són prou interessants les entrevistes amb els eurodiputats catalans i, notablement, les paraules del «Guti» quan aclareix que, si Europa parla de regions, es refereix únicament a regions econòmiques, de cap de les maneres culturals, i que al seu entendre, em sembla que per dissort massa encertat, «avui com avui no hi ha perspectives d’aconseguir que el català s’incorpori, com una llengua més, al grup de les nou llengües oficials que hi ha dins de la Comunitat Econòmica Europea».

Remarco encara l’estudi La llengua catalana i el règim lingüístic de les Institucions Europees, que signa Antoni Montserrat. M’adono que aquest règim és terriblement confús i complicat, com tantes obres burocràtiques.

La banalitat de tantes novel·les «intel·lectuals» que eviten el fet banal; l’excel·lència de tantes narracions que acumulen actes banals per tal que es produeixi el salt qualitatiu de la profunditat.

Dia 4

A Jangada de Pedra. Saramago, sempre admirable de prosa, s’ha equivocat si pretenia que en la seva novel·la hi hagués, com diu, «el projecte utòpic de formar un home ibèric, en el qual cadascú de nosaltres se sentís responsable de la transmissió d’una cultura, sigui portuguesa, catalana, basca, castellana o andalusa». Tampoc no em sembla cert que tots aquests pobles tinguin una «cultura comuna», i el seu llibre no ho mostra pas. Sense el petit detall que, a l’hora de separar-se físicament d’Europa la península, també se separa de Gibraltar, sota el domini anglès, potser no ens adonaríem de les intencions que declara el novel·lista. De fet, sembla que Saramago s’ha divertit simplement a fabular fins que n’ha tingut prou. La novel·la és «incompleta» no pas perquè s’interrompi quan res no s’ha solucionat, sinó perquè no ens fa avançar cap enlloc. Es queda en un exercici imaginatiu.

Tot això no priva, és clar, que les facultats narratives de l’autor portuguès restin intactes i facin impressió. Sempre irònic i xerraire, de llargues frases sumptuoses i sàviament, complexament elaborades de subordinada en subordinada, li plau ocupar-se, comentant-los, dels conceptes que maneja i criticar-se en aclarir-los. És d’altra banda un antídot al dirty realism que, certament, procedeix d’una altra cultura, però no pas l’europea.

L’evolució sempre és progrés; canviar de camisa és interès.

El pare que s’ha distingit en un camp creador és perillós: pot frustrar el seu fill si té ambicions i alhora és mediocre. En algun cas, com el d’en Sagarra, pot crear algú que pel prestigi del nom tindrà audiència quan, en descobrir que li falten les qualitats que voldria tenir i que enveja, es dedica a fer de papus. Em sembla, però, que una jugada com aquesta només pot prosperar en una societat tan espantada com la nostra, culturalment parlant. En Sagarra, que s’ho ha carregat tot perquè no sap fer res, ha aconseguit encara que per aquesta feina l’obsequiessin, i no pas amb begudes solament; ha tingut «èxit», doncs.

(No cal dir que inspira aquestes ratlles la pintoresca polèmica que ha iniciat en Flotats).

Vaig conèixer, poc i tard, en Josep Maria de Sagarra. De noi havia estudiat amb el meu pare, als Jesuïtes. Em va sorprendre, el primer cop que vaig anar a casa seva, que encengués una cigarreta quan ja n’hi havia dues que cremaven en dos cendrers. Un dia vaig confiar-li una obra de teatre (després «renunciada») i recordo com em vaig quedar quan en tornar-me-la em va dir: «Vostè sap què ha fet? No hi ha ni una criada per obrir la porta!». Em vaig pensar que se’n fotia, però llavors m’explicà ben seriosament que la condició del matrimoni a casa del qual transcorria l’acció exigia que hi hagués servei; no podia ser que la mateixa senyora sortís cada cop que trucaven… Potser tenia raó que aquesta absència de criada «falsejava» l’ambient, però ja no li vaig consultar cap altre text.

I en escriure això no vull ni tan sols insinuar que l’autor del Comte Arnau no va saber veure l’obra «genial» que li queia a les mans; confesso que era mediocre.

Dia 5

«S’enfilà amb lleugeresa i per abastar unes figues que hi havia una mica més lluny allargà un braç mentre amb l’altra mà s’agafava a l’escala per tal de conservar l’equilibri.

—Si sabies què veig, estimada Barbarina!

—El mateix que has vist moltes vegades a la meva germana.

—És veritat, però tu ets més bonica.

»La petita no contestà i, com si no pogués arribar a la fruita, posà un peu sobre una branca més alta i m’oferí el més seductor dels espectacles. Jo estava enlluernat! En adonar-se’n, Barbarina no s’afanyà gens. A la fi vaig ajudar-la a baixar i, extraviant la mà, vaig preguntar-li si algú ja havia collit el fruit que jo tocava. Va mirar-me amb un somriure dolç i em donà tant de temps com vaig voler per assegurar-me que era totalment sense estrenar. La vaig rebre entre els braços i la vaig prémer amorosament contra el pit mentre li posava als llavis un petó que ella em tornà amb tota l’alegria del seu cor.

—Em donaries, estimada, el fruit que he palpat?

—Demà la mare se’n va a Murano, on es quedarà tot el dia. Si véns, no et negaré res».

Qui és aquesta «descarada»? Té tretze anys i és ben just púber quan ja troba la manera d’atreure Casanova. No és pas la primera nena impacient de jeure amb mascle amb què l’aventurer es troba i, entre les seves conquestes abunden les noies de catorze, quinze i setze anys. Jugava, és cert, la seva seducció personal, però sabem per d’altres fonts del segle divuit que en aquell temps hi havia una gran disposició a perdre la «virtut» des de ben joves, comparativament més i tot que ara si no oblidem que avui la dona és «apta» més aviat. Com poden estranyar-se els nostres «moralistes» que un percentatge cada cop més alt de col·legiales es «graduïn» al llit abans de fer-ho a les aules?

A cops l’experiència ens «ajuda» a donar mals consells als altres; potser és que no en tenim prou per haver-nos adonat que en les mateixes circumstàncies no tot és idèntic.

«És home de molta lectura». Hi ha qui ho diu amb admiració, hi ha qui ho diu amb ironia.

Dia 6

Sembla que el Vaticà s’ha escandalitzat de valent i que un bisbe emprenedor ja anuncia mobilitzacions urgents: algú acaba d’inaugurar una sala X de cinema en aquell veïnatge. Jo diria que no n’hi ha per fer tants escarafalls si tenim present que la còpula serví la cúpula en temps passat. Vull dir que sota el pontificat de Lleó X la cúria romana va posar un impost especial a les prostitutes per tal de finançar l’erecció de Sant Pere. Unes ereccions, doncs, en pagaven una altra.

També cal recordar, per si tenia alguna relació aprofitable, que el triangle que simbolitza la Trinitat, representa alhora el pubis femení, un altre misteri, pel cap baix, fins que hom descobrí l’existència i les voluptuoses funcions del clítoris, aquest petit òrgan que també té alguna connotació mitològico-religiosa si Júpiter fou l’amant d’una noia així anomenada i tan menuda que el déu inflamable va haver de transformar-se en formiga per tal de posseir-la, una gesta d’altra banda prou notable si amb Europa fou un brau, bèstia voluminosa.

És seductor especular si en aquest mons veneris objecte de tantes atencions indiscretes no hi ha l’origen del triangle «espiritual» que van conèixer també els egipcis, els grecs, i que és familiar als budistes, als hindús, tots fills de dona copulada i prou preocupats pel sexe femení, la «clau» de la vida que es fa «pany» quan en celebrem els misteris. És ben curiós de constatar que, com més t’hi «endinses», més clar sembla, dins de l’obscuritat, que tot es relaciona amb el cos de la dona.

D’una manera o altra, el Déu bíblic va badar, i és potser per compensar-ho i rescabalar-se que ha confiat el seu «missatge» a una colla de misògins tan zelosos que al capdavall li han fet una mala jugada. Si estalvien la seva condició de dona a Maria en fer-la passar directament de l’estat de verge intacta a l’estat de mare, condemnen de fet el fal·lus, no pas el ventre femení; aquest és digne si pot rebre i formar el fill mentre és indigne el membre viril si s’ha volgut evitar la seva presència on normalment és necessària, imprescindible.

Dia 7

Sense pressa cap al Mercat de Bellcaire, on els encantistes tenen cada dia més tendència a creure que posseeixen tresors, si no incunables, quan et venen un llibre. En aquesta hora, però, n’hi ha pocs; de bon matí ja han passat els llibreters. Ara queden immenses riqueses de ferralla i moltes peces de roba a preu de ganga; veig, per exemple, mitjons a cinquanta pessetes. No falta la gitana vella i panxuda que cerca mans d’homes i de dones disposats a córrer l’aventura de conèixer un futur de femelles rosses i de mascles benplantats, de viatges que costen un dineral, de disgustos sentimentals, de matrimonis avantatjosos i de flaqueses de salut. Ni falta tampoc la venedora que confidencialment et proposa l’adquisició d’un vídeo, perquè ara també aquests traficants s’han posat al dia: abans eren rellotges i joiells, ara són peces grosses. No veig en canvi cap Cases, cap Opisso, cap Utrillo, potser perquè els dits dels falsaires ja estan cansats de fabricar-ne. Veig però unes quantes escriptures notarials de finques que van ser rústiques i que ara ja deuen ser urbanes, un baròmetre que promet un temps eixut quan fa tanta humitat, un escampall de bolígrafs a mitja tinta i una cotilla que potser és de quan les dones anaven sense calces, però amb el ventre severament premut…

Me’n torno amb les mans a les butxaques, no sé si impressionat, en un indret de tria i remena, per aquesta parada amb mitja dotzena de llibres on diu que no es toquin, per favor, tan fràgils deuen ser; m’allunyo per la Gran Via i, en ser al Passeig de Sant Joan, baixo cap a la Ronda de Sant Pere, la recorro fins a Urquinaona, on la deixo pel carrer de Fontanella, que em durà al portal de l’Àngel. Des d’aquí, per Santa Anna, surto a la Rambla, al capdamunt de la qual dos vells enrabiats i cridaires es juguen la vida per un gol.

Al metro, una noia que seu al meu costat llegeix la Fanny Hill en versió original i sense amagar-se’n. Em fa pensar en aquella companya de curs, a l’Institut Balmes, que un matí es ruboritzà quan, en una llibreria de vell del carrer de Tallers, on perseguia Quaderns literaris i d’altres publicacions de preus benignes, la vaig sorprendre en el moment que comprava un llibre de Felipe Trigo, conegut per unes verdors que han empal·lidit força. Sé que era durant el curs 1935-36, puix que és l’únic que vaig fer allí, i em sembla recordar que aquella lectora «atrevida» era més aviat tímida, una mica retreta. No se m’acudí, aleshores, de preguntar-li com introduïa aquells «llibrots» a casa seva, on els guardava…

Dia 8

Petita anada a la platja del Poblenou, on les onades són altes i rogenques, de tanta porqueria que traginen. Àdhuc em sembla percebre una lleugera mala olor que, pel que sembla, no molesta pas gens el matrimoni que, cames penjants, seu dalt, a la plataforma de ciment. Fa un dia esplèndid i veig immòbils les palmeres que s’avorreixen més amunt; és cert que gairebé no tenen res que pugui bellugar-se. Tres o quatre persones, cadascuna pel seu compte, busquen qui sap què entre els còdols i les cascàrries de la platja, atentament observats per alguns veïns que deuen haver sortit a fer gana i que ara s’han tret el gec, com si fóssim a la primavera. Els podria imitar, però l’indret no és prou atractiu per ronsejar-hi i, després d’haver donat una ullada mar endins, on naveguen dues barques, prefereixo retrocedir cap als carrers estrets i silenciosos, amb fàbriques avui tancades perquè és festa de precepte general i habitatges d’un sol pis. Quatre marrecs juguen a la plaça de Prim, sota els arbres baixos i robustos, i tinc la impressió que faig el mateix camí que recorria el darrer cop que vaig estar al barri.

Com llavors, m’encamino a la Rambla mentre se m’acut que en aquesta mateixa hora els veïns de Sant Andreu deuen haver tallat el trànsit a Fabra i Puig perquè els retornin la que hi havia, des de fa anys convertida en via de circulació ràpida. Aquí han tingut més sort, cap ajuntament amb ànims de «millora» no els l’ha destruïda, i tothom que vulgui pot seure una estona a passar el temps sense excessos de soroll. Hi ha petites tertúlies de vells que esperen el dinar, dones sense mudar que han sortit un moment a la porta de casa, i tot fa creure que aquest és un poble en el qual la gent encara es coneixen.

Pujo fins a Pere IV, torno a retrocedir fins a Taulat i, a la parada del carrer de Llacuna, a tocar de les altes parets del cementiri, espero l’autobús, que tarda prop d’un quart i, al cap de vint minuts d’engegar, em deixa a la Diagonal, entre la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia. Compro un diari, on llegeixo, a la primera pàgina, que no s’ha interromput pas el tràfic d’armament bèl·lic: ahir salpava del port de Barcelona un vaixell amb tot de tanquetes Enasa destinades al Perú… Informativament, però, la part del lleó se l’emporta el conveni a punt de signar entre Reagan i Gorbatxov i, a la foto, la muller del dirigent soviètic, aquesta Raissa que sempre vesteix d’una manera tan proletària i que tants disgustos dóna a la Nancy…

A la darrera plana veig que hi ha un article de la Isabel-Clara Simó i, com tantes altres vegades, abundo en el seu parer. També a mi «m’horroritza un món uniforme, controlat per una dotzena de persones»; res no em sembla tan repugnant com que se’m vulgui convertir en una ovella que només s’ha de distingir de les altres pel guarisme que li han marcat al cul. Encara que, per atzar, em toqui un capicua.

Dia 9

El professor l’invitava, ben intencionat, a esprémer el seu pensament com els raïms, fins a l’última gota, i ho feia, però sempre es quedava amb la barrusca.

La sorra és humida, de bon gra i ben torrada. Els dits de la dona la van prement amb uns polzes amples i aplanats. El gest és lent, constant, només interromput quan una mà, no sempre la mateixa, es submergeix en el tou de la platja, a frec d’onada, en recull un grapat i l’aboca al recipient, una mena de capsa de forma rectangular, com si fos de sabates. Ella resta culivada, amb les amples faldilles negres que la cobreixen, per darrere, fins al terra, sobre el qual s’arrosseguen, i, per davant, fins al tou de la cama, robusta i llarga. Damunt del vestit duu un jersei de color malva, de teixit espès, amb botons i ben cordat quasi fins al coll per tal de protegir-se, potser, del ventijol glaçat que, vingut de la mar, l’escomet per l’esquena, girat com té el cos cap a l’interior.

Ara i adés, sense deixar de pitjar la sorra, canvia lleugerament de posició, atansa més els peus l’un a l’altre o els separa, alça un xic la gropa i la fa abaixar, deixant aleshores més altes les cuixes que, sota la roba, es fan visibles, molt blanques, a la forca. A cops treu una mica la llengua, com si li suposés un esforç aquell treball, però els dits no es cansen i recorren, sempre pastant, la sorra, que s’endureix sense que ella deixi d’alimentar-la, de tant en tant, amb una altra embosta que arreplega sense mirar, els ulls sempre fits en el recipient que l’acció dels dits va emplenant però no curulla mai, puix que es dilata sense pressa, com li creix el ventre…

L’he trobada en el meu somni ignorant d’on venia, enigmàtica, i allí la deixo en despertar-me, quan deu estar a punt de parir.

Dia 10

Carta d’en N. O., quan fa vuit anys que no sabia res d’ell. Continua embrutant pedres, teles i paper als seus setanta i tants anys i m’assegura que «la maduresa és un factor positiu en la tasca literària». Un més, doncs, que es pensa que és madur quan ja és vell. O potser no. Potser és cert que ara tot just madura; al capdavall sempre s’ha captingut una mica com un adolescent i, en cert aspecte, aquesta adolescència encara no l’ha abandonat del tot; pel que veig, conserva l’esperança i té la il·lusió de «triomfar», o sigui de ser publicat, descobert. Més difícil ho veig quan l’assisteix la virtut, em penso, de no perseguir els editors. Potser ho fa que li interessen més els projectes que les realitzacions, i fa bé: s’estalvia molts desenganys. I em cal dir que l’he vist sempre «feliç».

Dia 11

Algú que acaba de llegir a El Temps la meva entrada del dia quatre de setembre de l’any passat em telefona per dir-me que sóc molt «lleuger», que estic mal informat: si l’Església no accepta l’ordenació sacerdotal de les dones no és pas per les raons que adduïa, sinó perquè li cal defensar-se contra la possible corrupció que hi introduiria la dona pel fet de ser més feble que l’home davant la temptació carnal. Li ho discuteixo i se’n segueix aquest petit diàleg:

—O sigui que segons vós…

—No, jo; l’Església —m’esmena.

—Segons l’Església, doncs, la dona cedeix més fàcilment a la temptació de fornicar.

—Exacte.

—I com pot ser, això, si aquest acte exigeix dos participants, l’home i la dona? Ningú no pot copular tot sol.

—Em refereixo a la inclinació que hi té.

—Aleshores, pot ser que, mentre elles sempre forniquen de gust, els homes ho facin a contracor.

—A contracor, no. Molts cops, però, no ho farien si no hi fossin incitats.

—Per algú, la dona, que no és incitada…

—És clar que ho és! Per les ganes de fornicar.

—Amb algú que no en té tantes…

L’home es molesta:

—Això és el que em desagrada de vós: tot us és motiu d’ironies…

—Sou molt susceptible.

—A ningú li agrada que el vulguin fer passar per ximple. És una cosa ben establerta que la dona cau més fàcilment. Sempre ha estat així.

—Des d’Eva.

—Perfectament, des d’Eva.

—Però com es pot dir que cau més fàcilment, si van caure tots dos, ella i l’Adam, alhora? Cap d’ells no podia precedir l’altre, em sembla…

—Veieu?

—Veig que, en el mateix moment, van fer el mateix acte…, cadascú des de la seva banda, per així dir-ho…

—Però va ser ella qui el temptà! —quasi crida.

—Calma… Sí, ella el temptà i ell «es mostrà feble contra la temptació carnal», com heu dit. Però ho heu dit de la dona i ara resulta que ho hem de dir de l’home, sense que això, aquesta debilitat, el privi de ser sacerdot.

—Ja veig que no ens entenem, Pedrolo.

—Ja m’ho semblava.

—No teniu remei —es queixa, i penja.

S’ha oblidat de dir-me «bona tarda».

Dia 12

L’encertava de ple el conseller de Cultura de la Generalitat, en Joaquim Ferrer, quan l’altre dia, al Palau Moja, deia: «L’idioma català continuarà tenint necessitat d’una atenció especial durant els pròxims anys». Era clar que parlava d’un malalt ingressat a la Unitat de Vigilància Intensiva. Perquè aquest, el de greu, és l’estat de la nostra llengua. Encara que, com afirmava el mateix Ferrer, sempre bon minyó, es recuperi d’una manera espectacular. Però les millores no són gens de visibles quan deixa l’enclaustrament i surt a l’aire lliure, on sembla que es fa, o s’hauria de fer, vida normal.

Les condicions de vida dels treballadors soviètics són envejables de debò si totes les dones de l’URSS, funcionàries o obreres, poden fer-se fer la roba a París, on sembla que és molt cara. És cert que ningú no ho ha dit, que no ho he llegit enlloc, però no cal. Si a la Raissa Gorbatxov la vesteixen els millors modistes de la capital francesa, no hi ha cap motiu per creure que a les altres dones d’aquell país els falten les oportunitats o els mitjans de fer-ho. Perquè és impensable que allí hi hagi privilegis de casta si la revolució, de la qual s’acaba de celebrar el setantenari, les abolí.

També els romanesos tenen una sort que no es mereixen. A tot arreu pot néixer un geni polític, pràcticament insubstituïble en el camp de la gestió pública, però deu ser ben rarament que la genialitat s’escampa a tota la nissaga. Aquest, tanmateix, és el cas singular de la família Ceausescu, la qual encara té una altra virtut: la de comunicar les seves competències a les persones que per matrimoni entren a formar-ne part. No tan sols són els germans i els fills del «líder» que gaudeixen de més capacitat que ningú per ocupar llocs clau: hi ha la dona, els cunyats, potser un llarg, etc. No té explicació que els ciutadans protestin. On, si no és en una democràcia popular de partit únic, podria florir aquest miracle?

Dia 13

Alegrois entre els àngels encarregats dels registres en els quals s’inscriu tot allò que ha fet o ha deixat de fer cada difunt que pretén entrar al cel. Déu ha dit:

—Ens podem ben estalviar aquesta feina. Ara, amb totes aquestes tècniques informàtiques, ja ho fan a la terra, i prou són més rigorosos.

Un pacient s’escandalitza perquè a casa del sanador que freqüenta ha trobat el seu metge de capçalera. Un altre s’estranya de veure un «curandero» a casa del doctor. Potser ni l’un ni l’altre no han pensat que es tractava de visites de cortesia entre col·legues. I qui sap si d’intercanvi d’informació!

I ja que parlo de metges, potser no sobrarà que digui que, segons unes estadístiques actuals, en cap altra professió no trobaríem un percentatge tan elevat de fumadors. Em cal afegir que no em sorprèn: si fumen, és amb més coneixement de causa que poden desaconsellar o prohibir el tabac als seus malalts.

També és bo recordar que els sanadors solen ser inofensius. No asseguraria el mateix dels metges.

Diuen que a Fra Juníper Serra, el capellà colonitzador, pot ajudar-lo a obrir-se camí cap a la beatificació que hagi fet el miracle de sanar una persona. Hi ha molta gent que també el fan: es curen ells mateixos. I ningú no els ho té en compte. L’explicació, però, podria ser aquesta: que mentre curar-se un mateix es pot interpretar en termes d’egoisme, guarir un altre s’ha d’atribuir a un sentiment altruista. Una mica justet, potser, perquè si en guareixes un, de malalt, què et priva de sanar-ne més?

Posats a fer, sóc partidari del miracle il·limitat.

Dia 14

Visita d’en Joan Rifa. Em porta un exemplar del llibre que sobre ell ha publicat la Maria Àngels Ferrer, i ha tingut la gentilesa no tan sols de dedicar-me’l, sinó d’enriquir-lo amb un dibuix original, a tota plana, que en fa un exemplar «únic».

Després, en fullejar el volum, em trobo amb aquests paràgrafs: «Com a fet curiós cal destacar que l’any 1976 l’escriptor Manuel de Pedrolo va escriure la novel·la Procés de contradicció suficient. Era un temps en què l’escriptor s’interessava per qüestions dimoníaques i per la pintura de caire surrealista. La novel·la narra la història d’un inquiet pintor que es troba immers involuntàriament en un món de dobles realitats, on apareixen forces demoníaques, moltes d’elles en forma femenina».

«Diverses seqüències coincideixen amb el món pictòric rifanià, sobretot el d’algunes fases. Manuel de Pedrolo va connectar amb Joan Rifà en aquells temps —fou l’autor del catàleg de la seva primera exposició—. No s’inspirà pas directament en Joan Rifà i la seva obra, però sí que aquesta forma part d’un context que inspirà l’escriptor».

Tot això deu procedir, naturalment, de les converses que la noia va tenir amb l’artista mentre preparava el seu llibre. Sé que a en Rifà sempre li ha fet gràcia la idea que, d’una manera o altra, és el model del protagonista de la meva novel·la, però la veritat és que ni ell ni el seu món pictòric, atractiu i tot com el trobo, no hi juguen cap paper. La narració surt d’una protesta contra la banalitat de les publicacions i sobretot de les pel·lícules «dimoníaques», i vol fer una interpretació nova, d’allò més heterodoxa, d’unes potències «sobrenaturals» suposadament diabòliques o malèfiques; una interpretació ben allunyada de la inspiració masclista que presideix la visió convencional, que el meu llibre «corregeix» en suggerir una altra realitat. És un «accident», cal confessar que molt convenient, que Germa, el meu personatge, sigui també un pintor.

Dia 15

M’oblidava d’anotar ahir una petita anècdota que vaig contar a en Rifà. Setmanes enrere il·lustrà un conte meu, «El bon ciutadà (versió A)», que va publicar-se a l’Avui. L’acció del relat transcorre en un establiment penitenciari, on té lloc el fet poc corrent que a un empresonat se li «escapi» una mà cap a fora del mur, una «falta» que el director de la presó castiga severament perquè, com diu, la imaginació és contagiosa.

En Rifà dibuixava unes reixes, la mà que surt de la paret i una noia sense cara, alada. I heus ací que al cap de dos o tres dies, un lector que em parla de la narració exclama: «Però, d’on la va treure, en Rifà, la dona?».

Pel que sembla, el director de la contalla s’enquimerava ben inútilment…

El català diu: «Sóc viu», mentre diu el castellà: «Estoy vivo». Nosaltres parlem d’una «qualitat» quan ells es refereixen a una «situació». És possible que això expliqui algunes diferències entre totes dues cultures.

Les mosques van a la mel, però també a la merda. Així, semblantment, la humanitat…

Dia 16

La nova llei de la Propietat Intel·lectual, publicada al BOE del dia disset del mes passat i que encara no havia tingut ocasió de llegir en la seva totalitat, estableix l’IVA zero per als escriptors, o sia que des d’ara ja no haurem de cobrar i, doncs, de liquidar després aquest impost. Però això no té efectes retroactius. És a dir: no em serveix de res haver ajornat el cobrament de les liquidacions de drets d’autor corresponents a l’any passat.

Avui em veig amb la Jose, de les Edicions 62, i li proposo o bé de cedir els meus drets d’aquell període a l’editorial o bé d’«oblidar» les quantitats que em deuen, uns dos milions i mig en total. Aleshores, li dic, caldria trobar una manera de fer-me recuperar aquells diners, sigui en forma de suposats préstecs, sigui en forma d’avançament a compte d’obres futures. Li repeteixo d’altres vegades que estic disposat a acceptar qualsevol solució, encara que em perjudiqui, abans de convertir-me en recaptador d’Hisenda.

Solem fer-nos la idea que els autors de novel·les roses, homes o dones, són persones més aviat romàntiques, sentimentals i potser fins i tot una mica bledes. Oblidem que, sovint, escriuen aquella mena de literatura únicament per motivacions econòmiques, com ho ha demostrat algun que, en posar-se de moda les narracions eròtiques, s’ha passat al gènere sense cap mania. Ara, és més sorprenent que, com m’assabento, la comtessa de Martel, la Gyp de tantes obres per a noies somniadores, fos una decidida antisemita. Però són moltes les persones que només tenen «bons sentiments» per als seus. No sempre la «generositat» és capaç de franquejar, de destruir, la barrera dels prejudicis…

Dia 17

És pel diari que m’arriba la notícia que la Input ha escollit, entre altres, la Solució de continuïtat per projectar-la a Filadèlfia, on es reuneix enguany. Aquesta gent, diu el periòdic, només seleccionen el bo i millor i, aquest any, de cinc-cents programes tan sols n’han retingut un centenar. És doncs que en Ricard Reguant, el director, s’ha «revelat» després del desastre del Mecanoscrit. O potser aquells senyors no són tan exigents? No puc dir-ne res; l’obra, adaptada de la meva narració del mateix títol per la Maria Antònia Oliver, encara no ha estat emesa, i no ho serà fins al dia 15 de gener. És cert, però, que la van projectar en una Mostra de Cinema i Televisió, a València, on devien veure-la els de l’Input, però ningú no me n’havia parlat.

Conec la meva parcialitat. Puc sacrificar les meves preferències, els meus gustos, els meus sentiments, els meus interessos, però això no em farà mai imparcial del tot a l’hora de jutjar. La ineludible subjectivitat… Per exemple: davant d’un llibre se m’imposa el nivell de lectura més o menys favorable segons les simpaties o antipaties que en mi desperta l’autor i que no puc corregir sense «artificialitat». I no hi fa res que l’autor sigui mort o viu, que el conegui personalment o que mai no hi hagi tingut cap tracte. Sempre sé «coses» d’ell i, si no les sé, me les diu el llibre.

X té fama de ser un home apassionat: s’exalta per qualsevol cosa. I algú que l’hauria de conèixer més bé, per exemple la seva dona, o els fills, ens diu que és «fred». Vol dir que no té o que no expressa sentiments. Sembla contradictori, però potser no ho és quan t’adones que només «s’apassiona» quan és contrariat i amb indiferència que l’assumpte sigui important o menyspreable. És que tan sols té «ego». És però aquella mena d’ego per al qual únicament els altres, que no són «ningú», comptem. Com que això es pot dir una mica de totes aquestes persones tan carregades «d’amor propi», potser cal pensar que són més febles que d’altres que fàcilment «entren en raó».

Dia 18

A Soares, el president de la República Portuguesa, li sembla que als espanyols els ve molt costa amunt «concebre que a la península hi ha un país anomenat Portugal». I això «històricament», des de sempre. I en Jordi Pujol, el president de la nostra Generalitat, li contesta que nosaltres ens trobem en el mateix cas. Diu: «dintre Espanya ha estat difícil d’acceptar que hi ha una nació amb una llengua i cultura pròpies, personalitat ben definida i voluntat d’afirmació». Com sempre, es queda curt. Si la cosa «ha estat difícil d’acceptar» vol dir que d’una manera o altra ja s’ha acceptat, i no és pas aquest el cas. Ocasionalment, es reconeixen unes certes «diferències», no pas tota la personalitat si fins i tot en aquestes ocasions més favorables és discutida, com ell sap més bé que ningú, protagonista com és ara del «moment polític». D’altra banda, aquella «voluntat d’afirmació» a què es refereix deu ser ben insuficient si la contemplem dins d’una voluntat espanyola, és a dir: subordinada a un altre voler, a un projecte que al capdavall no és el nostre, no ho ha estat mai, ni ho pot ser si, com també va dir Soares, Catalunya, com Portugal, estima la llibertat. Encara que aquest amor, ara com ara, sigui tan platònic…

La consciència que tenim de la mort facilita el progrés humà. No és pas tant l’afany de confort com la necessitat d’oblidar-nos de la nostra condició mortal que ens porta a inventar, a descobrir. El científic obsessionat per un experiment en curs, el teòric a punt d’arrodonir una hipòtesi atractiva, es «distreuen», no tenen temps de pensar en un final inevitable.

Tinc la impressió que una altra mena d’home, afavorit amb la mateixa intel·ligència que nosaltres posseïm, però desproveït de la consciència de la mort personal, no es preocuparia tant de sorprendre els secrets de la naturalesa, de dominar-la, per tal de servir-se’n i facilitar la nostra existència. No li caldria combatre la seva angoixa amb cap d’aquestes activitats que ara faciliten d’allunyar del nostre cervell la idea descoratjadora, la realitat d’una amenaça que, ho sabem, s’ha de complir.

I potser això fa que en el camí de les nostres realitzacions no ens enquimeri tant com hauria de fer una altra realitat també ben palpable: que d’investigació en investigació, de troballa en troballa, ens estem desposseint. D’altra banda, aquesta despossessió sembla inevitable per poc que pensem que si ens aturàvem en el límit de l’«inofensiu», en aquell moment que fa del progrés un perill, ens quedaríem sense «ocupació» i que el buit seria novament emplenat per l’angoixa, que, amb les nostres activitats, foragitem si no del tot, en prou mesura perquè la vida sigui suportable.

Dit d’una altra manera: estem destruint el nostre món perquè l’alternativa és desesperar-nos.

Dia 19

Dia 20

Entre les coses difícils d’evitar hi ha els pensaments «menors», els llums vermells, les dones massa grosses que, a l’autobús, es mengen la meitat del nostre seient, els vells afònics però terriblement xerraires, els sants dels parents i el captaire amb família numerosa… És clar que en queden més, moltíssimes més.

Al capítol segon, versicle disset, del Gènesi, Jahvè diu a l’Adam que pot menjar de tots els fruits de l’Edèn, llevat del de l’arbre del bé i del mal; si no obeeix, es morirà. No és fins una mica més endavant, al versicle vint-i-dos del mateix capítol, que Déu fa l’Eva d’una costella de l’home.

Té raó, doncs, la bella i ardent «teòloga» de qui ens parla Casanova, quan assegura a un auditori admirat, que l’Eva no és la culpable autora de cap falta original. El Senyor, argüeix, no li podia fer cap advertiment si aleshores, en establir la prohibició, encara no existia. Si en va tenir coneixement fou a través de l’Adam, o sia: de segona mà.

He decidit, aquesta tarda, de reprendre les meves col·laboracions periòdiques a l’Avui, interrompudes aviat deurà fer un any. Sempre, naturalment, que en Santiago Ramentol, el seu director, no s’hagi repensat i em toleri un títol tan provocatiu com el que li proposava: «Cròniques d’una ocupació». Caldrà que li telefoni i li demani de veure’ns per tal de concretar.

Dia 21

Petita anècdota telefònica. L’aparell truca, l’agafo i, abans que tingui temps de pronunciar una paraula, una veu femenina, exasperada, em crida a l’orella:

—Escolti! Deixi’m parlar, perquè ja començo a estar cansada de trucar i…

—Perdoni —la interrompo—, aquí no ha trucat ningú.

—I tant! Cinc vegades! I cada cop una senyoreta m’ha dit «un moment», i m’ha deixat.

—Aquí no hi ha cap senyoreta —la informo, però no sembla que es doni per assabentada.

—Jo havia de parlar amb el senyor Flaqué.

—Tampoc no hi ha cap senyor Flaqué.

—No és el número…?

—No, senyora. No hi ha cap set.

Penja amb un fosc, fosquíssim «perdoni».

Sembla que l’amor, tan cristià (estima els altres com t’estimes tu mateix), s’acaba al cel. Si no fos així, com podrien ser feliços els elegits mentre hi ha ànimes condemnades a l’infern? És que un cop allí ho obliden?

D’altra banda: al cristià se li demana d’estimar fins i tot els enemics. Se l’obliga, doncs, de fer més que no fa el seu Déu, que no els perdona. És, evidentment, una divinitat que no predica amb l’exemple.

En algun lloc hi ha un error greu. Potser Jesús parlava d’un altre pare.

Dia 22

La dona, sexualment sol·licitada, pot dir que no sense que ningú se n’estranyi, sense que se la tingui per menys femenina. No ho pot fer l’home. L’en priva la seva vanitat de mascle: com més dones, més «prestigi». Però pitjor: de tal manera ha estat condicionada la dona per la societat fal·locràtica que el refús del baró l’ofèn; no s’adona que, en establir una mena d’«obligació», es degrada.

També aquí, ben a l’inrevés d’allò que hom pensa, el mascle es declara «superior». Perquè l’home, en acceptar indiscriminadament una proposició, sigui d’on sigui que vingui, diu: «Ets simplement un cony». En canvi, la dona que pot dir que no a un home, declara que aquest és una persona i no una simple verga.

Hi ha «privilegis» que, ben examinats, assenyalen una posició d’inferioritat.

Aquesta frase d’una carta que l’Anatole Ferance va escriure a Kahn pocs mesos abans de morir: «Je ne suis déjà plus de ce monde, et je suis fort certain de n’en connaïtre d’autre!».

Dia 23

Acabo de parlar amb algú, fervent catòlic, que gaudeix, em diu, d’una «gran tranquil·litat espiritual», però com sigui que aquesta diguem-ne pau de l’ànima l’obté d’una creença absurda, he de suposar que la hi procura una «vegetalització» del pensament que exclou tot allò que cal entendre per espiritual. És precisament l’anomenat «esperit» que ocasiona el nostre desassossec i, quan ja no en patim, senyal que hem suprimit o reduït a la impotència aquell motor dels nostres problemes.

Em cal dir que aquesta vegetalització l’he observada sovint, i a cops de ben a prop, en persones de la família, però és rar que sigui tan absoluta com ens podrien fer creure les paraules del meu interlocutor d’avui; normalment, la fe és prou insegura per deixar alguna esquerda a través de la qual l’esperit treballa i genera, doncs, allò que li és propi: la inquietud.

La intel·ligència és un cau de raons. De pensament «encertats» n’hi ha tants i és tan sovint que es contradiuen!…

L’Asociación Colegial de Escritores m’envia des de Madrid un comunicat en el qual em diu que la Dirección General del Libro y Bibliotecas, del Ministeri de Cultura, prepara per l’any vinent un Quién es quién en las letras españolas. Acompanya l’escrit un qüestionari que servirà per elaborar les fitxes.

És clar que no m’incorporaré voluntàriament a un cens d’escriptors espanyols; mai no ho he fet. Això no em priva, no cal dir-ho, de mirar-me les preguntes que fan i de veure com ho enfoquen. I dues coses em criden de seguida l’atenció. La primera: que aquest qüestionari s’oblida de l’existència, a l’Estat espanyol, de totes les llengües que no siguin la castellana, com ho palesa el fet que en cap lloc no es pregunti en quin idioma escriu l’autor. Quedarà més o menys amagat, com de costum, que hi ha d’altres literatures. La segona: que no pots comunicar-los més de vint-i-cinc títols, la qual cosa vol dir que aquest «Qui és qui» té el propòsit de prescindir d’una part de la informació que es proposa de donar. També és força curiós que només valguin els premis de «convocatòria estatal o nacional». Així s’eliminen, entre altres, tots els premis catalans.

Serà interessant de veure, quan el volum es publiqui, quants escriptors catalans renuncien a la glòria de ser espanyols.

Dia 24

De petit (set o vuit anys?), vaig assistir a una missa del gall. Em sembla que era a l’església dels carmelites de Tàrrega. Recordo les rialles de la meva tia i d’una altra dona que l’acompanyava quan en sortir, glaçat, vaig queixar-me que jo de gall no n’havia vist cap. Pel que sembla, la meva idea era que en algun moment de la cerimònia el mataven solemnement perquè l’endemà ens el poguéssim cruspir a taula. No se’m devia haver acudit que, posats a fer, n’haurien hagut de degollar un per cada família. Massa perquè les gallinaires no hi veiessin una competència poc legítima.

Dia 25

Sembla oportú, avui, de recordar que ningú no sap exactament quan va néixer Jesús. De primer, aquest natalici se celebrava el dia 6 de gener, però posteriorment, l’any 354, sota el pontificat de Lliberi, fou traslladat al dia 25 de desembre, data del naixement de Bacus, un déu solar també fill de verge, i d’una de les principals festes mitraiques. Podem afegir que la seva divinitat s’havia fet «oficial» l’any 269.

Yeiwene Yeiwene, un dels dirigents de l’independentisme canac, passarà les festes a la presó. Els ocupants francesos de Nova Caledònia, que no creuen en allò de «per Nadal cada ovella al seu corral» (si hi creien tots serien a la metròpolis), l’han detingut per les seves activitats polítiques. En diuen d’«incitació a la violència», qui sap si perquè s’han oblidat que d’armes també en porten ells i que les fan servir en un país que no és el seu. Són oblits propis del pensament «cartesià» d’aquesta gent.

Els dies de festa, els carrers de l’Eixample, tan buit, canvien la fesomia de la ciutat, però torno a trobar-la a les Rambles, més poblades i tot que els dies feiners. Sobretot la de Santa Mònica, on dues espesses parets d’humanitat van circulant al llarg de les parades amb objectes suposadament d’artesania. M’hi entretinc també una estona, de pujada i de baixada, i en una d’elles compro una família feta de còdols molt polits als quals l’artista ha donat amb quatre tocs de pinzell una aparença força graciosa, amb un cap de família que es pentina com Hitler. Ho donaré a l’Adelais, que demà farà trenta-sis anys, encara que em sembli mentida. Hòstia, quina broma!

Dia 26

Cap a les set, després d’haver celebrat com cal el natalici de l’Adelais, em veig amb en Santiago Ramentol i el seu segon a la redacció de l’Avui. Els porto el primer article de les «Cròniques d’una ocupació», escrit abans-d’ahir l’altre, quan vam convenir l’entrevista. Acordem que el publicaran el dia primer d’any, divendres, que aquest serà el «meu dia» cada dues setmanes i que em pagaran deu mil pessetes per text.

Avui, com que és dia de festa, no hi ha ningú de l’administració, però ens referim als articles no cobrats per l’assumpte de l’IVA i, atès que la nova normativa no té efectes retroactius, els proposo que afegeixin un discret «suplement» al preu dels articles d’ara, fins que quedi coberta la quantitat que em deuen. Ho troben bé, i a en Ramentol se li acut que també es podria fer d’una altra manera per enllestir de cop: pagar-me’ls tots alhora en concepte de diguem-ne «prima». No em sembla malament, tampoc. Quedem que en parlaran amb els administradors, a veure quina solució troben més convenient. O si en proposen una altra.

—Què t’agradaria ser, a tu? —pregunten al nen, i ell contesta decidit:

—Abella!

—Abella? —s’admiren—. I per què?

—Perquè les abelles són òrfenes de pare des d’abans de néixer.

Tothom dedueix correctament que és el primer de classe.

Dia 27

El nou bisbe auxiliar de Barcelona, Lluís Martínez Sistachs, és interrogat per l’Avui. A la pregunta:

—Us fa il·lusió, ser bisbe? —contesta humilment:

—Més aviat diria goig espiritual pel do que he rebut de Déu; he estat escollit per al ministeri episcopal i rebré la plenitud del do de l’Esperit Sant.

En dedueixo, no sé si tan correctament com en el cas del noi, que aquest do és d’obtenció automàtica així que l’Església et promociona a aquesta dignitat. Una mena de premi a la jerarquia del funcionari que, si ha ascendit, bé deu ser pels seus mèrits, la modèstia en primer lloc.

Dia 28

L’any 1962 vaig llogar una caixa de seguretat en una empresa bancària per tal de desar-hi originals que no es podien publicar i documents i papers que podien ser comprometedors si un dia la policia em feia un escorcoll a casa i me’ls trobava. El preu era de cent noranta-dues pessetes cada any. He conservat aquesta caixa un cop passat el franquisme, però ara he decidit deixar-la. En vint-i-cinc anys les cent noranta-dues pessetes s’han convertit en 31.360, i ara ja no necessito amagar res. Allò que em fa gràcia és el capteniment del banc. En deixar la caixa els he de tornar la clau i el contracte i firmar darrere la cancel·lació del servei. A canvi, ells no em donen res, cap paper que, si hi havia alguna badada a l’hora d’enretirar la meva fitxa, em permetria de justificar aquella renúncia. Em fa pensar en el procediment dels jutjats, quan t’has de presentar cada quinze dies si estàs processat i cal que firmis aquesta compareixença, de la qual, per la seva banda, no et donen cap «rebut». En tots dos casos et quedes a la intempèrie si per un atzar el «document» es perd.

Dia dels innocents. No sé si és una de les bromes de la jornada que una companyia per a mi desconeguda m’enviï una carta en la qual m’aconsella d’invertir els meus estalvis en propietats.

Dia 29

Ha estat alliberat Yeiwene Yeiwene, el dirigent independentista canac. El diari que dóna la notícia afegeix que, el dia vint-i-quatre d’aquest mes, a Djibouti, Mitterrand va fer una crida «al diàleg i l’equitat en el tractament de la justícia en relació amb la comunitat occidental i canaca de Nova Caledònia». Aquest diàleg seria molt bonic si cadascú parlava des de casa seva; quan un dels interlocutors parla des de la casa de l’altre, que es nega a abandonar, l’equitat s’evapora. Els ocupants sempre es neguen a entendre que parlen des del fet consumat de la colonització. Els canacs tenen mala peça al teler, com la hi tenim nosaltres, els catalans. Si és que la nostra no és pitjor. Enganxats a les terres espanyoles, hi ha encara l’agreujant d’aquesta immensa cinquena columna espanyolista que, amb la seva inèrcia, dificulta el nostre alliberament. I ja no dic res de les divisions «internes». També a Nova Caledònia n’hi ha, per aquella inevitabilitat tan emprenyadora quan un moviment està «desil·lusionat». Suposo que nosaltres, per dissort, ho estem més.

Dia 30

Dia de trobades al carrer. La Dolors Tubau a la Diagonal, en Sergi Vilar prop de la plaça de Catalunya, i en tornar a casa, en Josep Maria Espinàs a la Travessera de Gràcia. Amb la independentista parlem d’ella, de la seva situació, de la seva germana, víctima temps enrere d’un greu accident que jo ignorava, del seu company encara empresonat per l’assumpte Bultó… Amb l’assagista la conversa gira entorn de la «transició» política i tots dos coincidim que un Franco llest hauria pogut incorporar al seu govern alguns homes del PSOE sense quedar gens de malament… L’Espinàs aprofita l’ocasió per demanar-me cent pàgines per una col·lecció de l’editorial La Campana, que ha publicat tres o quatre llibres de textos escollits pel propi autor. No puc pas dir-li que no, però sé que aquesta tria em donarà molta feina. Per sort no em dóna cap pressa… si bé voldria que no ho ajornés gaire.

Fa pensar que en el curs d’un any, aquest que acabem, s’hagin obert més de set-centes diligències informatives contra jutges i funcionaris de l’administració catalana. Em sembla que són moltes. Tantes «faltes» es cometen o se sospita que es cometen en l’àmbit de l’administració de justícia només a Barcelona? Hi ha motius per inquietar-se. Perquè cal tenir en compte que el nombre de queixes que es fa sempre és molt inferior al nombre de les que es podrien fer… Davant d’aquestes situacions no queda més remei que concloure en una degradació cada dia més accentuada de la nostra justícia en particular i de la nostra societat en general. D’una manera o altra, sembla que es vagi perdent l’«honradesa». És cert que passa en els moments «terminals», sempre llargs, de totes les cultures…

Dia 31

Acabo l’any «professional» amb la visita de dues noies que dilluns passat em demanaven una entrevista. Aquesta té de particular que ha de durar exactament deu minuts. Amb por que s’allargués massa, porten preparades tan poques preguntes que les enllestim en cinc minuts, i no pas perquè em mostri lacònic. Cal doncs que n’improvisin d’altres, que vagin cronometrant la durada de les respostes, però a darrera hora s’animen massa i em sembla que els caldrà tallar. És difícil fer aquesta mena de coses «a mida», com si fossin un vestit. És clar que, com en un vestit, més val que en sobri que no pas que en falti.

La meva dona vol acomiadar l’any amb els «tradicionals» dotze grans de raïm, però o bé s’ha descomptat en preparar-los o bé n’ha perdut un després. A darrera hora ha descobert que només en té onze, i com que seria inconvenient deixar passar una batallada sense saludar-la, què se li acut? Substitueix el gra que falta amb una oliva! Per tal d’acabar d’arrodonir l’originalitat, en haver acabat es beu un vas de camamilla!

Per la meva banda, el pas d’un any a l’altre em sorprèn amb Les demiers búchers a les mans, un llibre de Robert Muchemblef que parla d’un procés per bruixeria l’any 1679, en una vila de Flandes. Els darrers mots que llegeixo, encara dins d’aquest any, pertanyen a l’interrogatori d’una de les acusades:

—Si pendant leur sabbat ils n’ont point d’accointance chamelle avec le diable ; combien de fois ; quelle forme le diable prend pour cela; si en forme d’homme pour les femmes-sorcieres, si en forme de femme pour les sorciers ou si en forme de bête, et de quelle bête, de chien, de coq, de bouc, etc. ?

—A déclaré qu’après la danse et banquet le Méchant la menait, en forme d’homme, derrière quelque buisson et là se transmutait en forme d’un petit chien noir sans queue.