MAIG

Dia 1

La unitat de la classe obrera: quatre manifestacions diferents a la nostra ciutat. Sembla, doncs, que no tots els proletaris reclamen el mateix. Veig només el cap d’una d’aquestes manifestacions, a la plaça d’Urquinaona. Relativament modesta. Després sé que d’altres encara ho han estat més. La gent deuen ser al «camp». Diuen que, aquest cap de setmana, han sortit més d’un quart de milió de vehicles; deu ser, si fa no fa, prop d’un milió de persones.

Solitari, he viscut sempre massa acompanyat? Tants «habitants» dintre meu! I no hi fa res que els vulgui, que no els vulgui, que els aprovi o que els desaprovi. No tenen cap més lloc on anar. És clar que tampoc no depèn ben bé de la meva voluntat deixar-los a la intempèrie. És a dir, quina intempèrie?

Les aberracions del «creador».

Dia 2

Aquí tenim un carrer Dos de Maig en record d’una revolta independentista espanyola contra els ocupants francesos. Tenen a Madrid una plaça o un carrer que recordi l’Onze de Setembre, la darrera batalla independentista catalana contra els ocupants espanyols?

Dia 3

L’ara (quan sigui), l’aquí (on sigui) i l’algú (qui sigui), de la novel·la. André Malraux, tan afeccionat als grans mots, parlava del destí que es converteix o es transforma en consciència en passar de l’abstracció que formula la filosofia al concret que estableix la novel·la.

I ara penso que el destí no és allò que s’esdevé (quan, on, a qui), sinó el «carreró» en el qual té lloc la història: tot el possible, inclòs l’improbable, que no cal que necessàriament sigui consciència en el sentit ple: adonar-se’n i entendre-ho.

Pot ben ser que, a cops, en les vides fingides que expressen «estats» ben palpables en la realitat, ni el mateix novel·lista no entengui del tot les seves criatures; que en atribuir-los unes determinades accions i uns determinats «continguts» (una cosa mena a l’altra) es deixi guiar per una lògica del «sentiment» que hom pot tenir encara que la criatura sigui obscura. La veritat és que, més o menys, ho és sempre (com ho és cadascú de nosaltres). És en bona part mitjançant aquestes activitats «plausibles» a què fa que es lliurin que procura «esbrinar-les».

Hi ha la criatura que sent i obra «segons» el novel·lista perquè aquest acabi aconseguint que senti i obri com a ella li convé o li és natural d’acord amb una «presumpció» inicial que o bé es converteix en certesa o bé va alterant-se a mesura que es desenvolupa una narració que, cap història, cap destí no pot immobilitzar.

En el destí no hi ha elecció (ens ve de «fora», és una «obligatorietat»), mentre la història no és res més que la manifestació de les successives eleccions que prescindeixen del destí; aquesta és la llibertat de cada criatura en la vida de cada dia i entre les pàgines d’un llibre.

On, quan, algú (qui)… Tanmateix, sempre doble. El novel·lista a les palpentes en l’ara i en l’aquí de l’escriptura; el personatge enlluernat en l’ara i en l’aquí del seu món…

Dia 4

Algú altre s’interessa per la publicació d’aquest diari: l’Àlex Broch, per compte de La Magrana, on han inaugurat una col·lecció diguem-ne miscel·lànica. Els sembla que hi podria anar bé, i no dic que no, però de moment, li contesto, no tinc la intenció de donar-lo a ningú. N’hi ha prou amb els fragments que surten a El Temps. Només puc donar-li, afegeixo, algun llibre de poesia. La proposició el sobta, ho ha de consultar amb en Guardiola, i ho fa tot seguit, perquè al cap de deu minuts torna a trucar-me: està disposat a llegir els reculls que li confiï. Més endavant quedarem en un dia, perquè ho vingui a recollir.

No confio pas que en surti res. Recordo l’episodi, anterior a l’inici d’aquest diari, quan en Joan Carreras, de la Proa (i l’Enciclopèdia), em demanà espontàniament un recull i vaig donar-li Els tentacles, un llibre més aviat ferotge. El va retenir temps i temps sense dir-me res i, un dia que vaig haver de veure-m’hi per una altra cosa, vaig preguntar-li què pensava fer. Va pretendre que ja me l’havia tornat i que m’havia dit que no li agradava. En contestar-li que mai no n’havíem parlat i que continuava retenint-lo, va buscar-lo i el trobà; va donar-me’l sense afegir cap explicació. Qui el va llegir? Qui va desaconsellar la seva publicació? El procedir em semblà tan insòlit, atès que no l’havia ofert, sinó que ell me l’havia demanat, que no vaig voler preguntar-li res més.

Recordo també que temps enrere, quan amb motiu d’haver arribat el Mecanoscrit als dos-cents mil exemplars les Edicions 62 m’obsequiaren amb una edició antiga de Maquiavel i tot el personal es reuní al despatx d’en Castellet, un tombant de la conversa, en dir algú que havia publicat pràcticament a totes les col·leccions de la casa (una mica exagerat), em va permetre de fer observar que no tenia res a la col·lecció de poesia. I adreçant-me a en Vallverdú, que la dirigeix, vaig preguntar-li si volia alguna cosa. «Sí, home; és clar», va contestar-me. Com que no em semblà gens d’interessat i ben difícil li hauria estat dir que no en aquella circumstància, vaig pensar que esperaria una mica, fins que m’ho recordés. I tal com m’imaginava, mai no m’ha dit ni una paraula de l’assumpte. Prefereixo això que no pas haver-me-li «imposat».

Suposo que amb aquests antecedents queda ben justificada la meva desconfiança…

Dia 5

Ja s’ha concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, i l’escollit és l’Enric Valor, lingüista i narrador. Em sembla prou encertat. El Diari de Barcelona ho aprofita per dir a primera pàgina «L’ombra de Pla sobre el guardó», és a dir, l’ombra de tots els botiflers entre ells, naturalment, en Pla. És només als botiflers que pot molestar una recompensa que parla d’exemplaritat en el servei al nostre país. Amb en Pla, haurien triomfat tots els trànsfugues, tots els acomodaticis. Penso ara que, entre tots, podien haver creat un altre premi, fet a l’especial mesura d’un escriptor que, posats a parlar d’ombra, procurava arrimar-se a l’arbre que més en feia: les pessetes, la influència…

Sembla que algunes escoles comencen a preocupar-se dels darrers cinquanta o seixanta anys de la nostra història, i ja he rebut tres «comissions» de nenes que volien saber el meu punt de vista. Aquestes d’ara afegeixen, a les preguntes si fa no fa semblants de les altres, la de «Què pensa de Franco?». Què podia dir-los, si no que per a mi fou un assassí i, alhora, un pobre home? Sé que hi ha una certa repugnància, per part de molts, a fer aquesta mena de declaracions, tan rotundes, com si li haguéssim de guardar un mirament quan ell no en tingué cap, quan al capdavall per ordre seva es van matar tants milers de persones i s’assassinà el nostre president, un home que pel cap baix salvà centenars de vides durant la guerra. Quant a «pobre home»… Què més pot ser, en el fons, un individu que escull el recel, la por, el temor, com elements del seu viure? Què més pot ser l’individu que necessita perseguir per sentir-se algú? O l’individu que ha de venjar en els altres allò que és? En cada dictador hi ha un miserable, en el doble sentit de la paraula, i Franco no fou cap excepció.

Dia 6

A la fira de Bellcaire. Pocs llibres ja en aquesta hora, cap a les dotze, i cap d’interessant. Iots, però, més cars que no els trobaries en una botiga del carrer d’Aribau. Com que no saben què tenen a les mans, tiren ben alt. En una parada on m’ajupo a remenar una mica, una dona va recollint cinc o sis volums de Paul de Kock, traduït al castellà, i quan li n’allargo un que em surt i que ella no ha vist, m’ho agraeix i em diu que els vols per la làmina de la coberta. Tanmateix, a darrera hora no els compra. No he pogut sentir el preu que li’n demanava el venedor, però sí que he sentit el seu «ai, no!». Potser l’home havia copsat el seu comentari i ha cregut que bé valia la pena d’aprofitar el seu interès «artístic»…

«Aquesta és la suprema paradoxa del pensament, voler descobrir quelcom que no pot pensar», diu Kierkegaard en un indret d’Engrunes filosòfiques, o si més no ho diu en la versió francesa. Frase abismal per excel·lència. Perquè si no es pot pensar quelcom que es refusa a les «lleis» del pensament i, alhora, aquest pensament té la «capacitat» de voler trobar l’impensable, hi ha certament paradoxa, però no n’hi ha també en un pensar quelcom sense pensar-hi, o sia en un pensar que no és un pensar en? Però fet i fet tot és el mateix. El pensament no pot pensar l’impensable si és incapaç de reconèixer aquest en, l’existència del qual tanmateix pot concebre.

Dia 7

Em truca en Pere Gimferrer, amoïnat. En el fragment d’aquest diari que avui publica El Temps, escric que, segons declarà en una ocasió, en la narrativa catalana contemporània només hi ha tres noms que comptin, en Pla, en Villalonga i la Rodoreda, o sia que la declara difunta, puix que tots tres són morts. Vol saber d’on ho vaig treure i li explico que procedeix d’una entrevista que concedí, ara no recordo a quin diari o revista; ha passat ja temps, potser un any i mig. No podria ser que digués, em pregunta, que aquests tres eren els qui més li agradaven? Li contesto que això, una simple declaració de preferències personals, no hauria justificat el meu comentari. Em diu que podria escriure una carta a la revista i demanar-me que declari públicament la meva font, i li contesto que no m’importa gens, ho pot fer. Però no, hi renuncia. Llavors li suggereixo que, si li interessa aquesta font, potser podria buscar entre els seus papers, però resulta que no en guarda, que no fa «arxiu» de crítiques, d’entrevistes, etc.

Se m’acut de dir-li que parlaré de la nostra conversa en l’entrada que avui faré en el diari, i que bo seria, puix que a judici seu encara hi ha novel·listes vius prou notables, que em donés uns quants noms; els hi afegiria i així, quan aquestes pàgines arribin al públic lector, tothom sabrà que els seus interessos no són tan limitats. I canta: Pere Calders, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas, Baltasar Porcel, Terenci Moix, Carme Riera, Valentí Puig, jo mateix, i em diu que se’n deixa… Ves per on, fet i fet em resulta ben generós!

A part, m’informa que, segons un article o entrevista publicat a El Món i que jo no he llegit, els dos escriptors que més mal han fet a la literatura catalana som ell i jo. Jo per la influència (!) que he tingut en el col·lectiu Ofèlia Dracs; ell, no se sap per què: l’escrit no ho diu. Sigui com sigui, curiós, curiosíssim «agermanament»!

Conec poc, poquíssim, en Gimferrer, però em sembla molt preocupat per la seva «reputació». Recordo ara que ja una altra vegada, no fa gaire, va telefonar-me per protestar d’una «atribució» que li feia, però em sembla que si, segons ell, li faig dir coses que no ha dit, més valdria que les desmentís quan es publiquen a l’indret d’on jo les recullo. Encara que no guardi res, com m’ha assegurat, bé deu llegir allò que sobre ell s’escriu, i la prova que ho fa és que em telefonés aquell cop i que ho hagi repetit avui.

No deixa de ser «insolent» que aquest diari comenci a alimentar-se d’ell mateix…

Dia 8

Prescindint del tracte que els donin els homes, les dones gaudeixen i sofreixen més pel fet d’un seguit d’experiències que a nosaltres ens manquen; pensem en la menstruació, en l’embaràs, en el part, en l’alletament… Qui de nosaltres pot conèixer, per exemple, quelcom de semblant a les voluptuositats que en alguns casos experimenta una dona fecundada? També cal tenir en compte, des del punt de vista orgànic, la complexitat de l’aparell genital que facilita un doble plaer, vaginal i clitorià, i l’existència de mamelles desenvolupades. I tampoc no podem excloure l’especial sensibilització eròtica generalitzada del cos femení. Al costat de la femella, el mascle és insignificant. En el millor dels casos, només ens podem imaginar aquesta riquesa. I encara! Perquè, com imaginar, un altre exemple, l’«estat» d’una dona (i n’hi ha) que en el moment de parir orgasma?

És per totes aquestes «qualitats» que la dona viu més? I aquí potser val la pena, a tall de curiositat, de recollir l’opinió del metge i teòleg calvinista Erasto, segons el qual (i no fou el primer que ho va dir) les bruixes vivien tants anys pel fet de ser especialment luxurioses. O sigui que la luxúria allarga la vida. Però només la de les dones (no sembla que digui res dels bruixots), la qual cosa deu voler indicar que, en lliurar-s’hi, obeeixen simplement la seva naturalesa, idea aquesta darrera que ja sabem que abunda en les sectes cristianes, catolicisme inclòs, potser perquè no se’ls ha acudit que en condemnar aquesta «inclinació» de la dona condemnen l’obra de «Déu».

En el fons de tot això hi ha l’observació certa, però inacceptable per al baró, d’aquella riquesa femenina a què em referia i que, en no poder ser negada, hom procura convertir en defecte, en mal. La bruixa, la rebel sexual, se l’havia de carregar més que ningú, no pas pel que sabia, sinó pel que, dona, era. Sense excloure, d’altra banda, que en el «ser» hi pot haver un «saber».

Els de l’Avui es preocupen. Aquesta tarda nova telefonada d’en Pujades: quan penso enviar-los un altre article? Tenen tota la raó, ja fa setmanes que no els dono res. Casualment aquest matí he trobat un vell conegut que també se m’ha queixat. En fer-li observar, com faig sovint, que m’he passat deu anys llargs dient sempre el mateix, em contesta (i és una resposta que se m’ha fet d’altres vegades): «doncs, no; jo trobo a faltar que diguis precisament sempre el mateix». He creat potser una «drogoaddicció»?

Dia 9

Cinc quarts d’entrevista. La noia, Núria, que treballa al Diari de Barcelona, em pregunta entre tantes altres coses que li caldrà resumir en una plana de periòdic, si no em fa res perjudicar la meva obra al servei de la comunitat, o sigui de Catalunya. Li contesto que no, sense necessitat de pensar-m’hi, però ara, ella fora, m’adono que era una resposta precipitada, no pas perquè no sigui cert que per damunt de la meva obra poso la llibertat del nostre poble, sinó perquè aquesta obra forma part del projecte de llibertat del país i cap alliberament definitiu no pot perjudicar-la. Calia haver distingit entre l’autor perjudicat en la mesura que en sofreix o en pot sofrir el seu «prestigi» mesurat en èxits i en atenció de la crítica i allò que ha escrit i que queda o pot quedar; allò que, sigui com sigui, ja ha servit. Això, cal dir-ho, no fa un humil de mi, perquè no en sóc. Sacrifico una vanitat mesquina, egoista com totes les vanitats, a un orgull més alt i que em sembla més digne: el de l’home que, sense fer cas de les seves conveniències personals, ateses únicament fins on és indispensable per a sobreviure, es refusa a fer el joc a la confusió o a atansar-se al foc que més escalfa. Em dic, d’altra banda, que això no té cap mèrit, i m’ho dic sincerament: no he de fer cap esforç, no m’he d’imposar cap sacrifici; m’és natural.

La sorprenent declaració: la Federació del Metall de la UGT opina que cal exportar armament «al marge de qualsevol consideració política», o sigui arreu on convingui a la indústria, puix que «Espanya ha d’ocupar el lloc que li correspon en la fabricació i venda d’armes, com qualsevol país europeu». S’explica que davant l’amenaça d’una reducció de llocs de treball en el ram de la fabricació d’armes els obrers s’espantin, però no seria més lògic, per part del sindicat, exigir que als qui perdin la feina se’ls en doni una altra? No ho és gens ni mica que vulguin vendre armes a tort i a dret quan saben perfectament que moltes d’aquestes armes seran emprades contra el proletariat. Què se n’ha fet, de l’internacionalisme obrer, de la solidaritat de classe? Grans mots que omplen la boca i a l’hora de la veritat no volen dir res. Continuaran triomfant els Pinochet, els Bothas… Als «germans» d’altres contrades que els donin pel sac!

En llegir aquesta declaració, o la part d’aquesta declaració que publica el diari, he sentit un pinçament de cor, una gran desesperança. No, sembla que encara no estic immunitzat…

Dia 10

En una tanca de la Diagonal, més enllà de la plaça d’en Francesc Macià, han clavat un gran anunci, potser d’uns set metres d’amplada per uns dos i mig d’alçada. A la part de dalt de tot diu: «Las mejores marcas de todos los tiempos», i sota, a l’angle de la dreta: «Club Larios». Hi ha cinc homes que corren, un d’ells amb pantalonets i samarreta d’esport, els altres quatre despullats de pèl a pèl, amb els ous i la cigala a la fresca. Certament, és un dibuix, no una fotografia, i el traç dels atletes ens vol recordar l’estil grec, tal com el veiem, per exemple, en algunes àmfores del segle VI abans de la nostra era.

Em crida l’atenció perquè és inhabitual que s’exhibeixin òrgans masculins. Fins ara tot eren pits i cuixes i culs de dona. Ah, si aquell pudibund ministre de censura, l’Arias Salgado, fos capaç de veure com ens hem «disbauxat» des d’aquells temps en què ningú no tenia res a la forca i era nefanda fins i tot la visió d’una lligacama al capdamunt de les mitges! No hi havia funcionaris que anaven d’un local a l’altre d’espectacles per tal de prendre la mida a les faldilles de les actrius? Quines històries!

Aquelles històries me’n porten a la memòria alguna de ben personal, com aquesta, viscuda a Valladolid quan un dia, en una revista sanitària, un tinent ja força madur (era de cullera, com en deien) trobà escandalós que portés un breu eslip en lloc dels calçotets amb el pam de cama que aleshores, l’any quaranta, s’estilava. No me n’havien donat uns, en «vestir-me» a la caserna? Doncs a posar-se’ls, que era allò que calia portar i no unes «calcetes» immodestes. Em vaig pensar que no se’n recordaria més, però m’equivocava. Quan me’l vaig tornar a ensopegar (els nostres tractes solien ser amb els sergents) s’interessà àvidament per la meva roba interior. Duia calçotets? Doncs no, no en duia. Prou me’ls havia mirat, temps enrere, però el carnal era massa llarg, tan poc estètic que ofenia la vista, i la roba, gruixuda, rígida, era d’aquelles que enceten l’entrecuix…

Des d’aleshores, feia tot el possible per evitar-lo, però era difícil. L’home s’acostumà a col·locar-se prop de la porta a l’hora de «passeig», i m’obligava a esperar que se’n cansés. Tanmateix, em tornà a arreplegar, precisament a l’hora de sortida, i, en assabentar-se que continuava duent eslip, va cridar, vermell d’indignació: «¡Pues del cuartel no vuelves a salir sin calzoncillos!». Em posava en un compromís, perquè el fet és que aquells calçotets amb què m’obsequiaren ja me’ls havia venut. Per sort, al cap de dos dies em destinaven a l’hospital, on ningú no es preocupà de si, per dins, vestia amb prou moralitat. Suposo que, durant una temporada, el bon tinent em trobà a faltar…

Dia 11

Visita d’en Joaquim Carbó. M’ha vingut a portar un exemplar de la seva darrera novel·la, la qual no tan sols em dedica, sinó que gira entorn d’uns mecanoscrits meus destruïts. El títol, S’ha acabat el bròquil, no és pas gaire prometedor, fa pensar en un sainet o en un vodevil, però no li’n dic res.

M’agafa a punt d’anar-me’n a la Filmoteca i, sota la pluja que tot just comença, m’hi acompanya. Feia molt de temps que no ens vèiem, i em diu que cada dia és un home més enfeinat; hi ha el banc on treballa i totes les activitats que es deriven de la seva condició d’escriptor d’obres infantils o per adolescents; el criden des dels col·legis, ha de xerrar aquí i allà… Sempre vital, sempre benhumorat. Parlem encara una estona al vestíbul del local, lamenta la meva decisió de no escriure cap més novel·la, però no pot pas contradir la meva convicció que, de vells, tots ens repetim i que ens repetim en pitjor. Em deixa a punt d’iniciar-se la projecció d’una cinta de Kazan, Baby Doll, que em defraudarà, i se’n va, més aviat moll, perquè el meu paraigua no el protegia prou.

Prop de les vuit, en sortir de la Filmoteca i tornar a casa per la Travessera de Gràcia, el semàfor m’obliga a aturar-me uns moments a la cantonada del carrer de Muntaner. Ara ja no plou, però l’aire és humit. Al meu costat, una mica més enrere, s’han aturat també dues noies que, com veig després, en deixar que m’avancin, deuen tenir entre vint-i-dos i vint-i-quatre anys. Una d’elles, no gaire alta, vestida amb uns pantalons amples que no aconsegueixen del tot de dissimular-li l’excés de les anques, riu i apostrofa l’altra:

—Ets una xalada!

I aquesta altra, lleugerament més alta i minifaldillera, li contesta, també amb una rialla:

—Que en Jordi m’ho conservi molts anys!

No crec pas que es refereixi al President de la Generalitat…

Dia 12

Una de ben desacostumada. A primeres hores de la tarda truca el telèfon i algú el nom del qual no entenc em diu que em telefona des de Madrid, de l’ABC. Voldria, si fos possible, que els fes un article sobre Sherlock Holmes, amb motiu del centenari del cèlebre personatge. No he tingut mai cap contacte amb l’ABC, diari dretà per excel·lència, i fins i tot estava convençut que ignoraven la meva existència, però ara es veu que no. I, a jutjar per la naturalesa de l’encàrrec, em deuen tenir per una mena d’especialista en literatura policíaca…

Contesto al meu interlocutor que difícil ho veig: sóc un escriptor que únicament escriu en català, de manera… «Ah, bien. Gracias de todos modos», és la resposta. Un punt, tanmateix, a favor d’ell: en cap moment de la conversa, breu, no m’ha demanat que li parlés en castellà; m’entenia perfectament.

Sempre hi ha un «anterior». Louis Blanc precedeix Marx quant a L’ORGANITZACIÓ DEL TREBALL quan diu que «de cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segons les seves necessitats». Però Marx precedeix els existencialistes quan escriu que «no és la consciència de l’home que determina la seva existència, és l’existència social de l’home que determina la seva consciència».

I si buscàvem més lluny, potser encara trobaríem que aquests antecessors «hereten» d’algú altre.

Dia 13

Inesperadament, em trobo davant del Parc del Putxet. Hi havia estat mai? Hi entro i de plaça en plaça vaig pujant pels pendents que les mànegues han remullat, per les escales de graons força planers. A cada replà hi ha bancs, i arreu hi ha algú, una mare amb dues criatures, una colla d’adolescents, una vella solitària, dos vells amb bastó, uns quants homes, més amunt, que juguen a botxes (però ells veig que en diuen la «petanca»). Els arbres, pins, avets, desmais, immòbils sota un cel de plom que va arranant-se a terra amb un amenaça que no es compleix de pluja. Multicolors, les flors hi posen primavera. Els brogits de la ciutat arriben llunyans, confusos, prou presents, tanmateix, per donar-me consciència de l’oasi.

Hi deambulo lentament, de tombant en tombant, allargo la vista fins a Collserola i la verdor que encara hi queda. Potser és il·lusió, però em sembla que els pulmons respiren amb una desconeguda llibertat. Vaig fins dalt de tot, on em sorprèn la presència de dos cotxes, retrocedeixo fent tot de ziga-zagues, travesso una placeta on tres pintors, un home i dues dones, probablement una família, escampen verds sobre les teles, em creuo amb una noia que arrossega amunt, sense esforç aparent, un cotxet on dorm el seu infant…

La ciutat em reprèn quan, en sortir, travesso cap a República Argentina i baixo cap a l’Avinguda de l’Hospital Militar, una pista de vehicles enfonsada entre parets de cases que sembla que li tanquin la ventilació. Cap al Coll s’enfilen trams abruptes i dues dones madures els enfilen amb les bosses de la compra. Més avall un cotxe penetra en l’aparcament del meublé i, ja a la plaça de Lesseps, m’eixorda al xivarri dels col·legials, al grup de Rius i Taulet…

Al vespre em passejo llargament per l’Àfrica amb la Tania Dinesen, malhumorada, entusiasta, rebel, orgullosa, sifilítica, contemplo la imatge que va des de la Tanne adolescent a la Pellegrina de la senectut, i poc sabria dir si són la mateixa.

Més tard enceto un Vicent Andrés i Estellés quasi obsessionat pel fellatio. La seva poesia puja i baixa com les muntanyes russes i, divertit, observo que de tant en tant, amb una freqüència poc ordinària, ensopega amb el mot «cast»…

La nit, púdicament, la passo a Tebes, amb Amon-Ra.

Dia 14

És increïble com he malversat tota la meva vida. D’altra banda: com podia haver-la aprofitada’?

Depressió profunda. Té sentit dir que procuro amagar-me-la? No del tot si faig una reflexió com l’anterior i escric un petit poema més «miserable» que qualsevol passió. I no gens si després, com ara, la confesso, la declaro. De fet, vull ser-ne plenament conscient, viure-la amb una mena d’intensitat secreta. Sembla que no n’hauria de dir res, que no hauria d’escriure’n ni un mot, doncs. Però hi ha la relectura, quan em preguntaré què l’ha provocada, què la provocà, i no ho sabré, naturalment, més que ara.

(M’impacienta examinar-me? Potser és exactament el contrari. Però em perdo pels meus laberints, o qui sap si per allò que converteixo en laberint. A cops em fa estrany. Em tinc per coherent i, per tant, sembla que m’hauria d’aclarir amb relativa facilitat. Per un altre cantó, em fa l’efecte que no em puc aclarir del tot perquè intervinc en mi, o sia per allò que és inevitable. En darrer terme, què observo? I, sobretot, què interpreto?

El problema probablement sigui: com distanciar-me prou de mi sense deixar de ser jo? Com podria fer-ho per no estar tan embolicat amb mi mateix? Ara, faci el que faci, tinc la impressió que sempre deixo les coses a mitges.

Ho feia també d’adolescent, de jove?).

Dia 15

De tant en tant es desencadena allò que en podríem dir una operació «gat per llebre». Temps enllà, una d’aquestes maniobres va permetre que el nostre nacionalisme s’anés convertint en regionalisme. Ara es tracta, més ambiciosament, de fer dels independentistes «pacífics», o sia d’aquells que no són partidaris de la lluita armada (la qual no confondrem amb el terrorisme) uns simples federalistes o confederalistes, però no pas dels Països Catalans, sinó d’«Espanya». S’avança, a tall de prova, que ja no s’empra el mot separatista, que abans era d’ús corrent.

Jo, per la meva banda, penso que la paraula «separatista» no ha convingut mai gaire als qui es volen treure de sobre la colonització que sofreix el seu poble. Referit a nosaltres, cal observar que Catalunya mai no ha estat unida de debò a Castella; s’ha vist sotmesa, ocupada, i de la submissió hom només en triomfa per la independència política que fa tornar a casa seva les forces d’ocupació (civils i militars) i restitueix el poder a la comunitat fins aleshores colonitzada. No és fins després de l’alliberament que hom decidirà quina mena de relacions vol tenir amb l’antic opressor.

Però en els ambients espanyols hi ha molt nerviosisme davant la pujada sense precedents de l’independentisme pacífic català. Els cal, doncs, esforçar-se a desnaturalitzar-lo. Em sembla, tanmateix, que han perdut l’oremus. No és pas explicant-nos de quina mena és el nostre independentisme que li faran perdre el seu caràcter. De fet, són gent barroera.

Sense intel·ligència, és evident, no pots tenir idees. Pot passar, però, que un cop les tens aquestes idees et bloquegin la intel·ligència. D’una banda perquè ets incapaç de desenvolupar-les suficientment, de l’altra perquè, havent-les desenvolupades, no menen on tu volies i et cal, això no obstant, defensaries pel sol fet que protegeixen els teus interessos, quins?, és la pregunta intel·ligent que llavors convé de fer-se.

Ens la fem?

Dia 16

Volien venir deu, tota la classe. Per raons d’espai i també de «comunicació» vaig reduir el nombre a quatre. Però se’n presenten sis. Són noies de disset anys i s’interessen per M’enterro en els fonaments, si bé han llegit d’altres llibres meus sobre els quals, ocasionalment, fan també alguna pregunta. Durant una hora i mitja llarga van absorbint, confio, el meu «discurs». Plaents i encuriosides, interroguen fins més enllà que no es proposaven. Sempre és bon senyal.

Una de les preguntes que m’han fet: sembla que les meves simpaties d’autor s’inclinin per l’Aleix; és que penso que té raó en fer allò que fa? És una bona avinentesa per explicar-los, i recordar-me, que no es tracta de si té raó i, doncs, d’aprovar-lo o desaprovar-lo, sinó d’entendre’l una mica, de fer-se càrrec de la seva conducta. L’Aleix, i el noi és prou lúcid per veure-ho, pertany a una generació que la societat alienava. En el seu cas, a la universitat, no se l’ensenyava a pensar; se li deia què havia de pensar, la qual cosa deforma en lloc de formar. És natural, llavors, que la seva protesta no pugui acabar d’expressar-se d’una manera constructiva i que es lliuri, per tal de donar-hi sortida i oposar-se activament a allò que l’envolta, a actes simplement antisocials i a gestos gratuïts. És un noi desconcertat. La raó que pugui tenir la té només en la mesura que no es conforma.

Em sembla que ho han entès molt bé.

En una antologia de contes de Philip José Farmer, llegeixo aquests mots que pronuncià en el curs d’una entrevista periodística: «La meva obsessió pel tema de la immortalitat és deguda a aquest simple fet: que hi cregui o que no hi cregui, la vida no té cap sentit sense aquesta esperança». Però també podríem preguntar-nos quin és o seria el sentit de la immortalitat. Es pot dir que en té allò que no es proposa, que no pot proposar-se res; que no té cap finalitat? O potser ens hauríem de replantejar què vol dir «tenir sentit»? I aleshores potser podria plantejar-se el problema de saber si en una possible immortalitat hi ha o no hi ha evolució. Si no hi és caiem en un «estat inert», de tipus més o menys entròpic; si hi és, la immortalitat o allò que ara entenem (?) per immortalitat, és també un «lloc de pas».

Dia 17

Atac de claustrofòbia. Surto d’un somni «encovat» que m’ofega i, despert, continuo amb la sensació angoixosa d’una falta d’espai al meu entorn. Uns murs i un sostre de fosca em priven de respirar, si no de moure’m. Perquè em puc moure amb tota normalitat. És l’opressió inexplicable dins d’aquesta capacitat de moviment que fa més terrible la meva angúnia, perquè d’una manera o altra, en la mesura que sóc capaç de pensar, veig una contradicció que per força ha d’aguditzar el meu mal; si la realitat «objectiva» no justifica el meu estat, senyal que m’he deixat envair per la més terrible de les pors: la que va creixent sense motivació exterior quan l’amenaça o la suposada amenaça que la crea ha desaparegut. Ara, aquí, hauria d’haver-se fet fonedissa en despertar-me, i no és pas aquest el cas. M’esclafen uns murs que sé que no existeixen. Tanta és la meva desesma que de moment ni se m’acut d’encendre el llum de la tauleta. Quan ho faig, veig que són les sis. Hi hauria d’haver ja claror de fora, en aquesta hora? No ho sé, però no n’entra gens. La meva dona dorm, tranquil·la i profunda.

Em quedo assegut, amb els peus penjats sobre el terra, suat, la respiració anhelant encara que ara pugui veure bé els envans, el sostre, tots a prou distància per assegurar-me que no m’han enterrat de viu en viu, que em sobra atmosfera… Em cal més aire, els pulmons me’l reclamen, i ja estic a punt de decidir-me a sortir al menjador, a moure’m pel pis, quan la sensació, la falsa sensació d’ofec baixa d’intensitat i tot m’aconsella de no bellugar-me, de dedicar tots els meus esforços a la destrucció de l’aclaparament físic que m’abat. En triomfo a poc a poc, em vaig calmant i, a la fi, encara no recobrat del tot, però vençuda l’angoixa, torno a apagar el llum. Assegut a la gatzoneta, hi ha un moment d’indecisió, però faig un esforç per imaginar l’amplada de la cambra, vaig convencent el cos que no es troba en cap perill immediat, i al cap de cinc minuts ja puc ajaçar-me, però aquest cop em cal buscar el coixí (dormo sense) per tal de repenjar-hi el cap i tenir-lo més alt. No goso adormir-me novament per por que el somni no es repeteixi, sobretot perquè sóc incapaç d’allunyar-lo del pensament, però bé dec acabar per sucumbir al cansament si és la dona, al cap d’hores, qui m’ha de despertar. No li dic res del meu atac. Per què enquimerar-la?

Darrerament alguna cosa ha canviat si allò que s’inicia en somnis es perllonga tan fàcilment i m’obliga a lluitar si vull aconseguir un recobrament que abans era automàtic. En desaparèixer la causa desapareixia l’efecte. Ja no és així, ara. Em costa més reintegrar-me a la realitat? Va perdent el meu cervell la seva capacitat de persuasió sobre el cos? Múltiples són les facetes del procés d’envelliment. I aquesta pot ser de les més enutjoses. Hi ha moltes privacions que no són doloroses, moltes poden passar desapercebudes perquè ja et falta el poder de captar la mancança, però aquí, en aquests «fenòmens», hi ha un sofriment alhora físic i mental; mentre saps que el dolor és real, no ignores que el cervell el provoca i el conserva.

Em cal afegir que durant tot el matí em queda un «residu» d’aquell patiment, i això és més singular si tenim en compte que «em distrec» com de costum al mercat de llibres de Sant Antoni. Dintre meu hi ha com l’ombra d’una opressió que no em trec del tot de damunt fins a primeres hores de la tarda, de fet fins ara fa una estona, quan m’he assegut a redactar aquesta nota. La sentia, n’era encara conscient tot dinant, bo i que avui hem menjat coc, una cosa que no menjo gaire sovint i que m’agrada. Sembla que el plaer del paladar m’hauria hagut d’ajudar més…

Una altra calamitat: extra!, aquesta exposició d’«espais» que se’ns mostra al Palau Robert. La nota dominant és una mena d’agressivitat que, a tall de reacció, crea un altre espai, desert, en la «víctima». Procuro poblar-lo amb la ironia a què també invita, si no et deixes desconcertar, la contemplació d’allò que vol introduir-se en la teva vida com un àmbit sensible, imaginatiu, renovador, quan procedeix d’una renúncia a un deler de bellesa força més humà, si més no com un ideal, que l’hostilitat. No pas una hostilitat premeditada, no, sinó la que genera en el fons de nosaltres, sense que sigui sempre percebuda, el fracàs de la nostra cultura, la cultura occidental, des que l’home deixà de sentir-se la mesura de totes les coses per exterioritzar-se en la banalitat d’una societat tecnocràtica i consumista que el mesura. La rebel·lió ja és un simple desordre, i això, viscut en la intimitat, on cap nou projecte no es forma mentre fora progressa un projecte «policial», treu de nosaltres, en forma d’«art», el disgust o la ràbia que contra nosaltres mateixos adrecem.

Mirar-s’ho sense ironia és insuportable.

Dia 19

De lluny en lluny, rebo la carta d’algun adolescent que em demana ajut. Ara me n’arriba una de Vilafranca del Penedès. El noi, un estudiant, em conta que a classe han llegit un recull de contes meus i que entre ell i el professor ha sorgit una petita discussió sobre com cal interpretar les ratlles finals de Pedres ala meva teulada. Voldria que li expliqués què volia dir, en escriure-les. Segons ell, de la meva resposta depèn la nota de l’examen. Probablement exagera, però les seves paraules em fan recordar d’un cas especialment notable. Ja deu fer tres o quatre anys, una noia m’escrivia que, havent de fer un treball sobre un dels meus llibres, no sabia com posar-s’hi. Podia donar-li un cop de mà?

He oblidat el títol de la novel·la i què vaig dir-li, però aquest cop les meves explicacions van produir un efecte meravellós, totalment inesperat. Al cap d’un parell de setmanes em va escriure de nou, ara per donar-me les gràcies i contar-me que el seu treball havia estat llegit en veu alta, a classe, i no tan sols això, sinó que fou comunicat al director del centre, el qual la felicità. Afegia que, fins aleshores «apartada» per les seves condeixebles, ara totes li volien ser amigues i que de cop i volta s’havia fet popular. Vaig suposar que devia ser una noia tímida, o disgraciosa, i cal dir que em va fer feliç la idea que, amb la meva carta, havia contribuït a treure-la del «racó» on, era evident, es consumia.

Sempre, arreu, en qualsevol règim, hi ha els qui manen i els qui obeeixen. Dues classes, doncs. Amb una subclasse: la dels guardians de l’ordre, que manen sobre els qui obeeixen i obeeixen sota els qui manen.

Dia 20

Ha mort en Joan Llarch, i em sorprèn que la notícia que duu el diari comenci amb aquests mots: «Avui a les onze del matí, a l’església de Sant Vicenç de Sarrià, se celebrarà el funeral per l’ànima de l’escriptor d’idees llibertàries…» (subratllat meu). Quin comentari s’hi pot fer?

Vaig conèixer en Llarch potser fa vint-i-cinc anys, un matí que se m’atansà pel carrer, va dir-me com se deia i què feia. Recordo encara que, en un moment donat de la conversa, li vaig fer un «sermó» sobre el fet d’escriure en espanyol i, per tant, d’afavorir l’imperialisme castellà, l’ocupació. Tot i que potser hi vaig posar una mica d’agressivitat, no s’enfadà pas, no s’ho va prendre malament. Més endavant ja vaig veure que era allò que en diem una persona de molt bon caràcter. Ens trobàvem sovint, solia parlar-me llargament dels seus projectes, de vegades de coses de la seva vida, de com, per exemple, un cop va estar a punt de convertir-se en un lladregot, de fer colla amb un delinqüent habitual. Eren temps en què les passava molt putes, sense saber d’on sortirien els diners de la propera menjada. Se m’acut que, aquell mateix dia, el vaig intrigar amb la meva contalla sobre algú que jo coneixia i que feia d’assessor comptable d’un mendicant…

Quan als llibres, tinc la impressió que alguns dels seus editors se n’aprofitaven. Massa bon jan. Però ell no perdia l’humor, un cert optimisme. Curiosament, anarquista com era, assistia a tertúlies en les quals es trobava amb gent com en Tomàs Salvador, novel·lista i policia franquista. Durant la guerra va ser suboficial i a la seva unitat hi havia en Samaranch, el qual després es passà als «nacionals», una jugada excel·lent pel que sembla: càrrecs sota el feixisme, càrrecs en arribar la democràcia… Hi ha qui les encerta totes i hi ha qui no n’encerta cap. En Llarch no les encertava, però tanmateix va aconseguir allò que sempre havia volgut: ser un escriptor, viure de la ploma. Però com? De segur que, en un altre temps, havia somniat de fer una altra mena d’obra.

Ara feia mesos que no el veia. El darrer cop vam trobar-nos al mercat de llibres de Sant Antoni, va dir-me que ja no es movia tant de Sarrià, el seu barri, i que projectava una novel·la en català. No sé si deu haver tingut temps d’enllestir-la. Potser sí: treballava de pressa. Però potser hi renuncià per alguna altra feina més urgent. Sabia també que havia tingut un atac de cor força seriós. Ara se li ha repetit…

No ens movien pas les mateixes idees, però em cal confessar que m’agradava trobar-lo de tant en tant pel carrer i canviar-hi unes quantes paraules.

Dia 21

Truquen a la porta, obro, i amb qui em trobo? Amb en Viladot. De moment, m’ha costat de reconèixer-lo. Feia tants anys que no el veia! Després m’ha dit que eren onze. Potser sí. Abans venia sovint, potser un parell de cops cada mes, però aleshores, de sobte, aquestes visites cessaren i deixà d’haver-hi el contacte que fos entre nosaltres. És evident que era ben lliure de procedir com li convenia, però això no priva que m’estranyés una mica el seu capteniment. Què havia passat? No podia pas molestar-lo que les seves visites no fossin «tornades», puix que sabia perfectament el meu costum, o mal costum, de no fer-ne. I tampoc no ens havíem barallat. Només una vegada hi va haver un petit «fregament», quan vaig criticar-li una novel·la que acabava d’escriure i que em féu llegir. Em vaig adonar que no li agradava, però tampoc no em sembla un motiu suficient per «trencar» les relacions. D’altres cops havíem dissentit, com quan li proposaren de col·laborar a Destino i, en consultar-me, vaig opinar, com és natural, que no ho havia d’acceptar; no en tenia cap necessitat.

Bé, el fet és que durant tots aquests anys no ens havíem vist i que ara, quan poc pensava en ell, truca a la porta… És clar, per a mi no ha passat res i l’acullo com de costum, potser amb la idea, en un primer moment, que el porta a casa alguna cosa concreta, però no, m’equivocava. Durant prop de tres quarts parlem de la Generalitat, del seu president, amic personal d’ell, del conseller de Cultura i dels seus encerts i desencerts. També de la reunió de novel·listes que organitzà la Diputació de Lleida el mes passat i que al seu entendre quedava molt «provinciana». Va estranyar-se, em diu, que no se m’hi invités, i aquí em cal aclarir-li que, si no hi era, la culpa va ser meva i de ningú més. A precs del president d’aquell organisme, la invitació va fer-me-la en Vallverdú, el qual bé va rebre la meva resposta negativa si després va contestar-me. M’assabenta que ara tenen la intenció d’organitzar algun altre acte que «millori» aquell.

He notat que podíem parlar si fa no fa com ho fèiem tants anys enrere. Si ell, pel que fos, tenia algun ressentiment contra meu, aquesta visita demostra que l’ha superat. I això és bo.

Dec ser de debò un ingenu, perquè tot m’admira. Llegeixo que ara volen processar tres metges i l’exgerent de l’hospital de Bellvitge. Se’ls acusa d’«incompliment de la normativa de la Generalitat, que obliga a efectuar proves per detectar anticossos VIH en totes les donacions de sang». Allò que provoca la meva admiració, en aquest cas, és que calguin «normatives» de la Generalitat perquè es compleixi una obligació que el metge té pel sol fet de la seva professió. Sembla elemental que, si es declaren «malalties» noves que poden ser transmeses per la sang, els facultatius les tinguin en compte i que facin tot allò que cal per detectar-les en la gent que en dóna. Tan de capa caiguda va la cèlebre ètica mèdica que hom necessita ordres, lleis, per a protegir el pacient? Els investigadors, als laboratoris, s’afanyen a trobar causes, remeis, però de què serveix tot plegat als malalts si avui els metges s’han convertit en funcionaris que procuren «enllestir»?

Dia 22

Si és veritat allò que Heidegger deia en el seu assaig sobre Holderlin, que l’autenticitat d’un poeta depèn del seu valor per a penetrar en les zones on el poden esperar la mort o la follia, caldrà concloure que avui, a Catalunya, de poeta autèntic potser no n’hi ha cap. Experimentadors més aviat tímids, tècnics que dominen mecanismes «poètics», sí, no en falten pas, però on és «l’aventurer» que s’ho juga tot cada cop que tira els daus i t’arrossega cap al seu vertigen? Abunden els oficials de sastre que saben tallar i cosir un tern «correcte», i no dic pas que el seu art no pugui encisar un moment; tampoc no és fàcil ser un bon artesà, i hom aprecia l’habilitat, l’enginy… Ara: qui s’exposa a la «passió» i a la «quimera» que han mostrat sempre els grans poetes?

Però més que una qüestió de gosadia, com vol el filòsof alemany, potser és una qüestió de capacitat. I com poder reconèixer-la, aquesta capacitat (si és que la tenim) i com podem sobretot desenvolupar-la en una cultura en la qual no hi ha res de més banal, de menys exigent, de més conservador, que la «novetat»; una cultura en la qual hom té per «creador» allò que arranca de «maneres» abandonades pels nostres precursors… si així és permès de dir-ho? Ells probablement no acceptarien de ser-ho d’allò marcat per la resignació, ni que sigui inconscient.

Aquelles zones on, si més no potencialment, ens espera la mort o pots ensopegar-te amb la follia no sembla que siguin cap temptació per uns poetes que no paren de mullar-se els peus, a veure si l’aigua és gaire freda, i a la fi renuncien a capbussar-se. És asseguts a la riba que els nostres poetes escriuen. Sovint, sota una bona ombrel·la.

La noia és jove, bonica i intel·ligent, i no pot evitar de dir-me que és l’Alba, exactament com un miler mes de noies… i faig curt! Troba que ben content hauria d’estar d’haver creat un personatge amb el qual s’identifiquen tantes i tantes adolescents, i probablement té raó: no és fàcil d’aconseguir. Però jo m’adono d’una altra cosa, que el Mecanoscrit tapa la meva obra. No tots els «triomfs» són avantatjosos.

El cas extraordinari (?) d’aquest capellà que, al poble on és rector, es «reserva» una noia, l’aconsegueix quan encara és menor, li fa cinc fills seguit seguit, no els vol reconèixer i, quan l’aventura arriba a orelles del bisbat, li porta un home i vol que hi jegui per fer-la passar per una prostituta. Com que amb tot això encara no en té prou, sovint es masturba amb la finestra oberta perquè el vegin les veïnes i, quan comencen a ser grandetes, toca les filles i els dóna diners, també perquè assisteixin a les seves masturbacions. Arriba a proposar a la dona que se les posin al llit quan copulen… Bé, sembla que la solució dels seus superiors fou enviar l’home a Amèrica, potser amb la idea que de dones allí no n’hi ha… És interessant d’assenyalar que en passar al poble on va conèixer la noia, hi substituí el rector anterior, força més discret que ell: vivia amb una xicota, sí, però havia aconseguit de fer creure als feligresos que era la seva neboda. Era normal, doncs.

Dia 23

Conta l’Arthur Schinitzler en la seva autobiografia que, cap als disset anys, li va caure a les mans un catecisme catòlic (ell era jueu) i que, irritat, esbossà immediatament un estudi amb aquest títol: Com s’educa els homes per tal de fer-ne idiotes des de la infància. L’empresa, confessa, no progressà. Tampoc no progressaren les meves quan tenia aquella edat tan agradablement impertinent, perquè la facècia m’ha dut a la memòria que, durant una llarga temporada, devia ser entre els anys 1934 i 1935, quan encara anava als escolapis que ara, vestits de paisà, ensenyaven al Modern Liceu, l’escola laica que havien comprat o arrendat al senyor Puig, que la dirigia, vaig passar per la febre de l’assaig.

En feia de tots els colors. Arran de la lectura, en traducció, de les Cartes a un jove poeta, de Rilke, vaig ocupar-me de pontificar sobre poesia, però més afeccionat era a tractar d’altres matèries, sobretot de caràcter filosòfic i religiós. Només recordo un títol: Les febleses de la societat catòlica. No pot negar-se que era ambiciós! Prou m’agradaria, ara, saber què hi deia, i com ho deia, en aquest text que, versemblantment, no devia passar de les cinc o sis pàgines. Era rar que els meus «assaigs» fossin gaire més llargs i que sobrevisquessin.

Alguns, pocs, dels quals devia sentir-me més satisfet, els guardava en una caixa de la casa Matias López, de xocolata, que tenia sota un llit del segon pis de casa, que no utilitzàvem. És a dir, en fèiem servir només la comuna. En aquesta caixa, de fusta, s’anaven acumulant anuncis de pel·lícules, retrats d’artistes, revistes, poemes… Em sembla que en algun lloc o en algun moment he dit que el material més «perillós», publicacions anarquistes, a les quals era molt afeccionat, exemplars del Papitu i obretes llicencioses que procedien d’un quiosc de la plaça de Sant Joan, a Lleida, l’amagava en un vell pou abandonat des que a Tàrrega hi havia aigua corrent. No crec que tots aquells «documents» milloressin gaire amb la humitat, però poc importa; a la llarga em van caure al fons de tot i els vaig perdre. També perdria, més endavant, cap a l’acabament de la guerra, els materials de sota el llit; plena casa de refugiats que fugien de les tropes franquistes, ni la caixa no van respectar.

La idea general que ara tinc d’aquells escrits és que els presidia un esperit entre pueril i irreverent. Pueril, sobretot, en el sentit que em donava per assabentat de molts temes prou complexos perquè fos natural la meva ignorància, i irreverents perquè ben rar era que em conformés a la manera de pensar que dominava al meu entorn; solia contradir-lo fins i tot de paraula. No és sorprenent que els meus amics, o els meus companys, em tinguessin per una bèstia estranya. Així ho va testimoniejar un d’ells, en Jaume Anglí, quan, deu fer vuit o nou anys, fou interrogat per l’Eugeni Nadal, després batlle de la ciutat, en el curs d’uns enregistraments sobre la meva «vida» que fèiem a Sant Eloi, reunits entorn d’una taula de pedra.

Dia 24

Ahir deia, de passada, que del segon pis de casa només utilitzàvem la comuna. La cosa era prou xocant i té la seva «gràcia». Al pis on fèiem vida, gran com era, no n’hi havia. Se’n conservava, sí, una d’aquestes de fusta, dels temps dels meus avis. Més que dins, era fora del pis, en una petita construcció per accedir a la qual calia sortir per un balcó, a la banda de darrere. En el meu temps ja havia caigut en desús, substituïda pel «wàter». Però aquest «wàter», ignoro per què, fou construït al pis de sobre. De fet, sobre n’hi havia dos, de pisos, un d’ells llogat a un capellà que hi entrava per l’escala del costat, i aquest a què em refereixo, desocupat. Un envà el dividia en dues parts, el pis pròpiament dit i una mena de vestíbul, amb porta independent, d’on arrancava un llarg passadís al capdavall del qual, en una habitació molt il·luminada, amb un ample finestral, es dreçava la tassa. Amb aquesta singular particularitat: era per aquesta habitació que el menjador de casa el capellà prenia llum a través d’una porta de vidres glaçats. El bon senyor i la seva majordona no ens podien doncs «veure», però sí que ens podien «sentir»; a la pràctica, era com si defequéssim a casa seva. L’assumpte era especialment empipador quan tenien visites, i recordo que, a cops, les veus s’alçaven i es bellugaven les cadires amb la santa intenció d’ofegar les indiscretes remors…

Pintoresc com era això, no ho eren menys les operacions preparatòries o viatge, a l’hivern. Amb temperatures que queien sota el zero, era obligat de protegir-se en passar d’un pis a l’altre. Sempre hi havia doncs algú posant-se l’abric i entortolligant-se la bufanda abans de sortir escapat cap a aquella habitació especialment glaçada, on fèiem la nostra feina tan abrigats com si ens trobéssim en ple carrer i, a la nit, amb una espelma a la mà. Perquè m’oblidava d’afegir que en aquest segon pis no hi havia electricitat. En el seu moment, en fer la instal·lació, havien negligit d’allargar-la i després, pel que sembla, mai no sobraven prou diners per esmenar l’oblit.

Cal dir, per acabar, que a casa l’afecció per les comunes «excèntriques» ja venia de lluny. Més antigament n’hi havia hagut una en un replà de l’escala, entre els dos pisos. Era un recambró com un cop de puny i sense ventilació, amb la porta que s’obria cap a fora, directament sobre els graons. La menuda habitació encara existeix, però després ha servit per guardar-hi serradures, llenya, capses, etc., i de les fustes i forats que freqüentaren tants culs ja no en queda ni rastre.

Dia 25

No fa gaire, un crític castellà que s’ocupava del diari de Thomas Mann, una obra que mai no he llegit, es feia creus, per així dir-ho, de la vanitat de l’home que no ens estalvia cap malestar físic, cap malaltia, cap tractament, com convençut que també allò és prou important per explicar-ho a la posteritat, i penso que tenia raó. Però potser hauria pogut dir més: que un diari, unes memòries, ho són sempre, un acte de vanitat. Ho són doncs també aquestes pàgines. Però també són o poden ser quelcom més. Pot ser que l’escriptor hi vegi, d’una banda, una altra forma d’expressió i, de l’altra, que les emprengui amb la intenció de recapturar-se una mica i de ser per a ell mateix algú més objectiu, en el sentit de veure’s fora i, des d’aquest fora, intentar de saber una mica més bé com és, què és.

Reflexiono que podria fer-ho igualment bé o malament si deixava aquest diari inèdit, però he escrit massa per ignorar que és decisiva l’objectivació de la lletra impresa que dóna un destí públic a allò que escrius. Res de tot això, insistim-hi, no suprimeix la vanitat, però no és prou vanitosa, si bé es mira, la pretensió de comunicar que hi ha en cada obra? En darrer terme, potser només pots pal·liar aquest defecte si l’exacerbes. I, tot sigui dit, sense cap afany de justificar res.

Em telefonen des de les Edicions Curial. Han començat a publicar tot de textos oblidats de tombant de segle, però n’hi ha que són en castellà i cal traduir-los. Em pregunten si estaria disposat a fer alguna d’aquestes traduccions. Per dissort els he de dir que no, i explico a la noia que em truca que aquesta feina vaig haver de deixar-la ja fa un grapat d’anys, per raons de la vista. Sense això, ho faria amb molt de gust.

Em sorprèn una mica, tanmateix, que en Max Cahner hagi pensat en mi. Tenia la idea que no era precisament sant de la seva devoció des que, en plantejar-se l’afer d’Els Beatles contra els Rolling Stones, vaig ser l’únic Premi d’Honor que es negà a firmar un text en defensa seva que em proposava l’Albert Manent, justificant la meva actitud en el fet que una cosa era el ciutadà que tant havia fet per Catalunya en temps ben difícils, i una altra l’home de govern que cometia un error. Confirmà la meva impressió de no ser-li grat que, en sortir la Revista de Catalunya, que ell dirigeix i edita, mai no m’hagi demanat cap col·laboració. Ara, aquest cop de telèfon em fa pensar que puc haver-me equivocat, perquè em costa de creure que li faltin traductors del castellà…

Dia 26

Tornem a les comunes. Si vaig descriure la de casa, a Tàrrega, també podria dir quatre paraules de la de l’Aranyó, no menys excèntrica. Tampoc aquesta no era a «peu pla», puix que per anar-hi calia enfilar-se per una escala interior, molt estreta i fosca, que menava a la torre del castell, i arribar a un replà amb dues portes. La de l’esquerra corresponia a un dormitori reduït, en el qual, d’adolescent, vaig passar més d’una nit, mentre la de la dreta obria a una plataforma exterior que calia travessar potser no sense perill, puix que un extrem estava enrunat i sota hi havia el dipòsit o pou mort que, de lluny en lluny, buidaven de merda.

L’habitació era quadrada, directament sota teulada, amb la comuna encastada a la paret de la dreta. Era una comuna llarga, de fusta, amb dos forats protegits per unes tapes com les d’una sopera i que hom separava per la tija-agafador que les prolongava. En aquesta comuna diguem-ne col·lectiva, car hi podien defecar dues persones alhora, vaig inspirar-me en parlar d’aquella en la qual en un dels meus apòcrifs l’Oriol eixuga el tall de la Laura.

En un dels racons, oposat a la porta i com a un metre del terra, penjava, fixat a la paret, l’«orinal», és a dir, una mena de pica, o pila, on els mascles de la família podrien alleujar-se si no havien d’anar de ventre. L’indret era particularment incòmode quan plovia; és sota el xàfec que hom havia de recórrer aquell espai entra la porta del replà i la del reducte. En moments d’urgència i de tempesta desbocada, calia resignar-se a quedar xop o a fer la curta travessia amb un paraigua!

Quan penso que, de nen, algun cop havia sentit anomenar la comuna o el wàter «les facilitats»!

No fa gaire, a Mallorca, un crític literari tan eminent com en Jordi Pujol, el president de la Generalitat, declarava que Porcel era el millor narrador català actual. I ja sabem que, durant anys, ho fou en Pla. Es repeteix un cop i un altre cop que el «millor» sigui aquell qui més sap atansar-se al poder (social, econòmic, polític…) o que més ben disposat es mostra a deixar-se «incorporar». Observem la diferència de «fervor» que desperta un Espriu que féu l’elogi dels infants i infantes d’«Espanya», demanà que de cap manera no ens deixéssim perdre l’espanyol, etc., i un Bartra, força més «indòmit». Tampoc no és el mateix el tracte que s’ha donat a en Foix, d’un conservadorisme tan benpensant, i a l’«iconoclaustra». Oliver. Mèrits a part, doncs, perquè no regatejo el de cap de les persones citades (si no en tenien no podrien ser afavorides), és la posició que adoptes que et converteix en el «millor».

Alguns pretenen que el privilegiat de cada moment ho és perquè, més que cap dels seus contemporanis, ha sabut captar l’esperit del seu poble, respondre al seu tarannà, parlar-li amb el seu llenguatge, però com podríem afirmar això, per exemple, d’un Foix, si més aviat és un Pere Quart que amb el seu humor, la seva ironia, respon a la manera de fer dels catalans? D’altra banda, no és ben suspecta aquesta coincidència entre l’«atansament» a la comunitat i l’actitud pel cap baix ambigua i sempre «conllevant» dels distingits? És que potser el nostre poble premia aquestes «qualitats»?

Però ah!, el poble rarament hi té res a veure, en aquests afers; els millors de torn els fabrica un poder o altre, sempre assistit, no cal dir-ho, pels seus «assessors».

Dia 27

Truca el telèfon i la veu femenina que vol assegurar-se que sóc jo, s’identifica: és la Montserrat, em diu. Però hi ha moltes Montserrat, en conec més d’una, i en voler fer que precisi més, contesta:

—La monja. No te’n recordes?

La monja… I aleshores hi caic:

—Ah, sí! Em vas trucar ja fa mesos, oi?

—Un any, si fa no fa.

Té més memòria que jo. Després comprovaré que fou el dia 6 d’aquest mes. Però ara li pregunto si encara és lectora meva, em respon que sí, li pregunto si no ha deixat el convent, i em contesta que no. M’explica que no fa gaire va poder llegir Patologies diversament obscures, que alguns contes li van agradar molt, i tot seguit afegeix:

—Però no et truco per això, sinó perquè volia dir-te que t’has sortit amb la teva.

—Com vols dir, amb la meva? —m’estranyo, i ella abaixa la veu bo i que em deu telefonar, suposo, des d’algun indret on no la pot sentir ningú:

—Tinc un amant.

—Ah! I és culpa meva?

—Potser una mica. Dels teus llibres…

—No pot ser que hagin tingut tanta influència, Montserrat.

—Doncs sí, més que no et penses.

—I estàs contenta, ets feliç? —m’interesso.

—A estones —fa, com reticent.

—A estones?

—Quan estem junts. Però hi ha Déu… No estic segura de res.

—I ara vols que et tranquil·litzi.

—No. No ho pots fer.

—I qui és, ell? Un sacerdot?

—Oh, no! Un estudiant.

—Ah! I com l’has conegut?

Em conta que va ser a casa del metge, concretament a casa del radiòleg, on acompanyà una altra monja del seu orde. Mentre li feien les radiografies, ella va quedar-se sola a la sala d’espera, on se li reuní un xicot amb una cartera. Van lligar conversa i va dir-li que estudiava i que feia de visitant mèdic per compte d’uns laboratoris. Ara precisament venia a oferir uns productes nous al doctor. I al cap d’una bona estona de parlar, va demanar-li de veure’s una altra vegada. No hi feia res que fos monja…

—Això et va dir?

—Sí.

—I tu hi vas accedir.

—No. Però va passar una cosa. La germana, en sortir, va dir-me que les radiografies no les hi donarien fins l’endemà passat l’altre, a migdia. Ell ho va sentir, ens vam mirar…

Continua contant-me que les va anar a recollir tota sola i que ell l’esperava a la porta. Van entretenir-se molta estona al replà, el xicot insistint, ella negant-se. No podia donar-li una cita, no podia passejar amb ell, ni anar a cap bar, a cap espectacle… Llavors va dir-li que vivia en un estudi, sol.

—I vas acompanyar-l’hi.

—Sí. Però no aquell matí, un altre dia.

No ho acabo d’entendre. Potser les monges gaudeixen de més llibertat que abans, no ho sé, però per molta que en tinguin em costa de creure-la, i així li ho dic. L’acuso de mentidera, ella protesta, li pregunto què es proposa, em contesta que m’hauria de fer content saber que ja no és verge, però llavors es reprèn:

—Ja sé que no ens coneixem, que només sóc una lectora teva…

—Però no ets monja.

—Doncs sí, en sóc.

—Vine a casa i m’ho creuré.

—No vull que em coneguis. Si et coneixia ja no t’ho podria dir tot, com ara.

—Totes les mentides, vols dir.

Calla un moment, i espero, quasi convençut que penjarà l’aparell, però no ho fa i, a la fi, torno a sentir la seva veu:

—No són mentides. Però ara me n’he d’anar, no puc parlar més.

—Em tornaràs a trucar?

—Si creus que tot són mentides…

—Encara que ho siguin.

—No et fa res? —em pregunta.

—No, no em fa res.

—Però no ho són —diu, i afegeix—: Adéu, ara.

Confesso que, més que mai, no sé ben bé què pensar-ne. I llavors se m’acut que, si torna a telefonar-me, potser serà per dir-me que està prenyada…

Dia 28

Penso un cop més en la trucada d’ahir, i ara m’adono que vaig mostrar-me ben poc destre. Perquè havia d’acusar-la de mentidera quan estava prou ben disposada a contar-me d’altres coses? Podia haver-li preguntat si continuaven veient-se a l’estudi del xicot, si comptava amb la complicitat d’alguna companya, quines satisfaccions li donava la copulació, com això afectava la seva relació amb el Déu en què creia, com s’ho feia per confessar-se, i tantes altres coses prou interessants. És cert que mantinc el meu escepticisme. Monja? Probablement no. Algú que juga… Però quin joc, i amb quina finalitat si entre una telefonada i l’altra ha deixat passar un any? Una d’aquestes noies «exhibicionistes», com tantes n’he conegut, el plaer de les quals és precisament parlar de la seva vida amorosa, real o imaginada, contar-la? S’hi oposa que, fet i fet, ha estat ben discreta, no ha explicitat res d’«escabrós», llevat del fet de ser una monja que fornica… I se m’acut de preguntar-me com hauria reaccionat si li hagués dit que l’altre cop vaig introduir-la al meu diari i que ara també ho faria…

Confiem que, si mai torna a trucar, seré més hàbil que ahir.

Retrobo avui una nota ja vella. Diu: «Al segle XV, un sacerdot, Marsilio Ficino, assimilà l’amor a la bellesa i el desig dels amants al principi de l’ordre del món; el gust de la bellesa i l’amor físic, deia, eleven l’ànima cap a Déu. Aquesta passió, segons ell, posa l’esperit en marxa. Ara, en aquesta conjunció amorosa, al costat de l’esperit només s’hi troba l’home; la dona la situa del costat del cos i en fa, doncs, algú més carnal».

No he llegit la Teologia platònica d’aquest capellà ni cap de les seves altres obres, i no recordo ja d’on vaig treure la informació que em va permetre redactar la nota. Em quedo doncs sense saber si el «contacte» és més útil a l’home que a la dona en aquell camí d’ascensió o bé si el baró «serveix» esperit a la seva companya mentre ella li «serveix» matèria fins que les «dosis» s’igualen i s’estableix el corresponent equilibri «tèrmic». Em quedo amb aquesta segona possibilitat en atenció al clergue que, sigui com sigui i a despit del seu platonisme (va traduir algun llibre del filòsof grec), devia estimar com cal la voluptat… i procurava justificar-la!

(M’agradarà força parlar-ne amb la «monja» quan em telefoni de nou, si ho fa).

Dia 29

He tingut la curiositat de buscar Ficino a la Gran Enciclopèdia Catalana, i tinc la sorpresa de veure que hi és; hi ocupa onze ratlles. Això m’anima a buscar en una altra obra de consulta força més vella, El diccionario histórico o biografia universal compendiada, publicat a Barcelona l’any 1832, obra de la qual reprodueixo l’entrada, prou saborosa en alguns aspectes: «Filósofo platónico y canónigo de la catedral de Florencia, su patria, nació en 1433. El estudio que hizo en su juventud de la filosofia de Platón, exaltó de tal manera su imaginación que vino a ser uno de los sectarios más entusiastas y supersticiosos de los dogmas de aquel filosofo. Su celo por la propagación de las máximas platónicas fue tal que no sólo se contentaba con enseñarlas en la acadèmia de Florencia, sinó que también recomendaba su practica en las iglesias a los fieles. Sus obras fueron publicadas en Basilea en 1561, en dos tomos en folio. En esta colección se hallan sus traducciones de autores griegos, de Platón y de Plotino. A pesar de sus extravagancias, Ficino gozó siempre de una gran consideración por su saber y por sus virtudes y contó entre sus discípulos a muchos sabios, como: Accolti, Calverino, Cavalcanti, etc. Fue muy estimado de Cosme, de Pedro y de Lorenzo de Médicis, que cuidaron de su fortuna y de proporcionarle una existència feliz basta que murió en 1499 en su casa de campo cerca de Florència. Su cuerpo fue trasladado con mucha pompa en la catedral de aquella ciudad y unos 22 años después se colocó sobre su sepulcro su busto de mármol. Muchos poetas lo celebraron a porfia en sus versos, y Angel Politien hizo en honor suyo este dístico:

Mores, ingenium, musas, suphiamque supremam.

Vis uno dicam nomine? Marsilius.

»La obra mas estimada de este autor es la que tiene por tituloDe religione cristiana, 1474, y de la cual se hicieron más de diez ediciones, dos de ellas en París, 1510-1578. Sus obras, sin contar sus sermones, son quince. Marcilio reunia a un gran conocimiento de las lenguas griega y latina un profundo estudio en la teologia. Era afable, amigo del retiro, moderado en sus deseos, fiel amigo, inaccesible a la ambición y muy aficionada a la música». (Els subratllats són meus).

No hi ha gaire dubte, em dic, que a un home d’aquest caràcter, d’aquestes qualitats personals, cal qualificar-lo d’extravagant! Tampoc no està malament descobrir que Plató estableix dogmes i que els partidaris de la seva filosofia són sectaris…

Dia 30

Aquest noi, que és català, diu en català, com és natural, el nom dels mesos, però si n’ha de comptar uns quants, en una frase com per exemple aquesta, la que ha pronunciat al meu davant: «Sí, fins al setembre són quatre mesos, junio, julio, agosto i septiembre», ho ha de fer així, en castellà, si vol conservar-ne l’ordre. I em fa recordar de la meva sorpresa quan un dia, ja de gran, vaig sentir que el meu pare feia unes sumes i anava dient «tres i cuatro, siete, i seis, trece», etc. En expressar-li la meva estranyesa, em digué que sempre ho havia fet d’aquesta manera i que li costaria molt de comptar en català sense enredar-se. També he conegut, anys enrere, gent que bo i expressar-se sempre en català resaven el parenostre en castellà.

Més interessant és el cas de la meva tia Daria, que pronunciava les jj a la castellana pel fet que el seu pare i avi meu, militar de la Manxa, parlava en castellà a les seves filles i a la seva dona, que li parlaven en català. No sé si les altres germanes, entre elles la meva mare, que pràcticament no he conegut, conreaven el mateix defecte. De vegades costa molt de corregir la deformació de la nostra «formació».

L’adolescent que em ve a veure perquè fa un treball escolar sobre la meva obra, és atípic de debò: no ha llegit el Mecanoscrit’. Deu ser la primera vegada que m’hi trobo. Per les preguntes que em fa i per com me les fa vaig veient que està molt informat, però tinc la impressió que tot procedeix no pas de lectures de la meva obra, sinó de «notícies» sobre aquesta obra, i en un determinat moment reconeix que, abans de venir, s’ha «documentat» de valent. Aleshores potser resulta una mica estrany que m’hagi escollit a l’hora de fer un treball «lliure», però em sembla que l’explicació me la dóna en acabar quan, per un comentari que fa, m’adono que és un independentista. És la contrapartida d’aquells que sí que t’han llegit, però et rebutgen, com a novel·lista, per motivacions «polítiques».

Bé, allò que funciona malament, si normalment funciona en contra, també pot ser que algun cop funcioni a favor. I és un dir, perquè quin favor meu hi ha quan no se m’ha llegit i se’m prefereix, doncs, per unes motivacions extraliteràries en fer un treball sobre literatura?

Dia 31

A casa de l’Adelais, on hem dinat, veig la Madame Bovary de Minelli, recollida en vídeo. Em defrauda una mica que no hagi aprofitat l’escena del cotxe que rutlla per la vila, fabulosa entre totes, com ja he dit algun altre cop. Certament, hi ha un llenguatge cinematogràfic que té les seves exigències i que sempre afecta l’obra literària, sé que són obligades, a la pantalla, algunes el·lipsis narratives que potser el novel·lista no es permetria, però aquella passejada, amb els amants que converteixen l’interior del vehicle en una alcova, pot ser visualment molt suggestiva i, d’altra banda, ens diu més que qualsevol altre discurs sobre les «disposicions» de l’Emma.

L’atzar ha fet que aquests dies llegeixi un singular llibre, La vie érotique de Flaubert, de Jacques-Louis Douchin, dedicat a investigar quantes i quines foren les amants de l’escriptor. En trec la impressió que era més aviat el mascle que aprofita la femella, molt inferior, en termes humans, a la Louise Colet, que, impetuosa, irascible, ocasionalment infidel, amb tots els defectes que vulguis, es lliurava de debò. Tenia sentiments i els volia viure amb tanta intensitat com els seus focs. Flaubert, en canvi, només volia viure la seva obra i copular agradablement. És clar, ja sé que els seus lectors li ho hem d’agrair…

D’entre aquesta nòmina que estableix Douchin, m’ha atret especialment aquella Eulalie de Marsella, no pas innocent, no pas inexperta, «convençuda», per així dir-ho, amb un sol petó abrandat i que, la primera nit, s’aboca al fal·lus de l’home abans d’obrir-se-li. «M’agrades tant, els teus ulls són tan dolços, tan tendres…», li escriu més endavant. «Oh, Gustave, un estremiment d’un en braços de l’altre, quantes voluptats podríem conèixer encara… i la immensitat ens separa! Cada nit, en el meu llit solitari, sento les dolces abraçades del teu cos jove i voluptuós, del teu cor que crema i que em fa morir d’amor», tot de coses que ja no s’escriuen, com assenyala l’autor del llibre, i ben cert, afegeixo jo, que és una llàstima. Però Gustave, Tardem Gustave, que prou la recordarà durant temps i temps, posa distància entre el món femení i el seu…