JUNY

Dia 1

La dona al costat de la qual m’he assegut avui, a l’autobús que em tornava a casa, feia una fortor repel·lent que de primer m’ha semblat d’aixelles suades, però al cap d’un moment l’he identificada més bé: tenia la mala setmana. M’he preguntat quina cara posaria si tot d’una, a tall de lliçó, li deia: oi que menstrua?

I llavors he recordat que, detalladament, de les regles femenines en vaig parlar per primer cop amb una noia quan tenia disset anys, i ella quinze. Estava ullerosa, pàl·lida, i, en preguntar-li què li passava, em contestà que era una cosa de la qual ni podia dir res al seu pare. Vaig haver de burxar-la una mica perquè em confessés que tenia «això que tenim les dones cada mes». A poc a poc, em vaig anar assabentant que menstruava des de feia prop de dos anys. Amb regularitat, però, només des de feia vuit o deu mesos. Volia que m’ho ensenyés, però va negar-s’hi. Sovint es deixava veure els pits i les cuixes fins a la forca, però mai no s’havia avingut a treure’s les calces ni em permetia de tocar-la. Mirar i prou, amb restriccions.

Cal dir que li agradava de fer-se la interessant i que dos cops més, més endavant, fou ella qui em digué: «torno a tenir això». De fet, ara em sembla que, pel desmenjament amb què es manifestava durant el «període», tothom devia estar al corrent de les seves ovulacions. I, assegut prop de la dona grossa i mamelluda de l’autobús, em veig al costat d’aquella adolescent esvelta i ja ben formada que entre «saps» i «mira» m’anava dient com li venia, quant li durava, què es posava per absorbir la sang, i acalava els ulls, parpellejava, m’adreçava tot de mirades com falsament avergonyides i sacsejava el cap sempre que jo insistia: «I per què no m’ho has d’ensenyar? Quin mal hi ha?».

La dona, que s’incorpora, em diu: «Em permet?», i en moure’s la bravada és més densa, més aspra. La noia no en feia, de fortor, perquè, em digué: «em rento amb aigua tèbia i em canvio molt sovint». I em sembla recordar que ara ja parlava amb complaença, o potser més i tot que això: amb l’orgull de saber més coses que jo, de posseir en el seu cos uns «secrets» que, prou que ho veia, jo trobava adorables. També ho era, em va tornant a la memòria, que un dia em digués que per culpa meva a cops feia pecats. No va voler explicar-me quins, però envermellí quan vaig respondre-li: «també jo en faig per tu; sovint».

Dia 2

A la Fira del Llibre que se celebra al Passeig de Gràcia he tingut ocasió de fullejar una extensa Historia de la Literatura Universal, que publica Planeta. Són deu volums compactes, amb milers de pàgines, però només dues, no senceres, són dedicades a la narrativa catalana de després de la guerra. Hi ha mitja dotzena de noms, recollits quasi a l’atzar d’entre els qui a l’autor li devien sonar pel motiu que fos. Que el meu sigui un d’aquests noms i que, en certa manera, se’l distingeixi, no m’ha de privar de trobar vergonyós i alhora insolent el menyspreu amb què es tracta la literatura de «casa», tal com folklòricament l’anomena l’articulista potser per justificar que hi tingui unes ratlles, poques i banals, en una obra tan «ambiciosa» i, ensems, perquè el lector recalqui la seva insignificança.

Una de les noies de la parada, que m’ha vist «consultar-la», me la volia vendre i, bo i que no sigui culpable de res, no m’he pogut estar de dir-li: «No, gràcies; només he volgut comprovar el ridícul tractament que es dóna a la narrativa catalana de postguerra». I ella, sense immutar-se (potser ni m’ha entès), em mostra els volums de l’Ariel i fa: «La història de la literatura catalana és aquesta!», com si m’hagués equivocat de llibre. No hi trec ni hi poso res.

Una dona, a la mateixa Fira, m’emprèn per dir-me que és lectora meva, que els meus llibres li agraden molt.

—No tots, suposo —li dic.

—Bé, alguns potser no tant —reconeix amb franquesa, i puntualitza—: Com Joc brut.

—Potser ho fa que no li agraden les novel·les policíaques.

Un moment, sembla desconcertada, i rectifica:

—No, no deu ser aquesta. És que de vegades posa uns títols, vostè!… No, és aquella de les claus sota l’estora.

—No la va entendre, oi?

—Doncs, no, no gaire. És tan estranya!

—No sé si es va fixar —li confio— que era datada del dia vint-i-vuit de desembre. És el dia dels innocents.

I ella exclama:

—Ah!

M’agradaria saber si, en arribar a casa, hi ha donat un repàs.

Dues monges que també circulen per la Fira em fan pensar de nou en la «monja» i en què li agrada de llegir. I si me la trobava? És clar, no em diria res, no se’m faria conèixer, encara que només fos per la companya. Les monges solen anar de dues en dues, com ja vaig recordar quan em telefonà. És veritat que, segons ella, a recollir la radiografia hi va anar sense ningú… Potser sí, però no deu ser habitual que surti sola del convent i, si de debò té un amant, bé li deu caldre la complicitat de l’altra. Qui sap si no es protegeixen mútuament?

Sense deixar de tafanejar llibres passeig avall, vaig fent treballar la imaginació i no puc evitar de somriure en adonar-me que estic a punt de «fabricar» una novel·la. No, no em costaria gaire de desenvolupar, a partir d’una trucada tan suspecta, la història d’un convent les monges del qual, de complicitat en complicitat (no hi deuen anar pas sempre les mateixes, plegades) van «adquirint» amants i, cada cop més alliberades, en canvien, potser els intercanvien…

Més val que ho deixi córrer. Al capdavall, ja n’he parlat prou a Joc tapat, i també a Patologies diversament obscures, de monges llicencioses o llibertines. És clar que ara disposo d’una base més real…

Que no!

Dia 3

Són tres quarts de dotze del migdia. És en aquesta cruïlla de Diagonal-Bruc que de cop i volta, sense motivació aparent, em sento desvalgut. Una sensació, que ara trobo impressionant, de desemparament, d’indefensió, com qui sap amb tota certesa que, en un instant de destret, no trobarà ningú en qui repenjar-se, a qui demanar ajut. No es tracta de cap feblesa física, de cap defallença. Avui la cama que sovint em dóna maldecaps es mostra segura, robusta, no sento cap dolor enlloc del cos, és a dir, no em sento el cos, tal com ha de ser quan res no el pertorba i tot funciona com cal. Tampoc no he tingut cap pensament desolador, d’aquests que abaten l’ànim. Caminava distret, submergit, per així dir-ho, en plena normalitat.

Però això té un precedents, alguna cosa ho ha provocat. No pas cap espectacle (només gent i cotxes que circulen normalment al meu entorn), no pas res, em sembla, que vingui de l’exterior, sinó quelcom que procedeix de dintre meu, potser de molt endins, d’un fons on no arribo, on no m’arribo. Una vegada més tots aquells processos ignorats, tot allò (el que sigui) que no has vist ni has sentit funcionar i que desemboca en aquest resultat: l’home que tot de sobte s’atura a la cruïlla com estabornit…

Dia 4

No és tan sols la intel·ligència que separa els homes dels animals; hi ha l’excés. Flaubert, per exemple, morí d’un atac que li sobrevingué quan era al llit amb la seva criada, i aquest (criada a part) és també el cas dels papes Joan XII i Lleó VIII, colpits tots dos en plena fornicació.

Per què aquest home, espellifat i d’aspecte patibulari, es disposa a afaitar-me amb una navalla més que dubtosa en aquesta botiga on no deuen vendre res si tan sols hi ha el taulell? Per sort (?) entra un gos i l’individu m’abandona amb la intenció de capar-lo. És llavors que s’obre una porta interior i s’immobilitza al llindar, severa, una dona que alça la mà amb uns papers que, suposadament, es disposa a llegir. Després corre pel camp mentre la substitueixo a la porta. L’individu i el gos han desaparegut i a la dreta de la casa un molí de vent va girant. Em toco la cara, perfectament rasurada, sense ni rastre de bigoti…

Despert ja, recordo que tots dos, l’home i la dona, coixejaven.

Hi ha gent que, pel que sembla, tenen més drets que els altres. Aquesta deu ser l’opinió de Joaquín Ruiz Jiménez, d’altra banda «defensor del pueblo», i de Manuel Jiménez de Parga, tots dos amb estudis de lleis, si, arran de la sentència del Tribunal Constitucional que obliga l’Administració a facilitar un intèrpret a qualsevol «espanyol» que ignori el castellà i ha d’acudir davant dels tribunals, creuen i diuen, el primer, que «és una arma contra la nació espanyola», i, el segon, que «totes les comunitats autònomes són bilingües». Ni els passa pel cap de preguntar-se, el primer, si no fa una confusió entre nació i Estat i, el segon, per què els castellans són els únics monolingües de l’Estat. Són preguntes que mai no es fa cap colonitzador.

Dia 5

La diguem-ne serialitat: en pocs dies, dues persones que s’han perdut prop de casa. Avui, un home, a la cantonada de Balmes-Mallorca, surt d’una botiga amb la bossa de la compra, es queda palplantat al meu davant i em pregunta si el carrer d’Aragó, on viu, queda més amunt o més avall; en orientar-lo em comenta que ha sofert una «confusió momentània». La setmana passada fou una vella que al carrer de Bailèn, prop de València, volia saber on era; va resultar que vivia allí mateix, al carrer de Girona. Aquest «resultat», però, costà d’obtenir-lo. La dona s’entossudí a fer veure que no entenia el català, però l’entenia, com no fos que, ben dotada per les llengües, el va aprendre molt de pressa, amb tres o quatre repeticions. Remugava, posava mala cara, però pesava més, com és lògic, el seu desig d’orientar-se. Ara, això sí, un cop va saber que el carrer de Girona era a l’altra cantonada i en preguntar-li jo entre quines travessies vivia, va alçar el braç, amb el bastó que duia i, enrabiada, em va fer tot de senyals de rebuig mentre m’increpava amb un hostil «¡parece mentirà!» i d’altres frases que no vaig copsar, puix que ja s’allunyava. Bé, devia ser una «espanyola d’ofici». No se’n poden oblidar ni quan et demanen un favor, de la mena que sigui.

Aquestes dues trobades, a tan pocs dies de distància (també és remarcable la proximitat en l’espai) em fan pensar que potser abunden més que no ens imaginem les persones que es perden com qui diu a la porta del seu domicili, en un barri que deuen freqüentar cada dia i des de fa anys. Quina impressió deu fer sortir per exemple d’un establiment on potser compres sovint i trobar-te, un cop fora, en un terreny desconegut?

És inconcebible el capteniment dels candidats a això o a allò, ara a l’Ajuntament i al Parlament europeu; més inconcebible és que, després d’haver-los vist i sentit, els votem.

A la plaça les venedores distribueixen uns vals a canvi dels quals, a la direcció del mercat, et donaran un davantal. Cal, però, que en aquest simple val hi escriguis el teu nom i la teva adreça. Amb motiu de la Fira del Llibre, els expositors fan una rifa i donen butlletes als compradors. Cal, però, que les complementis amb les teves dades personals. Volen dir aquests exemples que s’ha anat desenvolupant una «mania» identificatòria fins i tot allí on no es persegueixen autèntiques finalitats de control; l’organització de la societat va generant unes pràctiques que només poden ser qualificades de policíaques encara que en tants casos, de moment, siguin innòcues. Gràcies a aquesta pràctica, quan calgui la gent ja estarà preparada. De fet, ja hi està.

Dia 6

Eduard Nicol, filòsof català exiliat que, a Mèxic, va crear el Seminari de Metafísica a la Universitat Nacional Autònoma, va ser entrevistat per Xavier Rubert de Ventós en el curs d’un programa del Circuit Català de TVE, l’any 82. Ara les entrevistes que féu s’han publicat en un llibre, del qual transcric aquesta frase contundent del professor: «El fet és que la cultura en llengua castellana és una cultura exiliada dels centres de producció cultural europeus». Rarament es parla amb tanta claredat. «Espanya» fa molts anys que va perdre el tren universal.

Tot deu haver estat calculat amb molta precisió. De noies amb faldilles tan curtes que, assegudes, se’ls enfilen cap a la forca, n’hi ha moltes, però solen portar un panty. Aquesta no. Tan cenyides que li feien un cul a la Turner, li arriben tot just a vuit o deu centímetres dels genolls, quan encara li queda molta cuixa, llarga de cames com és, sota la roba. Però aquesta roba puja potser quatre o cinc centímetres quan, al passeig de Colom, alça el peu per enfilar-se a l’autobús, i són aquests pocs centímetres que fan tota la gràcia: allí s’acaben les mitges, ben tibades per un subjectador que ara revela els extrems de les seves tires blanques.

Un cop dalt, asseguda, tot queda de nou ocult per qüestió, calculo, de mil·límetres, i és únicament quan s’aixeca, ja prop de la parada de Diputació, que el moviment de les cames torna a fer visible el capdamunt de les mitges i una faixa, molt estreta, de carn bruna. Per l’expressió de la noia, diria que li agrada ser sorpresa en aquests moments.

Des del vehicle, la veig encara uns segons mentre s’allunya carrer enllà, lenta sobre els seus talons i dolçament mòbil la gropa…

Dia 7

Avui, a la fi, algú em retreu, cal dir que molt amablement, la «irreverència» d’haver imaginat, a Joc amagat, quatre monges que es lliuren a la prostitució per tal de salvar l’orde. Queda molt sorprès el meu lector quan li recordo (o l’assabento, perquè em diu que no en sabia res) que l’Església hi ha viscut molts cops, de la prostitució. És una manera de dir, és clar; més que viure’n, n’ha tret beneficis que bé l’han ajudada. I ara, a casa, de tot de notes recollides en diferents ocasions i que busco, trec aquestes quantes dades:

—l’any 1309, un bisbe d’Estrasburg va construir una casa que destinà a bordell;

—l’any 1457 l’arquebisbe de Mains va concedir als comtes de Henneberg els drets d’obrir i d’explotar un prostíbul;

—al segle XII, els bagnios de Southwart, una vintena llarga, estaven sota la supervisió del bisbe de Winchester, i prou sabem quina mena de «negocis» s’hi feien, en aquests establiments;

—Juli II, l’any 1510, va obrir un prostíbul reservat als cristians, bordell que Lleó X i Climent XII van conservar;

—sembla que al segle X el Vaticà ingressava 20.000 ducats procedents del lloguer de cases destinades a la prostitució;

—en temps de Lleó X i per tal de finançar la construcció de la cúpula de Sant Pere, la cúria va posar un impost especial a les prostitutes;

—l’any 1360, Joana I, reina de les Dues Sicílies, va obrir un bordell a Avinyó i va confiar la seva gerència a una abadessa…

Allò que no se m’ha acudit de fer observar al meu lector (és veritat que la conversa ha estat curta) és que entre aquelles protagonistes de la meva novel·la i el capteniment d’algunes «dignitats» eclesiàstiques hi ha aquesta diferència: que les noies putegen, mentre aquella gent feien de «procuradors», o sia que treien un profit de la prostitució d’uns altres, la qual cosa és força més greu; constitueix una explotació.

Dia 8

Abunden les «informacions» d’aquest tipus:

—On vas?

—En vinc.

—On eres?

—En torno.

El pessimista sol fer curt: quasi sempre és pitjor.

Dia 9

Setmanes enrere vaig trobar-me amb en Jordi Castellanos, un dels col·laboradors de la Història de la literatura catalana que publica Ariel. Em va dir que darrerament s’havia dedicat a redactar l’article que en aquesta història em «correspon» com a novel·lista (sembla que del dramaturg se n’ocuparà algú altre). Va reconèixer que no m’ho havia pas llegit tot i vam quedar que li enviaria una llista de les obres que al meu parer no podia ignorar. Ell, per la seva banda, em digué que em faria arribar una còpia del seu escrit. Confesso que m’havia oblidat de l’assumpte i que no me n’he tornat a recordar fins ara fa uns quants dies, en rebre la còpia promesa. L’article, em diu, l’ha redactat amb la Maria Campillo. És un estudi de disset pàgines mida holandesa, amb dues més de notes o referències. L’he llegit, no m’ha agradat i redacto al meu torn una resposta que reprodueixo aquí amb la idea que, un dia, un cop publicat el volum corresponent d’aquella història, a algú pot interessar-li de saber quines eren les meves objeccions i fins on han estat ateses. La carta, que esmena uns quants errors factuals, de poca importància, diu:

«Passem a les observacions. En primer lloc em crida l’atenció que mentre el vostre text dedica una mica més de tres pàgines a allò que en dieu la meva primera etapa (1952-57), a la qual pertanyen tretze obres, només en dedica un xic més de quatre a la segona (1957-71), amb trenta-sis llibres, i tot just dues a la tercera (1972-avui), amb vint-i-dos títols. Això seria desproporcionat ni que totes les novel·les tinguessin el mateix “valor”, i més ho és quan cal tenir em compte que hi ha un període d’“aprenentatge” i un altre de “maduresa”.

»Normalment, hom centra els estudis en les obres “majors” d’un autor i deixa una mica de banda les altres (com he dit algun cop, parlem de la Comèdia humana, no d’Argow el pirata). Per això em sorprèn que aquí es dediqui proporcionalment més atenció als llibres de la primera etapa que no pas als de les altres dues i, sobretot, que quedi tan negligida la tercera, quan publico algunes de les novel·les més “significatives”. Hom té la impressió que us sentiu una mica perduts de seguida que us falten els comentaris “crítics”. Hi ha més tou d’informació sobre la primera etapa i part de la segona que sobre la tercera, quan els meus llibres són pràcticament silenciats.

»Això explicaria, potser, que us afeixugueu tant sobre les influències existencialistes i les detecteu fins i tot en una obra com TEMPS OBERT, que més aviat us hauria d’haver fet pensar en Taine; que passeu tan de pressa, quasi només citant-la, sobre Espais de fecunditat i no us adoneu, doncs, que no pertany al “nouveau roman” bo i que el tingui present; que ignoreu les diverses propostes “estilístiques” de Sòlids en suspensió—, que us deixeu al tinter Baixeu a recules i amb les mans alçades, una de les claus, i potser la clau, del com i del perquè de la meva novel·lística, que no us referiu mai als “canvis” de llenguatge (sense sortir del mateix Fabra, imposat pels correctors quan jo començava, es pot escriure en més d’un llenguatge); que no establiu cap relació, per exemple, entre Cendra per Martina i M’enterro en els fonaments, o entre Solució de continuïtat i Tocat pel foc, etc.; que no us encurioseixin gens ni mica els Anònims, notablement el tercer; que els Apòcrifs [no ben bé una “aproximació al romance”, puix que de fet vaig dir, i és una altra cosa: “és la novel·la romàntica (…) d’algú que no volia morir sense entrar també en aquest gènere i que, un cop dins, s’ha enfonsat sense prevencions en un doble tou que el romance (…) tot just frega, si ho fa”] se us perdin entre dotzenes de títols; que No hi fa res si el comte-duc es quedi en alguna cuneta del camí tot i la “pertorbació” narrativa que introdueix; que no es concedeixi el lloc que potser es mereixia a un expressionisme que ja m’interessava de ben jove (l’any trenta-cinc llegia Doblin, per exemple); que no es digui ni una paraula de la “preocupació” religiosa que manifesto a partir d’un determinat moment i en obres com els Apòcrifs, No hi fa res si el comte-duc, Múltiples notícies de l’Edèn, Patologies diversament obscures, Crucifeminació, etc.; que no acoteu com caldria les diferents parcel·les del camp narratiu que he “explorat”; que en referir-vos a la ciència-ficció citeu el Mecanoscrit i calleu l’existència de Succés simultani i d’Aquesta matinada i potser per sempre, prou remarcable, la darrera, per la quantitat de teories sobre el temps que discuteix o inventa… No continuem, perquè ja es fa massa llarg.

»Sé que és ingrat haver d’examinar més de setanta novel·les d’un autor que es proposava d’aconseguir una “totalitat narrativa”, però aquesta aventura hauria d’estimular l’estudiós, el crític, en lloc de temptar-lo a procedir a una mena de “reduccionisme” que no s’aplica pas als altres autors… Ara, si us semblen vàlides aquelles paraules de Benet i Jornet (i us ho deuen semblar si les reproduïu), de les quals pot deduir-se que he esmerçat de quinze a vint mil pàgines a exhibir uns instruments de què no m’he sabut servir… Em sembla que la vostra Història de la literatura catalana és una obra massa seriosa per acollir aquestes “inepteses”. Se m’hi podria reduir a un autor “a peu de pàgina”, però si se’m dedica un article cal que sigui acurat i suficient, la qual cosa no vol pas dir necessàriament “aprovador”. Al capdavall, he fracassat. Per cert que aquest seria un bon títol: EL FRACÀS D’UN NOVEL·LISTA».

Dia 10

A les onze, a votar. A la secció que em toca hi ha quatre noies. M’identifiquen i m’asseguren, totes, que són lectores meves. És prou interessant aquest «ple».

Em sembla que és en aquest mateix col·legi, en aquesta mateixa secció, que més tard algú es negava a votar perquè només hi havia dones…

He observat que alguns electors no en tenen prou amb posar la papereta al sobre: una dona, al meu davant, passa enèrgicament la llengua per la faixa engoinada perquè la «candidatura» no se li escapi.

Com que em sembla molt d’acord amb la diada, en sortir de complir amb el meu «deure cívic» me’n vaig a la barberia a fer-me tallar els cabells. En una de les cadires seu un client que dorm mentre l’esquilen. Més singular: en enllestir, el barber el deixa dormint, i encara s’hi queda quan abandono l’establiment. No ho havia vist mai. Atès que és l’hora de la «canòniga», com sembla que abans se’n deia de les migdiades abans de dinar, m’imagino que deu ser un sacerdot…

I remato avantatjosament el matí amb la compra de dos llibres que, cadascun a la seva manera, poden ser prou interessants: The nazi doctors i The Kept Woman.

Dia 11

L’ha encertada sense proposar-s’ho, Fons Rademakers, el director de la cinta holandesa que aquí es projecta amb el títol de El asalto? La pel·lícula és prou destrament conduïda, amb una colla de flash backs ràpids, breus, que resituen l’espectador. La història que conta és prou interessant, com moltes que ens parlen de la resistència contra els nazis des d’episodis «minúsculs». Però no em refereixo ara a tot això, sinó a l’encert eròtic de l’única escena d’aquest tipus que Rademarkers ens presenta. És quan la filla del pescador, noia de més de vint anys, alça la cama davant del noi de dotze en posar-se uns llargs mitjons contra el fred sobre les mitges que ja duu. Un moment, mostra les cuixes fins prop de la forca, i el noiet hi clava la mirada abans de separar-la, entre tímid i pertorbat. La noia, que se’l mira, li somriu, riu, còmplice, però sense perllongar innecessàriament l’acció a què es lliura. El somriure de l’una i la mirada com avergonyida de l’altre enfront d’aquella nuesa que ell veu i ella sap, creen una situació eròtica que sense l’expressió complementària del xicotet i de la noia podia haver estat ben banal. Els ulls de l’adolescent i els llavis de la dona s’avenen. En ella hi ha el confort, la seguretat fonamental de la femella; en ells, l’esbalaïment del mascle. M’ha semblat impecable.

El capellà s’enfila pel tub de ferro que puja del fons del pou, i en ser al poal s’hi enganxa amb les mans i espia la dona que pareix prop d’un foc de camp que inunda la cambra de fum; l’home, cultivat, va comptant els infants i els arrenglera en una mena de postada plena d’herba, sota una gotera que la remulla. Una altra dona, possiblement la llevadora, seu en un tamboret, davant d’una teula en la qual hi ha un plat amb dos ous ferrats i una ampolla de vi. El capellà s’enfila més en adonar-se que no és observat, beneeix els presents amb dos dits alçats que dibuixen una creu, però torna a amagar-se quan la porta s’obre. La noia que entra s’atansa a la partera, li tanca les cames, l’ajuda a incorporar-se i s’instal·la sobre el jaç de palla mentre tot d’homes amb taüts acuden a la cambra, on es disputen amb l’home. Van encabint-hi tanmateix les criatures sota l’ull del capellà que ha emergit de nou i torna a fer el senyal de la benedicció. La llevadora, que ha traguejat llargament, s’inclina sobre la noia, li fa alçar les cames, les hi separa i torna a seure davant dels ous ferrats. Al pou, el capellà rellisca cap al fons, on l’aigua l’engoleix, però ja en puja un altre que, en ser dalt, observa la noia que va parint, l’home que s’empara dels nadons, els compta i va deixant-los a la postada, d’on en una segona entrada els recolliran els individus que ja han buidat, fora, els taüts…

Dia 12

He fullejat The Kept Woman, i tinc la impressió que la idea que se’n fa l’autora, Edna Salomon, abraça molt més que la que tenim aquí, on pròpiament no considerem entretinguda la dona que passa per uns quants llits per tal de triomfar professionalment, ni la que té un amant, però treballa o, casada, la manté el marit. Hi tenim només la dona que, en principi, reserva l’exclusiva dels seus serveis sexuals a un home que la «instal·la», i en general només és motivada per l’«ambició» de no fer res, prescindint, és clar, del goig carnal que ocasionalment pot procurar-li el seu benefactor. És la situació del «Sugar Daddy», com en diuen els anglesos i a la qual la Salomon dedica una capítol, en general un home més vell i econòmicament ben cosit que es paga una noia jove o relativament jove.

De vegades ni la instal·lació en un pis propi no és necessària; n’hi ha prou amb que l’home li passi una pensió, que la vesteixi, l’alimenti i de tant en tant li faci algun present. D’aquestes n’he conegut una que vivia a dispesa. Es llevava tard, s’arrossegava pel pis fins a l’hora de dinar si no havia d’anar a la perruqueria o a la modista, feia una llarga migdiada, tornava a arrossegar-se una bona estona, es passava hores al bany i, cap al tard, sortia per anar a encauar-se en algun local, sovint amb d’altres dones de la seva condició. Ell la visitava quan li convenia, s’hi tancava a l’habitació, d’on després ella sortia tan estòlida com sempre, puix que era una noia d’allò més inexpressiva i d’una faveria impressionant. A la seva manera, amb aquest capteniment, l’home es feia «admirar»; nosaltres, els altres dispesers, no ens la podíem pagar, una amigueta.

Per a un cert tipus d’individu, mantenir una dona era (i dic era perquè sembla que les coses han canviat una mica) una qüestió de «prestigi». La prova me la va donar, ja deu fer una trentena d’anys, un comerciant amb el qual vaig haver de veure’m arran d’una informació de caràcter econòmic que algú havia encarregat a l’agència on aleshores jo treballava. En un moment determinat, l’home, en bata de treball, em digué: «Aquí on em veu, tinc una querida, instal·lada en un bon pis, a la Diagonal». Era quasi quasi com si avancés una prova de solvència.

En recordo encara una altra. Me l’havia presentada el seu «vell», un home de negocis força ric, solter i sense família immediata, que procurava exhibir-la. Era una noia rodoneta, molsuda, d’aspecte més aviat «picaresc». Un dia la vaig sorprendre en un bar apartat, a Sant Andreu, on feia «manetes», molt arrambada amb un xicot de la seva edat (uns vint-i-cinc o vint-i-sis anys). En veure’ls, vaig tornar a sortir, per no fer nosa, però ella també m’havia vist i vingué al meu darrere. «No és el que et penses», se li acudí de dir-me. «Si et plau, B!», vaig protestar. «És que potser faig cara de dur ambaixades?». Va disculpar-se, una mica atabalada. M’hi vaig tornar a trobar, ara pel carrer, al cap de set o vuit anys. Un moment com indecisos tots dos, a la fi vam aturar-nos. Em digué que el vell era mort, una cosa que ja sabia, i, recordant aquell petit incident, em va agrair encara la discreció. Em va explicar que l’home li havia fet una renda vitalícia i que li hauria sabut molt greu de perdre-se-la; era gelós. «Encara com t’exposaves, doncs», vaig comentar, i ella va dir: «No ho podia evitar. Fes-te càrrec de com era de jove. Prou s’esforçava, ell, però…».

Però!

Dia 13

Llegeixo al diari aquesta notícia que facilita l’agència Efe:

«Essen. —Les autoritats eclesiàstiques alemanyes han prohibit donar classes a la professora de teologia Uta Ranke-Heineman, perquè va posar en dubte que la Verge Maria concebés Crist per obra de l’Esperit Sant, i va atribuir la paternitat biològica de Jesucrist a sant Josep. Un portaveu del bisbat d’Essen va notificar que es retirarà immediatament el permís a la professora».

S’entén molt bé que l’Església s’hagi alarmat: un Jesús fill de Josep no podia pas haver-se lliurat de l’estigma del pecat original, com ja pretenien no sé quins heretges del segle primer, perquè en aquests afers «teològics» és molt difícil que hi hagi res de nou. D’altra banda, ves a qui se li acut de confiar en la «ciència teològica» d’una dona! No ha estat sempre una matèria reservada als barons, com més barbuts millor? I, sovint, ni ells no són de tota confiança…

I ja que toco aquests temes… S’ha dit més de quatre vegades que Maria Magdalena no fou pas una prostituta, sinó la dona de Jesús, però heus ací que ara un altre especialista en religions, Michael Baigent, va una mica més enllà i pretén que pertanyia a una família aristocràtica, com el mateix Jesús, líder independentista (una altra tesi coneguda) que, capturat pels romans, salvà la vida (crucifixió simulada) mitjançant un pacte que l’obligava a deixar la lluita, la qual fou prosseguida pel seu cosí, Simeó. Com de costum, s’arriba a aquesta conclusió: Sant Pau fou el gran «empresari» del show cristià.

Francesc Trabal no s’estava de res. Es va permetre d’escriure una de les novel·les més imaginatives i alhora més sapastres de la literatura catalana: Temperatura. Algú o altre havia de ser.

Dia 14

Les entretingudes de què parlava abans-d’ahir m’han fet pensar en una altra dona que no n’era i que vivia a dispesa amb el seu home. Ell era un individu potser d’uns cinquanta-cinc a uns seixanta anys, brusc i jactanciós de mena. Sovint, a taula afirmava bel·licosament que, en matèria copulatòria, encara feia la pols a qualsevol jove. Ella, d’una quarantena, era una dona grassa i fofa, amb molt de ventre, amb molt de pit, amb molt de cul, però gens ni mica d’estimulant. Se l’escoltava sempre sense dir res, baixos els ulls, submisa i clarament incòmoda. L’home tenia un negoci i la muller, lliurada als seus propis recursos, s’avorria de valent. Mai no la vaig veure llegir i es passava moltes estones fent treballs d’agulles.

Em sembla que vaig ser qui més arribà a conèixer-la. En aquells moments feia un treball d’encàrrec i em passava molt de temps davant la màquina d’escriure que havia llogat. Solia tenir la porta de l’habitació oberta i, una tarda que ens vam quedar sols, ella, que devia sortir del lavabo, s’aturà al llindar i va dir-me: «Vostè sempre escrivint… Quina sort, tenir sempre alguna cosa a fer!». Vaig dir-li que em podia fer companyia, que no em destorbava gens; de tant en tant prou bé que em venia una pausa… Es va asseure, va voler saber quina mena de treball em tenia tan ocupat, i després m’explicà que a ella els dies se li feien molt llargs perquè al seu marit no li agradava que sortís sola. Potser una mica impertinent, vaig contestar-li que bé hi havia d’altres compensacions. Envermellí i mormolà: «No sap com em tracta».

De fil en agulla vaig anar sabent que no disposava ni de cinc cèntims. No pas que ell fos avar, però era un home que ho volia controlar tot. L’obligava a viure a dispesa, quan haurien pogut muntar un pis, com qualsevol matrimoni, perquè, li semblava, així la tenia més «vigilada». Com si ho necessités! La «buscava» (emprà aquesta paraula) dos cops cada dia, perquè això era veritat, l’home era una mena de cavall de la remunta, com es vanava, i la tenia contínuament avergonyida. «A taula, quan diu aquelles coses, em voldria fondre», em confià. «És tan groller!». Però ho havia estat sempre.

S’havien casat ara feia sis anys, quan ella en tenia trenta-set i ja es creia que es quedaria soltera. I ell de seguida li va dir que es casava perquè tenia molt de temperament i necessitava una dona; estava cansat de buscar contínuament aquí i allà. «De manera», sembla que es descordà, «que no podràs queixar-te. M’agraden així com tu, ben grassones, que les mans s’hi puguin agafar». I ella, la bleda, quasi se sentia afalagada, va confessar! La nit de noces (als trenta-set anys encara era verge) fou un malson mentre ell anava comptant… Ho va avorrir per sempre més. «I és per l’única cosa que em vol. Mai ni un afalac, ni una atenció. Diu que hauria d’estar contenta, que ben poques n’hi ha, de dones tan ben servides pel seu home…».

No s’atrevia a abandonar-lo, estava segura que la perseguiria, que li faria la vida impossible d’una manera o altra, era un d’aquests individus dels quals «ningú no es burla», com afirmava. D’altra banda, com es guanyaria la vida? Abans, i des de joveneta, havia treballat en un despatx, sempre el mateix, però ara, a la seva edat, qui la llogaria? Durant els dos o tres primers anys de casada confià que potser un fill li faria les coses més suportables, però no n’havia tingut, mai no havia quedat prenyada, ignorava per què (ell no deixava que es fes visitar pel ginecòleg), i ara ja era tard; feia prop d’un parell d’anys que no menstruava.

Es van sentir unes veus fora, al replà de l’escala (després vaig saber que la mestressa pujava amb una altra veïna), la remor d’una clau que s’introduïa al pany, i ella, feixuga com era, va fer un salt cap al passadís, va desaparèixer cap a la seva habitació, que era al costat, tan atabalada com qui fuig dels braços d’un amant abans no la sorprenguin.

Des d’aquella tarda, però no durant gaire temps (al cap d’una mesada jo deixava la dispesa), cada cop que, a taula, el marit fatxendejava (per dissort d’ella amb motiu) em sentia tan incòmode com la pobra dona, que no gosava alçar els ulls del plat. Abans la trobava una mica ridícula; ara, tot i que físicament no m’agradava gens ni mica, de bon grat l’hauria acaronada.

Mai més no vam tenir ocasió de tornar a parlar, mai més no he tornat a saber res d’ella i fins i tot he oblidat el seu nom.

Dia 15

Convenció d’intel·lectuals a València. Lectura de ponències, taules rodones, àpats generosament regats. Sembla que, pel nombre, els castellans tallaran el bacallà. Diuen que no hi faltarà el ministre de «cultura española», Javier Solana, i m’ho crec. L’Avui d’ahir, despistat, es queixava que no se m’hi hagués invitat, quan res no és tan natural. A hores d’ara ja hauria de saber que en aquelles llistes no hi figuro. Per sort, car m’estalvio negatives. Què carall hi hauria de fer jo, en una desfilada de paons?

A propòsit: discutirà algú, en aquestes reunions, la sentència del Tribunal Suprem que priva la facultat de professors d’aquella universitat de fer les classes en català o en castellà, com cadascun d’ells vulgui?

Dia 16

(A quarts de dues, a les Corts):

(Escrivia dret, arran d’un cotxe, i des del llindar d’una porta un individu em fitava, desconfiat, potser amb la idea que apuntava matrícules).

Dia 17

El carnaval hispànic: un general (Díaz Losada) declara que si el Govern accedia a reconèixer el dret d’autodeterminació a una «región española», o fins i tot si li concedia la independència, ho acceptaria. El ministre de Defensa (Serra) s’enfada, i el general ha de matisar. Però no li val de res: el desposseeixen del seu càrrec (governador militar de Guipúscoa). El militar no ha dit que fos independentista, ni que tingués qui sap quina feblesa pels independentistes; ha dit només que el Govern mana i que l’Exèrcit ha d’obeir, o sia exactament allò que cal en una democràcia. Ho ha entès, el ministre?

A remarcar el comentari de la gent d’Alianza Popular: el general és un covard; amb les seves declaracions s’assegura la vida: l’ETA no atemptarà contra un «simpatitzant».

De noi em van dir més de quatre cops: «quan siguis gran ho veuràs d’una altra manera; l’experiència…». La predicció era encertada: ho veig d’una altra manera. Se suposava, però, que aquesta nova manera, la de l’adult, seria millor. És a dir, que tot ho veuria més clar. I no l’hi veig. Se suposava que l’experiència m’ajudaria a entendre més bé les coses. I no les hi entenc. Allò que sí que he après (l’altra manera de veure les coses) és que hom no es pot conformar sense sentir-se, com sigui, desposseït.

Dia 18

Woody Allen es fot de tot i de tothom; també de l’espectador que acut a la representació de Com acabar d’una vegada i per sempre amb la maleïda cultura, en la qual, dirigides per la Montserrat Julió, se’ns ofereixen quatre peces de llargada i d’interès ben desigual. Una pallassada l’obra «grega», no gaire més que acudits el «vampir» i la «mort». Em quedo amb la investigació sobre Déu que emprèn un detectiu privat. Podia haver-la «apurada» més, certament, i l’obreta hi hauria guanyat. Tanmateix, tal com és, hi ha escenes prou bones, diàlegs enginyosos i una irreverència total amb els «valors establerts» que sempre serà el bo i millor de Woody Alien. Hi passa, com qui res, tot el pensament filosòfic que no para d’entrepussar…

«Que diable pouvait faire, dans la vie, Chomme qui a écrit d’aussi terribles rèves?», preguntava Huysmans a Jules Destrée, parlant dels Chants de Maldoror.

Sí, què podia fer? Però: i els altres?

Dia 19

No és fins a les deu ben tocades que m’assabento del desastre, de la carnisseria: un cotxe bomba, al pàrquing de l’Hipercor, a Sant Andreu, ha fet quinze morts i trenta-cinc ferits. M’ho diu en Pius Pujades, des de l’Avui. Normalment, ho hauria sabut per la ràdio, però avui la meva dona, que és qui l’escolta, se n’ha anat a Tàrrega amb l’Adelais, i a mi ni se m’ha acudit d’engegar-la a l’hora de les notícies.

L’atemptat em sembla repugnant i no m’explico que ara l’ETA (diu que és obra seva) se les emprengui contra la població civil (i, encara, contra la població civil d’un altre poble oprimit!) en lloc d’atacar les forces d’ocupació, com correspon a la lluita que duu a terme. L’estat de guerra no justifica de cap de les maneres aquesta mena d’accions que, d’altra banda, mai no ha realitzat dins del seu territori nacional. És que potser ara l’organització basca vol donar la raó a tots aquells que parlen de terrorisme?

Però: i si fossin unes altres mans que han preparat aquest atemptat? Hi ha tot d’instàncies interessades a «comprometre» l’ETA, a fer impopular la lluita d’alliberament del poble basc. I entre els partidaris de la «unidad nacional» hi ha moltes mans brutes. Pensem, només, en l’assumpte dels GAL. No, no seria gens de sorprenent que «algú» hagués tingut la idea de copiar els «procediments» de l’ETA per carregar-li els neulers d’una acció tan imperdonable.

Dia 20

A deshora baixen homes llòbrecs dels terrats. Pengen dones flaques a les bigues de l’entrada. Frares babaus descongelen els rosaris de rutina. Minyons de barba clara fan hores de reserva als corrals. Donzelles malencòniques truquen a les portes del bordell. Els ocellaires regalen pardals amb creus de fusta tendra sota les ales. Monges congestionades vessen regles a desdir. Sota els pàmpols de l’escala les flors s’indigesten d’aspirina. Cònjuges sinistres renten roba bruta al confessionari. Els galifardeus pugen amb bastons florits i matalassos. Les vídues orinen lentament a la soca dels eucaliptus. Els poetes versifiquen amb veu nocturna. Un prosista posa escates a la llengua. A la fira les parteres jeuen a bocons. Gats llanuts mengen figues a la brasa. Els bisbes multipliquen pans de sègol en el silenci de les criptes. Les núvies reclamen melindros a les cambres de l’hotel. Els patriarques gargallegen a la cantonada de més avall. Les botigues en pijama compren mitges sense lligacama. A les platges les onades rebutgen els talls massa boscats. Prop del riu un vagabund gemega estrelles que no cauen. Els nadons es compten les costelles.

Secretament, m’altero.

Dia 21

A València, la «convenció» d’intel·lectuals ha acabat una mica com el rosari de l’aurora. Hi ha hagut actes de censura, gestos autoritaris, insults, crits i cops. El català, com ja podíem haver esperat, de parent pobre. Diuen que, en l’aldarull, en Fuster restava callat.

Pel que dedueixo de la lectura dels diaris, l’espectacle devia ser perfectament carpetovetònic.

L’ETA ha reivindicat l’acció de divendres a l’Hipercor. Confessen que ha estat un «error greu» i diuen que ho lamenten. Però què esperaven? Potser que, desallotjats els locals, el cotxe explotaria a les barbes de la policia, sense perjudicar ningú més? És d’una lleugeresa increïble, per no qualificar-ho d’una manera pitjor. No entenc que una organització amb l’experiència de l’ETA tingui aquestes «badades» que tan fàcilment poden ser mortals, com ara ha estat el cas. És així com es van perdent simpaties entre la gent del poble i com es compromet la lluita independentista.

Personalment, em sento com si m’haguessin apallissat.

Dia 22

Sembla que el bisbe Jubany ha manifestat el seu propòsit de fer, dijous vinent, un acte religiós, suposo que algun ofici més o menys solemne, per les víctimes de l’explosió del cotxe bomba, divendres passat. I em pregunto si deu haver consultat les famílies, totes les famílies, d’aquestes víctimes. Si ho ha fet i li han donat el seu assentiment, no hi ha res a dir. Però, i si no ho ha fet?

D’altres cops he vist que se celebraven funerals col·lectius per les víctimes d’aquesta o d’aquella catàstrofe, i sempre m’ha estranyat una mica que caiguessin només persones catòliques. És que la gent d’altres sectes són immunes? Ho són els ateus? Ves per on: podria resultar que no hi ha res de tan perillós com ser membre, actiu o passiu, de l’Església hegemònica!

Penso, especulo, imagino, potser fantasiejo, passo d’una «categoria» a l’altra sense adornar-me’n, vaig adoptant «lògiques» diferents que empro amb la mateixa finalitat: entendre, explicar-me les «coses». No és aquesta la meva «conveniència» humana?

La meva, no pas la de tothom, és clar.

No fa gaire un individu em deia: «Novel·les? No, no en llegeixo mai». «Filosofia, potser?», vaig insinuar-li, i es va posar a riure: «Què n’he de fer?». «Poesia?», vaig insistir. «Mira», va contestar-me, «si mai em veus amb un llibre a la mà, serà d’economia, de gestió empresarial… coses així, pràctiques, que serveixen».

Ens vam acomiadar cordialment.

Dia 23

Miranda. Les mitges, fosques, sempre ben tibades sobre les cuixes llargues que la presència inevitable del portalligacames fa més admirables. Mai no s’oblida de les calces; si no, com podria treure-se-les i tornar a posar-se-les per tal de mostrar-nos, en el procés, la vulva o, més bé, el bosc tan dens que oculta els llavis? Un bosc púdic, doncs, que el «cameràman» enfoca amb una insistència indiscreta. Ella li ho facilita: li agrada seure amb les cames altes, amb les cuixes ben obertes. Li agrada també posar-se d’esquena, inclinar-se, ajupir-se, ara per oferir-nos unes natges agradablement robustes. És sempre generosa de gropa, de ventre, d’entrecuix, però es mostra discreta amb les mamelles, grosses i sembla que prou molsudes. Li plau que el vent li alci les faldilles i, entre parets, és afeccionada a arregussar-se-les no tan sols quan orina. S’exhibeix amb ganes, complaguda, còmplice perfecta del voyeur que, impunement, pot contemplar-la.

Hi ha escenes força belles, molt inspirades, i algunes fotografies espaterrants, però Tinto Brass no ha fet encara el film eròtic que, aparentment, es proposa. No crea unes relacions convincents, hi ha moments sobrers, no s’estalvia les banalitats i és excessiva la voluntat de «mostrar-se» de la Serena Grandi, la qual no és una dona eròtica, sinó un animal sexual. Sense «ensenyar» tant es pot fer «veure» més, però més important és encara fer-nos oblidar que veiem per l’atmosfera en què se’ns submergeix. Aconseguir aquesta atmosfera és el problema que el director italià no ha sabut solucionar.

Dia 24

Avanço per The Nazi Doctors, la monumental obra de Robert Jay Lifton, amb una sensació irreprimible de nàusea que ara i adés m’obliga a deixar el llibre. Potser és que tinc la imaginació massa desperta. Veig aquests triatges de víctimes a la porta dels camps i a l’interior, veig les cambres de la mort disfressades de dutxes, veig els forns crematoris que funcionen sense parar, veig les trinxeres on s’amunteguen els cadàvers, veig el greix humà que hom drena i escampa aleshores sobre els cossos per tal de facilitar-ne la combustió, i veig tota aquesta gent, oficials, metges, subordinats, discutint els problemes tècnics del seu horrible comès sense que els mogui cap sentiment ja no dic de compassió, sinó de simple dignitat humana.

Quina degradació! Homes corrents que s’han fet còmplices dels monstres, que s’han avingut a ser dirigits, manats, per monstres que, des de lluny, dicten ordres. Com és possible? El nazisme va fer sortir la bèstia que hi ha en nosaltres, en cadascú de nosaltres, la motivà. La veritat és que no ho entenc, que no ho entendré mai. La por, l’instint de conservació, el costum de la disciplina no són raons suficients, no poden explicar la diligència amb què es procedia en aquella obra nauseabunda, d’altra banda duta a terme, tan sovint, amb una brutalitat que hi afegeix horror.

Com hi pot haver cap dubte que durant aquells anys es va viure el moment més alt de bestialitat en tota la història de l’home: per la quantitat de gent sacrificada, pel nombre de botxins, pels recursos amb què es comptava, per la competència organitzativa, per la participació, en l’holocaust, de les elits, per l’esperit de missió que impregnava l’obra.

Robert Jay Lifton, jueu i doctor, s’ha llençat a fons a buscar explicacions i, amb ell, les busquen un grapat de supervivents, les busquen àdhuc uns quants nazis que ha pogut interrogar, però sigui quin sigui el resultat de la investigació, una cosa sembla ja prou clara: que posats en una situació com aquella, tots (amb comptadíssimes excepcions) ho faríem. Esparvera de pensar-hi i vol dir que des d’aquest animal que som fins a l’home que ens gloriegem de ser hi ha encara una distància infinita…

Dia 25

Feia temps, ara, que no veia cap pintada «notable». Però avui, en una bústia de la cantonada Londres-Casanova, llegeixo aquesta, prou enginyosa i que només té sentit en castellà: Masturbaos y correos.

No sembla gaire enraonat de creure que, després de la missa de difunts, en català, amb què avui el bisbe de Barcelona ha obsequiat les autoritats i el poble, el president Felipe Gonzàlez hagi decidit d’aprendre el llatí.

Cicciolina ha passejat les seves mamelles italianes per la nostra ciutat; una de tapada, l’altra a la fresca. Més prudent que no sembla, si no ha pogut evitar de refredar-se, s’ha estalviat potser una bronquitis o una pulmonia.

No pot negar-se que el nostre Ajuntament procura el bé de tots els ciutadans, sense distinció de classes i categories. Així, des de la reforma de la plaça del Teatre i l’eixamplament de la voravia, uns quants bancs de fusta permeten de reposar aquestes esforçades noies que, al servei de les necessitats del mascle, fins ara es veien obligades a restar dretes o a passejar-se amunt i avall durant hores. Amb l’avantatge suplementari i gens de negligible que, assegudes, poden lliurar-se a alguns jocs de cames prou temptadors…

En Lluís Racionero ha escrit assaigs i novel·les, però mai cap peça teatral. Probablement és per això que, segons sembla, el Departament de Cultura de la Generalitat es disposa a pagar-li un milió per una obra dramàtica. Potser es parteix de la idea que, com que no hi té cap experiència, ens donarà una meravella. De segur que aquesta operació deu formar part del «desplegament cultural» que tant preocupa el conseller Ferrer.

Petit paisatge eròtic: duu una brusa sense mànegues i a l’autobús, on, dreta, alça el braç cap a l’agafador, mostra l’aixella sense depilar, humida de suor. En adonar-se que l’hi observo, somriu.

Dia 26

En trucar a les portes del cel, el rector del poble coincideix amb un veí seu que també acaba de morir. Sant Pere obre, els pregunta els noms i els fa esperar un moment mentre consulta els llibres de l’eternitat. Després els diu:

—Entreu.

El mossèn protesta, indignat:

—Aquest també?

—Tots dos.

—Si és un fornicador notori!

I li contesta el sant:

—No us hi amoïneu, mossèn. Va a la secció de dones, de manera que no el veureu gaire.

Tanmateix, al cap d’un temps, o no temps, es troben de nou, i l’home comenta al rector:

—Ah, mossèn, això sí que és un paradís!

—No tant —remuga el capellà.

—És que no us tracten bé? Us desil·lusiona alguna cosa, potser?

—I a vós què us sembla? No puc predicar, no puc confessar…

—És clar, home! Si aquí no hi ha pecat…

—Aquest és el mal. A mi que em donin la terra!

Jahvè, que ha pogut escapolir-se de l’escamot d’àngels entossudits a fer-li de guardaespatlles, baixa una estona a la terra a estirar les cames. Caminant, caminant, veu un bosc que li sembla acollidor, s’hi endinsa i, en descobrir una figuera, prova el seu fruit, el troba bo. En cull uns quants més i continua passejant quan, de cop i volta, distingeix dues noies molt dolçament entretingudes darrere uns matolls, sobre la gespa. Protegit per la seva invisibilitat, les contempla un moment per tal d’assegurar-se que fan verament allò que li sembla que fan, i ja està a punt d’alçar la veu per increpar-les quan s’adona de les figues que encara té a les mans, s’arronsa invisiblement d’espatlles, se’n posa una altra a la boca i es diu:

—Si també a mi m’agraden…

Se m’acut encara una historieta: el sant baró que s’ha passat pràcticament tota la vida dalt d’una columna, al desert, arriba al cel, on aviat s’adona que de columnes no n’hi ha i, doncs, que li caldrà viure l’eternitat «a peu pla».

—Quin infern! —s’exclama.

Dia 27

La noia, que és d’una vila relativament petita, passa una setmana de vacances a Barcelona, amb una amiga que hi té parents. Un matí que surt sola entaula conversa amb un xicot, en una botiga, la prolonguen fora, ell la convida a beure alguna cosa, la noia accepta, i és allí a la cafeteria, on ell li diu que li agradaria de veure-la nua i que per aquest privilegi està disposat a donar-li cinc mil pessetes. La noia s’enfada, protesta que no és una puta, però el noi insisteix que no li proposa pas de comprar els seus favors. Voldria veure-la, només veure-la, com un artista, com un pintor… Li sembla tan bella!

La noia, al capdavall afalagada, acaba per deixar-se persuadir i ell la porta a un meublé, on en adonar-se que ara sembla com avergonyida, sense saber ben bé què fer, li demana que la deixi ajudar-la. Ella li ho permet, hi ha els inevitables tocaments, les paraules falagueres que acompanyen l’operació, de fil en agulla, sense que el xicot la forci gens ni mica, la noia es troba al llit, copulant. Després plora, no pas perquè fos verge, puix que temps enrere festejà amb un noi d’un poble veí que, al cap de vuit mesos, quan ja havien dormit plegats, la deixà, i ell, comprensiu, la conhorta, l’acaricia, i tan bé ho fa que al cap d’una estona ja copulen de nou.

És en vestir-se que la noia es treu del portamonedes les cinc mil pessetes que ell li ha donat i les hi torna; ja li ha dit que no era una puta. Ell les accepta perquè es quedi tranquil·la i li proposa una altra cita per l’endemà. La noia s’hi avé, queden de trobar-se a la plaça de la Universitat, però d’un dia a l’altre es repensa i no hi acut.

Fou al cap de més d’un any, quan travessava el poble (el nom del qual ella no li havia dit) amb el seu cotxe que el xicot la va veure en el moment que ella es disposava a creuar el carrer, s’aturà i va cridar-la. Però encara van tardar sis mesos a casar-se.

(No sé si és veritat. Però així ho contà ella a l’amiga que tenia parents a Barcelona i no sap si creure-s’ho o no creure-s’ho. Diu que la noia és una mica fantasiosa).

Dia 28

Qui m’avait donc grisé de tant d’espoirs menteurs?, es preguntava Jules Laforgue.

Sí, qui?

També escrivia: Oh, qu’ils sont chers, les trains manqués oü j’ai passé ma vie à fa iller m’embarquer!

Sí, són els més prometedors. Per això se’ns escapen.

Tanmateix, se’ns diu, se’ns assegura, que hi ha gent que ho han encertat i són feliços…

Quina deu ser, la «recepta»?

Però els poetes s’ho miren d’una altra manera. Màrius Torres, que tenia «peresa de viure demà encara», ho digué prou clar: Jo no vull ser fort ni vull ser feliç.

Certament, per què?

Ah!

Et au fond, dire que j’existe!, com exclamava el HAMLET del mateix Laforgue.

De tant en tant encara hi ha algú que protesta de la impropietat: no pot ser que se’n digui cap de setmana dels dies que l’acaben! És veritat, però qui s’atreveix a proposar que se’n digui cul?

Dia 29

M’assabento per la Montserrat Bayà, agent literària, que a l’URSS han publicat una antologia de narradors catalans en la qual hi ha també un conte meu, però que no pensen pagar-lo, perquè ja «és una mica vell». Afegim-hi que encara és l’hora que em demanin l’autorització… Sembla que sí, que tot és de tots; d’alguns, però, més. Sempre acabem amb Orwell.

Demà passat es presenta al Museu de la Ciència el llibre Sis temps, amb els contes guanyadors del premi de ciència-ficció que convocà l’Associació de Joves Escriptors, i em demanen que digui unes paraules que (veu en off) s’incorporaran a un vídeo que preparen. De fet, volen que contesti una pregunta: com em vaig veure «embolicat» amb el projecte? Breument, explico per telèfon, que si bé em passo molt de temps en un univers paral·lel o altre, els joves escriptors van saber trobar-me en aquest i em van convèncer no tan sols perquè són joves i escriptors i, doncs, persistents, sinó perquè es reclamaven de Mac Bega, el científic del qual temps enrere vaig exposar les múltiples teories sobre el temps en la meva obra Aquesta matinada i potser per sempre, en aquestes condicions, no els podia pas negar res… Confio que s’hi diverteixin.

Dia 30

Vint-i-cinc graus a l’ombra a les onze del matí quan vaig baixant per la Diagonal entre la plaça de Francesc Macià i el Passeig de Gràcia, un dels indrets més agradables de Barcelona. És a dir, ho seria sense tantes motos aparcades, sense tants serveis que contínuament obren o tanquen un forat o altre. Tanmateix, encara fa de bon passejar-s’hi, entrant i sortint de clapes d’ombra, de clapes que els arbres, aquí prou densos, ombregen.

M’admiren avui dues dones ja ben granades i prou corpulentes que esperen l’autobús i aprofiten que tarda per fer bronze assegudes en un banc que deu cremar. Com ho poden resistir, vestides? És veritat que els escots són generosos, que les mànegues són curtes fins prop de l’aixella i primets, lleugers, els vestits florejats com una cortina. Però sota s’endevinen les faixes ben arrapades que potser corresponen als seus anys…

Cada dia m’esclafa més aquest sol que és tan bonic, tan atractiu i benvingut quan juga entre el fullam protector; ara trobo massa ardent la seva brasa encara que els meus ossos ja siguin vells i sembla que l’hi hauria d’agrair. De fet, comença a agradar-me quan s’amanseix, cap al setembre, llavors que el dia ja curteja, i continua agradant-me durant l’hivern, quan tan sovint s’amaga, i fins que s’inicia la primavera, quan va recuperant la seva puixança.

No sóc ben bé un home d’ombra, però sí que ho sóc de penombra, entre brancatges, i amic també d’acollir-lo en aquests carrers més estrets on penetra, sí, però amb precaució, sense acabar de vèncer la resistència de les cases, infiltrant-se com tímidament entre les parets que mai no perden un darrer rastre d’humitat o baixant fins a terra en una cantonada, on la via es fa més ampla i li cedeix el pas…

—Perdoni —m’interromp una noia amb una gran bossa de palla—. Vostè em podria dir quin autobús he d’agafar per anar a la Barceloneta?

—Als banys, potser? —m’estremeixo.

—Sí.

Ah, quan penso en aquella torradora!…