GENER

Dia 1

Què ha remogut el pou de la memòria? D’alguna manera, per algun motiu, l’aigua s’ha agitat i puja a la superfície un record, una anècdota que val la pena de ser recuperada. Devia ser encara la dècada dels quaranta quan vaig assistir a una petita conversa entre dues dones. Una d’elles, castellana, potser d’una seixantena d’anys, es queixava a l’altra, de Barcelona i una mica més jove, del mal costum que encara tenien alguns catalans de parlar en la seva llengua a qui fos. Ella, va precisar, no els ho permetia pas, bo i que el català l’entenia. En primer lloc, perquè era una falta d’educació, va tenir l’originalitat de dir, i, després, perquè tots érem espanyols. I aleshores recalcà:

—L’espanyol és de tots.

La seva interlocutora ho va saber aprofitar. Com que la dona parlava indignada, va dir-li, tranquil·la i irònica:

—No s’ha d’enfadar, per això. Pensi que, si és de tots, com menys siguin més n’hi haurà per als altres.

Poques vegades he vist un capgirament tan hàbil, però la pega és que ho va dir en castellà.

I, posats a parlar d’indignacions «lingüístiques», poques vegades n’he vist una que anés progressant tan de pressa i tan fora de lloc com la d’un desconegut que va trucar-me ara fa potser un parell d’anys per demanar-me una informació. S’assegurà que vivia al carrer de Calvet i em preguntà si hi coneixia el senyor (ja no recordo el nom). No el coneixia, però vaig afegir que podia ser algun veí nou. No li havia donat el número? Va resultar que li havia donat aquest, el meu, de manera que havia de conèixer-lo. Vaig reiterar-li que no era aquest el cas i vaig suggerir-li que potser s’havia equivocat en apuntar-lo, o l’altre, en dictar-l’hi. Durant aquest intercanvi de paraules, ell en castellà, jo en català, ja havia anat notant que crispava la veu, que alçava el to, i a més ho va fer ara quan i sense cap justificació va acusar-me de «la falta de educación que demostraba». Em vaig quedar de pedra.

—Com diu? Em demana una informació, li contesto amablement…

—¡Pues no señor! —cridà.

Potser hauria hagut de penjar, però estava massa encuriosit.

—La veritat, no ho acabo d’entendre…

—¡Que no acaba de entenderlo! ¡Ve que le hablo en español y usted sigue en sus trece!

—Ara sí que ho veig clar! —me’n vaig riure—. Això és el que li dol. Miri que és una manera de demanar favors…

—¡Usted me habla en castellano, a mi! —vociferà, i vaig imaginar-me’l amb les galtes vermelles, els ulls que se li escapaven de les conques mentre tornava a riure:

—Doncs ja veu que no.

Però va voler tenir la darrera paraula:

—¡Maleducado, esto es lo que es usted, un maleducado!

I, per tal d’assegurar-se la victòria, penjà sorollosament.

Contrasta l’actitud d’aquest espècimen de l’«espanyol d’ofici» amb la d’aquell gerent d’una empresa a la qual havia anat a demanar uns informes comercials. Devia ser cap a l’any seixanta, seixanta-dos. Parlà sempre en castellà, i jo vaig parlar sempre en català. En acomiadar-me em va sorprendre amb l’afirmació que m’agraïa molt que li hagués parlat tota l’estona en la meva llengua, i em preguntà:

—¿Sabe usted por qué no la hablo?

—Em sembla que sí —vaig contestar-li—. Perquè sempre tothom li ha parlat en castellà i vostè només ha pogut recollir prou català per entendre’l… Sí, senyor, és culpa nostra.

I ell assentí, satisfet de la resposta.

—Llevo cerca de diez años aquí y cuando llegué me dije que si era el idioma del país, también tenía que ser el mío. Además me gusta. Pero ya lo ve usted… No me atrevo a lanzarme. Tal vez ahora sea diferente, con los chicos que ya lo hablan…

—Confio que ho faci si mai torno —el vaig animar.

—Sí, em sembla que ho faré —replicà, aquest cop en català.

Em sap greu, en pensar-hi, no haver tingut ocasió de veure’l mai més.

Dia 2

Escrit entre dos quarts de dotze i la una del matí sota el monestir de Pedralbes.

Dia 3

Sembla que només es pot preguntar. La pregunta és el nostre ser; és per ella que ens assegurem de l’existència, d’allò que en fer-lo «palpable» conceptualment manifesta aquest ser. La pregunta com la manera, i la forma, del ser que ella mateixa fa inevitable sense fer-lo necessari.

Potser és aquesta inevitabilitat innecessària que fa sempre problemàtica la resposta. Ens cal «resoldre» la paradoxa que no pot solucionar cap «creure», ni cap «no creure» que és encara una de les modalitats del creure.

Sempre pregunto per mi en preguntar per tot, pel «tot», i pregunto doncs per aquesta «inserció» que em revela paradoxal des de l’«és» en lloc del «no res» que tan sols puc veure, tanmateix, com un «ser altre».

La reflexió no ens dóna cap resposta «convincent» per molt que aprofundeixi; és el desenvolupament de la pregunta, el procés que genera cap a una reformulació del seu interrogar i del seu interrogar-se.

Interrogo la interrogació de la pregunta amb cada «moviment» del meu reflexionar que pregunta com és i on és la clau abans de saber si hi ha una clau, si hi ha un pany, si hi ha tan sols una porta i no només parets.

La lògica, com en diem, és aquest anar a les palpentes que em duen amunt i avall, a l’esquerra i a la dreta, les palpentes que em fan de resposta quan em deixo seduir per la idea que, si la resposta no hi fos, on sigui, on hi hauria pregunta o que en cada pregunta hi ha la resposta i, per tant, que en preguntar ja em responc.

Cada cantonada és bona per aturar-se, i a totes les cantonades hi ha homes i dones que s’han aturat i hi han fet estada, com jo, amb la mateixa perplexitat.

No sembla pas gaire encoratjador…

Dia 4

Dues institucions em son perfectament «insofribles»: l’Exèrcit i l’Església. Un cos de professionals, l’Exèrcit, destinat a defensar la comunitat si és agredida i no res més i que, tanmateix, no tan sols es juga la vida dels altres en guerres d’agressió, sinó que és ben capaç de llançar-se sobre el «protegit», d’instaurar règims o sistemes per la força, de liquidar físicament tots aquells que li fan nosa. Un cos de servidors del poble que actuen com si fossin els amos, amb aquella sobergueria, amb aquell urc de qui se sent per damunt dels altres i representa o encarna l’honor. Un cos d’homes que fan de la bel·licositat i de la destrucció el suprem valor i no volen entendre, sembla, que la «pàtria» la defensen també tots els altres ciutadans, cadascun d’ells amb el treball que realitza, a benefici propi, certament, però també del seu país. Una casta que entén la disciplina com l’anul·lament humà de l’«inferior», amb el qual no accepta el diàleg, al qual únicament dóna ordres que han de ser obeïdes sense obrir la boca. Una casta d’homes creguts que l’uniforme és un privilegi i inclinats a menysprear, com si fos menys digna, la societat civil que els confia una «especialitat». Un cos propens a la violència, tan sovint arbitrari en el seu capteniment i àdhuc amb pretensions, a cops, de regular la moral.

Exemplifica la suficiència del militar i el seu menyspreu per la societat civil el capteniment d’aquest Milàn del Bosch que, el febrer de 1983, va treure els tancs al carrer, a València, i un cop frustrat el «pronunciamiento» i detingut, va pretendre que el poble estava al seu costat pel fet que, aquella nit, ningú no atacà les seves tropes. Devia pensar que ho podien haver fet amb les mans… És difícil ser més irracional.

I l’exemplifica també, aquesta suficiència, ara en un altre nivell, tanmateix prou significatiu, l’oficial d’alta graduació que un dia dels anys quaranta pujava per Montjuïc, on la meva dona (aleshores la meva xicota) i jo, sèiem en un banc, discretíssimament abraçats (el meu braç li envoltava l’espatlla), s’aturà al nostre davant rígid i sever i ens va escometre: Ven que se les acerca un oficial y ustedes siguen como si nada, con esta falta de respeto. ¡Quítele las manos de encima! No és pas l’únic episodi d’aquell temps, quan s’ho menjaven tot; n’hi ha més.

He dit, també, l’Església… Una institució que «trafica» amb la feblesa humana, amb la seva por a la mort; que aprofita aquesta «indefensió» de l’home per a dominar-lo i, sobre el temor, constituir un poder universal o amb afanys d’universalitat. Una piràmide d’homes inflats d’orgull, àvids de «dignitats», posseïdors del «secret», del missatge de salvació, sempre propensos, mentre han pogut, a la violència material a desgrat del disgust que els inspiren els béns d’aquest món, sempre adeptes a la violència espiritual que presideixen els dogmes, sempre «humilment» al costat dels poderosos quan no els combaten per substituir-los, sempre «mansament» sexistes, servint-se de la dona per tal d’esparverar més el baró, reduint-la a un cau de pecat, a la criatura ignominiosa la luxúria de la qual ens féu «caure». L’Església intransigent, autora de guerres inacabables, persecutora de tots aquells que es negaven a formar part del ramat, em sembla una de les institucions més horribles que ha imaginat la demència dels homes.

Entenc molt bé que alguns, molts, «creguin», però de vegades em pregunto, admirat, com es pot creure «dins» de l’Església, d’una administradora de «faltes» i de «virtuts» ben catalogades, establertes per una divinitat que parlava d’amor i de pobresa i que és servida per uns buròcrates sempre al peu de l’escalafó. Prediquen l’alegria sota formes lúgubres, perquè el seu Déu vol, sembla, que la joia de l’altre món passi per la tristesa d’aquest. La seva doctrina condemna d’estimar amb la carn, l’únic amor sencer que hi pot haver entre home i dona, i condona en canvi els vesànics que, per ambició, maten i destrueixen i, per tal de conservar el poder, torturen. La guerra de Franco i la seva postguerra en són uns bons exemples. Als exèrcits catòlics hi ha capellans castrenses per ajudar a ben morir els infeliços obligats a defensar els seus botxins, en lloc d’haver-hi a la taula de cada oficial, de cada cap, una comminació a parar la matança sota pena d’una excomunió que en canvi prodiguen contra els qui pensen d’una altra manera…

Dia 5

A quarts de dues telefona en Millà. No em troba i el truco a primeres hores de la tarda. El seu fill acaba de sortir de Carabanchel i en aquests moments es prepara a agafar l’avió. D’aquí a unes hores ja serà a Barcelona. Ni ell mateix no gosava esperar-ho, ahir, quan vam parlar al mercat de Sant Antoni i em digué, tristament, que tot continuava de la mateixa manera. Em diu: «O sigui que no ha tingut temps de rebre el teu llibre. Millor, oi?». I tant!

L’Unamuno, que es va passar la vida agonitzant com qui més, confiava tanmateix que la intel·ligència, cal entendre la intel·ligència de cadascú, perdurava. Recordo que el meu pare era de la mateixa opinió, i sé que ho són d’altres persones intel·lectualment prou distingides. Feia molt de temps, però, que no em trobava amb algú confortat per aquesta idea. Suposo que mal confortat, perquè no ens podem pas amagar, si hi reflexionem una mica, que hi ha prou indicis que la neguen. Com pot perdurar, enllà de la mort, en la destrucció física, una intel·ligència que ha perdut la font que l’origina, aquest cervell que, com podem observar, ja deixa de produir-la prou clara a mesura que ens anem quedant sense neurones, a mesura que defalleix el joc de les sinapsis? Un vell que repapieja, precisament perquè les comunicacions ja no s’estableixen com cal i el cervell, doncs, no li funciona amb plenitud, com pot recuperaria quan l’òrgan s’ha aturat i es disgrega?

Ens costa molt de convèncer-nos que únicament per la matèria hi pot haver allò que, en termes generals, en diem l’«esperit».

Dia 6

Un fill, una filla, ingressa el seu pare, vell i delicat, a una llar d’ancians. L’home té un tracte corrent, potser amable i tot amb els seus companys de residència, amb d’altra gent que veu ara i adés. Es mostra en canvi brusc, o adust, i fins i tot es mira amb hostilitat el fill, la filla, el qual, la qual, se’n queixa a d’altres persones. Sembla mentida com s’ha tornat el pare!, diu. No entén que el distingeixi, que la distingeixi amb aquella mena d’«odi» quan al capdavall ell o ella és la família i potser àdhuc l’ajuda a pagar l’internament si els diners de la jubilació no hi arriben…

No li passa pel cap, i poc ho acceptaria si li ho explicaven, que a ningú més no pot distingir amb aquella hostilitat, perquè ningú més no estimava, en ningú més no confiava tant. I ara sap, sap sense cap mena de dubte, que aquest amor no era correspost, que aquella confiança era immerescuda. Tots els sentiments han fet naufragi davant la comoditat de treure-se’l de sobre, encara que sigui per dipositar-lo en un lloc confortable, on podran tenir més cura d’ell. El fill, la filla, no ha volgut la càrrega. Només ell, ella, pot haver-li fet una injustícia; només ell, ella, pot haver-lo desil·lusionat; només ell, ella, l’ha deixat sol quan més que mai necessitava algú.

Morim sols, és inevitable. Molts cops, però, també hi vivim, sense saber-ho, sense voler saber-ho, fins que hi ha una prova innegable.

Regals. Em guanyo un jersei que em ve gran i un llibre, La primera polca, el primer d’una tetralogia d’Horst Bienek, autor de llengua alemanya del qual no he llegit mai res. Em caldrà esperar que es publiquin les altres tres parts. Una obra, m’agrada llegir-la amb continuïtat.

Dia 7

A la seva novel·la Els somnàmbuls, aquesta trilogia tan notable i tan desencisada, Hermann Broch fa dir a un personatge que parla d’un altre personatge: «Naturalment, només podia ser radical…, com qualsevol animal engabiat». A condició, si es tracta de l’home, penso després d’haver tingut unes paraules amb un conformista que no hi veu més enllà de la pela que pot amuntegar, que hom s’adoni de l’engabiament. També cal tenir en compte que, molts, dins la gàbia, de la qual tanmateix tenen consciència, s’hi senten com a casa. Són animals domèstics. La llibertat no és indispensable a tots els homes. Quants no en tenen prou amb el fet que se’ls permeti de satisfer, si pot ser una mica amplament, és clar, les seves necessitats elementals?

Ara, quan la llibertat ens és necessària, sí, únicament podem ser radicals. I no només perquè la llibertat no pot reconquerir-se o guanyar-se si no hi ha una decisió suficient, total, sinó també, i és prou important, perquè, a la gàbia, tan sols la radicalitat de l’ànim, de l’actitud, ens procura aquell mínim d’aire respirable sense el qual no podem existir. No pot existir, s’entén, l’home o la dona que no renuncia a cap parcel·la de la seva condició humana.

Irònica pel·lícula aquesta d’Una habitació amb vistes, treta de l’obra homònima de Foster, que ara he vist al Publi. Té moments molt ben trobats, ben plens d’intenció o, si es vol, de mala intenció. Penso, per exemple, en l’escena del bany, quan els tres homes, de pèl a pèl i d’allò més enjogassats, són sorpresos per les dones que han sortit a prendre el sol… sota l’ombrel·la corresponent! El pastor de la comunitat és l’únic que mostra totalment, de ple, la seva collonada, mentre es posa apressadament el sobrecoll!…

Dia 8

Aquest matí he vist en Lluís Millà. Conserva el seu bon aspecte, però porta de Madrid un gran refredat. Era al llit quan hi he anat, però després, cansat d’estar-s’hi, s’ha llevat i ha vingut a fer feina. Mentrestant el seu pare m’ha contat que si va poder sortir de Carabanchel tan aviat (?) va ser gràcies a la seva germana Elisabet, la qual, en llegir que sis articles de la llei antiterrorista havien caducat en no ser expressament renovats quan calia fer-ho, telefonà perquè ell, en Millà, es posés en contacte amb l’advocat. Aquest, també consultat telefònicament, opinà que era afer d’interpretació. Tanmateix, redactà el document legal que calia i, divendres, una altra de les germanes, la Marta, se l’emportà a Madrid, on el presentaren a «quien de derecho correspondía». Diu que l’examen i la ponderació del paper va durar quatre hores, però a la fi va convenir-se que sí, que la derogació d’un d’aquests articles, el dinou, s’aplicava a la situació d’en Lluís i del seu company Domènech. Fou ordenada, doncs, la llibertat provisional de tots dos, mitjançant la fiança de cent mil pessetes.

És una d’aquelles històries que semblen increïbles: la justícia fa l’orni, l’advocat bada, i cal que prengui la iniciativa una noia que de lleis, suposo, no en sap res!

De tant en tant, la gent de la Crida a la Solidaritat tenen pensades d’allò més atractives, ben maques. Ho és l’acció a què es van lliurar ahir. A tall de protesta contra l’ús obligatori del castellà en una colla de documents municipals, uns quants membres de l’organització van presentar-se a la seu de la «Delegación del Gobierno de Barcelona», ocupada pel senyor Martí Jusmet, i precintaren el palauet amb cadenes i el segellaren amb material adhesiu, a més de col·locar-hi unes enganxines que deien: «Local clausurat per jugar brut amb la nostra llengua». Sembla que la policia inspeccionà aquests «treballs» sense tocar res, de moment.

Augmenta el to independentista, ja no simplement «nacionalista» en l’accepció que ara s’estila, d’alguns dels articles que es publiquen a l’Avui, signats per persones fins ara més «prudents». Cal creure que a aquests publicistes els empeny la creixença de l’independentisme entre nois i noies, sobretot a la Universitat, on sembla que els estudiants rebutgen «la política» a favor de la qüestió nacional, actualment prioritària.

En reflexionar-hi una mica, em sembla ben explicable. Les formacions polítiques catalanes s’han captingut i es captenen d’una manera desil·lusionadora que per força ha d’engendrar un malestar entre la joventut que s’interessa per la cosa pública. Com es poden sentir atrets, els joves, per la rutina de la «politiqueria» que ho esclafa tot? Cap partit no ha sabut oferir-los el projecte que els podia atreure, res de creador. Les ideologies que antany estimulaven s’han convertit en inèrcies frustradores, en elements de combina. Hi ha una degradació immensa dels ideals polítics que ens prometien una societat més o menys nova.

I «España» continua essent l’empresa caduca i repressiva a què estem acostumats, un pes mort que enfonsa en el seu marasme comunitats com la nostra, la catalana, més actives, més obertes, amb unes potencialitats que no podran desenvolupar mentre se les freni, se les lligui. A la joventut li cal una «aventura» constructiva, i ara cap no ho és tant com un projecte d’alliberament que exigirà imaginació i esforç. La joventut, més que ningú, és capaç de fornir l’una i l’altra.

Dia 9

Trenta anys potser una d’elles, vestida amb unes faldilles de xeviot que li arriben fins als genolls, un jersei blau pàl·lid i una jaqueta també de punt; potser d’una vintena l’altra, amb una faldilla més curta, de roba de texans, protegides les cuixes, que semblen ben llargues, per unes mitges gruixudes, negres, i el tors per una caçadora sota la qual duu una altra peça, de coll alt. Assegudes en un banc, al sol, molt juntetes, amb les cames que es freguen, la més jove clava els ulls en els llavis de la més gran, que parla amb la cara inclinada cap a ella, intensa l’expressió, com si la festegés. Totes dues són ben atractives, ni l’una ni l’altra no tenen allò que se’n diu un aspecte «equívoc», però la seva actitud suggereix una mena de relació que un cop a casa, en pensar en elles, em fa escriure aquestes ratlles:

Moguda amb natja dolça, rítmica, per disbauxes de mans amigues i complida en setges de cloïsses, com no en dius, tàctilment il·limitada de corba en corba i fosca d’ulls que parpellegen quan un gaudi et sobta, avui devores els sospirs d’un mirall, tu mateixa, més subtil i com ben just púber des de l’alba.

L’amiga immersa en el fondal que et treu de la paüra i t’alça, anca incontinent, boca remorosa, mamella durament abrupta i ben florada, defallent suburbi de la nit que cau onsevulla que et centris en l’allau irresistible de tenebres, onsevulga que et vulneres i ets ferida, llamp i cicatriu.

Gemega, en l’aire arrela curta d’alè i siguis lenta mentre puguis, el nus arrapat en l’avalot tan deliciós de la tavella, el mot dels llavis que naufraguen i et capbussen quan t’ofeguen, aquesta onada que es desnorta en l’aigua renovada de l’entranya, i tu i l’amant, tan breus al capdavall…

Dia 10

He entrat a El Corte Inglés de la plaça de Catalunya. En temps de rebaixes, com ara, solen renovar l’estoc de llibres d’«oferta», a cops a preus increïblement baixos. He tingut la sorpresa de trobar-hi tot d’exemplars de la traducció al castellà que la Plaza & Janés va fer, uns dos anys enrere, de l’Anònim I.

La impressionant misèria de Marx. La no menys impressionant generositat d’Engels. I què dir de Jenny, la biografia de la qual, escrita per H. F. Peters, també biògraf de la Lou Andreas-Salomé i de la germana de Nietzsche, llegeixo en aquests moments? I què dir també d’Hélène Demuth, «Lenchen», l’abnegada criada/amant, de la qual va tenir un fill no reconegut? Marx, obligat a parasitar la seva família, no pas, certament, per lliurar-se a l’ociositat o a la dissipació, sinó per exigències «professionals», fou un home envoltat, en la seva vida íntima, de comprensió i d’amor.

Un punt negre en aquesta Jenny que, filla de casa bona, com el mateix Karl, va conèixer i acceptà la misèria: la seva actitud envers la Mary, l’obrera escocesa que durant una vintena llarga d’anys fou la companya d’Engels. Addicta la Jenny a les doctrines i als projectes del seu marit, en les activitats revolucionàries del qual participà, no podia tanmateix sostreure’s al pes d’uns convencionalismes burgesos que reclamen una forma «legal», civil o religiosa, de convivència entre un home i una dona.

És difícil, sí, superar del tot les «normes» que ens imposa la nostra formació d’infants, d’adolescents, les lliçons de la classe a la qual pertanyem per naixença, i cal fer-se càrrec, doncs, de les flaqueses. Aquí, però, dol sobretot que la «víctima» de les intoleràncies fos precisament un home tan desinteressat com l’Engels, incansablement disposat a ajudar el matrimoni, escrivint, si convenia, articles que signava i cobrava Marx, enviant diners un cop i un altre cop sense queixar-se ni demanar que li fossin retornats, salvant-los fins i tot d’una declaració d’insolvència que Marx demostra en assabentar-se de la mort de Mary… Ho perdona tot, tanta és la seva amistat.

Dia 11

A jutjar per la gentada, cada dia més numerosa, que acut al mercat de llibres de vell de Sant Antoni, hom diria que creix l’interès per la lectura, però alguns llibreters amb els quals n’he parlat, m’asseguren que el volum de vendes no ha augmentat proporcionalment, ni de bon tros. En aparença, i per inversemblant que sigui, atès que s’hi transita malament, molts hi van només a passejar-se, la qual cosa no vol dir que no «facin nas». Però res més.

Hi van abundant les dones amb cotxets de criatura que sovint et claven a les cames, no hi falten gent amb gossos que destorben el pas, hi ha indrets pels quals pràcticament només pots circular a cops de colze. Tot plegat, és clar, fa d’aquest mercat un espectacle pintoresc, sobretot si te’l mires des de fora, potser des d’un autobús; quan hi ets i formes part activa d’aquest espectacle, guanya la incomoditat. Cada vegada és més difícil fullejar llibres sense empentes i, alguns cops, costa d’atansar-se a les parades; la riuada se t’emporta. El «vici», però, se t’emporta més.

Assenyalem les compres d’avui, ben heterogènies: l’almanac de L’Esquella de la Torratxa de l’any 1924, molt ben conservat, la primera edició, de l’any 1913, d’un llibre de narracions de l’Eduardo Zamacois, La cita, i El hombre ha muerto, de Wole Soyinka, l’autor nigerià que el premi Nobel d’enguany ha revelat, perquè érem molts que el desconeixíem.

Sembla que acaba de publicar-se el Who’s who corresponent a Espanya, i em fa gràcia que la primera notícia que se’ns en dóna, a l’Avui, ja comenci per preocupar-se del nombre de línies que té cadascú: en Flotats, diu, en té dues més que en Foix. El bo del cas és que, pel que vaig entendre en rebre el formulari corresponent per «ingressar» en aquesta fira de vanitats, i que no vaig contestar, l’extensió depèn una mica d’allò que digui l’interessat, puix que és ell qui contesta les preguntes. Pot decidir, doncs, d’incloure-ho tot o només les coses que li semblen més importants. D’altra banda, hi ha gent de vida quieta i d’obra ben significativa que no necessiten tantes ratlles com d’altres persones, força menys rellevants, que s’han mogut força. Alguns homes de negoci, per exemple, figuren o han figurat en inacabables consells d’administració i han anat acaparant càrrec sobre càrrec; en canvi, trobaríem literats que de «carrera» no n’han fet i que, per tant, poden enllestir la relació de la seva vida professional amb l’esment d’uns quants títols i potser de qualques distincions que els seus escrits els han valgut.

Recordo que, en no contestar el formulari, me’l van enviar una segona vegada i que, després, em telefonà algú de l’empresa, una noia, insistint sobre la conveniència que hi fos. Però jo ja havia decidit que no hi seria en veure que em calia conformar-me a ser allò que no sóc: un autor «espanyol». Per la mateixa raó he fet l’orella sorda a d’altres sol·licituds per l’estil. Ja em sobra prou que, sense consultar-me, en alguna enciclopèdia se m’hi hagi introduït com «escritor español en lengua catalana». Per a mi és una qüestió de simple coherència. Tinc, és veritat, uns papers oficials, sense els quals no em puc moure, que em fan súbdit espanyol, però això, que en sigui súbdit per imposició, no fa de mi un espanyol. En la meva condició d’independentista dels Països Catalans no puc, en tot allò que depèn de mi, acceptar aquesta espanyolitat i l’acceptaria si, per vanitat, per ganes de «ser-hi», m’avenia a «figurar» allí on no m’és possible de ser sense caure en una contradicció perfectament evitable. Com diu el títol d’un dels meus reculls d’articles, a casa hi sóc amb papers falsos. No els he de legitimar pas…

Dia 12

De Dona Isabel no sé si és fama:

—que predicà i va esforçar-se a aconseguir la unió indissoluble dels dos orificis excrementoris;

—que durant vint-i-set anys defecà invariablement cada dia a la posta del sol; si no en feia, se n’abstenia;

—que quan, d’allò més rarament, es rentava la pudenda, sempre a les palpentes, ho feia amb aigua beneïda;

—que es confessava escrupolosament en desenganxar-se de cada coit conjugal; per si algun cop es repetien, sempre hi havia un confessor de guàrdia prop del dormitori;

—que va morir d’una indigestió de rosaris.

De Don Felipe potser és ignorat:

—que als bordells que freqüentava nocturnament, disfressat, copulava sota el llit;

—que, arreu dels seus reialmes, les alcavotes li reservaren els pubis més endolats;

—que mentre coitejava en el catre legítim, un equip de sacerdots li cantava les absoltes a la cambra del costat;

—que morí amb la mateixa camisa que duia l’any passat.

I de Dona Isabel, l’altra, seria interessant de saber:

—que democràticament freqüentava els tres orificis amb capacitat coital;

—que era sòcia d’honor del gremi dels serrallers per la seva afecció mai desmentida a les claus que obren panys;

—que estrenava gibrelleta cada cop que orinava, més sovint que no dreta;

—que moltonejà indiscretament una dinastia;

—que, vella com era, morí confortablement eixancarrada.

Tots els governants són de dreta. No hi fa res la ideologia de què es reclamen. La seva actuació sempre és de dreta en la mesura que o bé són injustos socialment o bé reprimeixen la llibertat. No n’interessa cap règim que afavoreixi el privilegi. No m’interessa cap règim que pasturi bens. No m’interessa cap règim que permeti la misèria. No m’interessa cap règim que em tanqui a la caserna. No m’interessa cap règim que faciliti l’existència d’una casta superior. No m’interessa cap règim que controli el pensament dels ciutadans. No tan sols no m’interessa cap d’aquests règims; els avorreixo tots.

Em dic sovint marxista heterodox, i la meva heterodòxia va creixent. Marx, que pretenia ser científic, era encara ben utòpic. Analitzà amb rigor una societat, però sembla que se li escapà el fons de l’home que constitueix qualsevol societat.

Qualsevol règim genera un poder que trenca unes condicions d’igualtat. Qualsevol règim instaura un equip o una casta dirigent que dóna ordres. Qualsevol règim fa subjectes. Qualsevol règim va modificant els seus principis d’una banda, la seva praxi de l’altra, per tal de conservar-se. Qualsevol règim crea oprimits i marginats. Qualsevol règim entén per bé comú el bé de la casta dirigent. Qualsevol poder governa contra la majoria del poble, encara que aquest poble l’hagi escollit inicialment.

Mai no s’ha eliminat els homes amb voluntat de poder. Allí on sembla que s’ha fet, els han desplaçat uns altres homes amb la mateixa voluntat de poder. Diferents com siguin els uns i els altres, sempre governen els mateixos. D’un règim a l’altre les mesures de govern poden ser fins i tot oposades, però no canvien les relacions entre dirigents i dirigits; sempre hi ha una relació de subordinació.

Personalment, no accepto cap poder; això no em salva de ser oprimit. Pitjor: m’hi fa més per la consciència que en tinc.

Dia 13

En buscar uns papers, em trobo amb una còpia de la sentència del judici a què vaig ser sotmès l’any 1972, al cap de dos anys d’haver estat processat per la publicació d’una novel·la, Un amor fora ciutat, la qual, segons l’acusació del Ministeri d’Informació, constituïa matèria d’escàndol públic. Està bé, diuen, tot allò que acaba bé, i tres jutges prou sensats, davant dels quals vaig comparèixer, em van absoldre. Tothom pot consultar el veredicte, inclòs a la segona edició del llibre.

Aquesta troballa m’ha permès de recordar la inesperada citació judicial que, un matí de l’any 1970, em portà davant d’una funcionària per la qual vaig assabentar-me que hi havia ordre de presó contra meu, però que tanmateix se’m deixaria en llibertat provisional si pagava una fiança de trenta-tres mil pessetes immediatament. Ho vaig poder fer a les poques hores.

Començaren aleshores les visites quinzenals al jutjat per tal de demostrar que continuava aquí, que no havia fugit. És singular d’aquestes visites que l’encausat ha de firmar, perquè quedi constància de la seva compareixença, sense que en canvi se li doni cap paper que podria servir-li si, per atzar, es perdia el que deixa en poder de l’oficial.

Amb independència d’aquesta «quinzenalitat» reglamentària, començaren així mateix les citacions, ara d’un jutjat, ara d’un altre, sempre que, per ordre de Madrid, els calia procedir a petits interrogatoris destinats a aconseguir més dades de la meva persona o del «delicte». Sempre vaig trobar jutges amables i atents que feien aquestes diligències de mala gana, i en recordo un que em va rebre amb el fiscal, interessat a conèixer-me; tots dos van voler aclarir que procedien perquè no els quedava més remei, ja que entrava en el seu ofici, però que personalment creien que allò era un error; sorprenentment, tots dos, en sortir, van acompanyar-me fins a la porta, un gest que només podia interpretar-se com una mostra de simpatia; em tractaven com es fa amb una visita, no pas com un presumpte malfactor.

També tinc present el secretari d’un altre jutjat que em demanà de parlar amb ell un cop sortís de la «firma». Immediatament va fer-me saber que era un «xarnego» (no he oblidat que li vaig contestar: «Ho serà si vostè vol, no pas per voler nostre»), la qual cosa no el privà de mostrar-se molt amical. Em digué que la justícia era verament kafkiana (feia poc que havia vist El procés a la televisió), m’assabentà que havia llegit la versió castellana del meu llibre feta pel traductor jurat («molt dolenta», m’assegurà, «potser perquè aquests traductors són molt mal pagats»), i després l’original, el qual li agradà i, a judici seu, no tenia absolutament res de delictuós. Segons ells, allí tothom estava al meu favor, llevat del jutge que entenia en delictes de premsa, el qual, per cert, mai no vaig arribar a veure, quan sembla que havia d’ésser el més interessat a parlar amb mi.

I més difícil m’és encara d’oblidar que, a la fi, potser sis o set mesos abans de la celebració del judici, en fer la meva compareixença de rigor, encara en un altre jutjat, l’oficial em digué que no calia que hi tornés. No pas perquè ja no en tenia l’obligació, sinó, puntualitzà, perquè ja sabien qui era i on vivia. Com que ja ho sabien abans, vaig quedar-me una mica estranyat. Iot s’explicà més endavant, un cop «innocentat», quan el funcionari es declarà lector meu, com ho eren d’altres d’aquell despatx als quals, llavors, vaig haver de firmar els llibres que ja tenien preparats.

I torno la còpia del veredicte al calaix…

Dia 14

Cap a les vuit del vespre em telefona una dona. Ha llegit el Mecanoscrit i després ha buscat en un mapa el poble de l’Alba i en Dídac, Benaura, però no ha sabut trobar-lo. Li podria dir on cau?…

En Jaume Bonaventura, de les Edicions Pleniluni, em diu que demà es reuneixen els membres del jurat que ha d’atorgar el premi de ciència-ficció convocat per l’Associació d’Escriptors Joves. Al seu parer només hi ha un parell de narracions, d’una trentena de pàgines cada una, que valguin la pena. De seguida veig que això presenta un problema. Si només premiaven aquestes dues, em caldria omplir molt de paper de cara a aconseguir un volum d’unes dues-centes planes, una cosa que no estic pas disposat a fer. Si se’n premien també d’altres, força inferiors, em diu, per tal d’arribar si fa no fa a l’extensió volguda, ens exposem a publicar un nyap. En aquestes condicions, si els altres membres del jurat coincideixen amb la valoració que m’exposa, potser valdria més declarar el premi desert…

Un altre problema és que, si hi ha premi i he de «cosir» els textos, el volum no el podrà treure al carrer per Sant Jordi, com voldria. He de llegir encara els contes i he d’estudiar doncs la manera de fer-ne un continuum prou convincent, una tasca no pas tan planera, si tenim en compte que no es tractarà d’una cosa meva, madurada amb la lentitud que cal, sinó de quelcom que, sigui com sigui, em ve imposat des de fora. Que es desenganyi, doncs; li caldrà ajornar la publicació.

És perillós tenir la fama d’escriure «de pressa», amb una gran facilitat. Quan penso que darrere de cada pàgina publicada n’hi ha tres, quatre, i a cops potser fins i tot una vintena d’escrites i rebutjades!

Dia 15

Mentre m’afaito sento fragments d’un programa radiofònic en el qual es parla d’immigració. L’alcalde d’un dels nostres pobles, que parla en català bo i que procedeixi de terres castellanoparlants, no accepta de bon grat que la gent vinguda d’altres indrets de la península siguin immigrants; el terme, segons ell, «hauríem de reservar per a tots aquests africans que s’afinquen entre nosaltres». Si no ho entenc malament (en perdo trossos), es basa en el fet que per ser immigrant cal que siguis de fora, i els castellanoparlants són de dins. És doncs allò de ser tots espanyols, de pertànyer tots a la mateixa «nació». Un ser i un pertànyer que sempre juguen a favor de la gent de parla castellana. O sigui que en aquell «tot» nosaltres hi som una «part» d’ells…

En aquest programa hi intervenen d’altres persones del país, i no sento que cap d’elles li precisi la «situació».

Hi ha catalans que no són independentistes, perquè no es volen «deixar aixecar la camisa», per dir-ho d’una manera gràfica; més s’estimen que els la prenguin.

Dia 16

Nova trucada d’en Jaume Bonaventura. Reunit el jurat del premi de ciència-ficció, es van escollir sis originals, o sia que es va acordar d’atorgar-lo malgrat la desigualtat de mèrit de què em parlava abans d’ahir. Ara bé, alguns d’aquests textos pateixen de defectes o d’incoherències que caldria esmenar, i hom decidí de tornar-los als seus autors amb la indicació d’allò que havien de corregir. Em pregunta en Bonaventura si no fóra convenient que, abans, hi donés un cop d’ull, però opto per la negativa en dir-me que en l’assumpte d’aquestes rectificacions hi va haver unanimitat. No cal perdre el temps, doncs. Ara, com que dels originals en tenen més d’una còpia, li demano que me’ls faci arribar perquè, mentrestant, pugui començar a llegir-los.

A conseqüència d’una operació a la cama que li farien als vint-i-tres anys, coixejava de naixença; era un xicot previsor.

Tenia tants defectes, que morí en olor de santedat; tots eren dels «bons».

El primer manual de ginecologia i d’obstetrícia en anglès fou publicat a començament del segle XV. No cal dir que està ple de «curiositats». Els metges d’aquell temps ben poc sabien de la dona, però d’imaginació no els en faltava. A tall d’exemple, tradueixo aquest petit fragment:

«Una descàrrega excessiva de sang a la vagina pot ser deguda a moltes causes: a la gran quantitat de sang que hi ha en la dona; a la força de la sang que, amb el seu impuls, rebenta algunes venes; a la fluïdesa de la sang que es filtra pels petits porus de les venes i doncs se n’escapa; al fet que la sang sigui clara i lliscant com l’aigua; a la feblesa de la dona que no pot retenir la sang dintre seu; a la ruptura d’alguna vena en les parts íntimes o ben a prop».

D’on els venien algunes d’aquestes idees, com la de la «gran quantitat de sang»? Potser, se m’acut, era inspirada pel fet de la menstruació, en veure que durant uns quants dies cada mes els anava rajant sang sense que se’n perjudiquessin? No es deia també en aquells temps, i força posteriorment encara, que les dones ejaculaven? Les novel·les eròtiques dels temps victorians encara n’estan plenes, del «come» femení, que no era precisament l’orgasme, sinó la substància que l’acompanyava, l’equivalent de l’esperma de l’home…

Dia 17

He tingut la humorada de llegir La vie de la Belle Otero, redactada per Claude Valmont i publicada l’any 1926, quan ella ja en tenia cinquanta-vuit, una edat, és clar, que la dona mai no recorda. Si no ho tinc mal entès, sempre va procurar de fer-se passar per més jove que no era, com és raonable en una persona de la seva condició.

En un moment determinat, parla del prestigi que a alguns homes donava la seva «companyia». Certament que li ho fa dir la vanitat, però no hi ha gaire dubte que molts dels seus amants s’ufanaren de ser-ho, que tot d’homes s’enorgullien d’haver-se ficat al llit amb ella. Posaven aquest orgull en la «conquesta» d’una femella que era de qualsevol mascle amb prou diners per pagar-la, com al capdavall reconeix ella mateixa en explicar que no tots els qui van posseir-la li agradaven prou i que, a cops, alguns no li agradaven gens.

Cal preguntar-se si no s’ufanaven, més que de jeure amb la cortesana, de la possessió d’unes riqueses que exhibien a través d’ella. Perquè la dona era el mitjà que els permetia de «fer-se veure», de mostrar fins on eren persones importants des del punt de vista econòmic. Mentre abans aquesta situació avantatjosa la coneixien només uns quants, amics i relacions socials, professionals, etc., ara se n’assabentava tothom. L’Otero els permetia de sortir del relatiu anonimat i de fer-se «cèlebres». Més encara si els arruïnava.

Admirable niciesa vanagloriar-se dels favors passatgers d’una dona que a ningú no podia «distingir» en convertir-se en un bé quasi públic; admirable ximpleria la de sentir-se satisfet per l’enveja dels qui no podien posar-se entre les seves cuixes. Però no forma part, aquest fer i aquest sentir, de les belles qualitats que ornen l’espècie humana, sobretot en la seva versió masculina?

Quant a ella, cal veure que se sent tan virtuosa quan troba un amant que li dóna cinc mil francs cada dia com quan paga els estudis del seu nebot o recull una vella atrotinada que, de jove, va conèixer la fortuna. I per què no, si tots aquests benifets no haurien estat possibles sense haver «triomfat» en la seva professió? I no oblidem que ajudà a viure i a enriquir-se modistes, barretaires, cotillaires i joiers. Joiers sobretot… Ah, i també contribuí amb generositat i fins al darrer moment als guanys de les cases de joc!

I ara, naturalment, m’agradaria de llegir la seva biografia de debò.

Dia 18

Era el segon cop que em trobava a Valladolid. En acabar-se la guerra, l’exèrcit «salvador» havia recuperat tots els soldats de la República que no van travessar la frontera i m’envià a aquella ciutat. Era del cos de Sanitat i al cap d’una mesada entrava d’escrivent a les oficines de l’Hospital (un altre dia en parlarem). Vaig demanar una pròrroga d’estudis de seguida que se’n concedí, me la van donar, però al cap d’un any ja era de nou a les ribes del Pisuerga.

Duia tot just un parell de mesos a la caserna quan un refredat pertinaç, amb febre, m’obligà a apuntar-me a «reconeixement». Com que sempre hi havia molta gent, em vaig endur un llibre i em vaig entretenir llegint fins que em cridaren. Assegut davant del capità metge, vaig deixar el volum sobre la taula, amb el títol cap baix i el llom cap a ell. I heus ací que l’home hi clava la vista i, tot d’una, amb una expressió sobresaltada i un gest brusc, aïrat, se n’apodera mentre exclama:

—La república!

El gira coberta enlaire, i llavors l’expressió li canvia, el gest se li tranquil·litza, i ara amablement em pregunta:

—De manera que llegeixes Plató?

Se’n segueix una petita conversa en el curs de la qual li dic que sóc estudiant, que la filosofia sempre m’ha interessat, i ell m’explica que també hi ha tingut afecció, que ha freqüentat força els pensadors grecs, etc. Mentrestant em fa treure la guerrera, la camisa, m’ausculta, i després, en acabar, em diu:

—Una mica de bronquitis, sí, però res d’important —i em somriu—. T’agradaria passar un parell de setmanes a l’hospital?

Fou així, gràcies a una República que era la de Plató, no pas aquella que ells havien combatut i destruït després d’haver pretès que s’alçaven en armes per tal de defensar-la, que vaig deixar la caserna per un hospital on els quinze dies es perllongarien tant que encara hi seria en el moment de llicenciar-me.

Una noia féu el miracle quan, en anar a recollir la radiografia que el metge havia ordenat, me’n presentà dues i em va dir:

—Quina vols? Aquesta és la teva, i no s’hi veu res. Aquesta altra, que ja no sé de qui era, mostra un pulmó amb una petita taca…

Vaig escollir la «bona», naturalment, i encara recordo la cara satisfeta del metge quan, temps amunt, davant d’una altra placa, ara la que em corresponia, exclamà, admirat:

—Ah, doncs això va molt bé! Pots estar content…

Ho estava. Aleshores ja sabia la data del llicenciament.

(Que aquest matí, a la parada d’en Millà, a Sant Antoni, surti el tema de la mili i es contin unes quantes anècdotes, m’ha tornat a la memòria aquest episodi, prou singular per recollir-lo aquí. Em callo tanmateix el nom de la noia, la qual és ben possible que encara visqui; era de la meva edat).

Dia 19

Em veig amb l’Àngel Serra, del PSAN. Després d’altres que m’ho han demanat, voldria que digués a la seva revista, Lluita, què penso del «Front Patriòtic» que s’organitza, però li contesto que, ara com ara, no tinc cap intenció d’opinar. Aquest era el motiu, o el principal motiu d’una entrevista que s’allarga una hora i mitja ben bona i en el transcurs de la qual té ocasió de dir-me que potser la meva col·laboració a l’Avui priva que el diari accepti d’altres escrits independentistes amb l’excusa que d’aquest «tema» ja me n’ocupo jo. Reconec que és així, que per a ells sóc una mena de «coartada», com ja he repetit moltes vegades. Aleshores, la qüestió és aquesta: és més útil que plegui? Resulta prou clar que no. De fet, hem plantejat una qüestió ociosa.

En un altre moment diu que en una futura Catalunya comunista probablement seria «purgat» pel meu individualisme. Sense parpellejar, puc replicar-li que mai no n’he tingut cap dubte. Individualisme a part, ho seria (i potser ho seria sobretot) pel meu marxisme heterodox. Ja se sap que els «heretges» sempre són especialment perseguits. I afegeixo que no accepto el marxisme-leninisme del PSAN, entre altres coses, perquè sóc contrari a la dictadura d’un partit.

No sembla pas que li vingui de nou. Ara, el més curiós és que, m’explica, al partit li interessaria que els donés «idees» i, per començar, saber què es podria fer, a la meva manera de veure, per evitar disgregacions, fragmentaments, etc. Com que ja fa molt de temps que sóc partidari d’una formació que integri els diferents grups independentistes, li serveixo la fórmula que he exposat més d’un cop i que, com l’adverteixo, no sembla que faci ningú gaire feliç: procedir a la suspensió de qualsevol mena d’hostilitat ideològica mentre la nostra independència no s’hagi aconseguit. I s’entén, aclareixo, que es tracta només de les forces que se situen en posicions d’esquerra; excloc qualsevol versió del feixisme.

Em sorprèn una mica en contestar-me, després d’una curta reflexió, que ho troba molt bé, i em diu que és possible que el PSAN m’adreci una carta amb el prec que precisi o expliciti més el meu pensament. No crec pas que ho facin i, si ho fan, no crec pas que els hagi de servir. El PSAN és, o vol ser, un partit ideològicament «dur», potser perquè es pensa que únicament així podrà convertir-se en el partit dirigent d’una Catalunya alliberada. I mentre és veritat que sense aquesta duresa no es triomfa, tampoc no podem oblidar que cal que la nostra ideologia sigui actual i socialment atractiva. El marxisme-leninisme ja no és ni una cosa ni l’altra.

Dia 20

Una altra confusió! A quanta gent m’assemblo? Gràcies a una conversa, al carrer de la Princesa, amb algú que m’identifica amb un antic conegut, m’assabento que no he canviat gaire (des de quan?), que tinc o tenia un negoci d’antiguitats, que no m’he casat, la qual cosa és una sort, se m’assegura, perquè els fills, ja se sap, són tots uns ingrats; que de tant en tant ell encara veu l’Elisa, aquella antiga festejadora meva que després es va casar amb el caixer d’un banc i que ara, és clar, ja és àvia i tot…

No dic que no a res i de fet, directament, només he hagut de contestar una pregunta sobre el negoci. Ens hem separat molt cordialment i, per part d’ell, amb un «a veure si ens tornem a veure, un altre dia». I ara em diverteix pensar que un moment o altre, en trobar-se amb algun amic «comú», li diu: «Saps amb qui vaig ensopegar-me, no fa gaire? Amb en…». Bé, com em dec dir en aquell món, en aquell ambient en el qual ens vam «conèixer»?

Només una cosa lamento, que l’Elisa, com m’ha dit, estigui molt envellida…

M’arriben tres exemplars de la traducció a l’anglès de L’ús de la matèria, els drets de la qual comprava Modern International Drama, de la Universitat de Binghamton, Nova York, ara fa uns quants mesos. He tingut la sorpresa de veure que la peça l’ha traduïda en George E. Wellwarth, un dels dos editors de la publicació. Vaig conèixer-lo anys enrere, quan passà una mesada a Catalunya i en va tenir prou amb aquest temps per aprendre el català. Recordo que aleshores, en veure’ns, em va dir: «Abans d’anar-me’n, ja t’entendré». Ho va demostrar, que n’era capaç, quan al cap de pocs mesos traduí i publicà Cruma, un text en el qual només vaig descobrir potser mitja dotzena, o no gaire més, de «badades» o interpretacions incorrectes. I ara, pel que sembla, no ha oblidat pas la nostra llengua, si bé, comprensiblement, veig que s’ha fet assistir per un professor de llengües romàniques de la mateixa universitat, Peter Cocozzella, el nom del qual em sona d’alguna cosa, potser d’alguna crítica de Books abroad.

Dia 21

M’arrossego pel carrer amb lentitud gairebé de cargol i, ara i adés, m’aturo uns instants. La cama esquerra em flaqueja terriblement, molt adolorida, a desgrat dels petits massatges amb què l’obsequio cada matí. Em pregunto: cauré? Caldrà que m’arrepleguin?

No pas avui. A poc a poc el dolor minva, si bé li costa força de desaparèixer del tot o quasi del tot; la cama s’enrobusteix i, al cap d’una estona, ja puc tornar a caminar al pas de costum. Una altra victòria, doncs. Fins demà, potser.

Encenc un «finos», però no celebro res.

Un personatge de la novel·la de Dürrenmatt, Justícia, parla de política i diu: «Si es pot aconseguir alguna cosa, només serà per casualitat i, si una cosa s’aconsegueix només per casualitat, és exactament el contrari d’allò que es volia aconseguir».

No sé pas si és ben bé això. Més aviat es tracta d’aconseguir una cosa o altra, la que sigui, perquè mentre s’aconsegueixen coses, les que sigui, més fàcil és arribar al poder o conservar-lo, si ja el tens. O sia que també podríem dir que hom aconsegueix allò que vol de debò si aconsegueix qualsevol altra cosa.

Uns nois i noies d’aquests que em vénen a veure perquè fan un «treball» i m’interroguen, em pregunten sobre la importància de la paraula, i els contesto que sense ella, sense la capacitat d’expressar-nos articuladament mitjançant el verb, no seríem humans tal com ho entenem, puix que de res o de ben poca cosa ens serviria una intel·ligència que no pot manifestar-se, comunicar-se.

És per això que em sembla aberrant qualsevol mena de censura que limita o prohibeix l’expressió del pensament. On hi ha censura hi ha un interès a reduir l’home a una condició inferior. «Pensa el que vulguis, però no ho diguis» podria ser la consigna que, obeïda, acabaria amb la nostra capacitat de pensar. És en gran mesura l’exteriorització del pensament que el manté en forma, l’estimula.

Dia 22

La Medalla de Barcelona al pit del Borbon que tan llargament fou pretendent, eximi navegant, eximi desvagat. La hi concedeix un ajuntament socialista que, per tal de no haver de compartir amb els altres la glòria de l’acte, no invita la gent de Convergència que ocupen la Generalitat. Roca, l’audaç reformista, no vol quedar malament als ulls de la Monarquia i esbomba la malifeta a La Vanguardia. En Baltasar Porcel, al mateix diari, on té columna ben guanyada, s’emociona amb les llàgrimes del fill que, per franquisme interposat, heretava de l’avi, i s’emociona en Lluís Permanyer en recordar el sacrifici del pare… Sembla que faltava el nét per motius justificats: s’estava entrenant, no cal dir que d’uniforme, per tal de «servir», demà, la finca recuperada.

Dos minuts per exposar les meves «preferències literàries» en un programa radiofònic que, em diuen en invitar-m’hi, convoca uns quants autors. Caldrà que m’excusin, com és habitual. Dos minuts són massa o massa poc. Em sobraria temps si hagués de dir: «prefereixo tot allò que està ben fet». Me’n faltaria si hagués d’enumerar totes les coses al meu veure ben fetes i explicar perquè les hi trobo. La qual cosa, a més, probablement cansaria l’atenció de la gent. Ni la ràdio ni la televisió no són un medi apte per a fer reflexions extenses i en profunditat. Es poden esbossar idees; més difícil és desenvolupar-les. És un dels motius pels quals continuo creient en l’obra escrita.

El cervell només treballa bé mentre ens interroguem. D’altra banda: com podria interrogar un cervell que no treballés bé? Però hi ha això: un cervell comença a treballar bé i, doncs, a interrogar, per l’ambient d’interrogatoris en què ha viscut, a què ha estat sotmès. S’explica que sigui tan important la instrucció: el «coneixement» és, precisament, interrogació. Són les preguntes dels altres, els qui ja «coneixen» que et provoquen i t’acostumen. Amb les d’ells, vindran les teves. És decisiva, és clar, la capacitat del cervell, però no ho és menys la qualitat, que depèn de l’orientació, o sia del rebuig o de l’acceptació del món com un interrogant contínuament alimentat per les respostes. El rebuig, si ets d’un «natural» intel·ligent, farà de tu un home o una dona hàbil, en el sentit d’astut, que «triomfa en la vida», com se sol dir. L’elecció contrària et donarà la trista «satisfacció» de saber que cap resposta no és encertada i, doncs, que encara pots contestar com cal, i alhora com és de problemàtica aquesta resposta quan el «saber» que t’hi fa confiar és sempre el no saber que fa l’interrogant i el manté d’una generació a l’altra que, en anar-lo contestant, l’eixampla. Més i més gran serà com més homes pensin i trobin respostes, és a dir: noves dimensions de la pregunta.

(No sé per què ens hem de preocupar tant, diu algú. Precisament, podria replicar-li jo: perquè ni això no sabem).

Dia 23

Hi ha la intenció de crear un «centre independentista» (el nom és provisional), i tinc el projecte davant. Com comento amb quatre dels seus organitzadors que em vénen a veure aquesta tarda, és un projecte d’una gran ambició i, per tant, d’allò més convenient. Es preveu una institució, ideològicament no definida, però sempre dintre d’un caire esquerrà, en la qual, sense que els calgui deixar d’existir, podran aplegar-se tots els grups que es proposen l’alliberament del nostre país i tots aquells homes i dones que ara no formen part de cap col·lectiu bo i que sentin la necessitat d’aquesta independència.

La institució, que vol instal·lar-se en local propi, gran i cèntric, comptarà amb la seva «branca» econòmica, de gestió independent, encarregada de promoure i administrar unes activitats de caràcter comercial destinades a procurar-li uns ingressos que s’afegiran als que proporcionin les quotes dels socis, de segur que, comparativament, mediocres.

És una empresa, al meu veure, que neix en un moment oportú, quan ens trobem, pel que sembla, amb un creixement fins ara desconegut del sentiment independentista. Tinc la impressió que, si s’aconsegueix de superar les dificultats inicials (sobretot les de caire econòmic), la institució pot prosperar i tenir una influència decisiva en la nostra societat.

D’altra banda, trobo molt positiu que, d’entrada, segons se’m diu, cap dels grups independentistes consultats no s’oposi al projecte; ben al contrari, sembla que el veuen amb bons ulls. De fet, pel que entenc, s’ha parlat amb dirigents de totes les formacions que lluiten per la nostra independència, excepció feta de la colla «Psicoestètica» i d’Estat Català.

Dies enrere, la policia espanyola detenia el «comando Madrid». S’acusa aquests «terroristes» d’haver fet, en una dotzena d’anys, vint-i-tres víctimes mortals. I hom pensa immediatament que Franco i els seus còmplices en van fer centenars de milers en menys d’una quarta part d’aquest temps sense que se’ls doni aquell qualificatiu. Tot de gent que, en un moment o altre, es van fer còmplices del «sistema» que sorgí d’aquella carnisseria, ara, «reciclats», alcen dits acusadors contra els etarres… Perseguits i persecutors d’aquells anys fan equip quan es tracta de «salvar la unidad de España». I, amb ells, tants catalans que, com que no en tenen prou amb les experiències viscudes i sabudes, encara enalteixen, si convé, algun personatge franquista mentre condemnen els «companys» independentistes amb els quals van compartir les hores negres…

Dia 24

La televisió fa la mateixa feina que en d’altres temps ha fet la religió: crear conformitats. Hem canviat de droga, amb la diferència que la primera és més adusta i la segona més atractiva. S’explica que aquesta hagi fet «forat» molt de pressa, en pocs anys, quan l’Església ha necessitat segles.

El partit comunista xinès ha expulsat l’escriptor Liu Binyan, ara d’uns seixanta-i-tants anys, home pel que sembla prou conflictiu si en d’altres ocasions ja fou castigat per la seva manera poc ortodoxa de pensar i/o de procedir. No té res de particular, i fins i tot diria que és ben normal que un partit expulsi un dels seus membres si no es conforma a la disciplina a què la seva militància l’obliga. En aquest cas, però, hi ha quelcom més: a Liu Binyan se li ha prohibit de publicar articles i novel·les. Atesa la seva edat, quan ja és difícil canviar de professió (en el supòsit que li permetessin d’exercir-ne una altra), podríem dir que se li ha prohibit de guanyar-se la vida i que se’l converteix, doncs, en un paràsit, exactament en allò que, en principi, un règim comunista no pot acceptar.

Reprodueixo aquest curiosíssim «comunicat» que llegeixo a la pàgina de «Petits anuncis» de l’Avui: «BLACK. Descobert culpable de la mort de l’Oliver. No hi ha rei». A qui deu ser adreçat aquest missatge?

La derrota només desmoralitza aquells que no saben veure-la com un entrenament de cara a una victòria futura. Però tampoc no és qüestió d’entrenar-se durant tota la vida.

Els partits «catalanistes» es divideixen entre els que s’entrenen eternament i els que ja surten desmoralitzats a competir. Són dues maneres de viure desenganyat, doncs: de perdre sempre.

Dia 25

L’argument és d’antologia: «Sí, sóc nacionalista, crec que els Països Catalans són una nació, però no sóc independentista perquè sé el cost humà que caldria pagar per aconseguir la independència». I és d’antologia, l’argument, perquè condemna que ens resistíssim a Franco, condemna qualsevol revolució, qualsevol lluita d’alliberament nacional o de classe. El més singular de tot, però, és que l’argument l’avança un militant socialista. Amb aquesta mena de «respecte» a la vida humana, a hores d’ara encara hi hauria jornades de dotze hores a les fàbriques, els infants encara treballarien a les mines, les dones encara no tindrien dret de vot… i un llarguíssim etcètera.

«—No t’agrada muntar, Jake? —va preguntar-me la Rennie.

—No ho he provat mai, Rennie.

—Doncs és divertit; un dia ho podries fer amb mi.

Vaig alçar les celles.

—Sí, em sembla que més valdria fer-ho així, abans de provar-ho amb un cavall».

És un petit fragment que tradueixo de la novel·la The end of the Road, de John Barth, un autor sempre ple de sortides oportunes i prou amic de personatges singulars, de situacions estranyament elaborades i de raonaments complexos, literàriament ben atractius i sovint força estimulants.

Dia 26

A darreries de la setmana passada em van comunicar cinc dels sis textos que el jurat del premi de ciència-ficció convocat pels Joves Escriptors distingí després de llargues discussions; avui en Jaume Bonaventura em porta el darrer. Em parla per sobre d’aquests originals, m’explica una mica els «arguments», i de les seves paraules en trec la impressió que ben difícil em serà fer-ne una sola història, tal com havíem projectat, però confio que, sigui com sigui, trobaré la manera de relacionar-los.

Sembla que els autors s’han compromès a fer les esmenes que el jurat creu convenients, i de les quals ara tinc una llista, abans d’acabar-se el mes de febrer, però ara queda ben clar que el llibre no podrà sortir per Sant Jordi, fins i tot si prescindim del temps que se’m pot endur fer el «cosit».

Em porta també en Bonaventura els darrers quatre títols que ha publicat, entre ells el primer volum de la Fundació, d’Asimov, el gran monstre americà (no fa gaire que llegia que té més de tres-centes cinquanta obres al carrer), amb un pròleg del qual, especialment escrit per a l’edició catalana, s’enriqueix aquest text. La col·lecció sembla que va obrint-se camí entre els afeccionats al gènere i em diu en Bonaventura que els primers títols ja s’exhauriren, de manera que, de cara al dia del llibre, se’n preparen noves edicions.

Firmo una comunicació adreçada a en Jordi Pujol. Se li demana que s’interessi, en la seva condició de President de la Generalitat de Catalunya, pel cas d’en Ballester, refugiat a l’Estat francès per motius polítics i ara expulsat per les autoritats d’aquell país. Se li recorda, al President, que en Ballester és un dels nostres combatents i que un cop a la Catalunya Nord ha fet molt bona feina des d’Arrels, l’única emissora catalana que funciona al Rosselló.

Dia 27

Rambla de Catalunya avall, la remor del tràfic de migdia no priva pas que se’m vagin acudint, o reacudint, tot de proposicions per a mi prou evidents i que potser convé recordar de tant en tant. Ara, al cap d’hores, retinc les que segueixen:

—Sense la gent que no fan història, no hi hauria història.

—La immensa majoria de gent sofreixen la història que fan unes petites minories.

—En gran mesura, la història del progrés humà és la història de les víctimes que han tingut raó «després».

—Hi ha moments en els quals és tingut per progrés allò que perjudica o amenaça de perjudicar la humanitat.

—S’ha dit que l’home és portador de valors «universals», però no sabem ben bé com és, què és, l’univers.

—També s’ha dit que és portador de valors «eterns», quan l’home pertany al temps i, en escapar-se’n, ja no és.

—La moral és allò que a alguns els permet de sentir-se superiors sense que siguin ni millors ni més intel·ligents.

—També podríem dir que la moral és el costum a què s’obliga els altres.

—La instrucció no treu la gent de la ignorància si és, com sol ser, dirigida.

—Que hi hagi més gent al món interessa els ambiciosos que necessiten o més ànimes o més exèrcits.

Tot això és veritat i res de tot això no és veritat. Sempre es parla, es reflexiona, des d’un «indret» subjectiu que, d’altra banda, es «trasllada» amb relativa facilitat segons les circumstàncies, segons l’edat.

Darrere de cada «veritat» que avancem hi ha proves, o arguments, que l’apuntalen, però també n’hi ha que l’enderroquen. La vida se’n fot, i se’n fot la mort. Tanmateix, ara com ara som aquí i, mentre hi siguem, bé ens cal fer si no fer (oh Sartre!) és encara fer…

Dia 28

No és pas una prova de vitalitat conservar en la vellesa, o fins i tot augmentar-lo, un esperit inconformista. M’adono que aquest esperit de rebel·lió permanent que hi ha dintre meu és la continuació d’un impuls que, engegat amb empenta quan era jove, va seguint la seva trajectòria sense que l’alimenti, o l’alimenti prou, cap impulsió nova. Estic parlant d’un moviment, quan ni d’això no puc estar segur. Pot ser que, ben a l’inrevés, dintre meu s’hagi enquistat una actitud que va ser dinàmica en d’altres temps, quan tot l’enriquia, i que ara em faci il·lusions si penso que es vigoritza amb l’«entrada» d’altres estímuls.

Bé, no, no me’n faig. Durant uns anys de formació, durant uns anys de maduresa, he anat inscrivint en el meu esperit allò que hi trobo ara amb tanta naturalitat; he obert un solc que em guia, en el qual, però, ja no puc aprofundir. Seria estúpid pretendre que físicament sóc tan àgil ara, prop de la setantena, com ho era als vint anys, i de la mateixa ximpleria em faria culpable si creia que el meu cervell funciona amb tanta precisió com abans o amb la mateixa puixança.

Des d’uns recursos mentals disminuïts no té res de sorprenent que ens sembli que no hem perdut gens ni mica de capacitat intel·lectual, però potser rectificaríem aquesta apreciació si ens adonàvem, si volíem adonar-nos, que en no haver-hi tanta exigència en la nostra manera de veure’ns, tampoc no hi pot ser en el judici que ens mereixien tantes coses que provocaren el nostre inconformisme.

Tanmateix, hom pot radicalitzar-se més i més i, en un cert sentit, és l’única actitud consegüent quan totes les nostres facultats minven; equival a dipositar la nostra confiança en l’home que hem estat quan teníem totes les facultats intactes o en creixença, quan ens trobàvem en uns moments de plenitud. La radicalització, aleshores, és pròpia del vell, que, tot fent camí, no s’ha deixat distreure…

És incòmode parlar d’aquests assumptes si tens consciència que només pots ocupar-te’n, només hi pots reflexionar des del desavantatge de l’edat, però qui sap si aquest inconfort no és allò que ens queda de més vital?

Dia 29

A quarts de sis, una trucada de l’agència Europa Press: volen saber la meva opinió sobre en Foix. És així com m’assabento de la seva mort, l’endemà d’haver fet els noranta-quatre anys si no m’equivoco. Em diuen que ha tingut un infart cap a les dues de la tarda, quan es disposava a entaular-se.

Ja deu fer potser quinze anys des de la darrera vegada que hi vaig parlar, un matí que vam veure’ns a Sarrià i vam fer un tros de camí plegats. Aleshores encara es trobava en aquell període d’obscuritat que li pesava, com és natural, i del qual no tardaria a sortir. Vam parlar o, més bé, discursejà ell, sobre llengua i poesia i, sobretot, sobre la seva poesia. Tant en aquesta com en d’altres ocasions, em va fer l’efecte que ben poc s’interessava per la dels altres, si bé la tenia molt en compte per establir, implícitament, termes de comparació. Em sembla que hi havia en ell una mena de petulància que procurava amagar sense aconseguir-ho del tot i que potser explica, en part, l’avidesa de distincions que mostrà després, en arribar l’hora de donar-li el lloc que li correspon en la nostra literatura. Un lloc alt, certament, de manera que no vull pas dir que aquestes distincions no se les mereixia. Però també he d’afegir que l’home hauria estat més gran o, més exactament, hauria atès una grandesa que li faltava com a home, si alguns honors els hagués refusat.

Ara, allò que hi ha de curiós en el cas d’en Foix és que els honors i el reconeixement públic li vinguessin quan la seva poesia ja no era «actual». Viure fins una edat tan avançada li ha permès de ser recuperat com d’avui quan era, és, de sempre, oposat a la «moda» que només val en el seu moment. L’ha ajudat que fos una persona «entenimentada», com tota una cleda dirigent de la nostra cultura. No cal estranyar-se gaire que tingués tan poca simpatia per en Joan Oliver, un ciutadà a l’altre extrem de la corda.

Mentre l’Oliver, per dir-ho d’alguna manera entenedora, fou el poeta de «carrer», Foix ha estat el poeta de «laboratori». Fidel a la llengua, apassionat per aquesta llengua que coneixia com pocs, però una mica «distret» del seu poble i hostil als qui d’una manera o altra li ho recordaven.

Per a mi, personalment, és una gran llàstima que s’avingués a passar per espanyol quan no ho era gens.

Dia 30

Plou. Fa quatre gotes quan surto per anar a correus, on m’espera un paquet amb llibres que m’envien des de Perpinyà, però ja s’anima en tornar a casa, des d’on espio una aclarida per anar-me’n de nou. Al cap de tants anys de passar-me el matí pel carrer, sembla que aquestes hores a l’aire lliure, si bé pol·luït, em són indispensables. Me’n vaig doncs quan el plugim es calma una mica, no gaire, perquè em cal obrir el paraigua, ben inútil en travessar la Diagonal; el vent, relativament fort, fa petar la tela, prova d’arrabassar-me’l de les mans. La temperatura, tanmateix, és força tolerable, cap als deu graus sobre zero, i això encoratja la passejada. No tarda a descoratjar-la, però, la mateixa pluja, ara més intensa, si bé no prou excessiva perquè em decideixi a tornar de seguida al pis. No m’allunyaré gaire, però, del barri, on compro tabac i el diari, un altre diari…

Hi dono un cop d’ull en refugiar-me uns moments en aquest passadís de «La Oca», a tocar de la plaça Francesc Macià que tants barcelonins encara s’entossudeixen a dir-ne de Calvo Sotelo, i veig que el cadàver d’en Foix és exposat al Saló de Sant Jordi. Aquestes exhibicions sempre em deixen admirat. A qui pot agradar-li, de viu, la idea que li «mirin» les despulles? I és de debò un homenatge a un il·lustre desaparegut exhibir-les a la curiositat pública?

No m’hi avindria pas, jo. Ara, és clar, què hi pot dir el difunt si la família pren la iniciativa o es deixa coaccionar per les «autoritats»? Tanmateix, potser aquesta família s’hi pensaria una mica o sabria resistir les pressions oficials si ell, en vida, hagués manifestat amb fermesa una voluntat contrària…

Ben interessant i, de fet, un gran document, aquesta autobiografia de Klaus Mann, un autor precoç, un home turmentat per les seves inclinacions sexuals, pel temps en què li tocà de viure, aclaparat per la glòria del seu pare… Una glòria que va facilitar-li les coses a l’hora de publicar, però que també va perjudicar-lo. És una bona pega ser fill d’una gran «figura» si conrees el mateix camp en què s’ha distingit, però com evitar-lo, com escollir-ne un altre, si la teva vocació és irresistible, com ho fou certament la de Klaus? Tenia la ploma fàcil (una facilitat que, sembla, inquietava una mica el seu pare) i de coses per a dir li’n sobraven. Era també un bon observador de la realitat al seu entorn i sabia transposar-la en obra escrita.

La seva vida no fou feliç, però va ser rica d’experiències i plena de contrarietats, envaïda per tot de conflictes, d’ordre estrictament personal alguns d’ells, d’un ordre humà més general d’altres, que l’acularen al suïcidi. D’altra banda, pertanyia a una família de gent ben propensa a llevar-se la vida. Senyal potser que en tots ells els problemes de l’existència tocaven fons, aquest fons en el qual veus que de solució no n’hi ha. I no tothom pot resistir la desesperació que se’n segueix.

Trobo en aquest llibre la dedicatòria que, l’any 1925, Thomas Mann va escriure a l’exemplar de la Muntanya màgica del seu fill: «Al meu molt estimat col·lega, del seu pare que promet». En llegir-la, bé ens cal creure que Klaus no exagera en dir-nos que el seu pare es mostrava amb ells, si més no en aquell temps, «benèvolament irònic».

Dia 31

Vaig llegint les narracions del premi Quarta Dimensió; me n’he empassat ja quatre i, si bé algunes tenen més interès que altres, totes em semblen prou mediocres. Tanmateix, no és pas la meva feina fer-ne una valoració literària, sinó convertir-les en parts d’un tot, d’una altra història. Ara, bo i que toquin un tema únic, són tan diferents en la seva presentació que la tasca em sembla pràcticament impossible si no es fa des de fora, és a dir: conservant del tot la individualitat de cada una en un marc narratiu convencional, com és el cas en El decameró i, dintre la ciència-ficció, en L’home il·lustrat. Però vull evitar que algú les conti, en la forma que sigui, i per això penso en la possibilitat d’una altra història que conti d’elles. De moment, no veig com. Caldria, potser, que presentessin algun problema que, en algun aspecte, en algun sentit, les fes discutibles. Però totes, com un conjunt? I discutibles de quina manera?