MARÇ

Dia 1

M’he decidit. Acabo de redactar una carta, adreçada a en Pius Pujades, que demà portaré a l’Avui. Diu:

«Benvolgut Pujades: he vist que, després de la renovació del diari, la pàgina de Diàleg queda si fa no fa com abans, és a dir: amb un article dalt i, sota, un altre de més curt, sinó que ara desplaçat a la dreta i sense requadrar. La veritat és que em sembla ben curiós que s’hagi decidit de privilegiar el col·laborador circumstancial contra el col·laborador habitual. És clar que el diari bé deu saber què li convé quan trasllada més avall i amb menys espai els autors que solien encapçalar la pàgina o els fa emigrar a la nova secció “Apocalíptics i integrats”; us fareu càrrec, però, que pot ben ser que les conveniències del diari no coincideixin amb les meves. Aquest cop no ho fan.

»Potser aquestes ratlles les hauria d’haver adreçat al director o a l’editor, però si és amb tu que vaig parlar, és prou natural que amb tu m’expliqui. Ja els comunicaràs el contingut d’aquesta carta.

»I fins una altra, si s’escau. Mentrestant, et saluda cordialment».

Em dol, naturalment, en part perquè això contribuirà a aïllar-me i, en part, perquè era l’Única veu independentista que es deixava sentir a l’Avuiamb regularitat. Els «poders» del diari, en canvi, potser s’alegraran de la meva decisió. Si la majoria de cartes relacionades amb aquests articles eren «matades» per la persona encarregada de la correspondència de la «Bústia», si fa tants anys que se silencia el meu treball de novel·lista, la meva quinzenal no els devia fer gaire gràcia…

Aquesta tarda he començat la redacció de la història que ha de lligar les narracions del premi Quarta Dimensió. He fet sis pàgines i és de preveure que, en total, el meu text en tindrà una vintena, dividides en un «pròleg», que curiosament s’ha d’inserir darrere el primer conte, un «epíleg», que, aquest sí, va al lloc que correspon, al final, i cinc fitxes-informes de tipus narratiu intercalades entre els originals premiats.

Dia 2

He escrit només dues pàgines del text que vaig començar ahir. He deixat la feina per anar-me’n a l’Arcadia a veure Le déclin de l’empire américain, de Denys Arcand, una pel·lícula de la qual m’havien parlat molt bé. Massa. Cinematogràficament és ben poca cosa, i el títol em sembla d’allò més inflat per un discurs al capdavall menor i potser fins i tot curt de vista.

Els professors i professores que Arcand posa en escena sembla que han viatjat força, però viuen encauats. Els encaua sobretot el sexe, que és l’autèntic protagonista de la pel·lícula. Curiós de passada que el discurs de l’home i el discurs de la dona s’assemblin tant quan, aparentment, contrasten tant que no el poden fer plegats.

Els professors arrisquen teories «generals», mentre les professores no en proposen cap. També és ben notable. Aquestes teories dels barons estableixen paral·lelismes, però hom diria que es limiten a voler ser brillants quan en decidir per exemple que un dels símptomes (o de les causes?) de la decadència és el triomf dels drets de la dona, no sembla que vegin diferències entre l’«estat femení» de la França immediatament anterior a la Revolució. Si no hi eren quant a «presència pública», quant a «drets», aquestes diferències les feia la situació, el context social. I no és ben bé el mateix, tampoc, un final de cursa (Roma) i un final d’etapa (París).

Podríem creure, escoltant aquests professors, que vivim en una civilització «blana» (pel fet de la permissivitat, del confort, d’aquells mateixos drets femenins, etc.), quan, de fet, són només gent que viuen una vida «tova» en una civilització dura, o pitjor encara, «brutal» (multinacionals, armes atòmiques, colonització econòmica, etc.), que ells es miren únicament amb una vaga preocupació intel·lectual entre dues aventures de llit.

A un discurs que justifiqui el títol falten els «altres», els pobles de la fam, contra els quals pot ser que, a la llarga, la duresa, la brutalitat, no serveixin. Aquests pobles són lents, però un dia es decidiran. I no diguem pas que, comparativament, estan desarmats. L’eixam mata un home.

Ara, a part de tot, hi ha moments del diàleg força interessants, com hi ha també «sortides» encertades, molt oportunes, com la de la professora quan diu que el papa s’hauria d’ocupar d’aquelles coses en les quals té experiència, per exemple, la masturbació i els problemes de la pròstata…

Dia 3

Uns quants nois i noies de les terres de Girona i de Lleida volen fer una nova revista de cultura, i una d’aquestes noies, Dolors, ha vingut a «explicar-m’ho». Però no saben encara cada quan sortirà, no saben encara quin títol li posaran, no saben encara on es publicarà, vull dir on tindrà l’administració… O sigui que quasi no saben res i, per tant, de ben poc em pot informar. Però es tractava, més que res, d’assegurar-se alguna col·laboració meva, si el projecte prospera. Entre altres idees, tenen la de publicar una novel·la feta per unes quantes mans i que continuaria de número en número. Aquí sí que passo, li dic, i li aconsello que, en reunir els autors, procurin que siguin de la mateixa generació o de generacions no gaire distanciades: hi ha més probabilitats d’aconseguir allò que podríem dir-ne una unitat o pel cap baix una coherència estilística. M’ha promès tenir-me al corrent.

Trucada d’en Pius Pujades en resposta a la meva carta de diumenge. Em diu que parla no tan sols en nom propi sinó en el de la direcció. Voldrien que continués col·laborant a l’Avui, em diu que les coses bé s’han de renovar, però al capdavall resulta que tampoc no troba satisfactòria la pàgina actual de Diàleg. Li critico la mediocritat d’algun dels col·laboradors d’article «llarg», com ja s’ha vist tot i que la fórmula nova sigui tan recent, i també hi està d’acord. Li recordo que jo no discuteixo, no discutia en la meva carta el «dret» del diari a fer les coses d’una altra manera; deia únicament que aquesta manera no em convé. M’assegura que si els envio un article dels «llargs» també el publicaran, però que d’altres haurien de ser dels «curts» i anar, doncs, a sota; em cal repetir-li que això és el que vull evitar. Entenc molt bé que no facin excepcions; si la feien amb mi, d’altres es podrien queixar amb motiu. Però no m’estic d’assenyalar-li allò que ja escrivia dies enrere en aquestes pàgines: que sóc l’única veu independentista a l’Avuii que aquest fet em col·loca en una posició singular. Als lectors que abunden en aquest tarannà, i que no són pas pocs, els podria semblar una marginació que ara se’m concedeixi menys espai… Això, me n’he adonat, ja ho veu, possiblement en deu haver parlat amb el director i l’editor. És, evidentment, un problema.

Sigui com sigui, no hem quedat en res de concret. Mentre no m’he negat a enviar-los alguna cosa, si em sembla i quan em sembli, ell em parla encara de la conveniència de la periodicitat… En poques paraules: tinc les pàgines del diari obertes, però ningú no s’ha compromès a res.

Dia 4

En Tomàs Muñoz és un humorista. La darrera vegada que em va trucar per donar-me notícies seves, li faltaven tot just vuit dies per acabar el rodatge de la seva adaptació cinematogràfica de Procés de contradicció suficient. D’això ja comença a fer temps. Doncs bé, avui em truca de nou per informar-me que ja només li falta una setmana!

Diu que tothom li ha fet la punyeta i es disposa a contar-me una llarga història, com sol fer sempre que parlem, però li demano que ajorni la contalla fins que la pel·lícula estigui enllestida i pugui veure-la.

Com que l’home és perseverant de debò no puc dir, evidentment, que confio no sentir-ne parlar més, però sí que suposo que passaran setmanes, potser mesos, abans de rebre un altre comunicat… i qui sap si aleshores no tornarà a afirmar-me que li falten uns quants dies! Després de tantes pegues, de tants ajornaments, em pregunto quina mena de cosa en pot sortir, de tot plegat…

He enllestit el «pròleg» i l’«epíleg» que han d’acompanyar els contes del premi Quarta Dimensió. Segons aquest escrit, tots els membres del jurat se’n van anar al futur… d’on encara no han tornat! Confio que no protestin.

Dia 5

Edvard Munch. Una bona exposició, amb més de cent cinquanta obres. Munch és impressionant en les seves figures, al costat de les quals queden ben «inferiors» els paisatges que es va permetre. És clar que li interessava l’home i el seu terrible problema, i va trobar, amb el seu expressionisme, com captar-lo en termes plàstics. Tanmateix, hi ha moments més tranquils, i penso per exemple en aquella model asseguda que reprodueix la coberta d’un dels meus Apòcrifs i per la qual sempre he tingut una predilecció. M’ha plagut d’allò més, doncs, trobar-me ara amb l’obra original. Aquest «descans» ajuda a recuperar-se del corpreniment que causen teles com El petó, El crit, que angoixen per la seva intensitat. Les contemplo amb l’ànim submergit, suspès, i em sembla mentida com amb unes quantes línies, amb uns quants colors hom pot penetrar en fondàries que escapen a la paraula, potser perquè la paraula «distreu» mentre la pintura «concentra» quan l’artista és algú com Munch.

Em passejo per les sales, repeteixo, i és una llàstima que no pugui fer callar aquest guia que amb una veu massa alta i campanuda va explicant a una colla de gent no tan sols qui era l’artista, la qual cosa seria perfecta, sinó també com han de veure les seves teles, i això ja és més deplorable; no les «veuran» si els són interpretades.

Al costat de l’excel·lència de la mostra em sembla ben pobre, ben insuficient, el vídeo que es projecta. El contemplo sencer i, en sortir, torno encara cap a la model per tal de no anar-me’n tan desassossegat. I ara em dic que la seva presència d’esquena, vagament entregirada perquè ens reveli un pit, m’amaga potser un rostre no tan serè o relaxat com voldria imaginar… Però no, cap línia de l’espatlla, del braç, no m’autoritza a sospitar que no són també plàcids els seus trets, tranquil·la la seva expressió. Reposa, certament, i aquest repòs li plau; se sent confortable en un «no fer res» durant el qual el pensament de segur que vagareja, desert de preocupacions. Munch es deixa encisar simplement per la forma i ateny un instant de pau, d’una gran puresa, d’una gran bellesa.

Em fa una mica estrany, en ser al carrer, trobar-me amb el nostre món «diari»: gent que esperen l’autobús, una dona carregada de paquets, un home que diu a un altre: «i tant que m’ho va haver de rebaixar!», un vell que s’ha tret les ulleres i se les neteja amb el mocador…

Dia 6

Aquesta tarda he escrit els cinc «informes» que caldrà introduir entre conte i conte del recull del premi Quarta Dimensió. Em diverteix fer viatjar aquests nois a l’any 1857, quan Isabel II paria el futur rei Alfonso XII, el «puigmoltonejo», com li digué el poble; a l’època previctoriana, quan l’afortunat jeu amb la «Fanny Hill»; a temps tan reculats que hom es troba amb l’home de Cromanyó; a la França del segle darrer, on Flaubert i la Colet, la seva amant, tenen un testimoni que poc s’imaginaven; a començament de segle, prop de la família de Jerome K. Jerome…

A la tarda, tres estudiants de Manresa, dues noies i un noi. Entre tantes preguntes, n’hi ha una que, em sembla, cap colla no m’havia fet mai: si crec que és «pecat» abusar del sexe. Em cal recordar-los, és clar, que el pecat és un concepte religiós i que, per tant, els ateus no el poden pas acceptar. Davant de preguntes com aquestes és una llàstima que l’interrogador o els interrogadors no hi diguin també la seva, un cop obtinguda la resposta. En veure la «neutralitat» amb què l’acollien he sentit la temptació de preguntar al meu torn, d’obligar-los a manifestar-se, però la màquina gravadora me n’ha privat. Aquesta cinta l’escoltaran probablement d’altres persones, i se m’ha acudit que podien tenir por de «comprometre’s», i això faria que no parlessin amb prou franquesa. Molta gent no se senten lliures d’explicar-se davant d’un cassette.

Maneres d’expressar-se. Nosaltres diem d’un lloc desert que «no hi havia una ànima», mentre els anglesos diuen «there wasn’t a living soul». O sia que precisen que no hi havia cap ànima vivent. Em pregunto si això té alguna relació amb l’abundància de fantasmes que «poblen» aquelles terres. Els cal distingir aleshores no pas entre una ànima viva i una ànima morta (aquí no entren en consideració les de Gogol!), sinó entre l’ànima encarnada i l’ànima desincorporada. I hom, amb aquella expressió, no descarta la possibilitat que de les darreres n’hi podia haver mentre no n’hi havia cap de les altres. Fa això que els nostres indrets solitaris siguin més deserts que els dels anglesos?

Suposo que el que passa és que aquí som més contundents. No ho demostra també que quan nosaltres no coneixem algú de res, ells no el coneixen d’Adam No surten del gènere humà; nosaltres, en canvi, ho abracem tot: el res inclou l’univers sencer. No et conec, doncs, desconegut, des del primer àtom!

Dia 7

Un cas d’amor fraternal. Les dues noies es queden orfes quan la gran, diguem-li A, té vint-i-quatre anys, i la seva germana, B, quinze. A, que va casar-se als vint-i-dos, està separada del marit i més endavant se’n divorciarà. B té una desviació de la columna vertebral que la fa lleugerament geperuda i, per si fos poc, coixeja una mica. Les dues germanes viuen soles, i A aviat s’adona que la noieta té un temperament molt fogós, que es deleix pels homes i que es masturba sovint. En canvi ella, que és força maca, es pot passar molt bé del sexe i, de fet, el seu marit la deixà pel poc interès que manifestava al llit. Ara, però, en veure el problema de la seva germana, de la qual acaba per obtenir les confidències, s’avé a ser l’amant d’un dels xicots que la busquen, amb aquesta única condició: que també dormirà amb la petita. El xicot s’hi conforma, una tarda que ella els deixa sols al pis desvirga la noieta, més que consentidora, i es fa amb totes dues fins que se’n cansa, al cap d’uns quants mesos.

Ara A ja ha fet la quarantena i B en té una mica més de trenta. Durant aquests quinze anys aproximats, les dues noies han compartir tretze amants i ella, la gran, ha tingut dos fills i n’està contenta. Només lamenta que la seva frigidesa faci que els homes no li durin; en canvi a B li agrada que es renovin. Com és natural, adora la seva germana, els nebots.

Dia 8

Juan Marsé, novel·lista, és objecte d’una curta entrevista a l’Avui. Diu que no escriu en català perquè no li dóna la gana, i afegeix que va estudiar en castellà, que llegia còmics castellans, que veia pel·lícules castellanes… si fa no fa com tants d’altres que després bé han escrit en català. Sembla que no s’adoni que, si tothom hagués fet com ell, a hores d’ara el català ja no existiria; que s’hauria consumat, doncs, el genocidi cultural que Franco es proposava i del qual ens hauríem fet objectivament còmplices.

Probablement Marsé defensaria com cal qualsevol possessió o propietat material que li volguessin prendre. Però es deixa desposseir del seu patrimoni cultural. Deu ser per allò que va dir anys enrere, en preguntar-li també un periodista sobre escriure en català i escriure en castellà: que mai no s’havia plantejat l’assumpte. Per dissort de tots plegats hi ha molta gent que van pel món com uns babaus.

També és de babau que, després d’haver dit que no estava gaire al corrent de les coses que s’escrivien avui, puix que no les llegeix, en preguntar-li què li sembla la novel·la catalana d’ara contesti que «a part dels valors consagrats, està en un moment d’expectativa». Llàstima que no ens digui de què! O que no ens expliqui com ho ha fet per assabentar-se’n.

Les condicions en què funciona el nostre cervell formen part del nostre pensar. Pensaríem per tant d’una altra manera si les condicions fossin unes altres.

No pot ser que tots els pensaments siguin «vers», però sí que podria ser que tots fossin «falsos».

Dia 9

És boira? És pol·lució? En sortir de casa, a quarts d’onze, des de la carretera de Sarrià cantonada Infanta Carlota quasi no es distingeixen els edificis entre dos i tres-cents metres enllà, cap al carrer de Tarragona, i l’atmosfera és humida i feixuga. Pot ben ser que, «tancada», no deixi escapar els gasos de la ciutat, però també podria tractar-se d’una suspensió aquosa. Més fàcil és que hi contribueixin totes dues coses. Sortosament, al cap de vint minuts comença a ploure i, en cessar (dura poc), l’aire és més respirable, si bé continua terriblement humit. Com que tot està xop, a la plaça dels Països Catalans funcionen els abocadors d’aigua i, darrere l’estació, dos homes del servei de neteja han disparat les seves mànegues a tota pressió. De vegades, a ciutat semblen ximples. Hi ha dies, a l’estiu, quan fa temps que no ha plogut, que les deixalles s’acumulen pel carrer sense que a la gent d’aquest servei se li acudi d’escombrar-les a raig; hi ha dies, quan la calor es fa opressiva i la simple visió d’una mica d’aigua que raja pot ser un consol, que aquells abocadors ni tan sols no degoten…

Sovint, algú d’edat ens diu: «per dins, encara em sento jove». Vol dir, cal suposar, que se sent com ara s’imagina que es devia sentir de jove, no pas com s’hi sentia de debò. Des de la seva vellesa considera jove un «dins» que el fa ser rondinaire, malhumorat, desaprovador molts cops de com viu i pensa «la joventut d’avui». No s’adona que sentir-se jove no té res a veure, per exemple, amb mirar-se lascivament les noies.

També podríem dir que de joves només «s’hi senten» les persones madures, els vells. Els joves no se’n senten; ho són.

Sempre que algú em diu que «no pots fiar-te de ningú» penso en un episodi en el qual tothom va fiar-se de mi tot i que els demanava de col·laborar en un «delicte» que aleshores era feixugament penat. Havia estat imprudent, la noia s’havia quedat prenyada. Vaig anar a veure una puta que en aquell temps treballava en un bordell de la Rambla de Santa Mònica i de la qual sabia que s’havia fet avortar no feia gaire. Sense posar-hi cap pega, bo i que al capdavall no sabia res de mi, va donar-me el nom d’un metge. El facultatiu, amb la mateixa confiança, només perquè anava «recomanat» per la noia, em procurà el nom i l’adreça d’una llevadora. No em va voler cobrar res per la visita (suposo que devia rebre una comissió de la dona) i en preguntar-li, amoïnat, quant em costaria, digué que ja m’entendria amb ella, i afegí: «Qui sap si no li agrades i t’ho fa de franc! També és jove». No, no m’ho va fer de franc, però no em reclamà res a l’avançada, i prou sort que vaig tenir, puix que no disposava d’aquells diners. O sia que, per postres, li vaig quedar a deure l’operació. Un moment, potser devia creure que ja no em veuria més. Després ens vam fer amics i cada cop que la vaig necessitar es féu perfectament càrrec de la situació si, de moment, no podia pagar-la.

El més admirable d’aquest cas és que foren tres les persones que confiaren en un desconegut. I m’agrada de pensar que, si hi confiaren, i en una matèria tan «delicada», devia ser perquè encara no els havia enganyat ningú. Prova evident que al capdavall abunden les persones honestes.

Dia 10

Pensar «en redó». Quan el pensament, sense ser obsessiu, es repeteix, gira sobre ell mateix en lloc de progressar. Ara, com que no es pot dir que hi ha pensament quan falta l’«activitat» que el desenvolupa, de fet hom no pensa, sinó que cau en un «estat» mental que es diferencia de l’obsessió en la mesura que no s’imposa contra la teva voluntat, sinó que ets tu qui insisteix amb l’esperança de moure’t de lloc, d’avançar.

Se m’acut aquesta imatge: un ciclista que pedaleja carretera amunt i es troba amb un sot; la roda de davant hi cau i, com que la velocitat és molt reduïda, ja no en surt, sinó que fa la volta sobre ella mateixa, a l’interior del clot.

La moral. En algun temps se solia dir (potser encara algú ho diu) que la dona concedia els seus favors en acceptar un amant, i de l’home es deia que l’homenatjava. Ara bé, la dona que concedia aquests favors es deshonrava i, per tant, l’home homenatjava una deshonra.

Observació d’una dona (aplicada a homes i dones): «Només ens trobem bé de debò quan ragem: el cervell que pensa, el cor que sent, el sexe que secreta…».

Dia 11

El Vaticà ha publicat una Instrucció sobre la bioètica, un document llarg, inacabable, que ocupa tres pàgines ben atapeïdes de La Vanguardia. L’Església, aquesta farsa, està obsessionada pels «drets humans» dels embrions mentre tan sovint oblida els drets no menys humans de les persones fetes. L’Església és bel·ligerant (encara que es mantingui «neutral») cada cop que no condemna sense embuts una guerra i, si cal, excomunica els guerrers catòlics. L’Església fa negocis i fa diners mentre parla d’espiritualitat. L’Església té i sosté homes foscos, com el cardenal Marcinkus, sembla que molt amic d’embolics financers sempre que omplin la bossa vaticana. L’Església menysté els drets de la dona, la subordina, però vol ser la mestressa del seu ventre. L’Església vol donar lliçons de moral i agafa el rave per les fulles quan tolera perfectament la fabricació i la venda d’armes i ignora les necessitats, els anhels verament humans de l’home i de la dona. L’Església té al seu darrere una història de brutalitats gràcies a la qual ha anat perdent qualsevol mena d’autoritat moral, i així i tot pretén controlar la nostra conducta. L’Església fa cada dia més el ridícul, però encara hi ha moltes ànimes de càntir que accepten el seu magisteri i fan possible, doncs, que es perpetuí l’agressió. I la paraula no és exagerada: l’Església és agressiva, com qualsevol secta, qualsevol institució amb pretensions de dominar.

Amb un cinisme imparell, pretén la Instrucció que, segons les paraules de Pau VI, l’Església és «experta en humanitat», i deu ser per això que ha perseguit, ha torturat, ha encès fogueres que cremaven carn viva; deu ser per això que féu costat a Franco, el gran carnisser, el gran genocida; deu ser per això que promet el cel als pobres mentre a la terra fa costat al privilegi; deu ser per això que, en nom d’un Déu d’«amor» esporugueix l’home amb l’espantall d’un diable l’existència certa i concreta del qual ha reivindicat el pontífex actual… Ah, quan penso en aquest amor tan immens que pot «obsequiar» amb l’eternitat de l’infern l’autor o l’autora de qualsevol coit no aprovat per la jerarquia!

Bé, encara que sembli el contrari, no em queixo. Estic raonablement segur que la publicació d’aquest document no atraurà noves ovelles al ramat; més aviat farà que en perdi algunes.

Dia 12

En Pujades, per telèfon, insisteix en l’assumpte de les meves col·laboracions a l’Avuii em fa remarcar que ara l’article de sota ja ha passat al costat, com si això fos un progrés que hauria d’eliminar les meves objeccions. Després de repetir si fa no fa la conversa de l’altre dia, ens quedem com abans. De fet acabo dient-li, humorísticament, que ara com ara consideri aquesta absència com un «període de reflexió», una expressió que se m’acut en recordar que l’Àngel Colom s’hi refugià en retirar-se de la «Crida».

La Vanguardia ha demanat l’opinió d’una colla de persones sobre el document vaticà que publicava ahir. Si no m’equivoco, pràcticament totes (potser hi ha una excepció) són catòliques. Aquesta circumstància no els priva, a moltes, de mostrar-se ben crítiques. L’Aranguren diu que el document és «desfasat», Miret Magdalena, teòleg, opina que «se’ns tracta com unes criatures», i el professor Valverde assegura que l’Església no té «autoritat moral», un parer que coincideix amb el que jo expressava ahir; més i tot: recorda també la «gesta» franquista, beneïda, precisa, pels bisbes espanyols. I així és. Em sembla recordar que les excepcions es compten amb dos dits… De fet, Valverde, «membre actiu de l’Església», com escriu, és particularment dur; arriba a afirmar que no pensa llegir el document perquè «entenc que, abans d’opinar sobre qüestions d’ètica per la humanitat en general, l’Església hauria de netejar la pròpia casa».

Anuncis, cada dia menys improbables però que encara no han sortit a les columnes de relacions:

—L’Anna i la Gertrudis, de 19 i 20 de anys, són especialment comprensives amb les febleses sacerdotals.

—La Berta, tot just estrenada, s’ha quedat sola, i ara necessita qui la consoli.

—Confessor en la plenitud de l’edat vol conèixer penitents entre els trenta i els trenta-cinc anys.

—La Joana, que és jove, vídua i engrescadora, busca una amistat profunda.

—La Jenny, anglesa de vint-i-tres anys, faria intercanvi de llengües.

—Ex novícia vol compartir devocions amb una altra noia de la mateixa condició.

—A la Norma, que és sociable, li agrada de tenir companyia femenina al llit.

—La Magda és molt discreta… amb les vostres indiscrecions.

—Sempre dormo nua, i no m’agrada despertar-me sola.

—La Gemma i la Dolors són dues nenes entremaliades que us inviten a jugar.

Dia 15

Els ramaders tenen problemes. Ara, amb l’entrada de l’Estat Espanyol a la CEE, se’ls vol obligar a reduir la producció de llet. I ells, que protesten, treuen les vaques al carrer, les porten davant la seu del Delegado del Gobierno, les fan passejar per Barcelona… M’agrada la idea d’aquesta confrontació entre en Martí Jusmet i els bovins, i també és ben bonic que tants ciutadans tinguin, per primer cop a la vida, l’ocasió de veure una vaca. Però se m’acut que l’exemple pot ser perillós. Perquè què passarà si un dia els metges, que tampoc no estan contents, decideixen sortir amb els «animals» del seu ram, els virus? Ja veig una manifestació amb provetes, que són fràgils, Rambles avall, entre dos cordons de policies que no gosen treure’s la porra…

L’home «articulat». Un tern impecable, el corbatí de llaçada, un barret fort ben afermat, les sabates de xarol i, a la mà, una flor, potser de plàstic, que allunya, que atansa, cap a la qual inclina la testa com per olorar-la. Tots els seus moviments són curts, sobtats, rígids, talment controlats per un mecanisme.

Duu la cara pintada, però no tant com la del pallasso que més avall juga amb un diàbolo. El tira amunt, molt enlaire, fins que quasi es perd de vista en l’atmosfera bruta i, en baixar, no sempre el recull amb prou precisió; algun cop li rebota i se li escapa. Un company l’anima amb la seva «acció» musical, però treballa sol, en canvi, l’acordionista que, metres enllà, atreu quatre persones i les reté un moment amb les seves melodies de port que crida el mariner a una aventura banal.

De tant en tant, el ciutadà diposita un òbol a la capsa, a l’estoig o a la bossa oberta. Sort que Barcelona és gran i passa molta gent, perquè hi ha competència. I això que avui encara falta l’home del clarinet, falta la guitarrista que canta i falten, en aquest moment, els captaires que ofereixen un espectacle força més trist: agenollats, amb la mà estesa al seu davant, o fins i tot asseguts com aquell que, instal·lat als graons de l’església del Pi, un matí em digué: «Bon dia, Pedrolo», i «Hola, noi, bon dia», vaig dir-li jo.

Dia 14

Sortida espectacular del nou Diari de Barcelona, i dic espectacular perquè s’ha permès de fer un primer número de cent dotze pàgines, 64 de diari i 48 de suplement. Un dels articles d’aquest suplement, que dóna moltes notícies sobre el mateix periòdic, es refereix a la llengua que emprarà la publicació, la catalana, certament, però serà un català «laic», com en deia ahir l’Armand de Fluvià, o un català «tal com es parla»… malament, o sigui amb la introducció de tot de mots que substitueixen els nostres, com «barco» i «entregar», perquè nau o vaixell o navili, i lliurar o fer a mans, etc., sembla que obligarien el lector a pensar massa i, doncs, el descoratjarien. Suposo que queviures serà substituït per «comestibles», substitució, d’altra banda, que ja he observat en la darrera novel·la publicada per la «Cua de palla» i en algun altre lloc. Amb «posada en marxa» i d’altres expressions que ja utilitza habitualment l’Avui, el nou diari serà una pedra més cap a la construcció d’un neocatalà totalment innecessari, puix que no té res a veure amb l’evolució del nostre idioma, ja sabem que entrebancada per les circumstàncies, però no interrompuda del tot i que hom hauria de facilitar. La substitució d’un terme propi per un d’estrany equival a cedir a una pressió que els diaris, les revistes, la ràdio i la televisió podrien alleujar sense cap necessitat de practicar «cultismes» que bé tenen expressions més populars o «arcaismes» que, evidentment, no fan cap falta a una publicació periòdica.

A primeres hores de la tarda em truca en Gonçal Castelló. Vol saber, com tants altres aquests dies, què passa amb les meves col·laboracions a l’Avui, però aprofita l’ocasió per explicar-me una mica com han anat les coses en la primera Convenció per la Independència Nacional. No sembla gaire favorablement impressionat, però no es pot dir res encara: falta la sessió d’aquesta tarda i falten les dues de demà. A mi em sembla positiu, d’entrada, que s’hi parli sota la pancarta CATALUNYA NOU ESTAT EUROPEU. Ja és hora de parlar clar, de «perdre la vergonya», com se sol dir. Si ens hi acostumem i acabem per trobar-ho natural, potser llavors farem passes més «pràctiques».

Dia 15

El Diari de Barcelona d’avui publica una fotografia amb la pancarta a què em referia ahir i una curta informació, però allò que em fa més gràcia és el menut article de l’Ignasi Riera. Sempre ben disposat a llençar galledes d’aigua freda sobre les activitats independentistes, ara es pregunta: «Amb quines bases econòmiques i energètiques, amb quin tipus de pressió fiscal, amb quin model d’exèrcit, amb quina política exterior?». Es deu creure que aquí som particularment ximplets. Com si Catalunya fos incapaç de resoldre els problemes que, amb més o menys encert, bé resolen els altres.

Em sembla que, de moment, l’assumpte és aconseguir que una gran majoria de catalans vegin i sentin la necessitat d’aquesta independència nacional. La qual cosa no vol dir, és clar, que mentrestant no pensem en «models» o fins i tot, si molt convé, no bastim un projecte original que, temps amunt, sigui un model per a d’altres. No ens ha de desanimar pas pensar que encara s’ha de fer tot. Sempre, en el que sigui, s’ha de fer tot quan encara no s’ha començat. L’Ignasi Riera es pretén realista, però de realista se’n pot ser de dues maneres: a favor (ara de la independència) o en contra. En el primer cas, si de debò ets «realista», veuràs els mateixos obstacles que en el segon cas, però mentre en aquest en faràs bastons que poses a les rodes, en l’altre et preocuparàs de trobar la manera de superar-los. Només allò que es prova, que s’intenta, pot reeixir. En canvi, si t’hi poses de cul, és ben segur que et donaran pel sac.

I si en el fons fos més optimista que no em penso? És clar que, si ho sóc, és en un fons que no té fons…

Dia 16

Hi havia una gran tempesta, el riu creixia amenaçadorament i el niu d’un ocell, amb les seves cries, perillava. L’ocell pare, doncs, decidí de traslladar els petits a l’altra banda del corrent, però només podia dur-los d’un en un. Quan es trobava damunt de l’aigua amb el primer, se li acudí de dir-li: «Ja veus quins fatics passo per salvar-te. També ho faries tu per mi, quan sigui vell?». L’ocellet li contestà: «Naturalment, pare». I el pare el va deixar caure mentre pensava: «No he de salvar pas un mentider». La facècia es repetí exactament igual amb el segon, però quan transportava el tercer i li féu la mateixa pregunta, l’ocellic s’hi pensà un moment i llavors digué: «No t’ho puc prometre, pare. Però sí que et prometo que salvaria els meus fillets». I el pare el portà a l’altra riba.

Aquest apòleg és tret de les Memòries de Gluckel von Hameln, una de les besàvies de Bertha Oppenheim, la cèlebre Anna O, el cas de la qual, tractat pel doctor Joseph Breuer, orientà la psicoanàlisi de Freud, com recorda la Lucy Freeman en la seva biografia de la noia.

Sembla que aquesta història encisava la Bertha, potser la dona que, sense ser ni una prostituta ni una madame, trepitjà més bordells. El seu interès no era pas salvar ànimes, sinó arrancar les noies de l’esclavatge sexual, procurar-los de primer un refugi i després els mitjans d’emprendre una altra vida. En l’empresa hi anà deixant la seva fortuna. I era jueva. També ho eren molts dels traficants de «blanques». I, entre ella i els altres, tots els rabins que es desentenien del problema!

Tres gitanes endolades de cap a peus. Mitja dotzena de trileros que fan veure que juguen entre ells. Una dona que demana caritat amb estampetes. Dos executius a pas de càrrega cap a la cafeteria de la cantonada. Dos policies barbuts i amb la porra inactiva. Una noia que no toca de peus a terra, tan alts són els talons. Tres, quatre, cinc, sis, set adolescents que surten escapats d’una acadèmia. Tres senyors lents i embarretats que s’aturen a cada pas. Una venedora ambulant de loteria que porta infal·liblement la grossa. El farmacèutic, bata blanca, a la porta, i és prou estrany. Una parella que s’abraça, es besa. Dues monges amb ulleres, de massa devocionari. Un home, amb dues bosses a la mà, que examina papereres. L’escombriaire d’escombra llarga que es deixa fulles pels racons. Una secretària, presumiblement, que porta tasses al despatx. Un carter amb les espatlles inevitablement desequilibrades…

I tants i tantes altres. Paisatge de ciutat.

Dia 17

En Joan Crexell vol saber què m’ha passat amb l’Avui, i m’explica que a ell li han tancat les portes. Així interpreta que li hagin dit que, de moment, no enviï articles; quan vulguin una col·laboració seva ja la hi demanaran. En canvi, les hi ha obert el nou Diari de Barcelona, el qual, m’informa de passada, paga els articles sis o set vegades més bé. Pel que entenc, ja els n’ha enviat un.

M’he quedat una mica sorprès, no pas per això de la remuneració (la de l’Avuiés modestíssima), sinó pel fet que el Brusi vulgui incorporar un independentista declarat a la llista dels seus col·laboradors. Perquè a hores d’ara, bo i que encara hagi publicat pocs números, el color del diari ja es veu ben clar. Certament, és fet en llengua catalana (exceptuats alguns anuncis), entre el personal no hi falten els «catalanistes», però l’esperit que anima l’empresa és espanyolista. Ja m’ho suposava en saber d’on venien els diners i qui se n’encarregava, però bé calia comprovar-ho.

Pel que fa als anuncis en castellà, costa d’entendre que algú pugui imaginar-se que, publicats en un diari català, li faran guanyar clients. Hi deu haver alguna altra motivació.

Ironies del nostre món de micos: l’Institut Jacint Verdaguer reclama que l’ensenyança, allí, s’hi faci en llengua universal. Els poemes de l’Espriu són recitats en el curs d’una festa literària (la concessió del premi de novel·la Plaza Janés) que es desenvolupa íntegrament en llengua espanyola, discurs del president de la Generalitat inclòs. L’Avui ha acomiadat personal de la seva redacció en iniciar la nova etapa, i els ho comunica en castellà…

La SIDA vista com una «malaltia vaticana» destinada a descoratjar l’activitat sexual dels ciutadans. Podria substituir, avantatjosament, la noció de «pecat».

La pintada, sota la Gran Via i en lletres molt grosses, diu: «Soy lesbiana porque me gusta y me da la gana».Però probablement és obra d’un enemic del «safisme». M’ho fa creure que ho hagi escrit en un contenidor d’escombraries.

Dia 18

Recordo que a la caserna, acabada la guerra, de tant en tant un noi es permetia d’arribar a deshora. El sergent, en lloc de prendre’s les molèsties d’enviar-lo al calabós, s’acostumà a bufetejar-lo en passar llista, l’endemà al matí. Un company va estranyar-se que no s’escarmentés. És que no ho veia, que el sergent l’humiliava davant de tothom? I ell, que entretenia les nits al bordell, li replicà: «Les hores de més que passo fora valen de sobres per les bufetades, que són un moment».

Em fa pensar, l’actitud d’aquest noi, en l’oportunista. Què importa un «petit» descrèdit públic, passatger, al costat del càrrec o de la situació avantatjosa, de més durada, que hom conserva o aconsegueix? Com després va comentar un altre company de la caserna: «tot és qüestió de galtes».

—Deu ho veu tot, fill —digué el confessor, sever, abans de donar-li l’absolució, i el penitent se n’anà satisfet: era un exhibicionista.

En un llibre sobre la publicitat, a Nord-amèrica, llegeixo que cap a la dècada dels setanta les agències van adonar-se que, entre els possibles consumidors, hi havia un crescut tant per cent de persones de la generació nascuda a la postguerra que ja no volien ser com tothom, sinó que volien individualitzar-se més i més. No els tocaven doncs les gran campanyes, adreçades a la «massa», als conformistes, i calia buscar una altra cosa. Van sorgir llavors els spots televisius i els anuncis a les revistes sobre la peça o l’objecte que et distingia i et deia, si no l’únic, un dels pocs. I aquells «rebels» hi van caure com les mosques. Les agències de publicitat es fregaven les mans; havien trobat allò que «impactava» els intel·ligents, enemics de portar, per exemple, la mateixa jaqueta que portava tothom.

Llegeixo això i no sé si riure o si plorar. Com és que aquests «intel·ligents», tan interessats d’altra banda, com també diu el llibre, pels «valors espirituals», no van entendre que cap companyia no pot pagar uns spots que valen milions per conquerir només uns quants, els «selectes», els «diferents», els «individualistes», i donar a cadascú la peça, l’objecte que el distingirà? Com pot ser verament intel·ligent algú que vol ser més ell mateix, més personal, per mitjà d’unes sabates, d’un jersei, la distinció dels quals li «comunica» el comerç?

Dia 19

L’insecte (per exemple) té sobre nosaltres aquest avantatge: no deixa «fills espirituals».

Deia abans-d’ahir de la inscripció d’una lesbiana (?) en un contenidor d’escombraries. Avui, a Gràcia, prop del mercat de la Llibertat, en veig una altra on diu: «Sólo para ministros».

Seria interessant, se m’acut, que l’Ajuntament, de la mateixa manera que va fer construir tot de columnes anunciadores, fes posar a cada barri uns quants taulers dedicats a l’«escriptura pública». Com que aquí no és del cas que una frase cobreixi l’altra, com passa amb els cartells, caldria que cada setmana o cada deu dies un equip especialitzat en aquesta tasca es dediqués a esborrar les inscripcions velles per tal de deixar espai a les noves. Els afeccionats a la lectura d’eslògans i de missatges anònims ens podríem deixar caure periòdicament per aquests indrets i posar-nos al corrent de les «novetats». I alguns potser fins i tot hi faríem unes aportacions de què ara ens abstenim perquè la ciutat ja és prou bruta. És clar que una frase com la d’avui només té sentit on l’he vista; en un espai com el que proposo, perdria tota la gràcia…

Dia 20

Una penitent planteja aquest problema al seu confessor:

—Tinc un dubte, pare… Durant l’acte conjugal, pot ser que una dona pequi mentre no peca el seu marit?

—Explica’t, filla meva.

—Estic casada i sóc vídua d’un altre matrimoni. Quan fèiem l’acte conjugal, el meu marit era molt ràpid, acabàvem de seguida. Però ara, amb en Pere… Ell necessita mitja hora o més.

—De vegades el matrimoni demana sacrificis…

—És que no és cap sacrifici, pare. Em dóna bo tota l’estona, rebroto de… d’un plaer a l’altre. Sé que ell no peca, perquè la seva naturalesa és així, lenta. Però jo… Si l’acte carnal s’ha de fer sense concupiscència…

—Amb un mínim de concupiscència, filla; la indispensable.

—Però jo no puc evitar de complaure-m’hi. És que per no pecar he de negar-me-li? Sé que també seria pecat i, pitjor, que fent-ho així l’induiria a anar amb d’altres i, doncs, a pecar. Si algú ha de condemnar-se, més val que sigui jo. Me l’estimo massa…

—Bé… Sovinteja gaire, l’acte conjugal?

—Sí, pare, sovinteja força. Ell, com li deia, és lent, però robust. I com que volem un fill…

—No hi ha res a dir, filla. La puresa de la intenció ho salva tot.

—Em treu un pes de sobre, pare. Estava molt enquimerada. Vostè fa anys que em confessa i sap que sóc una bona catòlica. Ara, quan sé que Déu ho aprova…

—Ho tolera, filla, ho tolera…

(No recordo que el pare Sànchez plantegi aquest cas: quina és la situació «pecaminosa» de la muller a la qual la capacitat de retenció del seu marit fa gaudir unes quantes vegades?

El tinc per un cas real. Procedeix d’una confidència que em feren molts anys enrere i que ara he recordat. Només he d’afegir que en aquell moment, als quaranta, la dona, que tornava a ser vídua, s’havia distanciat de la religió; no podia renunciar a allò que el seu segon marit li havia revelat).

Dia 21

En Jordi Pinell, frare de Montserrat, em fa arribar una «separata» del Appendice 1985 del Grande Dizionario Enciclopèdica: hi ha l’entrada corresponent a la meva persona, que ell redactà. La tramesa deu ser conseqüència de la trobada, setmanes enrere, al mercat de llibres de Sant Antoni, quan m’interpel·là, i es féu conèixer. Hi vaig tenir contacte telefònic ja fa molts anys, quan s’iniciava Serra d’Or i em demanà de col·laborar-hi. A les meves objeccions que jo era un ateu i la revista era religiosa, oposà que encara que la fessin a Montserrat no tenia cap to confessional; es proposava de servir la cultura catalana sense prejudicis religiosos. No ha estat ben bé així, perquè el «control» catòlic hi és; la prova, aquell capítol de «Baixeu a recules amb les mans alçades» que vaig enviar-los en demanar-me un text de creació i que em fou retornat per Sarsanedas, amb el comentari, per telèfon, d’«Home, això no, ho has d’entendre…». És clar, era un convent de frares amb tot de dones prenyades, i el discurs que s’hi feia no era precisament ortodox. Vaig haver de concloure que, per ampla que fos la mànega, la «cultura catalana», vista des de la publicació, tenia uns límits. No és pas que me n’admiri: cadascú defensa els seus «valors». Però avui em fa gràcia pensar que a aquest diccionari italià hi he entrat de la mà d’un monjo. Cal dir, d’altra banda, que l’article és prou imparcial. Tampoc no ha regatejat línies, puix que ocupa pràcticament dues columnes ben llargues.

I ja que he parlat de revistes: sembla que aviat, abans d’un parell de mesos, sortirà una nova publicació d’humor. Primer encert, el títol: El drall. No hi ha cap drall al diccionari, se l’han inventat i, a més, els ha sortit força bé. És un bon detall d’humor. Un altre detall, segon encert, és que plantegen la revista d’una manera seriosa. I també aquí hi ha força humor. Només cal, ara, que els lectors no siguin menys humorístics…

Sigui com sigui, aquí ja tenen un client.

Dia 22

Sempre la serialitat… Parlava ahir d’un diccionari italià, i avui trobo el meu nom en un altre, el de literatura d’Oxford. Però és singular. L’autor de l’article s’ocupa sobretot del meu teatre i diu, després, que el meu treball de novel·lista no és tan conegut. Cita tanmateix uns quants títols, una mica a l’atzar.

No sé qui devia escriure aquesta entrada, ni sota quines influències. Potser les del Theatre of the Absurd, de Martin Esslin. Perquè el fet és que, a hores d’ara, de la meva obra dramàtica ben just si se’n sap alguna cosa.

Sembla que els americans i potser els japonesos i tot es disposen a comercialitzar o consideren la possibilitat de comercialitzar cremes, perfums i esprais amb olors de mascle o, potser més exactament, de secrecions d’aixelles masculines. Perquè heus ací, diuen, que un grup de dones que sofrien d’irregularitats menstruals han estat xopades amb aquest producte, barrejat amb alcohol, i, al cap de tres mesos de començar el tractament, les regles de totes elles s’han normalitzat. Pel que entenc, aquesta essència seria especialment recomanable a les dones que copulen infreqüentment, o mai. Més recomanable que a ningú, doncs, a les monges.

La saviesa popular: més d’un cop he sentit dir d’algú molt malalt, en perill de mort immediata: «Per sort ja té la feina feta; ja ha pogut pujar els fills». A la ciència li ha costat més d’assabentar-se que la nostra «missió» només és aquesta: reproduir-nos i assegurar-nos que la cria s’esqueri.

Dia 23

Em caldrà creure que a l’Avui em volen de debò: en Pujades em telefona de nou, insisteix sobre les meves col·laboracions al diari. Però en el curs de la conversa salta que hi ha hagut tot de trucades dels lectors, estranyats de no veure els meus articles…

Em puc comprometre a fer el pròleg d’un llibre que no he llegit? De lluny en lluny hi ha algú que m’ho demana, i avui és un poeta. És cert que, normalment, no m’exigeixen la promesa de fer-lo i subordinen la meva acceptació definitiva a la lectura. Però això no millora la situació, perquè si em comprometo a llegir el text i després em nego a fer el pròleg, no els agradarà gens. Equivaldrà a dir-los que, per a mi, el seu llibre és dolent. I ningú no escriu un llibre dolent. És preferible, llavors, dir d’entrada que de pròlegs no en fas mai, a ningú. Pot ser que es quedin desil·lusionats, però mai no s’hi quedaran tant com si la negativa és posterior al coneixement de l’obra.

M’entretinc mirant aparadors: de tot el que veig, res no és tan seductor com les coses inútils. Immediatament entenc que són les més necessàries de totes.

Dia 24

A propòsit d’El nom de la rosa, la versió cinematogràfica de la qual acabo de veure al Montecarlo al cap de dos o tres anys d’haver llegit la novel·la. Penso en aquest noi, aprenent de frare, que viu una aventura amorosa i renuncia a prosseguir-la. De vell, narrador de la història, ens diu que mai no ha oblidat aquella noia i, tal com ho diu, s’entén que no lamenta res.

Va fer bé? Va fer malament?

La consideració que s’imposa és aquesta: en renunciar a la noia, se l’ha assegurada per tota la vida; si no hi hagués renunciat, l’hauria perduda. Ara, per a ell, sempre serà jove, bonica, desitjable; de l’altra manera, se li hauria fet vella, potser insuportable.

Em sembla que totes dues decisions són insatisfactòries, però cal tenir en compte que mentre al seu costat i a canvi d’uns quants moments de passió hauria viscut probablement una llarga agonia d’infelicitat, ara la viu només durant la seva jovenesa, quan la desitja, i s’assegura una colla d’anys «confortables». Certament, hi ha l’enyor, la nostàlgia, però quasi sempre arriba una hora en la qual pot ben ser que aquests sentiments facin més companyia que una dona.

Mai no havia llegit una biografia tan animada per l’esperit de persiflage com la que l’André Therive va escriure en ocupar-se de la Clotilde de Vaux, la «musa» de l’Església Positivista d’August Comte, perquè el fet és que se’n fot de dalt a baix. La veritat és que si el filòsof s’ho mereixia, la noia no és culpable de res, llevat, potser, d’haver escrit tot de versos dolents i una novel·la mediocre, un pecat ben menor, venial del tot, que abunda…

Dia 25

El papa continua fent-ne de les seves. Ara és l’encíclica Redemptoris Mater, que farà la felicitat de les feministes. Que potser tot són preparatius de cara a admetre les dones al sacerdoci en una data no gaire llunyana? Doncs no, perquè Maria no va fer obra de proselitisme, o sia que no es lliurà a cap activitat apostòlica. Sí, va cometre aquest error, que ara paguen totes les dones.

Tan bonic que seria, entre altres coses, poder confessar les nostres més delicades febleses carnals a una sacerdotessa!

En compensació, l’exèrcit, que ja no en té prou amb els mascles, potser perquè cada dia li surten més objectors, sembla que ja considera la possibilitat de fer fer la mili obligatòria a les femelles. Invocarà, a favor de l’esperit bèl·lic femení la pretèrita i mitològica existència de les amazones?

Sort encara que avui han passat de moda els arcs i les fletxes i no cal témer, doncs, que a l’hora de les intimitats ens trobem que, on eren dos, només queda un pit…

L’indret més llunyà on podem anar és on vivim, casa.

Dia 26

En Millà acaba d’editar un «inèdit» de l’Apel·les Mestres, un volum que aplega tot d’anècdotes i de mots oportuns que el nostre autor recollí. El llibret es titula Vist i sentit i, en conjunt, les contalles són ben divertides. Criden sobretot l’atenció les facècies d’en Robrenyo, ben feixugues… per a les víctimes del seu humor! Tanmateix, no en trobo cap de tan «escaient» com la que conta d’en Robert Robert, el polític federalista, el qual reaccionà a la mort del germà del papa Pius IX amb aquesta nota, que publicà, diu l’Apel·les, en un diari que dirigia. El text és aquest: «Ha fallecido el Conde Mastai Ferretti, tío común de todos los fieles».

Al meu entendre, és d’antologia.

Les noies, que han vingut a fer-me preguntes, em formulen la darrera que se’ls acut: «Quins projectes té, ara?». «A la meva edat», els contesto, «ja només se’n té un: morir». Però tampoc no és ben bé cert, puix que no el tinc. Com tothom, he estat «programat» per a la mort, però això no en fa el meu projecte.

Dia 27

He entrat a una botiga on, fa vint o vint-i-cinc anys, comprava sovint. La mestressa és la mateixa d’aleshores, només que ara ja deu tenir seixanta-cinc o setanta anys. En aquell temps era molt afeccionada a la facècia intencionada, i he recordat immediatament dues petites anècdotes.

La primera:

Botiguera (es toca el maluc). —Tot el dia que tinc dolor…

Client. —És que fa molta humitat.

Botiguera. —Ja ho pot ben dir; fins i tot se m’ha posat al tall.

La segona:

Clienta. —Sóc molt fredolica.

Botiguera. —Jo també; a l’hivern només tinc calenta la figa. Conserva, em pregunto, el mateix humor «llicenciós»? No tinc ocasió de comprovar-ho.

Le Monded’avui ho documenta i jo em permeto de comentar-ho: el pastor Jim Bakker i la seva dona abandonen un programa televisiu que, amb una audiència de tretze milions d’enzes, l’any passat procurà a l’evangèlica parella americana la modesta quantitat de cent trenta milions de dòlars. Què ha passat? És que tot d’una el reverend i senyora s’han tornat frugals? Doncs no, senyor. Bakker, el cast pastor, té una dolça amigueta, Jessica, per dissort massa bocamolla i un pèl (púbic?) interessada; el pastor no paga prou l’entrada al paradís i cal portar-lo als tribunals perquè afluixi la mosca. És que potser Bakker és un garrepa? No el calumniem! Ell i la seva muller tenen finca a Florida, tenen finca a Califòrnia (on sembla que les aixetes són d’or, un material que no es rovella), tenen Rolls, tenen Cadillac…

Bakker fa sobretot responsable dels seus maldecaps el col·lega Swaggart, el qual, també evangèlicament, sembla que no es conforma amb els cent quaranta milions que cada any li procuren les seves pròpies audiències i ara cobeja el programa de l’excel·lent competidor. Deu ser un home ben amic de les caritats correctament enteses, i ara un altre reverend, Gorman, l’acusa al seu torn de voler apoderar-se del seu estudi de televisió a Nova Orleans i que, per tal d’aconseguir-ho, fa públic un «acte immoral» que ell, Gorman, es va permetre l’any 1979.

Un quart pastor de la secta fa costat al desposseït Bakker, però també aquest sant baró té les seves febleses: temps enrere demanà als seus feligresos que li recollissin vuit milions de dòlars; si no ho feien, es quedarien sense un pastor tan exemplar; Déu el reclamaria prop seu. Diu que el problema el solucionà un corredor de postes…

Ningú no creu que l’un o l’altre o tots plegats hagin rebut lliçons de l’auster cardenal Marcinkus, tan expert en finances. D’altra banda, s’ignora si, abans de predicar la bona nova, aquests senyors han llegit els evangelis.

Dia 28

Deu haver dit mai algú de la meva generació d’estudiants de batxillerat als Escolapis de Tàrrega que volíem portar mossèn Llàtzer a La Garça, el bordell que llavors hi havia a l’extrem de tot de la carretera d’Agramunt? Cal dubtar-ne. Portar-li, aquí vol dir fer d’aquella casa un indret de trobada un cop abandonà el convent col·legi, no pas procurar-li una companya de llit. Però si algú ho ha contat, ningú no deu haver pogut dir amb certesa què passà. Tampoc no ho diré jo ara, avui que se m’acut de pensar en aquell episodi tan distant, dels meus setze anys, perquè em sembla que mai no ho vaig saber, no ho vam saber, del tot. O és potser que ja ho he oblidat? L’únic que sé és que deixà l’orde i que, durant uns quants dies, va quedar-se a Tàrrega, probablement en una pensió. Es parlà d’una dona… I a nosaltres se’ns vigilava perquè no ens hi veiéssim. Ens hi havíem fet amics en organitzar-se el «Calassanci», l’equip de futbol que ocasionalment competia amb d’altres equips de la mateixa «categoria» de la ciutat i d’altres pobles de l’entorn, i l’home, molt jove encara, sota la trentena, era quasi un company més. És curiós que, de sobte, el tingui tan present en el seu físic: magre, més aviat escarransit, amb el rostre angulós, el nas prim, recte, però una mica desviat cap a una banda de cara. Suposo que un dels càrrecs que se li devien fer fou que tolerava la nostra indisciplina…

Si hi penso i anem a Tàrrega, aquest estiu, he de mirar de parlar-ne amb algú i de refrescar aquells esdeveniments, però és que queda encara algú, allí, que els visqué? Potser només en Capdevila, que era el nostre porter; d’altres s’han escampat, eren de fora o són morts. Aviat ho serem tots, i ho seran també les Albes, ho seran les Pilars, ho seran les Encarnes de l’adolescència de cadascú. I tots com si no haguéssim viscut mai, perdudes amb nosaltres les petites aventures, totes aquelles combinacions per tal de veure’ns, les rialles i les paraules boniques, les escenes de recriminació i les renyines, les trobades clandestines, tot allò que de lluny en lluny encara viu en el record del vell que sóc, de les velles en la memòria de les quals potser també de tard en tard sorgeix l’adolescent que, uns instants, les féu felices o dissortades, totes dues coses, ben probablement.

Dia 29

El promès: «No t’adones del paper que faig, si ho denuncies? Quedaré com un banyut». La mare: «Passaràs molts maldecaps i no te’n sortiràs. A part que d’aquestes coses ningú no n’ha de fer res». La muller d’un dels violadors: «I si el denuncia, què els dic als meus fills? I jo mateixa, què faig? Destruirà una família…». El pare d’un altre dels violadors: «Ja ho ha pensat, que fa malbé la vida del noi? Un mal moment el pot tenir tothom, se n’ha de fer càrrec».

Però llevat de l’amiga ningú no es fa càrrec de la tragèdia de la noia, ningú no vol entendre tampoc que no és cap motiu per silenciar l’episodi el fet que «sempre ha estat així» i que, ben al contrari, cal fer alguna cosa perquè no sigui mai més així.

La pel·lícula L’amor violat, que aquesta tarda hem vist a casa de l’Adelais, denuncia el conformisme, aquesta complicitat immunda que la societat en general estableix contra la víctima i, doncs, amb els malfactors, quan la perjudicada, la humiliada, decideix que és a benefici de tots precisament, que no té dret a callar. Destrament conduïda, la cinta és sòbria i convincent. No ens estalvia tampoc les «reticències professionals» de la policia, dels jutges, aquí una dona, a la qual la denunciant ha de recordar que no és ella l’acusada…

Una altra cosa mostra aquesta pel·lícula, potser sense haver-s’ho proposat, i que observo possiblement perquè ja m’ha cridat l’atenció en d’altres casos de violació que algunes lectures m’han fet conèixer; és que la justícia sol tractar amb el mateix «recel» la dona violada per un sol home i la que ha sofert els atacs d’un grup. D’entrada, aquesta darrera és totalment creïble encara que es tracti d’una persona de «mala conducta», potser una prostituta. Si ja és improbable que denunciïs un home amb el qual t’has mostrat consentidora, i això per la senzilla raó de la «dificultat», o sia de com complicaràs la teva vida per ganes d’obtenir una venjança que també et perjudicarà, quina probabilitat hi ha que una dona denunciï, «en fals», una colla? Això a part que en l’actuació d’una banda sempre hi ha més versemblança; els homes s’animen entre ells, el nombre els fa més irresponsables, i la dona no té cap defensa. Em sembla que caldria tenir-ho molt en compte abans i tot de posseir prou dades sobre la realitat de l’«accident». Però la justícia és rutinària, esclava d’uns procediments que no sempre li permeten d’adonar-se que les «raons subjectives» poden ser, són, «fets objectius».

Dia 30

Una pintada a Padilla/Mallorca: «A baix les institucions, visca l’individu». El mimetisme «a baix», del castellà «abajo», abunda en textos que he tingut ocasió de veure abans que l’expressió no fos corregida pel nostre «fora», però no és d’això que volia parlar, sinó de com seria potser de desitjable que s’obrís camí la idea que ens cal lluitar contra les institucions i, sobretot, contra el seu inflament. N’hi ha massa, i a poc a poc van esclafant el ciutadà, l’individu, el qual, a cops, sembla que només existeixi per a elles. Les institucions tenen poder i, per la seva pròpia dinàmica, tendeixen a abusar. Per si fos poc, van eixamplant les seves àrees de control, eixamen en serveis i delegacions de tota mena que ens compliquen la vida en lloc de facilitar-nos-la. Cada dia tot és més complex i, si bé ens calen organismes «ordenadors», ens sobren les hipertròfies que, si d’una banda tendeixen a fer-los ineficients, de l’altra absorbeixen energies que més útil seria esmerçar en d’altres activitats més creatives. Les institucions són paralitzadores quan es dediquen a complicar «tràmits» que guanyarien, precisament, si fossin simplificats.

En el món de les institucions no hi ha mai problemes d’atur. Poden absorbir tranquil·lament qualsevol excés pel fet que no produeixen i no tenen autèntics problemes econòmics: viuen de l’esforç del ciutadà i disposen de prou capacitat per exprimir-lo, ja sia directament, ja sia a través d’altres instàncies que canalitzen l’explotació. No té res d’estrany que cada dia hi hagi més gent amb vocació de funcionari: s’asseguren el pa sense problemes i gaudeixen de tots aquells avantatges que dóna el fet d’ocupar un lloc, per petit que sigui, a l’interior del sistema.

Una peça singular: la part alta i de teixit més espès de les mitges es perllonga en dues faixes estretes que pugen per l’exterior de les cuixes i es reuneixen en un cinyell entorn de la cintura de tal manera que el cul i el ventre queden a la fresca. Pot ser incitant, sobretot vist des de darrere, però són més «eròtiques» les mitges, soles. Els portalligacames, de la forma que siguin, enquadren unes zones específiques del cos, cap a les quals criden l’atenció, però és la totalitat d’aquest cos que sorgeix de les mitges com una mena de creació.

Dia 31

Avui és en Santiago Ramentol, el director de l’Avui, qui em truca. Encara no he acabat aquell «període de reflexió» de què vaig parlar a en Pius Pujades? M’assegura que al diari li sabria greu de perdre’m, la qual cosa, és clar, sempre resulta afalagadora, i jo li explico que no em fa peça veure reduït el «meu» espai, etc., etc., perquè és allò mateix que deia a en Pujades. I aleshores l’home em sorprèn: no es mostrarà estricte en aquest aspecte, de manera que puc enviar al meu grat articles llargs o articles curts. Suposo que cal entendre que, si només n’envio de llargs, recuperaré l’espai que tenia…

Caldrà doncs que em plantegi seriosament la conveniència de reprendre les meves col·laboracions. I ho dic així, que m’ho he de plantejar, o replantejar, perquè al capdavall aquests articles em donen força feina. No ragen tots sols, ja que de fet no sóc un articulista i, a més, cada dia em costa més d’escriure, potser, en part, perquè cada dia m’agrada menys improvisar. D’altra banda, hi ha el problema de com enriquir l’argumentació amb detalls, amb matisos nous que poden fer-la més i més completa, més convincent, i això no és fàcil quan fa deu anys que, cada dues setmanes, insisteixes sobre el mateix tema: la necessitat de ser independents si no volem desaparèixer. Hom té contínuament la impressió que es reitera i de fet, inevitablement, ho fa. És un assumpte, el de la nostra independència, en el qual no puc inventar-me res, i això, al cap de mes de dos-cents cinquanta articles, pesa molt. Novel·lista, estava acostumat a deixar que es desbordés la meva imaginació. Però aquí no pot ser: aquest és un altre món.