NOVEMBRE

Dia 1

La mare d’una puta de preu justifica la conducta (mai no confessada, però ben sabuda de tothom) de la seva filla: «No és que aprovi la manera de fer de les noies d’avui, però ara totes volen ser més lliures; no és com abans». En sentir-la parlar hom creuria que de putes no n’hi ha hagut fins ara, amb la generació que en aquest moment és jove; creuria que ho són totes les noies i que a través de la prostitució conquisten una parcel·la de llibertat.

Una altra: quan la filla dels veïns es queda prenyada, la mare d’una altra noia diu que «no li hauria passat res si no s’hagués obert de cames»; quan s’hi queda la pròpia filla, explica que «el pocavergonya abusà de la innocència de la noia».

Ah, famílies!

Aquests dies hi ha qui, en parlar del cinc-centenari del descobriment d’Amèrica que s’escau l’any noranta-dos i la celebració del qual ja es prepara, ha dit que els espanyols actuals no són pas responsables de la destrucció de cultures a què es van lliurar els seus antecessors, i té tota la raó. Però potser no ha reflexionat que l’aproven i se’n fan còmplices ben voluntàriament si volen celebrar aquelles persecucions, aquells genocidis.

Sobre el mateix assumpte també s’ha dit que sí, que és ben lamentable el que succeí, però que no hem pas d’oblidar que si els espanyols no haguessin descobert aquell continent algun altre poble ho hauria fet, i és igualment veritat. Però també més d’un SS que ocupà un lloc de responsabilitat en algun camp d’extermini nazi digué, en ser jutjat, que si no l’hagués acceptat ell, l’hauria acceptat un altre. Es posa l’accent en el fet que un lloc s’havia de cobrir o que un descobriment s’havia de fer, quan la qüestió és una altra: com en aquell lloc o en aquell descobriment es procedí.

És prou curiós, si bé ho mirem: la gent procuren amagar o dissimular tan com poden les «malifetes» d’un avi, d’un pare, d’un oncle, de qui sigui, que sense gaires escrúpols procurà riqueses i benestar a la família. Els pobles, en canvi, tendeixen a fer grans bocades de les barbaritats que els aportaren la «glòria»; festegen les accions que a algú o altre feren mal i honoren els homes que en foren culpables. Pitjor és encara quan, d’una manera o altra, volen associar-hi els descendents de les víctimes.

Dia 2

Mai ningú no va saber on i com va conèixer baró ni quantes vegades fou feliç abans de tornar de vacances; mai ningú no va saber si era solter o maridat, jove o madur, l’home que la deixà prenyada als disset anys; mai ningú no va saber si avortà entre les mans d’una llevadora ben pagada per la família, gent benestant, o si va perdre el fill en algun estúpid accident; mai ningú no va saber si a la llar del seu germà, mullerat, on va viure en quedar-se sense pares, pensava en el futur o en el passat quan seia durant hores al costat de la finestra i la mirada li fugia enllà, cap als arbres de la carena; mai ningú no va saber si volia algun home en secret i si cremava quan, de nit, sortia de la seva cambra i se n’anava al bany a rentar-se, a beure aigua; mai ningú no va saber si en morir, tan jove encara, morí de desig, d’enyorança o d’avorriment.

En vida seva, el germà i la cunyada sempre deien: «És silenciosa i desagraïda». A la tomba, però, van posar-hi: «La ploren els seus». La història menuda és tan veraç com la història gran…

Aquesta tarda em telefona el doctor Seuba. Ha tardat tants dies a posar-se en contacte amb mi, em diu, perquè ha volgut sotmetre el meu cardiograma a un especialista amic seu, el qual, és clar, ha confirmat que pateixo d’una arítmia extrasistòlica. Sembla que convindria que, durant una mesada, seguís un tractament, i em demana que el vagi a veure per parlar-ne. Convenim divendres, a les set.

M’adono que tot s’està enredant. Si creuen que m’he de medicar abans d’estar en condicions d’entrar al quiròfan, senyal que aquesta arítmia no és tan «inofensiva» com m’imaginava i que el cirurgià i l’anestesista de la clínica potser tenen raó. O qui sap si uns i altres no són d’una prudència exagerada, malaltissa. Recordo que anys enrere, quan em van operar d’una trencadura inguinal, ningú no es preocupà de res, i l’arítmia bé existia ja, si és constitucional… Confio que divendres ho aclarim una mica.

Una pel·lícula índia: Veritat a mitges, de Govind Nihalani. La policia corrompuda, l’oficial honest. Però es pot dir que és honest de debò l’home que no es deixa comprar però en canvi abusa del seu càrrec en caure en la violència? No argumentem que és per frustració, perquè de frustrats també hi viuen els policies que es venen.

Dia 3

Una altra pel·lícula de Govind Nihalani: La lamentació del ferit. Aquesta vegada el director indi denuncia la societat dirigent, els «notables» de la comunitat, que no vacil·len davant la violació, davant l’assassinat, si aquestes accions els han de permetre de desfer-se ben «legalment» d’algú que desafia l’ordre establert i, per tant, amenaça els seus privilegis. Però també aquí el rebel, injustament acusat de prostituir i de matar la seva dona, acaba per fer-se culpable en decidir per l’altre (la germana) en nom de l’honor i sense tenir en compte que la intenció, la finalitat, del seu acte no serà entesa i, doncs, deixa intacte el mecanisme que fa víctimes. A remarcar que el protagonista no pronuncia ni una sola paraula en tota l’estona.

Regles de vida? Normes de conducta? Costums i gràcies! És a dir: mals costums. Però no té cap «mèrit». És que potser n’hi ha de bons?

Abans els novel·listes, en descriure’ns els seus personatges, ens deien si eren alts o baixos, escardalencs o rabassuts, etc. Ara fa temps que molts, sobretot americans, no tan sols ens donen la seva estatura en centímetres exactes, sinó que ens diuen quant pesen. Influència policíaca?

Un dels llibres més curiosos del món deu ser la segona edició de A Pickle for the Knowing Ones, de Timothy Dexter. Aquest text, de vint-i-quatre pàgines sense puntuació, fou publicat per primera vegada l’any 1802. La segona edició té això de singular: l’autor hi afegeix punts i comes, però aquesta puntuació va al final perquè el lector la distribueixi com li sembli. Se suposa que, de fet, es podria tractar de la mateixa primera edició, o sia dels exemplars que no es van vendre i que amb aquest afegit es «publicaren» l’any 1838.

Dia 4

El pastor d’aquesta secta que obliga els seus fidels a una confessió pública, entre germans, un cop cada mes, es queixa a un amic seu, incrèdul notori:

—Estic desesperat. Així no s’hi va, a la salvació! Això és un cau de pecat!

—Si tu ho dius… Però, què passa?

—Doncs passa que, de reunió en reunió, van augmentant els casos de fellatio, de cunnilingus, de penetració posterior… Els uns aprenen dels altres.

—I no et sembla que podrien mentir?

—Home! Aleshores pecarien en confessar-se… És absurd! —No tan absurd, si hi penses una mica. També pequen encara que siguin sincers.

—Que jo parlava seriosament! —protesta el pastor, a punt d’enfadar-se.

—També hi parlo jo. No se t’ha acudit mai que tots pequen des que obren la boca i, pitjor encara, que ho fan per invitació expressa de la vostra església?

—No sé de què parles.

—D’exhibicionisme, reverend, d’exhibicionisme!

Dia 5

Vivim en un món tan pintoresc que fa riure quan no fa plorar. A tall de mostra, trec del diari d’avui aquestes tres notícies:

Primera: al cap de dos anys d’empaitar l’administració, el senador Francesc Ferrer i el síndic de greuges, Frederic Rahola, han aconseguit que se’ns permeti no pas de recuperar la «i» que tradicionalment uneix els dos cognoms dels catalans, sinó de traduir la «y» que ajunta els dels castellans. No és una manera de fer passar la seva per «original».

Segona: la policia fa una ràtzia moralitzadora a la zona universitària i deté cinquanta-cinc prostitutes. Verificacions fetes, quaranta-set són travestís. Potser podríem començar a alarmar-nos: ens estem quedant sense putes com cal!

Tercera: Correus s’ha quedat sense segells per falta de diners amb què pagar-los. És que potser els ha de comprar? Doncs sí, senyor. És una empresa tan estretament relacionada amb la correspondència i amb les comunicacions en general com la Tabacalera, que té el monopoli o exclusiva de fabricació d’aquestes estampetes. I em dic si no li fou concedida en previsió de quan hom decideixi de prohibir la venda de tabac…

Què és el llibertinatge? El diccionari diu: «capteniment llicenciós, dissolut». Sol referir-se a matèries de caràcter sexual, sense distingir, com caldria fer, les activitats entre persones adultes i consentidores, de les activitats en les quals hi ha violació de la voluntat d’algun dels participants. Considera igualment llicenciosa la conducta, per exemple, d’una dona que se’n va al llit amb dos homes que la complauen de gust i la conducta de l’individu que imposa, potser mitjançant amenaces, el coit anal a una dona que no en té ganes. Oblida, doncs, que de dissolució només n’hi ha de debò quan subordines l’altre a unes finalitats teves, no compartides, i introdueixes per tant en l’acte, de la mena que sigui, l’abús.

També ho obliden els polítics que, ens asseguren, defensen la llibertat però no toleraran el llibertinatge, com si algú, fora dels governants, es trobés en condicions de practicar-lo! I és perquè el practiquen, que no gaudim de llibertat.

Dia 6

Una altra notícia del món pintoresc que fa riure i fa plorar: l’exdirector de l’hospital de Bellvitge va perdre el càrrec i es troba en situació de processat per un assumpte, que s’ha d’aclarir, de transfusions de sang amb sida, i heus ací que ara algú ha decidit de «recompensar-lo»; el nomenen gerent del Pla de Reordenació Hospitalària de Catalunya! No opino pas que ell i la seva família s’hagin de morir de gana mentre la justícia decideix si va incórrer en responsabilitats en aquell afer, però potser tampoc no calia distingir-lo fins a aquest extrem. És a dir: llevat que en tot el país no hi hagi cap més home competent… És possible que anem tan escassos?

Visita al doctor Seuba. Li dic que d’un cor com el meu, que ha funcionat prop de setanta anys sense donar-me disgustos, no se’n pot dir que funciona malament, sinó que ho fa d’una manera diferent, o sia que ha establert la seva pròpia normalitat. Ho accepta, però em fa observar que mentre en situacions «corrents» s’ha portat bé, no sabem com pot reaccionar en una situació «excepcional». Podria fer-ho amb una fibril·lació incontrolable sota l’anestèsia, i llavors m’hi quedaria. Li pregunto a continuació si el fàrmac que em recepta no pot destruir un equilibri en voler donar «regularitat» a aquells batecs que s’ajornen i tot seguit es precipiten, com per recuperar un «espai» perdut. És a dir: no hi ha perill que mentre els conforma al ritme dels altres, aquests altres no alterin el seu? M’assegura que no, i afegeix que, un cop passada la intervenció, si es fa, puc deixar de medicar-me sense sofrir cap perjudici. M’emporto doncs la prescripció. Què en faci és una altra cosa.

Estem acostumats a veure, a la porta d’establiments comercials, avisos com aquests: tancat per malaltia, o per defunció, o per inventari, o per vacances, etc. Fins ara no n’havia vist mai cap que digués (en castellà): «Tancat per un problema familiar».

Inevitablement, hom especula: es barallen potser per interessos? Ha sorgit algun conflicte matrimonial? És que el fill es resisteix a continuar el negoci?

Dia 7

La LL era soltera, tenia vint-i-sis anys i li agradaven els homes i les dones, però amb aquestes darreres no hi podia pas anar a un meublé. La S. era casada, malvivia amb el seu home, un tronera, i de tant en tant, sempre amb una mica de por, es permetia una aventura extraconjugal. La B. feia poc que s’havia quedat vídua amb un fill, i li feia falta un home, però desconfiava de les cambres de lloguer i no podia pas dur ningú a casa…

Totes tres havien anat plegades a col·legi, continuaven essent amigues, es veien molt sovint i discutien amb franquesa els problemes respectius. I llavors, una tarda, la S. va tenir la gran idea: per què no llogaven un pis discret? Hi podrien dur qui voldrien, quan voldrien, i ningú no en sabria res…

Van fer més: la B. disposava d’unes pessetes heretades d’una tia seva i que no li eren indispensables, puix que treballava, i comprà una torreta, prop del Guinardó, a una família empobrida per la guerra, que la hi cedí per quatre quartos, amb mobles i tot.

Fins prop dels seixanta hi van portar homes i dones; les afeccions de la LL, de les quals de primer es reien una mica, havien acabat per arrossegar-les i ara totes tres eren bisexuals. Llavors la S. es morí i poc després els agents d’una immobiliària es posaren en contacte amb la B.: volien comprar-li la torre. Ja eren propietaris del terreny del costat, un solar sense edificar, i es proposaven de construir-hi una gran finca de pisos. El fill de la dona, ara ja casat i afiliat, aconsellà la seva mare de demanar una milionada, que els compradors van discutir llargament i, a la fi, acceptaren de pagar. El noi treballava de tècnic en una empresa de material elèctric i amb aquells diners muntà un negoci.

Avui té una fortuna i no sap, és clar, que la deu a tres dones prou emancipades per haver-se procurat una garçonnière durant els primers anys del franquisme, quan era tan rigorosa la «moral».

Dia 8

He comprat el fàrmac… i he decidit no seguir el tractament recomanat pel metge! He vist que, entre algunes altres molèsties que pot ocasionar, a cops afecta la còrnia; la visió queda alterada per una boirina que no desapareix fins al cap de tres o quatre mesos d’haver deixat el medicament.

He recordat que, segons va dir-me el cirurgià (i és prou curiós que ho oblidés), probablement la mútua canviarà aviat d’anestesista. És possible, doncs, que si torno a visitar-me d’aquí a una mesada i n’hi ha un altre, aquest sigui més favorable a l’operació. Al capdavall es pot fer sense haver corregit la arítmia, i així van opinar en un primer moment tant en Seuba com en Llauradó. En definitiva allò que els preocupa és que es tracti d’una clínica modesta, d’aquelles que no reuneixen prou condicions si es produeix una «urgència». Però em sembla que puc arriscar-m’hi; la meva vida no és tan «preciosa» i, sigui com sigui, s’atansa al seu final.

(Penso ara quan tenia la cinquantena i tantes vegades em trobava malament, amb aquells grans atacs provocats per l’espondiloartrosi, sovint em deia que em «conformava» amb arribar als seixanta. Bé, hi he arribat de sobres i, d’altra banda, ja he fet tot allò que em semblava que havia de fer o, més bé, que podia fer…).

Hi ha llibres en els quals «entres» abans d’haver-los llegit. No he tingut mai a les mans The Cubical City, de la Janet Flanner, però per força m’ha d’interessar una autora que escrivia: «Al món sempre hi ha hagut amants. I no obstant, per tot el que he pogut veure, durant milers d’anys un dels objectius de la societat ha estat limitar les besades. Aquesta mateixa energia s’hauria pogut fer servir per acabar amb les guerres, per facilitar la llibertat…». La frase la trec de l’obra de Shari Benstock, Femmes de la Rive Gauche, un estudi d’aquelles dones expatriades voluntàriament de Nord-amèrica i d’Anglaterra que entre 1910 i 1940 triomfaren a París.

Dia 9

A l’Estació de França. A la via del tren que està a punt de sortir cap a Cerbere hi ha un llarguíssim comboi. Al costat de l’indicador, un altre rètol explica: «Els tres primers per cap» sota «Los tres primeros por cabeza». Costa de fer-se una idea de fins a quines ignoràncies arriben els coneixements de català del redactor. Potser atansant-se a l’Unamuno, creu que el nostre idioma és simplement un llenguatge que té les paraules més curtes. A part que en castellà em sembla que hauria de dir «en cabeza», la frase catalana no té absolutament cap sentit. Tan senzill com hauria estat escriure «els tres de davant»! Però la RENFE, com tantes altres companyies, deu ser partidària de la redacció mimètica.

Això em fa recordar que, potser ja fa un parell d’anys, havent entrat a comprar alguna cosa de papereria, vaig fer observar a la noia de la botiga que un dels rètols que tenien, «tancat per la tarda», era incorrecte. Nosaltres, vaig dir-li, els establiments els tancàvem a la tarda. Però no acceptà la correcció. Motiu? Que la preposició per era al Fabra! No vaig poder fer-li entendre quina mena de cosa era un calc sintàctic, ni que els diccionaris de la llengua eren un repertori de paraules.

Hi ha gent que acostumen a «reservar-se» la seva opinió. Pot ser que no en tinguin cap, que encara se l’hagin «de fer», i aleshores fan bé de callar. En canvi, potser no l’encerten tant quan observen silenci per «discreció», per por de comprometre’s. Durant els anys del franquisme n’hi havia molts, d’aquests, i poc s’adonaven, aparentment, que amb la seva actitud «protegien» la situació. Alguns, després, s’han tornat loquaços.

En temps del dictador algú em deia: «No hem de voler córrer». Es veu que tenia por d’ensopegar. En devia tenir tanta que ni caminava; estava aturat.

—No se’t veu mai!

—És que no coincidim.

—Però si jo vaig arreu!

—És el que et dic; jo no vaig enlloc.

Dia 10

Ningú no ha desmentit, potser perquè encara ningú no ho ha afirmat, que davant l’onada materialista que submergeix la nostra societat, hi ha el projecte d’organitzar una «loteria» amb importants premis de caràcter espiritual. La pega, segons els mal informats de costum, és que els béns d’aquesta mena són cada dia més escassos i, alhora, més rarament perseguits. Distingides personalitats no confessionals i de solvència multinacional, la qual cosa palesa a bastament el seu altruisme, s’han reunit per tal de plantar cara al repte i, a tall de mesura preliminar, han decidit unànimement que les dones no poden pas ser excloses d’un projecte de tanta magnitud; cantaran els números premiats.

També en relació a les «loteries», corre la brama que, amb la intenció d’evitar inflacions, podria ser que ben aviat els premis de les rifes corrents fossin abonats en còmodes terminis o, segons una altra font de desinformació habitual, en forma de renda vitalícia, l’import mensual de la qual seria calculat d’acord amb l’edat del guanyador. Per tal de descoratjar possibles trampes, com per exemple la cessió d’un número de l’avi a un dels seus néts, o a la inversa, s’ha previst que la compra de bitllets haurà d’anar acompanyada d’una sol·licitud personal, documentada. No hi ha cap temor que aquest senzill tràmit faci disminuir el nombre de jugadors. Es preveu que pot augmentar-lo i tot, atès l’entrenament del ciutadà en les pràctiques burocràtiques a què el sotmet l’administració.

La darrera notícia, dintre d’aquest grup informatiu, ens parla d’una super rifa de caràcter gratuït i compensatori que se celebrarà un cop cada any, el dia de Tots Sants. Hi podran participar lliurement i sense limitacions tots aquells que en possessió de números no premiats de qualsevol de les múltiples rifes actuals o de creació futura els enviïn a la CJC (Central de Jocs Controlats), d’imminent inauguració, sense altra despesa que la d’inscripció i control a càrrec dels delegats locals. Hi haurà tres primers premis, cadascun d’ells únic, que cobrirà a perpetuïtat les necessitats d’una família benestant de quatre persones i la conservació de les tombes fins a l’extinció de la nissaga, quan passaran a ser del domini públic.

Alegres perspectives, doncs!

Pot ser que el pensament tingui «regles» (al capdavall el possibilita un mecanisme anatòmico-fisiològic). Per sort, no té «principis».

Dia 11

A La moisson saccagé, la interessant història novel·lada d’un accidentat avortament clandestí a la belle époque, l’amiga que ha ajudat l’avortada, recorda a un conegut de totes dues, totalment contrari a qualsevol pràctica d’aquesta mena, que la dona té dret a disposar del propi cos, i li contesta l’home:

—És que un banc té dret a dilapidar els capitals que se li confien? El cos d’una dona fecundada es converteix en un camp sembrat. Es permès de devastar la collita?

És una llàstima que ella no li expliqui que un banc és lliure d’acollir o de refusar un dipòsit, mentre a la dona se li imposen sovint els embarassos. I també que a la dona se li demana que salvi totes les llavors, una cosa que el camp no fa. Seguint la línia del raonament podríem acabar per afirmar que qualsevol dona fèrtil però no «conreada», pot ser «expropiada» per tal de confiar-la a algú capaç d’ensementar-la periòdicament.

Aquesta casuística sempre oblida que, en parlar de la dona, parlem d’un ser no menys «lliure» que l’home i no pas d’una propietat, com ho poden ser els diners o la terra.

Petit exercici espiritual: com cal concebre l’eternitat? Com un procés? Com un estat?

En el primer cas ja hi som, hi hem estat des del «començament». En el segon no hi podem ser mai. Deu ser això que ens enquimera. Si hi som (procés) neguem l’existència d’un estat. Si no hi podem ser mai (estat) quedem exclosos d’allò que sigui i que no sabem imaginar. Tant en un cas com en l’altre, no ens espera res de bo.

Les paraules que Dante va llegir a les portes de l’infern cal col·locar-les a l’entrada de la vida amb una significació contrària: si d’allí no en sortiríem mai més per ser sempre, d’aquí en sortirem inevitablement per no ser.

(Es pot repetir l’exercici sense que s’agreugi el neguit).

He repetit l’exercici i em trobo amb dues «eternitats». Però no em trobo ni en l’una ni en l’altra.

Assegurem: hi ha moltes maneres de dir la mateixa cosa, i em sembla totalment fals. Més exacte seria: hi ha moltes maneres de dir de la mateixa cosa (que és ella, la mateixa, per ella, però sempre una altra per als qui diuen o la diuen, i això encara que la diguin igual).

Dia 12

L’assumpte de les rifes catalanes té un caire d’allò més positiu i que fins ara potser ningú no ha remarcat com calia: ha fet virtuosos els socialistes del nostre país. No van dir mai res contra les «loteries» estatals, i d’alguns se sap que van fer tot el possible per obtenir administracions a favor de la família. Ara, conseqüents com solen ser, corren a renunciar a aquests beneficis que els farien còmplices del vici. En algun lloc hi deu haver grans alegries perquè, ja se sap, farem més festa per un pecador penedit que no pas per cent justos de tota la vida…

Marilyn i Einstein. Insignificance titula el director Nicholas Roeg la pel·lícula que encara tots dos personatges, sense identificar-los mai pel nom. Observem, però, una saborosa «astúcia»: en una de les seqüències de la boca d’aire, al carrer, que alça les faldilles de la noia, hi ha Di Maggio que se la mira amb les espatlles una mica inclinades i les mans a les butxaques dels pantalons, una fotografia prou coneguda que ha fet més d’un cop la volta al món.

La cinta, que certament no passarà a la història del cinema com una obra reeixida, però hi ocuparà un lloc com a curiositat, «afavoreix» la Marilyn: la noia entén el plantejament i el resultat final de la teoria de la relativitat, com ho demostra en «explicar-la» al seu autor; allò que se li escapa, ens diu, són els «raonaments» que hi ha entremig. Que ho digui, és de persona intel·ligent. També és oportú que tranquil·litzi el savi ple de problemes de consciència i preocupat pel futur quan li fa remarcar que el botó que desencadenaria el cataclisme definitiu mai no serà premut: només poden pitjar-lo els qui tenen i aquests, és clar, no ho voldran pas perdre tot; si només es tractava de matar persones sense que l’operació afectés la propietat… Un altre punt per a la noia: no li fa res exhibir-se davant d’una multitud, però s’avergonyiria d’ensenyar les cuixes al científic… com no sigui en la intimitat del llit, naturalment.

Quant a la il·lustració de la «relativitat», la cosa és contundent: l’Einstein porta calçotets fins una mica més amunt dels genolls i la Marilyn, unes calces cenyides i breus, d’allò més «mones».

Tots els peixos grossos van pel món amb la boca ben badada (que és ben bé el contrari de badar), però hi ha aquesta diferència: mentre els marítims la tanquen quan han capturat una presa, els terrestres la conserven oberta…

Dia 13

Una persona que truca i, en lloc de preguntar per qui sigui quan agafo el telèfon, pregunta de bones a primeres «amb qui parlo?», em fa pensar en aquell cop, ja fa una colla d’anys, quan en disposar-me a discar un número em vaig trobar que algú ja parlava. Era un nen que explicava a una tia seva quines joguines li agradaria que li portessin els reis, als quals es disposava a escriure la carta. Vaig deixar-los dir una estona, i llavors vaig intervenir amb un «ja has fet bondat, aquest any?», que deixà els dos interlocutors muts abans no afegís: «Sóc el rei Gaspar». Exclamacions de la tieta, la veu esbalaïda del nen, que cridava pis endins: «Mare, mare, al telèfon hi ha el rei Gaspar!», la veu de la mare que s’atansava de no gaire lluny amb un «No diguis ximpleries!», la insistència del petit, fins que la dona es posà a l’aparell per tal de demanar a la seva germana o cunyada què passava. Vaig parlar de nou, refermant la meva condició de persona reial, ella va estar a punt d’enfadar-se per l’espant que havia donat al seu fill, la tia, encara penjada al telèfon, insinuà un preocupat «mentre això no porti mala sort al nen…», pel qual la vaig reptar, assegurant-li que era ben bé el contrari. Quantes persones havien tingut el privilegi de parlar amb un mag que visqué vint segles enrere?

Totes dues estaven d’allò més excitades, van acabar per riure nerviosament, ara fent comentaris entre elles sobre qui devia ser, com m’ho devia haver fet per intervenir en la conversa… Era potser algú de telèfons? Vaig repetir-los que era el rei Gaspar i que si el menut s’havia portat com cal i elles abandonaven aquella incredulitat ofensiva, no hi havia res a témer: tindria les joguines que demanava.

Confio que a l’hora de comprar els «reis» em van fer quedar bé. I d’una cosa estic convençut: que el noi (ara ja deu ser ben gran) no ha oblidat mai la facècia. Ho contarà un dia als seus fills, si en té, que de petit va parlar amb un dels reis d’Orient?

Una altra «aventura» telefònica, però d’aquesta n’és protagonista un amic meu, massa inventiu perquè no l’hagi amanida, si no és que se l’ha inventada.

Truca l’aparell, l’agafa i una veu femenina pregunta:

—Joan?

—Sí.

—Sóc jo. Només volia dir-te que demà no ens podrem veure.

—I això?

—M’ha vingut la regla.

—Quan?

—Aquest matí, en llevar-me.

—No et tocava, encara?

—Se m’ha avançat un parell de dies.

—Més val això que el contrari.

—Sí.

—Quina és la pega, doncs?

—Ja saps que quan la tinc no m’agrada fer-ho. Rajo massa.

—I per què ens ha de privar de veure’ns, això? O és que potser només t’interesso per anar al llit!

—Ja saps que no és això, Joan!

—No, no ho sé. Què és?

—Tu no et vols fer càrrec de com m’és, de difícil, d’escapolir-me unes hores, ara que tinc la sogra a casa.

—Bé t’ho compenso… Et faig feliç, oi?

—Sí, Joan. Molt.

—Ho dius de debò?

—I ho preguntes? Com si no ho veiessis!

—Doncs això val per totes les angúnies. D’altra banda, és que no en passen totes les adúlteres?

Un breu silenci a l’altre extrem de fil, i llavors, amb una veu curiosament més retinguda, més baixa:

—Oi que no ho ets, en Joan?

—Sí, ho sóc. Però potser no el Joan que volies si tu no ets la Clara. Ho ets?

—No.

—Ja m’ho semblava. No li toca fins a la setmana entrant, a ella.

—Com?

—La regla.

—I m’has deixat parlar, que t’ho contés tot!

—No t’ha de fer vergonya. Al capdavall totes les dones joves i sanes menstruen, i d’amants en tenen moltes casades… Com et dius?

Però la desconeguda ja ha penjat.

Dia 14

Hi ha «pensadors» que encara no saben que és condició indispensable de la intel·ligència no quedar mai del tot satisfeta. M’ho demostra la complaença amb què tants arriben a unes «conclusions» que només són definitives per la seva banalitat.

L’Aina Moll ha dit sovint, i ho repeteix a El Temps d’ara fa unes quantes setmanes: «El bilingüisme, a Catalunya, és la primera passa cap a una normalització del català, en què el català sigui la llengua normal de comunicació entre tots els catalans».

Com que no caic en la trampa de creure que tothom que viu i treballa a Catalunya és català (fins i tot hi ha gent, potser poca, però n’hi ha, que s’ofendrien si els tractàvem de catalans), em cal dir que el català ja és i de fet ha estat sempre la llengua de comunicació normal entre nosaltres.

Observaré també que durant aquests darrers sis anys, des del 1981, quan només un 78,9 per cent de la població residenciada a Catalunya comprenia la nostra llengua, i el 1987, quan la comprenen un 90,3 per cent, aquest progrés no s’ha notat gens en el camp de la comunicació escrita: continuem rebent, i potser fins i tot més que uns quants anys enrere, una immensa majoria de papers en castellà. I en el camp de la comunicació oral, les converses entre catalans i castellanoparlants que entenen, es fa encara quasi sempre en llengua forastera.

I observaré encara que en proposar-nos de fer del català la nostra llengua normal de comunicació, estem treballant per l’exclusió del castellà, puix que difícilment hi pot haver dues llengües d’utilització normal en una mateixa comunitat, sobretot quan una d’aquestes llengües és la seva i, l’altra, la imposada. I hom no veu com els nostres colonitzadors ho poden consentir.

Per la meva banda, penso que només si som independents podrem fer que el bilingüisme sigui una primera etapa en el camí de la recuperació de la nostra parla. Sense aquesta independència, el bilingüisme és una passa més cap a la desaparició del català.

Dia 15

Veig que la Seix Barral acaba de publicar la traducció castellana d’una de les obres més notables dels darrers cinquanta anys: Nighwood, de la Djuna Barnes. Que jo sàpiga, aquest llibre no s’ha publicat mai sencer. Al text que en coneixem li falten dues terceres parts, suprimides per T. S. Eliot per motivacions morals i religioses. Segons explica Shari Benstook, actualment els fragments que ens falten són entre les mans de Jane Marcus, que els examina. I, com diu aquesta autora: «Els seus descobriments preliminars deixen entendre que a Eliot l’amoïnaren força els paral·lels que Barnes establia entre l’expressió de la còlera lesbiana i les institucions de la societat, entre elles l’Església».

I, a propòsit de lesbianisme, és sorprenent de comprovar la gran quantitat de dones que, entre les dues guerres, quan escrivien o en un sentit o altre eren prou conegudes en el món de les lletres, foren lesbianes o ambisexuals. Recordem, per exemple, la Gertrude Stein, la Janet Elanner, la Sylvia Beach, la Djuna Barnes, la Natalie Barney, la Ilda Doolittle, la Virgínia Woolf, la Victoria Sackville-West, la Margaret Anderson, la Colette, l’Adrianne Monnier, la Renée Vivien… Moltes d’elles ens van deixar carnets, diaris, memòries, autobiografies no sempre publicades. Potser, precisament, per allò que revelaven de les seves inclinacions sexuals. No prou, d’una banda, per seduir els editors de textos atrevits, i massa, de l’altra, per no inquietar els benpensants.

Aquest home que surt d’una cantonada i, darrere meu, em diu: «Contra la calor, el diari és el millor. Si més no, no en fa; pesa poc», se m’acut de contestar-li, intrigat per la seva interpel·lació. I aleshores m’explica: «Sempre en busco i cada dia en trobo menys; només llencen diaris endarrerits». Entenc que és un buscapapereres, i ell prossegueix: «Tant que m’agrada de llegir! Sobretot d’esports». «I ara no podeu estar al corrent», comento. «És clar que sempre en surt algun», rectifica a mitges. Li dic que més val això que res i em desvio per travessar cap a la parada de l’autobús. Ell continua amunt i s’acomiada amb un immotivat «I per molts anys!», que li agraeixo. I aleshores penso si, en interpel·lar-me, no confiava que li cedís, si l’havia llegit, el diari que jo duia…

Dia 16

Dia 17

Diu que només llegeix llibres «importants». És doncs un home poc curiós, que no fa descobriments pel seu compte. No el sedueix mai, davant l’aparador d’una llibreria, un títol desconegut? Dels contemporanis, li cal esperar, abans d’obrir un volum, que la crítica mundial hi hagi dit la seva i, en conjunt, hagi aprovat aquell text? O bé es limita als autors «consagrats» pel temps, per les històries literàries?

Cal creure que en les històries futures d’«España» hi haurà un capítol titulat: «L’època dels polítics nòmades». Cap no se sap estar a casa. Hom té la impressió que tota aquesta gent volen recuperar el temps perdut sota el franquisme, quan potser se’ls havia enretirat el passaport. Ara gaudeixen de l’avantatge que, arreu, hi van amb totes les despeses pagades. No han de celebrar, on sigui que vagin, conferències d’alt nivell, entrevistes oficials durant les quals s’avorriran de debò a benefici del poble?

Per tal de castigar els ciutadans culpables d’algun delicte no s’ha trobat encara res de tan recomanable com la gàbia. Però cap legislació no diu que, tancats, s’afegirà a aquesta pena la de la indignitat del tracte. S’ha sabut, per exemple, que molts reclusos no disposen d’una forquilla amb què menjar, d’un got per a beure. I, pel que fa als catalans, els bascos i els gallecs, encara hi ha un càstig suplementari, de caràcter cultural: cap d’ells no pot fer ús de la seva llengua. Quan un magistrat dicta sentència condemnatòria, dicta quelcom més que una privació física de llibertat.

Començaré a creure en la bona fe dels polítics quan, en aconseguir el poder, s’assignin el sou mínim a què condemnen els ciutadans menys afortunats, i creuré més en l’home si, un cop avinguts a la «rebaixa», en surten tants com ara amb vocació política.

Dia 18

Sovint se m’ha tractat despectivament en algun escrit, com pot passar-li a qualsevol que, d’una manera o altra, sigui una persona pública, i mai no se m’ha acudit de portar l’«ofensor» davant d’un jutge que probablement es riuria del meu excés de susceptibilitat. Però heus ací que el periodista Juan José Faustino Fernàndez Pérez fou acusat d’injúries al rei en un article que publicà a la revista Punto y Hora i que ara, després d’haver estat absolt per un tribunal, el Suprem el condemna a sis anys i un dia de presó major perquè el seu article és «greument despectiu» en tot allò que es refereix al monarca. Continua doncs havent-hi persones tan «intocables», tan especialment protegides contra la crítica, que ni cal insultar-les perquè les ires de la llei caiguin al teu damunt; n’hi ha prou amb el «to» de la teva veu o de la teva ploma.

Qui condemnarà en canvi els culpables d’agredir, de menysprear el poble català, quan a jutjats com els d’Olot i d’altres viles del nostre país s’assignen tot de funcionaris que de la nostra llengua no en saben ni un borrall?

Dia 19

A prec seu, m’entrevisto amb en Santiago Ramentol, el director de l’Avui. Es tracta, un cop més, de parlar de les meves col·laboracions, interrompudes des que el diari es reformà. De fet es mostra més que raonable: puc escriure-hi amb la freqüència que vulgui, puc enviar-los articles llargs o curts, al meu grat, i està disposat a pagar-me’ls més bé. Li dic que algun cop, darrerament, he acariciat la idea d’una possible sèrie el títol de la qual estava segur que no li agradaria gaire: «Cròniques d’una ocupació». I em contesta que no tan sols li plau sinó que ja puc començar quan vulgui. Quan els donaré el primer article? Em cal recordar-li que encara no he decidit res i li demano que em concedeixi un període de reflexió, fins a l’acabament d’any a tot estirar.

El deixo ben sorprès quan li dic que aprofitaré l’anada al diari per donar-me de baixa com a subscriptor, i hi deixo, després, en Brosa i en Roig, del departament d’administració. Els tranquil·litzo en explicar-los que no per això deixaré de comprar-lo cada dia i que si no el vull rebre més a domicili és perquè ja estic cansat que me’l prenguin de tant en tant degut a les condicions de porteria de la casa on vivim.

Torno a les «Cròniques d’una ocupació». No hi ha gaires dubtes que el títol és atractiu, però això no farà que el contingut dels articles es renovi, i allò que em frena és precisament la seguretat de la repetició. Així ho dic amb franquesa a en Ramentol, el qual no se’n preocupa gaire. Sembla que, sigui com sigui, m’hi vol, al diari. I tant d’interès no s’explica quan l’Avui no té inclinacions independentistes. He d’acudir de nou a la idea de «coartada»?

Dia 20

Aquest estiu passat (hi vaig dedicar uns mots) vam quedar amb en Josep Maria Castellet que el TEMPS OBERT s’incorporaria a la col·lecció de butxaca «El Cangur», al ritme de dos volums cada any, i ara, en haver de signar el nou contracte, m’adono que ni ell ni jo no vam pensar, en parlar-ne, que el text de la majoria d’aquestes novel·les es publicà incomplet. He anat doncs a veure la Jose amb les nou pàgines de supressions a què ens obligà la censura i li he exposat el problema. Ja sé que normalment les col·leccions de butxaca reprodueixen el text publicat abans, perquè el procediment és més barat i així ho aconsella el preu de venda d’aquests llibres, però en aquest cas no seria una llàstima deixar passar l’ocasió de donar al lector l’obra sencera? Les tisores van retallar set o vuit dels onze volums, un total de dotzenes i dotzenes de pàgines…

Hem quedat que en parlaria a en Castellet i que ja em diria alguna cosa. No ha tardat gaire. A la tarda em telefona per assabentar-me que la decisió, com ja confiava, és favorable: tornaran a compondre el text. No sé si serà la primera vegada, a casa nostra si més no, que un llibre de butxaca reforma i completa l’edició original.

No sortim de la censura. He sabut per un amic que se’n parlà a l’Àngel Casas Show, on es digué que aquell organisme a ningú no havia perjudicat tant com a mi. A l’hora de donar dades, però, potser no totes foren prou exactes, i és amb la intenció de precisar que em sembla convenient d’establir aquesta llista:

Cal precisar que Perquè ha mort una noia no fou tècnicament prohibida, puix que s’autoritzà l’edició si se suprimien dos capítols sencers, precisament aquells que donaven tot el seu sentit al llibre.

He d’afegir a aquestes «contrarietats» que Un amor fora ciutat es publicà sense haver passat per la censura i que, de seguida que fou al carrer, se’m processà per «escàndol públic». També pot ser interessant de recordar que els quatre volums de La terra prohibida, escrits l’any 1957, no es publicaren fins als anys 1977 i 1978.

D’altra banda, sofriren de la censura i mai no han estat publicades íntegres les obres següents:

Quant a la novel·la que em va valer el procés, Un amor fora ciutat, tampoc no va publicar-se sencera, però aquí la censura la va fer l’editorial, sense el meu permís; precisament, va excusar-se en Joan Oliver després, per tal d’evitar-me problemes amb les autoritats!

Dia 21

Vaig oblidar-me ahir un títol també «tocat» per la censura. Era el primer que publicava, Ésser en el món, i pot dir-se per tant que vaig fer una estrena que creava precedents. Aquí, però, només van suprimir un vers: «tocar els pits d’una verge». No cal estranyar-se’n, oi? El bo del cas és que al cap d’una vintena d’anys, en tornar el llibre a censura, ara de la mà d’un editor que volia publicar tota la meva poesia, projecte al qual després renuncià, va «caure» exactament la mateixa ratlla! No podem pas negar a aquella gent tan preocupada per la nostra moral una facultat de vigilància sense defallença. I quin admirable esperit de continuïtat! El temps corria, però ells no es bellugaven.

No deixem encara la censura. Recordo aquesta anècdota: com ja he dit, M’enterro en els fonaments fou publicada amb mutilacions. Però encara fou pitjor la sort que va tenir la seva traducció castellana sota el títol de La respuesta (el de la pel·lícula que en Forn en va treure). En sortir, el Ministerio de Información y Turismo va prohibir la seva distribució. L’editorial envià un delegat a Madrid per tal d’explicar-los que aquella traducció era fidel al text en català que ells havien aprovat. Resposta: «No en dubtem. És un llibre que mai no hauria d’haver estat autoritzat, vam badar, però ja està fet i no cal parlar-ne més. Ara, pel que fa a la versió espanyola… És una novel·la en la qual s’insulten les forces d’ordre públic, pot caure en mans d’un policia o d’un militar, i digui vostè: què li sembla que passarà si denuncia l’editorial i l’autor? Estan disposats a sofrir-ne les conseqüències?». L’enviat de la casa Aymà va preguntar-li: «Què hem de fer doncs amb els quatre mil exemplars que tenim al magatzem? Cremar-los?». I l’home de la censura, magnànim, li donà la solució: «Miri, els poden enviar a Amèrica. Allí no es pot ofendre ningú».

Val la pena de remarcar que el censor ja donava per ben suposat que el text català no l’havia llegit ningú amb uniforme. Pot quedar més clar que l’exèrcit i la policia eren unes forces d’ocupació? Ni tan sols no sabien la llengua de la terra que trepitjaven.

Dia 22

Ensopego amb el nom de Climent d’Alexandria, recordo la cèlebre frase que va dir: «Qualsevol dona hauria d’enrojolar-se de vergonya només de pensar que és femella», i m’imagino l’home que, un cop mort, es presenta confiadament al cel, on no el deixen entrar amb aquestes paraules: «Aquest no és el lloc dels herètics». «Herètic, jo?», se sorprèn el bon Climent catequista. «Certament», és la resposta. «En condemnar el fruit, condemnaves l’arbre, Déu». «No pas!», protesta ell. «Que un fruit li sortís malament…», comença a argumentar, però és interromput: «Què dius! A Déu no li surten les coses; les fa. És en això que t’has equivocat, com s’equivoquen tots els qui són com tu». «Llavors, la dona…», balbuceja el sant baró, però l’altre ja tanca la porta bo i dient: «Ah, quines idees més estranyes us feu de la creació!».

Un text perdut sembla que podria haver dit (fragment): «I la dona, coberta amb un gran pàmpol de vinya que li ocultava el sexe, es presentà davant del Senyor, que la cridava i que, en veure-la, va preguntar-li: “Per què et tapes, Eva? És que potser ara et fa vergonya la teva nuesa?”. “Oh, no!”, li va somriure ella, tranquil·litzadora. “És que a l’Adam li agrada que em despulli”».

Una altra història de tapades i destapades, però aquesta la llegeixo al diari: uns quants nois i noies de l’ERC van cobrir un rètol indicador del MOPU, escrit en castellà, i damunt n’hi van posar un altre que deia: «Fora d’ús per no complir la normalització lingüística». No se’ls podrà pas acusar de destruir un «bé públic», com pot fer-se en el cas de les pintades que esborren o afegeixen. És clar que se’ls pot fer culpables d’«extraviar» els automobilistes que no coneixen el terreny… Però tampoc no el deu conèixer el MOPU, si se’ns adreça amb la llengua «impròpia» i, doncs, ens «desvia» culturalment.

Dia 23

Recullo avui un exemplar d’Un camí amb Eva a les Edicions 62 per tal de restablir el text primitiu. Hi ha vuitanta «esmenes» de censura. A cops, una escena quedava coixa i em va caldre reescriure-la per a assegurar la continuïtat. I ara, en donar-hi un primer cop d’ull tinc la sorpresa de trobar-me amb un fragment d’aquesta segona versió que em sembla ben superior a l’original, o sigui que, ves per on, la censura em va forçar a fer-ho millor!

Sant Tomàs, com Aristòtil, creu que el cos forma l’ànima, puix que li falten qualitats pròpies. No obstant, a l’hora de la mort del cos, és l’ànima que serà recompensada o castigada. Però el cos només té qualitats o defectes físics. Com pot ser, d’una banda, que es converteixin en espirituals i, de l’altra, que l’ànima sigui responsable d’allò a què ha estat obligada? I el mateix cos, és sempre responsable de les seves qualitats, positives o negatives? Moltes li vénen de naixença, com per exemple una malformació, que, evidentment, no permet a aquell cos imperfecte de posseir el mateix caràcter d’un cos perfecte. I malgrat això se’ns diu que, en jutjar-les, hauran de passar pel mateix raser unes ànimes formades en «ambients» diferents! Si és de l’experiència dels sentits que l’ànima adquireix uns coneixements que poden portar-la a una captació de la veritat, com és possible esperar que hi arribin amb la mateixa o una semblant facilitat i encert l’ànima d’un geperut i la d’un home que té l’espinada recta?

De tot plegat se’n podria deduir que les persones físicament ben fetes tenen més probabilitats de salvar-se. Però potser seria una conclusió falsa si pensem que en aquestes persones hi ha més possibilitats de pecar encara que la temptació sigui la mateixa. Perquè en alguns pecats cal comptar amb la «col·laboració».

Dia 24

Tot allò que deia en la meva darrera entrada d’ahir m’ha fet pensar en C. i en la seva confessió. No per «vici», sinó per feblesa de caràcter, havia concedit els seus favors molt sovint des que, als dinou anys, s’emocionà en veure la felicitat que procurava a un festejador que, el primer, aconseguí de seduir-la. A un dels seus amants, que s’adonà que era inorgàsmica, li digué que mai no hi gaudia, però que la compensava de sobres el goig que donava al seu company. Li preguntà el xicot si mai no se n’havia preocupat, d’aquell defecte, i ella va reconèixer que, un cop, anà a veure un ginecòleg per saber què li passava i que l’especialista, després d’examinar-la, va concloure que calia atribuir-ho tot a l’infantilisme dels seus òrgans sexuals i, sobretot, a l’estat rudimentari del clítoris. I el noi, que pel que sembla tenia estranyes curiositats, s’interessà per si, en aquelles condicions, pecava o no pecava. La noia era catòlica no practicant, però ara la va convèncer de consultar un sacerdot i la noia, complaent com sempre, acudí a confessar-se. Va haver de repetir la confessió amb tres capellans, abans de trobar-ne un que li oferí aquestes clarícies:

«La fornicació sempre és pecat. Però tu no faltes per un delit carnal, sinó per procurar un bé a l’altre, i aquest és un acte virtuós. Tanmateix, s’inscriu dintre la falta que facilites de cometre, i això fa que el bé sigui l’ocasió d’un mal. N’ets més culpable que si en tu hi hagués desig, atès que mai no hi haurà tant de mal en satisfer una necessitat irresistible, de la qual et penediràs de seguida que, satisfeta la pruïja, vegis com era de pervers l’acte a què t’has lliurat, com en l’acte que no pot ser objecte de cap penediment pel fet d’haver-lo realitzat amb ple coneixement de causa en no estar el sentit moral obnubilat per l’apetit. És cert, en canvi, que és tan sols la concupiscència que fa greu la falta i que aquesta luxúria et falta… Tenim, per un costat, que en tu hi ha una inclinació caritativa extraviada, puix que l’objecte de la teva caritat és precisament la falta que hauries de reprovar. I tenim, per l’altre, que amb la teva participació no activa frenes una lascívia que seria més intensa, probablement, si la comparties. Però això, que és lloable en la mesura que minva el mal, és condemnable quan permet que aquest mal subsisteixi, encara que sigui en forma disminuïda… Per tant, peques, si no en el propòsit, en l’efecte de la intenció generosa que, certament, t’excusa, però no et pot absoldre. Cal doncs que encaminis els teus propòsits per d’altres vies».

Què hauria dit sant Tomàs d’aquests raonaments? I Sànchez, el gran especialista en pecats carnals?

Dia 25

Casanova, ja vell, escrivia en les seves Memòries. «Hom diu que la vellesa fa l’home prudent, però no veig la manera d’agradar-me de l’efecte d’una causa tan lamentable».

Retall de premsa: A Madrid, on mai no baden, han descobert que Joan és simplement una traducció local (llegim catalana) del Juan espanyol… Cal suposar que aviat esbrinaran, i no cal dir que ens faran saber, que l’apòstol i evangelista d’aquest nom no pescava a Galilea, sinó al Manzanares!

Un altre retall: una dona denuncia un metge pel fet que, en acudir a l’ambulatori, li parlà en català. Astuta, però, no l’acusa pas d’haver faltat a cap llei, sinó d’haver-se mostrat «poc humà». Com que la dona ja fa uns deu anys que viu entre nosaltres i no pot pretendre, doncs, que no ha tingut temps i ocasió d’aprendre’l, senyal que deu considerar humà contribuir una mica més a extingir-lo.

Petit diàleg:

—Sí, sé que Catalunya és una nació, i em sento nacionalista, però d’independentista no en sóc pas.

—Deus tenir algun motiu…

—I tant! He viscut prou per adonar-me que buscar la independència sempre causa molts danys, moltes víctimes, molta sang, i per això jo no hi passo.

—Et refereixes, suposo, a moviments guerrillers, a atemptats i violències de tota mena…

—Exacte.

—I també t’oposaries a un moviment de reivindicació pacífic?

—És utòpic!

—Però, t’hi oposaries?

—No, a aquest no.

—Llavors reproves només unes vies, no la finalitat…

—És clar.

—Ho veus com que sí que ho ets, d’independentista?

Dia 26

Mentre els exèrcits «assegurin» la pau, estem al descobert.

A algú pot estranyar-li que en una època tan «permissiva» com l’actual, quan han desaparegut una colla de tabús i és cada dia més joves que les noies perden voluntàriament la virginitat, encara hi hagi ben sovint violacions. Tan difícil li seria, a aquest mascle que assalta una femella, de trobar una dona complaent, de fer-se amb una amiga? Però em sembla que no es tracta precisament d’això, que hi hagi «facilitat» on abans hi havia «dificultat».

L’agressió procura un plaer suplementari en la gent inclinada a humiliar els altres, i què té de sorprenent que aquesta mena de plaer sigui perseguit en una societat com la nostra, en la qual vivim en un clima d’agressió permanent? Són agressives les músiques estridents i sense repòs que es vessen d’arreu, és agressiva la publicitat, ho són els capteniments polítics, ho és la competència professional i ho és l’actuació dels poders públics…

En una societat que es basa en aquest tipus de «convivència» per força han d’abundar els impulsos destructius i ha de prosperar la incidència de «contaminació». Lamentablement, en el camp sexual les dones en paguen les conseqüències i molts cops hi deixen la vida. Si en qualsevol criatura hi ha un assassí en potència, en el violador aquest assassí es troba sempre a punt d’acte.

La «política» no permet que l’adversari n’encerti mai cap. I quan no tenim «idees» atacarem amb més ferotgia les de l’altre, especialment si són «bones». De les autènticament dolentes no cal dir-ne res: es desacrediten totes soles o, si per atzar prosperen, acaben desacreditant aquell adversari pels seus resultats.

«Cal pensar-hi amb calma», diu el polític, i corre a assemblees, reunions, conferències, actes públics de tota mena. Quan torna a pensar-hi, doncs, es troba al mateix lloc… si no és que ha d’informar-se de bell nou!

Se sap de pares que han procurat la seva primera experiència sexual al fill. No se sap de cap que hagi facilitat la de la seva filla, si no era per prostituir-la, la qual cosa vol dir que li han donat una professió. Aquella mateixa professió que ha permès d’iniciar-se al fill de l’altre. Cercle tancat.

Dia 27

En llegir les seves memòries, no se sap què vessava més Casanova: semen o llàgrimes? Catòlic, lleig i sentimental, com el marquès de Bradomín, de Valle-Inclàn, però més… i no tant.

Inexorablement, es va complint el programa de protección de las lenguas regionales que formen part d’allò que algú n’ha dit el acervo cultural español, i ara li toca el torn al gallec de «beneficiar-se’n». Digueu si no: el govern de la metròpolis ha decidit que els centres no universitaris d’aquella colònia no podran fer dues o més assignatures en la llengua pròpia, com la Xunta havia ordenat. Potser és això que provoca el disgust i la reacció de Madrid: d’«ordres» només se’n poden donar allí. No és una facultat de l’amo, ordenar?

També és ben normal i satisfactori que l’Exèrcit de l’Aire espanyol hagi comprat quaranta avions a Xile. Es tracta probablement de compensar amb una «bona obra» l’ús destructiu a què es destinen aquests aparells. I al capdavall el règim de Pinochet s’ho mereix tot i una mica més: no és el bon home un salvador de la pàtria a l’estil d’un Franco i, a mayor abundarniento, un militar?

Mentrestant hom firma convenis contra la tortura. Diuen que a cada comissaria, a cada caserna de la guàrdia civil, n’hi haurà una còpia col·locada en un indret ben visible, en lletra grossa i a l’abast dels detinguts. I que cap guàrdia, cap policia, no conservarà su empleo si no s’aprèn de memòria el document…

Abans potser era veritat que a poc a poc s’anava lluny. Ara ja no ho és. Sempre hi ha algú que corre per no fer tard a l’hospital, i sovint se t’hi emporta.

Dia 28

No crec que aquest diari formi part de les obres de «recapitulació del que va ser la cultura catalana dels anys cinquanta i seixanta», com diu el crític que, a El Temps d’aquesta setmana, s’ocupa del Mala memòria de la Maria Aurèlia Capmany. I si s’hi vol incloure, en aquest paquet de llibres que parlen d’aquelles dècades, ha de ser d’una manera molt marginal. Mai no ha estat el meu propòsit de recapitular res, però a cops és inevitable que faci «referències» a d’altres moments si la reflexió actual m’hi porta. Referències, tanmateix, que no han de ser necessàriament a un món literari que només vaig freqüentar, molt breument, en un primer període, quan «m’estrenava» d’escriptor. Ara, que aquestes notes siguin «biografia», no es pot negar; de fet ho són àdhuc quan recullo l’observació casual d’alguna escena, d’algun incident que, en no participar-hi, no tenen res a veure amb mi. Que l’esculli entre molts altres que podria haver anotat i que negligeixo diu d’una preferència meva i diu doncs de mi tant com testimonia del capteniment d’una societat o d’alguna de les coses que en aquesta societat són possibles.

Es repenja al llindar, displicent. S’ho pot permetre? Disset anys el fan vulnerable. I d’altra banda, se’n preocupa, ella? Només per dir, una mica impacient:

—Entra d’un cop.

Li falten paraules. Tot és gest quan separa l’esquena de la porta i en tancar amb el peu esbossa un somriure imbècil. Li ve, potser, del darrer mascle que ha vist a la pantalla. I l’esborra immediatament, tot ell congelat per la timidesa.

Caldrà que se’n torni? Que fugi de les mans? Perquè ella se li ha atansat, li toca la cara amb els dits freds, interrogaires els ulls calmats, tan a prop aquesta boca vermella que, comprensiva, mormola:

—No t’ha de fer vergonya, saps?

És quan la rebutja amb força cap al llit, on cau, potser a posta, eixancarrada, però la Júlia, que seu a terra, l’interromp:

—Et feia ràbia?

—No sóc pas jo —protesta.

—Qui, si no?

—Si callaves i escoltaves sabries que la mata.

I pensa, mentre gira pàgina: no vaig gosar ni d’agredir-la quan se’n va riure.

(Fragment retrobat entre cartes velles. Per les aparences, és l’inici d’un conte, després abandonat, en tres nivells: el text inspirat en l’experiència juvenil del narrador, la lectura que en fa a una Júlia perspicaç que endevina el seu origen i el record d’allò que succeí de debò).

Dia 29

Segons un estudi que s’ha fet darrerament, a l’Estat espanyol hi ha unes vint-i-tantes sectes. Em sembla que a Nord-amèrica n’hi ha el triple o quatre vegades més. Però no cal amoïnar-se ni envejar-los: a poc a poc també les que falten arribaran. No són aquestes empreses les «multinacionals de l’esperit»? És lògic que s’escampin a la recerca del fanàtic en potència que se’n fa accionista.

A cops m’he trobat amb persones perfectament catòliques, practicants i sovint força devotes, que alhora es declaren anticlericals. Sempre he dubtat que ho poguessin ser de debò. No s’adonen que no creurien en aquesta divinitat objecte de les seves pregàries sense un sacerdot que els l’ha donada a conèixer i els ha instruït en com fer-se-li agradables? Lliurats a la pròpia iniciativa, el Déu que adorarien seria un altre.

Ara, si volen dir que no els agrada com funciona l’Església, l’assumpte canvia d’aspecte, però aquest disgust no fa pas d’ells uns anticlericals; en fa gent que voldrien reformar l’organització a la qual pertanyen i que, evidentment, sense «funcionaris» no aniria enlloc.

Hi ha aquesta dona ja relativament madura, molt feble davant les temptacions de la carn, però força temorosa de Déu, que un dia, molestada pels detalls que el seu confessor li exigia sempre, va voler «corregir-lo» discretament i li preguntà si no podia dispensar-la d’aquell sagrament. «Per què, filla meva?», va estranyar-se el mossèn. «Perquè en contar-li fil per randa el que he fet i com ho he fet, torno a excitar-me i sovint gaudeixo. I no té gaire sentit, ni pot ser agradable a Déu que, en confessar-me, pequi». Sembla que el sacerdot acceptà la lliçó i que mai més no li ha fet preguntes impertinents.

Contínuament m’arriben circulars ben intencionades d’entitats bancàries que farien molt bones condicions als meus diners, si em decidia a confiar-los-els; de cases asseguradores que tenen a punt la mena de pòlissa que em convé; d’empreses que em proposen de vendre el pis molt avantatjosament i fins i tot sense haver de deixar-lo mentre visqui; de multinacionals que es disposen a fer-me un obsequi si compro això o allò… Tot en castellà. No sembla que en aquests rams funcioni gens ni mica la «normalització» que tantes satisfaccions dóna a l’Aina Moll. Afegim-hi que tampoc no funciona al carrer: de cada deu converses que sents, nou són en la llengua «universal».

Dia 30

Visita d’en Ferrer, en Pineda i en Camí, del consell promotor d’Indestel. Sembla que ha fallat la gestió dels professionals que havien de visitar possibles socis, però així i tot ja se n’han reunit setanta-cinc. A més, ja tenen local propi, a la Via Augusta. Entre els inscrits hi ha gent del País Valencià, però em sembla que encara no se n’ha captat cap de les Illes. La cosa ha començat a rutllar, però cal preveure que tot serà molt lent.

Algú em deia ahir que és un disbarat, però no puc evitar de veure una submissió a l’esperit creat pel franquisme en l’interès abrandat que provoquen els fets esportius, tan superior al que desperten els fets polítics.

Si engendres un fill acceptes, sense cap dret, la mort per un altre; si et negues a tenir descendència, atemptes contra l’existència de la humanitat. Sembla, doncs, que d’una manera o altra, només hi ha «mal».

El sobirà filòsof d’una de les narracions de Poper-Lynkeus, Per què aplaudeixen, en el fons?, diu: «La transcendència és la facultat de creure en coses imaginàries, coses que hom no veu mai, l’existència de les quals no té cap fonament, i, alhora, en la capacitat d’entusiasmar-se per tot això més que no pas per tot allò que hom veu de veres i de prendre-s’ho més seriosament». (Nota: ho llegeixo en francès i em pregunto si està ben traduït de l’original alemany, que desconec. Em sembla suspecte dir-ne, de la transcendència, una facultat).