JULIOL

Dia 1

Quina casualitat! Torno a veure, quasi al mateix indret, la noia que ahir em preguntava quin autobús la duria als banys. Veig que ha sobreviscut, i me n’alegro.

Tenim les dames victorianes per inhibides, puritanes, frígides. Però no ho eren pas totes, potser ni la majoria, si, com sembla, entre les senyores de «qualitat» abundaven els embolics amorosos, alguns d’ells ben poc «tapats».

No ho era certament la mare de la Vita Sackville West si, com m’assabento per la biògrafa de l’escriptora, que fou íntima de la Virgínia Woolf, i d’altres, aquesta dama encetà un diari, en casar-se, en el qual s’entretingué a detallar les activitats eròtiques de la parella a la sala, al dormitori, al jardí, al bany, i que, més endavant, quan ja feia temps que l’idil·li havia naufragat i ella tenia «amics» i el seu marit tenia «amigues», va dedicar-se a recollir tot de facècies llicencioses i, a parer de la Victoria Glendinning, la biògrafa de la noia, de mal gust. Massa obscenes, potser?

Incidentalment, també és prou curiós de saber que la Vita, als onze anys, masturbà un gos. És cert que no fou per iniciativa d’ella; l’hi animà un xicot que abans li havia fet una demostració de la «mecànica» de la cosa amb la pròpia verga. Exercicis de vacances, al camp…

En el camp o en la costa pensa aquest periodista de l’Avui que, per telèfon, em pregunta on passaré l’estiu. Sembla que enceta l’inevitable reportatge de cada any així que la gent comencen a fugir de ciutat. Però no es pot pas dir que jo en fugi, encara que la nostra intenció sigui passar una mesada a Tàrrega. Entre Barcelona i aquella vila… És cert, tot és diferent, però entre una calor més humida i una calor més seca no sé ben bé quina escollir si cada dia passem de trenta i ens anem enfilant. Bé, ell va preguntant, però sóc un mal subjecte: no penso dedicar-me a fer suquets, no tinc excursions en perspectiva, no canviaré de feina; em limitaré, de fet, a traslladar de lloc els meus costums, les meves rutines. Tampoc no canviaran les meves lectures, sempre prou variades, sovint prou imprevistes, temptat com em sento tants cops per llibres que em facilita l’atzar, a les llibreries de vell o al mercat de Sant Antoni… Ah, sí, aquí hi ha la gran diferència: a Tàrrega és improbable que compri cap llibre!

Dia 2

De vegades parlem d’un caos original a partir del qual tot es va ordenant. Però sovint observem un ordre a partir del qual tot esdevé caòtic. És a dir, George Santayana assegurava que caos és tot just el nom que donem a allò que ens ocasiona confusió, o sigui que de caos no n’hi ha; ens ho sembla. Bé podria tenir raó si existeix un «ordre natural». El caos, només aparent, en forma part; de fet, és tot allò que encara no hem entès o que no podem entendre des de les nostres «normes».

Ara: qualsevol ordre consisteix precisament en unes normes. Definim com a caos allò que no en té, allò que es caracteritza pel seu desordre. En aquest cas, però, com pot ser el caos anterior a l’ordre? No és l’ordre que el genera en fallar les normes, o algunes de les normes, que l’asseguren?

D’altra banda: les normes signifiquen complexitat. L’ordre, per tant, és més complex que el caos. Com pot ser, aleshores, que el caos succeeixi l’ordre? Una particularitat ho explicaria: que, arribat a la seva perfecció, tot «regressa». Si no fos, és cert, per aquesta objecció: de quin regrés parlem si d’original ho és l’ordre, no el caos?

Acceptarem, doncs, la idea d’una «caiguda»? Per què no? Llavors, però, haurem de convenir que l’ordre és mortal. La qual cosa s’avé perfectament amb la realitat.

(Un cop més: aquí no es vol demostrar res; tot queda reduït a avançar uns tentacles per si tenim la sort d’ensopegar amb alguna «cosa». I normalment, no cal dir-ho, hi ensopeguem… però llavors no sabem ben bé què fer amb la «captura»!).

(I com se sap que s’ha fet una captura si les eines o els aparells de què ens servim són tan poc de fiar? Qui n’assegura el control? Com sabrem mai que funcionen com cal? Qui ens diu que són aptes per aquest comès?).

Dia 3

Hi ha molta, moltíssima gent, que viuen a peu pla, que mai no han pujat ni baixat escales. I dic mai perquè un cop les has pujades o baixades ni que només sigui una vegada, les escales, ja no te’n pots estar. O cap dalt, on hi ha els grans problemes del «destí humà», o cap baix, on hi ha els misteris de la «personalitat». O cap dalt i cap baix, alhora, perquè el sobre porta al sota, i a la inversa.

Una lectura «distreta» (falta d’atenció) pot haver estat una lectura atenta fins que has ensopegat amb aquella frase, amb aquell concepte, amb aquella situació que ens allunya del llibre per centrar-nos en nosaltres mateixos; l’autor ha tocat un punt vulnerable.

Setmanes enrere (però no ho llegeixo fins ara). Cambio 16 féu una entrevista a Julio Caro Baroja, l’antropòleg, i a propòsit d’una pregunta de la periodista sobre Navarra, l’acadèmic contestà: «Una misma lengua no tiene por qué constituir un Estado. Hay muchos grandes Estados que no han tenido una lengua, sino varias, y tampoco una religión, sino varias. Y los imperiós se han construido así» (subratllat meu). Com que sembla que ho diu aprovativament, la cosa és prou clara: també Caro Baroja és partidari dels imperis i, doncs, està al costat de la força, de l’opressió (potser per motius «civilitzadors»?). De segur, però, que si li plantejàvem l’assumpte amb aquesta cruesa diria que no. Quants intel·lectuals no hi ha d’aquesta mena!

En Jaume Bonaventura, l’editor de Pleniluni, em porta un parell d’exemplars de Sis temps i, en preguntar-li què li ha semblat el meu text, em diu que l’ha defraudat. Encara que sigui desagradable, la declaració és d’agrair: no tothom té aquesta franquesa. Per la meva banda, ara, en rellegir-lo, imprès, penso que, mentre no és cap meravella, té el mèrit de ser original.

Dia 4

Confiem que se’ns tractarà amb justícia, ho exigim i tot, quan en la mateixa circumstància, però invertits els papers, ens permetem de ser injustos.

Corregeixo proves de La creació de la realitat. Em plau especialment el capítol titulat «Missatges del sacerdot», aquesta barreja de reflexió «teològica» i de descripció «voyerística» que contrasta tant amb els altres fragments del text. També per la inversemblança que un «informe» d’aquesta mena hagi passat o, més bé, hagi estat enviat. Però les dades que facilita no són inútils, narrativament parlant; ens fan «viure» una situació de la qual es parla, en termes generals, en un altre capítol.

Em resulta curiós, ara, al cap de tres anys d’haver escrit el llibre, haver aconseguit aquesta «precisió» de l’«incomplet» que buscava i que, si la novel·la és per atzar objecte d’algun comentari crític, de segur que no serà captada. Un defecte: els informes sembla que hagin estat redactats amb una calma, amb una serenitat que no podia pas estar en l’ànim dels informadors.

D’altra banda, això constitueix una orientació; fa d’aquell món, abans que es declari expressament, una obra literària.

Dia 5

Sembla que des d’ahir, o potser des d’abans-d’ahir a la nit, hi ha les sortides de Barcelona col·lapsades pels controls policíacs o de la guàrdia civil que cerca terroristes i que, d’altra banda, diuen, ha iniciat una gran operació d’escorcolls domiciliaris en alguns barris de la ciutat. Res de tot això no es nota a Sant Antoni, on faig el meu diumenge tan suat com si traginés pedres en lloc de dur uns quants llibres. Després, de tornada, procuro refrescar-me una mica sota els arbres de la Ronda, assegut en un banc, on el cap d’una estona, potser per cert enyor de «paradisos» que acaba posant-hi l’Eva, escric unes estrofes ara corregides:

(Unes dones que han vingut a asseure’s al mateix banc, carregades amb bosses plenes de paquets que semblen de coses de menjar, parlen de l’estrany capteniment del cunyat d’una d’elles que «ningú no sap d’on treu els diners». Quan m’aixeco per agafar l’autobús encara no ho han aclarit. Discret, m’abstinc d’intervenir i de fer-los observar que al capdavall potser ja tenen una pista: no ha dit la més jove que era un home ben plantat i decidit?).

Dia 6

A la Diagonal la immobilitat de les fulles és absoluta. Tampoc als jardins del palau de Pedralbes, per on m’endinso, no es mou ni un bri d’herba. Es belluguen però àgilment els peixets, que, infatigables, farden per l’estany, a fil d’aigua.

És prop d’aquesta clapa líquida coberta de vegetació que obro el Diari de Barcelona i al cap d’una estona descobreixo un dels breus articles que hi prodiga l’Ignasi Riera. Aquest article es titula «Pedrolo, sí i encara», un títol al capdavall prou pedrolià, com potser convé a un escrit «favorable» en el qual el noi em tracta de «guia sense títol que ha preparat els camins per on han circulat, sense angúnies, els que anaven darrere d’ell». Un article, també, que costa una mica d’explicar si hom té present que, temps enrere, a les pàgines de Serra d’Or, el mateix Riera es mostrava d’allò més despectiu amb la meva narrativa, al seu parer plena de criatures sense «desbastar», com em sembla que deia. Se li escapava al noi el sentit de la meva obra, si bé, concedia, algun o altre en devien tenir, tants milers de pàgines…

És potser aquest petit article d’avui un indici que l’antipedrolisme que denuncia ha tocat fons i, per tant, que ara ha de remuntar el pedrolisme? Cal dubtar-ne. L’Ignasi Riera és com un penell, sí, però dels propis humors.

Dades curioses: Sant Basil va escriure La integritat de les verges i sant Ciprià Costums de les verges.

El cardenal Bembo és l’autor d’un Himne a Príap. L’arquebisbe de Benavent, monsenyor de la Casa, d’un elogi a la sodomia, titulat Capítol four.

Sembla que el papa Pau IV tenia un llibre en el qual, junt amb Les llàgrimes de sant Pere, havia relligat el poema obscè de Tansillo, «Vendangeur».

Dia 7

Entrevista amb en Josep Maria Castellet. Encara que de tant en tant he d’anar a les Edicions 62 per alguna cosa, ens veiem poc. Avui es tractava de fer feina. Quedem que passaran a la col·lecció «El Cangur» els onze volums de TEMPS OBERT, a raó de dos per any. També vol publicar una nova edició de Un amor fora ciutat, els drets de la qual em foren retornats per Aymà Editora, però caldrà esperar que hi reincorpori els fragments que en Joan Oliver es va permetre de suprimir per «prudència», sense dir-me’n res. D’altra banda, em diu que està disposat a fer un volum amb el meu teatre, de manera que hauré de recollir les peces escampades per ací i per allà. Considerem igualment la possibilitat d’un altre volum de novel·les curtes a la mateixa col·lecció de «Clàssics del Segle XX». Seria el cinquè.

Prescindint dels llibres inèdits, aquest projecte m’assegura la sortida d’obres durant cinc anys pel cap baix.

Tots vivim en un món més limitat que no ens pensem. Vita Sackville West, de la qual acabo de llegir la biografia escrita per la Victoria Glendinning, era una dona «lliure» que cedí a quasi totes les temptacions homosexuals que li sortiren al pas. És llarga la llista de les seves passions, i ja tenia seixanta anys quan encara s’enduia alguna altra dona al llit. Doncs bé, sembla que va quedar escandalitzada en llegir la Lolita de Nabokov. Diu que va trobar l’obra plena de «coses fastigoses i cíniques», motiu pel qual desaconsellà el seu fill Nigel de publicar-la. I, potser pitjor encara, opinà que la novel·la no era gaire bona!

Dia 8

El metge em fa sentir perfectament la seva indiferència, el seu desinterès. Caigut de braços darrere la seva taula, ben just si correspon a la meva salutació d’entrada. Entenc de seguida, pel seu capteniment, que sóc simplement un objecte. No és estrany que la visita duri tres minuts i que l’home ni es digni donar-me cap explicació. Objecte avariat que sóc, potser ni l’entendria. M’ha preguntat «Què té?», li he mostrat el ventre bo i dient-li que es devia tractar d’una hèrnia diafragmàtica. No ho ha confirmat, no ho ha desmentit, s’ha limitat a prémer un moment l’indret amb els dits mentre em dia «tussi». La infermera ha escrit dos papers, un per a l’analista i l’altre per un reconeixement cardíaco-respiratori mentre ell afegia: «Ho podem deixar per després de vacances, quan caldrà intervenir». M’he passat més estona a les oficines, on calia timbrar aquests documents, donar-me un número i indicar-me dia i hora. És ben natural, penso, que, en una societat devorada per la burocràcia, sigui més llarga la «gestió» de paperam que no pas la visita mèdica. Fora d’aquell «Què té?», cap pregunta. Potser no calia… Després m’he adonat que, per postres, m’han equivocat el nom. M’he convertit en un tal Pedrelo. Sort que aquí no et demanen el carnet d’identitat; si no, encara tindria pegues!

En sortir al carrer penso que és prou singular: anys enrere una hèrnia abdominal que calgué operar; ara, aquesta… Ni que m’hagués passat la vida fent de bastaix!

La noia, rossa i amb tot de pigues que li ha fet sortir el sol (em sembla una turista), duu una mena de samarreta-vestit blanca i blava, de punt, tan curta que, en inclinar-se a beure a la font de Canaletes, ensenya totes les calces, escasses i vermelles. Però també ensenya quelcom més, perquè, escotada i baldera com és la peça, se li escapa un pit. I què fa, ella? Doncs continua bevent amb la mamella fora, s’eixuga després els llavis amb el dors de la mà, i només llavors restitueix l’escàpol sota la roba. He suposat que tenia vocació de Cicciolina.

Body Heat. Heus ací una pel·lícula que viu de les rendes que deixaren uns capitals generosos: El carter truca dues vegades i Doble identitat, totes dues inspirades en obres de McCain. Allò que hi afegeix pel seu compte Lawrence Kasdan, el director, més aviat hi sobra.

I la darrera imatge! És lamentable pensar que algú és tan dolent, fa tantes barbaritats i s’exposa a tants perills per assegurar-se aquesta «bona vida».

Dia 9

Una altra petita escena de ciutat. N’hi ha moltes, i a cops em pregunto si val la pena de recollir-ne alguna de tant en tant, insignificants com són. Sovint, però, em costa de resistir-m’hi. Ahir contava la de la noia que, a la font de Canaletes, bevia amb un pit a la fresca. Avui aquesta, tan diferent: la dona, potser d’uns trenta-cinc anys, que seu prop de la fonteta-brollador en la qual mulla les mans que aleshores passeja per la cama, que munta sobre l’altra. És una cama que devia ser atractiva, però ara deformada per tot de varices que han tacat la pell, sota la qual fan nusos. Indiferent a la gent que passa per la plaça de la Universitat, indiferent a les persones que seuen no gaire lluny d’ella, se l’humiteja des del turmell fins al genoll potser perquè el sol s’hi agafi (després ho repetirà amb l’altra) i ho fa amb un moviment lent, mirant-se alhora amb una expressió pensarosa, com dolguda, preocupada, malencònica, no ho sé ben bé. M’imagino que pensa en quan aquestes mateixes cames eren fines, llises, i com tan complaguda les exhibia sobre unes sabates de talons alts. Repeteix el moviment una colla de vegades, fins que queda ben xopa, i després recull el portamonedes-bossa que havia deixat a la vora, s’aixeca i s’allunya. Seria curiós de saber si es lliura a la mateixa maniobra cada vegada que les cames se li eixuguen i es troba prop d’una fonteta…

Dia 10

La temptació hi és. Més bé: continua essent-hi; d’una manera o altra hi ha estat des que vaig veure la història, des que vaig veure els seus protagonistes, des que una frase inicial, força espontàniament vinguda, n’ha anat provocant d’altres i ha establert una successió, alguns cops ja ben precisa, d’esdeveniments, d’escenes. Que la història és viva, dintre meu, ho prova que hagi evolucionat, que vagi eliminant elements no necessaris per tal de reforçar la línia argumental que importa i donar més «normalitat» a la parella i, sobretot, a ell, l’home, històricament el «posseïdor»…

Si tot és així, què em priva, ben mirat, de posar-m’hi?

Dia 11

Possibles historietes de l’estiu, a la platja:

1) Se sap d’aquesta dona que al cap de cinc minuts d’haver-se tret el «top» del biquini ja tenia mitja dotzena de mares amb els seus nadons davant; totes necessitaven una dida.

2) Se sap d’aquest home que, mentre prenia el sol entre la seva dona adormida i la seva cunyada, anava examinant amb els dits el relleu de la vulva ben partida, sota el banyador humit, de la noia, i que en queixar-se aquesta amb un «Et sembla que està bé?», va contestar-li: «Òptim!».

3) Se sap d’aquesta dona monumental que en sortir de l’aigua havia perdut el biquini i de com tots els homes es van girar discretament d’esquena.

4) Se sap d’aquest home acalorat que buscava un oasi i de com la noia que l’acompanyava, sol·licitada, va dir-li: «Amb tant de boscam t’hi podries perdre i fer-te mal; hi ha una gran fondalada».

5) Se sap d’aquesta dona tan robusta i amb una gropa tan ampla que, darrere seu, els banyistes creien que s’havia post el sol.

6) Se sap d’aquest home tan miop i alhora tan tafaner que va quedar-se borni quan un mugró li entrà a l’ull.

7) Se sap d’aquesta casada que cada matí, abans de sortir de l’hotel, muntava el seu home per tal d’evitar-li allò que en deia «una indiscreta dilatació pública del cos».

8) Se sap d’aquesta novícia que un matí s’escapà als banys i que, per pudor, va deixar-se les lligacames.

9) Se sap d’aquest confessor que ran d’aigua s’ensopegà amb la seva feligresa, pràcticament en estat d’Eva, i que quan ella va dir-li: «Però mossèn, què hi fa, vostè, aquí?», li contestà: «Penitència, filla meva!».

10). Se sap d’aquesta noia que, referint-se a un noi que no tenien gaire lluny, comentà a la seva amiga: «N’hi ha que són indiscrets de debò! T’has fixat amb quina impertinència ens mira?». I que l’altra li contestà: «I què vols que faci, si ens apunta?». N’hi ha moltes més.

Dia 12

Uns veïns tenen un rellotge de cucut. Vol dir que, a l’estiu, també el tenim nosaltres.

Dia 13

Anàlisis. Em precedeixen més de dues dotzenes de persones, però sortosament són dues les noies que et punxen i et treuen sang i enllesteixo en mitja hora. Ara em toca l’examen cardiorespiratori i m’incorporo doncs a una altra colla de pacients. El metge hi és, però encara no visita. Aquí hi ha números i tinc el sis. Però heus ací que al cap d’una estona surt la infermera i em diu que, com que es tracta d’un preoperatori hauré d’acudir a la clínica, al carrer de Campoamor, com qui diu a la cantonada. Mentrestant, però, necessito una radiografia. Paper en mà, cap a les oficines a complir amb els tràmits burocràtics. Segell. Per sort encara és hora de radiografies i me la podré fer avui mateix. Número 27. No veig cap infermera, aquí, però ensopego amb el metge i li pregunto si tinc temps d’anar a esmorzar, perquè ell no em necessita en dejú. I sí, en tinc; sembla que va per llarg. Surto doncs i em poso en una granja. Croissant i vas de cafè amb llet. Cent vint-i-cinc pessetes. (Després alguna cosa, probablement la llet, em farà mal). Tornem a la consulta. Ja no hi ha tanta gent, és clar, però van lents bo i que de maniobres no se n’han de fer gaires. Quan em toca, em trec el polo, atanso el pit a la placa, el metge pitja el seu botó, i ja està. No, no encara. Cal que m’esperi de nou si vull endur-me la radiografia, que demà hauré de presentar a Campoamor. Ja no queda ningú quan me la lliuren en l’habitual sobre incòmode i acompanyada d’una nota que han tancat perquè el pacient no la xafardegi. La xafardejo tanmateix, però la lletra és il·legible i només m’assabento que el meu índex cardiotoràcic es troba al límit de la normalitat. Suposo que vol dir dintre d’aquesta normalitat, encara que sigui a punt de sortir-ne. I ara anirem per un altre avariat. El rellotge, deu ser per simpatia, tampoc no rutlla fi i el deixo en un taller d’Aribau-València, on es comprometen a tornar-li la salut a canvi d’unes dues mil pessetes (preu d’orientació, pel que entenc, o sigui que podria pujar més). Matí complet.

Dia 14

Gran suada en tres etapes, que la van empitjorant: des de casa al metro, des del metro a Horta, des de la plaça Eivissa al carrer de Campoamor, on hi ha la clínica. Hi arribo tan xop que decideixo fer una pausa sota els arbres abans d’entrar-hi. Després resulta que avui estic de sort. La sala d’espera és agradablement buida de pacients i el doctor em rep a l’acte. Fora polo i a jeure a la taula de les exploracions, sobre un llençol tacat. El procés no és gaire llarg: deu, dotze minuts potser. En acabar i preguntar al metge com va tot, em diu que molt bé, li contesto que em conformo amb que vagi simplement bé, però els gràfics de seguida ens comuniquen que alguna cosa falla; pel que sembla, el cor fa alguna pausa indeguda. Podria ser circumstancial o podria no ser-ho i, per tal d’estar-ne segurs, l’home em proposa que torni a visitar-lo el dia vint-i-vuit. Ho trobo encertat, però no puc evitar de preguntar-me si aquesta és una manera de procedir corrent o fa una excepció amb mi pel fet d’haver-me reconegut, identificat…

Una lectora ha llegit a El Temps com vull ser enterrat, però sembla que només ha retingut allò que li convenia, i ara m’escriu per dir-me que no hi confiï, en aquella màxima senzillesa que demano: un cop mort, els vius faran allò que els sembli. Però hi ha una manera d’evitar les cerimònies que em desplauen: cedir el meu cadàver a la Facultat de Medicina, o sia: posar-lo a disposició dels estudiants. M’envia els impresos-targeta oportuns, que he d’omplir i signar si em decideixo a fer aquesta «deixa», però a la bona senyora no se li ha acudit que em proposa de fer-ho en castellà, la qual cosa vol dir que al capdavall m’ha llegit poc. Ho confirma en afegir que contra aquest procediment «no hi ha cap objecció religiosa»!…

(Ho he somniat o ho he llegit que, cada any, la Facultat de Medicina encarrega una missa de difunts a favor de les ànimes dels generosos «donants»? Entraria ben bé dintre l’ordre de les coses. Tu fas un favor material i el cos acadèmic te’n procura un d’espiritual…).

Una altra historieta d’estiu, a la platja:

Se sap d’aquestes quantes noies que, en observar que una colla de nois dreçava «tendes», van decidir quedar-se fins més tard que de costum. Com va dir una d’elles: «una hora o altra bé els caldrà clavar els pals…».

Dia 15

Recordo que a casa meva solíem dir que la sopa era «dolça de sal» quan no n’hi havien posat prou i resultava insípida. I tenia la impressió que es tractava d’una cosa nostra, d’una d’aquestes expressions que són, per així dir-ho, patrimoni d’una família. Doncs, bé, no. En la seva Storia delia filosofia greca, Luciano de Crescenzo conta que, quan era petit, la seva mare, napolitana, solia dir exactament el mateix: «É doce’s sale». Ignoro si l’expressió és «universal». Em sembla no haver-la trobada mai en cap text francès, anglès, portuguès… És veritat que, fins ara, tampoc no l’havia trobada en cap llibre italià.

Les grans dames dels dos darrers segles feien col·lecció de vergues il·lustres. Els salons on rebien els famosos els en proveïen en abundància. Pot haver-hi hagut alguna excepció, com potser ho va ser madame Récainier, de la qual fins i tot pot conjecturar-se que, casada com era, morí més o menys intacta, però no pas sense haver satisfet una de les seves grans passions: l’exhibicionisme. D’ella es va dir maliciosament, llavors del seu affaire amb Chateaubriand, que «no pot pas rebre allò que ell no pot donar».

És cert que totes aquestes dames tenien d’altres mèrits: a la seducció personal i, de vegades, a la bellesa, afegien una conversa enlluernadora, un enginy que feia feredat, una bona cultura, si fa no fa aquelles mateixes qualitats que a la Grècia clàssica posseïen les grans cortesanes, amigues íntimes de filòsofs i d’artistes, de polítics i de literats. Algú podria dir, amb la intenció de diferenciar-les, que les dames no cobraven els seus favors, però no seria ben bé veritat: pel cap baix eren pagades amb lloances, amb versos, amb el prestigi que els donava entendre’s amb el talent, si no amb el geni. Els diners els solien venir d’herències o els procurava el marit… un marit normalment discret, expert en finances i poc afeccionat al llit conjugal un cop havia complert amb el seu deure de perpetuar-se. Mesura prudent, aquesta d’evitar contactes íntims amb la muller de seguida que ella obria les cames a un amant; si aleshores hi havia fills, ja sabia que no eren seus…

Esplèndid «catàleg» de les Edicions 62 en commemoració dels vint-i-cinc anys de la seva existència. I un ben interessant text d’en Castellet que en fa la història. Però no és menys esplèndid el regal que acompanya el llibre: un rellotge de polsera de línies molt modernes, molt senzilles.

Dia 16

No té dret a ser mare, una lesbiana?

Sembla que s’inclina per la negativa aquest jutge que ara enretira la custòdia de la seva filla a una mare pel sol fet que es tracta d’una lesbiana, d’una persona, doncs, els amors de la qual podrien «marcar» la criatura. Bé, però quants homosexuals, homes i dones, no procedeixen d’una família «normal»? De fet, la majoria. Però potser el jutge ho ignora…

Un cop dit això, afegim que aquesta dona ha estat imprudent si, lesbiana, es va casar per tenir un fill; el podia haver tingut perfectament sense casar-se, i s’hauria estalviat problemes. Però i si no ho va descobrir fins després, quan ja era maridada? Se li ha de fer pagar aquesta descoberta? Es pressiona així contra totes les dones que no han tingut ocasió de saber com eren fins que algú, ja adultes, els ha revelat la seva necessitat.

Afegim també que, en procedir contra algú per les seves preferències sexuals s’estableix una censura de la naturalesa que a cadascú és pròpia, o sia que es cau en una aberració en nom de la normalitat.

(Personalment, el lesbianisme em sembla un fenomen perfectament normal en una societat dominada pel mascle. Sempre han estat moltes les dones repel·lides per uns valors que poc espai deixen als sentiments, i no ens ha de fer estrany que es busquin entre elles, no pas precisament per l’atracció concreta del tall, sinó per una necessitat d’afecte que l’home no pot satisfer, lliurat com està als seus instints agressius. Si molts adulteris s’expliquen només per aquella atenció cordial que la dona obté de l’amant, obligat a servir-la també en aquest aspecte si vol posseir-la, com pot admirar-nos l’amor entre dones? Els homes tenim la impressió que les lesbianes es passen la vida al llit, lliurades a pràctiques que considerem vicioses, obscenes, si nosaltres no hi intervenim, quan a moltes d’elles els importa, sobretot, la tendresa que mútuament poden oferir-se).

Dia 17

Abans vestia força ser avantguardista, o sia avançar-se al seu temps. Ara, en canvi, cal que siguem del nostre temps per tal de distingir-nos dels qui encara es troben en el passat. Brossa dixit. Un pas més i valorarem els qui es queden en aquell pretèrit. Tinc la impressió que aquest actitud es relaciona estretament amb la cèlebre postmodernitat, o sia amb el desconcert que viu la literatura, les arts en general. Ara reescalfem allò que es va coure i surt, doncs, una troballa com la de les cent cadires, cadascuna d’elles amb el nom d’un director cinematogràfic al respatller, que s’amunteguen a la Rambla de Catalunya amb motiu del Festival del Cinema. La idea vagament surrealista es tradueix en una realització pop, i es pot ben dir que, pel cap baix, ningú no hi guanya res.

Brossa ha viscut de dadàs i de surrealismes fins que ja no li quedava res per esprémer, quan ressuscita formes clàssiques mig oblidades entre incursions en la banalitat i viu, agressivament, de la boutade. Amb ell, sempre hi ha algú que rep.

Admira pensar que entre 1794 y 1870 aproximadament, es van fer dues-centes edicions de The Mysteries of Udolpho, de l’Anne Radcliffe, i això només en anglès, perquè l’obra fou abundantment traduïda. Si tenim present que la població era força inferior a la d’ara i que hi havia un tant per cent molt crescut d’analfabets, caldrà creure que l’èxit d’aquesta obra fou incomparablement superior al de qualsevol bestseller d’avui. La dada me la procura Paul Féval, el qual en la seva novel·la La ciutat vampir assegura que en el mateix període de temps les edicions en francès arribaren a la quarantena. Cal dir, contra l’autora anglesa, que la novel·la és força indigerible, i, a favor, que escrivia força més bé que molts dels «populars» actuals.

Dia 18

Remeno papers al magatzem d’un drapaire. Hi ha dos altres clients que també busquen. Un d’ells diu a l’altre, més vell:

—Aquí hi ha novel·les, no sé si us interessen…

—No, novel·les no. No en llegeixo mai.

—No ho digueu tan alt, que ens escolta un novel·lista —fa el més jove—. Oi, Pedrolo?

I dic jo:

—Cadascú és lliure de les seves ignoràncies.

Al vell no li cau gaire bé aquesta frase, protesta mansament, i llavors assegura que:

—També us he fullejat, no us penseu. Tinc algun llibre vostre de la Caixa de Sabadell.

M’abstinc de fer-li remarcar que aquesta Caixa, de la qual deu ser client, mai no me n’ha publicat cap, i aleshores ve el més bo:

—I que no ho feu pas gens de malament…

És a dir: l’home no llegeix novel·les, però es creu capacitat per distingir entre les ben fetes i les mal fetes. És una mena de «competència», aquesta de la ignorància, que es manifesta ben sovint, i no tan sols en el camp de la literatura.

Em fa pensar, per associació d’idees, en aquell que fa ja temps em deia que mai no anava al cinema perquè no feien cap pel·lícula bona. No va poder contestar, naturalment, la meva pregunta:

—Si no hi vas, com ho pots saber?

Avui fa anys que l’Espanya negra en feia una altra de les seves i reactivava l’obscena idea del «imperio». Als quasi dotze anys de la mort del dictador i de tants dels seus col·laboradors de primera hora, encara en queden rastres. Entre altres coses, encara predomina la mentalitat genocida si un poble creu que el seu idioma és de coneixença obligada arreu de l’Estat mentre les llengües de les altres comunitats han de quedar tancades a casa seva. Sempre que hi ha un privilegi, és contra algú. Que molts catalans no ho entenguin, o no ho vulguin entendre, no altera la realitat dels fets.

Dia 19

Interrogat per la revista El Temps, en Solé-Tura no tan sols es mostra contrari a la possible independència de Catalunya, com de costum, sinó que opina que les propostes independentistes són retrògrades, reaccionàries. Ens diu doncs, potser sense adonar-se’n (concedim-li el benefici del dubte), que és retrògrada la defensa de la pròpia personalitat col·lectiva, que ho és l’exercici no retòric de la llibertat, la qual, pel que sembla, cal que sotmetis si vols ser progressista.

Ben singular és no veure que de reaccionari o de progressista ho serà allò que farem amb la llibertat, si l’obtenim. No és ben bé el mateix convertir-la en poder que esclafarà els altres, com ha fet Castella, o fer-ne un àmbit de creativitat, com pot ser el cas quan un poble deixa de viure sota la pressió d’un altre poble i té finalment l’oportunitat de desenvolupar totes les seves possibilitats i de contribuir, si s’escau, a un projecte de justícia i de benestar general.

A la meva manera d’entendre, no hi ha res de tan reaccionari com acceptar una situació degradada que no es pot corregir pas amb «autogoverns» il·lusoris o ficticis. Continua cavalcant la idea d’«imperio».

L’altre dia citava Pau Féval a propòsit de l’Anne Radcliffe. Avui hi torno per assenyalar la «situació» potser més original amb què m’he trobat mai en una novel·la. Parla d’un hostaler que només té el contorn de la cara, sense res dintre, llevat d’una mirada que li ocupa el lloc dels ulls, absents. A La ciutat vampir hi ha moltes altres singularitats, de manera que l’antany cèlebre autor francès potser no és tan insignificant com ens pensàvem. Se sap fotre molt bé de la novel·la «folletinesca» i en aquesta, concretament, de la «gòtica», de la qual la Radcliffe fou la reina.

Dia 20

Hi ha homes que només s’atansen a les dones que ja s’han fet una «reputació» o que, pel cap baix, han tingut allò que abans se’n deia una «relliscada». Semblantment, hi ha l’individu que només llegeix llibres «recomanats» o que, si més no, han estat objecte de «comentaris». Són gent que mai no es concedeixen l’ocasió de fer un descobriment. Entre els primers, n’hi ha que es tenen per conquistadors; entre els segons, n’hi ha que es consideren intel·lectuals. Ni als uns ni als altres no els agrada de perdre el temps; sempre volen anar sobre segur. I és així com es perden l’«aventura».

Deia una dona amb un fill de catorze o quinze anys: «No vull perdre ni l’un ni l’altre, perquè tots dos me’ls estimo molt, però si havia d’escollir entre el meu fill i el meu marit, no dubtaria pas: em quedaria amb aquest darrer. Al capdavall, de fills me’n pot fer d’altres».

Quan aquestes paraules foren pronunciades, potser em van estranyar una mica, però no els vaig donar la importància deguda. Em sembla que en tenen força. Atès que aquell fill concret no el podia substituir i que el seu marit no era indispensable per fer-li’n més, la dona deia com estava d’enamorada del seu home, o sia: de com la feia de sexualment feliç.

Emparentaria aquesta «posició» amb les paraules d’una altra dona que hi veia prou clar en dir: «Sé molt bé que, quan em refereixo als meus sentiments, parlo de biologia».

Dia 21

Era cap als anys quaranta que descobria Mr. Weston’s Good Wine en uns números endarrerits de la NRF. La novel·la, traduïda de l’anglès, m’encisà. L’autor es deia Theodore Francis Cowper Powys. Després vaig saber que un germà seu, John, també era novel·lista. Vaig llegir-lo més tard. I avui, en una llibreria de vell, trobo els quatre volums de A Glastonbury Romance, tot plegat unes mil cinc-centes pàgines. I em fa estrany pensar que no tan sols no s’ha traduït res d’ell a casa nostra, sinó que el seu nom no és mai citat, que ara recordi. La seva obra és llarga, complexa, feixuga, d’una gran densitat, i potser això explica que l’ignorem. Tanmateix és curiós que quan tantes editorials vigilen com falcons que no se’ls escapi la darrera novetat, sovint prou insignificant, ningú no es preocupi d’«incorporar» a la nostra llengua un dels narradors més impressionants del nostre segle. El nostres veïns francesos, que en aquests assumptes no solen badar, n’han fet prou cas, i l’any 1973, quan en feia deu que era mort, la revista Granit va dedicar-li un número monogràfic imponent de debò, de prop de cinc-centes pàgines de gran format.

És cert que John Cowper Powys és un autor car de traduir per l’extensió de la majoria de les seves novel·les, però bé hem traduït Joyce, bé estem traduint Proust…

«Viatjo», diu aquest jubilat quan li pregunten a què es dedica. Des de les deu quarts d’onze, quan les dones de la família l’expulsen de casa perquè han de fer la neteja, fins prop de les dues, quan li posen el menjar a taula, no para de circular amunt i avall de la ciutat en autobús. Ara i adés, sembla que coincideix amb algun «col·lega».

Dia 22

Molta Filmoteca, aquests darrers dies. Drole de drame i Juliette ou la clé des songes, de Marcel Carné; Entrée des artistes, de Marc Allegret; Lumière d’été, de Jean Gremillon; The private life of Sherlock Holmes, de Billy Wilder; Alphaville, de Jean-Luc Godard; els Temps moderns, de Chaplin…

La pega són algunes còpies, que s’han fet ràncies de veres, però d’altres deuen ser noves, o relativament noves. Continuen seduint-me els aspectes «gratuïts» de Carné, tampoc no m’han defraudat del tot les «boires» argumentats de Godard, m’ho he passat força bé amb la cinta de Wilder, en la qual no falten troballes ben interessants i prou iròniques, cal dir que més «literàries» que no pas cinematogràfiques, i m’he deixat arrossegar un cop més per Charlot, aquest mestre de l’agredolç…

Entre els «monstres sagrats» del cinema francès, dos de tan diferents com Louis Jouvet i Gérard Philipe. Dues «escoles», singularment ben avinguda cadascuna d’elles amb el físic de l’actor. El decorador-escenarista de cinc d’aquests films, Alexander Trauner, va fer una breu aparició pública quan projectaven Lumière d’été, però no ho encertà gaire: en cap sessió el públic no fou tan escàs. També és potser la més feble de totes aquestes pel·lícules.

En canvi, com atreu encara Charlot! El local era ple de gom a gom, i no pas precisament de nostàlgics, puix que abundaven sobretot els joves, com d’altra banda és corrent a la Filmoteca.

Dia 23

Algú em diu que res no lamenta tant com que es perdin les seves experiències. Vol dir, és clar, que li dol l’oblit que l’espera. És un sentiment que abunda, que forma part de la nostra resistència a morir. Però com pots apanyar-te-les quan no has fet res que sortís del corrent, quan no t’has convertit, d’una manera o altra, en un «personatge» públic? N’hi ha que escriuen les seves memòries, en general condemnades al calaix fins que un descendent les destrueixi (i si es conserven i eventualment són publicades, sempre valen més pel clima històric que ens ajuden a conèixer que no pas per l’aventura particular de l’autor). D’altres, que se senten insegurs amb la ploma, busquen algú que les escrigui.

Personalment, m’hi he trobat dues vegades, amb proposicions concretes. El primer cop fou un petit industrial, vagament conegut per raons de veïnatge, prou ben situat, econòmicament, per no reparar en despeses. La seva idea era aquesta: anar-nos-en tots dos una mesada a Suïssa i instal·lar-nos en un hotel, on entre «distracció» i «distracció» (també això era previst), m’aniria contant la seva vida. Jo no havia de fer res més que prendre’n nota i, després, ordenar el material en un llibre. La remuneració seria generosa.

Més curiós és el cas d’una senyora que em demanà d’anar-la a veure. M’havia de parlar, em digué per escrit, d’un assumpte que ens interessava tots dos. Vaig acudir-hi. Era una dona de sa casa, si no recordo malament una vídua sense fills, en la vida de la qual, pel poc que m’avançà en aquesta primera i única entrevista, no hi havia absolutament res de particular: el col·legi, les festes familiars, els balls, les excursions, les vacances, el primer festeig, d’amagat, als quinze anys… La dona, pel que sembla, tenia uns estalvis i estava disposada a esmerçar-los en la seva «biografia».

Vaig sortir aclaparat, ja que al capdavall ho entenia força bé. Tot allò, per als altres tan insignificant, per a ella era preciós. Per a cadascú de nosaltres és preciós, en un sentit o altre, tot allò que hem viscut: els sofriments, les alegries, la primera cita clandestina, la primera besada, el primer espasme entre els braços de l’enamorat, de l’enamorada. Tenim per únic allò que ens és comú…

Dia 24

A l’Equador, els indis huaoranis han matat un bisbe i una monja a cops de llança i amb dispars de fletxa. Sembla que aquests indis, molt reduïts ja, ocupen un territori cobejat per les companyies petrolieres, les quals fan mans i mànegues per apoderar-se’n. Se’ns diu, d’altra banda, que aquests dos religiosos eren uns grans defensors del «tipus de vida tradicional dels indis», o sia que estaven al seu favor.

Però de seguida ens assabentem de dos «detalls» que bé val la pena de remarcar, ja que els diaris no ho fan: el bisbe i la monja ja havien sobrevolat aquest territori per tal d’oferir «regals» als indígenes; des de l’aire els llençaven llepolies, o sia que els tractaven com uns infants que cal seduir. No fa res més el pervers que a la porta del col·legi, dóna dolços a la nena que ha despertat la seva concupiscència. És clar que aquí no es tracta d’abusar carnalment de ningú, però sí que es tracta d’insinuar-se en la voluntat dels indis amb la intenció d’introduir entre ells uns altres «valors» i doncs, ben a l’inrevés d’allò que se’ns diu, de destruir aquell «tipus de vida tradicional». El segon detall confirma del tot aquesta impressió: l’helicòpter en què viatjaven els religiosos era d’una companyia petroliera, és a dir: pertanyia als enemics dels indígenes. Costa de creure aquesta companyia tan «servicial» si el bisbe s’oposava a l’ocupació dels territoris cobejats per la «civilització».

Afegeix el diari que, segons el gerent de la CEPE (Corporació Estatal Petroliera Equatoriana), el bisbe i la monja es lliuraven a una «labor pacífica». Certament, no devien pas anar armats amb metralladores, però, no és també la creu una arma quan es proposa de substituir d’altres creences, a les quals sempre s’atansa amb un esperit de superioritat? I no oblidem que allí on penetren els religiosos, acaben penetrant els altres colonitzadors…

Dia 25

Puja les escales enfonsades en la penombra. Les dones que baixen tenen la mirada ardent i mouen les faldilles. Sota, al replà, s’aturen i xiuxiuegen. Dalt, vacil·la un moment davant la porta il·luminada pels ciris que parpellegen en el terra. Mira cap baix, cap a la fosca, d’on puja una alenada carnal. Ara totes callen.

A la cambra on penetra, només hi ha un llit i una cadira. Al llit, el cadàver; davant la cadira, agenollada, la germana. No es gira, potser no el sent, i ell travessa cap al lavabo, on es contempla al mirall. Impecablement afaitat.

Orina, defeca, es renta i, mentre s’eixuga, sent el xiscle. Tot seguit, més llunyà, el cop. Quan surt de nou a la cambra, totes són davant la finestra oberta, però ara no veu la noia.

—I la Maria?

Elles es giren i comencen a despullar-se.

Dia 26

Un poble que reivindica el dret a la seva llengua, durant tants anys perseguida i, gràcies a l’allau immigratòria, desnaturalitzada, sembla que hauria d’aprofitar l’existència de diaris, de la ràdio, de la televisió per a recuperar totes aquelles expressions, tots aquells mots que, per culpa d’una aculturació forçada, havien estat substituïts per mots i expressions de fora.

Tothom entén perfectament que una nau, un vaixell, un navili, és el «barco», que lliurar o fer a mans és «entregar», que engegar és «posar en marxa». Però tots aquells òrgans d’informació pretenen ara que per raons d’evolució de la llengua ens cal acudir als castellanismes, i en aquest sentit els assessoren i els aconsellen una sèrie d’entesos i d’especialistes en mans dels quals s’accentua el procés de desaparició del nostre idioma. De fet, sembla que tinguin interès a convertir-lo en un autèntic patuès que, ridículament, té pretensions d’alta cultura.

Ens trobàvem indefensos quan no se’ns permetia publicar diaris catalans, quan no disposàvem d’una televisió; ara, quan tenim aquestes eines a la mà i de nosaltres depèn emprar-les com cal, en fem un ús destructiu. Les obres de creació ja comencen a acusar-ne l’impacte. Darrerament, en dos llibres he trobat la paraula «comestibles» on s’havia d’haver dit «queviures». Estem desautoritzant aquella part del poble que, en rètols d’antics «colmados», ja recupera el mot.

Ah, quan penso que, amb l’impacte de la televisió, podríem fins i tot reactualitzar paraules tan desusades com el magnífic llur, que ens vam deixar perdre i que considerem un arcaisme!

El tocòleg exigia que, a la seva clínica, les dones parissin amb les mitges posades i amb allò que ell en deia liguero. Havia observat que, per alguna raó inexplicada, els barons naixien més de pressa, mentre aquella indumentària no perjudicava el deslliurament de les femelles.

Dia 27

A Lleida volen fer una antologia de narradors de les terres de Ponent. Aquests projectes sempre m’enquimeren una mica. Quedem amb el noi que m’ho comunica, per telèfon, que ens veurem a Tàrrega, on tenim la intenció d’anar la setmana vinent.

Una altra trucada, aquesta del Punt Diari de Girona. Fa vint anys de la creació del premi Prudenci Bertrana i voldrien celebrar-ho. Han cregut que seria interessant fer un petit suplement en el qual els vint premiats farien un comentari centrat sobre la respectiva obra guanyadora. Em sembla una bona idea i prometo la meva col·laboració. Tindré ocasió d’explicar per quines raons una obra que fou premiada amb el títol d’Estat d’excepció va tardar set anys a veure la llum pública i, quan ho féu, s’havia convertit en Acte de violència.

«Sempre he pensat que era una bona llàstima que en acabar-se el franquisme no tinguéssiu quaranta anys, en lloc de prop de seixanta», em diu aquest lector que m’emprèn, al carrer. Curiosament, un altre em deia el mateix, no fa gaires dies.

I em sembla evident: una llàstima per a mi.

Pitjor és, però, que hi hagi hagut franquisme i, més, que se’n conservin encara tantes «essències».

Dia 28

Segona exploració cardíaco-respiratòria. Res no ha canviat, des d’ara fa dues setmanes. Continua havent-hi una anomalia que bé deu ser prou important si avui, comprovada la seva persistència, el metge que m’examina em recomana que em faci visitar pel cardiòleg per si creu necessari posar-me en tractament. De les explicacions que em dóna, entenc que s’observa una irregularitat del ritme cardíac; que periòdicament un batec es «retarda» i que, llavors, el batec següent es «precipita» per tal de restablir el ritme normal fins que, regularment, torna a fallar.

Hi ha persones que tenen la vocació de defensar l’ordre. L’ordre que sigui. El franquisme durant la dictadura i el «democràtic» ara. De fet, em sembla que aquesta mena de gent han nascut per a perseguir els altres. I, com calia esperar, es creuen honestos, honorables. Penso per exemple en un cèlebre policia que, després d’haver declarat, temps enrere, que mai no encaixaria amb un terrorista, ara està relacionat, sembla, amb l’organització del GAL, el grup executor d’etarres. Naturalment, el seu terrorisme és del «bo»; és el de l’Estat que, havent engendrat la violència, replica amb noves violències la resposta a què obliguen les seves repressions.

Augmenta la distància que s’instal·la entre els altres i jo. Sol interessar-me poc allò que els preocupa i no espero pas que els interessi allò que m’afecta. Les coincidències que a cops descobreixo, solen ser superficials. Sé que no és, només, una conseqüència de la vellesa. Si més no interiorment, sempre he viscut una mica al marge, potser com algú ferit de molt jove i que no s’avé gaire a mostrar les seves plagues o les seves cicatrius. Però és així, em dic, que les exhibeix.

Dia 29

Coneixia, de vista, una dona que de jove havia fet tronar i ploure, com se sol dir, i que ara, vella, soltera i beata, es confessava dues vegades cada setmana. Van contar-me que, un cop, un parent seu, amic del sacerdot encarregat d’administrar-li l’ànima, s’admirà de la paciència del bon home, obligat a escoltar tan sovint les seves faltes.

—Que deuen ser sempre les mateixes, i ben innocents, a la seva edat i amb la vida que porta —digué.

I el capellà, sense faltar al secret de confessió, sembla que va contestar-li:

—Res d’això; ara van sortint tots els pecats que llavors, de jove, s’oblidava…

La profusió de mendicants que, segons els rètols que exhibeixen, tenen tres, quatre i fins i tot cinc fills obliga a preguntar-se si és aquesta abundància de progènie que els converteix en pidolaires o si és una condició natural del captaire ser més prolífic que d’altra gent.

Aquesta dona, que practica la prostitució ocasional (surt al carrer cada cop que a casa seva no arriben els diners), es considera una persona virtuosa, i ho explica així: «Si em deixo despullar perquè em vesteixin la família, facilito les bones obres, oi?».

—Escales avall —diu el conserge quan li pregunta pel despatx del senyor Fergus.

Baixa, convençut que seran quatre graons, però ja n’ha comptat cent quaranta-dos quan arriba al replà de sota, on hi ha tres portes i, a l’esquerra, una noia que seu darrere d’una taula. Cal que esperi que deixi el telèfon abans d’inquirir:

—El senyor Fergus?

—Les escales de la dreta.

—I no hi ha ascensor?

—No pas de baixada.

Ara només en compta cent dues fins al replà següent, on un home que canvia un llum, enfilat en una escala, l’assabenta:

—Baixi per aquí.

Ara l’escala és més estreta i encara es farà més esquifida al tram que la continua, on s’impacienta en assabentar-se que no ha arribat a terme. Una mena de bidell, amb gorra, li diu amablement que no cal que s’estranyi; la casa és molt profunda.

Calcula que de graons ja en deu haver baixat més d’un miler, mentrestant s’ha descomptat, quan desemboca en un replà ple de caixes de cartró, d’entre les quals surt un vell barbut i calb en cos de camisa, però encorbatat.

—El despatx del senyor Fergus? —interroga un cop més, ara esperançat en veure que a les parets no hi ha cap obertura.

—El senyor Fergus? —repeteix l’home—. Es va morir.

—Ah! I com és que no m’ho han dit?

—No ho diuen mai. És que se l’estimaven molt, sap?

—I què té a veure, això?

—Li observen el dol —aclareix el vell—. I com que era un home molt bromista…

Gira cua i, sense fer més preguntes, se les emprèn escales amunt. Tardarà prop de dues hores a arribar dalt de tot, però cal dir que, pel camí, s’ha entretingut a escanyar el bidell, l’home dels llums, la secretària… Ara li toca al conserge, que també somriu.

Dia 30

No podríem veure en la capacitat de creació de la naturalesa com una etapa per la qual ha de passar abans de realitzar-se plenament? Però al final, se’ns diu, hi ha l’equilibri entròpic i, doncs, la destrucció. Això ens encara amb aquest singularitat: mentre totes les criatures, productes d’aquella capacitat creadora, malden perquè cada dia hi hagi més ser, la naturalesa s’encamina a esdevenir un estat en el qual el ser és fins i tot incomprensible. L’accident es mostra radicalment contrari a les forces que el produïren, de les quals tanmateix resta presoner i l’arrosseguen. Però considerem: i si la naturalesa, en el seu procés creador, engendrava la vida per tal de frenar la seva cursa cap a la mort? Si fabricava «resistències» amb el propòsit d’evitar la caiguda en l’entropia? Però considerem també que no pot pas fer-ho si precisament en aquell equilibri s’ha de realitzar… O és potser que la naturalesa se sent «obligada», presonera al seu torn d’un projecte primitiu que vol substituir per un altre? Tot això té el defecte de considerar la naturalesa una mena d’entitat conscient en lloc de ser allò que sembla que és l’«ordre» en què, per atzar, es disposava la matèria, o un «moment» del caos.

(Dintre d’aquest ordre i en aquest moment, avui he vist tres noies, una a la Diagonal, una altra a la Rambla de Catalunya i la tercera al carrer de Consell de Cent, quan s’enfilaven, de paquet, a una moto. Totes tres duien les calces blanques).

(El parèntesi anterior, que interromp un «raonament» a favor d’uns «fets» casuals, assenyala la meva reacció contra l’equilibri personal a què tots tendim. Introdueix, gràcies a unes circumstàncies reals, una forma d’eros en l’instint de mort que forma part del teixit de la nostra vida. Parlem, de vegades, de la persona equilibrada, sense adonar-nos, aparentment, que aquesta persona, si existia de debò, hauria assolit el seu estat entròpic individual. Cadascú de nosaltres s’avança, amb la seva mort, a la realització de la naturalesa, però bé s’hi ha d’oposar, en la seva condició de resistència, si vol ser «natural» del tot).

Dia 31

Dia en blanc, negre. No tant, potser, mentre observo aquestes papallones, al Turó, i els ocells que salten herba endins. On devien ser ahir, quan queia un xàfec impressionant?