AGOST

Dia 1

Aquest matí compro un llibre de Willy, Los extravíos de Minna, en traducció castellana publicada en dos volums per Ediciones Artísticas y Literarias, de Madrid, l’any 1908. Willy, literàriament, m’interessaria ben poc si no fos per la Colette, i menys encara traduït, però aquesta edició em fa gràcia per les cobertes, força «quiques», i per una ben estranya singularitat. Dalt, a les pàgines senars, es repeteix el títol de la novel·la i, a les parells, el nom de l’autor, com es fa sovint. Doncs bé, fins a la pàgina noranta-set, a qui s’atribueix el llibre? A l’Anatole France!

Sembla que es va produir una confusió pel fet que el traductor, Lluís Ruiz Contreras, ho era també de les obres de l’autor de Monsieur Bergeret. Ara, el més bo del cas és que l’editor, va adonar-se’n en arribar a aquella pàgina, quan corregí la badada, però decidí de conservar els quaderns ja impresos tal com havien quedat. Diu, en una nota afegida al final d’aquest primer volum, que l’error pot ser útil en recordar als lectors que també ha publicat tot d’obres de France!

Si es tractava de monedes o de segells, que tenen més col·leccionistes, aquesta edició seria potser una peça que s’arrancarien de les mans.

Ens hem quedat sense el cucut dels veïns! Se’n deuen haver anat de vacances i, com és natural, han tancat les finestres. Però a mi m’agradaria de creure que s’han endut el rellotge com si fos un animal domèstic.

Dia 2

Aquest mes s’ha inaugurat, a Munic, l’exposició «Oro y poder. España en el Nuevo Mundo», i els organitzadors ja han hagut d’enretirar un dels catàlegs per les protestes de l’ambaixador espanyol. Segons el Diari de Barcelona, que en parlava ahir, hi ha frases com aquestes: «L’ànsia de riquesa va constituir l’impuls principal per la cobdícia i l’afany dels conqueridors espanyols. Per aconseguir aquest metall no van tenir cap mena d’escrúpol», i «Durant la conquesta, els espanyols van destruir les cultures d’aquells territoris i van esclavitzar els seus habitants». La veritat sempre cou.

Ara, no hi ha res de tan impagable, en aquesta protesta, com una de les frases de la carta que l’ambaixador ha escrit a l’alcalde de Colònia i que el mateix diari reprodueix. Diu: «Dissortadament la història de les civilitzacions és un història de les guerres i de les subjeccions, però també del desenvolupament de la humanitat a un nivell superior».

Ja ho sabem, doncs: com més guerres, com més carnisseries, com més genocidis, més civilitzats serem. Ara es veu el propòsit general, tan generós, d’aquesta producció d’armes que augmenta cada dia. Tanmateix seria prou interessant que l’ambaixador ens aclarís què entén per civilització. O si només hi ha la seva, com em sembla que s’inclina a creure.

Dia 3

Visita al cardiòleg. Es confirma un cop més, com calia esperar, l’anomalia de què pateixo. Em proposa un nou examen a primers de setembre i, mentrestant, em recepta unes píndoles que no tinc cap intenció de prendre’m. Aquesta arítmia em sembla prou congènita per amoïnar-m’hi. Que amb la vellesa ha d’empitjorar? És més que probable. És a dir: és segur. No empitjora tot? No hi he d’afegir ara l’acció d’uns fàrmacs que, com passa sovint, poden tenir uns efectes secundaris prou nocius per contrabalançar els beneficis que en principi m’han de procurar?

Recordo que, fa potser ja setze o divuit anys, vaig arribar a ingerir simultàniament quatre productes que, per un motiu o altre, convenien a la meva espondiloartrosi. Fins que em vaig adonar que m’estava drogant i, un dia, vaig suprimir-los tots. Que eren innecessaris ho demostra que he pogut resistir perfectament tot aquest temps sense més molèsties que les habituals, mai no suprimides, ni simplement prou alleujades, per aquells fàrmacs.

En sortir de la consultà entro a l’Alexis, on projecten Megavixens, de Russ Meyer, del qual vaig apreciar, mesos enrere, Supervixens. El producte d’avui, però, és netament inferior; la paròdia no funciona. Tanta «imaginació» banal cansa. De fet, potser només una escena, molt senzilla, m’encisa: la de la conversa de la noia amb el policia que acaba de detenir-la quan ha matat el seu violador. S’alternen els plans segons qui parla, i és excel·lent el que enfoca el policia i deixa en un primer terme, a l’esquerra de la pantalla, el pit de la protagonista. No sé si Meyer s’imagina que «fa» erotisme quan ens presenta, una darrere l’altra, tot de parelles que copulen en posicions inconfortables…

Dia 4

En una entrevista que el cardenal Tarancón va concedir no fa gaire a un redactor de la revista Interviu, llegeixo que justifica el franquisme de l’Església catòlica espanyola amb el fet que, si era perseguida per uns, bé s’havia de defensar fent costat als altres. L’entrevistador, però, no és prou amatent a preguntar-li per què aquesta Església era atacada pels humils, mentre la protegien els poderosos. Hi devia haver una explicació, oi?

La veritat és que les coses sempre queden a mig dir, com si a ningú no li interessés gaire d’aclarir-les.

Gothic, de Ken Rusell. Byron, Shelley, la Mary, la Claire, Polidore, tots es mereixien, em sembla, una altra història i uns altres actors.

Dia 5

Aquest matí surto amb un fotògraf que m’envia la revista Xarxa. Em fa un parell de fotografies al mateix carrer Calvet, una davant de casa, l’altra a la cantonada de Mestre Nicolau, me’n fa unes quantes més al Turó Parc, i després, quan baixem per l’avinguda d’en Pau Casals, me’n vol fer encara una altra al capdavall de tot, prop d’un pal que es dreça ran de vorada. Feia ja una bona estona que parlàvem d’independentisme, i què veig en atansar-me al pal en qüestió? Les quatre barres amb l’estel solitari al capdamunt! No ens deixarem perdre aquest atzar. És amb un dit que assenyala la pintada que decidim de fer la darrera foto, repetida.

Cansat de fugides, decidí fer vida nova. Al poble on ara s’instal·là, va poder atreure una noia que, després, hi portà una seva amiga. Al cap d’una mesada ja en rebia sis. Totes eren solteres, però la setena era casada, i per ella es va descobrir tot al cap de prop d’un any. Quan els homes del llogarret van presentar-se a la torre, amb el marit, i s’apoderaren d’ell per tal de clavar-li l’estaca al cor, el vampir protestà:

—Hauríeu d’estar contents. Quan podia haver-les deixades sense sang, m’he conformat amb la que es perdia.

Però el casat digué:

—Les has malavesades, viciós!

Dia 6

Cap a Tàrrega. Dia tapat. Abans de migdia ha plogut, poc, i a la tarda el cel continua gris, baix. Aviat anem endinsant-nos en una boira que s’accentua i es va fent més i més opaca. Abans d’arribar al Bruc l’atmosfera és tan espessa que la visibilitat es redueix a un centenar de metres. Molts cotxes porten els llums encesos. Els camions apareixen i desapareixen del nostre camp visual i el paisatge comença a ser fantasmagòric. Hom diria que anem penetrant en un àmbit que prepara els seus monstres. Però tot canvia en haver travessat el túnel. És com si la muntanya hagués barrat el pas a aquells embats boirosos, i la llum s’aclareix. Més endavant, ja cap a la Panadella, fins i tot sembla que vulgui sortir el sol, però no, el cel encara és prou feixuc per retenir-lo a l’altra banda dels núvols, i a Tàrrega hi entrarem sota la grisor.

Són prop de les vuit del vespre, al Pati hi ha tot de gent asseguda als bancs, tampoc no en falta a la terrassa de l’Ateneu, i als carrers hi ha tants vehicles que no queda lloc on aparcar. Sortosament vivim cap a la part baixa, sota la plaça de l’Ajuntament, i al carrer de la Font hi ha prou espai per deixar-hi el cotxe fins demà.

Ara les escales de casa i, de pas cap al segon pis, on fem vida, una pausa al primer, on veig l’antic despatx del meu pare pintat de nou amb el balcó que, a la fi, obre i tanca correctament i sense esforç, però l’habitació, tan gran, sembla desolada amb les llibreries que calgué buidar. Caldrà omplir-les de nou, ordenar els volums ara amuntegats en una antiga alcova i, els darrers, encara dintre les caixes o lligats en paquets, tal com els he anat enviant al llarg de l’any. Hi ha feina per tot l’estiu.

Fa un bon oratge, es respira, però la calor tornarà.

Dia 7

Primera i breu passejada per la vila quan, prop de migdia, surto a comprar els diaris. La benvinguda habitual de les noies de can Güell, de les quals tants anys fa que sóc client de temporada. Recorro l’avinguda de Catalunya, el raval del Carme, faig un parell de voltes pel Pati, em miro la rèplica de la font de Canaletes que han instal·lat al capdamunt del carrer d’Agoders i, sota un sol que es fa agressiu, m’endinso pel Mur, cap a la plaça de les Nacions sense Estat, on m’ensopego amb l’Eugeni Nadal, l’antic alcalde, ànima de tantes i tantes reformes que s’han fet a la ciutat durant els darrers vuit anys. Ara és un simple regidor i cap al setembre, em diu, s’incorpora a la Diputació de Lleida.

De tornada al pis, em poso a desembalar llibres, revistes, diaris. Avui ja no sortiré més de casa.

Dia 8

Avui he conegut la filla d’un petit jerarca franquista targarí que va fer carrera política a Lleida, on va establir-se. Em sorprèn una mica saber que comprava llibres meus, que els llegia i que li agradaven. És que mai no acabarem de conèixer els altres?

Lleugerament més jove que jo i procedent d’una família molt dretana, carca i tot, recordo haver-hi parlat alguna vegada a l’Ateneu, on un cop va pretendre que abans de llegir els autors estrangers ens calia familiaritzar amb els de «casa», i llavors cità tot d’escriptors castellans. És quan vaig preguntar-li què en feia, dels catalans. A quina casa pertanyien?

He contat aquesta anècdota a la seva filla en veure que era prou trempada i que no simpatitzava pas amb la ideologia del seu pare. M’he retingut, però, de parlar-li d’una altra manifestació seva quan, aparentment ja força minvats els seus entusiasmes feixistes, digué: «Mira, a mi les coses em van bé; que durin, doncs». Admirable sinceritat, si voleu!

Reconec que mai no em semblà cap fanàtic, simplement algú sobre el qual pesava una feixuga herència familiar i que, en el fons, tenia un caràcter oportunista. Puc admetre perfectament que fes més d’un favor fins i tot a persones «roges».

Sembla que l’Institut d’Estudis Ilerdenses paga l’edició de la projectada Antologia de prosistes de les Terres de Ponent. Es tracta de fer un volum d’unes dues-centes cinquanta pàgines, hi haurà una vintena de narradors. Em diu també en Xavier Macià que s’hi afegiran les notes bibliogràfiques oportunes, un breu estudi i les respostes a un parell de preguntes que hom formularà als autors. El llibre serà il·lustrat. Pel que fa a la meva contribució, havia escollit L’especific, un conte ja una mica vell i que no em sembla particularment interessant. Li proposo que el substitueixi per un altre de Patologies diversament obscures que fa unes dotze o tretze pàgines, o, si li sembla massa llarg, que n’agafi tres o quatre de molt més curts, centrats sobre diferents figures literàries. Accepta la suggerència.

Dia 9

Hem reprès la «tradició» iniciada l’any passat de fer el vermut a l’Ateneu. S’hi està bé, en aquesta terrassa. El temps és agradable, lleugerament calorós. Prou, en tot cas, per fer una bona suada quan, a la tarda, em poso a desempaquetar llibres i començo a ordenar-los. Només d’entrada, tinc la impressió que em faltaran lleixes.

Cap al vespre, cansat, perquè res no fatiga tant com fer tot de viatges d’una habitació a l’altra, ajupir-te i redreçar-te, penso que ben mirat ordeno per algú altre que potser preferirà un ordre diferent. Mentre jo tinc en compte, dintre cada literatura, la cronologia, hi ha qui s’estima més seguir un ordre alfabètic, potser més útil quan no saps ben bé en quin període col·locar cada autor.

Tant és: aquesta remenada em posa en contacte amb llibres que no havia vist des de feia anys, em permet de redescobrir que d’alguns autors en sóc força ric, mentre d’altres n’he recollit poca cosa. M’adono, per exemple, d’una abundància de Gides que contrasta amb la pobresa de Claudels, de la quantitat de Balzacs traduïts quan a Barcelona tinc tota la seva Comèdie humaine en francès. Veig que d’alguns títols, com Les Fleurs du mal, de Baudelaire, s’han acumulat tres o quatre edicions diferents. No falten també els volums desaparellats. De tant en tant em surt algun autor que, potser força llegit vuitanta o noranta anys enrere, avui és un desconegut. A remarcar el nombre de Mauriacs i de Maurois, novel·listes pels quals, personalment, mai no m’he interessat gaire…

Dia 10

Quan em disposava a sortir de casa, cap a les dotze quarts d’una, comença a plovisquejar. Hi renuncio, doncs, i reprenc la feina iniciada un parell d’hores abans. Enllesteixo la literatura anglesa. Són més de tres-cents cinquanta volums, que ocupen tota una llibreria de set lleixes i als quals caldria afegir els que tinc, també en nombre considerable, a Barcelona. A remarcar que, per la quantitat de títols, dominen Shakespeare, Walter Scott, la Virgínia Woolf, l’Aldous Huxley, en Lawrence…

Mentrestant, van sortint més i més obres franceses. Em sembla que de cap literatura no en tinc tantes. El meu pare n’havia comprat una colla i jo no paro d’afegir-n’hi des de fa quaranta anys.

El lector, distret, tancà el llibre i va desar-se a la lleixa. El van buscar durant mesos. De tant en tant la dona li treia la pols.

Sempre duia un llibre a les mans. Un dia, a punt de ser envestit per un cotxe, va deixar caure The Waves en un toll. No va estranyar-se en veure que els personatges en sortien nedant.

Llegia tan lentament que els personatges s’impacientaven. El seu amic llegia tan de pressa que els cansava.

Dia 11

Trenta-dos graus a l’ombra i ni una alenada d’aire mentre, al Pati em lliuro al plaer (?) masoquista de llegir el diari sota els arbres esplèndidament fullats i ara totalment immòbils. El fum de la cigarreta s’enlaira en una vertical perfecta. En d’altres bancs, tot de ciutadans adopten posicions de mandra i les colles de vells es repeteixen les històries de cada dia sense entusiasme, com ofegats per la calor. Només la quitxalla conserva l’ànim de moure’s, de perseguir-se. Una dona no desempara el ventall. L’home de la mànega, vestit de carbassa, la trasllada de sot en sot d’arbre i de tant en tant es remulla. De la piscina pugen nens i nenes amb bosses i ja suats per la costa que han hagut de recórrer, sota el sol. Dues noies llepen atractivament un gelat. I ara i adés travessa una dona que torna de comprar, ben enfaixada i amb mitges.

«… the form before me seemed to be some adorable Olympian vase, and a large stream gushed afar in the glistering líquid arch, endlessly, it seemed to my wondering eyes, as I contemplated with enthralled gaze this prototypal statue of the Fountain of life…», escrivia Haveloch Ellis, citat per Phyllis Grosskuert.

De què es tracta? Simplement, de la Hilda Doolittle que, dreta i eixancarrada, orina damunt del sexòleg prop del qual buscava consell. Reprodueix la frase la Barbara Guest en la seva obra Herself defined, una llarga i detallada biografia de la poetessa imaginista llençada per Ezra Pound, casada amb el novel·lista anglès Richard Aldington i durant una quarantena d’anys amistançada amb la milionària Bryher.

H. D. angoixada i desinhibida, buscant plaers de tall i verga, buscant tendreses que no sempre retorna, tan centrada en ella. H. D., prodigi de concentració poètica en els seus millors moments, explotadora literària de la pròpia vida, viatgera inquieta, apassionada o indiferent…

El seu episodi amb Ellis em fa pensar en l’especial satisfacció de la dona que s’obre davant del mascle per orinar. Generosa amb ell, ho és més encara amb ella mateixa.

Calculo que en cinc dies que ja portem aquí no he passat pas més de deu hores fora de casa. Cap passejada. Potser l’hora de fer-la seria cap al vespre, quan la calor no aplana tant, però, qui s’atreveix a sortir, cansat de tantes hores de feinejar pel pis?

Dia 12

A les comissures dels llavis se m’acumula una pasta enganxosa que la pols dels llibres alimenta, i la gargamella se’m posa com un pergamí sense que l’alleugi la saliva. De tant en tant, doncs, em cal anar-me’n al lavabo, engegar l’aixeta i, sense beure, deixar que l’aigua se m’escampi per la boca, pels llavis. La glopejo amb l’afany de qui ha trobat una font en ple desert al cap d’una llarga caminada, faig que em caigui per la barbeta i que em renti la suor del front. Per dissort és una aigua càlida, de dipòsit, quan tan benvingut seria un raig ben fresc.

Oberts els balcons de darrere, oberts els balcons de davant, oberta la porta del pis, no noto cap corrent d’aire, tan sensible que hi sóc. És que no en circula, la famosa marinada d’aquestes terres no s’alça i, si ho fa, no arriba tan endins. I pitjor és quan surts al carrer. Hem arribat a trenta-quatre graus, dos més que ahir, i els serveis meteorològics ens anuncien que les temperatures encara poden pujar durant els tres o quatre dies vinents.

Amb tanta calor, el cervell funciona malament, i hom diria que li costa de produir idees. Molts cops s’ha dit que l’estiu és el moment de la sang, de la violència, del triomf, per tant, d’allò que de més bestialment explosiu hi ha en l’home, però potser no hem estat tant amatents a subratllar que res no facilita més la reflexió que l’hivern, quan les neurones, com estimulades pel fred, diria’s que treballen per tal de fer-se’l passar. O potser aquesta és precisament una «reflexió» estiuenca, fruit d’unes connexions mandroses, establertes amb dificultat, però tanmateix imprescindibles, perquè és ben cert que el cervell no para mai; allò que canvia és la seva… diguem-ne velocitat? Lent, és natural que no ens doni tant i que aquest poc que ens dóna sigui encara d’una qualitat inferior.

I heus ací que ara tot d’una em pregunto si ningú no s’ha preocupat mai d’establir en quin moment, vull dir en quina temperatura, s’han produït aquelles idees genials que, d’una manera o altra, han tingut una influència decisiva en el desenvolupament de la humanitat. Ja sé, és clar, que totes aquestes idees han passat per una maduració d’anys, que cap estiu no les ha interrompudes, però tampoc no és impossible que les hagi alentides i que, sigui com sigui, s’hagin arrodonit fins a la «pensada» final en una temperatura, si no ben bé d’hivern, a l’entorn dels vint graus, o potser sota.

Dia 13

He fet la ximpleria de pujar a Sant Eloi a llegir el diari. Hi ha dos o tres indrets on sempre fa una relativa fresca, com si l’aire els preferís. No pas avui, però. Cal que me’n torni amb la llengua fora, per així dir-ho. Ja al poble, em refresco la boca en una font pública, però l’aigua és tan càlida que sembla sortida d’un orinal.

Al cap de cinquanta anys, s’han trobat amb la mirada de quan eren joves, i alguna cosa s’han dit sense que els llavis hagin parlat. Potser: Què hauria estat envellir plegats? O potser: Recordo com era aquesta casa abans d’enrunar-se…

Fa estrany haver llegit tants i tants llibres i haver-ne retingut, comparativament, tan poca cosa. I és lamentable haver rebut tantes lliçons excel·lents que de res o de quasi res no t’han servit. Si hi penses bé, però, t’adones que la majoria no et podien servir: les circumstàncies ho feien impossible.

Dia 14

Madures però encara ardents, es fan confidències en la fosca, el ventall a la mà, i diu una d’elles a l’altra: «Els homes ja no són com abans. Sí, busquen el mateix que aquells volien, però ja no s’entretenen pel camí». I li contestà l’amiga, amarga i realista: «No, no són els homes qui ha canviat; és el paisatge».

Retrobo l’original de Tants interlocutors a Bassera, que, inesperadament, vaig descobrir l’estiu passat. Em vaig dir que el llegiria, i bé caldrà que ho faci. Són tres-centes vuitanta pàgines de vint ratlles cadascuna. Confesso que durant l’any m’havia tornat a oblidar d’aquesta obra.

Dia 15

Dues taronges, dues peres, un préssec, quatre tallades de meló. Aquesta és si fa no fa la meva ració diària de fruita. Totes són fruites sucoses que haurien de fer passar la set. Però és evident que, amb aquesta temperatura, no n’hi ha prou i que cal ingerir més líquids que habitualment. Al cap de potser vint-i-cinc anys de no haver-la tastada em decideixo, doncs, a beure aigua. Continua sense agradar-me, però no puc pas recórrer a les begudes alcohòliques quan ja, normalment, me n’empasso quatre gots diaris. D’altra banda, constato el cicle viciós: em deshidrato a tip de suor, bec i suo encara més…

Al cinema fins a les tres de la matinada. És curiós el sistema que ha adoptat aquesta empresa targarina: té dues sales, A i B, però l’entrada no especifica res i, un cop al vestíbul, no tan sols pots entrar a la que et plau, sinó que pots canviar de l’una a l’altra. No és que puguis veure més pel·lícules pel mateix preu, tres-centes pessetes, puix que els horaris coincideixen, però sí que en pots veure una de cada sala si t’interessa.

Dia 16

El cambrer de l’Ateneu no sap res de l’Amer Picón. Pregunta al taulell, on sí que identifiquen la beguda, però diu que ja fa anys que no en tenen perquè ningú no la demanava. Tot passa de moda. Recordo el Picón com un aperitiu fort, amargant, em sembla que deien que fet amb herbes algerianes, i m’hi vaig acostumar breument entre els anys trenta-cinc i trenta-sis, quan vaig voler provar-lo en sentir que a la dispesa on llavors vivia en parlaven tan favorablement un parell de viatjants, hostes només de menjada, puix que dormien en algun altre lloc.

Dominaven les begudes com si hi trafiquessin i, no cal dir-ho, eren especialment entesos en dones.

Era la primera dispesa on m’estava, acabat de desembarcar de Tàrrega, i compartia l’habitació amb un estudiant de primer de medicina que també procedia dels escolapis de la ciutat del Dondara i que, després, deixà la carrera per fer-se mestre. Dormir i tres menjades (esmorzar, dinar i sopar) ens costava un duret. Sense oblidar que ens rentaven, ens cosien i ens planxaven la roba. En aquells temps, amb cinc pessetes tiraves llarg.

Les tres de la tarda. Trec el cap al balcó i em trobo amb un carrer totalment desert. Ningú entre la placeta de Sant Antoni i la plaça Major. Cap remor tampoc, com si tot d’una la vila s’hagués despoblat. Si així fos, però, la gent se n’haurien anat a peu. Els cotxes hi són tots, o tants com n’hi caben, escalfant-se sota el sol.

Les cinc. Quietud total. He omplert quatre lleixes, he arreplegat una bona quantitat de pols. Començo a arrenglerar volums dels segles disset i divuit, moltes coses de dret, en llatí. Entre ells hi ha les Constitutions de Catalunya, però per dissort falta la primera pàgina, de manera que ignoro l’any.

Les set. Amarat de cap a peus, decideixo plegar. Un cop net, escriuré aquesta entrada. No hi ha gaires dubtes que el diari paga les conseqüències de tanta calor i de tanta activitat.

Dia 17

Decideixo vendre els béns que em van deixar a casa. Any darrere any hi perdo diners, i cada any més. Mai no m’ha interessat guanyar-hi ni cinc cèntims, però no és pas qüestió d’anar pagant les despeses que m’ocasionen amb els beneficis, prou moderats, que em procuren els llibres.

Si no m’oblido de cap, em sembla que hi ha onze peces de terra, només tres d’elles amb arbres, ametllers i oliveres, des que una glaçada, ja fa temps, matà la majoria de plantats, i tres cases velles. El meu propòsit és conservar-ne una, aquesta on passem l’estiu, i l’hort. La pega és que ignoro com esmerçaré els diners que aquestes vendes puguin procurar-me, tan poc amic com sóc de fer negocis o d’allò que en diuen «invertir». També pot ser que no trobi comprador a preus raonables, que els possibles interessats vulguin aprofitar-se amb la idea que estic «necessitat». Caldrà fer-ho valorar tot i acudir a alguna agència.

Un malson ben singular. Vaig ordenant llibres, o sia que continuo la meva activitat diària des que som a Tàrrega, però aquests volums són parcel·les de dolor i com que la intensitat d’aquest dolor es desplaça lleugerament d’indret, em veig obligat a reordenar-los un cop i un altre cop fins que en escampar-se i augmentar el sofriment, em desperto cobert de suor de dalt a baix. Em trobo en ple atac, un d’aquests atacs que atribueixo a la meva espondiloartrosi però que també podria procedir de la plaga de l’estómac. Per la localització, ben amunt del pit, m’inclino per la primera causa. Cal que m’aixequi a buscar un calmant, ho aprofito per humitejar-me la boca, terriblement seca, i llavors, recordant que darrerament la sequedat es reprodueix sovint, em pregunto si aquesta vegada no es tracta d’un atac de cor. Em torno a gitar sense dir res dels meus temors a la dona, que mentrestant s’ha despertat, i a poc a poc el dolor minva prou per caure en una dormida profunda, però no gaire reparadora, puix que en llevar-me, molt més tard que de costum, em domina un gran cansament, una feblesa que persistirà durant tot el dia. Sigui com sigui, sembla que, de moment, he superat una crisi més.

Dia 18

No m’he refet del tot, però procuro oblidar-ho o, més ben dit, negligir-ho. Treballo poc, sense ganes, i cap al vespre passo dues hores a la terrassa de l’Ateneu, on tinc el desencert de beure’m una cervesa. Sembla que se’m quedi al ventre com un pes mort. Un sopar lleuger.

De nit, prossegueixo la lectura de la biografia de H. D. i començo la tetralogia de Les jeunes filles, de Montherlant, una obra de la qual tenia tres volums i que ara darrerament he completat. Però ni una lectura ni l’altra no m’aprofiten gaire. Faig llargues interrupcions, amb alguna sortida al balcó per si em refresco. No serveix de res. A les dues de la matinada, quan me’n vaig al llit, el termòmetre encara assenyala els trenta graus.

Dia 19

D’una crònica mai no escrita: «Ja era prop de migdia quan les tropes, molt castigades per la duresa de la campanya, entraren a la ciutat, famèliques i assedegades. Davant l’absència d’aliments i havent observat el capità la gran quantitat de dones que criaven, ordenà de reunir-les al temple per tal que alletessin els soldats. Eren femelles de mamelles grosses, molt rodones i ben carregades de llet. L’endemà, en persistir l’escassesa, foren degollats tots els nadons i, durant la setmana que la companyia restà a l’indret, les dones van ser munyides dos cops cada dia. Un cop refets els homes, la campanya prosseguí».

Un altre fragment: «Les nadiues d’aquestes terres són anormalment impúdiques. Van del tot despullades quan la seva naturalesa les hauria d’aconsellar de vestir-se. No tan sols solen ser dones d’anques robustes i de gropa protuberant, sinó que cap ombra no protegeix la seva pudenda, molt exposada per la grossor de la vulva, que la seva manera de caminar fa que projectin endavant, com si sortís a l’encontre del mascle, que es caracteritza per uns òrgans modestos. Totes elles solen seure i ajupir-se sense cap modèstia, però cal dir que no sembla que ho facin per lascívia, puix que es defensen fins i tot ferotgement quan els nostres homes proven de muntar-les. Són en canvi d’una netedat escrupolosa i mai no deixen de rentar-se quan han copulat. Així i tot són molt fèrtils i res no ens cridà tant l’atenció, en entrar a la ciutat, com el nombre de criatures. Tenen una llet excel·lent i tan abundant que no és rar veure que se’ls escapa espontàniament dels mugrons a gotes o en rajolins molt fins. Gràcies a aquesta llet s’han salvat molts dels nostres soldats. A desgrat de les resistències assenyalades, és presumible que n’hem deixades moltes amb el ventre ple. És una precaució elogiable».

Dia 20

Petits misteris de les cases velles. Un termos de la cuina, no utilitzat durant una trentena d’anys i suposadament buit d’aigua, de cop i volta es posa a rajar per un forat que s’ha obert a la canonada. Ningú no hi entén res.

Tinc ja gairebé enllestides les lleixes del que fou el despatx-biblioteca del meu pare, trenta-tres lleixes en total, per dissort molt desiguals, massa amples de llum algunes, massa estretes d’altres. M’obliguen a renunciar a l’ordre previst, a deixar llibres plans quan no hi «entren»…

No hi fa res. La qüestió és evitar l’amuntegament que no et permet de trobar allò que busques quan ho necessites.

Dia 21

Jules Renard diu, en el seu Journal, que l’important és escriure força. Tothom, és un dir, pot fer trenta ratlles no tan sols polides, sinó literàriament inspirades. El mèrit és fer-ne tres-centes i, si pot ser, tres mil. Certament, tres mil de mal escrites no menen enlloc, de manera que allò que fa l’autor de Poil de carotte no és pas premiar la quantitat per la quantitat; desmenteix simplement que l’abundància sigui sinònim de baixa qualitat, com sembla que creuen tots aquells que s’obliden molt convenientment d’un Tolstoi, d’un Balzac, d’un Dostoievski, de tants i tants autors que han escrit durant anys a «raig fet».

L’expressió parla d’una continuïtat i alhora d’una disciplina que són ben bé el contrari del «raig desfet», o sigui d’aquella manera d’escriure a la que salta que no té cap relació amb el nombre de pàgines i en canvi en pot tenir molta amb l’«esperit» que presideix la feina literària de cadascú. Ara bé, la continuïtat i la disciplina no garanteixen, totes soles, la qualitat, això és prou obvi. Quan hi ha encert, però, sí que asseguren que les nostres «troballes» no són accidentals, com ho poden ser les d’una obra molt escassa. Un sonet del tot reeixit pot ser la flauta que sona per casualitat; no ho poden ser trenta, quaranta o cinquanta sonets. Allò que es repeteix, no és atzar.

A un autor no se’l pot condemnar per la quantitat; la condemna, si de cas, ha de ser a despit d’aquesta abundància. Eugène Sue, per exemple, no és pas més «dolent» que tants i tants novel·listes d’obra molt prima que fins i tot han guanyat el «Goncourt». És només que, per les moltes pàgines que va escriure, «se’l veu». Si la seva falta de qualitat ens permetia menysprear tots els qui han escrit molt, la falta de qualitat d’alguns que han escrit poc ens faria condemnar o desqualificar tots els autors d’obra migrada. No hi podria haver ningú que fos «bo».

De fet, d’aquestes qüestions se’n parla tan sols quan convé i a propòsit d’algú a qui, pel que sigui, convé menystenir, oblidant sempre que qualsevol obra es qualifica o es desqualifica al marge del «molt» i del «poc».

Dia 22

Per separat, encarrego a en Ramon Buchaca i a en Joan Ros una valoració de les finques.

Avui ha continuat el misteri de la fuita d’aigua. S’ha solucionat pel simple expedient d’obstruir unes canonades que no n’havien de contenir gens.

Quatre gotes parsimonioses cap a les deu del vespre. A tres quarts de dues, un modestíssim xàfec (?) que no dura ni dos minuts. És precisament quan sortim del cinema, on hem vist La vida alegre, una petita imbecil·litat subvencionada pel Ministerio de Cultura i que, sembla, bat rècords de recaptació arreu de l’Estat. Director i guionistes s’hi distingeixen de valent. I quins actors més desgraciats!

De tornada a casa em menjo una poma, ben saborosa tot i que encara té un punt de verd, o potser precisament per això.

Dia 23

No tinc pas la intenció, a hores d’ara, de llegir-me el Criticón, de Lorenzo Gracian, però, en caure’m a les mans una edició en dos volums de 1748, no puc evitar de tafanejar-la una mica. I copio aquest fragment, tal com és escrit: «Comenzaron a difcurrir por aquellas ricas Tiendas de la mano derecha; Leyeron un Letrero, que decía: Aquí fe vende lo mejor y lo peor; entraron dentro, y hallaron fe vendian lenguas para callar las mejores, para morderflas, y que fe pegaban al paladar. Un poco más adelante eftaba un hombre cenando que callaffen tan lexos de pregonar fit mercaderia. Qué vende efte, dixo Andrenio? Y él al punto fe le pufo en boca. Pues de efte modo, como fabremoslo que vendeis? Sin duda, dixo Egenio, que vende el callar. Mercaderia es bien rara, y bien importante, dixo Critilo, yo crei fe havia acabado en el Mundo, efta la deben traher de Venecia, efpecialmenle el fecreto, que acà no fe coge. Y quien le gafta? Effo eftate dicho, refpondió Andrenio, los Anacoretas, y los Monges, porque ellos faben lo que vale, y aprovecha. Pues yo creo, dixo Critilo, que los más que lo ufan, no fon los buenos, fino los malos. Los deshoneftos callan; las adulteras diffimulan; los affefinos punto en boca; los ladrones entran con zapatos de fieltro, y affí todos los malechores».

I bé, quin és l’objecte de la llarga cita? Simplement, el bon jesuïta, adepte al conceptisme literari, es refereix al gènere humà quan parla de lladres, d’assassins, etc., però només a la dona quan parla d’adulteri. Amb qui el deuen cometre, elles? Més interessant és observar que des de l’anomenat Segle d’Or Espanyol les coses no han canviat tant. Encara són molts que parlen de l’adulteri com d’una falta típicament femenina.

Dia 24

Arran d’un ruixat nocturn, la temperatura cau sota els vint. Un matí fresc, doncs, però també assolellat gràcies als vents que s’enduen els núvols.

Faig una volta pel mercat, em trobo el fuster Serès i el seu fill, un noi que vol dedicar-se a la literatura, parlo una mica amb en Nadal, l’exalcalde, i per l’un i per l’altre m’assabento que hi ha la intenció de treure ben aviat una revista humorística, satírica, potser una mica a l’estil de l’antiga La lluna, que es publicà abans de la guerra i que no passà de la dotzena de números. Tant de bo aquesta tingui més èxit!

Entre tres quarts de nou i les nou, mentre llegia, em sobta una estranya i molt breu vibració, com si tota la casa es bellugués. Un petit terratrèmol? La meva dona, que s’havia estirat una estona, diu que no ha notat res. Però dormia, i aquella tremolor ha estat massa lleu si no és que me l’he imaginada.

Ja ha corregut la veu que em vull vendre les finques. A quarts de deu se’m presenta el corredor d’una agència, un noi, per cert, nascut a l’Aranyó, a can Janet. Per ell m’assabento, incidentalment, que a Vallmajor, una de les partides del terme, hi ha terres que darrerament s’han pagat a quatre-centes mil pessetes el jornal. Em deixa la targeta per si, més endavant, necessito els seus serveis.

Montherlant: desencís. L’autor de Les jeunes filles fa de Costals, el seu protagonista, un personatge ridícul i arbitrari, la qual cosa no crec que fos la seva intenció. Fa riure la idea que un individu com ell consideri tan sols la possibilitat de casar-se amb una noia totxa i sexualment freda si n’ha conegut tantes d’eixerides i d’ardents. Les raons que avança de la pietat, de la felicitat de l’altre, podia haver-les considerades amb més motiu amb noies força més satisfactòries que la Solange.

Prop de mil pàgines per construir un edifici que es va ensorrant a mesura que es dreça. L’obra seria ben buida si no l’omplís la vanitat. D’altra banda, em sembla notar que de volum en volum (ara llegeixo el darrer) l’estil es fa més cansat, potser com si el novel·lista hagués perdut l’estímul que el movia en començar.

Dia 25

No, no vaig imaginar-m’ho: ahir, prop de les nou del vespre, a les terres catalanes hi va haver un moviment sísmic poc intens, però ben perceptible. Diu que l’epicentre del fenomen era prop de Calella, sota el mar.

De tant en tant i, de fet, prou sovint, els polítics fan declaracions ben desconcertants. Ara, no sé ben bé què devia voler dir l’Albinyana, l’expresident de la Generalitat valenciana, en assegurar, a Prada, que «hem de passar de la societat civil a la societat cultural per arribar a la societat política». Quin llenguatge tan confusionari! No és doncs la societat civil, el poble, la comunitat, una societat cultural? I en quina mena de societat política pensa quan ens diu que s’hi ha d’arribar, o sia que encara no la tenim? O potser entén per política una societat més dirigida que la nostra i, en darrer terme, una societat policíaca?

El bé comú d’una societat, allò que li dóna prou coherència perquè es pugui parlar de societat, és la seva cultura, i la política de qualsevol societat no és més que la manera d’endegar-la. Un endegament, és clar, que pot orientar-se per diverses vies, segons la ideologia dels qui dominen. Sembla que l’Albinyana cregui que qualsevol política és bona i predica, doncs, la teoria de l’ordre, que pot oposar-se, que s’oposa tantes vegades, a la creació, a un desenvolupament lliure. La cultura, convertida en bé oficial, deixa de pertànyer al poble i passa a mans de les institucions que la limiten. És quan comença a falsejar-se tot.

He rellegit, a la fi, la retrobada novel·la Tants interlocutors a Bassera, i em pregunto si no vaig ésser massa exigent en descartar-la. És una obra plenament objectiva, neta de descripcions, tan Sòbria, de fet, que potser resulta massa esquemàtica. El diàleg ho domina tot, però aquest diàleg no existiria, i l’acció no podria avançar, si no fos la manifestació d’un pensament que es preocupa. No s’examina el mecanisme, el seu funcionament; se’ns donen els resultats d’un treball interior. El narrador només existeix en la mesura que es presenta als altres. Tampoc no deixa de ser interessant una investigació que, mentre no permet de descobrir allò que aparentment es buscava, puix que els fets són uns altres, fa que es reveli quelcom de més important: la necessitat que tenim de trobar-nos, una mena d’inquietud sense la qual no seríem ningú. Veig el protagonista com un catalitzador de processos que, aturats, la seva presència desencadena de nou.

La meva reacció és de perplexitat.

Algú que no identifico, però que és de la meva lleva i que dec haver conegut més o menys en d’altres temps, em diu que llegeix sempre La Vanguardia i que ja va veure, doncs, com m’havien donat el premi «Nadal»… Li contesto que, de tant en tant, els diaris publiquen notícies falses. Em sembla que no sap com interpretar-ho.

Si llegeix amb la mateixa «exactitud» les altres informacions, potser es pensa que els països àrabs se les foten al mar dels Sargassos!

Dia 27

Diu que la van expulsar del club nudista per immoral: s’havia fet rasurar el pubis.

Això em fa pensar en aquella noia que hi tenia quatre pèls, mal distribuïts, i decidí afaitar-se’l del tot amb la idea, com exposava, que «val més anar ben despullada que mal vestida».

A cops diem que no s’entén de quelcom que s’entén força bé però és irracional.

No hi ha conductes del tot personals. En una mesura o altra, inevitablement, les determina el nostre entorn. No tan sols quan s’hi avenen, sinó també quan se’n separen.

Cada dia estic menys segur que hi hagi reflexions justes d’un abast universal. A tot estirar ho són en una molt concreta circumstància. Sempre que tinguem en compte, és cert, que hi ha una diferència entre allò que és just i allò que és apte.

Pensar és quelcom més que tenir idees; es saber desenvolupar-les.

Dia 28

Moltes enteses es fan a un nivell superficial. Després, quan ho descobrim, acusem l’altre de mala fe. I no vull dir que aquesta mala fe no sigui possible; quan n’hi ha, però, sol ser de tots dos.

Ha començat ja la tornada a ciutat. Costa de creure que els serveis de Tràfic recomanin a la gent que procurin no entrar a Barcelona en cotxe!

En una carpeta que mai no havia examinat a fons, trobo la participació de noces del meu rebesavi Manuel amb la meva rebesàvia Concepció de Nuix. És un document que es conserva en òptimes condicions, com acabat de sortir de la impremta, potser per l’abundància de papers que el protegien. És curiosa la formació del text quan diu «espera que (el matrimoni) serà de la aprobación de V», o sia de la persona a la qual s’adreça la participació. Era habitual, aquesta fórmula, o es tracta d’una «genialitat» d’aquells avantpassats meus? Això darrer costa de creure. Per tot el que sé, el meu rebesavi era un home ambiciós i, doncs, «convencional».

Dia 29

Ben al contrari d’allò que defensava Dostoievski, tot ens inclina a creure que la idea d’una immortalitat personal i, per tant, d’una divinitat que ens la procura, no afavoreix gens ni mica l’amor per als altres. Per què la necessiten, si són immortals? No recordo pas que els ateus de les obres del novel·lista rus es facin, o facin als seus oponents, aquesta pregunta.

D’altra banda, totes les religions han demostrat a bastament, i la cristiana no és cap excepció, que l’amor sol quedar-se dintre el clan. No és l’home, és el coreligionari, que hom «estima». Ho proven prou totes les grans persecucions, tots aquells exterminis tan inútils. Sí, inútils, car si la immortalitat és inherent a la condició humana i no podem evitar-la, què s’extermina en matar l’«heretge»? No se’l precipita precisament a la «vida eterna»?

Al càstig, em podrien corregir els ortodoxos. Però aquest càstig també el tindrà en morir de mort «natural», i voler accelerar o precipitar el moment de la «sanció» (una sanció eterna!) no sembla pas que pugui obeir a cap motivació amorosa. Una doctrina d’amor hauria d’obligar a ajornar-lo encara que fossin escasses les esperances, mentrestant, d’una «conversió» salvadora.

Que fora del clan espiritual no hi ha amor, o n’hi ha ben poc, ho palesen totes aquestes persones de tarannà religiós que, sol·licitades a fer un acte de solidaritat humana, posen condicions. No és tan fàcil que en posi la persona «mortal». Si es refusa, sol ser per d’altres raons, i no importa ara, en aquest context, que no sempre siguin prou honorables. També cal afegir, és clar, que no hi ha cap garantia d’amor en el convenciment que, d’immortals, no ho som; l’únic que es pot dir és que aquesta convicció no el fa impossible.

Dia 30

El darrer vermut a la terrassa de l’Ateneu, sota els arbres immòbils. També és, de tot l’estiu, quan s’hi està més bé.

A les quatre a l’estació amb l’Adelais, que se’n torna a Barcelona, on demà reprèn la feina. Ha decidit deixar el cotxe fins divendres, quan vindrà a buscar-nos, per tal d’evitar-se les caravanes previsibles. Em temia que el tren aniria ple, però el fet és que sobren seients bo i que sigui un comboi curt, només de quatre vagons. Passa puntual, hi pugen relativament pocs passatgers, i sembla que molts d’ells van tot just fins a Cervera.

De tornada a casa em refresco de la calorada, puix que ara cau un sol ardent i n’hi ha prou amb travessar la plaça per quedar-te xop de suor. Faig una estona de mandra, assegut en una butaca, i quan me n’adono em desperto d’una becaina que deu haver durat vint o vint-i-cinc minuts. És ocasió d’observar que, darrerament, tinc una certa tendència a quedar-me «ensopit». Hi ajuda el temps o es tracta d’aquesta somnolència tan pròpia de la vellesa? Mal senyal, si és això darrer, com em cal creure.

Retinc vagament, de la meva dormida, un somni eròtic d’adolescent: ella (l’ella que sigui) asseguda de cara al mar que hi ha sota nostre i jo darrere, amb un peu sobre el parapet i els ulls que li escorcollen els pits molt joves cada cop que en inclinar-se endavant la brusa, escotada, se li separa del cos i me’ls mostra fins als mugrons… No recordo haver fet cap gest per tocar-los-hi, i tinc la sensació d’aquella mena d’«innocència» que un dia vaig posseir i que al vell potser li sap greu d’haver perdut.

De banda de vespre, en traslladar de lloc un Diccionario de la Lengua Española, procedent de l’Aranyó, el volum se m’obre i hi trobo dos curiosos documents, les «làmines» d’inscripció a la «Cofradía del Santísimo Rosario» de dues ties meves, que es comprometen a resar-lo pel cap baix tres cops cada setmana. La data és de l’any 1913, quan elles en devien tenir trenta-i-tants. La Cofradía, veig, tenia seccions i divisions, si fa no fa com un cos militar, dirigides per dones, però hi havia un «Director del Santo Rosario», al qual devien estar subordinades.

Recordo bé aquestes ties. Als seixanta anys continuaven resant. Entenc perfectament que, soles, verges, pobres i desgraciades, no haurien tingut res sense aquella fe…

Dia 31

He enllestit la feina que, en venir a Tàrrega, em proposava de fer. Tots els llibres són a les seves lleixes i, per primer cop, n’he fet un recompte acurat. Hi ha més de quatre mil quatre-cents volums. Amb els sis mil i tants que hi deu haver a Barcelona resulta que la meva biblioteca s’atansa, si no hi arriba, als onze mil. Hi ha també milers de diaris i de revistes que, ara com ara, es distribueixen en dues habitacions, la que fou dormitori de la criada que teníem a casa quan jo era un nen i l’alcova on vaig dormir fins als quinze o setze anys. A tots dos indrets queda prou espai per emmagatzemar-ne uns quants milers més si convenia o, més bé, si em quedava temps de recollir-los. Hi ha, encara, dos grans armaris de paret plens de dalt a baix, però aquí s’hi apleguen, sobretot, els lligalls que formen l’arxiu de la família. Deuen ser també milers de documents, alguns d’ells, la majoria, traslladats repetidament de lloc en el curs dels darrers segles. No és estrany que alguns els hagin rosegat les rates, que les tintes hagin empal·lidit, que el temps i la pols hagi tornat grocs els papers i els pergamins, d’aquests darrers unes quantes dotzenes…

En un cert sentit és aclaparador disposar de tanta documentació, i potser és una mica per això que mai no he pogut decidir-me a fer un «repàs» complet, detallat, de tots aquests antecedents en forma d’escriptures, de contractes, de llibres de comptes, de plets, de convenis matrimonials, etc. I no serà pas ara que comenci.