OCTUBRE

Dia 1

Angoixa. Un altre atac de claustrofòbia. Somnio que em calen uns fulls de papers dipositats en les profunditats d’una vagina, cap a la matriu. És un paper blanc, immaculat, perfecte, ni gens ni mica de perjudicat per l’indret en què es troba. Full a full, em sembla me’ls ha de servir una noia dreta entre els plecs vaginals que me l’oculten. Per tal de descobrir-la i obtenir aquests papers que llavors també distingeixo, enrotllats, em cal separar les parets que es contreuen i tendeixen a tancar-se de nou entorn de la noia, l’asfíxia probable de la qual sento com si fos cosa meva.

Des de fora, doncs, m’ofego per ella, i és amb la inevitable acceleració dels batecs del cor, amb una sensació punyent de manca d’aire que em desperto, no ben després encara d’aquell món que em talla l’alenada i obliga els meus pulmons a lluitar desesperadament contra l’opressió que els afeixuga. (Ara, en aquest moment, mentre escric aquestes paraules, em torna aquella angúnia i, si bé respiro amb normalitat, em sembla com si hagués de maldar per a restablir un equilibri físic que, fet i fet, només el meu cervell pertorba, trenca).

Suava. Sense poder eliminar del tot la imatge de la noia empresonada, però lliure de moviments, m’he assegut al caire del llit, com faig d’altres cops quan vull esbargir-me d’aquests malsons, i aleshores, mentre escoltava la respiració pausada de la meva dona, m’he dit que no m’identificava pas amb aquella noia, com havia cregut de primer, sinó que la substituïa. Amb la particularitat que allí on ella es captenia d’una manera natural, jo m’hi hauria asfixiat, m’hi asfixiava.

Traumatisme de la naixença que mena al traumatisme de la mort?, m’he preguntat. D’una matriu que t’expulsa a una matriu que t’absorbeix, en la qual et perds… És que visc d’alguna manera, a l’avançada, la incomoditat del pas? Però he tornat a pensar en ella, en la noia: dreta, vertical en plena vagina. El fal·lus rígid que entra, s’instal·la, es mou? Ara: el fal·lus és el baró, i no recull, sinó que lliura, una substància blanca, líquida, generadora… En el meu somni no feia un servei, el demanava.

Caldrà que hi reflexioni quan no em senti tan pertorbat.

Dia 2

Avui, més tranquil, penso que potser no hauria d’haver centrat la meva atenció en la noia, sinó en el paper. Un paper, d’altra banda, que si vaig veure en la forma que ahir deia, no recordo haver tingut entre els dits. No es pot afirmar, per tant, que la noia em servia fulls; simplement, s’inclinava i allargava la mà com si es disposés a recollir-los. I ara m’adono que era per aquest paper, en el lloc d’aquest paper, que m’asfixiava: ben a l’interior de la vagina, premut pels seus replecs. El paper en el qual s’escriu, que cal fecundar, úter que espera la semença…

No podia relacionar-se tot plegat amb la meva decisió de renunciar a la novel·la? Hi ha quelcom, dintre meu, que no s’hi conforma, que vol obligar-me a continuar? La vagina, llavors, seria l’esforç pel qual he de passar, és a dir: la meva activitat d’escriptor. Però, i la noia? Bé, també s’insereix en aquest esquema que em proposo: és la ploma (i poc importa que escrigui a màquina).

I allò que probablement em vol dir aquest malson és que pago aquella renúncia amb una pèrdua de llibertat.

Dia 3

Grans xàfecs. Aprofito uns moments d’esclarida per sortir a prendre l’aire i decideixo fer un darrer tomb per la Fira de Llibres Vells, on a la poca estona em sorprèn un altre aiguat. Passo potser una vintena de minuts a les Galeries Condal, fins que la pluja minva, quan visito encara dues o tres parades. Portava ja un llibre, en compro tres més, tots anglesos, entre ells un que parla del diguem-ne París «americà» de l’entreguerres, quan tants autors d’aquell país hi acudiren a fer vida europea.

Juan Carlos es passeja per Nord-amèrica. A la Universitat de Berkeley va defensar la convivència de l’anglès i de l’espanyol i, segons llegeixo al diari, afirmà que «les guerres lingüístiques han passat al catàleg de les antiguitats culturals». Potser seria bo que aquestes coses les digués aquí, a veure si convencia el «gobierno de la nación» de desar definitivament aquell catàleg. Però no falla: a Nord-amèrica defensar convivències idiomàtiques és encara protegir el castellà, mentre defensar-les a la península seria afavorir les llengües que com el català, l’euskera i el gallec tot just fan la viu-viu, ben controlades, a l’interior de les comunitats que les parlen. Hi ha «generositats» que, ben examinades, resulten prou mesquines.

Dia 4

No tinc gaires dubtes que en Joaquim Molas devia llegir aquella entrada del meu diari, publicada a El Temps, en la qual conto els orígens de l’«afecte» que li inspiro. Com s’explicaria, si no, que ara aprofiti «La tertúlia» del Diari de Barcelona per engegar-me allò que es deu pensar que és una guitza? Heus ací que un home acostumat a silenciar-me i que anys enrere, quan militava en corrents que ja han perdut aigua, condemnà la meva obra per «anhistòrica» (!), ara introdueix amb calçador aquestes paraules: «Un drama, també [de la literatura catalana], que tinguem grans divulgadors que passen per primeres figures, com el cas de Pedrolo».

Extravagant declaració si divulgar vol dir fer conèixer. Caldrà establir una distinció entre les persones (les primeres figures) que escriuen sense ganes de fer conèixer allò que sigui i els homes i dones (els divulgadors) que escriuen amb la intenció contrària? Però, és clar, ell parla amb un propòsit menyspreatiu i allò que contraposa és l’individu que parla per ell i l’individu que parla pels altres. En ciència, per exemple, Einstein és un creador, i Eddington, un divulgador. Ara, en literatura els divulgadors són aquells que expliquen i situen les obres dels novel·listes, dels poetes, dels dramaturgs, etc. Qui més divulgador, per tant, que un catedràtic, que un crític?

A part d’això, em sembla ben singular convertir en drama que un gran divulgador passi per primera figura, quan aquest error no perjudica gens ni mica les altres primeres figures (la literatura, doncs), com no sigui, naturalment, que hi hagi un cupo i, doncs, que jo ocupi el lloc que correspon a un altre, ara postergat per culpa meva.

I en darrer lloc voldria remarcar com m’omple de perplexitat aquell «gran» que precedeix el divulgador. M’enlaira? Em rebaixa? Gran és aquell que sobrepassa els altres en alguna cosa, i això bé deu tenir el seu mèrit, oi? Però si la cosa en qüestió és dolenta, ser-hi gran et fa pitjor que ser-hi petit… Un gran pecador, per exemple.

Tres avemaries.

Dia 5

Un matí engrescador. Cal que em llevi a quarts de vuit perquè a dos quarts de nou m’han de fer un cardiograma. Hi ha un embús circulatori que em té vint-i-cinc minuts plantat a la parada de l’autobús. A la clínica el metge no hi és i a dos quarts de deu em canso d’esperar-lo. Potser l’ha retingut l’aigua, però bé podia haver telefonat. Per sort, quan me n’anava m’ensopego amb un altre metge del mateix servei que s’avé a suplir el seu col·lega. Li portava unes anàlisis i ara vol una radiografia. Cap a les oficines, doncs, on m’han d’«autoritzar» la placa. Encerto que no hi ha gaire gent i, al servei que em correspon, només una noia. En sortir plou, però poc. Ara, això sí, sembla que les línies del metro no funcionen com cal; per tant, els usuaris s’aboquen al transport de superfície. Prou que es veu! Els autobusos, que passen amb discontinuïtat, van tan atapeïts que no s’aturen a recollir més passatgers. He d’esperar mitja hora. Com deia, un matí engrescador.

Mentre esperen que les visitin, les pacients parlen del doctor, pel que sembla, un autèntic «trapella».

—Imagineu-vos —diu una d’elles— que en demanar-me que em despullés i preguntar-li jo si m’ho havia de treure tot va contestar-me: Pot deixar-se les mitges i el portalligacames.

—Doncs a mi —explica una altra— en veure que tenia una vacil·lació, com si em fes vergonya, va dir-me: Pot tancar el llum, si vol.

—Pitjor és el meu cas —intervé una dona força boteruda—. Encara no m’havia despullat i mira que em diu: Ja pot vestir-se!

—Les dotze ja! —exclama una dona en una altra consulta—. I jo que havia d’anar a recollir els nens a la sortida del col·legi…

—Confio —comenta una altra dona— que pugui enllestir a temps de recollir-hi els néts.

—Ara em toca a mi —diu la pacient amb un somriure, i la contradiu la joveneta:

—Em sembla que no; ara toca la noia que acaba d’entrar.

Dia 6

«Vies d’urgència» al Senat. Què es tracta de discutir sense perdre temps? Algun assumpte d’interès general, alguna llei benefactora, alguna disposició humanitària? Doncs sí: cal aprovar immediatament, perquè pugui publicar-se al Diario Oficial, que el dia dotze d’aquest mes queda declarat festa nacional.

Que potser no hi havia la dels braus?, es pregunta el lector. Sí, però aquesta la completa. No n’hi ha prou amb turmentar animals; cal celebrar les persecucions d’homes, els genocidis. Tres-cents milions de castellanoparlants, oi?

Aquest lector em diu: «Si haguéssiu escrit en castellà a hores d’ara hauríeu fet una colla de milions, seríeu traduït arreu, cèlebre de debò…». És ben possible. Amb tants «guanys», però, què hauria guanyat? ¿Haver d’enganyar-me contínuament en «raonar» que res no és tan natural (i tan avantatjós) com acceptar una llengua universal mentre tancava els ulls al fet que aquesta universalitat l’han aconseguida en imposar-se violentament a d’altres cultures i que la meva era una d’aquestes cultures condemnades a morir, no pas ben bé per la superioritat de l’altra, sinó sota les botes militars?

Les coses, per a mi, són prou clares: el sol fet de passar-me a la llengua de l’opressor hauria desmentit aquelles idees que escampava. No es pot dir, doncs, que d’haver escrit en castellà hauria guanyat milionades i que hauria estat cèlebre; les hauria guanyades i ho hauria estat algú altre.

Dia 7

Només uns quants «radicals» lluiten avui per assegurar la personalitat de Catalunya. Molts són, certament, els qui defensen la nostra cultura, la nostra llengua, i fan tot el que poden perquè aquesta llengua sigui introduïda, per exemple, a l’administració de justícia, a l’exèrcit, però aquest exèrcit i aquesta justícia són espanyols. Es demana, en definitiva, que dintre la «regió» sigui reconeguda, no tan sols en teoria, sinó a la pràctica, la validesa de la llengua d’una comunitat espanyola. Es parteix de la idea que som un membre del cos espanyol, no pas un cos sencer, una personalitat única, com ho és qualsevol que es manifesta amb la suficiència que cal i que des d’aquesta suficiència es relaciona amb els altres. Tot allò que fan aquesta gent ben intencionada és voler convèncer el cos espanyol que ha de reconèixer l’existència de les seves parts, fins ara negligides. I no s’adonen que com més «reconeixement» ens doni aquest cos, més serem ell (no d’ell) i menys serem nosaltres.

El pensament polític castellà, obstruït per unes barreres mentals que els anys reforcen, no acaba d’entendre que com més llibertat ens doni en la nostra condició, per a ell, d’espanyols, menys en tindrem i, doncs, que ben lluny de separar-nos, les concessions que ens faci ens uneixen. Si un dia a un govern d’«Espanya» li cau la bena dels ulls i accepta de respectar tots els drets catalans dins la comunitat espanyola, estarem perduts.

Una de les grans diferències que hi ha entre les multinacionals de 1’«Esperit» (esglésies) i les multinacionals de la «Matèria» (negocis), és que les primeres no compren; només venen.

Dia 8

Sembla que als Estats Units el «negoci» de la histerectomia remena més d’un bilió i mig de dòlars cada any i que, des dels setanta, anualment més de mig milió de dones es fan extirpar l’úter i molts cops, amb l’úter, els ovaris. Ho afirma Naomi Miller Stokes, una dona que també va ser mutilada, en el seu llibre The Castrated Woman. I ens explica que, entre molts ginecòlegs, prospera la idea que un cop has tingut uns quants fills i, doncs, t’has assegurat una família, sobra l’aparell reproductor, amb les molèsties i inconvenients que aquest aparell suposa. Pensem només en la menstruació, moltes vegades tan dolorosa i sempre «bruta».

En llegir aquest llibre-denúncia penso si en el fons del fons d’alguns d’aquests doctors tan afeccionats a suprimir òrgans tan «innecessaris» quan ja no vols tenir més fills, no hi ha, a part d’una motivació econòmica, una motivació «moral». Perquè cal tenir en compte que, llevat d’excepcions, la dona que ha sofert una histerectomia ja no torna a sentir, o no sent amb la mateixa intensitat d’abans, el goig coital. Normalment, la seva vida sexual és arruïnada. I em pregunto si no hi pot haver una relació entre l’interès mèdic per aquesta pràctica i allò que s’exposa en el darrer informe Hite: que entre un setanta i un vuitanta per cent de casades nord-americanes han tingut o tenen relacions extraconjugals. Seria, per part del mascle, no menys promiscu, una manera de limitar o suprimir aquests «contactes». La suposició no és tan agafada pels cabells; recordem només tots aquells pobles en els quals és habitual sotmetre les dones a mutilacions sexuals com la infibulació i l’excisió, que, en privar-les del plaer, les fan «fidels» al seu amo i senyor.

Continua havent-hi, diria, una Amèrica puritana. Ja sabem que el puritanisme sempre comença (i continua) «protegint» la dona contra la seva capacitat de pecar.

És en aquest mateix llibre de la Naomi Miller que trobo un dels exemples més extraordinaris de pudibunderia. És una cita que fa i que ara tradueixo del Book of Etiquette, de Lady Gough. Increïblement, diu: «La perfecta amfitriona es preocuparà de col·locar les obres dels autors mascles i femelles en lleixes degudament separades. Com no sigui que [els autors] estiguin casats, la proximitat no hauria de ser tolerada». De quan data aquesta obra exemplar? De l’època victoriana, potser? Doncs no: sembla que va ser escrita cap a la dècada dels vint!

Dia 9

Surto de veure el cirurgià, avui més expansiu que llavors de la primera visita. Li porto tota la «documentació» mèdica que necessitava: anàlisi de sang, radiografia del tors, cardiograma… I sembla que hi ha pegues. L’estat del meu cor, la seva arítmia, un defecte de «sortida» del ventricle, podria fer perillosa una anestèsia general i la raquídia no serviria de res quan se m’ha d’intervenir a l’altura del diafragma. Tanmateix l’home, prudent, no vol decidir encara. Em diu que dijous vinent parlarà amb l’anestesista i que ja em telefonarà el resultat de la consulta. Tot depèn, doncs, de l’opinió d’aquell especialista. I també de mi, és clar. Al capdavall, ara com ara l’hèrnia epigàstrica no em molesta.

El més interessant de tot és que en un moment de la conversa m’hagi dit: «si ara no fos aconsellable, podríem tornar a pensar-hi més endavant; potser la situació serà més favorable». M’admira aquest «optimisme»! Com pot esperar-se que serà més «favorable», en el futur, l’estat físic d’un pacient que raneja els setanta? El més normal és que tot empitjori, i que empitjori ràpidament.

També és interessant, en un altre aspecte, la situació lingüística de la consulta. El metge és català i em parla en aquesta llengua. La infermera, en canvi, és castellana, i és en castellà que l’home se li adreça. Quan la noia, que omple un imprès, m’ha de fer unes preguntes, les hi contesto en català i ella, llavors, continua preguntant en aquest idioma. Quan el metge ha de tornar a parlar-li, ho fa també en català, arrossegat sense adonar-se’n pel meu exemple. Però després, quan jo ja no hi he d’intervenir, recau en el castellà. És com si no hagués pogut comprovar que la infermera no tan sols entén la nostra llengua, sinó que s’hi expressa prou correctament.

He dit que la situació era interessant, però això no priva que sigui d’allò més corrent. Hi ha moltes persones que tracten el català com una llengua «reservada», en la qual és aconsellable que els altres no entrin. És prou lògic que molts decideixin quedar-se a la porta.

Dia 10

Té molts «amics» rics i en té molts de pobres. Aquests darrers els tracta amb condescendència; els altres, amb deferència. I sempre és ell mateix. No tenen cara i creu, les monedes?

Els joves gaudeixen del seu cos; normalment, cada dia els dóna satisfaccions. Els vells el sofreixen; diàriament els procura molèsties, si no autèntics disgustos.

Els poders esclafen més que no protegeixen. Poder polític, poder religiós, poder militar, poder econòmic… S’hi ha afegit el poder científic, que ens fa anar de corcoll.

Dia 11

Un cop més les coincidències. Dies enrere, un lector que em sorprengué davant l’aparador d’una llibreria em deia que tenia totes les meves obres (dues lleixes senceres), però que algunes no les havia llegides encara; moltes se les reservava per quan deixés la feina. I heus ací que avui una lectora amb la qual parlo en sortir del mercat de Sant Antoni em repeteix gairebé el mateix. Em diu que ara entre les seves ocupacions professionals i la família no disposa de gaire temps. «Però, m’assegura, les he anades comprant per tenir-les totes quan em jubili».

La veritat és que m’admira aquesta previsió a tan llarg termini, sobretot en el cas d’aquesta dona, que ben just si deu arribar a la quarantena. I, en deixar-la, reflexiono que compta que als seixanta o seixanta-cinc anys conservarà les mateixes preferències d’ara. Potser sí, hi ha lector que no abandona mai els autors dels quals va «enamorar-se» quan era jove, però vull suposar que són més els qui evolucionen. És cert, d’altra banda, que potser tots tenim uns escriptors que ens «serveixen» al llarg de tota la vida encara que, d’una època a l’altra, en fem una lectura diferent. Són, és clar, els autors «rics».

Dia 12

Només sortir de casa, uns cartells feixistes, a la plaça de Francesc Macià, em recorden que és la fiesta de la raza, el día de la Hispanidad o, com se’n diu des d’aquest any, la fiesta nacional. Desfilada militar i recepció a la metròpolis, recepció a les colònies… Sembla que algú ha tingut la barra de dir que ara s’ha aconseguit de treure-li «connotacions» imperialistes, però seria divertit que ens expliqués com s’ha fet aquest miracle quan les «essències» són les mateixes: conquesta, destrucció de pobles, imposició religiosa, espoli econòmic, etc.

Gran concentració de nostàlgics del franquisme a la Plaça dels Països Catalans (també és prou singular!), discursos «patrióticos» i, al vespre, atac d’un grup d’ultres als independentistes que protestaven per la galdosa diada que se’ns imposa. Quatre xicots són detinguts per la policia i, com calia esperar, entre ells no hi ha cap dels feixistes provocadors. Franco, ben enterrat al «Valle de los Caídos», es conserva en excel·lents condicions a les comissaries.

Dia 13

He firmat, junt amb d’altres, una carta adreçada al President de la Generalitat. Temps enrere, una noia, l’Encarna Parreño, va demanar-li un debat públic, per televisió, sobre el tema de la immigració, i en Jordi Pujol li contestà que no veia la conveniència, de moment, d’accedir-hi. Ara la noia insisteix i es tracta, amb la nostra carta, de decidir-lo.

Normalment, no hauria firmat. Feina tindria el President si accedia a discutir públicament d’això o d’allò amb qualsevol ciutadà que li ho demanava. Aquest cop, però, es dóna la circumstància que la noia és una persona més o menys representativa d’aquesta petita part de la immigració que no tan sols s’ha integrat de ple a la cultura catalana, sinó que s’ha convertit en independentista. El seu punt de vista sobre el tema, doncs, ha de ser prou interessant. Allò que digui públicament pot ser útil al govern de la Generalitat si els exposa els defectes o les mancances de la seva política d’integració, i ho pot ser també als immigrants o fills d’immigrants que encara no han evolucionat, puix que serà «un d’ells» qui els parla, no un català d’«origen» que els podria resultar més o menys suspecte.

D’altra banda, he tingut en compte que el President assisteix de vegades a la inauguració d’empreses privades. És cert que poden generar uns beneficis generals. Per què no els ha de poder generar, també, parlar amb un particular si el tema ens afecta tots?

Em diuen que la carta, amb els noms dels signants (ignoro qui són) serà publicada a l’Avui.

Dia 14

Per consell d’en Llauradó, visito el doctor Seuba. Cal aclarir una mica l’assumpte del meu cor de cara a la intervenció quirúrgica, i la veritat és que els metges de la mútua no hi posen prou interès. Tinc hora a dos quarts de nou del vespre, però m’he d’esperar encara una bona estona i, després, la visita se’ns emporta més de tres quarts. Quan en surto ja és un quart d’onze de la nit. Però l’examen ha estat complet, sense estalviar-hi res. I sembla que la meva arítmia (se’n diu extrasístole) no presenta problemes greus de cara a l’anestèsia. De fet, em diu que l’únic problema seriós que tinc és el del constrenyiment excessiu dels capil·lars terminals de la cama esquerra. És aquesta falta suficient de dilatació que fa que en llevar-me i fins que ja he caminat una estona, em senti l’extremitat tan feixuga i adolorida que alguns cops he d’alentir el pas. Antitabaquista sever, em recomana que disminueixi la meva dosi diària de cigarretes encara que no sigui precisament un fumador «pesat».

Sopo molt tard, cap a les onze, quan el llum s’apaga lentament i ens quedem a les fosques un parell d’hores. Vint minuts abans i me les hauria passades probablement a l’ascensor de casa el metge. No cal que em queixi, doncs, si ara les perdo de lectura. El llum de gas ja no és suficient per als meus ulls, que, d’adolescent, en tenien ben bé prou, a l’Aranyó, on no hi havia electricitat, amb una llàntia d’oli d’oliva o amb un quinqué de carbur.

Dia 15

Els diaris amb grans titulars. És que l’apagada va ser general en explotar un interruptor de Sentmenat. Ningú no s’ho explica. La instal·lació era nova i ni els tècnics no entenen què passà. Un atemptat de Terra Lliure, de l’ETA? Sembla que no. Un petit misteri, doncs. No sé si com el Nova York, anys enrere, quan els ciutadans que es trobaven en condicions de fer-ho es van dedicar a reproduir-se. Qui sap, penso en recordar aquell fet, si l’apagada no fou obra d’unes autoritats que sempre es queixen de la baixa natalitat del país…

No es pot circular pel món amb gaire optimisme quan una dolorada et deixa el braç mig baldat, quan tens un ull de vampir perquè se t’han trencat un cop més uns capil·lars, quan la cama ranqueja, però no és qüestió de desesperar-se; si ho feia afegiria un altre mal als altres. Procuro doncs fruir una mica del sol que encara s’alça també per a mi i fer una visita, per exemple, a tocs, el local de llibres, revistes, pòsters, vídeos, etc., que s’ha obert prop de la Rambla de Catalunya i fullejar totes aquestes publicacions d’art, cada cop més llamineres i, com és inevitable, més cares. O deixar-me caure a la llibreria Jaimes, on hi ha una exposició d’en Munill, amb unes quantes peces excel·lents, i parlar una estona amb les noies de l’establiment, totes prou rialleres, prou agradables.

Curiositat: segons explica The Book Browser’s Guide to Eròtica, la paraula fuck (fotre) va fer la seva aparició en literatura en un llibre publicat cap a començament del segle setze, A Bout of Wooing, de William Dunbar, un poeta escocès. Diu que el mot té més de 1.200 sinònims, en anglès.

Dia 16

És evident que si un poble té una llengua pròpia, totes les altres li són forasteres (prescindint que les «sàpiga», per gust o perquè l’hi han obligat, com és el nostre cas). No sembla, però, que ho entenguin així molts dels nostres polítics, dels nostres intel·lectuals. Si ho veien clar, a què trauria cap discutir, com fan sovint, si la catalana ha de ser o no ha de ser la primera, a Catalunya? El fet de ser la pròpia no la converteix en l’única?

L’Avui ha publicat, a tota pàgina pagada, la carta que, adreçada al President de la Generalitat, signen una seixantena de persones. En llegir els noms, m’adono de seguida que és un error. En primer lloc, no s’ha aconseguit l’adhesió de prou «personalitats», com se sol dir, i, després, entre els signants hi sobren els psicoestètics.

M’estranya que en Carlos Muñoz Espinalt, que inspirava aquesta acció, hagi comès una falta «psicològica» que no tan sols treu importància a la comunicació, sinó que dóna un triomf fàcil a en Jordi Pujol. Em sembla increïble que, en no poder reunir l’Encarna Parreño un nombre suficientment elevat de gent «significativa» i ben coneguda, s’hagin obstinat a fer la petició. Era més raonable renunciar-hi. Es perseguia l’eficàcia i s’ha aconseguit de ser maldestre. No hi ha res més lamentable.

Són uns platets voladors els culpables de l’apagada general de l’altra nit? Així ho asseguren una colla de gent que, afirmen, els van veure: una mena de torre de foc, grossa com dues cases, diuen, sobre l’indret de l’accident. Però els platets voladors es passegen per l’atmosfera de la terra des dels temps bíblics, o d’abans, i ves per on, sempre que han establert «contacte» han escollit algú que, posat a fer, ni tenia prou imaginació. Sigui com sigui, els diaris no han fet esment del «fenomen» ni tan sols a títol de curiositat. No sembla, tampoc, que hagin dit la «marca de fàbrica» del repetidor que esclatà: la Westinghouse, tinc entès.

Dia 17

Parlava ahir de platets voladors… La meva dona i la meva filla han fet un viatge ràpid a Tàrrega: anar i tornar el mateix dia. I heus ací què em conten: han vist, totalment immòbil en algun indret del cel, una mena d’objecte que no es podia confondre amb cap núvol pel fet que tenia un contorn massa precís, massa definit. I aleshores, de sobte, l’aparell engega i a una gran velocitat recorre uns quants quilòmetres abans d’aturar-se de nou, en sec, i quedar-se altre cop com penjat en l’aire. Fins que al cap d’una estona emprèn una altra cursa precipitada, ara en angle recte a la direcció que duia anteriorment, i desapareix darrere les muntanyes…

No pretenen que fos un platet volador: assenyalen només el capteniment de l’objecte, poc avingut, en el seu conjunt, amb cap fenomen natural i del tot conforme, d’altra banda, amb la manera de procedir que els «testimonis visuals» i els «experts» solen atribuir a aquests cossos.

Nea, a la Filmoteca. És l’adaptació d’una novel·la de l’Emmanuelle Arsan, i no deixa de ser atractiva la idea d’una col·legiala de setze anys que, encara verge, es posa a escriure un bestseller eròtic que després no podrà comprar perquè és menor. És sobretot significativa l’actitud del pare: creu que aquesta mena de novel·les són una porqueria indecent, es proposa de no rebre mai més a casa el seu editor, però de seguida que la venda s’enfila cap a xifres impressionants, no para d’afalagar-lo. És la típica reacció burgesa: l’èxit, els diners, ho fan tot perdonable. Més aviat catastròfic, al meu entendre, el final, quan als autors els ha fallat la imaginació. I això no vol dir que no tinguin la seva gràcia les maniobres de la nena quan vol venjar-se de l’editor, del qual s’ha fet l’amant per les necessitats de l’ofici. Com podia, és clar, ser convincent del tot el seu llibre si li faltaven referències de primera mà? Discutible pensada, encara, fer de la mare una lesbiana tardana que s’enamora de la seva cunyada. No n’hi havia prou amb un membre «viciós», a la família? Però ja se sap: una història eròtica ha de fer «bona mesura»… I llàstima encara que la realització de la cinta sigui només discreta.

Dia 18

Anem recobrant la normalitat: ja puc tornar a moure el braç com cal, la sang que m’envaí l’ull s’absorbeix. Ja només queden l’espondiloartrosi incurable, l’úlcera, per sort en aquests moments inactiva, la trencadura epigàstrica que em posa un bony a l’estómac, el dolor de la cama esquerra… Quasi no res, doncs! I no parlem de les «malalties» de l’ànim, que no sé si tenen guariment. Ara passen per una fase aguda. Em demanen un article i sóc incapaç de fer-lo; em demanen un conte i caldrà desenterrar-ne algun de vell; em costa de dedicar una estona a aquest diari… Hi ha en mi un cansament de viure mentre persisteix el rebuig a la mort, i això em sembla incomprensible. Per què vull ser, continuar essent, si no m’atreu ja, si ni l’excusa no tinc de pensar que algú em necessita? És que d’alguna manera misteriosa em «plau» tant assistir a la meva decadència, o la lenta (però ja no tan lenta) destrucció de la meva «persona»? Si hom viu de somnis i ja no me’n queden, per què defenso encara una salut corporal que prolonga el malestar, l’agonia? És cert que la defenso malament, amb poca convicció, però la defenso…

Contradicció des de la naixença a la mort, me n’aniré sense resoldre res, ignorant-me i potser cada cop amb menys voluntat de conèixer-me perquè el convenciment de la pròpia coneixença és, em sembla ara, la darrera il·lusió en què caiem.

Sé que em repeteixo d’altres vegades, però aquesta repetició, si tanta necessitat tinc de fer-la, mostra i, més, demostra que la ferida no cicatritza i que, infectada, va supurant el seu pus. Bé l’he d’enretirar…

Dia 19

Idees… Embrions d’idees. O ni això. Un embrió és l’inici de quelcom que es desenvolupa, que s’organitza i avança cap a una plenitud, encara que també pot ser que mai no hi arribi. Un pensament embrionari ja és pensament en la mesura que reuneix tots els elements que la «criatura» necessita. I no puc pas dir el mateix de tota aquesta «inèrcia» que dintre meu augmenta, paradoxalment, quan provo de donar coherència a allò que «penso».

Massa sol·licitacions? Podria ser. Però quan no n’hi ha hagut un excés? La realitat és que assisteixo a una reiteració del desordre que es va convertint, sense una assistència voluntària, però també sense una oposició decidida, en una finalitat.

Aquesta és la situació. Passatgera?

Dia 20

Mitterrand, el president francès, fa una visita a la República Federal Alemanya i demana la creació d’una «Europa de la cultura». Demana que els professors siguin formats en la «idea europeista», que els estudiants aprenguin dues llengües estrangeres, etc. Ignora el bon senyor que a «casa seva» en té una colla d’estrangulades? Ni un mot de totes aquestes llengües submergides, de tots aquests pobles sotmesos que també són europeus. L’Europa de la cultura, vista amb els ulls de Mitterrand, és l’Europa dels colonitzadors que no renuncien a les seves colònies, a despersonalitzar els països «afegits». Caldrà creure que la idea europeista en què vol que es formin els professors és, com de costum, una idea de tauró. Diguin el que diguin, aquesta gent sempre acaben proposant el mateix.

Relacionat amb l’entrada anterior. Ara, quan es parla d’Europa, ja no es parla ni dels drets dels pobles ni dels drets dels individus, encara que aquests drets figurin en el «sumari» de la civilització. Només hi ha els drets dels Estats. I la seva cultura és la dels guerrers, dels comerciants, dels buròcrates, una cultura totalment inferior. Van desapareixent els grans literats, els grans artistes, els grans pensadors.

Quant als avenços científics, ja no contribueixen a l’alliberament de l’home, sinó a la seva subjecció per uns poders als quals la tecnologia que genera aquella ciència procura els mitjans de controlar els ciutadans amb tant de rigor com en una presó es controlen els empresonats.

Amb l’excusa de protegir-lo, a l’home només se li han creat obligacions. Si algun dret li queda, la dificultat progressiva de fer-lo reconèixer el va convertint en més i més teòric.

Dia 21

Breu entrevista amb el cirurgià, doctor Antoni Llorens. Segons em diu, l’anestesista, consultat, creu també que seria perillós operar-me. Li oposo l’opinió coincident dels doctors Llauradó i Seuba, el segon dels quals, li explico, m’ha fet una revisió molt més completa i acurada que els serveis de la clínica. No li fa gràcia, és clar, i em demana que li enviïn un informe. A la tarda parlo per telèfon amb tots dos i el doctor Seuba em pregunta si puc enviar-li el cardiograma que em van fer. L’hi porto al cap de mitja hora.

Ara, l’assumpte és aquest: fins on és convenient que em deixi intervenir, si el doctor Llorens hi accedeix en veure els informes, per un metge que no n’és partidari? D’altra banda, com puc estalviar-me una operació si la trencadura serà cada dia més escandalosa i en un moment o altre bé començarà a donar-me unes molèsties que fins ara m’ha estalviat?

Mitterrand, que continua a Alemanya, parla de «prohibir la guerra». Com si a dues persones o dues comunitats decidides a barallar-se fos possible de prohibir-los res! L’única cosa que es pot fer és interposar-se entre elles, i aquesta és la missió de l’ONU. És clar que també hi ha un altre remei, si més no en principi: que els «grans», que al capdavall tenen la paella pel mànec, procurin crear unes condicions de convivència prou justes per fer la guerra impossible. Haurien de començar, naturalment, per renunciar a hegemonies econòmiques, a la fabricació de material de guerra i a la sobergueria que manifesten contínuament.

Dia 22

Contrast entre la riquesa de la meva vida onírica i la pobresa de la meva vida «desperta». Allí es produeix encara aquella «presa» d’idees, en forma d’imatges, que tan sovint em falta durant el meu estat de vetlla. Tanmateix, també en aquella vida observo una erosió de la capacitat creadora. La seqüència d’imatges s’interromp massa cops tot just iniciada, com si fos incapaç de desenvolupar la «història» que, tallada, retrocedeix a una fase anterior, potser immediata, potser relativament allunyada, amb el propòsit o l’esperança de trobar en la repetició l’impuls que li manca per saltar un obstacle. Però si aquí no hi ha cap voluntat, com hi és durant la vetlla, he de creure que ja no necessito res i, doncs, que em sobra el subconscient? Ara: si sobrava, per què iniciaria una seqüència, la que sigui, que bé vol dir alguna cosa, bé té alguna intenció? D’altra banda, em sembla que he de posar en dubte que en aquests processos hi falta la voluntat. El defecte podria ser, ben al contrari, que n’hi ha massa quan «imposo» a la meva vida onírica els «problemes» que continuo rumiant al llit, abans d’adormir-me. Però, és que no ho he fet sempre? Quan és que no m’he disposat a dormir amb una «idea» o altra? Sinó que ara aquest pensament pot ser més tirànic, més obsessiu i tot pel fet que no conté tanta riquesa potencial. Però, em dic encara, com pot el meu subconscient «limitar-se» als nivells del conscient, ja ineficaç, si la seva missió ha estat sempre desbordar-lo? He de pensar que, si ara no ho fa, deu ser perquè les fonts de la meva «personalitat» s’han exhaurit. I és prou explicable. Hi ha un moment en què les experiències ja no es renoven, en què l’aventura del viure, si és que aventura se’n pot dir en aquesta etapa, s’ha fet «vegetativa».

No em serveix prou, per entendre-ho, cap lectura, cap explicació de l’«altre» que coneix o ha estudiat uns moments «semblants». En aquestes matèries hom sol acumular paraules a les palpentes: toques murs, toques coses, si hi són, però què en pots dir, del color?

Que els Llibres del Mall hagin iniciat una sèrie de textos del Mal em fa pensar en el que potser deu ser el més «maligne» de tots: An Essay on Women, de John Wilkes, un autor del qual no trobo esment a The Penguin Companion to Literature, un diccionari d’escriptors prou complet. Diuen que és de Wilkes la frase «no tinc vicis petits» i que la pronuncià un dia que li oferien rapè. Segons una nota que desenterro i que no sé d’on procedeix, del seu llibre n’hi ha un exemplar al Museu Britànic, tan ben guardat que, si el vols llegir, has de demanar permís i consultar-lo en una habitació especial, sota vigilància d’un empleat. És un text «sacríleg».

Dia 23

És curiós de saber que, com conta John Weld, quan la revista Transition publicà l’«Essay on Composition as Explanation», de la nord-americana Gertrude Stein, autoexiliada a París, el text sortí desordenat gràcies a l’embolic que s’havien fet amb les pàgines de l’original. Doncs bé, sembla que només l’autora es va adonar de la «malifeta». És que ningú no el va llegir? O és que potser allò que deia tenia sentit fos com fos que ho digués? O, encara, que no en tenia cap? Tampoc no seria estrany. Al capdavall la Stein defensava una forma d’expressió que no hi comptava, amb el sentit; calia sacrificar-lo, entenia, a una mena de multiforma de les «veus» sintàctiques que constituïen la realitat literària. Potser per això la seva novel·la The Making of Americans es pot llegir amb el mateix profit en qualsevol ordre i, la llegeixis com la llegeixis, sempre serà un dels ploms més monumentals, més feixucs, que s’han publicat mai (rarament sencer). O sia que en aquesta petita aventura s’hi pot veure una ironia de la sort, si és que no fou maliciosament buscada per Elliot Paul i Eugene Jolàs, la gent que s’encarregaven de la revista.

Que escrigui això, no vol pas dir que no m’agradi gens la Stein o que dubti del seu talent. Recordo haver llegir Three Lifes, sobretot la narració «Melanctha», amb un autèntic plaer, potser perquè aquell és el «moment», al meu veure, en què aconseguí allò que buscava i que, en trobar-ho, no acceptà. D’alguna manera, aquesta escriptora em sembla una víctima dels excessos o dels errors en què pots caure en desenvolupar una investigació literària com si es tractés d’una investigació de caire científic.

Dia 24

És una mica ximplet oposar-se a la independència d’un país amb l’argument que tots som interdependents. Ximplet o de mala fe, és clar. La interdependència es refereix a les relacions obligades que han de tenir entre elles les persones o les comunitats independents. Una relació que és ben bé oposada a la de la dependència dels uns als altres sense reciprocitat de «serveis».

No hi ha res de tan ridícul com repetir els llocs comuns amb la veu inflada, com de descobriment. Cal reconèixer que és un mal en el qual gairebé tots caiem un dia o altre. Alguns, però, el conreen.

Algú em deia aquest estiu (vaig oblidar-me de consignar-ho) que tinc moltes probabilitats de passar a la posteritat «falsejat». Em recorda la predicció que algú, evidentment més escèptic sobre el valor de la meva obra, em pregunti: «I quan ens donareu la vostra gran novel·la?». «No us sembla que ja he fet tard, a hores d’ara?», li contesto. Potser és cert que Tolstoi va aprendre d’anar en bicicleta quan ja tenia seixanta-set anys, però Guerra i Pau la va escriure abans de fer els quaranta…

Fins ahir no vaig assabentar-me, gràcies a l’Ignasi Riera, que un dels dos capellans encarregats de censurar els llibres catalans en temps franquista havia estat «exiliat» del seu lloc de residència anterior per tal de tapar un petit escàndol: diu que l’havien sorprès mentre magrejava una noia. Ara s’explica perfectament que d’escena eròtica no en deixés passar cap, per modesta que fos. Amb el seu rigor amb els altres redimia la seva falta!

Gairebé és massa bonic perquè m’ho cregui, però en Riera sol ser un home sempre ben informat.

Dia 25

Torno del mercat de llibres de vell amb un volum sobre Stendhal i en fullejar-lo, a l’autobús, em trobo amb aquesta petita sorpresa: el bon senyor utilitzà cent setanta pseudònims! La llista l’establí Paul Léautaud i, ordenada alfabèticament, ocupa quatre pàgines. Henri Beyle no s’hi posava per poc, és evident.

El reclam de l’adolescent amb el seu pes ingràvid robustament hostatjat aboca totes les col·legiales a la finestra mentre les monges, drogades, reposen a les cel·les. Lliçó de coses. (Sembla que es repetia sovint, sempre amb el mateix adolescent, però no amb la mateixa nena, perquè totes sortissin ben instruïdes). Penso que la situació, degudament narrada, hauria fet les delícies del capellà a què em referia ahir. Que d’escenes «atrevides» no se’n perdia cap i se les llegia de dalt a baix en dóna fe el seu llapis vermell. Com hauria pogut suprimir allò que no llegia? És clar que el «deure» l’obligava… I una darrera pregunta, abans de deixar-lo en pau: les lectures llicencioses constitueixen pecat. Se’n confessava, després?

Sí, sí, no cal que ningú m’ho recordi: les feia, aquestes lectures, amb una altra llicència; l’eclesiàstica.

Dia 26

Se sol dir que la naturalesa és «sàvia» i que sap fer bé les coses però una naturalesa «competent» de debò, és a dir, una naturalesa «econòmica», no hauria dividit la seva espècie superior en dos sexes. Els seus esforços per diferenciar l’home en mascle i femella podien haver estat més ben esmerçats en l’obtenció d’una criatura que, proveïda d’òvuls i de sac espermàtic, s’autofecundés periòdicament. La regularitat de la maduresa de l’òvul podia haver estat completada amb la regularitat coincident d’una descàrrega de semen. Però qui sap si no era aquesta la «intenció» inicial de la naturalesa, torçada per algun accident que modificà prou el mecanisme perquè la «desviació» o error s’hagi anat repetint?

Ens pot fer pensar en aquesta possibilitat la persistent «memòria» d’un androgin original que seria, de fet, el record col·lectiu d’un projecte que no es va poder dur a terme i al qual potser la naturalesa no ha renunciat del tot si l’instal·la en el nostre subconscient. Si així fos, es podria preveure la superació de l’home actual de seguida que aquell mecanisme fos reparat. Perquè no és de creure que la criatura capaç de reproduir-se sense intervenció «exterior» seria la mateixa que ara coneixem.

Les modificacions hormonals que hauria de consentir junt amb les anatòmico-fisiològiques en farien algú nou i, atès que la naturalesa treballa amb una «idea» de superació, algú que sobrepassaria de molt allò que ara, mascle i femella, en diem l’home. Ja no seríem condicionats per una urgència de continuïtat si aquesta continuïtat ens fos assegurada amb el mateix automatisme d’altres funcions corporals, ni seríem turmentats per la febre sexual, que desapareixeria amb els òrgans que permeten satisfer-la.

És clar que des de la nostra òptica actual, aquí hi ha una pèrdua: la de l’erotisme, que, mentre és una qualitat cerebral, no pot desplegar-se sense el sexe, però si no oblidem que un ésser és superior perquè en ell hi ha més, no pas menys, bé cal pensar que alguna altra facultat, més satisfactòria i més completa, els substituiria amb avantatge. Com no sigui, naturalment, que el mecanisme, en espatllar-se, no fes una troballa tan increïblement meravellosa que compensa totes les deficiències del seu funcionament…

Si és així, ens trobem davant de la «falta original» que les religions encolomen a l’home, aquesta criatura que l’ha rebut com un benefici que no sol·licità, no com el resultat d’una transgressió que no va cometre.

Dia 27

Fins ara no m’arriba un exemplar de l’especial que Punt Diari publicà amb motiu que, enguany, en fa vint que va convocar-se per primera vegada el premi Prudenci Bertrana de novel·la. Cada autor premiat hi ha contribuït amb un text i és objecte, alhora, d’una petita presentació per part d’algú relacionat amb el guardó. De mi se n’ocupà Modest Prats, el qual recordo de llavors que vaig anar a Girona.

Aquest comentari em crida l’atenció per una singularitat: l’autor hi diu que m’ha llegit fins darrerament, quan se n’ha cansat. No pas perquè em repeteixi, com jo podia haver suposat, sinó perquè «difícilment el lector pot mantenir un alè de curiositat proporcionat a l’afany incansable de l’escriptor».

Dóna una altra raó, també, i és que «s’endevini sempre la seva preocupació didàctica sense concessions a la gratuïtat de la imaginació i de l’irracional». Però és l’altra i no aquesta que em sorprèn: converteix un «mèrit» en un «defecte». Si algú es cansa perquè no té prou «alè de curiositat», no està demanant a l’autor no només de dir sempre el mateix, sinó de dir-ho de la mateixa manera?

Em sembla que Modest Prats s’ha deixat un motiu més important al tinter. És massa casual que s’hagi cansat de seguir-me i que renunciï a llegir-me darrerament, quan en els meus textos comença a ocupar un bon lloc la religió. No oblidem que és un sacerdot. Com és lògic, no li poden fer gràcia, no pot veure amb simpatia les meves consideracions, tan sovint iròniques. Al capdavall, tots jutgem amb els nostres prejudicis.

També és curiós de llegir que, segons ell, Estat d’excepció ha envellit molt de pressa i ha perdut bona part del seu interès pel «canvi d’ambient polític» que hi ha hagut durant els darrers anys. Potser sí, però es podrien dir dues coses. La primera: que la situació d’injustícia «violenta» que els personatges del llibre sofreixen i combaten perdura en molts indrets i que això continua mantenint-la actual si no som uns xovinistes. La segona: que l’obra, superada aquella situació, es converteix en «històrica»; si algun mèrit novel·lístic tenia, conserva el seu interès literari en canviar de «classificació».

Dia 28

La Margaret, nua i compacta en la remor del riu que salta pedres, rere les cledes, rere els arbres que mandregen en l’herba aformigada on l’Henri, ajaçat, s’abeura de bellesa. Però, no en té massa? Entre dues peces, sí, entre una peça que puja i una peça que baixa en la penombra, quan hi esclata un genoll, la natja. Ara, sota la llum, tan descarada, tan coquetament ruborosa, amb l’aigua que li regalima pel ventre, amb l’aire que li esbulla la tofa…

—No em dius res? —li pregunta la noia, i ell contesta:

—Vesteix-te.

—Oh, Henri, ets tan púdic!

I ell sospira. La Margaret encara no ho ha entès.

(Aquest Henri podria ser Stendhal, voyeur potser des de la infància, quan entre els tres i quatre anys va sorprendre el sexe de la seva mare, entreobert sota les faldilles).

Què dóna a la cultura europea la seva pretesa superioritat? No pas que sigui la més antiga. Més ho és la xinesa, per exemple. La nostra és comparativament moderna. Per començar: quina Europa hi havia quan els «bàrbars» envaïen Roma?

O la fa superior, potser, la «qualitat» de la seva història? Caldria, per creure-ho, que ens oblidéssim de tantes guerres «interiors», de tantes persecucions, de tants genocidis que arriben fins als nostres dies.

O potser és el seu esperit «civilitzador», que ha corregut a l’altra banda dels mars a esborrar pobles del mapa, a colonitzar amb l’espasa i amb la creu, i avui encara amb la mà a la butxaca… dels altres?

O la seva competència tecnològica, tal volta? Això és terriblement modern, i Nord-amèrica ens ha passat la mà per la cara.

Tothom ho sap i, en el fons, quan ens enorgullim d’Europa, parlem de tots aquells que, pensadors o científics, foren acorralats i, molts cops, suprimits. És en les víctimes que Europa funda la seva superioritat.

Dia 29

El sínode de bisbes, a Roma, es diverteix. Sembla que els resultats d’una mesada de «treball» es resumeixen en unes trenta pàgines aproximadament, secretes, no pas perquè són escrites en llatí, sinó perquè no veuran la llum pública.

Diuen que una pàgina i mitja d’aquesta trentena omplen de floretes les dones… però les deixen un cop més a la porta: per a elles, ni diaconat ni sacerdoci. Potser escolanetes? I gràcies que les hi deixin atansar tant, als «sagrats misteris»! Però, què esperaven, les fidels? Ni la Verge no forma part de la Santa Trinitat i el Pare, el Fill i l’Esperit sant continuen remenant les cireres.

En llegir d’aquest sínode se m’ha acudit de pensar en la monja (?) lectora meva, que m’ha telefonat dues vegades, el darrer cop aquesta primavera. Si mai insisteix, m’agradaria recordar-me de fer-li unes quantes preguntes sobre el tema dona-religió, però per telèfon és difícil discutir-lo satisfactòriament. Tanmateix, no costa res de provar-ho. I, si s’hi interessava, potser podria convèncer-la de trobar-nos.

Dia 30

Avui, en seleccionar entrades d’aquest diari per la seva publicació a El Temps, rellegeixo la que vaig fer en veure l’exposició «El grup de Bloomsbury» i allò que deia de la Virgínia Woolf. I se m’ha acudit de recordar que, segons algun dels seus biògrafs, a la cèlebre escriptora li havien caigut més d’un cop les calces en moments més o menys importuns. Em sembla que he fet esment d’aquest detall en algun altre lloc. I és un detall prou significatiu per tenir-lo en compte. Es pot interpretar (i de segur que algú o altre ja ho deu haver fet) com el desig inconscient de la Virgínia d’«exposar-se», de ser vista i, doncs, carnalment cobejada. Senyal, si així fos, que en ella hi havia més passió sexual que no solia manifestar. És a dir, segons la idea que ens en fem. Potser amb la Victoria Sackville-West i amb les seves altres amants es mostrava prou «expressiva». Costa, però, de veure-la com una dona verament voluptuosa.

Poc afeccionat com sóc a llegir els diaris de la metròpolis, no ho he vist, però la notícia m’arriba que els nostres colonitzadors s’han fet un tip de riure en saber que els escriptors catalans proposen nobelables, i que algú s’hi enfada. No sé per què, quan al panxó de riure els hi invitem contínuament, en tot. A mi precisament em fa gràcia que algú s’hi molesti quan amb tanta complaença es diu espanyol, o sigui mentre amb la seva actitud, encara que escrigui en català, s’oposa a la plenitud de la nostra cultura.

Alguns prou s’adonen que això de ser espanyol no paga en termes de comunitat, però sí els escalfa la butxaca i els val atencions especials. Per què es queixen només quan els «toquen»? I, pitjor: com és que no se senten al·ludits cada cop, i és contínuament, que la metròpolis ens fa sentir el pes de l’ocupació, subordina Catalunya als seus interessos, ens oculta tant com pot fora la península i fins i tot s’engeloseix de qualsevol petita realització que intentem?

Any darrere any, i cada dia de cada any, tolerem la burla i, més que ningú, la toleren els nostres «espanyols». Això em fa creure que si ara algú s’indigna també ho deu fer com espanyol que no és prou respectat pels «seus». Que pensi una mica: ho ha estat mai?

Dia 31

De vegades la ciència-ficció ha plantejat el tema del «darrer habitant de la terra». No recordo cap cas en el qual se’ns faci assistir a la lenta degradació de les facultats intel·lectives d’un supervivent que, si cada dia va afinant més els sentits, cada cop és menys capaç de pensar. No és que sigui més «ruc». És que el pensament especulatiu no pot desenvolupar-se si no hi ha ningú més.

Ens cal rebre idees si volem tenir idees. És per això que un equip de cervells reunits per a trobar la solució d’un problema determinat és més intel·ligent que cadascun dels seus membres individualment considerat. És la intel·ligència «en contacte» que produeix més intel·ligència. De fet, les possibilitats d’una civilització no comencen fins que s’han ajuntat pel cap baix dos humans. Poden haver-ho fet per qüestions «pràctiques» (per exemple: caçaran més i no s’exposaran tant si coordinen els seus esforços), però hi ha hores de lleure durant les quals parlen, balbucegen les respectives inquietuds, les respectives curiositats. Es fecunden l’un a l’altre i allí on hi ha fecundació hi ha naixença. I allò que neix sempre és una altra cosa.

Sempre m’ha costat d’entendre la «saviesa» dels eremites, d’aquests «santons» solitaris prop dels quals hom busca una llum espiritual, un guiatge en les tenebres. Poden ser virtuosos, si hi ha virtut en la supressió de les nostres necessitats, però s’han quedat sense recursos quan, posseïts per la «veritat», renuncien a pensar, o sigui: al pensament de l’altre. I també em costa d’entendre tots aquells que, sense apartar-se tan rigorosament del món, es prohibeixen lectures contràries a la seva «idea». Es prohibeixen alhora la possibilitat de superar-la i la possibilitat de profunditzar-hi a partir dels pensaments que engendra un pensament que la combat.

Sembla que els especialistes reunits a Phoenix, Arizona, on se celebra un congrés organitzat per la Societat Geològica de Nord-amèrica, pensen que els dinosaures van desaparèixer en minvar la quantitat d’oxigen de l’atmosfera. D’això ja fa un grapat de milions d’anys. Molt bé. I d’aquí a uns quants milions més, quina criatura podrà dir per què va desaparèixer l’home?