FEBRER

Dia 1

Dia 2

Vaig llegir, anit, els dos contes que em faltaven. No fan pas que millori el recull, però em sembla que un d’ells m’obre unes certes possibilitats. A partir d’aquest potser pugui plantejar una situació que els afecta tots, en el sentit que indicava abans-d’ahir, però no pas de la manera que em podia haver imaginat si allò que començo a veure en causa no són precisament les narracions; són els narradors. Caldrà pensar-hi.

Llegeixo que s’ha mort Carlo Cassola, l’autor de La noia de Bubé i de tantes altres narracions que anys enrere, una crítica obtusa i dogmàtica es mirava amb un menyspreu no gaire dissimulat. L’home era massa fàcil, massa planer, no sabia o no volia seleccionar els moments novel·lísticament importants, etc. Ells condemnaven, però Cassola agafava la vida a plenes mans i creava una realitat de cada dia, la feia palpable, mentre no ho aconseguien (és veritat que tampoc no els interessava) tot d’altres novel·listes que hom preuava per una mena de confusió que la crítica s’havia fet entre l’experimentació, l’avorriment i la incapacitat creadora.

Cal que hi hagi experimentació, sóc partidari de l’experimentació, com prou demostren molts dels meus llibres, però també penso que difícilment pots experimentar en un gènere si te’n surts, que difícilment pots investigar en el camp narratiu quan el teu objectiu és trobar la manera de no narrar res en lloc de narrar, per posar un exemple límit, com hi ha una manera o unes maneres de narrar el procés de la narració. D’altra banda, els experiments només valen quan són reeixits. Si la crítica nega el valor de les «bones intencions» en la novel·la que per entendre’ns qualificarem de tradicional, no pot pas acceptaries en la novel·la nova (sigui el que sigui el que s’entengui per nou en cada període).

Honestament, un crític no pot rebutjar l’obra de Cassola si aquesta obra no es limitava a unes bones intencions, si era (és) reeixida dintre els plantejaments literaris que l’autor es feia, si la seva escriptura tenia prou qualitat. L’estil planer, intel·ligible, no desqualifica ningú; desqualifica la barroeria. No desqualifica la «modalitat» narrativa que esculls; desqualifica la confusió. No desqualifica el nivell de reflexió que et sembla més convenient; desqualifica que la reflexió estigui mal expressada.

Ara ja fa molts anys que no he llegit Cassola, però no recordo pas que tingués aquests defectes. En canvi, tenia talent novel·lístic. És prou per respectar-lo.

Dia 3

Sembla, segons diu en Pernau en una entrevista que li ha fet El Llamp, que el Diari de Barcelona sortirà de nou, ara en català, un dia o altre del mes de març. Veig que la secció de cultura, espectacles, moda, etc., serà dirigida per la Patrícia Gabancho, aquesta noia argentina que, atreta i interessada per allò que li deien del nostre país, decidí venir-hi, instal·lar-s’hi i lluitar al nostre costat. Durant els primers temps la vaig veure relativament sovint i, un dia, fins i tot em portà a casa els seus pares, ell un oficial o cap de l’armada ja jubilat o d’una manera o altra separat del servei actiu. Ara, però, ja fa temps que no sabia res d’ella. Fora d’una trobada accidental al carrer, quan anava amb algú altre, el darrer cop que hi vaig tenir contacte, em sembla que per telèfon, va ser un dia que em preguntà si m’havia molestat la seva crítica d’un llibre meu, he oblidat quin, publicada feia poc al Ciero. Pel que vaig entendre, no m’era gaire favorable. En contestar-li que no era lector d’aquell diari i, doncs, que ignorava l’escrit, m’assegurà que m’enviaria el retall, però el fet és que no l’envià. Més endavant, per algú que em visitava, vaig assabentar-me que segons havia dit, estava enfadat amb ella. O sia que no em va creure. El cert és que, al cap de tants anys, continuo desconeixent aquella crítica. I algun cop he pensat com seria de curiós que es «distanciés» per l’efecte que es devia anar convencent que em va fer un article que mai no he llegit!

Bé, no sé com deu ser la Patrícia d’ara, si conserva el mateix fervor, del qual no he de dubtar pel fet de la seva col·laboració als diaris castellans, obligada per les necessitats materials, com és el cas de tanta altra gent. Ara, això sí, m’agradarà veure com es desenvolupa en aquesta secció tan compromesa del nou Diari de Barcelona. Sigui com sigui que em tractés en aquella ditxosa crítica, la noia sempre m’ha estat simpàtica, i simpàtic m’ha estat el seu gest; no és cosa de cada dia que una argentina vingui a la nostra terra a fer-se una independentista catalana…

Em truquen de les Edicions 62. La Jose em diu que han rebut una carta, em sembla que de Palma de Mallorca, on l’ajuntament publica un butlletí en el qual voldrien incloure escrits dels autors de la casa. Ara, això sí, sense pagar-los. Ja veig doncs que es tracta de protegir la cultura catalana! O potser és que, allí, als escriptors no els cobren impostos?

Dia 4

La societat «premia» els autors que més bé la representen. Si la societat és submisa, com la nostra, enlairarà els escriptors que més bel·licosament defensin aquesta submissió. Un Bru de Sala, per exemple, no es trobaria en tan bon camí de «triomfar» si no hagués adoptat les posicions de la classe catalana que domina la política i el món econòmic. Allò que potser hi ha de particular en ell és que té molta pressa i, doncs, s’ha de distingir més.

Imagino avui una possible manera d’«estructurar» el llibre de narracions del premi Quarta Dimensió. Em caldria acudir a l’«originalitat» de situar un Pròleg no pas allí on és costum i és natural de fer-ho, sinó després del primer conte, Encara tinc temps, en el qual es presenta una situació i es diuen algunes coses que, suposarem, inquieten els membres del jurat. Seria un pròleg narratiu. Explicaria l’existència entre nosaltres d’un centre d’investigacions temporals, com és que en tinc coneixement i per què decidim d’utilitzar els seus serveis. A partir d’aleshores, podrien alternar-se les narracions i els informes de l’agència fins al final de tot, quan ja només falta investigar precisament el noi que ha escrit el conte que preocupa. Les comunicacions de l’agència revelarien que tots els autors premiats poden viatjar i, de fet, han viatjat en el temps. D’alguns d’aquests viatges es podria donar detalls, no cal dir que molt breument. Ara: hi ha alguna relació entre ells, han tingut contactes, i, sobretot, quin paper juga el centre d’investigacions en l’assumpte? S’entén: al marge dels serveis que se li demanen.

Tanmateix, tot això potser té un inconvenient, i és que caldria atribuir a unes persones reals, els autors, uns fets imaginaris i, doncs, falsificar la seva biografia. Com no fos que trobés la manera de mostrar, a l’Epíleg, que l’agència ens ha servit un material fals…

La idea em sedueix, però d’altra banda penso que potser ho complico massa. Continuaré reflexionant-hi.

Dia 5

Com cada dos dijous, em fa gràcia trobar l’article de mossèn Ballarín sota el meu, a l’Avui. Em pregunto quin esperit irònic va presidir la decisió de fer-nos coincidir. Alguns lectors s’hi deuen divertir; jo el primer. O potser no; potser el primer és el capellà. Ah, farceur!

No és pas mediocre tot allò que ho sembla; no és pas valuós tot allò que distingim. Si així fos, d’un temps a l’altre, d’una època a l’altra, viuria el mateix home.

El contemporani, el nostre (possible) enemic…

Dia 6

Actituds socials. Ara i adés, mentre m’afaito, sento una emissora de ràdio que envia un equip al carrer a fer preguntes «bèsties» i divertides als transeünts. No fa gaire dies, els preguntava: «Vostè aprova o desaprova que l’ONU hagi decidit d’enretirar el títol de princesa a l’Estefania de Mònaco perquè es deixa retratar nua o mig despullada a les revistes?».

Algunes persones opinaven que aquell determini de l’ONU era molt oportú, perquè deixar-se retratar despullada és un escàndol. És a dir, consideraven-escandalós allò que fa vendre (en aquest cas, revistes) i que, per tant, bé deu ser aprovat. A remarcar que aquesta resposta només la donaren dones ja madures, a jutjar per la veu (més aviat enutjada) i que cap d’elles no s’estranyà que es publiquessin aquestes fotos de l’Estefania, la qual cosa probablement indica que elles mateixes, les interrogades, n’havien vist i, per tant, que compraven o llegien les revistes en qüestió.

D’altres, en canvi, opinaven que allò de deixar-se o no deixar-se retratar de pèl a pèl o poc vestida pertanyia a la vida privada de la noia, o sia que convertien en privat l’acte públic, confonent doncs aquest acte amb la decisió personal de la noia de constituir-se en espectacle. Cal fer observar que tots els «defensors» de l’Estefania que es van servir d’aquest argument eren homes, que, d’altra banda, es mostraven molt riallers.

Uns tercers van dir que la noia tenia tant dret com qualsevol altra dona a deixar-se fotografiar nua i que no hi havia motius per «posar-se» precisament amb ella; deixaven doncs de banda la seva condició social, aquesta condició sense la qual l’Estefania potser no interessaria gens les revistes, tan poc atractiva com és. Cal afegir que, a jutjar també per les veus, les persones que responien en aquests termes eren noies o dones joves. Més aviat enriolades.

A ningú no se li va acudir de respondre que l’ONU no és competent en aquests assumptes, o sia que tothom estava desinformat.

Se succeeixen les manifestacions d’estudiants arreu de l’Estat. Aquí, al nostre país, entre les reivindicacions hi ha la de la normalització del català als estudis. Això no priva, pel que veig, que alguns grups cridin les seves exigències en castellà. Són crits contra la selectivitat, és clar, però si tot fornia part del mateix paquet… La impressió, tanmateix, és que els manifestants es mostren més exigents en alguns punts que no pas en d’altres.

Dia 7

Algú o altre ha de crear partits, moviments, etc., i dirigir-los, orientar-los, i és ben natural que ho facin la gent més preparada, amb més personalitat i, alhora, amb més capacitat organitzadora. Tanmateix, hi ha el «cap» que es mostra emfàtic, autoritari, més interessat, es diria, a tenir subordinats que no pas col·laboradors. A un cap no li ha de faltar, és cert, consciència de la seva importància, però hauria d’evitar la sobergueria a què tendeixen els homes ambiciosos que es creuen indispensables. A mi em dol que, dins del moviment independentista, hi hagi homes d’aquests. Estrany seria, però, que no hi fossin, si se’n troben arreu.

És freqüent que els partits amb ànsies «renovadores» declarin que tenen les portes obertes a tothom que se’n vulgui fer. Darrerament ho ha dit l’Esquerra Republicana de Catalunya i, abans, ho havia dit el PSUC. Com que tots els partits han tingut sempre precisament interès a augmentar el nombre dels seus afiliats i mai no han posat pegues al fet que, qui fos, es convertís a les seves idees, la declaració pot sorprendre. Pensant-hi una mica, però, veurem que respon a una mena d’«obediència» inconscient a formes d’expressió franquistes. No va ser Franco qui declarà que «el Movimiento está abierto a todos los españoles»? Era una declaració estúpida, i no ho és menys quan la fan els partits democràtics, que, aleshores, probablement, se’n van riure.

Uns homes van avenir-se a perseguir uns altres homes per tal de protegir un tipus d’Estat, i ara, quan l’Estat és un altre, també hi volen ser. Ells són i foren sempre, diuen, només servidors de l’Estat. Poc els importa que sigui dictatorial o que sigui democràtic; per a ells la societat no compta, o només compta en la mesura que en la societat nova hi ha prou gent que enyoren la vella. Volen ser admesos perquè tenen partidaris, quan no admetien els altres, llavors perseguits, que també en tenien. És una actitud que només s’explica si tens mentalitat de persecutor i, per tant, una tara que et fa inapte a governar, o sigui a servir no pas l’Estat sinó, a través de l’Estat, la societat. Dir-se servidor de l’Estat, com si únicament per a ell existíssim, em sembla monstruós. Si és normal organitzar-se per a poder viure, és ben patològic viure per a l’organització. Són molts els polítics que actuen com si pensessin el contrari, i això sol hauria de fer que els apartéssim de la vida pública.

Dia 8

Els vells no solen desmentir que l’experiència és útil; ben al contrari, solen afirmar-ho. No sóc pas d’aquesta opinió. A la meva manera de veure, l’experiència només ens serveix per a saber allò que no faríem si se’ns presentava una altra oportunitat de decidir; en canvi, no ens permet saber què faríem amb encert.

Com em sembla que ja s’ha dit més d’un cop, sempre som els responsables dels nostres fracassos: ens vam deixar seduir per un miratge; picàvem més alt que no ens permetien les nostres facultats; no teníem el caràcter, encara que no ens faltessin d’altres disposicions, que exigia el camí escollit; no acceptàvem prou la societat en la qual ens manifestàvem (no n’hi havia d’altra) i que esperava de part nostra unes concessions a què ens vam negar… Una d’aquestes coses o totes plegades.

A cops pensem d’algú que es deu sentir incòmode en la posició que ocupa o en allò que fa, però de fet només volem dir que ens hi sentiríem nosaltres.

No hi ha mai uns temps més fàcils quan ets «difícil». I a l’inrevés.

Dia 9

Pel carrer em trobo amb R. i ens aturem a xerrar. Al cap de cinc minuts se’ns reuneix un conegut comú, S., que passava i ens ha vist. R. ens deixa uns moments per entrar a la botiga on anava. S. aprofita la seva absència per fer una referència desfavorable a la seva posició política. R. torna, S. se’n va, i nosaltres continuem xerrant. R. no pot estar-se de dir unes paraules crítiques sobre la posició política de l’altre. Per la meva banda, no puc dir res: ignoro quina és exactament la posició política de S. i de R.

Carrer Canuda: al meu davant, encara lluny, una dona ja madura i mal fardada que crida com si s’adrecés a un home que, com veig seguidament, no té relació amb ella: és simplement algú que passa. Quan hi sóc més a prop ja s’ha desinteressat del vianant, que no li ha fet cas, i s’atura prop d’una noia que escombra a la porta d’una botiga. L’increpa a tota veu: «… porque sepa que los que gritan por la calle no estan locos, y no me diga que no tienen sus motivos…». Continua cridant mentre m’allunyo.

La noia de la botiga no diu ni piu. Què ha de dir? Deu escombrar més de pressa, o deixa la feina a mig fer, perquè en ser a la cantonada em giro i veig que ja ha desaparegut. La dona increpa un altre transeünt. Pel que sembla, farà un carreró de «víctimes» fins a casa seva…

Dia 10

Es van succeint, a l’Avui, les cartes de l’Encarna Parreño, una deixebla de Muñoz Espinalt. Van ser provocades per un comentari que, precisament en una carta, havia fet en Granier-Barrera a propòsit d’una conferència del psicòleg, en la qual sembla que parlà de raça catalana. És normal que la noia protestés si la referència no era exacta o la interpretació era errònia, però ja no ho és del tot que s’hagi anat despenjant amb tanta agressivitat, diria que amb una agressivitat en augment en adreçar-se ara també a un altre corresponsal, Oriol Eixalat, contra el qual s’indigna perquè en citar-la ho féu pel seu nom, sense afegir el cognom. Li pregunta de què es coneixen, què l’autoritza a tanta familiaritat…

No ho acabo d’entendre. En Muñoz Espinalt és el creador de l’escola Psicoestètica, molt preocupada per la imatge, i la veritat és que la de l’escola no queda gaire ben servida amb aquestes comunicacions tan enverinades. I em pregunto jo per què el mateix Muñoz Espinalt no para els peus d’una fidel que el fa quedar malament. Perquè bé cal suposar que les coneix, aquestes cartes.

Llegeixo la biografia de Renée Vivien, morta als trenta-dos anys, turmentada per l’amor que simultàniament li inspiraren tres dones a les quals fou infidel, poeta i, a cops, gran poeta i tot. Ella m’inspira aquest poema, aquesta llarga pregunta:

Dia 11

Carta de les Edicions 62. Una editorial de Praga, l’Odeon, vol publicar en txec Les finestres s’obren de nit. Formarà part d’un volum titulat Cinc narracions catalanes. Tiratge previst: 20.000 exemplars. Preu alçat per cada narració: 350 dòlars, la qual cosa no deixa de ser una misèria. Ignoro qui són els altres quatre autors.

Introducció a la Psicologia Social, de Pere Notó i Magí Panyella. Em sembla un bon manual. Breu, sintetitzador, clar. Feia temps que no llegia res d’aquesta disciplina, potser per falta de textos a «l’abast», nom aquest, d’altra banda, de la col·lecció en la qual el llibre es publica. Hi trobo un parell de referències que potser podrien «il·lustrar» el meu article vinent. De fet, una d’elles em vindrà com l’anell al dit, puix que tenia la intenció de parlar del desànim de la nostra societat, sotmesa des de fa tant de temps a un «discurs» descoratjador. Sabia que la Psicologia Social s’havia preocupat d’aquesta situació, però ignorava que la teoria que se n’ocupa fos coneguda sota l’etiqueta de «Learned Helpleness».

Dia lamentable. Repetits atacs de relativa intensitat que comencen a mitja tarda i duren, els darrers més espaiats, fins prop de mitjanit. Em deixen prou tocat perquè dormi pèssimament, amb tot de caigudes en breus malsons de tipus obsessiu centrats en l’elaboració d’un text del qual no tinc ni idea, prou obscur per no entendre-hi res en despertar-me. Penso que podrien procedir d’una lectura, concretament d’una novel·la, La chambre ouverte, que m’ha absorbit part del vespre i m’ha atret i distanciat alhora per una voluntat d’estil que «s’imposa» a la narració, la qual, per tant, passa a segon terme. Però també pot haver-los provocat qualsevol altra cosa; hi sóc propens i, algun cop, són prou intolerables.

Dia 12

Des de bon matí que plou amb persistència (i plourà fins prop de la nit). Surto només un moment, fins al quiosc de la cantonada. Entretinc el matí amb la revisió d’una colla de «gràfics», ara ben ordenats en una capsa-arxiu. Encara l’any passat, en dies de pluja, en feia algun, però ara no en tinc ganes tot i que he recollit un bon grapat d’aquestes targetes rectangulars, d’invitació, de què tants cops m’he servit. En lloc de fer-ne cap de nou, doncs, n’he esquinçat uns quants. Cada vegada que els toco en vaig escurçant el nombre, però encara me’n deuen quedar un parell de centenars. Que m’agradin de debò, potser no gaire més de dues dotzenes.

Ara i adés interrompo aquesta revisió per atansar-me a la finestra i contemplar una estona l’aigua que cau, les plantes de Teixida, terriblement verdes, les finestres de les cases de davant, tancades com si els pisos fossin buits. És curiós que la pluja, que em tanca a casa, no em deprimeixi; és clar que poc hi podria afegir quan la depressió ja és crònica, si bé no es pot dir que sigui gaire uniforme. S’accentua, per exemple, quan m’arriba El Llamp, la lectura del qual em permet de seguir no pas la lluita independentista, sinó la lluita entre independentistes. Podria accentuar-la també, avui, el debat sobre l’Estatut i la seva possible reforma, al Parlament…

L’accentuarà, cap al vespre, la lectura de la biografia de la Renée Vivien, que avui acabo, desolat per ella, dolgut per la conversió d’última hora d’una criatura que va ser tan lliure, tan esplèndida en els seus millors moments. Un capellà, un representant de l’ordre fàl·lic més intransigent, prop del seu llit, inclinat al seu damunt… Em fa estremir.

Confesso una feblesa, no sé si gaire explicable, per aquesta noia que va morir alcohòlica i desmenjada, tot just nodrida pels versos que rajaven de la seva ploma, alimentada pels records quan encara era l’hora de fer-se’n i no tan sols de tenir-los. Una dona malalta de la dona, malalta d’ella mateixa que es cobejava…

Dia 13

Torno a pensar en els contes del premi Quarta Dimensió, en el text que els ha d’unir, i vaig modificant la meva idea: un escrit que algú m’envia, precisament el meu pròleg, del qual no sé res perquè en aquest moment encara no m’han vingut a veure els nois de l’Associació de Joves Escriptors. Al cap d’un quants dies, quan ho fan i m’exposen el seu projecte, ho relaciono i tinc motius doncs de sorprendre’m. Però no dic res i accepto. És al cap d’unes quantes setmanes, quan m’arriben cinc fitxes-informes, cadascuna d’elles presidida per unes inicials diferents, i veig que en aquestes fitxes s’hi parla de viatges en el temps, que penso en aquell individu que anys enrere em visità a propòsit d’una narració meva i va confiar-me que dirigia una agència d’investigació temporal, però no m’hi poso pas en contacte, sinó que espero. És tan sols més endavant, quan el premi es concedeix, que parlo amb els membres del jurat i sé que les inicials aquelles corresponen als noms dels cinc guanyadors. Els explico l’assumpte i decidim premiar també una sisena narració. Llavors telefono el meu conegut i li dic simplement que falta un informe. No nega pas que els envià ell, però s’estranya d’allò que li conto i em proposa de trobar-nos. M’explica, en aquesta entrevista, que en un dels seus viatges al futur va veure el llibre ja publicat només amb cinc contes. Com podem haver-ne premiat sis, doncs? Però el futur no existeix, li dic, i ell, per tal de convèncer-me que vaig equivocat, em contesta que m’invitaria a anar-hi si no fos que als meus anys podria ser perillós. M’autoritza doncs a invitar a acompanyar-lo qualsevol noi o noia del jurat que ho desitgi. En comunicar-los aquesta proposició, resulta que hi volen anar tots! L’home ho accepta, s’hi traslladen a veure el llibre, que, com és natural, no pot pas transportar… i encara deuen ser allí, perquè no han tornat.

Si fa no fa, segons aquestes línies.

Dia 14

Baixava pel carrer d’Aribau quan m’atura una dona que m’escolto en veure que no duu fullets ni revistes ni llibres religiosos. Li faig entre els trenta-cinc i quaranta anys, va senzillament i discretament vestida, res no la diferencia de tantes mestresses de casa que en aquesta hora tornen de la plaça, sinó que ella no porta cap bossa de la compra.

Em conta que no fa gaire que ha sortit de l’hospital, que viu amb una germana casada fora de Barcelona, però que no vol tornar-hi perquè elles dues no s’avenen gaire per culpa del cunyat, que la persegueix. En deixar l’hospital, continua, es va vendre uns quants joiells, de poc valor, que tenia, i això li va permetre de llogar una habitació al carrer de Joaquim Costa mentre busca treball. No necessito pas, em pregunta, una dona de fer feines, o una criada a tot estar, si és que no visc sol?

No la necessito, però aquestes darreres paraules em criden l’atenció i fan que prolongui una conversa que podia haver-se acabat ràpidament. Li pregunto com és que, si està tan necessitada, posa aquesta condició, i em contesta planerament que de cap de les maneres no busca una col·locació que podria derivar cap a una mena de relacions que ella no desitja. No ho ha volgut de jove, diu, i menys ho ha de voler ara, de gran.

Tinc una altra pregunta a la punta de la llengua, però no goso fer-la encara, i dic encara perquè tanmateix la faré quan després d’haver parlat una mica més, d’haver-li dit que hi ha agències que faciliten dones de fer feina a la gent i d’haver-me respost que ja li n’ha parlat algú altre i ho provarà, em demana si mentrestant no podria ajudar-la una mica. La setmana entrant, si abans no se li presenta alguna cosa, ja no podrà pagar l’habitació. Per poc que fos, doncs, m’ho agrairia molt…

No se la veu ni confusa ni amoïnada, ara estic segur que aquesta escena l’ha repetida sovint, que aquesta és la seva manera de demanar caritat, que és per tant una «professional» de l’almoina, però li dono cent pessetes, que ella accepta amb un somrís. És en canvi amb un sobtat parpelleig que acull les meves paraules quan, en passar el bitllet d’una mà a l’altra, li pregunto si he d’entendre, per allò que m’ha dit, que és lesbiana. «Sí», confessa amb una petita vacil·lació, però quan afegeixo: «I verge?», el somrís li torna als ulls i es queixa: «No vol saber massa, ara?».

Després, quan ella continua amunt i jo avall, penso que no ha sabut aprofitar l’ocasió de fer-se un «sobresou». Podria haver dit, per exemple, que saber-ho em costaria més. No ho ha fet. És que no se li ha acudit? O que, mentre s’ha acostumat a pidolar, no està disposada a «vendre» la seva intimitat?

També penso que aquest encontre hauria hagut de tenir lloc al passeig de Gràcia cantonada Aragó, on per cert fa molt de temps, ara, que no m’ha emprès ningú, com si ja no fos un indret «privilegiat»… I em dic, alhora, que potser faig mal fet quan tants cops passo de llarg, sense aturar-me.

En relació amb l’entrada anterior, recordo que fa molts anys, a la Granja Colomer, on a cops em deixava caure a la penya que hi tenien en Grasses, la seva amiga i una colla de gent si fa no fa de la meva edat, l’Adolf Nanot, que acabava de publicar una novel·la situada, si la memòria no em falla, en els temps napoleònics, m’assegurà que la nostra època no era aprofitable, narrativament parlant, que no hi havia gent interessant. Em va semblar ben sorprenent. Si pensava en figures històriques i en trasbalsos de caràcter general, que afecten tota la humanitat o una bona part, hi havia Hitler, per no citar ningú més, i si pensava en la gent diguem-ne «de cada dia», hi havia, com hi ha hagut sempre, una infinitat de persones i una infinitat de situacions prou atractives, prou suggerents. Ho era una mica aquesta dona d’avui en pidolar d’una manera tan poc habitual, ho podia haver estat la situació amb algú altre, potser una dona, si de debò és lesbiana, disposada a córrer una aventura i a treure a la llum una història qui sap si poc banal…

És clar que jo sempre he vist potencialment una novel·la en qualsevol fet que demana «explicacions».

Dia 15

Comento amb algú la venda d’armes, per part d’una administració socialista, a Xile i a Sud-àfrica. En un moment de la conversa dic que condemno no tan sols l’exportació d’instruments bèl·lics a aquests països amb règims de tipus feixista, sinó on sigui, i se’m contesta que m’ho miro malament: la fabricació d’armes destinades a l’exportació ocupa centenars de persones que, sense això, passarien a augmentar el nombre de desocupats. Però, replico, lamentable com és que algú es quedi sense feina, pitjor és que per resoldre la vida d’uns quants l’hagin de perdre molts més, que seran les víctimes d’aquestes armes… El mal és que considerem únicament el propi benestar, sense preocupar-nos de les conseqüències; les rebran uns altres. A part, hi ha la gran hipocresia dels estats que van fabricant i venent totes les armes que poden mentre s’organitzen jornades de pau en les quals es discuteix què es farà, com es farà i qui començarà a fer-ho. Bé, però és que no parlen de pau, sinó de «control»; de les condicions en què continuarem matant-nos. Sempre amb la idea, naturalment, que els morts seran «dels altres».

El meu interlocutor acaba dient-me que vull un món ideal, i que això no pot ser. Però per què no, em pregunto jo? És que potser ho hem provat algun cop, de fer-l’hi? En algun moment sembla que la tecnologia ens el prometia, però ningú amb poder no hi ha tingut interès, i és ben possible que no n’hi tingui mai; el poder augmenta en el conflicte, i els qui el tenen sempre en volen més. No és que no pugui ser un món, si no ideal, més atansat a la convivència que assegura el benestar; és que ens hi oposem pel sol fet de no esforçar-nos-hi. En el fons del fons, encara tenim l’esperit de la tribu, que veu un enemic en cada veí i vol dominar-lo. Mentre no ho faci li anirà bé que els veïns es matin entre ells. No ens paguen, a més, els ginys que els procurem?

Dia 16

L’escriptor considerat com un domèstic. Ho era dels senyors feudals, ho fou de prínceps i reis, ho va ser dels grans burgesos, comerciants o banquers, i ho és ara dels polítics, de les administracions autonòmiques o de l’Estat, de la gent d’influència i, en un mot, del poder. Molts depenen d’un sou i, llibertaris, serveixen uns òrgans conservadors; d’altres, republicans, socialistes, comunistes, es posen al dia amb lloances a la família reial; uns tercers, nacionalistes catalans, treballen per l’Estat centralista que els paga les mongetes. I si poden tenir dos «càrrecs», no es conformen pas amb un. N’hi ha també que no en tenen cap, que sembla que no serveixin ningú, però serveixen encara pel silenci que imposen a les seves idees, per un «passar» de la cosa política, en la qual no intervenen gens, ni des de fora ni des de dins perquè, abstinents, no quedaran malament amb ningú i podran aprofitar doncs allò que caigui, allò que sempre cau si no descoratges les esperances dels que et poden afavorir i no renuncien a fer-te seu; allò que sempre acaba per caure si fas bondat. Pot fins i tot ser que t’obsequiïn uns i altres.

Hi ha excepcions, certament, però per cada una que en trobem, hi ha cent escriptors que fan la gara-gara a tot de gent enlairada que potser ni saludarien si la situació fos una altra, si d’ells no se’n podia esperar res. Perfectament humà, com diem, però que sobre aquest capteniment muntis façanes d’orgull, et facis l’importantíssim… Bé, és que ho ets. Com he dit més d’un cop, com han dit tants, són els altres que et fan important, i aquests altres no són pas la gent «corrent», el modest ciutadà sense nom públic ni influència, sinó els detectors d’un poder, que t’ajuden a imposar-te i a fer creure doncs al poble que ets algú que compta. I amb això ja n’hi ha prou, evidentment, per comptar.

Que cap d’aquests, servil d’una manera o altra, no té cap valor? No és pas això. N’hi ha prou que en tenen, són intel·ligents, són bons escriptors, es mereixen un prestigi. Però això potser encara és pitjor. Si dintre teu hi ha aquesta feblesa i la deixes triomfar, en l’obra sempre hi haurà quelcom de mesquí, sovint prou dissimulat per les mans professionalment aptes i, per tant, amb més capacitat de penetració en l’home i en la dona senzills que, llegint sense prevenció, són més fàcilment contaminats per l’ànim servil, oportunista, de l’autor que només ha pensat a «obrir-se camí».

Dia 17

Tinc ja mentalment enllestit l’esquema del text que ha d’acompanyar els contes del premi Quarta Dimensió. Un pròleg que explica la història fins el moment en què, havent parlat amb els membres del jurat, decidim d’incloure un altre conte en el recull. Un epíleg en el qual es narra la meva entrevista amb l’home de l’agència d’investigacions temporals i de com, per tal de convèncer-me que ha tingut el llibre a les mans, només amb cinc autors, accepta que els membres del jurat l’acompanyin en un altre viatge, quan ho podran comprovar. Els darrers mots seran per dir que, de moment, ningú no ha tornat. Quant a les fitxes-informe que l’home m’havia fet arribar, s’intercalaran entre les narracions. Ara espero tan sols que em diguin que ja tenen els originals corregits per posar-me a la feina.

Per què en veure aquesta noia (vint, vint-i-dos anys?) verament esplèndida i d’un rostre tan singularment atractiu m’he sentit de sobte tan trist, tan angoixat? No la conec, no sé res d’ella, no és res meu ni de prop ni de lluny; és simplement algú que, al tren de Sarrià, tinc davant, a dos metres de distància, dreta, una cama lleugerament flexionada, una mà a l’agafador del seient del costat, però em dol d’una manera terrible que de tanta bellesa no n’hagi de quedar res, d’aquí a uns quants anys. Potser unes fotografies en les quals la vella que aleshores serà podrà contemplar-se amb el cor encongit…

Penso que, si la mort és inevitable, hauríem de morir sense passar per la decrepitud. De fet ja hi pensava algun cop de ben jove, quan no podia acceptar la idea que la dona que duia al costat perdria la seva frescor, però després m’he adonat que el meu sentiment de pèrdua no era tan intens, tan desesperat com el que experimento ara, quan jo mateix sóc vell i, no sé com, s’ha afinat la meva sensibilitat.

Com voldria ara que no envellís mai aquesta noia, aquesta desconeguda!

Dia 18

Em truca en Jaume Bonaventura, desanimat. La correcció o esmena dels textos premiats no els ha millorat pas; fins i tot creu que algun cop els ha empitjorat. Ell i els altres membres del jurat, em diu, es pregunten si val la pena d’insistir, de proposar noves rectificacions, ara «dirigides» per ells mateixos, o si no és preferible deixar-ho córrer. Vol saber què en penso.

Li dic que, si bé els textos són mediocres, en conjunt, també és llàstima haver treballat per no res. D’altra banda, suposo que ningú espera obres del tot reeixides d’uns autors que tot just comencen i han de pagar doncs l’aprenentatge. Sóc partidari, per tant, de provar-ho de nou. Sempre hi són a temps de declarar el premi desert.

Amb la intenció d’animar-lo a aquest altre esforç, li comunico que, pel que fa a la meva «contribució», ja la tinc engiponada i només em falta escriure-la. Afegeixo que en aquesta «història» que he anat rumiant, hi complico tots els membres del jurat.

Una altra trucada, especialment digna d’esment. Ara és d’en Pius Pujades, el qual em diu que el nou Avui sortirà dimarts vinent i que, a partir de l’altra setmana, també hi haurà edició de dilluns. M’explica que puc mantenir la meva col·laboració, però que ara em caldrà reduir els articles a un foli i mig. Continuarà havent-hi articles llargs, sí, però seran a càrrec de persones «invitades». Els altres passarem a una nova secció titulada «Reflexions», de textos més breus. Si no ho entenc malament (la comunicació és molt defectuosa), aquestes persones invitades parlaran cada cop d’un tema suggerit pel diari, la qual cosa fa suposar que seran «especialistes» en algun camp o altre.

M’ho callo, però a l’acte se m’acut que els nous «orientadors» de l’Avui deuen anar una mica escassos d’idees. Recordo que en les seves encara recents declaracions en Pernau, el director del Diari de Barcelona que està a punt de sortir, explicava precisament al seu entrevistador que al periòdic hi hauria cada dia un sol article de col·laboració, cada cop confiat a una persona diferent, especialment invitada a fer-lo. Aquest mimetisme descoratja.

Tornem a en Pujades. Li dic que, puix que demà es publica l’article que ja tenen i no em «toca» publicar-ne cap altre fins d’aquí a dos dijous, ja tindré ocasió de veure, la setmana vinent, com enfoquen en la pràctica aquestes reformes. I que, un cop ho hagi vist, ja parlarem.

Mentrestant, penso que un foli i mig una vegada cada catorze dies és ben poca cosa. Penso també que pot ser, aquesta, una manera de reduir la «importància» d’unes col·laboracions que no els fan cap gràcia i sobre les quals s’ha tornat a tancar l’aixeta de comentaris a la «Bústia». Semblà que s’obria un moment, ja deu fer un parell o tres de mesos, però s’ha restablert el silenci, i no és pas per falta de cartes. N’hi ha que m’han estat transmeses personalment en fotocòpia en veure els seus autors que passaven les setmanes i no eren publicades. Algun cop m’he preguntat si l’encarregat habitual de triar les lletres no feia festa, o estava malalt, llavors de l’«obertura». Pedrolo…

Dia 19

Porqueres, petita localitat del Gironès, té una revista, Vents, l’existència de la qual desconeixia tot i que ja ha arribat al número 27. Com que és trimestral, això vol dir que ja fa anys que surt. D’altres pobles més grans no en tenen cap. Me n’assabento per uns nois que em telefonaren dies enrere i que avui han vingut a fer-me una entrevista. Em porten un exemplar dels dos darrers números, força ben fets. Entre moltes altres coses, em demanen què és la felicitat.

No sé pas si ho sap ningú, però sempre és possible d’enumerar una sèrie de condicions que, si es realitzaven, ens la procurarien o, més bé, ens imaginem que ens la procurarien. Per exemple: disposar de tot allò que t’és imprescindible, gaudir de bona salut, ser estimat i estimar, viure en pau amb tothom, etc. Però sé perfectament que no n’hi ha prou.

Ser feliç, em dic ara, implica la «possessió» d’una consciència de tu mateix sense la qual no podries saber que ho ets. Però, alhora, com pots ser-ho si aquesta mateixa consciència et fa sabedor, d’una banda, de la fugacitat de qualsevol estat i, de l’altra, d’uns límits que t’angoixen? La felicitat potser seria, llavors, la capacitat que en alguns moments tenim d’oblidar una cosa i l’altra, el nostre ànim només ocupat per una situació tan absorbent que abraça la totalitat del nostre ésser sense deixar lloc per a res més.

O bé: per a ser feliç potser cal renunciar a una part de les nostres «qualitats» específicament humanes i deixar que parli i s’imposi, per damunt de tot, la biologia. Menjar quan tens fam, copular quan estàs calent, defecar quan el cos t’ho demana, dormir quan el repòs es fa indispensable. Tot això amb la consciència, només, que pots satisfer aquestes necessitats sense que ningú no te’n privi.

Fet i fet, únicament sé una cosa: que la intel·ligència és el corcó que, en darrer terme, ho fa tot insatisfactori. La consciència biològica és simplement un consol. I no pas sempre.

Inaki Esnaola, dirigent de l’Herri Batasuna ho ha dit ben clar al Club «Siglo XXI» de Madrid: «ETA ejercita la lucha armada y no hace terrorismo». «ETA es una organización que lucha por unos objetivos políticos y es un movimiento nacional de liberación». «No hemos de condenar ni vamos a condenar las acciones de ETA porque pensamos que nosotros no tenemos que condenar una violència cuando padecemos otra mas sutil y peor, que es la del poder». Més clar, l’aigua. Aquí, entre nosaltres, no hi ha cap dirigent polític que sigui capaç d’utilitzar aquest llenguatge. Afegim a tot això que Herri Batasuna vol presentar com candidat a lehendakari Juan Carlos Yoldi, ara empresonat sota l’acusació (no provada) que pertany a l’ETA. Aquest polític fou votat, elegit pel poble basc, però els poders s’oposen al seu alliberament i el priven, doncs, de fer acte de presència al Parlament d’Euskadi. L’Estat «democràtic» contra la democràcia…

Dia 20

Ens passem cinquanta o seixanta anys reunint, acumulant coneixements, engegant reflexions a partir de les dades que aquests coneixements ens procuren, i què n’aprofita la societat? Un cinc, un deu, un quinze per cent d’aquell també reduït tant per cent que fa públic una minoria que s’expressa perquè l’hi obliga o l’hi permet la seva professió? Però també pensen i potser tenen idees originals molts d’aquells privats de la possibilitat de comunicar-les com no sigui, potser, a l’interior d’un cercle molt petit que no en sol fer gaire cas.

Seria interessant trobar la manera de fer que tot allò que pensem, tot allò que se’ns acut, quedés enregistrat per mitjà d’un giny que traslladés directament en paraules i fes per tant accessibles els nostres continguts mentals, les nostres reflexions. No pas les d’uns quants, sinó les de tothom. També seria perillós, naturalment, en el sentit que, proveïts d’un dispositiu d’aquesta mena, molts procurarien censurar el seu pensament, tallar-lo abans que tingui temps de desenvolupar-se, de manifestar-se en la seva plenitud. Perquè hom no pensa tan sols en coses diguem-ne nobles que poden fer servei als altres i, si cal, a tota la societat; hom entreté tot de pensaments sobre la seva intimitat, i aquests pensaments, alimentats per la nostra imaginació, són ben sovint grollers, brutals, obscens, etc.

Personalment estic segur que també aquest fer-se públic de la part «reservada» de la nostra reflexió seria ben important, car ens facilitaria de conèixer més l’home. Algunes disciplines, com la psicologia, se’n beneficiarien força. Però entenc que hom no vulgui exposar-se a ser «degradat» pels pensaments inoportuns que no sempre suprimim a temps, amb els quals fins i tot molts cops ens complaem.

Perquè un giny com el que imagino fos acceptat, si s’inventava, caldria fer desaparèixer, abans, la noció d’impur.

Setmana darrere setmana s’ha anat ajornant la publicació de fragments d’aquest diari a El Temps. La Maresma se’n preocupa, els telefona o, més bé, els en parla quan els ha de telefonar, em telefona a mi per dir-me que li han dit que «aquesta setmana» (la que sigui) em trucaran. Avui ho ha fet en Sanchis, el director, i m’explica que s’havia de fer la maqueta de la pàgina, que ara ja l’han enllestida i que demà me l’enviarà amb la nota preliminar, de la redacció, perquè digui què em sembla…

No els acabo d’entendre. No em van dir a darrers d’any que ja estava tot a punt per començar la publicació el gener? I ara resulta que ni tenien aquesta ditxosa maqueta!

No pregunto res. Potser és que no m’interessa prou.

Dia 21

Podria ser jutge? No. Perquè: com es pot pretendre fer justícia sobre un individu des de la injustícia de la societat en què vivim? Menys podria encara ser fiscal. Jutgem sempre l’altre, no ens jutgem nosaltres mateixos, culpables de participar en aquella injustícia pel fet de prendre-hi una part activa.

Certament que hi pot haver, que hi ha, casos concrets ben clars, en els quals es posseeixen dades objectives indiscutibles, de faltes que no poden ser tolerades per cap mena de societat, com és l’assassinat, com és la tortura, com és la violació, però són molts els cops que es fa una apreciació subjectiva que no pot ser vàlida quan l’acusat és l’altre, algú que fonamentalment no ens importa.

Tinc la idea que tots els jutges són malalts, o bé perquè fan la feina a gust o bé, en el cas contrari, perquè forçosament els ha de pertorbar la funció de «justicier».

La tendència de l’administració a posar obstacles. Veig per exemple al jutjat que, si et vols catalanitzar el nom, has de portar el llibre de família o un certificat de naixement; també has de justificar el teu estat civil, solter, casat, vidu, divorciat… Per començar hi ha un carnet d’identitat, amb foto i tot, en el qual s’especifica la teva condició. Els papers que et demanen, doncs, són una duplicació. De manera que no tan sols t’obliguen a fer unes gestions innecessàries que t’ocasionen molèsties i et fan perdre temps, sinó que hom carrega més de feina els funcionaris o n’ha d’augmentar el nombre. I prescindeixo del cas, ben freqüent, de buròcrates malhumorats que no saben veure en el sol·licitant allò que és, algú que no està familiaritzat amb els tràmits que ha de fer i, a més, algú que justifica la feina del funcionari, el qual no seria allí on és sense el «client».

Dia 22

L’Audiència Territorial de Pamplona autoritza que Yoldi es presenti al Parlament d’Euskadi a exposar el seu programa de govern, però el ministre de Justícia, Ledesma, no hi està d’acord i el Fiscal general de l’Estat, Moscoso, es disposa a recórrer. El cas és prou interessant, i ben bonic seria veure un parlamentari que fa el seu discurs entre dos policies o dos guardiacivils ben armats que el custodien per si se li acudia d’arrancar a córrer en callar…

L’home, devot, cul d’església, cap als quaranta va haver de fer un viatge de negocis amb d’altra gent del seu ram, tot homes. La primera nit van sortir a putejar, l’arrossegaren amb el seu exemple. O potser era allò de no voler «quedar malament». Però heus ací que hi trobà gust, i en sortides posteriors (n’hi va haver dues més) era el primer que proposava: què, sortim a cardar?

Tant s’hi va afeccionar que, a casa, començà a perseguir la criada, aconseguí de ficar-se-li al llit i la prenyà. La muller, que havia observat algunes maniobres suspectes sense donar-hi la importància que calia, ara lligà caps i va acusar-lo de la malifeta. I ell, acorralat, acabà confessant.

«Va demanar-me perdó per aquella feblesa —explica la dona—, però perquè vegis com funciona el cervell d’alguns homes: per tal de reparar la falta no se li acudí res més que fer-me un altre fill. Bleda que vaig ser jo, és clar… No en tenia prou, amb tres?».

No hi ha virtuts, puix que totes degeneren en «vici». Estalviador, et converteixes en avar; ambiciós, fas la llesca ais altres. Bé, podríem dir que aquestes són virtuts de tipus «laic», no necessàriament les que preconitza la moral religiosa. Però si ets «bo» només ho pots ser en oposició amb el mal, i això et procura una sensació de superioritat que engendra en secret, o no tan en secret, l’orgull, o sia la falta. Se’ns diu també que hi ha gent humil, humil de debò, però no en fan un triomf, d’aquesta humilitat?

Donar exemple de virtut és una gosadia «pecaminosa».

Dia 23

No hi pot haver en algun lloc de l’univers una intel·ligència que no es plantegi, perquè no li cal, el problema del mal? Em sembla difícil. Caldria que fos una raça immortal, i com ho pot ser cap criatura viva, és a dir, que és més que un element, que és una organització biològica? Només la biologia és mortal. I és només perquè hi ha mort que hi ha mal. En una comunitat d’éssers intel·ligents i no moridors hi podria haver faltes, transgressions a una llei de convivència, no el pecat o diguem-ne «falta superior» que ens hem hagut d’inventar per negar l’extinció d’allò que en diem esperit, el segon salt qualitatiu de la matèria, no pas en el sentit que una «massa» transforma la naturalesa dels «individus» que la fan, sinó entenent-ho com la capacitat de la «composició» que encerta una mesura «justa», en primer lloc la que procura vida orgànica i posteriorment desemboca en vida mental.

La perdurabilitat de l’òrgan, el seu poder de regeneració o la capacitat científica de renovar-lo abans no falli el seu funcionament convertiria en inútil l’«existència» d’una altra vida i faria sobreres, doncs, les «regles» que s’han d’obeir per accedir-hi en uns «termes convenients», és a dir: els que asseguraran la nostra felicitat eterna.

És la consciència de la pròpia mort que ha creat una divinitat mesquina, en la qual es reuneixen tots aquells trets de caràcter que en la criatura humana ens semblen baixos, inferiors, condemnables, a començar per la idea de venjança, per la voluntat de castigar aquells que no ens reconeixen prou, que no ens estimen, que no afalaguen el nostre amor propi. Nietzsche veu l’home com el pont que duu al superhome, però aquest darrer és la superació de l’estat «transitori», perquè no hi haurà superhome mentre «passem».

Una raça amb l’individu prou renovable per ser immortal es veuria lliure de la urgència reproductora, potser acabaria per ser asexuada, o qui sap si no conservaria el sexe com una mena de font de revituallament vital! I això darrer és ben possible si ja en l’home l’activitat sexual és una condició indispensable a la conservació d’un equilibri de la persona, com ho demostra prou que, en termes generals, la criatura humana només té pertorbacions psíquiques en la mesura que s’absté de copular o fins hi renuncia del tot per motivacions «morals».

Entenc que el benpensant trobi horribles aquestes idees, però el benpensant és l’home o la dona que es passa la vida tancant aixetes.

Curiositats. Paul Lacroix, un bibliòfil que freqüentava el saló de Madame Récamier, assegurava que Joana d’Arc era tan eficaç, combatent, perquè no menstruava; també deia que Marat era un del fills abandonats de Rousseau (i així ho recorda Jean-Paul Clébert en la seva biografia de Louise Colet). Suposo que es tractava, simplement, d’idees «genials», com tantes se n’exposaven en aquelles cèlebres reunions. I sembla que Paul Lacroix s’havia especialitzat a sorprendre amb aquesta mena d’informacions incomprovables.

Dia 24

L’Adelais em conta aquesta història quasi increïble: T., separada del marit, viu amb E, divorciat. Del seu matrimoni ella té una filla, D., d’uns disset o divuit anys, la qual, per imposició del marit, no viu amb ells; s’està amb unes amigues. T. i E ja fa temps que viuen plegats, són una parella estable i fins i tot tenen la intenció de casar-se un cop ella obtingui el divorci. Un vespre, mentre tots dos són a casa, truca el telèfon, s’hi posa el xicot i, després d’haver escoltat, penja bruscament i, sense donar cap explicació, sense ni obrir la boca, es precipita cap a fora. L’absència es prolonga dues o tres hores, ella s’enquimera, no sap què fer, però llavors torna a trucar el telèfon. És el pare de E, el qual li diu que el seu fill s’ha presentat a casa, desfet, incapaç d’expressar-se coherentment; li han pogut treure, només, que la policia li telefonà per dir-li que D. és morta. Precisament avui la noia havia d’haver tornat d’un viatge que féu a Madrid. T, atabalada, se’n va al Clínic, on no saben donar-li notícia de res, i llavors se li acut de presentar-se al domicili de la noia, a veure si les seves companyes saben dir-li alguna cosa. Li obre la porta la mateixa filla, que ha tornat fa un parell d’hores. E és ingressat a l’hospital encara en estat de xoc, l’assisteixen com cal i el tornen a casa, amb T. Li diuen que li costarà molt de recuperar-se del tot, potser un any o més. Mentrestant, viu quasi com un zombie.

Qui telefonà?

Ha sortit l’Avui renovat. Més que res, és qüestió de façana, nous tipus de lletres, canvis en la distribució de les seccions. La «bústia», per exemple, comença a la pàgina esquerra i es prolonga cap a la pàgina de la dreta, on hi ha el «Diàleg», un article llarg i, sota, un article curt, sense enquadrar com era habitual i desplaçat cap a l’extrem. A la darrera pàgina, trasllat de l’article de l’Espinàs a l’altra banda i la introducció (aquesta sí que es novetat) de dues notes d’autors diferents que es fan costat sota el títol comú d’«Apocalíptics i integrats». Quant al títol del diari, les lletres són més primes i es recullen cap a l’esquerra… No puc treure conclusions, encara, de la pàgina del «Diàleg», puix que avui l’ocupen en Max Cahner, dalt, i en Jordi Maluquer, l’antic director, baix, tots dos per comentar la nova etapa, com és natural. Veurem demà. Ah, me n’oblidava! Han desaparegut en Cesc i el «Bon Jan», el primer substituït per Fep i el segon per «Mister Hyde».

Dia 25

Es prepara, a Madrid, la Conferència Episcopal (una més!), en la qual sembla que participaran una setantena llarga de bisbes. Han escollit de president el cardenal Àngel Suquía, de tarannà reaccionari i, segons diuen, bon amic de l’Opus. L’home, però, en unes declaracions que ha fet, es defineix com «conservador i progressista alhora». Sap alguna cosa, aquest monsenyor, d’un Émile de Gerardin que cap als anys trenta del segle passat fundà el periòdic La Presse? Aquest home es declarava precisament «progressista conservador». Amb motiu se’l tenia per un original. El cardenal Suquía ja no ho és tant.

Trucada d’en Jaume Bonaventura. Em diu que ja han solucionat l’assumpte dels originals premiats al Quarta Dimensió i que, per tant, es publicarà el volum. Caldrà doncs que em posi a la feina. Li avanço que tinc la intenció d’enllestir el meu text abans de dissabte de la setmana vinent.

Yoldi, el suposat etarra, podrà fer acte de presència i exposar el seu programa al Parlament basc. A la fi, doncs, ha prevalgut la idea que a algú escollit pel poble no se li poden negar els drets que aquest poble li donava encara que sigui un acusat (no pas un condemnat, recordem-ho). Sembla que ara, darrere les reixes, ja prepara el seu discurs. No me’n perdré pas la lectura, bo i que prou suposo que cap diari no ens donarà el seu parlament in extenso.

Un cop més sota la pluja. Avancem cap a la primavera de remullada en remullada, i pels carrers es renova la florida de paraigües, un espectacle prou bonic quan el xim-xim no priva la gent de moure’s pel carrer i t’ho mires, per exemple, des de l’entrada del Boulevard Rosa, al passeig de Gràcia, on faig una pausa. Les cares de les noies mig amagades sota la tela, lliures les cames genolls amunt, sobre les sabates que sembla que les facin no tan sols més suggestives, sinó més àgils i tot quan són de talons alts. Un bosc peripatètic, doncs, de bolets vistosos i llargs de tija.

Dia 26

Sí, sembla que la pàgina de «Diàleg» de l’Avuies queda si fa no fa com abans. Article «vedette» dalt de tot i un altre baix, sensiblement més curt. No em plau gens ni mica que se’m traslladi d’un lloc a l’altre. L’article de sota no és tan «visible», per així dir-ho, queda com de «segona» si un altre domina la pàgina i, d’una manera o altra, el «subordina». Certament, si hi ha d’haver dos articles, un d’ells bé ha de precedir l’altre, però com no sigui que aquest segon correspongui a una secció fixa, com era el cas de l’escrit diari d’en Pujades fins fa poc, què pot haver aconsellat que un col·laborador quinzenal ara baixi del principal a l’entresòl per sistema, o sia: prescindint de la importància o de l’oportunitat d’allò que digui i que la gent del diari no poden saber a l’avançada?

Em sembla molt que la meva col·laboració amb l’Avuis’ha acabat.

Sense deixar el diari. Sembla que El Periódico ha acusat el nou equip de copiar el futur però ja imminent Brusi, una acusació que trobo ben interessant en recordar que uns quants dies enrere, després d’haver parlat per telèfon amb en Pujades, feia una observació en aquest sentit, limitada a l’assumpte dels articles de col·laboració, puix que de la resta, de com serà en conjunt el reviscolat Diari de Barcelona no en sabia res, ni res no en sé ara. Sigui com es vulgui, i ja ho veurem aviat, les rivalitats esclaten de bona hora.

Feia molt de temps que no veia paperines de paper d’estrassa, arreu substituïdes per les petites bosses de plàstic, i per això m’ha fet gràcia que, avui, m’hi servís un quart de quilo de faves seques un graner de prop del mercat de Sant Antoni. Amb aquesta paperina a les mans, fràgil com al capdavall és, he travessat la ciutat, fins a casa, però la meva sorpresa només demostra, em diu després la dona, que mai no compro xurros, perquè és encara en aquestes paperines que els venen. Ah! I jo que em pensava que havia descobert, potser, la darrera botiga que, a Barcelona, es mantenia fidel al paper… No és que no se m’acudís, tot pujant, que si el comerciant en tenia bé hi devia haver una fàbrica que en feia!

Dia 27

Yoldi ha parlat al Parlament d’Euskadi i, com ja suposava, els diaris s’han limitat a reproduir tot just unes quantes frases del seu discurs, prou clares, tanmateix, perquè hom pugui imaginar-se què devia dir, si fa no fa. He vist que en Benegas, el secretari general del PSE-PSOE, va deixar l’hemicicle per no escoltar-lo. No escoltar l’adversari polític és, no hi ha cap mena de dubte, una actitud d’allò més democràtica. No devia pas tenir por que les paraules del suposat etarra el farien canviar d’«ideologia»…

A migdia, en sortir del metro a la plaça d’Urquinaona, veig algú que, aprofitant el carnaval, es passeja «vestit» d’esquelet. Un impacient, potser?

Dia 28

Més disfresses, avui, i la meva dona em diu que al mercat de Galvany hi anaven pràcticament totes les venedores, de disfressades. Sembla que cada any es recupera més aquesta festa «pagana» que Franco provà de suprimir a desgrat del sentit de l’humor que, segons la seva germana Pilar, caracteritzava l’aflautat. Bé, potser sí, però devia ser un humor negre. Endolà tanta gent! Ara, és cert que les disfresses li agradaven. No afavoria l’uniforme?

El captaire, humilment agenollat a la vorera, ran de paret, té al seu davant un rètol que ens informa: «Soy casado, sin trabajo y padre de dos hijos a los que no tengo con qué mantenen». Potser sí, penso, que és un cas de precocitat, perquè el xicot, pel seu aspecte, no deu pas passar dels disset anys. Però també podria ser, em dic, que aquest matí l’«organització» s’hagués equivocat de cartell en distribuir-los entre els seus «associats»…