SETEMBRE

Dia 1

Hi ha una mena d’ofuscació voluntària i tossuda de l’esperit que per a mi sempre exemplificarà aquella lectora que, en referir-me jo en un dels meus articles a un concili dels primers segles del cristianisme, per a ella desconegut, i en parlar-hi, quan em va escriure, de l’abundància d’idees que remenaven aquells sants barons estimulats per una joguina nova i de com, a poc a poc, de baralla en baralla, s’anà decidint una determinada doctrina, va replicar-me que, per sort, havia prevalgut la veritat. Es negava a adonar-se que la veritat és qualsevol cosa que triomfa.

El mateix afany obstinat de consolar-se hi ha en la lectora de la qual l’Avui publica una carta sobre aquella resposta que l’any passat feia a uns col·legials quan em preguntaven si els podia donar una raó per a viure. Troba encertadíssim, diu, aquell «Perquè som aquí», però aleshores afegeix que, agnòstic com sóc, poc em puc imaginar «l’esclat de transcendència» que per a ella tenen les meves paraules. I té tota la raó. No se li acut, en canvi, que sí que puc imaginar-me ben bé el procés mental que la duu a fer una interpretació religiosa d’un fets biològics. És clar que per a fer-lo, aquest procés, ha de tancar els ulls de la ment a les mateixes afirmacions que accepta. És una pràctica habitual en els creients. Allò que en diuen la fe els obliga a traslladar a un camp tot de coses que pertanyen a un altre camp i a procedir com si la realitat fos una dada de la il·lusió metafísica que instauren en fer transcendent el producte de l’atzar: cadascú de nosaltres sotmès a una necessitat biològica que ens elimina sense contemplacions quan ja hem «complert».

La trista rutina del ser: sempre els mateixos actes, les mateixes esperances, els mateixos dubtes, les mateixes angoixes, els mateixos pensaments… Ah, sí, hi ha els «matisos» personals, és a dir: tot allò que no sabem que es repeteix!

Dia 2

Era un home generós amb ell mateix: amb el treball dels seus obrers es pagava l’entrada al cel: ara regalava una imatge, ara vestia una marededéu, ara restaurava un altar. La complicitat dels seus iguals el tenia per caritatiu.

D’una carta del cap de l’expedició:

«Es tracta d’una terra que diries que és viva, fosca, vermellosa, grassa, com regada per unes fonts interiors l’existència de les quals explicaria la ufanor del bosc que, a la nostra dreta, s’escampa a pèrdua de vista. Costa de precisar la naturalesa d’aquesta vegetació densa, d’un color de mel, tan flexible que sovint s’enreda amb ella mateixa, formant aleshores un entrunyellat que seria difícil de penetrar. A la nostra esquerra, en canvi, l’ample marge que anem seguint es precipita cap a unes fondàries que, baix de tot, s’uneixen amb la vessant oposada, on comença una selva aparentment idèntica a la que assenyala el nostre camí. Però el terreny té més profunditat que no sembla o així ens ho fa sospitar que en la juntura s’insinuï, més fosca, una ratlla de separació que deu prolongar, ignorem cap a quines profunditats, les parets allí ben humitejades, com si una deu hi brollés subtilment.

»Aquesta mena d’abisme, del qual es desprenen unes emanacions càlides i intenses, es va estrenyent a mesura que puges i, al cim de tot, on el boscam continua sobre les ribes a la fi reunides, ens hem abocat cap a uns estranys replecs en els quals, més avall, s’observa com una dilatació acanalada sotmesa a un lleu bategament que ens ha semblat inexplicable i que després ens ha omplert el cor d’alegria: ens trobàvem a la comissura superior del sexe de la terra! Més tard, providencialment, ens ho ha confirmat la cataracta que tot d’una brollava sota nostre, inundant, uns moments, tota la fondalada.

»No ens hem atrevit encara a fer el descens cap a l’interior d’aquests llavis, però el farem; ens encurioseix saber si té l’himen intacte…».

Dia 3

Al matí, quatre hores sense llum; sembla que canvien uns aïlladors i tot el barri s’ha quedat a les fosques. Uns moments, també semblava que ens hi quedaríem a la nit, quan s’ha desencadenat una tempesta relativament escandalosa i les bombetes pampalluguejaven. Han estat vint o vint-i-cinc minuts d’intensa activitat atmosfèrica. Terra endins un llampec succeïa l’altre, rondinaven uns trons en aparença molt irritats i, sobre les persianes dels balcons i finestres, l’aigua espetegava com si li fessin nosa i volgués destruir-les. Hem pensat, com és natural, en la pedregada de l’estiu passat, quan vam quedar-nos sense claraboia i vam haver de renovar tantes teules, però al capdavall no ha passat res. El temporal s’ha anat apaivagant, la cortina d’aigua, tan espessa, s’ha esclarianat, però continuava caient quan, a quarts de tres, he tancat el llibre. Elizabeth d’Anglaterra acabava de fer decapitar el seu estimat comte d’Essex. Perquè sobre aquesta lasciva verge llegia, dut de la mà de Lytton Strachey, biògraf discretíssim a l’hora de dir-nos quines cerimònies se celebraven al llit de la reina si, per algun defecte de la naturalesa, no podia coitejar normalment. La penetraven els seus amants per les vies posteriors? Sigui com sigui, no sembla pas que fos una dona gaire atractiva i, no sé per què, m’he fet la idea que el cul el tenia magre, poc voluptuós.

Dia 4

En un ambient lleugerament refrescat per la pluja d’anit, faig el meu darrer passeig pels carrers de Tàrrega; demà al matí ens n’anem. Mai no havia estat tan «encauat» com aquest any, i noto que em fan falta les llargues deambulacions a què em lliuro a Barcelona.

En tornar a casa, a migdia, descobreixo (més ben dit, l’ha descobert la meva dona, que me la mostra) una nova gotera. No s’acaba mai. Aquí fins i tot les teulades són de secà; només cau un ruixat i ja tens l’aigua al pis.

Ja molt tard, cap a les nou del vespre, arriba l’Adelais. Quasi tres hores de carretera amb el cotxe de línia. Confiem que demà, amb el seu Renault, el viatge no serà tan llarg.

Dia 5

No ha estat tan llarg. Sortíem a un quart d’onze i a dos quarts i minuts de dotze ja som a Barcelona, on l’arribada és poc feliç. M’enganxo dos dits amb la porta del cotxe quan la meva filla el tanca i, un moment, puc témer que m’he trencat les falanges. Sembla que no, però, i que tot es reduirà al traumatisme prou dolorós de la carn i dels ossos empresonats en un espai en el qual no caben. Aquesta és la impressió de la noia practicant que m’examina les ferides sota les ungles i me les desinfecta. Ara es nota una petita inflor, el dolor ja ha cedit del tot i, una mica sorprenentment, veig que la carn no s’ha ennegrit.

La correspondència que s’ha anat acumulant durant aquesta mesada d’absència. Com sol passar a l’estiu, no hi ha pràcticament res d’interessant. Abunden les revistes i, de fet, n’hi ha massa perquè tingui la paciència de llegir-les. Em limitaré a donar un cop d’ull als articles que encara no han perdut actualitat.

A l’hora de dinar, un coc excel·lent de botifarra. Que tingui els dits baldats no em priva de fer-li els honors que es mereix.

Dia 6

Una persona incapaç de relacionar-se amb qui sigui si no és a base de crits, de discussions, d’insults, d’histerismes, d’amenaces i de provocacions de tota mena, busca raons a una altra persona que, ben al contrari, es caracteritza per la seva correcció, per la seva equanimitat de caràcter, i li etziba: «Si tothom fos com jo, d’una altra manera aniria el món; són gent com vostè que ho espatllen tot. Allò que no entenc és com tothom li és amic mentre amb mi ningú no hi vol saber res». La frase és autèntica, i l’ha pronunciada una dona la conducta de la qual demostra que està mentalment pertorbada. Però quantes vegades no ens trobem amb individus més normals que, mentre conserven la seva capacitat d’observació, han perdut la d’interpretar correctament els fets?

Només arribat, el quiosquer de la cantonada em lliura un programa de la festa major del nostre barri. Abans d’anar a Tàrrega els vaig revisar, a prec seu, el text de la presentació. Si no ho recordo malament, hi havia més de trenta faltes de lèxic, d’ortografia, de sintaxi, en una sola pàgina. Ara veig que n’hi ha quaranta, aquest cop totes ortogràfiques, o sia que n’hi han introduït una colla de noves. Amb l’afegiment que, algunes, són quasi inversemblants.

Reprenem els vells costums. El mercat de llibres vells de Sant Antoni amb les seves trepitjades, les seves empentes, aquesta immensa quantitat de títols entre els quals de vegades fa estrany de trobar-ne tant pocs que t’interessen. La breu tertúlia a la parada d’en Millà, un encontre amb en Coca, la benvinguda d’aquesta llibretera, més vella que jo i que em deia temps enrere com enyorava les rebolcades de la seva joventut…

La tarda, lenta i mandrosa, com si em calgués dos o tres dies per ambientar-me de nou en aquest cop de puny de despatx quan, durant una mesada, al poble, treballava (?) en una habitació que en fa quatre.

Al vespre em decideixo a començar la lectura de Les confessions d’Arsène Houssaye, un document de prop de tres mil pàgines.

Dia 7

Parlem de la cosa pública com d’una mena de bé comú quan de fet no tothom se’n beneficia en la mateixa mesura. La classe dirigent, i arreu hi ha una classe dirigent, sol administrar-lo a tall de propietària que fa concessions. Arreu hi ha gent desposseïda i uns quants que gaudeixen de totes les facilitats i que per això sol es troben en una situació privilegiada.

Hi ha una mena de filòsofs que avancen de cita en cita: «Quan Aristòtil estableix…», «Com Kant escriu…», «Si en un moment Heràclit…», «D’acord amb el pensament de Schopenhauer…». Dominen perfectament la història de la filosofia i de fet sovint són professors d’aquesta disciplina, però al filòsof li cal alguna cosa: bastir un sistema pel cap baix conceptualment coherent que proposa una nova concepció del món, de l’home, d’allò que en direm «la realitat». El comentarista fa assaig filosòfic, ens ajuda o ens pot ajudar a interpretar el pensament tants cops obscur dels grans filòsofs, però no va gaire més enllà d’una crítica que a cops pot ser ben àgil, i àdhuc provocativa, però no ens consola de la falta de pensadors originals. Però no cal pas estranyar-se’n gaire, d’aquesta situació. Filosofar de debò reclama, a part d’unes facultats personals que ens faciliten d’instal·lar-nos en l’abstracció com en un món concret, un lleure de què ja no gaudim i un estímul ambiental que es va perdent en una societat massa tolerant amb les idees (i això està bé) perquè totes li són indiferents (i això és desfavorable). En la nova Roma decadent només el circ desperta passions (llegiu l’esport professionalitzat, llegiu els cantants apocalíptics, etc.). La intel·ligència creadora ha de viure de proteccions oficials i, doncs, es talla les ales, es va fent més i més «incompetent» a mesura que li falta oxigen. Deixant la filosofia de banda (mai no n’hi ha hagut gaire a casa nostra) observem només la banalitat creixent de la narrativa catalana.

Dia 8

Val la pena de reproduir-ho. A través del diari Avui, al qual la «carta» que m’adrecen és dirigida, rebo un full que diu (copio literalment): «ALERTA CATALÀ!! Aquest 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya / Països Catalans, està manipulat i controlat per les forces d’ocupació perquè esdevingui un altre cas “Scala” pel nacionalisme radical. Els MDT’s —oficial i escindit— preparen actes separats amb accions contundents manipulades i preparades perquè siguin oposades i perilloses per a qualsevol nacionalista i dirigides per les FOP per acabar amb el nacionalisme radical. Aquesta Diada, per seguretat i perquè sobrevisquin Catalunya / Països Catalans, no participis activament en cap acte compromès. LA LLUITA CONTINUA, VISCA LA TERRA». Ho signen les inicials GDT, o sigui, doncs, els Grups de Defensa de la Terra.

Costa d’entendre un escrit d’aquesta mena. Si tots dos MDT estan controlats i manipulats per les forces d’ocupació, cal creure que no és pas per voluntat dels independentistes que en formen part i, per tant, que ignoren aquesta manipulació i aquest control. En canvi, se n’ha assabentat un altre grup, prou segur d’aquest coneixement per fer-lo públic. No hauria valgut més, si en allò que afirmen hi ha alguna veritat, que advertissin els MD T per tal que els fos possible d’investigar una mica entre els seus membres i descobrir els infiltrats? Que no s’hagi fet així tendeix a fer-nos pensar en una maniobra de descrèdit que ben poc beneficia la causa de l’independentisme català. És ridícul, d’altra banda, voler fer-nos creure que participar en algun «acte compromès» d’aquesta diada pot afectar tan radicalment l’existència futura del nostre país. No l’amenaça força més la divisió en què ens complaem?

La noia, impressionada, llegeix que el foc devora el bosc on el dia abans passà unes hores amb el seu promès i confia a una amiga: «La culpa és meva per no haver-lo complagut. Estava tan encès que una cosa o altra havia de cremar…». I li contesta l’altra: «No siguis tan bleda. Si fos obra seva, de primer se li hauria cremat el propi matoll, no et sembla?».

Dia 9

Mitja hora més amb tu, de la Donna Deitch, al Publi. La lesbiana «profunda» que, talment l’heterosexual, viu les seves aventures fins que s’ensopega amb l’amor. No obeeix simplement el caprici, doncs, sinó la necessitat. L’enamorament, que quasi és fulminant, s’obre a poc a poc camí amb tota naturalitat cap als sentiments de l’altra i, per la seva intensitat, els hi fa «desviar». Aquesta progressió és convincent, i la història ens és contada amb una admirable discreció. Tanmateix, hi ha alguns excessos que la perjudiquen, com per exemple haver fet de la madrastra la primera amant de la protagonista quan aquella dona és feliç amb el seu marit i l’atracció del propi sexe no és en ella «normal» ni s’explica a tall de «compensació». Sobra d’altra banda algun home, com el germà, la presència del qual no queda gens explicada per les exigències de l’afer. Sí que és «correcta» la de l’enamorat de la noia, disposat a compartir-la amb les seves amigues, una actitud que probablement serà criticada per molts mascles i que, no obstant, té la seva «lògica»: aquestes amigues no són un «competidor» i no ofereixen cap perill si ella, tan agradada de les dones, no es complau menys amb l’home. La pega, en aquest cas, és que no s’hi complau i ha de rebutjar per tant les proposicions de matrimoni encara que se li asseguri per endavant la llibertat. També per això la qualifico de lesbiana «profunda». Narrativament, la cinta és tan «passional» en el seu ritme com la història que ens explica. Vol dir que, pel cap baix, Donna Deitch és una directora força hàbil.

Dia 10

En les seves Confessions, Houssays ens conta que, havent-se trobat amb un col·lega, tots dos queixosos de com els van les coses literàries, decideixen inevitablement fundar un diari. La presència casual de dues dones que coneixen i de tres noies amb les quals s’enrosquen, els fa pensar que podrien titular-lo Les belles femmes. I mentre en parlen ves per on que passa un amic que acaba de comprar una impremta de mala mort i que, assabentat del projecte, decideix de fer-se’n càrrec! «Vam entrar al cafè d’Orsay», diu Houssaye, i prossegueix: «Al cap de mitja hora ja havíem enllestit la presentació; en arribar el vespre ja era impresa; l’endemà el primer número aturava els curiosos davant les llibreries de pintoresques, com aleshores se’n deia».

Hom pensa en aquests infeliços de mitjan segle passat des de la nostra llibertat, quan, si vols fer sortir una publicació gaudeixes dels avantatges que hem anat conquistant: diligències de paperassa, sol·licituds, autoritzacions, permisos, etc. Ah, sí, és cert: en compensació els eren negades les alegries de la «seguretat social» i, sobretot, aquesta igualtat que escurça les distàncies entre el ministre que cobrarà tota la vida la misèria del seu sou i el manobre esplèndidament remunerat quan es troba sense feina…

I bé, ningú no nega els benifets de la societat del benestar, però també cal dir que la paguem amb tot de controls i, sobretot, que té els seus pàries i els seus privilegiats, més controlats, naturalment, els primers que els segons, encarregats precisament de fer que tot rutlli conforme als seus interessos. Si fa no fa com sempre, doncs, però ara amb més «rigor» que mai.

Cada dia, en sortir de casa, alçava un dit humitejat amb saliva per tal de saber d’on bufava el vent, per poc que en fes. Llavors se les emprenia cap on el portava. No cal dir que fou un home molt aplaudit.

Dia 11

Els homes que ara prohibeixen, han estat «prohibits». Ni un d’ells, n’estic segur, no hauria acceptat llavors, quan es movia en la clandestinitat, que fos capaç de lliurar-se a actes repressius si mai accedia a un càrrec responsable. Però en aquell temps es vivia en una banda, la dels perseguits, i ara es viu a l’altra, la que té capacitat de perseguir.

Franco desplaçava quantitat de grisos cap a Barcelona cada cop que temia desordres; el govern socialista, que ja tenia dues companyies d’antiavalots a la nostra ciutat, n’hi envia tres més en previsió dels «tradicionals» aldarulls de la Diada i que aquest any podrien ser pitjors que d’altres vegades si el governador civil de la «província» els ha preparat amb una decisió tan provocadora com és prohibir les manifestacions.

Aquesta presència «massiva» de les forces d’ocupació especialistes de la mà dura, no ha evitat que l’edifici del govern civil fos apedregat ni les corregudes que any rere any es repeteixen al capdamunt de les Rambles, on també enguany hi ha hagut detencions, però sí que l’actitud del governador ha aconseguit allò que al capdavall es devia proposar: acabar de desmobilitzar el poble. Les manifestacions que hom projectava no han estat desconvocades, certament, però quants milers de persones hi han assistit?

La Diada, que hom ha anat convertint en Festa, com si ens alegréssim d’aquella derrota del 1714, pot acabar en un Desert. Res no convé tant al govern central, tan curt de vista, d’altra banda, que no s’adona ni poc ni mica, sembla, que ara la feina ja la hi fan els col·legues catalans en desempolsar unes idees federalistes la primera intenció de les quals és destruir l’independentisme. El ciutadà benpensant que podria ser «convertit» per motivacions econòmiques quan queda ben demostrat que no tan sols se’ns espolia culturalment, pot agafar-se molt bé a aquest ferro que crema d’una unió federal de pobles peninsulars, i més encara si això li permet de fer-se passar per esquerrà quan encara adhereix als valors més conservadors.

A Madrid, si fossin una mica llestos (no ho són; disposen de la força), a hores d’ara alçarien campanes al vol i, en recompensa de la gran pensada del PSC (PSOE) potser afegirien un altre ministre català a la gestió de l’empresa «comuna».

I l’independentisme, mentrestant, canta a la finestra, no fos cas que la nostra terra es quedés prenyada i, a l’hora de deslliurar, parís la llibertat…

Dia 12

M’he passat la vida agredit per aquest argument imperialista contra la independència de Catalunya i d’altres pobles acorralats que solen esgrimir, sobretot, socialistes i comunistes: «Com pot ser que siguis partidari de més fronteres quan ja n’hi ha prou i massa i les fronteres separen els pobles?». I heus ací que ara el cap d’Estat de la República Popular Alemanya, Erich Honecker, visita l’altra Alemanya i declara que al seu veure, si hi contribueixen tots dos Estats, vindrà un dia en què la frontera, en lloc de separar-los, els unirà. És del mateix parer, puix que abona aquelles declaracions, el viceprimer ministre soviètic d’Afers Estrangers, Vladimir Petrovski.

De cop i volta resulta, doncs, que les fronteres són més favorables que perjudicials a l’entesa entre els pobles. Cal suposar que els socialistes castellans, i també alguns de catalans, faran veure que no s’han assabentat de res, però potser més val així: serien ben capaços, si feien cas del dirigent alemany, de construir entorn de cada nacionalitat històrica de la península uns murs tan alts i tan gruixuts com els que, en el seu moment, aconsellà Honecker, i la veritat és que la nostra idea d’uns Països Catalans independents no contempla pas el projecte d’entretenir exèrcits de policies que controlin entrades i sortides; té en canvi el de relacionar-se normalment, sense saltar parets, amb els veïns i, per tant, d’estar-hi units de debò en lloc de viure, mal viure, sota una ocupació.

Wilt és una mossada saborosa, però no per això podem dir que Tom Sharpe renova la narrativa, és a dir, que ens dóna un menjar que no hem tastat mai. Utilitza els «canals» tradicionals per fer-hi circular, abundosament, el seu enginy, i que la seva obra sigui tan reeixida pot fer-nos sospitar que aquests conductes encara són aptes. Es demostra, un cop més, que allò que compta és el talent. Li’n sobra a aquest novel·lista que ni un sol moment no deixa els seus personatges tranquils ni es permet una pausa en aquesta obstinació irònica de l’home desenganyat i que, a despit d’haver perdut les il·lusions, encara construeix o s’esforça a construir. Ara, és clar, els esforços sempre cansen, i hi ha gent, com Sharpe, que descansen en l’excessiu, com ho és Wilt i els terroristes, no pas una narració menys atractiva en el seu aspecte, però que ha passat pel refrigerador en lloc de ser servida directament des de la cuina al plat. Així i tot, si més Wilt s’amaneixen, també els llegiré.

Dia 13

En la quietud de la nit, solitari en la seva cel·la, el frare llegeix, medita, fe becaines i, de cop i volta, en redreçar el cap, veu que al seu davant hi ha una noia, nua. És jove, és bella, el seu cos recorda el de la Sulamita i li somriu, blanques les dents, vermella la boca, negres els ulls.

—Satanàs? —li pregunta.

—I per què no un àngel?

—Vas despullada i ets delectable. És que potser vols temptar-me perquè mori en pecat?

—Ets tu qui es tempta. No tinc cos.

El frare, que no s’espanta ni es deixa desconcertar tan fàcilment, acostumat com està als enganys del dimoni, li toca el braç i diu:

—Jo bé te’n trobo.

—Digues que me’l dónes.

—O sia que no existeixes…

—Això sí. Però només mentre pensis en mi.

—Hi pensava, doncs?

—Hi has pensat tota la vida.

El frare calla, reflexiona en aquells mots, assenteix:

—És veritat. Que hagi estat per evitar-te, no canvia res. No ho podia fer sense pensar en tu.

—Exacte —aprova la noia—. Però si volies evitar-me, et calia fer-me tan bella?

—Em sembla que sí. Com més bella, més forta seria la temptació i més gran el mèrit de resistir-la.

—No ho puc negar. Però has aconseguit de crear-me, sóc obra teva. Què penses fer de mi? Em destruiràs o em deixaràs viure?

Ara el frare s’inquieta. El senyor va deixar viure l’Eva tot i les pertorbacions que introduiria en el món la seva concupiscència.

—No he de voler pas ser més que ell… —mormola, i llavors, amb una sobtada lucidesa, ho va entendre tot: l’error dels homes i l’encert de Déu quan acceptà allò que la humanitat en deia la Caiguda…

Emocionat i enfervorit, tancà els ulls i, en obrir-los de nou, ja no hi havia ningú al seu davant.

—Una revelació? —va preguntar-se—. No pot ser res més.

L’endemà deixà el convent i sortí al món del qual tants anys enrere havia fugit. Al cap de poques hores ja predicava a ciutat, a la nit ja tenia concubina, la setmana següent ja comptava amb tretze adeptes i al cap d’un mes ja cremava, convicte d’heretgia. No hi feia res. LA VERITAT S’IMPOSARIA…

Dia 14

A la Nova Caledònia els canacs es queden sense la independència que reclamen. No podien pas aconseguir-la amb la mena de referèndum que la França democràtica els ha organitzat i davant del qual els independentistes han preferit abstenir-se. És particularment notable la cara dura del ministre francès d’Ultramar quan, cofoi, declara que ara, en una situació de dret, caldrà que acceptin allò que hom els dóna, qui sap si una d’aquestes galdoses autonomies que aquí afeccionem. I escric cara dura perquè, si hom afirma que ara la situació és de dret, reconeix que la d’abans no ho era i, malgrat això, és des d’aquesta altra situació que la metròpolis va cridar els ciutadans a decidir. O sigui des d’una perfecta il·legitimitat, com ho són totes les situacions de colonització.

El Temps, que té els seus moments de bon humor, ha descobert i publica que, pel cap baix, a les terres catalanes hi ha trenta-i-tants cervells d’or. La majoria es concentren a la ciutat de Barcelona, com sembla prou natural: més naixements per metre quadrat, més visibilitat a l’hora de moure’s, més «pol·lució» cultural, etc., però hi ha una altra comarca prou distingida. Parlo de la Segarra, on només a una distància de sis quilòmetres l’un de l’altre, si bé separats per una colla d’anys, dos cervells han arribat a aconseguir una qualitat àuria: en Ramoneda, de Cervera, i l’home de l’Aranyó. Ens caldrà reconèixer que, si aquestes terres són més aviat avares (consulteu els pagesos que s’hi escarrassen), tenen també les seves generositats. Ara, recordem que d’or n’hi ha de diferents quirats i que no ho és tot allò que brilla…

Dia 15

Le Pen, el feixista francès, creu que les cambres d’extermini de Hitler van ser únicament un detall de la història de la guerra. I em sembla que, en declarar-ho, no ha estat gaire sincer. És ben possible que pensi, i de moment s’ho guardi, que de fet el dictador alemany va tenir allò que se’n diu «un detallet», o sigui una atenció, en liquidar tanta gent. Hitler era així: no estalviava res dels altres quan hi havia en joc la civilització. El món no li ho va agrair com es mereixia, però no s’ha perdut pas tot si encara queda un Le Pen amb el seu poder de convocatòria: més de trenta diputats del seu ram en les darreres eleccions… Ah, i també és un detall digne d’esment que el bon senyor no hi tingué ningú de la família, als camps.

Cada dia, en obrir el diari, tinc la impressió que em submergeixo en un pou negre. És tot envoltat de merda, que arribo a la darrera pàgina. Però prou n’hi ha que hi viuen confortablement, en aquesta femta. Com s’explicaria, si no, que els polítics d’arreu del món no parin d’afegir-n’hi? Sospito que entre els grans dirigents hi ha una mena de concurs permanent: a veure qui (la) caga més.

Dia 16

Un espectacle poc corrent, si més no a les dues del migdia: a la Rambla, prop del monument a en Pitarra, una puta jove, però boteruda, amb un vestit d’allò més transparent i, sota, unes calces que no poden pas ser més minúscules, es llença expansivament sobre els homes que troba al seu pas i fa més que invitar-los a seguir-la a una habitació: els engrapa els genitals per damunt dels pantalons. Cap no accepta el seu oferiment, i veig que mentre alguns s’escapoleixen com poden, quasi esfereïts, d’altres la rebutgen amb violència, empentejant-la. És evident que la dona va «flipada», però també pot ser que, malgrat el seu ofici, estigui calenta. A la fi, balancejant-se perquè tothom noti que li sobren pits i que té un bol cul, desapareix cap al carrer d’Escudellers. Algunes de les altres meuques que fan ronda, riuen. També riuen, veig, els homes que s’han adonat d’aquelles maniobres sense ésser-ne afectats. Els altres, en canvi, fan cara d’indignats, i alguns remuguen.

A Barcelona són jutjats dos objectors de consciència, però el judici s’ha de suspendre: el jutge no entén el català. Sembla que en una situació com aquesta un home el comès del qual és fer justícia, hauria de començar per fer-se-la a ell mateix i declarar-se culpable. Pot ser que conegui totes les lleis, però ignora un dret elemental si abans d’acceptar el càrrec no s’ha preocupat d’aprendre la llengua del país on és destinat; si en servir-se de la seva, la del país d’on procedeix, coacciona tants i tants acusats que no tenen el valor d’aquests dos nois, per als quals deu ser prou clar que no tan sols se’ls vol incorporar a un servei que va contra les seves conviccions, sinó a un exèrcit foraster que ocupa la nostra terra.

Reflexiono; doncs: he pensat; doncs; penso (en) el meu pensament. Sembla prou senzill, i no ho és gens; en la reflexió cal jutjar el propi pensament, és a dir, la resposta del cervell a un impuls condicionat pels sentiments, pels instints, per la nostra condició d’éssers socials per als quals ja ha estat dictada una norma o altra. Per tant: no hi ha reflexió si no és crítica.

Dia 17

Sempre serà un moment entre solemne i prometedor, diu quan, cullera plena, cullera buida, avança la llengua. El bosc de sàlzers i els prismàtics dalt de tot, entre les fulles. Cap sefardita, gent casta i meditabunda, se li acut de pensar amb les mans al cul. El traumatisme dolç de l’ull que sotja l’origen vertical dels mons quan t’ajups. El llibre, obert a la tauleta, va declamant els drets humans amb veu de nas, refredada i poc convençuda. Hi ha gegants a la cuina i les criades pelen cebes a les palpentes, entre teranyines. No vull plorar, s’assegura a la banyera, amb la cullera que vessa. L’hora és càndida i l’aire entra naftalines. Pot ser que em torni boja, lamenta en un moment genial que procedeix de la infància, i veu ara els cavalls que corren enderiats. És tot tan problemàtic: aquests pensaments que solquen camps devastats, aquesta trucada que s’allarga a la porta de la casa, aquest ventall de sol tan xafarder, L’ocell que piula a l’ampit, la mà sense entrebancs en la caiguda lenta de l’engonal! Els records més reculats sota l’aigua fins als horrors de l’oli de fetge de bacallà. Les caques vigilades, cronometrades, mesurades, olorades en la profunditat dels orinals. És prou sòlida, mare? És suficient? Els cavalls galopen cap als renills de les eugues, i s’aboca, gropa familiar al clisteri. Els pardals encenen foc en l’obaga, rere el fum que tanca les curiositats ja fatigades de l’espill. Hi ha inundacions de Santa Tecla i hi navega com si tot fos per avui, rifa final. Oh!, es queixa, tan amplament solitària, i el moixó s’espanta, alça el vol cap als sàlzers sota els quals les donzelles pelacebes ploren els gegants decapitats entre rialles de tavelles. El llibre quequeja un darrer psalm i calla amb adustesa, potser decepcionat per un excés de tenebres. Es gira amb la calma que succeeix les grans tempestats, va ajustant la finestra. Els homes, que abaixen els prismàtics, orinen des del cim de l’arbre. No, no són pas sefardites, comprova ara pel badall. Per què sospira, doncs?

Dia 18

Als trenta anys, quan no feia gaire que havia començat la cursa, em deia amb un somriure fi, confiat: «No tinc cap pressa; a la meva edat encara queda molt de temps», però ja treia la llengua per la boca. Ara que en té cinquanta hi treu el fetge…

I em digué un altre que també acabava d’engegar: «Es tracta de no perdre el tren; si pots enfilar-t’hi, bé arribaràs». S’oblidava, però, que hi ha el vagó de la cua…

Vull fer una narració que comenci de zero. I, naturalment, no hi comença, no hi pot començar si hi ha el propòsit de començar-hi. Allò que imagines o simplement anomenes zero és ja una idea, una primera idea. Una obra, per tant, sempre és meditada, i no ho és menys la que ens pensem que, nada a l’atzar, a l’atzar es desenvolupa, puix que si atzar hi ha és el de decidir-se per una de tantes possibilitats implícites en un abandonar-se a la casualitat que destrueixes en fer d’ella un projecte.

Parlem de vegades, han parlat assenyaladament els surrealistes, d’una volguda falta de premeditació que afavoreix l’automatisme creador, però no es redueix tot a explorar, a explotar, una vena més profunda, no tan freqüentada? En la voluntat de renunciar a l’habitual no hi ha una dimissió del pensament que ordena, preordena; hi ha el desig, la decisió, de fugir de la banalitat de la norma i d’escometre-la des de la font d’on brolla com una necessitat.

Dia 19

Llegeixo al diari que el PEN català ha «nomenat» tres candidats al Nobel: Calders, Riera i PorceL Em sembla que hi ha gent força més nobelable que aquests dos darrers i, prescindint de preferències personals, se m’acuden de seguida dos noms, el de la Capmany i el d’en Brossa, tots dos amb una obra més densa al seu darrere i amb més «urgència», per l’edat, de ser premiats.

Ara, allò que hi ha de més admirable és la decisió del PEN d’afavorir l’arribisme que tan bé representa en PorceL Quines maniobres han precedit i presidit aquest nomenament que distingeix, diguem-ho així, la vanitat més desbocada, més impúdica? Quan es tracta d’ell, és inevitable pensar en insistències, en pressions, en petites conxorxes.

Porcel és l’home que ha decidit confondre la maduresa amb el servilisme. Converteix cada reverència, cada genuflexió, en un triomf que defensa agressivament, potser amb la idea que així el farà més digne. Bé, no li ho retrec pas si amb aquest procedir aconsegueix de satisfer el seu amor propi. Però sí que retrauria al PEN que, a l’hora d’escollir, faci el joc d’algú que, siguin els que siguin els seus mèrits literaris, certament que no superiors als de mitja dotzena pel cap baix de la nostra gent que escriu, és notable sobretot per les seves qualitats d’oportunista. No em penso pas que es faci cap favor a la literatura catalana. Ja no se li’n fa en «nomenar» tres persones quan més hauria valgut concentrar tots els esforços en una de sola, en aquest cas en Calders.

Quan algunes dones, d’una manera o altra militants del feminisme, pensen que afavoriran la seva causa si aconsegueixen d’ingressar a l’exèrcit, m’adono que la rentada de cervell a què ha procedit el masclisme és tan profunda que ara per alliberament moltes entenen adaptar-se als «valors» de l’home. Seria grotesca una campanya a favor de la dona-soldat, no pas perquè no sigui cert que mentre a l’exèrcit només hi hagi homes el poder continuarà en mans dels mascles, sinó perquè la dona, en el seu propi interès, i en interès de tots (un interès ignorat per autoritaris i privilegiats) ha de lluitar per una societat desarmada.

No té sentit reclamar o exigir un lloc en unes estructures que cap presència femenina no pot canviar substancialment. Substituir les persones d’un sexe per les de l’altre no modifica la societat si les nouvingudes acompleixen les mateixes funcions. Allò que cal és fer innecessàries aquestes funcions. I junt amb els homes que així ho veuen, són les feministes que han de denunciar el caràcter repressiu que té l’exèrcit pel sol fet d’existir i que tindria encara si vestia faldilles en lloc de vestir pantalons.

Una dona ha de tenir, sense discussions, tots els drets de què gaudeix el baró. Se n’ha de servir per esmenar els errors i els abusos en què ha caigut l’home, no pas per reforçar-los amb la seva aquiescència. No es tracta d’entrar on abans no eren admeses, sinó de fer-ne sortir els qui hi són ara.

Dia 20

Fa dies que penso en la possibilitat d’escriure les Cròniques d’una ocupació, podrien continuar les Cròniques colonials que publicava ja fa temps al Diari de Barcelona. Però a qui proposar-les? No veig que poguessin acollir-les amb prou simpatia aquest mateix diari, ara totalment catalanitzat, ni l’Avui. Tampoc no em sembla que s’hi pugui avenir El Món. Potser El Temps… Però aquí ja hi publico fragments del dietari. Tanmateix, aquesta publicació no ha de continuar pas indefinidament. Em dic doncs que podria interrompre-la així que faci un any que vaig iniciar-la i oferir-los llavors aquelles cròniques… si mentrestant no canvio d’opinió. Ara mateix ja tinc les meves reserves. Em caldria un òrgan d’informació amb una àmplia audiència, i cap de les nostres revistes no en té prou.

Val la pena de repetir les coses si cada cop les dius més ben dites, les fas més entenedores i, dins del possible, hi afegeixes informació. Sense això, la repetició és ociosa. Abstenir-se’n, doncs.

Fa molts anys, de fet era quan començava a manifestar inquietuds literàries, un amic amb qui en parlava em digué: «Tenir idees no és difícil; ho és saber expressar-les». En aquell moment, quan em semblava que d’idees me’n sobraven i en canvi no veia com donar-los una forma acceptable, vaig creure que tenia raó. Després em vaig adonar que no era ben bé així. La ineptitud a expressar idees és precisament l’indici més segur que d’idees ben definides no en tens. Una expressió confusa indica sempre l’existència d’un pensament poc madur. Quan hom s’ha aclarit amb ell mateix, tot raja prou entenedorament, prescindint de la bondat literària que tingui aquesta expressió.

Dia 21

The Working Girls, un film mediocre però que documenta un cert tipus de prostitució, m’ha fet pensar en un bordell poc habitual dels meus dies d’adolescent, a la Barcelona del trenta-cinc. M’hi va portar un individu que coneixia de veure’ns al frontó. Era un pis com tants, sobre el carrer del Carme, i tenia aquesta particularitat: les dones eren tres germanes entre els vint i vint-i-cinc anys. No era un establiment públic del tot; només et donaven entrada si t’hi duia algú que ja coneixien. D’altra banda, a ningú no informat no se li hauria acudit de sospitar que darrere d’aquella porta amb el sagrat cor sobre l’espiell s’exercia la prostitució. Les noies vivien allí mateix amb la seva mare, una dona que no vaig conèixer perquè aquell vespre no hi era. Segons em va dir, també ella s’avenia a fer algun «servei» si li ho demanaven. Tenia uns quaranta-cinc anys i sembla que es conservava prou atractiva.

La noia que ens va obrir ens va fer entrar al menjador que els feia de sala de rebre, on n’hi havia una altra, asseguda a la taula, on feia un solitari que va interrompre en veure’ns. La que ens havia rebut ens va preguntar si volíem beure alguna cosa. Vam demanar un conyac mentre ens instal·làvem, ens el serví i, en deixar l’ampolla, va alçar-se una mica les faldilles i s’estirà la mitja abans d’asseure’s en un sofà que hi havia darrere i on va voler que me li reunís.

Mentre el meu company s’entretenia amb la germana, va preguntar-me si m’agradava i deixà que li posés les mans cuixes amunt, fins prop de la forca, quan me les aturà i va dir-me: «Això és privat». Vam riure una mica, el meu conegut i l’altra van aixecar-se i sortiren per una porta que devia donar als dormitoris, i ella s’abocà provocativament al meu damunt i em xiuxiuejà: «I tu, no t’animes?».

Vaig haver de confessar-li que m’havia quedat sense diners al frontó i que només havia vingut per acompanyar el meu «amic». En aquell moment podia haver-se enfadat, puix que bé l’havia grapejada, però s’ho va prendre amb bon humor, em preguntà quants anys tenia, d’on era, si estudiava, si hi anava sovint, amb noies. Aleshores van trucar a la porta del pis, però no devia ser cap client, perquè tornà sola. I ara va fer una cosa inesperada: se’m va asseure als genolls, m’abraçà, amb la cara molt a prop de la meva, i em digué: «No és una llàstima? Estic segura que al llit faríem bogeries…». Potser es pensava que li havia mentit, però allò dels diners era ben cert: m’havia quedat amb vint-i-cinc cèntims, prou només per fer un entrepà a l’Automàtic del capdamunt de les Rambles. Ella valia quinze pessetes, o sia que per a mi era cara de debò. Li vaig assegurar que hi tornaria… «Mira que et crec!», va riure ella, i va deixar-me. Trucaven de nou, i ara sí, ara era un client.

Dia 22

No sabrem mai, suposo, si l’univers no emmalaltí en fer-hi acte de presència l’home, la intel·ligència. Podem pensar en aquest univers com en un gran organisme viu en el qual tenen lloc processos «normals», encaminats a la conservació d’aquesta vida que tanmateix es va transformant, envelleix i acabarà morint bo i assegurant-se abans la «descendència», un altre univers que no podríem ni imaginar. Però heus ací que «apareix» l’home que, amb la seva intel·ligència, intervé en aquells processos a tall de càncer que degrada el cos en el qual s’acull. La seva obra és força lenta, però la seva capacitat d’intervenció augmenta, guanya en profunditat i en extensió. No serveix ja la vida de la qual és un element, sinó que se n’independitza, treballa per una finalitat pròpia que contradiu les «intencions» de l’univers. Una cèl·lula d’aquest univers s’ha disparat i, duta pel seu impuls, devora, destrueix…

Ara, fins a quin punt es pot dir que això no entra en el «projecte mut» de l’univers que no evità i, ben al contrari, afavorí l’aparició de la vida? Forma part potser aquesta vida d’una dinàmica immanent a la matèria i que inevitablement desemboca en una «forma» intel·ligent? O és potser un producte del «cansament» de la matèria? Sigui com sigui, sembla una «adquisició» definitiva, contra la qual l’univers no disposa de defenses.

Plantes i animals s’integren mentre l’home actua com un colonitzador que obra contra el territori ocupat en la mesura que l’explota, l’espolia, el sotmet a les seves finalitats. Podríem dir que si no hi havia necessitat de «facilitar» l’home, l’univers va mostrar-se imprudent en permetre’l.

Dia 23

Dia 24

Parlava abans-d’ahir d’un possible «cansament» de la matèria que hauria produït la vida i, a la llarga, hauria desembocat en l’home, i ara vull afegir, per tal d’aclarir-me, que no entenc pas aquell cansament com un «avorriment» que ens fa buscar la novetat, sinó més bé com una «fatiga» de l’ús, quelcom de semblant al gastament que poden sofrir les peces d’una màquina, la qual s’atura de seguida que no encaixen. Imaginem-nos però que, en fallar aquestes peces, té lloc, com un «defecte» de l’engranatge, una altra forma d’encaixament que permet a la màquina de continuar funcionant, si bé ara per a fer una altra cosa. Una cosa que, en haver-hi defecte, ja no és útil i, pitjor, pot ser perfectament perjudicial. I ja tenim llavors l’univers afectat per una malaltia mortal, puix que no pot alliberar-se de l’ésser nociu sense morir. L’home, doncs, no només com una pertorbació més o menys greu, però passatgera, superable, sinó com un agent d’allò a què l’univers s’oposa amb tota la seva «voluntat»; la destrucció de la seva «naturalesa».

Albert Cohen o l’empapussament literari. La Belle du Seigneur ens serveix dosi rere dosi del mateix aliment, fins a la indigestió. Els esnobs llepaculs queden ben servits, i hi queden els amants «eterns», però també hi queda el lector. Podem pintar una habitació: necessita dues o tres capes abans de quedar perfecta; les altres sobren i faciliten el clivellament del material. També podria dir: Cohen o la indiscreció literària. No pas perquè reveli més que un altre, sigui més «atrevit»; no pas tampoc perquè s’excedeixi en allò que diu. És en el dir-ho, que es fa excessiu i, per tant, innecessari. Cohen converteix la confidència en xerrameca i en la seva prosa hi ha una feixuguesa que no procedeix de l’estil, sinó de la desmesura; quan sembla que busqui la concisió, es desborda; quan vol ser exhaustiu, es repeteix. Diria que en la seva manera de fer hi ha com un hipertiroïdisme que afecta el metabolisme narratiu. Notable d’altra banda la crueltat d’aquest home, però no és pas un defecte que, havent observat molt, potser havent viscut molt, no es permeti ja cap il·lusió. És defecte, en canvi, que el seu desencís es converteixi en obsessió. Afegiré que res no he apreciat tant com l’estudi del funcionari Deume i de la seva família.

Dia 25

Els qui estem convençuts que en la dona hi ha una capacitat voluptuosa molt superior a la de l’home tenim la tendència a pensar, tanmateix, que aquella capacitat queda reservada a la dona físicament atractiva quan, de fet, la voluptuositat no és la conseqüència de la bellesa (més aviat es podria dir que l’experiència voluptuosa genera formosor), sinó de la naturalesa de la dona. Ens podria semblar, però no sé que cap sexòleg ho hagi aclarit d’una manera suficient, que mentre la voluptuositat de la femella no depèn de la seva forma atractiva, sí que s’ha de relacionar amb el desenvolupament del cos, la qual cosa faria més voluptuosa la dona mamelluda i ben mugronada, amb un bon cul, amb uns llavis vulvars robustos i el clítoris ben desenrotllat, però tothom coneix o ha conegut dones esplèndides ben poc sensibles al goig de la carn i d’altres que, seques o escarransides, amb pit escàs i discretíssimes de pudenda, gaudeixen d’una banda embogidament del mascle i, de l’altra, es gaudeixen en la satisfacció sensual que enllà del mascle es prolonga, i es gaudeixen del tot, com si el cos sencer fos un òrgan sexual.

Es tracta, evidentment, d’una qüestió d’hormones, però allí on comença el misteri, per a mi, és en aquest funcionament hormonal que a algunes les dota d’un físic impressionant mentre els regateja la capacitat eròtica quan a d’altres els en dóna tanta mentre els nega la mena de cos que, aparentment, els correspondria. Algú, no recordo qui, ha dit o escrit que les dones lletges són les més càlides, i si així fos caldria admetre que hi ha «compensació» o, més bé (pensa el mascle), que hi seria si tinguessin tantes oportunitats de copular com les maques. Si no les tenen i la penetració és necessària per a desencadenar tota aquella riquesa voluptuosa, en lloc de compensació hi ha crueltat. I hom s’entristeix davant dels ulls ardents d’aquestes verges madures, físicament poc seductores, que cremen sense que mai no s’encengui la flama.

Sempre m’he malfiat de les confessions dels homes. I sempre, o quasi sempre, he cregut les de les dones. Potser perquè he observat que les d’elles són més vacil·lants i alhora més complexes. Un home sol contar allò que ha fet (i sempre ha fet molt i ho ha fet bé); una dona s’interroga, potser sense saber-ho. L’home parla del sexe; la dona, que es refereix al mateix, parla de sentiments.

Dia 26

Sembla que aquest any comencen molt d’hora les visites «escolars». Tot just s’ha iniciat el curs i ja he rebut les dues primeres noies (setze, disset anys?). Portaven vint-i-tres preguntes preparades i contestar-les se’ns ha endut més d’una hora. M’han semblat més «llegides» que no és habitual.

Potser una de les coses que més contribueixen al «conflicte» humà és la falta de coincidència que molt cops hi ha entre la correcció gramatical i la correcció d’una lògica que només un llenguatge «emancipat» pot expressar. O també: podríem atribuir aquesta situació a l’existència d’un conflicte anterior que encara no hem pogut resoldre i que es relaciona amb la nostra condició de criatures que persegueixen la necessitat des de la contingència.

Dia 27

Entre un i dos quarts de dues a la plaça de la Universitat. Una noia d’uns disset o divuit anys em demana foc. Li allargo l’encenedor, encén la cigarreta que tenia a la boca, i llavors em diu: «No me’l podria quedar?». «Si te’l dono —li contesto—, sóc jo qui haurà de demanar foc als altres; totes les botigues estan tancades i no en puc comprar cap més». I em proposa la noia: «El podríem fer servir tots dos, si venies amb mi…». La fito, sorprès, però ella ja es «repensa» i fa: «No, té. Ets massa gran». I s’allunya amb un somriure. La segueixo amb la mirada i veig que, més enllà, es reuneix amb dues altres noies de la seva edat que devien esperar-la i com totes riuen entre excitades i nervioses, com xiuxiuegen totes tres mentre em llambreguen abans d’allunyar-se…

Una broma, certament. M’imagino que devien haver-se desafiat a qui seria capaç d’emprendre un transeünt i fer-li «proposicions». I trobo que a la noia se li ha acudit una manera interessant de sortir-se’n. També em sembla prou intel·ligent haver-se adreçat a una persona de la meva edat. Un xicot jove podia haver-se mostrat més conflictiu si ella li feia peça. Tot amb tot, penso que si repeteixen el joc massa sovint poden enganxar-s’hi.

A primeres hores de la tarda em telefona una lectora desconeguda. Està alarmada, em manifesta, que ja no col·labori a l’Avui. Algú li ha dit que m’han «tret» del diari i algú altre li ha contat que he rebut amenaces dels ultres. Em cal tranquil·litzar-la i, pel que fa als ultres, li dic que aquesta gent probablement no llegeixen la premsa catalana, de manera que per a ells dec ser un perfecte desconegut. Diferent fóra si intervenia en manifestacions i d’altres actes públics que no exigeixen lectura.

Dia 29

En el seu article d’avui al Diari de Barcelona, «Lleida i els negres», l’Ignasi Riera escriu: «Que si de la terra ferma ens arriben polítics, poetes i lingüistes catalans —Lluís Companys, Josep Benet, Màrius Torres, Manuel de Pedrolo, Joan Solà, Sebastià Serrano—, també ens arriba…», etc. El subratllat és meu. Si algú arriba és en algun lloc i, si ens arriba, aquest «lloc» som nosaltres. I a quin lloc, a quin nosaltres arriben aquests homes (no hi ha dones) de les terres de Ponent? No és més bé que sorgeixen allí, mentre d’altres sorgeixen en d’altres indrets, com un nosaltres (catalans) que som tots?

Quina orella «centralista» ens ensenya en Riera?

Carta de Wellwarth. A part de demanar-me si l’autoritzo a traduir Sóc el defecte, em convida a anar a Nord-amèrica a fer una conferència sobre el meu teatre en particular o sobre el teatre català en general. S’inscriuria aquesta xerrada dintre els actes que organitzen la gent del MODERN INTERNATIONAL DRAMA en complir-se els vint anys de la seva publicació. Em caldrà refusar, com de costum. Ah, quantes i quantes sortides m’ha fet perdre la ditxosa espondiloartrosi!

Dia 30

Setembre al pot. Nota frívola: reprenc la samarreta. (Mentrestant, la Cicciolina, força més valenta, continua ensenyant les mamelles a tort i a dret…).

Sembla que aviat es podrà posar als fills, de primer cognom, tant el del pare com el de la mare, segons convinguin els cònjuges. El projecte fa riure. Ja puc veure des d’ara com, abans de comprometre’s, el «macho hispánico» voldrà assegurar-se que la dona amb la qual té la intenció de casar-se s’avé a cedir perquè la «dinastia» no canviï de nom. Aquesta negociació formarà part del festeig.

M’agradaria oferir una idea als legisladors: establir que el registre civil inscrigui sempre, de primer cognom, els menys freqüents. Aquesta mesura tindria si més no el mèrit d’evitar que d’aquí a un segle tota la població «espanyola» es digui Sànchez, Pérez o Fernàndez.

Més seriosament: per què no donar sempre la preferència al de la mare, puix que és ella qui «sofreix» el fill? En Dídac, al Mecanoscrit ja va veure que res no era més just.