Sr. Daniel Bastida

Barcelona

Amic Daniel: estic redactant el penúltim capítol, de manera que això s’acaba. Si no hi ha res de nou, d’aquí a quinze dies ja podré donar-te la data definitiva de la meva tornada. Accepto agraït el teu generós oferiment, sempre que les circumstàncies, com assenyales, et permetin de tenir-me a casa teva. Però m’atreviria a arriscar un vaticini: no passarà res. La Gabriela acabarà per parlar. És inimaginable un silenci d’aquesta mena que dura tota la vida. I voldrà que els teus fills vagin a casa vostra, o que els hi porti la seva mare. Els estima o els estimarà perquè són els teus fills. I elles dues, rivals al capdavall, seran amigues íntimes que compartiran tot de secrets. Els secrets que tu no sabràs. Aquests dies, entre pàgina i pàgina del llibre i entre dormides amb la Lena, he pensat força en la teva dona. No pretenc entendre-la del tot, em sembla una persona una mica fora del comú. Però sí que veig una cosa: que només li interesses tu. I estic segur que per tal de conservar-te passaria per tot. I tu ho saps. Per això has dit algun cop que no l’abandonaries mai. Saps que no pots trobar ningú tan fidel. I no vols privar-la d’una raó de viure. Tu en tens d’altres: els llibres, la política, les dones que no són ella, i ara els fills. I no et seria difícil de trobar-ne de noves. A ella, sí. A ella ja li seria impossible. Tot el que pugui sorgir capaç d’interessar-la ha de procedir de tu, ha d’estar relacionat amb tu.

Continuo creient que ella va seduir-te —inconscientment—. I accepto que ha volgut dominar-te. És evident, però, que vas revelar-li alguna cosa que l’empresonà per sempre. Alguna cosa que potser no esperava. O no ben bé d’aquella manera. El seu cos? Possiblement. Ja sabem —tu ho dius— que la seva vida sexual fou insatisfactòria fins aleshores. I pensa que tenia trenta-quatre anys. Faig un esforç per imaginar-me què pot sentir una dona de trenta-quatre anys que fins aleshores no entra en el seu món. No pot ser el mateix que sent una noia com la Lena. Això, no. La meva bonica amiga té dinou anys i un cop passada aquesta mica de fixació que la lliga a l’home que l’ha iniciada, serà lliure. L’amor ha vingut al seu temps. Sempre serà natural. I el futur és ple d’homes, si els vols. Homes que l’estimaran, que ella estimarà. Per la Gabriela tu eres la darrera oportunitat i, per un atzar imprevisible, va sortir bé. Hi havia més probabilitats que no hi sortís. Podies mostrar-te maldestre. O trobar-la massa vella. O no preocupar-te’n més l’endemà. O, encara, demanar-li perdó amb sinceritat. Però tot va coincidir favorablement. Sigui per l’emoció, sigui per l’amor que ja et duia, sigui per la teva habilitat, va tenir un orgasme immens. I tu la vas trobar bella i jove. I l’endemà la vas tornar a voler…

Saps què et dic? Si hagués convingut, per tu hauria matat el seu marit. Matat amb les seves mans. No et deixis enganyar pels seus escrúpols, per la seva honestedat, pel seu afany de franquesa. Estic convençut que l’hauria matat. Potser no ho sabia. Mai no va passar res que l’obligués a pensar-hi. Però ho hauria fet. Això o el que fos. I hi ha altres coses. Temps enrera vas parlar de «justificació històrica». Per això va llençar-te pel camí que havia d’ésser el de la grandesa. Ara veig que anaves equivocat. No volia justificar res encara que en certs aspectes fos una noia convencional. Volia ajudar-te a obtenir-ho tot perquè li ho havies donat tot. Sinó que va errar els comptes. I aleshores, si la meva interpretació d’ara fos correcta, la Gabriela ha viscut una tragèdia horrible que tu ni has ensumat: la de no poder donar-te fills. Potser a ella no li interessaven, però sabia que t’havia fallat. Ja ho sé, hi ha una inconsistència que em contradiu. Mai no ha fet res per corregir el seu defecte. Però n’estàs segur? No t’ha amagat les seves visites al ginecòleg? Com ara, per exemple, t’amaga que pren aquests píndoles de la joventut? M’hi jugaria el que vulguis que ignores moltes coses, d’ella. Tot allò que fa, que ha fet o que és capaç de fer perquè continuïs estimant-la. En algun lloc m’has parlat de costum, m’has donat a entendre que entre vosaltres ja no era tot com anys enrera. Però parlaves per tu. Ella deu ser la mateixa —i tu ja no ho saps veure—. Té la mateixa necessitat de tu. I la tindrà fins que es mori. Serà una d’aquestes dones que, si viu fins als setanta, encara voldrà que la posseeixis.

Però tornem al que et deia: t’ha fallat terriblement en això dels fills. Mentre tu no els has volgut, o ella ha ignorat que els volies, encara podia consolar-se amb el pensament de la teva indiferència. I ara, tot de sobte, s’assabenta que no ho eres, d’indiferent. Més: que t’interessaven prou per buscar-te una altra dona capaç de donar-te’ls en les condicions que fos. Ara és més conscient que mai del risc en què ha estat de perdre’t. Sap que encara et pot perdre. I per això els acceptarà i els voldrà a casa seva quan hagi decidit una altra qüestió. La de les teves relacions sexuals amb la Palmira. Pots estar segur que no s’ho creu, que entre vosaltres hagi cessat tot comerç camal. I ara es pregunta si una acceptació franca per part d’ella no l’intensificarà. La pregunta, per a ella, deu ésser aquesta: què és més perillós, deixar que meni una vida al marge, amb uns fills que cada dia l’interessaran més, o integrar-me a aquesta vida a canvi de facilitar-li una relació sexual que cada dia li interessarà menys? De resposta lògica només n’hi ha una. I si per atzar s’equivoca és perquè forçosament s’havia d’equivocar. No crec que oblidi que la Palmira és considerablement més jove —potser més que res vacil·la per això—, però no sap que les vostres relacions han atès un punt perillosíssim.

Tu no vols passar per un home convencional, i reconec que no ho ets del tot. Ho demostra que no et fes escrúpols de tenir fills amb una noia com la Palmira. Tampoc no ets, però, tan emancipat com et penses. La teva carta no me’n deixa cap dubte. Prou que ho dius, i de més d’una manera. Retinc especialment dues frases: «les coses, ja ho veus, no són com eren, o potser mai no han estat com ens pensàvem, i ens hem mentit», i: «És estrany que em fes tan feliç la seva decisió de no anar amb altres homes». Et sabia doncs greu que hi anés malgrat no estimar-la —i aquest no estimar-la pot haver estat una mentida!—. Bé, això ja ho sabíem. Tu ets l’home que pot estimar més d’una dona alhora. M’ho vas dir. Però i ella? És la seva actitud que ho fa tot tan perillós. Deixem de banda les seves paraules sobre Castelldefels. Té més importància un fet tan senzill i en aparença tan innocent com que decidís acompanyar-te en sortir de casa seva a la matinada. Què volia? No l’havies deixada satisfeta? És clar que sí! Però només físicament. Volia continuar al teu costat per no res, per ganes d’estar-hi. Per una necessitat sentimental. I tu, sense confessar-t’ho del tot, te’n vas adonar immediatament. I potser fins i tot et vas començar a preguntar si en la seva decisió de ser casta no hi influïes més tu que els fills. Oi que sí? Ja no renoveu l’ambient embriagador de Castelldefels (no et farà res que un dia aquestes escenes surtin en una novel·la meva?) sinó que el completeu amb sentiments que aleshores no existien ni podien existir. Si més no, la primera vegada. El segon cop… Hi ha notes dubtoses. I n’hi deu haver hagut moltes més des d’aleshores. La petita puta que ha estat la Palmira estava massa assedegada, sentimentalment, perquè tot es reduís al conveni de fer-li un fill o dos. S’ha fet gran. I, de cor, potser no ho ha estat mai, una puta.

Estic encuriosit. Tinc ganes de veure què passarà. Us observo amb una atenció d’entomòleg —i no t’ofenguis—. Al costat de les complexitats de la teva vida sentimental, què són les meves experiències, els meus embolics? Estimo —en el sentit físic de la paraula— una noia que en efecte és deliciosa en molts conceptes i que s’ha convertit ràpidament en una amant acomplerta. Una noia que no en té prou amb el sexe. Això ja ho veies bé. Però no hi ha cap complicació. La deixo participar una mica en la meva vida, fins i tot li permeto que es fiqui en la novel·la, que em doni consells que jo no accepto —té ben poc instint literari.

Però potser sóc injust. Al capdavall no em pot llegir, tot es basa en les meves explicacions. Sovint parla de Catalunya amb interès. Me’n fa parlar. I l’altre dia em va dir: i si venia amb tu? Jo vaig limitar-me a replicar que tinc trenta-quatre anys i ella dinou, que d’aquí quinze més ella tindrà la meva edat actual mentre jo ja fregaré la cinquantena. És clar, un home de cinquanta anys ja és un vell, per ella. Em penso que això la va fer reflexionar. De vegades prova d’engelosir-me, es refereix a nois que ha conegut, i observa la meva reacció. Jo me’n ric i li recordo el que em va dir el primer dia, que són uns sapastres. O bé li contesto que un dia sabrà fer molt feliç un home. Això no li agrada perquè, segons ella, no es pot imaginar fent amb un altre les coses que fa amb mi. Diu que es moriria de vergonya. Pura mentida, naturalment. No n’és de vergonyosa. Les seves amigues m’han volgut conèixer i per la manera que em miren comprenc que els ho ha contat tot. Que alguna cosa havia dit, ja ho sabia. Un vespre va explicar-me tota satisfeta que la Jennine no coneixia una posició que jo li havia ensenyat. Es venja una mica d’aquelles burles que diu que li feien quan era verge. Està molt contenta de no ser-ho. Ara assegura que una noia verge no és ni carn ni peix. També li agrada força que li hagin crescut una mica els pits, que té menuts. Jo els hi veig igual. Però ella diu que no. Sembla que se’ls ha amidat. Ja t’ho vaig dir, té coses infantils. Ingènues. Li falta la profunditat de la Gabriela, de la Palmira. Potser perquè és tan jove…

Plego, acaba d’entrar. Ja em perdonaràs, oi?

Cordialment,

Joan