Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Estimat amic: ben a l’inrevés del que suposes, el teu problema no tan sols no em resulta incomprensible, sinó que també ha estat el meu. I dic ha estat perquè ara ja fa temps que hi vaig trobar solució. Escrius: «No sé si sóc capaç de resignar-me com tu», sense saber que jo no em vaig resignar. Aleshores, quan la Gabriela i jo vam començar a dormir plegats, i fins i tot després, en «amistançar-nos», no vaig plantejar-me ni poc ni gaire la qüestió de la seva esterilitat. Era prou jove perquè els fills em deixessin indiferent. No fou fins força més endavant, cap als trenta anys, que vaig començar a preocupar-me’n. Exactament com ara te’n preocupes tu. Comprenc molt bé, doncs, el teu desencís en assabentar-te que la Masami no pot donar-te descendència i els dubtes i vacil·lacions en què et debats entre l’amor sincer que sents per ella i la perspectiva d’una vida en comú que no pot donar fruit. I em dius que no hi ha res a fer, cap esperança de posar remei a les deficiències de la naturalesa, car es tracta d’una immaduresa dels òrgans genitals que afecta l’úter i les trompes i fa doncs que, funcionalment, quedin per sota del normal. També em parles d’ovulacions incompletes, de pertorbacions endocrines… Suposo que tot deu estar relacionat i potser sí que té raó el ginecòleg en fer observar que pot tenir relació amb les circumstàncies de la naixença de la noia, aleshores de l’explosió de la primera bomba atòmica. Implícitament, gairebé asseguraria que em demanes consell, orientació, i això a despit de creure que el problema m’és estrany, cosa amb la qual demostres prou bé el teu desconcert. D’una banda dius que «no pots» deixar-la: l’estimes i ella no en té la culpa; si la deixes et sentiràs en contradicció amb totes les teves creences, amb totes les teves lleialtats i, per tant, et faràs còmplice d’una «traïció ètica, constant i que sempre m’ha repugnat», com escrius. Són paraules molt grosses, amic, però responen perfectament a la teva manera de ser honesta. D’altra banda «no pots» usar el cos de la Masami com una cosa, «com una mà». Són dos «no poder» en aparença contradictoris, però és que potser no t’adones que hi ha més traïció en el segon que en el primer. No ets un home qualsevol, ets un creador, i et cal nodrir-te d’actes creadors. La teva lleialtat fonamental és «la promesa». Jo no et dic si has de deixar o no has de deixar la Masami; no en sé res. Tot depèn de la qualitat de l’amor que sents per ella. De lleialtat només en pots tenir una, amb el teu futur, i et cal decidir si hi ha més futur, o sigui més «promesa», al costat d’una noia que estimes encara que no et pugui donar fills carnals o prop d’una altra dona capaç de concebre però (potser) emocionalment més «neutra». El meu cas, del qual et parlaré detingudament un altre dia (avui no tinc temps), és diferent. Jo, en un moment determinat m’he trobat «buit», però tu has assolit la «maduresa del teu somni», t’has realitzat a través de la teva vocació i tot el restant que obtinguis ho obtindràs de més a més. No era, no és indispensable. O, en tot cas, només ho és l’amor, i també l’has trobat. Que potser no durarà? No; de segur que no. Tampoc no dura la vida i l’acceptem, ens hi «sacrifiquem». El futur és això actual, perquè cal passar-hi, perquè sense un ara no hi ha un després. D’altra banda, has pensat en l’amor que infligeix un sofriment al sofriment natural de l’«estimar»? No és fecund, això? Et semblarà que m’he convertit en l’advocat de la Masami, d’una noia que no conec, que no sé com és ni què et pot donar, però en ella no hi penso i, en darrer terme, ni m’importa; és un nom. M’importes tu i la teva obra. No dono consells, no te’ls donaria ni que me’ls demanessis francament. Raono, exposo el meu punt de vista en relació a qui ets, a la teva circumstància, i si ella se n’ha de beneficiar, millor, però res més. Jo sé què hi ha, per haver-hi passat com et dic, darrera aquest afany de paternitat, sobretot en aquesta hora, abans dels quaranta anys, quan encara tenim massa vida personal perquè els fills siguin una companyia imprescindible o ens arrossegui el confús desig de delegar-los una part del nostre ésser: hi ha la nostra voluntat de lluitar contra la mort, de vèncer-la, de deixar prou rastre darrera nostre perquè la seva victòria no sigui total. Però tu, amic! Quina perduració més gran pots desitjar? Has creat amb la intel·ligència i amb la sensibilitat, i això és més gran, més durador. És més viu, un fill de carn i ossos? Un fill que potser et «trairà», no respondrà a res del que volies, et renegarà? I més endavant, quan et parli dels meus fills i de les meves inquietuds, no diguis que em contradic; jo sóc un home corrent i, per tant, només tinc una sortida «comuna». Ja hem precisat que podia no haver ocorregut així si anys enrera, amb l’ajut de la Gabriela, no m’hagués enganyat sobre mi mateix i hagués tirat per un altre camí, però ara tot això ja ha estat decidit i no puc fer marxa enrera. Pitjor encara: potser tampoc no la faria encara que pogués; m’he avesat a la rutina de ser com sóc, he creat hàbits, un ambient, unes necessitats… No ens mesurem l’un per l’altre, doncs, car si tots dos hem ensopegat amb la mateixa pedra, una dona estèril, l’accident no té la mateixa gravetat per tu que per mi.

Nosaltres, aquí, prosseguim la nostra tasca i, com t’havia anunciat, celebràrem una altra xerrada. O més ben dit, vaig haver d’encarar-m’hi en solitari, ja que en Prats tingué el mal acudit d’emmalaltir la vetlla del viatge. És al llit, amb grip i una febre de trenta-nou que no el deixa. Van telefonar-me de casa seva a darrera hora, car ell aleshores encara no sabia que es tractava de la grip i tenia l’esperança de sobreposar-se al seu malestar. Si no hagués estat tan tard encara hauria mirat d’ajornar la reunió, però no podia ser i em va saber greu deixar plantada aquella bona gent que ja ens esperaven. Hi vaig anar sol, doncs. I em cal reconèixer que l’èxit potser no fou de la mateixa categoria de l’altra vegada. No pas perquè no hi era en Prats, sinó per la presència d’un cap dur que contrarestà els meus esforços tot seguit que va veure cap on tirava. Potser a cada reunió n’hi ha d’haver un, a la primera ja havíem ensopegat amb l’home de quaranta-cinc anys que s’alarmà que féssim política. Ara, aquest era d’una altra llei; la política no l’espantava, però havia de ser la seva. «Tot això que diu estaria molt bé si darrera nostre no tinguéssim una experiència catastròfica. Molts se n’han oblidat, d’altres són massa joves per recordar-ho o per haver-ho viscut, però el catalanisme fou un dels factors que ens van dur a la situació que féu possible la guerra civil», va declarar. «Jo sóc tan català com vostè, com el qui més, i si algú vol publicar llibres en la nostra llengua, per exemple, no hi tinc res a dir. Però si d’això se n’ha de fer una bandera i ha de ser una excusa perquè tornem a començar, no. Espanya no ha d’entrar en convulsions cada trenta anys per culpa nostra». Vaig fer-li observar que la guerra no l’havia desencadenada Catalunya, i ni tan sols les esquerres, sinó un cop d’estat de les dretes i els militars, els quals no deixaven pas de reconèixer-ho, ben a l’inrevés, ho reivindicaven en emprar la paraula «alzamiento». No calia pas creure que es referien a un alçament de l’enemic, oi? No cal dir que immediatament van sorgir els desordres, l’anarquia que féu obligatòria la sublevació, l’assassinat del protomàrtir Calvo Sotelo, etc. Recordo que vaig preguntar-li: «Vostè sap qui seria el protomàrtir si la victòria hagués estat republicana?». No ho sabia. «El tinent Castillo». No el recordava. «I sap quin fou el motiu immediat de la mort de Calvo Sotelo?» vaig prosseguir. «Precisament l’assassinat del tinent Castillo, el qual els seus companys es van creure obligats a venjar». El meu interlocutor té uns cinquanta anys, o sia que aleshores, l’any trenta-sis, en tenia divuit o dinou, era prou gran per adonar-se del que passava al seu entorn, per llegir els diaris que nosaltres hem hagut de desenterrar després, però si bé no havia oblidat l’«experiència catastròfica», com digué, la seva memòria li feia traïció quan es tractava dels fets concrets. I, si els recordava, els interpretava d’acord amb un realisme tan burocràtic que perdien tot sentit. Com quan ens anàrem remuntant fins a l’origen de la República i es pensà que em faria callar en dir-me que s’havia procedit a una veritable usurpació del poder; hi havia hagut més vots monàrquics que republicans. No obstant això, el rei havia hagut de fugir, es proclamà la República… Per què? Entre els reunits n’hi havia que assentien. Eren fets, no se’n podia dubtar. Tocàvem terra ferma. Què dic? Sòlida roca. Em vaig veure obligat a iniciar un mètode socràtic de reconeguda virtut. Quantes «províncies» hi havia, a la Península? Quaranta-nou. Quantes capitals de província van votar per les dretes? Dues. Quantes per les esquerres? Quaranta-set. D’on van sortir doncs els vots de les dretes? Dels pobles i llogarrets. Quina política es feia als pobles i llogarrets? De cacics. Eren de la dreta o de l’esquerra, els cacics? De la dreta. N’hi havia, a les ciutats importants? No, o no tenien la mateixa força. Qui va votar doncs més lliurement? Els habitants de les capitals. Quins vots expressaven més la voluntat del país, doncs? La conclusió s’imposava. «És la mateixa que van treure el rei, els monàrquics i les dretes», vaig declarar en conseqüència. T’he contat aquests detalls perquè vegis que va ser una sessió trista, perquè t’adonis de com cal repetir sempre les mateixes coses. És a dir, repetir… Entre els assistents hi havia xicots joves que no en sabien absolutament res, de tot això. Fins a cert punt, per a ells va ésser una il·luminació. L’individu no el vaig convèncer, naturalment, i tant me feia; era més interessant que aquests joves s’adonessin que feia una falsa interpretació de la realitat i que representava una actitud que durant tota la vida els havia amagat l’ou. Si bé l’èxit, com et deia, fou menor que en l’ocasió anterior, tampoc no vaig perdre el temps. Els vaig obligar a veure la necessitat de revisar conceptes i dades, la inconveniència de fiar-se dels tòpics en ús. Entre altres el de l’espanyolisme. Perquè, com no podia faltar, l’home acabà per sortir amb allò de «tots som espanyols». No sabia que s’havia ficat en una trampa. Una mica més de mètode socràtic. Aleshores tots teníem els mateixos drets i deures? Naturalment. Entre ells, és clar, el dret d’emprar la pròpia llengua? Sí, ja el teníem. Que podia adreçar un escrit al govern redactat en català? No, perquè no era la llengua oficial. Quina era la llengua oficial? La castellana. O sigui la de la gent de Castella i altres contrades que parlen en castellà? Sí. Però no la dels catalans, bascos i gallecs? No, ja ho acabàvem de dir. Aleshores, la gent de parla castellana tenien més drets que els altres, car podien servir-se de la llengua llur per un comès on no s’acceptava la nostra o la dels altres pobles amb personalitat històrica pròpia. L’argument seu, llavors, fou que era natural que s’hagués escollit com a idioma oficial el de la majoria.

No sense una mica de mala fe, la que es mereixia la seva, vaig replicar-li que en aquest cas també devien tenir més dret al govern de la nació els pobres que els rics, atès que eren majoria. No estaven preparats, va argüir. Per què? Els faltava instrucció. No hi tenien el mateix dret que els rics, si també eren persones? Certament. Per què no l’exercien, doncs? Els faltaven recursos, va haver d’acceptar a la fi. No tenia l’Estat obligació de suplir-hi, si no els eximia dels deures comuns? Sí. I ho feia? No, no del tot. En aquest cas els tractava injustament… D’una cosa passàvem a l’altra, m’havia proposat d’acorralar-lo i ho vaig aconseguir. Ell, de tota manera, va voler tenir el darrer mot: «Amb paraules tot es pot justificar, i les paraules són el seu ofici», va dir-me. «La realitat, però, és més complicada». En Prats hi hauria passat una bona estona. La contradicció l’estimula i, encara que jo no ho faci del tot malament (modèstia a part), ell té la rèplica més oportuna, més esmolada. Ell els hauria fet riure a espatlles de l’infeliç! I dic infeliç no perquè pensés diferentment, sinó perquè no pensava, havia deixat que els altres ho fessin per ell. Després, en sortir, vaig saber, cosa que ell no va creure oportú de dir-me durant la discussió, que havia format part de la División Azul i que, de vegades, encara manifestava nostàlgies per aquell ordre nou, hitlerià, que no havia pogut instaurar-se. Això va contar-m’ho un empleat de l’Ajuntament que va semblar-me un puntal molt ferm: havia intentat de fer redactar en català tots els textos oficials de caràcter local, com tot Ajuntament té dret de fer, però no se n’havia pogut sortir. «I no sols això», afegí, «sinó que van estar a punt d’expedientar-me. No va prosperar perquè no podia ser: estava dintre la llei». Ell i dos nois d’Acció Catòlica em van entretenir encara fins a les quatre, amunt i avall del passeig, on s’adreçaren instintivament, com deuen fer els dies de festa al vespre, en sortir del cine. Un sereno refugiat en un portal ens mirava cada cop més estranyat…

Aquesta segona xerrada m’ha refermat encara més en el convenciment que en Prats va tenir una idea excel·lent quan se li acudí de moure’ns pels pobles. Un dels nois d’Acció Catòlica va dir-me: «Aquí també som uns quants que pensem així, i amb totes les conseqüències. I de segur que n’hi ha més que s’ho callen. Però ningú no s’atrevia a dir les coses que ha dit vostè. En un poble la gent es coneixen massa, tenen por de comprometre’s. Si t’assenyalen amb el dit, te n’has d’anar. De primer s’ha de crear un ambient, i ningú no pot fer-ho més bé que vostès, els escriptors de Barcelona». El meu amfitrió en aquesta ocasió (només a sopar), fou un vetes i fils, antany membre d’Acció Catalana, però em penso que no havia previst que parlaríem tan clar i que hi hauria polèmica. Es va espantar una mica, no m’explico d’altra manera la seva fugida en acabar-se la reunió, quan mormolà «el deixo en bones mans», referint-se a l’empleat municipal, i s’allunyà cap a casa seva. Suposo que més d’un cop ens hi trobarem. Ni els mateixos que són o es diuen «dels nostres» no tenen les idees sempre prou clares.

Una bona notícia abans d’acabar: la Dirección General de Política Interior ha autoritzat la reobertura de l’Òmnium, tancat com ja saps des del 63. És inútil de dir que els diaris no n’han parlat, com si no tingués cap importància. Només hi ha hagut una excepció, que jo sàpiga, la del setmanari «Destino», on han publicat una entrevista amb el secretari de l’entitat. Ho vaig veure precisament el vespre de la xerrada, al poble, on va mostrar-m’ho el botiguer abans de sopar. Per això me n’he recordat, car la cosa ja data de dies.

Fins la teva. Una encaixada de

Daniel

Barcelona, 14 de novembre de 1967.