Sr. Daniel Bastida

Barcelona

Amic Daniel: gairebé em pensava que aquesta seria la darrera carta que t’escriuria abans de la meva tornada. Terra forastera, com saps, avançava força bé i normalment ja hauria d’haver quedat enllestida. Ara he descobert, però, que la segona part és molt superior a la primera, que hi ha una diferència de to i d’intensitat que no em permeten d’acceptar en la seva forma actual les primeres dues-centes pàgines. Les refaig, doncs. Sí, puc aprofitar-ne moltes, fins i tot algun capítol sencer, però és un retoc a fons, difícil. Sempre m’ha estat més difícil refer que fer. D’una manera o altra, em coacciona el text ja establert. No m’hi moc amb llibertat. Calculo, en conjunt, que tinc feina per una altra mesada —feina lenta, laboriosa.

Per si fos poc, he fet la ximpleria d’enredar-me amb una altra noia. Així he complert amb els meus bons propòsits d’abstinència, de fer bondat! Em pensava que seria l’encontre d’un vespre i, ves per on, tots dos ens hi hem enllaminit. La vaig conèixer en un transbordador, on va fer el viatge d’anada i tornada com jo, sense baixar del vaixell, i va resultar que era una lectora meva —de l’única novella que he publicat en paperback, La nit que vam venir. Va dir-me que l’havia impressionada i vaig veure que la recordava bé. Sopàrem plegats i després vaig acompanyar-la a casa seva, a l’habitació que comparteix amb una altra infermera, com ella. Va deixar que em quedés fins l’endemà al matí. Té dinou anys i era verge. Suposo que això és el que va emocionar-me. En saber-ho —perquè m’ho va dir abans— no volia fer-li res, però ella, al capdavall amb molt bon sentit, va contestar-me que un dia o altre havia de començar. Feia tres mesos que era a Nova York i ja estava cansada que les seves amigues, la companya d’habitació i una altra, se li’n burlessin. Totes dues havien estat desflorades als disset anys. A ella, però, li costava de fer aquest pas —tenia una mica de por—. O potser no era ben bé por. Trobava que era una cosa important. En preguntar-li per què s’havia decidit precisament aquell vespre, i amb mi, em va dir que en tota l’estona no s’havia pogut treure del cap una escena de la novel·la. Ja la deus recordar: quan en Joan desflora la Nati. L’havia captivada la seva delicadesa i l’amor que hi posava tot i que eren dos desconeguts —exactament com ella i jo. Es veia doncs en el paper de l’heroïna de la narració i a mi m’assignava el de protagonista.

Vaig ter per manera de no defraudar-la i pel que sembla me’n vaig sortir torça bé. No vam quedar de tornar-nos a veure, suposo que perquè ens vam adormir abans de pensar-hi. I l’endemà, quan vaig despertar-me, ja era fora. Entrava de servei a les vuit i ja eren quarts de nou. En una altra habitació del piset algú respirava tort, però vaig renunciar a tota investigació; devia ser la seva companya. Damunt el llit, a l’indret on es veien els llençols tacats de sang, vaig deixar un paper amb el meu número de telèfon. Però ella no va telefonar-me en tot el dia ni l’endemà. Va venir dues nits després, personalment, quan acabava de tornar a casa amb en Peter, el novel·lista negre, i la Miriam, que m’havien demanat un llibre.

En veure’ls va quedar-se tota cohibida, però ells són prou discrets i comprensius i van acomiadar-se gairebé immediatament tot i les meves protestes que no feien cap nosa. A la porta, la Miriam, rient, em va dir que la petita feia ulls de voler dormir amb mi. I és clar, era això. Vaig deixar-la quedar i aquest cop vam vetllar fins més tard en adonar-me que començava a trobar-hi gust. És una noia ingènua, d’una espontaneïtat que et desarma. M’ha fet pensar una mica en aquella amiga de la Mercè Amó a casa de la qual us reuníeu a conspirar. No recordo com se diu, ara. Així, per exemple, va preguntar-me si em semblava que s’hi acostumaria massa si ho fèiem cada dos o tres dies. Diu que quan t’hi acostumes ja no te’n pots estar, va reflexionar. Això la preocupa una mica, no vol ser una noia promíscua i sap que jo, quan acabi la novel·la, me n’aniré. Un altre dia em va dir que li agradava que tingués quinze anys més perquè així li ho podia ensenyar tot. Segons ella, que parla pel que ha sentit contar a les seves amigues, els nois de la seva edat són uns sapastres. Per tal de quedar bé i justificar la seva confiança, li he hagut d’ensenyar totes les tècniques. No precipitis el judici, però: no és una noia viciosa. Amb ella tot sembla natural —i estic segur que ho és. Es lliura a l’amor amb una innocència entendridora.

Tot això, com et deia de primer, em distreu una mica del llibre. Encara que no la vegi cada dia, sovint em sorprenc pensant-hi amb un somrís que no sé com interpretar. No temis, però, que per ella perllongui la meva estada als Estats Units més enllà del necessari. Tot i que ja sé que li agradaria. Ahir, mentre la tenia, se m’acudí de recitar-li uns versos que acabava de llegir en una revista surrealista francesa:

Ella no en sap gens, de francès, i l’hi vaig haver de traduir. Va envermellir, com la noia del poema, i em digué: i el meu no et va bé, a tu? En assegurar-li que era perfecte, contestà: per què el vols deixar, doncs? El vers mateix… I jo vaig dir-li: Tens dret de tenir altres amants, Lena. I si no vull? va replicar-me ella. I si no et deixo marxar? afegí mentre em lligava amb les cames. Va obligar-me a restar dintre seu potser mitja hora, fins que vaig tornar a endurir-me i mormolà: Te’n recordaràs, de mi? És sentimental, però és tan jove que en ella no resulta ridícul. De tota manera, m’enquimera una mica. Ara, una cosa m’ha ajudat a comprendre: a la Masami no l’estimava. Em va fer sofrir i la vaig fer sofrir, però tots dos ens movíem en l’imaginari. Confio que també ella se n’hagi adonat.

Accepto de traduir el llibre de Lawrence si el podeu treure de les mans de la censura tan sencer com vols. Accepto això i tot el que puguis proposar-me dintre aquesta mena de feina. Caldrà que em posi a treballar tot seguit que arribi a Barcelona. De diners no en tinc. La vida és molt cara, aquí, i jo no sóc particularment estalviador. He viscut sempre al dia i em queden —descomptats els del viatge, que ja tinc de banda— uns centenars de dòlars. Prou per resistir fins a l’acabament de la novella. Més endavant, quan pugui donar-te una data segura, ja et demanaré que em cerquis una dispesa econòmica.

Ben cordialment teu

Joan