Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Estimat amic: no m’ha vingut de nou la teva «explosió» a propòsit del cotxe. Ben mirat podia haver-la previst, no és la primera vegada que m’expresses el teu parer contundent sobre el fenomen automobilístic i el domini de la màquina en general. I no et falta raó. I ara te’n riuràs quan et digui que ja he començat a convertir-me en l’home agressiu que insulta els transeünts o es baralla amb els altres conductors. No me n’adono i ja em trobo un «burro» o un «bèstia» a la boca; em brollen amb naturalitat. Semblen una cosa obligatòria. Per això em pregunto com s’ho fan els capellans i monges, cada dia més abundants, que menen vehicles. Se’n surten amb un «reina santíssima!» o un «Déu ens empari!»? Ho hauré de preguntar a algun d’aquests que ara viuen contínuament entre l’amenaça de la presó i les ires de la jerarquia, perquè n’hi ha que sempre van motoritzats. I no cal dir que vestits de clergymen. Això em fa pensar en un article o, més ben dit, en el títol, ja que l’article no el vaig llegir, que temps enrera publicà aquest deliciós setmanari que surt a Madrid, «¿Qué pasa?», el qual encara no ha tingut mai cap sanció tot i que en molts dels seus articles jo hi veig una incitació a la violència (si més no desperten la meva). Deia, referint-se als capellans: «Ahora sin sotana, y después ¿sin qué?». No trobes que suggereix un futur strip-tease del nostre estament levític, en competència al que fan, discretament, les noies del Molino, on la Mary Mistral ens mostra cada nit els mugrons? Feia temps que no hi havia estat, anys, però l’altre dia hi vam anar amb en Recasens i la seva dona, una parella de Reus a casa la qual vaig fer nit un vespre que m’invitaren a participar en un col·loqui sobre teatre. Ell n’escriu, i novel·les també, fins n’ha publicat una a compte d’autor, a la seva vila, i no és pas excessivament dolenta. En tot cas, força més bona que els versos de la seva muller, concurrent assídua a tots els premis i per això sol ja una mica coneguda entre els afeccionats. Són una parella simpàtica, de bon conviure, i, havent sopat, va ficar-se’ls al cap de veure una negra, la Verdalie, que actuava en aquella sala. Algú els n’havia parlat, i amb motiu, perquè remenant és una prima donna i aconsegueix uns efectes obscens als quals no arriba, potser perquè no vol, la Mary Mistral. Però és ella qui encén verament el públic, en aquell moment ja engrescat. No fa una exhibició completa, cosa que no li permetrien, però duu uns sostenidors reduïts a la mínima expressió, una mica amples de dalt, i a mesura que es contorsiona els mugrons se li van escapant fins que són netament visibles: uns mugrons primets i llargs, dreçats, com si també a ella l’estimulés la gimnàstica a què es lliura. En Recasens i la seva muller hi van passar una bona estona, però la Gabriela ho va trobar tot massa descarat… Bé, no sé per què et conto tot això; sembla que arreu les noies es despullen força lliurement. Però ací, després de tants anys de «moralina» (i que no s’han acabat), la cosa ta el seu efecte i hom es pregunta com aquests espectacles són compatibles amb el «profund esperit religiós del nostre poble», com se sol dir en lletres de motlle. Potser els assistents al Molino i a d’altres indrets més o menys semblants són una excepció. En tot cas, no pot parlar-se’n com d’una generació més vella i més pagana, car hi havia força gent jove, nois de trenta anys cap avall, i a fe que s’hi divertien. Potser l’endemà van anar a confessar-se a primera hora. No se sap…

Notícies de la col·lecció de novel·la: tot continua com temps enrera, si bé jo no m’he resignat a arxivar el projecte i, de tant en tant, l’airejo en les nostres reunions setmanals. Darrerament n’he parlat de nou amb en Brull, a soles, sense la influència pertorbadora i prudent de l’Ordeig, i tinc esperances de decidir-lo. Sembla un xic més optimista, ara. Hem ensopegat uns quants títols que s’han venut força bé, i també l’anima que d’altres editors facin projectes ambiciosos, com els que diuen que té una casa nova, Llibres de Sinera, que es proposa de publicar una col·lecció de clàssics europeus on anirien Voltaire, el Decameró, el Diari de Pepys, etc. Em sembla un programa força més arriscat que el nostre, seran volums molt gruixuts i que els costaran un dineral de traducció. Però algun motiu o altre deuen tenir per creure que els vendran. Jo, amb en Brull, empro l’argument que a cada editora li cal pel cap baix una col·lecció de prestigi, encara que econòmicament no doni tant de rendiment o fins i tot s’hi perdi algun diner, sempre que les altres col·leccions compensin. Sí, a la llarga confio sortir-me’n. Mentre algú altre no em pispi la idea, de la qual temps enrera ja havia parlat amb algunes persones. No cal que et digui que de l’Ulisses en particular ja no me n’he preocupat més i continuo ignorant, doncs, qui té els drets, si els té algú.

L’assumpte multa, pel qual t’interesses, deu anar fent el seu curs. I ho dic perquè aquestes coses no solen quedar mai mortes encara que passis temps sense saber-ne res. La darrera vegada que te’n vaig parlar t’escrivia que la Gabriela, com els altres, havia de fer una declaració de pobresa, però pel que es va veure després no ho devia entendre bé, ja que el document que a la fi va signar al jutjat es referia a la incompetència d’aquest poder judicial per actuar en l’assumpte. Així ho vaig comprendre pel paper que dugué a casa. Pel que sembla el jutjat que li corresponia a ella no era un dels que ja s’havien inhibit, i la prova és que algú fins i tot va rebre a casa l’amenaça d’embargament si no pagava en el curs de tres dies. Tot plegat és un embolic. N’hi ha que no han rebut mai cap comunicació de res, però van ser cridats a la comissaria, de manera que se suposa que també els correspon una multa. D’altres van rebre el comunicat de la policia amb l’ordre de multa del governador civil i ja no han tornat a sentir parlar de la qüestió. Uns tercers, com et dic, han estat comminats a pagar. Sí, un veritable desori. Un dia o altre deurem veure en què acaba tot. Ja no s’ha celebrat cap més reunió i sempre que veig algun dels multats i en parlem em trobo amb la mateixa resposta: no en saben res. Cal afegir (no sé si t’ho havia escrit) que els diaris no han parlat pròpiament de l’assumpte; només dos d’ells van publicar una nota curteta i perduda entre els anuncis on es deia que havien estat multades seixanta persones (són vuitanta-set), sense especificar noms. Els elements més actius d’entre els sancionats van fer un veritable dossier on s’explica i documenta la cosa i s’han emprès algunes gestions perquè es faci públic, però fins ara no han donat cap resultat. Tothom se’n renta les mans. Encara hi ha por o, com diuen, prudència.

No tothom en té, o no tothom en té tanta. Ens atansem ràpidament al primer de maig i hi ha la intenció que aquest any sigui una festa sonada. Tot d’elements de l’oposició activa, amb les Comissions Obreres davant, preparen ja una vaga a escala nacional que, si sortia bé, podria tenir repercussions ara imprevisibles. Te’n puc parlar sense trair cap secret; la policia no ho ignora, i la prova és que hi ha hagut una certa mobilització, en el sentit que ara fins i tot per les carreteres es veuen més guàrdies civils a l’aguait. Se suposa que miren d’evitar reunions preparatòries entre els conjurats, però aquests ja comencen a tenir alguna experiència conspiratòria. També s’ha parlat de detencions preventives, però potser és un rumor fals, no ho he pogut confirmar amb seguretat. Tot plegat va creant un sentiment d’expectativa, si bé hi ha força escepticisme. No se’ns poden amagar les dificultats amb què topa un moviment d’aquesta mena quan tothom s’ha acostumat a obeir, a témer, a desinteressar-se. Ara, és clar, tampoc no pot negar-se que un descontent sord, i de vegades no tan sord, es va manifestant més o menys públicament durant els darrers anys, com ho palesen tots els conflictes parcials que coneixem a través de la premsa i d’altres sobre els quals es mira de no parlar, o ben poc. Ja et tindré al corrent del que passi, com no sigui que ja hagis tornat. Vas dir que pensaves fer-ho a l’abril, oi?

Comparteixo, ja ho saps, la teva «simpatia» pels reformistes, que així em sembla que caldria anomenar tots aquests que amb els anys han anat rectificant però no han rectificat prou. Els conec gairebé tots, m’hi frego sovint en actes autoritzats i, algun cop, fins i tot en alguna reunió no autoritzada si se’ls ha convocat per qüestions que afecten únicament la «cultura», però amb cap d’ells no tinc prou amistat per fer-los preguntes franques que exigeixen respostes inequívoques. I tampoc no cal, ben mirat. A hores d’ara em sembla que no hi ha dubte que els interessa la conservació del sistema sempre que es liberalitzi una mica i permeti una certa autonomia (cultural) a les «regions». És a dir, això està mal expressat, aquest «sempre» hi sobra. Els interessa doncs la conservació del sistema, però els agradaria que fos més comprensiu. Si no s’hi mostra, continuaran dintre, com a «oposició». El sistema no l’abandonen, no han tingut mai la intenció d’abandonar-lo, i els sabria greu que desaparegués. No volen sorpreses, els fa por el desconegut i creuen o s’esforcen de creure que amb tot de petites reformes que deixarien incòlume l’estructura actual tot podria arranjar-se. Un cert sentimentalisme els fa preferible, en alguns casos, «viure» aquest sistema en català, en un sentit «provincià». Durant anys no s’han atrevit a dir-ho perquè calia consolidar el repetit sistema i, ara que s’han vist obligats a manifestar-se, a abandonar llurs posicions, actuen com a element moderador. Confien sempre que no canviarà res de substancial, perquè són gent de detall, amics de la conservació de l’ordre que els ha permès de sentir-se «personatges» sense que de fet ho fossin. Els més llestos se n’adonen i suposo que, a hores d’ara, són els que viuen més desconcertats. No cal comptar-hi per res. Poden fer algun servei (no gaire) mentre es tracti de parlamentar sobre menudes concessions i, si en un futur molt immediat tenim per exemple premsa catalana, ells la dominaran. Això ja s’ha vist. Faran totes les concessions que calgui i no s’allunyaran d’unes coordenades «folklòriques» que els altres ja hem superat fa anys. Són, i poden ser cada dia més mentre el sistema duri, un tap i una coartada. Però se’ls força la mà, se’ls força contínuament, i no sempre poden mantenir l’equilibri d’un «just compromís». Curiosament, fa prop de trenta anys que no han pertangut a cap societat, ni a la nostra, que han deixat que es fes sense ells, ni a l’altra, on se’ls ha fet fer tots els papers de l’auca, amb predomini del de criat. Com és possible que vulguin continuar mantenint un sistema que no els respecta, és una cosa que sobrepassa la meva comprensió. Naturalment, ja ho sé, els falta dignitat; a ells, als dignes, les tombes blanquejades que creuen que l’abillament fa l’home. Ajuda a entendre’ls una mica un fet que també deus haver observat: per ells la «cultura» catalana s’acabà pràcticament abans de la República, de vegades força abans. Remenaran Maragall fins a l’exhauriment, i aleshores res, un precipici. Potser de lluny en lluny citaran un nom (el d’un amic), però en conjunt tenen per no existent tot allò que s’ha fet després, la gent que ara compta. De tu mateix, quants cops n’han parlat, en referir-se a la novel·lística catalana? Que jo sàpiga, mai. Estan negant el país que diuen que volen servir. És que en volen servir un altre. Fabra els va bé. Els van bé tots els morts, perquè ja no fan nosa. Però acceptar Fabra, reivindicar-lo, vol dir acceptar allò que ell representà, tots aquells que «tenen» la seva actitud. Viuen en plena contradicció i no ho saben. O potser ho saben i s’entossudeixen a negar la realitat. Alguns hi són mestres i confio que un dia, públicament, tindrem ocasió de veure com els devora la hipocresia. En això sí que no m’acabo d’entendre amb en Prats, que pretén que en el fons no hi ha «mala intenció». Tots són homes de cinquanta-cinc per amunt i, per tant, ja «nostàlgics». Això, al seu entendre, excusa moltes coses, sobretot perquè opina que el «món nou» es farà sense ells. Però el món nou ja es fa ara i ells poden influenciar-lo fins a cert punt encara que no siguin ningú, o potser precisament perquè no són ningú. El país encara es deixa impressionar per certes retòriques. Tu saps amb quina freqüència han saltat noms d’aquests en el curs de les nostres xerrades de cafè? Mai no falta algú que hi veu un guia espiritual, un dirigent! La corrupció ha fet molt de camí entre les ànimes càndides. Cal una obra implacable de denúncia.

No sé si tot això, aquesta breu impressió del nostre panorama, contribuirà gaire al teu recobrament. Perquè tu, més que deprimit, estàs malalt. No et sé veure amb aquesta Ann, fascinat com dius per la sordidesa d’uns gestos i d’una cambra, després d’haver viscut amors sans i la bellesa de cossos alegres. Quina culpa vols expiar? Em penso que cedeixes a la facilitat, perquè sempre és més fàcil lliurar-se a la desesperació que combatre-la. Ja sé què et passa: tens el convenciment d’haver abandonat la Masami a una sort injusta, d’haver facilitat, si no provocat, un cert anihilament del seu ésser, i cal que tu «doblis» la seva aventura. Et va venir molt a punt trobar-te amb aquesta antiga companya teva i, probablement, hi veus un atzar feliç. No et cal cercar, t’enfonsaràs a poc a poc com has enfonsat la Masami i al capdavall del camí ja no et podràs retreure res, seràs tan miserable com ella, ofegat en un bany de gelea. I després ho analitzaràs en una novel·la, amb un gest virtuós! Et molesta? Magnífic! Això voldria, provocar la teva indignació. Amb quin dret podries dreçar-te contra la indignitat pública de tots aquests de qui hem parlat si no et revelaves contra la teva indignitat privada? Perquè tu no has anat a cercar (o has acceptat) una experiència fructífera, sinó que vols fer-te mal. Pots estar segur que la fórmula no és inofensiva. Com te sents, en aquesta habitació desordenada, nu davant una noia nua que no estimes, que no t’interessa i que ni és prou dona per fer impúdic l’acte d’omplir-se de gelea? Una mica com un insecte al qual queden només uns minuts de vida? O com el derelict que copula amb la seva ombra? Et plau, ser un tub més en la seva vagina? Des de quan t’elegeixes com un objecte? No insisteixo…

Amb amistat i decebut,

Daniel

Barcelona, 29 de març de 1968.