Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Benvolgut amic: abans d’ahir vaig rebre el teu darrer llibre i ja l’he llegit. Feia tant de temps que no ens hi havíem referit, des d’abans de l’estiu, que ja gairebé me n’havia oblidat. I aleshores encara em parlaves d’unes dificultats de censura que semblava que ajornarien la publicació. Per sort, no ha estat així i ara ja és a l’aparador de totes les llibreries, o de gairebé totes, perquè encara n’hi ha algunes on aparentment els sap greu d’exposar massa material català. Com acabo de dir-te, l’he llegit ja, en dues sessions, i m’explico perfectament que els nostres «mentors» de terra endins t’hi posessin pegues: aquest encarament de les generacions en funció, diguem-ho així, de la guerra civil i de la situació a què donà lloc, s’ha tractat poc i mai amb tanta sinceritat, amb tanta valentia. T’ho dic sense ganes d’adular-te, i per això afegiré que, al mateix temps que m’ha admirat un cop més per l’actualitat dels temes que tractes i per aquestes grans qualitats literàries teves que sovint ens permeten d’oblidar que fas literatura, m’ha fet adonar d’una cosa: que la teva absència de Catalunya ja és massa llarga. Els teus nois, aquests obrers i estudiants que poblen la novel·la, són joves de la nostra generació, dels qui tenim entre trenta i quaranta anys, i no els xicots de vint i vint-i-dos que pretens retratar. El conflicte és actual, l’ambient és actual, però ells, nois i noies, no. Molts no ho notaran. Vull dir molta gent dels nostres anys. I s’explica: no freqüenten la joventut. Però jo que hi he hagut de tenir tractes sovint i n’hi tinc encara, sé que ells són d’una altra manera. Fins i tot el seu llenguatge ha canviat. Des de fora no ho pots veure i, sense voler, caus en un cert anacronisme. Ells tenen més consciència dels problemes que nosaltres. Parlo en uns certs termes generals, encara que siguin limitats. Nosaltres érem quatre gats, en aquell moment no hi havia una consciència col·lectiva prou estesa perquè tu, jo i vint més fóssim representatius. I, si existia, era massa soterrada perquè algú se n’adonés. Si n’hi havia que es movien era únicament per raó de «joventut», que és el que passa amb els teus personatges, no per una situació política, social, etc., concreta. Ara, sí. El país ha canviat, i ha canviat en pocs anys. O diguem que durant aquests pocs anys, vuit o nou, el canvi s’ha manifestat. Hi ha una reacció més precisa, més intencionada. I, paradoxalment, passen coses tan estranyes com això de la Universitat de Barcelona que, després d’anys d’agitació, de sobte no es mou. Però un bon observador ho podia haver vist venir. Hi ha estudiants que parlen de cansament, de desgast, de l’impacte de les sancions, etc., però de fet és probable que hi hagi una altra cosa: un excés d’inquietud que es tradueix en una fragmentació de voluntats. Tothom vol el mateix, però només fins a un cert punt; a partir d’allí, les solucions divergeixen. Cada partit té la seva, i n’hi ha dotzenes (jo conec aquests: Federación Universitaria Democràtica Española, Unión de Estudiantes Demócratas, Frente Socialista Universitario, Partido Comunista-Marxista-Leninista, Acción Social Democràtica Universitaria, Partido Comunista, Federación Universitaria de Estudiantes Antifascistas, Asociación Nacional de Estudiantes Independientes, Partit Socialista Unificat Català, Federació Nacional d’Estudiants Catalans, Moviment Febrer 62, Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, Nova Esquerra Universitària, Catòlics Catalans, Bloc d’Estudiants Nacionalistes, i els que oblido en aquest moment). Em parlen de discussions inacabables, de desavinences, d’odis, d’intrigues, de guerres sordes. I si és difícil d’acabar de comprendre-ho bé sense viure-ho, sense trobar-se en el joc, els resultats parlen tots sols. És possible d’imaginar que hem arribat en un moment en què importa més la construcció que l’enderrocament. Això no és cap mal mentre l’enderrocament no presenti cap problema. Però aquí, ara, el presenta. Cal tenir solucions, sí, però de primer cal disposar d’un «espai» on aplicar-les. Tot això preocupa encara que no s’hi sàpiga trobar remei, i el teu llibre ho hauria de reflectir si pretén posar en escena la gent jove de l’any 1966. Mai no t’havies arriscat a arribar tan a prop, a cercar una coincidència entre el moment d’escriure un llibre i la data dels esdeviments que descriu. I ho has fet amb l’assessorament de diaris i revistes, però sense preocupar-te prou de la mentalitat que aquests retalls de premsa i aquestes informacions no exposen ni deixen endevinar prou bé, en part perquè les escriuen persones que no hi entenen, que no hi simpatitzen, i en part perquè no poden parlar ni que vulguin. No et molestarà, n’estic segur, que, per una vegada, em decideixi a donar més importància als factors negatius de la teva novel·la que als encerts indiscutibles. Perquè la crítica és constructiva, com tu la vols i l’acceptes. El llibre és bo, sospito que a hores d’ara ja no en pots fer de dolents, tens massa ofici i ets massa creador, però podia haver estat més que això: una fita. I no dubto que ho hauria estat si visquessis aquí. Cal que tornis. Aquest exili voluntari ja ha durat prou. Vine amb la teva Masami, ja que sembla que això vostre és seriós. Una japoneseta companya d’un escriptor català encara pot ocasionar admiracions i fer una mica d’enrenou; però la nostra societat, que no sempre ha estat tancada del tot, s’obre més i més. D’altra banda, ara tens un prestigi prou sòlid (i en el teu cas és un prestigi autèntic) perquè t’ho puguis permetre tot. I d’oportunitats de guanyar-te la vida te’n sobraran. En aquest moment hi ha prou editorials per donar-te feina, jo mateix em comprometo a fer-te un lloc a can Brull si et convé. Tindràs traduccions (de passada, continuem les gestions per fer-nos amb els drets de l’obra d’en Joyce; m’ha alegrat que acceptessis d’encarregar-te del monòleg de la Molly) i amb això sol ja et podries guanyar la vida. No pas esplèndidament, és clar, però amb suficiència. I els teus llibres també rendeixen; amb alguna excepció, són els que es venen més bé. I aquest d’ara, Llibertat provisional, encara es vendrà més, hi pots pujar de peus. En fi, no t’he d’explicar res, prou que ho saps. Només repeteixo amicalment; torna.

Al capdavall no hem fet res amb en Santana, la meva sinopsi no li agrada. M’ho vaig témer en veure que passaven la tarda, el vespre i la nit sense tenir notícies seves. I en vaig estar segur quan l’endemà va continuar fent el mort. Just com anava de temps, la cosa era prou clara. Em venien temptacions de trucar-lo jo, però una mena d’amor propi me’n privà. Era ell qui havia de dir-me una cosa o altra: sí o no. No ho va dir; no ho ha dit encara. De fet, s’ha captingut d’una manera estranya. Tres dies després em va fer dur un sobre amb deu mil pessetes i una nota on deia que me les enviava «tal com havíem convingut». Res més. Què et sembla? Amb ell sempre m’ha passat una mica el mateix: moltes presses, molts projectes, moltes persecucions quan li ha interessat una cosa i després, sense explicacions de cap mena, una desaparició sobtada, fins que li ha tornat a convenir de posar-se en contacte amb mi. Però mai no havia estat tan barroer. Potser no té res a veure amb la sinopsi, això; poden haver sorgit altres entrebancs; encara que ell pretenia que ho tenia tot lligat, no te’n pots fiar. (Per exemple, m’he assabentat que perquè donin el permís de rodar una pel·lícula en català cal que el guió procedeixi d’una obra catalana publicada). Sigui com sigui, tenia una certa obligació de posar-me al corrent. Aquest gest d’enviar-me els diners sense cap explicació és una mica ofensiu. La Gabriela, que anys enrera, quan ell començà a aparèixer i desaparèixer capritxosament, li agafà una mica d’antipatia, encara està més molestada que jo, potser perquè havia trobat tan meravellós que em convertís en guionista d’un cinema català. Sortosament, si ens ha fallat això, prospera en canvi el projecte que teníem amb en Prats. Més: el dia vint-i-u ja celebrem la primera xerrada. Te’n parlaré.

Quant al que em dius d’en Debray i la CIA, ho trobo més que dubtós, com tu mateix. Em sembla molt natural que aquesta agència que actua pràcticament amb una independència absoluta vulgui desacreditar el revolucionari francès, i això és motiu suficient per no creure les espècies que s’han posat en circulació. Si va dir alguna cosa (i ja vaig escriure’t que preferia creure que no), devia ésser obligat pels maltractes als quals de segur que el van sotmetre. La carn és feble, i la dels intel·lectuals encara més. Podria acceptar, doncs, que les tortures li resultessin intolerables, però és inversemblant una col·laboració amb la CIA. Que els agents d’aquesta organització intervinguessin en la captura del «Che» (i ja no dic en la seva mort, perquè ara sembla ben establert que de fet el van portar a Higueras encara viu, només ferit, i que allí decidiren executar-lo per tal d’evitar-se un procés sensacional) és més que probable; al capdavall abunden en els països de l’Amèrica llatina i hi actuen amb tota impunitat, si no protegits pels governs sotmesos a l’imperi del dòlar. No hem de permetre que ens enfanguin homes que respectem per les seves idees i que a ells els fan nosa. Això, aquests rumors, ens han de fer menysprear encara més uns serveis que s’han convertit en una potència maligna, en una mena de càncer de la civilització. Però no comencem a fer sermons…

Una abraçada del teu amic

Daniel

Barcelona, 27 d’octubre de 1967.