Sr. Joan Peralta
Jones Street
Nova York
Bon amic: ets exigent. No és que no m’agradi així, l’amistat, sincera (al capdavall no n’hi ha de cap més mena), però m’hauries de deixar respirar una mica, fer-te càrrec, si més no, que si em poso a contar-ho tot amb aquestes cartes no n’hi haurà prou i em caldrà escriure tot un llibre. Potser sí que tens motius per trobar una mica sospitós, primer: que la Gabriela i jo elaboréssim tot aquell projecte de grandesa que et deia i, segon: que jo em supedités tan completament a una idea que partia d’ella. La meva carta de l’altre dia era tan llarga que ja no recordo ben bé tot el que t’hi deia, però sé que vaig abreujar i, per tant, que corria el risc de donar-te una imatge falsa de la meva realitat. No creguis que tot això va ser un bufar i fer ampolles, com se diu vulgarment, ni que la idea, el projecte, naixés sencer de cap a peus, decidit una vegada per totes; ni, sobretot, que fos elaborat en fred. És a dir, només fins a cert punt. Hi ha d’haver per força una punta de fredor en un determini que hom pren amb finalitats pragmàtiques, això sí, ho veig, ho reconec, però nosaltres vam anar fent feix lentament. Jo volia resumir i, posats a entonar una mena de mea culpa, potser també m’inclinava a donar-te la imatge més desfavorable possible de mi. Avui, després d’haver-me expansionat una mica (si d’una carta tan llarga se’n pot dir una mica!), ja no hi estic tan d’acord.
Sí, la Gabriela té i ha tingut sempre una gran influència damunt meu: això no em cansaré de reconèixer-ho. Però em penso que mai no hauria acceptat que decidís totalment per mi, i menys encara si m’hagués sortit amb una proposició brusca, brutal, per ben intencionada que fos. Ara ja fa massa anys de tot plegat perquè pugui recordar ben exactament totes les circumstàncies, tots els matisos, tot l’encadenament que ens menà d’una cosa a l’altra. Potser va començar tot amb una conversa insignificant, com tantes altres que en devem haver tingut; potser parlàvem de poesia i discutíem els poetes de les darreres generacions, la meva inclosa; potser vam concloure que cap no acabava d’interessar-nos gaire i els vam comparar amb el que jo podia fer, amb el que segons ella ja havia fet amb el meu primer llibre… Sí, va ésser així, i van sortir a relluir aquells jocs florals que ella trobava encara tan prestigiosos (i jo també, francament), en els quals uns desconeguts, uns il·lustres desconeguts que em calia suposar que hi entenien, es van decidir per mi quan hi devien haver concorregut altres noms familiars, amb un historial, amb una obra extensa. No hi havia en Ventura Gassol, per exemple? És cert que a ell també li n’havien donat un, de premi. Però a d’altres, no. No podia ésser un atzar, i ella se’n convencia en tornar a rellegir els meus poemes i, més que aquells, els altres que havia escrit després, més madurs, més «bons», amb més ofici. Oi que hi estava d’acord? I sí, jo hi estava d’acord, era veritat, i era natural que fos així. L’expertesa es guanya a poc a poc. Però només la guanyen aquells que tenen una facultat, que estan dotats. D’això se’n van seguir unes quantes comparacions entre el que havia fet jo i el que havien fet o feien d’altres que tenien els meus anys o uns quants més. Analitzava els poemes, els rellegia en veu alta… i s’enfadava una mica si li recordava que jo era un novel·lista i no un poeta.
Quan va ser que brollà la idea que un poeta era més important i que, per tant, m’havia d’enorgullir més dels meus versos que de la meva prosa? Ella havia defensat la meva novel·la d’alguns atacs, notablement dels del meu germà que se n’indignava i se’n reia, tot alhora, però a soles, entre nosaltres, potser opinava com ell. Bé, no del tot, és clar; en el fons, allò que més molestava en Francesc era que escrivís en català, i si es ficava sobretot amb la novel·la, era perquè havia tingut més ressonància que els versos o Aparellats a qualsevol hora, el recull de contes de la Selecta, un volum que tampoc no mereixia l’aprovació íntima i sincera de la meva cosina. A part de la inclinació natural que manifestava per la poesia, potser influïa també en el seu parer la mena de literatura a què m’havia abocat després; segons ella, seguia un camí perillós i que em podia fer impopular, fos quin fos l’impacte d’escàndol que produïssin els meus llibres. Aquesta mena d’impacte, precisament, havia d’evitar-lo. Ja pots imaginar-te quines són les raons d’una dona burgesa de casa nostra davant certes sortides tremendistes de la joventut. No cal insistir, doncs. Res d’això, però, no m’hauria afectat sense aquella pregunta que es convertia en argument: no valia més ser poeta que novel·lista, un bon poeta que un bon novel·lista? No a tothom se li pot preguntar, això, i a mi ja m’havia d’afalagar que em trobés en situació de respondre; volia dir que era (si vols en herba, incipientment) totes dues coses. Quants ho podien dir? Entén-me: ella no pretenia agafar-me per la vanitat, perquè em proposava, si d’això se’n pot dir una proposició, un joc més important: el d’ésser jo mateix. Perquè hom podia realitzar-se més bé, més completament, en la poesia que en la prosa. Cap novel·la, per exemple, no pot atènyer la profunditat d’alguns poemes dels grans poetes, Rimbaud, Rilke, Eliot, etc., i és en aquesta profunditat que es realitza l’home. Ningú, doncs, no té més oportunitats de ser ell mateix que el poeta. Potser no m’ho deia amb tanta pedanteria, però el sentit era aquest, i no li faltava raó. Com podia vacil·lar, jo, el dotat, quan tenia al meu abast aquesta realització i les satisfaccions que comporta excel·lir en la més noble de totes les arts?
Que n’hi dedicàvem, d’hores, a aquests temes! Ja t’ho vaig dir. Però no érem dos generals que decideixen una operació victoriosa davant el mapa desplegat. O encara no. Això vindria després, quan pensaríem en els mitjans de facilitar la meva «carrera». De primer, ser poeta no ho era, una carrera; més aviat ho vèiem com una missió, o com un destí, el més embriagador dels destins per un xicot com jo. Tots hem tingut aquests entusiasmes, i ara trobo que és trist pensar en tants i tants que arreu del món han viscut la il·lusió de ser algú, de fer-se els capdavanters d’un moviment de renovació, els adalils del seu temps, l’Homer al qual és promesa la immortalitat. I més trist encara haver viscut el somni d’un altre. Perquè això és el que feia jo: viure el somni de la Gabriela.
Però prou, per avui. Tot d’una em sento deprimit, extraordinàriament deprimit…
Amb una encaixada
Daniel
Barcelona, 7 de juliol de 1967.