Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Estimat amic: havia llegit alguns detalls de l’afer LeRoi Jones que em contes. No recordo on, en quina revista, però no he oblidat el títol, que era bo: «Justícia Poètica». És curiós que em parlis d’ell quan tinc precisament sobre la taula una antologia, The Moderns, on recull la prosa de tretze dels seus contemporanis, inclòs en William Burroughs, del qual encara no he tingut ocasió de llegir el cèlebre Naked Lunch. Per què no me l’envies? Pel que fa a Jones, és un individu brutal i m’imagino perfectament quines devien ser les seves respostes al jutge aquest. Tu ho dius bé, és un home irat la ira del qual no s’accepta perquè «no pertany». Jo crec que aquesta és la injustícia, la injustícia que perseverarà mentre algú pugui encara dir d’algú altre que no és dels «nostres». D’estranyesa en estranyesa es pot arribar, s’arriba indiscutiblement, a situar-lo fora de l’espècie humana. No és una mica aquest el cas dels jueus? No ho és el de totes les comunitats oprimides, de la classe assalariada, de les minories religioses en nacions confessionals? És clar, hi ha graus en l’escàndol. I en aquesta hora el grau més alt correspon a Biafra, al Vietnam, als negres de l’Amèrica del Nord. Com et deia en una altra carta, durant els darrers temps la «narració» de la meva vida ens ha donat poca oportunitat de referir-nos a la «marxa del món», però no et creguis per això que no la segueixo, que els meus problemes personals em facin tancar els ulls a una realitat que té lloc ara i ací. No la podria oblidar ni que volgués, la injustícia crida massa fort i, amb les teves paraules, «cerca la nostra complicitat». I el pitjor és que potser la hi donem cada cop que callem, cada cop que la deixem passar en silenci perquè no hi podem fer res. Si tots els homes de bona voluntat un dia es diguessin que sí que poden… Però n’hi ha prou, d’homes de bona voluntat? Ho som, tu i jo? Potser no prou. Qui sap si els darrers no són aquests que es xopen de gasolina i es calen foc perquè no han trobat cap altra manera de significar llur protesta, de fer-la escandalosa en resposta a l’escàndol de l’home perseguit per l’home en nom de pells, déus, ídols i fantasmes. Això ho va dir un dels nostres interlocutors en la penúltima xerrada que vam tenir en Prats i jo. Perquè prosseguim, ja vaig escriure’t que ho faríem. Fou un xicot jove, d’uns vint-i-sis anys, obrer per més detalls. Digué: «No mourem res fins que el nostre estat d’indignació no sigui permanent». La frase poden haver-la pronunciada d’altres (no ho sé), però en ell era original, li eixia del més profund del cor, obeïa un convenciment íntim que acabava de trobar, o de descobrir, darrera les nostres paraules o, més concretament, darrera les paraules d’en Prats relacionades amb tot el que anàvem dient, car al·ludien l’home honest que instintivament es solidaritza amb el feble, «l’únic que té raó». Va ésser magnífic, sobretot allí, entre aquell públic compost, com sempre, d’un tant per cent força crescut de burgesos que no ho podien admetre. Perquè respecte a algú representen la força. Això fa, i ara passo a contestar com puc les teves preguntes, que la nostra acció hagi estat efectivament criticada en alguns sectors. Els nous «lliguers», per exemple, creuen que fem massa demagògia. Ja no els agrada gaire el nostre nacionalisme, car ells són regionalistes, però encara els fa menys gràcia que, a poc a poc, cada dia més obertament, anem propugnant una «Catalunya proletària», com va dir-me no fa gaire en Garriga un matí que vingué a l’editorial. A en Prats no li perdonen la seva «conversió» i troben que jo em deixo arrossegar massa per ell. Ja s’han oblidat dels temps de Crepuscle sostingut i, si el recorden, els costa de creure que en el fons pugui continuar essent el mateix. Cal reconèixer que les aparences no sempre hi han estat; no els blasmo gaire, doncs, en aquest sentit. En realitat els molesta que fem política; voldrien només patriotisme, un patriotisme entès a llur manera, és clar, no sé si com el que obligava llurs pares a recórrer al poder central cada cop que l’obrer amenaçava «interessos sagrats». Aquest sector, doncs, està una mica desconcertat i ens mira amb força recel. El Front Català, en canvi, amb el qual per la resta ni en Prats ni jo no tenim cap relació particular, ens ha fet arribar la seva felicitació i segueix la nostra feina amb simpatia, fins i tot amb simpatia creixent. Consells? Ajut? Pròpiament, no. Ajut moral, si de cas. Ben cert que no ens en cal cap més, per ara. Les xerrades sempre tenen lloc en dissabte, com ja vaig dir-te, un dia que tots dos tenim lliure, a la tarda, i no suposen cap sacrifici econòmic. És a dir, jo, per exemple, podria emprar aquelles hores fent unes quantes pàgines de traducció, i també hi ha les despeses del tren que fins ara a ningú no se li ha acudit de pagar-nos, però és poca cosa. En general algú altre, normalment el nostre «contacte», ens té a sopar i a dormir a casa seva, i si algun cop hem hagut de fer nit a la fonda, sempre ens han pagat l’habitació. La xerrada, és clar, no la cobrem. Però tampoc no cobren els qui hi assisteixen, i el temps el perden o l’aprofiten tant ells com nosaltres. Hi ha hagut una excepció, només, un cop que algú lliurà un sobre a nom meu, on hi havia cinc mil pessetes, sense cap mot d’explicació. Cal dir que en Prats i jo ens vam quedar una mica astorats, sense saber què n’havíem de fer. D’una manera o altra, ens semblava immoral embutxacar-les. A la fi vam decidir comprar un lot de llibres que hem enviat a la petita biblioteca que té el casino del poble. També anònimament. No sé si algú deu haver relacionat totes dues coses…

He trobat magnífica la teva idea. I en Prats, al qual vaig exposar-la de seguida, també. Sí, un segon tàndem que, a una distància de temps prudencial, insistís sobre un terreny ja adobat, seria molt convenient. Donaria profunditat al nostre projecte, convenceria la gent que no es tracta d’un acte esporàdic, sense demà, o sigui d’una autèntica xerrada de cafè que al capdavall no mena enlloc. Comparant notes, també podríem establir els progressos que es fan, les diferències de reacció entre un públic ja preparat i un altre que encara no ha treballat ningú. Tot això es podria anar afinant força, i t’asseguro que ho farem. Des d’ara ja comptem amb tu per quan vinguis i fins i tot hem trobat ja (sense proposar-li-ho específicament) la persona que et podria acompanyar, el noi Batlle, del qual ja et vaig parlar arran de la publicació de la seva primera novel·la, una cosa que tocava el problema de la immigració. Si fins i tot te la vaig enviar! Jo el conec poc, hem coincidit un parell de vegades, però en Prats s’hi ha relacionat una mica i sap que té ganes de fer coses, de fer-se útil, i que el nostre treball li sembla «collonut». Això sol, la possibilitat de comptar amb tu, faria que t’esperéssim amb impaciència encara que no hi hagués, com hi ha, altres motius d’alegria davant la teva tornada. D’altra banda, jo personalment opino que aquesta ocupació t’ajudarà a sobreposar-te als teus problemes íntims, no resolts encara que la separació amb la Masami sigui cosa decidida. Sé perfectament que no n’hi ha prou amb decidir, amb trencar, perquè tot quedi definitivament solucionat. Per la resta, i ara sóc jo qui em mostro una mica dur i cruel, crec que aquesta experiència que has fet no et serà inútil, que t’enriquirà, com sempre que hi ha dolor. El dolor ens ajuda a aprofundir-nos i, per tant, és una experiència positiva encara que tots procurem estalviar-nos-la. En això em deuràs donar la raó.

Tu i jo encara tenim un compte pendent. Vaig avançar-te que les teves consideracions no m’ofenien i que potser fins i tot eren justes. I sí, pensant-hi bé, com m’ha fet pensar aquesta lletra teva, hi ha quelcom de veritat en l’estudi, interpretació o explicació, com vulguis dir-ne, del meu cas. De fet, jo mateix t’he dit una cosa semblant des de bon començament. Van escollir per mi, la Gabriela decidí què seria, féu el meu projecte, i jo no vaig saber veure que, fos el que fos, seria equivocat, perquè només jo el podia fer. I això ha menat, no hi ha dubte, a tota la resta. Cal estranyar-se que m’«indisciplinés»? Aquesta indisciplina era el projecte que presentava jo sense saber-ho, amb la finalitat de no veure’m totalment negat. La meva protesta. Ja sé que això no podia salvar-me com a poeta, però no veig tan clar com tu que aquesta sigui la causa del meu fracàs. El fracàs ha estat perquè no ho era, no ho sóc, o no ho sóc prou, certament no de la categoria que la Gabriela s’imaginava. Si m’hi hagués obstinat per un projecte propi no hi hauria hagut pas més encert. El domini de la passió? La lucidesa? No, això no ho accepto. No en saps res. Potser no en sap res ningú. En quines condicions es dóna la poesia, què la fa possible, quina actitud exigeix? Els testimonis es contradiuen. Quin domini de la passió hi ha, per exemple, en la poesia d’Aragon (i el cito perquè sé que t’agrada), fundada precisament sobre la passió? És ell qui s’abandona al seu domini. Bellament, poèticament, perquè és un poeta i sap tots els recursos de l’ofici. Domina la llengua i el seu do poètic, no la passió. En canvi, la domina Rilke, i Eliot, el qual també domina el lliurament que Rilke fa a les potències obscures del sentiment. I són igualment uns grans poetes. També parles de disciplina (no d’ordre), i quina disciplina hi va haver en Villon, posem per cas, o en Rimbaud? N’hi va haver, però, en Valery i en Mallarmé. I el cas Lautreamont? No, aquí no puc acceptar les teves conclusions; et vas deixar endur per una certa sol·licitació de les paraules, per la fórmula que salta a la ploma i queda prou bé perquè ens enlluerni.

Hi ha vegades que em sento un privilegiat. Acceptem que jo fos el seduït (al capdavall no hi ha dubte que ho vaig ésser d’una manera o altra) i que això m’hagi posat en conflicte. Però aquest conflicte precisament havia d’ésser fecund, el conflicte sempre ho és (recorda què hem dit de l’enriquiment del dolor) i mai no ha matat cap talent de poeta, com tampoc no l’ha perjudicat una realització eròtica els elements de la qual «no ha mestrejat». D’altra banda, no acabo d’entendre’t, ací. Només me’ls vaig deixar arrabassar una vegada, amb la Gabriela. És clar que, reflexió feta, potser amb això ja n’hi ha prou. D’aquí es desprèn tot el que ha seguit, sí. L’impuls de fugida i, doncs, de jugada, que em duria al llit de tantes altres dones. Però no oblidis tampoc que fins i tot quan em deixava arrabassar per la Gabriela jo feia el descobriment més prodigiós i aconseguia una comunicació total. Transitòria, no ho nego, mentre la resta perdurava i per això mateix esdevenia falsa. No era falsa la conducta (no en podia observar cap més), sinó tot allò altre accessori a l’amor i que hi volíem integrar. No hi ha hagut fidelitat, en cap sentit, perquè ho feia impossible el fet de viure junts i d’ésser ella com era (i jo com era jo, és clar). He procurat ser sincer, però he dit moltes mentides, me les dic a mi mateix, de vegades sense saber que ho són. I no pas perquè no m’interessi d’aclarir-me, sinó perquè és difícil. Què hi ha de cert en la teoria de l’estímul aplicada al meu cas? Fins a quin punt la «cadena» que sentia al coll provocà el meu interès per altres dones? Què hi tenen a veure, els anys que ens separen? Fou la frustració «professional» que decidí l’«organització» de la meva vida eròtica? Puc agafar totes aquestes preguntes, i d’altres que en trobaria, examinar-les detingudament d’una en una i contestar per la negativa sense faltar a la veritat. Però al cul de totes elles queda un residu, i això em pot fer dir: tot plegat. Tu poses en joc unes facultats de novel·lista, però et fixes més en la situació que en la persona. I compten totes dues coses. Per això et dic: no et falta raó. Però no és tota la raó, i la raó exacta, completa, potser no la sabrem mai, tu perquè restes exterior a mi i a les meves motivacions, i jo perquè assisteixo de massa a prop a la comèdia, al drama o a la tragèdia, com vulguis, de la meva vida diària. A tu et sobren perspectives, a mi me’n falten. És això que fa tan difícil de comprendre l’home, un home? I com t’explicaràs ara un altre episodi que es refereix precisament a la Montserrat, per la meva relació amb la qual em preguntaves? Car a ella em referia quan, en la meva darrera lletra, et deia que t’havia de parlar d’altres coses. Vol dir, doncs, que són anteriors al petit incendi que vam sofrir i, de fet, daten d’abans de Nadal, quan ella va tornar a passar uns dies a Barcelona, a casa dels seus parents.

Un matí, divendres, em va telefonar. Era el dia vint-i-dos, una data fàcil de recordar; totes les ràdios de la ciutat transmetien els números de la loteria que anaven sortint al «bombo» de Madrid i les veus ensucrades dels nois de l’acadèmia de San Fernando no paraven de repetir guarismes amb aquell to de cantarella que les fa tan antipàtiques. Acabava d’arribar i volia saber si ens podríem veure. Jo gairebé vaig caure de cul, a fe. Després de la nostra darrera entrevista al Museu Picasso, i encara que hi hagués hagut aquella nota posterior, estava convençut que mai més no en tornaria a saber res; s’entén, si ella havia de fer el primer pas. Aquell dia no em venia bé, els divendres sempre són un mal dia per la feina, s’acumula treball que s’hauria hagut d’anar fent durant la setmana i que cal enllestir abans de dissabte a migdia, i així li ho vaig dir. Però no hi feia res, ens podíem veure l’endemà, ella no se’n tornava al poble fins diumenge. Vam quedar que l’aniria a recollir a casa seva a les cinc, però després vaig recordar que a les quatre em calia anar a veure en Soler, un dels nostres dissenyadors que viu al passeig de Pujades, i a la fi con vinguérem que ens trobaríem a l’entrada del parc de la Ciutadella. Va acudir-hi puntual i tot seguit, pel somrís amb què m’acollí, vaig comprendre que la nostra entrevista no s’assemblaria gens ni mica a la que sostinguérem la darrera vegada. I sí, fou diferent, però no com em pensava. Duia un tres quarts fosc damunt una faldilla curteta de color crema i la vaig trobar més bonica que mai. Així mateix li ho vaig dir: «No sé si tinc poca memòria i d’una vegada a l’altra me n’oblido, però cada cop que la veig la trobo més meravellosa». Es va quedar mirant-me, amb uns ulls gairebé astorats i amb el somrís amb què m’havia acollit suspès a la comissura dels llavis. «Bé…», mormolà com si li costés un petit esforç. Aquella entrada meva, tan espontània, l’havia deixada sense alè, i jo vaig riure, però després, en veure que la seva actitud no canviava, em vaig enseriosir. «No l’ha afalagada, oi?». Ella sacsejà el cap. «No». «No li agrada que li diguin que és bonica?». «No», repetí. Ens havíem endinsat pel parc, però no feia gaire bo, ja era tard, i vaig proposar-li que ens limitéssim a travessar-lo; sortiríem per l’altra porta i, si volia, podíem seure una estona en un bar. Ella s’hi avingué. «És molt desconcertant, vostè, Montserrat», li vaig dir. «Ho és amb tothom?». «L’altre dia estava de mal humor, m’ha de perdonar. Per això he volgut veure’l, per desfer aquella mala impressió», féu. «Ja em va escriure. No n’hi havia prou?». «M’ha semblat que no», replicà, i en mirar-la vaig adonar-me que els seus ulls expressaven com una mena de rancúnia, com si s’hagués ofès del que acabava de preguntar-li i al mateix temps no s’atrevís a manifestar-ho per si no hi havia impertinència en les meves paraules. Aleshores vaig aturar-me i la vaig agafar pel braç mentre li deia: «Què li passa, Montserrat? Ens acabem de trobar i ja he dit dues coses que li han desagradat. De qui és la culpa?». «No ho sé», digué, sense negar-ho. «El primer dia, quan ens vam conèixer al poble, no era així. Em va semblar que simpatitzàvem». Ella tornà a caminar passeig avall, prop dels arbres que desprenien humitat i una sentor dolça de fusta, de matèria vegetal, i féu: «És que vostè estableix com una mena de… de complicitat». «Complicitat?». Tot d’una estava esbalaït, però la vaig comprendre perfectament quan es mirà el braç que no li havia abandonat. Vaig enretirar la mà a l’acte. «No li he fet l’amor», vaig dir, una mica molest. «No», va admetre, «ja ho sé». I immediatament: «Perdoni, no en faci cas». Però jo no hi volia passar, per allò. «Vostè no parla a la lleugera. Si sent que hi ha una complicitat entre nosaltres, senyal que hi és. Però potser l’estableix vostè». «Potser sí», confessà amb indiferència, com si no tingués ganes de parlar-ne més, ja penedida d’haver-ho esmentat. Em vaig tornar a aturar. «Jo no l’entenc, Montserrat. Per què provoca aquesta situació?». «Jo?», va admirar-se, i era de bona fe, vaig llegir-li la sinceritat als ulls. «Sí; potser no se n’adona, però està provocant una situació… d’enamorats». Va reprendre la marxa, es va anar allunyant lentament i, passat un segon, vaig seguir-la. Semblava distant, hostil, i això suscità la meva pròpia hostilitat. «Si vol tornar a casa li buscaré un taxi», vaig dir. «No vull ofendre-la més». Però ella denegà. «No m’ha ofès. Té raó». I contradictòriament: «No havia d’haver vingut». Vam continuar caminant cap a l’altra sortida, tots dos desconcertats pel que estava succeint i que ni l’un ni l’altre no havíem previst. Va ser precisament aleshores, durant aquell desconcert, que vaig tenir la sobtada seguretat que havia vingut a oferir-se’m i no s’ho volia confessar. Encara vaig quedar més esbalaït, ja t’ho pots imaginar. Però tampoc no era ben bé això. Vaig subjectar-li el braç per tercera vegada tot dient-li: «Tornem a començar, Montserrat, i aquest cop com dos amics. M’agradaria verament ser amic d’una noia com vostè». «Per què?», fou la resposta. «Per moltes raons. És intel·ligent, encara que avui no ho demostra; entre nosaltres hi ha una certa identitat d’idees i després, last but not least, com diuen els anglesos, m’afalaga que em vegin al seu costat», vaig acabar amb volguda lleugeresa. «Veure’l?», féu ella. «Qui l’ha de veure?». «Ningú, tothom… La gent que passa». «I què en treu, d’això?». «No res. Ni cal», vaig contestar-li. I llavors, de nou: «Tornem a començar». «Com?», digué ella. Jo vaig somriure, pensant que la tornaria a ofendre. «Així: vostè és una noia que es troba bé al meu costat i jo un noi que es troba bé al seu. Tots dos som joves, però plenament adults, i simpatitzem. Som, a més, dues persones de bona fe i podem confiar l’un en l’altre, ser sincers». Aquest cop m’havia equivocat, ja que en lloc de molestar-se va somriure. «Que senzill que ho veu!». «És senzill, Montserrat», i vaig deixar relliscar la mà pel braç, fins a la seva mà, i ella abaixà un moment els ulls abans d’alçar-los de nou, però no em defugi. «Així?», digué. «Així», vaig replicar jo. I ella: «Perdoni que li recordi, però ha oblidat una cosa: que és casat». «No, no l’he oblidada; si no ho fos, no tindríem aquesta conversa. Vostè m’acceptaria amb naturalitat, deixaria que li fes l’amor…». Amb un moviment brusc, s’alliberà dels meus dits i, dura de nou, digué: «No li deixaria fer res». Ara jo ja no vaig immutar-me. Sabia que no tenia res contra meu; en tot cas, contra ella mateixa. «Ja hi tornem», vaig queixar-me. «No seria natural que l’hi fes?». «No», va contestar abans d’adonar-se del que deia. Tan innocentment com em fou possible, vaig preguntar-li: «És lesbiana, doncs?». «Lesbiana?». Va envermellir amb una violència que potser no he vist mai, sobtada i total, i un moment gairebé vaig témer que em pegaria, però em vaig refusar a adonar-me’n i, amb la mateixa naturalitat, com si s’hagués limitat a fer-me una pregunta, vaig prosseguir: «No s’ha casat i ara em diu que no troba natural que un home la festegi, li faci l’amor… Què pensaria, vostè, al meu lloc? No és una noia lletja ni una vella agrejada, sinó una dona de vint i tants anys extraordinàriament bella». Ella digué: «Ara em pot buscar un taxi». «Perfectament», vaig fer, «fugi». «M’ha insultat», replicà ella, i jo vaig denegar amb el cap. «Accepto que hi hagi homosexuals i lesbianes. Si jo ho fos, no me n’avergonyiria». «Però jo no ho sóc». Aleshores, impulsivament, la vaig subjectar per les espatlles. «Què li passa, Montserrat? Per què em tracta d’aquesta manera, com si tingués por, com si jo fos un enemic? I per què des de l’altre dia, quan vam anar al Museu Picasso? Què li passa, digui?». Ella m’esguardava, desafiadora, encara vermella. «Què n’ha de fer?». I jo: «Res, és veritat». No em deu cap explicació. Però jo li ho pregunto com un amic… Ella va tenir una rialla forçada, seca i desagradable. «Com un amic?». «Sí. Què li passa?». Ella em fitava intensament, i ara el rubor desapareixia per deixar-li una pell blanca, pàl·lida. «Ho vol saber de debò?». «Sí». «Em vol fer l’amor?». «Sí», vaig tornar, «si tu vols», i la vaig tutejar per primera vegada. «Vingui, doncs», digué, i mirà amunt i avall, però de taxi no se’n veia cap. Li havia deixat anar les espatlles i ara vaig veure que es retorçava una mà contra l’altra, amb neguit. «Per què t’has posat tan pàl·lida? Per què estàs tan nerviosa?», li vaig preguntar. «Sortim», contestà ella, i aleshores vam veure un cotxe que baixava pel passeig.

En pujar-hi, digué al xofer: «Carrer de Gomis», i es refugià en un racó, amb les mans sobre els genolls, com si els volgués amagar. «No és on viuen la teva tia i la cosina?», vaig preguntar-li en veu baixa. «Sí, però no t’amoïnis, en aquesta hora no hi són». La presència del taxista, del qual no ens separava res, com no fos la remor del trànsit quan sortirem al passeig, dificultava les coses, però així i tot li vaig dir: «No hi ha cap necessitat que em facis una demostració, Montserrat». «Sí, hi és», replicà ella. Jo vaig agafar-li una mà, sense separar-la del genoll. «Et repensaràs abans d’arribar a casa», vaig reflexionar. «I jo no vull que t’hagis de penedir de res». Ella tornà a riure d’aquella manera breu i eixuta. «Jo? Això tu!». «Si ha de ser així, sí», vaig reconèixer. «Escolta, Montserrat…», i ara li vaig agafar l’altra mà i tot, sense que ella oposés cap resistència. «Mai no he abusat de ningú, i no voldria començar amb tu». Ella escopí més que no digué: «Et fas enrera!», i el seu menyspreu colpia com una bufetada. Vaig callar, vaig abandonar-li les mans, que tornaren a caure sobre els genolls com si fos el seu lloc natural de descansar, i vaig repenjar-me cap a l’altra banda, lluny d’ella. No tenia les més petites ganes de posseir-la, tot possible desig m’havia abandonat i, si no hi hagués intervingut aquella punta d’amor propi que ella mateixa acabava de provocar, pots estar segur que hauria fet aturar el cotxe per deixar-la. No entenia res d’aquells canvis d’humor i la seva actitud gairebé em repel·lia. Ara ja no era bella. Però sí, ho era, me’n vaig tornar a convèncer en mirar-la de nou, de perfil, enseriosida i greu, més distant que mai ara que se m’havia ofert. Vaig comprendre que era infinitament desgraciada, que tampoc ella no volia allò que anàvem a fer. «Montserrat…», vaig començar, però sacsejà el cap, pregant-me que callés. Vam seguir Rambla amunt, cap a la plaça de Catalunya, la travessàrem, vam enfilar el passeig de Gràcia i després el carrer Salmeron. Era dissabte, com t’he dit, i per si fos poc faltaven dos dies per Nadal. Els carrers eren curulls de gent, resplendien, profusament il·luminats per una quantitat immensa de bombetes de color distribuïdes en arcs, en columnes, en tendals que s’allargaven a pèrdua de vista i encenien la ciutat, d’on muntava cel amunt un halo càlid d’humanitat enfebrada, riallera: parelles il·lusionades, dones amb infants, famílies senceres que havien sortit de compres i badaven pels aparadors que els proposaven una infinitat de temptacions… I nosaltres, discordants, tancats en el cotxe, muts, cadascú al seu racó, gairebé ignorant-nos. Qui s’hauria cregut que ens disposàvem a convertir-nos en amants? Davant d’aquella alegria col·lectiva que, un moment, feia oblidar problemes, preocupacions, escasseses, malestars i repressions, la nostra actitud semblava encara endurir-se i ara, en mirar-la, fins i tot li vaig trobar un perfil agressiu, com si s’hagués convertit en una au de presa. En arribar a l’avinguda de la República Argentina, el xofer preguntà el número on anàvem, ella l’hi va dir i tornàrem a quedar-nos callats fins que el cotxe s’aturà en la penombra, entre dos fanals; aquí ningú no havia guarnit el carrer.

Quan pujàvem amb l’ascensor, vaig preguntar-li: «Estàs segura que no hi ha ningú?». Em va contestar breument: «No tornaran fins a les nou». Vaig repetir el gest que havia tingut al cotxe, quan li allargava les mans, i vaig fer: «En aquest moment estic segur que t’odies. I a mi també». Ella brandà el cap, lentament. «T’equivoques». «Però de debò tens ganes que et faci l’amor?». «No», digué, implacable. Aleshores em vaig enrabiar. «Però escolta, tu per qui m’has pres? I per qui vols que et prengui? Se me’n fot que siguis una lesbiana o que no ho siguis. Això tampoc no demostrarà res». Ella no va molestar-se, ben a l’inrevés, ara gairebé parlà amb dolcesa: «Volies saber què em passava, oi? No has dit això?». «Sí». «Ara ho sabràs, doncs». «M’ho pots dir. Et creuré», vaig proposar-li en el moment que l’ascensor s’aturava al replà. Però ella havia tornat a emmudir, obrí i tancà la porta i, després, la del pis, sense afegir paraula. Dins, vam travessar el vestíbul i, suposo que per assegurar-se que érem verament sols, cridà: «Tia? Elena?». No va contestar-li ningú, tot era fosc, i llavors digué: «Vine, la meva habitació és al final del passadís». Però jo m’havia aturat. No podia ser. «Ja està bé, Montserrat», vaig dir-li. Ella, que em precedia, m’allargà la mà. «Vine», repetí. Jo vaig negar-m’hi. «Què et proposes?». Se’m va anar atansant, fins que em fregà amb el cos. Vaig veure el moviment del coll, violent, com si s’empassés la saliva, i amb uns ulls esfereïts preguntà: «Ja no t’agrado? No em trobaves tan bonica?». «Precisament perquè m’agrades i perquè ets bonica. No et puc fer això. No ho puc fer a ningú. Tu mateixa has dit que no volies…». Aleshores va besar-me, sense deixar-me anar la mà. Vaig desfer-me’n amb una empenta. «Si no et respectes tu, et respectaré jo!», vaig cridar-li, i tot seguit, una mica calmat per la meva grandiloqüència: «Tu no ets així, Montserrat. Em vas fer goig des del primer dia i et vull…». «Vine, doncs», em va interrompre. Però jo vaig afegir: «Et vull amb amor». Ella replicà: «Com saps si no t’estimo? Com saps si aquell dia no et vaig ofendre perquè t’estimava?». Jo vaig fer: «Som dos desconeguts, Montserrat». «No, ho serem d’aquí a un moment», digué, i insistí: «Vine». Vaig quedar-me on era mentre ella es ficava a l’habitació. Volia anar-me’n, em deia que havia d’anar-me’n; ningú no me’n privava, la porta era prop, només havia de fer unes passes, obrir-la i tancar-la darrera meu… Però d’una manera o altra allò era incomplet, no podíem separar-nos tan fàcilment… Mai no m’havia trobat en una situació semblant. Per això devia decidir-me a seguir-la, perquè faltava quelcom, no sabia què, i l’experiència era nova.

En entrar al dormitori ella ja s’havia tret el tres quarts i ara seia al llit, amb les cames estirades: es treia les mitges. Vaig quedar-me a tocar de la porta, mirant-la, i aleshores ella, sense parlar, va alçar-se, es descordà el vestit que tancava per darrera, se l’estirà cap amunt, va deixar-lo en una cadira i, amb el viso encara posat, féu lliscar les calces cames avall. Després, amb un sol moviment va fer seguir el viso i els sostenidors, altre cop per damunt del cap. I va restar així davant meu, totalment nua, amb les corretges que li subjectaven la cama. Em llambregà fugaçment i tot seguit les desféu, reposà l’extremitat artificial contra la tauleta de nit i es va estirar sobre la vànova. La cama era tallada a mig pam de l’entrecuix. No sé si vaig continuar gaire estona al costat de la porta. Segons, minuts, quarts, hores… tot això no tenia sentit; el temps era un altre. Només sé que ella reposava sobre el llit, de sobines, amb els braços caiguts al llarg del cos i que jo vaig anar atansant-m’hi amb una mena de sanglot que no explotava, que no podia explotar, i es traduïa en un balbuceig, en un gemec que em feia mal a la boca. Ella em mirava, silenciosa… Vaig aturar-me al seu costat, arran de llit, encara amb aquell balbuceig tremolós penjat als llavis i, inclinat endavant, mig caigut i mig agenollat, vaig enfonsar la cara entre els dos pits; plorava.

Ja sé que tu no et permetries mai una escena com aquesta en una novel·la. I jo tampoc, si l’escrivia. A part que descrigui uns personatges i unes situacions poc o gens típiques, és una escena que sempre es veuria «inventada». No pertany a la literatura seriosa. Però això és una carta i jo un home de carn i ossos que ha viscut aquest moment, per bé que ara em sembli irreal. No ho és. Vaig deixar-me caure damunt d’ella, amb la cara entre els seus pits, trist com mai no ho havia estat; ni quan ens vam quedar sense casa, ni quan morí el pare, o la mare, no devia sentir res de comparable. Perquè era bella, és bella, amic. I li faltava una cama. Va ésser un xoc terrible, i per això no podia dir ni una paraula. Només plorar. I aleshores vaig sentir la seva mà que m’acariciava lentament els cabells amb un gest tendre que durava, que durava… A la fi, vaig poder articular: «Per què?», tot alçant el cap, però ella féu: «No et repugno…». Vaig tocar-la, els meus dits s’atardaren en la cuixa mutilada, sobre el monyó, com si volgués familiaritzar-m’hi, i ella repetí: «No et repugno…». Però esperava, ho vaig veure en els seus ulls, en el seu gest, les seves mateixes paraules ho revelaven; eren una afirmació, però insegura, temorega, com espantada de la seva gosadia. Vaig despullar-me al meu torn. Però sabia que encara no estava preparada i, inclinat al seu damunt, li vaig besar els llavis, els pits, el ventre, les cuixes, sense oblidar la mutilada; en arribar al sexe, el tenia humit, i vaig penetrar-la… No, no sentia ni gota de repugnància. Però estic segur que ho hauria fet, que m’hauria forçat a fer-ho, encara que l’hagués sentida. No podia abandonar-la, ferida, turmentada, com no podem abandonar algú que s’ofega al nostre davant. Té vint-i-set anys (aquell vespre em va dir l’edat exacta) i mai no havia fet l’amor amb ningú. La cama la hi havien tallat de joveneta, quan acabava el batxillerat, i en la seva vida només hi havia hagut un home, un anglès, que fugí d’ella en veure el membre amputat. «Li ho vaig dir i no s’ho creia», va contar-me quan reposàvem al llit. «Quan se’n va convèncer, em va reprotxar que li ho hagués amagat. Ens havíem de casar…». Naturalment, ella en va fer una tragèdia diguem provisional que va convertir-se en definitiva a París, dos anys després, quan un dia s’avingué a seguir a una cambra un xicot que acabava de conèixer al taulell d’un bar del quartier latin. Però això no m’ho va contar aquell vespre. Entre una cosa i altra se’ns havia fet tard i tenia por que ens sorprenguessin la tia i la cosina. D’altra banda jo tampoc no em podia entretenir gaire, aquella nit havia de sopar d’hora perquè a les deu m’esperava una colla amb la qual havia de discutir la possible publicació d’un llibre-homenatge al «Che». Guevara. M’ho explicà quan ens tornàrem a veure, la setmana passada, en acudir ella de nou a Barcelona, on aquest cop ha restat cinc dies.

Hem passat tres tardes plegats, una d’elles a la petita església romànica de Sant Pau, l’altra al Parc Güell i la tercera a la seva habitació de l’hotel on va posar aquest cop en previsió d’unes hores d’intimitat, car els meublés, com a la Gabriela, no li fan gràcia. Després del seu desengany, doncs, va tancar-se a tota sol·licitació fins que l’atzar la féu seure al costat d’un parisenc que, en accedir ella a acompanyar-lo, es devia felicitar de la seva bona sort. «No sé per què ho vaig fer», em confessà; «ni m’agradava particularment. Però comprenia que m’anava endinsant en un carreró sense sortida, que cada cop seria pitjor i em costaria més de sortir-ne. El vaig seguir, doncs». I l’experiència no havia tingut èxit. El noi, que estava tot engrescat, va desinflar-se de sobte en veure que es treia la cama. «Així i tot, ho va intentar», digué ella. «Era un bon xicot i va adonar-se, sense que jo li fes explicacions, que aquella… aquella entrevista tenia més importància per a mi que per a ell. Però no va poder. Pobre noi, fins em va demanar perdó! Volia veure’m un altre dia. Potser aleshores…». Però ella ja en tenia prou. Va tancar-se a la seva habitació, on restà tres dies sense parlar amb ningú. I quan en sortí ja havia decidit «definitivament» que renunciava a l’amor, al sexe.

«Però no era veritat», li vaig fer observar. «Ho has tornat a provar amb mi». «Potser et volia humiliar», digué. «Si no t’havia fet res!», vaig exclamar, però ella va negar-ho. «Sí que m’havies fet. M’interessaves, i em feia ràbia que se’t veiés tan segur de tu mateix… Per això et vaig contestar com et vaig contestar al Museu Picasso. Tenia por. I he continuat tenint-ne després. Volia humiliar-te per no haver de pensar més en tu». «I ara?». Érem al llit, on jo reposava amb una mà al seu entrecuix, a fregar del monyó, i ella replicà: «Ara no ens hem de tornar a veure». Em vaig incorporar gairebé amb un salt. «Torna-ho a dir, això». «No ens hem de veure més», repetí ella. «Perquè sóc casat?». Ella denegà de nou. «No. Però per tu és un caprici que no duraria. I jo tinc por d’enamorar-me. Potser ja ho estic una mica. Cada cop que penso que t’he tingut aquí, dintre meu, sento una cosa fonda, fonda…». «M’hi tindràs sempre que vulguis, Montserrat». «Ja sé que no. És curiós, però des de l’altre dia m’he adonat més bé que mai que sóc una mutilada. Potser no t’ho hauria de dir, però… Jo no he parlat mai de debò amb cap home, Daniel, mai no he pogut explicar-li coses meves, com sóc, què sento, què espero; mai ningú no ha compartit res de la meva intimitat… Per això t’ho vull dir. M’he passat hores senceres davant el mirall, nua com ara, amb la cama ortopèdica i sense la cama. I em preguntava: i si hagués estat ell? Hauria pogut? L’hauria desitjat? No me l’havia fet mai, aquesta pregunta. I saps què m’he contestat? Que no. Que jo, noia normal, amb dues cames, no hauria pogut voler un home esguerrat… com no fos per compassió». Jo vaig precipitar-me: «I, és clar, jo em vaig avenir a fer-te l’amor per això, perquè et tenia llàstima!». «No», va contradir-me ella, i va acariciar-me el pit. «Daniel», féu, «vull que sàpigues que va ser molt bell, que no ho canviaria per res. Quan vas plorar damunt meu… i després, quan tenies aquella… aquella erecció…». «Et vaig fer mal», vaig recordar-li, perquè cal dir que no fou fàcil. «Sí, i la segona vegada també. Però me’l feies perquè em desitjaves tant… No era compassió. Però un dia sí que ho seria. I no ho vull. No sóc bonica, Daniel. Vestida, amb la cama, puc fer il·lusió, ja ho sé, però despullada… A tu t’agradaria de sentir totes dues cames al teu entorn, que t’hi abracés quan m’entres, i això no podré donar-t’ho mai». Jo vaig queixar-me: «Ets una mica masoquista, eh?». «Sóc una esguerrada», digué. Naturalment, va molestar-me, i com sempre que algú em molesta, vaig tenir ganes de ferir-la. «Una esguerrada que ja pensa en altres homes. Perquè ara que ho has provat ja no te’n podràs estar, oi? No em faràs creure que et tancaràs a casa teva, com una monja al convent, per masturbar-te quan et posis calenta…». «Daniel!», exclamà ella, i retrocedí. «T’insultes, no?», vaig dir. «Per què no t’he de poder insultar jo, doncs?». Ella va botir els llavis. «No m’insulto. És veritat que sóc una esguerrada. T’ho pots amagar pietosament, si vols, però és veritat. I encara que em peguis, serà veritat», afegí en veure que alçava la mà. La vaig deixar caure. «Està bé, ets una esguerrada i em fas fàstic. Ja te’n pots anar». Aleshores, inesperadament, va riure. «És la meva habitació, Daniel! Si de cas te n’has d’anar tu». Vaig allargar el braç i la vaig estirar violentament contra meu. «Em fas ràbia, Montserrat. Però sincerament, ara: què penses fer?». «No res, m’he acostumat a tenir poques necessitats… biològiques». «Ara potser serà diferent». «No ho sé. Però t’he parlat seriosament, Daniel, estic ben decidida. No ens hem de tornar a veure». «I com ho evitaràs? Vius a una hora de tren de Barcelona, tot sovint baixes a ciutat i fins i tot podem ensopegar-nos pel carrer. T’asseguro que si et trobo et faig entrar al primer meublé que ens surti al pas». Ella va somriure i declarà: «Dimarts me’n torno a França».

Devien ser les set, aleshores, i ens vam estar discutint fins a les nou tocades, però no va servir de res. Ho tenia ben pensat. No em volia perdre. No volia dur-me complicacions. No volia compartir-me amb ningú. No volia desil·lusionar-me… A mesura que la discussió s’anava allargant sortien més i més coses, més i més obstacles que s’oposaven a la continuació d’aquelles relacions. Tot era obstacle. Acorralada, quan vaig dir que estava creant una situació novel·lesca, pròpia de persona anormal, em contestà: «Sóc anormal, Daniel. Una persona com jo ho ha de ser per força. Que no ho has vist?». Què podia contestar-li? Vam acomiadar-nos a la porta de la seva cambra, ella encara despullada, és a dir, amb una mena de camisa curteta que s’havia posat damunt, i sobre un sol peu. Havia vingut des del llit fins al llindar fent saltets, i ara em pregunto si no ho féu a posta, per masoquisme, perquè em quedés amb una darrera imatge grotesca d’ella. Però no ho era; era patètica. Per això el meu últim gest fou de tendresa i, en lloc de besar-la, vaig tocar-li els pits. No sé si ella ho va comprendre.

Ben cordialment,

Daniel

Barcelona, 7 de febrer de 1968.