Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Volgut amic: com calia esperar, l’intercanvi d’impressions que vau tenir tu i en Prats incideix en la mateixa línia de la conversa que et repetia dies passats, amb l’afegiment que tu vas preguntar-li sobre els seus possibles contactes amb la Generalitat. No, no em sorprèn la seva posició ni trobo que sigui contradictòria: ells representen l’únic govern legítim i no n’hi haurà cap més mentre el nostre poble no es trobi en situació d’elegir-lo. No els conec, ni sé ben bé qui forma el consell, i per tant ignoro com pensen, si han evolucionat o si s’han encastellat, com és possible, en posicions vigents l’any trenta-nou i ara sobrepassades, però d’una manera o altra simbolitzen el nostre desig de perdurar i ens representen, encara que fos malament, que ja et dic que no ho sé. No hi pot haver, doncs, pugna d’autoritats, i no dubto pas que algunes de les forces que els combaten són més «reaccionàries». De tot això potser seria convenient parlar-ne en aquest projecte de xerrades que continua endavant, car tots dos, en Prats i jo, hem establert ja les nostres llistes de coneguts i amics i, un cop eliminades les coincidències, hem descobert que tenim relacions en dues dotzenes de ciutats entre els sis i els cinquanta mil habitants. Algunes d’aquestes relacions són suspectes, en el sentit que es tracta de veritables «patums» locals que conreen un «catalanisme folklòric» espantadís i, socialment, no veuen més enllà del calaix de la botiga. Tindrien por de comprometre’s, doncs, i no podem pas anar amb enganys i sorprendre llur bona fe. Això ha quedat ben clar: la persona que ens servirà d’introductor ha de conèixer les nostres intencions i ha d’estar disposada, per tant, a acceptar el blasme, si n’hi ha, dels seus conciutadans. Blasme relatiu, naturalment, perquè el fet de dur-nos a prendre cafè al casino de la seva vila no solidaritza ningú amb les nostres opinions. Però a les viles petites, sobretot, tothom va amb peus de plom, i en alguns indrets això pot ésser un handicap. Ja ho veurem, s’ha d’estudiar més aquesta qüestió i caldrà fer potser uns quants viatges preliminars, dels quals s’encarregarà el mateix Prats, ja que ell gaudeix de més llibertat de moviments i no està lligat, com jo, a la taula d’una editorial on, per comprensius que siguin, podria ésser mal vist un abús d’«absències». També hi ha la Gabriela, la qual em caldrà dur enganyada sobre la veritable finalitat de les «xerrades» si no vull que pateixi massa. Sempre té por que em posin a la presó i em penso que per a ella el pitjor dia de l’any és l’onze de setembre. Té un pànic gairebé cerval a les detencions, als escorcolls, a les molèsties que poden seguir-se d’una manifestació o d’un acte clandestí descobert. L’espanta la possibilitat que em maltractin, el fet de quedar-se sola, la idea d’una condemna de mesos o d’anys… En això sí que no ens hem avingut mai, i és inútil provar de fer-li veure que si tothom pensés com ella encara seríem on érem quinze, vint anys enrera. No ho vol admetre. «Hi ha mil maneres legals de fer les coses», diu, però no sap enumerar-me-les, i amb motiu! De vegades, abans, me li’n burlava i li retreia la contradicció que hi havia entre els seus sentiments, les seves conviccions, i aquella abstenció que em predicava. Però es tracta d’una repugnància diríem física, i no hi pot fer res. Si l’acorrales, admet que sí, que és inconseqüent, però això no és prou perquè rectifiqui. L’heroi, si de cas, l’han de fer els altres, els marits, els pares, els fills, els germans de les altres dones, no el seu Daniel. I el seu Daniel ha hagut de fer més d’un equilibri per evitar discussions i ha hagut d’anar renunciant a moltes coses a benefici de la pau i de l’harmonia conjugals. No tantes com ella es pensa, però més que jo no voldria. Sovint li he dit que una de les maneres de sobreposar-se a aquests temors seria participar ella mateixa en els actes, acompanyar-m’hi, però sempre s’hi ha negat. «Si passava alguna cosa, tindria un atac de nervis, n’estic segura». Què es pot fer, doncs? Quan em cal assistir a alguna reunió que em sembla inevitable, o prou important i prometedora perquè m’hi arrisqui, he d’acudir a excuses i expedients com una criatura massa lligada pels seus pares. En general no és difícil, això no, però sempre faig les coses amb un corcó interior, amb un sentiment de culpabilitat que, per la resta, també existeix quan no les faig, car aleshores em sento covard. Deu anys enrera, en començar a entendre’ns, tot això era més senzill, d’activitats subterrànies no n’hi havia tantes o no arribaven al meu coneixement, i no se m’invitava a participar-hi, cosa ben natural: no era tan conegut i la gent no es recordaven de mi. Però durant els darrers anys tot se m’ha complicat: abunden les iniciatives, hi ha una inquietud i un afany de treballar que multiplica els contactes, les reunions, els projectes, els actes d’oposició.

El primer al qual vaig assistir (el primer d’alguna importància) fou quan va tractar-se de constituir una mena de sindicat d’escriptors, artistes i intel·lectuals, un projecte que ara sembla que es vulgui ressuscitar i que aleshores va fracassar. Sindicat potser no és el nom que li esqueia, car de fet es projectava una associació de caràcter patriòtic on hi hauria lloc per tota la nostra gent que, en un sentit o altre, més a l’esquerra o més a la dreta, formessin entre l’oposició. L’acte va celebrar-se a casa d’en Seral, i devíem ser una quarantena. Se’ns va dir que allò només era un primer intercanvi de punts de vista i que la «convocatòria» havia estat limitada per raons d’espai i de seguretat.

O sia que no hi érem tots els qui hi havíem de ser, i en canvi n’hi havia alguns que hi sobraven; per això va fracassar la cosa. La convocatòria s’havia fet amb poc discerniment i foren invitades algunes personalitats de pes, amb l’esperança que llur adhesió podia arrossegar gent que ja es movien dintre determinades òrbites, en alguns casos una mica dubtoses. Jo vaig trobar que no tenia gaire sentit, i així es va veure aviat, quan una d’aquestes «patums» manifestà que encara no havia arribat l’hora d’organitzar un moviment com el que es pretenia, que calia esperar que la situació madurés més. Jo tenia al costat la Mercè Amó i allí és on vam fer veritablement coneixença i iniciàrem unes relacions que, durant una temporada, em feren anar de corcoll en tots els aspectes; políticament també, ja que ella estava ficada en una sèrie d’activitats en les quals em vaig veure obligat a secundar-la. Aquell vespre estava indignada i va dir ben alt que mentre tothom mostrés tant de seny no aniríem enlloc. Quan un metge ben conegut que no havia desdenyat de fregar-se amb la gent de la situació ni es féu escrúpol d’acceptar una medalla o condecoració explicà que ell no havia assistit ni pensava assistir mai a una reunió clandestina quan tot podia resoldre’s legalment, ella va replicar-li que com era que, si tot resultava tan senzill com pretenia, a ningú no se li hagués acudit encara de demanar autorització per fundar sindicats i associacions. «I pel que fa a les reunions clandestines», va afegir, «aquesta ho és. No ho sabia que ho seria, quan l’han convocat?». Van posar-se una mica violents, sobretot quan ell s’ho agafà des de dalt i va sortir amb allò de «senyoreta, vostè encara és molt jove…». Hi vaig intervenir: «Potser per això encara no ha tingut temps de lligar interessos i, per tant, veu les coses més clares. No hem vingut aquí a parlar de les nostres edats». «Però l’experiència té algun valor, no m’ho negaran», va pretendre ell. I la noia, decidida: «No ens serveix, a nosaltres». L’ambient s’havia anat animant i un altre noi que aleshores no coneixia cridà: «Una experiència de vençuts». «O de venuts», afegí una veu femenina, la de la novel·lista Carme Ribes. Ja pots adonar-te, doncs, que el temps l’aprofitàrem poc; més o menys educadament, ens vam dedicar a apostrofar-nos fins a dos quarts d’una de la nit, quan tothom decidí separar-se, molt més d’hora que no s’havia previst.

Vaig sortir amb en Pallàs, en Canes i la Ribes, però jo era l’únic que tirava cap al passeig de Gràcia i els vaig deixar a la cantonada de Llúria, d’on vaig prosseguir tot sol. Com que era d’hora, tenia la intenció de tornar a casa a peu i me les vaig emprendre per la Gran Via sense pressa; caminar sempre m’ha agradat i feia bon oratge. Quan ja era davant el Coliseum, però, un cotxe frenà al meu costat i en girar-me vaig veure que la Mercè s’inclinava cap a la finestreta. «Puja», va dir, «que et portaré». «No sabia que tenies cotxe», vaig comentar. «Doncs ja veus. Puja». Vaig obeir-la i immediatament començàrem a parlar de la reunió d’on sortíem. Jo, aleshores, a ella la coneixia poc, més que res de veure-la per aquí i per allà, però no es pot dir que mai haguéssim tingut una veritable conversa, llevat, fins a cert punt, del dia de l’homenatge a l’editor Cabrera, ja feia un any, i em va sorprendre d’una manera força agradable de descobrir que era una noia tan vehement i ferma en les seves idees. «Quan m’han dit el nom d’algunes de les persones que hi assistirien», va comentar, sempre referint-se a la reunió, «ja m’han vingut ganes de quedar-me a casa. En Seral és massa optimista, hi ha gent amb la qual no es pot comptar. Però ell s’imagina que perquè ara fan declaracions ambigües els atraurem fàcilment. I ja ho has vist, et surten amb això de l’acció legal. Permisos!», féu despectivament. «Tu sí que m’has agradat», vaig dir-li. «Tan clara». «Tampoc no has estat malament tu», em contestà. O sigui que ens vam dedicar mútuament una sèrie de compliments. «Jo no hi crec gens», manifestà després, «en aquesta mena d’associacions que han d’aplegar tanta gent. No dic que no calgui intentar-ho, s’ha de provar tot, però no hi crec. Costa massa d’unir les voluntats. Un grup petit, compacte i ben avingut pot fer molta més feina». «Potser depèn de la mena d’acció que es vulgui portar a cap», vaig fer-li observar jo. «La garantia d’un grup petit és que les filtracions hi són difícils i, per tant, pot actuar amb més impunitat. Mentre sigui prudent, és clar». Ella va mirar-me. «Tu hi creus molt, en això de la prudència?». «Què vols que et digui? Sí, i no. La prudència duta als seus darrers extrems aconsella la gent de no comprometre’s». Havíem arribat a la plaça d’Espanya i llavors, amb un cop d’ull al rellotge, em preguntà: «Tens tard, tu?». Em vaig arronsar d’espatlles. «Em llevo de matí», vaig dir-li. «No sé si saps que sóc un treballador. Però molts dies me’n vaig a dormir a les dues. Per què ho deies?». «Podem fer un passeig cap a Castelldefels», em proposà. «No cal que hi arribem». Vaig imaginar-me el que no era, perquè aquell dia no cercava pas una aventura eròtica, sinó una complicitat política. No m’ho va dir fins que ja tornàvem, després de girar cua en una gasolinera, a uns dotze quilòmetres de Barcelona. Aleshores va explicar-me que ella, dues noies més i un noi, un estudiant de farmàcia, havien constituït un grup que es proposava de dedicar-se intensament a la propaganda subversiva. Es proposava, perquè la cosa era recent i tot just havien pogut fer dos o tres treballets, i intensament gràcies als recursos d’una de les noies, filla de casa bona i liberalment proveïda de diners pel seu pare, un home que, excepció entre les excepcions, coneixia les activitats de la noia i les aprovava. «Hem començat», va dir-me la Mercè, «per una campanya diguem-ne de propaganda. Volem redactar una sèrie de fulls una mica vibrants i fins ens proposem de tirar un butlletí mensual, una cosa com la que fan els del Consell Nacional Català, però amb més solta, vull dir sense eslògans sentimentaloides». «Imprès?». «Si pot ser, sí. De moment, però, seria ciclostilat. Ara, el que ens falta, és un bon redactor. Per desgràcia cap de nosaltres tres no té gaire habilitat amb la ploma i jo mateixa, encara que em penso que escric força correctament, a l’hora d’explicar-me sóc pesada, poc àgil, i em surten unes redaccions que, si són una mica llargues, inviten a no llegir-les. Això ens preocupa. El menjar no sols ha de ser bo, sinó que ha d’entrar pels ulls, no et sembla?». Vaig assentir, rient. «I havíeu pensat en mi perquè us doni un cop de mà…». Ella va moure el cap d’una banda a l’altra, sense girar-se, atenta a la cinta de la carretera que s’estenia al nostre davant, neta i amb ben poca circulació. «No, no hi havíem pensat. Hi he pensat ara, aquesta nit, després de sentir-te a la reunió. Tu podries ajudar-nos, tens un estil suggestiu i fàcil, vull dir planer. No tots els nostres escriptors poden dir el mateix, encara que literàriament alguns siguin més bons». Ho va dir sense adonar-se’n, amb tota ingenuïtat, tot i que ella ordinàriament no té res d’ingènua, i no em va molestar. Hi estava totalment d’acord: n’hi havia de més bons… afortunadament per la nostra literatura. Em vaig quedar contemplant el seu perfil decidit, fins i tot una mica baronívol i que encara ho semblaria més si no fos per la línia del coll, de les espatlles i del pit, tan inconfundiblement femenina. Ella prosseguia: «No et donaria gaire feina. Nosaltres ja ens encarregarem de recollir les notícies que interessa de comunicar i tu l’únic que hauràs de fer és amanir-les amb la teva salsa». Jo me li’n vaig riure, sense deixar de mirar-la. «Tu penses en alguna altra cosa. Una notícia la redacta tothom». Aleshores va fer que sí amb el cap. «Hi ha els tracs. Això és més difícil. Tu em sembla que ets un home ple d’idees». «No em coneixes prou bé per dir-ho», vaig replicar. «Dic que m’ho sembla», precisà ella. «Ja ho veurem. Ara jutjo per la teva novel·la, on n’hi havia moltes». «És possible…». «No t’agrada, el nostre projecte?», em va preguntar. S’havia adonat d’una reticència per part meva, i la vaig tranquil·litzar. «No és això. M’agrada, i trobo molt interessant aquesta iniciativa. Però tu sola no pots decidir res. Falta saber què diran els teus companys». «Ells? Encantats, home! Si precisament la Roberta és una de les teves grans admiradores!». «La Roberta?». «La dels diners, per entendre’ns. Ja la coneixeràs». Com pots veure, va donar pràcticament per descomptat el meu assentiment des del primer instant, i jo no m’hi vaig saber negar. Sempre he admirat la gent que fan coses, i més encara si són dones. De moment, però, endut per aquest mateix interès, havia passat per alt que una col·laboració sostinguda amb el grup podia posar-me en conflicte amb la Gabriela, i per això l’endemà, després de reflexionar-hi a fons bona part de la nit, a migdia vaig trucar-la. No em quedava més remei, si volia ésser un d’ells, que posar les cartes sobre la taula, si no amb tots, amb ella.

Ens vam tornar a veure aquell mateix vespre, en plegar jo de la feina. M’esperava en un cafè de prop de l’Arc de Triomf i la primera cosa que féu fou dir-me: «No et deus haver repensat pas…». «No, no m’he repensat», vaig contestar-li, «però hi ha un petit inconvenient, de seguida ho veuràs». I li vaig explicar quina era la posició de la Gabriela. «És una mica patològic, si vols, però és així; ella mateixa pateix de ser d’aquesta manera, n’estic segur, i, és clar, em fa patir a mi, perquè m’obliga a renunciar a moltes coses. Ara, això que em vas proposar ho puc fer, però ha de ser discretament; vull dir que amb el meu domicili, no hi compteu per res, ni per posar-vos en contacte amb mi ni per emmagatzemar-hi papers. Em podeu telefonar al despatx, ens podem veure allí on sigui quan convingui, però a casa res. Te’n fas càrrec?». Ella semblava pensarosa i, mentre assentia, digué: «És curiós, l’altra noia del grup, la Maria Teresa, es troba en un cas semblant…». «Que és casada, també?», em vaig estranyar. «No, és soltera. Però festeja amb un noi que no vol saber res de política. Sí, me’n faig càrrec, que dius tu, però no us acabo d’entendre, si vols que et sigui franca. Jo, amb un noi al qual no pogués dir-li-ho tot, no m’hi casaria mai. He tingut ocasió de fer-ho, però no he volgut. Potser això em costarà haver-me de quedar soltera, ja començo a ser gran, tinc vint-i-set anys…», i s’arronsà d’espatlles. «És clar», afegí, «que enamorar-me, allò que se’n diu enamorar-me, no ho he fet mai. Si estimava algú, potser seria diferent. Ara, a sang freda, des de fora, un cas com el de la Maria Teresa sobrepassa el meu enteniment. Em pensava que era únic. I veig que no». Va sospirar i, després, en un altre to, afegí encara: «No hi ha inconvenient, ho podem fer com dius. De tota manera, de domicili fins ara només n’hem utilitzat un, el de la Roberta. I, si convingués, també podríem fer servir el meu. Això no és problema». «Una cosa et voldria demanar», li vaig dir. «Que tot això quedi entre nosaltres dos. Hi puc comptar?». Ella va somriure. «Estic acostumada a guardar secrets. No t’amoïnis». «Ja els n’has parlat, als altres, de la meva integració al grup?», vaig preguntar-li. «Encara no; no he tingut temps. Quan els ho hagi dit, ja et telefonaré perquè els coneguis».

Ho va fer l’endemà passat. És a dir, em va telefonar la Roberta. Vaig sentir una veu dolça i equilibrada que deia: «El senyor Bastida? Vostè mateix? Bé… no ens coneixem, però una amiga li ha parlat de mi. Sóc la Roberta». «Ah, hola! Sí», vaig fer. «Demà a la tarda l’esperem a casa. Pot venir?». «A la tarda?». «És dissabte», em recordà. «Ah, sí! D’acord. A quina hora?». «Les cinc, li sembla bé?». «Perfectament. A les cinc». Fins després no em vaig adonar que no sabia l’adreça de casa seva ni el seu cognom per cercar-la al llistí telefònic, de manera que em va caldre trucar a la Mercè. De passada, vaig preguntar-li: «Com és que m’ha telefonat ella?». Va riure: «Ja m’ho pensava, que m’ho preguntaries! Ha estat cosa d’en Max, el de farmàcia, saps? Quan ens vam veure va dir que com que ens reuníem a casa seva era ella qui havia de fer la invitació. Quan el coneguis ja t’adonaràs que és un noi molt tocat i posat, ple d’idees sobre qüestions d’etiqueta. No, si som una colla com n’hi ha poques!».

Ho eren, més que per allò, per l’entusiasme amb què havien decidit dedicar-se a la «causa». La Mercè ja havia tingut altres activitats, però per ells tres, la Roberta, la Maria Teresa i en Max, era la primera aventura, si deixem de banda algunes manifestacions estudiantils en què havia participat aquest darrer. Quan vaig presentar-me a la casa, una torre amb jardí, a Sarrià, ja hi eren tots, reunits al dormitori-sala d’estar de la Roberta, una habitació ampla i confortable, dividida en dues peces, com una mena de suite, una d’elles el dormitori pròpiament dit i l’altra una cambra amb un divan, butaques, una taula, una llibreria plena de volums desordenats… La finestra donava al jardí, d’on pujava (o baixava, perquè l’arbre era molt alt) una flaire d’eucaliptus que enamorava. Els vaig trobar simpàtics tot seguit, sobretot la Roberta, la més jove de la colla, ja que tot just tenia vint anys, mentre els altres dos fregaven els vint-i-tres. L’estudiant de farmàcia, tal com m’havien fet preveure les paraules de la Mercè, va començar per tractar-me una mica massa cerimoniosament, però abans d’acabar la reunió ja em deia de tu, com havien fet d’entrada les dues noies malgrat el «vostè» amb què la Roberta es despenjà per telèfon. En principi, la reunió era per establir contacte, per fer una mica de coneixença, però de fet als vint minuts ja ens posàvem a la feina, estimulats per l’observació que se m’acudí en dir incidentalment la Maria Teresa que els dos o tres escrits que havien publicat fins aleshores no els firmava ningú. «Cal posar-hi un nom», vaig assegurar-los. «El que sigui, però un nom; que es vegi que es tracta d’una organització. Això sempre ajuda a fer el pes, encara que després compliqui la tasca dels historiadors, que s’imaginaran que existeixen més partits que no hi ha», vaig acabar una mica humorísticament. De manera que ens vam posar a cercar un nom i a la fi adoptàrem el de Front Revolucionari Català, ben poc original si vols, i no cal dir que totalment desproporcionat a les nostres forces, sobretot més endavant, a partir de l’any següent, quan la Maria Teresa va casar-se i en Max, que aquell curs havia acabat la carrera, decidí tot d’una quedar-se amb l’establiment que, al seu poble, traspassava un farmacèutic vell i sense fills.

Ens reuníem un cop cada setmana, sempre a casa de la Roberta, la qual era orfe de mare i, per tant, no havia de donar comptes a ningú de les seves accions. El seu pare viatjava força i, en tot cas, mai no era a casa quan nosaltres hi anàvem. No recordo haver-lo ensopegat ni una sola vegada. En general ens vèiem cap a les set i restàvem plegats un parell d’hores. Ens comunicàvem les notícies que havíem recollit en el curs de la setmana, decidíem les que tenien interès i jo hi feia un comentari allí mateix, al dormitori-saleta de la Roberta, la qual després les ordenava i s’encarregava de ciclostilar-les en forma de butlletí. Perquè acabàrem per publicar-lo, ja ho saps, t’enviava els números. Si te’n recordes, no en van sortir gaires, cinc en total, una mica irregularment i, el darrer, quan ja ens havíem quedat sols la Mercè, la Roberta i jo. A despit de la deserció dels altres dos, potser encara hauríem continuat si no haguessin sorgit complicacions de caràcter «sentimental». En aquell moment, quan això s’esdevingué, la Mercè i jo ja érem amants. La cosa va tenir lloc d’una manera ben natural, un vespre que en acudir al xalet de la Roberta la noia no hi era. La criada, una dona castellana de mitja edat que no entenia ni un borrall de català, potser perquè era una mica sorda, va fer-me passar al dormitori mentre em deia que la seva mestressa havia hagut de sortir però que tornaria aviat, i al cap de cinc minuts introduí igualment la Mercè. És probable que no hagués passat res sense el cop de telèfon de la Roberta per assabentar-nos que la seva absència seria més llarga que no havia previst i que potser encara tardaria mitja hora. Ens podíem esperar? Vam dir que sí, és clar.

Era un vespre molt xafogós i la Mercè, que havia acudit tota suada, en autobús, perquè tenia el cotxe espatllat i no va trobar cap taxi, decidí que mentrestant es dutxaria a la cambra de bany annexa al dormitori i que només utilitzava la nostra amiga. Jo, més per facècia que per res, car fins aleshores la nostra relació no havia traspassat els límits d’una correcció amical, vaig dir-li: «Per què no ho fem tots dos?», convençut que s’ho prendria rient, com una broma que era, però en lloc d’això va aturar-se enmig de la cambra, em mirà i, seriosa, digué: «Per què no? Sempre em costa d’arribar-me a l’esquena». Així de senzill. Vam despullar-nos, ens vam ficar sota la dutxa i ens vam fer l’amor mentre l’aigua espetegava damunt nostre. Quan la Roberta tornà, ja ens havíem vestit de nou. Des d’aquell dia ens acostumàrem a anar al mateix meublé on després duria la Gabriela. Ella va confessar-me que ja feia temps que en tenia ganes, de dormir amb mi, però que es pensava que no m’agradava prou en veure que mai no li feia cap insinuació. No m’estimava. Per a ella el sexe era purament una qüestió d’higiene i preferia més fer-ho amb un home casat per tal d’evitar-se complicacions. Aquestes eren les seves explicacions, però no vaig tardar a adonar-me que no corresponien a la realitat; no tolerava competències, encara que fossin platòniques com la que li feia la Roberta. Ella sempre m’havia mostrat molta amistat, si discutíem algun punt em donava immancablement la raó, mostrava una gran preferència a seure prop meu i en tots els seus actes i paraules traspuava una mena d’admiració per mi que, no cal que ens enganyem, m’afalagava força i em feia interessar per la seva persona, sense que per la resta se m’hagués acudit mai de lligar-hi una intriga amorosa que tampoc no hauria estat fàcil, car la Roberta era verge i tenia la intenció de continuar en aquest estat fins que trobés l’home de la seva vida. Això m’ho havia dit ella mateixa. Era una noia una mica ingènua i plena de bona fe i, sovint, quan jo arribava primer que la Mercè, la qual tenia una certa tendència a retardar-se, em parlava de les seves coses amb tota franquesa, amb una confiança que palesava prou clar que em devia considerar una mena de germà gran, comprensiu i no mancat de tacte. Cap a la fi, em penso que em contava coses que no havia dit mai ni a la Mercè, com quan va explicar-me que un cop havia estat a punt de caure, aleshores que dos anys enrera, quan en tenia divuit, en el curs d’una festa al poble on estiuejava, un noi italià aconseguí de fer-la beure més del compte i després va endur-se-la en un bosquet de pins que clapava el turó de la vila marinera. «Em penso que va salvar-me el vent», em digué. «Feia un oratge quiet, dolç, una mica xafogós, que s’avenia amb les seves paraules, amb la carícia dels seus dits… perquè em tocava i jo no deia res, el deixava fer… I aleshores va alçar-se el vent, una brisa sobtada que s’endinsà entre els arbres i féu remorejar les branques dels pins mentre em fuetejava la carn i s’enduia les teranyines que tenia al cap. Em vaig redreçar i, en veure la seva cara, vaig esclafir la rialla…». I en contar-m’ho reia de nou, com si encara sentís les ditades del vent. M’havia anat convertint doncs en el seu confident i la Mercè, que fins aleshores havia observat la nostra amistat creixent sense protestar i sense saber fins on arribava, començà a molestar-se que ens avinguéssim tan bé. Una tarda àdhuc em preguntà: «Hi has dormit, amb la petita?». Jo gairebé em vaig enfadar. «L’hauries de conèixer prou per saber que no és d’aquestes». Resposta imprudent, no cal dir-ho, ja que després em va caldre donar-li tota mena d’explicacions per convèncer-la que no havia tingut la intenció d’ofendre-la. «Però no és com nosaltres», vaig dir-li. «Ella, això s’ho mira amb uns altres ulls. Potser perquè és verge». «Totes les dones ho són fins que deixen de ser-ho», em va recordar. «Em posa nerviosa la seva manera de mirar-te. Quan hi ets tu, sembla que no hi hagi ningú més». Aviat va començar a parlar-li en tons agres, a trobar mal fet tot el que feia, a burlar-se de les seves ingenuïtats, i ella un dia se me’n queixà: «No sé què li dec haver fet, a la Mercè; sempre es mostra tan brusca…». Jo vaig preferir ser-li franc com ella ho era sempre amb mi. «Em penso que està una mica engelosida de la nostra amistat». «Però per què? No ho som tots, d’amics?». No s’havia adonat de res, o no havia sabut interpretar degudament el que veia, car de vegades la Mercè es permetia alguna carícia davant seu, em tocava la cara, em despentinava i, un cop, fins va besar-me. «Som amants», vaig dir-li. Ella obrí uns ulls grossos i admirats. «Ah!». I després: «L’estimes?». «No», vaig fer. «Per què, doncs?…». Em vaig arronsar d’espatlles. «No ho sé. S’ha presentat així i és agradable», vaig explicar, tot de sobte una mica avergonyit d’aquella actitud que davant seu semblava més cínica que no era. «Però tu ets casat, Daniel», reflexionà. «Tampoc no l’estimes, la teva dona?». «Sí, però no té res a veure una cosa amb l’altra. L’estimo encara que n’hi hagi d’altres. Potser l’estimo més perquè n’hi ha d’altres… Potser hi han de ser perquè pugui continuar estimant-la», vaig acabar, gairebé sorprès del que deia i de la part de veritat que contenia. «No ho entenc», mormolà ella, i jo vaig estar a punt de posar-me a riure. Com podia discutir els meus problemes conjugals i amorosos amb ella, una noia de vint anys que no tenia la més petita idea de la complexitat de les relacions, dels sentiments humans? «La Gabriela, no la canviaria per ningú», vaig dir-li, «però de vegades és bo tornar refrescat als braços de la persona que estimem. Refrescat i enriquit, carregat amb noves experiències que la fan més estimada, que ens fan estimar-la més bé, més completament, i ens sanen de les ferides que inevitablement comporta el viure diari entre un home i una dona…». Ella, que continuava mirant-me amb uns ulls molt oberts, va saltar a la conclusió: «Cal ser infidel, doncs, per estimar?». «No, Roberta, es pot estimar perfectament sense això que tu en dius infidel. Depèn de les persones, de les seves necessitats, de les seves exigències». «Vols dir que ella no és tan… tan… tan excitable com tu?». «No em referia a aquestes exigències», li vaig explicar. «Volia dir que hi ha molta gent que s’acontenten amb molt poc amor, o amb gens». No vam poder continuar perquè pel corredor ressonaven els talons de la Mercè, però ella no havia quedat totalment satisfeta i més endavant insistí en aquesta conversa. No semblà gaire convençuda de les meves afirmacions quan vaig dir-li: «Si un matrimoni, si dos que s’estimen, o un d’ells, necessita un estímul fora d’aquest matrimoni, d’aquest amor, té dret de cercar-lo perquè en lloc de prendre, dóna», però després hi devia pensar sovint i, si més no, va quedar convençuda que era un home de recursos, capaç d’enfrontar-se amb la vida amb sinceritat, car temps a venir, de fet gairebé recentment, encara no fa un any, va venir a consultar-me un problema. Mentrestant ja havia tingut temps de casar-se i de tenir un fill, cosa que sabia perquè un vespre que sortia de les oficines de la Catalònia, on havia anat a parlar d’un assumpte de distribució, me la vaig trobar a la llibreria, fullejant les darreres novetats. Precisament aleshores estava prenyada. Era el primer cop que ens vèiem des que renunciàrem al Front Revolucionari Català, ja que ella no sovintejava el món literari, i aleshores em semblà una mica distreta, com absent, potser a causa del seu estat. També vaig pensar que, amb el matrimoni, s’havia sobreposat a aquella admiració que abans li inspirava. Però no era ben bé així, m’ho demostrà en acudir al meu consell en lloc de confiar-se, com semblava més natural, a una amiga. D’una manera o altra devia haver-se assabentat que ara treballava amb en Brull, perquè em telefonà al despatx per demanar-me una entrevista, «quan et vagi bé, no corre cap pressa», afegí. Ens vam citar per dos dies després, al vespre, en un bar de la Diagonal on sabia que podríem parlar tranquils. Mai no m’hauria imaginat, però, la mena de consulta que em volia fer. S’havia casat enamoradíssima, amb un noi que era enginyer industrial, i ara s’adonava que aquell amor trontollejava. El seu marit, que de primer també semblava molt enamorat, des que havien tingut la criatura s’anava distanciant d’ella. Sí, encara era atent i afectuós, però ja no la volia com abans, es mostrava una mica rutinari en l’acte amorós, cada cop més espaiat. I ella, tragèdia de les tragèdies, havia descobert que era una dona fogosa. No m’ho va dir amb aquestes paraules, va voler ser més púdica i digué «en tinc necessitat», sense adonar-se que al capdavall poca diferència hi havia entre totes dues expressions. Jo, ho confesso, em vaig entendrir i, impulsivament, li vaig agafar la mà. «M’alegro que t’hagis recordat de mi, Roberta. Hi ha poques persones amb les quals m’agradi tant de pensar com en tu. Creuràs que de vegades enyoro aquelles converses sempre tallades que teníem tot esperant la Mercè? Però és clar, si no te’n recordessis ara no series aquí». «Et devia semblar ben ingènua, oi? Però encara ho sóc, Daniel, ja ho veus». «Millor. No sé per què, em fa bé pensar que hi ha persones com tu. Voldria poder ajudar-te». Ella no havia oblidat ni un mot de la nostra conversa quan s’assabentà que la Mercè i jo érem amants i ara es preguntava si no li calia «estimular el seu matrimoni». «Ja sé que no havia de ser sempre com els primers dies, els primers mesos, però no em creia que s’hi acostumaria tan aviat, a mi. Potser em repeteixo massa, potser sóc sempre massa igual, al capdavall jo no he anat amb cap altre home i només sé les coses que m’ha ensenyat ell. Per això em pregunto si un altre…». «Tu en tens ganes, d’un altre, Roberta?», li vaig preguntar. «No». «A pesar de la teva necessitat?». «Jo l’estimo a ell. Ho faria pel que tu vas dir aleshores, per amor». Li vaig tornar a acariciar la mà. «Ets una nena, Roberta. Ets casada, afillada i tens vint-i-sis anys, però ets una nena. No a tothom li serveixen els mateixos remeis… si allò que vaig dir-te ho era, un remei. Tu ets tan clara, tan franca, que si et deixaves abraçar per un altre ho diries al teu marit. Sí, sí!», vaig fer en veure que anava a interrompre’m. «Li ho diries. Perquè de coses potser n’aprendries, però et sentiries culpable i encara seria pitjor. Això bloquejaria els teus sentiments, acabaries per sentir-te incòmoda amb ell i ell ho notaria. Jo t’aconsellaré que facis una altra cosa. Per què no li parles amb sinceritat?». «Li he de dir que no… que no em deixa satisfeta?». «Sí. Parleu sense vergonya, que ell et digui què voldria fer, com, quan… Hi ha matrimonis desavinguts que aconsegueixen una harmonia de propòsit el dia que es decideixen a ser francs en el pla sexual. Potser a ell li agradaria que anessis vestida de certa manera, o que adoptessis una determinada posició, i no s’atreveix a demanar-t’ho». Ella restà pensarosa. «Sí, però com ho faig, això? No és tan fàcil…». «Bé me’n parles, a mi; no pots tenir menys franquesa amb el teu marit, Roberta!». Però ella em va contradir. «Doncs sí, no li’n tinc tanta. Potser precisament perquè l’estimo i tinc por de perdre’l. Tu… tu ets diferent, ets un amic, i encara que pensis coses lletges de mi sé que les comprendràs. Però amb ell les hi he de fer». «Però oi que veus que si tot continua com fins ara cada dia us trobareu més distanciats? El perdràs, doncs, això és segur». Llavors se m’acudí una idea. «No sé què m’hi jugaria que amb ell no et mostres prou lliure. Tu tens una necessitat, però no la hi manifestes. Te la guardes per tu, temorega que si ell se n’adona et prengui per una calenta. Oi que és una mica això?». Ella va envermellir lleugerament i assentí. «Una mica, sí. De vegades… de vegades tinc ganes de besar-lo pertot arreu… i que ho faci ell amb mi, però no goso». «Fes-ho, doncs. Aprofita un dia que et sembli més… més engrescat, quan no sigui capaç d’exercir una facultat crítica… S’entén, sempre que no sigui una persona d’una pudibunderia exagerada o malaltissa». «No, això no». «Doncs estic segur que descobriràs coses interessants. Ara, anar amb un altre, no. Si tingués autoritat damunt teu, t’ho prohibiria; ja veus què et dic».

Mirada retrospectivament, aquesta conversa em sembla senzillament fabulosa. Un home i una dona units per una amistat que voreja gairebé un sentiment amorós, probablement no exempt d’implicacions eròtiques prou precises, asseguts en un bar anònim i discutint la vida sexual que ella mena amb un altre home! Oi que és admirable? Però no ho he somniat, no s’ho inventa el novel·lista que hauria pogut ser. La conversa va tenir lloc i només de mi depenia que em contés més coses. M’hauria contat el que hagués volgut, amb pèls i senyals. I jo no ho volia saber. Saps que tant com m’afalagava em feia mal, allò que em deia? No l’havia cobejada mai sexualment, no era, no és, el meu tipus de dona, però gairebé em molestava que fos capaç de parlar-me amb tanta franquesa sense ser meva. I ja t’adones que l’hauria poguda tenir. Res no era més fàcil que decidir-la a buscar-se un altre partenaire; i probablement no m’hauria dit que no si m’hagués proposat per aquest paper. No em tenia per un home experimentat? I, modestament, ho dec ser una mica. Vaig atinar a donar-li un bon consell i ara diu que torna a ser feliç. Perquè ens hem tornat a veure, sí, dos mesos després del nostre encontre al bar. Ara ha descobert que el seu marit és un home al qual agrada que es mostri una mica agressiva, que se li rebregui, que se li escapi, que torni i el turmenti, que sigui difícil i alhora li ho permeti tot. Ja veus…

Però ens havíem quedat amb el problema «sentimental» que provocà aquella amistat excessiva de la Roberta, la confiança que ens teníem i la seva «adoració», per emprar un dels mots pronunciats per la Mercè. En aquell instant passava pel punt àlgid del seu «enamorament» (que ella negava) i, tot i que després de les meves revelacions la Roberta es mostrés més prudent, el mal ja estava fet; a ella gairebé la molestava que m’adrecés la paraula. Quan estàvem tots tres junts, hi havia sempre una tensió que no facilitava gens ni mica el nostre treball i que degenerava en desavinences d’opinió massa pronunciades perquè fos possible de continuar parlant d’un grup unit amb una sola finalitat. Començàrem a passar-nos per alt algunes reunions. Ara i adés la Mercè em telefonava dissabte al matí per dir-me que aquella tarda volia que l’acompanyés a aquest o a aquell indret. Hi havia, per exemple, una carta de protesta que calia fer signar per un centenar d’intel·lectuals, i ella s’havia compromès a aconseguir una trentena de firmes. Si jo hi anava, li facilitaria les coses. O un grup d’estudiants feia una xerrada i l’havien invitat a assistir-hi; calia estimular-los, que comprenguessin que no estaven sols, que la gent del país que comptava entenia llurs inquietuds i es feia un honor d’encoratjar-los. La meva presència hi contribuiria. I tot de coses per l’estil. A la Roberta, l’avisava o no l’avisava; de vegades, ho feia jo. «Mira, noia, avui no podem venir». Ningú no va dir mai prou, doncs; l’assumpte morí lentament, em pensaria que sense que en aquell instant ho lamentés cap de nosaltres tres. Elles no van renyir mai, és clar; no hi havia motiu. I sé que anys més tard encara es veien alguna vegada, m’ho va dir la mateixa Roberta la tarda que em confià les seves penes, quan jo ja feia molt de temps que amb la Mercè no hi tenia altres relacions que les que sostenim amb una persona que pensa més o menys com tu i amb la qual et veus sovint en tota mena d’actes. Ens havíem separat amicalment, quan em sortí un competidor en la persona d’un empleat d’ambaixada ros i d’espatlles quadrades que, no sé per què, havia tingut l’acudit ben lloable de voler aprendre català. No va molestar-me i, en el fons, em vaig treure un pes de sobre. La Mercè, al llit, és estupenda, sense inhibicions de cap mena, ben a l’inrevés, sempre plena d’iniciatives, però hi havia aquella contrapartida del seu anar contínuament amunt i avall que m’arrossegava i, adesiara, em posava en conflicte amb la Gabriela quan ella s’ensumava que no totes les meves activitats eren tan clares i lícites com volia fer-li veure. A la Mercè, la coneixia, i fins i tot hi simpatitzava; m’ho va dir un dia que van tenir una llarga conversa a soles a les postres del sopar de concessió del premi Joan Santamaria. «És intel·ligent i sembla molt decidida», va comentar. Mai no se li acudí, però, de relacionar-nos, i menys encara de pensar que ens enteníem. No et faci estrany, ho sabia poca gent, a la Mercè sempre li ha interessat de conservar una bona reputació i si a la llarga no ho ha aconseguit és perquè el nombre dels seus amants ja comença a sumar i no tothom és tan hermètic com jo, que no n’havia parlat mai a ningú fins ara (excepció feta, naturalment, de la Roberta, la qual ha estat tan discreta que a hores d’ara la Mercè encara deu creure que no en sap res). «La nostra societat», em deia de vegades, «encara és massa hipòcrita per reconèixer que una dona és tan lliure, o tan poc lliure, com un home. Diuen dels fills… Que no és prou fàcil de solucionar, això, amb tots els mitjans anticoncepcionals que hi ha i que haurien de ser posats a l’abast de tothom?». Recorda que tot això passava abans de la cèlebre «píndola». «Jo vaig perdre la virginitat als dinou anys», afegia, «i mai no m’ha passat res. Però aquí interessa que les dones siguin ignorants, per tenir-les ben lligades, ben esclaves». Sempre parlava amb decisió, clarament, sense sentimentalismes, i s’hauria sorprès d’allò més si li hagués dit que en el fons ho era força, de sentimental. Ella no confessaria mai que havia estimat molt, com Jesús digué de la Magdalena, però a jutjar per la meva experiència d’ella (i tot el que t’he contat ho palesa) no en tenia prou amb el sexe i es comprometia emocionalment amb els seus amants. Ho deu fer encara, i potser més a mesura que es fa vella. Qui sap si comptat i debatut no és aquest el motiu de la seva volubilitat? Potser té por que, si s’abandona massa, després ja no se’n sortirà. I això la desmereixeria als seus propis ulls, li furtaria aquella disponibilitat de què es vanta, l’empresonaria com un ocell tancat en una gàbia, i ella vol conservar la seva llibertat.

Per cert, hi havies tingut res a veure, tu?

Amb una abraçada,

Daniel

Barcelona, 23 de setembre de 1967.