Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Estimat amic: he anat rebent tota la col·lecció de postals amb què m’has inundat i que t’agraeixo. No sóc col·leccionista, però totes són força interessants i em donen una bona impressió d’aquest Japó modern i occidentalitzat on pel que veig (els transeünts que omplen els carrers de Tokio, Nagoya, Yokohama, etc.) gairebé tothom, si més no a les ciutats grans, vesteix a l’europea. M’adono que tu i la teva amigueta heu fet un periple extens: Osaka, «la capital de l’aigua» segons em dius, Kobe, Hiroshima, Nagasaki, Sendai, les ciutats velles com Kyoto i Nara, el bressol de la cultura japonesa, i tantes altres per on heu passejat la vostra alegria d’amants i, tu, l’ull infatigable i observador del novel·lista, car no dubto que aquest viatge, com d’altres que has fet, es reflectirà en alguna de les teves obres. A mi m’ha impressionat sobretot la fotografia d’aquest jardí d’un temple de Kyoto on es drecen unes quantes roques enmig d’una terra rasclonada amb un rampill (aparentment) que l’ha deixada com una mar en calma. M’ha fet pensar que és un indret on podria passar-me hores meditant, concentrat, com deuen fer els monjos que possiblement hi viuen. En la uniformitat d’aquesta sorra hi ha una invitació a un pensar recte i en les roques que en trenquen i alhora en reforcen l’harmonia monòtona, una incitació a l’aventura espiritual. Me l’he mirada moltes vegades, aquesta fotografia, i sempre em fascina una mica i em provoca un anhel imprecís, una mena de nostàlgia d’una altra vida, més recta, més purament intencionada, més alta que l’existència poca-solta que tots plegats vivim. Al mateix temps sento una vaga temença, una mena de paüra, com si hi veiés un perill, una amenaça sorda i profunda que pot anul·lar el sentit de l’«obra humana». Les altres postals capten indrets banals, ciutats, llogarrets, badies, instal·lacions industrials, cruïlles de carretera, que poden atreure la meva atenció i fins i tot retenir-la un moment pel poder de la imatge i pel meu saber que allò és el Japó, una terra on mai no he estat i on mai no aniré (probablement), de la qual mai no sabré res de primera mà, sinó únicament a través de llibres, d’informacions periodístiques i de fotografies, però aquest jardí… aquest jardí que immediatament m’encara amb el Buda, amb el seu silenci, amb la seva concentració, amb les disciplines zen i amb la mentalitat, si m’atreveixo a dir-ho, de satori que, pel que sembla i tu mateix m’has contat en alguna ocasió, s’obre pas a l’ample d’Amèrica des dels temps, que ja van reculant, dels «beatniks»… aquest jardí se m’ha convertit en un «centre». No te’n riguis. La meva existència materialitzada que corre darrera els diners, els honors i el sexe, encara no ha tancat totes les escletxes que podrien fer-me accedir, ascendir, a una altra vida. De vegades m’arriben missatges, i aquest és un d’ells. És clar, no en faré cas, tot es redueix a un instant de melangia, de recança per béns perduts i mai no posseïts, a un impuls breu i impotent cap a un «més», cap a un «diferent» que em podria enriquir, i aleshores el ritme diari i acostumat, l’engranatge consuetudinari, reprèn amb la seva inexorabilitat irresistible. Un segon, he sentit la meva limitació, però la provocació no ha estat prou forta per arrencar-me d’un món que ara ja m’és consubstancial. La sínia de l’existència continua i jo vaig fent voltes amb els ulls embenats. M’és agradable, però, de creure (i sé que és fals) que si hagués estat a Kyoto, en aquest jardí, m’hi hauria quedat. Però sóc ací, a Barcelona, suant com sua tothom sota una onada calorosa que ens obliga a tenir balcons i finestres oberts i a sentir, doncs, el batec del món que es manifesta en forma de tramvies, de cotxes, de taxis, de camions, i Déu sap que per la Creu Coberta en passen centenars i milers diàriament, de nit i de dia… La Gabriela i jo dormim sobre els llençols i de tant en tant ens fem l’amor amb mesura, conjugalment. Perquè som casats.

Comprenc el teu desconcert i que després de la meva darrera carta, que vas trobar a Nova York en tornar del teu viatge, ja no estiguis segur si som o no som marit i muller. Ho som, tranquil·litza’t. És a dir, no has de tranquil·litzar res, tu vius per damunt d’aquestes coses, ritus i convencions, i fins em dius: «no calia que m’ho amaguessis, que vivíeu amistançats; no sóc un puntal de l’ordre burgès». Ben cert que no. I t’ho hauria dit, perquè sé com ets i com penses, si només hagués estat cosa meva. Vaig callar, doncs, per ella, sempre preocupada de respectabilitat. Prou preocupada perquè encara li interessés de casar-se quan ja dúiem cinc anys vivint en pecat. Car l’Ermengol es va morir, sí (també sobre això sembla que tinguis els teus dubtes, ara), però més endavant, a Navarra com et vaig dir, on havia anat a reunir-se amb l’únic germà que li quedava, en Maurici. El va matar una grua. O potser el vam matar nosaltres, ja que a Navarra no hi hauria anat mai si no li haguéssim descobert la nostra relació; si haguéssim estat (si hagués estat ella) menys escrupolosos, ara potser encara viuria i de segur que continuaríem tots al carrer de Muntaner, com no fos que jo m’hagués casat amb algú altre. La nostra amor el va foragitar i a la llarga va convertir la Gabriela en allò que preteníem: una vídua. Em penso que molts homes i moltes dones tranquils i pacífics duen a la consciència crims d’aquests, silenciosos i no sancionats, crims que oblidem i que, fins i tot quan els recordem, no ens afeixuguen gaire. No els hem volgut, ens han caigut damunt a conseqüència d’un acte que, en principi, també podia ésser «beneficiós». Això ens consola i apaivaga els retrets que podríem fer-nos. Els déus saben, però nosaltres ignorem el futur de les nostres accions.

Potser em diràs: Per què vas casar-t’hi? No hi havia fills, feia prou anys que vivíeu plegats perquè haguéssiu tingut temps d’acostumar-vos a la situació… Sí, jo sí. Però ella, no. Ella no s’hi havia acabat d’acostumar mai, i potser no ho hauria fet ni que hagués durat vint o trenta anys més, fins a la nostra mort. No vull dir que me’n parlés, que em sortís amb lamentacions; ho acceptava, ho havia acceptat des del primer moment i, al capdavall, preferia més viure amb mi sense casar-s’hi que amb un altre casada. Ho va demostrar. Per mi riscà la vergonya i la humiliació i va col·locar-se al marge, es convertí en una «amistançada». Atesa la seva mentalitat, però, és natural que, en secret, sospirés per una regulació d’aquell viure en comú i que en quedar-se vídua de veritat se li acudís que ara, a la fi, es presentava l’ocasió d’entrar de nou en la «legalitat». Va referir-s’hi deu o dotze dies després d’haver rebut la carta d’en Maurici, datada d’un mes enrera o poc n’hi faltava. Va ser al llit, una nit d’estiu com ara, amb la cambra intermitentment il·luminada per la resplendor llampeguejant que procedia del carrer, on uns operaris de la companyia de tramvies reparaven una línia, gairebé davant mateix de casa. De tant en tant, sentíem llurs veus que es barrejaven amb les nostres, com moments abans s’havien barrejat a l’abraçada que ens uní, al seu silenci postcoital, no tan pronunciat, no tan perllongat com antany, fins i tot m’atreviria a dir que menys pregon. El temps havia fet la seva obra, els nostres cossos s’havien avesat a conèixer-se, l’espontaneïtat s’havia convertit en hàbit, l’impuls en inèrcia… No ho sé, potser sóc injust, més que res amb ella, però també una mica amb mi. Del que acabo d’escriure podries deduir que el foc s’havia apagat, que únicament quedaven les cendres més o menys calentes, i no és ben bé això. En part, potser, perquè hi havia altres cossos de dona que em refrescaven, que em permetien d’escapar a la monotonia, i en part perquè la Gabriela continuava essent bella. Tenia molta cura de la seva persona, no s’abandonava com fan tantes dones en arribar a una edat més o menys canònica i, en la mesura que hi havia decadència física, substituïa l’encís natural d’antany amb una experiència que aleshores li havia faltat: sabia fer atractiva la donació del seu cos i àdhuc podria afegir que de vegades adoptava actituds inconscientment provocatives que abans li eren estranyes. Era evident que m’estimava i que volia que continués estimant-la. I això encara val per avui. Però hi ha un ús, un desgast, que res no atura i, poc o molt, com tothom, n’havíem de ser les víctimes. Ja no ens podíem oferir cap sorpresa, res que fos inèdit; sempre renovàvem un gest conegut i familiar a despit de l’enginy i de les variacions. És trist, però és així…

Ens havíem doncs fet l’amor en la calda de la nit ara i adés il·luminada i, al cap d’una estona, quan ja ens havíem separat i cadascú reposava a la seva banda de llit, ella xiuxiuejà: «Dorms?». «No», vaig fer. I aleshores allargà la mà, va apoderar-se de la meva, me la premé i em va dir: «Saps en què he pensat?». «En què?», vaig preguntar-li. Ella va fer una pausa i després, en forma de pregunta encara, m’etzibà: «Per què no ens casem?». A mi ni se m’havia acudit, la mort de l’Ermengol no significava res més que això, la seva mort, i no alterava res, absolutament res, del nostre viure. «Casar-nos?». I em vaig incorporar. Ella reposava ventre enlaire, nua com sol dormir sempre que ens estimem, i la meva mirada s’entretingué en la contemplació del seu cos que sortia de l’ombra sota els raigs de llum blavosa i vacil·lant que provenia del carrer: les cuixes plenes i llargues, la petita protuberància del pubis negre, el ventre llis com el d’una noia de vint anys, els pits que s’aplanaven una mica cap als costats degut a la posició… «Casar-nos?», vaig dir, doncs. I ella: «Ara no ens en priva ningú». Va tombar-se lleugerament i l’harmonia del seu cos s’alterà, va dibuixar-se una arruga al ventre i el pit dret es féu més rodó, més compacte. M’havia agafat tant de sorpresa que no sabia què dir. Vaig balbucejar: «Que no estem bé, així?». «Sí», féu ella. «Ja sé que no ha de canviar res, però…», avançà la cara cap al meu pit, s’hi refugià, «em faria tanta il·lusió!». «Bé…». Distretament, vaig amoixar-li els cabells. «No vols?», va preguntar-me. «M’has agafat tan desprevingut… Com ho explicaríem, ara, després de tant de temps? No se t’ha acudit que tothom sabria…». Però ella em va interrompre. «No sabrien res. Ens podem casar en una altra parròquia, no cal que ho diguem a ningú». És clar, la meva objecció no tenia cap pes. Potser ni ho era, una objecció. Si allò no m’abellia gaire, tampoc no em repugnava. Estava ben decidit a acabar els meus dies al costat de la Gabriela, o que ella els acabés prop meu si es moria primer, i allò, com ella mateixa havia dit, no canviaria res. Mai no havia tingut la intenció d’abandonar-la, de fer-li una mala passada, encara que un dia l’amor s’acabés. Sempre tindria present que m’ho va donar tot sense reserves i que amb ella havia viscut una experiència embriagadora. Mai no s’havia mostrat egoista i, per tant, jo no tenia dret de regatejar-li aquella petita satisfacció. Tot això ho vaig reflexionar ràpidament, en un llampec, mentre li acariciava els cabells i ella alenava contra meu. «Tantes ganes en tens?», li vaig preguntar. Ella va moure el cap abans de dir: «Sí, moltes». Em va envair una onada de tendresa i de pietat quan afegí: «Sempre n’he tingut, encara que no te n’hagi dit res. Sabia que no podia ser». «Però per què?». Era una pregunta estúpida, la veritable raó no me la podia dir, potser fins i tot ella la ignorava, o se l’amagava, i calia esperar doncs la resposta que em féu o una altra de semblant: «Perquè t’estimo tant. Vull que siguis més i més meu». «No ho sóc prou?». «Mai no ho ets prou», féu ella. I la confessió sorprenent: «Sempre pateixo perquè no ho ets prou». Em vaig estranyar: «Vols dir ara?». «No, sempre. Jo… jo voldria que fos sempre com quan em tens». Li vaig fer alçar el cap, la vaig mirar, fosca, clara, fosca, clara, segons el raig de llum que entrava per la finestra, i ella anà pitjant la meva mà per amagar-se de nou, per defugir el meu esguard mentre mormolava: «Per això m’agrada tant que em facis l’amor, sentir-te dintre meu». «Gabriela», i li alçava de nou el cap. «No et pensis que me n’avergonyeixo», digué aleshores, i em mostrà la cara, com si tot d’una s’enorgullís d’allò que deia: «No me n’avergonyeixo gens, gens. M’agrada». Ella no tenia el costum de parlar d’aquesta manera, només ho feia si la provocava, si la hi obligava, i em penso que va ser en aquell moment que vaig comprendre que si bé es resignaria al meu no, la negativa la feriria profundament, com si em dessolidaritzés d’ella, com si renegués d’alguna cosa. Potser va intuir una certa resistència íntima, soterrada, que jo mateix volia dissimular-me, car després d’una pausa digué: «Si no vols, però, no». Vaig replicar simplement: «Sí, Gabriela, ens casarem». Vaig sentir els seus braços que m’enllaçaven, el pes del cos que queia tumultuosament al meu damunt mentre deia: «Daniel, Daniel meu…». Va acariciar-me i en tocar-la al meu torn vaig veure que estava humida. Restà sobre meu i, per primer cop, va ser ella qui m’estimà, car en moure’m va immobilitzar-me amb les natges i digué: «no, jo». Després, cap a la matinada, vaig despertar-me perquè les seves mans es passejaven de nou pel meu cos. «No sé que tinc, avui», mormolà en veure que obria els ulls. «Et faig fàstic?». No, no me’n feia, el seu desfici se m’encomanava i, al cap de dues hores, ja llevats, la tornava a posseir encara, aquest cop a la cambra de bany on entrà mentre m’afaitava. Era com una lluna de mel… sense viatge, perquè no en vam fer cap, naturalment.

L’endemà passat vam començar a recollir els papers que ens calien, vam anar al bisbat, una mica temorosos que el nostre parentiu no ens obligués a demanar allò que en diuen «dispensa», però ningú no ens féu cap observació. Vam haver de pagar tots els «traspassos» de parròquia, perquè decidírem casar-nos a la Sagrada Família, van haver-hi les amonestacions i al cap d’un mes, un matí qualsevol, d’un dia de cada dia, ens vam presentar a l’església en taxi, vestits de diumenge, discretament. No dúiem testimonis, ni se’ns havia acudit, i ens en van fer un noi i un vell que eren a la cripta. Després, a la sagristia, vam signar… I llestos! O potser no del tot, ja que la Gabriela va voler celebrar-ho i, en lloc de dinar a casa, vam menjar en un restaurant, concretament a Miramar, perquè, com va dir ella, «un dia és un dia» i, com vaig afegir jo rient, «no ens hem pas de casar sovint». Va ser un dia fora de sèrie en tots sentits i ella, encara que no en vestís, semblava una núvia de debò. Vam beure més que de costum i confesso que ens vam captenir com unes criatures, jo arrossegat per ella. No podia negar-se que estava il·lusionada. Com una verge… «Avui faria qualsevol bogeria!», va dir-me. I la vam fer. Devia estar begut, però el fet és que vaig proposar-li: «Per què no anem en un meublé?». Anys enrera, aquella nit que sortirem per assistir a la reunió d’en Callol, s’hi havia negat, però avui li féu gràcia i va riure: «Com si fos la teva amigueta?». «Sí, o una noia que he arreplegat pel carrer». «Una conquista?». «Sí, una conquista». Vaig dur-la al que hi ha a la Gran Via, passat cal drapaire, i ella em feia l’ullet quan pujàvem cap a l’habitació, on va quedar-se una mica astorada en veure els miralls. «Poc es deuen pensar que sóc la teva dona!», esclafí un cop sols. «Què dirien, si ho sabien?». «Es pensarien que som ximples. O potser no, d’altres n’hi deuen venir». «Vols dir?». Després va tornar a llambregar els espills. «Veurem tot el que fem, oi?». «Sí, per això són». Ella va quedar-se pensarosa i a la fi digué: «Em sembla que no m’agradarà», i aleshores la cara va il·luminar-se-li amb una idea genial: «I si no fèiem res, eh?». «I em deixaràs sense veure totes aquestes coses que t’has posat?», vaig replicar-li. Perquè la roba interior l’havia estrenada tota. Es va aixecar una mica les faldilles, fins al capdamunt de les mitges, féu una pausa, les apujà més, i es contemplà. «Com t’has tornat, Gabriela», es va dir a ella mateixa, però tot seguit deixà lliscar de nou la roba i es passà la mà pel front. «Em sembla que estic marejada, deu ser la beguda». Es va asseure al llit i em mirà. «Em penso que dormiré una mica…». Va dormir. Vam dormir tots dos, car jo també em sentia espès i vaig acabar per despullar-me i jeure pacíficament al seu costat. En despertar-nos ja era molt tard, prop de les nou del vespre, i l’habitació era a les fosques. Ella va tocar-me. «Daniel… on som?». «En un meublé», vaig dir jo, i vaig obrir el llum. «No, apaga!». Pel corredor se sentien passos, veus, i en algun indret hi havia una aixeta engegada. «Tot deu ser ple de parelles, oi?». «És clar, n’hi deu haver d’altres». Aleshores vaig sentir que es llevava. «On vas?». Des del caire del llit va dir-me: «Més val que ens n’anem. No havíem d’haver vingut». «Recorda que ara ets la meva dona, Gabriela». «Però aquí no, no ho vull ser, tornem a casa». Més endavant ens hi faríem més d’un tip de riure i, si mai tornes i ens sents dir que als meublés s’hi va a no fer res, ja sabràs a què ens referim. Perquè només hi vam dormir, castament, i si ella hagués estat verge, n’hauria sortit tan intacta com hi entrà, una cosa que deuen poder dir ben poques dones!

Ara ja saps, doncs, que estem casats «com Déu mana», com ho saben la Neus, en Francesc i els seus respectius cònjuges, amb els quals pràcticament havíem partit peres en traslladar-nos al pis de la Creu Coberta. Fins aleshores no van saber que la Gabriela i jo ens enteníem; abans s’havien cregut com tothom (o com tothom feia veure que es creia), que l’Ermengol era a Alemanya. Però ja t’ho contaré en una altra carta, ara tinc visites i em penso que la cosa va per llarg.

Ben cordialment teu

Daniel

Barcelona, 30 d’agost de 1967.