Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Benvolgut Joan: la teva pregunta és oportuna i ja sabia que un moment o altre la faries. I l’Ermengol, què? Te n’hauria parlat quan haguéssim acabat de discutir la meva «dimissió», que dius tu, davant la voluntat de la Gabriela. L’Ermengol, evidentment, comptava, era un dels elements del joc, un element essencial del que s’esdevenia a casa seva, entre la seva dona i jo. «No s’adonava de res?», em preguntes una mica escèpticament. Doncs no, no se n’adonava. Després, quan ho va saber, no se’n sorprengué desmesuradament, com veuràs, però no era perquè hagués sospitat o endevinat que les coses havien arribat tan lluny. Aquesta mena d’ignoràncies sempre estranyen a la gent de fora, però en aquest cas era més que comprensible la seva ceguesa. Cal que recordis que ell se n’anava al treball de bon matí, que dinava al taller i que no tornava a casa fins al vespre. Llevat dels diumenges i dies de festa, a mi, pràcticament, només em veia a la nit, a l’hora de sopar. Afegeix a això que era de natural un xicot confiat i bon jan, ben poc inclinat a especulacions i recels. Ell sabia, i aquí tens l’explicació que al capdavall (un cop passada la primera sorpresa) no s’admirés gaire de les nostres relacions, que la Gabriela i jo ens estimàvem força. Com a parents, s’entén, com a cosins. I també perquè ens unia aquella mena d’interès per les coses literàries, per la cultura i pel país en general, un interès que ell no compartia. S’adonava que era una mica estrany al nostre món i trobava perfectament lògic que aquella preocupació comuna reforcés els lligams del parentiu. D’altra banda no se li escapava que la seva muller, dona sense fills, havia d’abocar en mi, molt més jove que ella, una mica de la tendresa que hauria dedicat a la seva progènie si n’hagués tingut. Creia que em considerava una mica com el seu germanet petit i mai no li hauria passat pel cap d’engelosir-se de l’afecció que em manifestava i que de vegades la duia a escenes tan reveladores com la que va tenir lloc en descobrir-se el meu embolic amb l’Harmonia. No se’n preocupen, les germanes grans, dels nois que arruïnen la salut amb una bagassa? I per ella l’Harmonia no era res més, no fou res més des que va saber que m’hi entenia. Ell, l’Ermengol, veia doncs tot això i ho trobava natural. De vegades el feia somriure i tot. «En el fons és una marassa», va dir-me un dia, no recordo a propòsit de què. I aleshores de l’enrabiada amb la veïna també em féu la lliçó: havia de mostrar-me comprensiu, ella se sentia responsable de mi, em considerava com un fill, etc. I a un fill, a un germanet, no sols se’l repta i se’l protegeix, sinó que amb ell s’hi bromeja, s’hi juga… Si de cas, si hagués estat més fi, més aviat s’hauria pogut admirar que, a partir d’un moment donat, comencéssim a manifestar una certa circumspecció en el nostre tracte. Una persona llesta n’hauria sospitat, d’això. Perquè un cop fórem amants vam perdre la nostra espontaneïtat davant seu; teníem por de trair-nos. La carícia innocent d’abans podia adquirir fàcilment un matís equívoc, i això no ens convenia, calia evitar-ho. Va néixer doncs entre nosaltres, la Gabriela i jo, una reserva de tracte, que sense fer-nos cerimoniosos l’un amb l’altre, establia una distància. I ell no va saber veure que aquest era el símptoma d’una falta que amagàvem. Potser va creure que aquest canvi, si l’observà, obeïa al fet que jo m’havia anat fent gran, que ja no era l’adolescent que van acollir a casa seva, sinó un home. Ni que en tingués el costum, la Gabriela no podia continuar tractant-me com anys enrera… En fi, tot plegat són conjectures que em faig. No sé què pensava ni com s’ho mirava, únicament que era un home confiat; fins a l’extrem de deixar-la sortir sola amb mi.

Sí, ja sé que em recordaràs que sempre hi havíem sortit, sols. Hi havia les anades a la platja (tu hi vas venir alguna vegada) que a ell l’emmandrosien una mica, com l’emmandrosia tot el que no fos el treball i la llar. Hi havíem anat molts cops, el darrer estiu no tan sovint perquè jo de vegades tenia altres «obligacions», i perquè a ella ja no li feia tanta gràcia; la meva cosina no se sentia bé en vestit de bany, deia que ja era «massa gran», que la platja és per la gent jove… Però així i tot hi anàvem algun cop. I també al cine. En canvi, no havíem sortit mai de nit i aleshores començàrem a fer-ho. És a dir, només dues vegades, totes dues amb l’excusa d’una reunió literària. Una excusa legítima, autèntica, ja que les reunions tenien lloc i en una d’elles ens hi vam deixar caure. A l’altra, no. Era una petita festa a casa d’en Callol, el psicoanalista, i quan vam sortir de casa teníem en efecte la intenció d’assistir-hi. Va ésser ja al carrer que se m’acudí de proposar-li que la festa la celebréssim sols, en algun local nocturn on es pogués ballar. Em pensava que em costaria molt de convèncer-la, però de fet assentí gairebé a l’acte. «On em vols portar? En un d’aquests indrets on anaves tu?». Fins i tot estava una mica excitada davant la perspectiva de conèixer de primera mà un «cau de vici». Després, però, un cop a lloc, s’hi va sentir malament. Era a l’Empòrium i l’ambient no li agradà, li feien nosa totes aquelles noies tan pintades, els clients que s’engrescaven, tot un tràfec eròtic prou visible… No ens hi vam quedar ni una hora. En sortir, però, ja era massa tard per anar a la festa d’en Callol i massa d’hora per tornar a casa. Aleshores se m’acudí la idea de portar-la en un meublé. Ella no volia, en això era una mica com la Joana que mai no s’havia avingut a posar-hi els peus; li semblava un indret brut, d’una clandestinitat indiscreta i mercenària. «No m’hi sentiria bé», em va dir; «no insisteixis». No vaig insistir. Vam acabar per fer cap al moll, per on ens vam passejar fins a la una, agafats de la mà, mirant les llumetes dels vaixells, el vaivé dels trossos de paper, de les peles de taronja, de les deixalles de tota denominació que es bressolaven en l’aigua del port. Tot força normal i ben honest. Gairebé tant com si l’Ermengol hagués estat amb nosaltres. I si hagués volgut venir hi hauria pogut estar, ja que l’havíem invitat a acompanyar-nos, com la primera vegada que sortirem de nit. Però era natural que a ell no li abellís ni gens ni mica la perspectiva de trobar-se en una casa desconeguda entre persones que no havia vist mai i amb les quals no tenia cap interès comú; ni hauria sabut de què parlar-los.

Era, doncs, un xicot confiat. Això feia una mica més dur l’engany i ella i jo per força havíem d’acabar per referir-nos-hi. Perquè ens anguniejava a tots dos, no sols a ella. Ja deus recordar que l’endemà de la famosa nit em va dir que ell «no s’ho mereixia», allò, i aquesta idea mai no va abandonar-la del tot. De primer sí que semblà que s’hi sobreposava i, durant els tres primers mesos que succeïren l’inici de les nostres relacions, procurà no fer esment del seu marit. Allò nostre era massa nou i absorbent per admetre la presència de ningú més. És a dir, no és ben bé això. També era nou i absorbent quan començà a parlar-ne. Simplement, no devia saber què fer, el problema era massa desacostumat per plantejar-se’l en termes clars, com faríem més endavant. Ja t’he dit que la Gabriela era una noia honesta, que sempre ho ha estat, i tu saps perfectament que no hi ha contradicció entre aquesta honestedat i la seva conducta. Sobre això, s’hi ha d’insistir. Hi ha massa tendència a creure que només són honestes les persones que no ensopeguen amb la temptació o que saben resistir-la si per atzar se’ls presenta. Aquestes dirien que si la meva cosina era verament honesta només podia fer una cosa: negar-se’m, negar-se’m obstinadament, encara que cremés, encara que es consumís. Oblidarien que no hi ha valor més alt que l’amor i que l’honestedat consisteix a enfrontar-se sincerament amb hom mateix i trobar la resposta més justa en cada moment. I, si no trobar-la, cercar-la. I això era el que feia ella. Mai no havia previst aquell conflicte de lleialtats i jo l’havia forçada a decidir entre ella i el seu marit, entre l’autenticitat del seu ésser i la convenció que la lligava a l’Ermengol. Ara calia decidir com ens havíem d’enfrontar amb el conflicte que ens plantejava l’home en la seva qualitat de persona a la qual devíem respecte. Què era més respectuós, callar, o sigui permetre-li de conservar la seva pau d’esperit, o assabentar-lo del nostre afer? El dilema, cal dir-ho, només existia per a mi; ella sempre va tenir la intenció de parlar-li’n. Una tarda em va dir: «No tan sols li ho dec; m’ho dec a mi, ens ho devem a nosaltres». A mi, ho confesso, em venia a repèl. No sóc tan escrupolós i, si bé l’engany em repugnava, no veia on ens podia dur la franquesa. En una paraula, de problema autèntic no n’hi havia cap; el creava la meva mala fe. Encara devia ser partidari d’allò que es diu: «si els ulls no veuen, el cor no sofreix». L’Ermengol vivia confiat, tranquil, satisfet amb la seva vida. No li faríem més mal, si parlàvem? És veritat que hi havia una cosa que m’anguniejava una mica: ella era la seva dona, continuava essent-ho; si ell la demanava, no se li podia negar. Tenia l’obligació de prestar-li un «servei sexual». L’Ermengol no l’exigia gaire sovint, això ja ho sabia, però al capdavall era un home amb les seves necessitats, ni que fossin modestes, i de tant en tant reclamava el que li era degut. No calia que ella m’ho digués, jo ho endevinava fàcilment pel seu posat culpable. Fins aleshores, com vaig aconseguir de fer-li confessar, havia respost a les seves abraçades, encara que fossin, com sembla que eren, insatisfactòries; ell era molt ràpid i el joc amorós preliminar li interessava poc; la Gabriela no sempre aconseguia un orgasme perfecte i suposo, tot i que ella mai no m’ho digué, que de vegades li calia acabar pel seu compte, manualment. Des que s’iniciaren les nostres relacions, però, això canvià. Potser era el sentiment de culpabilitat que tenia i que s’exacerbava quan la posseïa, però ara amb ell ja no sentia res, havia desenvolupat una frigidesa de «defensa» que li feia penosos aquells encontres. Era un motiu més per parlar-li. «No puc simular, afegeixo engany a l’engany», em deia. Que sofria, era evident. En el curs de les sis primeres setmanes de la nostra relació anà perdent pes, si bé seguidament es recobrà i, com et contava l’altre dia, es convertí en una dona més esplèndida que mai. Altres cops, plorava. No era ma noia feta per viure situacions ambigües. «Ens fem mal a nosaltres mateixos», deia. «Et penses que no ens en ressentirem, d’aquesta situació?». També reflexionava: «És un innocent, però un dia o altre farem una imprudència i ho comprendrà tot. Això, si no ens sorprèn…». Una tarda podia trobar-se malament i tornar més d’hora al pis, o nosaltres, immersos en el nostre món, podíem badar i oblidar-nos del rellotge… Podien passar mil coses. I aleshores, què? La idea de veure’s sorpresa al meu llit, entre els meus braços, la feia estremir d’angúnia, d’aprensió. «Li ho hem de dir, Daniel, li ho hem de dir», repetia. «Ens estimem, això nostre no és un embolic passatger». Jo anava ajornant una decisió. «No ens precipitem, pensem-hi bé». D’arguments autèntics no en tenia, i menys encara quan em deia: «Després serem més lliures, ens estimarem més, podrem anar a tot arreu plegats, viure junts de debò. No te n’adones? Ara només disposem d’unes hores robades». Era veritat. Tot el que deia era veritat, sempre tenia raó.

Ara, hi havia altres consideracions que aparentment no es feia però que jo vaig veure de seguida, sense gosar parlar-li’n. No era probable que l’Ermengol s’avingués a tolerar que tot prosseguís com fins aleshores, amb la seva benedicció. Només podia fer dues coses: decidir separar-se de la Gabriela o treure’m de casa i retenir-la, perdonar-la. Si feia això darrer, les feines serien nostres per veure’ns. És clar que ella podia optar per seguir-me, per abandonar-lo. Però tant en aquest cas com si ell mateix s’inclinava per la separació, se’ns presentava el mateix problema, un problema d’ordre econòmic; amb el meu sou no podíem viure. Ni afegint-hi els quatre diners que guanyava ella amb els sobrets. Ben just ho passàvem ara amb dos sous. Li caldria posar-se a treballar, o jo m’hauria de buscar una feina suplementària, precisament ara que m’havia acostumat a tenir les tardes lliures. Ens convertiríem en dos esclaus del treball, potser la nostra intimitat, la nostra amor, en sofririen… A ella això no se li havia acudit, no se li va acudir fins després. I ben mirat no deixa de ser curiós, la Gabriela sempre ha tocat de peus a terra; vull dir que no és una atabalada, que sap preveure normalment les conseqüències de les seves accions. L’explicació és que aleshores vivia fora d’ella mateixa, que tot allò li venia una mica gran, era un imprevist que la deixava inerme…

Ja veus que la situació era complicada, jugaven una sèrie de factors que embullaven la madeixa. I nosaltres no vivíem prou serenament per enfrontar-los tots alhora. Ens faltava experiència? D’aquestes coses potser no en pot tenir ningú, car no solen repetir-se en una mateixa vida. D’una banda ens abassegava l’amor i de l’altra la situació falsa que havíem creat. Vam discutir-ho durant dies i més dies, prop de sis mesos. Jo sempre li feia posposar una decisió, com si confiés que el temps, amb el seu transcurs inexorable, ho acabaria per solucionar tot. Però què podia solucionar? Si ell, l’Ermengol, hagués estat un vell, hauríem pogut refiar-nos de la seva mort. Fins i tot, si hagués estat una altra mena d’home, per exemple afeccionat a les faldilles, hauríem pogut esperar el moment de sorprendre’l en un embolic. Però era un xicot corrent, normal, que de sortida no ens en donaria cap si nosaltres no la cercàvem. «No puc més, Daniel, t’ho asseguro», em deia ella. Semblava que hauria hagut d’anar-s’hi acostumant, a aquella situació, però no, continuava pensant-hi com sempre. «No puc viure, així», repetia cada cop més sovint. «Li ho he de dir». I potser ja ho hauria fet si hagués pogut veure clars el moment, l’escena, les paraules. No els hi va veure mai. Es ruboritzava només de pensar que se li havia de plantar davant i declarar-li: «Sí, mira, dormim plegats quan tu ets fora de casa», o bé: «Escolta, Ermengol, en Daniel i jo ens estimem». Feia de molt mal enfocar. Ell l’escoltaria, la fitaria amb una expressió alterada, i ella no gosaria alçar els ulls de terra. I opinava que en aquest cas no podia substituir-la. «Encara seria pitjor, si li ho deies tu». A més, creia que tenia l’obligació de ser ella. «He faltat més que tu. Sóc una dona, la seva dona». Que li era difícil d’encarar-se amb ell ho demostra prou el fet que quan a la fi decidírem que sí, que no ens quedava més remei, encara va deixar passar una setmana sense dir-li res. Ara, tu, potser trobaràs inexplicable que ens calgués tant de temps per posar-nos d’acord i que quan ja feia sis mesos que l’enganyava sentís encara els mateixos escrúpols. Però recorda’t de les ocasions en què has estat enamorat. Sis mesos! Tu saps com van passar, amb quina rapidesa ens fugiren de les mans? El temps, ens el robaven. Les tardes s’acabaven quan tot just les iniciàvem i, sense adonar-nos-en, ens trobàvem al cap de la setmana. Em penso que van ser els mesos més curts de la meva vida. I de la seva. A despit del turment, de les preocupacions que l’abassegaven, de les recriminacions que es feia contínuament. Si això encara empenyia, encara precipitava les hores!

Però va arribar el dia i arribà l’hora. Aleshores tenia lloc l’afer Galinsoga, la gent esquinçaven exemplars del diari pel carrer, enviaven protestes a la redacció (algunes en espècies!), circulaven tot de fulls clandestins que explicaven els fets, aquella sortida malhumorada i ofensiva d’ocupant fanàtic que l’home tingué en sentir predicar en la nostra llengua: «El catalàn es una mierda» o, segons altres versions, «Todos los catalanes son una mierda», però nosaltres vivíem en un altre clima que féu crisi una nit, a la impensada. Li ho va dir quan ja eren a dormir, espontàniament, sense haver planejat que seria aleshores. Després m’ho va contar tot. Ell la cercava i la Gabriela es va girar d’esquena. «No, deixa’m», li va dir. «Tens son?», va preguntar-li ell. «Sí», fou la resposta, però en aquell moment es repensà, digué «No», va tombar-se altre cop cap a ell i s’incorporà. «T’he de parlar d’una cosa, Ermengol». I gairebé sense concedir-se una pausa afegí: «En Daniel i jo ens entenem». No va dir que ens estimàvem, va dir que ens enteníem, tal com t’ho escric, com si fos un embolic banal, una de tantes històries de cul que només el caprici justifica, si d’això pot dir-se’n una justificació. Es veu que l’Ermengol es va quedar amb la boca penjant abans de reaccionar amb una pregunta incrèdula: «Tu i en Daniel?». «Sí, jo i en Daniel. Ja fa sis mesos». I llavors li ho explicà tot, però en una versió arranjada que, a mi, em feia quedar més bé que no em mereixia: havia entrat a la meva cambra i se m’havia lliurat perquè em volia compensar d’aquell fracàs literari. Ell diu que continuava amb la boca penjant i amb els ulls fits al seu damunt, com s’havia imaginat tantes vegades, però al capdavall li va dir: «No m’ho crec». «Hem dormit plegats gairebé cada dia, des d’aleshores», afegí ella. «Quan?», va preguntar innocentment ell. «A les tardes, mentre tu eres a la feina». Aleshores es va passar la mà per la cara, la seva expressió canvià. «Però per què, Gabriela?». Tot això, saps? sense cridar, tots dos asseguts al llit, parlant més aviat en veu baixa, diu que gairebé tranquil·la, com si discutissin un afer de la casa o canviessin impressions sobre on podien passar unes vacances futures. «Perquè l’estimo», va contestar ella. «Ens estimem». No sabem què li devia passar pel cap, llavors, perquè en aquell moment ja la creia, l’havia de creure per força, però el fet és que tot d’una s’aixecà amb una revolada i, peus nus, va córrer cap a la porta. Ella es va espantar. «Ermengol! On vas?». No va contestar-li, sortí de l’habitació i va desaparèixer. La Gabriela es va llevar amb la mateixa rapidesa i, també sense vestir, va córrer darrera seu, convençuda, em va dir després, que l’home volia fer un disbarat.

Jo encara no dormia. Era al llit, amb un llibre a les mans, i em va sobtar la seva aparició. Mai no havia entrat a la meva cambra, en aquella hora. No sé què vaig pensar, potser que la Gabriela s’havia posat malalta, i per això em va sorprendre tant la seva pregunta, feta des del llindar del dormitori mateix, mentre avançava cap al llit: «És veritat?». «Eh?», vaig exclamar, i aleshores vaig veure la meva cosina que entrava darrera seu, precipitada. «És veritat?», repetia ja ell, ara al meu costat. Vaig mirar-la a ella, però no em calgué fer-li cap pregunta, l’expressió de la seva cara era prou eloqüent. Per això, girant-me de nou a l’Ermengol, vaig contestar: «Sí». No tenia una actitud amenaçadora. Parpellejava i assentí amb el cap a la meva afirmació. «Ben mirat…», féu, sense completar la frase, i es deixà caure a la vora del llit, cap als peus. La Gabriela s’havia anat atansant i, amb una lentitud terrible, com si el gest hagués de lluitar contra la seva voluntat, alçà el braç i va reposar-li la mà sobre l’espatlla mentre pronunciava uns mots ximples, d’aquells que només s’expliquen quan estem tan atabalats que gairebé no sabem què ens fem: «No et volia fer mal». «Mal?», repetí ell com un eco. L’impacte de la revelació minvava i ara és quan començava a veure’s que, en el fons, no estava sorprès. «Escolta, Ermengol», vaig dir. «No volíem, ha estat més fort que nosaltres. Durant anys hem resistit…». «Durant anys», tornà ell com un ressò. I tot d’una va semblar-me que si nosaltres no preníem una decisió no la prendria ningú, que ell era incapaç de fer res, de reaccionar. Però m’equivocava, car va fer caure la mà de la Gabriela amb un cop sec, va aixecar-se dels peus del llit i, sense una paraula, se’n tornà cap a la porta, la travessà i sortí al menjador. Ella i jo ens miràrem i després la vaig veure córrer al seu darrera, cap al dormitori conjugal. Quan hi arribà la porta ja era tancada i vaig sentir com trucava amb les mans tot repetint: «Ermengol! Ermengol! Obre…». Me li vaig reunir, en calçotets i samarreta, tal com anava, i vaig trucar també. «Ermengol, no facis una ximpleria…». Dins no se sentia cap soroll, però per sota la porta i pel forat del pany s’escapava una mica de llum. «Ermengol…». La Gabriela començava a anguniejar-se de debò i cridava més fort, sense deixar de colpejar la porta. «Despertaràs els veïns», vaig dir-li amb aparent serenitat. Alguns encara no devien ser a dormir, tot just eren quarts de dotze, i potser ja escoltaven el nostre rebombori. Això va calmar-la una mica, però m’urgí: «Fes alguna cosa…». L’habitació tenia una finestra que donava a la galeria i hi vam córrer, si bé ella no acabà de sortir a fora, al darrer moment va adonar-se que anava despullada i el seu respecte a les conveniències fou més fort que la seva angoixa. Però no calia témer res. Ho vaig veure de seguida. La finestra era oberta darrera la persiana i, sense cridar la seva atenció, pels intersticis, em fou possible d’observar l’Ermengol, assegut al llit, amb un peu a terra i l’altra cama plegada sota la primera, en una posició que devia ser d’allò més incòmoda. No podia distingir-li la cara, o malament, perquè estava de perfil, però romania quiet, com immers en tot de cavil·lacions profundes i complicades. Vaig tornar al costat de la Gabriela. «Què fa?». «No t’amoïnis, no farà cap disbarat». Xiuxiuejàvem en la fosca com dos conspiradors i aleshores, inesperadament, la situació em va semblar divertida. Explica-t’ho com puguis, però ara la possible tragèdia perdia probabilitats, les arestes del drama s’esmussaven. Si no hi havia hagut sang (i en dir sang vull dir escàndol, crits, fulminacions, perquè un acte autènticament violent no l’havia previst mai), ara ja no hi seria. Els ànims tan poc exaltats, encara es calmarien i, fos el que fos el determini que prenguéssim, que prengués ell, seria mesurat, propi de persones civilitzades. Podia doncs copsar tot el que hi havia de còmic, de grotesc, en aquella situació: ell tancat i nosaltres espiant-lo per la finestra. És a dir, espiant-lo jo, i ella al llindar de l’eixida, peu endins i peu enfora, preocupada en aquell moment pel que dirien la gent si la veien en camisa de dormir! «Però què fa?», insistí. «No res, seu al llit», i vaig endinsar la mà cap als seus pits nus sota la camisa, els hi vaig tocar lleugerament. Ella, sempre tan sensible a les meves carícies, semblà que ni se n’adonava i digué: «No em creia que reaccionaria d’aquesta manera». «T’hauries estimat més que et pegués?». «No…». Llavors va sentir la mà que davallava pel ventre, i es va moure. «Deixa’m. Què fas?». «Et toco», vaig dir simplement. «Torna a veure què fa». La vaig obeir, i l’Ermengol continuava en la mateixa posició, o gairebé, perquè ara es premia el front amb una mà, com si tingués mal de cap. Seguidament, però, va aixecar-se i començà a vestir-se.

Vaig tornar ràpidament al costat de la Gabriela. «Es vesteix», li vaig dir. «Es vesteix? Per què?». «No ho sé». Però només es podia vestir per una cosa, per anar-se’n, i per això no em va sorprendre gens de sentir la porta del dormitori que s’obria i, al cap d’un moment, la del pis. Aleshores ella ja havia fet un pas cap dins, però la vaig subjectar pel braç. «Deixa’l», li vaig dir. «Però se’n va…», féu ella. «Ha de reflexionar, no sap què fer… Deixa’l tranquil». «I si no torna?», preguntà ella, però ara ja no vaig contestar-li i, quan la porta fou tancada, me la vaig endur cap al menjador. Després va entrar a l’habitació per tal de comprovar si s’havia endut alguna cosa, i no, havia marxat de casa amb les mans a les butxaques, com jo ja presumia. «Anem a dormir», vaig proposar-li; «demà serà un altre dia». Però ella es va asseure al llit i començà a contar-me com havia anat tot. «Li ho he dit gairebé sense adonar-me’n… O no. He tingut un impuls i no l’he pogut resistir. Més val així. No podia suportar que em toqués…». I es va interrompre, perquè trucaven a la porta. Tots dos ens vam quedar molt quiets, com si ens haguéssim tornat de pedra, i ens llambregàrem aprensivament. «Qui pot ser, en aquesta hora?». Ara ja passava de les dotze, el carrer feia dues hores que era tancat… Potser era ell que tornava i s’havia deixat la clau? «Què fem?». Vaig travessar l’habitació i fora, al costat de la porta, vaig preguntar sense obrir: «Qui hi ha?». «Sóc jo, la Marta», contestà la veu de la noia que vivia al costat de casa amb el seu pare. Sense recordar-me que no duia pantalons, vaig obrir. La noia començà: «Que els…», i va ennuegar-se, vermella com un perdigot en veure’m en calçotets. Però va fer un esforç per empassar-se la saliva i tornà: «Que els passa alguna cosa? M’ha semblat sentir…». «No, no», vaig dir jo. «Vol dir els cops? Se m’havia tancat la balda del dormitori per dins i no podia obrir. Ja me n’anava al llit», vaig afegir amb un gest que indicava el meu escàs abillament. «Ah, si només era això! Pensava que…». No va acabar i, gairebé sense fer cap pausa, em donà la bona nit. Vaig tancar darrera seu.

A l’habitació, la Gabriela, que ho havia sentit tot sense moure’s del llit, va dir-me: «li ha cridat l’atenció el cop de la porta del pis; per això ha vingut. És una xafardera». «Que es faci fotre, doncs!», vaig exclamar. «Em penso que sospita alguna cosa. No te n’havia dit res, però les tres darreres vegades que ha trucat algú a la tarda, era ella. I estava segura que érem a casa». «T’ho ha dit?», li vaig preguntar. «Sí, dissabte al matí. Amb la seva veu de nyeu-nyeu va fer: vaig pensar, si que n’està d’ocupada, la senyora Gabriela, amb els sobrets!». Era la primera vegada que li sentia expressar una opinió desfavorable sobre la Marta i vaig riure. «Doncs mira que deu haver quedat ben lluïda, aquesta nit! Un home amb calçotets! Se n’haurà de confessar». «Què farem, ara?», va preguntar-me ella. «Ja t’ho he dit, anem a dormir. Cal esperar que l’Ermengol decideixi». Ens vam discutir una mica perquè jo no volia que es quedés sola, volia que vingués al meu llit, i ella deia que no estava d’humor per aquests jocs. «No farem res», vaig assegurar-li, però ella em va contradir: «Ja sé que sí. Aquell llit és massa estret, per dormir. I jo estic molt nerviosa». Tot i l’assegurança que acabava de donar-li, vaig fer: «Això et calmarà, doncs». «No podria», digué. «Ah que sí?», i la vaig agafar en braços per endur-me-la cap al meu dormitori. Ella espernegà. «Deixa’m, Daniel! No vull… Acabem de passar pel que acabem de passar i tu…». Em donava cops al pit, enfurida, i aleshores, rient, vaig fer una cosa: la vaig deixar de nou a terra, amb un gest ràpid vaig aixecar-li la camisa fins damunt el cap per tal d’empresonar-li els braços i me la vaig tornar a carregar al coll, pràcticament nua, perquè només duia les bragues. En deixar-la sobre el llit vaig acabar d’arrencar-li la camisa i ella es redreçà. «Ets un monstre!», em va dir. Jo reia. «Sí», vaig donar-li la raó. «Seriosament, Daniel…». «Seriosament, Gabriela…», la vaig interrompre. Aleshores sacsejà el cap. «Pot haver sortit a matar-se», digué lentament, sense pronunciar el nom de l’Ermengol. De moment em va colpir, però a l’acte exclamava: «Ell? No!». «No ho sabem». «No t’estima prou, Gabriela», vaig explicar-li. «Se l’ha d’estimar molt, una persona, per matar-se per ella. Se n’ha sorprès menys que no et penses, de tot això nostre. Ho he vist quan s’ha assegut aquí, als peus del llit». Ella va quedar-se pensarosa. «És veritat. Vull dir que no m’estima prou. Mai no m’ha estimat prou». Em vaig asseure al seu costat, sense tocar-la. «I tu? Per què us vau casar?». Ella va esguardar-me, una mica estranyada. «Per què es casen, la gent?». Inclinà el cap. «Aleshores em pensava que sí. I potser tot hauria anat bé si haguéssim tingut fills. Ell hauria estat d’una altra manera. Els homes se’n cansen, de les dones que no poden tenir fills. Potser també te’n cansaràs tu…». «Mai», vaig assegurar, sincerament, sense saber ni intuir que jo, com tothom, també sentiria aquella fretura de continuar-me en un altre ésser; «mai». Ella va sospirar. «Una dona estèril no serveix de res». «No?», vaig dir, i amb una esgarrapada li vaig estirar les calces cuixes avall. Ella no va fer cap gest per impedir-ho, però es va mirar el ventre. «Sí, ja ho sé, per fer l’amor». «I et sembla poc?». «No ho sé…». Seguia el moviment de la meva mà que ara se li passejava pel capdamunt de les cuixes i fregava el pubis, però després me la va treure. «T’he dit que no, Daniel. Ho dic de debò». Es va incorporar i segué prop meu mentre agafava la camisa de dormir, però jo la hi vaig prendre de les mans. «Molt bé, però no et vesteixis; m’agrada veure’t així». «I si torna ell?». «I què?». «No te n’avergonyiries, tu?». Em vaig arronsar d’espatlles. «Fes com vulguis, doncs; posa-te-la». Ho va fer i tot seguit enfilà les calces, ara dreta. En veure la meva mirada suplicà: «No podria, Daniel, no podria… Comprèn-ho». «Però si no dic res!». «Em mires, i encara és pitjor». No vaig contestar, i ella restà dreta, com si no sabés què fer, fins que va inclinar-se i em fregà els llavis amb els seus. «Bona nit, Daniel». I la vaig deixar marxar.

L’Ermengol no va tornar fins l’endemà al vespre, a l’hora que solia plegar del treball, quan ja tots dos començàvem a estar convençuts que no el veuríem més. Érem al menjador quan vam sentir la clau que obria el pany i després el cop de porta. Em penso que tots dos estàvem pàl·lids, una mica impressionats. Aquella absència tan llarga, aquell silenci, ens afectaven. Només recordo la impaciència amb què vaig preguntar a la Gabriela en entrar al pis, cap a les quatre de la tarda: «Ha vingut?». I el seu gest feixuc en contestar-me: «No, no ha vingut». Ara el teníem davant. Va aturar-se a la porta del menjador, amb el gec a la mà, i va dir: «Hola». «Hola, Ermengol», vam contestar tots dos. I ell, simplement: «He vingut a recollir les meves coses». Avançà fins a la taula mentre la Gabriela feia: «Ermengol, jo…». Ell va tallar-la, o potser es va interrompre ella mateixa, que no devia saber ben bé què volia dir. «No», va fer amb la mà estesa. «Ho he pensat bé, el que havia de fer. Plegats no hi podem viure, no hi podríem viure ni que em diguéssiu que no hi tornareu. Algú o altre se n’ha d’anar, i més val que sigui jo». «I on aniràs?», va preguntar-li la Gabriela. «Hi ha dispeses, oi? Per sort, el nostre cas és senzill. No hem de pensar en els fills. Si n’hi hagués, tot seria diferent. Ara no he de defensar res». Malgrat tot, la Gabriela degué sentir-se una mica ferida, car reaccionà espontàniament: «Res?». «Res», va repetir ell. «A tu fa molt de temps que t’he perdut, ara me n’adono. Potser és una mica culpa de tots dos». «Jo no et volia fer cap mal, Ermengol…», digué la Gabriela. «No, és clar». «Perdona’m si…». «No és qüestió de perdó», la tallà ell. «No t’interessa prou, el meu perdó», afegí amb una mica de duresa, més que no li n’havia vist mai. «Si t’interessés ja hauries començat per no faltar-me mai». «La vaig fer faltar jo, Ermengol», vaig dir aleshores, i eren les primeres paraules que pronunciava després d’aquell «hola!» de l’arribada. Ell, però, com si no hi fos, prosseguí de cara a la Gabriela: «No em pensava que ho faries…». «Però l’estimo, Ermengol, l’estimo! No ha estat per ganes d’enganyar-te!». «No he vingut a discutir», digué ell, i s’adreçà a l’habitació, al llindar de la qual va aturar-se. «Dóna’m tota la meva roba i m’enduré una maleta. La resta ja ho faré recollir». Ella va aixecar-se i el seguí al dormitori mentre jo em quedava al menjador, fumant cigarreta darrera cigarreta. Vaig sentir que ella intentava de dir-li alguna cosa, però el seu marit contestà: «Les explicacions són sobreres, no et sembla?», i des d’aleshores es van moure per la cambra en silenci.

Se’n va anar sense dir-me ni adéu, com si jo fos més culpable que ella tot i la confessió que la Gabriela li havia fet la nit abans.

O potser no hauria volgut parlar amb ningú, ni amb ella ni amb mi, sinó que a la Gabriela no tenia més remei que adreçar-s’hi perquè ella sabia on eren les coses. No va deixar adreça, no ens va dir on se n’anava i el vam perdre definitivament de vista. No sé en quin moment es devia traslladar a Navarra, ni vam saber que era allí fins que el seu germà va escriure a la Gabriela, temps enllà, per comunicar-li que s’havia mort. La notícia ens arribà amb retard, car aleshores ja feia temps que érem a Creu Coberta i ell havia enviat la carta al pis de Muntaner.

Per què vam canviar de domicili? És fàcil d’imaginar quan es coneix la Gabriela. Què pensarien els veïns en veure que l’Ermengol ja no vivia amb ella? De primer vam convenir que diríem que era a Alemanya, que se n’hi havia anat sol abans de cridar-la al seu costat perquè volia veure com anaven les coses per allí; i ho vam fer, no se’ns acudí res de millor. Ignoro si s’ho va creure algú. D’aquestes coses se’n sol parlar amb temps, els qui se’n van solen acomiadar-se si més no de la gent del mateix replà. I ell havia desaparegut calladament, de sobte, sense dir res. La Marta, això és segur, no s’ho va empassar i, a la seva manera insidiosa i hipòcrita, no parava de fer-li preguntes o, més bé, de despenjar-se amb comentaris que eren pitjors que les preguntes. «Jo que em pensava que estava tan content amb la casa on treballava!», o bé: «Vols dir que us resultarà, que ell s’hagi de mantenir allí i enviar-te diners?». La Gabriela començà a mostrar-se una mica brusca, seca, i allò devia acabar de confirmar les sospites de la noia, la qual no havia oblidat el cop de porta d’aquella nit. A la meva cosina aviat li semblà que la gent se la miraven de «certa manera», que deia ella, i això la posava nerviosa. Després, com va dir-me, la situació no es podria perllongar indefinidament; passarien els mesos, passarien els anys, i tothom veuria que l’Ermengol no tornava, que no feia cap visita, que no escrivia. Un cop més, va ser allò de «no hi puc viure, jo, així». Encara que no sospitessin la relació que la unia amb mi, que ja era confiar, s’ensumarien que ell l’havia deixada, s’ho ensumaven ja. Calia doncs desaparèixer, començar de nou en un altre indret on ningú no ens conegués. Ara ensopegàvem amb la mena de problemes que m’havia temut, agreujats pel fet del pis, car enlloc no en trobaríem cap de tan econòmic com el de Muntaner, on la Gabriela havia viscut sempre. El traspàs que ens caldria pagar, en canvi, no era una preocupació, ja que hi podríem esmerçar la quantitat que aconseguiríem del nostre. De fet, en aquest aspecte, encara hi vam guanyar diners. El barri on a la fi vam anar a raure, Hostafrancs, era més modest, i, un cop realitzades les dues operacions, ens van quedar prop de set mil pessetes que, d’altra banda, les mensualitats ja van encarregar-se de devorar. Entre un lloguer i altre hi havia una diferència de quatre-centes cinquanta pessetes. Ells, la Gabriela i l’Ermengol, en casar-se havien obert una llibreta a la Caixa d’Estalvis, però en deu anys de matrimoni no aconseguiren d’ingressar-hi ni sis mil pessetes, les quals, naturalment, a la meva cosina no se li acudí de retirar. Si bé la llibreta anava a nom de tots dos, ella opinava que ara no hi tenia cap dret.

Tal com havíem previst, doncs, em vaig veure obligat a cercar una feina suplementària, en una casa comercial del carrer de Marina, on a les tardes substituïa un noi que era a fer el servei militar. M’hi vaig quedar cosa de sis o set mesos, fins que aconseguia les primeres traduccions. En aquell moment, però, probablement també ho hauria deixat sense això; la Gabriela, que des que ens instal·làrem a Creu Coberta cercava feina, sense gaire sort, ja que pel que sembla a tot arreu preferien noies més joves o, si eren grans com ella, més expertes en qüestions de despatx, va conèixer per pura carambola una noia que tenia una petita merceria-perfumeria deu o dotze portes més enllà de casa. Era un negoci nou, insignificant, escassament negoci encara, a dir la veritat, i de dependenta no n’hauria necessitat si ella, la Palmira, no hagués estat una entretinguda a la qual agradava de llevar-se tard. L’establiment l’hi havia muntat un amic i, com que a la seva manera la noia era prudent, vull dir previsora, li interessava de conservar-lo. Se li va acudir, doncs, una manera de conciliar el seu interès amb els seus costums, o potser cal dir amb les exigències de la seva «professió», ja que el xicot amb el qual s’entenia, un solter una mica granat pel que vam anar esbrinant, era un noctàmbul empedreït que sempre la feia retirar a altes hores de la matinada. La solució era aquesta: posaria una dependenta de confiança que tindria cura del negoci els matins i ella hi dedicaria la tarda. La Gabriela va agradar-li perquè vivia al veïnat, era ja gran i feia cara d’entenimentada. Tot va ser, però, com et deia, una pura casualitat, l’encert que la meva cosina entrés a la botiga a comprar en el moment que la Palmira parlava de l’assumpte amb una altra dona, parenta seva, que vivia a la nostra escala i amb la qual la Gabriela es relacionava una mica. La dona, que d’altra banda s’havia de morir al cap de dos mesos, va respondre per ella i aquella mateixa tarda va quedar enllestit el conveni. Això tenia lloc un divendres i el dilluns següent ja començà a treballar. Era una feina que a ella li agradava, ja havia estat dependenta abans de casar-se i ara encara ho feia amb més gust; com que la mestressa no hi era, ningú no la manava i podia disposar les coses amb llibertat. De fet, si la botiga prosperà, fou més pels seus esforços que pels de la Palmira. Sabia tractar els clients, mentre l’altra era d’un caràcter una mica més indòcil que de vegades s’impacientava si les compradores es mostraven massa cançoneres o llepafils.

Elles dues s’entenien bé i àdhuc van fer una certa amistat que s’accentuà quan l’amic de la Palmira va deixar-la per una altra noia, una francesa que, segons deia ella, «no val ni la meitat que jo». No va tardar a consolar-se del disgust amb un fabricant «riquíssim» que li sortí deu o dotze dies després, si bé pel que es veu era un home que li donava molts disgustos que ella es va anar acostumant a confiar a la Gabriela i fins i tot a mi, al vespre, quan tancava la botiga. Aleshores de vegades pujava a casa a fer estona abans del sopar, i alguns cops també es quedava a menjar si la Gabriela la convidava. El fabricant era casat i ara disposava de molt més temps que quan anava amb l’altre, «el meu Romeu», com acostumava anomenar-lo. Al seu amant actual, en canvi, sempre s’hi referia com a «Aquest», com si no tingués nom, i no amagava que no li havia posat gens d’afecte. Però pagava bé, amb els diners era generós i ella el xollava tant com podia. Per això el suportava tot i les queixes que no s’acabaven. Sobretot la molestava que l’exhibís com una mena de mona engabiada. Perquè ell no la duia mai enlloc, tenia por d’un encontre comprometedor, la volia a casa i sovint acudia amb algun amic de confiança per tal de «fer-se veure». Pel que vaig anar esbrinant, era un home que s’havia passat la vida pencant com un condemnat i fins ara, als seus cinquanta-nou anys, no tenia temps de pagar-se una amigueta. Es captenia doncs amb certa ostentació de nou ric, li agradava que les seves relacions de negoci li lloessin el bon gust del pis que li havia posat després de discutir-se una mica (curiosament, en aquest cas era ella qui l’invitava a fer economies, car el pis on vivia era molt «coquetó»), la «classe» de la dona que havia escollit, els vestits que li comprava, etc. La seva vanitat arribava a l’extrem que volia que apreciessin com era la noia de ben feta i un cop va demanar-li que es despullés davant el delegat d’una casa sud-americana amb la qual tenia tractes. Ella, que més que ben feta tenia «ganxo» i una mena de picardia física molt «sexy», s’hi va negar en rodó i després van tenir una escena en el curs de la qual «Aquest» li va dir prou clar que com que pagava manava i, per tant, que no li toleraria «capricis». L’havia fet quedar malament davant el representant, i això no li ho podia perdonar. «Es pensa que sóc un animal», es lamentava ella a la Gabriela. «Però per què no el deixes?», li preguntava la meva cosina. La Palmira s’arronsava d’espatlles. «Potser encara en trobaria un altre de pitjor. No saps com són, els homes!». Ella, als seus vint-i-tres anys, ho sabia perfectament. Des que un d’ells l’havia «retirada» del bar on treballà de joveneta (deia), l’havien mantinguda un militar, dos funcionaris, un constructor d’obres i el «meu Romeu», l’únic que, al seu dir, era «una persona». Començava a estar-ne fastiguejada. «Si puc arrencar la botiga, plegaré», assegurava. Però no tenia la intenció de casar-se. «Ah, no, això no! Per veure-m’hi lligada tota la vida? Ni parlar-ne. Encara seria pitjor. No en tinc, jo, de manies burgeses! Més val viure sola que mal acompanyada. Mentre sigui jove, si vull de nois no me’n faltaran, i quan sigui vella, doncs això, seré vella. I prou». A mi m’era simpàtica i de vegades em feia recordar de tu per la seva franquesa una mica cantelluda, com quan un vespre, sense pensar-s’hi, digué a la meva cosina: «Ets força més gran que ell, oi?». La Gabriela es va quedar una mica astorada, però ella prosseguí: «No, si jo ho trobo molt bé. Ho fem tot al revés. Els homes sempre s’hi haurien de casar, amb dones més grans. Una vegada un metge em va dir que la vida sexual de la dona és més llarga que la de l’home i per tant que encara pot quan ell ja no pot, m’enteneu, oi?». L’enteníem, però la Gabriela li ho va voler discutir: «No n’estic tan segura. Les dones envelleixen més de pressa». «Les envelleixen els homes», afirmà la Palmira. «Per això que he dit, perquè són més grans i ja no poden tant, o gens. Tu vols dir que els cauen els pits, potser? O que els surten varices? I ells, què? De seguida fan panxa, es tornen calbs, i ja no diguem res de la diferència que hi ha en les ereccions…». Quan sortia alguna d’aquestes paraules, la Gabriela es ruboritzava i tot. «No te’n dónes vergonya, de parlar així?». Però la Palmira reia: «Per què? Perquè hi és en Daniel? No veig pas que es posi vermell…». «Tu, t’hi hauries de posar». «Bona hora, a fe!». Jo estava una mica meravellat, assistia a una condescendència, per part de la Gabriela, que temps enrera no m’hauria ni pogut imaginar. Ho feia que ara ja no era una «dona decent» i tenia un amant, jo? O calia atribuir-ho a la simpatia que manifestava a la Palmira i a l’exemple desmoralitzador de la seva vida? La Gabriela canviava, havia canviat ja. Continuaven sense agradar-li, posem per cas, els acudits bruts, però tolerava una cruesa de llenguatge que abans l’hauria ofesa. Potser també l’ofenia una mica ara, la prova és que encara sabia ruboritzar-se, però se sobreposava, com no havia fet mai, als seus sentiments, a la seva «pudibunderia». Sense això, a la Palmira no l’hauria tolerada mai per molt convenient que li fos de treballar a la seva botiga. No vull dir que arribés a l’extrem de deixar-se contaminar pel seu llenguatge, clar i franc, si bé no groller (no cal confondre una cosa amb l’altra), perquè ella la paraula «erecció» no l’hauria emprada mai; acudia a l’eufemisme «excitat». Això formava part de la bona educació i, fet i debatut, ella havia estat ben educada, no podia confondre-se-la amb una noia com la Palmira que no devia haver rebut mai gaire bons exemples. Recordo que de vegades, tot i llur amistat, la tractava de «desgraciada» quan ella no era davant. La compadia doncs una mica i, secretament, potser fins i tot somniava de contribuir a la seva «redempció» i d’accelerar aquell moment en què ja no li caldria dependre dels homes. Ho demostra l’interès que posava en el negoci i l’escrupolositat amb què el regia els matins. Prou que ho veia, la Palmira. «Vaig tenir sort, amb tu. No em va pas enredar gens, la meva parenta, quan em va assegurar que eres una noia feinera i intel·ligent». A despit de la diferència d’edat, l’havia tractada de tu des del primer moment, hi tractava tothom, llevat de les clientes, davant les quals feia un esforç, segons va dir-me la Gabriela. Amb mi de seguida es va mostrar familiar i recordo que el primer dia que pujà a casa quan hi era jo, en presentar-me la Gabriela, va dir: «Si que tens un marit eixerit!». L’admirava que jo escrivís, aparentment mai no se li havia acudit que els llibres els havia d’escriure algú o altre. No n’havia llegit mai cap. «Per què?», feia. «Prou que en visc jo, de novel·les!». Tots els llibres eren novel·les, per ella.

En fi, tornant al que et deia, les coses fet i fet no ens havien sortit tan malament com em temia. No patíem misèria, estàvem junts com havíem volgut i tot tendia a millorar. I la Gabriela no havia de viure amb la vergonya de veure’s assenyalada amb el dit, car aquí, a Hostafrancs, ningú no sabia que el seu marit l’havia abandonada, que nosaltres dos no érem casats. La nostra sortida del carrer de Muntaner fou l’única humiliació per la qual va haver de passar; s’assemblava més a una fugida que a un trasllat de domicili. No vam donar la nova adreça a ningú, ni a la Marta, a ella menys que als altres, ja que hauria estat capaç de visitar-nos, i la poca correspondència que podíem rebre me la feia retransmetre al despatx de can Subiró, on mai no vaig assenyalar el nostre canvi de domicili per un excés de prudència. No era un indret on ningú pogués anar a fer preguntes indiscretes amb alguna probabilitat d’èxit; em penso que ni informes comercials no volien donar, ja ho veus! Només ho vau saber vosaltres, tu, en Massic i els altres companys de lletres amb els quals em relacionava. Ho vam combinar bé. Amb una mica d’ingenuïtat, si vols, però no teníeu cap motiu per mirar-vos-ho de massa prop. Un dia vaig deixar caure que la meva cosina havia enviudat, m’ho vaig fer venir bé per dir-ho a la colla de l’Eixample, i també deus recordar que t’ho vaig contar a tu: una malaltia sobtada, una infecció que el metge no havia sabut dominar… Més endavant, quan ja havíem trobat el pis de la Creu Coberta, vaig sortir-vos amb una nova contalla: la Gabriela deixava el pis, se n’anava a viure a Tortosa, on li havien proposat una col·locació avantatjosa, i jo m’instal·lava a casa el meu germà. Sempre vaig defugir de donar l’adreça exacta. I aleshores, durant una temporada, vaig desaparèixer de la circulació. Quan em vaig deixar veure de nou, la Gabriela ja tornava a ser a Barcelona i ens havíem casat. En aquell moment tu eres fora, a París. No hi havia veritable motiu perquè us estranyéssiu que no hagués invitat ningú a les noces, havia estat una cerimònia íntima, familiar, com corresponia potser a una vídua i, després, al capdavall, més que amistats jo tenia relacions literàries. Tot va anar, doncs, com una seda…

Però potser ja està bé, per ara; aquesta carta em costarà un ull de la cara, com totes les que t’envio darrerament. L’he anada escrivint sense pressa, a estones perdudes, perquè tampoc no l’hauries poguda llegir de seguida. En aquest moment, suposo que encara ets al Japó. Ja me’n faràs cinc cèntims.

Una encaixada del teu amic

Daniel

Barcelona, 22 d’agost de 1967.