Sr. Daniel Bastida

Barcelona

Amic Daniel: el teu embolic amb aquesta noia, la Montserrat, em desconcerta i em preocupa. I fixa’t, en un moment en què jo també tinc els meus maldecaps! T’adones, Daniel, de la vida promíscua que duus? La meva experiència, la meva reflexió i tot el que he pogut observar de la conducta humana, m’asseguren que per a l’home és natural d’estimar més d’una dona. Però simultàniament, com tu? Deixem de banda el cas del casat que, sense haver renunciat a la seva vida conjugal, té una amiga. En alguns ambients juga una qüestió de prestigi. En altres casos, hi ha una necessitat: la dona freda, o poc avinent, que no satisfà totes les apetències del mascle. No és aquesta la teva circumstància. Pel que entenc, tu i la Gabriela meneu una vida sexual suficient. Després hi ha la Palmira que encara t’atreu. I ara t’has enredat, ni que només sigui passatgerament, amb la Montserrat. Per què?, em pregunto.

El que m’espanta, si puc atrevir-me a emprar aquest mot, no és l’aventura, sinó el compromís amorós que cada cop contreus. No t’acontentes amb un cos que ocasionalment t’és ofert i en el qual, després, ja no et cal tornar a pensar. No; hi estableixes cada cop una ràpida complicitat afectiva. Així ho he de deduir del teu llenguatge. No és el del sexe, és el de l’amor. Però no pots estimar tres dones alhora! Em dic, doncs, que potser no n’estimes cap, que potser no n’has estimat mai cap, i que allò que sembla un excés deu ser, ben al contrari, una mancança. Cerques, i cerques desesperadament, allò que no tens. O potser em falseges la realitat i amb les teves paraules dissimules una simple concupiscència? Si fos així, no hauries estimat mai ni la Gabriela. Mai, m’entens? Ni aleshores que no hi havia ningú més. Vas deixar-te enlluernar per la conquesta: una dona més gran que tu en la qual vas trobar una resposta física inesperada. Era honesta —sempre l’havies tingut per honesta— però amb tu va desencadenar-se i ho acceptà tot. I, en cert sentit, encara continues enlluernat —si bé per altres motius—. Ella ha tingut èxit allí on tu has naufragat. O sigui en uns camps que s’equivalien. Però li ho havies de negar, cosa que ja has vingut a confessar amb altres mots, i ensems et calia repetir una experiència de domini, atès que tu, falsament, sempre t’has vist com un seductor. I hi ha hagut les altres noies. Les que has pogut posseir físicament i les que se t’han escapat o has deixat escapar perquè en aquest cas la seducció consistia a saber renunciar. Penso en la Roberta i en la Tina. I potser n’hi ha d’altres que has silenciat. Hi havia un triomf més envejable i te’l podies permetre, al capdavall no anaves pas sexualment afamat! La mena de triomf que et col·locava per damunt dels altres mascles. Unes dones es despullaven davant teu, et confiaven la intimitat d’uns sentiments que no s’atrevien ni a exposar al marit! Això era un acte amorós, una possessió. Amb la Palmira, és clar, no n’hi havia prou —la seva vida era massa oberta, massa pública, es confiava fàcilment. Però tu et diferenciaries dels altres i la dominaries en aquelles anades a Castelldefels per fer-li un fill. I amb la Montserrat la victòria encara havia de ser superior. Triomfaves allí on els altres havien fracassat. I després, en deixar-la marxar, te l’asseguraves per sempre. Perquè estic segur que, si haguessis volgut, l’hauries poguda retenir. No cal que t’ho digui, tu ho saps molt més bé que jo: quan a una dona l’estàs posseint, no pot negar-te res. I no dius pas que ho fessis, que ho aprofitessis. Es comprèn.

En llegir tot això, potser te’n riuràs. Sóc afeccionat a aquesta mena d’anàlisis. Deformació professional, evidentment. I, a més, em diràs que les unes contradiuen les altres, que potser fins i tot hi ha contradicció dins d’un mateix paràgraf. És clar, no estic segur de res. No he observat la teva conducta. En tinc una imatge deformada, la que m’has donat tu potser sense voler. Potser fins i tot amb el convenciment que eres sincer, fidel als fets i a la teva actitud davant d’aquests fets. Sigui com sigui, hi ha una cosa innegable: la teva vida és promíscua. I això sempre indica un defecte, una inestabilitat. No vol dir que siguis més sensual que els altres, que tinguis més necessitats físiques que el teu veí. Et crees aquestes necessitats per dissimular-te tantes altres coses, per compensar-te, com hem dit. Ja que d’una manera o altra sembla que t’has incapacitat per escriure novel·les, les vius… o te les inventes? No, no dubto que existeixen la Palmira i la Montserrat, que amb la primera hi tinguis dos fills i que a l’altra li falti una cama. La invenció és la part que no hi ha hagut i que tu hi poses. O més ben dit: l’actitud que adoptes respecte uns fets que han tingut verament lloc. No penso pas que l’atzar t’hagi afavorit més que a molts. Simplement: tu has sabut aprofitar uns encontres que un altre hauria negligit i n’has tret un màxim de rendiment. Per què?

Ordinàriament, als trenta anys una vida ja és feta, orientada. És veritat que poden produir-se grans trasbalsos, i no és infreqüent. Però són això: trasbalsos. Tu, en canvi, vas complicant la teva existència sense posar-te pedres al fetge, amb naturalitat. Com l’aventurer o el soldat mercenari per al qual forma part del viure diari allò que en els altres és l’excepció. Mai no has tingut la impressió de viure una tragèdia, de passar per una situació que altera l’ordre natural de les coses —perquè cap situació no l’altera si nosaltres no volem—. I no em parlis, per exemple, de l’angoixa en què vas caure en un moment determinat, quan volies un fill de totes passades. És veritat? No has construït després tot un castell sobre pensaments fugissers, sobre un anhel vague i incipient? Estic temptat de dir: no vas construir a partir del que va dir-te la Palmira en fer-li observar que voldria fills?

Ja ho veus, desconfio de tu. Potser perquè tampoc jo no estic del tot en el meu estat normal? La Masami em fa mal, i més ara que no la veig. Fa deu dies que hem cessat tota relació, arran d’un vespre que em va dir que tots dos fingíem, que ella per la seva banda havia arribat a la conclusió que ja no m’estimava. Segons ella, tenia un motiu prou clar per pensar així: quan ens fèiem l’amor ja no sentia res. I va fer una cosa extraordinària: dormir amb un altre home, el qual va satisfer-la. Això, digué, provava que entre nosaltres havia crescut una inhibició, que havíem comès l’error de voler fer durar una cosa que ja s’havia acabat. Vivíem de les deixalles del que fou. Ens acontentàvem amb engrunes després d’haver-ho tingut tot. I per què? No ens havíem de separar, al capdavall? No me’n tornava jo a Catalunya? Va acabar per proposar-me i, a la fi, per exigir-me, que ho deixéssim. Ens turmentàvem inútilment per quelcom que ja no existia. I ara jo tinc la sensació que l’he destruïda. Què farà? Passar dels braços d’un home als d’un altre? L’he condemnada a la promiscuïtat? O al suïcidi, quan comprengui la falsedat d’una vida fonamentada en l’orgasme? Des d’aleshores he anat dues vegades a casa seva. Per què? Podia dir-li: mira, oblidem tots aquests mesos i tornem a fer com abans, quan no sabíem res i l’amor era innocent?

No vaig trobar-la, o no em va voler obrir. El segon cop em va semblar sentir soroll. Potser era amb un altre. No sentia cap gelosia física, sinó una pena profunda. La pena de l’home que tot d’una es troba buit. Unes relacions humanes no haurien d’acabar així. Recordo com vaig acomiadar-me de la Paqui, de l’Ellen. Havíem arribat a un final natural, consentit, no hi va haver ni plors ni recriminacions. Una darrera abraçada, un darrer somrís, i en el cas de l’Ellen, la persistència d’un afecte que al cap d’un any la tornaria a dur al meu llit fugaçment, la mateixa nit que havia de conèixer la Masami. Ja saps que va ser en una party que donava el delegat del seu país. Poc pensàvem aleshores que un dia seríem amants, estaríem a punt de convertir-nos en esposos i, a la fi, ens allunyaríem l’un de l’altre rancuniosament per una falla d’ordre biològic. Ara sé del cert que m’he equivocat. Però ja no hi puc fer res. Què li diré, si demà torno a la seva habitació i la hi trobo i m’obre la porta? No em pot fer confiança, el meu cos ha deixat de parlar al seu. No hi ha futur, doncs.

Em passejo per Nova York, per un Nova York fred i sobtadament estrany, entro als bars a fer beguda i a escoltar els discos «folk» de la Baez, d’en Bob Dylan, i ahir, en un moment d’indiferència absoluta per tot, vaig acompanyar a casa seva una noia que fins l’any passat va treballar amb mi i que, en veure’m, semblà alegrar-se sincerament que ens haguéssim topat quan sortia del drugstore. Però que sòrdid que va ser! Va desfer el llit, va estendre una tovallola sobre el llençol i davant meu, asseguda en un «puf», va posar-se una gelea protectora perquè, com va explicar-me, els pessaris la irriten i les píndoles poden portar males conseqüències. Això és l’amor, per algunes persones? Perquè semblava contenta i fins em va dir que ja ho hauríem hagut de fer abans. Tornaria a veure-la, oi? No hi havia fruït, me’n vaig adonar. Feia una gest, doncs, que havia vist fer als altres, que sabia que els altres feien, que potser creia que era saludable. El mateix gest que fèiem amb la Masami i que era tan diferent! Però no pas les darreres vegades, vaig dir-me. Ella no estenia tovalloles ni es ficava gelees a la vagina, però tant li feia. Alguna cosa havia desaparegut. Ja no érem els mateixos que, encara no feia uns mesos, s’havien abraçat ardents i il·luminats perquè a través del sexe satisfeien una altra aspiració —la d’ésser, i d’ésser junts.

Tot s’ha acabat definitivament, ara ho sé. No, no tornaré a la seva cambra a fer-me obrir la porta o les seves cuixes. No tindria sentit. Ho he decidit ara, en recordar l’episodi d’ahir amb l’Ann. Ara em corre pressa de fugir, de tornar a casa, de capmassar-me en aquesta tasca que m’has promès i en la qual potser tindré per company el noi Batlle. Això em recorda… Em pensava que ja te n’havia parlat, de la seva novel·la, i pel que em dius veig que no. Me’n devia oblidar. En aquest moment, ja ho comprendràs, no estic en disposició de fer-te una crítica, de manera que la deixarem per una altra estona. El fet és que a mesura que escrivia m’he anat enfosquint més i més, com cada cop que evoco massa conscientment, amb massa precisió, les circumstàncies d’aquest amor dissortat. No val a dir-se: tot passarà. Sí, ja ho sé, és segur que passarà, i un dia, si em quedés aquí, ella i jo fins i tot ens podríem tornar a veure com dos estranys, com allò que érem abans de trobar-nos. Però no queden senyals? No has arrossegat tu tota la vida els senyals d’una intenció frustrada, d’un acte que s’inicià i no fou completat?

Un afectuós record del teu amic

Joan

P.S. — Ahir et vaig enviar Naked Lunch.