26. Núria Solís
La Núria Solís camina a les palpentes. No ha volgut obrir el llum i de fet no li cal perquè es coneix la casa de memòria. De nena corria amunt i avall a les fosques, fent enrenou i ensopegant amb les cadires, sense amoïnar-se gaire si s’hi veia o no. Aleshores no hi havia llum elèctrica, però a ella no li feia por la foscor. A l’Elisabet sí, i quan estaven totes dues soles i el sol es ponia a l’horitzó sense cap adult a la vora per encendre els llums de gas, se li agafava a les cames i somicava. La Núria Solís es venta els records movent el cap, com si fossin mosques insolents que l’envoltessin amb el seu brunzit empipador. Però no ho fa amb prou contundència, perquè impensadament li torna una bafarada d’olors antigues. L’olor del pa amb vi i sucre, de la sopa de farigola, del préssec acabat de collir, de les ametlles torrades, de la terra molla. Les olors li embafen els sentits i la retornen al passat, un passat on ella tenia pares i aixopluc, caminava amb passes segures i trobava sempre una mà ferma on agafar-se. Va ser després quan va començar a trontollar, a dubtar del seu instint i a témer la foscor. No ha estat d’ajut als seus fills. La Bàrbara també va buscar la mà que ella sempre va tenir a l’abast i no la va trobar. En comptes d’una mare valenta va ensopegar amb una mare poruga, acoquinada, que arronsava la mà i la deixava òrfena. Un altre cop la culpa, la maleïda culpa que torna i torna. Es lamenta. I sap que culpant-se no anirà enlloc. Que la culpa paralitza i justifica, que és l’antídot de l’acció. Intenta pensar en positiu i foragitar la culpa que ell li ha administrat dia a dia, com un verí lent i mortal. No estic malalta, no sóc culpable, es diu. I vol pensar en una altra cosa i busca desesperadament una imatge i pensa com deu ser la Bàrbara quatre anys després, si ha crescut, si li ha canviat la fesomia, si conserva el clotet de la galta en riure, si encara té aquelles pestanyes dolces i ombrejades que emmarcaven els seus ulls color de mel, grans, oberts, frisosos de mirar el món amb curiositat. Se li arronsa el pit en pensar que només hauran vist quatre parets despullades i una mateixa fesomia. Es trobarà amb una dona i potser no estigui preparada, es diu amb un punt de neguit. Però és la Bàrbara, continua sent la Bàrbara, la seva nena. Sent com se li encarcaren les articulacions només de pensar en el patiment d’aquests quatre anys. No pot imaginar-s’ho i sap que mai, per molt que s’hi esforci, podrà compartir ni una engruna del dolor de la Bàrbara.
S’acosta fins a la canonada que hi ha al darrere del rebost de la cuina. Sap que baixa cap al soterrani i comunica amb el celler. S’atura i escolta arrambant la galta contra el plom que és fred i li glaça el cor. Sí. Sent veus que pugen del celler. Es treu les sabates i les deixa damunt del marbre perquè sap que potser el lleu taloneig que fa en caminar els pot alertar. Ella ho sentia tot, de nena. Distingia les passes de l’avi, el ranquejar de l’àvia, les rodes del carro i el taloneig alegre de la mare. Para l’orella i escolta fins que les cames li fan figa en distingir un timbre de veu aflautat, de nena o de dona. Potser és la Bàrbara? Segurament. No pot ser ningú altre, es diu. I la sang flueix més de pressa perquè és veritat que és viva. No ho ha somiat, la seva nena encara és viva i només les separen uns pocs metres. I només de sentir-li la veu, els braços voldrien abastar-la tota sencera i abraçar-la ben fort.
De mica en mica els ulls s’han anat acostumant a la poca llum que entra per la petita escletxa de la finestra. Ja percep les siluetes dels armaris, els objectes damunt del marbre, les sis cadires de roure, la taula amb les estovalles de quadres. Hi passa la mà pel damunt i acarona els objectes coneguts. El porró de vidre, les culleres de fusta. Objectes que han compartit la solitud amb la seva nena, però que mai no podran tornar-li aquests quatre anys sense ella. Els anys robats, llargs, interminables, una vida dins d’una altra vida, sense tocar-la, sense veure-la, sense escoltar la seva veu ni ensumar la seva pell. Pensa en la mentida, en l’engany, en el fingiment i la hipocresia que ha viscut sota el seu mateix sostre durant aquest temps. I la ràbia la inunda. Per què ni ella ni ningú no s’ha adonat de la màscara que duia posada el Pep? Quants homes com ell amaguen vides ocultes darrere de màscares respectables? Obre el calaix dels coberts i, fent tentines, engrapa un ganivet. És un ganivet gros, dels de tallar pollastre. Ja li va bé.
La Bàrbara és viva, es repeteix, encara és viva. I amb aquest sentiment obre la porta de la cuina i comença a baixar escales avall.