17. Núria Solís

La Núria Solís ha estat força estona al telèfon amb la seva germana, l’Elisabet. Li truca cada dia. S’ha convertit en un costum que abans compartia amb la seva mare. No se’n sap avenir encara, de la seva mort, per un càncer, fa set anys, però la consola pensar que s’ha estalviat el calvari de la desaparició de la Bàrbara. En una època no gaire llunyana, ella va ser mare de la Bàrbara i filla de la Teresa al-hora. Ara és òrfena de mare i de filla i ja no parla, només escolta l’Elisabet, la germana petita, que li dóna consells i l’alliçona i li relata la seva vida plena de coneixences, de reptes, d’amor, de futur. La Núria calla i escolta, l’escolta sempre perquè la veu de l’Elisabet és una cullerada de xarop dolç, amb gust d’infantesa, un eco dels estius que s’enfilaven pels turons del Montseny i menjaven síndria sota les parres del mas mentre el sol escalfava les alzines, sentien cantar els grills i l’avi posava cançons de Nat King Cole. Cachito, cachito, cachito mío. L’Elisabet li escalfa l’ànima, malgrat que a la terra on viu no vegin gaire el sol. Creu-me, és el que més trobo a faltar, li confessa. L’Elisabet és hàbil i aconsegueix arrencar-li les respostes minses una a una, com feia ella abans amb els pèls de les celles de la Bàrbara. Només aquest, aquest i prou, Barbi, i els hi anava traient amb trampes i estratagemes perquè se li ajuntaven al mig del front i li feien lleig. La Núria de vegades es resigna als interrogatoris capriciosos de l’Elisabet. Què has menjat avui? Et prens encara el Diazepan? Has dormit les sis hores que et vaig dir? Has provat amb l’antifaç? Però de vegades se’n cansa i l’engega a pas-tar fang. Com avui, que no ha tingut paciència. No t’estimes, Núria, li retreu la germana. Has de mirar-te al mirall, has de tenir vida pròpia. Pensa alguna cosa que et faci il·lusió, un viatge amb els bessons, una obra de teatre, no sé, alguna cosa que et motivi. Quan l’Elisabet entra en el territori de les consignes i els consells de manual d’autoajuda, busca una excusa per penjar i estalviar-se la picabaralla. L’Elisabet és així, simple i cartesiana, es diu per disculpar-la, creu que les fórmules per viure són infal·libles i que tot s’arregla amb projectes laborals, viatges exòtics i sopars nocturns. I aleshores pensa que és jove, ingènua i innocent i que en realitat, de la vida, encara no en sap ni la meitat. Ni tan sols no va patir la malaltia de la mare a peu de llit. No va viure la devastació de la quimioteràpia, la pèrdua del seny, la por als ulls davant la immediatesa de la mort. L’Elisabet va arribar un cop la mare estava en coma, va plorar i va dir que no ho podia suportar. I ella va carregar la mort de la mare i el patiment de la germana damunt les espatlles. D’això, se’n diu transferència. L’Elisabet li va transferir la seva pena i ella la va agafar com una llosa i la va aixecar. Potser el dolor acumulat pesa i acaba per aixafar la resistència de qualsevol. Per això ella està aferrada a la terra i plora i s’enfonsa cada cop més mentre que l’Elisabet sura i riu i vola entre els núvols i la Terra, de lluny, li sembla petita i bufona, com de joguina. L’Elisabet s’estalvia el dolor i viu en una asèpsia permanent de joventut eterna. Sense fills, sense pares, sense responsabilitats. Juga a nòvia enamorada, a noieta de colla, a tieta simpàtica, a estudiant entremaliada, a aventurera d’estius. I li va bé. I per això no té cura de les paraules i, de tant en tant, se’n va de la llengua i deixa caure paraules emmetzinades que corren per les venes, com un càncer maligne, fins a arribar al cor i matar-lo. Com quan li va explicar allò de la Bàrbara. Paraules esmolades com ganivets que la van ferir tant que va estar-se dos mesos plorant, negant-se a parlar amb ella, sense respondre-li el telèfon, sense explicar-ho a ningú. Fins que l’Elisabet es va presentar a casa seva penedida per haver parlat, li va demanar perdó i li va pregar que ho oblidessin. La va perdonar a mitges i no se n’ha oblidat mai, d’allò. Va ser un mal tràngol que va passar tota sola, com sempre ha fet.

La Núria es fica a la dutxa. Li cal aigua per refrescar-se i despertar de l’endormiscament de les pastilles. Ha de fer el sopar per als bessons, pensa mentre es despulla. El Pep no hi és, així doncs aprofitarà per cuinar una verdura de patata, mongeta i pèsols amb l’olla exprés i uns pits de pollastre arrebossats que va descongelar la nit anterior. Ja no fa cap menjar complicat. Només coses fàcils, ràpides. Soparan tots tres amb la tele engegada, a la cuina, així el silenci no serà tan feixuc. I després agafarà com cada nit la jaqueta i la bossa i se n’anirà a treballar al Clínic i potser durant les deu hores del seu torn tot quedarà en stand by.

Mentre és a la dutxa i deixa que l’aigua li llisqui pel cos i li renti la tristesa, li sembla que sona el telèfon. Però no s’immuta. Tant li fa. Ja veurà després qui ha trucat. Mentre és sota la dutxa i es renta els cabells amb un xampú que fa olor de poma fresca se sent neta, revifada. La Bàrbara també es ficava a la banyera quan li deien que era dolenta. Deia que així es tornaria bona. Sempre li van dir que era una nena dolenta i li va quedar com a etiqueta des de ben petitona. No sap qui va començar ni com, però la Bàrbara mai no va ser una noieta innocent i crèdula com l’Elisabet, que de nena s’ho empassava tot. Era recargolada i punyetera, parlava amb segones, batejava a tothom amb malnoms i feia trampes a les cartes. Això és brut, li deia el Pep, sempre tan estricte. Ets dolenta. I la Bàrbara es ficava a la banyera i li pregava que li ensabonés el cap per deixar de ser bruta. No distingia encara entre ser i estar. Tot anava en un mateix paquet. Lady Macbeth, li deia l’Eva, més lletraferida, quan li va agafar la fal·lera de dutxar-se. D’adolescent va ser una bogeria. El darrer any, abans de desaparèixer, es passava hores sota l’aigua i es canviava de roba fins a tres cops al dia. Un semestre van pagar una factura astronòmica que va treure el Pep de polleguera. Bàrbara, surt de la dutxa, no estàs bruta!, li cridava la Núria quan el Pep no hi era, des de fora de la porta del bany. I tu què saps?, li responia la Bàrbara amb desvergonyiment. Tu no saps res! La Bàrbara era dolenta i ella estava desautoritzada.

Els únics que desmentien aquesta versió eren la seva germana i el seu cunyat, potser per això ella els preferia. Sí, ho admet. Durant un temps va estar gelosa de l’Elisabet i l’Iñaki. Estava dolguda amb la seva germana. Quan van néixer els bessons, un juny xafogós, es van endur la Bàrbara de vacances per fer-li un favor, tenia només quatre anyets. Va tornar enamorada dels tiets, i els estius al Nord es van convertir en un costum. La Bàrbara passava els juliols amb l’Elisabet i l’Iñaki. Ells no tenien fills, eren més joves i feien vacances escolars. Disposaven de tot el temps del món per a la Bàrbara i la duien cada dia a navegar amb el veler. L’Iñaki li va ensenyar a nedar, a pescar i a dur un timó i la Bàrbara va ensinistrar-se en els secrets del mar. Sota el mar hi ha muntanyes i penya-segats molt, molt profunds, els explicava a la tornada. Sabies que si agafes les meduses amb la mà no et piquen? La Núria l’escoltava bocabadada. Havia viscut sempre d’esquena al mar. Era una dona de muntanya que havia fet el Puigmal, la Pica d’Estats i l’Aneto. Sabia posar-se uns grampons, clavar un piolet, encordar-se i baixar d’una paret fent ràpel. Però el mar li feia recança. El trobava massa gran i la inquietava nedar en alta mar perquè no sabia quines bèsties hi havia sota seu i temia que de sobte alguna cosa desconeguda se li entortolligués a les cames, passés a frec de la seva pell o la mossegués. La Bàrbara era molt més valenta i tenia un peu a cada món. Grimpava com les cabretes cada agost i als juliols es capbussava en les profunditats marines amb els ulls ben oberts i la curiositat amatent que li va saber transmetre l’Iñaki. El dia que va pescar una morena amb un arpó i la va treure tota sola de l’aigua els va trucar entusiasmada i els va tenir gairebé una hora al telèfon donant-los unes explicacions que haurien fet empal·lidir d’enveja qualsevol documental de La 2 sobre la vida de les morenes. La Núria va aprendre tant de les morenes que en podria haver escrit una tesi doctoral. L’Iñaki vibrava d’entusiasme. Aquesta nena és un diamant en brut! Es veien poc, però s’estimaven. Era evident. Les comparacions eren odioses i la Bàrbara els comparava sovint amb els oncles i això, de mica en mica, va anar minant la relació perquè, sense voler-ho admetre del tot, la Núria sentia un puntet de gelosia per no ser tan fresca, tan enrotllada i tan juvenil com la seva germana i per témer que la Bàrbara un dia no gaire llunyà triaria l’Elisabet com a confident mentre ella es quedaria al marge, convertida en una mare severa i avorrida. Al Pep, per descomptat, mai no li havien fet gens de gràcia aquelles vacances marines i desgranava d’un en un els perills de tenir la Bàrbara durant un mes fora de casa. La teva germana i el teu cunyat no li poden posar un banyador?, cridava al començament, empipat pel morè integral de la nena. Ha d’anar ensenyant el cul pel món? Però el banyador que ella va demanar discretament a l’Elisabet que li posés, no va arreglar les coses. Aquesta nena torna feta un salvatgina, deia quan tornava la Bàrbara del Nord, més pocavergonya, més rebel, més trapella, com si se li hagués encomanat l’esperit de la França revolucionària que visitaven sovint amb el veler. La tempesta va esclatar amb la pubertat. Amb dotze anys la Bàrbara ja feia la mateixa alçada que ella i tot i ser esprimatxada començaven a apuntar-li els pits petits i rodons i a ombrejar-se-li el pubis. Ni el Pep ni ella estaven preparats per a aquell canvi tan sobtat, tan primerenc. L’explosió hormonal de la Bàrbara va precipitar-ho tot, i allò que fins aleshores el Pep havia consentit per tractar-se d’una nena va esdevenir una catàstrofe que li va caure al damunt com una bomba. S’ha acabat. Mai més, em sents!, va cridar el Pep l’estiu que la Bàrbara, amb dotze anys, va tornar de Bilbao. No vull que la meva filla participi en orgies. La Núria es va pensar que no ho havia sentit bé. Orgies?, va repetir, incrèdula. De quines orgies parles? I el Pep, apocalíptic, es va aixecar i la va acusar amb el dit índex. La teva germana i el seu marit la duen a drogar-se i a emborratxar-se en pilotes a la platja en companyia d’una colla de degenerats! La Núria recorda bé aquella frase rebuscada i volgudament demagògica. La recorda perquè li va quedar gravada. Però no la recorda pel valor de la frase en ella mateixa, el que la va sorprendre és que l’home amb qui s’havia casat fos capaç d’elaborar-la, de creure-se-la i de dir-la. Va intentar asserenar-se i posar les coses al seu lloc. No podia deixar que el Pep, com feia sempre, rebategés el món, perquè les paraules acaben per dotar de significat allò que no en té. Els degenerats són amics seus, companys de la universitat, famílies amb nens, homes i dones adults, professors. No van en pilotes, van despullats perquè són en platges nudistes, practiquen el naturisme, tots excepte la Bàrbara perquè tu li ho vas prohibir. I beuen cervesa com tu i com jo perquè s’enduen entrepans a la platja i dinen plegats. Què més?, va deixar anar com una metralladora. Ah sí! Les drogues. Potser algú, en pondre’s el sol, es fuma un porro. L’Iñaki ho fa, no ho nego, jo també ho havia fet, encara que a tu et molesti, va afegir-hi. El Pep va contraatacar, cec d’ira. Tant se me’n dóna la feina que tinguin i les peles que guanyin, no tenen moral, no tenen ètica i la Bàrbara és una dona encara que no ho sàpiga i que tu no ho vulguis veure. És que no tens ulls a la cara? Ells sí, i bé que la repassen de dalt a baix i potser li fan fotos i tot. No vull que la meva filla vagi a una platja plena de gent desagradable que ho ensenya tot ni que navegui sola en companyia d’un home en pilotes que es droga i que se la mira massa. No me’n refio! La Núria Solís va haver-se de seure i ventar-se de la vergonya que li pujava pel rostre. Era massa fort per aguantar a peu dret el xàfec d’acusacions que li queien a sobre a ella i només a ella perquè l’home degenerat i sense ètica, l’Iñaki, era el seu cunyat i l’Elisabet, la dona desagradable i que ho ensenyava tot, la seva germana. Gairebé els únics parents que tenien, perquè el Pep no es parlava amb els seus pares ni amb el seu germà des de feia anys. L’havien tractat molt malament, deia, i ell havia decidit fer net i allunyar-se’n. I ara pretenia fer el mateix amb la seva família? Això sí que no, li va exigir sobtadament envalentida. Demana’m perdó per dir aquestes bestieses de l’Iñaki. No ho faré, es va enrocar el Pep. L’Iñaki no és qui et penses, jo he vist com es mira la meva filla i et puc assegurar que no la veu com una nena. La Núria Solís acabava d’enter-rar la mare feia tot just quatre mesos, però el tràngol d’aquell vespre va ser molt pitjor. Va ser el primer llamp que anunciava una tempesta llarga, l’adolescència de la Bàrbara, i les profundes diferències de criteri amb el seu home. L’escàndol va tenir un final molt desagradable. Bàrbara!, va cridar el Pep. Vine aquí immediatament! La Bàrbara, esporuguida pel to de veu autoritari del pare, es va presentar sense piular. I llavors el Pep va fer una cosa que ella recordarà sempre. Va agafar la camisa de dormir de la Bàrbara, la hi va estripar de dalt a baix, violentament, i va deixar al descobert els seus pitets morens i el seu pubis ombrejat. Tota ella bronzejada de dalt a baix, sense cap marca de banyador enlloc. Mira-te-la bé! La veus ara? Te n’adones? La Bàrbara es va tapar avergonyida i va esclatar a plorar, no li costava gaire. Tothom anava despullat, jo era l’única i em feia ràbia. Somicava. Quantes vegades vas sortir a navegar tota sola amb l’Iñaki?, va interrogar-la amb agror el Pep. No ho sé, no me’n recordo, va gemegar la Bàrbara sense saber ben bé cap a on anaven els trets ni quin era el delicte del qual se l’acusava. Posa’t una altra camisa i vés-te’n al llit, va ordenar el Pep, després de la seva actuació estel·lar, apoteòsica.

La Núria aquella nit va tirar la tovallola i va reconèixer que potser no s’hi veia prou bé. Que desenfocava les coses i que tal vegada el Pep, molt més paranoic, era el contrapunt a la seva ceguesa. Mai no va creure que les sortides en veler amb l’Iñaki estiguessin tenyides de morbositat, però veure la Bàrbara despullada al mig del menjador, amb aquella camisa blanca estripada i l’estranyesa als ulls, color mel, li va permetre visualitzar una estampa d’erotisme que encaterina els pervertits. Tan tendra, tan bonica, tan ingènuament dona sense saber-ho.

Va plorar tota sola, al sofà. Va dormir tota sola, al sofà. I el matí següent, amb els ulls vermells i la decisió presa, va dir al Pep que la Bàrbara no aniria cap estiu més al Nord, però que no trencarien les relacions amb la seva germana i el seu cunyat en cap concepte. Ella ja s’empescaria l’excusa que fos i procuraria que sonés natural. Però era l’única família que tenia i no la volia perdre. El que va venir després, però, va ser molt pitjor. Va ser la confirmació que les coses amb la Bàrbara anaven tortes i que ella no tenia coratge per redreçar-les.

Va succeir la primavera següent, quan va decidir comunicar a l’Elisabet que la Bàrbara no passaria les vacances amb ells. Havia anat endarrerint el moment perquè no es veia amb cor de mentir. No sabia com s’agafarien la versió que s’havia empescat sobre la necessitat de la Bàrbara d’estar amb els pares i els germans i no volia entrar en detalls ni ser grollera. Efectivament, l’Elisabet, en saber que tenien altres plans per a la Bàrbara, s’ho va agafar fatal i es va encallar en una frase enigmàtica. Si ho dius per allò que va passar, ja ho hem oblidat. Què va passar?, va preguntar, aleshores la Núria, sobtadament encuriosida. Au, dona, que ens coneixem, va respondre l’Elisabet, picada. Saps perfectament de què et parlo. No, no sé de què em parles, va deixar molt clar la Núria. Us ho ha dit la Bàrbara, oi? La Bàrbara no ens ha dit res, va reafirmar-se la Núria, definitivament intrigada. I per què heu canviat d’opinió?, va fer l’Elisabet. La Núria va posar-se nerviosa. No sé de què estàs parlant, Elisabet, fes el favor de ser més clara. De debò que no us ha dit res la Bàrbara? De debò. Doncs així no cal que us digui res. I aleshores va ser la Núria qui va esclatar: Fes el favor de dir-me què va passar! Està bé, va transigir la seva germana fent-se la desmenjada, com si l’obligués a dir coses que no desitjava sentir. Però d’això ja fa temps i potser no calgui treure les coses de polleguera. Elisabet, explica i no t’excusis més! L’Elisabet va parlar amb una veu prima i pudorosa. Una nit fa quatre anys, quan la Bàrbara en tenia nou, acabàvem d’arribar de navegar i estàvem cansats. L’Iñaki es va dutxar abans que jo i es va ficar al llit. Jo em pensava que la Bàrbara ja estava adormida i em vaig rentar el cap tranquil·lament; en sortir de la dutxa, però, em vaig quedar garratibada. La Bàrbara s’havia ficat al nostre llit i estava, estava… Estava què?, va voler saber la Núria Solís, angoixada. Esta-va fent coses estranyes, va dir l’Elisabet amb un filet de veu adonant-se de sobte que no sabia com explicar el que va veure. Quines coses estranyes? Parla clar, Elisabet; si no parles clar, no ens entendrem, va exigir la Núria. Recorda que a l’Elisabet li va costar dir-ho perquè no trobava les paraules, però les va trobar. Estava seduint l’Iñaki. Què?, va cridar. Com pot una nena de nou anys seduir un home adult? T’has tornat boja? L’Elisabet des de l’altra banda li demanava calma. Si us plau, tranquil·litza’t. M’has preguntat i jo he provat de respondre’t. Què feia exactament?, va preguntar la Núria Solís a punt de l’ofec. Què deia? A l’Elisabet se li trencava la veu. Deia que l’estimava molt i el tocava. A la Núria Solís li van tremolar les cames aquell dia. Es va haver d’asseure. A veure, m’estàs dient que una nena que s’abraça al seu oncle i que diu que l’estima molt l’està seduint? Sí, va afirmar rotundament l’Elisabet. Tu no la vas veure, va afegir deixant clar que no pensava donar-ne més detalls, però que allò que van veure els seus ulls era intraduïble en paraules. La Núria va empassar-se saliva i va gosar preguntar: I l’Iñaki què feia? L’Iñaki li agafava la mà i li deia que no, que això no es feia. La Núria Solís es va quedar atuïda sense saber què pensar, a qui creure, què imaginar-se. Va imaginar-se moltes escenes sòrdides i les va esborrar de seguida del cap. No és veritat!, va dir de seguida. No és veritat el que em dius. L’Elisabet es defensa-va. No ho va fer mai més, t’ho juro, ho devia haver vist en alguna pel·lícula, devia haver malentès com s’estima a algú, ja saps, sexe per amor, una confusió. No hi vam donar cap importància, de debò. I per què no m’ho vau dir? I per què no m’ho va dir ella? Per això mateix, es va defensar l’Elisabet, per no donar-hi més importància, perquè no es fes un problema d’un no res. Un no res?, va esclatar la Núria Solís. En què quedem? L’Elisabet estava contra les cordes i va acabar de cantar. Vam estar-nos plantejant si calia explicar-vos-ho i dur-la a un psicòleg, però vam valorar que no, que no volíem amoïnar-vos ni crear-li culpabilitat. Era una nena. La Núria recorda que dies després mirava la Bàrbara amb uns altres ulls, esporuguida, perquè les paraules de l’Elisabet li estaven enverinant els pensaments i li feien veure una dona sota la pell de la seva filla. Una dona estranya, distant, sensual, que li amagava coses, que tenia secrets que ella desconeixia. S’hi va obsessionar fins al punt que va tenir por de perdre l’oremus i embogir. En comptes de la Bàrbara hi veia un monstre. Fins que va dir prou i es va convèncer que no era veritat i que l’Elisabet s’ho havia inventat com a revenja. Va mentalitzar-se que no havia sentit mai les paraules de l’Elisabet i que la història fosca que la seva germana li va relatar a mitges i que ella no havia vist, no va existir. Es va alegrar de la decisió encertada del Pep de tallar les relacions de la Bàrbara amb els Zuloaga i no ho va parlar mai amb ningú, ni tan sols amb el sotsinspector Lozano. Tanmateix, encara a hores d’ara, no ho ha pogut assimilar. Com tantes i tantes coses.

La Núria Solís s’eixuga el cos amb la tovallola fins que la pell envermelleix. Quan recorda aquests episodis del passat s’irrita tant que desitja fer-se mal. Una vegada, per pura desesperació, es va donar un cop de cap contra la paret. Hauria continuat si no hagués estat perquè el Pep la va aturar. Ets boja? Vols matar-te?

La mort deu ser dolça, pensa de vegades.