1. Salvador Lozano
El sotsinspector Lozano és davant de la porta del pis dels senyors Molina recuperant l’alè. S’ha posat l’americana grisa, la que va estrenar en el casament del fill ara farà set anys, i la corbata de seda amb irisacions vermellenques. Se sent encarcarat i de cop i volta li passa pel cap que potser la corbata és massa virolada. Sempre pateix pel vestuari. En aixecar el braç per prémer el timbre, s’adona que li suen les mans. No li agrada visitar gratuïtament la gent, però ha de fer-ho. És una visita de cortesia. Si no tingués aquest gest, li quedaria la recança d’haver deixat un calaix obert i no podria dormir a les nits. S’eixuga el palmell de les mans amb un mocador de paper que troba a la butxaca dels pantalons i respira feixugament. Li ha costat pujar els tres pisos pels quilos de més o pels anys, vés a saber, però és un home resolutiu i per molta angúnia que li faci, vol donar ell mateix la notícia al matrimoni Molina. No se’n poden assabentar per d’altres i el telèfon, al cap i a la fi, no és altra cosa que un aparell. Aleshores sí, s’escura la gola, com fa abans d’un interrogatori, i pressiona amb força l’interruptor del timbre. Se sent responsable del seu cas, es diu mentre espera que l’obrin, del malson que un dia els va desvetllar i que els ha anat xuclant el delit de viure. Gairebé no els en queda. Són malalts terminals que ja no compten els dies. Es lleven per obligació, bé que ho sap, però quan el veuen se’ls encén una espurna d’esperança al fons dels ulls. Sempre esperant una pista, un miracle, un cos.
Ningú no li obre, potser no hi són. Torna a intentar-ho i aquest cop deixa que el timbre soni una estona llarga.
Tanmateix els ha fallat, va barrinant mentre para l’orella pendent de qualsevol soroll que provingui de l’altra banda. Tot està silenciós. Potser no hi ha ningú. Només els pot deixar, i enumera mentalment, una bossa abandonada, un cas arxivat sense cos, un número d’expedient oblidat i la fotografia d’una noia riallera que ja grogueja dins d’una carpeta atapeïda de papers inútils, amb declaracions inútils, pistes inútils, sense cap indici.
De sobte, algú obre la porta amb desconfiança fins que queda travada per una cadeneta. Des de dins, des de la foscor d’un rebedor inhòspit, una veu demana qui és. És la veu de la Núria Solís.
Els Molina viuen en un pis de l’Eixample decorat amb discreció, sense ostentació ni dissonàncies, de colors clars i sobrietat oriental. Abans era confortable, però de mica en mica ha anat convertint-se en un espai obsolet. Les parets escrostonades, la pols acumulada als mobles, la persiana del menjador que es va quedar travada ara farà dos anys i ningú no l’ha arreglat. La cuina és freda, funcional, d’anar fent. Mai no se sent olor de sofregits ni de brous calents. De vegades li fa l’efecte que visita la casa d’uns morts vivents que van morir sobtadament fa quatre anys, i que s’han mantingut artificialment amb vida. Els nois són muts, discrets i fugissers. Impropis per a la seva edat. Els bessons, camallargs i granelluts, han fet quinze anys, els mateixos que tenia la Bàrbara quan va des-aparèixer, però és com si no hi fossin. Passen absolutament inadvertits, parlen fluix i abaixen els ulls quan hi ha visites. Han après a no destorbar el dolor dels pares. Han tingut una infantesa estroncada.
La Núria Solís el rep amb la pregunta de sempre. L’han trobat? No hi ha res més descoratjador que un no, però ja no hi haurà més preguntes. He vingut a acomiadar-me. La Núria Solís triga a reaccionar, com si no ho hagués entès. Tampoc no el convida a passar. Ha tret la cadeneta però s’ha quedat pal-plantada a la porta, talment com si hagués rebut una bufetada seca. A acomiadar-se?, repeteix d’esma. El Salvador Lozano, amb suavitat, tanca la porta darrere seu i, sense que el convidi a fer-ho, entra al menjador. Hi és el seu marit?
La Núria Solís té quaranta-tres anys i és infermera. Quan la va conèixer en tenia trenta-nou i era certament bonica. Ara té els cabells completament blancs, vesteix descurada i respira per obligació. No, no ha arribat encara. És a la feina, li contesta. S’hauria d’haver imaginat que als matins la gent treballa. Ell, ara mateix, està treballant, tot i que, es lamenta, per últim cop potser. Si li sembla bé, doncs, li ho explico a vostè. I s’asseu i li ofereix el seient del seu davant, com si fos a casa seva i no al revés. La Núria Solís, obedient, s’asseu i l’escolta, o potser ho fa veure. Fa temps que només escolta la resposta d’una sola pregunta i un cop l’ha sentit, deixa que les paraules llisquin i es perdin. Demà faré seixanta-cinc anys, he esperat fins al darrer dia, però em jubilen, li deixa anar sense embuts. Com més aviat millor, així no hi ha malentesos, pensa. Ella se’l mira amb els ulls esbatanats i el rostre inescrutable, de manera que el Lozano no pot capir si entén l’abast de la senzilla explicació. El sotsinspector corrobora que s’hauria estimat més parlar amb el Pep Molina. Què vol dir?, fa la Núria lentament. Que no la buscaran més? No, no, s’afanya a rectificar el Lozano. Ara el cas passarà a mans del meu substitut. Serà ell qui el porti i qui mantingui la comunicació amb vostès.
La Núria sembla alleujada, però només uns instants. De sobte s’angoixa. I qui és? El sotsinspector Lozano intenta ser convincent, però la seva veu li sona falsa. És un noi jove, entusiasta i molt ben preparat, el sots-inspector Susqueda. Estic segur que ell tindrà més sort que jo. Hauria volgut dir més professionalitat, però no ha volgut mentir. El futur sotsinspector Susqueda, tot just trenta-un anys i un futur brillant, pot aportar entusiasme, però no professionalitat.
La Núria es queda silenciosa i potser pensa el mateix que el que ell ha callat. És una dona esporuguida. Quan el seu marit és al davant, ja no s’esforça a parlar i deixa que sigui ell qui porti la veu cantant. Ell no s’ha deixat endur per l’abaltiment fins a aquest punt, però ha perdut l’empenta que tenia els primers mesos, aquella fal·lera per trobar la Bàrbara que el va dur fins i tot a interferir en les tasques policials, però ara ja ha posat seny i sembla, fins i tot, que s’ha resignat a la seva pèrdua. Tenen un tarannà força diferent. Ell pateix amb dignitat mentre que ella ja no en té gens ni mica, de dignitat. Li recorda un pollet moll sota la pluja. La Núria Solís assenteix i s’abandona a les seves cabòries. Lluny, emboirada, indiferent. Tant li fa tot. Ha dimitit d’agradar. L’hauria volgut conèixer abans que perdés la filla i les ganes de viure. La incertesa l’ha anat devorant i li ha xuclat l’enteniment.
La Núria Solís no diu res i es regira inquieta. És evident que li falta alguna cosa. Hauria de parlar amb el meu marit, diu sobtadament. Ell té el cap més clar que jo, reconeix. El sotsinspector Lozano també ho pensa, però de seguida s’adona que és una descortesia esmenar-li la plana i dir-li que no, que no és una dona incapacitada i que també pot ser una interlocutora vàlida. Tanmateix, ella ja s’ha aixecat, ha agafat el mòbil del damunt la tauleta i ha marcat un número. Pep?, fa amb veu implorant. Li canvia la fesomia mentre l’escolta. No, perdona, ja ho sé que estàs treballant, només és que ha vingut el sotsinspector Lozano. Calla tremolosa uns instants i parla amb la veu vacil·lant, amb la mateixa vacil·lació amb què s’enfronta al buit esgarrifós d’una absència. No, no hi ha cap novetat sobre la Bàrbara, li aclareix. Però voldria acomiadar-se de tu, es jubila demà. Està bé, assenteix després d’una llarga explicació d’ell. Ha relaxat les faccions perquè probablement ell li ha donat la solució al problema que era incapaç de resoldre tota sola. I penja amb una lluentor als ulls, alleujada d’haver-se desfet d’una càrrega. Diu que ja passarà a veure’l personalment. El sotsinspector Lozano sap que ho farà, que és un home amb iniciativa i una agenda ordenada. És representant de joieria. Sap tractar els clients i organitzar-se el temps. I, malgrat que viatja contínuament, fa mans i mànigues per estar amb la dona i els fills i vetllar per la família. Fins i tot té cura del gos que van haver de treure de casa perquè els recordava massa la Bàrbara. És un home enèrgic, vital, que encapçalava les manifestacions per la filla, sempre al davant, enlairant la pancarta, incansable. S’aixeca. No hi ha cap motiu per perllongar la visita. Ja està tot dit i, a més, la Núria Solís ha oblidat les normes de cortesia i ni tan sols l’ha convidat a un cafè. El mal tràngol ja està passat, es diu més relaxat. Caminen en silenci fins a la porta quan, sobtadament, abans d’obrir-la, ella s’atura, es tomba cap al policia i l’abraça. El sotsinspector Lozano no sap com reaccionar i es queda amb els braços encarcarats. De seguida, però, es deixa endur per l’emoció i l’embolcalla amb la seva humanitat càlida. És fràgil, com una nina. Una nina trencada. S’hi estan una estona, així, drets, units en un comiat estèril. Gràcies, murmura la Núria Solís. I se separa d’ell. Li ha deixat una tebior al pit que li ha dissolt l’acidesa del fracàs. Li ha retornat amb senzillesa l’agraïment que els policies mai no esperen, però sempre desitgen. Ha entès l’esforç que ha hagut de fer per anar fins a casa seva per dir-los adéu. Sap que ell també es resisteix a abandonar la Bàrbara, a passar-la a altres mans que grapejaran el seu record amb entusiasme, però sense cap bri de delicadesa.
I, aleshores, amb la porta entreoberta ella li somriu entre les llàgrimes i ell pot intuir que el seu somriure, abans, era radiant i fresc com el de la fotografia de la Bàrbara que s’ha mirat i remirat tants cops.