10. Eva Carrasco

L’Eva s’ha quedat tallada. Li ha obert la porta la Núria Solís vestida amb un pijama, amb les vores descosides i una bata pengim-penjam. Està despentinada, ullerosa i pàl·lida. En els darrers tres anys els cabells se li han esblanqueït gairebé del tot, encara que potser ni se n’ha adonat. Té l’aspecte d’una persona que no es mira al mirall, que no viu en aquest món. Sembla una malalta terminal. Eva!, crida trasmudada, obrint molt els ulls, com si no es pogués creure que fos ella. I amb tota la raó, perquè no l’ha visitat ni una sola vegada des de la famosa roda de premsa que va fer el Pep Molina per a Tele 5. Ho ha intentat més d’un cop, algun matí s’ha llevat dient avui aniré a veure la mare de la Bàrbara, però li ha fet pal i ha trobat qualsevol excusa per ajornar-ho. Una trucada d’una amiga, una pel·lícula acabada d’estrenar, un examen. I així un cop i un altre i un altre. I ja fa tres anys. Ara és una dona i la Núria Solís la mira i la repassa obsessivament. L’està estudiant amb el mateix interès amb què algú estudia la bola del món abans de fer un viatge o un manual d’instruccions abans d’engegar una rentadora. Allarga una mà i la toca. Li passa la mà pel braç, pel coll, per la gal-ta. S’atura a la galta i la hi acarona lentament. Eva!, torna a dir commoguda i a punt d’esclatar a plorar. L’Eva, desconcertada, s’aferra a la carpeta i l’estreny contra el pit, per protegir-se. Tem la descàrrega d’emotivitat que la seva presència ha desencadenat en la mare de la Bàrbara i que esclatarà d’un moment a l’altre. Efectivament, la Núria Solís deixa caure els braços i els ulls se li neguen de llàgrimes. El seu cos es va empetitint, amb les espatlles caigudes, el cap cot i el pit sacsejat per un plor suau, profund. S’ha adonat que l’Eva ha crescut, s’ha arrodonit, ha madurat. Probablement ha capit d’un sol cop d’ull com podria ser la Bàrbara si fos viva, una estudiant universitària amb una carpeta plena d’apunts, una noia que es va fer reflexos rossos la setmana anterior, que ha quedat per sopar amb unes amigues al kebab del carrer Aribau, que anirà aquest cap de setmana a veure un documental al cinema Verdi amb un noi que estudia enginyeria industrial, que prepara unes vacances a les illes gregues amb la colla de l’esplai, que fa classes particulars als nanos de la farmàcia del carrer Diputació. L’Eva, destarotada, tanca la porta darrere seu i abraça la mare de la Bàrbara. No ploris, li murmura a cau d’orella. Una petició interessada perquè no pot sofrir veure que els altres ploren. La Bàrbara també sabia plorar. Quan s’enfadaven, la Bàrbara sempre acabava plorant. M’agrada, confessava, em quedo més tranquil·la. En canvi, a l’Eva li costa, per això no va plorar per la Bàrbara i li feia molta ràbia que altres noies de la classe, que ni tan sols la coneixien, fessin aquelles ploreres tan espectaculars. Semblava que la Bàrbara li importés un pebrot. Ets inhumana, tia, li va retreure el Bernat. I no era veritat. Patia més que la Carme, la Mireia i la Merche juntes, encara que elles fossin més cridaneres i teatrals i sortissin per la tele perquè als periodistes els agrada el morbo de les teenagers xopes de mocs i llàgrimes. I és clar que patia. Patia per la Bàrbara cada nit imaginant-se que moria de maneres horroroses. Ofegada, cremada, esbocinada. Li feia una especial repulsió tot allò que tingués a veure amb la sang. Ganivets, serres, punxons. El seu subconscient triava escenes gore que potser havia vist en documentals o llegit a la premsa. S’imaginava una agonia llarga i sobretot una mort cruel. Què es podia esperar d’algú que havia fet una carnisseria en una cabina de telèfon?

Malgrat tot, no va poder plorar mai, ni a soles ni davant les càmeres. Ara tampoc pot sumar-se al plor de la Núria Solís i, com que no es deixa dur per l’abaltiment, li toca consolar-la i ha de dir-li paraules amables a contracor, ha de fer-la seure, agafar-li la mà i acompanyar-la una estona en silenci mentre es va calmant de mica en mica.

Arriben els bessons de l’escola sense fer soroll, amb la motxilla a l’esquena i els ulls apagats. Han crescut molt; si els hagués trobat pel carrer no els hauria conegut. Ja tenen una nou, al coll esprimatxat, que se’ls mou amunt i avall en dir hola. Són idèntics i no sap qui és el Xavi i qui és el Guillem. No li donen conversa, només saluden i giren cua cap a la seva habitació. És per això perquè no els ha anat a veure mai, perquè són una família tètrica, com els Monster. La mare s’ha convertit en una ombra del que era. Abans era maca, jove, i sabia riure, tot i que pequés d’atabalada i depengués massa del seu marit. Ara no fa una passa sense ell, no té personalitat, és una dona indiferent i sense esma. Els germans no esvaloten gens, és com si no hi fossin. Han tancat la porta i els ha engolit el silenci. Són dos nois temorosos de crear problemes. La Núria Solís es va calmant. Ho sento, diu. El meu marit no hi és encara, de segur que li hauria agradat veure’t i saludar-te. L’Eva assenteix mentre rumia. Així doncs, el pare de la Bàrbara no hi és. El Pep Molina és diferent. Sempre ho ha estat, era qui prenia les decisions, qui controlava la Bàrbara, qui donava un cop de puny damunt la taula quan calia. La Bàrbara l’adorava i el temia. Ara fingeix fortalesa, però en realitat és el qui està més afectat. Va ser el primer que va saber reaccionar, que la va buscar nit i dia, el que no va perdre l’esperança, el que va anar a xerrar amb ella fent el cor fort, amb un somriure a la cara i la voluntat dels qui no es donen per vençuts. Ell va preguntar-li per tots els detalls de la relació del Jesús i la Bàrbara, i l’Eva no se’n va estalviar ni un. Va deixar-li anar tot i ell va estar a l’alçada. Es va presentar a cal Jesús i el va estomacar. Li hauria agradat veure-ho. Com se’n va alegrar! Un paio tan pagat d’ell mateix, tan malparit, tan covard. Va ser la seva revenja. El pare de la Bàrbara va fer justícia i aquell dia, a més de respectar-lo, perquè era un home que es feia respectar, el va admirar. El Pep Molina va posar el Jesús al seu lloc, tot i que després la policia i els jutges no van saber fer la seva feina. Potser no ha servit de res, pensa. Però val més trencar-li la cara a un estúpid que no pas quedar-se en un sofà somicant.

I com és que has vingut a veure’ns?, pregunta de sobte la mare de la Bàrbara. L’Eva se sent fatal. Voldria dir-li que ha sentit la veu de la seva filla, però no gosa. I si és una falsa alarma? I si en realitat no era la Bàrbara? I si tot es complica i no poden trobar-la? La mataria, no es poden donar falses esperances a un moribund. Passava per aquí, camí de l’acadèmia d’anglès, i he pensat que tenia cinc minuts, menteix amb aplom. Fa una estona que ha decidit que no li dirà res a la Núria Solís. No seria capaç d’assimilar-ho, no podria pensar amb claredat, només ho espatllaria i prou. L’ha cagat i haurà de tornar-se’n amb el seu secret. La Núria Solís no és la persona que buscava. De fet, esperava trobar el pare de la Bàrbara, ell sí que li mereix confiança. I què estudies?, pregunta la Núria Solís sense ganes de saber-ho. És una pregunta de compromís. Periodisme, respon l’Eva amb un filet de veu i tement que torni a plorar. Periodisme era la carrera que volia estudiar la Bàrbara, sempre ho deien, que triarien la mateixa carrera i que després anirien a fer de reporteres internacionals. Jo Tòquio, i tu Nova York, decidia la Bàrbara. Ah sí? I per què no al revés? D’acord, tu a Tòquio i jo a Nova York. Millor per a mi, m’estalviaré d’aprendre japonès. La Bàrbara sempre la desconcertava. Mai no la va arribar a conèixer del tot. Quan eren molt amigues i creia que podia llegir-li els pensaments, s’adonava que la Bàrbara li barrava el pas de la seva intimitat. Li amagava coses, era el seu estil llunàtic. Tenia dies bons i dies dolents. Què et passa?, li preguntava de vegades coneixent la resposta hermètica de la Bàrbara per endavant. No res. Sabia, però, que mentia, perquè era una mentidera. Recorda el mal rotllo que li va donar amb el Martí Borràs. Va estar negant l’evidència més de dos mesos. On eres ahir a la tarda?, li va preguntar un dia que sabia que havien fet manetes al Guito davant d’una coca-cola esbravada. Vaig anar a comprar amb la meva mare, va mentir la Bàrbara. Ah sí? I què et vas comprar? Ei, tia, i a tu què t’importa? Quan la Bàrbara es posava agressiva i es tancava en banda, l’Eva plegava. Tal vegada no van ser mai amigues de debò. Tal vegada s’ho va imaginar i prou. A les amigues se’ls pot radiografiar el cor, l’ànima, i la Bàrbara era un expedient X. Sempre amb misteris.

I de sobte, s’obre la porta amb energia i de seguida se sent una veu potent que crida un «hola!» i que rebota contra les parets buides i tristes, una veu acompanyada d’unes passes segures, rítmiques, que avancen pel passadís. A l’Eva se li eixampla el cor. És el pare de la Bàrbara! És el Pep Molina, l’únic ésser viu de la casa. Ell es queda de pedra en trobar-la asseguda al sofà, al costat de la seva dona. Hola, Eva! Què hi fas, aquí?, pregunta directe. No gasta contemplacions i no s’enfonsa. L’Eva s’aixeca d’un salt. He passat un moment a veure-us. El Pep Molina s’acosta i li fa un petó. Està prim, però no xuclat com la do-na, i no té cap cabell blanc. És atlètic i flexible. Sota el vestit impecable de llana mil ratlles s’endevina un cos proporcionat, harmoniós, ni massa alt ni massa baix. Com les escultures grecoromanes, com la Bàrbara. El body de la Bàrbara era de manual d’anatomia, reconeix amb enveja encara l’Eva. La Bàrbara tenia una trenta-vuit clavada sense un gram de greix i els mateixos cabells castanys i rinxolats que el seu pare. La resta, la fesomia dolça de la cara, el somriure i els ulls entremaliats eren de la seva mare. Núria, no li has demanat si volia prendre res? La dona s’atabala, s’aixeca de seguida, com si despertés bruscament d’una migdiada. Perdona, vols prendre alguna cosa?, li etziba. I l’Eva s’agafa a la possibilitat com un ferro roent. Un cafè, gràcies. La Núria Solís va cap a la cuina i el Pep Molina s’asseu al davant seu, inquisitiu, intel·ligent, intuïtiu. Em vols dir alguna cosa, oi? Endevina que és allà per algun motiu especial i tan bon punt la mare surt de la sala l’Eva inclina el cos endavant per fer-li la confidència sense que ho senti ningú més. Parla a corre-cuita, com tement que d’un moment a l’altre la mare torni a entrar i a preguntar-li si vol el cafè amb sucre o sense, i els enxampi. M’ha trucat la Bàrbara, deixa anar sense prolegòmens. Com dius? La sorpresa de l’home és incommensurable. La Bàrbara t’ha trucat?, repeteix balbucejant. Sí, és viva, l’he sentit, ha parlat amb mi. El pare s’agafa el cap amb les mans i tanca els ulls uns instants. Està atuït, no pot pair la informació i l’Eva té por que li agafi un infart. Ha empal·lidit, però no plora, de seguida recupera el color i la veu. Què t’ha dit? On és? I aquí l’Eva ha de reconèixer que no en sap gaire res. Ha estat una trucada molt curta, només ha cridat ajuda’m i m’ha dit que era la Bàrbara i és veritat, era ella, l’he reconegut. No sé on és ni on ha estat tot aquest temps. He intentat tornar a posar-me en comunicació amb ella trucant al mateix número, però no m’ha agafat el mòbil. El Pep Molina ha fet un moviment de cap involuntari. Un mòbil? T’ha trucat des d’un mòbil? Saps el número? L’Eva treu la seva agenda, on ha apuntat el número, i l’hi dicta. El pare de la Bàrbara està tan impacient i tan nerviós que no troba cap bolígraf, ni cap paper, i de sobte es gira. Arrenca el full i dóna-me’l!, ordena. Però l’Eva ja ha tret un boli seu i està acabant d’apuntar el número en un diari que hi havia damunt la taula. A l’home li tremolen les mans en estripar el paper. I dius que no t’ha contestat més? S’ha tallat, era com si no hi hagués bateria o cobertura, vés a saber. El Pep Molina s’aixeca, agafa el telèfon supletori i truca, espera uns segons i torna a penjar. A ell tampoc no li ha respost, pensa l’Eva. L’home respira fondo, està pensant. Li has dit res a la Núria?, pregunta de sobte. L’Eva nega amb el cap. No he pogut, està massa enfonsada, només de veure’m s’ha posat a plorar. El Pep Molina no es relaxa. Has fet bé, hem d’actuar amb el cap fred i la Núria ja no en sap. Es posa sobtadament seriós. Tens cap idea d’on pot ser, alguna cosa que se t’acudeixi, que ens pugui ajudar? I aquesta vegada l’Eva confessa el poc que sap. Un cop, poc després de la desaparició de la Bàrbara, vaig anar a una casa que té a Roses el Martí Borràs. Ell va dir que anava a buscar una cosa al celler i que l’esperés. Com que trigava massa vaig anar a buscar-lo i no vaig arribar a baixar. Però ell em va trobar obrint la porta i va reaccionar d’una manera molt agressiva, com si hi hagués alguna cosa amagada que no volia que jo descobrís. L’Eva tremola i abaixa els ulls. Ja està. Ja està dit. Ja ha confessat i s’ha pogut estalviar els detalls sobrers. No ha calgut especificar què hi feia allà, ni per què hi va anar.

El Pep Molina també calla i s’asseu. S’agafa el cap amb les mans i el sacseja amunt i avall, com si no s’ho cregués. M’estàs dient que aquell desgraciat potser ha tingut la meva filla tancada quatre anys al celler de casa seva? No, no, rectifica l’Eva, espantada pel que acaba de suggerir. Jo només he dit que hi amagava alguna cosa, però res mes. És l’únic que se m’ha acudit. Però el Pep Molina es posa dret i no l’escolta. Ja me n’ocupo jo, em posaré en contacte amb la policia, tu ja te’n pots oblidar, diu resolut. Però et demano molta discreció, sobretot no ho comentis amb ningú, és molt perillós que aquesta informació surti d’aquí. Està en joc, i li tremola la veu, la vida de la Bàrbara. Ho has entès? L’Eva ho ha entès perfectament i és exactament el que esperava sentir. Per això hi ha anat. L’home l’ha alliberat de la seva responsabilitat, ja no té cap pes damunt les seves espatlles, ja no li pertoca prendre cap decisió. Ara tot seguirà el seu curs, tot anirà fent via i aviat ella podrà llegir als diaris la notícia de l’aparició de la Bàrbara. I aleshores podrà dormir tranquil·la a les nits sabent que la Bàrbara no ha desaparegut, que el seu desig pervers no s’ha acomplert i que no és culpable de res.

Fa un petó al Pep Molina en el moment que la Núria Solís entra a la sala amb una safata on duu el cafè i una tasseta. Te’n vas?, pregunta desolada. És que tinc molta pressa, es disculpa l’Eva. La Núria Solís es queda amb la safata a les mans, perduda, com una nena enganyada. Però si m’has demanat un cafè. El seu marit la interromp amb brusquedat. Ja ho has sentit, té pressa. La Núria Solís calla i no protesta més. A l’Eva li fa pena. Moltes gràcies per la visita, murmura amb els ulls brillants. I l’Eva li fa un petó lleuger a la galta, entendrida per la fragilitat de la do-na, i se’n va amb la recança de no haver-li pogut donar una notícia que de ben segur que, si fos certa, li tornaria la vida. Aviat, aviat es revifarà i tornarà a somriure.

Ella, com la Bàrbara, també amaga secrets.