20. Núria Solís

A la Núria Solís li retrona el cap. La Bàrbara és viva, la Bàrbara és viva, la Bàrbara és viva. I vol cridar i vol saltar i vol riure i vol trucar al Pep per explicar-li que la filla és viva, fins que s’atura i repeteix incrèdula la segona part del missatge de l’Eva. La Bàrbara ha trucat des del mòbil del Pep. I al començament no ho entén. No ho pot comprendre, no pot abastar la complexitat de la interpretació d’aquestes paraules aparentment senzilles. No té les claus per desencriptar aquesta darrera informació. Des del mòbil del Pep? Com ha arribat el mòbil del Pep a mans de la Bàrbara?, es pregunta descol·locada. On és la Bàrbara? On és el Pep? Quin fil els uneix? És una broma? El Pep ha trobat la Bàrbara i no li ho ha dit? I per què la Bàrbara ha trucat a l’Eva en comptes de trucar-li a ella? Com es menja? No aconsegueix lligar caps i durant uns instants és a punt d’embogir fins que de sobte, com si s’electrocutés tocada per un llamp, té una il·luminació tràgica. El Pep, el Pep, el Pep! S’agafa el cap amb totes dues mans i malda per arrencar-se’l. Voldria arrencar-se el cap, els ulls, les orelles. La seva vida sencera s’ha ensorrat en un segon. Sobtadament, tot s’ha capgirat. No pot respirar, s’ofega, l’aire no li arriba al pit, es duu la mà al coll i sent la vena bategant descontrolada. No pot ser, no pot ser, es repeteix incrèdula.

Però és.

De cop i volta tot pren sentit i de mica en mica va encenent el llum dels records i va il·luminant els racons foscos. Ha estat cega i sorda i no ha volgut veure el que tenia al davant. Un Trankimezin, necessito un Trankimezin, es diu tremolosa corrent cap a la cambra de bany, ensopegant amb la paret i remenant la farmaciola. I el mirall li retorna la imatge d’una dona esporuguida que necessita una pastilla per assumir que ha estat covarda i que no sap encaixar la veritat. Es deixa caure damunt la tassa del vàter, abatuda, i plora. Recorda la tristesa d’aquell estiu de la Bàrbara en tornar del viatge a Granada amb Ell, el seu silenci, el seu mutisme, els anticonceptius deixats davant dels seus nassos, la seva obsessió per rentar-se, les portes tancades i els exabruptes, els «tu no ho pots entendre, mama», i les seves ferides als braços, els blaus arreu del cos, i les seves notes. I s’arrenca un grapat de cabells sacsejada pel plor.

Recorda la gelosia del Pep i la seva obsessió pel cos de la Bàrbara, per l’ànima de la Bàrbara, per la Bàrbara. La miren, la toquen, la volen, la desitgen, me la prendran, és meva! Sent impotència i veu unes tisoretes damunt de la pica i ella també té l’instint de clavar-se-les ben fondes per esmorteir el dolor que sent endins. Com va fer la Bàrbara. La Bàrbara! La Bàrbara és viva i la necessita, li xiuxiueja la seva consciencia. Però jo no puc ajudar-la, li espeta la Núria foragitant-la com fa amb els malsons. És massa tard. És una despulla i ja no serveix per res. Li ha fallat sempre. La va perdre de nena, quan van néixer els bessons. Em casaré amb el papa quan sigui gran, deia la Bàrbara i ella reia, embadocada. Vull que em banyi el papa, cridava la Bàrbara als vespres. El papa i jo tenim molts secrets i no te’ls diré mai, esbombava la Bàrbara nena. Les ungles se li van clavant a la carn mentre recorda i recorda. Recorda tornar del torn de nit, cansada, i trobar-la al llit, adormida al seu costat. Tenies por? Oi que sí, poruga, més que poruga, interpretava ella estúpidament. Deixa’m estar! No t’importo gens! T’és igual el que senti!, li va retreure anys més tard abans de fugir. I ella no ho entenia. No ho va entendre mai. Va ser una idiota complaent, una idiota covarda, una idiota anul·lada per ell. Per què se n’ha anat?, es repetia un i mil cops. Què li he fet? Què li ha faltat? Què no he sabut donar-li?, s’ha preguntat al llarg d’aquests quatre anys. I ara, de cop, la pregunta és encara més aterridora. Per què no la vaig protegir?

Des de quan, Bàrbara? Per què no m’ho deies, ne-na? Per què no em demanaves ajuda? Calla, Núria. Vés-te’n, Núria. No t’hi fiquis, Núria. No siguis ridícula, Núria. No en saps, Núria. Ets un desastre, Núria. Em fas pena, Núria. Tu t’has vist, Núria? Ets patètica, Núria. Deixa-ho estar, Núria. Seu, Núria. Dorm, Núria. Surt del mig, Núria. Em fas fàstic, Núria. Estàs malalta, Núria. Ets una histèrica, Núria. Ets idiota, Núria.

Bàrbara, ho sento!, gemega en silenci, enfonsada, incapaç de reaccionar, d’aixecar-se, de pensar. Només sap que necessita prendre alguna pastilla. Agafa un pot a l’atzar, sense mirar l’etiqueta, per a què? El dolor que sent és tan punyent que el necessita sencer. Se les prendrà totes, fins que deixi de patir. I la proximitat de la pau la tranquil·litza. Destapa el pot amb frisança, se l’acosta a la boca, gira el cap enrere, s’omple la boca de pastilles i sap que d’aquí a uns instants l’angoixa fugirà per sempre. Però té la gola seca i no pot engolir. S’ennuega, s’ofega, té espasmes i una arcada li puja gola amunt i les vomita. Ara la imatge del mirall és la d’una dona amb la cara blava, xopa de suor, els cabells enganxats al front, els llavis ressecs i les conques dels ulls ennegrides. I s’esgarrifa mentre aixeca el cap a poc a poc, astorada. Qui és aquesta dona que em mira?, es pregunta de sobte. Qui sóc jo? Com em dic? On és la Núria Solís? On és la noia riallera, la dona emprenedora, la mare que somia? On és?

Passen els segons, o els minuts, o les hores. Passa el temps, inexorable, mentre ella roman muda i immòbil radiografiant el reflex d’aquella dona forastera que hi ha davant seu i escorcollant els ulls buits que la miren sense veure-la. No la reconeix. No sap qui és. Fins que la visió s’enterboleix i li sembla entreveure els ulls de la Bàrbara, el nas de la Bàrbara, la boca de la Bàrbara. Bàrbara!, crida desaforadament colpejant el mirall amb tanta força que es trenca. Els bocins s’escampen per la pica, per les rajoles del bany i la seva fesomia s’esmicola i desapareix. No te’n vagis, Bàrbara! Torna!, crida forassenyada.

Mama! Mama! Et passa res? La Núria Solís es queda paralitzada. Mama!, t’has fet mal? Els reconeix. Reconeix les veus. Són els bessons, que s’han esverat en sentir la trencadissa i els seus crits. La Núria es queda tensa, sobtadament a l’aguait, com un felí abans de saltar. Respira agitada, sense reaccionar. Mama! Mama! La Núria els sent i s’adona que la criden des del món real. I les seves veus l’arrosseguen. Mama! Vols que cridem un metge?

La Núria, marejada, s’aixeca amb dificultats i s’adona que s’ha trencat el mirall, que és al bany, que era a punt de fer una bestiesa i que els seus fills estan espantats. No és res! S’ha trencat el mirall, però no m’he fet mal, respon amb una veu que la sorprèn. És la seva veu i se li fa estranya. En sentir-la, es queda admirada. Controla la seva veu i les coses que diu. Sap que cal preservar-los, que no poden veure-la en aquest estat perquè són fràgils. I de mica en mica comença a adonar-se que existeix. De seguida surto, no patiu, afegeix. La Bàrbara també és viva, com els bessons, pensa. És viva, es repeteix incrèdula. Viva. La Bàrbara és viva i necessita una mare viva.

La Núria Solís ha tocat fons. Podria haver-s’hi quedat perquè resulta còmode arraulir-se al fons del pou, dins la foscor, i conformar-se a la immobilitat. Però no vol i s’obliga a moure els dits, les parpelles, els braços, les cames. No sap com però ha retrobat la voluntat. La seva voluntat, la voluntat de ferro que de jove l’empenyia a pujar muntanyes i a grimpar paret amunt. La voluntat que l’Elisabet li envejava. La voluntat que va enamorar el Pep quan es van conèixer i que creia perduda. Ara m’aixecaré, es diu voluntariosament, em rentaré la cara, tranquil·litzaré els bessons, em vestiré i sortiré a buscar la Bàrbara. I la se-va voluntat rovellada es posa en marxa com un engranatge antic, en desús. S’aixeca lentament i es renta la cara amb aigua freda, ben freda, i s’eixuga les gotes que li regalimen coll avall amb la tovallola. Pren aire un cop, dos, i aleshores agafa la capsa del Diazepan i del Trankimezin i del Valium i dels antidepressius i de totes les merdes que ha pres durant aquests quatre anys i les va buidant escrupolosament a la tassa del vàter. Les càpsules de coloraines queden surant, amuntegant-se les unes damunt les altres. I quan estira la cadena i l’aigua les xucla ca-nonada avall és com si estirés la cadena de la seva vida i comencés a alliberar-se d’ell. Pren-te les pastilles, pren-te-les, són pel teu bé. Ell la volia així, inútil, submisa i acabada. Ell li va tallar les ales, li va polvoritzar l’autoestima, la va anar corcant fins a destruir-li l’anima. No en té, d’ànima, és una dona buida, una carcassa, un fantasma. Li fallen les forces i no gosa obrir el pany de la porta per enfrontar-se amb la mirada dels fills. Vinga, es diu. Ara et toca pensar, decidir, actuar.

La Núria Solís ha retrobat la seva voluntat, però s’adona que és una voluntat afeblida, malalta, perquè ell la hi va grapejar massa. No, es diu. No, no en sé, no puc, ja no sé què és tenir desitjos, somnis, reptes, compromisos. I busca desesperadament dins seu el motor que la farà rutllar sense defallir. Vol desfer-se d’ell, del seu maltractament, de les seves desautoritzacions, de les seves manipulacions grolleres. Li cal desesperadament un motiu per recuperar la fe en ella mateixa. Té poc temps i ha de despertar del malson, sortir a la vida, caminar tota sola i enfrontar-s’hi sense por. I el troba. I s’hi aferra amb força.

La Bàrbara és viva, es diu de sobte, la seva nena és viva i la necessita.