7. Salvador Lozano
El Salvador Lozano s’ha ficat un escuradents d’amagatotis a la butxaca i ara, tot sol al despatx, es burxa les dents mentre espera el Toni Susqueda.
Li encanta el bacallà, però en acabat se’n penedeix. La dona li va regalar un raspall de dents plegable, d’aquells que venen a les farmàcies i que sempre perd. L’Isa, la telefonista, li ha dit que una noia que no ha volgut donar el seu nom ha preguntat per ell. Comprova el número a la base de dades i digue’m qui és, li respon. Si és important ja tornarà a trucar. Això rai, qui el busca el troba. Com el Pep Molina, que no ha tingut problemes de trucar-li fora d’hores i d’anar-lo a cercar al bar on fa el cafè cada matí. Si no hagués estat pel pare de la Bàrbara, el cas s’hauria mort molt abans.
És un cas sense massa esperances, deixa anar de bon començament al Toni Susqueda, que s’asseu davant seu, amatent, com un alumne aplicat, amb el bloc de notes i el boli a la mà i una guspira alegre als ulls negres, molt negres. Ha begut vi, sospita en Lozano, i ha estat explicant acudits verds a les postres, aventura amb gosadia creativa.
Som-hi, fa mentre treu tots els papers de l’expedient i els escampa damunt la taula. Fa quatre anys, la Bàrbara Molina, aleshores una noia de quinze anys, es va escapar de casa. Sense motiu, sense cap raó aparent. El dimarts vint-i-dos de març de 2005 va deixar una nota manuscrita. Una nota d’adolescent escrita a corre-cuita. Força taxativa, definitiva i tràgica. Me’n vaig, no em busqueu. Bàrbara. La seva mare, la Núria Solís, ens va trucar l’endemà, després d’haver-la buscat inútilment a casa les amigues i els coneguts. El pare, en Josep Molina, era contrari a acudir a la policia, però va cedir a la insistència de la dona. Una fugida voluntària no és cap desaparició, però es tractava d’una menor i no volíem córrer riscos. Ens hi vam posar de seguida i vam engegar els dispositius habituals de recerca, tot i que érem a les portes de Setmana Santa. La mare va trobar la nota dimarts al matí i jo me n’anava de vacances dijous a la tarda. Ho tenia tot reservat i no podia cancel·lar-ho, afegeix més amicalment, com una concessió a una suposada amistat que no existeix. Això no ve a tomb, però potser eren les primeres vacances que feia amb la família des de feia molts anys. Ja ho saps, mai no descansem i sempre ens enduem la feina allà on siguem. Dit això, continua amb el relat i reprèn el to neutre i professional. Al començament no ens va semblar un cas difícil, les primeres prospeccions ja van donar-nos fils per estirar. Els resultats acadèmics desastrosos eren només la punta de l’iceberg, a sota s’hi amagava una adolescència conflictiva sotragada per un desencís amorós recent. Probablement torni penedida al cap d’uns dies, demani ajuda a alguna amiga, es posi en contacte amb el nòvio o sigui localitzada pels agents, vaig pensar amb optimisme. Les amigues, però, no en sabien res. No tenien ni idea d’on podia haver anat la Bàrbara. Això sí, totes van apuntar cap al mateix noi. La coincidència era unànime. El Martí Borràs, de vint-i-dos anys, un monitor de l’Esplai Sant Gabriel, el centre excursionista al qual pertanyia la Bàrbara des de feia tan sols un any. Feien excursions a la muntanya alguns caps de setmana i estaven preparant unes colònies per als dies de Setmana Santa. Es reunien els dissabtes al matí als locals de la parròquia, al carrer Urgell, molt a prop de casa de la Bàrbara. El Martí, però, no quadrava gaire amb els nois que acostumaven a fer de monitors. Tenia un perfil, per dir-ho d’alguna manera, més pijo. Estudiava a ESADE primer curs de Direcció d’Empreses, esquiava, punxava en una discoteca esporàdicament i havia aprovat a la primera l’examen de conduir. Era un noi amb èxit, poc estudiós, però espavilat per a allò que li interessava. Guapo, sense cap dubte. Un noi presumit, dels que es miraven al mirall durant hores abans de posar els peus al carrer. Pantalons caiguts amb un posat estudiat, extravertit, bromista i força sociable. Parlava dos idiomes estrangers, havia anat a tres escoles bastant exclusives, i havia repetit el quart d’ESO i el segon de Batxillerat.
El vaig visitar jo mateix dimecres a la tarda i el vaig enxampar preparant la motxilla per a la sortida de dijous de l’esplai a una casa de colònies a l’Estartit. Estava sol perquè els pares eren de viatge a Londres. Puc assegurar que el seu estupor semblava sincer. No en tenia ni idea. La Bàrbara no li n’havia dit res i, a més, va deixar molt clar que ell ja no sortia amb ella. Havien trencat. Quan? La data era molt recent. Aquell cap de setmana. El dissabte dia dinou, la nit de Sant Josep, havia estat la darrera vegada que l’havia vist i no n’havia sabut res més. En voler escatir els motius de la ruptura, el noi es va regirar nerviós i va balbucejar una excusa. Coses nostres, va adduir, ho vam deixar córrer. De bon començament no vaig trobar oportú insistir-hi. A més, no va posar cap pega perquè reviséssim el seu mòbil, el seu Messenger, el seu correu. Tot net. Al cendrer, però, hi havia restes de porros. Vaig callar i em vaig apuntar la dada. Vaig deixar-li la consigna que davant de qualsevol senyal de vida de la noia estava obligat a comunicar-nos-ho immediatament.
I vaig continuar les investigacions. La tutora de la Bàrbara, la Remei Comas, cinquanta-dos anys, llicenciada en Hispàniques i docent de llengua castellana des de feia vint-i-nou anys a l’Escola Llevant, va venir a dir, si fa no fa, el que ja sabia. Que era una noia desperta, que havia tingut problemes i que havia descuidat els estudis. Ho havia suspès tot i potser li havia caigut el món a sobre. Em va semblar esquerpa i seca. Un parell de cops la vaig enxampar amb una vacil·lació. Mesurava les respostes i no es deixava endur per les emocions, cosa força sorprenent en una tutora que havia mantingut un contacte estret amb la Bàrbara al llarg del curs i que suposadament ha-via conegut els problemes que l’havien fet fracassar a l’escola. De passada, com qui no vol la cosa, vaig deixar anar una pregunta que faig sempre. Sospita algun altre motiu que pogués aclarir la fugida de la Bàrbara? I aquí va dubtar uns instants. Fa prou temps que sóc en aquesta feina per saber quan les persones són circumspectes, porugues o encobridores. Pertanyia al tercer grup. Es va frenar, però no va negar-ho categòricament. No volia implicar ningú, potser li semblava lleig assenyalar amb l’índex algun alumne, algun noi o noia que seria considerat sospitós d’un assumpte greu només per una vaga intuïció. Tots juguem a detectius, tots elaborem teories, tots som en potència indagadors de la realitat i desitgem que la realitat sigui una fórmula matemàtica que ens resolgui l’equació. Potser la Remei Comas tenia la seva pròpia hipòtesi. Vaig deixar-la per a una segona ronda, quan tot estigués més clar.
Vaig tornar a parlar amb els pares i vaig intuir diferències entre ells. Arrossegaven més d’una crisi motivada per l’adolescència de la Bàrbara. El Pep Molina era un home estricte, seriós, obsedit a marcar els horaris i les companyies de la seva filla, però a causa de la seva feina, representant de joieria, viatjava força i delegava responsabilitats en la seva dona, la Núria Solís, que tenia força més màniga ampla i feia de tapadora de les anades i vingudes de la filla. Aquesta diferència de parers ja els havia costat més d’una discussió.
Tres causes per marxar de casa: conflictes familiars, fracàs escolar i una baralla d’enamorats. Se n’havia anat sense un duro i amb una bossa amb quatre peces de roba i un necesser personal. En aquells moments hauria posat la mà al foc que la Bàrbara tornaria al cap d’una setmana amb la cua entre les cames si abans una patrulla no la localitzava dormint pel carrer. Vaig fer les maletes després de distribuir les seves fotografies i deixar un bon equip a càrrec del cas. El sergent Maldonado es va quedar de guàrdia i dijous a la tarda vaig conduir cap a la Manga del Mar Menor, el somni de la meva dona. Tanmateix, una trucada del sergent Maldonado em va treure del llit el divendres dia vint-i-cinc a les sis quinze del matí. Tot s’havia precipitat en poques hores i el cas s’havia complicat molt. Me’n va fer un resum ràpid. La mare de la Bàrbara els havia alertat cap a les dues de la matinada. La nit abans, ella i el seu marit havien trobat a faltar una targeta seva de la Caixa de Pensions. Havien suposat, ben encertadament, que se l’havia endut la Bàrbara, havien comprovat les extraccions a través d’internet i, en efecte, algú havia tret diners a l’estació de Sants dimarts i a Bilbao dijous, aquell mateix dia. La Bàrbara, és clar. La germana de la Núria Solís, l’Elisabet Solís, vivia a Bilbao i la Bàrbara tenia molt bona relació amb ella i amb el seu marit, l’Iñaki Zuloaga. Ja els havien trucat, però no eren a casa i no responien al mòbil. Tenien un veler i eren aficionats a la navegació. Possiblement eren a alta mar. El pis, doncs, era buit i la Bàrbara, probablement, voltava per Bilbao. El Pep Molina, pare de la Bàrbara, havia agafat el cotxe, havia sortit cap a Bilbao i s’havia apostat davant de la casa dels cunyats. El sergent Maldonado va actuar molt correctament. Va posar-se en contacte immediatament amb l’Ertzaintza i va trucar al pare de la Bàrbara perquè els tingués al corrent sobre qualsevol pista que els pogués conduir cap a la noia. Sembla que el Pep Molina va sortir amb un exabrupte dient que no li calia policia per trobar la seva filla, que era un tema familiar i que tan bon punt l’enxampés se solucionaria tot. Mentrestant, l’Ertzaintza havia fet prospeccions amb els veïns del bloc de pisos on residien els Zuloaga i ha-vien tingut sort. Unes germanes solteres i granadetes que vivien al segon segona, el mateix replà que el matrimoni Zuloaga, van declarar que la Bàrbara havia estat trucant insistentment al pis dels seus oncles cap a la una del migdia de dijous. La coneixien d’altres vegades. Li van explicar que la parella era fora i la noia es va posar a plorar. La van fer entrar, li van donar dinar i ella els va confessar que havia viatjat per donar una sorpresa als seus oncles, però que no sabia com localitzar-los. No va voler quedar-se a casa seva. Els va jurar i perjurar que tenia bitllet d’autobús de tornada i se’n va anar. Mai més no se’n va saber res.
El pare va arribar de matinada i va estar pul·lulant pels bars dels voltants. El recordaven preguntant per la noia. Finalment, a les cinc i quaranta-cinc minuts del matí, mentre el pare era a Bilbao apostat davant del pis i la policia la buscava pels carrers de la ciutat portuària, la Bàrbara trucava al telèfon de casa seva des de Lleida. Una sola trucada a la mare de-manant-li ajut i cridant. La trucada va ser bruscament interrompuda. Des de la central van localitzar-la ràpidament, s’havia fet des d’una cabina de Lleida ciutat, a prop del Segre. Al cap de deu minuts, van trobar la cabina plena de sang amb la seva bossa a terra. A la bossa hi havia tota la documentació de la Bàrbara, però hi faltava el seu mòbil. Cap testimoni. Cap pista.
A partir d’aquí, el misteri més absolut.
El Salvador Lozano se serveix un got d’aigua. Encara té la boca seca quan reviu aquells moments. Fa un glop i continua: Vaig haver de suspendre les vacances definitivament. L’instint em deia que el cas era molt greu i que requeria la meva presència. I així va ser. Vam esperar inútilment una trucada, un avís, un testimoni. Vam investigar detingudament totes les empremtes i restes deixades a la cabina. Tot va ser en va. El Pep Molina havia tornat cap a Barcelona fet un manyoc de nervis i em burxava contínuament. Volia que actuéssim, que detinguéssim gent, que trobéssim la seva filla. Vaig haver de parar-li el peus perquè va començar a blasmar la policia en els mitjans de comunicació. Era comprensible. L’home estava exaltat. I mentre la mare es deixondia, el pare orquestrava una campanya de cartells i manifestacions que va crear rebombori al voltant del cas, i que en va dificultar la recerca. Un home capaç d’anar a buscar la filla a la fi del món i convocar rodes de premsa també és capaç de fer la justícia pel seu compte. Setmanes després va fer-li una cara nova al professor d’Història, el Jesús López, sobre qui, de rebot, van recaure les sospites. Però m’estic avançant.
Vaig reiniciar la investigació amb sessions maratonianes amb els pares i els familiars més propers. Calia escorcollar bé el seu entorn i vaig estrènyer els cargols a la mare, potser la persona que sabia més coses de la Bàrbara i potser qui havia amagat més secrets. I així va ser. En un interrogatori en solitari, la Núria Solís es va ensorrar i va confessar-me que tres mesos abans de la desaparició va descobrir cops i talls als braços i a les cames de la seva filla. Va ser casualitat que entrés a la cambra de bany i la trobés nua eixugant-se amb la tovallola en sortir de la dutxa perquè, va puntualitzar, la Bàrbara sempre tancava la porta. Aquest cop, en veure-la, es va horroritzar. La Bàrbara va mentir-li dient que havia caigut amb la moto d’una amiga i que no volia esverar-la. El que li va semblar més estrany de tot plegat van ser els talls als avantbraços. En un lloc invisible, però íntim i dolorós. La Núria Solís és infermera i sap perfectament que aquesta mena de ferides són sovint autolesions. La va posar contra la paret, però la Bàrbara ho va negar tot. Va negar que ningú li fes mal i va negar també que ella mateixa s’hagués fet els talls. Es va arrapar a la versió de la caiguda de la moto i la Núria Solís va callar per por del marit i de la seva reacció excessiva. Hi havia, doncs, algú que havia violentat la Bàrbara abans de la seva fugida. Potser el seu nòvio, potser algú altre que no sabíem. L’Eva Carrasco, l’amiga, es va quedar astorada, no en sabia res. Els germans, de només deu anyets, estaven aclaparats per la situació i ens van ajudar ben poc. La tieta, l’Elisabet Solís, i el seu marit, l’Iñaki Zuloaga, en canvi, coneixien molt la Bàrbara i estaven afectats pel fet que no els hagués trobat quan més els necessitava. Eren joves, aleshores trenta-sis i trenta-nou anys, i optimistes, i van fer el retrat d’una Bàrbara més complaent, més amorosa, menys díscola que la que ens arribava per via dels seus pares. Evidentment, eren la mena de parella oberta, liberal i afectuosa que una neboda aniria a cercar en cas de problemes. Però, precisament per la llunyania, poca cosa més van poder aportar al cas, exceptuant, és clar, un glop d’aire fresc, que sempre s’agraeix.
Perdona, fa el Susqueda interessat en aquesta dada. Has dit que els oncles de la Bàrbara no eren a casa seva i que no tenien cobertura al mòbil. On eren? De camí cap a les illes Cies, navegant pel Cantàbric. De seguida que es van assabentar de la desaparició van girar cua i van tornar. El Susqueda el torna a interrompre: Qui els va avisar i com? El Lozano es grata el cap. Evidentment, és una dada que en aquells moments, enmig del garbuix, va trobar intranscendent. No ho sé, suposo que els devia trucar la Núria Solís. L’Elisabet és la seva única família. El Susqueda no es dóna per vençut: No ho entenc. Si no tenien cobertura al mòbil o el tenien apagat, com els van poder avisar? El Lozano admet que té raó. Que totes les escletxes poden esdevenir forats i que aquesta dada sobre qui va avisar a qui i com, no la va considerar rellevant en el seu moment. Perdona, perdona, m’he avançat, continua, si us plau, es disculpa el Susqueda adonant-se que en realitat ignora qui són aquests familiars de la Bàrbara. El Lozano reprèn el fil amb alguna vacil·lació. La Bàrbara havia passat llargues temporades en la seva companyia quan era més petita. Adorava el seu oncle Iñaki, que li havia ensenyat a nedar i a navegar. L’Iñaki Zuloaga era biòleg investigador marí i treballava a la Universitat de Deusto. Tenia una trajectòria impecable. Havia estat postdoc durant tres anys a Londres investigant al Natural History Museum. Allà havia conegut l’Elisabet Solís, que es trobava fent un lectorat de català a la Bloombsbury School. Van tornar junts a Espanya quan l’Iñaki va aconseguir una beca Ramón y Cajal a Bilbao. Es van casar i l’Elisabet de seguida va trobar feina com a professora de llengua anglesa en un institut de Secundària. En Zuloaga, un home viatjat, cosmopolita i brillant, amb dues portades a la revista Science, era per damunt de tot un home afectuós. No tenien fills i la Bàrbara havia estat la seva joguina des dels quatre anys fins als tretze. I el Lozano s’atura i mira fixament el Susqueda. Aquesta darrera dada m’intrigava. Per què s’havien distanciat els oncles i la neboda? En preguntar per què no hi havia tornat els darrers estius em vaig adonar que les relacions amb el Pep Molina eren tibants. L’Iñaki Zuloaga, discretament, em va donar entenent que havia estat una decisió del pare que no tornés. Vaig estirar d’aquest fil fins on vaig poder i no en vaig treure l’aigua clara. Només eren diferències de criteri en la concepció del món i de l’educació? O hi havia alguna cosa més? El Pep Molina titllava el cunyat d’esnob irresponsable i creia que no era un bon exemple per a la filla. No ho sabia del cert, però deia que bevia i que deixava que la Bàrbara aprengués coses impròpies per a la seva edat. Es referia a sortides nocturnes amb el veler a la recerca de crustacis marins i a trobades i festes amb els amics, professors universitaris. La Núria Solís va dir simplement que la Bàrbara s’havia emmirallat massa en l’estil de vida dels seus oncles i que van decidir que havia de fer la seva, amb gent de la seva edat i sota el control dels pares. Fos quina fos la raó, en les seves declaracions quedava patent que el matrimoni Zuloaga se l’estimava de debò. O si més no, ho semblava. Ja saps, afegeix, en la nostra feina no podem donar res per fet. Tots, fins que no es demostri el contrari, són sospitosos. I un altre cop vaig tornar al principal sospitós. Al xicot amb qui sortia. Aquell Martí Borràs que vaig interrogar un dia abans de la seva desaparició definitiva. Havien aparegut empremtes seves a la bossa de la Bàrbara, però cap a la cabina de telèfon. A la pregunta d’on era el divendres a les cinc quaranta-cinc del matí, el Martí Borràs no va contestar de seguida. De colònies, va dir-nos finalment. Segons ell, havia sortit dijous al matí cap a l’Estartit i s’hi va estar fins diumenge al matí. Els pares ho van corroborar a la tornada perquè acabaven d’arribar de Londres. Però en interrogar companys seus de l’esplai van confirmar que mentia. El Martí Borràs sí que se’n va anar de colònies amb tot el grup, però ho va fer com altres cops. Sembla que acostumava a desaparèixer algunes nits amb la moto i apareixia de bon matí, com si no hagués passat res. Dijous a la nit va dir que anava de festa i va marxar de la casa de colònies de l’Estartit cap a les deu. Va aparèixer divendres al matí cap a les onze trenta amb signes d’haver begut i força brut. Ningú, però, va veure restes de sang a la seva roba, estava rebregada i tacada, però no de sang. Malauradament, no vam poder comprovar-ho perquè la roba que duia posada aquella nit ja havia anat a parar a la rentadora. La coartada era feble. Segons ell, després d’un interrogatori llarguíssim, va especificar que va anar a Razzmatazz, una sala força coneguda de Barcelona, a una festa d’uns amics. Allà va ballar fins a les dues o les tres de la matinada i després va anar a dormir la mona a casa seva. De matinada va conduir un altre cop fins a l’Estartit. Testimonis?, pregunta el Susqueda. El Lozano arrufa el nas. Sí. Dues noies que van ballar amb ell i un amic que el va convidar a dues copes. Els testimonis arribaven fins a la una de la matinada. Després, ningú no el va veure més. El Susqueda aixeca el cap sobtadament. Quina moto tenia? Una Yamaha 750. El Susqueda fa un xiulet tot deixant entendre que n’entén, de motos. Pot agafar els dos-cents quilòmetres. Això significa que podia haver fet el recorregut Girona-Bilbao en sis hores i el de Bilbao-Lleida en tres hores, que sumen… El Lozano l’interromp. Més de nou hores, això suposant que no s’aturés ni cinc minuts i que hagués quedat a una hora molt precisa amb la Bàrbara en un lloc. Ja ho vam calcular i no surt el temps per enlloc. La trucada de la Bàrbara des de Lleida va ser a les cinc quaranta-cinc del matí i el Martí Borràs, encara que els seus testimonis de la festa haguessin mentit, no podia ser a Lleida fins a les onze del matí. Si els testimonis deien la veritat, era del tot impensable. El Susqueda fa petar la llengua. I si es van trobar a Lleida?, deixa caure de sobte. Com?, fa el Lozano, desconcertat. Doncs quedant, una cita d’última hora de la Bàrbara. La Bàrbara havia tingut tot dijous a la tarda per viatjar de mil maneres, hi ha moltes combinacions. Un moment, un moment, fa en Lozano aturant el noi. I com s’havien comunicat? El Martí no tenia cap trucada del telèfon de la Bàrbara. El Susqueda, aleshores, deixa anar una hipòtesi arriscada. Tal vegada la Bàrbara tingués dos mòbils. El Lozano es queda garratibat. Per què? Per amagar-se de la família, respon sense cap vacil·lació el Susqueda. Una nena que planifica una fugida, que menteix i que està sotmesa a un control patern, se les empesca per comunicar-se amb qui té prohibit sense que els pares ho sàpiguen. Com ho fa un marit quan sap que la dona li revisa el mòbil? Se’n compra un altre de targeta, l’amaga i només té el número alguna persona molt especial. El sotsinspector Lozano no respon immediatament. S’ha quedat fora de combat. Un altre mòbil és una possibilitat que no van contemplar. Un mòbil fantasma, inexistent, per trucar només a determinats números. Un mòbil que els seus receptors potser tenien entrat amb altres noms, per seguir-li el joc de l’encobriment. D’entrada li sembla una idea rebuscada, pròpia d’una ment rebuscada, però aviat s’adona que no ho és tant. Si fos així, moltes de les prospeccions que han fet a través de la línia de tele-fonia mòbil tindrien forats.
Intenta reordenar els pensaments que el Susqueda li ha deixat anar desordenats. A veure: M’estàs dient que potser la Bàrbara sí que va trucar al Martí Borràs al seu mòbil, que el Martí va conduir dues hores amb la moto fins a Lleida i que allà es va trobar amb la Bàrbara? Per què no?, deixa caure el Susqueda. Es tracta de plantejar les coses de manera diferent i canviar la llista de sospitosos. Qui podria haver-se trobat directament amb la Bàrbara a les cinc quaranta-cinc de la matinada a Lleida? El Lozano sap que té raó i s’avé al seu joc. D’acord, diu, sobtadament engrescat. Imaginem-nos que és així. Que la Bàrbara s’ha desplaçat a Lleida pel seu compte i que truca al Martí, el seu exnoviet, perquè la vagi a buscar per reconciliar-se. Recordem que han trencat no fa ni una setmana. Aleshores esclata l’incident. Gelosia, intent de violació o violència, un incident que s’arrossega des de dissabte a la nit. La Bàrbara fuig i troba una cabina. Mentre està trucant, el Martí la intercepta, la fereix i se l’enduu caminant fins on ha deixat el vehicle. Té moto, recordem-ho. On se l’enduu amb la moto? A un descampat? A Barcelona? A la casa de Roses? El Susqueda fa una observació interessant. Roses és al costat de l’Estartit i has dit que els seus pares eren a Londres. Efectivament, admet el Lozano, caut. Suposem que sí, que se l’enduu a Roses per amagar-la o per tirar-se-la. Un lloc recurrent on sempre porta les noies. I allà és on té lloc el crim. De bon matí el Martí arriba al campament cap a les onze trenta com si no hagués passat res. Evidentment, no ha dormit en tota la nit.
Es queden callats tots dos, un instant, atuïts per la possibilitat que fos tal com ho han plantejat d’una manera natural, intuïtivament natural, que és la manera com flueixen les idees. I el Lozano, sense que el Susqueda digui res, despenja el telèfon i truca. Encara té potestat per donar ordres sobre el cas. Lledó? Sóc el Lozano. Estic revisant el cas de la Bàrbara Molina amb el Susqueda. Vull una ordre judicial per escorcollar la casa de Roses del Martí Borràs. Envieu una patrulla per buscar-hi restes d’un cos. Ja sabeu, jardí, traster, celler. Informeu-me’n de seguida. Penja resolut i mira de fit a fit el Susqueda. Ja no el veu inexpert. Jove, tal vegada, però un jove potser és una alenada d’aire fresc per al cas.
Per on anava?, fa distret. Ah sí, es respon ell mateix. Per les investigacions al voltant del Martí Borràs. Li vam punxar els telèfons i vam estar registrant les trucades fetes durant els dies que precedien la des-aparició. No quedava constància de cap trucada de la Bàrbara. Vam convidar-lo a un interrogatori en companyia de la millor amiga de la Bàrbara, l’Eva Carrasco. Vam provar-ho perquè tots dos es coneixien i, segons el que ens havia arribat, l’Eva hi havia flirtejat abans que la Bàrbara aparegués a l’esplai i l’hi prengués. El seu comportament va ser força sospitós. A la sala d’espera, l’Eva manifestava obertament la seva inquietud i la seva desconfiança envers la policia. Però el Martí la va fer callar en assenyalar-li amb la mà un possible micròfon. No sabia que la seva espera simulada estava sent filmada. El seu comportament era impostat de totes totes encobria més coses. En aparèixer l’agent per dur-los al despatx, el Martí Borràs va simular una preocupació que no expressava ni molt menys cinc minuts abans, quan era tot sol amb l’Eva. L’interrogatori no va ser massa sucós. L’Eva estava a la defensiva i el Martí callava. Els vam acarar. Quins problemes personals tenia la Bàrbara? Tiraven pilotes fora i no s’hi involucraven. Van par-lar del pare estricte que la controlava, de l’oncle meravellós que no li deixaven veure, del professor d’Història que l’enlluernava amb els museus i el cinema, de les seves males notes i del temps que la mare dedicava als germans petits dels quals, deien, estava gelosa. Però ja teníem els indicis de culpabilitat del Martí Borràs que buscàvem. Tanmateix, necessitava alguna cosa més i la vaig trobar. Remenant el seu expedient clínic vaig descobrir un ingrés a la unitat de psiquiatria de la Clínica Teknon de Barcelona. Un brot psicòtic a l’edat de disset anys durant el qual va agredir un company de classe i va amenaçar de matar la seva mare amb unes tisores. Els pares ho ha-vien dut amb la màxima discreció, però jo ho havia trobat. Desequilibri mental, violència i sobretot falsedat testimonial que encobria indicis de culpabilitat. Em vaig arriscar i el vaig detenir. Els interrogatoris, aleshores, van ser més durs i inquisitius. No en trèiem l’aigua clara, però. No es contradeia, ni es delatava, malgrat que ens escamotejava informació. N’estava segur, que mentia, i vam aconseguir que es posés prou nerviós per advertir-nos que els seus pares ens posarien una denúncia. Teníem poc temps. Els pares, efectivament, ja estaven movent fils i s’havien procurat un advocat caríssim que ens tenia a ratlla. Les amigues l’apuntaven, la mare de la Bàrbara l’apuntava i jo sospitava que la raó primera de la fugida de la Bàrbara estava vinculada al trencament amorós i l’agressió misteriosa de la nit de dissabte. D’això n’estava segur. Finalment, el Martí Borràs va cantar. Va ser gràcies a l’habilitat del Romagosa. El coneixes, oi? És un interrogador collonut. Te’l recomano en casos difícils. El Romagosa el va dur fins a un carreró sense sortida i el Borràs, acorralat, va declarar, potser ni se’n va adonar quan ho va dir, que la Bàrbara s’havia negat a mantenir relacions sexuals amb ell. I a partir d’aquell moment, amb una sinceritat espaterrant i força sang freda, va confessar que no estava acostumat a negatives i que va intentar-ho tres cops, i tres cops la Bàrbara el va rebutjar amb excuses diferents. La darrera va ser la nit de dissabte abans. El Romagosa el va posar fàcilment contra les cordes preguntant-li què va fer ell. El Martí Borràs no va respondre. El silenci era eloqüent. La va forçar? Li va pegar? La va violar? El Martí Borràs va negar-ho tot, però va anar donant detalls. Segons ell, la Bàrbara havia acceptat de bon grat la seva invitació per passar la nit plegats al seu pis aprofitant que era el primer cap de setmana de les vacances i estava sol a Barcelona, mentre els seus pares volaven cap a Londres. Tot anava bé, havien begut, havien posat música i s’havien besat. En començar a despullar-se, però, la situació es va complicar perquè ella, de cop i volta i sense cap motiu, va començar a cridar i a pegar-li. Es va descontrolar. Va ser molt desagradable. No, segons ell, no va arribar a res. La va deixar córrer per histèrica i es va mosquejar, és clar. Li va llançar la roba a la cara i li va dir que fotés el camp. I no la va veure més. Això va ser el cap de setmana anterior a la seva desaparició. El dissabte dinou de març, per Sant Josep. Feia quatre mesos que sortien i, segons el Martí Borràs, no hi havia hagut contacte sexual complet. Feia tres mesos també que s’havia distanciat de la seva amiga Eva. Pel que vaig poder escatir, va ser a causa del noi. Però no vull barrejar informacions. Érem a la nit de dissabte. Segons el Martí Borràs, la Bàrbara va anar-se’n cap als volts de la una de la matinada. Ja a la porta, feta un devessall de plors, li va confessar que era verge i que no s’atrevia a jugar-se-la. En aquells moments encara no havia lliurat les notes als pares i els havia mentit dient que el cap de setmana estaria fent un curs de monitora. La Núria Solís li havia donat permís, tot sospitant que no era cert. Ningú no sap on va passar la resta de la nit. El fet és que va aparèixer a casa seva diumenge al matí amb la roba esquinçada i bruta. La Núria Solís, aquest cop, no va poder amagar els fets al marit, que es va enfadar molt amb la Bàrbara i li va muntar un número. Aquest és l’episodi més fosc. La Bàrbara va explicar que li havien intentat robar la bossa, tot i que sonava a excusa molt poc versemblant. Què va passar en realitat la nit de dissabte? La roba donava a entendre clarament que hi va haver un intent de violació o, si més no, una actitud violenta per part d’algú. Els botons de la camisa estaven arrencats, igual que les calces que duia i que malgrat que les amagués i les llencés, la mare les va trobar al cubell de les escombraries, estripades. El Susqueda fa un xiulet conclusiu, com si pogués llegir tots aquests signes i arribés a la resposta miraculosa. El Lozano voldria ser tan optimista com ell, però aquest forat del dissabte a la nit és un dels moments boirosos que mai no va aclarir. Qui va atacar la Bàrbara?, es pregunta en veu alta. El Susqueda interromp. El testimoni del Borràs no s’aguanta, va ser ell. Aleshores el Lozano li presenta un paper. La declaració d’una veïna que va coincidir a l’ascensor amb la Bàrbara en sortir del pis del Martí a Barcelona a l’hora que ell deia, cap a la una de la matinada. La veïna, una tal Carolina Vergés, de cinquanta-vuit anys, vídua i resident des de feia trenta-dos anys al mateix bloc, treia el gos a passejar i se la va trobar plorant com una Magdalena dins l’ascensor. La va intentar consolar, però la Bàrbara no es va deixar. Duia la roba sense estrips i va marxar tota sola. El Susqueda calla, atuït. Certament, resulta desconcertant. El sotsinspector Lozano estossega i treu un altre paper d’entre un munt i l’ofereix al Toni Susqueda, que ara ja no pren notes ni interromp, només escolta. Dilluns va lliurar les notes a casa i es va organitzar un bon cacau, i dimarts va desaparèixer. El Lozano continua sense aturar-se. El que ens va sorprendre de les declaracions del Martí Borràs, d’una banda va ser la seva rotunda afirmació que la Bàrbara no havia mantingut relacions sexuals amb ell i de l’altra que mai no li havia posat la mà al damunt. O el Martí Borràs mentia o hi havia algun altre implicat. Qui havia provocat els cops i les ferides a la Bàrbara? Per què prenia anticonceptius? Perquè la Bàrbara Molina prenia anticonceptius, pel cap baix, des de feia tres mesos. Anticonceptius?, s’estranya el Susqueda. El Lozano s’alegra de l’interès del seu substitut. Sí, la Bàrbara prenia anticonceptius, Jasmine, per ser més exactes, els que despatxen habitualment a les farmàcies a noies sense recepta. Ho va confessar la mare davant l’estupor del pare en una sessió força desagradable. El matrimoni es va barallar davant meu. El pare hi era completament aliè i va acusar la seva dona d’amagar-li coses sobre la seva filla. La Núria Solís, ales-hores, es va posar a plorar dient que no volia crear cap problema familiar i que ella va guardar-li el secret de dona a dona. Una dona?, va esclatar el pare. Una dona eixelebrada de quinze anys? A quina edat et penses que es fan adultes les noies? Tu potser encara no ho ets ni a hores d’ara. Li vas comprar pornografia també, perquè n’aprengués? Van ser unes acusacions tan desagradables i fora de lloc que els vaig pregar que ajornéssim la sessió fins que es tranquil·litzessin. Van marxar avergonyits i vaig imaginar-me la seva discussió a casa. Vaig intuir que la parella acabaria separant-se. Tot plegat era massa gros perquè l’estabilitat resistís els embats de la desconfiança. La mare es dolia del rebuig de la filla. El pare no acceptava que fos una dona. Difícil equació per mantenir-se units en la desgràcia.
Però em vaig equivocar, com en tantes coses. Quan tot semblava clar i diàfan i tot apuntava en la direcció del Martí Borràs, ens vam embarrancar. No anàvem ni endavant ni endarrere. El Martí Borràs no es contradeia, no s’ensorrava, els acaraments eren inútils i no sortien noves pistes. Sospitàvem que tal vegada la família havia destruït alguna prova, algun indici, però tampoc no podíem demostrar-ho. I aleshores, com més desanimats estàvem, va aparèixer un altre sospitós que fins aleshores s’havia mantingut a l’ombra. El Jesús López. El professor, oi?, intervé el Susqueda. A mi sempre em va semblar un gilipolles.
El Lozano omple el got d’aigua un altre cop per començar amb el Jesús López, però en aquell precís moment els interromp la Dolors. No el mira a ell, mira cap al Susqueda. T’espera el cap, vol parlar amb tu. El Lozano es regira, incòmode. La Dolors ja no el té en compte. L’inspector Domènech ja demana directament pel Susqueda i ell ja no compta.
El flamant futur sotsinspector Susqueda abandona el despatx cofoi de ser cridat per l’inspector en cap.
El Lozano es queda sol, es mira el rellotge i torna a burxar-se les dents amb l’escuradents mentre contempla la fotografia riallera de la Bàrbara i es pregunta quan i com es va equivocar. El cap, però, no li para de treballar i aquest cop en direccions insospitades. Malgrat que li requi, ha d’admetre que la sang jove oxigena els casos rovellats. El Susqueda li ha donat una bona lliçó. Ha de pensar de manera diferent. Cal enfocar de nou i repetir la fotografia des d’altres angles, sortir de l’espiral angoixant en què ha quedat atrapat al llarg d’aquests quatre anys.