14. Eva Carrasco

Eva aplega l’estoig, el llibre i la llibreta, agafa la caçadora, s’aixeca i se’n va de la classe d’anglès amb una ganyota de disculpa adreçada al teacher. Fa mitja volta i surt. No podia estar-se asseguda ni un minut més. Era incapaç de concentrar-se en una cosa tan estúpida com el should i el must. La Bàrbara ocupa tots els seus pensaments. En posar els peus al carrer Villarroel, s’adona que plou, però tant li fa. Camina mullant-se i l’aigua li llisca pel front, per les galtes i li xopa els cabells. L’aigua li recorda la Bàrbara. No sabia estar sense aigua. Li calia llançar-se a una piscina, ficar-se sota la dutxa o nedar al mar. Tia, que et descoloriràs com el Michael Jackson. L’aigua em fa sentir neta. Passa un Nissan Patrol conduït per una pija de Pedralbes i l’esquitxa. Això ja no li fa gràcia i crida: Vigila!, però la rossa tenyida ni cas. Passa d’ella, com la Bàrbara. Per què es van barallar? Eren amigues? La història del Martí Borràs li va fer molt mal, però no va ser el motiu de la disputa. Les coses entre elles ja estaven espatllades. La Bàrbara no li tenia confiança, va deixar de ser la seva confident quan el Jesús López s’hi va interferir. A ell sí que li ho explicava tot i li plorava. Les amigues s’expliquen les coses i ella no li va explicar mai el que va passar aquell estiu. Va tornar de vacances canviada, no era la mateixa, no reia, no volia estar amb ella, no volia anar a la bolera, no li venia de gust escoltar U2 ni li demanava que li deixés la samarreta de Miami Ink. I ella vinga a preguntar-li què passava i la Bàrbara callada com una morta. Només va obrir la boca en un to amenaçant per advertir-li que fes el favor de no ficar el nas a la seva vida i de no tornar a parlar amb els seus pares de les seves coses d’amagat. Estava exaltada i furiosa. Són bona gent, repetia l’Eva amoïnada, els teus pares estan preocupats per tu i jo també. I era veritat, el Pep i la Núria, cadascun a la seva manera, patien per la Bàrbara i l’estimaven. Era natural que si ella era la seva amiga intentés resoldre els seus problemes i demanés ajuda als seus pares. Però la Bàrbara va aixecar la primera barrera entre totes dues.

El primer dia de curs, en comptes de sortir al passadís per riure de l’etiqueta de Zara que penjava de la camisa del Jesús López, va sortir de la classe arrambada al Jesús López i mirant-lo encisada als ulls. Se’n van anar xerrant, passant d’ella com de la merda. Parlaven del setge d’Alèsia, el rotllo per impressionar els nous que sempre deixava anar el Jesús López. Es ficava a la butxaca els pringats de tercer, que al·lucinaven amb la famosa història de la conquesta de la Gàl·lia i la genialitat de Juli Cèsar. Una fórmula infal·lible. Ei, què tens amb el Jesús? Ara et lligues els profes? Parlem d’història, tia. Sí, i ara em crec que t’interessa la República romana. Tinc inquietuds, tia, no com tu, que ets una súper. Ei, súpers!!! Sempre es defensava atacant la Bàrbara. No volia parlar del Jesús, no volia parlar de l’estiu i no era la mateixa. Què li passa a la Bàrbara?, li va preguntar l’Andreu, mosquejat perquè la Bàrbara li havia clavat un moc. Per què suposaven que ella ho sabia tot de la Bàrbara? Es pensaven que havia fet un màster en Bàrbara. I ella a tirar pilotes fora i a fer veure que sí, que li portava l’agenda, per semblar que eren amigues. I a tu què t’importa, contestava amb una certa agressivitat estil Bàrbara, hi ha coses que li passen a la gent adulta que els nens no poden saber. Té pèrdues? Que et bombin! I aquell era el problema, que la Bàrbara s’estimava més compartir les seves coses privades amb un vell sonat que amb ella, la seva millor amiga. El Jesús és un paio legal, es defensava la Bàrbara. Però li tremolava la veu. Que no tenia ulls a la cara? Que no s’adonava que el Jesús era un pervertit que bavejava amb tots els culs menors de setze anys? No, ella se’l creia, i es creia les seves rucades sobre Fellini, Picasso i Goethe. Quin empatx de cultureta embolicada a corre-cuita per impressionar ties bones. Les anècdotes eren les mateixes any rere any, els acudits també i, fins i tot, les improvisacions. Els repetidors ho deien, tot i que no calia. Se li veia d’una hora lluny que era un impostor. Però la Bàrbara, tan llesta, tan espavilada, hi va caure de quatre potes i es va deixar entabanar per les seves floretes. Digues, Bàrbara, t’escolto. Val la pena escoltar les teves preguntes, em fas pensar. La Bàrbara sempre fa preguntes interessants… Em feien venir ganes de vomitar tots dos. Potser va fingir la tristesa per fer-se la interessant. Potser va simular una depressió perquè el Jesús intentés animar-la i la portés a veure la darrera ex-posició de Dalí al CaixaForum. Se li regira l’estómac.

Passa davant l’escola. L’aigua cau a dolls i es queda sota la pluja al davant de la porta tancada, mirant el rètol, Escola Llevant, que va veure cada matí durant quinze anys. Allà va conèixer la Bàrbara amb només tres anys. Duia cuetes, una motxilla del Mickey Mouse i un entrepà de pernil dolç boníssim que van compartir. En acabar el primer dia de classe, ja eren inseparables. Sembla mentida com els nens s’ensumen els uns als altres a la recerca d’afinitats i de seguida troben la seva ànima bessona. Eren com la nit i el dia, però reien per les mateixes foteses i s’entenien sense paraules. La Bàrbara era més agosarada i més exhibicionista que no pas ella. La Bàrbara era la rauxa i ella el seny. L’havia de frenar però també sabia posar el seu disparador en marxa i engrescar-la a dir bestieses, a posar el xiclet sota la taula de la professora, a canviar les bates dels nens de penja-robes, a llançar cigrons als de la taula del costat del menjador. Eren carn i ungla. Força diferents, però, perquè a la Bàrbara li agradava vestir estrafolària, sortir a la pissarra i fer-se veure. Deien que feien la parella perfecta, la guapa i la lletja, l’espavilada i la lletraferida, l’extrovertida i la tímida, la sensual i la frígida. Perquè la Bàrbara era molt sensual. Des de nena, des de ben petita, l’Eva s’adonava com els homes i els nois es giraven a mirar-la. Per la manera de caminar, de remenar els malucs, de ballar o de llepar un caramel. Tot ho feia amb una coqueteria infantil i ingènua, però terriblement adulta. No li calia pintar-se les ungles de vermell ni posar-se faldilles curtes per enamorar. La Bàrbara tenia una manera de mirar captivadora, el cos flexible, els cabells esponerosos i era generosa regalant abraçades, carícies i petons. Sempre van estar unides, molt juntes, pell a pell, sentint la seva olor tèbia, l’escalfor de la seva mà, el batec del seu cor. De nena no hauria sabut dir on acabava ella i on començava la Bàrbara. Havien estat un mateix cos i havien compartit una mateixa ànima. Fins que la Bàrbara va voler separar-se’n i ser-ne una de sola. O pitjor encara, un apèndix del Jesús López. Aleshores, va ser com si li tallessin un braç o una cama amb una serra elèctrica. Va ser brutal. No se’n sabia avenir, li faltava un tros i va sentir per primer cop l’angoixa de la solitud.

La Bàrbara havia mort per a ella d’ençà de l’estiu que tenia catorze anys. Costa molt imaginar-se una amiga morta, sobretot quan la Bàrbara tenia tantes ganes de viure, però ella ja l’havia mort. La traïció del Martí Borràs ja no li va importar tant. Va ser un afegit, la confirmació que la Bàrbara anava per lliure i passava per damunt seu, una excusa per tenir una discussió puntual i venjar-se, per dir-li de viva veu que era una porca i una mala amiga. Però ja no li va fer tant de mal com el descobriment que la Bàrbara s’entenia amb el Jesús López i el preferia a ella. Li picava l’ullet, es repenjava del seu braç, li parlava a cau d’orella, fent-li pessigolles al clatell amb el seu alè. Les boques molt juntes, boques confidents, que maldaven per unir-se. Veure’ls junts era gairebé una provocació, perquè s’endevinava alguna cosa més que l’admiració de l’alumna pel professor. La Bàrbara el va seduir i el Jesús com un babau va creure que l’havia enamorat amb la seva intel·ligència.

Odia el Jesús. Encara a hores d’ara, l’odia. Un paio covard, vil, que practicava el col·leguisme barat, feia pampallugues a les noies tendretes i era de cartró pedra. En realitat només era un Narcís enamorat de la seva veu. Ara no sap què pensar de la Bàrbara ni com imaginar-se-la. No la sap veure en braços del Martí Borràs. No creu que sigui possible i, si més no, tot és possible. Potser el Martí va patir el que va patir ella i la va voler per a ell sol. Però sap molt bé que algú que tingués la Bàrbara a prop no tindria esma ni ganes de buscar altres afectes. La Bàrbara omplia, sadollava. Era addictiva, com la xocolata.

Veu llum dins de l’escola. Un professor que s’ha quedat a corregir o que està imprimint un examen per l’endemà. El Jesús ja no cita les alumnes fora d’hores per parlar de les seves coses. Finalment el van fer fora. I, malgrat tot, va ser gràcies a la Bàrbara. Li dol reconèixer-ho, però la mort de la Bàrbara va fer justícia. I ara va i resulta que és viva! I un altre cop l’envaeix l’estupor del descobriment. On és? On ha passat aquest temps? Per què va desaparèixer? I cada cop li sembla més absurda la pel·lícula que s’ha muntat sobre el Martí Borràs i el seu celler. Ha estat una estupidesa. Allà mateix, mentre l’aigua li regalima pel clatell, s’arrecera sota un portal i marca el número del mòbil des del qual li ha trucat la Bàrbara. Potser ara tingui sort i li digui on és, qui sap. Espera i espera, però torna a sortir la veu metàl·lica, impersonal, que recita que el mòbil està apagat o fora de cobertura.

Fa mitja volta i se’n va cap a casa. Està xopa i ha esternudat dos cops. Camina de pressa i pensa que ha estat injusta amb la Bàrbara. La va matar per amor. Perquè no sabia viure sense ella. La va esborrar de la seva vida abans que desaparegués i per això la seva desaparició real no li va suposar cap trauma. A casa li obre la seva mare i la renya per haver-se mullat. Li contesta que té sort per tenir una filla que es mulla i va cap a casa a canviar-se de roba, perquè la mare de la Bàrbara no pot fer-ho, això. La deixa sense paraules i, en anar cap a la dutxa, s’adona que ha dit exactament el que pensava. La Bàrbara és viva i la seva mare ni tan sols ho sap. Potser s’està mullant per qualsevol carrer de Barcelona i la seva mare creu que és morta i enterrada. L’Eva té mal rotllo. Creia que donant el telèfon al pare de la Bàrbara s’alliberava de la responsabilitat, però no. Li crema a la llengua que la Bàrbara és viva. Voldria obrir la finestra i esbombar-ho i tenir el coratge de sortir al carrer i buscar-la. I a més, pensa, la Bàrbara li ha trucat a ella per dir-li que era viva. No ha trucat al seu pare ni a la seva mare ni a la policia. Li ha trucat a ella. Per què? Si ja no eren amigues. Per què a ella? Sona el telèfon mentre és a l’habitació canviant-se de roba i la seva mare li porta el supletori amb l’auricular tapat i xiuxiueja: És la policia. L’Eva l’agafa immediatament, tremolosa. Digui? A l’altra banda li respon una veu tranquil·la, la veu del sotsinspector Lozano. Eva Carrasco? Bona tarda, sóc el sotsinspector Salvador Lozano. Hola, bona tarda, respon tractant d’escatir si li truca perquè han trobat la Bàrbara, o perquè vol saber més detalls de primera mà. I bé? M’has trucat abans perquè volies parlar amb mi, oi? L’Eva es queda freda. Així doncs el sotsinspector Lozano encara no en sap res. No l’ha anat a veure el senyor Molina, el pare de la Bàrbara Molina?, li pregunta directament. El sotsinspector sembla sorprès. Doncs no. Que jo sàpiga no ha passat a veure’m. L’Eva vacil·la, dubta. Què ha de fer? Li explica el poc que sap? Que la Bàrbara és viva i que té un número de mòbil? Però recorda les paraules del pare. Oblida-te’n i deixa’m a mi. La vida de la Bàrbara és en joc. I té clar que ell és el seu pare, la persona que més ha fet per la seva filla, el primer interessat a trobar-la viva. I s’inventa ràpidament una sortida airosa. Doncs m’ha dit que passaria a veure’l perquè havia de comentar-li una cosa. Ell ja li ho explicarà, afegeix per deixar clar que ella no està autoritzada a dir res, que no és cosa seva. Però el sotsinspector Lozano dóna allargues abans de penjar i acomiadar-se. Espera’t, li prega. Espera’t un moment. De debò que no vols dir-me res? No. Tens cap informació sobre la Bàrbara? L’Eva agafa aire i s’excusa: Ja li ho dirà el seu pare. Però el sotsinspector insisteix. Si vols dir-me res en qualsevol moment, aquí tens el meu mòbil. I li dóna el número de mòbil. L’Eva s’acomiada barbotejant. Si sé alguna cosa, ja li trucaré. I penja maleint-se els ossos. Es vesteix de mala lluna i mentre s’eixuga els cabells, massa ressecs, massa fregall, s’empipa amb ella mateixa. L’ha cagat. L’ha cagat estrepitosament. Ara el sotsinspector Lozano ficarà els nassos on no ha de ficar-los i ho espatllarà tot. Si el Pep Molina volia discreció per actuar ja no la tindrà. No li estranya que no confiï gens en la policia, quatre anys marejant la perdiu sense trobar ni una sola prova per inculpar el Jesús López. Estava claríssim que la seva dona l’encobria. Estava claríssim que va ser ell qui va enxampar la Bàrbara a Bilbao i se la va endur cap a Lleida i la va matar. Bé, no la va matar, rectifica, però la va fer desaparèixer. Dubta. O per culpa seva la Bàrbara va fugir. Improvisa. Potser va anar a parar amb el Martí Borràs fugint del Jesús López. Hi ha coses que no li quadren. En qualsevol cas la manipulava, la tenia acoquinada i estava amb l’aigua al coll. Tan difícil era enxampar-lo amb una mentida? Fer-lo cantar? Són uns inútils. L’únic que té els pebrots ben posats és el Pep Molina. Va estomacar el Jesús ben estomacat i li dol no haver-hi estat al davant per veure-ho. Li va trencar el nas i li va fer saltar un queixal. S’ho mereixia. Es mereixia que algú l’atonyinés i li digués pederasta. «Escopiu a la closca dels cretins!», va escriure Salvat Papasseit amb clarividència. El món és ple de cretins, però ningú no els sap reconèixer. I de sobte es queda freda, glaçada. Recorda que li ha confessat al Pep Molina la seva sospita infundada sobre el Martí Borràs. Una suor freda li xopa la roba que s’acaba de posar. Què ha fet? Per què ho ha dit? El farà miques. El pare de la Bàrbara és capaç d’això i més. Ja va llançar-se damunt del Jesús López, però ara, després de quatre anys, la ràbia que ha anat acumulant és immensa i el destrossarà. Per què ha hagut de dir una bajanada com aquella? I ho veu clar i diàfan. Oh no! El matarà! Per això no ha anat a veure el sotsinspector. Vol fer de justicier solitari. Vol venjar-se.

Agafa el telèfon decidida i truca a casa de la Bàrbara. Parlarà amb el Pep Molina immediatament i li dirà que no, que s’ha equivocat, que s’ha precipitat, que el millor fóra posar-se en contacte amb el sotsinspector Lozano, que ja està a l’aguait. Sona un timbre, dos i al tercer salta el contestador. Potser no hi són, potser han sortit, o potser estan trucant. No es pot esperar de braços plegats. I si abans no se sabia estar a la classe d’anglès ara no se sap estar al sofà de casa. S’aixeca neguitosa, agafa el paraigua i la bossa, es posa l’impermeable i surt.

En sortir al carrer comprova que ha deixat de ploure i, empipada, llença el paraigua a terra. Una veïna que ficava la clau al pany del portal la increpa estranyada: Què et passa, Eva? Immediatament, recull el paraigua avergonyida i es fa la mateixa pregunta. Què li passa? Ella no és així, ella no perd els nervis, no crida, no pica de peus ni llença paraigües a terra.

I de cop s’adona que està molt nerviosa perquè la vida li ha regalat una segona oportunitat. Pot recuperar una part d’ella mateixa.