13. Salvador Lozano

Les cames l’han portat fins al pis del Jesús López. No ha estat premeditat, però hi ha anat a parar per curiositat, perquè fa dies que no hi passa i voldria deixar l’expedient actualitzat al Susqueda. Una excusa de mal pagador. Entra al bar de la cantonada on el Jesús esmorza cada matí. El cambrer, amb camisa blanca i llacet negre de la vella escola, té el pecat de ser del Reial Madrid, però aquestes coses no compten per als policies, que han de deixar de banda les seves aficions personals. L’ha saludat i l’ha posat al dia. Li ha explicat que ara el Jesús López té una feineta i sembla més content. Fins i tot un vespre el va veure amb una noia. Una noia?, fa el Lozano ennuegant-se amb el cafè. Com era? Però la descripció el desinfla de seguida. Una bomba, una mulateta per sucar-hi pa. Van seure aquí, en aquesta taula, i reien ben arrambats mentre miraven llibres i fotografies de pintors d’aquests que estan torrats i que pinten les dones com si fossin gerros. Al Lozano se li regira l’estómac. Una altra, pensa. I agraeix al del bar la seva amabilitat. Un cop, fa anys, li va demanar amigablement que li fes cinc cèntims sobre el seu nebot Jesús. Va mentir dient que era un oncle seu, un familiar amoïnat pel noi que de tan sorrut no explicava res a la família i els feia patir per la seva salut, una mica feble, i el seu aïllament. No és veritat, però podria ser-ho. El López està xuclat, ullerós i calb, li han caigut els cabells a grapats. Fa angúnia veure’l per darrere, amb aquelles clapes que semblen tinya. Per això el paio del bar està sorprès que sigui capaç de fer riure una noieta tan exuberant. Però el Jesús López és un gat vell, també, i malgrat la seva calvície incipient sap com activar els ressorts de les adolescents insegures per guanyar-se-les. El Lozano s’aixeca, paga el cafè i surt al carrer fastiguejat per la revelació. I en el moment en què començava a plovisquejar i que ja havia desistit d’esperar més, veu passar el seu Citroën Picasso que s’enfila per Urgell cap al pàrquing. Efectivament, és el cotxe del Jesús López. S’espera sota una balconada, fent veure que mira l’aparador d’una botigueta de mobles de fusta blanca, i el veu sortir del pàrquing amb el gos. És un bòxer malcarat. No ha entès mai què hi troba la gent en aquests gossos amb aspecte de malparits. El Jesús López camina més dret que uns mesos enrere, però no vesteix gaire millor. Duu els texans estripats i la samarreta mal rentada. Encara conserva el look informal i alternatiu, però ara resulta un punt patètic. El Lozano el veu que fica la clau al pany i puja per les escales tronades cap al seu estudi, petit com un puny. Uns minuts després s’encén el llum de la sala, l’única habitació exterior, i el Lozano deixa de mirar cap amunt i se’n va a fer el recorregut habitual, cap al pàrquing. Afortunadament, no canvien gaire de personal, pensa mentre deixa un bitllet a la mà del xicot romanès, que ja el coneix. I tot seguit li pregunta si darrerament el Jesús López treu el cotxe gaire sovint i a quines hores. El noi li explica que ara ha agafat el costum de sortir cada matí amb el gos. Saps si van gaire lluny? El noi arronsa les espatlles. Triga tres o quatre hores, de vegades torna al vespre. Un cop li va dir que tenia el pare malalt, a Mollerussa, que era un home ja gran i que qualsevol dia la dinyaria. El Lozano li ho agraeix amb un copet a l’esquena i gira cua.

Ara comença a ploure i mentre pensa si torna al bar, atura un taxi o va al metro, li sona el mòbil i contesta discretament, amb veu rogallosa. És el Lledó, un xicot eficient que ja ha fet la feina d’escorcollar la casa del Martí Borràs que li ha encomanat. Bingo!, li diu. I el cor del Lozano s’atura uns instants. L’heu trobat? Està emmerdat fins al coll. Què vols dir? Coca, respon el Lledó. Coca per parar un tren, al celler. El Lozano es relaxa, ja ho sabia. Els gats vells ja saben que els paios com el Martí Borràs recorren als diners fàcils i acaben cagant-la. Sabia també que al celler no hi trobaria pas el cos de la Bàrbara Molina. Avisa els de la Unitat de Salut Pública, diu lacònicament. I pensa, un cop dit, que potser sigui la darrera ordre que dóna en la seva vida. I es dol d’aquest final tan brusc. Res més? I el Lozano anava a dir que no, que res més, però tot d’una se li encén un llum. Sí. Espera’t. Per què no?, es pregunta. Per què no pot abusar una mica més dels seus subordinats? Investiga la salut del pare del Jesús López i interroga algú que hi pugui tenir informació sobre si el Jesús López ha visitat regularment la família de Mollerussa els darrers temps. Molt bé, jefe, contesta el Lledó. Però potser no podrem tenir l’informe fins demà. Localitza els de Lleida, són a quatre passes, a veure si ho poden resoldre ells, li suggereix. Ja, ho intentaré, però és tard. El Lozano sap que és veritat, que és tard, i no objecta res. Molt bé, doncs li passeu l’informe al Susqueda. D’acord? D’acord, jefe. Tan bon punt ha penjat li queda una paraula a la boca. Lleida. Lleida. I ell mateix s’adona del que acaba de dir. A quatre passes de Mollerussa. Està plovent i no li fa res. Està pensant i la pluja li aclareix les idees, li renta les idees preconcebudes. Mollerussa és a mitja hora de Lleida. Pren aire. Segons la declaració del Jesús López, va passar la Setmana Santa a Barcelona, al pis de les Corts, i la dona va declarar que el Jesús no s’havia mogut de casa. Però, i si havia anat a veure els seus pares a Mollerussa? I si van mentir? Tant és que no trobessin cabells de la noia, ni empremtes, ni res de res al seu cotxe. El Jesús López és un mentider professional que s’ha passat mitja vida dins l’armari. Se les sap totes. Podria haver-la embolicat amb una manta. En un cotxe on es viatja amb criatures sempre hi ha una manta, per si tenen fred. Una altra trucada al mòbil el destarota. Sí?, respon. Aquest cop és l’Isa, la telefonista. Perdoni, però ha sortit tan de pressa que no l’he vist. Ja sabem de qui és el número de telefon de la noia que ha demanat per vostè, mentre dinava. Correspon a una tal Eva Carrasco. L’hi dono? No, gràcies, ja el tinc, fa el Lozano, estranyat, mentre agafa aire.

Massa coses. Massa coses el darrer dia de feina. Deu ser una síndrome no explicitada. Es podria dir tempus fugit, per exemple. Ha viscut dins la foscor més absoluta durant quatre anys i ara, de sobte, s’obren escletxes de llum arreu. I mentre fa aquesta reflexió, en la llunyania, cap al Besòs, esclata un llamp que es retalla precís, exacte, com els que apareixen dibuixats a la mà de Zeus dels dibuixos de Walt Disney que mira el seu nét. El llamp cau prop de la Sagrada Família. Al cap d’uns segons se sent un tro que fa córrer i xisclar uns nens que surten de l’escola i que s’arreceren sota els balcons posant-se les motxilles al cap. I tot seguit comencen a caure unes gotes gruixudes i fredes.

Talment com si el cel i ell estiguessin conxorxats.