5. Bàrbara Molina

Avui no he obert els llibres ni m’he escalfat el dinar.

M’he passat les hores pendent del mòbil, els ulls clavats en la petita pantalla, amb l’esperança de veure aparèixer les ratlles miraculoses. Vull sortir desesperadament d’aquí i tinc a les mans la clau per aconseguir-ho, però no és fàcil. He voltat per tots els racons sense trobar cobertura. Sé que n’hi ha. Un cop li va sonar el mòbil quan era amb mi, però no puc recordar el punt exacte on es trobava. Continuo incansable, amunt i avall, m’aturo, el sacsejo, l’aixeco, l’abaixo arran de terra, ressegueixo la paret, rastrejo un cop i un altre les diagonals per enèsima vegada. De sobte, tinc un rodament de cap, les cames em fan figa i m’he d’asseure a terra.

Estic morta de por. I si m’equivoco? Sóc on sóc perquè un cop vaig intentar fer una trucada telefònica. Sempre m’he penedit d’aquell dia a Lleida. Ens havíem aturat per buscar un bar obert i esmorzar. Era molt d’hora i ell va tornar enrere perquè s’havia deixat la cartera. Em va dir espera’m un moment, però tan bon punt el vaig perdre de vista vaig fugir. No tenia el meu mòbil, me l’havia requisat, així que vaig començar a buscar adelerada una cabina. Fugia esverada, mentre treia la cartera i remenava les monedes que m’anaven caient a terra a mesura que corria i corria com una boja. I la vaig trobar dos carrers més enllà. Que no estigui espatllada, m’anava repetint, si us plau que funcioni, murmurava feta un manyoc de nervis mentre marcava amb les mans tremoloses els números de casa. S’hi va posar la mama, però estava histèrica i gairebé no em va deixar parlar. On ets?, cridava. On t’has ficat? La policia i el papa t’estan buscant! I precisament en aquells instants el vaig veure com s’acostava enfurismat cap a mi i només vaig poder dir-li: Ajuda’m si us plau! Res més, perquè la moneda es va quedar travada i jo, paralitzada de por, vaig arraulir-me en un racó de la cabina, resignada al càstig. Ell em va colpejar. Un cop, dos, tres, quatre, no parava, cada cop que el cap em rebotava contra el vidre li creixia la ràbia. Què els has dit?, cridava esbufegant per l’esforç. A qui has trucat? L’aparell penjava del fil balancejant-se com un pèndol i em rajava sang del nas. Sagnava com un porc i esquit-xava la cabina, la roba, la bossa. Prou! Prou!, somicava intentant tapar-me la cara amb les mans. Aleshores em va agafar per un braç i em va treure fora. Em va donar el seu mocador perquè m’aturés l’hemorràgia mentre m’arrossegava com si fos un gos. Cap dels dos no ens vam adonar que la meva bossa havia quedat allà, a terra, abandonada. No ens vam creuar amb ningú. No hi havia ningú a aquelles hores pels carrers de Lleida. Tothom dormia. Si m’hagués trobat algú, m’hi hauria llançat als braços i li hauria demanat auxili. Però la boira i l’hora van fer que estiguéssim sols, sense testimonis, i que aquell fos un punt sense retorn. Merda!, va cridar a l’autovia en comprovar esgarrifat que la meva bossa s’havia quedat allà. Ets una desgraciada!

No puc trucar a casa un altre cop. No vull tornar a trucar a la mama, que va ser incapaç d’actuar i no va impedir que ell em tanqués en aquest forat. Però tampoc no em sé més números de memòria. El de casa l’Eva i para de comptar. I de sobte, em retorna la imatge de l’Eva com una glopada del passat, de la infantesa, de moments millors. L’Eva. La meva millor amiga. Ho vam ser, si més no abans que passés allò. Ja no li guardo cap rancúnia. He oblidat les nostres diferències.

M’emprenyo per la meva mala sort i en un rampell llenço el mòbil lluny, com si em cremés, i tanco els ulls. En obrir-los, el veig a terra i pateixo perquè potser l’he trencat. Com puc ser tan imbècil? Camino a quatre grapes, com un gos, i m’aturo a recollir-lo un altre cop. Aleshores, em quedo sense alè. S’ha encès una ratlleta. No em moc i me la quedo mirant, com si fos un miratge. Tinc connexió. Molt poca, però en tinc. I no goso avançar la mà per por de perdre-la. Què faig? Truco? I si en el moment que truco ell arriba? I si ho ha fet a posta i em vol provar? Si em surt malament, puc perdre el poc que tinc. I tots els records que creia arraconats tornen de cop, com fantasmes. I jo, garratibada, amb el mòbil a tocar, sense decidir-me, a punt de perdre el poc que tinc, amb una ratlla de comunicació amb el món, una ratlla que fa pampallugues i em porta la il·lusió amb intermitències. A qui truco?

I un altre cop penso en l’Eva. És l’única de qui recordo el telèfon, l’única persona que se m’apareix com una esperança remota. No caldria veure la meva família, no caldria declarar a la policia. Fugiria tota sola, ben lluny de tot. L’Eva seria discreta, una bona amiga, i m’ajudaria. Voldria dir-li on sóc, voldria plorar i demanar-li que em tragués d’aquí, que se m’emportés lluny. Però m’aturo. Un cop, només un, em va amenaçar. Si fuges, mataré la família, va deixar anar. Ho faria? Seria capaç de fer-ho? Potser sí. És ben boig. És un boig perillós. O potser no, potser és l’únic capaç d’estimar-me. Qui més podria acceptar-me tal com sóc? Ell és l’únic que em coneix de veritat, sap qui sóc en realitat. No sé què fer. M’ha deixat la compra. M’ha deixat aigua i roba, com sempre, seguint la rutina dels darrers quatre anys que només s’ha trencat un cop.

Un dia, ara farà un any, va arribar amb una bossa i em va anunciar que es quedaria una setmana per celebrar el meu divuitè aniversari. M’havia portat una sorpresa. Un vestit d’estiu sense mànigues estampat de flors negres i violetes amb una llaçada a l’esquena. Em va estranyar que es cordés sota el pit i em va dir que estava de moda i que me’l posés, que era la meva talla segur. Quan somreia i em mirava amb devoció sentia un pessigolleig semblant a la felicitat. Sabia que tot aniria bé si no ho espatllava i vaig ser obedient. Aleshores, em va convidar a pujar a la casa i a sopar amb ell a taula. Em va deixar fer servir la cambra de bany, mirar-me al mirall, potinejar tots els estris dels calaixos, estar-me a la banyera durant hores i veure la televisió. Una nit em va permetre que sortís a l’exterior. Vam caminar a les fosques per camins solitaris, sentint el cant dels grills i mirant el cel estelat, curull d’estels. Em tenia la mà ben agafada, però jo no volia fugir. Aquella setmana vaig ensumar l’olor dels pins escalfats pel sol, vaig trepitjar la terra amb els peus nus i vaig sentir l’alè del migjorn als cabells.

Hi ha gent, em vaig dir, que no ha tastat mai aquestes engrunes de felicitat. Em vaig sentir afortunada i vaig agrair-li aquell gest. No m’havia adonat mai del valor d’una passejada, de l’aire càlid de la nit estiuenca, del plaer d’un bany o del gust de seure a taula menjant una truita de patates. Quan tot això es té a dolls, no s’aprecia. I malgrat la meva relativa felicitat, jo em delia per veure el sol. Tres anys sense veure el sol. Només intuint-lo per l’escletxa del sostre. Li vaig suplicar, plorar i jurar que no faria res, però que volia tornar a sentir el sol a la pell. Finalment hi va accedir i una matinada va obrir la porta, em va fer pujar al cotxe, em va posar un barret i unes ulleres i em va dir: au, anem. Va ser una estona curta, una impressió fugissera. El vaig veure sortir de darrere les muntanyes, vaig deixar que em llepés els braços i que m’acaronés la cara. Vaig cridar d’alegria i vaig tancar els ulls per sentir-lo ben endins. La seva escalfor em va acompanyar durant setmanes, mesos.

Si pogués veure el sol com aquell matí resplendent. Si pogués parlar amb l’Eva encara que fos un cop. Si pogués sentir-la riure, sentir-la dir em pixo, em pixo de riure. Només això. Una alenada d’aire fresc, un raig de sol i prou.

Acosto la mà decidida i sense moure l’aparell marco el número de l’Eva. Que sigui a casa, suplico, que s’hi posi, demano sense saber si ho penso o ho crido. I de sobte se sent una veu. Sí?… Hola?… Digui?… És l’Eva. Eva? Eva! Sóc jo, la Bàrbara!, crido. Sóc jo! Ajuda’m! Bàrbara?, pregunta l’Eva, esgarrifada. Bàrbara? On ets? I, sense poder-me’n estar, agafo el mòbil de terra i me’l poso a l’orella en un gest instintiu. Treu-me d’aquí! Però ja no se sent res des de l’altra banda. No, no pot ser! S’ha tallat la connexió. La ratlleta ha desaparegut del tot. He tornat a perdre la cobertura.

Intento desesperadament deixar-lo on era, però no detecta el senyal. Ho faig un cop, i un altre i un altre. Em tremolen les mans i m’ofego. Vull plorar però ja no en sé. No ha servit de res! No li he pogut dir on era, no li he pogut demanar auxili! I ara què? I me l’imagino a ell obrint la porta amb els ulls mig tancats, dues escletxes carregades d’odi que ho saben tot, que ho veuen tot, que em jutgen per tot. Potser ja ho sap. I em matarà.

I de seguida m’adono del meu error. He obert la caixa de Pandora.