12. Bàrbara Molina

Estic espantada, ho he fet malament, sempre ho faig tot malament. No hauria d’haver trucat a l’Eva. De segur que encara m’odia, que no m’ha perdonat, potser em maleeix cada nit i s’alegra que hagi desa-paregut. Vaig ser una porca, érem amigues i la vaig enganyar. Vaig robar-li el Martí i ni tan sols li vaig dir, ei, tia, ho sento. Ell té raó, sempre té raó. Em diu que li he esguerrat la vida. Faci el que faci, ho faig malament. No puc treure’m de sobre la brutícia, no puc, encara que em refregui el cos amb un guant de pita fins a fer-me sang no se me’n va. Quan s’emprenya, em diu que una persona com jo mereix morir i de fet això és el que tothom creu. Sóc morta i no hauria d’haver intentat posar-me en contacte amb els vius. Aquí és el lloc on em correspon ser, dins d’un cau enmig de la foscor, com un animal. De vegades em reconforta que creguin que sóc morta, la mort m’ha redimit i m’he convertit en un record amable, en una fotografia riallera d’una noia jove a qui tothom perdona. No saben que sóc dolenta, o se n’han oblidat. Millor. Ell és l’únic a qui no puc enganyar. Si sortís d’aquí dins, tothom s’esgarrifaria del meu aspecte de dona. I a una dona ja no se li perdonen les coses que fa una nena. Ell no para de repetir-m’ho nit i dia. No sé com, però porto la dolenteria a la sang. Ell també va ser un caprici meu, vaig ser jo qui el va buscar, qui el va incitar, qui el va seduir. Jo li vaig fer malbé la vida. El meu egoisme no té límit, sempre he desitjat el que no era meu i he estat ambiciosa i mesquina. He volgut la nota més alta, la joguina dels veïns, el nòvio de la meva amiga, i ho he aconseguit amb males arts. Sóc una bruixa. Segurament, aquesta va ser la raó que em va empènyer a encapritxar-me del Martí Borràs. Per fer-li mal a l’Eva, per demostrar-li que jo era millor que ella. O potser no controlava. De vegades em penso que sé per què faig les coses i d’altres m’adono que ni jo mateixa en sé el perquè. Sóc boja?

Jo ja estava avisada que l’Eva estava colada pel Martí Borràs. Ho sabia des de feia mesos i me’l sabia de memòria de tant sentir-la parlar, però no l’havia vist mai en persona. Era el seu monitor de l’esplai, sis anys més gran, un paio que punxava en una disco a les nits, que tenia moto, que havia estat a Nova York i a Tòquio, les ciutats que nosaltres somiàvem visi-tar algun dia, i que s’assemblava al Brad Pitt. Lligava molt en altres ambients, però a la parròquia es feia el bon noi. Els seus pares l’havien obligat a fer de monitor per no sé quina història amb drogues. Una mena de treball social estúpid, potser aconsellats per algun psicòleg purità. Al Martí li importaven un rave els nanos i les excursions i suava de cantar cançonetes i fer jocs de nit. Sempre que podia s’escaquejava. Fumia unes boles com pianos i a mitjanit, quan estaven acampats, agafava la moto per anar de festa i tornava de matinada, fent unes ulleres que li arribaven als peus. Els altres monitors estaven una mica mosques, però no deien res. I els seus pares creien que havia passat el cap de setmana a la muntanya, respirant aire fresc, i que era tan bon noi. Això és el que em va explicar l’Eva. I crec que abans de conèixer-lo ja estava predisposada a penjar-me’n jo també. Era un mentider com jo, era un trampós com jo, era un paio que procurava sortir-se amb la seva i que no ho aconseguia, com jo. Érem ànimes bessones. No sé si ho vaig pensar, però tenia debilitat pel personatge. Un canalla.

Va ser un amor a primera vista. Ens vam mirar i ens vam agradar. No sé si l’Eva ja li havia parlat de mi o no. Només sé que em va picar l’ullet i jo li vaig contestar. Immediatament, em va repassar de dalt a baix amb un somriure que em va descol·locar. En aquells moments, em vaig sentir nua i vaig tenir ganes de besar-lo. Va ser molt fort i vaig dissimular per a no llançar-me als seus braços. L’Eva no es va adonar de res. Pitjor, es va pensar que tenia vergonya i va intentar que ens féssim amics. L’Eva era mas-sa bona tia i una mica bleda per a aquestes coses. A més, era tan estúpida que no sabia treure’s partit. Tenia unes tetes com melons i, en comptes d’ensenyar-les, les amagava. Li feia vergonya, deia. Havíem estat molt unides fins aquell estiu, abans que passés allò i que es posicionés en contra meu quan vaig intentar fer-la còmplice del meu problema. Abans d’escoltar-me a mi, s’havia aliat amb els meus pares i ja li havien menjat el coco. Per això no li vaig explicar mai més res. No pagava la pena. No m’hauria cregut i tampoc no podia ajudar-me. Ella s’adonava que jo li amagava coses, però no em va burxar. Van ser ella i la meva mare les qui em van convèncer per anar a l’esplai i orejar-me. Havia d’espolsar-me la tristesa del damunt i sortir de casa, van dir, i em vaig deixar estimar. Però en el mateix instant que el Martí Borràs em va mirar vaig entendre que no podríem continuar sent amigues. O el Martí o l’Eva, em vaig plantejar. I vaig triar el Martí. A l’Eva ja no la tenia, era amiga del pare i la mare, però no meva. O potser no ho vaig pensar i simplement vaig fer el que em demanava el cos. Les complicacions van venir després.

Aquella mateixa nit, en sortir de la parròquia, el vaig veure que s’entretenia traient el cadenat de la moto i mirant-me d’esquitllentes. Vaig mentir a l’Eva tot dient-li que m’havia deixat el mòbil a dins i, en sortir uns minuts després amb el cor a cent, el Martí, amb el casc posat, encara no havia engegat la moto. Estava claríssim que m’estava esperant. Vols que et porti a algun lloc?, va dir com un professional. I jo vaig fer que sí, que gràcies, que no vivia gaire lluny, però que em feia il·lusió pujar-hi. M’hi vaig agafar molt fort i en rodejar-lo amb els braços, vaig sentir un pessigolleig a les cames que em va fer estremir. Abans de fer-nos el primer petó ens vam estar enrotllant al Messenger i enviant-nos SMS. Al cap de dos mesos teníem cites d’amagat de l’Eva i de tothom. A mi també em convenia que a casa no se n’assabentessin. Inventava excuses, exàmens, treballs i sortides. I finalment va passar l’inevitable, em vaig discutir amb l’Eva. Estava gelosa, dolguda, i em va acusar d’haver-la enganyat i mentit. Tenia tota la raó i em vaig quedar sola, sense cap amiga, per primer cop a la vida i quan més necessitava la companyia. Només tenia un noviet i m’hi vaig arrapar com si m’hi anés la vida. Volia fer bogeries amb el Martí i oblidar tot el que m’havia passat. Em deia que no havia estat res, que havia estat un mal pas i prou, una cosa que no es repetiria mai més, però de vegades, en pensar-hi, se m’enterbolia la vista i em volia morir. No em podia concentrar en els estudis, em sentia bruta, enyorava l’Eva i creia ingènuament que enamorant-me del Martí podria fer net. O potser no ho pensava. Ho sentia i ho desitjava i prou. Em vestia per a ell i em pentinava per a ell, però una vegada que se’m va acostar silenciosament per l’esquena i em va fer un petó al coll vaig xisclar com una boja, com si m’hagués clavat un ganivet. Fins i tot jo mateixa em vaig espantar de la meva reacció perquè va ser instintiva. Vaig sentir pànic, com el primer cop que em va ficar les mans per sota les faldilles i les hi vaig treure violentament. El Martí estava empipat, és clar. No ets una noia fàcil, em deia, estàs carregada de punyetes i manies. I jo callava. A les nits somiava amb ell i el besava, però quan el tenia a prop i notava la seva mà damunt la meva pell i la seva respiració feixuga, excitada, sentia un calfred i m’encarcarava. Em quedava freda i inventava excuses per marxar corrents. Em va costar relaxar-me i acostumar-me al seu contacte, als seus llavis joguinejant damunt del meu coll, fent-me pessigolles mentre em xiuxiuejava coses boniques a l’orella. No vaig suportar mai que m’abracés per l’esquena, però de mica en mica vaig ser capaç d’avançar-me als seus petons i de sentir plaer amb les seves carícies. Reconec que n’estava enamorada. No hi tenia dret, però ho estava, o volia estar-ho. I quan vaig pensar que sí, que tot anava bé, que era una noia com qualsevol altra, va tornar a passar. I aquell cop va ser definitiu.

Va ser per Nadal, durant les festes, i em va agafar desprevinguda. Estava massa distreta amb el Martí i no vaig tenir cura. Estava gelós. Ho llegia als seus ulls. Em va acusar de fer-m’ho amb un desconegut, de ser una gossa en zel, de posar-li banyes. I em va pegar fins a deixar-me baldada amenaçant-me que ho explicaria tot. L’escola era un infern, a casa vivia en un infern, la relació amb el Martí es va convertir en un infern i l’Eva m’havia enviat a l’infern. No era capaç de sortir de l’infern. M’estava cremant i no vaig tenir altre remei que deixar-me engolir per les flames. No perdia l’esperança, però, de salvar-me de la mà del Martí o de fugir amb ell, molt lluny, dalt de la seva moto, amb el vent a la cara i sense cap destinació. Vaig intentar fer l’amor amb ell tres cops, i tres cops vaig fugir espantada, fins que la darrera vegada, el primer dia de vacances de Setmana Santa, vaig quedar amb ell a soles, a casa seva, i em vaig jurar que hi passaria tota la nit.

M’esperava amb un somriure i l’escenari a punt. Havia encès unes espelmes al voltant de la catifa, havia escampat uns coixins, com per casualitat, i hi sonava premonitòriament Love is dead, de Tokio Hotel. We die when love is died. It’s killing me. We lost a dream we never had. Em va oferir un got amb una beguda de la seva invenció que, segons ell, era explosiva. Vaig beure sense preguntar i de seguida vaig notar un pessigolleig i una alegria encomanadissa que em feia sentir lleugera i ingràvida. De sobte vaig canviar la percepció dels objectes i els colors, i vaig sentir unes ganes boges de riure i de ballar. Les ones de la música s’escampaven per totes les cèl·lules del meu cos, flexible com una canya de bambú, però ell tenia les mans fredes, massa fredes mentre maldava per descordar-me la brusa i li vaig dir que parés, que no volia, que em deixés ballar una estona, però no va fer-me cas i va entestar-se a despullar-me, i jo vaig cridar perquè la gelor s’havia transformat en fàstic. Aleshores em va llançar a terra i se’m va posar al damunt, subjectant-me les cames i els braços amb violència, amb tot el pes de la seva força. Vam rodolar per terra en una baralla desigual, jo em resistia i mossegava i li pegava cops de peu, però m’adonava que ell tenia les de guanyar. Em vaig desesperar. Allò no era una història d’amor. I vaig esclatar a plorar. En sentir-me, ell es va quedar rígid i va ser com si despertés d’un malson. Es va posar dret, es va enretirar els cabells de la cara i em va dir que me n’anés. Sí, encara sento les seves paraules. Vés-te’n! Em va llençar la roba i la bossa de qualsevol manera i em va retreure amb ressentiment: Ets una escalfabraguetes. Ja a la porta, li vaig mentir dient-li que era verge.

Sóc dolenta i només m’estava aprofitant d’ell. Segurament no n’estava enamorada. Ell em diu que no sé el que és estar enamorat. Que la gent com jo no sabem estimar. Quan hi penso, m’adono que el Martí Borràs va ser una de les equivocacions més grosses que vaig cometre.

Vaig voler saber què era l’amor i em va costar perdre la meva millor amiga.