18. Bàrbara Molina

El mòbil em crema a les mans. No sé què fer-ne. He eliminat la trucada de l’Eva, ja no existeix, i quan arribi li diré, té, t’has deixat el mòbil, però no pateixis, no he pogut trucar perquè no hi ha cobertura. Prova-ho tu mateix, si vols. No val la pena, penso tot seguit, no val la pena dir mentides. No sé què passa allà fora, no sé amb qui parla, el que controla i el que no. Només sé que estic a les seves mans i que quan torni ho endevinarà tot i em matarà.

Ja no tinc gana, ara sento basques i se’m regira l’estómac en pensar el que em caurà al damunt. Sé que és la por de morir. I sé també que l’única manera de superar-la és mirant-la cara a cara i aixecant el cap, com els condemnats a la guillotina que pujaven al cadafal i abans de perdre el cap cridaven «Vive la France!». El Jesús deia que de vegades els caps rodolaven cap a la cistella parlant i que això era perquè la sang encara circulava i permetia que les ordres que havia donat el cervell s’executessin. La guillotina sempre m’ha fet angúnia, tot i que diuen que és un invent modern, molt humanitari, perquè proporciona una mort dolça i ràpida. Això, és clar, és una afirmació teòrica, ho comenten els qui no han mort i ho diuen d’orella, sense haver demanat mai l’opinió a un cadàver esbocinat. Com és la mort? Ha estat rapideta? Ha patit gaire? Vés a saber si els ulls continuen veient i el cervell continua pensant i si no fa mal o fa un que t’hi cagues. Tinc una esgarrifança. Aquí no hi ha destrals ni guillotines que em puguin separar el cap del tronc. Millor. Ell em matarà amb el revòlver tal com va matar el Bruc davant meu. Mira, ara veuràs el que et pot passar si et fas la llesta… I pel seu to de veu vaig endevinar que anava de debò. No vaig poder abraçar el Bruc per darrera vegada. Ell tampoc no s’ensumava el que li passaria uns segons després, perquè recordo que li va llepar la mà i va remenar la cua. Vaig sentir el tret amb els ulls tancats i no vaig plorar, però li vaig demanar que se l’endugués, que no el volia veure mort. Vaig netejar la seva sang de terra, guardant la seva darrera imatge ben endins i acomiadant-me’n en silenci, sense escarafalls. Ho va fer per demostrar-me que em podia matar com un gos si calia, que sabia disparar i que el revòlver, un Smith & Wesson 38, era de debò. Potser les bales em faran més mal, però no em faran tanta angúnia. Els condemnats a ser afusellats també miren cap als canons que els apunten i alguns fins i tot demanen de treure’s la bena i criden alguna cosa bonica abans de morir. Jo no tindré una mort com les que va immortalitzar Goya. No moriré ni per la Independència, ni per la República ni per la llibertat. La meva serà una mort inútil.

Doncs bé, em dic, si faci el que faci moriré, abans em venjaré d’ell. I sento com les punxades de l’estómac es relaxen i deixen de turmentar-me. He tingut una bona idea. Jugaré amb ell. Ell també en té, de por, li ho llegeixo als ulls de vegades. Em miro el mòbil, sobtadament reviscolada. Li amagaré el mòbil i el faré patir fins que el trobi. Fred, congelat, fred, tebi, ui, un altre cop fred. Calent. Que et cremes! Sí, penso. Veure’l de quatre grapes fent el ridícul i fent tentines amb la mà bruta sota el llit serà la meva ven-jan-ça. Així riuré una mica abans d’anar-me’n a l’altre barri. I de sobte se m’acut una idea millor. Ja ho tinc! Em marcaré un farol i diré que he trucat a la policia, que els ho he explicat tot i que arribaran d’un moment a l’altre. I a cada moment pararé l’orella i faré veure que sento alguna cosa i li xiuxiuejaré: Quina llàstima, és massa tard, t’han enxampat. Ara sí que ho tens fotut. Després de matar-me a mi, t’hauràs de clavar un tret. Això funciona, m’ha funcionat sempre. Mirar-lo als ulls i dir-li: No em fa por morir. Però tant és. Sospiro. Ell trobarà la manera d’esguerrar-me els darrers moments i d’amargar-me la mort. És així de podrit. Sempre ho ha estat.

Deixo el mòbil damunt del llit, decebuda. M’he des-inflat. No paga la pena trencar-me el cap. Sóc a les seves mans i no tinc escapatòria. Per això no vaig obrir la boca, perquè és un fals disfressat de bona persona i se les sap totes. La mama, per exemple, no m’hauria cregut ni mitja paraula i vaig decidir que no valia la pena explicar-li-ho perquè ho empitjoraria tot. Abans, però, la vaig posar a prova. Li vaig deixar descobrir coses i, tal com m’imaginava, es va fer la boja i va mirar cap a una altra banda. Era covarda i no podia refiar-me d’ella. Va trobar-me les pastilles. Era tan idiota per pensar que eren al damunt de la tauleta per casualitat? No. Li ho estava posant en safata de plata perquè se n’adonés. Però qui no vol veure no mira. Tampoc no em va mirar massa el dia que em va veure el cos ple de blaus i les ferides als braços que m’havia fet perquè m’aplacaven el dolor que sentia. Aquella tarda vaig deixar la porta del bany oberta perquè hi entrés per casualitat. La mama es va esverar però no va arribar fins al final. Va fer veure que s’empassava el primer que li vaig engegar, que havia caigut amb una moto, i no va insistir-hi gaire tot i que la bola era tan grossa que no se l’haurien cregut ni els bessons. Era covarda. No em va fer costat ni va voler adonar-se del que havia passat aquell estiu. I jo, doblement fumuda. Pel meu secret, pel meu desconcert i per la indiferència dels que m’envoltaven.

Jo mai no havia sabut que aquella mena de carícies que ell em feia no eren correctes. Per a mi eren tan naturals com una abraçada, un petó o una encaixada de mans. Jo era una nena i ell era un adult. Els adults, per naturalesa, sabien el que es feien, i ens ensenyaven a nosaltres, els nens i les nenes, el que estava bé i el que estava malament. Ell em va dir que eren una mostra del seu amor per mi, un joc nostre, un moment que només ell i jo compartíem en secret. Era el nostre secret i no podia xerrar-lo amb ningú. De vegades no m’agradava el que em feia i aleshores tancava els ulls i pensava en altres coses. Pensava que estava jugant amb l’Eva o dins d’un somni. Fins que a l’escola ens van parlar de sexe i els nois van començar a explicar acudits i les amigues em van fer confidències i les revistes i les fotografies corrien de mà en mà. Aleshores va ser quan vaig començar a adonar-me que allò no estava bé i vaig començar a sentir-me malament i a defugir-lo quan s’acostava. Em tancava a la dutxa, posava una cadira a l’habitació i quan em cridava al seu costat o volia estar amb mi tota sola m’empescava una excusa. Jugàvem al gat i a la rata i de vegades havia de dissimular perquè no s’enfadés. Però o bé va intuir que jo estava feta un embolic o bé ell mateix va quedar-se astorat en veure d’un any per l’altre que ja no era una nena. I tot de sobte ens vam allunyar. Va deixar d’interessar-se per mi i em va doldre perquè va deixar d’estimar-me com abans. Ja no somreia en mirar-me, ja no volia estar amb mi, ja no m’afalagava, ja no em comprava gelats ni m’explicava acudits ni deia que era llesta i maca. Vaig deixar de ser la nineta dels seus ulls, la seva nena.

La primera vegada que va fer servir la força em va agafar desprevinguda. No m’ho esperava. Va ser tan sobtat que em va costar fer-me la idea del que havia passat, i les conseqüències, i el que vindria després. Va ser l’estiu que tenia catorze anys. Un estiu llarg i avorrit amb moltes hores per omplir. Els meus amics eren fora, l’Eva havia anat de colònies i a mi no m’havien deixat. Per això, la proposta del viatge va ser una bafarada d’aire fresc. Tots dos sols, un parell de dies, en cotxe. M’ho va dir la mama i no m’ho podia creure. Estàs segura que ha estat idea del papa? La mama estava molt contenta d’aquella proposta impensada. Li feia tanta il·lusió com a mi perquè a ella li agrada-va veure la família unida. Jo li faria com d’ajudant, de copilot o vés a saber. Ell tenia un compromís de feina al Sud i jo no tenia classes ni obligacions, així que sortiria de Barcelona i trencaria la rutina de barallar-me amb els bessons i de veure la tele. Vam anar per la costa de Llevant, cap a Granada, tots dos sols. Em sembla recordar que a la nit l’aire feia olor de gessamí i el vent cremava. Teníem bon rotllo, vam menjar gaspatxo i peixet fregit en un chiringuito d’Almeria i em va dur a una platja preciosa, una platja nudista de sorra blanca al cap de Gata. Ens vam banyar junts al mar i em va fer fotografies. Aquella nit em va prometre que l’endemà ens allotjaríem a Granada i aniríem a veure l’Alhambra i els jardins del Generalife. A l’hotel ens van donar l’habitació que teníem reservada per a tots dos i vaig enxampar el recepcionista picant l’ullet al noi de les maletes. Em vaig emocionar perquè potser s’havien cregut que jo era la seva nòvia. I vaig riure de la confusió. La resta de detalls no els recordo bé. No sabria dir si l’habitació era gran o petita, si era blanca o estava empaperada de flors, si tenia tauleta o sofà. Potser ho he esborrat de la memòria perquè hi ha hagut tantes nits que ja no sé quina va ser la primera. Jo dormia i de sobte vaig notar un pes al llit, al meu costat, i les seves mans damunt meu. No diguis res. T’estimo molt. Sé que em vaig espantar perquè en intentar escapolir-me les seves mans es van crispar i em van engrapar amb violència. Sé que em vaig quedar rígida, sé que somicava i plorava perquè no volia. No ploris, és molt bonic, ja veuràs. Em va fer mal i el llit va quedar tacat de sang. L’endemà jo no gosava mirar-lo i no sabia si havia tingut un malson o si m’ho havia inventat, però en aixecar el llençol i veure la taca de sang ell també va empal·lidir. Digues que t’ha vingut la regla, va ordenar secament, com si no hagués passat res.

Em vaig ficar a la dutxa i m’hi vaig estar hores. Em sentia bruta, molt bruta, i com més em rentava més bruta em sentia. Pensava que tothom se n’adonaria, que ho duia escrit a la cara, que només sortir de l’habitació m’assenyalarien amb el dit i em dirien dolenta, dolenta. Però no se’n va adonar ningú i ell em va fer jurar que no ho explicaria mai perquè ningú no em creuria. I jo no vaig dir res perquè vaig creure que no tornaria a passar i perquè volia oblidar-ho. Tant de bo hagués parlat, tant de bo ho hagués esbombat als quatre vents. Ara no seria aquí dins esperant la bala que haurà de posar fi al que va començar una nit a Almeria.

No he vist mai l’Alhambra i moriré sense conèixer-la. Tant em fa.