A TÍTOL DE CONCLUSIÓ

Qui ha sofert la traïció? Hi ha hagut traïció. Enguany l’editorial Bromera, d’Alzira, ha editat, traduïda al català, l’obra francesa de Julien Benda, La traïció dels clergues, publicada en 1927. En argot parisenc, clerc, «clergue», vol dir intel·lectual. «No res més eclesial i sectari que un home de lletres», en frase de Gregorio Morán. Aleshores, eren els intel·lectuals francesos els interpel·lats per Benda. En la present obra són els nostres líders polítics els interpel·lats per mi. No sóc l’únic que pensa així.

En aquests darrers dies, en ocasió del vintè aniversari de la mort del general Franco i de la coronació de Joan Carles I d’Espanya, entre tonelades d’encens cremat en honor d’una «transició modèlica universal», han sovintejat crítiques coincidents amb la meva. Per exemple, González Cabezas ha comentat:^[753] «L’incipient renaixement de la vella polèmica entre ruptura i reforma revela el grau de retrocés de la situació política espanyola i, allò que és pitjor, de la pròpia psicologia col·lectiva del país. L’esquerra plora i es colpeix el pit pel fet de no haver forçat la ruptura en el seu dia, tot cercant-hi l’origen culpós dels seus errors i desventures, mentre la dreta condemna aquells que usurparen i malversaren el paper reformista que s’atribuïa zelosament des de les postrimeries del franquisme. Que li ho preguntin, si no, a Manuel Fraga». I encara més als fills de Torcuato Fernández Miranda.

Manuel Trallero, en una columna titulada «La traïció»,^[754] diu: «¿Què, sinó traïdors envers els respectius idearis, foren Adolfo Suárez, Santiago Carrillo, el president Tarradellas, el general Gutiérrez Mellado o el propi cardenal Tarancón?». Nosaltres, en el nostre llibre, hem allargat la llista per fer-hi entrar i dirigir l’acusació en especial contra aquells que provenen i es nodriren dins els rengles antifranquistes.

José María Maravall, ministre d’educació del primer govern socialista espanyol i catedràtic de sociologia política, reflexiona avui així:^[755] «La nostra democràcia és una democràcia de baixa qualitat. No es millora la qualitat amb remeis màgics. Caldria tenir audàcia, reinventar. Cercar noves fórmules electorals de funcionament del congrés i dels partits. I, sobretot, que el reclutament dels polítics no es concentrés en persones poc estimables [!]. Cal que siguin persones que entenguin de què va l’interès general. Aquesta gent existeix i es pot buscar. Hi ha sectors, com els poders fàctics avui anomenats societat civil, que em preocupen. Es troben en la política, però també en la banca, en els mitjans de comunicació. I existeixen en un govern que moltes vegades s’ha resistit a afrontar-ne l’evidència… Existeixen en un partit excessivament jerarquitzat; també en una oposició dedicada a la truculència i a l’insult, en alguns dirigents de la dreta. I hi ha gent que quan parla de la justícia sembla que parla de la llei de Lynch».^[756]

(Charles Lynch, en la Guerra de la independència nord-americana, introduí la pràctica de linxar sense cap mena de judici el malfactor sorprès en flagrant delicte).

L’Assemblea de Catalunya també era un poder fàctic en aquells dies i, a més, inequívocament del poble d’on únicament surt tota sobirania legítima en democràcia. I fou enganyada i dissolta pels líders majors, la majoria dels quals encara avui manen, emmaridats amb els poders fàctics antipopulars. Ingenu Maravall ¿qui d’ells anirà a buscar polítics estimables, si els buscadors figuren entre els no estimables?

Segons Europa Press,^[757] «el portaveu del grup basc en el congrés de Madrid Iñaki Anasagasti manifestà que “la transició espanyola no es pot basar ni en la figura del Rei ni en la d’Adolfo Suárez, perquè era el poble qui empenyia de manera decisiva, i la transició s’hauria fet malgrat aquestes persones a les quals es dóna una importància desmesurada”».

Jordi Pujol,^[758] reconeix que «a la transició espanyola també li falta quelcom, perquè la desaparició de la UCD (no explica per què) féu que el ritme normal d’alternança política es trenqués». Sobre la possibilitat de la independència de Catalunya durant la transició espanyola, Pujol s’excusa tot tirant pilotes fora: «Entenem i celebrem que països l’existència dels quals era molt amenaçada hagin optat per la independència, com Estònia, Macedònia, Lituània o altres. El que passa és que la possibilitat que Europa tingués més estats plurinacionals hauria estat interessant per a Catalunya».

Josep M. Colomer, en un article titulat «Una democràcia de mala qualitat»,^[759] formula una llarga llista de greuges contra la vera democràcia fets per Nova democràcia espanyola, que resumeix així: «A causa de la forma en què es portà a terme la transició, la democràcia espanyola està afectada per una excessiva concentració de poder, la qual cosa va en detriment del pluralisme i no afavoreix el consens». Aquesta excessiva concentració de poder és allò que jo anomeno la substitució d’una monarquia tirànica (règim de Franco) per una oligarquia tirànica (règim monàrquic actual).

Xabier Arzalluz,^[760] s’exclama: «Aquesta transició, que es vol posar com a exemple, tingué unes xacres tremendes amb una democràcia molt dubtosa».

Per a Manuel Vázquez Montalbán^[761] «hem heretat una imatge que presenta el franquisme com quelcom d’obsolet, quan el cert és que la seva ombra encara gravità sobre la vida política d’aquest país […] Antics responsables de moltes atrocitats de la brigada social de funest record, com els comissaris Conesa, Ballesteros o Navales, exerciren càrrecs d’importància en l’organigrama de la policia “democràtica” en els primers governs de la UCD».

Però és fàcil condemnar i difícil presentar alternatives viables. Algunes de les persones que ha llegit les dues primeres parts d’aquest llibre em pregunten: «Doncs, què volíem?», La meva única il·lusió, després de tant de temps d’autoritarisme franquista i post-franquista, era ajudar amb totes les meves forces a conquerir la democràcia sense adjectius, el poder polític i econòmic del poble, finalitat expressament formulada en el segon punt de l’Assemblea de Catalunya. La Constitució espanyola de 1978, en el seu article primer, com qualsevol constitució que es vulgui considerar democràtica de veritat, diu: «La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen tots els poders de l’Estat». Fem abstracció ara de la paraula «espanyol». La sobirania nacional resideix en el poble. I d’ell emanen tots els poders de l’Estat. No es pot formular més clar. I per més que ara faci vergonya als guanyadors parlar de poble (tota manifestació popular és sistemàticament titllada per ells de populista), en la «seva». Constitució es diu poble amb totes les lletres. La gent, inequívocament, desitjava la democràcia. Ara, ens diuen els líders, ja fruïm de la normalització democràtica. Els seguidors dels líders, enquadrats o no en partits, la quasi totalitat dels periodistes del paper, de la ràdio i de la televisió accepten aquest judici, s’omplen la boca amb la repetició ad infinitum de la paraula-talismà «democràcia» i ens embafen hora rere hora amb les expressions: «ara que ja som en democràcia», «la transició de la dictadura a la democràcia», «vint anys de democràcia», «el primer codi penal de la democràcia», etc.

Si això fos així, què pretenia l’oposició rupturista? Per què es va estendre un desencís pesant com un plom? Per què es va veure ofegada tota participació popular en la política, exactament a l’inrevés que en els anys turbulents de la sortida del franquisme? Per què els socialistes hagueren de prometre un «canvi» per tal que la gent els votés? Per què ara hi ha un nou desencís sobre el canvi promès pels socialistes? La raó adduïda sempre ha estat la por. Manuel Trallero, citat més amunt, després de titllar de traïdors els líders, els justifica: «mercès a ells, sovint hem evitat matar-nos els uns als altres com a simples conills» [id]. Jo diria que cal filar prim en el moment de repartir floretes. Alguns no es cansen d’invocar el «soroll de sabres» tractant, així, d’endossar als militars una culpa que és exclusivament d’ells. Jo he recollit el plany desencisat de policies, guàrdies civils, funcionaris de presons, soldats i oficials militars d’esperit verament democràtic. Els líders polítics volien heretar l’autoritarisme franquista intacte. Se l’han repartit ignominiosament uns quants franquistes i uns quants antifranquistes; uns i altres fa més de vint anys que manen, i manen amb defallences només episòdiques. Per mantenir-se en el poder, els franquistes han acceptat els antifranquistes com a còmplices, i viceversa. També molts han argumentat que les votacions del referèndum sobre la reforma i les primeres eleccions foren «faves comptades». La dreta tenia encara massa força. No s’hi podia fer res. Franco morí al llit. I, gràcies a Torcuato Fernández Miranda i al rei d’Espanya, el mateix sistema franquista es féu l’harakiri. D’una banda, es parla de democràcia, i, de l’altra, es reconeix que la ruptura fou impossible. La realitat és que en els anys 70 anàvem creixent en força democràtica i, tot d’una, com he deixat detalladament escrit, els líders antifranquistes retiraren descaradament el peu de l’accelerador de la lluita popular. Per conservar llur poder ja no necessitaven el poble. El desmobilitzaren, l’arraconaren, el castraren amb arts més fines que les del franquisme. Tot a partir d’aleshores esdevingué secret; els líders antifranquistes acabaven de transformar-se en enemics del poble, i això no es podia dir. En realitat, esdevingueren els pitjors enemics del poble, per tal com havien estat els seus amics i ho continuaven aparentant. Aconsellaren el poble de seguir la legalitat de don Torcuato. I de legalitat en legalitat, la voluntat democràtica popular —que depassava el marc legal aleshores vigent— fou segrestada, i l’abundosa caça del 18 de julio del vell lleó franquista, moribund, fou repartida entre un estol de joves hienes.

Qui podria deslliurar-nos de la generació de la dita transició? I qui la podrà substituir, si ells han practicat durant els darrers vint anys, igual que el general Franco, una política de terra calcinada per a tot allò que pogués significar la més mínima expressió de voluntat popular? Si fins i tot les carrosses de les festes majors, que abans dissenyava i preparava il·lusionadament la gent dels diferents barris o municipis, ara són encarregades pels ajuntaments a empreses especialitzades amb diners de l’erari públic i rèdits electorals partidistes. «Tot ho fem per al poble: carrosses, focs artificials, pa i circ. I infinits llocs de treball administratiu ben protegits contra l’augment del cost de la vida. I subvencions, subvencions fins i tot a la més pura ociositat i a la inèpcia. Coses, aquestes darreres, que ni el general Franco havia arribat a fer».

Aquests líders desaprensius guardaven un roc a la faixa: el favor calculat de la mà dreta d’Occident. La vella Europa gaudia d’una «democràcia» si fa no fa com la que ells necessitaven. I a la vella Europa li convenia anar preparant, per al seu flanc sud-occidental, una «democràcia» com la pròpia. Mai no pensem prou que els Estats Units, Europa i el Japó lideren un món mantingut deliberadament i escandalosament desigual en l’economia i colonitzat en la cultura. En el segle passat, les desigualtats econòmiques i els colonialismes culturals eren escandalosament palpables a tots els estats occidentals. En el curs d’un segle, el sistema dominant ha anat exportant la misèria estructural, material i espiritual a l’anomenat Tercer món bo i cercant la complicitat de la classe treballadora i els intel·lectuals (clercs, «clergues») del capdavanter primer món. L’eurocomunisme i el postmodernisme en són exemple. Si aquesta intel·lectualitat política i aquesta classe treballadora domesticades fan bondat i no desestabilitzen la desigualtat mundial imperant, adquireixen la condició de copartícips del sistema, és a dir, en reben com a premi la seva integració en un ordre i una estructura d’aparença democràtica, el «menys dolent dels sistemes». Aquesta mena de premi és impensable per al Tercer Món, titllat hipòcritament pel primer d’antidemocràtic.

Com deia més amunt, però, els catalans, la nostra gent considerada en el sentit més ample, desitjava d’un mode inequívoc la democràcia. Durant el procés de sortida del franquisme, vaig tenir ocasió de constatar, per exemple, com a la gent senzilla d’Àustria o de Suïssa se’ls encenien les galtes davant la nostra Marxa de la Llibertat. «Si tinguéssim això al nostre país!». En uns anys de descontrol sorgí, entre els catalans, una revolució democràtica de veritat, revolució amorosa del perdó i l’amnistia (no violenta, en què tota semblança amb Sèrbia, Croàcia o Txetxènia fóra mera casualitat), però també una revolució valenta dels drets i deures individuals, de les llibertats i coresponsabilitats nacionals i de la justícia econòmica i cultural internacionals. Que calia fer-la amb prudència? Certament. Però calia i encara cal fer-la.

Amic lector, no vull acabar aquest llibre com manen les ordenances. Em limito a suspendre’l de mode intencionadament sobtat. Resta ben obert. En algunes coses et podria servir de manual de reflexió i d’acció. Es va perdre una prometedora collita. Preparem-nos per a la següent. Agafa tu aquesta crònica i continua-la amb la teva pròpia vida.