1979

Dijous, 1 de març

Al final de 1978 ja eren cantades les segones eleccions. Un d’aquells dies jo tornava de Madrid a Barcelona amb avió. Abans d’arribar, se m’apropa Heribert Barrera, cap d’ERC, i em diu a cau d’orella: «Xirinacs, s’acosten les eleccions. Tu i jo hem de parlar, i un dia d’aquests et faré un truc». No em digué res més. De què em volia parlar? Segurament, de les eleccions. Em proposaria d’anar a les seves llistes? El senador Josep Subirats, del PSC, ja m’havia avisat: «Lluís, com a independent has guanyat aquesta vegada, els has agafat per sorpresa, però no et facis il·lusions, perquè les eleccions es tecnificaran i exigiran grans sumes de diners, de mode que només els partits ho podran resistir».

I ni els partits. Han hagut de recórrer a finançament il·legal! Certament, jo vaig ser empès a presentar-me a les primeres eleccions contra el meu gust. Ara fóra bo de plegar. Els amics m’ho desaconsellaven. L’argument? El poble ha dipositat en tu un capital polític —mig milió de vots només a la circumscripció electoral de Barcelona— que no pots malversar sense trair-lo. Era un argument difícil de rebatre. D’altra banda, veia que si em presentava al senat com a independent no tornaria a sortir. No tots els amics pensaven així. A més, m’angoixava repetir legislatura com a senador en una cambra perfectament inútil, tal com era constituïda. Només el congrés era operatiu. Llargues reflexions nadalenques em dugueren a la següent conclusió: Posaré el «meu» capital polític al servei de la meva nació, que ha sortit del franquisme tan malparada. Reuniré tots els grups i partits independentistes que ho desitgin, i ens oferirem tots plegats a Esquerra republicana per al congrés espanyol dels diputats. Així creixerà la presència inequívoca i la força política del Principat a Madrid. Consultat, entre altres, Josep Dalmau, no hi estigué d’acord. Digué que no em veia barrejat entre partits polítics. Ell seguia veient-me d’independent al senat espanyol. Em deia: «Tu t’has de reservar, més enllà de les lluites partidistes, com a una referència ètica indiscutible en els afers més fonamentals». Jo creia que em tenia mitificat, que els partits, amb tota llur força institucional, se’n reien pla bé de tots aquests romanticismes i que si em presentava al senat seria escombrat. Molts pensaven com ell. No els vaig fer cas. Si «moria» en l’intent, seria tot intentant coses més efectives. M’emmirallava en el plantejament —semblant al meu— del senador basc Joan M. Bandrés. A ell, li sortí bé, i resultà elegit diputat. A mi, em sortí malament. Veiem perquè.

A primers de gener de 1979 vaig posar fil a l’agulla. «De primer, em deia, puc comptar amb tot el meu grup independent de qualsevol partit. En segon lloc, m’adreçaré al també independent, amic meu del cor, Fèlix Cucurull, i al seu grup, que tampoc formaven partit polític. El vaig citar a casa meva abans de Reis, i amb una gran elegància va acceptar. A continuació vaig començar els contactes amb diferents partits. D’aquesta ronda en sortí l’acceptació d’Estat català (EC), Front nacional de Catalunya (FNC), Bloc Català de Treballadors (BCT) i Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Si ens acceptava ERC, fórem la unió contemporània major de veritables nacionalistes i veritables homes d’esquerra alhora. Una ocasió històrica! Estàvem francament il·lusionats. Passerells!».

Mentrestant, i amb les eleccions al damunt, Barrera no em cridava. S’ho havia repensat? Aleshores, vaig decidir de demanar-li audiència. Heribert Barrera rebé el grup format per un representant de cada col·lectiu. No podíem oferir massa diners per a la campanya, però tampoc vam demanar cap lloc especial en les llistes. Jo vaig cantar les excel·lències d’aquell possible consensus. Barrera semblava reticent. Ens digué que ell no podia decidir res, que només podia aprovar-ho el consell nacional d’ERC. Jo, tement que hi fes una deficient presentació, em vaig oferir per defensar la proposta davant el consell i de retirar-me tot seguit perquè els seus components poguessin deliberar i decidir amb llibertat. Barrera s’hi oposà rotundament. Ja ho presentaria ell.

Passaren dies i finalment Barrera ens comunicà que el consell d’ERC s’havia negat a acceptar la proposta. Jo disposava d’amics integrants del consell d’ERC. M’explicaren, dies després, que Barrera havia fet una presentació misèrrima de la nostra proposta i que, abans que els altres poguessin parlar, ell ja la tenia desestimada. Apuntaven, com a causa de fons, la negativa de la Fundació Neumann, alemanya, a ajudar al finançament d’ERC, si aquesta tolerava a la seva esquerra gent més radical socialment parlant. Esquerra Republicana de Catalunya s’anava tornant «Centre». Republicà de Catalunya. Era l’ERC de Barrera verament d’esquerra i verament independentista? Es veia que no. Li féu por el nostre grup de grups tan compacte i amb plantejaments tant clars? El cert és que la seva negativa significà un autèntic desastre. Una vegada més, es va perdre una oportunitat meravellosa. Barrera posà la barrera. Especialment, els joves d’ERC se sentiren defraudats i em cercaven per rebre consell. Recordo que més endavant a la cloenda d’un congrés d’ERC, on hi havia molts invitats d’altres grups i partits, Barrera va negar-se a invitar-me a mi, malgrat l’interès que hi mostraren alguns joves del partit. M’hagué d’invitar l’alcalde de Guissona i company del senat Rossend Audet. Vers la fi de l’acte, foren pregats d’adreçar unes paraules els invitats. Molts ho feren. Jo vaig romandre quiet i callat al meu seient per no enutjar Barrera. Però, del darrere de la sala, un grup de joves cridaren insistentment el meu nom. Vaig haver de parlar i vaig dir: «ERC pot ser el cap del carener de la política catalana o pot ser la pedra d’ensopec. Dependrà de la seva pròpia definició, actualment equívoca. És Esquerra verament d’esquerra? És republicana de la República catalana o de l’espanyola? I és de Catalunya-Països Catalans o només del Principat? Quan hagi definit aquests tres punts serà un partit clar. Esperàvem que en aquest congrés es dilucidaria tot això. Ho heu ajornat. No trigueu massa a fer-ho. Podríeu esdevenir la pedra que ens fes ensopegar tots». No haig pas de dir com la meva intervenció molestà Heribert Barrera.

Fracassat pel que fa a la meva proposta, en vigílies de les segones eleccions, jo m’hauria d’haver retirat de la política electoralista. No ho vaig fer per fidelitat a tots aquells que s’havien aplegat amb mi.

Ara comença la penosa davallada de la meva candidatura. Decidírem constituir una candidatura de coalició de grups i partits. Es diria Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) i procuraria ser-ho de veritat. El programa fou una cosa bella i engrescadora. Però les intoleràncies polítiques desgavellaren la coalició. La intransigència del PSAN que, estereotipadament, considerava Estat Català de dretes, provocà la marxa d’aquest darrer grup. El desfici per guanyar unes eleccions al preu que fos dugué el Front Nacional a deixar-nos i a sumar-se a la candidatura d’ERC (Esquerra obtindria tres diputats i Front no cap). Fet i fet, la coalició BEAN restà formada pel BCT, el PSAN, el grup de Fèlix Cucurull i el grup meu. Aquí no acabaren les desgràcies. Durant la campanya electoral, PSAN i BCT s’esbatussaren fins a límits impensables i, resultes d’això, després de la derrota,^[746] el PSAN ens abandonà sense aportar la seva part econòmica de la campanya. Potser aleshores també podia haver estat un moment adient per abandonar la política. Però vaig ser feble. Els fidels que restaven, amb gran vocació d’actuació a la base des dels temps de l’Assemblea, em pregaren de continuar l’actuació extraparlamentària. I la continuàrem. Lluitàrem desesperadament contra l’estretor de l’Estatut d’Autonomia durant la campanya del seu referèndum, que tingué lloc al 25-10-1979.

L’ensulsiada definitiva va tenir lloc, un any després, en ocasió de les primeres eleccions al parlament de Barcelona.^[747] Les preparàrem a consciència. Aconseguírem algunes noves adhesions. La hi demanàrem, així mateix, a Jordi Carbonell de Ballester, el qual ens la negà argumentant que la nostra campanya, tècnicament parlant, era un model de com no s’han de fer campanyes electorals! Però, mentrestant, en l’ombra, Antoni Gutiérrez Díaz, del PSUC, i Josep Benet preparaven una candidatura, primerament sota el PSUC i encapçalada per Benet, i després, per absorbir personatges com Lluís Llach i Josep Maria Espinàs, una nova candidatura sense el PSUC i encapçalada per Jordi Carbonell, de la qual desapareixia Benet. S’anomenaria Nacionalistes d’Esquerra (NE). Era absurd que presentéssim dues candidatures tan semblants. Nosaltres havíem anunciat la nostra, oberta a totes les aportacions i integracions, sense saber el projecte d’ells (NE), que va ser fet públic uns dies després, enmig de filtracions a la premsa i de maniobres polítiques. Havia d’encapçalar-la Benet i a darrera hora, abans de fer-la pública, fou encapçalada per Carbonell. Un clam popular demanava la fusió de NE i BEAN. No fou possible per la intransigència de tots plegats, tot i que van fer-se’n molts intents. La meva impressió és que hi havia una voluntat secreta, desconeguda per la militància de les dues bases, d’impedir-ne la unió per a l’enfonsament de totes dues candidatures. La base volia esquerra de veritat i independència de veritat. I això no podia ser! Amb la doble derrota electoral, tots carregats de deutes, el BEAN se n’anà en orris; NE, tanmateix, trigaria una mica més. Tot plegat, una vegada més: collita perduda.

Dijous, 25 d’octubre

Poca cosa he d’escriure sobre l’Estatut d’Autonomia. Posada en primer lloc la Constitució espanyola, ja es podia veure que l’Estatut no sortiria gaire bé. Naixeria baix de sostre. Només podria gestionar-lo un president de la Generalitat baixet. Molt incòmode. Desil·lusionant. Nasqué enmig de baralles interminables entre Tarradellas i els parlamentaris catalans. Vaig decidir que no en presentaria a Madrid cap esmena redactada de la meva mà. (Només en vaig presentar algunes d’alguns grups i partits extraparlamentaris a petició llur i per fer-los un servei, ja que ells no hi tenien cap accés). Amb gran sorpresa meva, en les sessions de la sala gran de l’Ajuntament de Barcelona per debatre’n el projecte —dit de Sau pel nom de l’indret on va ser redactat—, Heribert Barrera es dedicà a obstaculitzar-ne tot eixamplament que anés contra la Constitució espanyola. Carregat de raó jurídica, mostrava una gran imperícia política que m’indignava. D’una banda, les seves intervencions alertaven la minoria parlamentària centralista que hi havia en l’assemblea catalana. Les corts de Madrid ja tindrien marcats en vermell els punts a rebatre per obra i gràcia de les intempestives intervencions de Barrera. I d’altra, és sabut que en política sempre cal demanar més per obtenir poc. Si es demana el just, no s’obté ni el just. També em disgustà el tractament que es donava a les qüestions de la Vall d’Aran. Fèiem amb l’Aran allò que feia Espanya amb els catalans.

Particularment dolorós fou per a mi veure com els partits enfocaven les divisions territorials catalanes. Els preocupava poc el bé del país. Anaven, calculadora en mà, computant i triant la divisió que en el moment de fer les votacions donés avantatge al propi partit. Jo defensava una posició pro comarcalista. Recordo amb pena que el Partit Socialista nomenà per oposar-se a la meva postura Lluís Sacrest, olotí, aimant entranyable de la Garrotxa, deixeble i gran amic meu. Fou tràgic sentir a un comarcalista ferm com era ell haver d’acumular arguments en contra de la seva pròpia convicció i en contra del seu amic per obediència a un partit de tendència centralista per raó de les conveniències. Tinc la impressió que aquesta mena d’amargues experiències apartaren tot seguit Sacrest de la dedicació política.

Darrerament, sobretot Jordi Pujol, però també altres provinents del socialisme i del comunisme, reconeixen que el procés estatutari fou precipitat. Aleshores, anaven alegres i confiats a l’escorxador. Calia assegurar el seient per damunt de tot. Lluís Llach, en un memorable festival donat a Madrid, cantava tot mirant de fit a fit els parlamentaris catalans invitats i asseguts en la fila zero:

No és això, companys, no és això.

Però no li’n feien cas. Abaixaven els ulls i prou. En les prestigioses conferències del Club Siglo XXI, a Madrid, sàviament gestionades pel poc simpàtic Garicano Goñi, invitaren a parlar Josep Benet. Entre el públic, tota mena de personalitats, inclosos alguns ministres. El tema: l’autonomia. Quantes coses s’haurien d’haver dit allí i no es digueren! Oportunament, aquelles conferències de tema polèmic eren privades de col·loqui. Democràcia! Tanmateix existia el costum, ben aristocràtic, d’invitar alguns selectes assistents a un posterior sopar on sí que hi havia col·loqui. Aquell dia, vaig ser un dels elegits al sopar tertúlia. Gran taula quadrada. Una vintena d’assistents. Benet havia de fer front a un cúmul de presumiblement difícils preguntes. Només en vull esmentar una:

«Deixem-nos de punyetes, els catalans voleu concert econòmic com els bascos o no? Perquè si em dieu que no en el tema econòmic; m’és exactament igual allò que vulgueu demanar en els altres àmbits».

Aquesta pregunta tan frontal era d’Alberto Ballarín Marcial, antic falangista, en aquest moment senador de la UCD. Jo era enfront de Benet. M’hauria agradat donar-li un cop amb el peu per sota la taula, però no hi arribava. «Digues que sí que ens interessa!», em moria de ganes de xiular-li a l’orella.

Els bascos esperaven la resposta amb tota l’atenció del món. Benet inclinà el cap a dreta —Reventós— i a esquerra —Portabella— per consultar-los en veu baixa i, ja en veu alta, digué:

—Que jo sàpiga, els catalans mai no hem demanat concert econòmic.

Ballarín Marcial posà cara de felicitat i durant la resta del sopar es dedicà a fruir de la gastronomia. Els bascos, encertadament, un cop més, caminarien en la més afrosa soledat. Ara Pujol es queixa: «En el tema del finançament, potser sí que en escriure l’Estatut ens vam precipitar».

Per què entretenir el lector amb més minúcies? Tot estava dat i beneït. La traïció, la traditio, l’extradició de la nostra sobirania, l’entrega, estaven consumades i reblades. La collita, perduda. Recordo la tristesa que m’envaïa aquell vespre que acabàrem de debatre el nou Estatut a l’Ajuntament de Barcelona. Semblava que havia de ser un dia gloriós per a la nostra nació després de quaranta anys de servitud i després de tant demanar l’Estatut d’Autonomia! Vaig sortir a la plaça de Sant Jaume, altres vegades esclatant en manifestacions, per aquella solemne porta emmarcada entre els blancs marbres del nostre sobirà En Jaume I i del valent conseller municipal Joan Fiveller. No hi havia ningú per festejar la conclusió de l’Estatut. Desembre fosc. Als catalans no interessava l’Estatut. Era només un contracte mercantil entre polítics. Vaig davallar pel carrer del Bisbe fins a la plaça de la Catedral. Era plena a vessar: la fira de Santa Llúcia. El poble, deixat en encanteri pueril, comprava molsa, suro i caganers.

Finalment, en el referèndum, jo votaria abstenció. No fos cas que amb un «no» ens llevessin les engrunes concedides als cadells catalans sota la taula dels fills de la senyoria espanyola.

1981

Dilluns, 23 de febrer

La versió oficial del tan anomenat com grotesc cop d’estat del 23-F posa el rei d’Espanya com a salvador de la pàtria i els poders fàctics militars com a culpables de tot. No és aquesta la meva opinió, que ja vaig formular en acabar el macro-judici contra els «culpables». Anem per pams, en l’entesa que allò que diré són opinions meves deduïdes de la lectura de les declaracions dels acusats i de les informacions periodístiques, i no pas acusacions formals amb proves.

Els culpables principals són uns altres i operen per mitjà de nombrosos tentacles. Adrecem d’antuvi l’esguard a Washigton. En 1974 R. M. Nixon deixava poc honorablement la presidència dels Estats Units en la qual era succeït per G. M. Ford. Ells propiciaren un moviment de desmantellament de molts governs autoritaris d’arreu del món: Taiwan, Vietnam del Sud, Turquia, Grècia, Portugal, Espanya, etc. En la primera part d’aquesta obra^[748] ja vaig explicar els «entre bastidors» del cop d’estat portuguès del 25-4-74. Ja elegit J. Carter (gener 1977), avançat en el desig de democratitzar el món, es desenvolupà l’operació espanyola de superació del franquisme sota la tutela ianqui (segona part d’aquesta obra), i A. Suárez substituí l’anomenat Carnicero de Málaga, Carlos Arias Navarro, en la presidència del govern de Madrid: Però la ingenuïtat de Carter faria que la seva política resultés depassada pels fets. Després de la caiguda del xa de Pèrsia, el gener del 1979, una ignomínia nacional per a Nord-Amèrica seria el fracàs del rescat dels hostatges retinguts a l’Iran (abril 1980). Més perillosa, encara, s’averava la constitució d’un segon bastió pro-comunista (Nicaragua, després de Cuba) al flanc sud de les pròpies fronteres. Els lobbies demanaven mà dura. I en novembre del mateix any sortí elegit Ronald Reagan. Se’n deduí un gir a la dreta en tot el món influït pels Estats Units. La doctrina, que jo vaig qualificar «d’extrem centre», era la següent: calia governar amb mà forta per evitar que els estats es blindessin contra el capitalisme nord-americà, car altrament el comunisme avançava. Calia el màxim liberalisme econòmic, però desproveït del corresponent liberalisme polític. Els diferents estats políticament es classificaven en tres categories: rics, que es poden pagar tota mena d’aparences de democràcia; pobres, que no se les poden pagar i, per tant, governats per minories descaradament autoritàries, i modestos, conduïts per «democràcies autoritàries o governables». A partir d’aquells anys es posaria molt èmfasi en això de la «governabilitat», i esdevindria el tòpic feliç per encobrir munió d’abusos d’autoritat per part d’uns i de febleses polítiques per part d’altres.

Cas paradigmàtic en què van emmirallar-se el rei d’Espanya i els capitans generals espanyols va ésser Turquia, en una península simètrica a la Ibèrica i situada a l’altra banda de la Mediterrània. Després que l’Estat turc hagué clausurat, unilateralment, les bases nord-americanes del seu territori i que n’hagué sofert el consegüent embargament d’armes, en un tres i no res les coses es capgiraren. El 12 de setembre de 1980, mentre les forces de l’OTAN efectuaven maniobres militars a Turquia —vegeu-ne el paral·lelisme metodològic amb el cop «dels clavells» de Portugal d’uns anys abans—, el general Kenan Evren donà un cop militar. Els principals líders polítics i sindicals foren empresonats. L’almirall Bülent Ulusu fou designat primer ministre. I la repressió fou duríssima: més de 30.000 detencions fins a desembre. Però al 1981 Turquia no passava gaire dels mil dòlars del PIB per habitant, mentre que l’Estat espanyol gairebé fregava els cinc mil. Aquí calia, doncs, una operació més refinada.

Jo, pel fet d’haver estat senador, seguia rebent moltes revistes importants. Poc abans dels esdeveniments, vaig rebre un número de la revista econòmica del Foment de Treball de Barcelona, amb un pròleg on es demanava un «cop de timó» polític per preservar l’amenaçada economia espanyola. En el cos de la revista es trobava un detallat article, signat per un alemany, on es criticava fortament el procés autonòmic. I posava com a exemple l’autonomia del Principat de Catalunya. Es queixava de dues coses: de l’augment exorbitant de funcionariat que ho encaria tot i de l’establiment d’una pròpia tributació autonòmica que impedia la llibertat de moviment mercantil. Era tota una premonició. També se sentia parlar críticament de l’actuació excessiva dels partits, especialment dels d’esquerres, que exigien un excés de càrregues socials a l’Estat, i això era negatiu per a l’economia —per als dividends!—. També es parlava de suprimir els monopolis tradicionals.

Vegeu com en tots aquests plantejaments l’estament militar no tenia res a veure, tret que, en tot cas, hi fos instrumentalitzat —com així va ser— per grups de pressió no militar.

Els militars, en general, potser més dignes del que poden semblar en certa premsa, han esdevingut el boc expiatori del 23-F. Certament, en el si de medis militars d’extrema dreta (com en sectors civils de la mateixa tendència), des de la mort del general Franco, sempre es covaven conspiracions. Però n’estaven perfectament assabentats els serveis d’informació. Eren pocs. Llur feblesa es posà de manifest en la legalització del Partit Comunista. Només un ministre militar dimití. A la tardor de 1978, també avortà un intent de cop d’estat anomenat operació «Galàxia», protagonitzada ja per Antonio Tejero i per Saenz de Ynestrillas. Precisament aleshores jo encara era senador.

Corria pels passadissos de la política catalana la brama que el president Tarradellas, en assabentar-se del perill de cop d’estat, telefonà immediatament al capità general de Catalunya i li digué:

—Si vostès s’aixequen, vull que sàpiguen que jo estaré al seu costat per a tot [!].

Havent-se’n assabentat Madrid, el president Suárez telefonà a Tarradellas:

—Si vostè torna a fer una cosa així, serà deposat ipso facto.

Tarradellas havia patinat i, com molts altres polítics esporuguits que he conegut; havia sobrevalorat el poder conspiratori d’uns pocs militars de dretes. Incidents pareguts hi van haver en el llarg d’aquells anys, però foren comparativament insignificants.

El colp d’estat del 23-F va ser difós com un colp d’extrema dreta, venut a l’opinió a tall de gat per llebre. En aquella nit fosca, els vianants que passaren davant la seu del PSUC del carrer Ciutat, a Barcelona, foren testimonis de l’evacuació precipitada i anguniosa dels arxius històrics dels comunistes, carregats en camió amb destí desconegut. Malaguanyada feina. Aquesta atribució la crec falsa i distorsionadora. En aquells dies Tejero i altres amb ell conspiraven. Ho sabia perfectament el CESID. Els petits conspiradors constituïren una benedicció del cel a favor dels grans conspiradors, dels quals parlaré tot seguit. I aquests darrers no eren d’extrema dreta, sinó d’un centre extrem. Com deia, s’emmirallaven en Turquia, beneïda per una Nord-Amèrica militarista i tot seguit reaganiana. Fins i tot la modèlica Europa democràtica es tapava els ulls davant el militarisme turc, quisling dels grans negocis trilaterals a Turquia.

El club de Bilderberg s’havia equivocat a Portugal. Recordem, tanmateix, allò ja dit. El general A. Spínola fou el cap conspirador amb l’aval del Club, de l’OTAN, de les potències econòmiques, de l’Església catòlica, etc. Extrem centre! Però ell no tenia mans aspres per matar, sinó que les tenia fines per manar matar. Calien mans més dures. I emparat per l’ambaixada nord-americana de Lisboa, va recórrer als coronels portuguesos esquerrans comandats per Saraiva de Carvalho. Aquella fou la gran equivocació d’Spínola. El cop se li escapà de les mans, i Portugal anà a parar a una esquerra de veritat, i els esforços del Club per recuperar les regnes perdudes consumiren anys… I es perderen irremissiblement Angola i Moçambic, les dues colònies de Portugal realment apetitoses per llur extensió i recursos. No passaria aital cosa, ara, a l’Estat espanyol. L’Spínola espanyol seria el general Alfonso Armada Comyn, antic preceptor del príncep d’Espanya, gairebé vint anys secretari general de la seva Casa i ara amic de confiança del príncep esdevingut rei, tot i que, després dels fets, aquest volgués insinuar distàncies pretèrites. El general, en comptes de mirar cap a l’esquerra per reclutar els insurgents de fet, els conspiradors, per no errar el tret aquesta vegada, acudí a l’extrema dreta en el moment de triar els col·laboradors que havien de fer la feina de xoc. En el lloc de Saraiva i els seus posarien Jaime Milans del Bosc i Antonio Tejero. La conspiració d’extrema dreta compondria l’excusa perfecta per intervenir, per «reconduir» la situació d’emergència creada per uns eixelebrats i per introduir un govern fort i unitari de salvació nacional, per damunt dels partits, presidit «per un general de prestigi, fidel al Rei i respectuós de la democràcia».

Els militars d’extrema dreta implicats ignoraven aquesta perversa utilització dels seus serveis. Però des del primer moment Tejero es malfià d’Armada. El seu instint l’avisava de la trampa que anaven teixint al seu entorn. El públic també va ser mantingut en la ignorància. Les males llengües deien que la reina, aconsellada per la seva bel·licista mare grega, creia aconsellable un govern tot ell format per militars. Però s’imposà el criteri moderat del rei Joan Carles: únicament el cap de govern seria militar.

Mentrestant, estratègicament, Alfonso Armada fou aparentment allunyat del Rei a canvi de donar-li el comandament d’una divisió de muntanya a Lleida. Però en aquell crucial mes de gener de 1981 es produí la casualitat que els soldats d’Armada fessin pràctiques d’esquí a Baqueira-Beret, on coincidiren amb el rei d’Espanya, que hi practicava l’esquí com cada any. Lliscava el complot pista avall. Allí Armada i el Rei es podien veure, lluny de mirades metropolitanes indiscretes, i degueren polir el programa del nou govern: més liberalisme econòmic, menys autonomia, menys protagonisme de partits i sindicats. I sóc del parer que també poliren la composició dels ministeris. Com havia practicat Tarradellas en el govern de la Generalitat provisional, es volia repartir simbòlicament els ministeris entre els diferents partits per fer-los callar tots. El Partit Comunista també hi havia de ser? Evidentment, sí. Havia perdut força. Ja no feia por. Altrament, esdevindria de nou fort i perillós en el brou de cultiu d’una clandestinitat.

La rapidesa dels esdeveniments fa pensar que la data del cop potser ja era fixada. En aquell gener passaren moltes coses. L’alcalde Ciurana, de Lleida, era del PSC-PSOE. A casa seva hi consten reunions conspiratòries. Hi assistia el general Armada. Què hi feia? També la sovintejà i hi coincidí amb Armada el senyor Enrique Múgica, responsable del PSOE de les relacions amb l’exèrcit. Regne d’Espanya, capital Lleida. Per tot el que succeí després, sembla raonable suposar que els preparadors del cop de l’extrem centre —no pas d’extrema dreta!— comptaven amb la banca, l’Església jeràrquica, el PSOE, els Estats Units, Europa, l’ala dreta d’UCD l’expresident Josep Tarradellas i la majoria de capitans generals. No crec que ni Fraga ni Carrillo en sabessin res. Destorbaven als conjurats Adolfo Suárez, cap de govern; Jordi Pujol, aleshores ja president de la Generalitat, i el lehendakari basc Carlos Garaicoetxea. No n’acceptaven ni els programa ni els governs. Resulta inexplicable el posterior i famós «tranquil, Jordi, tranquil» adreçat pel rei d’Espanya a Pujol —una volta el colp havia fallit— si abans aquest no hagués rebut amenaces de defenestració política.

Per acabar l’argumentació, nogensmenys, cal esmentar altres coses ocorregudes en aquell gener. Josep Tarradellas viatjà a Madrid per presentar aparentment un llibre sobre Joan de Borbó, el pare del Rei. Els rumors deien que hi anava per tractar de convèncer Joan de la inconveniència del cop que preparava el seu fill. No sé si Tarradellas el convencé o no. El cert és que Tarradellas, en la presentació del llibre, insistí en la necessitat d’un cop de timó a l’estil del general francès de Gaulle, de qui era fervent admirador. Mentrestant, esclatava la crisi dins UCD Adolfo Suárez es veié forçat a dimitir. El Rei l’abandonava a la seva sort. En compensació, li donaria un títol nobiliari! En la mateixa casa reial de la Zarzuela, els militars addictes al cop polític d’extrem centre posaren una pistola damunt la taula davant Suárez. L’amenaça era palesa. Aquella tarda Tarradellas, encara a Madrid, prenia un cafè en un bar en companyia del sempre informadíssim Luís María Ansón, periodista monàrquic. En un moment de la conversa Ansón digué a Tarradellas: «Ara Suárez està dimitint de cap de govern».

I així era. Quin gener! Tarradellas tornà cap a casa, via Saragossa. Allí féu parada amb la finalitat de convèncer a favor del cop al president de la Comunitat autonòmica aragonesa. Després, encara li sobrà temps per aturar-se a Lleida i saludar l’amic conspirador Ciurana. Allà repetí davant els periodistes que l’Estat necessitava un cop de timó. Encara érem a gener! Ja havia caigut Suárez. Garaicoetxea resistiria tres anys més, però finalment cauria, i els seus successors haurien de concedir l’establiment d’un pacte amb el PSOE a l’interior d’Euskadi. Pujol, envestit aferrissadament en els anys següents per l’afer de Banca catalana, carregat de mil moderacions i col·laboracions externes amb el PSOE, encara resisteix avui.

Cal afegir com a cloenda d’aquell densíssim més de gener que quan Joan Carles d’Espanya tornà a Madrid de les seves vacances hivernals pirinenques també Alfonso Armada tornà destinat a Madrid com a segon en l’Estat major de l’exèrcit, sota el general José Gabeiras Montero. Coincidències.

Amb aquestes consideracions prèvies, els fets, de tots coneguts, són fàcils d’interpretar. Tejero i un escamot de guàrdies civils prenien el congrés espanyol amb el Govern en ple. Un capità amb un grup de militars de cavalleria i d’extrema dreta de la Divisió cuirassada Brunete prenia la ràdio-televisió espanyola i algunes emissores de ràdio, mentre Milans del Bosc treia els tancs a València. N’hi havia de sobres per a alarmar el Rei i perquè aquest tractés de «reconduir» la situació. Era indignant que l’extrema dreta fos així de pèrfida. La gent més revolucionària tremolava de por. Oh, misteris insondables de la Providència! Una oportuna presa televisiva, ben situada en el congrés de Madrid, permetia seguir minuciosament i en directe, sense el menor destorb, el desenllaç del colp d’extrema dreta de Tejero a tots els españolitos. Haig d’insistir-hi: únicament es transmetia la marxa del colp d’extrema dreta. Gent perillosa, l’extrema dreta; l’home del sac! Tenien confeccionades llistes negres on tots «els bons» érem escrupolosament consignats. Ai dels nostres colls! Tothom a amagar-se o fugir a l’estranger.

I arribem als moments crucials. Eduardo Fuentes Gómez de Salazar, de la Divisió d’intel·ligència exterior de l’Estat major de l’exèrcit, implicat de cua d’ull, ho explica en «El pacto del Capó», dins Temas de Hoy, Madrid, 1994.^[749] A les sis de la tarda Tejero prenia el congrés. El seu amic Ricardo Larrainzar, subgovernador civil de Madrid, li telefona a les nou i quart —més de tres hores d’acabat el cop— i li diu: «Comprèn que tinc una responsabilitat enorme i que el desconcert és majúscul. Ningú no sap què ocorre en el fons. Em cal saber què passa de veritat». A les deu —quatre hores després— les emissores només descriuen els fets i prou. «Les dues hores següents foren de màxima desorientació». «Les contradictòries comunicacions produïen un efecte trasbalsador i sembraven incredulitat». Però no hi hagué cap enfrontament entre els amotinats i el cinturó de militars i guàrdia civils que els envoltaven.

A les dotze de la nit —sis hores després del colp— el general José María Arrazola, cap de la divisió d’Eduardo Fuentes, crida els seus subalterns al despatx. El general, amb mostres de cansament, lamentà en primer lloc la fallida dels serveis militars d’informació, que no havien estat capaços de prevenir els esdeveniments. Després, ens explicà que havia romàs les darreres hores sense interrupció amb el cap d’Estat major (Gabeiras) i que havia seguit els fets junt amb ell. De forma per a mi imprecisa, deixà entendre que els capitans generals eren amos de la situació i que s’havia pres una decisió transcendental que descrigué enmig d’una expectació impressionant.

El coronel José Ignacio San Martín, cap d’Estat major de la Divisió cuirassada Brunete, va telefonar-li poc després per dir-li: «Eduard, això és un infern. No saps fins a quin punt arriba la meva preocupació». I passà una hora més —set des del cop de Tejero. Des d’abans de les deu —des de feia tres hores— s’anunciava un missatge imminent del Rei. El comandament militar, excepte en el cas de Milans, controlava la situació. «Allò que ningú no s’aventurava a predir era el rumb que definitivament adoptaria aquest comandament, evident amo de la situació».

A la una i tres minuts el Rei es dirigí a tot l’Estat. No anuncià cap govern de salvació presidit per un militar. Tot quedava com abans. Després de molts incidents, es rendiren Milans; Ricardo Pardo Zancada, que s’havia afegit als revoltats del congrés; Tejero, etc. Serien jutjats i condemnats. També seria detingut, jutjat i condemnat el general Armada. Estrany? Què havia succeït en el congrés quan Armada presentà al primer conspirador coronel Tejero, d’extrema dreta —per primera vegada— el pla complet de la segona conspiració, la de l’extrem centre? Sembla que Tejero no acceptà l’engany, ni l’orientació centrista del programa, ni sobretot, deien els rumors, no acceptà que un comunista pogués ser ministre, en ser-li presentada la llista de govern a exigència seva. Es comentaria que l’esborronà el nom de Jordi Solé Tura com a ministre comunista. I no cedí. Armada li prometé la possibilitat d’escapar-se a l’estranger. Dignament, refusà. I va fer-se formalment impossible tota l’operació. Tejero la impedí amb la seva falta de flexibilitat. Amenaçava una carnisseria en el congrés. Milans del Bosc fou una mica més dúctil i cedí. El rei d’Espanya, després de molts dubtes, deixà caure Armada i rere seu, en conclusió de laborioses consultes que ompliren les llargues hores misterioses, seguiren tots els alts comandaments militars. En el judici, Tejero deia veritat. Armada ho encobrí tot. Tejero acusà continuadament Armada de mentider.

Com a colofó d’aquest important esdeveniment, l’endemà, el Rei, sense cap altre precedent, reuní tots els partits de l’arc parlamentari espanyol i, paternalment, els demanà unitat i moderació. El PSOE, poc després, governaria segons unes mesures molt semblants a les previstes en el programa del general Armada. La política girà més a la dreta. Es reforçà el centralisme, la rebaixa i l’homogeneïtzació de les autonomies (LOAPA). L’Estat espanyol entrà a l’OTAN. L’Acuerdo nacional de empleo domesticà els sindicats. Les reconversions industrials ens posaren en línia (d’inferioritat) del ferotge capitalisme circumdant. Els intents colpistes sovintejaren. ETA pujà de to… I aparegueren els GAL, els Conde i els Luís Roldán. Hores baixes foren aquelles per als polítics arrupits sota els escons de la gran sala de plens del congrés espanyol de diputats, de tan difícil consecució i conservació, mentre els crits patriòtics i les bales amenaçadores de la Gran Sèrbia es clavaven en el ric catessonat del sostre. Aquells escons tan cobejats i enaltits en tots aquells anys, a costa de tantes coses, ara, paternals, els protegien de les armes de Tejero.

Jo no he dit mai «el millor feixista és un feixista mort». Sempre he demanat amnistia per a tots. Amnistia, sí. Però no res més. Vigileu, polítics eixits d’aquell consensus contra natura entre feixistes i demòcrates. Oi que el general Armada us venia com anell al dit, ni fet a mida? Amb el feixisme no es juga. És més de veritat que vosaltres. Això es va veure davant el tribunal en el judici a la conspiració. Tejero deia la veritat. Armada, no… Però Armada es mereix un monument per la fidelitat al «consensus». L’extrem centre ja té un sant màrtir. Llàstima que l’extrem centre sigui tan descregut!

1994

Dimecres, 12 de gener

Al final d’aquesta crònica, com fan en llur respectiu final altres cròniques dedicades a la mateixa època que en aquests dies veuen la llum, tinc la temptació de consagrar una mica d’espai a un cert nombre d’escrits recents que incideixen de diversa manera en aspectes tractats per mi o que es refereixen directament a la meva obra, temptació a la qual tanmateix no cauré, excepte en el cas d’una nota de l’historiador Josep Benet publicada en Revista de Catalunya^[750] i titulada pomposament «Escrit en defensa pròpia i de la història». Considera Benet, que ha llegit la primera part d’aquesta trilogia i a la qual es remet concretament, «que unes imputacions meves afecten greument la seva honorabilitat com a advocat i com a persona».

Sobre la frase del primer volum «Com que no vaig voler respondre en espanyol —contra el parer de Benet—, vaig haver de callar durant tot el judici», Benet comenta en la seva nota: «És del tot fals. Ell mateix, en l’obra L’espectacle obsessiu, publica les paraules que va pronunciar en espanyol». És cert, rectifico. Vaig pronunciar unes paraules en espanyol que consten en el llibre esmentat.^[751] Era un costum meu, sempre que em negava a respondre en l’idioma oficial davant un tribunal, pronunciar-hi només unes primeres paraules educades per explicar la raó per la qual ja no hi respondria més. Així demostrava que coneixia l’espanyol i que si no l’emprava sols era per afirmar-me en el dret fonamental de defensa davant els tribunals en la pròpia llengua, tal com consta en la segona part de la trilogia.

Però dir com diu Benet que és del tot fals, és del tot fals. En tota la resta del judici —això només òbviament n’era el pròleg—, no em pertocava sinó callar, simplement perquè l’ús del català no m’era permès.

Segonament, sobre quan escric «Benet en cap moment va discutir amb mi aquella defensa», Benet comenta: «També és del tot fals». I a continuació enumera les nou incòmodes visites —calia el seu trasllat de Barcelona a Madrid— que va fer-me a la presó com a advocat meu. Es queixa: «Tantes vegades per fer-hi tertúlia?».

En aquelles visites, jo recordo que Benet em parlà de coses molt interessants que no eren pura tertúlia. En aquells temps difícils, els advocats feien, a més d’advocats, de «correus de la resistència». Ens informaven dels esdeveniments. Ell, per exemple, en donà moltes dades sobre l’atemptat de Carrero Blanco. També, amb pena de ma mare i meva, serví d’intermediari del règim per fer-la acudir a pressionar-me perquè aturés la vaga de fam que jo feia. Però no diré més coses negatives respecte a la funció de correu. La major part va ser positiva. Pel que fa a la defensa, sí que parlàrem de la conveniència de declarar o no en català, com resta dit, així com d’altres coses externes. Però no recordo que mai parléssim del contingut.

Primer: jo creia que el delicte de propagandes il·legals no era escriure un manifest ni signar-lo, sinó de reproduir-lo i escampar-lo. I jo no el vaig reproduir, ni el vaig escampar. Ni tan sols existeix, crec, cap manifest amb la meva signatura manuscrita —a màquina no té cap valor—, perquè no en vaig signar cap. I la meva obsessió posterior fou evitar que, si jo em negava a apadrinar propaganda, investiguessin qui ho havia fet. D’ací tota la confusió. I en dir que Benet en cap moment no discutí amb mi aquella defensa, em refereixo que en cap moment no em preguntà si jo havia reproduït i escampat el manifest que era el cos del delicte, crec. Jo no sóc advocat.

I segon, en cap moment Benet no em llegí ni em consultà l’esquema de la seva defensa. Talment, que per assabentar-me’n no tenia el recurs de respondre al jutge en català, perquè m’hauria expulsat de la sala, i vaig haver de romandre en silenci davant les seves preguntes (Ep, excepte la primera!).

Tercerament, he de criticar Benet per no dir que allò injust era la llei franquista sobre propaganda il·legal. I ho mantinc. No veig que Benet en la seva nota se’n defensi. «El règim quedà intacte». Però em faig perfectament càrrec que Josep Benet no es jugués la seva carrera en cada cas que defensava. Prou feia a acceptar la defensa de casos tan difícils. Altres advocats se’n feien escàpols.

També el critico perquè «no intentà provar la inexistència del delicte, que és per on s’hauria d’haver començat, a l’estil clàssic». Benet se’n defensa tot citant el tercer «resultant» de la sentència del TOP: «La representació del processat en les seves conclusions, també definitives, estima que els fets no revesteixen els caràcters del delicte de què acusa el Ministeri fiscal i suplica la seva absolució». Gràcies, Benet! L’exemplar de la sentència que obra en el meu arxiu n’és una còpia gairebé il·legible. La tinc a disposició de qui vulgui comprovar la veracitat del que dic. No sé si davant el tribunal, mentre jo hi vaig ser present, Benet va llegir o dir aquesta conclusió. Que em perdoni si jo no la recordava en escriure el llibre en qüestió. Però tot plegat no es tracta d’una prova, que és el que jo penso que s’hauria d’haver investigat per part seva. La seva és només una afirmació conclusiva i, a més, d’interpretació ambigua. No se sap si considera no comès el delicte tipificat de propaganda il·legal o si considera il·legal la tipificació de la propaganda com a delicte.

Quart. Realment, en aquest punt, sí que hi ha confusió en els meus escrits. D’una banda, dic en Diari de 21 dies de vaga de fam per Catalunya^[752] que he escrit un manifest, que l’he discutit amb amics, que n’han sortit dues versions i que totes dues correran per Barcelona. En el mateix escrit, més avall, també dic: «Jo mateix m’he acusat. He entregat, firmades, les proves acusatòries. Les han fet servir contra mi. No tinc res a amagar. He fet el que diuen que he fet». I d’altra banda, dic en La Traïció dels líders I que jo no havia escrit res, ni sé qui ho havia escrit ni qui ho va difondre. I afegeixo: «Degué ser algú que em va escoltar i després reproduí i escampà el text incriminat gràcies a una col·laboració espontània i anònima». Han passat més de vint anys. La memòria juga males passades. La mala passada fou confondre, sense consultar tots els textos antics referents al cas, el delicte de reproduir i escampar amb el no delicte d’escriure i signar… I, fins i tot, el no delicte de reconèixer davant el jutge l’autoria del document (no de la seva reproducció i difusió). Potser Benet, si no estigués tan enfadat, m’ho reconeixeria només que analitzés acuradament una prova a favor meu, que ell mateix addueix en la seva nota, sense adonar-se de la càrrega que porta. Diu: «en la pàgina 61 del sumari consta que ell [Xirinacs] va declarar: “Que efectivament el declarant és autor d’unes fulles que han circulat a multicopista, tot i que ell no ho redactà ni va encarregar-ho, i no sap certament qui va fer-les a multicopista; que tot i que ho sapigués, no podria dir-ho per impedir-li-ho les seves conviccions […] Duien la seva firma al peu, que coincideix amb el nom del declarant posat al peu de les fulles que ensenya i entrega”».

Sembla que amb aquesta declaració meva resulta clar que jo no he imprès, ni fet imprimir, ni escampat cap mena de manifest. Doncs, no hi ha delicte! Aquesta era, al meu judici, la línia principal de defensa, que jo trobo a faltar tècnicament parlant.

Cinquè. Jo dic: «A parer meu, la feblesa de la defensa i no la feblesa dels meus actes va ser la causa que el jutge m’imposés una pena de tres anys per un delicte inexistent». Per què Benet no intentà provar el fet real que jo no vaig delinquir? És possible que fins i tot no ho fes per culpa meva, com tractaré d’explicar, per sorprenent que sembli. Tant Benet com el Tribunal, com fins i tot el jutge instructor, confongueren, crec, l’autoria no delictiva del manifest amb el fet delictiu inexistent de la meva responsabilitat en imprimir-lo i escampar-lo. Ells, potser maliciosament; Benet, n’estic segur, per inadvertència. Quan dic «jo mateix m’he acusat», escric acusat en cursiva. Jo, enmig de la meva campanya de no cooperació amb el règim, desitjava que m’empresonessin. Gandhi i altres havien demostrat la força que donava a una causa l’empresonament injust. Però no hi havia manera. Es complia la dita gandhiana: «Si fuges del càstig, el càstig t’empaita. Si empaites el càstig, el càstig et fuig». Ells prengueren com a «prova acusatòria» allò que no era una prova incriminatòria contra mi. Només ho era contra un desconegut a determinar. Vaig dir: «No tinc res a amagar», perquè ho vaig dir tot tal com succeí.

Tant si Benet ho creu com si no, és ben veritat que vaig escriure un manifest, tot i no recordar-ho en 1993, i no és veritat que jo l’imprimís i l’escampés. I «he fet el que diuen que he fet», ho vaig escriure en 1971, perquè en la declaració citada, si es llegeix atentament, només diu allò que de veritat havia fet.

Unes poques reflexions addicionals. Considero que Benet ha col·laborat en allò que critico en aquest llibre, la traïció dels líders; especialment en segar l’herba sota els peus de Tarradellas, com he explicat en aquesta tercera part del llibre. Li critica l’exigüitat dels resultats de la seva gestió pre-autonòmica, quan un dels causants primordials d’aqueix fracàs fou justament Benet, que no cessà de posar-li bastons a les rodes per un motiu partidista que s’havia de postposar als interessos en joc de la nació catalana. Considero, tanmateix, que la seva actuació en 1970-71, tot i presentar aspectes als meus ulls negatius, era realment la d’un lluitador antifranquista. Li ho reconeixia en els meus escrits antics esmentats per ell.

Tristament, cita els meus reconeixements antics en contra meu, quan serien més aviat utilitzables a favor del meu reconeixement a l’alt crèdit que em mereixia. Tristament, calla el meu reconeixement en el tros de 1993 del qual es defensa. Allà dic: «Benet intentà convèncer el tribunal, com a base de la seva defensa [que, ho torno a dir, desitjaria que es publiqués], de l’alt grau ètic de les meves motivacions. Cap amic no va poder escoltar aquella seva intervenció emocionada i eloqüent».

¿Per què calla això que en 1993 em sortí més vivament del cor que no pas la meva crítica tècnica a la seva defensa, que mantinc només per raons de racionalitat jurídica i no d’aversió? No s’hi detecta un cert desvari? I de nou, despietadament, recull una altra lloança meva cap a ell —«no em consta que Benet cobrés mai res pels serveis que em prestà, que li representaren moltes hores de dedicació i molts desplaçaments»— per clavar-me-la a la cara com a cloenda àcida de la seva nota.

He guardat per al final la consideració més arduosa d’explicar. Els mètodes legals en l’ús i l’estil de lluita no violenta són de difícil ajust. Vaig explicar que Jordi Carbonell em recomanà Josep Benet per advocat, sobretot amb objecte de mantenir bona comunicació amb l’exterior de la presó, cosa que tampoc no anà prou bé. Però, Benet o no Benet, jo no volia advocat. Ni defensa. Ni carnet d’identitat. Ni presentacions a jutjat. Ni presentació al TOP. Recordeu que he deixat escrita la renúncia a l’advocat d’ofici que se m’assignà en 1972, abans dels fets a què es refereix Benet (1974). El lector deu endevinar perquè jo vaig acceptar dels amics un advocat que no havia acceptat dels enemics. Però el vaig acceptar a contracor, independentment de la persona que n’encarnava la funció. No per animadversió, ans per coherència amb la meva pròpia línia d’actuació. ¿Com podia jo acceptar una defensa, si el que volia era anar a la presó amb sentència ferma? Per això el lector també pot comprendre que a partir d’aquell moment el trenat de les dues línies esdevenia híbrid… Per culpa de ningú. Tots actuàvem segons consciència, però amb criteris diferents, no miscibles; mesclats. Emulsionats?

Faré ací una confessió que no he formulat mai, per bé que resta mig dita més amunt. Jo defugia parlar de la meva defensa amb Benet, perquè no volia la seva defensa. En cada visita temia que em preguntés: «Realment vas reproduir i escampar els papers?», Si ell em treia el no i ho defensava bé davant el Tribunal, jo no seria condemnat, i jo perseguia feia més de tres anys d’entrar en presó, condemnat, per trobar-hi un punt de suport en la meva palanca de lluita contra el règim.

Els dos diaris de la presó i la premsa d’aquell temps són testimoni de la força que té un no violent empresonat. Cosa apresa de Gandhi.

Jo tenia Benet per un gran advocat. Però vaig aconseguir que no m’ho preguntés. Quan, en les visites, ell quasi fregava la fatídica pregunta, jo procurava tirar pilotes enfora. Astúcia de la serp no violenta. Un no violent no és pas un colomet com els que representen tòpicament la pau. Per això puc afirmar que en les visites no es parlava de la meva defensa. I en quin sentit ho dic? Per confessar que potser és culpa meva la confusió patida per Benet. Gràcies, Josep Benet! La teva inadvertència em forní la sentència de tres anys que jo perseguia.

Permeteu-me de cloure aquest capítol amb el contingut d’un manuscrit, em sembla que mai tramès als seus destinataris ni publicat —en el seu moment, 1974, ni tampoc en el llibre de 1993—, que tinc a disposició de qui el vulgui veure i que ara, en decidir-me a publicar-lo davant defenses tan «històriques», potser aclarirà al mateix Benet i a altres l’estat d’ànim dividit entre l’estil tradicional a Occident i el no violent d’origen gandhià de la lluita antifranquista que jo patia en aquells mateixos dies, exactament 14 dies abans del judici i l’endemà d’haver plegat de la vaga de fam més llarga de la meva vida (42 dies), quan encara només pesava 57,800 quilos: