1972

Dilluns, 24 de gener

Vaig rebre del Tribunal d’Ordre Públic la citació per comparèixer el dia 5 de febrer a Madrid a les sessions del judici oral.

Pocs dies després va arribar un telegrama que em notificava l’ajornament del judici oral fins al 6 d’abril. El TOP estava sobresaturat de feina. Hi havia molt desordre a tot l’Estat espanyol.

Dimecres, 12 de febrer

Se celebrà la segona permanent de l’Assemblea. Les permanents, tot i que anaven molt alerta a l’hora de protegir la clandestinitat, eren reunions obertes. La segona permanent va aplegar unes setanta persones que representaven una quarantena de sectors de Catalunya. Algun hi participava de feia poc.

«Cal dir que la informació inicial a càrrec de la major part de les delegacions que integraven aquesta sessió de la permanent fou abundosa i viva. I gota triomfalista, perquè les anàlisis es van fer sota el prisma de l’autenticitat i la sinceritat polítiques. Vint-i-dues intervencions que, en conjunt, configuraran el moment actual majoritari de l’oposició democràtica».^[33] Com ja he dit, es tractava de l’aspecte més viu i expansiu de l’Assemblea, que per progressiva asfíxia s’aniria decandint.

Es tractaven en detall dues propostes incloses en l’ordre del dia: la lluita pel dret a la solidaritat i el refús de la il·legalitat feixista. La segona es va incloure en l’ordre del dia a instàncies meves: jo parlava, en un primer moment, de no-cooperació amb la legalitat vigent i, en un segon, de desobediència cívica, a l’estil gandhià, però com ja he dit no sé per què s’hagué d’anomenar refús de la il·legalitat feixista. L’altre s’aprovà sota l’eslògan «Imposem el dret a la solidaritat democràtica».

Stalin havia escrit un llibre de gramàtica política. Suposo que hi devia parlar de semiòtica i sintàctica del poder. Als líders de l’Assemblea els agradaven expressions com ara aquesta —i la seva paral·lela—, apareguda en el primer número de «L’Assemblea de Catalunya»: «La imposició de la legalitat democràtica». Es veu que calia imposar-se. També es veu que calia il·legalitzar la legalitat vigent i legalitzar la il·legalitat. I també es veu que «refús» era més adient que «no-cooperació» o «desobediència». Em sap greu haver de dir que tot plegat són com lladrucs forts d’un gos feble.

Gandhi, duríssim en el fons, era més mansuet i senzill en la forma. Distingia quatre graus en ordre ascendent per solucionar els conflictes: 1) cooperació amb l’enemic; 2) no-cooperació, quan aquella es fa impossible; 3) desobediència, quan la no-cooperació és insuficient, tot acceptant-ne les conseqüències, i 4) realització alternativa, costi el que costi, quan cap altre camí troba una sortida.

La campanya de lluita pel dret a la solidaritat consistia a ajudar, potenciar i estendre a les escoles, instituts, universitats, esglésies, centres de treball i associacions de tota mena, mitjançant assemblees, reunions i actes públics, allò que les actives comissions de solidaritat ja feien a favor de tots els represaliats pel règim. Culminaria en unes jornades del 8 al 10 d’abril.

Sobre la campanya de refús a la il·legalitat feixista, jo, a part l’oferta que havia fet en la primera sessió plenària de l’AC, també havia presentat un pla al secretariat. En realitat es tractava així mateix d’assumir una campanya que ja s’havia endegat, com exposo damunt. Era missió reconeguda per l’Assemblea ajudar i potenciar les lluites concretes ja empreses sempre que «responguin a l’esperit de l’AC, signifiquin un eixamplament de les activitats de masses, i representin l’heterogeneïtat dels que componen la permanent».^[34]

De tota manera anava observant un cert rebuig larvat. La idea no havia sortit dels que lideraven l’Assemblea i, a més, era massa centrada en una persona potser excessivament independent.

El butlletí descriu en aquests termes la campanya: «L’exposició de la campanya de desobediència civil [a càrrec meu] se centrà en el desig de desenvolupar un moviment popular de refús a les normes que emanen d’un règim il·legal, com és el règim feixista de l’Estat espanyol. Es tracta, a més, d’estimular la creació espontània de totes les formes possibles de refús reforçades i potenciades per accions polítiques de tota mena».^[35] No es concretà res que fos comparable a les jornades de la campanya de solidaritat. Tot van ser paraules.

A. Batista i J. Playà^[36] ho expliquen així, ironísticament: «En la segona permanent es va aprovar el llançament d’un moviment general de refús de la il·legalitat feixista amb la consigna “Diguem No!”. La frase de Raimon havia fet fortuna i s’havia incorporat al lèxic de la contestació, com la cançó L’Estaca, de Lluís Llach, o aquella altra més kumbaià de No serem moguts, popularitzada per Pete Seeger, Joan Baez i Xesco Boix en versió vernacla».

Era una campanya poc concreta que, com es deia en un «Full d’informació interna de la permanent de l’Assemblea de Catalunya». (Barcelona, març de 1972), «exigeix una gran flexibilitat a l’hora d’escollir els mitjans i els moments oportuns que la facin possible, entenedora i fructífera». Se la buidava de contingut. No s’assumia la meva lluita «de refús», i mitjançant un àgil joc malabar, se l’omplia amb el contingut de l’altra campanya —la de la solidaritat— proposada i plenament controlada pels «amos». «Com a primer pas d’aquest moviment de refús, la crida permanent a la mobilització per imposar el dret a la solidaritat democràtica», que «hauria de culminar en tres jornades: els dies 8, 9 i 10 d’abril».

Això obligà els meus amics i seguidors de diferents ambients, però sobretot els procedents de grups cristians i no violents, a ajudar-me d’una forma paral·lela. I produí una personalització, una restricció excessives de la meva campanya. L’Índia, per la via de la no-violència, aconseguí la independència. Nosaltres no l’aconseguiríem pas. Alguns han dit que jo vaig ser el Gandhi de l’Estat espanyol. En tot cas vaig ser un Gandhi massa feble per saber trencar l’aïllament a què vaig ser sotmès amb guants de seda per les principals forces polítiques del país i de fora, per unes més que per altres.

Vet aquí el segon exemple que surt en aquest llibre del fet que les enveges van produir una resta de forces en comptes d’una suma, que féu anar a mal borràs la transició. El primer és l’endogalament a què es veia sotmesa, com ja he dit, l’Assemblea.

Manuel Vázquez Montalbán ha dit que la transició va ser «una correlació de debilitats». Jo gosaria esmenar la frase així: la transició va ser la debilitat resultant d’una estulta correlació de forces suficientment poderoses perquè sumades donessin tot allò que haguessin volgut. Tot i que l’ideal de l’Assemblea era l’oposat, els grups més forts de dintre i de fora no solament no toleraren la força dels petits, sinó que van despendre tota mena d’esforços a anorrear-se els uns als altres i a anorrear els petits. Esforços que eren dignes de millor causa. Resultat? Pura feblesa vergonyosa davant un règim encara prou fort però decadent, cada cop més feble, més vulnerable i més rebutjat dintre i fora de l’estat. Sort que al principi el règim no se n’adonava: prou feina tenia amb els seus propis problemes. Haurien d’arribar els anys setanta perquè el franquisme comencés a reaccionar amb conspiracions i complots. Tampoc se n’adonaven aquells amics nostres d’Espanya que tanta confiança anaven posant en la lluita de Catalunya. Però tot això ja s’anirà confirmant en els esdeveniments successius. En aquest moment són, tot plegat, petiteses.

La meva gent, la de les comunitats cristianes de base i la de la no-violència, s’afegia a la lluita general organitzada, però no se sentia acollida. En canvi, en aquella mateixa permanent i en les següents s’expressaren una colla d’adhesions explícites a lluites de l’interior de l’estat i internacionals que interessaven predominantment a una determinada línia política (apartat 4 de l’ordre del dia). Les crítiques (o la mala consciència?) fan repetir als poderosos controladors de l’Assemblea en el citat Full d’Informació intern: «Volem dir, doncs, que a l’Assemblea de Catalunya ningú no és instrumentalitzat per ningú, sinó que tots estem al servei del programa unitari expressat en la declaració de la primera sessió» (apartat 2.1 de l’ordre del dia). ¿Què podria més, l’efecte destructor de la instrumentalització sempre negada però sempre subtilment practicada, o la ferma voluntat de fons d’anar tots units?

Sobre aquesta temàtica em faria feliç saber l’opinió d’Unió Democràtica de Catalunya, del Front Nacional de Catalunya, d’Esquerra Republicana de Catalunya i del que aleshores era el Moviment Socialista de Catalunya. Al cap i a la fi, tot el que dic en aquest llibre són opinions meves molt pensades (dues dècades), molt contrastades (les citacions d’aquest llibre en són mostres), però meves, subjectives.

Desitjaria una mica més d’aquella intersubjectivitat que alegrement sol anomenar-se objectivitat: «Siguem objectius!», «Siguem seriosos!», frases molt del gust de l’historiador encantadorament subjectiu Josep Benet. Tot això no ens ha d’escandalitzar. Arnold Toynbee, un dels més rigorosos historiadors moderns, deia que la història, més que no pas una ciència, era un gènere literari tan subjectiu com el teatre o la novel·la. L’allau de fenòmens de cada època és tan gran que l’historiador encara que no vulgui es veu forçat a triar. I tria segons el model conscient o inconscient que el guia com un previ parti pris, o, dit més finament, com una hipòtesi de treball a demostrar. El que a mi m’escandalitza és que algú que encara no ha superat Toynbee tingui pretensions d’objectivitat. La història és una interpretació subjectiva dels fets que el seu autor intenta objectivar tant com pot o vol mitjançant l’aportació de dades contrastables. Tanmateix, si parlés la majoria dels interessats, potser per decantació aniríem arribant a un consens intersubjectiu convencional acceptable.

En el seu llibre El President Tarradellas en els seus textos, Josep Benet afirma rotundament que els components de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya eren «tots partits d’obediència exclusivament catalana».^[37] No només Tarradellas, sinó molts altres pensem diferentment. Jo era del PSUC en aquell temps i creia —com ara crec— que el PSUC obeïa per disciplina i convicció ideològica una tàcita internacional eurocomunista que el lligava per via del PCE. I aquesta internacional, malgrat totes les vicissituds, mai no tallà el cordó umbilical que la unia al PCUS. Ja hem vist com persones gens suspectes d’animadversió envers el PSUC com A. Batista i J. Playà reconeixen que el Guti «presentava i discutia el projecte d’Assemblea de Catalunya amb Carrillo».^[38] El mateix Benet reconeix que els organismes unitaris anteriors, com el Consell Nacional de Democràcia Catalana o el Comitè Ametlla no havien acceptat el PSUC. Però calla el perquè.

Conservo les notes que vaig taquigrafiar durant la segona permanent. No puc cedir a la temptació d’extreure’n fragments molt significatius.

Jutgi a continuació el lector la gran riquesa i vitalitat del primer punt referent a les activitats locals de l’Assemblea. (En les meves notes no reporto les activitats de la comarca de l’Anoia).

Tot plegat feia olor de flors boscanes. En l’apartat 2 apareixien els problemes. En el 2.1, es tractà, com ja hem dit, de la no-instrumentalització. En el 2.2, es presentà i s’aprovà el projecte del PSUC. En el 2.3, es presentà el projecte del MSC i es buidà de contingut. Les jornades proposades van aprofitar-se per a la campanya del PSUC. En el 2.4, es presentà el projecte de les comunitats cristianes de base, que també va ser buidat del seu contingut i omplert amb el del projecte del PSUC. Si això no és manipulació i instrumentalització, què és?

Divendres, 10 de març

«El secretariat de la comissió permanent de l’Assemblea reunit el dia 10 de març, rep la notícia de l’assassinat de l’obrer de la factoria Bazán, del Ferrol, Amador Rey Rodríguez. Amb la convicció d’interpretar el sentit unànime de tots els participants a l’Assemblea, el secretariat de la seva comissió permanent crida tot el poble de Catalunya a manifestar la seva solidaritat amb el poble gallec i la més enèrgica protesta contra el règim d’assassins amb les accions que a cada població i sector es considerin més idònies».^[39] Crida que, com és natural, tots podíem compartir, però que, com diria després Tarradellas —en franca oposició a Josep Benet—,^[40] era una crida «minoritària», «poc representativa» i «folklòrica». Apel·lar a tot el poble català en un full d’informació intern de la comissió permanent, si no és un acte folklòric és certament un acte simbòlic. Cal, però, afinar una mica més.

La superestructura política de l’Assemblea era realment, com anirem veient, poc representativa, minoritària i, a vegades, folklòrica. El PSUC sembla que volia una Assemblea manejable. Però el potencial de base amb el temps arribà a ser formidable, en contra de les opinions de Tarradellas, fins al punt de fer molta por —ho volia i li dolia— al PSUC, que quan li convenia fugia d’estudi. Hi havia, per consegüent, entre Tarradellas i el PSUC, una coincidència d’opinions subterrània que cap de les dues parts no voldria reconèixer mai. Sembla que cap dels dos no desitjava una Assemblea realment poderosa. Segons la meva hipòtesi, que aniré exposant, això podia obeir a servituds foranes de totes dues línies de força.

Jo m’anava refredant de pertànyer al PSUC. La meva desobediència en el processament de què era objecte m’absorbia i no em sentia acompanyat pel partit. Val a dir que tampoc no va manar-me mai que defensés tal o tal posició. Jo treballava més a gust en la base igualadina i en grups cristians i no violents. Finalment, vaig anar a raure entre els no alineats de l’Assemblea, els quals feien un grup sorgit de la comissió de serveis de les comunitats cristianes de base que d’ençà de mig any operaven de manera informal. N’eren participants actius Salvador Casanova, Ricard Lobo, Josep Ribera, Josep Dalmau, Jaume Rodri, Artur Ricart i Agustí de Semir. Josep Ferrer^[41] diu: «Salvador Casanova fou un dels impulsors més decidits i dels animadors més entusiastes i actius, juntament amb Ricard Lobo, Josep Dalmau i altres, del grup de no alineats, prou nombrós, constituït formalment al març de 1972 mitjançant un manifest-programa que fou comunicat a la tercera sessió de la comissió permanent de l’Assemblea al maig següent. Era el resultat de l’experiència de mig any de treball dins l’organisme unitari, durant el qual gent com Salvador Casanova, no lligada a cap grup polític, hagué d’assistir i resistir-se a l’estira i arronsa i maniobreig dels partits».

El manifest-programa Ens presentem els grups no-alineats membres de l’Assemblea de Catalunya deia: «La lluita per les llibertats democràtiques no és exclusiva dels partits polítics. Diversos grups independents han trobat en l’Assemblea l’instrument i el marc per exercir la responsabilitat política que el moment exigeix. Així, ens hem coordinat amb dues finalitats:

Al meu judici fou un grup molt actiu. Només compensà en part la predominant pressió política dels partits. Jo notava a vegades la presència de «submarins» que ens hi havien introduït. Podien ser signes de la meva suposició del predomini dels comunistes en l’Assemblea. Altres signes n’eren la mateixa creació dels no alineats com a reactiu, i, posteriorment, el fet que els homes més actius del grup es decantessin a favor del tarradellisme. Poc a poc les tensions s’anaven polaritzant en dos sentits: comunisme versus tarradellisme. Jo, en aquells temps, com ja he dit, en la meva crassa ignorància de la història recent del país, ni tan sols coneixia l’existència de Josep Tarradellas.

Josep Dalmau i Jaume Rodri l’anaren a veure, i en tornaren dient: «Ell està molt convençut que és el president legítim de la Generalitat de Catalunya, i en convenç la gent que va a veure’l». Jo només coneixia el Consell Nacional Català de Londres, presidit per Josep M. Batista i Roca, que representava una mena d’oposició a Tarradellas en l’exili, la qual cosa em tenia aleshores en una gran confusió.

Semblarà mentida, política-ficció, però es reflectia a Catalunya la polarització mundial dels blocs Est i Oest. Uns parlaven de la conspiració comunista contra Catalunya per via PCE-PSUC i blasmaven l’Assemblea en tant que instrument per incidir en el país. Val a dir que tant Tarradellas com Batista i Roca eren ferms anticomunistes. L’un, d’afinitat nord-americana i l’altre, britànica? Més flexibles, però igualment anticomunistes, es manifestaven Josep Dalmau, Ricard Lobo i Jaume Rodri. En canvi, altres parlaven d’afinitat francmaçònica en Heribert Barrera, de la influència del servei secret britànic sobre Batista i Roca i de les relacions que mantenien Tarradellas i Josep Dalmau, cadascú per la seva banda, amb la CIA. En aquells anys d’agitació universitària Josep M. Reguant també era assenyalat com a home de la CIA.

De Tarradellas en corrien de l’alçada d’un campanar. A part el destí dels diners de la Generalitat i el preu de la finca de Saint-Martin-le-Beau, es deia que quan ell era a la presó (en la França de Vichy), se salvà de ser lliurat a Franco, com ho fou Lluís Companys, perquè en una visita que li féu el ministre francès de l’Interior (agent ocult de la CIA), aquest li aconseguí la llibertat sota aquesta triple promesa:

Aquests extrems poden constituir una hipòtesi explicativa de molts fets de l’època, perquè sembla que els tres punts s’anaren complint. Caldrien dades contrastades per contradir-ho. Al cap i a la fi una hipòtesi només és una hipòtesi. Com era de suposar, Catalunya, com qualsevol altra part del planeta, era i és camp adobat per a les ambicions dels blocs poderosos de la Terra.

Per la banda de l’Est, la Unió Soviètica poca cosa podia fer-hi, afeblida com estava per les dissidències derivades de la invasió de Txecoslovàquia (1968) i molt més, com veurem, per l’inexorable setge internacional, malgrat el moviment eurocomunista hereu seu en les terres perifèriques del bloc. L’eurocomunisme, tot i que havia revisat continguts, practicava el mateix estil soviètic en els seus procediments i era temut i perseguit pels líders del bloc occidental. Un dels problemes de Richard Nixon fou sempre la manera d’enfrontar-se a l’ascensió de l’eurocomunisme (un altre, la terrible guerra de Vietnam). Per la banda de l’Oest, un hàbil jueu, Henry Kissinger, emigrat d’Alemanya el 1938, vinculat als Rockefeller des de 1956 i estratega armamentista del Pentàgon de 1956 a 1968, va ser escollit per Nixon com a secretari d’estat per dirigir la diplomàcia dels EUA.^[42] Ja abans havia dirigit els serveis secrets nord-americans. «Totes les propostes de la CIA per realitzar accions encobertes —incloent els subsidis als dirigents polítics, partits o publicacions de l’estranger; la ingerència en eleccions; les activitats de propaganda de certa envergadura i les operacions paramilitars— cal que siguin aprovades, en tot cas, pel president (dels Estats Units) o pel Comitè dels 40. Durant els darrers vint-i-cinc anys aquest organisme ha estat anomenat també Grup Especial, Grup 54-12 i Comitè 303. El nom ha canviat en pujar al poder un nou president o bé quan la seva existència ha arribat a ser coneguda públicament. L’omnipresent Kissinger presideix aquest comitè com també els altres tres principals grups que des de la Casa Blanca supervisen els diferents serveis secrets».^[43] I afegeix: «Henry Kissinger continua sent president del Comitè dels 40 tot i haver esdevingut secretari d’estat».^[44] La CIA només obeeix, ell sempre mana. El mateix director de la CIA ho reconeix. No s’ha fet mai res d’important a la CIA «sense tenir la corresponent aprovació governamental, concedida a alt nivell fora de la CIA».^[45] Com a secretari d’estat posà en circulació una manera de fer que va anomenar-se distensió. La Pepsi-Cola, de la qual Nixon havia estat vicepresident, va poder instal·lar-se a la Unió Soviètica. En 1973 Nixon viatjaria a Pequín. Però per sota, EUA reforçaria Van Thieu del Vietnam, ajudaria al cop militar de Turquia que havia de fer dimitir Demirel i, abans de 1973, la CIA despendria més d’un milió de dòlars en la corrosió del procés d’unitat popular de Xile que provocaria el cop d’Augusto Pinochet. Ja des del 1964 la CIA intervenia a Xile per frenar la pujada del socialisme d’Allende. «Si no hagués existit la CIA per fer aquesta feina d’amagat, és gairebé segur que el govern dels EUA no hauria tractat d’intervenir directament en les eleccions de Xile, posat que, com és natural, no desitjava reconèixer públicament les seves accions».^[46] Per tal que guanyés Frei i no Allende la CIA, el 1964, invertí vint milions de dòlars del diner públic nord-americà.^[47]

Són només detalls d’un estil de fer les coses: ara, enduriment de la guerra al Vietnam i adés pressions eficaces sobre Noruega perquè concedís el Nobel de la pau del 1973 ex aequo als dos homes-símbol dels bàndols contendents: Henry Kissinger, que l’acceptà, i Le Duc Tho, que el refusà. Davant uns tals interessos, deixeu-m’ho dir, ¿quina probabilitat hi tenia una candidatura com la que promogueren el 1975 Josep Dalmau, Jaume Rodri i altres a favor de Xirinacs, un obscur pres polític de Carabanchel?

Resultava difícil per a alguns decantar-se cap a l’Est o cap a l’Oest. Jo, en concret, català i d’esquerres, no sabia cap on anar. L’esquerra més eficaç refusava el nacionalisme i el catalanisme més eficaç no sempre era d’esquerra. A més, en aquells dies ni el catalanisme era sempre independentista ni l’esquerra, esquerrana. En aquells dies la meva posició quedava ben reflectida en la Presa de posició del Col·lectiu d’Igualada (Anoia) davant l’Assemblea de Catalunya, (novembre de 1971):

Mentre, a l’Estat espanyol: «La néta de Franco, Carmen Martínez Bordiu, contrau matrimoni amb Alfonso de Borbón Dampierre, cosí germà de Juan Carlos. Era fill del segon dels hereters d’Alfonso XIII, don Jaime, que havia renunciat els seus drets per la seva condició de sord-mut».^[48] El franquisme coaccionava Juan Carlos tot insinuant un possible nou camí de sortida a la seva autoperpetuació —«el Movimiento se sucede a sí mismo»—, a base d’unir Moviment i Monarquia.

Dimecres, 25 d’abril

El dia 6 a dos quarts d’onze del matí havia de comparèixer a Madrid davant el TOP per a la vista del judici oral. No m’hi vaig presentar. Vaig anar senzillament a treballar com qualsevol dia. A casa, amb amics i familiars, hi havia una atmosfera tensa.

Avui i el 9 de maig s’organitzen a la parròquia de Sant Miquel del Port de la Barceloneta uns actes oberts contra la repressió. Hi assisteix tota mena de gent. Els convoquen grups cristians de Barcelona. Em preguen que hi exposi la meva campanya.

A la sortida de l’acte la gent em deia: «Dius el que vols, ataques el règim, ningú no t’ho impedeix, no et detenen, ets l’home més lliure de l’Estat espanyol».

Per què? No és gaire coneguda la força del mètode de lluita no violenta. Sempre que es pugui cal actuar fora de la clandestinitat, a l’aire lliure. Qualsevol dels seus actes té més ressò que llargues lluites subterrànies. A més, com deia Gandhi, «quan fuges del càstig el càstig t’empaita i quan empaites el càstig, el càstig et fuig». El sistema s’hi pensava molt abans d’agafar-me. He de dir tristament que els frens partidistes dels meus amics anirien castrant una campanya no violenta poderosíssima i ben plantejada que ens hauria pogut menar a la independència. La gent que m’envoltava tractava d’estendre a molts allò que jo havia començat en solitari per no coaccionar ningú. L’Assemblea de Catalunya era l’organisme ideal per emmarcar aquesta feina, només possible en uns anys fluids de desglaç després d’una llarga opressió. Més endavant, en unes circumstàncies semblants, molts països de l’Est han actuat amb més seny, més unitat, més valentia i han assolit la independència.

Dilluns, 31 de juliol

Després de la provocativa intervenció que havia fet a Sant Miquel del Port l’abril passat, el sistema repressor del règim no es va bellugar contra mi. Semblava mentida. Ningú no s’ho acabava de creure. Els de casa deien que potser esperaven l’estiu per no fer tanta remor. De tota manera tenia el domicili més vigilat que mai. Van fer canviar el guarda de nit de la discoteca veïna i van posar-hi un guàrdia civil retirat amb permís d’armes i ordres d’aturar i àdhuc de detenir qualsevol sospitós. La guàrdia civil feia ronda de nit i prenia la matrícula dels cotxes estacionats en el nostre carrer, Serrallonga, de la Torre de Claramunt, a altes hores de la nit. A primers de maig van telefonar del TOP al bisbe de Vic —Doctor Ramon Masnou— per saber si jo estava avisat. Del bisbat respongueren afirmativament. I no va passar res. En el lloc on treballava tampoc se’n sabien avenir.

El 13 de maig se celebrà en la clandestinitat la tercera permanent de l’Assemblea de Catalunya. Si a la segona hi assistiren 41 delegacions, aquesta vegada van ser seixanta. Vitalitat in crescendo! S’aprovà la campanya en favor del coneixement popular de l’Estatut d’Autonomia del 1932. Fou molt extensa. Preparava el futur eslògan que agafaria tant vigor: «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia». La gent descobrí un text fins aleshores molt poc conegut. Pedagogia popular. Es reedità perquè s’havia esgotat. Es feren conferències. En recordo una de molt solemne a la sala Claret (Llúria, 5, Barcelona) pronunciada per Heribert Barrera: d’aquesta manera contestava a alguns que, com ja he dit, no es fiaven d’ell. Deien que rebia consignes de la maçoneria de Madrid. Altres radicals advertien que partir de l’Estatut del 1932, que va néixer condicionat pel parlament de Madrid, en comptes d’agafar com a base el de Núria de 1931, elaborat sense condicionaments centralistes, era ja una claudicació de la nostra sobirania irrenunciable. Jo em sentia més a prop d’aquests darrers. No fou una mostra de feblesa, com diria Vázquez Montalbán, sinó de força del PSUC amb l’aquiescència de socialistes, burgesia i nord-americanistes, tots ells interessats a evitar la independència.

La gent responsable pensava que el TOP intentaria detenir-me i processar-me durant l’estiu quan la gent se’n va de vacances, i em demanaren que m’amagués.

—Si ells no t’han volgut agafar a l’hivern, nosaltres no volem que t’agafin a l’estiu.

Els vaig responsabilitzar de la petició. A mi m’era igual amagar-me o no. Però per raons de reacció conjunta davant una possible detenció meva no volien que m’agafessin a l’estiu.

Tot el més de juliol vaig estar amagat. Ningú no va observar cap intent del TOP de detenir-me. Per consegüent, a l’agost em vaig reintegrar a la feina.

Un dia de primavera, ignorant la vigilància discreta a què estava sotmès, ben entrada la nit, vingueren uns amics a veure’m. No els recordo tots. Hi havia Lluís Fenollosa, Jordi Bosser, Ramon Folch i altres. Amb un candor que desarmava em preguntaren:

—A tu t’agrada ser líder?

Frueixo de ser senzill amb els senzills i astut amb els astuts.

Els vaig respondre candorosament:

—No. Ells afegiren:

—A nosaltres tampoc no ens agrada el «liderisme».

Però els enemics en promocionen de molt bons i el poble s’hi acostuma i els segueix. En aquests moments ens aniria bé un líder per oposar-lo als seus. Per fer un servei al país, t’hi prestaries? Nosaltres estaríem disposats a promocionar-te.

Ja sé que més d’un se n’horroritzarà. Hi ha gent visceralment o ideològicament «antiliderista». L’antiliderisme estava de moda en aquell temps, després del maig del 68. No es podia pronunciar la paraula «director». Calia dir «moderador», «coordinador». Tot ho feia l’equip, i la història la feien les masses i els pobles, no les persones individuals. A més, feien tremolar els messiànics, els testimonialistes, els carismàtics. ¿Qui eren ells per consagrar-me líder i per considerar-ho un servei al país? ¿Com em podia plantejar jo d’acceptar tal proposta?

Però les coses són com són. M’hi vaig avenir amb la condició que el meu «liderat» durés just el temps estrictament imprescindible. I ara ho explico aquí després de vint anys. La personalització, com la popularitat, poden ser bones o dolentes. La història ho jutjarà. Hi ha gent molt més tortuosa que ho nega i fa el mateix entre bastidors.

El cas és que aquell grup amb noves aportacions actuà amb molta intel·ligència i eficàcia en aprofitar, potenciar i estendre tot el que jo feia durant els anys més negres del final del franquisme. Em semblà que eren independents dels grans grups de pressió. I amb l’arribada de les primeres llibertats es fongueren discretament i mai no m’han passat factura.

En aquest punt he de reconèixer que la meva actuació en la transició va ser força personalitzada. També he de dir que sempre vaig estar obert a consells, a participacions, i disposat a integrar-me en campanyes més àmplies, a servir objectius consensuats com l’autodeterminació, l’amnistia o les llibertats i els drets humans. I la raó principal de la meva personalització no era imposar-me, com altres temien i com s’ha vist que no passà mai —algunes vegades per desgràcia— sinó al contrari, per no imposar-me, per aconseguir col·laboracions de persones convençudes. És una condició del mètode no violent. A part que jo, amb el temperament que tinc, em floria en les taules de discussió política i amb els estires i arronses. Sóc home d’estudi i de camp. O estudiava les discussions i debats o actuava en conseqüència. Sóc així. Gairebé mai no he fet allò que més m’atreia, sinó, sempre a contracor, allò que em demanava la consciència ètica. Així tinc ara el cor. Se m’ha arribat a titllar de masoquista.

Diumenge, 22 d’octubre

Vaig assistir a la quarta permanent de l’Assemblea. Hi participaven cinquanta-cinc delegacions. L’ordre del dia era:

Ordre del dia dens i llarg. No l’especificaré pas tot. Espigolo en les meves notes allò més significatiu per tal que el lector vegi, una vegada més, la vivacitat de l’Assemblea:

Diumenge, 12 de novembre

La tenora de la cobla de la ciutat veïna de Torelló omplia amb les seves estridències entranyables tota la vila de Ripoll des de les onze del matí. Tothom ballava sardanes, fins els treballadors vinguts d’Andalusia que encara no ho havien fet mai. Per vergonya meva, jo també estrenava aquell dia el ball de la sardana. Tres mil congregats de tot Catalunya.

La força pública es va anar espessint. A la tarda es va celebrar una magnífica sessió al bell mig de la plaça del Monestir. Tots asseguts a terra. Una de les coses més emocionants va ser veure els obrers immigrats intervenint en l’idioma que podien, parlant de la nació catalana que ells adoptaven per solidaritat amb els catalans d’origen, vivint la repressió contra els treballadors. Es va parlar i es va cantar.

El cel s’anava ennegrint. I una companyia de la guàrdia civil vinguda expressament de Puigcerdà ens anà envoltant, fins que ens comminaren a dissoldre’ns. Cops de culata, puntades de peu. Jo vaig quedar dels últims. Les campanes es posaren a tocar a morts en senyal de protesta. La corrua caminava lenta carrers estrets avall cap al pont del riu i l’esplanada dels autocars. Com que era dels últims vaig rebre més cops dels guàrdies impacients. Vaig decidir, tot obeint consignes, escapolir-me entre la gent avançant més de pressa. Això alertà els guàrdies, que em començaren a empaitar. A l’entrada del pont em van detenir, a dos quarts de cinc de la tarda. En solidaritat i protesta s’entregà el vicari de Ripoll, Mn. Pere Fradera. Ens van retenir en el pont i tota la gent en passar escridassava la força pública i ens donava ànim.

Un comunicat del secretariat de la permanent de l’Assemblea ho reflectia així:

Al furgó trobàrem un altre detingut, Lluís Fenollosa. Al cuartelillo, preguntes i més preguntes. Temps per ells consultar amb Barcelona. Van deixar anar el vicari. I a Fenollosa i a mi se’ns van endur a mitjanit cap a Girona. Ens van retenir tres dies a la comissaria de policia. Fenollosa, en un calabós infecte, fred, humit, gairebé a les fosques tot el dia. A mi, per la meva condició de capellà, en el passadís immediat, en ple corrent d’aire. Moltes consultes. El 14 de novembre van decidir posar en llibertat Fenollosa; abans ell havia presentat recurs contra una multa de 25.000 pessetes. Jo em vaig negar a pagar la meva multa de 50.000 i van pactar amb els superiors escolapis un arrest substitutori de dotze dies que hauria de complir a la «presó» concordatària que seria… el col·legi dels escolapis d’Olot!

Tot plegat, una sorpresa. No m’havien consultat res. Sense donar-me explicacions em trobava traslladat a Olot. Allà vaig parlar amb el pare rector dels escolapis, Lluís Guixà. Jo no acceptava el pacte entre Església i Estat. No volia privilegis. Davant l’Estat volia ser només un ciutadà qualsevol. Volia fugir de la «presó». Consultes amb el pare provincial. Semblava que pretenien deixar escolar els dies sense respondre’m. ¿És presó o no és presó una casa de religiosos? Això els desconcertava.

El 20 de novembre em van venir a veure Fradera i altres sacerdots de Ripoll. M’explicaren que el diumenge 19 a les misses de Ripoll havien llegit una homilia molt valenta de solidaritat amb el poble i contra la repressió pels fets ocorreguts el dia 12. Actuaren amb molta responsabilitat. L’homilia es va difondre per tot Catalunya. Bon exemple!

Transcorreguts els dotze dies, el governador civil de Girona, Victorí Anguera Samsó, em va fer saber que el ministre de Governació del govern de Madrid, assabentat de la meva actitud davant el TOP, recomanava un enduriment. El governador civil va llegir al pare rector fragments del meu manifest de Sant Miquel del Port. El ministre també el tenia. Em va imposar trenta dies d’arrest, pena màxima que la nova Llei d’Ordre Públic li permetia.

Dos dies després, el 27 de novembre, Tomás Garicano Goñi, ministre de Governació, es despenjà amb un insultant discurs a les Corts espanyoles anunciant la dràstica aplicació dels aspectes més durs de la nova llei a la repressió en tot l’àmbit de l’estat. «Les armes són per fer-les servir», etzibà.

Finalment, a finals de novembre, vaig trencar pel dret. Vaig prendre una decisió i la vaig transmetre al governador civil de Girona:

Dia primer de desembre, a l’hora finalment prevista, vaig sortir. La guàrdia civil ja m’esperava a la porta. Intentà prendre’m declaració. M’hi vaig negar. Em van conduir al jutjat d’Olot i de nou a la comissaria de Girona on vaig passar tres dies més en un altre passadís també ple de corrents d’aire. Dormia a terra. Què farien? No havia acceptat el privilegi, hauria d’acceptar el càstig desorbitat. En protesta contra la repressió vaig iniciar una vaga de fam. Durant els tres dies que vaig passar a Girona em vaig negar a menjar. La família, sol·lícita, em portava aigua. L’arrest substitutori arribava fins al dia 12 de desembre. Van decidir que el complís a la presó concordatària de capellans… de Zamora! I així m’ho van comunicar. Pensava que una vaga de fam de dotze dies no tindria prou força, i arriscant-me molt, potser massa, el dia 2 vaig començar, a més de la vaga de fam, una vaga de set, que duraria 10 dies. No beuria ni aigua. Perillós.

A la matinada del 3 de desembre em van dur emmanillat de Girona a Zamora. Llarg viatge en cotxe policial. Conductor davant i, darrere, jo entre dos policies, ben juntets. Ells dinaren davant meu en un hostal sota l’ombra del Moncayo, ja encaputxat de neu. Se’ls va posar malament el dinar per culpa de la meva vaga. A les deu de la nit arribàvem a l’immens casalot de la presó provincial de Zamora, una mica allunyat de la capital, envaït per la humida boira del Duero. A dormir a la cel·la. Al matí els funcionaris, el capellà i el metge de la presó s’assabentaren de la meva vaga de fam i set.

Vaig quedar incomunicat. Els capellans bascos detinguts se n’assabentarien per camins tortuosos. Intentarien donar-me tot el seu suport. Quan ja feia cinc o sis dies de la vaga, el metge temia per la meva vida. Manà als funcionaris que passessin a veure’m cada hora. Ell venia dues vegades al dia. Faltà al deure de callar i ho digué al bisbe de Zamora Ramon Buixarrais. Aquest va avisar la meva família i em va venir a veure a la presó. Li vaig fer veure que l’Estat espanyol no era de dret i que calia denunciar-ho.

El dia 9, el metge va decretar el meu trasllat a l’Hospital Provincial, on m’instal·laren amb dos «grisos» a la porta. M’ofegava la calor seca de la forta calefacció de l’hospital. Crec que a la presó la humitat del Duero em subministrava, en respirar aquell aire, l’aigua que no bevia. A l’hospital la sequedat i la vaga de set feien que sagnés abundosament pel nas. Arribaren els familiars acollits fraternalment pel bisbe. El dia 12 al matí se’n van anar els guardians. Jo vaig demanar aigua, però la monja, supercaritativa, cregué que el que necessitava era una sopa ben substanciosa carregada de pebre vermell. Sentia que em moria. El dia 13 em donaren l’alta de l’hospital provincial Rodríguez Chamorro de Zamora. Tot el viatge de tornada via Madrid, vaig tenir vòmits i diarrees. Gangues de l’ofici. Vaig arribar a casa, a la Torre de Claramunt, i la mirava com si jo hagués ressuscitat, perduda i recuperada. Estranya sensació.

El butlletí clandestí «Solidaritat»^[51] cloïa la seva informació del cas amb aquesta reflexió: «Sorprèn que amb un judici pendent al qual no es va presentar, i no havent complert l’arrest governatiu fins i tot després del discurs de Garicano Goñi, hagin deixat Xirinacs en llibertat».

Però la manifestació de Ripoll del dia 12 de novembre fou el primer toc d’alerta de la força que té un poble unit quan baixa al carrer a exigir allò que és seu. Si el novembre de 1971 reconquerírem fàcticament el dret de reunió pacífica, el novembre de 1972 recuperàvem el dret de manifestació pacífica.

A poc a poc anàvem sortint de la clandestinitat. Aquesta forma de lluita no violenta, democràtica, pacífica i pública és molt més forta i eficaç que no sembla a primera vista. Ja ho anirem veient més endavant. Però des d’ara, no ho oblidem, aquest començava a ser el nostre exèrcit, la nostra força, la nostra defensa, la nostra raó fàctica d’existir com a nació sobirana, l’única eina de què disposàvem per fer valer els nostres drets nacionals i la nostra voluntat política.

No teníem diners —l’intent de Banca Catalana s’esvaí com un bolado—, no teníem exèrcit propi —els grups armats no passaren mai de petites minories heroiques—, no teníem mitjans de comunicació —la «Veu», el butlletí i uns quants periodistes abnegats constituïen una aportació merament simbòlica—, no disposàvem d’una administració estatal —la suplia l’organització del PSUC, molt disciplinada, però que aviat mostrà les seves deficiències—, no hi havia cap potència internacional interessada a ajudar-nos eficaçment —tot i que la gent de bona fe d’altres països en ocasions concretes ens donà suport—. Si vol ser sobirà, cada poble s’ha de salvar a si mateix. Només es pot dir responsablement «som una nació» si s’està disposat a alliberar-se des de la pròpia força. I l’única força nacional de Catalunya era la possible mobilització popular a partir de l’organisme unitari que era l’Assemblea, amb tots els seus defectes.