BENÈVOLA CONCLUSIÓ DE LA PRIMERA PART

El franquisme al juliol del 1976 conservava una rereguarda encara poderosa d’ultres històrics (Girón, Fernández Cuesta, Utrera, Solís, Alonso Vega, Blas Piñar, Sánchez Covisa, Milans del Bosch, Pita da Veiga, Iniesta Cano, Campano, García Rebull, Pérez Viñeta, Cantero, Nieto Antúnez, Rodríguez de Valcárcel, Martín Sanz, Martínez Bordiu, Álvarez Molina…).

Hi havia un sector «semiaperturista». (Arias, García Hernández, Rosón, Primo de Rivera…). Comptava amb un Opus Dei —els «tecnòcrates»— que s’havia anat tancant (López Bravo, Fernández de la Mora, López Rodó…).

També hi havia la democràcia cristiana (Silva Muñoz, Castiella, Osorio García, Oreja, Lavilla…). Existia també la família monàrquica (Areilza, Armada, Domecq, Puig de la Bellacasa…). S’havia destacat en el seu intent de reforma el fraguisme (Fraga, Garrigues, Martín Villa, Cabanillas, Robles Piquer…) que més tard configuraria Alianza Popular (AP) i el Partido Popular (PP) i que recuperaria gent dels grups anteriors. I finalment, en primera fila del canvi, s’anava dibuixant el suarisme sorgit de la facció aperturista del Movimiento (Herrero Tejedor, Fernández-Miranda, Suárez, Abril, Gutiérrez Mellado, Ansón, Cassinello…), que desembocaria en la Unión de Centro Democrático (UCD).

En el desenvolupament de la transició hi hagué molts salts de personatges d’un grup a l’altre, especialment cap a l’UCD, que s’endevinava victoriosa. El joveníssim Adolfo Suárez era al capdavant encarregat, si no de salvar el gran vaixell del franquisme, sí, en la mesura del possible, tots els seus tripulants. Així ho volia l’«amo» internacional a través del rei d’Espanya. Emilio Romero deia:^[246] «Suárez va ser elegit per ser manat, per col·laborar sense posar entrebancs en el canvi de règim per la Monarquia. Pagava el seu goig inenarrable i màgic de president amb l’obediència incondicional».

El conjunt de l’exèrcit franquista, malgrat les seves dissensions internes, era encara molt fort. Calgué la més depurada estratègia per reduir els diferents corrents, tots molt forts, a una proposta única per presentar a l’oposició. Però no és cert que el franquisme caigués sol. El franquisme tingué prou força per portar tot sol, sense l’ajut de l’oposició, la iniciativa política.

Entre l’oposició trobem grups com el de Gil-Robles que havien entrat en el joc de les «associacions» franquistes, grups demòcrata-cristians d’oposició, com el del trànsfuga del Movimiento, Ruiz-Jiménez; trobem Coordinación Democrática, resultat de l’acostament de la Junta Democràtica liderada pels comunistes (Carrillo) a Calvo Serer, trànsfuga de l’Opus, i a la Plataforma Democrática liderada pel PSOE (Felipe González). Aquesta Coordinación Democrática tenia moltes tensions internes i era poc operativa.

Hi havia molts grups socialistes altres que el PSOE liderats per Tierno Galván. Hi hi havia moltes Taules, Assemblees, Plataformes i Juntes amb criteri territorial escampades arreu de l’estat, i amb un poble al darrere relativament acostumat a mítings, vagues, manifestacions i, en alguns casos —com a Euskadi, acostumat a la lluita armada (ETA, FRAP, GRAPO…)—. Tot plegat formava un conjunt bastant heterogeni i incoherent, els resultats del qual eren d’una gran feblesa palesa en la contínua rebaixa de les exigències de canvi. El juliol de 1976, l’oposició pràcticament ja havia acceptat sense batalla la monarquia en comptes de la república, la regionalització de l’Estat espanyol en comptes del reconeixement de les nacions, i la reforma consensuada amb els franquistes en comptes d’una autèntica ruptura democràtica.

Només ETA i la seva alternativa KAS, i els catalans del Principat es mantenien en peu de guerra per la ruptura. El Principat, malgrat la fortalesa del règim franquista, representava una força d’oposició molt àmplia i coherent que podia capgirar la situació si actuava unitàriament, com havia començat a demostrar-ho. I Madrid ho sabia i ho temia.

Catalunya tenia la sort de disposar en primera fila de tot un pes pesant de la política, dipositari de la legalitat catalana i republicana: Josep Tarradellas. Era un do del cel inestimable amb una experiència clarament superior a la del jove, inexpert i manejable capdavanter dels franquistes, Adolfo Suárez. Un cap.

Tenia, a continuació, una unió de partits polítics important, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, amb CDC (Pujol), CSC —després PSC-C— (Reventós), EDC (Trias Fargas), ERC (Barrera), FNC (Cornudella), Partit Carlí de Catalunya (Badia), PPC (Colominas), PSAN (Moners), PSUC (López Raimundo), PSC-R (Pallach) i UDC (Canyellas). No hi eren tots, però potser eren els onze partits catalans més importants. Aquest consell havia fet un llarg rodatge de treball coordinat en l’anterior Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Un estat major.

No cal dir que el nostre país comptava amb l’Assemblea de Catalunya, sens dubte la formació protagonista i capdavantera en la lluita contra el règim durant sis anys (1971-1976). El seu mètode era la no-violència, com ha quedat àmpliament consignat en la primera part d’aquest llibre. Els centenars de representants que assistien a les seves permanents i en dirigien les accions eren de tot Catalunya; hi havia persones procedents de la majoria de sectors socials, culturals i econòmics que com es veurà demostraren tenir una gran capacitat de mobilització. Els quadres d’un exèrcit complet.

I finalment el poble català era bastant culte, procurava estar informat i sabia ser valent com demostrà tantes vegades. Un poble prou intel·ligent que sabia crear insospitats fronts de lluita amb què sorprendre l’enemic (l’escola catalana, la nova cançó, la marxa de la llibertat…). Un poble amb un sentiment i una voluntat nacionals com brases que a la mínima bufada dels seus líders s’encenia en una foguera temible. Un poble amb un 40% d’immigrants que en aquells temps, gràcies a l’acció de militants com Francesc Candel, Ignasi Riera i tants i tants altres —especialment del PSUC i de CCOO— participaren en els moviments de recuperació nacional agermanats amb els catalans d’origen, amb fe i confiança. Un poble que tot i ser majoritàriament petit burgès votà socialista en les primeres eleccions perquè la preocupació pel problema social era molt estesa. La tropa valenta.

¿Què més podia demanar Catalunya per afrontar amb èxit aquell moment crucial, aquella justa definitiva que s’encetà el 3 de juliol de 1976 i que donaria la mesura exacta dels dos contendents?

Els líders del nostre país des de Tarradellas fins als caps dels partits polítics no legals, en aquest moment de la narració mantenien el principi de ruptura democràtica. Era plenament vigent el pacte unitari entorn dels quatre punts de l’Assemblea on tots participaven. Hi havia una voluntat plena i manifesta d’acció unitària, un consens sobre la necessitat de promoure una assemblea nacional i un govern provisionals amb una «única veu pactant», «de Lliga [Regionalista] a Lliga [Comunista Revolucionària], sense fusions ni confusions». Pluralisme vertebrat.

Tot això queda exposat i provat a bastament, encara que ja en el transcurs del darrer any van començar a aparèixer algunes fissures.

Aquest cos de compromisos constituïa l’esperança de tot un poble que havia passat angoixes i sofriments i que continuava disposat a patir-ne. Aquest era el nostre patrimoni nacional, la nostra força, el nostre exèrcit en l’oportunitat històrica més important de la nostra nació. No es tractava de reconquerir les illes Malvines —els militars derrotats van ser jutjats i condemnats—; es tractava de reconquerir la pròpia nació.

Però aquesta no era la voluntat dels déus! I aquí, en la nostra terra cal que es faci la seva voluntat com es fa en el cel de les seves finances.

Vull acabar aquí aquesta primera part. Una segona part més ingrata tractarà d’explicar com els nostres líders, de tots aquests compromisos i del poble que els exigia i lluitava per fer-los realitat, en feren una pira sacrificial en honor dels déus. L’olor de l’holocaust arribà als seus narius sublims, els tocà el cor, i misericordiosos ens van recompensar amb la democràcia de què gaudim. Em podran dir que sóc negatiu, que generalitzo massa, que això provoca desencís i derrotisme, que així no hi ha manera de fer política, que la política és l’art del possible.

Qui així em jutja s’equivoca. Crec que he demostrat a bastament en aquestes pàgines quantes coses són possibles sense vendre’s als poderosos. Només cal romandre amorosament i orgànicament lligat al poble. Acostumar-se a obtenir la força política mitjançant el voler del poble, de les dones i homes de carn i os, de la seva feina i de les seves il·lusions, dels seus barris i comarques, de les seves cooperatives, entitats i tota mena d’organitzacions de base, i no per mitjà dels diners, dels impostos, de les armes, de la tècnica, de la propaganda i les intrigues. Cal no impedir, com es fa sistemàticament, l’accés del poble a la informació, a les fonts dels diners públics, als centres de decisió. Aquesta és encara la infanteria imprescindible. I la teníem! I la podem tornar a tenir si sabem i volem omplir el fossat ferest obert entre el poble i els seus líders.

Barcelona (Països Catalans),

Onze de Setembre de 1992.