1973

Diumenge, 25 de març

Vaig assistir a la cinquena permanent de l’Assemblea de Catalunya. Hi havia vuitanta persones de quaranta-tres delegacions.

El primer punt de l’ordre del dia es referia a l’estat de l’estudi d’un nou document posat en circulació: Cap a la segona sessió plenària de l’Assemblea de Catalunya. Al novembre de 1972 ja es donà a conèixer un Esquema d’avantprojecte. El secretariat de la permanent posà en circulació el document definitiu el 23 de gener de 1973 que constava de cinc parts:

Els no alineats vam presentar un qüestionari:

—Per orientar l’estudi i discussió del document.

—Per recollir les opinions, respostes i suggeriments que aquestes discussions aportessin.

Entre altres, hi figuraven aquestes preguntes: ¿Creieu interessant trobar altres punts, a més dels quatre de la primera Assemblea? ¿Què penseu de la possibilitat de constituir un govern provisional?

A la nostra comarca teníem uns problemes peculiars. Hi dominaven els militants d’USO, amb molta influència espanyola i, sobretot, asturiana, que eren refractaris a l’Assemblea. A poc a poc vam anar vencent les resistències. Llegeixo a l’informe sobre edició, distribució i discussió del document Cap a la segona sessió de l’Assemblea de Catalunya a la comarca de l’Anoia:

Conservo les respostes per escrit de quatre dels grups. També les notes de les abundoses intervencions i explicacions de moltes delegacions durant la permanent. No hi ha lloc per detallar-les. Tanmateix, són molt il·lustratives de la fe amb què es treballava.

En el segon punt de l’ordre del dia s’explicava el viatge fet gràcies als contactes de membres del PSUC amb el Partit Comunista Italià a les regions d’Emília-Romanya (majoria comunista), Toscana (majoria demòcrata-cristiana) i Llombardia (majoria socialista) per una delegació (catorze membres de molt variades tendències) de l’Assemblea de Catalunya, invitada pel Comitato de Spagna Libera italià els dies 5, 6, 7 i 8 de març de 1973. S’entrevistaren amb autoritats de Bolonya, Ravenna, Florència, Milà i molts altres indrets. L’Assemblea fou reconeguda com la representació unitària de la Catalunya en lluita contra el règim il·legal de Franco. Com afirma Josep Ferrer:^[52] «La delegació tingué especial interès a informar sobre el caràcter nacional, no regional, de la lluita antifranquista a Catalunya». La roda de premsa que va seguir quedà reflectida en «Avanti», «Corriere della Sera», «L’Unità» i «Il Giorno», de Milà.

Dimecres, 4 d’abril

Un full volant del dia següent deia: «L’opinió pública catalana ha conegut amb indignació que ahir, en les obres de la central tèrmica del Besòs, la policia matà a trets Manuel Fernández Márquez i ferí greument altres dos obrers de l’empresa COPISA, constructora d’aquesta central». El governador civil de Barcelona, Tomás Pelayo Ros, ordenà censura total de mitjans de comunicació. Públicament no es digué res de res. I, tanmateix, a les tres hores ho sabia tothom. Havia funcionat a la perfecció el sistema ancestral boca-orella.

Grups poderosos controlen els mitjans de comunicació —premsa, ràdio, TV…—, però no poden controlar la comunicació espontània del poble. Quan alguns radicals es queixen que no poden comunicar-se amb el poble potser no pensen que l’únic necessari per tal que la gent s’assabenti del que li convé és que la notícia realment li convingui. Si és així les notícies tenen potes i caminen totes soletes. Altrament, les vies s’embussen. Cal dir, tanmateix, que la possibilitat d’ús d’aquest mitjà natural de comunicació no invalida l’intent d’obrir a la democràcia els mitjans tècnics de comunicació de masses.

Entre els meus papers trobo un comunicat redactat en espanyol i amb data d’abril de 1973 que comença així:

Ignoro qui va fer aquesta trobada de gent de base i quina continuïtat tingué. Tanmateix, és sorprenent, més d’un any abans de la primera reunió de la superestructural Junta Democrática de España, celebrada al més alt nivell, com preconitzava la doctrina eurocomunista.

Dimarts, 1 de maig

A les dotze del migdia el càncer de l’oposició al règim a Catalunya havia segregat innombrables metàstasis per les muntanyes de la rodalia de Sant Cugat del Vallès. A la magnífica llum d’un sol primaveral s’albiraven tot de clapes estranyes pels boscos, comes, pujols i camps. Si la guàrdia civil hagués mirat s’hauria alarmat.

Què eren aquelles clapes?

El secretariat de l’Assemblea, en un comunicat datat el dia de la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril, sota el lema «L’Assemblea de Catalunya amb la classe obrera cap a un Primer de Maig de lluita per les llibertats polítiques i nacionals», havia fet una crida al poble de Catalunya a manifestar-se amb els obrers el Primer de Maig, conscient de la forta tensió creada arran de l’assassinat de Manuel Fernández Márquez al Besòs i de les tortures, judicis i altres repressions contra la classe treballadora en aquells dies.

Ara l’Assemblea ja no era tan «folklòrica». S’havia planificat la jornada de manera que al matí cada grup celebrés una reunió per separat, escampats per la rodalia de Sant Cugat. I aquest era el bell espectacle que es contemplava a les dotze del migdia.

A la tarda hi hagué una gran sessió al Sant Francesc de Borja dels jesuïtes de St. Cugat. I a continuació, una marxa pacífica fins a l’estació dels FFCC. Ens havíem aplegat més de vuit mil persones. Caminàvem cap a l’estació amb crits i cants. No teníem permís. I no passava res. Jo, després de l’experiència de Ripoll, tan recent, tremolava per dintre. Però no passà res fins a l’estació. Després, en algunes parades del tren alguns foren detinguts. Què havia passat? Senzillament, el destacament de policia enviat de Barcelona quedà atrapat en un embús a la carretera de l’Arrabassada.

La força del PSUC en l’Assemblea era més i més perceptible. Al març una representació d’aquesta marxà a Itàlia amb l’ajut del PCI. Al maig l’Assemblea participà en el reforçament del moviment obrer que en aquells dies també era liderat pel PSUC. Els partits eurocomunistes del món haurien d’haver fet un monument al PSUC. Va ser el que millor realitzà el «compromís històric» d’integració dels treballadors i la burgesia. És comprensible que els catalans que creien en el model europeu o americà de democràcia o en altres models no comunistes se sentissin marginats o manipulats. El món i la nostra Catalunya van ser, són i seran el resultat de la correlació de forces existent en cada lloc i moment. En l’Assemblea hi participaven molts altres sectors que els comunistes catalans. Però ells hi dominaven.

Per exemple, el Primer de Maig de 1973 —any del cinquantè aniversari de l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, obrerista i catalanista de cap a peus i de qui ja no es recordaven els comunistes— i al marge de la diada obrera comunista, el Front Nacional de Catalunya va difondre una proclama a través d’una instal·lació d’altaveus situada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona durant la ballada de sardanes de la tarda, després de deixar sentir unes notes d’Els Segadors:

Una veu d’home:

—Atenció, atenció, atenció. Us parla el Front Nacional de Catalunya.

Una veu de dona:

—Catalans: avui, Primer de Maig, jornada internacional del treball, recordem les lluites reivindicatives de Sant Adrià del Besòs, amb l’assassinat d’un company obrer, els nous combats a la SEAT, a Lámparas Z… Les forces antifranquistes del Principat de Catalunya s’han agrupat en una plataforma unitària: l’Assemblea de Catalunya. L’Assemblea de Catalunya és un primer pas cap a l’alliberament; alliberament que només serà total quan el poble català es constitueixi en un estat independent, democràtic i socialista…

El comunicat de FNC afegia: «Cal denunciar la funció de repressió que han adoptat els membres del Cuerpo de Mozos de Escuadra de la Diputación Provincial retirant violentament la instal·lació acústica, encara que no han arribat a temps per anul·lar l’emissió».

El FNC era també d’esquerra i amb sensibilitat internacionalista, però més inequívocament nacional; en canvi, la seva implantació en el món obrer era mínima. La força és la força. El FNC, amb altres, era dominant en el món de l’independentisme català, minoritari en superfície però poderós en profunditat. El PSUC, amb altres, dominava en el món del socialisme, majoritari en superfície i, com es veuria després, bastant feble en profunditat. Aquella era l’hora del PSUC, i bé o malament actuà amb fermesa.

Les meves notes del secretariat de l’Assemblea celebrat el 2-5-1973 parlen de vint-i-cinc detinguts: cinc detencions de joves a un bar de Sant Cugat, divuit a l’estació de Sarrià (tots a Via Laietana) i dos joves més a Badalona. Sembla que la Brigada Político Social, comandada per David Peña Álvarez, cregué que la nostra operació de Sant Cugat era una maniobra de diversió. Quan a la tarda van veure que no era una broma van intentar presentar-s’hi. A les 6 eren a l’Arrabassada. Arribaren a Sant Cugat a dos quarts de vuit, a misses dites.

En el secretariat hi havia satisfacció pel poder de convocatòria creixent palesat de Ripoll a Sant Cugat i per l’esperit unitari: nacionalistes, obrers, gent de comarques, autòctons i immigrats.

Dimecres, 9 de maig

El 20 de febrer m’arribà la comunicació que comparezca ante este tribunal (TOP) el día veintiséis de abril próximo a las diez horas de la mañana. Havia transcorregut més d’un any des de la citació anterior, a la qual no havia fet cas.

A mesura que s’acostava la data vaig anar desplegant l’estratègia de la campanya del refús. El primer d’abril Jordi Carbonell se’m va oferir per formar part d’una comissió pro campanya del refús. El 10 d’abril vaig presentar la proposta a la reunió del grup de no alineats de l’Assemblea. Se la van fer seva. Oleguer Bellavista em facilità material de Drets Humans el dia 11. El dia 12 em vaig posar en contacte amb el no violent madrileny Gonzalo Arias. A continuació vaig començar a fer conferències en diversos llocs. El 17, Ricard Lobo m’acompanyà a explicar la campanya al pare abat de Montserrat. Del 19 al 23, diada de Sant Jordi, vaig escriure un resum autobiogràfic i un manifest de la campanya. M’ho havien demanat els no alineats. El manifest era clar, punyent i ambiciós. El 26, visita a Justícia i Pau…, i no em vaig presentar al judici de Madrid! Els dies 3 i 7 de maig, reunions del grup responsable de la campanya.

Finalment, el 9 de maig de 1973 el secretariat de l’Assemblea de Catalunya nomenà la comissió oficial del refús.

El pare provincial dels escolapis, Josep Almirall, em comunicà que de Madrid no deien res. En la reunió del diumenge, dia 13, ens van comunicar que el pare abat es comprometia a publicar el resum biogràfic. Dia 16: conferència sobre no-violència a Òmnium Cultural, de Terrassa. Els objectors de consciència, que menaven una seriosa campanya no violenta, eren els més receptius. El dia 19 va enviar-se als bisbes de Catalunya la documentació sobre la campanya del refús. Aquell mateix dia se celebrà la primera reunió plenària de la comissió. A més dels primers no alineats hi van assistir dos membres del FNC, un del PSAN, i un d’UDC i del SOC. Ningú del PSUC. La campanya no solament era popular sinó també política i sindical. Se’n va discutir l’abast i el de la comissió. Si no hi havia reacció del TOP caldria suspendre-ho tot.

Com es pot veure els frens començaven a funcionar. Es volia fer dependre massa la campanya de les meves aventures amb el TOP. Crec que era una postura interessada en no popularitzar i fer més participativa la campanya: una equivocació. En el meu document no la plantejava com una cosa meva sinó de tots. Però això feia témer als polítics la seva pèrdua de protagonisme. A més, era un estil de lluita molt eficaç però que no es basava en la consecució i l’exercici del poder d’uns pocs sobre molts, sinó en la coresponsabilitat de tots. Els que practicaven l’estil tradicional de fer política —tant en la clandestinitat com en la legalitat— no hi estaven acostumats i els semblava que trepitjaven terreny pantanós.

El dia 20, se celebrà la sisena permanent de l’Assemblea de Catalunya. 124 assistents i 54 delegacions. Molt interessant. Bandera Roja acceptà els quatre punts. Van intervenir, a més, el PSUC, el MSC, l’Assemblea del Bages, UGT, Blanes, sectors de CCOO, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, el PPC, el PSAN, grups del Baix Llobregat, plataformes universitàries pro Assemblea de Catalunya, comissions de barri, l’Assemblea de Terrassa, el SOC, comissió de mestres i llicenciats, el PSOE, i Lleida. De la diada de Sant Cugat —molt positiva— es criticà la falta de direcció de l’Assemblea i la instrumentalització per part d’un grup —que tothom identificava— perquè això feia perdre credibilitat. ¡No va quedar temps per parlar de la campanya del refús!

El dia 22 de maig, acompanyat de Ricard Pedrals i d’Anton Canyellas, vaig visitar l’arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany. Pedrals va fer d’introductor, jo vaig explicar i Canyellas donà el sentit polític. L’arquebisbe escoltà molt, i prou. Fred.

El dia 25, els mateixos vam visitar l’arquebisbe de Tarragona, Josep Pont i Gol. Demostrà estar molt assabentat de les activitats de l’Assemblea. Ens va rebre molt cordialment i mostrà un gran interès. Va prendre notes. Es definí contra el bisbe Guerra Campos. Temps a venir recolliria en «La Hoja Parroquial» de la seva diòcesi les vicissituds de les meves campanyes (vegeu, per exemple, la de diumenge 13 de juliol de 1975).

La reunió de la comissió del refús va decidir el dia 30 ajornar la campanya per a la tardor. Malaguanyats esforços! El dia 6 de juny, em van avisar que el TOP havia decretat presó preventiva contra mi. ¡Aviat hi hauria una ordre de recerca i captura!

Sumari 83/79 del tercer jutjat del TOP, sobre propagandes il·legals (30-5-1973): «Per raó de les injustificables incompareixences del [?] de gener de 1972 [fals: l’anul·laren ells], 6 d’abril de 1972 i 27 de gener de 1973 [fou el 26 d’abril], es decreta presó incondicional. Que el bisbe determini la casa religiosa. I si en el termini de quinze dies no ho ha fet, l’autoritat determinarà la presó adient».

Divendres, 15 de juny

Solitud i silenci entre cel i terra. Ermita de Sant Dimes com un pont entre dos turons de la muntanya de Montserrat, enfilada sobre el monestir. Des de l’hortet del P. Guiu M. Camps, el biblista, uns ferros clavats a la roca vertical salvaven l’imponent desnivell. Per allà vaig pujar amb roba, llibres i papers a l’esquena. El germà Esteve, l’hostatger, amb la gràcia d’ofici de la seva simpatia, m’aniria pujant el menjar. Més enllà, avall, s’albirava l’ermita de la Santa Creu amb el seu petit jardí i hort paradisíacs, famosa per l’estada que hi féu l’ermità Estanislau. El pare abat havia fet valer el vell dret d’asil als perseguits per la justícia. Avall se sentia el brogit de la gernació de sempre que acudia al monestir.

Què havia passat? El 7 de juny, davant l’ordre d’empresonament vaig redactar un pla particular que vaig sotmetre a la comissió:

El 8 de juny es va aprovar el pla particular. També vaig presentar a la comissió un pla col·lectiu que podia adoptar qui volgués i on suggeria algunes formes concretes de lluita:

No el van acceptar! No era un bon moment per a la campanya del refús. Continuarien reunint-se.

El 10 de juny, em vingué a veure Jordi Carbonell i vam establir el pla definitiu de l’estiu. Només ell i la família sabrien on seria.

El 12 vaig demanar la baixa a la feina. Eren bons amics. Tot van ser facilitats.

I el 14 vaig entrar en la soledat. Finalment ermità! Com sempre havia desitjat. Gràcies, vida!

Dimecres, 20 de juny

El dia, des del meu niu d’àguiles, s’havia despertat embolcallat de boires. Lent i dens, seria un dia més d’aquell estiu extàtic. Tot era humitat. Les fulles dels arbres degotaven. La muntanya dels degotalls. Els gegants de roca es perdien dins el vapor fred. No semblava l’inici de l’estiu. No es veia el sol.

Era molt d’hora, potser les set. Vaig sentir el cruixit de la sorra sota els peus d’un caminant que s’acostava pel corriol i arribava a la meva ermita montserratina per la part exterior provinent de les Escales de la Glòria. Alerta!

Quan va ser a tocar, es dibuixà la figura de Jordi Carbonell. M’explicà una història. Em va convèncer. I vaig marxar amb ell per la sendereta exterior evitant el monestir, els peus xops dels regalims de les herbes. A mitja tarda ja m’havia tornat al niu. Com si no hagués passat res.

Hauria pogut ser un dia gran i sorprenent. Una autèntica aventura. Els presos polítics del penal de Sòria, quatre dels quals eren catalans —entre ells, Ramon Llorca López, condemnat per pertànyer al FAC—, feien vaga de fam des del dia 11. Demanaven l’estatut del pres polític; que tots els presos polítics s’estiguessin al mateix lloc i separats dels altres interns; la destitució del director de la presó de Sòria; que s’acabés la repressió i els mals tractaments de què eren objecte…

A Barcelona s’havia organitzat un acte de solidaritat ben original. Una missa sorpresa, sense demanar permís, a la una del migdia a la catedral. En l’homilia s’havia de llegir el comunicat dels presos de Sòria i, a més, una declaració de l’arquebisbe de Pamplona en favor dels obrers tancats a la seva catedral en què invocava el tradicional dret d’asil dels temples, fins i tot per als malfactors. I s’havia de demanar una presa de posició de l’arquebisbe Narcís Jubany.

M’havien ofert de dir aquesta missa assumint-ne tota la responsabilitat davant l’Església i l’Estat espanyol, a part el perill evident de detenció per l’ordre pendent d’empresonament. Per acabar-ho d’adobar, podia fallar el suport popular per culpa de les vacances d’estiu. En contrapartida, l’operació estava ben preparada: mitjà de locomoció, ornaments i estris per celebrar la missa…

Havia acceptat amb el cor encongit. A la una érem a les portes de la catedral. Tancat i barrat tot i ser hora de tenir obert. Des de les 11, ens van dir. Ningú no havia pogut entrar. Vam girar cua i acabà la funció.

Sembla que en la visita pastoral que el dia anterior havia fet el bisbe a la parròquia de Santa Isabel —parròquia «progre» on alguns coneixien el projecte—, en una assemblea alguna ànima càndida li preguntà si l’endemà a la una a la catedral es definiria… La cosa, doncs, s’havia frustrat. Els indicis eren que el bisbe no havia volgut saber-ne res i havia manat tancar la catedral als intrusos. Així, doncs, ja s’havia definit.

Havia estat un dia de gran contrast: risc i moviment després de sis dies de soledat i silenci absoluts. Seny i rauxa. M’encantava el Jordi Carbonell creatiu i audaç.

Ploraven les teules de tanta humitat. Com Sant Jeroni, però una mica més avall, a l’ermita, estudiava les Escriptures.

Dimarts, 11 de setembre

Aquell no va ser un dia històric per a Catalunya; va ser un dia històric per a Xile. Salvador Allende Gossens, president elegit democràticament, va ser abatut a trets i el seu país reduït a la pura tirania militar del general Augusto Pinochet, secundat per bona part de l’exèrcit, l’alta burgesia, la CIA nord-americana i multinacionals com Anaconda Copper, que monopolitzava el comerç mundial de coure, i la International Telephone and Telegraph (ITT).^[53]

«L’activitat de l’ambaixada nord-americana i, segons sembla, d’algunes empreses estrangeres perjudicades per la política d’Allende no han estat alienes al cop d’estat».^[54] «Segons el diari nord-americà “The Chicago Sun Times”, Kissinger fou el responsable directe del pla de la CIA per intervenir a Xile i enderrocar el govern de Salvador Allende».^[55]

L’esquerra de tot el món que s’havia engrescat romànticament amb la via pacífica xilena al socialisme va rebre horroritzada el gran impacte. Morí Pablo Neruda del disgust terrible. Recordo que pocs dies després, el col·loqui que organitzava periòdicament a la Sala Claret la Universitat del Carrer, dirigida per Anna Reig i Oriol Albó, versà sobre aquest fet i la crítica a la via xilena al socialisme. La sala era plena de gom a gom, com mai l’havia vista. Abundaven els líders polítics de l’oposició. El debat també fou més viu que mai.

Vull fer aquí una digressió que em serà útil per més endavant. José I. Rivero, en el diari de Madrid «ABC»,^[56] deia que pels Estats Units corrien pamflets d’extrema dreta sobre «la gran conspiració jueva» que volia un govern únic mundial. Aquests pamflets afirmaven que existia un govern secret als Estats Units, el Council of Foreign Relations (Consell de Relacions Exteriors), amb seu a Park Avenue de Nova York. Dos dels noms més destacats n’eren Henry Kissinger i Nelson Rockefeller, de la família propietària de la primera companyia petroliera del món (Standard Oil, Mobil Oil, Esso, Chevron, Exxon…). S’afirmava que H. Kissinger n’era el president. És intrigant que la denúncia —dissimulada per la premsa— la fes l’esquerrà Daniel Ellsberg, acusat de sostreure els papers del Pentàgon i ex-funcionari de la Secretaria d’Estat nord-americana.

En realitat, no ens hem d’escandalitzar per un fet comprensible. Durant tota la història dels imperialismes ha existit una mena de «govern mundial a l’ombra», constituït per aquell grup de pressió que en cada moment tenia major força econòmica. Aquest «govern» no era totpoderós, però podia molt; era qui podia més. Les seus? Babilònia, Tebes d’Egipte, Tir, Persèpolis, Atenes, Selèucia i Antioquia de Síria, Jerusalem, Roma, Constantinoble, Damasc, Bagdad, Còrdova, Venècia, Amsterdam, Frankfurt del Main, Viena, París, Londres, Nova York. Per no allargar seguirem només per sobre els avatars de la darrera seu.

El que segueix, si no dic altra cosa, és extret de la revista «Agermanament», de Barcelona, gens sospitosa de tendències dretanes.^[57] Es comprèn que els principals enemics d’aquest «govern jueu mundial a l’ombra» fossin nazis, feixistes, franquistes, les trames negres mundials.

El 1865, acabada la guerra civil, els Estats Units d’Amèrica van iniciar una etapa de gran expansió industrial. El 1894 passaren a ser la primera potència mundial pel que fa al valor dels seus productes manufacturats. El 1898 —guerra de Cuba— van començar la seva expansió imperialista per Llatinoamèrica. La primera guerra mundial (1914-1918) donà als Estats Units el paper de primera potència mundial.

Henry Ford, l’industrial nord-americà inventor del treball en cadena aplicat a la fabricació de cotxes, en El judío Internacional,^[58] es queixa que un grupet internacional de jueus dedicats sobretot a les finances ho controli tot, especialment als Estats Units.^[59]

El 1919, un grup de polítics i intel·lectuals fundà l’Institut Americà d’Afers Internacionals donant-li una funció sobretot acadèmica. El 1921, es fusionà amb una organització ja existent de professionals i homes de negocis i donà lloc al Consell de Relacions Exteriors («dipòsit de pensament» —think tanks—, en diuen irònicament). La seva seu ara és a Harold Pratt House, un edifici de tres plantes situat en una zona elegant de Nova York. Ha influït totes les administracions d’ençà de Franklin D. Roosevelt. Entre 1939 i 1970 va proporcionar el 50% dels alts funcionaris de l’administració nord-americana. De les 82 persones elegides per John F. Kennedy per a la plana major del Departament d’Estat, 64 eren membres del Council, destinades sobretot als serveis d’espionatge —la major part dels directors de la CIA— i a la política exterior (Allen Dulles, John Mc Cloy, John Foster Dulles, Dean Acheson, Dean Rusk, George Ball, Henry Kissinger, Cyrus Vance i Zbigniew Brzezinski). Charles Levison afirma: «No es coneix cap decisió política important dels Estats Units que no hagi estat elaborada o suggerida pel Council».

El 1979, tenia 1.878 membres presidits per David Rockefeller. També ha estat presidit per Henry Kissinger. Les fonts de finançament eren les fundacions Rockefeller, Ford, Carnegie. D’allí eixiren el Pla Marshall, la recuperació econòmica de la RFA, l’obertura de relacions amb l’URSS; d’allí sorgiren l’ONU, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional. La Banca Morgan i els Rockefeller en són els principals impulsors.

Davant l’afermament del bloc comunista el 1947, George Kennan, des de la revista del Council «Foreing Affairs», consagrà el model polític de la guerra freda. El 1949, es fundà l’OTAN, i el 1953, l’associació privada euro-americana anomenada Club de Bilderberg.

Aquí començà un estil nou mundial. El centre del govern mundial a l’ombra (la criptocràcia) ja no seria del tot identificable amb un estat. A partir d’ara es tractaria d’una unió supraestatal euro-estat-unidenca. L’imperi d’un estat-nació sobre d’altres, sempre tan odiós, evolucionaria cap al primer veritable internacionalisme capitalista. Això li donaria força enfront l’empenta comunista treta del seu control per obra d’un Stalin marginador de Trotski (Lleó Bronstein) i molts de la vella guàrdia eixits del barri jueu de Nova York, segons Henry Ford, i faria enrabiar les dretes nacionalistes nord-americanes, sobretot fortes en el sud-est i a l’oest. De moment aquest fet tampoc no impediria que la batuta continués a mans de les elits esmentades dels Estats Units.

Així, el 1953 Joseph Retinger i George Ball, del Council, van visitar el príncep Bernat d’Holanda. El maig de 1954, Bernat acceptà presidir uns encontres anuals per debatre la situació política internacional. La primera reunió se celebrà a l’hotel Bilderberg, d’Oosterbeek (Holanda), i es va repetir regularment cada any,^[60] amb assistència de financers, polítics i representants de multinacionals. Les reunions no sortien als diaris. S’han celebrat amb màxima discreció durant vint anys. Hi assistien entre 50 i 60 persones. Alguns dels assidus participants eren David Rockefeller (fundador), Giovanni Agnelli (FIAT), Edmond de Rothschild (banquer), Henry Kissinger, Helmut Schmidt, Denis Healey, Valéry Giscard d’Estaing, James Callaghan, Gerald Ford, Walter Mondale i altres. El Tractat de Roma va configurar-se en aquestes reunions, segons George Mc Ghee, ambaixador d’Estats Units a la RFA. L’«estat europeu» es forma des de l’«estat mundial». ¿Com podria escapar la corona d’Espanya a aquest supercontrol? Res d’important no es movia en el món sense el permís del Club fins al 1973.

Però, com diu Santiago Ramentol, el 1971 hi hagué un fet poc conegut pels profans de cabdal importància: John Conally, responsable de les finances públiques sota el mandat de Nixon, decretà una «Nova Política Econòmica». Estats Units trencà el seu compromís de Breton Woods (22-7-1944) de garantir la possibilitat, davant de tot el món, de convertir el dòlar en or —el 1971 l’unça d’or valia 35 dòlars—. Immediatament el preu de l’or es multiplicà per 25. D’una banda, el dòlar «nacional» nord-americà perdé la seva posició preeminent. Totes les altres monedes en forma de bitllets passaren a tenir envers l’or una posició similar a la que tenien envers el dòlar. En bona teoria econòmica, aquesta independència del diner respecte al metall-or produí una forta expansió econòmica. Al principi tothom s’hi oposà, però poc a poc se n’acceptaren les conseqüències. Tanmateix, el nacionalisme econòmic nord-americà perdé aquesta partida, que guanyaren els internacionalistes. A partir d’aleshores, amb avantatges inicials, la «nació» nord-americana hauria de competir amb les altres «nacions» del món. I, d’altra banda, els grans negocis, en conseqüència, també es van «desamericanitzar».

El nou plantejament era mundialista. Nixon va suïcidar-se com a «emperador de l’imperi nord-americà» i es veié reduït a president d’un estat més del gran superestat mundial, que té altres mandataris que no necessiten cap capitalitat fixa. ¿Com podria el poder mundial, sinó, guanyar a l’ONU, si s’arrecerava només en els EUA, enfront de la munió de «nacions» i «nacionetes» que omplen el palau de Manhattan? El banc dels Rockefeller, el Chase Manhattan Bank —el consell del qual acabaria presidit per Henry Kissinger, protegit dels Rockefeller, com hem dit, des de 1956—, va obrir el camí i començà a operar fort des de bases situades fora dels EUA. Kissinger introduí el concepte de «distensió» i amb els seus jocs malabars féu entendre Israel i Egipte (18-1-1974) i intentà obrir les portes de la Unió Soviètica, dels països de l’Est i de la Xina. «L’entrevista entre el líder xinès, Mao Zedong i el president nord— americà, Richard Nixon, que se celebra avui a Pequín, és qualificada per la premsa com “la trobada del segle”. El viatge de Nixon a la Xina ha estat minuciosament preparat pel seu conseller especial, Henry Kissinger».^[61] Breznev visità els Estats Units (17-6-1973) i Nixon, Moscou (27-6-1974).

L’única cosa que cal al Club, als nous amos del món, és desfer barreres «idiotes» posades per obstaculitzar els seus negocis. Inventen un nou ordre mundial que, tot i semblar estrany, en aquest llibre l’anomenaré el partit de l’«extrem centre». Cal entendre d’antuvi que la democràcia és impossible per a tothom. El dilema no és democràcia o totalitarisme, sinó riquesa o pobresa. Un país pobre mai no podrà ser democràtic. És totalment hipòcrita demanar democràcia per a un país pobre des d’un país ric. El dilema per als països pobres és dictadura a favor del poble o contra el poble (totalitarisme). Els països rics poden suportar bé la democràcia. Els països pobres, no. El països intermedis tindran allò que en l’etapa Reagan es dirà eufemísticament «democràcies fortes», «democràcies governables», «democràcies guiades, bàsiques o presidencialistes».

El falangista d’origen alemany i americanitzat des de 1950 a cop de beques, Juan J. Linz —ara professor de Yale i preparat com a teòric de la sociologia i de la política de la transició espanyola segons els interessos del capital internacional— introduí, ja al 1963, el terme mitjà entre democràcia i totalitarisme, i va dir-ne «autoritarisme».^[62] L’aplicà al franquisme protegit pels Estats Units des dels anys cinquanta i el defensà enfront de l’hitlerisme i de l’stalinisme, tots dos combatuts pels EUA. Faria escola. Sociòlegs i historiadors de fama mundial adoptarien el seu model. Un nou Max Weber! Avui la transició «modèlica» espanyola, inclosa la versió oficial socialista, ha digerit la figura històrica de Franco sense fer-ne la crítica.^[63]

Això és exactament el que desitjava de nosaltres el «govern mundial». Xile, per culpa de l’«idiota» d’Allende, va anar a parar a l’autoritarisme més dur. El destí previst per a Xile no era tan dur. Però Allende va nacionalitzar les mines de coure més grans del món a cel obert amb una producció que representava el 75% de les exportacions de Xile (1974). Si l’extrema dreta i l’extrema esquerra tanquen la política i l’economia a l’enemic, l’«extrem centre» tanca i endureix la política per mantenir oberta l’economia als negocis mundialistes. Aquest és el sentit de la intervenció a Xile de la CIA, negada per Kissinger en el Congrés dels Estats Units.^[64] Pinochet reprivatitzà les mines de coure retornant-les als nord-americans. L’actuació de l’«extrem centre» es podria definir, doncs, com fer el que calgui políticament per tal que els amos del món puguin fer el que vulguin econòmicament (liberalisme econòmic de l’escola de Chicago i política al seu servei). La batalla econòmica mundial es lliura sobretot a través del GATT (General Agreement on Tariffs and Trade), la missió principal del qual és aconseguir el desarmament aranzelari, el desmantellament de les barreres duaneres. Fora autosuficiències econòmiques. Paradoxalment, la Xina ajudaria la feudalitzant Sirimavo Bandaranaike, de Sri Lanka, perquè practicava l’aïllament econòmic envers Estats Units. Fora impostos al comerç. Fora burocràcies intermèdies que encareixen la producció. Abans que el mercat comú europeu existís ja funcionava el mercat comú mundial. Els grans enemics a abatre eren la Xina i el gran bloc comercial a l’entorn de la Unió Soviètica, el COMECON.

I aquí comença la gran batalla política. El Club de Bilderberg demostrà la seva insuficiència i amb llum i taquígrafs, descaradament, es muntà la Comissió Trilateral el 1973. The Trilateral Comission Inc., amb el seu òrgan Trialogue, tenia la seu al carrer 46 de Nova York, a tocar de la Primera Avinguda, al pis 7è d’un edifici propietat de la Fundació Carnegie, despatx 703. Es deia Trilateral perquè abastava els Estats Units, Europa i Japó. Finalment aconseguiren completar el setge a l’enemic comunista tancant-li la porta oriental. L’àrea comunista era l’única zona al món on es posaven condicions dràstiques al lliure comerç.

La Trilateral va néixer arran d’unes converses de David Rockefeller, germà petit de Nelson R., amb el nord-americà George Franklin i l’holandès Max Kohnstam. Però el cervell, que ocupà el càrrec de director fins al juliol de 1976, en va ser Zbigniew Brzezinski. Aquest, ja el 1968, en la revista «Encounter» parlava de control de la conducta dels ciutadans en l’«era tecnotrònica», de globalització mundial, del poder en mans d’una elit conservadora en política i innovadora en l’aplicació dels avenços tecnològics. En un informe posterior de la Comissió, titulat La Crisi de la Democràcia (aprovat al ple de Kyoto el maig de 1975), es parlava de governabilitat, de produir apatia en els crítics i de limitar la llibertat de premsa. Vet aquí els punts de la definició de Linz dels règims autoritaris. El filòleg americà Noam Chomsky s’hi oposà frontalment. Naixia davant l’efervescència nacionalista creadora a tot arreu de barreres proteccionistes.

Nixon, John Conally i el pentagonalisme irenista de Henry Kissinger (EUA, Europa, Japó, URSS i Xina) eren massa perillosos. Calia plantejar la batalla final al comunisme i no «flirtejar-hi». Es va fer caure Nixon en el Watergate amb l’ajuda de la premsa (8-8-1974). Durant el mandat de Gerald Ford (1974-1976) es privà Kissinger de prosseguir la política de distensió amb el comunisme. Nelson Rockefeller es convertí en vicepresident dels Estats Units (20-8-1974). L’acció política es caracteritzaria per la duresa absoluta envers el comunisme (guerra total), per la duresa que calgués envers els països pobres (totalitarisme), per la «governabilitat democràtica» en el cas dels intermedis. La democràcia en els estats forts hauria de servir de mirall per als altres. Els esquerrans de Xile s’havien equivocat, havien passat de la ratlla. Què es pensaven!

A l’Estat espanyol la cinquena columna es nodria d’aperturistes de l’Opus Dei a les ordres de Laureano López Rodó i els seus «junkers», entre els quals figurava un tal Adolfo Suárez, que només volia despatxar amb López Rodó o amb el príncep, segons explica Gregorio Morán en Adolfo Suárez, historia de una ambición (1979). N’era «ambaixadora» la família Garrigues Walker, que vetllava pels interessos dels Rockefeller a Espanya.

Pel que fa a la policia, hi havia una fracció pro-americana i antifeixista encapçalada pel comissari José Sáinz González, cap de la policia de Bilbao, que va gosar dir que ETA no era un problema policial sinó polític. Seria destituït i confinat a València fins que Suárez, ja president a Madrid, el va rehabilitar.

A l’exèrcit també hi havia la tendència pro-trilateral i nord-americana encapçalada pel candidat dels amos mundials a la presidència «governable» de l’Estat espanyol: el general Manuel Díez Alegría, lleugerament a l’esquerra del general Alfonso Armada, i al qual Franco i els seus desterrarien a Egipte… com a ambaixador. El general Manuel Gutiérrez Mellado substituiria Díez Alegría en l’estructura militar. «Ells» van nomenar un altre candidat a president de govern: Manuel Fraga Iribarne, no gaire amic dels de l’Opus Dei (contradicció interna dels aperturistes); Franco, aquest mateix 1973, l’enviaria com a ambaixador a Londres.

Com a alternativa política amb vista a la futura democràcia es preparà des de la Internacional Socialista, el relleu de la direcció del PSOE en el famós congrés de Suresnes (1974), on es defenestrà l’històric Rodolfo Llopis, socialdemòcrata revolucionari, i sortí elegit com a secretari general Felipe González, Isidoro, reformista convençut, del gust dels americans i amb gust pels americans, que, arribada l’hora, faria que el seu partit abandonés tota vel·leïtat no solament leninista sinó també marxista.

A Portugal l’elegit per posar fi a la dictadura era el general Antonio de Spínola. Els comunistes catalans, amb la seva Assemblea de Catalunya i amb el dret a l’autodeterminació i l’Estatut, afegien barreres a les barreres. Josep Tarradellas, que segons certes hipòtesis tenia prohibit des del principi formar un govern provisional, el 1973 envià diverses cartes^[65] a Catalunya en contra de l’Assemblea. «Ha estat un error dels responsables de l’Assemblea creure que després de quaranta-dos anys de lluitar pel restabliment de la nostra institució nacional, el meu silenci d’aquests darrers temps era una conformitat a la política que porten a cap des de fa un any».^[66] Mentre, el secretariat de l’Assemblea sol·licità que s’escrivissin cartes a Kurt Waldheim, secretari general de l’ONU, demanant-li una enèrgica intervenció en favor del govern d’unitat popular legal de Xile. A Catalunya també es vivia l’enfrontament entre comunistes i anticomunistes.

Jo, enfilat dalt de la muntanya, no podia assistir a la setena permanent celebrada el juliol. Les baralles entre partits s’aguditzaven. «De fet, s’hi debatien concepcions divergents del que havia de ser i del que havia de fer l’organisme unitari. Era una qüestió que ja es tramava de feia un cert temps, potser des de la mateixa constitució».^[67] Entre els «neutrals», un dels més actius dels quals era Salvador Casanova, hi havia «l’esperança de provocar la discussió entre els nuclis de base i d’aconseguir que de la segona plenària en preparació sorgís un organisme de base sòlid, capaç de neutralitzar l’actuació instrumentalitzadora de la majoria dels partits».^[68] Tampoc no vaig poder assistir a la vuitena permanent, celebrada a l’agost. Allí s’aprovà el document Pel camí de la Segona Sessió Plenària de l’Assemblea de Catalunya, on s’afirma tímidament: «Les experiències d’extensió territorial i sectorial han d’incrementar-se (assemblees comarcals, als barris, etcètera)».

«L’Assemblea de Catalunya es trobava aleshores en un punt crucial. D’una banda, la situació de bloqueig polític era evident, no solament per l’estira i arronsa interminable dins la permanent i el secretariat, sinó per l’escassa projecció externa, com es demostrà aquell Onze de Setembre de 1973 en què l’Assemblea pràcticament no féu res, llevat d’un full volant de compromís. En canvi, els nuclis de base creixien, es multiplicaven i eren molt actius; més i més sectors del país reconeixien a l’Assemblea la representativitat màxima en la lluita per la democràcia i els drets nacionals, i encara era capaç d’acollir iniciatives d’ampli abast com la campanya proposada per l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals —“Per l’ús oficial del català a tots els nivells i a tot arreu”— en la setena permanent. Per la seva banda, durant la primera meitat de l’any 1973 el grup de no alineats havia elaborat una enquesta adreçada als partits polítics existents al Principat sobre el seu pensament i el seu programa polític, la qual, acompanyada de valuosos apèndixs documentals, va ser publicada en edició clandestina amb el títol d’Els partits polítics de la Catalunya d’avui, un volum de 282 pàgines amb data d’agost de 1973 i un tiratge de 2.000 exemplars que es reedità l’any següent».^[69] El 7 d’octubre se celebrà la novena permanent, també amb picabaralles entre Bandera Roja i PSUC.

Una vegada més es va palesar la feblesa resultant de la guerra entre les diferents forces polítiques i la força de la base i dels no alineats, que intentaven donar lliçons de democràcia —fair play— als partits. Però la força de la base era pràcticament acèfala, apolítica.

Diumenge, 28 d’octubre

El dia anava vestit d’uniforme de policia. La part alta del carrer Entença, sempre tan sorollós en aquella hora del matí, era buida i silenciosa. Francesc de Borja Aragay havia demanat a Mn. Antoni Torner un local de la Parròquia de Maria Mitjancera (carrer Entença, 198) per celebrar-hi la desena permanent de l’Assemblea de Catalunya. No repetiré les coses que ja s’han escrit sobre aquest episodi que esdevingué èpic. Em limitaré, com en tot aquest llibre, a exposar els fets des del meu punt de vista.

A sota s’anaven dient les misses dominicals. Després de passar els controls vaig pujar a dalt per una escaleta directament des del carrer. Quan hi vam ser tots, començàrem. I ben aviat el servei de seguretat ens avisà que havíem estat descoberts per la policia. Els que estaven més compromesos iniciaren una ràpida retirada. Alguns baixaren al temple i tractaren de fondre’s amb la gent. S’explicaven anècdotes sobre comunistes en el confessionari, en el combregador o resant al Sant Crist. Els policies entraren en tromba al local de dalt. La por els havia precedit. Tots a terra! Potes de cadira que feien ensopegar els policies. Papers de l’Assemblea barrejats amb la pols. Crits de la força pública que rebotien a les parets.

Finalment, arribaren prou furgons per emportar-se els que havien atrapat, que no eren pas tots. En el meu furgó la Magda Oranich em demanà que els resumís el contingut de l’encíclica Pacem in terris, de Joan XXIII —«n’estàvem celebrant l’aniversari»!, per poder explicar-la a la policia en els interrogatoris. Mentre explicava el que en recordava, alguns mastegaven fulls de les seves agendes plenes d’adreces comprometedores i se’ls empassaven. Evocacions d’infància amb gust de paper mastegat. Per començar, una bona amanida.

Érem 113. Ens portarien a comissaries distintes. A mi em va tocar la central de Via Laietana, vella coneguda meva dels temps de Vicenç i Joan Creix. N’era el factòtum David Peña Álvarez. La llei els permetia de retenir-nos 72 hores —que es farien eternes— abans de comparèixer davant el jutge. Ens van portar als soterranis foscos, humits, freds, bruts, pudents, i ens tancaren uns quants dins cada gàbia. Poc temps després em separaren. Sabien que era sacerdot i el concordat els obligava a tenir-me a part. No sabien on posar-me i finalment decidiren portar-me a un dels quartets de dalt situat en un llarg passadís on fan els interrogatoris. Era buit; només una cadira.

Notes meves:

«Sisena brigada (Barcelona) de la comissaria d’investigació social de la Direcció General de Seguretat del ministeri de la Governació, en els seus locals del primer pis de la Jefatura Superior de Policía. Distribuïts al voltant dels corredors hi ha diferents despatxos: el del cap de la brigada social, el del segon comissari, els dels grups primer, segon, tercer i quart. Diverses taules de despatx, Pàgina 120 màquines d’escriure i cadires. Aquí es fan els interrogatoris civilitzats. En el corredor on estic jo hi ha set o vuit cel·les més petites, les primeres de les quals són els Anexo Grupo 1º, A. G. 2°, A. G. 3° i A. G. 4°. Són habitacions bastant netes, amb mosaic i sòcol alt imitació de fusta; les parets estan ben pintades, igual que la porta i la finestra (amb vidre glaçat). Allí es fan els interrogatoris amb violència moral i física. Estris: dues canonades a 10 cm del sostre, separades de la paret, travessen l’amplària dels annexos. Una nansa de cable penja de les canonades. El fluorescent de la cambra és inutilitzat. En canvi, hi ha una bombeta que es pot acostar fàcilment als ulls de l’interrogat. La caixa de connexions elèctriques, d’on surten molts fils, és destapada. En una caixa hi ha dos connectadors de TV per electrocutar i unes cordes d’escalada. També hi ha una farmaciola d’emergència, un casc de motorista perquè no es puguin localitzar els cops al cap, i manilles».

Vaig expressar el disgust de la separació i del tracte diferent. Res a fer-hi. El privilegi concordatari em privaria del consol de la companyia dels altres detinguts, que s’animarien, comentarien l’estratègia, s’explicarien acudits i farien conferències culturals; en canvi, seria testimoni privilegiat del conjunt dels interrogatoris. I començà la gran cerimònia. A cada cel·la un interrogador i un interrogat. Totes les portes eren obertes. Se sentia un guirigall eixordador. De tant en tant, crits i cops que suraven sobre l’oceà verbal. Peña en persona m’interrogà. Em vaig negar a respondre. Em va escridassar, però no en va treure res. Ho intentà diverses vegades sense resultat.

Els interrogatoris es van succeir dia i nit. La primera nit, la del dissabte al diumenge, a falta de llit em vaig estirar a terra sense matalàs, sense coixí, sense mantes, com un gatet, però cantellut. A l’instant, en Peña va entrar i em va obligar a seure de nou a la cadira.

—Vostè té prohibit dormir mentre no declari.

I marxà. Vaig acostar la cadira a la paret i vaig tractar de descansar recolzant-hi el cap. Tornà Peña i va donar un cop de peu a la cadira. Vaig caure a terra. Digué al guàrdia que rondava pel passadís davant de la meva porta:

—Si toca la paret amb el cap o tanca els ulls, el poses dret.

Quan el guàrdia passava per davant la porta jo obria els ulls, i quan s’allunyava els tancava. De cada deu segons en reposava cinc enmig de la cridòria dels interrogatoris.

L’angoixa planava per tot l’edifici a causa de les tortures. Se sentien cops i crits esgarrifosos. Vaig ser testimoni de la tortura de Jordi Carbonell a altes hores de la nit, víctima de la tècnica de «la cigonya»: caminava ajupit, a saltets, amb les mans emmanillades, rebent puntades de peu tot al llarg del passadís davant la meva porta oberta. Mentre el seu superior no hi era, hi havia el guàrdia amable que m’explicava confidències i el dur que amenaçava. Quan venia el cap, el dur s’humiliava i perdia tota l’arrogància. El seu llenguatge era tan barroer com el seu capteniment: i fins a quin punt s’assemblen els policies i els lladres!

28-29, 29-30, 30-31: tres nits sense dormir. Vaig emprar tots els meus registres amagats apresos amb la meditació religiosa i les tècniques orientals de domini de la ment i del cos. Romania hores i hores assegut al mig de la cel·la sense bellugar-me. De tant en tant venia en Peña per veure si m’ensorrava. L’últim dia entrà, em mirà fit a fit i va fer un crit estentori:

—Aquest home està sempre igual!

Però he de dir que la processó m’anava per dins. El dimarts al vespre, dia trenta, la resistència se m’esquarterà. Vaig caure en una profunda depressió i em començaren a rondar idees de suïcidi. El món girava massa indiferent al nostre voltant mentre nosaltres ens enfonsàvem en la desesperació. Idees meves. De fora prou maldaven per fer-nos arribar coses i per fer pressió en favor nostre. L’endemà de la nostra detenció amics meus van fer circular un paper explicant la situació i els punts pràctics de la meva campanya de refús.

En un moment determinat se n’anà la llum a la Jefatura… El guàrdia continuava la ronda. Una mica de llum difusa el retratava intermitentment dins del marc de la porta. Quan hi havia llum m’havia fixat que a terra hi havia un clip. El cor em començà a demanar que l’agafés, l’adrecés i amb la punta del filferro m’obrís dissimuladament les venes del braç. Amb la fosca ningú no se n’adonaria fins que ja fos tard. Però tornà la llum exterior i, amb ella, la força interior. L’home val molt i no val res.

El dia 31 al matí els interrogatoris es van donar per acabats. A mi em van fer declarar que no declarava res. Ens deixaren rentar la cara i pentinar-nos. Els convenia. De la cel·la del costat va sortir l’altre sacerdot, Ricard Lobo. Venia d’una altra comissaria. Se sentia content. Es pensava que no havien fet mal a ningú. Jo li anava explicant a miquetes, dissimuladament, el que havia vist. Se li entristí el rostre. Va descobrir en la seva pròpia cel·la unes cadenes que penjaven de les canonades del sostre i elèctrodes per terra. Ens baixaren on era la majoria. Pere Portabella i Antoni Gutiérrez, animosos, animaven.

—Ens n’hem sortit prou bé!

I cap als jutjats. Declaració de tortures. Finalment el jutge decretà presó per a tots excepte per a Lobo i per a mi, atesa la nostra condició clerical. El cap superior de policia ens va imposar les multes més altes que li permetia la nova Llei d’Ordre Públic. A mi, de 350.000 pessetes que ni pagaria ni recorreria. El termini de pagament era de tres dies. Després em podien imposar arrest substitutori… com a Zamora.

Diumenge, 11 de novembre

Aquell dia l’Assemblea de Catalunya, tot i la implacable persecució a què la sotmetia el franquisme, celebrava el segon aniversari de la seva primera sessió plenària. Els 111 detinguts a Maria Mitjancera eren a la presó. La gran vitalitat de l’Assemblea permetia continuar endavant sense 111 dels seus membres més actius. La concentració era programada a Vic. Hi vaig arribar amb tren. La policia havia ocupat l’estació. Saltàrem per la banda oposada i mig amagats vam intentar acostar-nos al centre de la ciutat. Impossible. Tot vigilat. Com que no havia pagat la multa em podien detenir de nou. Una por profunda em rosegava les entranyes. Estava una mica paranoic. Fent autoestop tornàrem cap a Barcelona. Ens vam aturar a Granollers. Tots els que no havien pogut entrar a Vic s’hi van concentrar. A la tarda també ens dispersaren. Havia estat impossible cap celebració. Calculo que s’havien mobilitzat unes 25.000 persones.

Aquells dies Lobo i jo treballàvem amb activitat febril a favor dels detinguts. Els privilegiats —per força— estan més obligats que ningú a aprofitar el seu privilegi en favor dels que no han tingut tanta sort. L’endemà vaig anar a veure la família de Jordi Carbonell i els vaig parlar del seu coratge. Els dies 3 i 8 se celebraven reunions de capellans. La del 8, que tingué lloc al seminari, va aplegar 300 sacerdots. Els vaig explicar les tortures. Continuava provocant el règim. Encara tenia molta por. Van deixar en llibertat provisional alguns dels 111 detinguts i els tornaren a empresonar. La resposta del poble a les detencions va ser fulminant. Els cristians protestaven. Els capellans protestaven.

L’associació de teòlegs catalans protestà. El bisbe Jubany protestà.

Hi va haver protestes internacionals. Però no tot eren adhesions. Es va anunciar que el dia 15 en la parròquia de Sant Josep Oriol se celebraria una missa en commemoració del desè aniversari de l’encíclica Pacem in Terris oficiada per Joan Carrera, vicari episcopal, amb una homilia predicada per Lluís M. Xirinacs. Preparo l’homilia:

—Ara, litúrgia de guerra, no de pau.

—Els capellans gaudeixen de protecció concordatària; cal, doncs, que es comprometin més que els laics.

—Silenci dels bisbes davant les tortures, dificultat per entrevistar-s’hi. Ho he intentat debades, no es belluguen, no ens criden, no ens visiten.

—Els fidels: la gauche divine.

—No cooperació amb l’estat.

Tanmateix, en el «El Correo Catalán» del 15 de novembre es deia: «En relació amb una celebració eucarística a l’església parroquial de Sant Josep Oriol, avui dijous, a les 8 de la tarda, ens comuniquen d’aquesta parròquia que no saben res de tal celebració. Així doncs, l’acte no tindrà lloc».^[70] I no en tingué.

I van continuar detenint més persones l’onze de novembre. El dia 13 s’inicià el procés contra els 113.

Els dies 17 i 18 de novembre em vaig tornar a comprometre en un afer d’alt risc. Vaig passar la frontera il·legalment, vaig anar a Lió i vaig explicar davant la Comissió Europea de Joves Advocats les detencions i tortures de què érem objecte. I vaig tornar a creuar la frontera. La cosa agafà un to kafkià quan vaig saber que el conductor del cotxe era policia.

Però a Europa cada dia es manifestaven més a favor nostre.

Divendres, 23 de novembre

Devien haver fet el balanç, les autoritats? ¿Com els resultava menys molest, en llibertat o a la presó? El cas era que finalment, després de gairebé tres anys de procés, després del desafiament de la incompareixença a les citacions del TOP, després de la contínua provocació de les meves declaracions i actuacions, van decidir tancar-me. El peix havia picat l’ham. Començava una nova etapa en la meva lluita contra el règim.

Hi ha dos llibres meus sobre el temps de presó publicats a l’editorial Nova Terra l’any 1977: L’espectacle obsessiu i Entro en el gran buit, tots dos força detallats. No repetiré el que hi dic, només ho completaré. A més, durant els gairebé dos anys de presó passats fora de Catalunya vaig viure a distància els esdeveniments del meu país. No podré, doncs, estendre’m gaire en aquest període i solament exposaré l’opinió que em mereixeren aquells fets.

A la presó Model de Barcelona em van posar separat dels amics de l’Assemblea a la galeria on s’estan tres dies —la «quarentena», ells en diuen «règim d’observació»— els nouvinguts. Solució desconcertant als problemes que el concordat planteja quant a l’empresonament d’eclesiàstics. Els amics de l’Assemblea em van enviar un bon llibre sobre l’Onze de Setembre de 1714, per tal que alimentés els meus sentiments patriòtics. Em demostraven a distància la seva estimació.

Jordi Carbonell, sempre tan entranyable davant els meus gestos, em va fer arribar una nota on em recomanava Josep Benet com a advocat. No el coneixia, però amb l’aval de Carbonell ja n’hi havia prou. Després vaig anat veient la profunda amistat que lligava aquests dos homes. El meu problema era que havia declarat que no volia cap advocat. Els amics em pressionaven suaument perquè no portés les coses tan a l’extrem. Considero que vaig ser feble i vaig acceptar Benet com a advocat contravenint un punt de la meva campanya del refús. Sempre sóc dur amb els que arribo a considerar enemics, cosa que em costa molt. I sempre sóc tou amb els que considero amics, i no em costa gens.

El 29 de novembre el jutge em va transmetre la citació per al judici oral al TOP de Madrid que s’havia de celebrar el dia 26 de gener de 1974 a tres quarts de deu. ¡Tres anys després encara es recordaven de la meva antiga vaga de fam i s’oblidaven de processar-me per la caiguda dels 113! Aquesta vegada anava de debò.

Simultàniament vaig pensar que començaria una vaga de fam molt seriosa contra la detenció, processament i empresonament dels participants a la permanent de l’Assemblea. Vaig demanar com a director espiritual —aconsellat pels polítics— el pare abat de Montserrat, Cassià M. Just. Li vaig explicar el projecte. Es va esverar. Aquesta vegada era inflexible.

—Pare abat, sap per què no hi ha orenetes engabiades? Perquè quan les tanquen ni canten ni salten ni piulen ni mengen ni beuen, i es moren. No resulta interessant engabiar orenetes.

No tornaria més. Vaig demanar, doncs, el vicari episcopal de Barcelona per als sacerdots, Joan Batlles. El director de la presó ho va prohibir (5-12-1973): tenia ordres estrictes d’incomunicar-me perquè el dia primer de desembre ja havia encetat la vaga de fam.

Vaig enviar una carta als bisbes de l’Església catalana i als de totes les Esglésies de l’Estat espanyol que acaba així: «¿Quan us veurem com Jesús passar al davant, cap a Jerusalem (Mc 10,32) i apartar Pere, que fa de Satanàs en voler-lo dissuadir (Mc 8, 32-33)?».

El 5 de desembre el Front Nacional de Catalunya va difondre un full sobre l’imminent consell de guerra contra els militants del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL). Per a Salvador Puig Antich el fiscal demanava dues penes de mort. A la presó, se’m va acostar un noi i, assabentat de la meva vaga de fam, em demanà que inclogués en la meva reivindicació la ferma protesta contra la petició fiscal de penes de mort. Se’m va trencar el cor. Li vaig dir que no. A l’Occident, quan els polítics fan vagues de fam demanen llistes interminables de reivindicacions inassolibles. L’arma de la vaga de fam, amb aquesta utilització indiscriminada, s’osca. Gandhi recomana demanar poc i coses assolibles, i aleshores mantenir inflexiblement la vaga fins a la consecució de l’objectiu. Tanmateix, quan poc després van executar Puig Antich, entre la distracció general una espina em fiblaria el pit. Encara ara em dol.

«La Vanguardia»^[71] deia: «El sacerdot Lluís M. Xirinacs, que el passat dia 1 de desembre inicià a la presó Model de Barcelona una vaga de fam, ha estat traslladat a Madrid. Se suposa que ha estat internat en un hospital penitenciari, atès el seu estat de progressiva debilitat. Com es recordarà, va ser detingut per complir els dos mesos de sanció substitutiva de la multa que li fou imposada per assistir a l’acte que es desenvolupà recentment en una església de Barcelona. En aquest acte assistiren i foren detingudes 112 persones més».

Vaig anar a parar a l’hospital penitenciari de Carabanchel.

El superior religiós, provincial dels escolapis, pare Josep Almirall, em va escriure: «Cal que obris amb la prudència deguda. El gest ja l’hem vist tots, ara no juguis amb la teva salut» (16-12-1973).

Arribaven cartes d’encoratjament i cartes de dissuasió. El 19 de desembre m’arribà aquesta carta: «Una vegada més, amic, un “fantasma estrany” s’ha esquitllat en la comissió responsable del teu afer (com va passar en la missa frustrada a Sant Josep Oriol) i et demana que acabis la vaga de fam per consideracions pies. Nosaltres, l’equip de suport, no hi estem d’acord. Demà ens reunim 400 capellans i esperem que continuïs la vaga tal com la vas formular; recolzats en la teva vaga “preparem coses”. No facis cas d’aquesta carta bonica —si t’arriba— dels companys de la presó. Han estat víctimes d’una maniobra que destrossaria la teva personalitat moral. Malgrat tot, esperem veure’t aviat com a resultat del teu testimoni, no com un replegament del teu crit. Som al teu costat».

Bella i valenta carta! Vaig rebre pressions de moltes bandes. Els funcionaris i els companys presos (recordo el capellà de Moratalaz de Madrid, Mariano Gamo, que em deia delicadament: «Esperamos que sabrás aparcar bien»), les monges i els metges de l’hospital, el jutge del TOP, Mateu Cànoves, i fins el ministre de Justícia, que reiteradament insistia per tal que els metges m’injectessin glucosa a la força, cosa que no gosaren fer mai frenats pels meus forts arguments.

Però allò que més dolia era la incomprensió d’alguns amics. Notava que Benet no acceptava la meva actitud. Endevinava un «pacte històric» entre gent d’Església i sectors comunistes. Sistemàticament se m’anava segant l’herba sota els peus. Una visió estreta i clàssica de les estratègies a seguir i unes obediències a consignes exteriors anaven malmetent un esforç titànic que podia haver donat fruits col·lectius sorprenents.

Jo, amb la por de caure en personalismes, mai no vaig oferir una resistència adequada contra uns que considerava amics meus i enemics del règim. La meva família s’enfadà molt amb Benet pel seu pactisme fàcil amb el jutge Mateu Cànoves, del TOP. ¿Ho feia per aconseguir una rebaixa de la meva sentència? Indubtablement. Però aquest no era el meu esperit. O no m’entenia o no volia entendre’m. Pel que segueix es podrà entendre perquè aviat em vaig penedir d’haver acceptat un advocat. Carbonell, tot volent-me ajudar, em va donar una eina poc adequada que no funcionà mai al meu gust. Abans de Nadal vaig voler donar a Benet un paperet amb una felicitació per a la meva mare. La nota deia: «Si Déu va menysprear el cel per fer-se home, per què ens costa tant, a nosaltres, ser homes?». No comprometia gaire aquest text. Doncs, no el va voler passar. Era il·legal. Els advocats bascos passaven als presos d’ETA comunicats polítics, ganivets i serres per tallar els barrots de ferro.

En canvi, quan feia trenta-vuit dies que mantenia la vaga de fam estricta (7-1-1974), des de la presó van requerir la presència de la meva mare perquè em convencés que era hora de plegar. No ho féu, tot i tenir l’ànima destrossada pel trist aspecte que jo aleshores oferia. Li ho vaig agrair de tot cor. Aquells dies també em visità el bisbe Echarren, auxiliar de Madrid, i després, per recomanació seva, l’arquebisbe Vicent Enrique i Tarancón. L’actitud de tots dos fou de gran respecte. Els de la comissió, encara que ens comunicàvem difícilment per mitjà de la família, sí que sintonitzaven amb mi. Posaren en circulació una petita biografia meva. Organitzaren actes de solidaritat al Principat i en prepararen un de semblant a Madrid. Eren, entre altres, Lluís Fenollosa, Arcadi Oliveres, Josep Dalmau, Núria Martorell, Jordi Maluquer, Esperança Cases, alguns de València i de Madrid (Gonzalo Arias, sacerdots de Vallecas…), naturalment, la meva mare, Carme Damians, i Vicenta Alcover, les inseparables, que feren sempre de pont amb mi. Benet els posà tota mena de dificultats. Tractà debades d’impedir que la meva mare i Vicenta anessin a parlar amb el jutge del TOP, Mateu Cànoves. Creia que això faria empitjorar el resultat del meu judici. La seva tàctica era afalagar el jutge i rebaixar tant com pogués el meu testimoni. Potser sí que aquesta és la feina clàssica dels advocats. El meu pare ho va ser, i jo, de petit, sentint-lo havia decidit de no seguir mai els seus passos. Gandhi, advocat, va abandonar la professió a causa d’un profund desacord amb la pràctica habitual de l’advocacia. El nostre poble té la dita «Advocats i procuradors a l’infern de dos en dos». Tanmateix, tinc grans amics i col·laboradors advocats que han comprès l’estil de lluita no violenta i m’han ajudat. Ja els anirem trobant pel camí d’aquesta crònica. Reconec que la meva actitud era insòlita, incòmoda i gairebé immanejable a l’estil clàssic.

Aquells dies succeí un altre fet difícil d’explicar. Jo havia escrit el diari dels vint-i-cinc dies de vaga de fam per Catalunya a propòsit del procés de Burgos. La comissió, que treballava amb ardidesa molt a to amb meu esforç, cregué oportú de fer-ne una edició clandestina. Se suggerí que, com altres llibres amb semblant intenció de resistència al franquisme, fos editat per les Edicions Catalanes de París. Fou, doncs, enviat a París. Però no es publicà. Sembla que el director literari n’era Josep Benet. El temps passava i Pàgina 132 el llibre no sortia. La comissió es va posar en contacte amb Edicions Catalanes: van respondre que Benet no considerava oportuna la seva publicació.

Copio d’un meu diari inèdit (27-7-1974):

Van demanar l’original a Benet. Ell digué que no el tenia, que era a París. La meva mare viatjà a París per obtenir-lo. Allí li digueren que no el tenien, que era en poder de Benet. Finalment aquest, pressionat, el tornà. I s’edità clandestinament contra la seva voluntat, 10.000 exemplars en català i 5.000 en espanyol. S’exhaurí de seguida. Se’n va fer una reedició. Va ser traduït al francès i a l’italià i es vengué molt. Quan va ser possible s’edità legalment en català, a Pàgina 133. Nova Terra, i en espanyol, a l’Akal.

Vaig acabar la vaga de fam als quaranta-dos dies d’haver-la començada quan Benet em va dir que el darrer dels 113 seria posat en llibertat (11-1-1974). No sé si el van enredar o si ell em va enganyar a mi. Jo vaig plegar, però els darrers detinguts encara trigaren una mica a sortir. Només quedava jo en presó, però per una altra causa. Els amics havien organitzat un acte a Madrid amb gran esforç que jo en la meva incomunicació ignorava i que Benet desaconsellava. El final sobtat de la vaga de fam el va frustrar i a mi quasi em va posar a les portes de la mort: en un moment determinat, segons afirmà el doctor Gonzalo Moya, cap del servei de neurologia Nicolàs Achucarro del Gran Hospital de la Beneficencia General del Estado, l’electroencefalograma que ell em feia es posà pla: tothom s’esverà.

Em van jutjar el 26 de gener. A porta tancada amb l’excusa del concordat. Com que no vaig voler respondre en espanyol —contra el parer de Benet— vaig haver de callar durant tot el judici. Benet intentà convèncer el tribunal, com a base de la seva defensa, de l’alt grau ètic de les meves motivacions. Cap amic no va poder escoltar aquella seva intervenció emocionada i eloqüent. Però en cap moment va discutir amb mi aquella defensa. Ni digué que allò injust era la llei franquista sobre propaganda il·legal i no la meva actuació. El règim quedà intacte. I, a parer meu, la feblesa de la defensa i no la feblesa dels meus actes va ser la causa que el jutge m’imposés una pena de tres anys per un delicte inexistent. No s’intentà provar la inexistència del delicte, que era per on s’hauria d’haver començat, a l’estil clàssic. En Benet, sense dir-m’ho mai, pressuposà que jo havia escrit la propaganda «il·legal». I jo no havia escrit res; ni sé qui ho havia escrit ni qui ho va difondre. Degué ser algú que em va escoltar i després redactà, reproduí i escampà el text incriminat gràcies a una col·laboració espontània i anònima. No es poden posar portes al camp. D’altra banda, no em consta que Benet cobrés mai res pels serveis que em prestà, que li representaren moltes hores de dedicació i molts desplaçaments.

Aquests tres anys de condemna es reduirien a poc menys de Pàgina 134 dos pel descompte del temps de presó preventiva, per l’aplicació automàtica de l’«indult Matesa» (dictat a favor de gent del règim) i per la redempció de pena pel treball.

Dijous, 20 de desembre, a les 9 i 28 minuts del matí

Jo estava estirat al llit, feble i mig endormiscat després de vint dies de vaga de fam. De nit em costava dormir i als matins m’envaïa una son dolça. El metge ho explicava per la pertorbació del cicle nictemeral a causa del prolongat dejuni que encara no havia arribat a la meitat. Una formidable detonació em despertà.

L’almirall i capità general de l’armada Luis Carrero Blanco, duc de Carrero Blanco i primer president de govern espanyol després de Francisco Franco Bahamonde des del mes de juny del mateix any, se’n pujà al cel —20 metres amunt— en cos, ànima i cotxe (Dodge Dart 3700 GT, negre, PMM 16416, 2,3 tones) acompanyat del conductor José Luis Pérez Mogena i de l’inspector José Antonio Bueno Fernández. (En els magnicidis sempre s’obliden de les víctimes proletàries al servei dels magnats!).

L’advocat Benet em va venir a veure al dia següent. Estava esverat. Perfecció tècnica de l’atemptat sense precedents. Fa una observació inquietant:

—Tanta perfecció tècnica no és pròpia d’ETA. Algú altre els deu haver ajudat.

«El fet que puguin existir serveis d’intel·ligència que els haurien proporcionat cobertura i finançament obre el camí a tota mena d’elucubracions».^[72] Situació política perillosa. El tinent general Carlos Iniesta Cano, director general de la guàrdia civil, declarà pel seu compte a les sis de la tarda una mena d’estat de setge: «De forma concreta, rotunda, personal y asumiendo toda la responsabilidad que me corresponde, ordeno a todas las fuerzas a mi mando […] que extremen la vigilancia en los puntos susceptibles de conflicto […] incluso en núcleos urbanos […] sin restringir el uso de las armas». A les set Carlos Arias Navarro i Gabriel Pita da Veiga el convencien que retirés el telegrama.

Assistí a l’enterrament el vicepresident dels Estats Units, Gerald Ford. (Havia substituït Spiro Agnew, caigut a causa de l’escàndol Watergate, en la vicepresidència dels Estats Units, i també substituiria Richard Nixon en la presidència per la mateixa raó). A les deu del matí del dia anterior, 19 de desembre, Carrero Blanco havia rebut Henry Kissinger. Què es degueren dir la vigília de la tragèdia? És possible que fos un ultimàtum?

S’ha escrit molt sobre l’atemptat a Carrero Blanco. Vegeu, per exemple, La Crisis (1974), de Joaquín Bardavío Oliden. O bé Operación Ogro, d’Eva Forest Tarrat.^[73] Permeteu-me afegir-hi les següents observacions.

En la meva hipòtesi de treball considero aquest atemptat una peça clau de la transició espanyola. Cal acceptar que ETA donà la fuetada inicial al cavall de la transició. Des del punt de vista català, que és el que ens interessa en aquest llibre, però tenint en compte totes les influències que evidentment van més enllà de Catalunya, en la transició sobretot van actuar, segons el meu criteri, les següents forces:

El present llibre va seguint el joc interactiu d’aquestes forces.

En el moment de l’atemptat de Carrero Blanco, Franco, per primera vegada, havia renunciat a presidir el govern i es limitava a la funció de cap d’estat. Laureano López Rodó deia que el generalísimo s’adormia durant els consells de ministres. Així, des de l’onze de juny de 1973, el cap de govern era l’almirall Carrero, destinat a Pàgina 137 convertir-se en Franco II. Era un home perfectament segur per al règim. Durant la guerra va ser cap d’operacions de l’estat major de la divisió de creuers a bord del Canarias. Quan Franco i Hitler s’entrevistaren a Hendaia ell era cap d’operacions de l’Estat Major de la Marina. Aquest setzè govern que ja no era presidit per Franco obligà els franquistes a assegurar les coses. Això contrariarà els déus internacionals, que tenien altres designis per a l’Estat espanyol. La majoria «aperturista» de l’Opus Dei —«monocolor»— del govern anterior, el quinzè, de 1969, va cedir el pas a una majoria franquista «continuista». Sembla que només quedaven quatre ministres de l’Opus. Així doncs, el franquisme es posava a la defensiva. I la Trilateral es disgustà. L’Estat espanyol entrava dins l’àrea de la seva obediència. Calia escarmentar-lo. Pur estil mafiós de les altures.

Luís González-Mata Lledó, en el seu llibre Cisne, afirma que la CIA va intervenir en l’atemptat de Carrero Blanco, i en Terrorismo internacional,^[74] explica que quan ETA va comprar el pis del carrer Mirlo, 1, de Madrid,^[75] policies espanyols hi instal·laren micròfons ocults amb total ignorància d’ETA. Diu que els etarres vigilaren els moviments de Carrero Blanco des d’una parada d’autobusos propera a una ambaixada que sembla que era la dels Estats Units, i que elements de l’ambaixada vigilaren els moviments dels etarres, ho descobriren tot i sembla que consultaren amb la CIA, que suposadament manà que els deixessin fer. També diu que es van col·locar micròfons en el soterrani del 104 del carrer Claudio Coello, comprat a primers de març de 1973. Aquí començava el túnel que va servir per col·locar l’explosiu de l’atemptat. Afegeix que els aparells detectors de l’ambaixada anglesa descobriren el soroll de l’excavació. Els anglesos consultaren els americans. Aquests els tranquil·litzaren. Ja sabien de què es tractava. Qui sembla que no s’adonà de la vigilància va ser ETA. González-Mata arriba a dir que la nit anterior a l’explosió, quan els etarres anaren a descansar un cop tot enllestit per a l’endemà, uns senyors misteriosos entraren al soterrani, retiraren els micròfons, penetraren en el túnel, reforçaren tècnicament la càrrega i també se n’anaren a dormir. No calia matinar, tot era perfectament a punt: ETA accionaria el dispositiu sense saber res de la seva millora tècnica. I qui en sabia menys que ningú era el franquisme instal·lat a l’Estat espanyol des de feia trenta-cinc anys! Això explica el desconcert d’Iniesta Cano, Arias Navarro, Pita da Veiga, tots ells incondicionals del règim; els atacs a Vicent Enrique i Tarancón per part dels Guerrilleros de Cristo Rey; el fet que molts càrrecs de Presidència, aquell dia, després de l’atemptat, anessin armats; el silenci del cap d’Estat Major, Manuel Díez Alegría. Marcelo Caetano, president de Portugal, successor des de 1968 del dictador Antonio de Oliveira Salazar, va veure pelar la barba del seu veí i acudí de pressa al funeral del castigat pels déus. A ell li tocaria l’any vinent.

El 31 de desembre es va formar el dissetè govern de l’era franquista. El presidia Carlos Arias Navarro, anomenat «el carnisser de Màlaga». Torcuato Fernández-Miranda, president en funcions, va ser bandejat per insegur i massa afecte al príncep. Els tres flamants vicepresidents es van fer càrrec dels sectors clau: política (Licinio de la Fuente), economia (Antonio Barrera de Irimo) i governació (José García Hernández). Es van assegurar els ministres militars, però no se’ls va atorgar cap vicepresidència. Els altres ministres o eren amics d’Arias o de Barrera de Irimo o de Camilo Alonso Vega, antic ministre de la Governació de trista memòria. El mateix Arias tenia «Don Camilo» al darrere. D’aquest govern se’n diria «equip Camilo». Cap propagandista catòlic (grup de pressió tradicional de l’Església espanyola en el govern de Franco, fundat per monsenyor. Ángel Herrera Oria). Cap membre de l’Opus Dei. Cap monàrquic. Per què? Crec que ja he aportat prou elements per a una resposta.

A partir d’aquí detecto l’existència de dos sectors de la policia enfrontats a mort a l’Estat espanyol. La policia aperturista, que més d’una vegada col·laborà amb ETA, i la policia franquista, que no s’assabentava de res. Membre destacat de la policia espanyola que es manifestà clarament a favor del canvi tal com el volien els nord-americans fou José Sáinz González. Nomenat després director general de Seguretat, finalment seria relegat a València pel govern d’Arias Navarro i, com hem dit més amunt, rehabilitat després pel govern trilateralista d’Adolfo Suárez.

Després de la mort de Carrero la policia va trobar el catau del carrer Mirlo, i descobrí amb sorpresa que a més servia d’habitatge clandestí a Simón Sánchez Montero, membre del comitè central del PCE (carrillista), que fou detingut.^[79] Era avituallada ETA per comunistes? Es devia pensar l’organització basca que el mèrit era seu? Els comunistes, ¿devien creure que la perfecció tècnica era deguda als seus subministraments? I, en realitat, ¿devia tenir el seu origen en l’actuació afegida procedent de l’altra banda de l’Atlàntic? ¿Com és que Genoveva Forest demostra saber tantes coses sobre l’atemptat en el seu llibre sobre l’operació Ogro?

L’intrigant Luís González-Mata, inicialment policia franquista i amb un complicat i al·lucinant historial al servei de la CIA —si més no des de 1968— amb intervencions a tres continents, escriu el llibre Cisne i altres, exiliat a París per por de les represàlies. Allà el vaig conèixer en anar a testificar en el judici de Manuel Viusà. L’acompanyaven Heribert Barrera i Josep M. Reguant.

Un altre tema sorprenentment connectat: la pista andalusa de fugida dels etarres responsables de l’atemptat. En el pis de Claudio Coello es van trobar plànols, mapes, matrícules de cotxe falses, documents d’ETA, empremtes digitals, telèfons, etc. Quina deixadesa! Enmig d’aquell desori es trobà a la galeria d’explosius la descripció de la fugida dels etarres via Andalusia. I això coincideix amb l’estança d’unes hores al port de Cadis, el 21 de desembre de 1973, l’endemà de la mort de Carrero Blanco, d’un misteriós iot anomenat Apolo, segons vaig poder llegir a la presó en el diari «Ya» de Madrid.^[80]

Aquest iot de 100 m d’eslora i 3.200 tones, aleshores el més gran del món, que navegava sota bandera panamenya, pertanyia a l’empresa multinacional Corporació d’Operacions i Transports, Ltd. (OTC). Era un vaixell de gran luxe. Ningú no en sabia les intencions. Potser era de la CIA? O d’Israel? Victor Marchetti, agent de la CIA entre 1955 i 1969 i coautor amb John D. Marks de La CIA y el culto del espionaje, llibre ja citat i que va ser molt perseguit judicialment a més de censurat per la CIA, diu que com l’Apolo hi hagué altres dos vaixells: el People,^[81] capturat prop de Corea, i el Liberty,^[82] que actuava no lluny de l’escenari àrabo-israelià, a part d’innombrables avions espies. La CIA representa entre un 15% i un 20% de les forces secretes nord-americanes, i totes col·laboren. L’Apolo tal volta es dedicava a interceptar comunicacions.^[83]

Jo, amb paciència de pres, anava desembolicant la troca i bastint la meva hipòtesi de treball. A bord hi havia conjunts musicals. Es feia tota la vida en el vaixell. Tot era en regla. L’OTC també havia noliejat les luxoses embarcacions Athena i Diana, escoles flotants d’arqueologia i cinematografia. S’hi impartien cinquanta cursos de preu elevat. La sol·licitud d’inscripció s’havia de fer a Dinamarca. Mantenia una comunicació per tèlex codificada amb els Estats Units molt voluminosa. A l’Apolo s’hi estaven més de 300 persones: 20 mariners i oficials, 30 mecànics, 5 cuiners i 10 public relations. Segons l’OTC, els que anaven i venien en cada port eren «missatgers». L’OTC afirmava que el govern espanyol l’havia invitada autoritzant la presència de l’Apolo i l’Athena el 3 de juliol de 1973. Hi viatjaven un equip de bàsquet i els conjunts musicals The Apolo Marineros, The Apolo Stars, The Stars Dancers, The Trobadours i la cantant T’Shura. Però sobretot es dedicava al molt lucratiu negoci d’assessorament d’empreses. Director administratiu de l’OTC: Nathaniel Jessup (apartat de correus de Califòrnia, Estats Units).

L’Apolo durant la darrera guerra mundial va ser la nau capitana de l’almirall Cunningham i transportà Winston Churchill durant la campanya del nord d’Àfrica. Després reprengué els seus serveis regulars amb el nom de Royal Scotman. L’OTC es constituí el dia 1 de gener de 1968 al consolat general de Panamà a València. L’escriptura va ser autenticada a Panamà el 13 de febrer de 1968 davant el notari Julio Mercado, segons «Las Provincias», de València. L’OTC comprà l’Apolo, aleshores enregistrat a Glasgow en la Mallion & Cia. Els nous amos del vaixell eren d’Austràlia, Nova Zelanda, el Regne Unit i Turquia. Al 1969 era prop de les costes llevantines, en aigües militars de l’Estat espanyol. El capità era Peter Warrens. En una entrevista va negar haver estat a Cadis a finals de desembre del 1973. Va dir que aleshores es trobava a Tenerife.^[84]

En resum: mentre el poble català forçava la transició per vies pacífiques i era empresonat i torturat pel règim espanyol, les forces internacionals actuaven amb la contundència de les bombes, i davant això el règim feia pinya per defensar-se.