1975

Dijous, 9 de febrer

Després de trenta dies d’una vaga de fam que físicament em va anar fatal i de nou dies d’incomunicació com a càstig per la vaga, finalment vaig sortir de la presó que hi ha dins la presó i vaig veure els amics.

La incomunicació, durant la vaga i el càstig, va ser més simbòlica que real. Tenia un àngel de la guarda que en els moments oportuns em passava per sota la porta unes notetes amb totes les novetats. I m’escrivia en català: quina sorpresa! En sortir el vaig conèixer: Josep Ricart Oller, sacerdot jesuïta, empresonat el 21-1-1975 per extingir la responsabilitat personal subsidiària de 60 dies per una multa de 250.000 pessetes. «Atès el seu caràcter perillós no convenia que el seu superior exercís el dret a la seva guàrdia i custòdia».^[111] El gran perill era una homilia del 12 de gener en què defensà l’amnistia! En una nota conjunta de la delegació diocesana de pastoral obrera de Barcelona i de la cúria provincial dels jesuïtes es comentava: «És evident que el Papa i el sínode dels bisbes a nivell internacional, i la Conferència Episcopal Espanyola, alguns bisbes i en particular el nostre cardenal Jubany a nivell “nacional” han presentat aquest ideal com a signe en l’Any Sant de la Reconciliació».^[112]

Al setembre de 1974, el Sínode Universal dels Bisbes anunciava, arran de l’anunci de l’Any Sant de 1975 com a any de la reconciliació: «Requerim a les nacions i grups en conflicte que procurin la reconciliació, suspenguin les persecucions i concedeixin l’amnistia, signada amb benvolença i equitat, als presos polítics i exiliats».^[113]

Josep Ricart era tan bon periodista que durant el meu segrest em vaig anar assabentant de tot. Comunitat cristiana d’Horta, Carmel i Ntra. Sra. del Coll: solidaritat, un dia de dejuni familiar amb abstinència completa de menjar, beure i tabac; reunió de reflexió sobre l’any sant de la reconciliació; ofrena del menjar estalviat als presos de la Model i dels diners recollits a les famílies d’obrers sense treball. Un dejuni semblant del grup cristià de defensa i promoció dels drets humans de Sant Andreu de Palomar. Van enviar un telegrama al cardenal Tarancón: «350 cristians, 6 parròquies del sector de Sant Andreu de P. (Barcelona) reunits Eucaristia Reconciliació, després dia de dejuni. Profundament preocupats vaga de fam pare Xirinacs, amnistia política, normalització llibertats públiques. Vulgui portar al govern petició de Justícia i Pau firmada 160.000 ciutadans, entre ells 3.000 del nostre barri. Respectuosament, Josep Camps, president del consell pastoral, i Joan Oriol, secretari dels sacerdots».

Ignasi Pujades, en el suplement parroquial del Full Dominical, feia ressaltar l’aspecte alhora auster i festiu del fet: vaga de fam com «la campana de l’ermità, anunci joiós de l’aplec». «El Correo Catalán» deia: «El fet del qual dóna compte Europa Press [agència de notícies influïda per l’Opus Dei que durant els anys que “l’Obra” fou apartada del govern, va ser la més decidida a l’hora de publicar notícies sobre la lluita contra el règim] se suma a d’altres que es van repetint en la nostra geografia. Possiblement el que fins ara ha tingut més relleu ha estat l’acte de la setmana passada a la parròquia de Sant Pacià…» (28-1-75). Fins i tot hi van fer parlar a la meva mare per tal que expliqués el meu gest.

Reunió de cristians de Sants, Collblanc, Can Tunis, l’Hospitalet de Llobregat, Bellvitge, etc. Solidaritat de tres treballadors de la Cia. Telefònica que van fer cinc dies de vaga de fam sense deixar d’anar a la feina. Solidaritat de vuitanta persones reunides a Arenys de Mar. En una actuació musical a Berga, el grup Coses em dedicà una cançó amb lletra de Miquel Martí Pol. (Simultàniament començava a aparèixer la bandera catalana en el lloc d’honor dels ajuntaments: Berga, Sabadell…). Acte litúrgic amb assistència de 150 persones al santuari de la Mare de Déu de la Pietat d’Igualada. Solidaritat d’un centenar de persones a la parròquia de Sant Francesc de Sales, de Barcelona. Reunió de 70 persones al convent dels caputxins de Sarrià, en una jornada de dejuni, pregària i reflexió. Trobada de dejuni voluntari de 40 persones a Sant Joan de Gràcia:

Dejuni de 42 hores d’un grup de 42 cristians de la parròquia de Santa Isabel d’Aragó (Barcelona) els dies 18 i 19 de gener. El diumenge 27, unes setanta persones es van tancar de les deu del matí a les deu de la nit a la parròquia de Sant Francesc de Sales en una jornada d’oració, reflexió i dejuni «en solidaritat amb l’actitud i peticions de mossèn Xirinacs». 40 joves van dejunar 48 hores a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat. En parla el «Full Informatiu del sector pastoral de Sant Gervasi». (Santa Maria de la Bonanova, Sant Ildefons, Santa Agnès i, Santa Joaquima de Vedruna). A la catedral de Saint-Etienne de Tolosa de Llenguadoc es va celebrar un dejuni solidari de tres dies (24/27-1-1975).

Un dels temes de l’ordre del dia de la LI reunió de la comissió permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, encara que el secretari monsenyor Yáñez ho amagués, era la petició d’amnistia que presentava Justícia i Pau avalada per 160.000 signatures.

Frederic Ysart comentava: «La capacitat de matisació que la vida política nacional exigeix a tots nivells arriba a uns extrems insospitats. Després bé caldrà que amb amnistia o indult algú surti lliure».^[115] La Comisión Nacional Justicia y Paz es va alarmar i va ratificar la seva decisió: si la Conferència Episcopal «no elevés ella mateixa, directament, la petició d’amnistia al cap de l’estat»,^[116] la comissió es reuniria en sessió permanent i en estat d’alerta. «El Col·legi d’Advocats de Barcelona ha rebut comunicació de la presidència del Govern, que acusa recepció de les peticions cursades al seu dia d’una amnistia general per als exiliats, presos i sancionats per fets d’intencionalitat política o social, així com un ampli i generós indult a favor dels condemnats per delictes comuns».^[117]

«Cuadernos de Ruedo Ibérico»^[118] publicava la carta a Franco i la notícia de la vaga de fam. Abans ho havia publicat tot «Avui, servei d’informació català».^[119] Matiner, «Ya», de Madrid, va donar la notícia de la vaga el 4-1-1975, que procedia d’Europa Press. «En una circular signada pel Grup Cristià de Defensa i Promoció dels Drets Humans, Justícia i Pau, Pax Christi, Objectors de Consciència i Comunitats de Base, aquests col·lectius se solidaritzen amb mossèn Xirinacs».^[120] «Ara», òrgan del Front Nacional de Catalunya (FNC), manifestava la seva adhesió, explicava els fets i els motius i tancava amb un article titulat L’amnistia, la fi del règim. Frederic Roda féu una àmplia explicació a «Serra d’Or».^[121] N’informà «Olot Missió».^[122] Jordi Planas ho comentà en «El Correo Catalán».^[123] Manuel Vázquez Montalbán, a «Triunfo».^[124] Enric Sopena, a «Posible».^[125] Àngel Colom, a «Pax»^[126] i Marcel Niedergang, a «Le Monde»,^[127] amb el text de la carta a Franco. Aquestes referències no esgoten, ni de bon tros, el ressò produït especialment en cercles cristians, més sensibles a la celebració de l’Any Sant de la Reconciliació.

Una nova d’especial transcendència es produí el 16 de gener de 1975. Aparegué en primera plana del «Diario de Barcelona»:^[128] «Lluís Maria Xirinacs, sacerdot i escriptor català, ha estat acceptat com a candidat al Premi Nobel de la Pau, segons certifica aquest document [el reprodueix] datat el passat dia 16 de gener a Oslo i signat pel director de l’Institut Nobel de Noruega, Tim Greve. La seva designació va ser proposada per 27 professors universitaris de Barcelona els quals, d’acord amb les bases del premi, pertanyen a les facultats de Dret, Ciències Polítiques, Història i Filosofia. Els motius exposats en la sol·licitud van ser que Xirinacs ha estat incansable en la proclamació de la dignitat dels homes i dels pobles, així com en la defensa dels drets humans. També subratllen el seu refús a la pena de mort —idea per la qual va arribar a oferir la seva pròpia vida—, la defensa de les minories i la seva acció no violenta per tal de promoure la pau i la convivència». La petició anava signada pels següents professors: Antoni Badia Margarit, doctor en Filosofia; Ramon Trias Fargas, doctor en Dret; Josep A. González Casanova, catedràtic de Teoria de l’Estat; Jacint Ros Hombravella, professor de Política Econòmica; Joaquim Molas i Batllori, catedràtic de Llengua i Literatura Catalana; Octavi Fullat, doctor en Filosofia i Lletres; Joan Ramon Capella, doctor en Dret; Manuel Gerpe Landrín, doctor en Dret; Alfonso de Alfonso Bozzo, doctor en Dret; Montserrat Bares Gómez, doctora en Dret; Maria Dolors Ivern Salvà, doctora en Dret; Jesús M. Rodés Garcia, doctor en Dret; Jesús Salvador Salvador, doctor en Dret; Isidre Molas Batllori, doctor en Dret; Joaquim Cerdà Ruiz-F, catedràtic d’Història del Dret; Rafael Jiménez de Parga, catedràtic de Dret Mercantil; Francesc Carreras Serra, professor de Dret Polític; Manuel Jiménez de Parga, professor de Dret Polític; Emili Giralt Raventós, catedràtic d’Història Moderna i Contemporània; Josep Florit Capella, doctor en Història; Joan Camps Giró, professor d’Història Contemporània; Joan Oliver Puigdomènech, professor d’Història Contemporània; Antoni Jutglar Bernaus, doctor en Història; Joan Maria Oliva, professor d’Història Contemporània; Pelai Pagès Blanc, professor d’Història Contemporània; Jordi Casassas Humbert, professor d’Història Contemporània, i Pere Lluís, doctor en Filosofia.

Tota l’operació va ser muntada sense dir-m’ho. Els organitzadors es pensaven que fins i tot ignorava l’acceptació perquè estava incomunicat i en vaga de fam. Però no només l’àngel protector me n’informà subreptíciament. Copio del meu diari de presó: «Un metge estava veient la tele i baixà com un esperitat a donar-me l’enhorabona (a través de la porta tancada): “Proposat per al Premi Nobel de la Pau”. Més tard: “Acceptat per l’Acadèmia de Noruega com a candidat”. No hi podia haver un contrast més gran entre la meva prostració física i l’exaltació d’aquestes noves que superaven de bon tros les meves previsions».^[129]

Era una notícia important i s’escampà per barris, comarques, regions i nacions; aparegué a la radio, televisió, diaris i revistes de Barcelona, de tot el Principat (a «Presència», de Girona, ocupava tota la primera plana), d’Espanya (acudit de «Sábado Gráfico»: «Está bien, padre, no coma si no tiene ganas —diu el funcionari de la presó— pero haga el favor de firmarme un autógrafo por si le dan el Nobel ese», en La uva de Summers) i d’arreu del món (notícia a tres columnes a «The Times»;^[130] «Catalan priest is peace prize candidate»), tot generant adhesions innombrables. Joan Brossa va escriure una oda i Antoni Tàpies va fer una litografia. Josep Tarradellas, aquell escriptor d’àcides missives, com a president de la Generalitat de Catalunya va escriure en la significativa diada de l’Onze de setembre de 1975 al Sr. Tim Greve, president de l’Institut Nobel de la Pau, d’Oslo:

Renuncio a donar una idea de l’abast de la notícia.

Justícia i Pau (amb l’adhesió de la comissió estatal de Madrid), Franciscàlia, Pax Christi, Pax Romana, ICESB, Agermanament, i Grup de Promoció i Defensa dels Drets Humans formaren una Comissió pro Nobel de la Pau a LI. M. X., amb seu al carrer Llúria, 7, 3r, la, Barcelona, per coordinar i divulgar la campanya amb conferències i material de propaganda destinats a diaris, escoles, grups, entitats. Es van fer xerrades, fòrums, debats, visites, projeccions de diapositives, concursos, exposicions, murals, redaccions. La comissió va recomanar que s’enviessin les adhesions personals a Det norske Nobelinstitut, d’Oslo. Tim Greve digué que va arribar a tenir baguls plens d’adhesions com amb cap altre candidat.

L’intermediari davant l’Institut Nobel de Noruega i valedor de la idea pels fòrums internacionals va ser Jordi Tell, català fidel, arquitecte, exiliat, resident a Oslo i amic de Willy Brandt. Espigolo una carta seva (19-1-1975) a Josep Dalmau i Joan Garcia Grau, membres de la comissió: «Vaig parlar molta estona amb el director Tim Greve i confidencialment puc dir-vos que va deixar traslluir una certa simpatia per la proposta. Visitaré els cinc membres del comitè [noruec]. A altres personalitats (Willy Brandt, el bisbe Gran…) o els visitaré o els faré visitar per algun diputat del meu partit, Socialistisk Valgforbund. Un dels nostres diputats, Arne Kjelland, s’ha ofert per fer una interpel·lació al ministre de relacions pel “cas Xirinacs”».

La comissió catalana m’havia encarregat un llibre sobre la pau. Em vaig dedicar intensament a escriure’l. Es diria Subjecte. Meditació delirant prop d’una font dita Font de Vera Pau. La comissió va enviar a Noruega tots els meus llibres, que molts d’ells no havien llegit. A Noruega els llegirien amb lupa en el millor i més acurat estil nòrdic.

Alguns no creien que les coses fossin tan positives. «Es veu que al telediari de divendres passat (7-2-1975), a les 9 del vespre, van fer referència a la presentació de la meva candidatura al Premi Nobel de la Pau. Li van treure tota la importància. A l’acadèmia noruega accepten tots els candidats degudament avalats per un nombre determinat de professors universitaris. Qualsevol s’hi pot presentar. El que compta no és l’acceptació de la candidatura sinó la selecció per a la concessió del premi, que té lloc a la tardor».^[131]

Realment la carta d’acceptació només deia: «Acuso recepció de la carta… i acuso recepció de dos llibres…». En el mateix sentit s’expressaven «La Vanguardia» i «El Noticiero».^[132] Manuel Valls, del consell pastoral del sector de Sant Gervasi, afirmava en el «Full Informatiu»:^[133] «La presentació de la seva candidatura al Nobel de la Pau l’ha llançat al fòrum de l’opinió internacional. Respecto tan acadèmica presentació, però no crec que valgui pas gaire la pena. Si més no des que el Sr. Henry Kissinger va ser trobat “digne” de rebre aquest premi les coses han canviat. Tothom parla del Nobel com si fos una benedicció que mereix ser implorada per si mateixa, quan en realitat no passa de ser un premi desprestigiat i manipulat que probablement no aconseguirà altra cosa que enterbolir la persona i l’obra d’un home com en Xirinacs. Al costat d’en Kissinger: quina glòria! No ens hem deixat enredar? Un cop tinguem el nostre Nobel, què canviarem?».

Realment el premi Nobel s’havia anat desprestigiant: es deia que era inspirat des dels EUA i que premiava els dissidents de la Unió Soviètica perquè rebia consignes anticomunistes. Ironies del destí: Alfred Nobel, que instituí el premi de la pau per tranquil·litzar la seva mala consciència d’haver causat tantes morts amb el seu invent de la dinamita, el separà de Suècia perquè, en ser aquest estat una potència, podia pressionar sobre el jurat. Noruega, més petita, no podria fer tanta pressió. La petita Noruega, però, aviat caigué sota l’esfera d’influència nord-americana, cosa que Suècia ha evitat. Al final de l’any no me’l van concedir, tot i que el règim ho temia i els nostres ho esperaven. Corregué la brama que m’havien tret de la presó abans d’hora per evitar que se’m concedís el premi estant jo encara a dins. Fins i tot m’havien demanat que redactés el discurs d’acceptació per si de cas m’atorgaven el Nobel estant encara a la presó i no em permetien sortir per anar a recollir-lo.

El vaig titular Una nova dinamita. Hi vaig abocar el millor de mi mateix davant una possibilitat de tanta transcendència. La seva redacció em va deixar exhaust. Com és natural, ha quedat inèdit. Sembla que Jordi Tell digué a algú que no se m’havia concedit perquè en els meus llibres es detectaven frases pro-comunistes. Recordem que en el llibre Subjecte marco, en clau biològica darwinista, la diferència entre els «tigres» nord-americans i els «simis» soviètics precursors del futur «home» nou. En la carta a Franco parlava d’Estats Units com del gran espoliador de nacions. Tampoc obtingueren èxit les candidatures dels anys 1976 i 1977.

Tant pel que fa a la vaga per l’amnistia com a la campanya pro Nobel, la meva instància preferida, l’Assemblea de Catalunya, callava molt. Els partits en general tampoc badaven boca. M’he estès en la descripció de la volada que prenien els dos fets per indicar que tot plegat era una possible força popular que s’endevinava gegantina a favor de la democràcia, de l’amnistia i de l’alliberament de Catalunya. Però com anem veient en aquest llibre, els líders tiraven cadascú pel seu vent, cadascú al servei del propi interès, posant bastons a les rodes. Anaven despenent la seva força més a frenar els altres que a fer avançar el carro. Perquè de força en sobrava! Per què, quan estàs amb el poble, et diuen populista i no popular?

Finalment, al març de 1975, el secretariat de l’Assemblea de Catalunya va emetre el següent manifest:

Aquesta crida és força transparent. La lletra és molt intencionada. Es reconeixia que la campanya pro Nobel havia corregut per canals altres que l’Assemblea (amb gran pena meva), canals cristians progressistes, no alineats, no violents, barris, comarques, entitats, liberalisme occidental. El primer d’abril «Treball», la revista dels comunistes, també s’hi va adherir fent una llarga citació de la crida del secretariat de l’Assemblea. Esmentava alhora les noves adhesions del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics, del Club d’Amics de la UNESCO, d’Amics de la Ciutat, del Col·legi d’Enginyers Industrials i del Col·legi de Doctors i Llicenciats. Les adhesions espontànies van ser immenses. Però quelcom fallà. No em sento capacitat per esbrinar-ne les causes. Segurament ocorregueren coses que ignoro. Jo era a la presó i els meus amics no eren prou polítics per ensumar els moviments de fons. Les tres centrals sindicals d’Itàlia van demanar el Nobel de la Pau de 1975 per a Marcelino Camacho, també a la presó de Carabanchel arran del procés 1001. Sempre vaig creure que se’l mereixia més que jo, i així ho vaig expressar als diaris. Jordi Tell va escriure des d’Oslo a Josep Dalmau (24-4-1975): «Hi ha 47 candidats admesos, i a part de Xirinacs trobem els següents: Andrej Sakharov, el president de Finlàndia, Uhro Kekkonen, i l’etern Hélder Cámara, a part de Marcelino Camacho, 57 anys, líder sindical». També era candidata la mare Teresa de Calcuta. Obtindria el premi Sakharov, dissident soviètic. Sembla evident el triomf de la política radicalment anticomunista de la Trilateral. Segons Linz, els soviètics són totalitaris i Franco només autoritari… i aliat dels Estats Units.

Els avantatges per al país eren evidents. Jo no demanava res per a mi. Hem aconseguit altres coses tant o més difícils. Hem de dir que l’Assemblea travessava un moment molt baix per culpa de les tensions entre el carrillisme espanyolista i els partits catalans i, a més, com ja apuntàvem, aquests partits, en veure pròxima la transició començaren a competir entre ells abandonant la lluita unitària, tan necessària encara segons el mateix secretariat.

Dissabte, 22 de març

La meva germana estava malalta de càncer des d’abans d’ingressar jo en presó. Al mes de febrer entrà en fase terminal. Jo havia començat la vaga d’incomunicació amb les autoritats. Això m’aïllava de la família. Els escrivia i els feia arribar les cartes d’amagat. El 10-2-1975 vaig escriure a la meva germana moribunda. M’acomiadava d’ella. Cap al final li deia: «T’he de dir que avui he fet l’acte més dur i difícil de la meva vida. M’acaben d’oferir un cotxe per venir-te a veure si ho demano a les autoritats de la presó. I he dit que no; que ara estic compromès a no demanar res. Acabo de dir que no, potser, a veure’t per darrera vegada».

Amb tot l’afer del premi Nobel les autoritats no volien donar peu a acusacions d’inhumanitat. Però van aprofitar l’ocasió per rosegar-me la moral. Finalment el 13-2-1975 em van agafar per força i em van dur a Barcelona, a la Model. El 14, em van portar a casa de la meva germana emmanillat a un policia secret. Pel camí, sense jo dir-los res, em comentaren la carta a Franco, que ja coneixien: «Un poco fuerte, ¿no te parece?». Vaig veure la germana moribunda dues vegades. El 16 em tornaren a Carabanchel. I al cap d’un mes una mica llarg moria.

Jo duia un tros de paper higiènic amb un escrit amagat entre el taló i el mitjó d’un peu. Passà tots els escorcolls. A casa de la meva germana vaig demanar per anar al vàter, em vaig treure el paper suat i, en sortir, dissimuladament el vaig fer a mans de la Vicenta. Ella el va passar a màquina i el lliurà al seu destinatari. Deia així:

Els diaris es fan ressò de la nova vaga de «resistència passiva»^[134] i «d’incomunicació».^[135] En aquells dies corria el rumor de la probable concessió d’un indult per alleujar la pressió contra el règim. Amb data del mateix 22 de març vaig escriure:

El 6-4-1975 vaig lliurar l’escrit al TOP en paper de l’estat i amb una còpia. Vaig adjuntar una instància al director de l’Hospital Penitenciari on demanava que es donés curs a l’escrit i se’m retornés la còpia degudament certificada. El 10 es va elevar a la direcció general d’Institucions Penitenciàries. Després, silenci.

El 12 de maig vaig insistir-hi. Em van castigar amb dos dies de reclusió a la cel·la. Després, res més.

Divendres, 18 d’abril

Josep Dalmau presenta a l’editorial Claret el meu llibre Subjecte. Meditació delirant prop d’una font dita Font de Vera Pau.

Me l’havien encarregat com a exponent de les meves idees sobre la pau, atesa la meva candidatura al Nobel de la Pau del 1975.

L’havia escrit d’amagat, tement que en qualsevol dels escorcolls rutinaris de la cel·la me’l requisessin. Tampoc estava segur de poder-lo treure d’amagat. Sense voler em va sortir escrit en un llenguatge críptic. Volia que els censors no l’entenguessin. Em sembla que a tothom li costa d’entrar en el sentit del text. El vaig escriure sense poder consultar cap llibre tot i que parla de omni re scibili perquè és una mena d’enciclopèdia que pretén l’harmonia universal (!). Sortí escrit a mà amb lletra molt menuda, en català. No vaig poder corregir les proves. L’edició contenia moltes errades que enfosqueixen més el text. No parlo de la traducció espanyola a Sígueme de Salamanca, tampoc corregida per mi i feta sobre el text català farcit d’errades. Augmentava la confusió. Tot llegint el pròleg de Dalmau tinc la impressió que no va llegir gaire el llibre abans de redactar-lo. Ho comprenc, no hi havia temps. L’editorial Claret, per a la qual no tinc més que elogis, em va demanar que fes un esquema explicatiu. Sense el text davant, sense compàs ni regle, vaig fer uns esquemes per afegir al llibre que encara enfosqueixen més el conjunt. Són com un altre llibre molt o poc relacionat amb l’anterior, com un atles d’esquemes que cal entendre en si mateix. Responen a un particular mètode globalista d’arrel lul·liana inventat per mi als 18 anys del qual feia un ús privat. No explicava enlloc les claus interpretatives dels esquemes. Només gent molt intuïtiva ha entès bé aquest llibre. Tanmateix es va vendre tota l’edició. Deu abundar al nostre país aquesta mena de gent.

Subjecte vol demostrar que només l’enfocament globalitzador de les realitats concretes pot resoldre els conflictes que atempten contínuament contra la pau. Cada cosa és ella mateixa i el seu context. Cada cosa està relacionada amb el tot i el tot cal que es reflecteixi en cada cosa. Des de 1990, ara que disposo de més temps, em dedico a aprofundir i escriure sobre aquesta fèrtil temàtica. En l’àmbit de la política caldria pensar la relació entre els partits i el «sencer». ¿Pot ser un bon polític un home molt donat al seu partit, sigui quin sigui?

L’amic Jordi Tell, de Noruega, va escriure a Josep Dalmau, en carta de 5-5-1975: «Estic intentant que el professor Leig Sletsjge faci un resum en noruec del llibre [Subjecte] de Xirinacs. No és fàcil de traduir ni de resumir. Però és tan important, complex i sorprenent que cal donar-lo a conèixer. Ho considero molt necessari. La matèria del llibre és prou complicada i tan extensa en els camps de l’antropologia, sociologia, psicoanàlisi, darwinisme, medicina que no ho pot fer qualsevol».

Dijous, 1 de maig

Vaig donar a la publicitat i vaig enviar al Papa i a les comunitats cristianes de base un Manifest sobre la reconciliació dins de l’Església.

El dia 25-6-1975, una representació de la comissió pro Nobel-Xirinacs va presentar a la secretaria del Vaticà el manifest amb la petició del Nobel feta per vint-i-set professors de les universitats de Barcelona juntament amb el llibre Subjecte per tal que es fes arribar a Pau VI.

També fou entregat el manifest a les 274 comunitats cristianes de base de diversos països europeus reunides a Roma els dies 23 i 24 de juny.

Gent d’esquerra m’ha acusat de neoclericalista, i gent de dreta, de renegat de la fe. El tros de la meva vida que estic historiant i que ocupa l’any 1975 va tenir una especial ressonància en ambients eclesials. El motiu era que havia pres al peu de la lletra el missatge de reconciliació escollit aquell Any Sant per les més altes instàncies de l’Església. No he amagat mai la meva fe «catòlica» en el sentit etimològic de la paraula kata-holos, ‘cap a l’universal’.

Però aquesta meva fe m’ha situat en una incòmoda situació entre dos focs: el corrent contrari a la fe i el corrent que en fa una eina d’opressió i control de la humanitat. Mai no m’he mogut d’aquesta compromesa posició. La meva defensa del globalisme és conseqüència d’aquesta presa de posició. El mateix puc dir de la meva situació política de facto, el no-alineament. Accepto i fins i tot crec necessari que els homes s’especialitzin professionalment, políticament, religiosament, nacionalment. Però considero que la plenitud de la persona, sense negar mai les pròpies peculiaritats, demana a més a més l’extensió d’una «antena» nova, la dimensió universal que té present «les altres coses», «les altres persones individuals i col·lectives», «el totalment Altre» que sempre sobrepassa la nostra petitesa. El llibre Subjecte va ser escrit amb aquesta intenció, i precisament per aquesta intenció el considero una eficaç aportació a la causa de la veritable pau, aquella que no es pot imposar però que es posa molt bé.

El manifest, acompanyat d’uns punts d’estudi, tenia quatre apartats: 1. Jesús. 2. Traïció. 3. Renúncia. 4. Opció.

Amb els companys cristians estem barallats «per una qüestió social que afecta el nucli central de la missió de l’Església». «L’Església és presonera i servidora dels poders opressius del món». «Apel·lem a l’arbitratge de Jesús», el seu fundador i capdavanter.

1. Jesús. «Fou d’extracció social estrictament popular. Va tenir el gènere de vida que correspon sens dubte a la classe oprimida. La missió de Jesús va ser compromesa, concreta, encarnada, eficaç. Jesús treballava dins la classe oprimida. Va desenvolupar una àmplia acció de masses. Organitzà el grup que seria consciència desperta de la classe oprimida. Només acceptà entre els seus els que havien pres consciència de l’opressió. El seu missatge anava dirigit a tothom, fins i tot als enemics del poble, però exigia el desclassament dels explotadors. En la seva missió es va palesar una dimensió política inqüestionable i una crítica despietada i irreductible de la religió com a instrument de repressió i alienació del poble al servei de l’estat. Instituí una comunitat de companys. L’Església de Jesús fou l’Església del poble oprimit. Patí i morí el primer».

2. Traïció. «Avui, en canvi, els països cristians d’occident són els més rics del món. El gènere de vida de la majoria dels homes més significats de l’Església és el de la classe opressora. La missió deriva cap a temes poc compromesos, laterals, idealistes. Rep ajuda abundosa de la classe opressora. Fuig de les accions reivindicatives de masses. Posa dificultats a la participació dels seus líders en tasques polítiques i laborals. La classe obrera des de la seva naixença no se sent acollida per l’Església. Parla del salari “digne” i no pas de l’extorsió permanent de la plus-vàlua generada pel treball. La inevitable dimensió política de l’Església sempre acaba decantant-se cap a la reacció i el conservadorisme. Esdevé l’eina més eficaç de dominació de cada imperialisme històric. Té una constitució antifraternal i vol ser una “societat perfecta” paral·lela a la secular. Amiga dels grans imperis del segle XX. Els primers papes moriren màrtirs. Reconciliem-nos d’antuvi amb Jesús i brollarà, serena l’avinença dins l’Església».

3. Renúncia. Jesús demana al Papa, als bisbes, als sacerdots que renunciïn a llur poder, a llur seguretat, a llurs propietats, a llur estatus social, als pactes amb el poder dominant. Jesús demana als cristians que exploten altres homes i la natura que abandonin aquesta tràgica ocupació. I finalment demana a l’Església de base que sàpiga perdonar i oblidar aquesta trista prehistòria de l’Església sense ressentiment.

4. Opció. «“I l’Església tornarà a ser la comunitat de Jesús, una comunitat universal de companys solidaris”. El Papa, el defensor dels pobres del món. El bisbe, el defensor dels pobres de la ciutat dels homes. Els sacerdots, els defensors dels pobres del barri. Els laics, el mirall d’una nova societat. “L’anunci joiós serà proclamat als pobres i la llibertat als oprimits”».

¿No era necessari celebrar d’alguna manera la diada dels treballadors d’aquell Any Sant? El silenci seria la resposta. La traïció, de moment, era irreversible. La reconciliació, en boca dels jerarques, només era una paraula. El Verb no s’ha fet carn.

Dijous, 12 de juny

Amb molta assistència i ressonància a Barcelona tingué lloc la cloenda del cicle de conferències Les terceres vies a Europa, organitzat per l’Institut Catòlic d’Estudis Socials. Una iniciativa que honorava l’esperit creatiu, capdavanter, dels Països Catalans.

Anton Canyellas (UDC), Josep S. Barberà (PSUC) i Josep Pallach (Reagrupament) van parlar els dies 8, 15 i 22 d’abril, respectivament, al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, i Joan Reventós (MSC), Ramon Trias Fargas (EDC), i Jordi Pujol (CDC), els dies 13, 20 i 27 de maig, respectivament, al Col·legi d’Advocats, també de Barcelona. Sis partits que s’autoconvocaren i saberen respectar-se en un moment important de la transició larvada que anava avançant. Potser, de dreta a esquerra, per aquest ordre: UDC-EDC-CDC-RSDC-MSC-PSUC.

Els textos foren recollits en Les terceres vies a Europa.^[136] Sota l’excusa d’Europa, per primera vegada uns decidits partits polítics fins ara clandestins emergien a la llum pública. Cada un proclamava el seu programa —en aquell moment. Com variarien després!—. I dialogava amb els altres. Però tots oblidaven ignominiosament l’esment a l’Assemblea. Fins els comunistes, que en bona part la infantaren i feren créixer. Solé Barberà no la citaria ni una vegada i, en canvi, en la seva exposició del Compromís històric esmenta vint-i-quatre vegades en només sis pàgines el Partit Comunista Italià.

Pujol deia indirectament: «Existeixen uns organismes unitaris catalans amb una història relativament llarga i en línies generals positiva».^[137] Però afirmava també: «Ja no és hora dels partits estètics, ètics o profètics ni de les actituds independents, ni de les anomenades personalitats que creuen que poden anar soles, ni de llenguatges maximalistes pronunciats amb la certesa que ningú, ni tampoc els fets, no poden agafar pel mot el qui els pronuncia. És hora de preses de posició responsables i organitzades… de gran capacitat d’enquadrament».^[138]

Pressionat per moltes bandes, Arias Navarro, el 20-12-1974, havia permès l’«associacionisme» dins el Movimiento en la solemne diada del primer aniversari de l’atemptat de Carrero Blanco. ¿Es considerava cridat a conduir ell la transició tot salvant las esencias?

El primer a acollir-se a la nova possibilitat legal, Cantarero del Castillo, va inscriure en el registre oficial ad hoc Reforma Social Española. Fraga, ambaixador a Londres, al mateix gener viatjà precipitadament a Madrid i va inscriure Reforma Democrática.

Se li van sumar José María de Areilza, Alfonso Osorio García i Pío Cabanillas Gallas. Gil-Robles, al març, registrà Federación Popular Democrática. Solís Ruiz, al juliol, Unión del Pueblo Español, de la qual nomenà president Adolfo Suárez.

I Fernández Cuesta i Girón de Velasco, el 7 d’abril de 1975, intentaren inscriure Falange Española y de las JONS, que els fou denegada, el 18 de juny del mateix any, perquè el seu nom era patrimoni del col·lectiu franquista anomenat Movimiento Nacional, i constituïa el coixí legal de totes les associacions.

Segons la llei, el Consejo Nacional del Movimiento podia il·legalitzar qualsevol associació. De falangistes ho eren tots els espanyols! L’estat era de partit únic. Característica totalitària, no autoritària, segons Linz!

Els partits catalans encara no entraven en el joc regular espanyol, i no es legalitzaven com a «associacions» dins el Movimiento. Encara eren rupturistes. Però ja prenien distàncies respecte de l’Assemblea sense gosar desqualificar-la directament.

L’Assemblea, tanmateix, mig abandonada pels partits, seguí la seva extensió territorial per barris i comarques, endegà o acollí campanyes, com ara una contra l’encariment de la vida, una altra contra els divuit regidors de l’ajuntament de Barcelona que votaren «no» a la subvenció per a la difusió de la llengua catalana, i moltes altres: la campanya de l’oficialitat del català, la de la democratització dels municipis, la del suport al premi Nobel de la Pau, la que es féu contra l’estat d’excepció a Biscaia i Guipúscoa, la de l’Onze de Setembre i la de l’amnistia.^[139] A. Batista i J. Playà^[140] hi afegeixen la campanya de recuperació de les revetlles populars de Sant Joan, i la crida commemorativa de l’aniversari de l’execució de Puig Antich. La base de l’Assemblea no cessava de créixer.

Però A. Batista i J. Playà afirmen clarament: «L’any 1975 és el més inactiu orgànicament en la història de l’Assemblea. Només se celebrarà una permanent (la dotzena), el mes de desembre, quan ja ha mort el general Franco».^[141]

Solament la Comissió d’enllaç, i per motius més polítics que populars, donaria signes d’activitat. A l’estiu aparegué a Madrid la Plataforma de Convergencia Democrática, promoguda pel PSOE i Izquierda Democrática en oposició a la Junta Democrática. Cap de les dues van acollir-se a l’«associacionisme». Totes dues eren de moment, rupturistes, però començaren la guerra entre elles abans d’hora. Apareixien organismes unitaris bascos, gallecs… amb tots els quals va establir contacte la nostra Comissió d’enllaç per separat.

Aquella Junta no acceptava l’exercici del dret a l’autodeterminació. Els governs espanyols de la transició ni acceptaren el restabliment de l’Estatut de 1932. La Comissió d’enllaç no transigí davant la Junta.

La gran traïció dels nostres líders era executada tan a tira tira que es feia imperceptible per a un observador distret o desmemoriat. Uns quants partits, al capdavall els més burgesos, i per tant els que tenien més perspectives de fer-se un lloc fàcil en la futura democràcia, es posaven nerviosos per figurar en la graella de sortida i actuaven precipitadament, a petits saltets dissimulats i imprudents. Trobo bé que els partits tractessin d’organitzar-se, de desenvolupar els aspectes menys estètics, menys ètics, menys profètics i més tècnics de la política. Com el PSUC en el món del treball i de l’associacionisme (Comissions Obreres, associacions de veïns), Pujol guanyà terreny en el món de la cultura i de l’economia des dels anys seixantes (Editorial Estela, CEDEC, Banca Dorca…). Trobo bé que els partits tractessin de definir-se, d’emergir, d’ocupar el lloc que els correspondria en la democràcia imminent. Portaven prou retard respecte a l’Assemblea, que actuava sovint en públic i era molt coneguda. Els partits fins aleshores no s’havien sabut moure en la clandestinitat. Eren molt poc coneguts. En unes eleccions una candidatura de l’Assemblea hauria guanyat. Els partits haurien perdut. Allò lamentable per les seves conseqüències era l’abandó i la neutralització de la gran força del moviment de base que els era, en la seva major part, ben afecte. Els partits a la dreta de Pujol (Centre Català, de Joaquim Molins i Joan Mas Cantí; Esquerra Democràtica de Catalunya, de Ramon Trias Fargas i Macià Alavedra; Unió Democràtica de Catalunya, d’Anton Canyellas) és comprensible que se sentissin poc inserits en la població, tot i que eren compostos de petita burgesia. Ja hem vist com Pujol cercava el pretext de la proximitat de la «normalització» democràtica, que vol dir «acció» política en la cúspide a l’esquena del poble, per defenestrar tot allò —«estètic, ètic, profètic»— que no fos un partit clàssic. No calia. Des de l’inici mantingué distàncies amb l’Assemblea. És cert que el motiu principal fou el refús encobert de l’oferta comunista de «compromís històric». Veladament ho expressa en Les terceres vies: «Que extremin [els comunistes], entre nosaltres, la netedat en el joc democràtic».^[142] A Itàlia la democràcia cristiana no acceptà el partit comunista. Pujol no es fiava dels comunistes i, de retruc, no es fiava de l’Assemblea. En realitat no es fiava que la pròpia força pogués posar fre a l’estil contundent dels demòcrates eurocomunistes. I se sentia insegur davant les masses d’immigrats, molts d’ells de simpatia comunista i, per altra banda, poc o gens catalans.

I era així perquè en l’esfera del Partit Comunista d’Espanya, Carrillo, com els comunistes catalans de Barcelona o València, conservava l’estil antic en la forma d’actuar i persistia en les fórmules clàssiques de posposició comunista davant els imperatius de l’actualitat. Així, acceptava: monarquia, feblesa davant l’exigència de l’autodeterminació, pacte amb els burgesos, ajornament sine die de la revolució obrera… Pur reformisme.

Ja aleshores —no calia esperar que s’ensorressin els estats de l’Est— l’esquerra era buidada escandalosament de continguts. La darrera taula de salvació fou la fórmula: democràcia liberal + autogestió obrera posada de moda en anys anteriors, sobretot a la Iugoslàvia separada del COMECON, un cop relativitzada l’estatalització dels béns de producció. Joan Reventós (MSC), en el seu discurs de les Terceres vies, es mostrà més esquerranós que el PSUC. Però des de perspectives autogestionàries. J. A. González Casanova ho recensionà en «La Vanguardia»: «El socialisme requereix la democràcia política i l’autogestió social. El socialisme i la socialdemocràcia no solament no serien “cosins germans”, ans al contrari. La socialdemocràcia seria l’esquerra de la dreta, es a dir, la faç “socialitzant” del neocapitalisme; el seu millor mètode d’integració social; la seva desideologitzada pràctica empírica; el més important fre a l’alternativa socialista. El fet que Marx i Lenin haguessin treballat en partits socialdemòcrates en el passat no significaria altra cosa que aquells partits anaven cap al socialisme, a diferència d’ara que es constitueixen en llur barrera més segura pel que tenen de desmobilitzadors del proletariat revolucionari i de gestors honrats i eficaços del model contrari». Podria seguir copiant.

¿Com és possible que Reventós, l’amic bonhomiós que vaig conèixer a l’Assemblea pugui ara romandre en un PSC-PSOE que fa exactament el que ell criticava tan radicalment a la socialdemocràcia? L’han marginat, és cert, però s’hi ha quedat, obeeix, n’és còmplice. Era rupturista en el tema nacional i en el social. Ara, ni recorda l’autodeterminació ni la revolució. L’altre vell amic, González Casanova, que va avalar com a catedràtic la meva candidatura al premi Nobel, no para de dir que en cada votació de les moltes que hem fet ja ens anem autodeterminant. A saltets, com sempre. M’ha costat posar la paraula «traïció» en el títol del llibre, però…

Els comunistes, malgrat el nom i la tradició, encara navegarien més a la dreta. La traïció socialista es perpetrà a partir de finals del 1976. La dels comunistes, si més no pel que fa a l’Assemblea, ja era present el 1975. «El missatge a favor de la ruptura només obté àmplies adhesions en els medis obrers. El PSUC, que tant havia treballat per l’Assemblea, proposa a mitjan any un “pacte català” entès com la convergència de totes les forces nacionals de Catalunya en la lluita pel canvi».^[143] ¿És que no existia precisament amb aquesta intenció exclusiva l’Assemblea? ¿Ja no era bona per al PSUC? ¿Potser ja havia crescut massa per la seva base i esdevenia incontrolable? Poques vegades en la nostra història deu haver-se emprat com aleshores el recurs teòric de «convergència» en una realitat de pràctica divergència. Llegeixo en el butlletí dels comunistes catalans a l’exili francès, «Lligam»:^[144]

La Junta, que representava només una part de l’oposició espanyola, volia unificar Espanya des de dalt amb el mínim suport popular indispensable. I acaba el butlletí amb lletres majúscules:

«Visca el 30è aniversari de la victòria sobre l’hitlerisme! Honor i glòria al gran poble soviètic!».

A mi em plauria acabar aquest capítol d’una altra manera. Els partits són necessaris en les democràcies. El retret que els faig d’instrumentalitzar, refrenar o abandonar l’Assemblea no és motivat per nostàlgies assembleàries de tipus romàntic o anarquistoide.

D’una banda, crec que entre l’assemblearisme i l’estatalisme macrocefàlic existeix una possible tercera via, la subsidiarietat: la instància superior només intervé en allò que no pot resoldre la inferior. Cal, doncs, un gran respecte envers les instàncies intermèdies i en especial les més baixes. Això val en les piràmides social, econòmica, territorial. Per exemple, en la territorial, primer és l’individu, després el barri, el municipi, la comarca, la regió. No cal cap revolució de «sang i fetge». Cal que les instàncies superiors que ara concentren poders excessius practiquin generosament la devolution a la base —que diuen els anglesos— de les competències a què tenen dret per sobirania irrenunciable. Cal, també, no impedir l’accés de la base a la informació. La informació sempre és motivadora.

Els responsables de la transició, tal com va produir-se, van fer justament la cosa contrària. S’han enfilat a dalt i han intentat quedar-s’ho tot. Han buidat sistemàticament barris, comarques, entitats, cooperatives, sectors socials, professionals plens de vitalitat. Han practicat a dojo el pla Trilateral de despolititzar el poble, que així esdevé més «governable». Aquesta actuació és gravíssima, genocida. Una democràcia així és una falsa democràcia. Ja sé que és difícil, perquè sempre hi ha el grup polític barroer que ho arramba tot. Però lluitar contra aquest grup és justament lluitar a favor de la democràcia. Ara tenim una oligarquia o parlant fi, una nova aristocràcia i prou.

En segon lloc, qui vol governar o fer canvis i revolucions des de la cúspide és un il·lús, un utòpic, un idealista, per més que es consideri realista o possibilista, excepte, actualment, si es diu Rockefeller. Tots els magnífics antifranquistes que van emprar l’Assemblea o la classe treballadora com escambell per encimbellar-se i després han esbandit l’escambell, s’han hagut d’arrapar al sostre dels poderosos de dalt o… han caigut a terra. Els que ara s’hi aguanten sense el concurs dels de sota han hagut d’abandonar llur programa i esdevenir com deia —i ara calla— Reventós, «gestors del model contrari», barrera contra el poble en nom moltes vegades del poble.

La transició ens ha fet sortir del franquisme i ens ha fet arribar al model de societat que Rockefeller ens tenia destinat per obra i gràcia, no de Rockefeller sinó d’uns politiquets ingenus i avariciosos d’engrunes ridícules —de plats de llenties— que van frenar, marginar i matar la força democràtica de debò.

I en tercer lloc, l’única garantia de l’autodeterminació d’una nació és la seva força. El dret a l’autodeterminació és reconegut en els textos fonamentals de l’ONU, però el seu exercici efectiu sempre ha estat una qüestió només de força. No dic necessàriament de violència, però sí de força. I l’única força realment potent a Catalunya, com es demostraria al febrer de 1976 i als dos onzes de setembre de 1976 i 1977, era l’Assemblea no violenta amb tot el que arrossegava. És fàcil dir «Som una nació!». Però cal ocupar-se acuradament dels mitjans per aconseguir-ho. Clavar una puntada de peu a l’únic escambell de què disposàvem per figurar en el concert de les nacions lliures és delicte de lesa pàtria. Afusellament. No van estar a l’altura de la seva nació. No eren uns Landsbergis. Oportunitat històrica malbaratada. Seríem Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Eslovàquia… o es veuria clarament l’opressió espanyolista, perquè la majoria no volíem ni volem la lluita armada irresponsable. Ara ja ens ha passat l’oportunitat. Ens entretenen amb joguines: estatutet, govern, parlament, mossos amb copalta, bandereta, un himne que Juan Carlos no escolta quadrat i ferm com escolta el seu sinó enriolat per fer el joc que els catalans són una nació.

Vull acabar aquest capítol amb el crit:

«Honor i glòria al poble català! Honor i glòria a aquells pobles de la terra que són sistemàticament deshonrats i vilipendiats per dèspotes il·lustradíssims, informats, clarividents, gloriosos i honorables!».

Dissabte, 27 de setembre, després de les cinc i abans de les set

«Un batibull sorprenent de jeeps de policia, de cangurs, d’autocars blindats, de sirenes, de llums blaves giratòries i llampegants. Mai no hauria pensat que calguessin tantes coses per matar tres persones».^[145]

Aquella matinada fou testimoni de cinc afusellaments, dos militants d’ETA i tres militants del FRAP a Burgos, Madrid i Barcelona. Jo vaig viure de prop els de Madrid. La vivència esfereïdora és reflectida en el meu diari de presó citat. Mesos després, el meu antic alumne dels escolapis i amic, Marc Palmés, m’explicà la fi de Txiki, Juan Paredes Manot, d’ETA, del qual era advocat, prop del cementiri de Cerdanyola.

Ángel Otaegi Etxeberria, d’ETA, havia estat condemnat a mort junt amb José Antonio Garmendia Artola, Tupa, que fou indultat en l’últim moment junt amb cinc altres. Cinc condemnats i sis indultats. Serenitat i equanimitat de Franco! Any Sant de la Reconciliació!

El fiscal havia demanat pena de mort per al nostre company de l’hospital penitenciari de Carabanchel, Garmendia, el 24-5-1975. I ell va rebre la notícia a l’hora de sopar, assegut a taula davant meu. Se li entelaren els ulls i, baix, baixet, cantà l’Eusko gudariak gara. Quatre dies després se’ns l’endueren cap a la presó central de Carabanchel. Feia tota la impressió que ja el posaven en capella. Allí restaria en agonia interminable fins a l’indult de finals de setembre.

Garmendia havia arribat a l’hospital desfet, en coma, amb el cervell travessat per una bala. Amb molt d’amor dels companys va anar-se refent, però romangué amb les facultats físiques i psíquiques greument alterades. El dia que se’l van endur els presos polítics de l’hospital vam adreçar a les autoritats una viva protesta contra el seu processament. Tot aquell fatídic estiu anà ple de terribles fets repressius. No els esmentaré. Són a les hemeroteques. Al govern franquista, replegat sobre si mateix, tot se li escapava de les mans. El 26 d’agost, per acabar d’adobar-ho, emeté un abominable decret-llei de prevenció del terrorisme. Sembla que un grup del FRAP sortí un dia al matí i matà els primers quatre policies que se’ls toparen.^[146] Les forces de l’ordre s’enfurismaren. Una bandera de la guàrdia civil de Leganés intentà assaltar la presó de Carabanchel per matar els polítics. A la presó tothom estava espantat. Es convertia en una ratera.

Mentre, el món bramava contra Franco, a dins l’Estat espanyol i a fora. Manifestacions a Barcelona, aturs laborals a Biscaia i Guipúscoa, trets amb ferits a Sant Sebastià i Zarautz, manifestacions a Düsseldorf, Londres, Baiona, Oporto, París, Amsterdam, Bonn, Copenhaguen, La Haia, Oslo, Estocolm, Hamburg, Roma, Milà, Brussel·les. Van retirar els seus ambaixadors de Madrid la Gran Bretanya, Holanda, la RFA, Dinamarca, Noruega, la RDA, Bèlgica, Suècia, Itàlia, Àustria i Suïssa. Els mitjans de comunicació espanyols callaven. La jerarquia catòlica espanyola feia figa. La comissió permanent de l’episcopat legitimava amb una inconsciència injustificable les darreres mesures repressives de Madrid:

«En una conjuntura com la present, quan l’estat considera que el vigent ordenament jurídic […] pot i deu arbitrar normes legals extraordinàries per defensar la societat, per bé que limitin temporalment determinades llibertats».^[147]

En la primera pàgina de «Hoja del Lunes» de Madrid, del 22 de setembre de 1975, apareix una caricatura del cardenal Tarancón sota un titular que deia: «Tarancón o la mesura». La seva frase famosa fou: «L’indult vindrà no tan tard com alguns temen ni tan aviat com alguns desitgen».

Vegem l’estil neutral i molt més madur del papa Pau VI en una comunicació feta l’endemà de les execucions davant una multitud de peregrins, que fou silenciada per premsa, ràdio i televisió espanyoles:

Fins l’intel·lectual del règim José María Pemán, de la Real Academia Española, demanà la gràcia d’indult tot fent equilibris estilístics. (Per això serveix ser acadèmic de la llengua).^[150]

El primer d’octubre, a la plaça d’Oriente, de Madrid, se celebrà una manifestació multitudinària a l’estil antic on els incondicionals de Franco, acompanyats de grat per força per altres, feien pinya a l’entorn del Caudillo i el lloaven «per haver estat fidel a si mateix davant les pressions interiors i exteriors». Franco deia: «Tot obeeix a una conspiració francmaçònica i esquerrista de la classe política en conxorxa amb la subversió comunista i terrorista en el terreny social, que si a nosaltres ens honora, a ells els envileix».^[151]

El diari orgànic «Arriba» s’expressava així: «Aquest europeu de 83 anys, serè, emocionant, emocionat, abraçat a l’aire del seu poble, és l’únic home en el món, l’únic líder capaç, al sol conjur del seu nom i de la seva noblesa, de reunir com un home sol un milió d’éssers humans a qualsevol hora, i a qualsevol lloc d’Espanya. Franco i el poble espanyol trencaren junts, ahir, una altra vegada el setge internacional».^[152]

Els dies següents, es repetiren concentracions en altres capitals de l’Estat espanyol. El dia 10, va fer-se’n una a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume. Seria l’apoteòsic comiat de Franco al seu poble.

Gregorio Morán hi afegeix: «Si no forcéssim una mica la cronologia, podríem assegurar que el període agònic del dictador començà amb aquella sortida al balcó de la plaça d’Oriente. Els prínceps Juan Carlos i Sofía, al seu costat. A finals d’octubre, en la visita a Juan Carlos retuda per l’Hermandad de Alféreces Provisionales, sent Franco ja moribund, el marquès de la Florida, el seu president, diria: “Durant la manifestació del primer d’octubre a la plaça d’Oriente, de Madrid, el poble uní el vostre nom al del Caudillo”».^[153]

Dilluns, 6 d’octubre

A un quart de nou del matí vaig sortir de la presó de Carabanchel, amb la llibertat definitiva a la butxaca. Dos anys, menys un mes i mig. ¿M’havien perdonat alguns dies per evitar la possible concessió d’un premi Nobel a un pres? També havien fet els ulls grossos sobre la multa de 350.000 pessetes que m’havien posat entre els 112 de l’Assemblea. A fora esperaven familiars, compatriotes i amics de Madrid i periodistes alemanys que filmaven. El món exterior, després de romandre tancat dos anys, semblava una ficció. Existia? Des de rere les finestres enreixades em saludaven emocionats els que s’hi quedaven i em robaven el cor. El xicot de l’amnistia general marxava amb la seva minsa llibertat particular. Com podia abandonar-los? Havia pactat de no fer-ho.

Duia un altre escrit a la butxaca:

A les 11 del matí em vaig reunir amb els que m’acompanyaven i amb una colla d’amics de Madrid i Vallecas. Els vaig llegir la carta. Ja en sabien quelcom, perquè, mitjançant Vicenta i la meva mare els ho havia consultat, dies abans. La resposta fou negativa. No veien suficient infraestructura de suport a Madrid. Ho consideraven un acte kamikaze. Potser es pensaven que jo era víctima de la síndrome paranoica dels que surten de presó descrita pels psicòlegs i no sabia desentendre’m dels companys que havia deixat. «Vés a Catalunya. Reuneix-te amb els teus. Medita. I decideix aleshores el que hagis de fer». La meva proposta era molt coherent. Em feia molta por, però em donava pau.

L’acció fou suspesa. La pau interior fugí. A les 12, roda de premsa amb «Posible», «Cambio 16», «Nuevo Diario», «Familia Cristiana». A la tarda, visita a Mariano Gamo al barri de Moratalaz; a l’advocat, fill de Joaquín Ruiz-Jiménez, i avió cap a Barcelona. Rebuda de parents i amics al Prat, sopar amb els veïns de casa i, a mitjanit, dormir al meu llit després de dos anys. Dimarts fou dia d’entrevistes i telefonades de la premsa: «Blanco y Negro», de Madrid; entrevista amb Josep Martí Gómez, del «El Correo Catalán», de Barcelona, i Josep Ramoneda, de «Por Favor»; amb J. Collelldemont, del «Diario de Barcelona»; amb agència «Logos»; amb «La Vanguardia», i després amb uns repòrters austríacs; amb ràdio Barcelona (Rafael Manzano); amb Albert Viladot, del barceloní «Destino»; amb Manuel J. Campo, del «Tele/eXprés», de Barcelona; amb Jaume Guillamet, de «Presència», revista gironina; amb Pepe Encinas, de l’aragonès «Andalán»: amb Josep M. Orta i Antoni Reig, de «Canigó», revista figuerenca i després barcelonina; Pàgina 213 amb Lluís Busquets, d’«Olot-misión»; amb Lluís Gracia, de «Grama», de Santa Coloma de Gramenet, i altres.

En una reunió amb alguns dels més actius col·laboradors en la meva causa (Jaume Rodri, Josep Dalmau, Lluís Fenollosa, Joana Villemur i Josep Juncadella) es decidí que m’amagués per evitar alguna agressió de l’extrema dreta. Passava els dies en un despatxet del col·legi de Lourdes, de les monges filipenses, la responsable de les quals era i és encara Raimunda Estil·les. I les nits, a casa de la família de l’amic Joan Mateu i altres cases.

Poc durà el goig de dormir en llit propi! Estava en campanya. El «permís» havia durat un dia. En la reunió es plantejaren i discutiren els meus projectes de continuació de la campanya per l’amnistia. Totes les variants —estada davant el Pardo i estada davant la presó Model de Barcelona (nova proposta meva)— es consideraven molt perilloses per a la meva integritat física. Algú proposà una estada indefinida a l’interior la catedral de Barcelona. Creien que era una millor protecció que no pas la «intempèrie política» del carrer. A mi no m’acabava d’agradar la Catedral com a símbol i vaig començar a pensar en el monestir de Montserrat…

Dijous, 9 d’octubre

Set de la tarda. El periodista Jaume Guillamet em portà la nova de la concessió del premi Nobel de 1975 al físic Andrej Sakharov, dissident rus, pare de la bomba d’hidrogen soviètica, membre de l’Acadèmia de Ciències de l’URSS des de 1953.^[154] Una hora abans Jordi Tell havia telefonat des de Noruega al company periodista Josep M. Sòria donant-li la notícia. «Diario de Barcelona» comentà, puntual i crític, el fet:

En «El Correo Catalán» del mateix dia s’hi afegeix:

«La darrera acció política en què [Sakharov] s’havia compromès profundament era la lluita per la liberalització de la sortida del país de ciutadans d’origen jueu que desitgen emigrar a Israel. El 1973 va fer una crida al congrés nord-americà perquè votés a favor de la “esmena Jackson” que proposa la lliure emigració dels jueus soviètics com a condició per a la signatura d’un tractat comercial entre la URSS i els EUA».

L’endemà el corresponsal del «Diario de Barcelona» a París, J. B., comentava: «Hi ha certa polèmica per la concessió del premi Nobel de la Pau a l’acadèmic i investigador soviètic Andrej Sakharov. El diari “L’Humanité” (comunista) qualifica avui la decisió del jurat noruec de “gest polític que marca una clara voluntat de reforçar les campanyes antisoviètiques i de frenar la distensió internacional”.

Jordi Tell, sempre tan sol·lícit, va escriure a Josep Dalmau el 10 d’octubre:

A «Cuadernos para el Diálogo»^[156] Josep Maria Carandell escrivia: «“Quina llàstima! —exclamà Xirinacs en saber que no li havien donat el premi Nobel de la Pau de 1975—. Tant que el necessitàvem!”. Dubto que cap pretendent al guardó hagi fet mai un comentari d’aquesta mena. Revela la consciència de ser plural, portaveu d’un clamor popular». El 10 d’octubre a la tarda tingué lloc la meva trobada amb la comissió pro Nobel de la Pau 1975 a Xirinacs. Fou molt emotiva. Es redactà un document deliciós que clogué l’encertada actuació d’aquella comissió.

La vida continuava. El 24, celebràvem el setantè aniversari de la meva mare. El 3 de novembre, vaig presentar a la Universitat del Carrer l’assaig-fòrum del llibre Subjecte.

«Cada vida, com a incidència en el gran projecte universal de l’harmonia de la Vera Pau, té un valor de totalitat perquè a cadascú no se li demana res més —ni res menys— que tot el que pugui donar en el curt temps que constitueix la seva vida tota sencera».^[157]

Poc després el govern civil denegà l’autorització perquè presentés el llibre a Vilanova i la Geltrú, el dijous, 6 de novembre, en un acte organitzat per la societat cultural i recreativa. L’Acord a la sala d’actes de la Biblioteca-Museu Balaguer. Celso Montero, l’infatigable lluitador gallec, m’invità a donar una conferència a l’Ateneu d’Ourense, el 13 de novembre, en nom de la junta directiva d’aquesta entitat. El governador civil la va prohibir. El comentari governamental: «Mentre jo sigui aquí no vindrà cap d’aquests senyors» (Díez Alegría, Miret Magdalena, jo i altres).

A dos quarts d’onze del dia 30 d’octubre de 1975 se celebrà el primer gran festival de la cançó catalana autoritzat: el recital de Raimon. Enmig del marasme creat pels afusellaments s’alçava la seva veu poderosa, encisadora, profètica. Deu mil persones es congregaren al Palau d’Esports de Barcelona. Els líders de l’Assemblea, a primera fila, amb Salvador Espriu, Josep Solé Barberà, Anton Canyellas, Jordi Pujol, Josep Pallach i tants altres. El públic va aplaudir noranta-quatre vegades. Jo vaig haver de pujar damunt una cadira per correspondre a les aclamacions. Durant l’intermedi la policia volgué suspendre el concert. Al començament de la segona part la gent estava més tranquil·la, però acabà vibrant: «D’un temps que ja és un poc nostre, d’un país que ja anem fent…». Les parets retrunyien amb els crits de «Llibertat!» i «Amnistia!».

Dissabte, 15 de novembre

Gregorio Morán, en el seu llibre El precio de la transición, pregunta: «¿Què va fer vostè durant l’agonia del dictador?». I hi afegeix: «El moment per descriure’ns tal com érem. Els contendents es preparaven per a l’assalt mentre s’organitzaven per allò que, en termes militars, en diríem una guerra de posicions. Uns, preparats per assaltar, i els altres, per ser assaltats. Així, si més no, ha volgut mostrar-se fins ara. Però no fou així, i els contendents encara no han tingut la dignitat política d’explicar-ho. No plantaren cara ni donaren explicacions».^[158]

Aquell dissabte, mentre a tot el país molta gent posava una ampolla de cava a la nevera, nosaltres, després de dinar a Monistrol amb el neguit de l’aventura que comença, vam pujar a Montserrat. Érem Rosa Maria Rotllan, una bona representant dels catalans i no catalans a l’exili, resident molts anys a Tolosa de Llenguadoc; Robert Pons Rovira, sacerdot de les comunitats de base de Barcelona, i jo. Assistírem a vespres. I acabat l’ofici, mentre molts fidels pujaven a adorar la Mare de Déu, vam estendre mantes a terra davant l’escala que du al cambril i plantàrem uns cartells amb frases bíbliques al·lusives a l’amnistia i la llibertat. Ens anomenàvem Captaires de la Pau. Només quedava un mes i mig perquè acabés l’any de la reconciliació i la «figuera» encara no havia donat cap fruit. Uns pelegrins pujaven a Montserrat per meditar, callar i pregar per al seu poble. Com en temps antics, a l’hora de tancar el temple van demanar hospitalitat per passar la nit al terra a la sagristia. En la Vetlla de Santa Maria, vigília de la Mare de Déu de Montserrat, els pelegrins dormien ajaçats al terra del temple.

El pare Marc Taxonera, delegat de l’abat per a afers polítics, va baixar i ens demanà que marxéssim. Consultà (!) telefònicament amb el governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, que es va esverar. Temia que l’endemà al matí, diumenge, pugés tota l’Assemblea —¿per celebrar-hi el quart aniversari de la seva fundació?— i que nosaltres en fóssim l’avançada. Jo tenia ganes de riure. «Pobreta» (així es va conèixer l’Assemblea en els medis clandestins durant molt temps) feia dos anys que no es recordava de celebrar els aniversaris de la seva fundació. Ningú pensava pujar l’Assemblea a Montserrat. Pura paranoia del governador.

—Marxeu de seguida. Demà tota la muntanya serà presa per la guàrdia civil. A més, no patiu, que Martín Villa ha assegurat que l’amnistia està si cau no cau.

Encara trigaria dos anys (!) i costaria esforços inaudits aconseguir-la.

No vam marxar. Li asseguràrem que l’endemà l’Assemblea no pujaria —ja ens hauria agradat, a nosaltres!— i que la nostra estada era absolutament pacífica i en la millor tradició de pelegrinatge per fer un «vot del poble» (que, com veurem, finalment, no vam poder complir):

—No marxarem sense l’amnistia.

Una original vetlla davant Santa Maria. Montserrat hauria d’estar orgullós de ser el santuari elegit per aquesta causa tan important. Si més no així ho havíem pensat el grup de suport i nosaltres: «Montserrat obté l’amnistia!». Quina glòria per al monestir. La realitat era ben distinta. Nit freda. Dormir a terra a la sagristia amb les mantes que dúiem.

Diumenge al matí la guàrdia civil comunicà a l’abat l’ordre de la nostra detenció. Nosaltres ja érem al nostre lloc. Se’ns va afegir Josep Ricart Oller, el meu àngel de la guarda a Carabanchel, jesuïta molt actiu en ambients obrers i marginals de Terrassa. El pare abat va baixar tot atribolat i ens va demanar que marxéssim. Es trobaven, va dir, en una posició dificilíssima precisament per haver intentat ajudar persones perseguides (entre les quals em podia comptar jo a l’estiu del 1972 i del 1973).

Tenien Francesc Bofill a la presó pendent d’un consell de guerra, un altre que no podia tornar, i diversos monjos de la comunitat eren molestats per la policia i les autoritats militars amb citacions, interrogatoris i amenaces. Els advocats —Benet?— els recomanaven un període de reserva atesa la irritació governamental contra Montserrat i la vigilància constant de què eren objecte. El pare Marc Taxonera ens exposà la conveniència de sortir voluntàriament del temple per evitar que hi entrés la força pública, tal com ja s’havia fet en ocasions similars: els 300 intel·lectuals al desembre de 1970 i els 80 obrers de Solvay al juliol de 1974. Aquest era el seu punt de vista que ens exposà i que més tard va aparèixer en notes a la premsa i en cartes particulars.

Nosaltres només vèiem un panorama desolador. En efecte, el governador civil no ens havia cregut i havia desplegat la força pública per tots els accessos de la muntanya tot esperant la magna concentració de «la Pobreta». Si nosaltres sortíem ens ficaríem a la gola del llop. Al davant se m’obria la perspectiva d’un nou calvari. N’estava cansat. La carn és feble. Li ho vaig fer veure a l’abat. No va canviar d’actitud i elegantment vam marxar amb un nus a la gola… de l’anyell. Al temple començava la solemne missa major entre una cascada de campanades que retrunyien per tota la muntanya arrissant-se pels turons.

Just a la porta del temple ens esperava la guàrdia civil. Ens portaren a un jeep que tenien a la «plaça dels matons», on les pageses venen els seus productes. El que manava ens va preguntar què hi fèiem, al temple. Li ho vam explicar amb tota transparència i ingenuïtat. Ho van entendre perfectament.

Ah! Era només això? No puja l’Assemblea de Catalunya? Si és així, ja se’n poden tornar. Tots queden lliures.

Ens vam quedar sense alè de la sorpresa. Amb les mantes al coll vam tornar cap al temple excepte Pons Rovira, que trobava massa dificultats per expressar-se en el lloc triat i se’n tornà a Barcelona des d’on ens ajudaria. Vam entrar-hi. Era ple de gom a gom. Passant entre la gernació ens vam tornar a asseure al peu de l’escala del cambril. Crec que el pare abat des del seu setial ens veia.

Acabada la missa ens cridà a la sagristia el pare abat. Ens va dir que havia tingut un atac de cor a causa del conflicte entre la voluntat d’atendre’ns i les dificultats que tenia en el monestir. Dies després fins i tot sortí l’argument que espantàvem els turistes i que el restaurant del monestir havia perdut molts diners.

Durant la vaga de fam del 1970-1971 els monjos m’havien demanat la meva opinió sobre la seva vida. Els havia dit que no seria transparent mentre no separessin totalment el santuari, amb una missió religiosa, social, política i turística regit per un patronat de prohoms del país, del monestir de monjos benedictins amb una missió testimonial evangèlica de pobresa, castedat, obediència, estabilitat i hospitalitat, regit per l’abat. Ara apareixien les conseqüències de la no separació. ¿Per què ens trobàvem negociant amb l’abat i no amb els gerents laics del patronat? ¿Per què era l’abat o un monjo qui negociava amb Martín Villa, amb el qual em digué l’abat que tenia amistat?

Ens vam mantenir ferms. El bé del país era prioritari. Jo passava per un desagraït. M’havien acollit durant dos estius. No m’havien cobrat res. Ara em demanaven el favor que marxéssim. I els deia que no. Però un país, pot ser traït en nom de l’amistat? Quin mal no ha fet l’amiguisme en política i en religió! Molt disgustades les dues parts, vam negociar un compromís. De dia ens estaríem a la capella lateral del Sagrament. De nits hauríem de buscar aixopluc a fora. Jo pensava: «I a on? ¿Ens oferiran l’hostatgeria, segons la seva tradició d’hospitalitat, o alguna cel·la exterior si és que en tenen alguna?». No ens oferiren res. Ens instal·làrem a la capella durant el dia tot esperant una solució caiguda del cel per a la nit.

A la tarda van venir uns amics de Balsareny-Manresa. En assabentar-se de la nostra situació ens oferiren de dur-nos cada nit en cotxe a dormir a Manresa. Però era lluny i desorientador com a imatge de la nostra vetlla montserratina. Finalment unes butxaques amoroses ens oferiren de pagar-nos l’hotel tots els dies que hi fóssim. Acceptàrem unes cel·les més barates. I així, l’acció seguí el seu curs després d’algunes acusacions —com una carta (16-11-1975) d’Àngel Colom, Carles Brugueras, Núria Breu, Martí Olivella, Vicenta Alcover, Aurora Moreno, Vicenç Fisas, Jesús Falcón, Oriol Mateu, Arcadi Oliveres, Antoni Pérez i Vicente Amugo, i l’article Hambre de amnistía de «Cambio 16»—^[159] i justificacions com una carta i una nota a «Cambio 16» de l’abat Cassià M. Just.

El 18, durant la missa conventual, en el moment de la pregària dels fidels, vam demanar que s’inclogués la següent petició: «Preguem amb uns captaires de la pau que fan oració dins el nostre temple des del dia 15 d’aquest mes, per l’amnistia, pels presos i exiliats i per les llibertats del nostre poble». El pare Evangelista Vilanova, en la seva missa matutina del dia 19 celebrada en la «nostra» capella, va fer un sermó preciós, ple d’ardidesa. Com el pare Guiu Camps en la missa conventual del dia 20, davant tot el poble congregat. El 19, vam escriure una carta al doctor Jubany i a la Conferència Episcopal Espanyola on els demanàvem que prenguessin una actitud definida en aquells moments…

Dijous, 20 de novembre

No sé qui ens donà aquesta poesia ni qui la va fer. L’estil recorda el de mossèn Armengou.

Ens havíem acabat d’instal·lar a la capella quan baixà el pare abat emocionat:

—Franco ha mort aquesta nit!

Arreu del país s’omplien copes de xampany. També ens digué que Martín Villa anava a Madrid de ministre i que l’amnistia era cosa cantada. Pràcticament ens insinuava que la nostra estada a Montserrat ja era sobrera. Nosaltres no ens sentíem tan amics de Martín Villa ni tan segurs del canvi. Evidentment no vam plegar, ans al contrari, intensificàrem la nostra activitat en aquells moments crucials… en què semblava que ningú no feia res. «Des de la perspectiva de les forces democràtiques, morí Franco i no succeí res».^[160] Ni la acción democrática nacional, o vaga general programada pels comunistes per després de la mort de Franco.

Nosaltres primer de tot vam redactar un manifest que tingué una gran difusió. Feia així:

Conscients del moment històric, el mateix dia vam adreçar una carta a Juan Carlos de Borbón, príncep hereu en funcions de cap d’estat. També vaig lliurar un missatge als companys sacerdots del Principat:

Quatre dies després Vicenta Alcover, Alexandre García-Duran, Josep Ricart, Rosa Maria Rotllan i jo vam signar un altre manifest «al jovent del nostre país en un moment històric»:

Diumenge (1r d’Advent), 30 de novembre

Així vam començar una altra vaga de fam Rosa Maria Rotllan, Vicenta Alcover, Josep Ricart i jo. Jaume Chalamanch des de casa seva i sense deixar la feina s’hi afegí. Vicenta Alcover començà la vaga sense deixar de treballar a l’escola de Lourdes de les monges filipenses, a Barcelona. Assabentades, les monges li digueren: «Vés a Montserrat. No cal que ningú et supleixi a la feina. Ja la farà algú». Vam enviar l’anunci al ja rei Juan Carlos I. Els monjos consideraven inoportuna la nostra actitud i insistien que hi havia «una gran esperança». Els de l’administració de les cel·les ens avisaren que hauríem de marxar el dia 4 de desembre. Durant el dia romaníem a la capella i participàvem en totes les cerimònies litúrgiques. A l’entrada del temple sempre hi havia una parella de guàrdies vigilants. De nits anàvem a dormir a les cel·les que els amics ens pagaven puntualment. Tota la nit la parella de guàrdies vetllava davant les nostres portes. Amb el fred que feia! Prevèiem que la vaga de fam duraria fins per Nadal: vint-i-cinc dies.

Mentrestant el govern espanyol continuava el joc dels indults parcials. En concedí un altre el 25 de novembre. El poble l’anomenarà l’«indult-insult». Deia Desclot en «El Correo Catalán»:^[161] «Les primeres passes del nou sistema tenen una importància fonamental. I en aquest sentit l’indult restringidíssim —tot i que després van intentar compensar-lo amb una més generosa interpretació de l’article més confús— constituí una ocasió perduda d’afirmar la voluntat de reconciliació que el poble espera. El regateig en aquestes qüestions apareix sempre com un signe de dubtes, de vacil·lació, de feblesa. En comptes de l’àmplia amnistia que havia d’inaugurar el nou període els òrgans periodístics s’han vist obligats a comptar d’un a un els reclusos polítics que sortiran al carrer si tot va bé».

Alguns dels confusionaris efectes de l’indult concedit que vam poder detectar van ser els següents:

Llibertat per a José Moreno River (de la Térmica del Besòs), Juan Pérez Alonso (de Telefònica) i José Marín Martínez (ex-enllaç sindical acomiadat de la SEAT). Tots tres tenien causes militars (!). A la presó Model de Barcelona s’havien rebut fins al dia 4 de desembre 773 ordres de llibertat. Aquesta xifra no vol dir que sortissin 773 presos al carrer. Molts tenien altres causes pendents i algú va rebre tres i quatre ordres de llibertat. Potser sortiria la meitat dels presos. «Com a dada anecdòtica val la pena apuntar —deia “Tele/eXprés”— que la presó no corre perill per ara de quedar totalment buida ja que segons ens comunica l’Oficina del Règim els darrers dies han ingressat més de quaranta persones (la majoria comunistes), tot i que divuit han tornat a ser posades en llibertat en virtut del recent indult decretat».^[162] Camacho diria: «L’indult deixa a la presó el 75% dels presos polítics».

Aquest mateix diari, el mateix dia, deia que prosseguien les peticions d’amnistia pels més diversos mètodes i sistemes. N’explicava uns quants. No cabrien en deu llibres ni les adhesions i visites rebudes ni les variadíssimes formes de demanar l’amnistia que es posaren en pràctica aquells dies. Per exemple, es van amollar estols de gallines blanques amb cartells penjats al coll per places i carrers de diverses ciutats del país. Idea de Jaume Rodri. Us imagineu l’espectacle dels guàrdies empaitant les gallines? El dia 9, seixanta-dues entitats van demanar mancomunadament l’amnistia general: entitats religioses (parròquies, moviments cristians, grups de defensa i promoció dels drets humans i altres), trenta-dues associacions de veïns, diversos col·legis i associacions professionals, tres entitats i representacions sindicals, moviments juvenils i universitaris, entitats culturals, federacions d’associacions de veïns i de pares d’alumnes…^[163]

Escrivia en el meu diari el dia 9: «A la presó he parlat amb molts bascs, especialment d’ETA. Envegen l’amplària i la profunditat de la nostra lluita, la diversitat infinita dels camps on la menem. Són tants els fronts que la repressió no dóna l’abast i es creen moltes zones d’impunitat. És un motiu d’optimisme l’estil de la nostra lluita. És un estil lent, poc espectacular, però humaníssim, no violent, i a la llarga molt més eficaç que la via de la força. No es tracta d’una selecció molt conscient que arrenqui de l’estat centralista llibertats per a les masses. És un poble sencer que avança exercint els seus drets. Sí, encara hi ha molta gent inconscient. Però fins i tot l’inconscient és treballat sistemàticament: el folklore, les corals, els esports, la religió, la literatura, la nova cançó, l’escola, els barris, l’escoltisme, l’art. La gent no solament se sap catalana, sinó que sobretot s’hi sent. Fins la feina amb els immigrants, tot comptat i debatut, ha resultat altament positiva. I totes aquestes lluites a partir del 1970 —procés de Burgos— conflueixen en la lluita unitària en favor de l’autodeterminació dels Països Catalans».

Diumenge, 14 de desembre

Plovia fort, el cel era fosc. 3.500 persones mullades, concentrades a la plaça de davant el monestir tancat i barrat. Amenaçadors guàrdies civils envoltaven la concentració. Ens van pregar, als quatre que fèiem vaga de fam, que malgrat la nostra feblesa de quinze dies de no menjar presidíssim l’acte de l’Assemblea de Catalunya a favor de l’amnistia. Els vam adreçar sota un paraigua les següents paraules:

Finalment l’Assemblea s’havia mogut i havia pujat a Montserrat a defensar el seu segon punt fonamental.

«Des d’una roca situada sobre el monestir un grup d’escaladors desplegà una bandera catalana de més de 20 metres i una pancarta que feia referència a l’amnistia. Tot el matí s’entonaren cants. Els assistents es manifestaren repetidament pel pati i el claustre del monestir tot cantant Els Segadors, emetent crits d’“Amnistia i llibertat”».^[164]

La guàrdia civil va retenir un noi i el deixà anar al final. Uns dels que pujaren ho van veure així en una amarga carta adreçada posteriorment al pare abat i a la comunitat de Montserrat:

Montserrat no pot ser jutjat només pels esdeveniments i la seva actitud durant la nostra estada. Té una llarga història de lluita pels valors democràtics. Però com tantes altres institucions en apropar-se els moments crucials de la transició, a parer nostre es va arrenglerar en el front dels «prudents». Malgrat les dificultats posades per Montserrat i d’altres equivocats que creien saber el que passaria —i que tanmateix no passà— el clam d’amnistia continuà creixent.

Enric Sopena va escriure en el «Diario de Barcelona», tot citant una frase nostra:^[165] «Pertot arreu esclata el clam d’amnistia. La premsa ha arribat al grau de saturació. I és absolutament cert: existeix, particularment a Catalunya, un clam en favor de l’amnistia. La saturació periodística també és palpable: basta obrir els diaris aquests dies: les notícies sobre petició d’amnistia ocupen generós espai, es prodiguen arreu, arriben a les redaccions des de múltiples instàncies, dirigides al rei “de part de les principals institucions de la societat catalana”, com assenyala el text de la universitat encapçalat per les firmes del rector, els vicerectors i el gerent. La frase de Xirinacs, pronunciada el diumenge a l’esplanada de Montserrat davant una concentració de milers de persones —3.500, segons l’agència Cifra— arribades allí per unir-se simbòlicament a l’actitud del sacerdot i dels seus companys d’aquesta nova vaga de fam, resumeix amb exactitud la situació: “Pertot arreu esclata el clam d’amnistia”».

«Treball»,^[166] òrgan dels comunistes, afirmava: «Marcelino Camacho, davant un centenar de periodistes espanyols i estrangers ha dit: “Allò que m’interessa ara per damunt de tot és aconseguir una amnistia total”. Efectivament, l’amnistia és allò que a tothom, a cadascú, ens ha d’interessar en aquest moment per damunt de tot».

I en un número posterior hi apareixia el titular «Plouen les peticions d’amnistia», i el comentari: «Aquest titular de la premsa diària dóna una imatge real de l’extraordinària extensió i profunditat que va agafant la campanya per l’amnistia». «Presència» afirmava: «La crònica de les sol·licituds d’amnistia es fa inabastable. Gairebé com en una secció fixa la premsa diària dóna notícia puntual de totes les peticions, actes i manifestacions pro amnistia». Xavier Caño Tamayo acabava així la seva crònica: «Sens dubte aquest clamor popular —i ara no és cap tòpic— és la prova més clara i contundent de la ferma voluntat de reconciliació i de democràcia dels pobles de l’Estat espanyol. I, a més, una prova irrefutable de la voluntat de protagonisme polític del poble i de la seva autèntica i indiscutible maduresa. Una maduresa que mai no li ha faltat, però que no sempre s’ha volgut o no ha interessat reconèixer».^[167] Europa-Press digué, en referir-se al consell de ministres del 19 de desembre, que «no es descarta que pugui ser estudiada també alguna possible mesura d’amnistia», i els diaris afirmaven que en el seu missatge del dia 24 «el rei Juan Carlos podria comunicar aquesta decisió de concedir l’amnistia» (22-12-1975).

Mentrestant la nostra comissió de suport es mostrava especialment activa i eficaç. Aconseguí que personalitats insignes pugessin a Montserrat. Dia 16 de desembre, tot just indultats, Marcelino Camacho, Nicolás Sartorius i Simón Sánchez Montero, del PCE, pujaren a Montserrat després de presentar un llibre de Sartorius que va prologar Sánchez Montero: El resurgir del movimiento obrero, editat a Laia. Ens abraçàrem. No ho havíem fet des que érem a la presó. Els vam informar de la nostra intenció de continuar la vaga de fam, a la qual s’havia afegit el caminant Ferran Garcia Fària. Quan van sortir —devien ser una trentena de persones— la guàrdia civil retirà el carnet d’identitat a uns vint: Camacho, Sartorius, Alfons Carles Comín, Jordi Solé Tura, Ignasi Riera, Jordi Borja, Josep Verdura, Carlos Navales, Josep M. Serra i altres, així com a sis periodistes en missió informativa: Joaquim Ibarz i Humbert Roma, de «Tele/eXprés»; J. M. Ràfols Cabrisses, de «Diario de Barcelona»; Carles Pastor, de «Mundo Diario» i vocal tercer de la junta directiva de l’Associació de la Premsa; Pilar Aymerich, de la revista «Mundo», i Jordi Socias, de «Cambio 16». A continuació van saludar el prior de Montserrat, Maur Boix, en absència de l’abat. El prior els gestionà la devolució de carnets.

El dia 17 se celebrava el primer consell de ministres del primer govern de la monarquia. El fet suscità esperances. Debades. No hi va haver amnistia. El mateix dia 17 enviàrem tres telegrames:

El dia 19 va pujar a veure’ns una gran personalitat, Sean Mc Bride, de 71 anys, que havia participat en la lluita per la independència d’Irlanda —la seva pàtria. Va ser empresonat diverses vegades i més tard fou ministre del govern irlandès. Ocupà el càrrec de president d’Amnesty International i de president del consell de ministres del Consell d’Europa. En aquell moment era secretari general adjunt de l’ONU i havia rebut el premi Nobel de la Pau de 1974. També ens vam abraçar fortament i li lliuràrem un missatge adreçat a l’opinió mundial del qual extrec les següents peticions:

Quan marxaren els visitants vam continuar fent uns christmes de felicitació nadalenca que s’enviarien per tot Catalunya:

Divendres, 19 de desembre

El Movimiento Nacional vigilava atentament els possibles enemics que preparaven l’assalt a la seva quadragenària fortalesa. A la mort de Franco tenien preparada la tenebrosa operación Lucero per evitar que les coses se’ls escapessin de la mà. Aquesta operació incloïa la detenció massiva de membres de l’oposició democràtica. No va ser necessari posar-la en marxa. Només van ser detinguts alguns comunistes que després deixaren anar.

Però el 18 de desembre, «Solidaridad Nacional», el diari de Prensa del Movimiento, i Pyresa, la seva agència de notícies, van alertar els lectors que s’havia constituït a Barcelona una plataforma de coalició de l’oposició democràtica denominada Consell de Forces Polítiques de Catalunya integrada per onze grups polítics, alguns de llarga tradició. Aquesta nova formació subsumia l’antiga Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, òrgan d’expressió política de l’Assemblea, formada per set partits als quals s’afegien ara altres quatre grups. Cada grup hi tenia dos representants. Aquesta és la relació dels partits (il·legals) i d’alguns dels seus capdavanters:

—Partit Carlí de Catalunya (PCC), seguidor de Carlos Hugo de Borbón. Josep Badia i Joan Cabré.

—Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), en la línia que a Itàlia representava Enrico Berlinguer. Gregorio López Raimundo, Pere Ardiaca i Antoni Gutiérrez Díaz.

—Grup d’Acció al Servei de Catalunya (GASC), nacionalista de centre. Jordi Pujol i Miquel Roca Junyent.

—Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), majoritari al Principat en temps de la Segona República. Heribert Barrera i Josep Andreu Abelló.

—Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), socialdemòcrata d’inspiració cristiana. Josep Pallach, Josep Verde Aldea, Joaquim Ferrer i Joaquim Arana.

—Convergència Socialista de Catalunya (CSC), socialista i autogestionari: Joan Reventós i Raimon Obiols.

—Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), organització nacionalista i d’esquerres. Joan Armet.

—Front Nacional de Catalunya (FNC), de centre-esquerra nacionalista. Joan Cornudella Colominas.

—Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC), liberal d’estil europeu. Ramon Trias Fargas (que es vincularia a la Trilateral) i Jaume Casanovas.

—Partit Popular Català (PPC), nacionalista. Joan Colominas.

—Unió Democràtica de Catalunya (UDC), demòcrata-cristià: Anton Canyelles.

En un primer moment no hi hagué comunicat fundacional, però se sabia que costava posar-se d’acord en temes com ara la República —en contra, UDC, que s’oposava a tota crítica explícita a Juan Carlos I, la qual cosa ja donava la mesura de les seves aspiracions— i predeterminar la figura del Països Catalans —en contra, el PSUC, que d’aquesta manera donava la mesura de les seves. Dues coses quedaren clares: volien actuar units per tenir més força negociadora a favor de Catalunya —Pujol parlava d’òrgan unitari català, «la veu “pactant” de Catalunya»— i proposaven el «trencament democràtic» enfront de les maniobres continuïstes.^[168] Per aquesta causa no van entrar en la legalitat amb la demanda de llur inscripció en el registre de les «associacions» d’Arias Navarro.

Una altra cosa quedà clara lamentablement. Aquests partits havien actuat amb oportunisme al marge de l’organisme unitari per excel·lència, l’Assemblea de Catalunya. Considero que va ser un moment històric important, però negatiu, aquesta decisió d’alguns partits que optaren per acaparar ells la representació de Catalunya. Hagués estat millor, veritablement unitari i poderós, un organisme elegit des de l’Assemblea i aprovat pel president Tarradellas. Però començà la baralla dels galls que acabaria entregant Catalunya a Suárez i que després s’excusaria per la victòria electoral d’aquest.

L’Assemblea havia convocat mobilitzacions els dies 3 i 5 d’octubre i el 18 de novembre en protesta per la repressió i a favor de l’amnistia, però la resposta fou escassa. El 29 d’octubre distribuí el manifest Per una Catalunya democràtica. Juan Carlos no és la solució.^[169]

El dissabte 27 de desembre es reuniria la dotzena permanent després d’un any i mig de no fer-ho. Deu hores. Vuitanta representants. Disset representacions d’assemblees democràtiques i nuclis de comarques i regions (Baix Ebre, Maresme, Vallès Oriental i Occidental, Osona, Ripollès, Alt Penedès, Baix Llobregat, Anoia, Bages, Barcelonès, Tarragona i Lleida); sis representants d’assemblees democràtiques de barris de Barcelona (Nou Barris, Esquerra de l’Eixample, Poble Sec, Gràcia, Carmel i Bon Pastor); set del moviment obrer (CCOO, USO, UGT i SOC); un representant de la coordinadora de PNN d’universitat; quinze representants de vuit entitats ciutadanes i professionals; delegats de la Jove Guàrdia Roja i de la Joventut Comunista; representants del grup de no alineats; tres delegats del Consell de Forces Polítiques com a observadors; una comissió tècnica de dotze persones, i una representació de cadascun dels següents partits: PCC, PSUC, UDC, PPC, FNC, ERC, Federació Catalana del PSOE, CSC, CDC, PSAN, MCE, OCE Bandera Roja, RSDC, PTE i ORT. També hi assistiren dos periodistes, un d’«Avui, Servei d’Informació Català» i l’altre d’«Agència Popular Informativa», publicacions clandestines totes dues. «Tele/eXprés» comentà el 29 de desembre:

Els encarregats de parlar en la roda de premsa que seguí van ser Josep Benet, Jordi Carbonell, Pere Portabella i Rafael Ribó (tots quatre en l’òrbita del PSUC); Vicenç Ligüerre (de tendència socialista), i Miquel Sellarès (pròxim a Pujol). La «Pobreta» era lligada i ben lligada pels tres partits, amb una correlació de forces evident. És natural que la base es queixés de manipulació des del principi. És natural que Pujol prengués distàncies respecte a l’Assemblea. I és natural que Tarradellas expressés les suspicàcies que tant escandalitzen Benet.^[170]

Tot i que Benet es mostra molt crític en relació amb la legitimitat de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat de Catalunya, aquest, durant tota la seva vida a l’exili després del seu nomenament al 1954, defensà i fungí aquest càrrec amb tota energia. Si ho féu amb ajuda de la CIA nord-americana o mogut per un afany de personalisme o de lucre, si actuà per barrar el pas a l’esquerra, són consideracions que no poden negar el fet inqüestionable, acceptat si més no de paraula per totes les formacions polítiques i socials de Catalunya amb excepcions molt poc significatives. Es comprenen, doncs, les seves dures i sovint aspres intervencions, sobretot epistolars, contra tota persona individual o col·lectiva que menystingués la Generalitat que ell representava, o en prescindís. En canvi, quan es tenia en compte la institució esdevenia el més charmant dels homes, tot un cavaller. Aquestes són unes senzilles claus per interpretar una mica més positivament els textos de Tarradellas que com ho fa Josep Benet en el seu llibre citat.

Tarradellas actuà cautelosament durant molts anys. A partir de la mort de Franco es començà a destapar. Va adreçar un Missatge al poble català com a president de la Generalitat on es presenta indirectament com a l’únic «interlocutor vàlid» amb l’Estat espanyol. Aquesta funció «solament la pot encarnar la Generalitat de Catalunya». Amenaça inexorable, com a bon president que se sent: «No acceptar aquesta premissa seria un fracàs per a tots». O amb ell com a president o res.

«La Monarquia és inadmissible». «Ni un sol instant ha manifestat el seu desig de conèixer els anhels i les preocupacions del país». «Ciutadans de Catalunya: volem la República».

S’afirmava rupturista sense embuts: «El règim pel qual Espanya avui ha de regir-se no existeix, car tota constitució o tota llei fonamental imposada per la violència d’uns, siguin els que siguin, contra la voluntat del país no és mai acceptable».

Acabava parlant de la necessària unitat que cal ampliar cada dia.

Eren els temes recurrents de la unitat i de la ruptura. La novetat: era imprescindible comptar amb l’alta direcció del president. Molt comprensible!

I el Consell de Forces Polítiques de Catalunya ho va acatar. No va fer pública la seva declaració sense haver-la consultada i pactada durant una entrevista d’Heribert Barrera i Jaume Casanovas (27-12-1975) amb l’insigne hoste de Saint-Martin-le-Beau, que declarà: «La seva constitució [del Consell de Forces Polítiques] m’ha satisfet profundament. La constitució del grup representa el triomf de la personalitat i de la maduresa política del nostre poble. Crec que és un pas molt decisiu i eficient que permetrà aviat que en aquest Consell de Forces Polítiques de Catalunya s’apleguin també les importants forces polítiques, econòmiques i espirituals que n’estan al marge, no solament a Barcelona, sinó a tot Catalunya». Benet^[171] s’aprofita del lapsus de posar en el mateix sac polític les forces econòmiques i espirituals. Només és un lapsus. Qui no en té? El que Tarradellas volia era la unió general.

En aquella ocasió Tarradellas també tingué unes paraules per a l’Assemblea: «No és per demés que en aquests moments expressi la meva satisfacció i el meu reconeixement per l’acció que tothora ha realitzat l’Assemblea de Catalunya i també per la seva constant fidelitat i el seu constant respecte a l’Estatut de 1932». A part del greu que li pogués saber que no s’esmentés en el tercer punt d’una manera explícita la Generalitat de Catalunya, sembla que alabava una Assemblea que ja acabava el seu destí històric. En això coincidien consell i president i potser havien pactat a l’esquena de l’Assemblea. L’abandó de l’Assemblea es va fer pas a pas. Que no semblés genocidi!

Analitzem ara què anava passant a l’Estat espanyol. L’avís terrible que va representar l’atemptat de Carrero Blanco (20-12-1973) i la creixent pressió popular i de la lluita armada van determinar, d’una banda, que els franquistes fessin pinya, però de l’altra, que afluixessin una mica el puny per por d’avisos més contundents. Al primer govern d’Arias Navarro, dissetè de Franco, no hi havia monàrquics ni gent de l’Opus; hi eren nombrosos els falangistes i cal destacar la presència d’una camarilla molt moderadament aperturista, amb la qual Arias es feia la il·lusió d’encapçalar una mena de transició conservadora però més àmplia que el pur franquisme. La componien Pío Cabanillas Gallas (Informació i Turisme), Antonio Barrera de Irimo (vicepresident segon d’economia) i els seus amics tècnics, no de l’Opus, Alfredo Santos Blanco (Indústria), i Joaquín Gutiérrez Cano (Planificació).

Es va fer famós el discurs programàtic que Arias dirigí a tot l’estat per radio i televisió des de les Corts de Madrid el 12 de febrer de 1974. Es començà a parlar d’el espíritu del 12 de febrero. Arias es va referir a la «participació». Oferí una nova llei de règim local d’acord amb la qual els alcaldes i presidents de Diputació fossin càrrecs electius; parlà de la regulació de les agrupacions sindicals i de la redacció d’un estatut del dret d’associació. Aquest «esperit» sofrí tota mena d’oscil·lacions.

En primer lloc, passà més de sis mesos en estat d’hibernació, cosa que disgustà els poderosos «avisadors» que, segons la meva hipòtesi, repetiren avís amb el bàrbar atemptat del carrer Correo, 4, de Madrid. D’aquesta manera els «avisats» es van tornar a espantar. El 30 de novembre de 1974, Arias es va veure obligat (divuitè govern de Franco), per pressions de la dreta, a prescindir de Cabanillas i Barrera de Irimo, col·laboradors seus en l’intent aperturista. El 20 de desembre del mateix any, primer aniversari de la mort de Carrero, es va publicar l’estatut de regulació del dret d’associació. I tot seguit van començar a inscriure’s associacions empeses pel mateix règim. L’oposició il·legal no les va acceptar. Mesura curta d’Arias.

El 5 de març de 1975, Arias va obtenir una reactivació de «l’esperit del 12 de febrer» amb la formació d’un nou govern (el dinovè de Franco) en el qual, entre altres aspectes renovadors, destacava l’entrada del nou ministre Secretari General del Movimiento, Fernando Herrero Tejedor, representant del falangisme que s’obria, en el lloc del falangista dur José Utrera Molina. Herrero Tejedor era «padrí, en l’exacte sentit del terme» d’Adolfo Suárez, segons afirma G. Morán en Adolfo Súarez,^[172] i immediatament va nomenar-lo vicesecretari general del Movimiento. Des d’aquest lloc estratègic es podia fomentar o restringir l’associacionisme.

Però el 25 d’abril de 1975 es va veure obligat a decretar l’estat d’excepció a Biscaia i Guipúscoa. El 12 de juny de 1974 morí en un accident Herrero Tejedor, i Arias va haver de substituir-lo per un falangista dur: José Solís Ruiz. El 19 de juny del mateix any hagué de prohibir a Juan de Borbón «accedir al territori nacional». La recepció d’Estoril havia resultat aquell any escandalosament antifranquista.

El 27 d’agost de 1975 es publicà el decret-llei de prevenció del terrorisme que amb una vigència de dos anys suspenia els articles 15 i 18 del Fuero de los Españoles. El 27 de setembre, el govern es considerà enterado de les cinc penes de mort dictades. I el primer d’octubre tingué lloc la manifestació franquista de la plaça d’Oriente, de Madrid. Aquestes darreres efemèrides negatives estassaven l’«esperit». El 30 d’octubre, Juan Carlos va ser nomenat cap de l’estat interí. ¿Es fiaven l’un de l’altre, el príncep i Arias? I morí Franco. I a continuació Juan Carlos va ser rei d’Espanya després de proclamar: «Juro per Déu i sobre els Sants Evangelis complir i fer complir les Lleis Fonamentals del Regne i guardar lleialtat als principis que informen el Movimiento Nacional». El 5 de desembre, es va emetre un reial decret que col·locava Franco al capdamunt de tots els escalafons militars.

Segons la meva hipòtesi de treball, el club internacional successor del de Bilderberg, la Trilateral que jo he designat com «Extrem Centre Internacional», volia una liberalització de l’Estat espanyol molt exigent en el terreny econòmic. Però per tal que això fos possible en un país d’economia en procés de desenvolupament i desequilibrada, i políticament tan extremós i inestable, la liberalització havia de ser molt moderada en l’aspecte polític. Calia retocar alguns aspectes sense canviar res d’important.

¿Hi havia prou diners a l’Estat espanyol per pagar unes eleccions per sufragi universal que donessin la victòria a la mateixa dreta? Cap altra cosa s’assemblava tant a una «democràcia forta», a una «democràcia governable» com el mateix règim franquista retocat amb una mica de cosmètica democràtica. Però ¿ho acceptaria la forta oposició al règim? No havia acceptat l’associacionisme recomanat a parer meu per la Trilateral, escarmentada pels excessos de la revolució portuguesa. Com es veurà el 23 de febrer de 1981, per a l’Estat espanyol no convenia el pluripartidisme obert. Caldria un govern de concentració o d’unitat, un règim autoritari segons el model de Linz. Sobre una base d’aperturistes moderats procedents del falangisme, del catolicisme, de l’Opus, de la policia, de l’exèrcit, dels empresaris, dins el marc d’una monarquia franquista i antifranquista alhora, ja Bilderberg havia triat com a home de confiança Manuel Fraga Iribarne. Gregorio Morán afirma: «La figura estel·lar del règim en l’any crepuscular de Franco serà Manuel Fraga Iribarne».^[173] Són recomanables en aquest sentit les pàgines 54-58 del llibre de Morán on astutament l’autor avisa: «Per facilitar la comprensió de les coses he d’advertir que no hi és Adolfo Suárez».^[174] ¿Es començava a configurar Suárez com a possible recanvi de Fraga? O, no era ningú encara, Suárez? A Londres Fraga havia tingut ocasió de connectar amb els seus promotors. Havia escrit un «Llibre Blanc» de la reforma on s’explicitaven els següents punts:

Anava una mica més enllà que Arias. Animà persones com Joaquín Garrigues Walker a constituir grups polítics de tendència democratitzant. Va atreure el monàrquic Areilza. No considerava oportuna la legalització del partit comunista: «El comunisme no té lloc en l’arena política espanyola» (26-12-1975). (Areilza sí, i segurament per això perdé la seva oportunitat).

El mentor oficial de la transició, J. J. Linz, pontifica en El sistema de partidos en España:^[176] «Caldria limitar la llibertat electoral i excloure els comunistes com a partit antidemocràtic, així com aquells partits que defensin obertament la secessió regional o l’estructura federal. S’hauria de permetre la promoció d’autonomies “administratives” […]. D’aquesta manera es podria reduir dràsticament el suport de la classe obrera al comunisme».^[177] En aquells moments, què deia la jerarquia eclesiàstica?

«La jerarquia eclesiàstica espanyola no posà artificialment el nom de Cruzada a la dita guerra d’alliberament: va ser el poble catòlic d’aleshores —que ja des dels primers dies de la República s’havia enfrontat amb el govern— qui precisament per raons religioses va unir fe i pàtria en aquells moments decisius. Que ningú no ens acusi, als bisbes, de voler trencar amb els nostres predecessors ni amb l’Església espanyola del 1937; som els seus hereus, elegits per l’Esperit Sant».^[178]

Mentre, vuit grups socialistes diferents del PSOE encapçalats per Enrique Tierno Galván van formar una confederació. I a més alt nivell, el 24 de març de 1976, la Junta Democrática, inspirada pel PCE (amb el PSUC, PT, CCOO, Alianza Socialista i personalitats independents), i la Plataforma Democrática, inspirada pel PSOE (amb la democràcia cristiana i altres grups), confluirien en un organisme unitari, Coordinació Democràtica, que el poble designà amb el nom de «Platajunta».

Opino que la concessió de l’indult del 26 de desembre de 1976 i els nomenaments d’alts càrrecs de l’estat un cop mort Franco van suposar una autèntica batalla campal a l’interior del règim. L’oposició moderada, inclòs el PCE, aturà els seus atacs. Com veurem, criminalment confiada va suspendre la vaga general perquè pensava, com el pare abat de Montserrat i, potser, Martín Villa, que la llibertat estava cantada… La «llibertat». Trilateral! ¿Ja en tenien prou amb això o eren uns nens inconscients i ingenus que creien en els reis d’orient? El cas és que ni això triomfà i ens haguérem d’empassar un any més de franquisme amb indicibles repressions, patiments, tortures i morts. El franquisme es revelà més resistent que no ens pensàvem, i l’aperturisme animat per Fraga, més feble del previst tot i el considerable suport internacional. La voluntat internacional «occidental» no fou atesa pel poder espanyol en el seu desig que fos Fraga el cap de govern. El rei no tenia força per imposar-lo ni per donar amnistia ni per a gairebé res. El tenien posat en una cotilla. El màxim que pogué fer va ser col·locar el falangista aperturista Torcuato Fernández-Miranda de president de les Corts quan va cessar Alejandro Rodríguez de Valcárcel, falangista dur, el qual, en rebre el solemne jurament de fidelitat del rei al Movimiento davant les Corts, havia cridat: «Senyors procuradors, des de l’emoció en el record de Franco: Visca el rei! Visca Espanya!». Serien molt útils, al rei i a l’estratègia de Fernández-Miranda, Alfonso Osorio García, ministre de la Presidència, i el general Sabino Fernández Campo, sots-secretari del mateix ministeri (que més tard substituiria Armada com a secretari del rei), per controlar Arias Navarro. Tampoc es pogué situar en cap ministeri militar el general Manuel Gutiérrez Mellado. El rei hagué de confirmar en el càrrec de president del govern l’ambiciós i orgullós semiaperturista Arias Navarro, que en aquelles circumstàncies tan especials ni es dignà a dimitir. En la presa de possessió insistí en els propòsits de l’«esperit del 12 de febrer». Amb mala intenció els franquistes encomanaren a Pàgina 249. Manuel Fraga l’enverinat ministeri de Governació, el més difícil d’aquells moments, endolcit amb una de les tres vicepresidències que Fraga no hauria hagut d’acceptar mai. Fraga pogué col·locar els seus amics Carlos Robles Piquer (Educació i Ciència) i Adolfo Martín-Gamero González-Posada (Informació i Turisme) en ministeris laterals. També van ser membres d’aquell govern Antonio Garrigues Díaz-Cañabate (Justícia, un altre ministeri enverinat) i José M. de Areilza Martínez-Rodas (Afers Exteriors, per tenir contents els «amos de fora»), tots dos amics de Fraga. Hi participà un falangista dur, José Solís Ruiz (Treball, ministeri també difícil) i altres dos d’aperturistes, Rodolfo Martín Villa i Adolfo Suárez González (en els delicats ministeris de Relacions Sindicals i Secretaria General del Movimiento).

En resum, es donaren algunes petites passes més en el camí de l’obertura davant la contemplació extàtica de l’oposició. El gran derrotat en la seva alta ambició fou Fraga Iribarne. Així ho detectà l’ambaixador nord-americà, que justament visità Arias Navarro el mateix dia 13, poques hores abans que es fes pública la llista dels ministres del primer govern de la Monarquia. Davant les pressions nord-americanes Arias se sentiria tan valent com Franco davant les pressions d’Hitler.

Qui començava bé una operació que tindria més transcendència era Torcuato Fernández-Miranda des de la presidència de les Corts i del Consejo del Reino.

Dimecres, 24 de desembre

Dos quarts de deu del vespre. Parròquia de Sant Llorenç, Terrassa.

Els sis captaires de la pau ens havíem aplegat amb la comunitat cristiana de Josep Ricart per escoltar el missatge de Nadal del rei d’Espanya Juan Carlos I i celebrar la missa del gall tots plegats per a cloenda reconfortant de la nostra amarga acció montserratina.

Després de la grandiosa campanya popular per l’amnistia hi hagué dies que tothom esperà que seria decretada per Nadal. Era una ocasió única perquè el rei d’Espanya assegurés el seu tron en el darrer moment de la celebració de l’Any de la Reconciliació.

Ara ja no. Tothom sabia que el rei no firmaria cap amnistia. No podia fer-ho. Era una titella. «Tot està lligat i ben lligat». Els mateixos que manaven quan Franco emmalaltí manaven ara. L’aperturisme no passava d’un desig d’uns quants.

Jo havia insinuat de no celebrar Nadal si no hi havia amnistia. Però se m’havia dit que la gent estava tipa de no celebrar nadals. Els dos anys anteriors ja no s’havia celebrat en aquella parròquia. El celebraríem. Llàstima que així no hi hauria cap reacció del poble estafat. Què hi farem? Tanmateix, la celebració a Sant Llorenç va ser molt ferma. Un record inesborrable. L’església, plena de gom a gom. La gent col·locada en forma circular d’assemblea, tot famílies de treballadors, la majoria immigrants. Els sis captaires amb la manta a les cames. Els cants de lluita!

Mentre, en el silenci del meu cor, ja havia decidit tirar endavant. N’havíem parlat amb els captaires feia uns quinze dies. «Caldria tenir preparada una resposta immediata i adequada per al cas que no es donés l’amnistia per Nadal». Ho havia comunicat a tres o quatre a més de comentar-ho amb la Vicenta. Ella mai no posava obstacles a tot allò que veia que jo tenia clar. Els altres, sobretot, insistien en la meva salut. Encara no feia tres dies que havíem acabat la vaga de fam.

Però era tan oportú! Les festes nadalenques, tan familiars, privades a l’empresonat, a l’exiliat, al perseguit… ¿Qui podria impedir el meu desig de comunió amb la desgràcia dels meus companys de repressió en uns dies tan assenyalats? Els amics consultats m’havien ajudat a trobar la forma de resposta assenyada que calia en aquell moment. De bell antuvi pensava plantar-me dia i nit a sol i serena davant la presó Model de Barcelona fins que donessin l’esperada amnistia. Després de parlar-ne havia decidit prescindir, deixar d’estar-hi de nit, massa dura per al cos afeblit pel dejuni, en el cor de l’hivern i amb gest massa desafiant per a la guàrdia civil que vigilava la presó.

Tot tornant a casa, a les 3 de la matinada del dia de Nadal, em vaig decidir, doncs, a romandre davant la presó de sol a sol —de fet hi seria de 9 del matí a 9 del vespre— mentre no hi hagués amnistia.

La vaga de fam de vint-i-quatre dies, el viatge a Terrassa, el disgust del parlament nadalenc del rei d’Espanya, les emocions de la vetlla i la seriosa decisió presa com a signe de protesta em van tallar la digestió. Vaig ficar-me al llit amb un terrible mal gust de boca que em pujava de l’estómac. En tota la nit no vaig poder dormir. Se’m va desfermar el ventre de manera incontenible. Com al gener, em feia molt de mal la cama dreta. No podia trobar-me pitjor. Calia, a més a més, segons consell dels amics, deixar un paper escrit on expliqués la motivació de la meva actitud. ¿Com podia dormir amb tants maldecaps? Em vaig alçar i vaig escriure:

En el meu diari del dia 25 escrivia:

A les 12, al carrer Entença, davant la presó feia un sol agradós. Hi havia moviment de familiars de presos que anaven i tornaven de la visita. El meu passejar «tranquil» els passava desapercebut. Tenia temps de començar un diari que ja no podria continuar.

Són crítics els primers dies d’una acció d’aquest tipus. Un cop «col·locada» costa molt a l’autoritat de remoure-la. Però als primers dies li resulta fàcil escombrar-la d’una revolada si actua amb decisió.

A les 3 de la tarda el carrer era escandalosament buit. «Cada ovella al seu corral», escudella de galets, indiot farcit, neules, torrons i xampany i cançons de Nadal. El soroll de les meves botes retrunyia contra els murs de l’altra banda del carrer. Per no desafiar i no provocar una reacció fulminant, em passejava per la vorera oposada a la vorera de la presó.

Cap a les 5, un sentinella va adonar-se de la meva persistència. Digué a l’altre quelcom a cau d’orella i entrà. Tornà a sortir acompanyat del director. Jo feia com si no els veiés, el cor penjat d’un fil. Era la prova de foc. Discutien en veu baixa. No els semblava perillós. Potser no m’havien reconegut. Tot tornà a la normalitat. El 26, des de les 9 del matí, ja era a la meva guàrdia sense novetat. I el 27, a mig matí, un taxista que havia parat a esmorzar em va reconèixer. Va saludar-me. Preguntà què hi feia. Li ho explico. Em pregunta si els diaris ja ho saben. No els he dit res.

—Em dóna permís perquè ho faci jo?

—Sí.

Sabia el que em vindria al damunt. Tot el dia vaig continuar en soledat.

L’endemà la premsa esventà la notícia als quatre vents. Començà una desfilada de periodistes, de gent de tota mena. Ferran Garcia Fària, de més de 70 anys, i Eulàlia Marimon, de dinou, van afegir-se agosaradament a la meva acció. Eren gent de tremp. Des d’ara seríem tres els captaires fixos. Molts altres s’hi afegirien a estones, a dies, setmanes, mesos.

Mentrestant plovien peticions d’amnistia i plovien condemnes del TOP.