1977

Dijous, 6 de gener

Dimecres al vespre, el president Tarradellas rebé un telegrama d’adhesió al missatge que diria l’endemà. Signaven el telegrama molts partits. Significativament, hi faltaven CDC i el PSUC. Dijous a les 11 del matí, l’ultramodern hotel Plm-Saint Jacques, a París, era en ebullició. S’hi trobaven periodistes de tot arreu, Radio France International, TVE i fins i un càmera del PSUC. Hi faltaven «La Vanguardia», «La Prensa» i «La Soli». El secretari de la presidència de la Generalitat exiliada, Lluís Gausacs, llegí el llarg missatge de Tarradellas commemoratiu dels seus vint-i-cinc anys de president i adreçat directament a la premsa.

«La meva tasca ha estat, és i serà la d’unir, no la d’intervenir en les divergències que puguin existir entre els partits polítics. Aquesta actitud ha estat positiva i ha permès de veure com Catalunya, unànimement, reclama avui la restauració de la Generalitat».

Josep Ramoneda comentà que, tot i pretendre unió, el que feia Josep Tarradellas era dividir. Premià el PSC-R, ERC i altres partits d’extrema esquerra que li eren addictes i castigà CDC, UCD, PSUC i tots els que no li n’eren.^[400]

Ramoneda no és just. Tarradellas no deia que unia fins i tot aquells que no es volien unir amb ell. Tarradellas deia que no intervenia en les disputes entre partits, naturals en una societat liberal. Demanava la unió de tots amb ell com a president. La responsabilitat de la desunió era, doncs, dels partits antitarradellistes.

«Considero el meu deure reivindicar un cop més el restabliment de la nostra Generalitat, la total amnistia política i la legalització de tots els partits polítics sense exclusions».

Altres partits catalans i espanyols havien manifestat reticències a la legalització dels partits comunistes. Tarradellas, no.

«Abans de les eleccions al parlament espanyol, caldria que fos constituït un organisme unitari, el qual, mentre no fos restablert el parlament català, tindria les funcions d’assessorar i de proposar al president de la Generalitat la política que s’ha de dur a terme, tant pel que afecta Catalunya com la política catalana dins l’Estat espanyol. És evident que el president no podrà realitzar una política si prèviament no és aprovada per la majoria de l’organisme esmentat».

Tarradellas apreciava la feina feta pels organismes unitaris de l’interior: Assemblea i Consell de forces polítiques. Tenia una frase infeliç sobre l’Assemblea: «Que ja ha portat a terme la seva comesa», que fàcilment es podia llegir com el cant del rèquiem per a l’Assemblea. Fou aquesta la primera sentència de mort dictada contra l’Assemblea? Com podia dir que havia complert la seva comesa si no s’havia assolit cap dels quatre punts bàsics? Vull creure que no s’entén així, perquè deia tot seguit: «Que tothora ha merescut el meu elogi i el mereix encara». «No podem creure que un home que ha donat proves d’un bon equilibri polític i ètic consideri acabada l’Assemblea».^[401] Salvador Coromina (PSC-C) deia: «No interpreto que el president digués que l’Assemblea és morta. L’Assemblea és viva i té molta feina a fer per aconseguir cobrir els seus objectius, que són els seus quatre punts, i per continuar en el camí d’aprofundir la democràcia».^[402] Si Tarradellas volia excloure l’Assemblea del seu proposat organisme unitari, s’equivocà de mig a mig i demostrà, com tants altres polítics, que volia governar d’esquena a la base del poble.

L’Assemblea en aquells dies estava en plena campanya Salvem Catalunya per la democràcia, on per primera vegada feia denúncies ecològiques,^[403] com la crítica a l’abocador d’escombraries de Garraf, al projecte de transvasament d’aigües de l’Ebre a Barcelona, a la urbanització de la península dels Alfacs, als projectes d’embassaments a Rialb i Ribera d’Ebre, a les centrals nuclears d’Ascó i de Vandellós, al desviament del Llobregat i a la implantació al Camp de Tarragona de la refineria.

El dia 16 de gener, celebraria la seva XXV permanent per endegar la campanya a favor de l’Estatut. El nombre de delegats assistents hi era més nombrós que mai. Les seves taules de no alineats havien editat un magnífic comentari als quatre punts de l’Assemblea. I l’Assemblea, a més, tenia ja nomenada una comissió per impulsar l’única veu pactant del Principat.

Això a part, el plantejament coratjós de Tarradellas de voler pactar amb Espanya per una única veu pactant era transparent i just. Si som una nació —«Catalunya no és un partit polític, Catalunya és una nació»— els nostres partits, ni que fos de moment els del Principat, no podien barrejar-se amb els partits de l’oposició espanyola, màxim si aquests partits espanyols volien «impedir la recuperació de la Generalitat». La nostra exigència de sobirania reclamava l’única veu pactant, i els partits amb més ambició de guanyar havien abandonat la unitat. «Un fet gravíssim». Benet diria que Tarradellas proposava només un organisme consultiu sense sobirania.^[404] Com sempre, tergiversava les paraules de Tarradellas, que, explícitament, afirmava que no podria fer cap política no aprovada majoritàriament per l’organisme unitari.

Benet, en un article en el «Brusi», es despatxà tot dient coses com que Tarradellas introduïa en la política «factors messiànics i mítics, que podien degenerar en una mena de peronisme a la catalana».^[405]

En el torn de preguntes, a l’hotel parisenc, Tarradellas havia dit: «No tornaré a Catalunya si no és com a president de la nostra Generalitat». «No és qüestió d’allò que jo faci tot sol, sinó de l’entesa que ha de tenir lloc al voltant de la Generalitat». «No faig política de partit, sinó de país». «Catalunya és encara un poble sotmès». «La Generalitat no pacta amb la monarquia en concret, sinó amb el règim que hi ha a Espanya».

Sobre l’organisme unitari, «en opinió del president, hi hauria d’haver un consell superior integrat per deu membres». «El dit organisme hauria d’esdevenir un bloc electoral i presentar-se amb el programa de restabliment de la Generalitat, sempre que les eleccions presentin prou garanties democràtiques».^[406]

La pilota era llançada.

L’onze de gener, moria Josep Pallac. El 13, convocades per ERC i moderades per Joan Cornudella, s’afanyaven a reunir-se disset organitzacions. Signaren un telegrama al president donant-li suport per constituir l’organisme unitari proposat per ell les següents catorze organitzacions: Partit Comunista d’Unificació, Moviment Comunista, Partit del Treball, Reforma Social, Estat Català, Front Nacional, PSC-R, Democràcia Cristiana (històrica), Federació Catalana Històrica del PSOE, ORT, Moviment Republicà Democràtic, Partit Socialista Popular, PSAN-P i ERC. També signaren el Partit Socialdemòcrata, el Bloc Obrer i Camperol dels Països Catalans i el Partit Carlí. En aquesta reunió no van signar la Federació Catalana del PSOE renovat i el PSC-C,^[407] i després s’hi negaren el PSUC, CDC, la Lliga, EDC i UDC, que va enviar un telegrama pel seu compte.

Immediatament, dilluns disset a la nit, es reuniren, a la seu de la Lliga, la Comissió dels dotze —que amb l’Assemblea donaven suport a Jordi Pujol en les negociacions de l’oposició democràtica amb l’Estat espanyol— i set formacions més (MEC, Partit Carlí, PSC-R, Reforma Sindical, Estat Català, FNC i PTE). La Comissió del dotze era formada per la Lliga, Partit Socialdemòcrata, CDC, Federació Catalana del PSOE renovat, PSC-C, PSUC, Esquerra Democràtica, Centre Català, Democràcia Social Cristiana, UDC, CCOO i UGT. Aquestes tres darreres no assistiren a la reunió. El resultat fou nul. Tots acceptaren la «veu pactant unitària». Però els Dotze no renunciaren a la via espanyola de la negociació. L’«única veu», la reservaven només per als temes autonòmics. Pujol, només fins a les eleccions. Molts altres, mentre no s’hagués aconseguit el restabliment de la Generalitat. El PSUC, sense Tarradellas. Un guirigall.^[408]

El dia 21 de gener, una ponència nomenada pel grup dels disset partits tarradellistes, en vista de les dificultats, emeté un esborrany de document titulat Per aclarir l’actual situació política en 8 punts:

S’hi afegia que era necessari perllongar el compromís unitari a l’entorn al president, si calia, fins després de les eleccions, fins a la seva plena consecució. «Mundo Diario» en digué cable dels partits tarradellistes a la Comissió dels nou.^[409]

Durant la darrera setmana de gener, Tarradellas va rebre les quatre o cinc propostes d’organisme unitari i les estudià. Mentrestant, el dia 30 aparegué un manifest «Pel restabliment de la Generalitat i el retorn immediat del seu president Josep Tarradellas», signat d’antuvi per 407 persones, de variadíssimes tendències, entre les quals vaig comptar-me i on no figurava cap de les primeres figures polítiques del Principat. Una vegada més la base volia unió. «Estem profundament preocupats per la unitat de tots els catalans. El senyor Tarradellas pot tornar de l’exili. El president, però, no pot fer-ho. Tarradellas és el president de tots els catalans del Principat. Perquè mai Catalunya no pugui ser venuda per trenta monedes… fem nostra la crida del president Tarradellas per la unitat a l’entorn seu».

Divendres, 14 de gener

Per aquells dies arribà al clímax la projecció pública positiva del meu missatge. En un dels seus llargs articles sobre art, Antoni Tàpies em citava:

«Tot home verament realista sap el pes enorme de l’idealisme».^[410]

I era ben cert. El meu idealisme havia arribat a fer forat. Només alguns exemples. «Serra d’Or» de gener de 1977 parlava del meu llibre, Futur d’Església, al panorama de la literatura religiosa,^[411] Antoni de Moragues Gallissà, president del Foment de les arts decoratives (FAD), el desembre del 1976, em comunicà el meu nomenament com a membre del jurat de l’opinió dels premis Fad 1976 d’arquitectura i d’interiorisme. Ester Sòria em va fer una entrevista en «Presència Evangèlica», de Barcelona,^[412] El número 9 del primer de gener de 1977 de «La Humanitat», d’Esquerra Republicana, publicà un article meu titulat Partits i Poble, on estudiava la responsabilitat social que correspon als partits i la destriava de la que correspon al poble.^[413] La redacció d’ERC afegia: «L’Esquerra, partit popular per excel·lència, coincideix amb les seves conclusions». (No sé si avui, arran del que ha passat amb la dissolució de la Crida, ERC podria dir el mateix). La revista «Mundo», entre els seus candidats a «Català 76», avançava aquests noms: Josep Tarradellas, Jordi Pujol, Lluís Llach, Josep Maria Socías Humbert i jo. Fou elegit Josep Pallac a títol pòstum.^[414] «Catalunya Express» també em va fer una entrevista i em dedicà un gran pòster a tot color en les pàgines centrals.^[415] «Cambio 16» dedicà un apartat a l’aniversari de la meva estada davant la presó.^[416]

També «El País Semanal» em dedicà la portada i dues grans pàgines.^[417]

Em deia en una carta l’entrevistador, Ismael Fuente: «Espero que aquesta amnistia arribi aviat perquè tu puguis abandonar aquest presidi voluntari del teu despatx de vuitanta per cinc metres quadrats del carrer d’Entença».

El comitè provisional de «An International Consultation in Search of Non-violent Alternatives». (NVA) comunicà a Arcadi Oliveres que em triava com a participant de l’Estat espanyol a la reunió de Derry (Irlanda del Nord) del 24 al 28 d’abril de 1977. No cal dir que no hi vaig anar. També per aquells dies de desembre de 1976 la comissió «Lluís Maria Xirinacs» havia editat una oda que m’havia escrit Joan Brossa amb una portada i contraportada fetes per Antoni Tàpies.

Tot això representava un enorme potencial de poder que calia que jo em jugués a favor del poble que me l’havia donat. Sempre he pensat que tots tenim una mica de poder i que de vegades espontàniament o institucionalment —en les eleccions— el cedim a mans d’un o de pocs. Això encara no és dolent. Dependrà de l’ús que facin els electes d’aquest poder que no és seu i de l’abandó de la vigilància per part del poble sobre aquest ús. Jo tenia molt poder en les mans. Fins aquell moment havia fruït de la benvolença del poble i dels partits de l’oposició. Com es veurà tot seguit, me’l vaig jugar, aquest poder. A partir d’aleshores em continuà el favor del poble, però començà el declivi del suport que fruïa de la majoria dels partits. Abans la guerra era contra els franquistes. En aquell moment començà la guerra contra els meus. Hauria de sentir moltes vegades: «Tu no hi entens, en política. No t’hi has de ficar». De vegades als partits els sembla que la política només és cosa d’uns professionals, en contra del parer de Plató, que deia: «La política és una cosa massa important per abandonar-la a mans dels polítics».

Avui, dia 14, a la Fundació Miró, té lloc la cloenda de l’exposició, anunciada com a Homenatge a Catalunya a l’entorn del gest i la figura de Lluís Maria Xirinacs. «Obra Plàstica i Literària. Del 29-XII-76 fins al 15-1-77». L’exposició ha esta promoguda per un grup d’artistes i liberals adherits a la comissió Pro Nobel Xirinacs —Joan Miró, Antoni Tàpies, Jaume Rodri, Maria Cirici, Núria Llimona, Santi Surós, Lluís Bosch Cruañas, Alexandre Grimal, Díez-Gil i Amèlia Riera—, els quals, en carta oberta en la premsa del 8 d’octubre de 1976, havien invitat els artistes catalans a constituir-la amb llurs obres plàstiques i literàries. En aquesta carta als artistes era invocat allò que fou estendard durant molts segles en les terres catalanes: afany de justícia i de llibertat, sense brutalitats, presons, vencedors i vençuts.^[418]

Al darrere figuraven 180 signatures, entre les quals es compten: Andreu Alfaro, Miquel Arimany, Josep Benet, Joan Brossa, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Alexandre Cirici Pellicer, Modest Cuixart, Salvador Espriu, J. V. Foix, Joan Fuster, Josep Guinovart, Joaquim Horta, Jordi Llimona, Jordi Maluquer, Miquel Martí Pol, Joan Miró, Terenci Moix, Francesc de B. Moll, Joan Oliver, Enric Ortenbach, Teresa Pàmies, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Josep Maria Piñol, Baltasar Porcel, A. Ràfols Casamada, Jaume Rodri, Xavier Rubert de Ventós, Josep Maria Subirachs, Santi Surós, Antoni Tàpies, Jordi Teixidor, Joan J. Tharrats, Joan Triadú, Francesc Vallverdú, Pau Vila i Joan Vilacasas. Aportaven obres i textos a l’exposició cent setanta-vuit artistes plàstics i escriptors. No podem reproduir-ne cap quadre, però sí alguna de les poesies:

Joaquim Horta

Manuel de Pedrolo

Salvador Espriu

El dia de la inauguració, 29 de desembre de 1976, l’auditori era ple de gom a gom. Jaume Rodri, que feia d’introductor, anuncià que la Comissió volia organitzar per al 14 —el dia que encapçala el present capítol— un acte col·lectiu en què prendrien la paraula els representants de tots els partits polítics catalans. Lluís Bosch Cruañas va fer ús de la paraula en nom dels artistes. Josep Dalmau parlà de la síntesi catalana entre el pactisme i l’arrauxament i pledejà a favor d’una instància suprema de pau i treva en moments de tensió. Joana Villemur hi llegí un comunicat meu en el qual advocava per la unitat:

Era un sever avís contra la falta gravíssima de la imprescindible unitat dels nostres líders en uns moments cabdals de la nostra història col·lectiva. Josep Dalmau escrivia: «Precisament davant l’erosió que havia sofert l’oposició catalana a partir de l’Onze de Setembre, la Comissió pro Nobel Xirinacs va creure oportú d’organitzar la cloenda de l’exposició per convertint-la en plebiscit popular i aplegar de nou totes les forces —i més— que feren possible l’Onze de Setembre. Calia redreçar la unitat necessària, per fer un front comú i recuperar de moment l’Estatut de 1932. Tots —els partits, els primers— hem de saber desaparèixer momentàniament de la superfície per evitar el gran obstacle: la fragmentació del conjunt català».^[420]

Perduda l’oportunitat del referèndum, la primera formació política que abandonà la unitat i anuncià la seva participació en les eleccions va ésser Unió Democràtica. De seguida, com un castell de cartes, va esfondrar-se la unió de l’oposició del Principat. Després anuncià la mateixa cosa CDC. A continuació ho féu el PSC-C i la fuita cap a Suárez fou coronada pel PSUC. S’havia acabat la unitat. Jo m’havia esgargamellat demanant «la unió de Lliga (de Catalunya) a Lliga (comunista revolucionària-LCR) sense fusions ni confusions». Endebades.

Som en el dia 14 de gener. El considero el dia més decisiu de la meva vida al servei del meu poble. Vaig trencar la meva promesa de no abandonar la guàrdia de la presó per assistir a la cloenda de l’exposició dels artistes. Tots els partits hi eren invitats. No podia faltar a la cita excepcional muntada amb gran esforç per refer la unitat perduda dels catalans del Principat. Vaig passar la setmana anterior amb dolors de part. Què havia de dir en aquella gran ocasió? Uns esborranys en substituïen uns altres. Un parell d’hores abans de l’acte vingué al carrer d’Entença Josep Dalmau. Em llegí la seva intervenció. Esperava que jo li llegís la meva. No ho vaig fer. Temia les pressions a la baixa. No sé si vaig ho encertar, però no vaig consultar amb ningú el meu text.

A dos quarts de vuit del vespre començà l’acte. La sala només podia contenir quatre-centes persones. Primerament, es projectà el film sobre l’Onze de Setembre a Sant Boi que va realitzar l’AMAV de l’ajuntament de Barcelona. Seguidament, introduí l’acte Jaume Rodri i es guardà un minut de silenci en record de Josep Pallac. Parlà en nom de la Comissió Josep Dalmau. A continuació, a tres minuts cadascun, intervingueren els representants de divuit formacions polítiques. Impressionava veure’ls tots junts en la fila zero de la sala.

—Josep Maria Figueres, de la Lliga de Catalunya: «El poder espanyol no vol entendre la idea de Catalunya».

—Enric Nosàs, del PSC-R, «emocionat per la recent mort de Josep Pallac».

—Pau Miserachs, del DSCC-H, féu una crida a anar junts en la «resistència», amb un fort cop de puny a la taula.

—Victòria Armendàriz, de l’ORT, exigí «democràcia de i per al poble».

—Lluís Fernández Carbó, de Reforma Catalana.

—Alfons Peidró Montllor, d’ERC, recordà la manera de legislar que des de l’edat mitjana tenien els catalans.

—Jordi Vilanova, del Consell Nacional Català: «Actualment, la consciència de poble dels catalans s’ha desvetllat».

—Joaquim Jou, de la Federació catalana del PSOE, havia deixat el llit per acudir a l’acte.

—Joan Cornudella, del FNC: «Cal retornar a la mentalitat de poder».

—Josep Miró Ardèvol, d’UDC: «Nosaltres vam ser el primer partit català a dir que aniríem a les eleccions. Però, si hi ha un sol pres polític a la presó, no hi anirem».

—Jacint Humet, del PSC-C, recordà que Catalunya havia estat capdavantera en la lluita per l’amnistia.

—Empar Pineda, del MEC, féu una crida a la unitat de tots els partits per exigir abans de les eleccions el retorn de les institucions de 1932.

—Joan Senent-Josa, del PTE, pledejà per la unitat del combat, pel retorn del president Tarradellas i per una candidatura unitària catalana.

—Josep Badia, del Partit Carlí, demanà comprensió al poble «perquè els polítics tenim de vegades visió curta».

—Gregori López Raimundo, del PSUC, a propòsit de la denegació de l’amnistia digué: «L’acusació de terrorisme als que són a la presó és resultat del caràcter dictatorial dels governants».

—Jordi Pujol, de CDC, em demanà que a causa de l’esforç que calia de pragmatisme polític «als que ens veiem en l’obligació d’ésser pragmàtics ens recordis que les coses no són tan simples… T’ho demano per favor: continua!».

—Francesc Arbolí, del PCU: «Després de quaranta anys d’opressió, no han pogut!».

—Xavier Nart, del PSPC, parlà de la violència estructural i digué: volem «la llibertat que no ens donen aquests dèspotes il·lustrats, que ho fan tot per al poble i sense el poble».^[421]

—També hi havia un representant d’Estat Català.

Al final es llegí el següent missatge del president Tarradellas:

Abans del missatge de Josep Tarradellas, jo havia adreçat a la sala una Crida a la unitat dels catalans, en la qual em referia a l’actualitat com a temps crucials per als Països Catalans i tractava de reportar l’expectativa d’unitat que aleshores es palpava en la ciutadania. Demanava als polítics que fossin els primers a voler la unitat i per això els remetia a la consideració del patrimoni polític dels catalans. Finalment, mentre no fos restablert l’Estatut de 1932, advocava per la convocatòria d’un parlament provisional o nova Assemblea que absorbís la primera i la superés en obertura fins on fos necessari.

«La Vanguardia» no en digué res. «Avui» en publicà una ampla selecció de fragments,^[422] «Canigó» va transcriure íntegrament la meva intervenció.^[423] En l’habitual emissió de Ràdio Miramar dedicada als captaires de la pau, de 22-1-77, Heribert Barrera aprovà en essència la meva crida a la unitat dels catalans amb una lleu reticència a la proposta concreta. Insistia simplement en la proposta tarradellista de «cambra provisional». Per l’altre extrem —el de l’antitarradellisme— la revista «Arreu», per mà d’Ignasi Riera, dedicà una pàgina a l’«Homenatge a Lluís M. Xirinacs».^[424] Expressà el seu acord en una llarga llista de punts. «Ara bé: és amb un parlament provisional, previ a les llibertats, que això s’aconseguirà?».

Per cloure aquest apartat vull afegir una reflexió sobre el dret que tenia jo de fer propostes com aquestes. Heribert Barrera, tot referint-se a mi, deia a la ràdio: «Ell és la nostra consciència». Josep Dalmau em veia com un nou abat Oliva presidint un concili de pau i treva. Els diferents polítics que intervingueren en la sessió també expressaren coses semblants i jo he de valorar molt alt que s’avinguessin a assistir i participar en una reunió tan atípica. Ignasi Riera, en l’article esmentat, acabava: «No seré jo qui negui credibilitat al clam d’un profeta. Encara que no hagués fet cap proposta concreta, la proposta de Xirinacs va sempre més enllà». A Joan Baptista les autoritats d’Israel, esverades, li preguntaren: «En nom de qui, a títol de què, amb quina autoritat bateges?». Joan deia que batejava per «preparar al Senyor un poble perfecte». I es presentava a si mateix com «una veu que clama en el desert». En la Bíblia, desert vol dir «àmbit de deseiximent de tots els lligams d’interessos».

Dilluns, 24 de gener

Madrid. Alianza Popular presentava, per aquells dies, el seu programa polític i es feien públiques les llistes de les noves i significatives adhesions obtingudes de totes les anteriors famílies del règim, especialment del falangisme de la UDPE: José Solís Ruiz, Tomás Allende Garcia-Baxter, Javier de Carvajal, Rafael Mombiedro de la Torre, Jiménez Quílez, Pedrosa Latas, Juan de Arespacochaga, Juan José López Ibor, Claudi Colomer Marqués, Emilio Romero, Mercè Salisachs, Paco Camino, Noel Zapico, etcètera.^[425] Suárez derogà el decret-llei sobre terrorisme i suprimí el Tribunal d’ordre públic, però tot seguit creà l’Audiència Nacional, un nou tribunal especial encobert. I alhora anava avançant la redacció de la llei electoral, talment que ja gairebé la tenia enllestida, a l’esquena de l’oposició, que romania embardissada en les seves lluites internes. El seu segon de bord, el vicepresident Alfonso Osorio, dinà, el 24 de gener, amb l’ambaixador dels Estats Units, Wells Stabler, per preparar el viatge d’Osorio a Washington i rebre-hi les benediccions del nou equip de govern nord-americà. El 27, el realitzà. Parlà amb Jimmy Carter i amb Cyrus Vance.^[426] A la tornada manifestà: «He trobat una bona disposició cap a Espanya i la seva reforma política. Això em fa sentir moralment sostingut».

A Barcelona, Jordi Pujol (CDC) i Ramon Trias Fargas (EDC) arribaren a un pacte electoral.

En tot l’Estat espanyol augmentaven les campanyes per l’amnistia total. Semblava imminent la seva concessió.^[427] També, vaga de professors, de transport i d’escombraries.

Madrid. En aquell moment esclatà amb tota la seva força la reacció de les dretes espanyoles, que foren secundades per les seves homònimes internacionals en vista a provocar un cop d’estat involucionista que aturés la transición, amb les millors tècniques de la desestabilització concentrada en pocs dies. El cop d’estat no succeí, però els nens del Kindergarten restaren profundament espantats i votaren sí a tot. Les cròniques l’anomenen la «setmana tràgica de Madrid». Juan Antonio Bardem en féu una pel·lícula —Siete días de enero— amb guió de Gregorio Morán.

El pla de l’extrema dreta semblava dissenyat de la següent manera: a) Provocació a l’esquerra matant un noi en una manifestació per l’amnistia. b) L’«esquerra» —els GRAPO— segrestà el general Villaescusa i així provocava l’exèrcit, tot induint-lo al cop d’estat. c) Represàlia de la dreta matant uns advocats laboralistes o uns dirigents de CCOO. d) Represàlia de l’esquerra —un altre cop els enigmàtics GRAPO— matant policies i guàrdies civils. e) I així anar provocant el cop d’estat.^[428]

Els fets esdevingueren d’aquesta manera. Antonio Oriol Urquijo encara era segrestat pels GRAPO —des de l’onze de desembre—. L’onze de gener, el jove Juan Manuel Iglesias moria en un enfrontament amb la policia, a Sestao, durant una manifestació. Diumenge 23 de gener, un grup d’ultres espanyols, italians i argentins, que actuaven contra una manifestació per l’amnistia, a Madrid, van matar d’un tret l’estudiant Arturo Ruiz García. A les deu del matí, el tinent general Emilio Villaescusa, president del Consejo supremo de justicia militar, fou segrestat pels GRAPO. A la una del migdia, a propòsit d’una manifestació en protesta contra la mort del dia abans, un pot de fum de la policia matà l’estudianta María Luz Nájera. I a tres quarts de deu de la nit, en el despatx laboralista de CCOO, situat al carrer Atocha, número 55, tercer pis, de Madrid, els ultres José Fernández Carra, Carlos García Juliá i Fernando Lerdo de Tejada, enviats pel secretari del sindicat vertical del transport, van disparar frontalment i abundosa sobre les nou persones que hi eren reunides. Quatre restaren malferides. Cinc van morir: Luis Javier Benavides, Enrique Valdelvira Ibáñez, Ángel Elías Rodríguez Leal, Francisco Javier Sauquillo i Serafín Holgado. Sembla que buscaven Joaquín Navarro, president del sindicat del transport de CCOO. Encara els GRAPO van matar dos policies i un guàrdia civil, el 28 de gener, per figurar que l’oposició d’esquerres s’hi tornava i així anar cargolant més l’espiral de la violència.

Però això no era gens cert. Als ultres els sortiren els trets per la culata. Els partits, els sindicats, les universitats, les associacions de veïns llançaren comunicats de condol i protesta.

El 26 de gener, en una reunió autoconvocada, a la qual assistiren 21 partits polítics, quatre centrals sindicals i l’Assemblea, s’aprovà un enèrgic comunicat sobre els fets de Madrid.^[429]

El funeral dels morts del carrer Atocha de Madrid, celebrat el dia 25, que partí del Col·legi d’advocats de Madrid, fou una sereníssima manifestació gegantina de dol. El Partit Comunista Español hi efectuà una presència massiva i organitzada. L’oposició no es deixà atrapar en aquella terrible provocació. Suárez es convencé que les eleccions no tenien sentit sense el Partit Comunista en el joc.^[430] En canvi, en el funeral dels policies es cridaren visques a Franco, a l’exèrcit i a la guàrdia civil, i mots d’ordre com «l’exèrcit al poder!». El general Gutiérrez Mellado hagué d’imposar-se: «Qui porti uniforme, ferm i en silenci. Qui sàpiga resar, que resi». Però a l’acte el capità de navili, Camilo Menéndez canonitzà el que seria l’eslògan de l’extrema dreta militar: «Per damunt de la disciplina hi ha l’honor!».^[431] Aquest capità de navili intervindria en el 23-F de l’any 1981.

El dia 26, en una reunió extraordinària del consell de ministres de Madrid, s’aprovà un crèdit de 4.000 milions de pessetes per habilitar la força pública. El dia 28, en un altre consell de ministres, es decretà l’estat d’excepció.

La pantomima final amb què es tancà aquesta setmana tràgica fou l’alliberament d’Oriol Urquijo i de Villaescusa per la policia. Els comentaristes, benèvolament, titllaren l’operació de fàcil.

L’editorialista d’«Arreu» parlà d’alliberament «miraculós». Tots semblaven dir que la policia sabia des de l’inici on eren els segrestats. El govern de Madrid decretà matèria reservada el tema dels segrestaments. Martín Villa es dedicà a detenir gent de l’oposició d’esquerres que s’havia de tornar a amagar com en els vells temps. Fins i tot es tornà a torturar. El ministre de governació posà al capdavant de l’operació de rescat Roberto Conesa, El Orejas, policia ultradretà, que havia estat prou esquerrós en temps de la República espanyola i que havia delatat els seus coreligionaris en venir Franco. Especialista a infiltrar-se i desarticular grups d’extrema esquerra, PCE-ML, FRAP, etc, semblava que ho sabia tot sobre els enigmàtics GRAPO.

«Els malèvols asseguren que si els GRAPO no existissin, Conesa hauria d’inventar-los». Recordo que per aquells dies jo havia avisat públicament de la molt possible direcció ultradretana dels GRAPO i poc després em venien mares doloroses, de fills pertanyents als GRAPO detinguts, torturats, empresonats i processats, i em preguntaven quina font tenia jo per dir el que deia. Elles venien comissionades pels seus fills. «Tants de sacrificis i angoixes per no res?, per ajudar la dreta sense saber-ho?». I certament, en la base dels GRAPO els militants anaven de bona fe esquerrana. Martín Villa dedicà grans elogis a la policia per la seva eficàcia.

Una petita reflexió sobre uns esdeveniments desconcertants. La premsa es trobà confusa. D’una banda, l’estratègia de la desestabilització més descarada. De l’altra, la reforma anava avançant: reforma militar,^[432] legalització dels partits, etcètera. Als Estats Units, en aquells moments, hi havia dues concepcions del món: la imperialista dels republicans, la CIA i bona part del Pentàgon i de bona part de la població influent del sud i de l’oest nord-americà que volia mà dura amb l’estranger. Només s’aguanta l’imperi si es té mà dura amb els enemics. Però acabava de guanyar Jimmy Carter, demòcrata. Darrere seu s’amagava l’internacionalisme de la Trilateral i de bona part de la població influent del nord i de l’est nord-americà. Es creuen tan prepotents que es pensen poder prendre’s el luxe de democratitzar bona part del món. Sempre, però, democràcies vigilades, governables, «fortes». Són més poderosos que els altres i imposen la seva línia. Però conserven íntims lligams amb ells per fer-los servir quan el riu surt de mare. És per això que em plau anomenar-los «extrem centre». A l’Estat espanyol es reflectia en el govern (Osorio o Villa), en els militars (Milans del Bosch o Gutiérrez Mellado), en la policia (Conesa o Sáinz), en els partits hereus del règim (Alianza Popular o Unión de Centro Democrático). Són dues polítiques diferents. Totes dues de dretes. Una, dretana i conservadora de tota la vida, aimant de la llei i de l’ordre. L’altra, d’un centre especial. Sempre amb la vara de freixe amagada rere la porta. Martín Villa era el perfecte pont entre les dues. Suárez, comandat pel Rei, era l’avançat del carterisme destinat, de moment, a triomfar a Espanya. Quan en 1980 va guanyar Ronald Reagan, republicà, als Estats Units, les coses començaren a girar a l’Estat espanyol —operació Galaxia, el 1981— i abocaren al 23-F del 1981, on les dues faccions explicaren també un cop d’estat aparentment inintel·ligible.

El 30 de gener, la XXVI permanent de l’Assemblea, convocada i celebrada de nou enmig de mesures de seguretat pròpies de l’antiga clandestinitat, qualificà de «gravíssima» la situació i reiterà que, atesa la conjuntura, «cal arribar a la creació d’un òrgan unitari entorn del president de la Generalitat».^[433] Hi assistiren cent trenta-tres delegats de vuitanta-sis delegacions. Com es pot veure, l’Assemblea, per la base, no cessava d’eixamplar-se. Ja disposava d’una secretària a les tardes, Maria Àngels, als locals del CIDOB (Llúria, 125, Barcelona). A part dels fets de Madrid, continuà la picabaralla sobre la unitat. El PSUC volgué privar l’Assemblea de la participació en el procés unitari i amb CCOO abonaven la negociació dels Nou amb el govern de Madrid i fins i tot manifestaven llur aprovació d’alguns aspectes concrets de la reforma de Suárez. En canvi, els no alineats només volien la presència de l’Assemblea en reunions unitàries. El PSOE expressà la seva poca afecció a Tarradellas. El MEC proposà anar a les eleccions amb una candidatura unitària. CDC i altres s’hi oposaren. Els partits més esquerrans denunciaven les eleccions com a no democràtiques. S’elegí una comissió de delegats de l’Assemblea per representar-la en reunions unitàries i davant les autoritats formada per Empar Pineda (MEC), Miquel Sellarès (CDC) i Salvador Coromina (PSC-C) en nom dels partits, per Joan Guinovart i Salvador Casanova en nom de les comarques, per Agustí de Semir en nom dels independents i pels membres de sindicats que corresponguessin i que aquests elegirien en el moment que calgués.^[434]

Diumenge, 13 de febrer

Un cop fet l’esforç que era a la meva mà per empentar la unitat, em vaig tornar a centrar en la presència davant la Model per l’amnistia. Estava molt cansat. Els metges remugaven. Amics meus de l’Assemblea proposaren, en la darrera permanent, la meva substitució davant la presó. Ferran García Fària s’hi oferí. Però jo no ho vaig acceptar. «Els presos tampoc no fan vacances».

Per tercera vegada se’m presentava candidat al Nobel de la pau. La documentació fou avalada per setanta professors universitaris de l’Estat espanyol, encapçalats per Ramon Trias Fargas, Josep Antoni González Casanova, Manuel Jiménez de Parga, Antoni Badia Margarit i Fabià Estapé Rodríguez. Aquells dies fou premiada per Flash-Foto, com a millor «foto de premsa» de 1976, una imatge obtinguda per Manuel Armengol de la manifestació per l’amnistia del primer de febrer de 1976, de Barcelona, on voleiaven porres, pistoles i culates de fusell sobre el cap dels captaires de la pau.

Què feia el nostre país mentrestant? Heus ací la lenta però progressiva davallada als inferns de la submissió (versus sobirania!). El 20 de gener, Jordi Pujol era rebut privadament per Suárez. Pujol volia ser el protagonista de la negociació directa Barcelona-Madrid. Unitat sí, però amb ell al davant i només per als temes institucionals catalans! Mentrestant, la Comissió dels nou elaborava un projecte alternatiu al del govern de Madrid de llei electoral. El 24 de gener, Suárez va rebre una delegació de la Comissió on figurava Jordi Pujol. El 27 de gener, se celebrà una entrevista entre Miquel Roca Junyent —secretari general adjunt de CDC— i Tarradellas a petició d’aquest últim. Molt bones paraules, però no s’aclarien.

El 3 de febrer, la Comissió dels nou redactà un document de consensus de l’oposició sobre l’estructura futura de l’Estat espanyol. Hi quedaven implicades les institucions del Principat, tractades així al marge de la unitat dels partits. Sembla que Suárez, fort en la seva línia de programa, es negà a considerar aquest tema abans de les eleccions. Dit d’una altra manera: no va reconèixer d’entrada —ni reconeixeria mai de sortida— la sobirania de cada nació i obligà a votar sobre cada nació a todo el pueblo español.

El 8 de febrer, Suárez continuà exercint la iniciativa més inconsiderada i va obrir la porta perquè els partits poguessin legalitzar-se, segons les regles del govern, amb un decret-llei sobre normativa de les associacions i partits polítics. Calia fer la inscripció a governació. Aquest decret-llei va ser obra exclusiva d’Adolfo Suárez, Landelino Lavilla, Rodolfo Martín Villa i Alfonso Osorio, sense cap intervenció de l’oposició democràtica. El Tribunal suprem espanyol entendria la il·legalització d’un partit segons el codi penal vigent.^[435] I «comença el campi-qui-pugui preelectorals.^[436] Primer UDC, com resta dit. CDC tenia por de quedar a la cuneta i va cedir a presentar-se sense garanties i abandonant a llur sort els partits que no es legalitzaren. Després es passà de bàndol el PSC-C. I finalment, cloïa la llista dels eixorivits el PSUC. Tots els partits que preveien de poder situar-se bé electoralment van abandonar la resta, malgrat l’antidemocratisme palès de les eleccions. “Visqui jo i morin els Països Catalans!”».

Davant maniobres tan divisionistes, urgentment es convocà una «cimera del Principat» a Sant Cebrià del Rosselló per constituir el —desitjat per uns i refusat per altres— consell consultiu, els dies 12 i 13 de febrer. A causa de la transcendència del moment, vaig gosar enviar un comunicat a Josep Tarradellas i als representants dels organismes unitaris i forces polítiques del Principat allí reunits, a títol informal de tribú de la plebs, com deien els romans, de defensor civitatis, com els agradava de dir als florentins renaixentistes, o de defensor del poble, com plau de dir als moderns:

Més clar no ho podia dir. Calia un acte col·lectiu, unitari de sobirania, senzill i transparent, però contundent i ardit. Un fet aital de Macià l’any 1931 col·locà d’un cop Catalunya com a nació davant la faç del món. Encara vivim d’aquell fet. Ara no. Tot eren subterfugis. S’acceptava la reforma. Es feien pactes per separat. Es feien magnes reunions i consells més enllà de les fronteres… La por d’una nova guerra civil fou l’excusa per als egoismes personals i de grup més inconfessables. No hi hagué dignitat. Que fàcil que li ho posàrem a Suárez!

El dissabte dia 12, a les sis de la tarda, es reuniren al saló de sessions de l’ajuntament de Sant Cebrià decorat amb grans senyeres:

A més, hi assistiren quinze periodistes i una trentena entre exiliats i residents catalans fora de l’Estat espanyol.

Tots els comentaristes destacaren l’absència del PSUC. Tarradellas ho suavitzà: estaven representats per l’Assemblea, amb la consegüent distorsió del paper d’aquesta. També hi faltaven la Federació Socialista Catalana del PSOE i el Partit Socialista Popular, homologat amb l’espanyol de Tierno Galván. No creien en Tarradellas. Jaume Mata (PSPC) hi era a títol personal. La causa fonda: llur espanyolisme. També era greu i significativa l’absència dels caps de fila Jordi Pujol (CDC) i Anton Cañellas (UDC), que feien la guerra pel seu compte. Això permeté a llurs grups respectius esgrimir l’excusa de no comprometre’s a res, amb la qual cosa invalidaren tota la reunió, perquè Tarradellas molt prudentment no volgué concloure res sense ells. També esperava endebades la presència del Centre català de Joaquim Molins i Carles Ferrer Salat. El president es manifestà no partidari de les precipitacions. La gent deia: «Tarradellas ha jugat molt fi aquesta vegada». (No hi era Benet per desmentir-ho).

Els mitjans d’informació esclataren en triomfalismes: «La Generalitat, refermada», «Organisme consultiu, ja», «Jornada històrica per a la política catalana», «Ampli acord», «S’accepta la proposta del president», «Acte de president».

Pels passadissos se sentia: «És la major victòria obtinguda fins ara», «Un dia importantíssim per a Catalunya», «Aquesta setmana serà la clau per al nostre futur», «Un triomf de la unitat». Però no s’arribà de fet a l’establiment del consell consultiu. El document final ajornà fins al dia 23 de febrer la seva configuració definitiva. CDC no es volgué comprometre a res. «No penso en ningú —digué el president, tot referint-se als components del consell—; els partits nomenaran els components i jo els donaré a conèixer».

Tarradellas hagué de fer dues declaracions ambigües. La primera: «Jo mai no m’he atribuït d’esdevenir l’única veu pactant de Catalunya». Aquesta frase fou interpretada com una mà estesa als negociadors catalans a Madrid. Però podia ser entesa com que l’única veu cantant era ell amb el consell consultiu, interpretació amb què no s’autoritzaven les negociacions amb espanyols a Madrid. L’altra frase: «La veu pactant no serà la meva», inclina la interpretació de la primera cap al segon sentit. «Penso que l’organisme consultiu no ha de ser només consultiu, sinó operatiu, i ha de tenir força política». «No prendré mai cap acord sense l’aquiescència dels partits». «S’ha acabat la política de Saint Martin-le-Beau; ara cal que aquesta es faci des de l’interior». No era jo sol a dir que calia fer la política unitària des de l’interior de Catalunya! «Si torno a Catalunya, el primer que faré és un decret pel qual delegaré les meves funcions». Tot això anava molt en la línia meva d’única veu pactant conjunta i en l’interior. Però, amb l’actitud dels absents, tot s’estava esfondrant.

S’aprovà un document final redactat per Agustí de Semir, Empar Pineda, Miquel Sellarès, Àngel Parera i Joan Guinovart, de l’Assemblea, Joan Cornudella i Josep Guillem Vallribera, de FNC, Heribert Barrera i Josep Fornas, d’ERC, i Joan Reventós i Eduard Martín Toval, del PSC-C. Cabalment, el PSC-C intentà en tota la reunió fer de pont —«pas de ballet»— entre els «13» centrífugs pujolistes i els «17» centrípets tarradellistes. La cosa més remarcable, repetida dues vegades, del comunicat final fou l’afirmació ferma del «necessari restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president, Josep Tarradellas, abans de les eleccions».^[437] No s’aconseguirà res de tot això.

Crec que els dies següents foren decisius per fer reeixir la traïció en profunditat. En superfície tot és terriblement confús. Entre la superfície i la profunditat es desenvolupa «una fase de política de conxorxa de manifasseria», «un moment en què la situació política és d’allò més lleig i enrevessat, amb pactes fets d’amagatotis entre totes les forces polítiques hagudes i per haver», com deia Josep Ramoneda.^[438] Fem-ne la crònica succinta i que el lector jutgi.

Tarradellas va deixar mig plantats els tarradellistes de Sant Cebrià. Restà pendent dels que creia enemics de Catalunya que pactaven amb Madrid a la seva esquena. En veure’s només acceptat plenament per grups com el PSAN, PSAN-P, PTE, MCE, veié que quedaria atrapat políticament per minories radicals d’esquerra. Els partits amb perspectives de guanyar les eleccions, excepte el PSC-C, que es mantenia en l’ambigüitat, jugaven a la contra. El mateix dilluns, dia 14, la comissió negociadora es reuní a Madrid amb Suárez. Pujol i Cañellas proposaren a Suárez, en un apart, una reunió directa amb les forces polítiques del Principat. Era la punyalada a Tarradellas. Suárez continuava rient dintre seu. Alfonso Osorio, el dia 4, just arribat a Madrid dels Estats Units, s’havia vist amb Manuel Ortínez per activar el retorn de Tarradellas. Abans s’havia entrevistat amb moltes personalitats de la dreta del Principat. Tots d’acord, excepte Santiago Udina Martorell, d’Unió Catalana. En canvi, Carles Ferrer Salat, del Centre Català, absent esperat de Sant Cebrià, n’era un entusiasta. Els extrems es toquen també en política. Tarradellas, abrigallat per l’extrema esquerra i refusat pel centre esquerre, acabaria recollit per la dreta! El 19 de febrer, Tarradellas va rebre a l’hotel France, de Perpinyà, Carles Sentís, periodista i reformista perfectament relacionat amb Madrid. El dia 5 de febrer, Alfonso Osorio despatxà amb el rei d’Espanya sobre el retorn de Tarradellas. Li va dir que calia que el retorn fos iniciativa de la corona d’Espanya i no el resultat de pressions populars.^[439] Immediatament, Ortínez obtingué audiència reial! El pas següent, insinuat per un Rei que veia Suárez reticent?, va ser fet el 17 de febrer. Una carta contundent d’Ortínez a Suárez, amb còpia per a l’amic Osorio. Tarradellas aportava el Principat a Espanya i a canvi Espanya definiria una Generalitat en les corts espanyoles!^[440]

Suárez era feliç. Els catalans li havien posat el Principat damunt la taula perquè triés com el volia. Se sentia prepotent. Refusaria les dues cartes —la pujolista i l’ortinezista— i en triaria una tercera, que esdevindria equivocada i refusada. Càstig al seu orgull. Es recordaria que el consell de ministres del govern Arias del 20-11-76 creà una comissió per a l’estudi d’un règim especial per a les quatre províncies del Principat, a l’estil de la Mancomunitat de Catalunya dels temps de Prat de la Riba. El 9-IV-76, se’n designà el president, Frederic Mayor Zaragoza, i els vocals, entre els quals destacava Joan Antoni Samaranch, president de la Diputació de Barcelona, que estava agrupant alcaldes catalans per fer un partit. Guanyat el referèndum de la reforma política, Suárez, el 20-XII-76, va venir a Barcelona carregat de presents nadalencs per al país: el reconeixement públic del fet diferencial català i la cooficialitat de la llengua catalana. La comissió del règim especial li va fer a mans el projecte de consell general del Principat, que hauria d’estar format pels diputats i senadors catalans de les primeres eleccions i per tres representants de cadascuna de les quatre diputacions centrals i encarregat de la redacció del projecte d’estatut d’autonomia. La sorpresa de tots fou que Suárez, deixant de banda les propostes de Pujol i d’Ortínez, en el consell de ministres de 18-11-77 per reial decret creà el «Consell General de Catalunya», en contra del parer d’Alfonso Osorio i amb l’entusiasme de Rodolfo Martín Villa, i de Salvador Sánchez-Terán. Aquesta proposta no prosperaria, tot i que el català que sempre anava endavant en les posicions dimissionistes i de feblesa, Anton Cañellas (UDC), afirmés: «Hem d’estudiar si, malgrat les seves limitacions, pot ser aquest un camí per anar endavant».^[441] Immediatament, el president Tarradellas, l’Assemblea i el Consell de forces polítiques rebutjaren la proposta.

El tristíssim colofó d’aquest capítol tingué lloc el dia 2 de març a la tarda a l’hotel Railly de Perpinyà, on se celebrava la primera reunió (!) del nonat —com Sant Ramon— Consell Consultiu de la Generalitat proposat per Tarradellas. Hi assistiren l’Assemblea, Bloc dels Països Catalans, Consell Nacional Català, ERC, Estat Català, FNC, Lliga, MEC, MCRD, PCC, PCE-ML, PCU, PSAN, PSAN-P, PSC-C, PSC-R, PSDC, Reforma Social Catalana, SOC, Unió de Republicans i Esquerra Nacional, aquesta com a observadora. Aquesta vegada no solament hi faltaven el PSUC i la FSC-PSOE, sinó que tampoc no hi eren CDC, EDC ni UDC. La divisió era ja pràcticament consumada. La majoria dels representants volien que aquell dia allí mateix es tanqués la constitució del consell. ERC, FNC, PSC-C i PSC-R, en canvi, aconsellaren tenir paciència per rescatar els fills pròdigs. Els representants d’aquests quatre partits havien dinat prèviament amb Tarradellas! El president finalment no tancà el consell i proposà que un «home bo» des de l’interior del Principat maldés per recuperar les ovelles perdudes. Era vox populi que aquesta funció impossible recauria en Frederic Rahola.^[442] Pobret!

Divendres, 11 de març

«A la seva esquena, clavat a la porta, un retrat de Lluís Maria Xirinacs retallat d’alguna revista». Ho explicava Vicent Bernat, enviat a París pel setmanari «Destino», en una entrevista feta a Fernando Arrabal. Li preguntava què el lligava a la personalitat d’aquest català: «Un desig comú: que l’amnistia sigui un fet real. No el conec personalment, però és una figura que m’entusiasma. És un home que amb la seva tasca personal ens està donant una lliçó exemplar. La seva actuació sembla una utopia, tot i que és innegable que ell sol ha influït moltíssim per tal que l’anhelada amnistia sigui quelcom perfectament assolible. Ja a la porta, ens entrega un plumier de fusta dedicat a Lluís Maria Xirinacs. En el seu interior hi ha tres plomes xineses, cadascuna d’un color: roig, groc i morat».^[443] Efectivament, me’l van fer a mans. Gràcies, Fernando, el republicà! Ell també havia escrit una carta a Franco que li valgué l’exili. A ell, per tant, també li era necessària l’amnistia per tornar.

La revista Ozono del mes de febrer dedicà un esplèndid dossier sobre el tema de l’amnistia, amb la relació completa de tots els presos polítics a desembre de 1976. «Volem deixar aquí constància d’aquesta “lluita sorda i constant” en quest de la reconciliació (que alguns tracten desesperadament d’impedir) i de la vera llibertat que aquest país mereix i ha de menester. I l’amnistia és l’única clau que pot obrir-nos aquestes portes».^[444]

El clam per l’amnistia total no cessava mai. El govern havia deixat anar alguns presos amb comptagotes. Es diu que, interpretant l’«amnistia» de 30-VII-76 amb «generositat», podrien sortir la meitat dels presos. A altres, caldria aplicar-los l’extradició. Es tornà a parlar d’un nou indult.^[445] No es volia donar l’amnistia total que es demanava a tot arreu. Els bascos es feien la il·lusió que tots els presos serien alliberats abans de l’Aberri Eguna (diada de la pàtria basca per pasqua florida, enguany el 10 d’abril). Suárez ho havia promès a la Comissió dels nou.^[446]

«El director general de consumidors (que també era procurador a corts per Biscaia), Martín Fernández Palacios, bo i citant el ministre de la governació, afirmà que hi hauria amnistia total abans del propvinent Dijous Sant, que agafaria fins i tot els delictes de sang; els seus autors haurien de sortir d’Espanya».^[447] Simpatitzants de l’Athletic de Bilbao, vinguts a Barcelona a propòsit d’un partit de futbol, molts d’ells ex-presos polítics i antics militants d’ETA, s’acostaren al carrer d’Entença a saludar-nos. Abans del partit també ens saludà el delegat de l’Athletic, de pas cap a l’entrenament al Camp Nou.

Després d’una llarga recollida de signatures, els captaires de la pau adreçàrem a Juan Carlos I, rei d’Espanya, aquesta missiva, datada en 21-11-77:

«Fa uns mesos que el govern de l’Estat espanyol ens demanava el “sí” per a una reforma política. Els familiars i amics dels presos polítics i els captaires de la pau us demanem el “sí” per a l’amnistia total, com a element bàsic i indispensable per a la democràcia».

Cada dos dies sortien cap a Madrid dues mil firmes.

El dijous 24 de febrer, el secretariat de l’Assemblea aprovà una nova campanya: «Volem l’amnistia». Es proposà de celebrar un acte amb aquest fi al palau blau-grana. Hi parlaren: Agustí de Semir (Drets humans), Magda Oranich (Moviment Feminista), Pere López Valentí (sindicats), Albert X. Pons Valon (Associacions de Veïns), Joan Pons Rovira (Familiars i Amics dels Presos) i Pere Portabella (Assemblea).

El 3-III-77, s’ajornà l’acte al dia 13, i es canvià el lloc, que seria en el Palau Municipal d’Esports de Barcelona.

Aquest mateix dia ens va venir a veure (diàleg llarg) i venia a demanar amnistia total amb nosaltres (en el silenci del vespre) el Living Theatre, encapçalat per Julian Beck, home de denúncia radical i profètica.^[448]

Mals auguris anunciaven ja en el dia que no hi hauria amnistia en el consell de ministres de Madrid del dia 11-III-77. Només l’exercici del «dret de gràcia» —que té el Rei segons la llei orgànica de l’Estat— exceptuaria els autors materials dels fets de sang. Una autèntica amnistia comportaria, a més, la desaparició en el codi penal dels delictes pels quals havien estat privats de llibertat els presos amnistiats. La impressió era que el Rei feia el que podia, endogalat pels poders fàctics que no volien l’amnistia. Madrid pensava deixar anar poc a poc els presos per evitar una concessió de l’amnistia. Jo insistia que una oposició unida ja l’hauria aconseguida fa temps.

Mentrestant, el dia 10, el governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán, denegà el permís per al míting sobre l’amnistia del dia 13.

Finalment, el consell de ministres del dia 11, després de vuit hores de reunió, aprovà un decret-llei sobre mesures de gràcia i un decret sobre indult. «Servint la voluntat de conciliació que la Corona simbolitza i per assolir la integració total dels espanyols en una convivència solidària». L’indult obria «vies singulars per a l’aplicació de mesures individualitzades». El gota a gota.

«Catalunya Express» encapçalava l’edició de l’endemà en lletres de pam: «AMNISTIA PASSADA PER AIGUA». Que lluny restava la promesa de Martín Villa a l’abat de Montserrat, Cassià Just, de novembre de 1975, dies abans de la mort de Franco, sobre la imminència de l’amnistia!^[449]

«Sota la pluja d’aquest matí, Lluís Maria Xirinacs ha tornat a pujar com cada dia a primera hora per la voravia dreta del carrer d’Entença per situar-se davant la presó Model de Barcelona. Ell ha manifestat que pensava seguir la seva vetlla per l’amnistia i que en tot cas la seva decisió la prendrà a la vista de l’aplicació del decret aprovat ahir i de l’actitud que prenguin els presos, el poble i els partits polítics de l’oposició». Aquell dia 12, els periodistes de tots els diaris passaven davant la Model a mirar el «termòmetre de l’amnistia», segons frase de Carles S. Costa, del «Diario de Barcelona». «Sortir presos no és igual a amnistia», li faig.^[450]

Jo condicionava la meva decisió al parer de l’oposició. No trigà a manifestar-se. En els diaris de l’endemà de la concessió de l’indult i la «gracieta», apareixien impressionants anuncis: «TOTS PER L’AMNISTIA TOTAL».^[451] Es mantenia la convocatòria del míting per al diumenge dia 13, malgrat l’indult i malgrat la prohibició fonamentada en la concessió de l’indult. Plovien les adhesions a l’acte. S’impartien directrius per fer una manifestació si les portes del palau eren tancades. Es feien crides a l’actuació pacífica i ordenada. Entitats com l’Associació Catalana de la Dona protestaren per la suspensió del míting. Tot un desafiament! Associacions de veïns, com la del barri gòtic de Barcelona, organitzaven tancades durant tota la nit anterior per «vetllar les armes».

Enric Sopena comentava: «El fet que hagi estat suspès governativament el míting sobre l’amnistia previst per a aquest matí significa, en el fons, que l’esperit profund que ha envoltat totes les peticions d’amnistia —el clam de tot un país, expressat de cent formes, amb morts i amb ferits, amb esqueixament i amb il·lusió— no s’ha aplicat a l’ampliació de les mesures de gràcia. Els catalans reivindiquen l’Estatut i la Generalitat, però el govern Suárez opina que ja està bé amb un consell general. Amb l’amnistia està esdevenint una cosa igual. Cada parcel·la de llibertat li està costant a aquest país un devessall d’energies sense precedents».^[452]

Malgrat la prohibició, el diumenge dia 13, més de quatre mil persones s’aplegaren a la plaça del marquès de la Foronda a l’esplanada de la font de Montjuïc a les dotze del migdia. S’hi podien veure Agustí de Semir, Josep Benet, Empar Pineda, Miquel Núñez, Francesc Arbolí, Antoni Gutiérrez, etc. Amb un megàfon improvisat, primerament Guillem Sánchez Juliacs llegí les nombroses adhesions rebudes. A continuació, Pere Portabella assenyalà que la unitat era imprescindible per aconseguir l’amnistia total. I finalment vaig intervenir jo: «Anem arrencant la victòria de la pau. Ens cal l’amnistia total per a la dignitat de tots i perquè l’Estat sigui veritablement al servei del poble. Aquesta reunió d’avui és la nostra força. Us demano d’acabar l’acte amb dignitat».

A continuació la gent baixà al Paral·lel, en manifestació pel carrer de Lleida. Al Paral·lel la força pública fou inexorable i va dispersar-se la concentració. Els salts de manifestació, aleshores, s’estengueren per tota la ciutat i durant tot el dia. Aferrissades foren les batusses amb els antidisturbis a les Rambles, en el carrer d’Entença en direcció a la Model i al barri de Sant Andreu, on Rafael Valencia Sánchez-Garrido, de vint-i-dos anys, va ésser ferit greu de bala al vespre.

A Donosti, en el País Basc, en una manifestació simultània, José Luis Aristizabal morí per l’actuació de la força pública ple d’hematomes i amb tots els ossos del crani trencats.^[453]

Si s’haguessin permès els actes programats a Barcelona i Donosti, res d’això no hauria passat.

I continuà el carroussel. La parròquia de Sant Andreu convocà concentració per al dia 19. En aquest mateix dia «El Papus», revista humorística barcelonina, publicà un còmic a doble pàgina on, després d’una llarga llista de reivindicacions per l’amnistia de totes les maneres possibles, es veia com surten uns presos emocionats que acabaven cridant Viva Cristo Rey!!! El dia 21, encara no havia sortit cap dels quaranta-set presos polítics catalans. M’entrevistà sobre aquest tema un enviat del «The Times». L’article del rotatiu anglès acabava així: «El govern (espanyol) ens vol fer creure que la dictadura acabà amb el referèndum de desembre passat. Però no és així, ni ho serà fins que no hi hagi una veritable amnistia». Ángel Sánchez comentà: «La pressió popular ha adquirit nivells de plebiscit. Hi ha hagut sang i morts en demanda d’amnistia. Els presos polítics surten per una porta i entren per l’altra».^[454] Vaig declarar en el periòdic «Noticias» que la nova mesura de gràcia és un indulto para escurrir el bulto.^[455] El dia 22, el ministeri de justícia espanyol aplicà indults a 364 presos. Només en sortiren al carrer 217. Els altres tenien més causes pendents. D’aquests quasi tots eren presos no polítics. De la Model sortiren 25 presos, cap de polític.^[456] Semblava un escarni. «El Papus» es quedava curt! «Xirinacs suportava la pluja i el fred. Caminava carrer amunt, carrer avall amb rapidesa. Gripós i d’aspecte desmillorat, en preguntar-li per la seva salut, ens respongué: fluixet».

El primer d’abril, s’estrenaria al Tívoli, de Barcelona, l’obra teatral L’arquitecte i l’emperador d’Assíria, de Fernando Arrabal, protagonitzada per Adolfo Marsillach i José María Prada, dirigida per Klaus Grüber, director del teatre de l’Estat de Berlín, un dels millors directors del món, i decorada per Arroyo, també de fama mundial. Tot un esdeveniment. Maria Àngels Llinàs va anar a París a entrevistar l’il·lustre exiliat. Vindria a l’estrena? No. «Tenia tantes ganes de venir a Espanya! Però resulta que, com que els presos no surten, jo no torno per solidaritzar-me amb tots els homes de les terres d’Espanya, començant per Xirinacs en la seva missió de reconciliació».^[457] Arrabal podia tornar a l’Estat espanyol des del 17-XII-76. Willy Brandt havia aconseguit de Suárez tots els permisos. Però no tornaria sense amnistia.

Gairebé tots els partits polítics havien pres el compromís de no presentar-se a les eleccions si restava un sol pres polític en les presons espanyoles.^[458] Quinze dies després de la publicació del decret-llei només eren excarcerats una dotzena de presos polítics.

Dimarts, 15 de març

«Madrid. Sota la presidència d’Adolfo Suárez s’ha reunit el consell de ministres en el palau de la Moncloa. El govern, en compliment del mandat contingut en la llei bàsica per a la reforma política, ha aprovat un decret-llei en què es contenen les normes electorals que han de regular les primeres eleccions per a les futures corts espanyoles».^[459]

Finalment, sortí la llei electoral. Es publica en BOE de Madrid, número 70, del 23-III-77.^[460]

No puc en aquest llibre fer un comentari complet a aquesta fita tan important de la sortida del franquisme. Quan pensem superficialment en la democràcia ens crida l’atenció el joc dels representants en unes corts espanyoles ja constituïdes. Hi ha, tanmateix, un rerefons molt important que sol passar desapercebut: el camp de joc, les regles del joc. Si no es para esment en aquests extrems, és fàcil fer passar el gat autoritari per la llebre democràtica. Una de les regles del joc més decisiva és la llei electoral.

D’antuvi, una vera democràcia potser hauria de començar per unes eleccions municipals. Cal aixecar el poder des del poble, de baix a dalt. Això no es tingué en compte. Planava en l’ambient l’experiència de 1931. Més encara. Si els catalans érem una nació caldria fer unes eleccions catalanes a part de les espanyoles; altrament, serien els espanyols els sobirans a determinar com han de ser els Països Catalans. Tampoc això no es tingué en compte. Aquesta llei electoral per a les corts espanyoles, l’havien feta a porta tancada Adolfo Suárez (UDPE), Alfonso Osorio (UDE), Landelino Lavilla (UDE), Ignacio García (UDPE) i Rodolfo Martín Villa (del Seu), tots cinc homes provinents del règim franquista, dos democratacristians col·laboracionistes i dos del Movimiento franquista.

El delegat del parlament europeu, Maurice Faure, havia influït fortament Osorio.^[461] L’oposició es negava a participar en el procés electoral si no podia participar en l’elaboració de la llei electoral. L’oposició —a través de la pomposa Comissió dels nou, que tenia un text alternatiu— havia estat burlada i, contra tota ètica, acceptaria la burla i després les eleccions. En canvi, els condicionaments a la llei imposats per les corts franquistes serien integrats en el text final. «AP ha obtingut una llei electoral netament favorable, inclinada cap a les zones rurals i conservadores, en detriment de les urbanes i ideològicament més obertes», ens diria Josep Maria Puig Salellas. Teníem una monarquia segons la voluntat de Franco i unes eleccions segons l’esperit de Franco. Encara avui (1994) és vigent aquesta llei electoral.

Només uns comentaris superficials. No caldria, per garantir la puresa democràtica, que Adolfo Suárez fos inelegible, com ho són els seus ministres en la llei? No s’havia fet una llei a la seva mida i conveniència? Ell guanyaria les eleccions. A l’hora de fer la llei segurament faria anar intensament la calculadora. «El sistema electoral és el de representació proporcional amb candidatures completes, bloquejades i tancades, la presentació de les quals es reserva als partits i federacions constituïts d’acord amb les normes reguladores del dret d’associació política, a les coalicions i a candidatures independents». Aquest sistema adoptat, com es veié a l’Estat francès en la IV República i a l’Estat italià en els nostres dies, representa un autèntic segrest del vot en favor dels partidismes més eixelebrats i corruptes.

Els candidats esdevenien presoners dels comitès centrals dels pocs partits guanyadors. Només calia a Suárez coaccionar aquests pocs partits. Només hi podrien participar els partits legalitzats per les autoritats judicials encara franquistes. Per a la distribució dels escons se seguiria la coneguda regla d’Hondt, un altre atac a la democràcia que exclou els partits petits, evita la renovació dels partits en les corts, impedeix que el petit pugui créixer (falta de respecte a les minories), perquè exigeix, si més no, el tres per cent dels vots emesos en la circumscripció, i reparteix els escons desigualment segons els vots obtinguts, talment que el meu vot a un partit pot anar a un partit totalment oposat al meu. La distribució d’espais televisius farà que la limitació de les intervencions dels partits de les nacionalitats pugui tenir com a conseqüència que els partits estatals els ofeguin.

S’imposà un senat retrògrad i conservador, que ni serviria de «cambra de les autonomies», cosa que es criticaria en el futur. La circumscripció era la província, amb total falta de respecte a les demarcacions pròpies de cada nació de l’Estat. Dominava numèricament les províncies conservadores. En totes aquelles amb un nombre d’escons inferior a sis el sistema es devia majoritari amb avantatge per al caciquisme local en zones encara amb molta mentalitat agrària tradicionalista. Se subvencionava la campanya amb diners de l’Estat només si es guanyava escó. Calia, doncs, avançar els diners i, si no es guanyava, carregar amb un deute que impedia successives presentacions. En canvi, els guanyadors sempre es podrien mantenir en el poder. L’aportació de diners privats no era prohibida. Guanyaria el més ric o el que disposés d’amistats més riques. Les estadístiques ho corroborarien.

La campanya electoral oficial seria de vint-i-un dies, però els partits moderats des d’ara es llançarien desficiosos a una campanya electoral de fet. Es descartaria alegrement als Països Catalans la formació d’una candidatura unitària per al congrés. Tal volta per al senat? Però UDC, sempre tan oportunista, sempre tan matinera a abandonar els amics de lluita, ja anuncià, insolidària, un Miquel Coll Alentorn com al seu candidat al Senat. Començà la cacera dels independents insignes per part dels partits. Jordi Negre els entrevistà. Agustí de Semir respongué amb unes meravelloses paraules que subscric íntegrament: «Crec que en el moment actual alguns independents han de mantenir-se en la lluita popular de base, perquè no ha arribat l’amnistia total, ni el principi general de llibertat, ni el reconeixement de la personalitat i l’autogovern dels catalans del Principat. Molts sectors es mobilitzen en l’àmbit de la lluita popular i no estan d’acord que, un cop hàgim votat, la presència del poble hagi de desaparèixer fins a les properes eleccions. L’Assemblea cal que sigui, segons la meva opinió, un organisme per a la presència directa del poble, i no un succedani de parlament, moltes vegades incòmode, però d’acció real. La seva Pàgina 185 funció és clara, per exemple, en la reivindicació de certes lleis del parlament del Principat com ara la de municipis de 1934, que dóna als ciutadans una presència permanent en la gestió dels elegits i no limitada simplement al moment electoral. Aquesta funció de vigilància constant, de vigilància democràtica, crítica i fiscalitzadora és essencial per a la mateixa democràcia. I convé que s’exerceixi en l’àmbit popular, sense deixar-la en exclusiva als partits».

Jordi Carbonell justificà la seva actitud de no anar al congrés en cap partit: «Els punts de l’Assemblea no han estat aconseguits ni és previsible que s’aconsegueixin abans de les eleccions. No crec en la democratització que anuncia el senyor Suárez: haurem de continuar lluitant, en una nova època i en unes noves condicions, però continuar lluitant al capdavall, per una autèntica democràcia. Cal que l’Assemblea continuï. Com? No se’n poden donar fórmules. L’Assemblea és la representació més genuïna del poble i només ella, unitàriament, pot decidir les formes de la seva necessària adaptació a les noves circumstàncies en què cal desenvolupar la lluita».

Pere Portabella deia: «L’Assemblea és tan arrelada en la realitat ciutadana que ningú no pot pretendre que “ja podem tancar la barraca”». També ell veia necessària la unitat per l’amnistia i per la Generalitat i l’Estatut. Josep Benet també refusà anar al congrés, però veia molt bé el que feien UDC, CDC i PSUC.^[462]

A mi, en aquells dies, no em passava pel cap anar a cap elecció i a cap partit no li passà pel cap de demanar-m’ho.

Per cloure aquest apartat transcric com a resposta a l’oportunisme regnant la visió del PSAN. Per veu de Josep Huguet, en un article publicat en «Manifest», portaveu del comitè de zona de Manresa (abril 77), titulat No anirem a les eleccions. Volem l’Estatut:

Dissabte de glòria, 9 d’abril

Madrid com queda dit, en 8-II-77 aparegué el decret-llei sobre la normativa de les associacions i partits polítics. Ja no caldria abaixar el cap sota la secretaria general del Movimiento, com era preceptiu en temps del govern Arias. Tanmateix, el tribunal suprem de Madrid, a instància del ministeri de la governació, podria aturar la legalització dels grups que segons el seu parer atemptessin contra aspectes del codi penal franquista vigent. La sala de govern del tribunal suprem expressà a Landelino Lavilla la seva disconformitat pel fet que ells s’havien de pronunciar sobre la legalitat o il·legalitat de les associacions polítiques.^[463] Lavilla se’n féu el desentès. I el tribunal es venjà inhibint-se en el cas del Partit Comunista, com veurem. En la pràctica es paralitzà la inscripció dels organismes comunistes, àcrates i republicans.^[464] Se’n legalitzaren 194 i restaren il·legals 67. Els legalitzats, malgrat les promeses fetes, abandonaren els il·legals en la cursa electoral!

L’endemà, Martín Villa parlà amb Enrique Múgica per tal que tingués preparada la documentació del PSOE. Li prometé que seria inscrit a governació sense perill d’ésser dut al tribunal suprem.^[465] L’entesa entre Suárez i Felipe González era tan gran que es parlà de «Pacte de la Moncloa». González abandonà la ruptura i els compromisos unitaris.

Suárez feia creïble la democràcia amb una oposició dolça que jugava el seu joc.

Però pocs dies després la presidència encarregà una enquesta que, amb gran espant del govern, donava al PSOE un 30% de possibles vots en les futures eleccions. I s’acabà en sec la lluna de mel. Amb un d’aquells típics gestos d’infidelitat de Suárez, aquest féu que governació legalitzés —abans que el PSOE renovat de González— el PSOE històric de Murillo. Això sembrà la confusió en les eleccions a l’hora de votar socialisme i dividí el vot.

El PSOE muntà en còlera. Abandonà la Comissió dels nou, negociadora unitària amb el govern. S’acostà al PSC-C de Catalunya. Aquest se separà del grup de tretze partits antitarradellistes que secundaven Pujol com a única veu pactant del Principat.

Suárez tractà de calmar el PSOE i el va legalitzar ràpidament. Però alhora mantenia l’aparell efectiu del Movimiento per usar-lo a favor seu en les eleccions. El 8-III-77, féu treure el jou i les fletxes de la seva seu del carrer madrileny d’Alcalà, 44. Operació façana.

Estimulà l’operació «Concòrdia Catalana», al capdavant de la qual hi havia Joan Antoni Samaranch, president de la Diputació de Barcelona. Com a secretari general hi havia Marcel·lí Moreta i en ella s’hi trobaven Josep Maria Socías Humbert, alcalde de Barcelona, Ramon Guardans, president de la Junta d’obres del port de Barcelona, Carles Sentís, president dels periodistes, Pau Roig, de la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental, Joan Antoni Maragall i Alegre Marcet, de FECSA.^[466] En formaven part molts diputats de la Diputació de Barcelona i molts alcaldes i regidors. Els «petits cacics» de Samaranch d’Esplugues, Granollers, etc. També rondaven aquesta formació Acció Regional Catalana, de Laureà López Rodó, i la Democràcia Social Cristiana, de Pau Miserachs, d’Igualada.^[467] La mà llarga de Suárez arribà lluny. Convencé Giscard d’Estaign perquè el seu ministre de l’interior, Poniatowski, prohibís l’homenatge que l’oposició catalana preparava al president Tarradellas. I a l’interior començà adeleradament l’operació «Centre», a l’estil del PRI mexicà, per perpetuar-se en el poder. No sabia com fer-ho. Volia que hi dominés el falangisme, i a través de Martín Villa encarregà les primeres tasques a Fernando Suárez, que provenia del SEU.

Però aleshores l’oposició se li arborà. L’amenaçà de retirar-se de la contesa electoral. Fins i tot el nounat Centre Democràtic de prohoms del règim s’afegiren a l’amenaça. En el si del govern Suárez es dibuixà una perillosa dissidència. Alfonso Osorio no volia que en el futur partit de centre manessin els falangistes. Volia que l’operació «Centre» fos comandada per la democràcia cristiana del règim. I cabalment, després de múltiples negociacions, en aquest febrer es formà una gran coalició, que s’anomenà Centro Democrático i que estava composta per:

El control era en mans d’Osorio, Lavilla i Leopoldo Calvo-Sotelo.^[468] El 2-III-77, soparen a Mariscal, de Madrid, Alfonso Osorio, Fernando Álvarez de Miranda, Iñigo Cavero i l’omnipresent Anton Cañellas, que ja s’havia vist amb Joaquín Ruiz-Giménez, amb José Maria Gil-Robles i amb el mateix Adolfo Suárez, per preparar «llur» operació «Centre».^[469] A Suárez el destorbava Areilza. Osorio ho plantejà en un altre sopar el 19-III-77. Suárez pressionà el 21 sobre Fernández Ordóñez i Álvarez de Miranda; el 22 sobre Pío Cabanillas i José Luis Álvarez i el 25 sobre Joaquín Garrigues i Ignacio Camuñas. El dia 22, Suárez amb bones paraules deixà Areilza a la cuneta.^[470] Astutament, sense proposar-se encara com a cap de llista, va fer servir la seva posició per conduir les aigües al seu hort. A més va veure que els democratacristians tenien més força que els falangistes i es decantà per aquells.

El 4-IV-77, es va fer la fusió definitiva que fundà el Centre Democràtic. El president n’era Fernando Álvarez de Miranda. Es nomenaren quatre vicepresidents: Geminiano Carrascal, Luis Angulo, José Ruiz Soler i Antonio Masa. N’eren secretaris Iñigo Cavero, Francisco Rodríguez i José Almagro. Alberto Monreal era del consell polític.^[471] El 15-IV-77, es va fer pública la convocatòria d’eleccions generals. Suárez considerà aquesta operació tan prioritària que va empènyer Leopoldo Calvo-Sotelo a deixar el ministeri d’obres públiques i dedicar-se exclusivament a preparar Centre Democràtic per a les eleccions. Tot el poder, ben antidemocràticament, estava abocat a autoperpetuar-se. El 26-IV-77 va celebrar-se una reunió d’una comissió de ministres per fer les llistes electorals de Centre Democràtic. I el 3-V-77, ben estudiadament just abans que es tanqués l’admissió de candidatures electorals (8-V-77), s’arribà a l’acord que fundà la Unió de Centre Democràtic (UCD) i per televisió Suárez anuncià que ell seria cap de llista de la UCD. Cínicament, deia «sense cap suport de l’Estat».^[472] Abans havia anat als Estats Units a «demanar permís», on s’havia sojornat del 24 al 30 d’abril.^[473]

Però recuperem el fil de l’oposició.

A Barcelona esclatà la bomba. El PSC-C es va unir amb el PSOE i va desaparèixer la Federació Socialista Catalana que liderava Josep Maria Triginer Fernández, absorbida en el nou PSC-PSOE. Josep Ramoneda comentà: «El PSC possiblement hi surt guanyant amb aquest pacte, que té molt de realista. Però el PSC deixà en aquest pacte bona part de l’esperit del seu congrés:^[474] la majoria dels seus components nacionalistes i marxistes revolucionaris».^[475] Jo aquells dies deia: «El PSC, en el seu fervorós congrés, havia carregat el carro de catalanistes i revolucionaris i, un cop ple i tancat, ha virat cap a Madrid i ha entregat el carregament a mans del PSOE». S’acabà la seva obediència catalana. Una traïció més. La força antitarradellista de la FSC-PSOE empenyé el PSC a col·laborar a fer fracassar l’organisme consultiu.

El gran argument del PSC era de barrar el pas al possible lerrouxisme d’un PSOE ficat a Catalunya. Però, dolorosament, he de dir que, en els anys que han seguit, majoritàriament no he vist la desitjable catalanització respectuosa dels immigrats per part dels socialistes catalans, sinó més aviat el manteniment de llur condició d’origen per assegurar el vot dels immigrants que altrament anirien a parar a altres opcions més clarament autòctones. És conegut el fervor dels neoconversos. Pregunteu-ho a alguns psicoestetes.

Ja teníem, doncs, les quatre opcions principals que s’havien passat a l’enemic, que anirien veient més perill en l’Assemblea i en Tarradellas que no en Suárez i les corts de Madrid: UDC-CDC-PSC/PSOE-PSUC. Poulantzas diria que fou una transició trista sota l’hegemonia de les classes dominants.^[476] Espanya seria com les potències occidentals van voler que fos: amb dos models de capitalisme en «suau» contradicció: Alianza Popular (a l’estil ianqui republicà, de la CIA i del Pentàgon) i el govern reformista de Suárez i la democràcia cristiana (a l’estil ianqui demòcrata i de la trilateral del moment), i amb una esquerra socialdemòcrata passada per aigua, «gestora» de les feines brutes del capitalisme, com havia dit Reventós que no s’havia de fer.

El PSOE abandonaria el marxisme i el PCE, el leninisme, en un procés de rebaixes imparable. Suárez, molt fort, en març, aprovà la nova llei sindical i legalitzà CCOO, UGT, CNT i USO. La secretaria del Movimiento esdevingué secretaria de presidència! I la seva gent va ésser rebeguda per diversos sectors de l’administració. Presenciàrem una meravellosa metamorfosi de crisàlide. Però tot el que resta dit en aquest apartat no vol ser res més que un pròleg del que explicaré a continuació: la rocambolesca legalització del Partit Comunista.

Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del Partit Comunista, ja en l’any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra. És aquesta una dada inestimable per ajudar la meva hipòtesi que realment el Rei vigilà la derogació del franquisme (per la part que li tocava). Són divertides les temeroses frases que sobre aquesta qüestió n’iniciarien la confidència a José Luis de Vilallonga, dinou anys després.

—«La veritat és que no sé si t’hauria d’explicar això. Encara avui és un tema tan delicat… Hi ha gent que quan s’assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara príncep d’Espanya… Diran… no ho sé… Diran que em disposava a enganyar-los… a trair-los».^[477]

Explica que conegué Nicolae Ceaucescu, president de la Romania comunista, a les festes commemoratives del xa de l’Iran a Persèpolis. Aleshores el líder romanès li digué que coneixia molt bé Carrillo, estiuejant a Romania.

A la primavera de 1974 convocà «un amic molt íntim» —creiem que es tractava de Manuel Díez Alegría, ambdós de pura corda pro-ianqui— «i de qui no diré el nom, puix que no crec que li agradi veure’s barrejat públicament en aquesta història». Li féu l’encàrrec de sondejar només verbalment Carrillo, en el més absolut secret. No li agradava la missió. «Li vaig explicar que era l’únic en qui podia dipositar tota la meva confiança», va dient el Rei. El juny de 74, via Europa, volà el missatger a Bucarest. Endebades lliurà una carta de presentació del príncep d’Espanya. Fou detingut durant dos dies. Finalment, el rebé Ceaucescu. De viva veu li féu avinent que comuniqués al seu amic Carrillo que el futur rei d’Espanya legalitzaria el Partit Comunista si Carrillo confiava en ell i no s’hi oposava. El missatger tornà quinze dies després d’haver partit.

Potser per no delatar l’intermediari, el Rei no explica allò que ens explicaria Gregorio Morán, en 1991, quan encara no serien publicades aquestes revelacions:

Explicació diàfana de com no hi hagué vaga general a la mort de Franco tot i que fins a l’últim dia els comunistes feren creure als seus adeptes que així es faria.^[479]

Però en morir Franco i convertit Juan Carlos en rei d’Espanya, les coses encara restaven lligades. El termini «no gaire llarg» fou d’un any i mig! Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d’una faiçó intel·ligent i ardida. Imità el Macià dels anys 30. Des de França saludà l’«amnistia» de 30-VII-76 com un pas endavant cap a la reconciliació, però insuficient, sobretot per a la pacificació d’Euskadi.

Com ja resta dit, des de setembre de 1976, Suárez va establir un pont supersecret amb Carrillo, que era a Niça, a través de José Mario Armero, ja caracteritzat més amunt. Armero presentà, de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia «girar la truita», que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l’esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret —llei d’acord amb la oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l’Estat espanyol acollit a la llei d’«amnistia» del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio,^[480] que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l’article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits «que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari», expressament inclòs a suggeriment d’Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l’anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA.

Suárez negocià per separat amb tots els grups determinants de l’oposició. Els dividí i els enfrontà. Carrillo va saltar-se la unió de l’oposició i s’oferí a la baixa, més a la baixa que el PSOE!, per tal de ser legalitzat. El PSOE també abandonà Carrillo. El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: «No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista». I Carrillo, dos dies després, començà el seu estil de provocacions controlades. Va entrar clandestinament a l’Estat espanyol i va fer a Madrid una conferència de premsa descarada, tot aprofitant l’element sorpresa. La policia no el va trobar. En canvi, com a test preparatori, deixà que fos detingut l’antic company Nogués —Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC— al xamfrà dels carrers Indústria i Sant Quintí de Barcelona. Com reaccionà Suárez? Èxit! Fou alliberat tot seguit. El procediment funcionà! Així, doncs, es va deixar detenir ell mateix el 22 de desembre. I fou deixat anar el 30 en llibertat provisional sota fiança.

Tarradellas defugí sistemàticament aquests procediments. Sempre va manifestar els seus temors d’ésser detingut. Evidentment, no era Macià.

Madrid. Després de la carnisseria d’Atocha (24-1-77), el PCE va fer la seva gran manifestació de força i de serenitat en els funerals dels assassinats. Suárez, definitivament, es convencé de la impossibilitat de portar a bon fi la transición amb un PC fora del joc. I Carrillo continuava forçant les coses. El 8 de febrer, Jean Kanapa i Jacques Denis, del PCF, Sergio Segre, del PCI, i Manuel Azcárate, del PCE, es van veure a Madrid per preparar-hi una propera cimera eurocomunista. Governació la desautoritzà el dia 15 i el dia 22 remeté al tribunal suprem els estatuts del PC i la seva sol·licitud de legalització. Martín Villa, com Osorio, estava convençut que la barrera esdevindria insuperable. Cal dir que les consignes rebudes per Osorio en el darrer viatge de gener als Estats Units eren de retardar la legalització.

«Cyrus Vance s’ha mostrat partidari que anunciem la legalització del PC després de les eleccions, bo i aconsellant-me que milloréssim els nostres serveis d’informació i de seguretat».^[481]

Però Suárez no aguantà més i, contra el parer del seu vicepresident Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer, una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d’Armero. A part d’Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández-Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.

En aquest afer, el poble no hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèl·lica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l’Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d’Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: «Si Déu vol», «que Déu ens ajudi». Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s’oferia com negociador, com a «fre de les agitacions».^[482]

Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del PC de Carrillo als pobles de l’Estat espanyol i a la classe treballadora.

El 3 de març, al saló Escorial de l’hotel Melià Castella de Madrid, tot desafiant la desautorització del ministeri de la governació, va tenir lloc la cimera eurocomunista. Es van trobar Georges Marchais, del PCF; Enrico Berlinguer, del PCI, i Santiago Carrillo, del PCE. Envejable la unitat dels eurocomunistes! Era llur força! Al vespre soparen amb Enrique Tierno Galván (PSP), Francisco Fernández Ordóñez (PSD) i Luis Yàñez (PSOE). Van entrar a saludar-los José María de Areilza (PP) i Joaquín Ruiz-Giménez (ID).

A l’octubre de 1976 una enquesta havia donat un 25% als que acceptaven la legalització del PCE i un 35% als que no. El 16 de març de 1977, una enquesta governamental donava un 40% al sí i un 25% al no. Aquestes xifres empenyeren Suárez. Però, el dia 31 de març, la sala quarta del tribunal suprem, com hem dit més amunt, s’inhibí de la decisió sobre la legalització del PC. «Traslladà íntegrament el problema al govern».^[483] Suárez es determinà a legalitzar. Tranquil·litzà Osorio pel que fa a l’exèrcit —ja vetllava Gutiérrez Mellado, que després es veuria que no havia vetllat prou—. I pel que fa al Rei, «hi està d’acord perquè creu que no hi ha cap altra solució». Li deia que hi havia un dictamen favorable de la junta de fiscals del tribunal suprem. En realitat, Suárez i Gutiérrez Mellado deien mitges veritats a Osorio i als militars, que post factum se sentirien estafats.

Enmig de les vacances de Setmana Santa, un bell Dissabte de glòria, Suárez, sota la seva responsabilitat, legalitzà el PC. L’onze d’abril, l’almirall Gabriel Pita da Veiga, ministre de marina, dimitia. Tota la marina estava disgustada contra Suárez i Gutiérrez Mellado. Carlos Franco Iribarnegaray, ministre de l’exèrcit, estava afectat. Félix Álvarez-Arenas Pacheco, ministre de l’aire, estava disgustat. El 12, va tenir lloc una reunió borrascosa del consell superior de l’exèrcit, que arribà a Alfonso Osorio a través del seu militar de confiança, Alfonso Armada,^[484] on s’expressava la repulsa general d’un exèrcit amoixat i aviciat per Franco i al qual els reformistes acabaven de pujar els emoluments. Intentaren resoldre aquell desori Miguel Vega i Antonio Ibáñez Freire, director general de la Guàrdia civil.

Suárez va suar per trobar successor en el ministeri de marina. Finalment, Pascual Pery acceptà.

El 3 de maig, es va legalitzar el PSUC. El dia 13 de maig, arribà la Pasionaria —Dolores Ibarruri— de la Unió Soviètica, en un avió de l’Aeroflot, després de 38 anys d’exili.

Antes roja que rota. Abans de les eleccions, perquè pogués participar-hi, el Partit Comunista era legalitzat. En canvi, la legalització de la Generalitat restaria per a després de les eleccions per tal que no hi pogués tenir presència. No tota la responsabilitat era de Suárez. El PC havia pressionat més que no la Generalitat. La falta de pressió d’aquesta tenia origen en la desunió dels partits catalans. Però també cal notar que Santiago Carrillo s’abaixà els pantalons molt d’hora a compte d’obtenir la seva legalització.

Diumenge de Pasqua, 10 d’abril

Amb frase de Josep Ferrer, comença ara «la penosa i inútil brega menada per Xirinacs dins l’Assemblea per aconseguir una candidatura unitària de les forces polítiques nacionals davant la convocatòria d’eleccions —en condicions no gaire democràtiques— per a les corts constituents espanyoles».^[485] Començava ací l’explicació dels meus últims esforços per lluitar contra la divisió de les forces catalanes, per evitar l’inevitable en imminència de les eleccions: que la sobirania de la nació catalana no fos afirmada abans de les eleccions i restés diluïda en diverses candidatures en unes eleccions que no eren les nostres. Si som una nació, aquell era el moment històric, esperat durant quaranta anys, per reafirmar-ho davant el món. Al dessobre, el president Tarradellas pledejava per la unió. Per davall, el poble confiava i seguia els partits. Però els partits no atengueren raons i es consumà la provincialització dels Països Catalans. Els fets, els vaig viure així.

«Mundo Diario» exhibia aquest titular, el 2 de març: L’oposició escindida. Batista i Playà puntualitzen: «Es produeix de facto una divisió entre CDC, UDC i PSUC, que donen suport a la Comissió dels nou, i els dos PSC, ERC i els partits d’extrema esquerra, que abonen la posició de Tarradellas».^[486] Tarradellas aniria cedint i, per tant, perdent la unitat. Els tres partits dissidents —ja hem vist com aviat se’ls afegí el PSC-C no solament no cediren, ans anaren cada cop més endavant en els seus designis particulars.

El 6 de març, se celebrà la XXVII permanent de l’Assemblea, on els partits destil·laren llur divisió davant la indignació de les representacions independents que només volien la unitat. El clima de batalla era l’oposició del Consell Consultiu Català (CEC) contra la Comissió negociadora espanyola (CNE). Aquest 6 de març, CEC va fer un gol a CNE. L’Assemblea acordà incorporar-se com a membre de ple dret al CCC. Hi votaren en contra i perderen PSUC, CDC, Bandera Roja i les sindicals CCOO i USO. El llarg debat sobre si continuar o no en la CNE no acabà en res. Les delegacions es desanimaren.

A la XXVIII permanent del dia 20 de març només assistiren cinquanta delegacions. «La latent bicefàlia política esdevenia present i protagonista: o l’organisme consultiu o la comissió negociadora».^[487]

La solució salomònica d’Agustí de Semir —no incompatibilitat dels dos organismes— no va reeixir. Empar Pineda (MEC) fou contundent. La CNE no havia servit per a res. Suárez havia fet el que havia volgut, mentre entretenia l’oposició en tertúlies inacabables. La repressió no es va aturar. L’amnistia total no es va donar. No es van legalitzar tots els partits. Res dels drets nacionals. Tot plegat només havia servit per reforçar Madrid i la seva operació de centre. S’hi oposaren endebades CDC, Benet, independents i CCOO. El resultat de la votació fou de 31 vots favorables a la retirada del suport a la CNE (PSAN, ERC, PSC-C, MEC, ORT, PTE…), 14 en contra (CDC, PSUC, CCOO…) i 9 abstencions (de delegacions comarcals i de l’Assemblea d’intel·lectuals), El resultat de les dues permanents és indicatiu de la voluntat majoritària. Els perdedors al·legaven que moltes delegacions eren minsament representatives. Però, contra ells, es podia al·legar que les seves «grans» delegacions eren minsament democràtiques internament. Les decisions es prenien sense cap mena de consulta a la base de les mateixes organitzacions i fins i tot enganyant-la, com hem vist en el tema del Partit Comunista i la vaga general o l’opció republicana contra la monarquia.

Els partidismes destrossaren l’Assemblea. Tanmateix, encara Salvador Coromina i Jordi Carbonell afirmaven taxativament la necessitat de la pervivència de l’Assemblea després de les eleccions, però només en l’aspecte mobilitzador per arribar a assolir els quatre punts programàtics que es reconeixen que encara restaran pendents. Les campanyes de l’Assemblea van entrar en crisi. La campanya «Salvem Catalunya per la Democràcia» es va suspendre. L’altra campanya, «Volem l’Estatut», la darrera, tingué més sort. Se’n nomenà una comissió. S’organitzaren actes, mítings i recitals. Es repartiren dos milions d’adhesius. A Berga hi participaren dues mil persones, a Mataró sis mil, a Sant Cugat del Vallès tres mil, a Ripoll mil, a Barcelona dues-centes mil. Culminà en la diada de Sant Jordi amb milers de persones al carrer. La capacitat de convocatòria de l’Assemblea continuava intacta. La mort només era a l’aguait amagada darrere les columnes del palau encimbellat dels polítics prepotents —alguns es creuen amos del poble ignorant.

Aparentment, Pujol cedia i es retirava de la Comissió negociadora dels nou. Però ho farà perquè veia que el centre de gravetat ja no estava en les negociacions, sinó en les eleccions. Tanmateix, CDC continuava donant suport a la CNE juntament amb Lliga catalana, UDC, EDC, Centre Català, PSDC, PSP de Catalunya, PSUC i CCOO. Tots ells acceptaren impertorbables —o joiosos?— que Suárez no volgués tractar el tema de la Generalitat amb Tarradellas abans de les eleccions, que fes prohibir un homenatge, que manés a la policia segrestar un cartell que deia: «Tarradellas, el nostre president». Suárez, sense enemics de talla, arrasà. El Partit Comunista se li havia retut i participaria en les eleccions.

Els catalans també hi participarien tot i la bufetada que Suárez propinà a Tarradellas. Samaranch, per la dreta, també tirarà la tovallola i acceptarà l’ambaixada a Moscou per preparar el seu gloriós futur internacional olímpic.

El clam d’unitat, que pujava des de la base, a finals de març, esdevenia eixordador. La convocatòria d’eleccions era imminent. Dos-cents ciutadans de la comarca del Baix Camp signaren un manifest de crida a la unitat: «Creiem fermament que els ciutadans hem de votar formant un sol bloc, que hem de guanyar com a poble i que sense aquesta victòria de tots és impossible cap esperança. Creiem que l’interès del poble ha d’estar per damunt de qualsevol altre. Que mai un poble no es pot sacrificar per un home i que sempre els homes s’han de sacrificar pel seu poble. Demanem, doncs, que es plantegi urgentment la necessitat de fer un bloc unitari que ens agrupi a tots de cara a les eleccions».^[488] Els no violents deien en l’editorial de «Pax»: «Tothom parla d’unitat. És en boca de tots els partits, car una posició contrària, ara, no seria ben vista pel poble, i les eleccions —eleccions?— són a prop. El poble, que veu la situació sense cap condicionament previ, troba la unitat dels catalans com una cosa evident i necessària».^[489] Jo al carrer d’Entença captava diàriament aquesta voluntat popular.

Jordi Pujol, a finals de març, adreçà una carta als secretaris generals del PSC-R, ERC, UDC, i EDC i es reuniren el 31 de març en el seu despatx per parlar de la constitució d’un Front Democràtic per Catalunya. Les delegacions eren agrupades així:

• CDC-EDC: Jordi Pujol, Miquel Roca i Macià Alavedra.
• Front d’esquerres (ERC, PSC-R, FNC i EC): Josep Verde Aldea, Joan Cornudella Barberà, Heribert Barrera i Josep Planxart.
• UDC: Josep Miró Ardèvol i Llibert Cuatrecases.

Pujol faria una bella proposta. Tots plegats a les eleccions. Es deixaven fora PSC-C, PSUC, etc. Els cinc primers llocs de la candidatura única, per als cinc partits convocats: CDC, EDC, ERC, PSC-R i UDC. El nom de Pujol aniria el cinquè de la llista per donar exemple d’absència de personalismes. Però UDC ja dóna per suposat que cadascú anirà pel seu compte. Com a màxim, es podia pensar en una aliança en les candidatures per al senat o cambra alta espanyola.^[490] El PSC-C i el PSUC hi farien una candidatura conjunta, l’Entesa dels catalans d’esquerra. Hi entraria també ERC, que en el seu vuitè congrés i després fins a les eleccions sofriria greus contradiccions, estranys atacs d’«entrisme» i sobretot la no legalització. Com si el sistema temés un cop com l’antic de Francesc Macià. La memòria espanyola era molt fidel, i l’al·lèrgia als actes de sobirania catalans, com el de Pau Claris (1640) o el de Francesc Macià (1931), insuportable.

Vaig passar, doncs, a l’ofensiva, immediatament abans que es convoquessin oficialment les eleccions.

En un article publicat en «Avui», jo demanava la transformació de l’Assemblea en parlament provisional amb prou entitat per originar un govern provisional dels catalans:

«Catalunya Express», amb una certa temença —«tot seguint el criteri d’independència informativa»— en reproduí els paràgrafs més significatius i posà de gran títol Xirinacs critica durament els partits.^[491]

Josep Ferrer s’hi refereix: «La resposta vingué de Miquel Sellarès tres dies després en el mateix diari, quan a l’article Catalanisme popular i militància declarava taxativament que la lluita unitària havia arribat “al seu punt límit”».^[492]

El dia 5 d’abril, Joan Oliver responia en la meva línia amb un article, també en «Avui», que Josep Ferrer titllà de patètic: «Encara hi som a temps. Poc significa la meva veu. Aquesta crida només vol ser un crit d’alarma, gairebé desesperat, que tingui si més no la gràcia de fer obrir els ulls d’alguns distrets». Li ho agraeix, entre altres, Carme Salinas: «Es té molta grandesa quan no hi ha neguit a dir, com tu fas, que estimes, admires, sents l’altre. Ja ho sou així, els poetes. Pateixes per si no és escoltada la seva crida forta i sàvia. Perquè tu també has clamat i saps el que és clamar sense resposta».^[493]

R. Armengol, de Santa Maria de Besora, Ripollès, va dir: «Molt bé, Joan Oliver: a mi, l’article de Lluís Maria Xirinacs em féu dir que solament pel camí per ell assenyalat hi arribaríem».^[494] El mateix dia, el Grup de Drets Humans dels Caputxins de Sarrià s’adheriren a la meva crida: «Demanem als partits polítics catalans que, fent-se ressò del clam col·lectiu, pensin només en Catalunya, exigint el restabliment immediat de l’Estatut de 1932 i preparant una llista electoral unitària amb vista a les eleccions per tal que la solidaritat catalana del Principat sigui un fet».^[495]

Jordi Maluquer insinuà: «Qualsevol candidatura independent amb un programa elemental —restablir les institucions— i que integrés gent tan diversa com Semir, Carbonell, Montal, Llach, Tàpies, Xirinacs, mossèn Dalmau, etcètera, podria assolir una majoria clara». Però ja no creu en una candidatura única.^[496]

Salvador Grau-Mora escrivia en «Avui»: «Els articles de Xirinacs i de Joan Oliver són dignes d’ésser meditats seriosament pels dirigents de la nostra política nacional. Haurien d’ésser necessàriament la pedra de toc i el revulsiu que, deixant de banda personalismes, s’abrandessin i oïssin el clam d’aquests dos homes».^[497]

El dia 10 d’abril, vaig tornar a la càrrega en el mateix diari, amb un article titulat Acte de sobirania, que concloïa així:

L’endemà, 11 d’abril, vaig cursar al secretariat de l’Assemblea i a totes les delegacions una nota que deia: «En aquests moments que passen en vista a l’esdevenidor nacional i després de la Crida de Montjuïc, de la carta al president Tarradellas i als representants dels partits i òrgans unitaris reunits a Sant Cebrià i dels articles Unitat i Acte de sobirania, em sembla d’extrema urgència la convocatòria d’una permanent de l’Assemblea amb un punt únic com a ordre del dia: “Proposta de formació de la Generalitat provisional”».

Hi reproduïa els quatre apartats de la crida Acte de sobirania. Jo volia que fos immediatament. Els prudents em recomanaren el 15 de maig per a la permanent —a un mes de les eleccions!—. Em vaig comprometre a exposar i defensar aquesta única proposta.

La intenció d’aquesta proposta agosarada era, evidentment, deixar ben palesa la sobirania del poble català. Calia fer constants actes d’afirmació catalana abans del fet electoral dictat per Madrid. Calia que fossin d’arrel popular, perquè la sobirania ve del poble. D’ací venia el protagonisme de l’Assemblea. Calia anar a les negociacions i a les primeres eleccions espanyoles unitàriament. Calia no donar protagonisme als elegits —diputats i senadors— en unes eleccions a unes corts foranes. Calia que fossin supeditats a un govern provisional autòcton. Calia, com més aviat millor, convocar eleccions autòctones! Tot això, tan clar, se n’aniria en orris! Els polítics nostrats demostraren en la pràctica no tenir cap sentit de la sobirania nacional. Eren uns polítics provincians, amb una cresta Pàgina 205 com una casa, que, pensant-ho bé, no tenien ni la més mínima idea de la responsabilitat que comporta ésser català.

Tarradellas, en el seu missatge de la diada de Sant Jordi (23-IV-77), s’esplaiava així: «No ens hem d’enlluernar per promeses que ens fan i que, com totes les que ens han fet darrerament, tan sols estan encaminades a fer-nos adormir, a fer-nos oblidar els nostres drets i les nostres feixugues responsabilitats davant els greus esdeveniments que s’apropen. Els fets de tot ordre que es produeixen han de fer-nos malfiar dels propòsits del règim. En tots ells, encara que hom vulgui dissimular-ho, s’hi veu la voluntat de no acceptar de cap de les maneres el nostre resolt propòsit d’estructurar Catalunya tal com nosaltres desitgem. Per altra banda, no podem donar la nostra confiança a cap govern que no accepti el principi de la nostra personalitat nacional».

(Per què el llarg text d’aquesta proclama tampoc no es troba en el voluminós recull de textos de Tarradellas fet per Josep Benet?).

Quatre dies després de la meva petició, el 15 d’abril, Adolfo Suárez convocava eleccions generals a tot l’Estat espanyol per al dia 15 de juny. Pòquer! Poc abans, el govern havia apujat les pensions de la seguretat social i havia al·ludit per primera vegada als «problemes dels pobles d’Espanya». Encarrilava totes les forces polítiques del país a dimitir les seves reivindicacions i a entrar en un consensus contranatura que aplegava feixistes i demòcrates en la més meravellosa confusió. No es posaria en dubte la naturalesa del marc institucional. S’acceptaria la monarquia sense reticències. S’abandonarien tots els projectes rupturistes. Restaria legitimat el passat històric: els drets adquirits des del 18 de juliol de 1936. I s’abandonaria la reclamació d’un «govern provisional» per al trànsit a la democràcia.

A canvi, se semilegitimava l’oposició democràtica. Es concedia una semiamnistia. Se semireconeixien les nacionalitats. I es rehabilitaven alguns funcionaris republicans.^[498] Això produí el fatal «distanciament entre l’elit política i el cos social».^[499]

Amb aquesta maleta plena d’èxits, els reis d’Espanya viatjaren a explicar-ho a Alemanya (19-IV-77) i Adolfo Suárez va fer el mateix als Estats Units (24-IV-77). Els amos!

El poble català, en canvi, continuava demanant el que volia. El crit de «Volem l’Estatut», segons campanya de l’Assemblea, va atènyer el seu to culminant en la diada de Sant Jordi, 23 d’abril. L’acte final concentrà tants milers de persones a la plaça de Sant Jaume, al carrer Fivaller i a les Rambles de Barcelona com mai fins en aquell dia no s’hi havien concentrat. Una autèntica marea humana. Una delegació de l’Assemblea entregà a l’alcalde de Barcelona, Josep Maria Socías Humbert, l’escrit que sol·licitava el restabliment de l’Estatut de 1932. Els diaris de Barcelona eren en vaga i no restà constància del significatiu esdeveniment.

Suárez treballà en les altures. El poble pressionava des de la base. Els homes destinats a relacionar aquests dos fets s’estaven barallant entre ells per les engrunes de poder que s’endevinaven en el futur proper.

La llebre mecànica havia estat posada en marxa davant seu i els havia fascinat.

Dimarts, 26 d’abril

«Una proposta de Lluís Maria Xirinacs, en plena batalla electoral, va agafar desprevinguts els principals partits polítics».^[500]

En la reunió del secretariat de l’Assemblea de dilluns 21 d’abril es distribuí un dossier amb la meva proposta de Generalitat provisional. A més de la proposta hi figuraven la crida de Montjuïc del 14 de gener, la carta al president Tarradellas i als reunits a Sant Cebrià i els articles Unitat i Acte de sobirania. Era preceptiu que la permanent —òrgan sobirà i màxim entre plenàries de l’Assemblea— fos convocada a iniciativa del secretariat. Va ésser convocada, doncs, una nova reunió del secretariat per tractar el tema. I «atès l’important caràcter d’aquesta proposta, es requerí la presència de Lluís Maria Xirinacs, perquè fos ell mateix qui l’exposés».

«Fonts properes a l’Assemblea indicaven que la discussió podria ser molt difícil, puix que la importància del tema tractat implica una presa de posició que certs partits del dit organisme no semblen gaire decidits a adoptar, ens uns moments en què el que interessa és la campanya electoral».^[501]

Vaig demanar formalment al secretariat la reunió de la permanent per abans de les eleccions.^[502] La data es fixà per al dia 15 de maig. El mateix dia 21, un jove de vint anys, Esteve Rodoreda, iniciava una vaga de fam a l’església de Sant Miquel del Port, a la Barceloneta, «decidit a aportar la meva més il·lusionada adhesió d’unitat; fóra interessant de continuar-la mentre hi hagi esperança d’arribar a una candidatura única». Demanava que s’iniciés una campanya de recollida de signatures a favor de la unitat.^[503]

Abandonà el 3 de maig, dia del tancament d’acceptació oficial de coalicions electorals com a candidatures, un cop perdudes les esperances d’obtenir la candidatura única. Lamentà «el poc cas que, a causa de personalismes i falta de visió de certs polítics, s’ha fet a la creixent insistència d’unitat».

Sense cap intervenció meva, prengué força una iniciativa ciutadana de gent independent i de gent de la base de nombrosos partits que convocava els polítics a una taula rodona, «que tindrà lloc al convent de caputxins de Sarrià, el dia 26, dimarts, a les deu de la nit». «Lluís Maria Xirinacs —deia— ha accedit a intervenir en l’acte com a moderador». I seguia una llarga llista de signatures —1.758, recollides en una setmana— que avalaven la convocatòria. L’escrit de convocatòria fou redactat per Joan Oliver. Seríem més escoltats a Madrid «davant una Catalunya unànime i forta que no pas davant una Catalunya dispersa, fraccionada o potser híbrida o amb excés de botifleria i de lerrouxisme».

Assistiren a la reunió:

El moderador obrí l’acte bo i presentant als reunits la inquietud de la base popular que motivava la reunió. De cara a les eleccions el poble es trobava desorientat. A continuació vaig exposar el tema central: «El poble —em sembla— vol una candidatura unitària del senat i del congrés». Raons vàlides: els partits encara no legalitzats se sentirien així «legalitzats» de fet. Se solucionarien problemes subsegüents de govern. Érem en una rara etapa intermèdia entre feixisme i democràcia, calien eines elementals i unitàries. Hi havia tres blocs electorals importants: Fraga-Suárez-oposició. Si aquesta es fraccionava, perdia. Calia que la candidatura catalana fos interclassista. La tasca de les noves corts espanyoles seria més de fer una constitució que de governar. Calia, doncs, encara unitat.

Jaume Casanovas (PSDC) avalà la candidatura unitària. Arbolí (PTE) va dir que enlloc del món no s’havia fet mai una reunió com aquesta. Era pessimista pel que feia a la candidatura unitària. Es perdé l’oportunitat en fracassar l’«Organisme consultiu» a Perpinyà. Codina també advocà per la candidatura unitària i sense els líders dels partits, perquè estaven massa marcats políticament. Rocha (PSC-R) era discordant. Alemanya, Itàlia i Portugal també sortiren del feixisme i cada partit anà a les eleccions per separat.

(Però el feixisme havia estat vençut en aquells països! —observació de J. Casanovas).

La candidatura única seria el retorn al partit únic franquista. (Comparació matussera. Només es tractava de la transición. I ací la unitat era de concòrdia de tots). J. Puig (ERC) ho veia difícil pel poc interès demostrat en el retorn del president Tarradellas. Turón (LCRC) sostenia la idea unitària, però la veu inviable. X. Llobet volia la candidatura única, atesa la impreparació del poble. A. Hernández (ORT), també partidari, es mostrà pessimista per la no voluntat dels partits principals. Carme Pérez increpà durament els partits que actuaven d’esquena al poble. Humet (PSC-C) va dir que si fos realitzable ho subscriurien tots; només ho veia al senat per defensar els quatre punts de l’Assemblea. Badia (Partit Carlí) es queixà que els partits que foren ajudats en llur legalització ara abandonaven els il·legals. «Si els líders anéssim dos mesos de vacances, les bases dels nostres propis partits farien la candidatura unitària». El programa simple de la candidatura: democràcia-Catalunya-justícia social-retorn de Tarradellas. Camps (CDC): no a la candidatura única al congrés; sí al senat si UDC accepta els comunistes. Gil (EN) deia que calia concentrar els vots en els legalitzats. Pineda (MEC) creia que per desgràcia la jugada ja estava feta. Mas (PSP) veia que els partits no podien unir-se, ni tan sols els socialistes. Tarradellas era qui havia de fer la crida unitària. (Pel cas que li feien!). Rahola deia que Tarradellas rebia milers de cartes en aquest sentit. Ell ja demanava, però ja només era possible la unitat envers el senat. Turón (LCRC) i Valero (PCC) plantejaren el boicot total a les eleccions per part de la classe treballadora. Mercè Varela (EDC) deia que calia arribar on es pogués en la candidatura unitària. Sans (PTE) pensava que certs partits s’havien deixat enlluernar per Suárez. Rocha (PSC-R) no acceptava que als partits legalitzats se’ls acusés de faltar a l’ètica política perquè anaven a les eleccions.

(Vaig pensar: tanco la reunió acceptant el fracàs. Però tothom pot veure de qui n’és la responsabilitat).

En acabat, es reuniren els convocants i signaren una declaració on afirmaven: «En nom dels milers de ciutadans que van firmar la proposta i una vegada celebrada la taula rodona que ha tingut lloc en el convent dels caputxins de Sarrià, declarem que, davant les poques setmanes que falten per a les eleccions, veiem amb angoixa que la manca d’aquest objectiu comú no únicament afebleix la força de cada partit en els comicis, sinó que els deixarà dividits per a futurs debats de transcendència nacional».

El 29 d’abril, jo escrivia una altra crida en la qual proposava una nova llista electoral que reunís les condicions següents:

Del diumenge 1 al dissabte 7 de maig

El 29 d’abril, s’obrí el termini oficial de presentació de candidatures. El 3 de maig, acabava el termini de presentació de coalicions electorals. El 8, es tancà la presentació de candidatures. El 25, començà la campanya electoral, que acabà el 13 de juny. El 15 de juny, les eleccions. En aquests dies d’activitat febril, totes les línies d’investigació històrica que seguim en aquest llibre s’encreuen: eleccions, Assemblea, el tema de Tarradellas, l’amnistia, etcètera, de manera que seran tractades en el seu conjunt.

Diumenge primer de maig

El dia abans, jo havia convocat els mitjans informatius al «despatx» del carrer d’Entença i els havia comunicat la meva proposta de candidatura unitària i alternativa d’independents per al congrés de Madrid, si els partits no s’unien. Jo l’avalava, però no hi participava. No tenia la intenció de presentar-me a les eleccions.^[504] Tots els diaris en parlaven. Vaig fer de seguida una llarga llista d’independents. Els amics del carrer d’Entença els avisaren. Els amics no violents cediren el Casal de la Pau de Barcelona, carrer Bruc 26, per reunir-los. «Els seus promotors confien a plasmar el sentir unitari del poble català, tot deixant de banda els protagonismes i constituint un ampli grup d’oposició interclassista».^[505] En aquest mateix dia es desfeia la possibilitat d’una candidatura unitària per al senat de Madrid que integrés des de la Lliga fins al PSUC, perquè UDC no volia participar en una llista electoral on figuressin comunistes.^[506] Una enquesta de presidència del govern de Madrid donava del Principat la següent radiografia en vista al congrés:

Cap resultat no es preveia per a la tot just muntada candidatura a l’esquerra del PSUC, anomenada Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme (CUPS).^[507]

Llevat de CCOO (!), totes les centrals sindicals es manifestaren en la diada del Primer de maig, bo i desafiant l’estricta prohibició governativa. Una vegada més i en vigílies electorals, Barcelona esdevingué un camp de batalla entre les forces d’ordre i els manifestants, matí i tarda. L’angoixa també visità el carrer d’Entença. Hi hagué incendis i contusions, una mica pertot arreu. Sembla que es disparà un tret des d’un balcó. Hi hagué un noi ferit.

Dilluns, 2 de maig

Vigília de tancament d’acceptació de coalicions per a les eleccions. Desfici de pactes i contrapactes. UDC i CC es volien presentar a part d’UCD, com a centre-dreta català (opció democristiana). Com a centre-esquerra —Front Democràtic per Catalunya— es volien presentar coalitzats CDC, EDC, PSC-R i FNC. Aquests dos darrers van trencar el Front d’Esquerres. Volien anar junts ERC i el PTE, ambdós no legalitzats. El PSUC, legalitzat aquest dia, aniria sol.

Dimarts, 3 de maig

Vaig rebre adhesions innombrables a la meva proposta. Gent com Joan Muntada Macau (Girona) i Daniel López Bribian (Barcelona), del PNC, o la meva estimada parenta escriptora Olga Xirinacs (Tarragona). Aquest dia es consumà la divisió de les forces polítiques del Principat:

Per al senat:

La candidatura de la CUPS potser era la més unitària, dintre el seu esquerranisme. Hi figuraven persones com Ramon Llorca (ex-pres polític), Josep Badia (carlí), Fèlix Cucurull, Claris Matheu i Empar Pineda (MEC), Salvador Casanova, Magda Oranich i Marc Palmés (advocats laboralistes), Núria Casals i Rafael Gispert (CONC), Josep Redorat (rector d’Ascó), Jordi Mollón, Assumpta Cabré, Josep Ramon Badia, etc. L’Entesa dels Catalans no volgué acceptar ningú de la CUPS per al senat de Madrid. Amb una arrogància digna de millor causa deien: «A l’esquerra del PSUC no hi ha més esquerra». Una delegació de la CUPS es presentà al carrer d’Entença per oferir-me encapçalar la llista de Barcelona. Amb gran dolor i molts dubtes de si encertava o m’equivocava en la decisió, m’hi vaig negar. No veia aquesta candidatura prou unitària, malgrat la bona voluntat dels seus components.

Mentrestant, acudiren a la reunió del Casal de la pau tots els independents convocats per mi en vista a formar una candidatura unitària. La majoria de convocats hi assistiren. No s’hi cabia, a la sala. Feia un goig indescriptible veure tantes personalitats juntes. Però el resultat fou, una vegada més, nul. Hi havia massa «independents» en l’òrbita de certs partits que ho impediren. Jo puc restar tranquil. L’ocasió bé que els l’havia fornida. Però el vent centrífug atret per la borrasca de la promesa d’un escó a Madrid era imparable. Talment que, com es pot veure, les llistes del congrés palesaren una completa dispersió, i les del senat, una radical polarització amb l’equívoc de la Candidatura d’Esquerres —entesa d’uns catalans— de voler monopolitzar l’Entesa dels Catalans.

Tarradellas, que se sentia cada vegada més marginat, inicià una nova estada a Perpinyà, on ja estigué del 14 de febrer al 5 de març amb l’objectiu de constituir l’Organisme consultiu. Va refusar encapçalar cap candidatura de les que s’havien ofert a incloure’l, ni tan sols per al senat. Volia ser el president de «tots els catalans», és a dir, de «tots els catalans del Principat». Tampoc no volia que l’Organisme tingués cap relació amb les eleccions.

Madrid. La gran notícia va ser la publicació d’acord de formació de la Unió de Centre Democràtic al despatx de l’ex-ministre Leopoldo Calvo-Sotelo. S’hi ajuntaren el Partit Popular, de Pío Cabanillas, que va marginar definitivament José María Areilza; Unión Social Democrática, d’Eurico de la Peña; els Socialdemòcrates Independents, de Casado; la Federació de Partits Demòcrates i Liberals; els Social-liberals, de Clavero Arévalo; Unión Democrática de Múrcia de Pérez Crespo; Unión Canaria, de Olarte; Agrupación Regional Extremeña, de Sánchez de León; Partido Liberal, d’Enrique Larroque; Partido Demócrata Popular, d’Antonio Jiménez Blanco i Ignacio Camuñas; Partido Social Liberal Andaluz, i Federación de Partidos Demócratas y Liberales, de Joaquín Garrigues Walker. A més, se’ls afegirien grups que havien estat en una certa oposició fins a la vigília: Partido Democristiano, d’Álvarez de Miranda; Partit Gallec Independent, de Meilán Gil (de l’Opus Dei); els Progressistes Liberals de García Madariaga, la Federación Socialdemócrata, de Lasuén, i el Partido Socialdemócrata, de Fernández Ordóñez.

Un magnífic exemple d’unió de centre-dreta i centre-esquerra, de gent del règim franquista per arrasar en les eleccions! La guinda final: Suárez finalment anuncià per televisió que encapçalaria la candidatura d’UCD per Madrid.^[509] Amb molt cinisme avisà que aquesta candidatura operaria sense gens de suport de l’Estat.

Dimecres, 4 de maig

La Comissió pro Nobel Xirinacs, el Grup de Captaires de la Pau del carrer d’Entença i el Secretariat del Manifest per al Restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas em demanaren que em presentés com a candidat a senador per Barcelona. Va ésser com un cop de maça al cap. La petició deia:

Vaig demanar vint-i-quatre hores per meditar-ho.

Dijous, 5 de maig

En la vida sovint s’actua més per intuïció que per raons. La intuïció m’obria pas a una solució senzilla: a mi m’era igual presentar-me com no. Volia allò que convingués. Per gust preferia no fer-ho. No s’havien legalitzat tots els partits, no s’havia donat l’amnistia real que es pretenia, la Generalitat no era legalitzada i, davant aquests fets, no havia tingut lloc el menor gest de sobirania honorable abans de participar en unes eleccions per a unes corts alienes que pretenien legislar sobre nosaltres. Tarradellas havia cedit pro bono pacis. Si això era blasmable, més ho era l’actitud dels que no li volgueren fer costat. Si jo, in extremis, cedia, també seria menys culpable que els que havien cuitat a inscriure’s a la cursa electoral els primers de tots, bo i abandonant els altres a la cuneta. Els partits oportunistes forçaven Tarradellas i a mi, cadascú des d’un lloc ben diferent, a prendre semblants posicions inevitables, que per cert no ens agradaven gens. Jo no volia dedicar-me a la política de les altures.

Vaig triar, doncs, un «test» i un jutge. El jutge? El poble. El test? L’article 32 del decret-llei de 18-III-77 de Madrid, sobre normes electorals, exigeix, en el supòsit de candidatures independents proposades per electors, un nombre de signatures proporcional a la població de cada província. Com que Barcelona és una província molt populosa, calien tres mil signatures per avalar la candidatura. Només disposàvem de tres dies per reunir-les. El dia 8, es tancava l’admissió de candidatures. La llei exigia l’acreditació de la identitat dels signants. Difícil operació. Si es recollien les tres mil signatures autentificades en el temps rècord de tres dies era senyal que en la ciutadania hi havia prou interès en el projecte. Altrament, no. Esdevenia un petit plebiscit previ a la consulta electoral. Això em donava una gran tranquil·litat. Es faria allò que el poble volgués.

Però, encara, vaig posar una altra condició d’acceptació, que, com jutjarà el lector, era prou confusa perquè es prestés a discussió si seria acomplerta o no. Les meves condicions foren aquestes:

En aquests moments jo tenia encara pendent la meva proposta feta a l’Assemblea. La meva condició deia que, si no es feia un acte inicial de sobirania, no aniria a les eleccions. Però els que em demanaven que em presentés a les eleccions, ho feien per si fallava la unitat. Em demanaven que si no funcionava la realitat efectiva de la unitat catalana, funcionés la materialitat del testimoni de la unitat. Els polítics es defensaran d’aquesta sortida imprevista tot ridiculitzant el testimonialisme de la meva candidatura. Però quin remei quedava si les altres sortides havien estat bloquejades per ells mateixos? Restaria una petita llum enmig de la negra nit.

Divendres, 6 de maig

Se’m presentaren uns amics a la presó: «Cal que et facis immediatament el carnet d’identitat i el passaport per anar a les eleccions i per visitar Tarradellas, que t’espera». Fins aleshores i, com queda dit, des de l’any 1972 jo era un indocumentat. L’auguri d’una miqueta més de democràcia permetia que jo tornés a ser legal. Equip 122 de Barcelona. Número: 16.310.612. La majoria dels meus conciutadans gastaven els números de més de 30.000.000.

Tot seguit, des del carrer Bruc 26, es posà en funcionament la maquinària de recaptació de signatures. No imagineu una burocràcia mecànica. Bona part del poble bullia en l’ànsia de la unitat. Moltes persones no solament s’adherien, ans també es posaven a buscar-ne d’altres amb un efecte exponencial, com totes les reproduccions biològiques. Si es diu que és molt incòmode governar assegut sobre les baionetes, també es pot dir que és molt còmode actuar d’acord amb la gent.

Exemples: vaig rebre una carta de l’advocat Elies Rogent. «El meu suport no és vàlid. No tinc DNI. L’any 1950 em varen inscriure Elías. No vaig renovar-lo. Malgrat tot, compta amb mi i amb el meu suport moral per a qualsevol cosa». Maria Montserrat Barenys Busquets, del secretariat d’artistes, em deia: «Em sembla molt bé la teva idea de presentar-te com a senador. Coratge. M’hi adhereixo». «El regidor Soler Padró, la candidatura del qual per al senat espanyol va ser refusada per la junta electoral, ha fet pública una carta oberta en què mostra la seva adhesió a la candidatura de Lluís Maria Xirinacs per al senat». La CUPS també m’elegí com a la seva candidatura per al senat, sense exigir-me res. Un anunci pagat per la pròpia butxaca de l’anunciant feia: «Xavier Casassas, identificat amb la posició de Xirinacs, s’adreça als milers de ciutadans que en 1971 donaren suport amb la signatura i el vot a la seva presentació —i la de Joan Barenys— com a candidats a les corts espanyoles, amb l’objectiu de defensar els Països Catalans, la democràcia i els treballadors, per DEMANAR-LOS que donin suport ara a la candidatura de Lluís Maria Xirinacs per al senat de Madrid en el seu intent de representació unitària dels catalans. FEU ARRIBAR LA VOSTRA SIGNATURA A BRUC 26».^[512]

Contraexemples: aquells dies, passejava jo tranquil·lament per la voravia del carrer d’Entença i de cop i volta un cotxe molt accelerat frenà bruscament davant meu i cavalcà damunt la voravia. En sortí d’una revolada Antoni Gutiérrez Díaz, l’home del PSUC a l’Assemblea, i em digué amb vehemència: «Lluís, t’equivoques en presentar-te a les eleccions. En política s’hi ha d’entendre». Entrà al cotxe i marxà rabent sense permetre’m ni tan sols de prendre alè. Molt més parsimoniós, amb la seva característica inclinació lateral del cap, però també ben irreductible, Josep Benet intentà endebades convèncer-me que desistís i avalés l’Entesa dels Catalans. El Guti havia dit: «Ens oposarem als intents d’explotació del sentiment nacional amb propòsits aventuristes. Quaranta anys de lluita al servei dels interessos nacionals de Catalunya ens fan comprensius davant neguits i impaciències, però també ens fan inflexibles davant verbalismes maximalistes que, lluny de fer avançar, podrien obrir el camí a l’aventura i, amb ella, a la involució».^[513] No cal dir en quina mesura jo discrepava d’aquestes paraules.

Dissabte, 7 de maig

Un últim i desesperat esforç d’unitat, ja que l’endemà es tancava l’acceptació de candidats. «Aquests últims dies s’han fet esforços desesperats per formar la Candidatura d’Unitat Nacional per al senat espanyol. Aquesta iniciativa va partir fonamentalment dels no alineats de l’Assemblea davant el fet que les candidatures del senat quedaven polaritzades en dos grups excloents. La idea era que aquesta candidatura fos integrada exclusivament per independents, que poguessin ocupar al senat tots els escons del Principat. Per tant, pensaven presentar candidatures completes per les quatre circumscripcions del Principat.

Les personalitats que havien acceptat ja de formar part d’aquesta candidatura eren: Frederic Rahola, Jordi Carbonell, Josep Dalmau, Lluís Maria Xirinacs, Jaume Sobrequés, Agustí de Semir, Anna Bofill, Eduard Bonet, Ricard Lobo i el president de l’Orfeó lleidatà, Virgili».^[514] Es volia presentar amb un programa simple: exigència de l’Estatut i retorn de la Generalitat de 1931-39 i del seu president Tarradellas. Aquesta candidatura s’hauria constituït únicament si les altres dues haguessin estat retirades i s’haguessin introduït en la nova els independents que formaven part de les altres dues (Josep Benet, Francesc Candel, Pere Portabella, Jaume Sobrequés, etc.). No va ser possible. Ni el PSC-C ni el PSUC no ho van acceptar. «Hom pretenia d’evitar que qualsevol dels altres dos grups pogués fer creure que l’Assemblea avalava aquests dos blocs». De fet, l’Entesa dels Catalans faria mans i mànegues per apropiar-se la representació de l’Assemblea, emprant tota classe de mitjans, com el de pagar-li un deute d’un milió de pessetes.

És curiós l’esforç d’unitat dels no alineats al voltant dels partits que es veien guanyadors. Josep Dalmau era un dels principals promotors de la meva candidatura. Tanmateix, ell, com jo mateix, estava disposat a retirar-la si encara era possible una mínima candidatura unitària ni que fos només al senat. Jordi Carbonell, proper al PSUC, també l’acceptava.

Una reflexió sobre l’unitarisme. Benet m’argüia: «Si vols unitat, en comptes de presentar-te, avala’ns; altrament fas encara més divisió». Però aquest argument, que s’ha repetit manta vegada posteriorment, és fal·laç. Primerament, ells impediren la candidatura unitària. En segon lloc, en feren una, no només no unitària sinó que fins i tot impedien a la majoria dels partits del propi camp de formar-ne part. Després se n’apropiaren el nom i la representació unitària que no tenien. Després volien que els refusats —unitaris i partits— els avalessin. «Si voleu la unitat, per què no entreu tots al meu grup?». Això no era unió, això era egocentrisme de la més pura jeia antidemocràtica. La candidatura d’independents davant aquesta actitud es retirarà. La meva, no.

La vox populi clamava més fort que mai per la concessió de l’amnistia abans de les eleccions, com és preceptiu en el ver pas cap a una democràcia i com sembla que havia promès Suárez. L’endemà es tancaven les llistes i restaven exclosos d’esdevenir candidats els presos, encausats i exiliats. Com volia Franco! Si el 15 de juny no són lliures, ni tan sols podran exercir el dret de vot. Com volia Franco! Però els partits ambiciosos i egoistes no s’esforcen a aconseguir altra cosa que vots, sigui com sigui. Joan Pons Rovira, pare de Josep Lluís Pons Llobet, en una roda de premsa, anunciava una nova setmana per l’amnistia que comença avui, dia 7 de maig, a tot l’Estat espanyol. Deia: «És una aberració que encara hi hagi presos polítics. Si Suárez vol unes eleccions lliures, cal que hi hagi llibertat per a tothom. Ells, que parlen de democràcia, estan mantenint a la presó els mateixos presos caiguts durant el franquisme».^[515] Des del dia 6 fins al dia 8, una cinquantena de companys, familiars i amics de presos, tant polítics com socials, entre els quals es comptaven persones vinculades amb la CNT, FAC i PCE(ml), es tancaren a la parròquia de Sant Josep Oriol de Barcelona per una amnistia total sense exclusions:

Em plau deixar constància d’aquestes reivindicacions que explicaran a un públic desconeixedor del problema les posteriors reivindicacions d’indult per part dels presos no estrictament polítics (presos socials), reivindicació a la qual la major part del poble es giraria d’esquena, sota la demagògica publicitat de la política dominant, amb nom de «seguretat ciutadana». Què més podia desitjar l’aparell de repressió franquista gairebé encara intacte?

Vaig enviar als tancats a Sant Josep Oriol la meva adhesió:

«Em feu enveja en el vostre tancament, en la vostra vaga de fam, en la vostra lluita ferma i directa per l’amnistia. Jo, ací, estic atribolat. M’estiren per totes bandes. Però sabeu que estic lluitant per l’amnistia, que el meu primer punt sempre serà l’amnistia mentre continuï pendent. Endavant! La gran muralla de quaranta anys va caient. Ja han sortit uns quants presos de gran condemna. Ja tenim uns quants partits. Acaben de legalitzar la CNT. Van caient, una a una, les pedres de la gran muralla. Gràcies al poble! No ens aturem!».

A dos quarts de vuit de la tarda d’aquest dia 7, la força pública desallotjà violentament els reunits a Sant Josep Oriol i retirà les pancartes al·lusives a l’amnistia que creuaven el carrer Diputació.^[516] Tot això en vigílies d’eleccions.

En el Principat es van recollir 13.500 signatures i es van trametre al rei d’Espanya certificades notarialment (notari Ignasi Zabala). A Euskadi se’n recolliren dues-centes mil! 645 professors, estudiants i personal no docent de les tres universitats de Catalunya adrecen al Rei un escrit amb la mateixa precisió. També els presos li enviaven instàncies personals en què demanaven l’amnistia total. Les condicions a la presó s’enduriren. Els polítics van ser dispersats. Es prohibí que tres polítics passegessin junts al pati. Dels 34 presos polítics de la Model, encara no processats, uns 20 eren cenetistes detinguts a partir del 30 de gener, i els dos últims, el diumenge 1 de maig. També sis soldats de la USD esperaven l’amnistia.

L’oficina electoral de la meva candidatura, en aquesta mateixa línia, feia públic que havien estat tramesos telegrames per demanar la immediata llibertat dels presos polítics catalans, «en compliment de la promesa del govern», al president del govern, al vicepresident primer, tinent general Gutiérrez Mellado, al vicepresident segon, Osorio, i al ministre de governació, Martín Villa. Vam signar el comunicat, Josep Dalmau, Frederic Roda, Jaume Rodri, Josep Camps, Marçal Moliné, Jaume Ramonet, Mercè Agell, jo i molts altres.

Diumenge, 8 de maig

Finalment Tarradellas, definitivament abandonat pels partits electoralistes —UDC, EDC, CDC i PSUC—, davant el perill de restar marginat de tot el procés de transición, va prendre la decisió ajornada fins a aquest moment de constituir l’Organisme Consultiu, totalment al marge del procés electoral. Una seixantena de persones, de l’Assemblea, de Solidaritat d’Obrers (SOC) i de 19 partits polítics, s’aplegaren a Sant Cebrià del Rosselló, més carregats d’il·lusions que de pes polític efectiu. Des de 1956, el president no havia fet cap acte institucional. Aquest seria el primer. Malgrat el pessimisme per les absències antiunitàries, es prengueren els següents acords:

Mentrestant, a les 12 de la nit es tancava el termini de presentació de les candidatures a les eleccions espanyoles i, amb això, s’encarrilava el final del drama. Al Principat, després del fragor de la batalla de la gestació de les candidatures, les llistes més destacades foren:

La meva candidatura testimonial al senat espanyol finalment reeixia. La secretaria de la meva candidatura notificava, el dia 8: «Després de trenta-dues hores justes d’haver iniciat la recollida de signatures per poder-se presentar com a senador, s’havien ja ultrapassat amb escreix els límits oficials, car es tenien ja quatre mil signatures. Les oficines del carrer Bruc 26, brunzien d’activitat. Centenars de persones de totes les edats i condicions passen a lliurar el seu aval amb un desig unànime de participació en aquesta tasca. Malgrat que la xifra oficial ja sigui aconseguida, pensem continuar rebent les signatures fins avui diumenge al migdia».^[519] A dos quarts i deu minuts d’onze de la nit d’aquest dia 8 de maig, quan només faltaven vuitanta minuts per cloure el termini de presentació de candidatures, Josep Dalmau Oliver i set companys més em presentaren com a candidat a senador. El representant legal era l’incombustible advocat dels marginats, no violents, objectors de consciència al servei militar i «altra gent de malviure», Antoni Pelegrí Partegàs. Les signatures autentificades d’electors proposants, que havien de passar de tres mil només a la «província» de Barcelona, havien assolit la quantitat sorprenent de set mil tres-centes seixanta-dues. Tot un referèndum. Això em donava una certa seguretat en l’encert de la decisió de presentar-me. Com s’ho havia manegat el candidat independent a senador Eduard Tarragona per recollir-ne més de deu mil? També això era un referèndum a favor d’ell?

Aquest mateix dia Salvador Alsius titulava un comentari seu: «Xirinacs: hi ha un futur senador davant la Model?». I afegia: «Alguns polítics estan mosquejats amb Lluís Maria Xirinacs. Una cosa és demanar amnistia i fins i tot fer crides en pro de la unitat. Però d’això, pensen alguns, a fer-los la competència electoral i a posar en evidència llurs punts flacs…». Explica que la meva presentació era condicionada a la no formació d’una candidatura unitària. Explica també la popular i superabundant recollida de signatures en tres dies sense problemes.^[520]

Aquest dia, es reunien a Granollers les assemblees democràtiques comarcals i locals de l’Assemblea per estudiar-ne la situació actual i les perspectives del futur immediat, convocades per les cinc assemblees que habitualment participaven en les sessions del secretariat: les de Banyoles, l’Alt Camp, Granollers, Sant Boi i Osona.

Dilluns, 9 de maig

La periodista Assumpció Colom de Mateo deia també: «Fins ací no ha tingut gaires detractors. Però, ah!, amics: algú l’empenyé a la presentació d’una candidatura per al senat: ara ja se li comença a negar el pa i la sal».^[521]

Immediatament jo feia públic el següent «AVÍS»:

Aquesta és la meva proposta. Si voleu votar-me a mi, cal que vulgueu acceptar aquelles coses que jo proposo. Altrament, quin sentit té la vostra confiança en mi?

Malgrat les crítiques, encara avui crec que la meva posició era correcta i òbvia per a qui cregués que som una nació. Si a Madrid l’oposició havia renunciat a la formació d’un govern provisional democràtic per endegar les eleccions, per què ens n’havíem de privar nosaltres, tenint com teníem un parlament de fet, des de feia més de cinc anys, ben farcit de les persones demostradament més responsables del país? I si les nostres forces polítiques havien decidit fer cap a les eleccions espanyoles, com podien fer-ho si no disposaven d’un poble unit a la rereguarda? Aquests partits, eren només partits espanyols?

Tanmateix, hi havia un element pertorbador que impossibilitaria la reeixida de la meva proposta. Els polítics amb opció real de poder en les democràcies eixides de la revolució francesa tradicionalment han menyspreat el poble i han governat sense el poble. No volen la participació ciutadana. Només conserven el ritual formal dels seus vots, obtinguts pel poder del diner, del control dels mitjans de comunicació, de l’abús del poder que ja es té i per una autolegislació per afavorir-se. Per això es parla de democràcia formal.

En concret, en el nostre cas, el PSUC (pare de la criatura), el PSC-C (en menor grau en aquest moment) i CDC-EDC-UDC ja no volien l’Assemblea. I Tarradellas, que ja havia dit alguna cosa confusa en aquest mateix sentit, va cuitar a constituir l’Organisme Consultiu enfront l’Assemblea i astutament va fer el pas de concedir-li quatre llocs en comptes de dos llocs que concedeix a cada partit, però només un vot. Tota l’Assemblea, només un vot! D’aquesta manera, com podia prosperar la meva proposta de transformar l’Assemblea en parlament provisional? Era una batalla perduda a la bestreta. Però serà bo que tothom es defineixi clarament i pública.

Dimecres, 11 de maig

Frederic Sánchez i Miquel Inglés, ja ex-presos polítics, en aquests dies, escrivien a propòsit de l’amnistia abans de les eleccions: «Es presenten unes eleccions que no cobriran els requisits que la Comissió negociadora de l’oposició considerava en un principi com mínimes garanties d’un joc net. Entrarem al període electoral amb demòcrates en les presons i en l’exili, sense haver tractat de superar les conseqüències d’unes lleis autoritàries, d’un règim social injust, sense llibertat per a totes les organitzacions polítiques i sindicals, sense el restabliment dels estatus d’autonomia, en definitiva, sense llibertats mínimes».^[523] Una bona llista de trampes antidemocràtiques que l’oposició oportunista acceptà. Jo continuava afirmant que una victòria electoral no em faria abandonar el carrer d’Entença en la lluita per l’amnistia.^[524]

Miquel Lladó, en les seves cròniques de Ponent, escrivia sobre l’ambient preelectoral a les terres de l’agricultura: «L’ambient preelectoral esdevé cada dia més dens i palpitant. La tesi de Xirinacs és compartida pels homes del camp: personalitzar la vertiginosa diversitat de partits i d’opinions en una candidatura única. Hom espera el moment de votar amb cert nerviosisme, provocat pel confusionisme regnant. El camperol, que creu en l’aglutinació dels homes del camp en un sol cos cooperatiu, pensa també en una candidatura única per aconseguir la reivindicació base dels Països Catalans: l’autonomia».^[525]

Dijous, 12 de maig

Tots aquests dies sortia en «Avui» un gros anunci en què es reclamaven signatures per a la meva proposta de Generalitat provisional. Alguns, com Daniel López, ja em saludaven com a líder nacional.^[526]

El meu fidel company captaire de la pau Ferran García Fària escrivia durament un article titulat Consummatum est, on deia: «Malgrat els concrets compromisos adoptats fa uns mesos pels partits polítics democràtics de l’Estat espanyol, integrats en la coordinadora que havia de dialogar amb el president Suárez, el diàleg no s’ha celebrat ni els compromisos no s’han complert. S’havia quedat que no es participaria en les eleccions legislatives, si no es concedia prèviament: 1, amnistia total; 2, reconeixement de tots els partits polítics que ho sol·licitessin i 3, restabliment de l’Estatut de 1932, arrabassat per la dictadura franquista. Cap d’aquestes premisses no s’ha acomplert. Tanmateix, els partits s’han llançat frenèticament a fer actes preelectorals malgrat que: l’amnistia només ha arribat a una mica més de la meitat dels processats o condemnats polítics; han restat a la cuneta 67 grups polítics sense legalitzar i l’Estatut de 1932, malgrat el plebiscit popular expressat per més de 200.000 persones en la Diada de Sant Jordi proppassada a Barcelona i massivament a altres ciutats, viles i pobles de Catalunya, no ha estat retornat… Que ningú no s’enganyi. L’única responsabilitat de la derrota del poble caurà exclusivament en els dirigents que, per les seves foraviades ambicions personals i miopia política, ens conduiran al desastre».^[527]

Divendres, 13 de maig

La situació dels presos bascos era dramàtica. Semblava ja segur que no es donaria amnistia abans de les eleccions. Els considerats responsables de delictes de sang segurament serien expatriats. Una colla d’expresos i familiars bascos em van venir a veure al carrer d’Entença. A Barcelona, els presos que restaven, especialment els cenetistes, se senten abandonats pels partits. Va fer-se una nova tancada a l’església de Sant Miquel del Port a la Barceloneta. El temple era ple de cenetistes i de bascos residents a Barcelona. A aquests darrers vaig adreçar-los una salutació:

«Tot i residir lluny de la vostra terra, amb aquell braó característic del vostre poble, insistiu col·lectivament en la consecució d’aquesta amnistia total que és la porta de la llibertat. És una gran alegria per a mi. Us sento ben a prop de la meva inacabable lluita. Tots plegats hem arrencat una bona colla d’anys de presó a aquest règim nefast, sempre famolenc de sang i de repressió. Falta encara el més difícil, però anem vencent i l’enemic es bat en retirada. Cada dia que passa es veu obligat a cedir en alguna cosa. Sempre amb vosaltres, Ll. M. X».

Confusionàriament, era presentada Entesa dels Catalans com a la candidatura més unitària. Josep Benet invità les altres candidatures a unir-nos a la seva. Però Democràcia i Catalunya proposà el mateix per la seva banda. Hi havia dos galls al galliner. També és interessant fer constar ací les següents paraules de Josep Benet, capdavanter de l’Entesa: «La nostra candidatura és unitària i per tant el seu programa s’inspira en els quatre punts programàtics de l’Assemblea».^[528] Fets posteriors farien veure com es va enganyar l’electorat amb aquesta afirmació.

Dissabte, 14 de maig

Núria Albó, futura alcaldessa democràtica de La Garriga, va escriure en contra de la meva candidatura, perquè no la trobava «gaire adient en un país on l’excessiva intervenció clerical en política ha estat tan perjudicial». Provocà una allau de protestes. ¿No sabia Núria Albó que els mals del clericalisme polític d’antany eren deguts a la intromissió de la jerarquia com a tal en el terreny polític i que ara, en canvi, la jerarquia manifestava la seva voluntat de no intervenir i que no intervinguessin els clergues com a tals en la política? Durant els dies de la meva senadoria no vaig rebre cap consigna de cap estament eclesiàstic, ni vaig actuar mai com a eclesiàstic. O és que els sacerdots han d’abdicar la seva humanitat per ser-ne?

Va alçar-se una densa polseguera de cartes als directors dels diaris contra Núria Albó.

Diumenge, 15 de maig

Considero que va ésser la jornada més decisiva d’aquells dies i de cap manera una petita etapa més de la llarga, confusa, intricada i secreta sortida del franquisme. Es reuní la XIX permanent de l’Assemblea a instàncies meves per decidir sobre la meva proposta de parlament provisional. Ja el fet de l’assistència de només cinquanta-tres delegacions (el nombre de delegats, un centenar), aproximadament una quarta part de les existents, constituí un signe ben clar del boicot que s’hi exercí per part dels que —en condicions de controlar moltes delegacions— estaven en contra de la proposta. Jo hi vaig assistir per defensar-la. La sessió començà a dos quarts d’onze del matí. Una sèrie de maniobres d’entreteniment —mocions prèvies— anaven endarrerint el moment d’obrir el principal punt de l’ordre del dia. S’hi introduïen temes com els greus fets del País Basc o l’amnistia total, tots prou urgents, certament. Catalans i bascos continuaven tancats a Sant Miquel del Port de Barcelona.

Finalment, vaig començar:

L’historiador gironí Jaume Sobrequés, aleshores delegat de les institucions municipals de cultura de Barcelona, m’havia vingut a veure els últims dies al carrer d’Entença per aprofundir la meva proposta, envers la qual es manifestava molt interessat. Ara, davant la permanent reunida, feia una explicació sobre els punts en què el meu projecte podia considerar-se «constitucional» i valorava la proposta en el sentit que tenia en principi una barreja de propòsits ja assolits en altres temps històrics: el govern provisional instaurat després del 14 d’abril de 1931 i el definitiu després que, el setembre de 1932, entrés en vigor el text de l’Estatut. En deixar anar jo aquelles paraules dures: «Els catalans que menen certs partits no són verament demòcrates», Miquel Sellarès, en nom de CDC, replicà vivament que la vera representativitat es demostraria amb els resultats electorals, tot ignorant l’antidemocraticitat de molts aspectes d’aquestes eleccions i el fet que es fessin a Madrid abans d’una autodeterminació dels catalans. Es mostrà en contra de les votacions indicatives de l’Assemblea. Fou esbroncat per la concurrència.

En el debat es veié que la majoria era a favor de la meva proposta. Gent com Salvador Casanova o Empar Pineda bregaren fort en la seva defensa. Però la taula, ocupada com sempre pels homes representants o propers a CDC (Miquel Sellarès), PSC-C (Salvador Coromina) i PSUC (Pere Portabella), introduí subreptíciament, com qui no diu res, un factor decisiu que ho distorsionà tot: la possibilitat que no fos debatuda en la permanent l’aprovació o no d’aquesta proposta, sinó que es passés aquesta comesa a la segona sessió plenària de l’Assemblea. La primera i fins ara única sessió plenària havia tingut lloc el 7 de novembre de 1971.^[529] De fet, es tractava d’un subtil ajornament de la qüestió, en un moment en què el factor temps era decisiu. Qui dia passa any empeny. Calia evitar de fer un acte de sobirania abans de les eleccions espanyoles. Precisament, el rei d’Espanya rebia ara Anton Cañellas, la primera entrevista amb un representant de l’oposició democràtica del Principat, en la qual prometia el restabliment de la Generalitat i de Tarradellas per a més endavant.^[530] Els catalans no elegirien rei. El Rei triaria els Països Catalans que ell volgués. Un rei, fins ara il·legítim, que en el dia 14 de maig, finalment, havia rebut al palau de la Zarzuela de Madrid, de mans del seu pare Juan de Borbón, els drets dinàstics per renúncia d’aquest.

L’espanyolisme dels partits al·ludits restava palès. Si la decisió es prenia en la sessió plenària, caldria una altra sessió per realitzar la proposta. Tarradellas no era convocat a la segona sessió. En cas que fos aprovada la proposta, caldria fer-ne una tercera. Impossible abans de les eleccions! Proposar, doncs, aquesta possibilitat era voler negar l’acte de sobirania. I acceptar-la, negar l’acte de sobirania.

A mitja tarda es votà —sempre es tractava de votacions indicatives— i el resultat donà 38 vots a favor de celebrar la segona sessió plenària abans de les eleccions per decidir sobre la meva proposta, 10 abstencions, entre les quals la del PSC-C, i 4 vots en contra, els de CDC, PSOE, PSUC i Joventuts Comunistes. Semblava una victòria de la proposta. Victòria pírrica, com hem assenyalat. Es nomenà una comissió per preparar la segona sessió per al dia 29 de maig.

L’organisme consultiu de Tarradellas —dissenyat com una mena de confús i tàcit parlament provisional—, paral·lelament, continuava endavant, com hi continuaven els partits «espanyolistes», adelerats a preparar la cursa electoral. La permanent nomenà els seus quatre representants a l’inútil organisme de la Generalitat: Ricard Lobo, Agustí de Semir, Elisabet Mas i Joan Guinovart.

La tensa permanent es tancà a les nou del vespre. Ja era ben fosc! Francesc Cusí resumia: «El debat de més de quatre hores acabà amb un desplaçament».^[531] Una insuportable tristesa m’envaïa.

En un document immediatament posterior, signat per CDC, FNC, PSC-R, PSOE, PSC-C, PSUC, UGT i CCOO, es deia que no es compartia la decisió de la darrera permanent (mals perdedors!). Al·legaven falta de quòrum en l’assistència per prendre decisions i falta de temps per preparar la segona sessió. Malgrat això, acceptaven la convocatòria, però en canviaven el contingut (!): un ampli debat sobre el paper de l’Assemblea en el nou marc històric que es faria en dues fases: l’obertura, el 29 de maig, i la clausura, la segona quinzena de juny,^[532] després de les eleccions.

Aquella mateixa nit, autèntica nit, temps rúfol, engripat jo perquè somatitzo aviat les meves hores baixes d’esperit, vaig emprendre una irreflexiva, absurda, dolorosa i desesperada vaga de fam. La primera acció meva en què els adversaris eren els meus antics companys de lluita antifranquista. No seria la darrera. A partir d’ara, l’enemic «nacional i de classe» era més a prop. Aquest dia marcava un canvi fonamental de la lluita. La mort en la nostra societat no només amenaçava des de fora. També ascendia feréstega des de dintre. Abans d’estirar-me al llit, vaig escriure’n el comunicat:

Dilluns, 16 de maig

La comissió preparatòria de la segona sessió plenària, reunida amb tota diligència, n’emet la convocatòria oficial per a les deu del matí del dia 29 de maig.

Ja es deia, sense amagar-ho gaire, que el PSUC havia decidit proposar desfer l’Assemblea en la segona part postelectoral de la II sessió. La creia inútil, després de les eleccions. Els responsables d’aquest partit foren els primers jutges que sentenciaren a mort l’Assemblea, que era en aquells moments plena de vida, de sentit i de força. Calia no entrebancar Santiago Carrillo, en la seva missió de «pacificador d’Espanya», pactada amb Suárez, amb intempestives mobilitzacions populars al Principat. Durant la campanya electoral, CDC i PSC-C ja cuitarien a fer emmudir el PSUC. «Si la gent sabés que volem desfer l’Assemblea, ningú no ens votaria».

Dimarts, 17 de maig

González Casanova, del PSC-C, m’obsequià amb un article on considerava dos errors meus: la meva candidatura al senat de Madrid i la meva proposta de Generalitat provisional (error més greu, segons ell). «Ambdós errors neixen, segons la meva opinió —diu—, d’una visió irreal de la política catalana i espanyola: només interessen un sector de partits i grups, molt respectables, però que no han sabut representar eficaçment la voluntat popular d’un canvi democràtic per vies no insurreccionals».^[533] M’avisava que alguns m’empenyien al cabdillisme carismàtic. I creia que desprestigiava l’Assemblea i que la llançava a «una delirant política insurreccional» sense suport de la població i amb refús explícit de l’únic camí democràtic viable: les eleccions. Tota altra cosa és ajudar l’adversari.

Jo creia exactament el contrari. El cabdillisme, el practicaven els partits que manipulaven l’Assemblea. No era veritat que abans de les eleccions democràtiques certs partits haguessin «sabut representar eficaçment la voluntat popular». El crit popular creixent de «Som una nació» palesava la voluntat popular d’afirmació clara de la nostra sobirania. Això obligaria tots els partits a manifestar-se partícips del catalanisme més pur durant la campanya electoral. I això exigia una resposta clara dels líders polítics. Qualificar d’insurreccional el prudent acte de sobirania que jo proposava era acceptar com a legítim el sistema vigent, abans que cap elecció el ratifiqués. «La meva proposta no és insurreccional, llevat que es consideri que el procés seguit pel PCE per aconseguir la seva legalització també ho és».^[534] Pensava que era ingenu políticament voler anar a Madrid sense cap rereguarda de força. Damià Escuder preguntava a Pujol: «No has pensat mai que el poble català, el votant i tu mateix, “necessita” anar sostingut i protegit per un “parlament provisional”, si és que vols un triomf autèntic per a Catalunya?».^[535] Creia jo, finalment, que els valedors de l’adversari eren els que s’avenien a totes les condicions antidemocràtiques imposades per Suárez a l’anomenat procés de reforma. González Casanova passava a engrossir el bàndol dels adversaris.

Dimecres, 18 de maig

Els diaris es feien ressò de la meva vaga de fam. Havia mantingut silenci durant dos dies tot esperant la resposta a la meva interpel·lació directa a determinats dirigents polítics. No volia atacar ningú. Atribuïa la manca de respostes a la feinada electoral dels partits.^[536] No volia que la segona sessió de l’Assemblea representés una escissió de la unitat. Aquesta proposta meva, si no obtenia consentiment, no era viable. No volia tampoc pertorbar les eleccions. Volia dotar la representació catalana a Madrid d’una imprescindible rereguarda real i que era destinada a créixer de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó. Altrament, la correlació de forces ens arrossegà a allà on no volíem.

Ahir plovia a bots i barrals. Jo estava mal arrecerat davall una cornisa. La grip em feia tremolar. Fred humit. Vaig veure que sota un paraigua se m’acostava Jordi Pujol en persona, aquesta vegada també com una nit de gener de 1971 dins un abric gruixut. «Lluís, he vingut a retre homenatge al teu gest. No pensis que sóc insensible a la teva vaga de fam, però vull dir-te personalment que ni jo ni el meu partit no acceptarem la teva proposta. No perdis temps ni forces amb nosaltres. I opino que els altres partits que s’hi oposen continuaran en llur actitud. La teva proposta no té sortida». Jo li vaig fer: «I per què us hi oposeu tan decididament?». Tot mirant-me fit a fit em digué: «Perquè cadascú de nosaltres vol manar».

Cap altre representant dels partits interpel·lats no em digué res. Empesos pels periodistes, alguns feren declaracions als diaris, enmig de grans lloances a la meva persona:

Avui són proclamades les candidatures per la circumscripció de Barcelona; divuit per al congrés i vuit per al senat.^[538] Els capitostos —que han girat l’esquena a Tarradellas i a l’Assemblea— hi figuren en primera fila. Com deia Josep Dalmau, que també discrepava de la meva proposta, «els partits, en aquests moments, ja són màquines llançades cap als seus objectius». La veda d’escons ha estat llevada. I afegia Dalmau: «La candidatura de Xirinacs supleix allò que els partits no han pogut aconseguir: una candidatura del Principat sense mistificacions».

Per tancar adequadament aquell infaust dia 18 de maig de 1977, cito un paràgraf d’una carta adreçada, aquell mateix dia, per Manuel Jiménez de Parga, segon de la llista electoral d’UCD per Barcelona —després de Carles Sentís—, a Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, expressament alliberat del seu ministeri per Suárez a fi de dedicar-se de ple al partit en el procés electoral: Aunque arrecie estos días la campaña catalanista, no creo que haya motivos para tomar el asunto en serio. Se trata de una finta electoral. Veinte años aquí me han enseñado que estos catalanes hablan más que hacen.

En l’inici de la campanya electoral, Jiménez de Parga digué: «Repto els altres partits polítics que em demostrin qui és més sucursalista. Jo mantinc aquí que l’opció catalana menys sucursalista és la nostra (UCD)».^[539] Quines coses que es deien!

Dijous, 19 de maig

Mentrestant, l’amnistia era pràcticament oblidada pels partits. A Euskadi les coses s’encrespaven. Es temia una «ulsterització» d’Euskadi, però els partits no es movien.

Les manifestacions reduïdes i puntuals a la regió de Barcelona eren reprimides amb feresa. En canvi, el PSUC reuní cent mil persones a Gavà per la seva «Festa de la legalització».

A mi em venien a veure fins i tot policies, guàrdies civils i funcionaris de presons de paisà que em simpatitzaven. Dins la Model, aquests funcionaris pro amnistia, pro indult i pro democratització de les presons eren sotjats pels seus companys. Luis García Esquivada, inspector de primera classe del cos general de policia, adscrit a Barcelona a la segona brigada regional d’investigació, fou suspès provisionalment de funcions i restà pendent de resolució de l’expedient disciplinari que se li obrí per la suposada falta greu d’uns comentaris informals fets amb els seus companys en què es manifestava partidari d’una amnistia total «sense retallades». Creia que més de la meitat del cos pensava com ell.^[540]

Divendres, 20 de maig

Meteorologia endimoniada. Vent. Fred. Pluja. L’horta de Barcelona feta un llac. Un mort a Vilanova i la Geltrú. Cinquanta hores de pluja seguida a Girona. Cinquanta milions de pessetes de pèrdues de cireres al país de les cireres, Sant Climent de Llobregat.

Acabo la vaga de fam. Ho comunico a la premsa:

«Al cap de cinc dies d’haver iniciat una vaga de fam, en condicions molt adverses, amb la intenció que els grups polítics que s’oposen a la formació d’un parlament provisional abans de les eleccions reflexionessin sobre llur actitud, hi poso fi perquè crec que hi han reflexionat, com algun d’ells m’ha manifestat, i vull fer un acte de confiança en llur sentit de responsabilitat davant la propera sessió plenària del dia 29. Cal anar a aquesta sessió en un clima serè i no crispat. Tampoc no volia abandonar la meva vetlla davant la Model en favor de l’amnistia i les difícils condicions m’hi haurien obligat si persistia en la vaga. Agraeixo de tot cor el suport incondicional dels que en aquests dies m’han acompanyat».

E. A. P. es congratulà que abandonés la vaga. El seu argument: «Amb Franco, sí. En la democràcia, la lluita política cal que sigui més seriosa, més eficaç, més responsable».^[541] Per ell, com després per la majoria, ja teníem democràcia. Tota una victòria de l’habilitat d’enganyar de Suárez. Per ell tota la lluita no violenta dels joves de la democràcia alemanya dels anys setanta contra les instal·lacions militars era absurda. La lluita mundial dels objectors, també. A part que en el cas d’ús de la no-violència en sistemes autoritaris aquesta mena de lluita sigui poc seriosa, ineficaç i irresponsable! Pobre Gandhi! La llei mai no encalçarà la justícia. En tots els sistemes, per legals que siguin considerats, sempre es donen injustícies que justifiquen l’ús de procediments legítims però il·legals. Alguns esdevenen tan eficaços com ineficaços poden arribar a ser molts procediments legals. Amic E. A. P, contra la consciència no es pot fer res.

Dissabte, 21 de maig

Sobre el tema de la celebració de la segona sessió plenària de l’Assemblea, el PSUC va sorprendre l’opinió pública. Volia que s’ajornés fins després de les eleccions, en comptes d’acceptar la data acordada del 29 de maig. Proposava l’octubre! Alhora, presentà un estudi sobre les funcions de la instància unitària a desenvolupar en el període postelectoral.^[542]

Sobre el tema de l’amnistia, feia dos dies que el PSC-PSOE condicionava la seva continuació en el procés electoral a la posada en llibertat dels presos polítics encara empresonats. Ahir, la mateixa formació política enviava al president del govern espanyol el següent telegrama: «Considerem indispensable la immediata llibertat presos polítics abans obertura període electoral».^[543] Aquest mateix dia va respondre el consell de ministres de Madrid amb una mesura de commutació de la pena de presó per la d’estranyament (exili) a qui ho demanés. Resposta salomònica. Els que ho vulguin quedaran en llibertat, però a l’estranger, on, a més, no podran votar. D’amnistia, res. El mateix dia el rei d’Espanya rebia el PSOE —Felipe González i Javier Solana—. El PSC-PSOE aniria a les eleccions.

Diumenge, 22 de maig

Tot s’accelerà en l’inici d’aquesta setmana que era la del començament de la campanya electoral. Sortien anuncis en diferents diaris demanant ajuts de diverses menes per a la meva candidatura parlamentària. Ja el dia 21, s’havia publicat una completa justificació de la meva candidatura, signada per Josep Dalmau, del grup de no alineats, en bona part tot responent a l’article de J. M. González Casanova.^[544] Avui rebo una simpàtica comunicació escrita a mà en un full quadriculat arrencat d’un quadern escolar que fa així: «Amunt el nostre país. Et fem costat. Fem costat a tot allò digne i honrat de cara al poble. Amb les presses hem deixat un disc que teníem signat per a tu. Quan sigam aquí, la pròxima vegada, te’l passarem. Una abraçada ben forta. Vixca els Països Catalans!». Signen Els Pavesos, grup del País Valencià.

Dimarts, 24 de maig

Inici de la campanya electoral. Per a alguns partits la resta de preocupacions són punyetes. Ja he dit que eren com llebrers darrere la llebre mecànica muntada per Suárez en el canòdrom electoral. Sense resistència de cap mena. Una pura pena! UCD, el partit del govern de Madrid, farà pocs mítings. Adolfo Suárez, el president, explicà a Alfonso Osorio, el vicepresident, que confiava plenament a guanyar perquè tenia la televisió.^[545] Digué repetitivament per la pantalla màgica: «Puc prometre i prometo». Tanmateix, per reblar el clau, prenia mesures, ben antidemocràtiques en aquell moment, com apujar les pensions de la seguretat social.^[546] I deia que coincidia «amb aquells que, des d’una perspectiva de desenvolupament democràtic, aspiren a una institucionalització de les regions».^[547]

En el pol oposat, la meva candidatura, sense cap dubte, purament testimonial —un sol vot i en el senat, què podria aconseguir?—, esdevindria l’esperó incòmode que atiaria els altres a afinar la nota. Quan les coses són clares no calen testimonialismes. Quan les coses són tèrboles i boiroses calen fars de llum groga especial. La boira no era pas culpa meva. Vaig enviar a la premsa el següent comunicat:

Era una campanya sui generis. Semifeixista, semidemocràtica. Tots plegats sense experiència i alguns amb una ambició desmesurada i incondicionada. Hi havia aspectes ben divertits. Una exposició dels primers candidats en el dia de llur primera comunió. O bé una periodista nord-americana que em preguntava si jo tenia assessor d’imatge o si havia pensat en el model de camisa per sortir a la televisió. I em confessava que els altres caps de llista enquestats tampoc no curaven gaire de llur imatge.

Jo havia posat com a condició que no m’ocuparia de la campanya i que no em distrauria de la vetlla per l’amnistia. Les presons encara retenien molts polítics. La meva candidatura convocà una roda de premsa en el bar «Model» del carrer d’Entença. Els periodistes em preguntaven: «No penses que aquesta presentació teva (davant la Model) com a candidat pot anar en detriment de la teva imatge?». (Sempre el carai de la «imatge»). Els responia ingènuament: «És un fet real que la gent actua segons el model que té. En aquest cas, la meva actitud política s’entronca en les raons religioses». Em deien: «Has pensat, en el cas que surtis elegit senador, quina llengua empraràs al senat?». «Mireu —els vaig fer—, no vull anar a Madrid a inventar-me els Països Catalans, sinó a servir— los. Jo, aquest tema, el tractaria abans en el parlament provisional per prendre una posició en comú». Sobre la segona sessió plenària m’esplaiava així: «No podem anar a Madrid sense tenir resolta la condició parlamentària pròpia: seria com un cos que funciona sense cap si s’accepta que som un fet nacional i no regional. El mal és que des de fa quaranta anys nosaltres estem funcionant com un cos sense cap i sembla que ens hi hem acostumat».

Els titulars deien: «Xirinacs: campanya electoral diferent». Josep Dalmau manifestà en la roda de premsa: «Anticampanya podria anomenar-se, primerament perquè no tenim diners. El fonament de la nostra campanya serà l’ajut que la gent senzilla ens pugui donar. Ara ja comptem amb publicistes i tècnics en comunicació que ens donen suport. Els darrers dos dies, i pels anuncis que hem publicat a la premsa, ja hem rebut unes sis-centes mil pessetes i ens han ofert vuit locals diferents per muntar-hi la nostra oficina electoral. Volem fer constar que els possibles errors en la campanya no volem que s’imputin al candidat, sinó que la responsabilitat, si la seva imatge (sempre la “imatge”!) fos desvirtuada, se’ns n’hauria de passar compte a nosaltres».^[548]

No sé si ara com ara cal relatar un últim i desesperat esforç de la comissió de la meva candidatura per assolir, per la circumscripció de Barcelona, una representació unitària a Madrid. La proposta, traslladada als partits afectats, era de fondre les tres candidatures —l’«Entesa dels catalans», «Democràcia i Catalunya» i la meva— en una, formada per Francesc Candel de la primera, Miquel Coll i Alentorn de la segona i jo de la tercera. La resta d’aspirants d’aquestes candidatures per Barcelona es retirarien.

Jo no vaig intervenir directament en la campanya. Recordo que Jaume Rodri era una font permanent d’idees imaginatives. El cartell amb la meva cara era un adhesiu de quatre per vuit centímetres, però amb un gran contrast de colors que cridava l’atenció i feia acostar per veure de què es tractava. Res de tanques de sis metres quadrats. En deien el «micropòster». Apareixia també en les capses de mistos. Un altre cartell ho era per una banda i es podia fixar a les parets. Per l’altra era un interessant diari de notícies del procés de la «meva» campanya electoral. Recordo que s’obtingué un préstec de Banca Catalana avalat per unes quantes persones de nom. Jo no vaig avalar res. Com digué Josep Dalmau, se’ns oferí un publicista notable, Marçal Moliné, del despatx «Moliné, Monfort, Lorente, Borsten, SA». Crec que no cobrà res per la seva competent col·laboració. Li semblà una bona opció invertir la major part dels diners en falques radiofòniques. «Tinc —deia molta confiança en la ràdio. Tot ho hem bolcat allà». És curiós que en general els polítics vigilin molt la televisió i els diaris, però poc la ràdio. En canvi, són molt amples les capes de la població que l’escolten. Els resultats cantaren. Oh, ironies del destí!, no sé si és cert, però algú em digué que en el mateix despatx es dissenyaven les candidatures de CDC-UDC, PSC-PSOE i la meva. Als espais oficials de televisió i als pocs mítings que vaig fer es brindà a acompanyar-me Frederic Roda, amb la seva mestria en el tracte de la presència pública. Jaume Ramonet, provinent d’Esquerra Republicana, féu d’enèrgic secretari de campanya. I Antoni Pelegrí funcionà a la perfecció com a representant legal. Em deixo al tinter una munió d’altres destacats col·laboradors.

Però cal afegir en honor a la justícia que el procés desencadenat per uns pocs va prendre com el foc. S’escampà, incontenible. Reeixiren innombrables iniciatives espontànies en els àmbits més inversemblants i en els més inaccessibles. Val a dir que jo feia anys que, per la meva forma de lluita no violenta de desobediència civil, actuava sempre en públic i per això ja tenia mitja campanya feta, mentre que la majoria dels líders polítics, per la seva forma de lluita, havien hagut de romandre anys i panys en la més negra clandestinitat.

Aquest dimarts, governació va suspendre el míting que havia decidit celebrar l’Assemblea, en la seva darrera permanent, a favor de l’amnistia total i de la legalització de tots els partits polítics. Hi havia de parlar Agustí de Semir sobre l’amnistia, Josep Badia en nom dels partits no legalitzats i un representant del País Basc.

En el mateix dia va reunir el secretariat de l’Assemblea amb caràcter extraordinari per estudiar la complexa situació que s’estava creant a l’entorn de la segona sessió plenària. A més de la meva proposta, ja n’hi havia dues més sobre la taula, com he deixat dit més amunt. Tot plegat va ésser estudiat pels diversos partits polítics, per les agrupacions territorials i per la comissió creada especialment per preparar la segona sessió. A cinc dies de la segona sessió plenària, el secretariat encara no havia donat cap directriu de com se celebraria.^[549] Quina diferència amb l’acurada preparació de la primera sessió!^[550]

Dimecres, 25 de maig

Madrid. Alfonso Osorio explicà que ja el 21 de març l’havien visitat Carles Ferrer Salat, Joan Mas Cantí i Carles Güell de Sentmenat, tots ells del Centre Català i homes de negocis, per apressar-lo en el tema de l’operació Tarradellas, «moderada personalitat» a llur criteri. Endebades. Tot i la convicció d’Osorio en aquest sentit, Adolfo Suárez no en féu cas. Digué que Tarradellas només representava un petit sector de la burgesia. Avui, dia 25 de maig, era el dissenyador mateix de l’operació Tarradellas, Manuel Ortínez, qui, esfereït pel possible resultat de les eleccions, agafà la ploma i va escriure, nerviós, al vicepresident Osorio una carta on augura en el Principat un fracàs de la UCD i el triomf d’un catalanisme incontrolat des de Madrid. Deia que podia resultar explosiva la reunió de la majoria dels elegits presidida per Tarradellas i recomanava una curiosa llista de noms per a la designació reial de senadors que es preparava.^[551] Però Pujol tenia línia directa amb el president espanyol, mentre que Ortínez només en tenia amb el vicepresident. I Suárez creia que si no guanyava la UCD guanyaria Pujol i aquest fou lligat i ben lligat per la bona cara de Suárez.

L’operació Tarradellas va ajornar-se per a molt després de les eleccions, quan Madrid veiés que no solament no havia guanyat la UCD, sinó que ni tan sols havia guanyat Pujol, home de confiança de Suárez. I el Principat restà a mans dels socialistes, l’oposició d’UCD.

Dijous, 26 de maig

Una colla de partits convocats per UDC acordaren d’evitar agressions verbals entre candidats. Ja abans els socialistes del Principat havien obert boca en aquesta mateixa direcció. Havien promès que no pensaven atacar les persones ni aturar-se en llurs circumstàncies històriques i professionals.^[552] Aquest acord, que no sempre fou complert, era en principi un acord positiu. Però inicià una operació que adquirí proporcions gegantines d’encobriment del passat històric, incloent-hi l’etapa d’eixida del franquisme, que danyarien profundament les generacions subsegüents. Ja no sabran qui havia estat qui. I tant les actuacions feixistes fetes durant el franquisme com les actuacions infidels i traïdores de l’oposició quisling durant l’inici postfranquista no impediren que els que les havien perpetrades esdevinguessin els amos de la nova situació dita democràtica.

El PSUC tornà a subratllar la necessitat d’arribar a una candidatura unitària per al senat.^[553] També això en principi estava bé. El principal responsable de la falta d’alguna forma d’unitat era el partit UDC, que no havia volgut de cap manera unir-se amb els comunistes. Però els socialistes i comunistes tampoc no hi van ajudar gaire amb llur Entesa dels Catalans. Primerament, perquè volien ser ells l’eix de la candidatura unitària. Volien que pleguessin les altres, tot donant acollida en la seva alguns dels altres partits. En segon lloc, el nom d’Entesa dels catalans era confusionari si només l’usufructuaven uns pocs partits. Altra cosa fóra si s’haguessin dit «Per l’Entesa dels catalans» o «Entesa d’uns catalans». I en tercer lloc, taxativament van excloure tot partit a llur esquerra. Per acabar-ho d’adobar, pretengueren heretar l’Assemblea i fer-se responsables de la consecució dels aspectes que restaren pendents dels quatre punts fundacionals.

D’altra banda, en la mateixa reunió —la darrera en recerca de l’unitarisme al senat—, Josep Benet remarcà que la proposta feta per la comissió pro Nobel, que donava suport a la meva candidatura en el sentit d’agafar un candidat de cadascuna de les tres coalicions —Francesc Candel, Miquel Coll Alentorn i jo—, «no era viable perquè només s’emmarcava en la circumscripció de Barcelona i el que calia era que el sentit unitari es donés en les quatre circumscripcions del Principat».^[554] Amb el cor a la mà, no crec que aquest fos el motiu del refús.

Divendres, 27 de maig

La meva candidatura ja té local, passeig de Sant Joan, 8, de Barcelona, espaiosa planta a peu pla i oberta al carrer que s’inaugura avui. Anava coronada amb un cartell de 25 metres quadrats, amb l’efígie meva de dos pisos d’altura, obra d’Eladi Duc, que no m’agradava gaire, i el rètol «XIRINACS AL SENAT». Assistiren a la inauguració uns dos-cents col·laboradors de la campanya. Anaven arribant adhesions. La Candidatura dels treballadors (ORT) al congrés, representada pels tres candidats, Miquel Luciano Casadevall, Victòria Armendàriz Jusué i Maria Josep Tugues Orts, m’ho comunicà davant la presó. Recomanaven votar-me a mi per al senat. La mateixa cosa féu Reforma Social Catalana.^[555] Dies després m’arribà el rumor que les moltes peticions de militants van fer que CDC permetés als seus poder deixar de votar un dels seus candidats per votar-me a mi. Aquesta generositat se’m presenta com una cosa inaudita en una formació política que tenia moltes probabilitats de triomfar. Una perla en un fangar.

Jo cremava els darrers cartutxs per la meva proposta d’acte de sobirania. Aquest dia, vaig abandonar el carrer d’Entença a mans dels fidels companys Captaires de la Pau i, d’acord amb ells, vaig anar a entrevistar-me amb el president Tarradellas a Perpinyà.^[556] La cita era preparada pel sol·lícit matrimoni Esteve Genovès-Carme Avellana, que m’hi dugué amb el seu cotxe. Rebuda de grandeur. Em vaig sentit tractat com un cardenal. L’entrevista durà sis hores. Vam dinar junts. Ell invitava amb la més exquisida cortesia. Vam repassar la situació. El vaig informar detalladament de la meva proposta de constitució d’un parlament provisional en la segona sessió de l’Assemblea del dia 29 de maig. Ell es manifestà disposat a tot, a condició que no es tractés d’aventurismes. Quina por li feia la meva proposta! Calia comptar amb la unitat de les principals forces. I ací abaixà la guàrdia, abandonà aquell llenguatge de vellut que emprava en les seves declaracions públiques quan parlava dels partits dissidents. Especialment perdé la continència quan parlà de Jordi Pujol. Em deia que l’havia destinat per a dofí seu i que l’havia traït. M’arribà a dir que Pujol havia fet els diners de Banca Catalana gràcies a la protecció de Franco, que frenava, policialment i prohibint els sindicats, les reivindicacions dels assalariats de la seva Banca. Per a ell, Pujol era l’obstacle. Vaig tornar a Barcelona amb la bona consciència d’haver intentat la unió a un elevat nivell. Però la impressió era que Tarradellas tenia lligats mans i peus.

Finalment, el mateix dia, el secretariat de l’Assemblea aclarí els detalls organitzatius de la segona plenària a celebrar demà-passat, diumenge. El procediment es definiria en la mateixa sessió. A més de Portabella, Sellarès i Coromina, en la taula, hi figurarien Guinovart, per les comarques, i un membre dels no alineats. Per la importància de l’esdeveniment hi foren invitats «nombroses entitats i personalitats per tal de cobrir tots els aspectes de la vida social i política».^[557] Hi van acudir companys representatius del País Valencià, les Illes, Catalunya del Nord i Andorra. També els antics consellers i diputats de la Generalitat que encara vivien, els rectors de les tres universitats de Barcelona, alguns partits polítics catalans no integrats en l’Assemblea, el Congrés de cultura catalana i Frederic Rahola, representant del president Tarradellas.

La comissió organitzadora reclamà a les delegacions: «Feu tots els passos que calgui per poder assistir a la reunió amb el mandat suficient i ampli del vostre grup, organització, assemblea democràtica, etcètera, a fi d’assegurar una màxima operativitat a la sessió».

El màxim de representants per grup era de tres persones. Feia una crida «atesa la importància cabdal de la plenària en el gran moment històric que passa el poble català» per fer conèixer l’acte «a fi que la sessió pugui ser allò que realment ha de ser: l’autèntica voluntat del poble català». Consciència del moment no en faltava. I obertura de convocatòria tampoc, en un ambient on la censura i la clandestinitat ja havien saltat pels aires. Tots els diaris anunciaren l’esdeveniment. Cap ciutadà no en podia al·legar ignorància. Realment, la segona sessió esdevenia per si mateixa, en aquella irregular situació, un ver parlament provisional. En aquest moment el seu abast anava molt més enllà de la voluntat inicial del seu primer gran promotor, el PSUC. Les posicions que s’hi prenguessin generarien greus responsabilitats històriques. L’ordre del dia deia: «Plantejaments programàtics i organitzatius sobre els quals s’ha d’avançar en la lluita popular, dins el marc de la nova situació històrica creada: proposta de formació de la Generalitat provisional feta per Lluís M. Xirinacs; altres propostes».^[558]

Fins ací, l’aspecte gloriós de l’esdeveniment. L’altra cara de la moneda era el maremàgnum de propostes. En el moment de tancar-ne l’acceptació eren sis.

La primera era l’originària meva, ja explicada, que havia desencadenat tot el procés.

La segona era de vuit partits i organitzacions sindicals (els «grans» es definien, segons «Mundo Diario»): CDC, CONC, FNC, FSC-PSOE, PSC-C, PSC-R, PSUC i UGT. «Suggeria, en síntesi, valorar el treball realitzat per l’AC, analitzar el moment polític i definir el paper de l’Assemblea en el nou marc històric. Igualment, proposava continuar les mobilitzacions pels quatre punts i potenciar la campanya “Volem l’Estatut”».^[559]

Vuit independents —Agustí de Semir, Ricard Lobo, Jordi Carbonell, Carles Jordi Guardiola, Ricard Boadell, Elisabet Mas, Ramon Moragues i Joan Guinovart—^[560] presentaren la tercera proposta. Com que els quatre punts de l’Assemblea no havien estat assolits, demanaren a tots els candidats demòcrates el compromís de no integrar-se en el consell general, la constitució d’una assemblea dels parlamentaris elegits i que el poble no votés els partits que no assumissin en llur programa els quatre punts de l’Assemblea.

La quarta proposta d’OCE-Bandera Roja demanava la ratificació dels quatre punts de l’Assemblea, la denúncia de la reforma política de Suárez, que apuntalava un règim sense legitimitat popular, la preparació des de l’Assemblea de les eleccions municipals i la necessitat d’ampliar el debat després de les eleccions.

La cinquena proposta de la Unió de Republicans volia reconvertir l’Assemblea en assemblea republicana per al restabliment de les institucions republicanes i el retorn del seu president.

I la sisena, presentada per la candidatura Esquerra de Catalunya —ERC, PTE, Estat Català, CSUT, ACD i AMC—, volia que es constituís una «assemblea de parlamentaris, integrada pels diputats i senadors elegits que, presidida per Josep Tarradellas, proclami vigents els principis i institucions configurats en l’Estatut de 1932».^[561]

«Enllaç», des de Ripollet, deia: «Donem suport a la iniciativa de Xirinacs de constituir l’Assemblea en parlament provisional presidit per Tarradellas. Us demanem que considereu la importància d’aquests fets i la necessitat de participar des del vostre lloc en aquesta iniciativa». (20-V-77).

L’assemblea de les terres d’Urgell també va prendre l’acord de donar suport a la meva proposta. «Les primeres funcions —deien— d’aquest parlament provisional serien les de preparar unes eleccions veritablement lliures i democràtiques perquè el nostre poble pogués elegir els seus representants al parlament de Catalunya». A més, volien que l’Assemblea continués per assolir el que manqués dels quatre punts fundacionals (22-V-77).

I el PSAN va emetre el següent comunicat escandalosament diàfan, que no em sé estar de citar llargament: «En la situació de crisi en què havia caigut l’Assemblea darrerament, considerem que la proposta de Lluís Maria Xirinacs ha estat, ja abans de ser discutida a la segona plenària, el revulsiu dinamitzador que de fa temps molts esperàvem. L’esperit clarament rupturista dels punts programàtics de l’Assemblea havia estat progressivament bandejat per molts partits en llur replantejament d’una política cada vegada més supeditada a la iniciativa i als interessos del govern Suárez, i avui no solament podem observar que no s’ha pogut incrementar i capitalitzar aquell grau de mobilització popular aconseguit ara fa uns quinze mesos per l’Assemblea, sinó que amb l’afany de treure uns fruits partidistes immediats en el marc de la política del postfranquisme (els està dient carronyers), molts membres de l’Assemblea han provocat la involució d’aquest organisme unitari i la desmobilització popular general. Davant d’això, donem suport a la proposta de Xirinacs, que, a més d’alternativa política a la pseudodemocratització del govern Suárez, pot llançar el poble català a una mobilització sense precedents». (27-V-77).

Dissabte, 28 de maig

En aquests darrers dies, alta densitat i alta tensió. A dos quarts de nou del matí, mitja hora abans d’incorporar-me al «despatx» del carrer d’Entença, amb un grup d’amics vaig visitar el monument a Rafael de Casanova, tot just restaurat i retornat en el seu lloc tradicional de la ronda Sant Pere, on el patriota caigué ferit l’onze de setembre de 1714. Espontàniament, el guàrdia municipal que vetllava el monument renovat es quadrà davant meu i em saludà cordialment. Altres persones que passaven em reconegueren i s’aturaren a saludar-me i a parlar amb mi. Un bon grup de treballadors que esmorzaven en un bar proper, potser a l’espera d’un judici a la veïna magistratura de treball, en adonar-se de la meva presència, sortiren al carrer i em dedicaren una ovació i uns aplaudiments espontanis. Una corona del Futbol Club Barcelona m’havia passat davant. El dia anterior, el monument havia estat reconstruït, com també el de Francesc Layret a la plaça de Goya-Sepúlveda. Símbols de l’esperit nacional i social de Catalunya. Després, de nou, a les portes de la presó.

Allí em vaig adherir a la campanya que demanava l’alliberament dels tres membres del Gari, Camilleri, Inés Torres i Rouillan, de Tolosa de Llenguadoc, presos a la Santé de París per causa de llurs accions provocades per l’existència del règim del general Franco. Quan ja era senador vaig anar expressament a París a testificar a favor d’ells.

Mentrestant, a Sant Cebrià del Rosselló, el president Tarradellas constituïa definitivament l’Organisme consultiu en un acte celebrat al Sindicat d’iniciatives i turisme. Es lliuraren les credencials als delegats de les 23 organitzacions i partits polítics representats: Assemblea, Acció per a la Unitat Socialista, Consell Nacional Català, DSCC, Esquerra Nacional, ERC, Estat Català, FNC, Lliga de Catalunya, Moviment Català Republicà Democràtic, MEC, ORT, Partit Carlí, Partit Socialdemòcrata, PSAN, PSAN-P, PSCE, PSC-R, PST Català, PTE, Reforma Social Catalana, SOC i Unió Republicana. CDC hi envià només com a observador Jaume Camps. No hi eren UDC, PSUC, FSC-PSOE, UGT i CONC com a més significatives. Els nomenaments aparegueren en el número 2 del Diari oficial de la Generalitat en situació il·legal.

La «bomba» periodística fou la declaració de Tarradellas d’estar disposat a tot, com m’havia dit a mi el dia abans. Són frases seves: «Sapigueu que si el dia de demà l’Organisme consultiu, d’acord amb el poble de Catalunya, manifestés de manera massiva la necessitat del meu retorn, estic disposat a tornar passi el que passi. El dia que hi hagi cinc-cents mil catalans que ho demanin massivament, tornaré, encara que sigui a peu». Tanmateix, s’assegurava en la quantitat de demandants! I a continuació manifestà el disgust per la seva marginació abans de les eleccions.

(Jo crec que ell no ha volgut jugar-hi res. Molt diferent del Macià d’antany i del Carrillo d’enguany. Anirem veient que, com Tarradellas, és costum dels polítics catalans tractar amb absurds i estèrils miraments el govern de Madrid, gens sensible a les «elegàncies». Gandhi deia que les elegàncies s’han de tenir amb els amics. Amb els enemics, fermesa).

«El fet que Madrid —continuava Tarradellas— no tingui cap actitud de comprensió pels drets del nostre poble m’ha obligat a reconsiderar la meva actitud i a ser present en el combat que Catalunya haurà de sostenir per obtenir la seva llibertat». Condemnava «una situació que no ha fet possible ni la total amnistia, ni la legalització de tots els partits polítics, ni el reconeixement de cap dels drets que Catalunya té i que forçosament ens han de portar a governar-nos nosaltres mateixos». Preguntat si veia el retorn possible abans de les eleccions, hàbilment respongué: «En principi no vindré abans del 15 de juny, però no ho descarto totalment».

Tenia una lleu esperança en el resultat de la segona sessió de l’Assemblea a celebrar l’endemà? Els periodistes li van preguntar sobre la meva entrevista del dia anterior. Evasivament, respongué: «Com a Organisme consultiu, no hem d’opinar».^[562]

Una ullada als articles de la premsa. Manuel Nadal, Homes a batre,^[563] es queixà que jo fes la meva proposta tan tard, quan el retard fou obra intencionada dels que pensaven com ell. El molestà l’article de Jordi Vila Abadal en «Avui»^[564] en què defensava la meva actitud, que ell, en canvi, considerava de política-ficció. Afirmà que «les cartes fa temps que estan donades». L’acte de sobirania que jo demanava, ell el considerava «bugades domèstiques i posicions perfeccionistes o paradoxals».

Molt més dur va ser el segon article de González Casanova.^[565] Criticava la meva proposta de Generalitat provisional i l’anunci del meu secretariat electoral. Acceptava que «un poble és ell mateix sense que ningú no li hagi de donar permís per ser-ho». «Però —deia— un autogovern que no sigui resultat d’una victòria militar només s’aconsegueix mitjançant lleis». Sembla estrany que tot un catedràtic de dret polític ignori quantes lleis no s’han obtingut per mobilitzacions populars, no violentes i respectuoses, però fermes, al llarg de la història. S’esmena del seu article anterior: «No diré que tot això, si es produís, fos una insurrecció perquè no es parla per a res d’ocupar el Govern civil». Què no diria González Casanova de la massiva manifestació de l’Onze de Setembre següent, que havia de provocar la vinguda fulminant de Tarradellas i la improvisació precipitada d’una llei per acollir-lo en un buit jurídic existent? A un poble oprimit des de fa més de dos-cents anys sense cap força ni militar ni paramilitar ens confon vilment amb els feixistes perquè fem onejar banderes catalanes, cridem que som una nació i cantem Els segadors! I s’oblida que els signes feixistes reals encara es mantenen dreçats en la major part dels territoris de la geografia espanyola, catalana, basca, gallega! El mateix dia li vaig respondre:

Jordi Maluquer oferí la proposta —encara— d’una convenientíssima candidatura unitària per al senat. Proposà noms de diferents formacions. Molt bé. Li’n faltaven alguns. Creia que serien fàcils de trobar. A mi m’excloïa. I em demanava «un bonic gest per la unitat». Tots els gestos que vulgui. Si sortís aquesta candidatura, jo fóra feliç de retirar-me. Era el meu somni més estimat per al qual tant havia lluitat endebades. No reeixirà. I no per culpa meva. Però al final es féu la pregunta: «I d’en Xirinacs que en fem?». No calia fer-ne res. Ja estava prou ocupat demanant l’amnistia impossible. Va dir: «Alguns dels que admiràvem Gandhi, Luther King, creiem que el testimoni espiritual va sempre lliure, fora de les estructures polítiques, més aviat al costat de les reivindicacions sense poder». No em veia al senat.^[566] Jordi Maluquer ha estat un històric de la no— violència. D’aquest tema en sap una muntanya. Quan Lanza del Vasto —«Shantidas»— anava a Barcelona sojornava a casa de Maluquer al carrer de la República Argentina on jo vaig conèixer l’impressionant deixeble de Gandhi. Com Maluquer podia ignorar o oblidar que Gandhi fou el president del partit polític més important de l’Índia, aleshores i ara, que fou diputat i que fins i tot parlà en la cambra dels comuns de Londres? Maleït espiritualisme occidental que justifica l’abandó de la política als aprofitats!

Tanco aquell dia amb l’esment consolador d’un altre article, aquest d’Oriol Pi de Cabanyes, en què tractava de comprendre’m i d’ajudar-me, titulat Un enemic del poble?^[567] Com ell moltes, moltes veus sense nom, sense firma en les pàgines d’opinió dels diaris, gent que no confonia les coses.

Diumenge, 29 de maig

En aquests dies jo sostenia alhora tres batalles diferents de clara incidència política i no gens testimonials. La primera era la de l’obtenció de l’amnistia total, que anava fent el seu llarg camí des de 1974 i que no acabaria fins a l’octubre de 1977. La segona era la de la representació unitària dels catalans del Principat a les corts de Madrid. Encara restava una minsa esperança d’èxit —només en l’àmbit del senat— en propostes com la de Jordi Maluquer. No reeixia. La tercera era l’acte de sobirania de constituir un parlament provisional. Els partits espanyolistes no ho volien. Tarradellas hi restava obert, però anava avançant els peons en la línia força més modesta de l’Organisme consultiu. Jo havia captat que la meva proposta en la línia de sobirania era acollida per la gent no lligada a interessos polítics propers. Queia bé. Era oportuna. En el nostre moment històric més important de la segona meitat del segle era el més adient. La decisió s’havia de prendre aquest diumenge en la segona sessió plenària de l’Assemblea. Era, per tant, un dia crucial. No se’m podrà retreure d’haver oblidat el marc adient per fer-ho. Costa moure tota una Assemblea de la riquesa i varietat de la nostra. Avui era el dia. Es podia fer. S’havien celebrat convocatòries del secretariat i de la permanent. Si ens havíem precipitat en la preparació per comparació a la convocatòria de la primera sessió, com esmenten a tall d’excusa els «grans» en la seva proposta —«calia que la present convocatòria hagués estat presidida per aquelles formes, objectius i condicions»—^[568], no va ésser per causa meva. Ho havia demanat en el mes de gener! Era per llurs maniobres dilatòries constants ja explicades. Reconec, això sí, que els vaig posar contra la paret, pel bé transcendental dels Països Catalans. Calia «rendibilitzar» —perdoneu l’expressió— quaranta anys de morts, exilis, tortures, presons i patiments de tota mena del nostre poble.

Era una ocasió única. L’enemic ancestral estava distret i ocupat en el seu propi procés de transición. La solució era imaginativa, sorprenent. No sortiria «L’Avi» al balcó després de les eleccions. Sortiríem tots abans de les eleccions pel «balcó» de l’Assemblea i obligaríem Madrid a legislar el que ens convingués per a satisfacció del legalista González Casanova. Però, com he dit a propòsit de la darrera permanent, ja era tard. En l’ambient atabalat dels assistents hi havia emoció pel resultat de l’acte. Per a mi l’acte només tindria com a funció la de servir de testimoni notarial de la falta de voluntat dels líders més determinants de considerar-nos, als catalans, nació. És dur acusar algú de traïdoria. Cal tenir-ne proves.

Pocs dies abans se’m va acudir que potser mancava un últim detall previ al debat sobre la meva proposta de la segona sessió plenària de l’Assemblea. Si Jordi Pujol, in extremis, hagués rectificat la seva actitud, potser els altres líders no haurien gosat deixar-lo sol. Allò que jo portava al cap només podia ser proposat a Jordi Pujol. Ell s’entenia amb els anticomunistes d’UDC i amb els comunistes del PSUC.

Vaig decidir un matí, abans de les nou, hora de la meva incorporació diària al carrer d’Entença, d’anar a parlar, cara a cara, amb Pujol. M’acompanyà i em féu de testimoni l’entranyable Esteve Genovès. La cita era al despatx que tenia Pujol en la casa del costat de Banca Catalana al Passeig de Gràcia de Barcelona. La secretària ens digué que Pujol encara no havia arribat.^[569] Esperàrem tres quarts d’hora. En aquelles hores damunt la taula ja hi havia un dossier dels articles de premsa seleccionats per algun secretari sol·lícit per estalviar a Jordi Pujol de passar les inacabables pàgines de tots els diaris. Finalment, ens rebé.

El meu missatge era senzill: «Imagina’t, Jordi, que el diumenge 29 entres a la sala de la sessió plenària i anuncies que t’adhereixes a la proposició de constituir-la en parlament provisional. I que a continuació reclames la presència per presidir-lo de Josep Tarradellas. Es convoca per d’aquí quatre dies la constitució d’aquest parlament i es fa en un acte senzill. Tindries el suport entusiasta de desenes de delegacions. Partits com ERC, PSC-R, també els tindries al teu costat. El sempre dubitant i oscil·lant PSC-C cauria de la teva banda. També s’hi decantaria a favor UDC, atreta per l’actitud del teu CDC. Gosarien dir que no els comunistes? Voldrien restar sols? I si així ho feien, seria pitjor per a ells, s’autoexclourien de la unitat dels catalans del Principat». Li vaig explicar que Tarradellas et volia com a dofí —de moment, conseller en cap?—. També li vaig fer avinent que Tarradellas estava cansat d’esperar algun signe de part de Madrid i disposat a venir, «si calia a peu», quan se’l cridés unitàriament.

Si Pujol acceptava de representar aquest paper, apareixeria davant l’opinió com l’artífex de la unitat amb avantatges incalculables. Vaig notar que a Jordi Pujol li trontollava el cap. Li vaig dir que no volia resposta. Ja ens trobaríem a la plenària i allí jo ja veuria pels fets què havia decidit. Aquesta incursió meva fou mantinguda en la més absoluta discreció.

Dia bell i lluminós que contrastava amb el dia de la primera sessió. El lloc de la celebració també contrastava. Aleshores fou un temple de la Barcelona vella. Aquesta vegada, el Club Mundo, un imponent saló d’actes en un dels edificis d’un imperi editorial situat en la part alta de Barcelona i cedit pel magnat de la premsa Sebastià Auger, home que havia encomanat la direcció del diari «Mundo Diario» a periodistes filocomunistes. En el frontispici del saló, cobert per una elegant cortina, una senyera vertical baixava de les altures. La taula presidencial també tenia la senyera vertical al mig. Hi havia fins i tot telèfons al fons de la sala per poder consultar in situ els —significativament— absents estats majors dels grups més moderats.

Hi assistiren 115 delegacions que fóra llarg d’anomenar, amb 249 delegats. La mesa era ocupada per Pere Portabella (pro PSUC), Miquel Sellarès (CDC), Salvador Coromina (PSC-C), Joan Guinovart (comarques) i Antoni Matabosch (no alineats). Els invitats presents eren: Segimon Negre, Vidal Aunós, Josep Ferrer Ferrer, Conrad Lobo, Francesc Viadiu, Joan Pelegrí, Josep Laporte, Manuel Font Altaba, Partit Socialdemòcrata, Col·lectius d’Obrers en Lluita, LCR i Organització d’Esquerra Comunista. L’acte era totalment obert als periodistes. L’obertura de la sessió era convocada a les deu i s’inicià cap a les onze.

Primerament, s’exposaren vuit propostes: la meva, la conjunta de CDC, CONC, FNC, PSOE, PSC-C, PSC-R, PSUC i UGT (els espanyolistes); la dels vuit independents, la de les terres d’Urgell, la d’Unió de Republicans, la d’OCE-BR, la del PSAN i una de nova del PSAN-P. Jo vaig començar amb la meva proposta, que vaig ampliar i que actuà de catalitzador de bona part de les intervencions del matí, sobretot per part de les delegacions territorials. Antoni Gutiérrez, en nom dels vuit partits «grans», s’hi oposà rotundament «perquè aquesta proposta de Xirinacs no s’adequa a la correlació de forces d’avui a Catalunya i a l’Estat». Només acceptà la representativitat eixida de les eleccions espanyoles. Jordi Carbonell, en nom dels vuit independents, féu una proclama per la unitat. Antoni Gutiérrez assenyalà que en últim cas acceptaria la proposta dels independents si se’n retirava l’al·lusió a una assemblea de parlamentaris. Les dues proposicions que polaritzaren les discussions foren la meva —majoritària— i la dels independents, que salvava un acte de semisobirania: constitució d’una assemblea de parlamentaris després de les eleccions espanyoles.

Els partits «grans» es mantenien durs al marge de les dues propostes. Abans de dinar, la mesa decidí nomenar una comissió oberta perquè elaborés una nova proposta de síntesi a debatre a la tarda. En aquest primer torn, segons el meu diari, parlaren a favor de la meva proposta: els no alineats (Santos Hernández), Alt Empordà, Arenys de Munt, Col·lectiu no violent (Àngel Colom), Cerdanya (Gallart), PSAN-P, PSAN (Jordi Moners), PC-ML i Canet de Mar.

A favor de la proposta dels independents: PSC-R, Montgat, Banyoles, PSPC (Jordi Gil) i Premià de Mar. A favor de la meva i sinó a favor de la dels independents: ERC, MCC, Partit Carlí, Rubí, Terres d’Urgell, Assemblea de la Dona, Arbúcies, Comissió pro Nobel (Josep Dalmau), Torredembarra, Sant Pere de Ribes-la Roqueta, Joventut d’ERC, CESUT (Linde), Esplugues de Llobregat i Joventut Socialista d’Alliberament Nacional.

Dubtosos: Eduard Bonet (pro Tarradellas), Baix Penedès, les Corts (Aragay), Granollers (Salvador Casanova), Joventut Comunista, FNC, ORT, Cornellà, Gràcia, Sagrera, UDC, Girona, Moviment de la Joventut Comunista, Sant Feliu de Llobregat i PCC.

I a favor de la proposta dels «grans» partits: Osona, PSC-R (Enric Nosàs), Sant Cugat del Vallès, l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Tolosa de Llenguadoc i Sabadell. Recordo que als urinaris Pere Portabella se’m posà nerviós al meu costat i, tot mirant ben amunt les rajoles de València de la paret, em remugà per damunt de la divisòria de porcellana: «No saps bé com ens estàs enredant la troca per mantenir-te tossut en la teva posició». No pas política de passadissos, sinó d’urinaris!

Jo no vaig dinar. El disgust m’atenallava la boca de l’estómac. D’una banda, moltes territorials m’atiaven entusiasmades a mantenir la meva proposta. D’altra, els partits espanyolistes no movien un dit al meu favor. A ells no els agradava ni tan sols la proposta dels independents. Jordi Pujol, evidentment, no respongué als meus suggeriments. Es consumava la divisió de l’Assemblea. Per salvar —tan sols uns mesos més!— la unitat de l’Assemblea, amb el cor destrossat i sentint a les meves oïdes retrunyir les recriminacions dels que havien apostat per mi, vaig cedir. Agustí de Semir clamava com el vell profeta en el desert tot demanant la unitat per damunt de tot. Quan es parlava d’unitat la gent aplaudia rabiosament. Vaig renunciar a l’acte de sobirania abans de les eleccions, «en el benentès que la banda contrària, els vuit partits i sindicats, renunciessin també a la seva posició i acceptessin de fer un acte de sobirania després de les eleccions, però abans d’anar a Madrid». Què n’hauria tret, de mantenir-lo?

Era ben palès que no hi havia consensus. La sang no va arribar al riu. Tenia raó Jiménez de Parga. Els nostres «grans» partits eren tots plegats una colla de burgesets que no volien arriscar res. I el mateix cal dir del grupet d’independents que els facilitaren la sortida del carreró on jo els havia volgut conduir. Tota aquella gent espantadissa ja tremolava només de pensar en una reunió no legitimada dels parlamentaris elegits i feta abans d’anar a Madrid. A part dels que eren clarament anticatalans. Encara hi hagué molts estira-i-arronsa, al llarg de la tarda, entre els defensors de la segona i els de la tercera proposta. Pel meu gust, foren tediosos i renuncio a relatar-los. Els representants dels partits feien cua i es disputaven els telèfons per consultar llurs consells executius. Tot plegat feia riure.

Canviar alguna cosa perquè tot restés igual!

Finalment, es passà a la votació —sempre indicativa— de la proposta final a favor d’una assemblea de parlamentaris electes (en les eleccions de Suárez), que aniria a parar al comunicat oficial de l’Assemblea. Resultat: 52 vots afirmatius; 38 abstencions, entre les quals es comptaven CDC, UDC, OCE-BR, PCE-ML, Rosa Sensat i Joventuts Comunistes. Moltes abstencions ho foren per manca de mandat de les seves respectives assemblees, davant el continuat canvi de les propostes. I cinc vots negatius: PSUC, PSOE, CONC, Associació Catalana d’Expresos i Sant Cugat del Vallès. Aquest vot trencà per dintre les oportunistes coalicions electorals: Pacte Democràtic i Socialistes de Catalunya.

El comunicat de la segona sessió plenària de l’Assemblea tenia quatre apartats:

En el primer, l’Assemblea es refermà com l’organisme de major confluència del poble en la seva lluita unitària global per al recobrament del poder polític i les llibertats fonamentals i la consecució de l’amnistia total.

En el segon, el comunicat actualitzava els quatre punts de l’Assemblea:

El comunicat demanava a totes les candidatures que assumissin clarament aquests compromisos.

Sobre el quart punt de l’Assemblea, aquesta demanava el poder polític «per a cadascuna de les diferents nacionalitats i regions» de l’Estat espanyol. Equivocació que afavorirà el cafè aigualit per a tots.

El tercer apartat preveia la urgència de l’adequació de l’Assemblea als nous temps. De fet, en refusar la meva proposta, l’havien despenjada. Calia salvar les aparences. Però en el fons la volien morta i enterrada. El secretariat creà «comissions de treball per articular un projecte que sigui comunicat a totes les delegacions abans del 10 de juny».

Finalment, es convocava per a la segona quinzena de juny la tercera sessió plenària de l’Assemblea per tal de debatre els següents punts: a) Situació política després de les eleccions. b) Propostes d’adequació de l’Assemblea a la nova situació. c) Concreció dels acords amb l’assemblea de parlamentaris.

Si llegim amb atenció aquest comunicat, copsarem que, fora del reconeixement d’un acte de sobirania de l’Assemblea abans de les eleccions, tota la resta d’extrems de la meva proposta per durs que semblessin hi són recollits. Com si el corcó d’una mala consciència menés la ploma dels redactors de la proposta finalment votada: representativitat màxima de l’Assemblea, antidemocraticitat de les eleccions en curs, continuïtat de l’Assemblea, amnistia total, no exclusió de partits, constitució d’un parlament provisional propi amb l’acord, si més no, de l’Assemblea i presidit per Tarradellas, que havia de tornar abans de les eleccions; i que fos aquest parlament qui convoqués unes inèdites i pròpies eleccions. La pobra «meravellosa». Assemblea, inutilitzada, s’haurà de reunir urgentment —no fos cas que s’evaporés en l’espera— per adequar-la al nou panorama. Belles paraules dels garlaires mestres en gai saber. D’aquesta llista poca cosa es féu realitat. Aquest dia 29, va ésser un nou i important graó de baixada, de renúncia a la sobirania. A cada bugada perdem un llençol. Quants llençols hem perdut?

Al final de la sessió, tothom desfilà cansat. El PTE no havia cessat de reclamar que es nomenés una comissió de treball per preparar el retorn del president. Pocs hi creien. Aquell Tarradellas murri, que sens dubte havia seguit pas a pas el debat de l’Assemblea, l’endemà feia pública la seva nova posició, que parava compte en el resultat de la votació del dia 29 de l’Assemblea:

«No puc tornar tenint alguns partits en contra. Cal ser audaç, però també responsable. Tornaré com a president de la Generalitat i per ocupar el meu lloc a la Plaça de Sant Jaume, no per amagar-me en un pis de Barcelona. Si tots els partits i el poble m’ho demanen, estic disposat a venir. Però no puc fer-ho si incremento la confusió».^[570]

Dilluns, 30 de maig

Diu el mite que quan les tropes franceses i espanyoles venceren les catalanes a les muralles de Barcelona, l’onze de setembre de 1714, penetraren pels carrers deserts i se n’admiraren. La gent havia tornat al treball silenciós. L’un feia sabates i l’altre teixia roba. Ningú no alçava el cap de la feina per mirar els exèrcits invasors.

L’endemà del que jo aleshores considerava una severa derrota meva, tranquil·lament escrivia:

«El dia 29 de maig de 1977 marca una fita històrica. La segona sessió plenària de l’Assemblea determina —per l’endemà de les eleccions del 15 de juny i abans que els electes participin en la constitució de les corts espanyoles— l’inici en el Principat del procés constitucional català. Els delegats del més ample ventall de forces polítiques i socials emplacen els futurs electes a constituir l’assemblea de parlamentaris sota la presidència de Josep Tarradellas. Els comptadíssims vots en contra mereixen tot el nostre respecte. Hi ha diverses formes de col·laborar en la nostra reconstrucció nacional. Monopolitzar-ne el mètode no és democràtic. Certs aücs i xiulades hi sobraren. Tanmateix, el to general fou d’una gran maduresa política. El nostre poble en pot estar orgullós. Pau, seny, ordre, dignitat, gosadia. Exercici de poder sobirà».

Podia estar content. Si més no, s’havia salvat el mínim i simbòlic acte unitari de sobirania pel qual seria reconegut Josep Tarradellas i, amb la presidència d’aquest, serien convocades eleccions legislatives autòctones amb l’abstenció o el vot en contra —no ho oblidem, però—, vergonyosos, d’alguns dels més importants partits del Principat.

I vaig continuar en la meva demanda de l’amnistia unànimement acceptada per la darrera Assemblea. Una assemblea de parlamentaris constituïda abans d’anar a Madrid i presidida per Tarradellas complia —ben mínimament per cert— allò que jo havia exigit. Dic mínimament, perquè no m’agradava que s’hagués bandejat l’Assemblea, ni que el criteri per elegir els seus components fos la llei electoral dictada pel govern de Suárez, ni que es constituís, com així fou, sense el retorn i sense la presidència de Tarradellas.

El diari «Avui» anava publicant circulars de la meva candidatura. En la tercera, es deia d’ella que «no hi ha ningú al darrere; tothom és al davant». «No compteu amb Xirinacs per a cap acte que es faci de nou del matí a nou del vespre». «No enganxeu cartells damunt altres cartells i molt menys si pertanyen a candidatures democràtiques catalanes».^[571]

Madrid. L’inefable Tato, Torcuato Fernández-Miranda, president de les corts espanyoles i moltes altres coses, a més d’artífex prodigiós del disseny de transición espanyola realitzat per mitjà de la promoció de Suárez com a cap del govern,^[572] desorientat pel tracte displicent i altiu rebut de part de Suárez, avançà la seva dimissió —que es faria efectiva després de les eleccions—. Rebria el Toisó d’or i un títol ducal com a premi dels serveis prestats a la pàtria.

Dimarts, 31 de maig

Ahir, dilluns, no hi havia diaris. Avui anaven plens de referències a la segona sessió de l’Assemblea. Vull destacar-ne les profuses explicacions de vot.

Miquel Sellarès (CDC) explicava l’abstenció del seu partit: «En el moment oportú decidirà l’estratègia a seguir, tot i que, naturalment, no té inconvenient en la creació d’una assemblea de parlamentaris elegits pel poble després de les eleccions».^[573] Eren, els convergents, conscients o no de les trampes d’aquestes eleccions? Començava ací el procés futur d’acabar creient-se les pròpies mentides? I continuava: «Pel que fa al nostre vot diferenciat amb els partits FNC i PSC-R, cada partit actua segons la seva estratègia, puix que ells són membres de l’Organisme consultiu i CDC-EDC només hi assisteix com a observador. El Pacte Democràtic per Catalunya (la coalició electoral) és quelcom de molt més important que uns vots afirmatius o unes abstencions en el si d’un organisme unitari».

Mostrava ja ara el menyspreu que tenia pel present i futur de l’Assemblea. I una certa displicència per la conveniència de fer un acte de sobirania unitari —l’assemblea de parlamentaris— abans d’anar a Madrid.

«L’abstenció de CDC i UDC posa de relleu que allò que no es vol és que aquesta assemblea de parlamentaris sigui presidida per Tarradellas. Si més no, així ens ho han explicat», deia el periodista J. Cusí.^[574] Una vegada més la pugna nefasta Pujol-Tarradellas, on Pujol tallava i Tarradellas callava. Responsable: Pujol.

Enric Nosàs (PSC-R), en canvi, deia: «Creiem que l’assemblea de parlamentaris és un intent seriós per tal que, sota l’autoritat moral de Tarradellas com a dipositari de la Generalitat, s’arribi al més lluny possible per aconseguir la recuperació de les nostres institucions abans que l’afer sigui debatut en unes corts que no ens serien actualment favorables». Sembla difícil entendre com dues posicions tan diferents, aquesta i la de Sellarès, poguessin coexistir en una mateixa candidatura. Ací sí que es mostra sentit de nació, sentit de sobirania.

Però serien esclafats pels altres. Tarradellas vindria tard. No presidiria cap assemblea de parlamentaris. Ni el mateix Estatut ni les eleccions a un parlament català es farien sense la intervenció prèvia de Madrid. Ans al contrari, a la Catalunya central es formaria un absurd doble poder —Tarradellas-assemblea de parlamentaris— que ningú no hauria gosat imaginar. I tot plegat desembocaria en el major dels desencisos per part de tants i tants lluitadors de base burlats ignominiosament.

Molt més clarament espanyolistes, el PSOE i el PSUC, votaren en contra de l’assemblea de parlamentaris. Diríem que per a ells, de fet i malgrat certes paraules, «Catalunya» era només una regió d’Espanya. Per què no volien l’acte de sobirania? Pere Ardiaca (PSUC) deia: «Crec que és un error greu, molt greu. No hi ha manera real de construir en les actuals circumstàncies aquesta assemblea parlamentària». Només veu un consell per negociar amb Madrid.

El PSC-C, que havia votat afirmativament a l’assemblea de parlamentaris en contra del PSOE coalitzat electoralment, callà. Però el seu adepte, González Casanova, tan actiu en els darrers dies a combatre la meva proposta, puntualitzava així el seu pensament: «Una assemblea de parlamentaris, concebuda com un grup de pressió, com a òrgan d’unió entre la societat catalana i les corts, bé podria ser una flama viva que mantingués el foc de la reivindicació autonomista. Però sense caure en el deliri que pot governar pel seu compte ni que el senyor Suárez pactarà amb ella directament».^[575]

Hi era ben palesa la supeditació total a Madrid. En la circular número 4, la secretaria de la meva candidatura es queixà: «Un atac aspre i nerviós contra la candidatura de Xirinacs va publicar González Casanova (PSC-C) en “Mundo Diario”. La resposta d’en Lluís, contundent i aclaridora, el diari no la publica. Què passa?».^[576]

Dimecres, 1 de juny

Jordi Solé Tura abunda en la idea de González Casanova de formar un consell o govern de la Generalitat per negociar amb Madrid. Com ell, ni esmenta Tarradellas ni vol cap acte de sobirania. Vol un estatut i res més.^[577]

Pilar Gelabert, en un número de «Destino» on surt la meva fotografia en color i a primera plana entera, comentava sobre la segona sessió de l’Assemblea: «En definitiva, allò que s’estava debatent era si existiria o no assemblea de parlamentaris i si seria o no presidida per Tarradellas, cosa que implica imprescindiblement el seu retorn». «Malgrat el consens majoritari, cal dir que en la política catalana pesa més la qualitat que la quantitat: els vots en contra del PSUC i del PSOE o les abstencions de CDC i UCD compten tant com les 51 delegacions que votaren a favor».^[578]

Pilar Gelabert en el mateix text jutjava la meva proposta: «La proposta de Lluís Maria Xirinacs de convertir l’Assemblea en un “govern provisional” com a “acte de sobirania” era inviable per la seva radicalitat». «El Maginet», requadre d’«Avui» i portaveu del meu secretariat electoral, deia: «N’hi ha que no veuen què pot fer Xirinacs al senat. Hem vist el que va fer a l’Assemblea diumenge passat: lligar, dinamitzar, empènyer. Potser no s’arribarà tan enllà com ell proposa, però fa que les coses avancin».^[579]

Aquest mateix dia vaig rebre una dolguda carta d’Ignasi Riera. El fereix —«em vaig sentir personalment ferit i al·ludit»— la meva afirmació, segons ell, que «els militants de partits polítics no són veritables catalans». Jo havia dit: «Els catalans que menen certs partits no estimen Catalunya. Instrumentalitzen les seves bases». Deia més endavant: «Un cop més, cauran al damunt nostre les acusacions de traïció, d’enemics del poble, de contrarevolucionaris». I «sento que et presentis en contra de gent com Cirici, Candel o Benet, representants tant del poble com de Catalunya, com de l’Assemblea». Sempre he admirat la bona fe i la dedicació d’Ignasi Riera al poble concret. Conec molts Ignasis Rieres en la base del PSUC i d’altres partits i sindicats considerats populars. Tanmateix, no he entès mai com ell i els altres han pogut amagar el cap sota l’ala —complicitat, ignorància?— davant la venda grollera del poble (classe treballadora i nació catalana) al poder ianqui-espanyol feta per Felipe González i Santiago Carrillo secundats pels seus seguidors «sindicals» i «regionals».

Dijous, 2 de juny

La parada de la campanya electoral anava avançant. La meva candidatura s’anava desplegant. Ja tenia delegacions a tots els districtes de Barcelona i s’anava constituint ràpidament per comarques i viles. Avui teníem dret a una pàgina gratuïta d’anunci als dos diaris de propietat estatal (la «Soli» i «La Prensa», que pertanyien al difunt Movimiento). Van negar-se a publicar-lo perquè els sembla que eren poc respectuosos envers Alianza Popular. Ells havien publicat un anunci amb una frase fortament tendenciosa: «Espanya, avui amb robatoris i terrorisme: si vols l’alegria de la gent al carrer, vota Alianza Popular» (en espanyol). En el nostre anunci dèiem: «Qui hagi posat aquest anunci, que faci el favor d’explicar-nos què insinua». Aquest nostre anunci era aprovat i segellat per la junta electoral provincial.

A dos quarts de vuit del vespre, al Club Mundo se celebrà una taula rodona sobre la imatge política i humana del president Tarradellas. Hi intervingueren Jesús Salvador (PSC-C), Amadeu Cuito (PSC-R), Pere Ardiaca (PSUC), Vicenç Munné (director del «Diari oficial de la Generalitat»), Llibert Cuatrecases (UDC) i jo mateix. La gran discussió: si Tarradellas havia de tornar abans o després de les eleccions. Tota la taula va inclinar-se per la primera opció, excepte PSUC i UDC.^[580] Jo em refermava que «els Països Catalans s’han d’autoconstituir abans d’autogovernar-se» i que Tarradellas «no vol venir al Principat a governar, sinó a constituir un poder català, ser un instrument provisional de devolució de la sobirania al nostre país» i que suposa la «clau de volta» de les institucions de l’Estatut de 1932. Cal, doncs, que retorni com més aviat millor, tot i que això comporti risc, perquè altres, també d’edat avançada, l’han corregut i ara són legals. Insisteixo en la necessitat de l’assemblea de parlamentaris i concloc amb rotunditat: «Tarradellas és un insigne exiliat que ha de menester l’amnistia dels catalans, més que la del govern Suárez».^[581] Tarradellas va fer sentir la seva veu directa, via telefònica: «Sapigueu que el meu esperit està més enfortit que mai», «fins aviat». És escoltat dempeus per tot el públic. Corre de mà en mà un comunicat de la comissió del manifest pel restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas, adreçat als partits polítics i a tot el poble. Es queixa que certs partits no accepten Tarradellas i així donem un pèssim espectacle de desunió a Madrid.

Alhora, al Col·legi d’advocats se celebrava una altra taula rodona sobre eleccions i drets humans. Formaven part de la taula PSUC, Col·lectius d’autonomia, PSC-R, PSCE, MC, CDC, i PSAN-P. Sorprenentment, el tema del debat era la presentació de la meva candidatura per al senat de Madrid. Alfons Carles Comín, del PSUC, i Miquel Sellarès, de CDC i en representació del Pacte Democràtic, atacaren virulentament la meva candidatura. Comín seria el primer a insinuar quelcom que enverinaria l’ambient en dies posteriors: la meva candidatura afavoria els antidemòcrates i anticatalans, ja que dividia els «nostres» vots. Em defensaren Montserrat Olivan, del MEC, i Jaume Lorès, del PSCC. Aquest, que defensà estrictament la meva persona, afirmà que eren altres les candidatures messiàniques que manipulaven el nom de Catalunya, que no només jo era un mite sòcio-polític. Eva Serra, del PSAN-P, arribà a dir que no era la UCD de Madrid sinó CDC la defensora de l’opció de la reforma oficial al Principat.^[582]

Divendres, 3 de juny

A tres quarts de tres de la tarda i durant deu minuts, acompanyat i presentat per Frederic Roda, vaig fer la decisiva presentació de la meva candidatura per la televisió, gravada el dia abans a la nit. Responia a diverses preguntes que em formulava un grup de persones. «Desitjaria no haver de fer mai més cap vaga de fam». «Espero que la nova democràcia no sigui salvatge, sinó que tingui un rostre humà». Vaig afirmar que la primera cosa a aconseguir des del senat era l’autogovern dels Països Catalans. Els del meu secretariat em titllaren de natural, fresc, seriós i improvisat. Josep Desumbila va dir: «La jornada tingué un destacat protagonista, Lluís Maria Xirinacs. Al Principat i les Illes només. Per la seva popularitat indiscutible, però també perquè el seu és l’espai de propaganda electoral més reeixit dels que hem vist fins ara. En efecte, tant pel contingut, un contingut que el diari resumia ahir en la secció corresponent extraordinària, com pel continent, és a dir, l’intel·ligent ús del mitjà, la mise en scène desplegada».^[583]

A les nou del vespre, una gravació de ràdio molt acurada, dirigida per Marçal Moliné. Cada cop que me la feia repetir per millorar-la em sortia pitjor. Evidentment, sóc improvisador i mal artista convencional. De resultes d’això, vaig arribar tard a un míting de les deu de la nit a Sabadell, d’unes 4.000 persones que havien esperat amb indicible paciència.

Dissabte, 4 de juny

El secretariat de l’Assemblea, en compliment de l’encàrrec rebut de la segona sessió plenària, ens envià a tots els candidats un qüestionari per tal que ens definíssim sobre tres punts, cosa que jo vaig fer aquell dia:

En un altre ordre de coses, a la una del migdia, al passeig de Sant Joan, 8, es féu la presentació a la premsa i a tots els interessats del bell poema dedicat a mi, «Germans, obrim els ulls», escrit per Jaume Chalamanch, acuradament editat per la comissió «Xirinacs al senat» i amb un prefaci de Manuel de Pedrolo, titulat «Que la mirada sigui clara». Se’n fa una primera representació al carrer. Se’n suggereixen noves representacions com a actes electorals. Que feliç puc ser jo de gaudir d’una campanya poètica! Luxe de déus! I no precisament èpica, sinó lírica.

Diumenge, 5 de juny

Més de trenta cotxes van sortir pels pobles de la circumscripció tot fent campanya per la meva candidatura amb rebuda sempre entusiasta i alguns cops espectacular, com va ser el cas de Sitges. A la nit, un dels cotxes dels nostres voluntaris, guarnit amb cartells de la meva candidatura, aparegué amb totes les rodes rebentades, els vidres trencats i altres desperfectes.

Dimecres, 8 de juny

Abans d’ahir, dilluns, la Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme (CUPS) anuncià per televisió que abonava la meva candidatura per al senat.

Aquest dimecres, vaig tornar a parlar per televisió a tres quarts de set de la tarda. El secretariat deia que la candidatura anava agafant fort. Es palpava. Sobretot després de la primera intervenció televisiva. «Nois, quin monstre informatiu, quina potència!». El secretariat també es referí a afers més negatius: «Atacs molt durs contra la candidatura de Xirinacs a Manresa i contra la seva persona a Badalona. Ens agradaria més fair play, però es comprèn l’ardor del debat electoral».^[584] I sempre vénen els atacs de l’Entesa dels Catalans, circumscripció de Barcelona. Mai, però, de Francesc Candel. Jo ni una sola vegada no vaig parlar ni parlaré malament d’ells. Ans al contrari, sempre recomanava als electors —ja que podien votar tres candidats— que votessin els dos que volguessin de l’Entesa. Josep Benet, en una conferència de premsa concedida a Manresa després del míting d’ahir, en referir-se a la meva candidatura, va dir: «És un gravíssim error». Segons ell, la gent que m’envoltés prendria els vots precisament a l’Entesa dels Catalans. «Podem perdre per culpa seva. S’ha deixat endur per un grup de gent amb molta bona fe, però que no coneix gens la política de Madrid i les seves servituds». Crec que hauria dit millor: «les nostres servituds envers Madrid».

Potser Benet no pensava que cada elector podia votar tres candidats per al senat, però en sortien els quatre més votats. Ells i jo! No pas ells o jo. L’Entesa tenia impossibilitat metafísica de conquerir el quart lloc. Millor farien de tenir-me per amic que per enemic. Poca política sabien! També, per acabar-ho d’adobar, va criticar el funcionament de l’Assemblea. «Avui està convertint-se en un parlament», va dir. Tant de bo!, pensava jo. «El mecanisme de votacions és contrari al seu esperit. Allò que no pugui assumir-se per consentiment no és responsabilitat seva». Bella manera de matar-la.^[585] En descàrrec de Benet i per explicar les seves pors, cal dir que algun dels meus promotors, Josep Dalmau o Jaume Ramonet, eren aferrissadament anticomunistes, però no em consta que manifestessin aquestes inclinacions durant la campanya.

Alexandre Cirici Pellicer, en el míting d’aquell dimecres de l’Entesa a Mataró, deixà anar la desafortunada frase que tot seguit alçaria polèmica al llarg de la campanya i que no va ésser ben acceptada entre el seu propi públic d’avui: «Votar Xirinacs és votar Alianza Popular».^[586] En les successives cartes al director de diversos diaris va aixecar-se una gran polseguera de protestes. Cirici matisaria: «El que vaig dir és que, tot dividint el vot, es beneficia AP».^[587]

En canvi, Manuel de Pedrolo va escriure un dels seus magnífics articles on trencava francament una llança a favor d’un «Xirinacs que no és un home polític, una cosa que de segur ell mateix confirmaria si l’interroguéssim». «Cap de les seves accions no ha estat mai política en el sentit convencional».

La meva opinió és molt clara i senzilla, aleshores i ara (som en 1994): les cambres legislatives no han de ser lloc de polítics professionals. És el lloc natural dels representants del poble. Hi pot anar una mainadera, un botifarrer, un poeta, una ballarina, un minaire, etc. La forma jurídica de les lleis que s’hi han de fer és responsabilitat dels lletrats de les corts, que per això els paguem. Altra cosa diria dels ministres del govern, aqueixos sí que han de ser professionals de la política. I un altre error, al meu entendre, és creure que els diputats i senadors hagin de ser juristes per fer les lleis ben fetes. L’horrible monopoli que els juristes tenen de les corts les converteix en un tribunal permanent on el president fa de jutge, uns d’advocats defensors i altres d’acusadors o fiscals. El país cau així en un legalisme allunyat de la realitat social.

Pedrolo lloà les frases de la meva publicitat: «És que Catalunya ha de demanar permís a algú per ser Catalunya? Un poble no necessita que l’autoritzin a ser poble. Ho és, i prou». I afegia: «Caldria que ens formuléssim aquesta interrogació: no és res més que política el fet català? Temps enrere, es va posar molt de moda la diguem-ne consigna de “Catalunya no és negociable”. Algú tan profundament polític com el dirigent de CDC sostreia amb aquestes paraules el dret a ésser nosaltres mateixos, a sobreviure com una entitat diferenciada, a autogovernar-se, del domini de la política en el sentit esmentat i que, a la pràctica, tothom admet. Xirinacs, a la campanya electoral del qual pertanyen aquelles frases que citava anteriorment, continua establint aquesta diferència quan els altres ja l’han abandonada». «A Madrid, naturalment, hi haurà tot allò de les disciplines de partit i de les aliances i enteses tàctiques se’n dirà “consens”, afegeixo jo —que (als polítics) els constrenyiran al joc de la confusió per al qual ja portem tots plegats un bon entrenament. Per què fer sempre el viatge al centre amb l’ànim disposat a totes les transigències que el moment polític aconsella?». «Cal accentuar la força d’aquesta presència (de Catalunya a Madrid) i em sembla que ningú no ho pot fer més bé que aquells darrere els quals només hi ha un compromís: ésser la veu de llur poble, i una intenció: fer-la valer encara que el cerimonial en pateixi».^[588]

Finalment, set anys després dels fets, i precedit de llargues edicions clandestines a l’Estat espanyol i públiques a Itàlia i a França, sortiria editat en català (Ed. Nova Terra, Barcelona) el llibre Vaga de fam per Catalunya. Diari de vint-i-un dies.

Divendres, 10 de juny

Albert Manent, independent i vell amic de Josep Benet, atacà també la meva candidatura amb l’argument que calien experts en política lligats a les estructures de partits i jo no en sóc i he anat sempre per lliure.^[589] Benet fa poc declarava en «Por Favor» que els tres de la seva candidatura tampoc no eren polítics professionals! No parlo dels previsibles atacs polítics i personals dels enemics. En canvi, els del Pacte democràtic (CDC, EDC, PSC-R, i FNC) gentilment recomanaven: «Si algun nom d’aquests no us convenç, podeu substituir-lo pel de Lluís Maria Xirinacs», i la popular entitat Promotora de Cultura Popular, «Enllaç», refermà l’adhesió a la meva candidatura: «Creiem que cal que els partits polítics es vagin acostumant a un control popular cada cop més exigent de llur gestió».^[590] Ja curarien prou, no gaire temps després, certs partits tinguts per democràtics d’esclafar tot control popular.

Un dia desfarien l’Assemblea amb la major part de les seves assemblees territorials, un altre dia entrarien en les cooperatives, en les associacions de veïns, etcètera i les emmordassarien; un altre dia, en llurs espais d’«Avui», farien callar Xirinacs (per recomanació d’Albert Manent), Manuel de Pedrolo i Fèlix Cucurull et sic de caeteris.

En una entrevista que em va fer E. A. Moliné li vaig dir: «És una campanya amb una gran pobresa de mitjans i és la més autogestionada de totes. Penso que ha agafat una volada extraordinària, i per això m’han dolgut algunes intervencions d’altres candidats contra mi, més que res, pel mal que es fan ells mateixos; no pas pel que em fan a mi. Aquesta actitud seva provoca que molta gent no els voti, quan de fet són perfectament compatibles al costat del meu nom en una candidatura». «Si surto senador, faré tot el possible per treballar amb totes les forces democràtiques. L’unitarisme és una especialitat meva, però especialment amb els altres representants demòcrates dels Països Catalans. I en cada problema concret, la meva debilitat serà per a aquells que defensin els interessos dels més desvalguts».^[591]

En la quarta tertúlia electoral del Club Mundo, comentava Pere Fons: «Tots volen Xirinacs». «Uns més, altres menys; pocs sense reserves, la majoria amb condicions. La concurrència estigué d’acord que si més no a Xirinacs no era prudent atacar-lo de front. ERC per primera vegada en públic recomanà votar Xirinacs. Els representants de la CUPS manifestaren que la candidatura Xirinacs era “una denúncia de la desunió de l’esquerra”; “tot i que diguin que Xirinacs és un boig, a mi m’agradarien dos-cents Xirinacs a les corts espanyoles”, comentava Magda Oranich». «La sessió es tancà, quasi obligadament, amb Xirinacs. El líder antilíder, candidat anticandidat, és un símbol. El votaran, segons han fet públic els responsables de la seva campanya, fins i tot no pocs guàrdies civils. Xirinacs, me vas».^[592]

En Jordi —sis anys— m’ho explicava: «Jugo a policies i Xirinacs».

Dissabte, 11 de juny

Andreu Claret, periodista de «Cambio-16», publicava en un diari una llarga defensa seva contra «Cambio» pels insults contra mi, contra el PSUC i contra el Pacte Democràtic que «Cambio»^[593] li atribuïa. Aquest setmanari, en canvi, li vetà la publicació d’una entrevista molt positiva amb mi encarregada per ells mateixos.^[594]

Va arribar-me un consol inesperat:

I del seu puny i lletra afegeix: P. Q.

Diumenge, 12 de juny

És un dia singular per a mi. Setze anys després, el recordo especialment. És l’únic dia de la campanya que m’he permès faltar de la meva cita diària al carrer d’Entença. A primera hora del matí ja s’ha format, davant la Model, una gran concentració de cotxes de tota mena i procedència. Sortim d’allí en una allargassada, alegre i vistosa columna, amb senyeres, cartells, altaveus i aldarull de botzines. Fa un vent desagradable. La volta del cel és grisosa. El cel no se sent alegre. El meu cor, tampoc. Aquestes eleccions! El cotxe on jo vaig encapçala la comitiva. És un escarabat Volkswagen descapotable de Teresa Carreras i d’Enric Gomis, protectors de sempre i antics caminants de la Marxa de la Llibertat. Una marxa obre aquest llibre i una altra de ben diferent el clou.

10.30, la Garriga. 11.15, Centelles. 12, Tona. 12.30, Taradell. 13.00, Vic. 13.30, Manlleu. 14.00, Torelló. Dinar al bosc. 16.00, Sant Hipòlit de Voltregà. 17.00, Moià. 17.30, Castellterçol. 18.00, Sant Feliu de Codines. 18.30, Caldes de Montbui. 20.00, Granollers. 21.00, Sant Andreu del Palomar. 22.00, l’Hospitalet de Llobregat.

Al carrer, a les places, al passeig de Centelles, al balcó de la casa de Prat de la Riba, a Castellterçol; a cobert sota la Porxada de Granollers; dempeus en el cotxe descapotat com un vulgar president dels Estats Units, damunt un cotxe a la plaça Major de Vic, despentinat pel vent, cansat de tants discursos, emocionat de les acollides meravelloses i inenarrables, astorat davant el fervor i la credulitat de la gent, trist de formar part de la carrera espanyola de cavalls organitzada per Adolfo Suárez (Tots cavalls de la mateixa quadra?). Tots plegats havíem obert el camí més llarg de retorn a la pàtria. Jo em sentia el pallasso trist, mentre alegrava tothom. Quantes esperances no eren ja traïdes d’antuvi? Mai un canvi de règim no fou tan ben vist pels mateixos prepotents del règim superat. Les cent primeres famílies d’Espanya del temps de Franco, segons el famós llibre de Ramón Tamames, continuarien amigues, primer sota UCD i després sota el PSOE.

Dilluns, 13 de juny

Darrer dia de la campanya electoral. El comitè pro Xirinacs de Badalona envià a Cirici Pellicer un escrit de protesta per les seves declaracions de Mataró. D’altra banda, és significatiu que alguns electors rebessin en el seu domicili la papereta beix per al senat espanyol omplerta defectuosament. Compta amb quatre «x» en els noms de Benet, Candel, Cirici i Xirinacs. Aquesta papereta fóra declarada nul·la. Només es poden votar tres candidats.

Renuncio a historiar els grans mítings fets a partir de les nou del vespre: Sabadell, Badalona, Mataró, Manresa, Berga, Igualada, Vilafranca del Penedès, etc. Arribava baldat a casa. I l’endemà al matí, de nou a la Model. Més de mil persones a Mataró. Al poliesportiu de Manresa, tots de comú acord, en retiràrem les cadires i tots restàrem dempeus perquè hi cabessin tots els que, altrament, no haurien pogut entrar.

Les enquestes d’opinió i en concret «El País» feien guanyar els tres candidats de l’Entesa a les quatre circumscripcions del Principat. A la de Barcelona, em posaren davant de l’Entesa. Benet declarava respecte a la seva segona victòria: «Així, la nostra candidatura, que es presenta com un equip de treball, podrà veritablement i de manera col·lectiva servir Catalunya i el poble català».^[595]

Dimarts, 14 de juny

Dia de reflexió. Doncs reflexionem:

Dimecres, 15 de juny

La meta mítica! Les primeres eleccions, després de quaranta-un anys. Finalment, podíem votar els nostres representants. La meravellosa amiga Marie Lafranque, de Tolosa de Llenguadoc, ja ens avisava en les seves visites al carrer d’Entença:

«No us feu gaires il·lusions amb el desitjat sistema democràtic. Jo fa molts anys que el visc i no hi ha raó per estar-ne gaire orgullós». «Llibertat, per què?», preguntava Lenin. Perquè el peix gros es pugui menjar el xic legalment? Els comunistes de l’Est, la democràcia occidental, l’anomenaven despectivament democràcia formal. Com si diguessin: «Sembla democràcia, però no ho és». Els mateixos occidentals, per curar-se en salut, la descriuen: «El menys dolent dels sistemes polítics». Per als grans filòsofs grecs era l’imperi de les mitjanies. La Revolució francesa només havia cobert un terç de l’ideal. I a costa dels altres dos. Llibertat sí. Però la igualtat i la fraternitat?

Més en concret. Per què la confecció de les llistes era tan antidemocràtica? Per què llistes tancades i bloquejades? Per què el finançament de la campanya electoral no era per a tots igual? Per què era adoptada la llei d’Hondt, que robava vots als petits per donar-los als grans, i impedia que els petits arribessin mai a fer-se grans? No es mesura la democràcia pel respecte i la igualtat d’oportunitats oferta a les minories? Per què els representants han d’obeir més els partits que no els seus electors? Per què els percentatges dels resultats mai no inclouen les abstencions i així enganyen la gent inflant els números de cada representació? Per què l’executiu surt de la majoria del legislatiu en comptes de sortir per elecció directa? No és, efectivament, això dictadura (no separació del legislatiu i l’executiu)? Així aniríem criticant aquest idolatrat sistema.

Encara més concretament. Per què no es concedí l’amnistia a possibles votants opositors represaliats pel règim? Per què no es legalitzaren tots els partits prèviament a les eleccions? Per què no es preguntà prèviament si volíem monarquia o república? Per què no es votà per endavant la sobirania nacional? Per què no es començà per eleccions municipals, segons un procés més democràtic de baix a dalt? Per què no es féu prèviament un govern provisional per guiar democràticament el procés electoral? Per què no es negocià amb l’oposició la llei electoral? Per totes aquestes vergonyes i algunes més passaren els nostres «negociadors». En veritat, cal dir-ho clar, per a oprobi nostre, no es negocià res. La Comissió dels nou va ésser una fantasmada.

Finalment, què hi feia un xicot com jo en una festa com aquella?

Totes aquestes consideracions omplien el meu cap, mentre el meu cos, a primera hora del matí —les vuit—, feia cua tot esperant que s’obrís el col·legi electoral de la cantonada Consell de Cent— Meridiana, en el meu barri barceloní del Clot. Els fotògrafs em descobriren i enlluernaven la gent amb els seus flashos. Una dona es queixava: «Totes les fotografies són per a aquest senyor perquè s’assembla a en Xirinacs».

A les nou en punt sóc a l’«oficina» de la Model, com cada dia. La gent, excitada. Jo, tranquil. En el fons del meu ésser la victòria m’era absolutament indiferent. No contendia per gust, sinó per ètica. El vespre anterior, havia tingut algun motiu d’inquietud. «El candidat Xirinacs fou dels que menys s’immutaren durant les hores immediates a les votacions, però la seva normalitat es veié amenaçada, malgrat tot», ens diu.

«Quan finalitzava la seva jornada de la Model, cap a les vuit i mitja, es presentaren vuit o deu individus joves comandats per un de gran corpulència. Aquest s’havia fet passar per amic nostre fa algun temps, però després veiérem que no era pas un amic, precisament. Entraren a la presó a saludar la guàrdia civil espanyola. Un cop de nou al carrer, clavaren un paper en un arbre on hom podia observar el rostre de Santiago Carrillo dibuixat i unes poques paraules: Es busca viu o mort. 12.500 assassinats. Els moderats empasquinadors —només deixaren un pòster— llançaren visques a la guàrdia civil i a l’exèrcit espanyols. Quan Xirinacs abandonà la seva “oficina”, els joves cridaners seguiren el candidat, però degueren perdre’l de vista, puix que d’ells mai més no se’n sapigué res. “Aquests mateixos nois ens feren una visita el 20 de novembre”. El líder independent no dóna més importància a l’afer».^[602]

L’individu corpulent era el famós Alberto Royuela, cap a Barcelona de la guàrdia de Franco, l’home de les subhastes, suposadament implicat en la mort del porter d’«El Papus», que altres vegades s’havia presentat desafiant i fins amb cadenes i garfis a les mans empaitant la meva gent i que pocs dies abans de les eleccions es presentà per dir-me:

«Et votaré a tu perquè, d’entre tots els bojos que es presenten, tu ets el més poc boig de tots».

Quin honor! I quin argument per a González Casanova! I em féu present d’un llibre seu sobre el feixisme.

Ten, medítalo, em va dir.

Després de les nou del vespre em vaig retirar una estona per descansar. A mitjanit, Frederic Roda m’acompanyà a la Llotja, on el governador civil havia instal·lat les pantalles de televisió per tal de seguir les peripècies del recompte de vots. Era plena de gom a gom. Cada candidatura al congrés tenia com una oficineta adossada a la paret. Tot el centre era ple de pantalles alineades que anaven cantant resultats.

A mitjanit, la UCD guanyava a Espanya i els socialistes als Països Catalans. Jo també ja era guanyador, amb una mica més de mig milió de vots, darrere de Josep Benet, que s’acostava al milió i mig, i de Francesc Candel i d’Alexandre Cirici, que passaven del milió. A les altres tres circumscripcions del Principat també guanyava l’Entesa. De CDC només dos senadors, un a Lleida i l’altre a Girona. I un més d’UCD a Tarragona. Tothom em felicitava. Si tant pesava la voluntat popular —tot i els defectes d’aquestes eleccions—, ni l’Entesa ni jo ho havíem fet tan malament. Recordo dues anècdotes. En l’oficina del PSUC hi havia Antoni Gutiérrez i Alfonso Carlos Comín. Estaven eufòrics, eren els segons en el congrés de Madrid. En veure’m, després de felicitar-los jo per la victòria de l’Entesa, em felicitaren també ells. I amb gran astorament meu i davant meu Comín comentà a «Guti»: «L’èxit de la candidatura de Xirinacs és degut a un ressorgiment del clericalisme». Després, sense escoltar res, calculaven des de la lluita de classes que la meva victòria era positiva perquè barrava el pas a Josep Maria Pi Sunyer i Eduard Tarragona. «Encara haurem tingut sort. Haurà quedat tot a casa».

Vaig acabar de fer el tomb i vaig abandonar el bell i bulliciós recinte gòtic. Ja es dibuixava la victòria socialista per al congrés. En el cancell, em vaig topar amb la plana major del Pacte per Catalunya, encapçalada per Jordi Pujol, que entraven a la Llotja a cap cot. Després de tanta ambició i tants cops de colze, només eren la tercera força, darrere dels dubitants socialistes i dels dolents comunistes. L’«esquerra», francament, els havia passat al davant. En un d’aquells gestos característics seus, Pujol, en veure’m, també sense deixar-me dir res, s’apartà dels seus, em prengué pel braç i em xiuxiuejà a l’orella, entre llampegades fotogràfiques: «Lluís Maria, encara som lluny de la victòria, haurem de lluitar molt». Em deixà. Ell entrà a fer front a l’adversitat i jo me’n vaig anar a dormir.

Entre les moltes felicitacions que rebria els dies següents, només trio aquesta: